Contes Rodari.pdf 85u8

Lectures d'en Gianni Rodari. Jocs de fantasia

Les hipotèsis fantàstiques s'assemblen una mica a les coses que veiem en somnis. Als somnis podem imaginar el que sigui. Podem imaginar que els homes viuen sota l'aigua, que les estàtues es mouen i xerren pels descosits, que els cavalls canten, que el món sencer camina cap per avall, que Lleida és una illa envoltada de mar...

Com si hi hagués un homenet dels somnis que va repartint, per divertir-nos a tots, hipòtesis fantàstiques. Per fer una història fantàstica cal tenir un binomi fantàstic, i la pregunta: “Què aria si...?

Aquesta història la va escriure un nen d'una escola que no recordo com es deia...

Si fos un estel Vaig somniar que era un estel. Un dia un nen que es deia Víctor em va comprar. Després va demanar-li a la seva mare: - Mama, puc anar a jugar amb l'estel? La mare li va dir que sí. De sobre va bufar un vent molt fort, molt fort, i el fil se'm va escapar de la mà i el vent em va empènyer cap amunt i em vaig posar a volar. Volava enmig d'uns núvils i no es veia res. Al cap d'una estona va venir la pluja i les gotes d'aigua em feien mal, i quan va parar de ploure, jo estava destrossat i no em volia estimbar. Un cop de vent em va col·locar a sobre d'una muntanya, després vaig caure i vaig anar a parar al mig de la neu, i no podia sortir-ne, perquè se m'havia trencat una canya. Aleshores, un nen que estava esquiant em va veure, es va aturar i va dir: - Mira un estel! Me l'enduré a casa i l'arreglaré! Ell tenia una canya de pescar vella i en va tallar un tros per posar-me-la. Després em va agafar i em va lligar al fil d'estendre la roba i se'n va anar. Va tornar a venir un vent molt fort i em vaig alliberar. Ja tornava a volar, vaig anar a parar a un arbre. Un nen em volia agafar i jo vaig cridar: - Deixa'm, deixa'm! I ell va dir: - Ostres, un estel que parla!

I va arrencar a córrer. Va venir un grop de vent i em va transportar fins a l'Àfrica. Després, la gropada va parar i jo vaig aterrar dalt d'un arbre de la selva. Un mico em va saltar a sobre i jo vaig fer: - Ai, ai! El mico es va desmaiar perquè creia que jo era un estel màgic. Després els nens indígenes em van agafar i es van posar a jugar amb mi. M'he acostumat als nens indígenes i ja no m'he mogut d'allà.

I vet aquí una llista d'altres hipòtesis fantàstiques per a qui vulgui crear altres històries.

Què aria... - si el món girés a l'inrevés. - si els persones visquessin sota l'aigua. - si els ases volessin. - si les estàtues es moguessin i parlessin. - si els cavalls cantessin. - si la mantega es tornés dura com l'acer. - si Lleida estigués envoltada de mar. - Si un cocodril truqués a la vostra porta.

Embolicant la troca

- Hi havia una nena que es deia Caputxeta Groga. - No, Vermella! - Ah, sí! Caputxeta Vermella. La seva mare la va cridar i li va dir: “Escolta, Caputxeta Verda...” - Que no, vermella! - Ah, sí, Vermella. “Vés a casa la tia Pascàsia i porta-li aquesta pela de patata.” - No: “Vés a casa l'àvia i porta-li aquesta coca”! - D'acord, d'acord! La nena se'n va anar al bosc i va trobar una girafa. - Apa, quin embolic! Va trobar un llop, i no pas una girafa! - I el llop li va preguntar: “Quant fan sis per vuit?” - De cap manera. El llop li va preguntar: “On vas?” - Tens raó. I la Caputxeta Negra va contestar... - Era la Caputxeta Vermella, Vermella Vermella! - Sí, i va contestar: “Vaig a plaça a comprar salsa de tomàquet”. - I ara! “Vaig a casa l'àvia que està malalta, però no sé trobar el camí.” - Justa la fusta! I el cavall va dir... - Quin cavall? Era un llop! - O, hi tant! I va dir això: “Agafa l'autobús número setanta-cinc, baixa a la plaça de la Catedral, gira cap a la dreta, trobaràs tres graonets i un dineret a terra; deixa estar esl tres graonets, agafa el dineret, i compra't un xiclet”. - Avi, avi no en saps, eh? D'explicar històries... Tot ho confons, tot ho barreges! Però tanmateix, el xiclet, bé me'l podries comprar. - D'acord: vet aquí el dineret. I l'avi va tornar a llegir els seu diari

Moltes preguntes

Hi havia una vegada un nen que feia moltes preguntes, i això no és pas cap mal, al contrari, està molt bé. Però era molt difícil donar una resposta a les preguntes d'aquell nen. Preguntava, per exemple: - Per què els calaixos tenen taules? La gent se'l mirava, i potser responia: - Els calaixos serveixen per a posar-hi els coberts. - Ja ho sé, per què serveixen els calaixos, però en cavni no sé per què els calaixos tenen taules. La gent brandava el cap i se n'anava. Un altre dia preguntava: - Perquè les cues tenen peixos? O bé: - Per què els bigotis tenen gats? La gent brandava el cap i se n'anava per les seves. El nen, tot creixent, no parava mai de fer preguntes. Fins i tot quan ve ser un home no parava de preguntar això i allò. Però com que ningú no li contestava, es va retirar en una caseta al capdamunt d'una muntanya i es ava tot el temps rumiant preguntes i escrivint-les en una llibreta; després, reflexionava per trobar la resposta, pèrò no la trobava. Escrivia, per exemple: “Per què l'ombra té un pi?” “Per què els núvols no escriuen cartes?” “Per què els segells no beuen cervesa?”

De tant escriure preguntes li venia mal de cap, però ni se n'adonava. També li va créixer la barba, però no se la a tallar. Al contrari, es preguntava: “Per què la barba té una cara?”.

En resum: era un fenomen. Quan va morir, un estudiós va fer indagacions i va descobrir que era perquè de menut s'havia acostumat a posar-se els mitjons del revès, i ni una sola vegada no havia aconseguit posar-se'ls del dret; i vet aquí per què no havia pogut aprendre mai a fer les preguntes del dret. Hi ha molta gent que fa com ell.

La màquina de fer els deures

Un dia, un tipus ben estrany va trucar a la porta de casa nostra: era un homenet divertit, com us diria?, poc més alt que un parell de llumins. Portava a l'esquena una bossa més gran que ell. - Tinc unes màquines per vendre -va dir. - A veure -va dir el meu pare. - Mireu, és una màquina de fer els deures. Es pitja el botonet vermell per resoldre els problemes, el botonet groc per fer les redaccions, el botonet verd per aprendre geografia. La màquina ho fa tota sola en un moment. - Compra-me-la, pare! -vaig dir jo. - Està bé, quant en voleu? - No vull diners -va dir l'homenet. - Però, que treballeu per no res? - No, però a canvi de la màquina no vull diners. Vull el cervell del vostre fill. - Que sou boig? -va exclamar el pare. - Escolteu -va dir l'homenet, somrient-, si els deures els hi fa la màquina, per a què li serveix el cervell? - Compra'm la màquina, pare! -vaig suplicar jo-. Què n'he de fer del cervell? El pare em va mirar un moment i després va dir: - Està bé, preneu-li el cervell i no se'n parli més. L'homenet em va prendre el cervell i el va posar a dintre d'una bosseta. Que lleuger que anava, jo, sense cervell! Tan lleuger, que vaig començar a volar per l'habitació, i si el pare no m'hagués agafat a temps hauria sortit per la finestra. - L'haureu de tenir dintre d'una gàbia, ara -va explicar l'homenet. - Per què? -va preguntar el pare. - Perquè no té cervell, vet aquí. Si el deixeu anar, volarà pels boscos com un ocellet i en pocs dies es morirà de fam! El pare em va tancar a dintre d'una gàbia, com un canari. La gàbia era petita i estreta i no em podia moure. Els barrots em comprimien, em comprimien tant que... al capdavall em vaig despertar esglaiat. Sort que només havia estat un somni! Us asseguro que em vaig posar de seguida a fer els deures.

Bibliografia Rodari, Gianni (2011). “La màquina de fer els deures”. A Gianni Rodari. Rodari: Una antologia (pàg.143-145). Barcelona: La Galera. Rodari, Gianni (2005). “Les històries fantàstiques”. A Gianni Rodari. Jocs de fantasia (pàg. 43-45). Barcelona: Baula. Rodari, Gianni (2000). “ Moltes preguntes” A Gianni Rodari. Contes per telèfon (pàg. 106107), Barcelona: Joventut. Rodari, Gianni (2000). “ Embolicant la troca” A Gianni Rodari. Contes per telèfon (pàg. 170-172), Barcelona: Joventut.