En Quarantena: Les 40 Crisis Dels 40 2e493

ÍNDEX

Coberta Dedicatòria Introducció 1. He sentit un «crec» i m'he quedat travat 2. Mamà! Que ja no sóc un nen! 3. Hauries de posar-te alguna cremeta 4. Segur que em queden bé, aquests texans estripats? 5. És el cotxe (o la moto) dels meus somnis 6. No és la vida que imaginava 7. Com?! Ja fa vint anys d'allò? 8. M'he de trobar a mi mateix 9. Estudies o treballes? 10. Un parell d'horetes, dues tardes a la setmana 11. Porto bossa de mà i sóc heterosexual 12. Com als vells temps 13. No hi ha res millor que córrer 14. Naniiiit! 15. El cos em demana rock and roll

16. He perdut l'oval de la cara! 17. Avui no puc. Estic fent canelons 18. Aaahhh! Ooohhh! Uiii! 19. Abans, tot això eren camps 20. Estic sortint amb una noia de 20 anys... però és molt madura 21. Ai!!! La pastilla!!! 22. Sabeu què? Deixo la feina 23. Quina sorpresa! No m'ho esperava gens! 24. Mai m'hauria imaginat això de tu 25. Res, un petit canvi de look 26. Què em a, doctor? 27. M'he fet una mica de làser 28. Ara t'haurem de parlar de vostè! 29. Me'n vaig a viure a la muntanya 30. No fotis! Aquest també en té quaranta? 31. Vull que m'ho petis tot 32. He de comprar una agenda per organitzar-me 33. This is the rhythm of the night! Oh, yeah! 34. L'internet és el futur 35. Ser pare m'ha canviat la vida 36. Em faré una llista de tot el que em queda per fer

37. Soparé una mica de fruita i un iogurt 38. En plenitud de les meves facultats 39. Això ho hem de repetir! 40. Necessito sentir-me viu! Agraïments Crèdits

A tots els que en fan quaranta i, sobretot, als que els han d’aguantar.

INTRODUCCIÓ

Per dins em sento com un nano de vint anys. I això és el que compta». Sí, sí, tot el que vulguis. Però per fora ja n’has fet quaranta. I això és el que es veu i el que consta en tots els documents oficials. Ho vulgui o no, a partir dels quaranta anys l’home entra en una nova etapa vital envoltada de tòpics, convencions i llegendes urbanes. Durant molts mesos —i potser seran anys— cada cop que el quarantí faci referència a la seva edat, apareixerà el tòtil de torn que, fent gala d’una originalitat i un enginy sense límits, li preguntarà retòricament «I què, la “crisi dels quaranta”? Malament, oi?». Tant se val què respongui l’afectat i quins arguments utilitzi per desentendre-se’n. Tots els homes que superen la quarta dècada són sistemàticament posats en quarantena per la societat. De vegades amb comió, d’altres amb desconfiança o potser amb condescendència, se’ls confina a un estat mental i d’opinió general en què els quadragenaris són poc més que un sac de neures, traumes i complexos. Serveixi de consol per al lector que estigui ant aquest tràngol biogràfic avançar-li que en les pàgines que vénen a continuació no es parlarà de la «crisi dels quaranta». Però que tampoc es faci il·lusions. El concepte resulta massa genèric i nebulós per analitzar-lo i extreure’n alguna conclusió. Així doncs, en lloc d’una crisi, aquest llibre en planteja quaranta. Quaranta situacions crítiques que un home en aquesta franja d’edat haurà d’afrontar tard o d’hora. Problemes sentimentals, insatisfaccions físiques, neguits estètics, cabells i panxes que cauen, incerteses espirituals, frustracions professionals... A través de les reflexions de l’autor i de la recreació d’escenes que resultaran terriblement familiars als lectors quadragenaris, En quarantena rea els episodis més significatius del que s’ha establert com un punt d’inflexió a la vida de qualsevol home. La intenció d’aquesta obra —a banda de regalar la vista del lector amb les magnífiques al·legories gràfiques de l’il·lustrador Oriol Malet— és demostrar que resulta més senzill combatre quaranta petites crisis concretes que enfrontarse a un tiranosaure eteri fet d’angoixes generacionals. Ben mirat, en arribar als quaranta anys potser a tothom li convé una temporada de confinament per fer balanç de la seva vida i, de pas, esbandir misèries i paranoies personals. Al

capdavall, no serà tan terrible. Per definició, qualsevol quarantena inclou una data d’acabament, un termini per demostrar que ar-la pot haver resultat profitós i, en el millor dels casos, fins i tot divertit. Ni que sigui per als qui s’ho miren des de fora.

CRISI 1

HE SENTIT UN «CREC» I M’HE QUEDAT TRAVAT

I ben bé que és així. Un espetec de mig segon i quinze dies convertit en una rampoina humana. Arribant a la quarantena el cos comença a mostrar símptomes evidents que ja no és una estructura a prova de males postures, capaç de desafiar impunement la gravetat que regeix el nostre planeta. La primera vegada va ser traient un dels meus fills de la banyera. Un cop esbandit i havent-lo abrigat com si fos un petit Rocky Balboa amb barnús de Mickey Mouse, vaig retirar-lo de l’aigua. I com he sabut després, ho vaig fer de la pitjor manera possible. Encorbat sobre mi mateix i amb les cames pràcticament rectes vaig alçar aquell marrec de no més de vint quilos com qui agafa un enciam de la nevera. I just en el moment d’enlairar-lo, una petita detonació va desmanegar les meves vèrtebres lumbars. Les cames em van fer figa i amb prou feines vaig poder procurar-li un aterratge d’emergència al nen abans de desplomar-me sobre el bidet. «Que divertit!! Torna-m’ho a fer!», demanava rient el petit inconscient mentre jo experimentava el mateix dolor que si algú m’estigués burxant la medul·la amb una agulla de fer mitja. Això sí, l’incident va ser tota una revelació. En aquell precís instant vaig descobrir què se sent en patir una contractura i quina utilitat tenen els bidets en ple segle XXI.

Amb encisador accent llatinoamericà, el metge d’urgències —un doctor jove amb tres noms i un cognom— no va trigar ni un minut a fer-me el diagnòstic. Probablement, el meu caminar de Frankenstein amb galindons i els esgarips en llengües mortes cada cop que em feia canviar de posició devien resultar-li subtils indicadors de l’estat de la meva columna. «Se quebró usted la espalda, amigo. A estas edades, debe andar con más cuidado al agarrar peso». Fantàstic. M’estava tractant amb el mateix paternalisme que dedicaria a un iaio atrotinat. Aleshores no sé què em feia més mal, si l’esquena o l’autoestima. Per un moment vaig valorar si les edats a què es referia aquell xitxarel·lo amb bata blanca també m’autoritzaven a fotre-li un calbot per impertinent. Però les contractures deixen baldat, amb pocs reflexos i sense esma per empipar-se. Una situació de debilitat que el llicenciat aprofitava per rematar-me amb un comentari encara més denigrant. «Quizás le convendría ponerse una faja durante unos días». Com?! Faixa jo? Que m’havia vist cara de tieta Paquita? Definitivament, aquell nano se l’estava guanyant, i vaig lamentar no tenir a l’abast l’instrumental necessari per propinar-li una bona desfibril·lada. A continuació, procediment de manual: injecció d’antiinflamatori, faci repòs uns dies —concepte utòpic per a un autònom— i cap a casa. Val a dir que si no s’ha patit cap ensurt de salut abans —toquem fusta!—, la contractura lumbar ofereix per uns dies la valuosa oportunitat de sentir-se com un inútil total, més enllà de la inutilitat que es porti de sèrie. Desplaçaments en càmera lenta d’alta definició, aixecaments de cadira agònics i la impossibilitat de realitzar accions tan quotidianes com cordar-se les sabates —en el cas que te les hagis pogut posar— o marcar-se un moonwalk en arribar a la feina. Mirant de positivitzar la situació, una contractura suposa un parèntesi vital, una oportunitat per mirar de respondre a qüestions fonamentals sobre la nostra existència. Qui sóc? On vaig? Quants Voltarens puc prendre’m en un sol dia? Com he pogut dormir tant de temps en aquest bunyol de matalàs? Per sort, si el metabolisme és generós, el dolor i l’encarcarament acaben remetent del tot en un parell de setmanes. El quarantí recupera una motricitat acceptable i la seva habitual joie de vivre. Fins que es produeixi una nova contractura. Per evitar-la, dos consells bàsics. Abans d’alçar un pes considerable —de la categoria compresa entre un nen i una bombona de butà— cal flexionar les cames —en posició de caganer, per entendre’ns— i aixecar-lo ajudant-se de la força de les extremitats inferiors, de manera que no concentrem tota la tensió en un sol i desgraciat punt de l’esquena. El segon consell té a veure amb el bany dels nens. Res de banyeres,

terreny procliu a accidents de tot tipus. Fugim de les convencions i de la tirania de l’interiorisme! Feu-me cas. Banyeu-los a la pica de la cuina. És molt més pràctic, menys arriscat i permet controlar el xup-xup de la crema de verdures al mateix temps. I no cal patir per l’ergonomia. Fins que tenen cinc anys ben bons, els nens hi caben sense problemes.

CRISI 2

MAMÀ! QUE JA NO SÓC UN NEN!

To de telèfon mòbil

—Hooola, fill. Pensava que aquesta setmana ja no em trucaves. —Ja saps que et truco cada dijous, mamà. —Avui és divendres. —Ja? Vaja, m’he despistat. Quin cap, el meu. —No canviaràs mai. Estàs bé? —Em sembla que sí. Per què ho dius? —Fas una veu rara. Et noto amoïnat. —Ah, no! Deu ser cosa del mans lliures. —T’amoïna parlar pel mans lliures? —No és això. Vull dir que aquest trasto distorsiona la veu i et sembla que parlo seriós. —O sigui que m’estàs parlant normal. No et a res. —Nono. De moment no, vaja.

—I els nens? Què fan? —Estan fantàstics. Només es barallen cada vint minuts. —Tots tres són maquíssims. L’altre dia, que van venir a berenar, ens ho vam ar tan bé... —Genial. Què vau fer? —Em van instal·lar un joc molt divertit a la tablet. —Ai... No serà com el del narcotraficant que atropella gent de la setmana ada? —No! No! Ja els vaig dir que no m’agradava gens. Aquest és d’un policia que atropella delinqüents. —Molt millor, on vas a parar! I el papà? —Ha sortit a comprar el diari i després anirà a treballar una estona. —No hi ha manera que entengui que està jubilat, oi? —Si fos per ell, no ho hauria fet pas. La seva vida ha estat sempre treballar i patir per la feina. Ja veuràs quan et toqui a tu. —A mi m’encantaria prejubilar-me ara mateix, ves que et dic. —Ai, nen. Per què ho dius, això? No estàs bé a la feina? Ja deia que feies mala veu. —Estic bé, no hi tornem. —I la Sara? Com li va?

—Ben enfeinada també. Amb tres nens i un gamarús a casa, què vols? —Sort en tens d’ella. Ja te la vas triar bé, ja. —Algun mèrit dec tenir jo, suposo. Ningú la va obligar a quedar-se amb mi. —Ai sí, fill. Eres tan simpàtic. —Era? Ara ja no. —Ara fas una veu rara, com de cansat. —Tornem-hi! És cosa del mans lliures... —Ja menges bé? Que sempre has sigut de mal menjar, tu. Potser t’hauries de fer una anàlisi i que et receptin vitamines. —Mamà! Ja no sóc un nen! No pateixis, sé cuidar-me. —Vine algun dia a dinar i et faré unes mandonguilles que t’espavilaran. —Ja m’agradaria, però no tinc gaire temps. Haig d’acabar el llibre. —Ah, sí! El llibre dels quaranta anys. Com el portes? —Vaig fent... —No ho deixis tot per a última hora com quan estudiaves. —No, mamà. Ja no tinc edat ni reflexos per a aquestes coses. —A veure si és veritat. Pensa que si no ho fas bé, no t’encarregaran cap altre llibre. —Ho tindré en compte. Gràcies pels ànims. —Tots els del món, rei. Vine a veure’ns aviat, eh? —Ho intentaré, t’ho prometo. I si no, et torno a trucar divendres que ve.

—Dijous. —Dijous, sí. —T’estimo, fill. —Adéu, mamà...

(es talla la comunicació)

—...i que jo també t’estimo. Sents? Vaja... S’ha tallat. Coi de mans lliures!

CRISI 3

HAURIES DE POSAR-TE ALGUNA CREMETA

Quan ets un home que voreja els quaranta, arriba el dia en què algú amb qui tens suficient confiança íntima et mira estrany. Amb ulls suspicaços, es fixa més en tu del que seria habitual. La seva mirada es clava en el teu rostre —més concretament, en l’epidermis— com si alguna cosa no anés bé. Per assegurarse’n, no ha de sorprendre que es decideixi a ar la punta dels dits pel front o les temples del quarantí, de manera que provoca un desconcertant moment de connexió humana. Aquesta revisió facial acostuma resoldre’s amb una sentència: «Ui! Tens la pell molt seca. Hauries de posar-te cremeta». Evidentment, el condicional amb què s’expressa aquest veredicte és un imperatiu camuflat, perquè en qüestió d’hores l’afectat entrarà de ple en el món de la cosmètica masculina. L’ús del diminutiu «cremeta» tampoc no és casual aquí. Es tracta d’una estratègia estèril per treure ferro a l’arribada d’un punt d’inflexió en la vida de l’home dels quaranta. Una nova etapa que podem denominar, amb perdó per la grandiloqüència, l’era de la hidratació externa. Abans d’instal·lar-se plenament en aquesta època, és freqüent que el quarantí — en cas que sigui heterosexual— i per un període de transició en què comparteixi les cremes femenines amb la seva parella. Total, si la qüestió és hidratar-se, tant se val amb què ho faci. Una opció del tot desaconsellable si no es vol veure trontollar la identitat sexual. Quan a quarts de vuit del matí un home es troba a si mateix davant del mirall aplicant-se crema de senyora al cutis, tard o d’hora acabarà preguntant-se si faria més bona cara posant-se una mica de contorn d’ulls o perfilant-se els llavis. En un instant, el que semblava una hipòtesi innocent esdevindrà un sotrac tan terrible per a la seva virilitat que acabarà optant per productes més específics per a mascles. La varietat de cremes per a homes és gairebé infinita. A l’hora de comprar-ne una, es desplega un ventall d’opcions que desborda la capacitat d’anàlisi i retentiva d’un home adult. No n’hi ha prou demanant una crema; cal especificar

per a quin tipus de pell i amb quina finalitat ens la volem aplicar. Hi ha cremes refrescants, exfoliants, netejadores, antiarrugues, revitalitzants, antiestrès, autobronzejadores... fins i tot cremes especials per a persones amb barba que hidraten la pell alhora que suavitzen els pèls facials. Tot plegat per deixar-nos la cara com el cul d’un Furby hipster. Finalment, davant una oferta tan aclaparadora, el neòfit en cremes sempre acaba optant per la que té la marca coneguda i l’envàs més bonic, que acostuma a ser la més cara i la que durarà menys. L’era de la hidratació comença a la cara, però inevitablement s’acaba estenent a la resta de l’anatomia masculina. Aquesta etapa es precipita entre els homes que experimenten el que anomenarem «l’incident colze». Fruit d’un reflex casual o d’una revisió narcisista davant del mirall, l’home descobreix que té colzes. En aquell instant pren consciència d’una de les parts més antiestètiques i descuidades del cos humà. Mireu-vos els colzes, per l’amor de Déu! Una superfície rugosa i àrida, desgastada pels fregaments i les tensions que es deriven de la flexió dels braços. Caldria una confirmació des del camp de la física quàntica, però fa tot l’efecte que els colzes s’han avançat en el temps per mostrar-nos com serà la nostra pell quan ens acostem a la tercera edat. Per evitar que aquell aspecte erm i malagradós dels colzes s’escampi per tota l’epidermis abans d’hora, el quarantí assumeix que ha arribat l’hora que les cremes corporals entrin a la seva vida. La transició cap a l’era de la hidratació no és senzilla. L’ús de cremes entre homes adults i profans en aquesta matèria requereix un llarg període d’aprenentatge. Poden ar molts mesos fins que s’arribi a dominar l’art d’aplicar-se la quantitat de crema adequada i fer-ho amb certa traça. Fins que això no i, cal estar preparat per a un fascinant espectacle involuntari de body painting masculí. L’entrada en l’era de la hidratació garanteix escenes divertides com veure un home sortir del bany convertit en l’Estel Platejat de la Marvel, o que algú arribi a la feina amb l’aspecte d’un indi sioux amb pintures de guerra. Sigui com sigui, no hi ha marxa enrere. El quarantí acaba incorporant sense problemes un nou hàbit que li assegura una pell més saludable i la certesa que no anirà pel món pelant-se com una sargantana. En aquest aspecte podrà dormir més tranquil. Això sí, amb una mascareta facial de iogurt i dues rodanxes de cogombre als ulls, per si de cas.

CRISI 4

SEGUR QUE EM QUEDEN BÉ, AQUESTS TEXANS ESTRIPATS?

Vet aquí una de les poques situacions en què està permès generalitzar sense contemplacions. Quan un home en quarantena formula la pregunta que encapçala aquest capítol, la resposta ha de ser un «no» amb tota rotunditat. Li ha de quedar clar que aquella peça de roba no li escau en absolut i, si convé, se l’ha de sacsejar violentament fins que entri en raó i accepti l’evidència. Ho ha d’entendre pel seu propi bé i pel benestar visual dels qui conviuen amb ell. Hi ha molta hipocresia al voltant de la moda, l’estil i la indumentària del quarantí, afavorida pels interessos comercials i la despreocupació del seu entorn més immediat. Però hi ha una realitat inqüestionable que no podem ar per alt ni un segon més: a partir dels quaranta, no tot s’hi val en qüestió de vestuari. Per tal d’evitar decepcions i disgustos innecessaris, tot seguit s’estableix el «Decàleg del vestuari» que qualsevol quadragenari ha de complir si no vol malmetre la seva imatge ni ser l’epicentre d’un tsunami de vergonya aliena.

I. No et posis pantalons ajustats, tret que siguis Mick Jagger.

II. A l’hivern, molta pana fa pena. Utilitza-la amb moderació.

III. Deixa les samarretes excessivament escotades per als Pirates del Carib.

IV. Evita texans estripats i roba descosida. A la teva edat hi ha una línia massa fina entre semblar modern o indigent.

V. Si estàs gras, recorda que les línies horitzontals engreixen i les verticals també, però farem veure que no ens en adonem.

VI. Les armilles inflades queden realment bé... si treballes de guardacostes. VII. Combinar colors no vol dir fer un homenatge a Kandinski.

VIII. Si no és per fer esport, no t’allunyis més de 200 metres de casa en xandall.

IX. L´últim home a qui l’afavoria una americana de cuir encara compleix condemna per narcotràfic.

X. Tens llibertat total per triar calçat. Amb aquesta pinta i la cara que fas, ningú et mirarà els peus.

CRISI 5

ÉS EL COTXE (O LA MOTO) DELS MEUS SOMNIS

L’entrada en la quarantena suposa una època de canvis i nous propòsits més o menys notoris entre els afectats. Un dels més freqüents i evidents és canviar de cotxe o el desig de fer-ho. Sembla que l’entrada en la quarta dècada provoqui en el quadragenari una atracció irrefrenable cap als aparadors de concessionari, a la recerca del vehicle que li permetrà recórrer aquest nou tram de la seva vida. Els cotxes acostumen a ser un bon reflex de la personalitat dels seus propietaris i, en el cas de molts homes, una projecció de la seva virilitat. Aquí rau la tendència de determinats espècimens masculins de marcar cubicatge i jugar a veure qui té més llarga la cilindrada del seu vehicle. Canviar de cotxe forma part de la voluntat del quarantí de posar a zero el comptaquilòmetres vital. És un caprici imperatiu. Una manera de tornar a començar, de tornar a néixer en algun aspecte. I poques coses fan tant que un home se senti com un nen amb una joguina nova com estrenar vehicle. Vet aquí que quan se’ns fica aquesta dèria al cap, i comprar un cotxe nou esdevé una mena de demostració que encara tenim il·lusions i podem realitzar-les, és quan sorgeix la pregunta clau. Quin cotxe em compro? L’home es debat entre l’accelerador de la rauxa i el fre de mà del seny. El cor del quarantí —o algun òrgan que regeix la seva voluntat des de més avall— demana un esportiu descapotable biplaça i, posats a demanar, amb tapisseria de pell de coala. El cap li diu que canviar de vehicle pot ser una bona idea, sempre que consideri les necessitats logístiques, conjunturals i familiars que corresponen a l’edat en què es troba. En resum, l’enteniment dels quaranta anys assegura que res millor que un monovolum ben sofert a prova de bicicletes, equipatges i vomitades infantils. A la frontera dels quaranta, a qui ha de fer cas, l’home? A l’emoció, la raó, l’horòscop, a un amic calent d’orelles després d’unes cerveses...? Sigui com sigui, la determinació queda en mans del protagonista de la quarantena. Ell decideix entre la moderació i el desbocament. Ha de triar si d’ara endavant vol ser un playboy de la carretera o un amish de l’asfalt.

Hi ha qui ho vol tot —i ho pot pagar— i resol aquest dilema optant per la compra d’un vehicle que contempla totes les variables esmentades fins ara. Un cotxe que fa realitat el seu somni de llibertat, esportivitat i velocitat, però també atén les contingències més realistes d’espai, comoditat i versatilitat. Són els quarantins que es compren un tot terreny de gran cilindrada. Una bèstia parda de l’automoció que, segons els experts, no encaixa en els circuits urbans i tampoc ofereix bones prestacions a la muntanya. Ara bé, el trasto impressiona, es fa mirar i desitjar. Una metàfora perfecta de l’estat existencial en què es troba el seu propietari. No es pot obviar una opció intermèdia i molt habitual entre el canvi radical de l’aposta per les setze vàlvules i l’opció conservadora del minibús patriarcal. En aquest cas, la solució a per no adquirir ni una cosa ni l’altra, sinó per comprar-se una moto. I de les grosses; d’aquelles que posen a prova els isquiotibials a l’hora d’eixarrancar-se per seure-hi. De les que alteren la freqüència cardíaca amb el brunzit del seu motor. Motos de dolentot, d’àngel de l’infern, d’esperit lliure. Potser aquesta és la millor opció per als quarantins que compleixin dos requisits: mantenir l’equilibri sobre vehicles de dues rodes i no fer gaire pena amb una caçadora de motard. La moto és un segon vehicle ideal que serveix de refugi i via d’escapament per a la segona joventut del quadragenari, sense perdre l’amplitud del maleter i les cadiretes per a una hipotètica descendència del vehicle principal. A la resta —una àmplia majoria— ens queda l’alternativa més econòmica i efectiva. Fer-se pintar unes flames serigrafiades als laterals del nostre cotxe de sempre. Els més decidits poden arribar a instal·lar-se un aleró sobre el maleter i enfosquir els vidres. D’aquesta manera, tot aquell que el vegi circular mai sabrà del cert si qui va a dins del vehicle és un home amb una galopant crisi dels quaranta o un quinqui post-adolescent. Missió complerta: la regressió cap a la joventut perduda mai resultarà tan econòmica ni tan decadent.

CRISI 6

NO ÉS LA VIDA QUE IMAGINAVA

A casa d’un quarantí separat i ajuntat. Qualsevol semblança amb la realitat és pura premeditació.

—Carinyo, què feies que no venies al llit? Estava a punt de quedar-me clapada. —Era a l’ordinador, acabant una feina per demà. Amb la tarda que m’han donat els nens no he pogut fer res. —Quins nens? Els teus o els meus? —Els de tots dos. —Els teus sempre tornen esverats de casa la seva mare. —Com a mínim no vénen bruts i carregats de les joguines absurdes que els compra el seu pare als teus. —No hi tornem... —Has començat tu! —Ja saps que el meu ex és així. —Un discapacitat emocional. —Un home que només sap demostrar que estima els seus fills comprant-los tot el que li demanen.

—I després a mi em toca ser l’ogre que els ha de posar a ratlla. —També són fills teus. —Però més teus que meus. —Si són meus són teus com els teus són meus. —Això els ho expliques a ells, que no ho tenen massa clar. Què toca demà? —La Maria fa anglès, en Biel futbol, en Jan taekwondo i el petit té un aniversari al xiquiparc. —Quin? el Drac Cirròtic. —No, aquest cop toca la Bruixa Bulímica. Ah! I jo arribaré tard, que hem de quadrar l’IVA a l’oficina. —I a mi qui em quadra la vida? També vaig fins al cul de feina i no dono a l’abast!!! Si seguim així m’agafarà alguna cosa. —Segur que te’n sortiràs. Sempre ho fas. —Perquè m’ajuda la meva mare! —També pots demanar-li un cop de mà a la meva. —I tant que em donaria un cop de mà. No em pot ni veure. Mai em perdonarà que deixessis l’altre per mi.

—Ja s’hi acostumarà. El meu ex tampoc li agradava tant. Parlant d’exs, aquest cap de setmana és l’aniversari de la meva exsogra. Vol fer un dinar amb tots. —No fotis que hi hem d’anar. —Esclar, és l’àvia dels meus fills, que també són teus. —Però els meus fills que també són teus no són els seus néts. No hi foten res, allà. —S’ho aran bé amb els seus germans i els altres nens. —Si, però jo no. No o haver de veure’m amb el teu ex. I crec que ell tampoc. —Estarà distret. Ve amb la nova. —Nova? Ja en té una altra? —Sí, noi. La tercera des que el vaig deixar. Ara, una farmacèutica de trenta anys que va conèixer en un congrés. —Hosti! Aquest sí que en sap! —(…) —Vull dir que no es complica la vida. Perdó! No vull dir que… —No vols dir què? Que no estàs bé amb mi? Que et complico la vida? —No és això. Però no sé, tu. Només tinc quaranta anys i ja necessito un especialista en genealogia per entendre les meves famílies. —Doncs vés-te’n amb una farmacèutica de trenta. Segur que sabrà com fer-te ar els mals de cap. —Que no, bonica. Que et vull a tu. Si no, no hauria fet el pas de deixar-la. —Ja som dos. I mira, volies una nova vida i ara en tens dues.

—I quatre fills!! Família nombrosa! Bah! Ja està bé així. Així no ens avorrim. Si hem pogut amb això, podrem amb tot, carinyo. —Això espero, perquè estic embarassada. Esperem un fill. —Un fill de qui? Pregunto per guanyar temps per assimilar-ho. —Nostre. Ara sí, un fill de tots dos. —Ah! Uh! Genial... Però, si et sembla bé, serà més teu que meu. D’acord?

CRISI 7

COM?! JA FA VINT ANYS D’ALLÒ?

Un dels fenòmens recurrents en la memòria del quarantí és adonar-se que ha at molt temps, massa i tot, de fets que ell situava més a prop en la seva cronologia personal. De cop i volta es troba que ja fa un grapat d’anys d’allò que ell recorda amb prou nitidesa per haver succeït en un at més recent. Som davant d’una de les revelacions més determinants que el quadragenari haurà d’assumir durant aquesta etapa, a banda d’adonar-se que els xandalls de tactel són còmodes i li queden prou bé. La consciència sobtada del pas —i el pes— dels anys pot resultar desconcertant i aclaparadora, més encara per a algú que, d’altra banda, es considera prou jove. Els números no li quadren, i malgrat que el primer impuls sigui negar l’evidència, som davant una qüestió de pura lògica matemàtica: com més anys té un individu, més dècades acumulen els seus records. Per posar un exemple pràctic per a cinèfils de crispeta, ja fa un quart de segle —és la manera sensacionalista de comptar vint-i-cinc anys— que es va estrenar Retorn al futur III. Fixeu-vos si és greu, la cosa. El temps està ant tan de pressa que fins i tot ja hem deixat el futur enrere. Com a neòfit en la quarantena —però observant les reaccions i els comportaments dels més veterans—, tinc la sensació que el més saludable davant l’allau d’efemèrides que ens caurà a sobre cada cop amb més freqüència és no fer-ne un drama. Tot i que de vegades el quarantí demostri certa tendència al fatalisme i la sobreactuació, s’ha de prendre el pas del temps com un aliat que afegeix valor a la seva condició d’ésser viu i de testimoni de la història. Per no recórrer a la suada metàfora del bon vi, podem afirmar que a partir dels quaranta l’home és com un formatge: com més madur, més se l’ha de valorar, per molt podrit que estigui.

Superades les primeres quatre dècades de la vida, és molt probable que l’home experimenti alteracions en el seu continu espai-temps mental. La memòria acumulada al llarg dels anys es plega com si algú estigués fent papiroflèxia amb el full de paper on hi ha registrats els seus records. El cervell del quadragenari es converteix en un carrusel d’informació que ve i va al ritme d’una nova melodia. Aleshores, tan pot ser que oblidi el nom d’aquell actor que adorava, com que li vingui al cap el telèfon de la primera xicota amb qui va sortir quan acabava l’EGB. I sense prefix, segurament. A partir d’aquí, val més prendre-s’ho amb humor quan, fent números, ens adonem que ja fa vint anys de tot de coses que encara tenim ben presents. Aquest recompte de les dues dècades és una constant en els exercicis de memòria del quarantí. Potser perquè es tracta de la meitat exacta de la primera meitat de la vida, la mirada vint anys enrere el persegueix contínuament. Agafeu-vos fort els de la generació del 1975 i rodalies, perquè ja fa vint anys de la inauguració de Port Aventura, i encara sembla que notem a la cara l’esquitxada de la primera baixada pel Tutuki Splash. També han at dues dècades de les temudes proves nuclears a l’atol de Mururoa, recordeu? Aleshores, Saddam Hussein encara era l’aclamat president de l’Iraq i fins i tot queia simpàtic. El 1995 Indurain guanyava el seu cinquè Tour amb el somriure de patiment més inquietant de la història del ciclisme. Aquell any plegaven els Dire Straits, ens deixàvem la gola a les discoteques cantant «Zombie», dels Cranberries, i Michael Jackson encara publicava discos, tenia nas i respirava. Des del moment que en fem quaranta, els homes —i no m’atreveixo a afirmar si les dones també— hem d’estar disposats a viure la vida però també a reviure-la. Som en un punt en què, si tot va bé, tenim tant at a les espatlles com futur per endavant. Records i desitjos equilibren la balança del nostre present. Si els homes sovint no fóssim tan ximplets, veuríem que estem en condicions immillorables per aprendre alguna cosa del que hem viscut fins ara i així encarar les properes dècades amb millor disposició i major encert. Que ho acabem fent o no depèn de cadascú. En parlem d’aquí vint anys, si ens en recordem.

CRISI 8

M’HE DE TROBAR A MI MATEIX

—Molt bé, Joaquim. —Em dic Quim. —Deixa’m dir-te Joaquim, Quim. Permet que aquest nom flueixi per l’espai que ens envolta. Pren-t’ho com un bateig en la primera sessió personalitzada de ioga. Digues amb mi: Joaquimmmmmmmmm... —Joaquimmmmmm... Ai. Sembla que estigui invocant l’esperit del meu avi, en pau descansi. Ell sí que se’n deia, de Joaquim. —Relaxa’t, respira profundament, intenta deixar la ment en blanc. —No m’hi hauré d’esforçar gaire. Ara, ja l’aviso que si estem gaire estona més així em quedaré fregit. —Això és bo. Que trobis un estat d’equilibri entre el son i la vigília. —D’acord. I si començo a roncar serà perquè m’he desequilibrat. Una cosa. La barreta aromàtica aquesta és imprescindible? M’estic marejant.

—De seguida t’hi acostumaràs. L’encens ens ajuda a crear un ambient interior que et permetrà desfer-te dels neguits i les tensions. —Aleshores seria millor que ens el fuméssim, no troba? —Digue’m, Joaquimmm, què t’ha portat al ioga? Que en necessites? —No puc respondre. Tinc la ment en blanc. Ha, ha... —A la propera et fico la barra d’encens pel cul. Sóc professor de ioga, però també puc tenir molt mala ying. —Perdó, perdó. Doncs miri, arribo als quaranta anys i haig de reconèixer que hi ha molts dies que no estic gaire catòlic. Ni budista ni musulmà tampoc. —Descriu-me aquest malestar. —No és res físic. Més aviat una sensació estranya de preocupació, d’estar nerviós sense motiu. Un rau-rau d’insatisfacció que se’m va menjant. Em noto oprimit i no sé per què. —Ja portes roba de la teva talla? Vull dir que, de vegades, amb la moda d’anar tan cenyits, la gent se sent constreta. —Ho tindré en compte abans de posar-me un pijama de neoprè, gràcies. El cas és que no puc ar-me el dia prenent-me relaxants musculars sense recepta, i em van recomanar això del ioga. —Un bon consell, sens dubte. Has de saber, Joaquimmmm, que el gran objectiu del ioga és assolir la màxima felicitat. —La meva o la de vostè? —La de tots, Joaquimmmm. I ho aconseguim a través de diverses tècniques que anirem treballant aquí. Respiració, mentalització, postures... —Crec que no sabré ni fer aquella de seure amb les cames creuades. No sé mai què fer-ne, dels peus.

—A poc a poc. El ioga és un camí de coneixement personal i de desenvolupament físic. Aquí podem aconseguir que una persona rígida com el granit adquireixi prou flexibilitat per llepar-se el colze. —Sí, però escolti: jo per aconseguir això m’apuntaria a una escola de contorsionisme i malabars. Necessito alguna cosa més. —Malament, Joaquimmmmm. No s’ha de necessitar res més. Aquest desig intangible és el que et fa patir. —Doncs ja em dirà què haig de fer. —No has de voler res. T’has de trobar a tu mateix, és la clau. —I serà la partida de fet i amagar més breu de la història. Ja m’he trobat!!! Taaaat!!! Sóc aquí. Quin és el premi? —Un clatellot si no pares de fer el burro. Que m’estàs inflant els yangs, Joaquimmmm. Has at quaranta anys sense buscar-te. Simplement t’has limitat a ser sense qüestionar-te ni què eres ni per què ho eres. —Ara sí que em marejo. M’ho pot explicar amb dibuixos i metàfores simples, sisplau? —Hi ets a temps. De fet sempre s’hi és. Però ara tens una oportunitat immillorable per centrar-te, buscar l’equilibri i trobar-te. I quan ho facis, marxaran els neguits. —Genial. M’ha convençut. Per on començo? Què vol que faci? —Fotre el camp. S’ha acabat el teu temps per avui. Ara tinc sessió amb una noia per fer-li un augment de txakres. Vés en pau, Joaquimmmm.

CRISI 9

ESTUDIES O TREBALLES?

Quaranta anys i sense parella. Si aquesta és una opció volguda, cap problema i cap al monestir. Però arribar al llindar de la quarantena sense companyia sentimental amb qui compartir vida i factures pot resultar una situació anguniosa per a l’afectat. Primer de tot perquè abans de tenir parella cal superar un pas previ important com és buscar-la. I cercar parella superats els quaranta fa mandra. Alguns homes en aquesta tessitura que he tingut oportunitat de conèixer s’acullen a la teoria de Mahoma, una estratègia d’eficàcia més que qüestionable. No consisteix a convertir-se a l’islam, ni hi té res a veure. Esclar que això, en cas de fer bondat en aquesta vida, els garantiria un paradís amb setanta-dues verges a l’altre barri —que, ben mirat, més que un paradís seria un infern a l’hora de recordar gustos i aniversaris. La teoria de Mahoma aplicada a la recerca de parella és la que afirma que si «el quarantí no va a la parella, la parella va al quarantí». I és ben cert que de vegades això a, però és tan poc probable com sortir afavorit al carnet de conduir. Per tant, si un quadragenari busca parella, el més recomanable és que prengui la iniciativa i i a l’acció.

Lligar a partir dels quaranta és un exercici físic, emocional i intel·lectual molt complex. No impossible, òbviament. De fet, a aquestes altures de l’evolució humana, els espècimens que voregen les quatre dècades resulten especialment atractius per a un ampli sector del mercat sentimental. Un quarantí que es cuidi mínimament representa un còctel irresistible que combina l’energia i la força del final de la joventut amb la seguretat i l’atractiu d’una maduresa incipient. Sense adonar-se’n, molts homes de quaranta s’han convertit en uns veritables papichulos crepusculars, objecte de desig d’una àmplia gamma de pretendents. Tanmateix, la complicació rau en la manera d’establir e amb un objectiu interessant. S’ha de tenir molt clara l’estratègia i no s’hi val a badar. D’intimar a intimidar hi van dues lletres i una frase fora de lloc. Abans de reactivar la seva faceta de conqueridor, el quarantí ha d’actualitzar conceptes i estratègies. L’art de la seducció és impossible d’abastar, ens ocuparia hores de disquisicions i aquest llibre no pretén ser un manual del Casanova del segle XXI. Però si una cosa ja no funciona en absolut és abordar algú amb la pregunta «Estudies o treballes?». És molt probable que el destinatari no faci ni una cosa ni l’altra. Humilment recomano que s’opti per fórmules més actuals com «Entrepreneur o free-lance?» o «Ets d’Android o d’iOs?». De la mateixa manera, desaconsello la picaresca de jugar amb la memòria de l’altre com a tàctica de seducció. Suggerir que «ens coneixem d’alguna cosa» en l’era del 2.0 és absurd. Tothom es coneix o es pot conèixer ràpidament fent una ullada als perfils de Facebook, Linkedin, Instagram, Myspace... I segons què hi hagi de trobar, val més que trigui molt temps a fer-ho. El quarantí ha de ser conscient que aquella fotografia que ell troba tan divertida —on se’l veu amagant-se el sexe entre les cames per fer veure que és una senyora— li pot restar alguns punts a l’hora d’iniciar una relació. Ei!, però de divertida, la foto ho és molt. Entrant en les tecnologies de la comunicació, si un home de quaranta no es veu amb cor de sortir a tirar la canya, ha de saber que existeix un variat assortit d’aplicacions i webs per trobar la parella perfecta sense moure’s de casa. Només és qüestió de facilitar dades i interessos i deixar que els algoritmes facin tota la resta. Fet aquest tràmit, el quarantí es pot dedicar a jugar al Candy Crush mentre espera que li arribi un avís per posar-se en e amb la seva mitja taronja. Afortunadament, el Candy Crush té més de 400 nivells i no se’n descarten noves ampliacions.

CRISI 10

UN PARELL D’HORETES, DUES TARDES A LA SETMANA

Qualsevol dia entre setmana, 8.00 pm.

—Bé, doncs. Benvingut al nostre humil gimnàs Super Body Power Gym. És el primer cop que t’apuntes a un? —Mira, no en trepitjava cap des de l’escola. Ah! Encara ploro. En aquell gimnàs hi vaig deixar molts records. I un testicle saltant el poltre. —Tranquil, aquí no et farem saltar-lo. Et dius... —Quim. —Amb ca, oi? —No, no. Amb... —És igual. A tots us dic «crac» o «màquina». Tinc comprovat que us motiva més. Jo sóc en Trici. —De Patrici? —No, de Tríceps. Mira-te’ls! Els tinc tan desenvolupats que s’hi podria muntar una prestatgeria. En realitat, em dic Josep Maria. —Molt de gust. Ja pots parar de marcar braç, que fent tanta força estàs contraient l’espai-temps i em poso nerviós. —I què t’agradaria fer-hi, aquí? Què vols treballar?

—Treballar, res, ja tinc prou feina. No sé, fer una mica d’exercici... estar mínimament en forma. Faig quaranta anys i toca cuidar-se. —Manteniment. —Exacte, amb enteniment. Sense ar-se. No vull que em surtin «tripis» d’aquests als braços ni res. —Tríceps! Dic, crac, que farem una rutina de manteniment. Que treballis una mica totes les parts del cos... —Això m’anirà molt bé, sobretot el cervell. —(...) El millor serà que et canviïs i t’explico una mica el tema. —Ja vaig canviat. —Com?! Amb aquests pantalons de xandall tacats de pintura i unes Victoria?! —Són còmodes. Què més cal per fer esport? —Cap problema, màquina. Però la gent ve més arreglada al gimnàs. —Ah! Vénen mudats amb americana i vestit de nit? —Sí! Llavors quan arriben els dic «Què a, frac?». No et fot? a que aquí s’estila robeta bona, de marca. Coloraines. Malles marcant. Un gimnàs és més que un lloc per fer esport. És un punt de trobada, per socialitzar-se. Aquí la gent xerra, es coneix, surt algun rotllet... m’entens? —Ahà. El proper dia vindré amb calçotets nous. Em poses deures o què? —Esclar. Considerant la teva edat, complexió i que deus tenir la tensió muscular d’un flam de vainilla... —Gràcies. —...començarem fent vint minuts de cinta, suaveta, arem a el·líptica vint minutets més, treball d’esquena i tronc a màquines amb poc pes, i per acabar, vint minuts de bici. Amb aquestes cametes de cadernera que portes no goso posar-te a fer pesos.

—Però a veure un moment. I el jacuzzi i les habitacions aquelles de fum calent quan es fan? —Allò ja va a part. Hi pots anar després. —Després de dues hores endollat a tota aquesta maquinària només podré anar al tanatori. —També estaria bé que provessis més disciplines. —No, no. Jo el sado, no...

—Són sessions d’exercici on es treballa el cos de forma bastant integral, basantse en diferents tècniques i complements. —Eh? —N’hi ha per a tots els gustos: CxWork, Bosu, BodyJam, BodyPump, TRX, CrossFit, PowerJump, Aerobox, BodyVive, TaeBo, Zumba... —No sentia noms tan estranys des de l’última del Hòbbit. Tu què em recomanes de tot això? —Mira, crac. Pots fer el que vulguis. Saps? Hi ha camp per córrer. No et posis obstacles. Think big. Has de descobrir where is the limit. —Mira, Trident, the limit per a mi és cansar-me. Perquè si em canso, em poso de mal humor i no torno a aquest coi de gimnàs. D’acord? Ara digues, per on començo? —Si t’has de posar així, comença per la sauna sueca, champion. I vigila no et lesionis obrint la porta.

CRISI 11

PORTO BOSSA DE MÀ I SÓC HETEROSEXUAL

Els homes de quaranta anys sovint ens veiem forçats a donar explicacions per les decisions més o menys radicals que prenem en aquest punt de les nostres vides. I no ho fem tant per justificar-nos davant els altres, com per fer-ho amb nosaltres mateixos. Sigui pel que sigui, em permeto advertir a tots aquells que pateixin l’impuls d’autojustificació que, generalment, donar explicacions és una acció contraproduent. Justificar-se provoca un efecte invers i pervers. Com més explicacions s’ofereixen, més preguntes es plantegen. Així s’entra en un bucle interrogatori que el quarantí ha de tallar en sec amb exabruptes com «Prou! Ho he fet perquè m’ha sortit de l’òrgan reproductor masculí!», suposant que aquest quadragenari sigui molt fi i es dediqui a la urologia. La necessitat d’explicar-se als quaranta, entre molts d’altres àmbits que queden recollits en aquest llibre, sorgeix especialment amb els canvis que afecten els complements del vestir. Existeix un variat repertori d’estris, considerats anys enrere pel quarantí com a propis de dones, iaios i padrines, que, de sobte, se li revelen com a articles de primera necessitat. El cas més paradigmàtic és el de la bossa de mà. S’ha de reconèixer que durant molt de temps un home té una visió molt tancada del que han de ser els continents que transporten les seves eines quotidianes. Aquesta estretor de mires estableix que quan un home és jove porta les coses en una motxilla i quan li arriba la maduresa a a fer-ho en un maletí. Un raonament primari que no contempla cap altra opció. Però en arribar-li el moment de transició entre un complement i l’altre —molt abans de fer-ne quaranta—, l’home s’adona que existeix un assortit interessant de productes que li permeten obrir una escletxa entre els dos períodes preestablerts. Descobreix que pot anar pel món sense carregar una motxilla com si fos un nen hiperdesenvolupat i tampoc li cal recórrer de seguida a un maletí que el faci semblar un traficant d’armes prematur. En el seu trajecte cap a la quarantena, l’home va provant diferents varietats de

bossa masculina —començant per les més esportives i avançant cap a les més clàssiques— fins que arriba al clímax de la seva relació amb aquests complements. És el dia en què es compra —o li regalen— una bossa de mà. En l’actualitat, les bosses petites per a homes gaudeixen d’una acceptació pràcticament total, però no fa pas gaire eren objecte de befa amb l’apel·latiu malintencionat de «mariconeres». És per això que quan un home perd la virginitat amb una bossa d’aquest tipus, es veu impel·lit a donar més explicacions de les que convindrien. Davant d’aquesta situació, el quarantí ha de fugir i no perdre el temps amb prejudicis absurds del segle at. Pot lluir ben orgullós la seva nova bossa de mà. Té la mida justa i tots els compartiments pensats per endreçar-li la vida. Adéu a les motxilles pudentes, oblideu els maletins d’advocat —tret que sigueu advocats, esclar. Nois, amb quaranta anys podeu plantar-vos davant de qui sigui i dir amb satisfacció: «M’he comprat una mariconera. I de lluentons! Què a? Va de conjunt amb una brusa que em posaré per Cap d’Any». Amb determinació, les pors i les vergonyes són cosa de la dècada ada. I de la mateixa manera que arriben les bosses de mà, el quarantí s’ha de rendir als encants i la comoditat d’altres complements per al seu dia a dia. La sempre resolutiva ronyonera, la pràctica bossa de cuir per portar monedes, el mocador de fil amb les inicials brodades, la navalla suïssa... El pes de la història s’acaba imposant i l’acostarà al zenit de la maduresa estètica i la comoditat: el dia que sortirà a comprar el diari amb plantofes i barnús.

CRISI 12

COM ALS VELLS TEMPS

—Quina gran idea que has tingut, Quim! M’has fet rebobinar vint-i-cinc anys en una tarda.

—Sí, tio. Sabia que no era l’únic amb ganes de tornar-hi.

—De debò, feia temps que no m’ho ava tan bé com tornant a jugar a rol amb tu. Com és que ho vam deixar?

—Perquè tothom ens deia «friquis»? Perquè quan els de la nostra edat sortien de farra fins a la matinada, nosaltres ens tancàvem en aquell local dels teus pares a jugar al Warhammer? Perquè els quatre duros que guanyàvem amb les primeres feines ens els gastàvem en figuretes d’orcs musculats?

—Tant se val. Això d’avui ha valgut la pena. Llàstima que només fóssim dos.

—Ja. En principi, havien de venir en Jordi, l’Isma i en Marc. Com als vells temps!!!

—Hauria estat brutal! I què els ha at?

—Al matí, en Jordi m’ha trucat per dir-me que no vindria, que té el nen amb «decimetes».

—Buah! Sona a excusa.

—M’ha enviat un whatsapp amb la foto del termòmetre i emoticona de cara trista.

—S’accepta. I l’Isma?

—No podia. Tenien gent a casa i no sé quines històries.

—Deixa’t estar. Segur que la dona no l’ha deixat venir. Mai ens ha pogut veure, aquella pija arrogant. No tenim prou categoria per al seu maridet.

—Sempre he pensat que va ser la nostra Yoko Ono.

—Perdona, la Yoko Ono és una germaneta de la caritat al costat d’aquella. I en Marc? És estrany que no s’hi hagi apuntat.

—En Marc... Hosti... No sé com explicar-t’ho.

—Li ha at res? No m’espantis.

—Bé, a en Marc no li venia de gust tornar a jugar a rol amb nosaltres. Que era una criaturada molt freak, m’ha dit.

—Com? T’ha dit que quedar per jugar a rol amb els seus col·legues era «freak»?

—L’hem perdut.

—Però si precisament ell era qui deia que no es cansaria mai de jugar-hi! Que els jocs de rol eren el dòmino del futur. Ell, que tenia dues maletes plenes de figueretes que eren l’enveja de tothom.

—Les ha llençat.

—Que què? Ei, tio. És conya, oi? M’estàs fotent una broma, eh?

—Tant de bo.

—La mare que el va parir! Però com se li ha acudit? Això és un sacrilegi dels grossos. Com a mínim haver-nos avisat. Li hauria pagat la pasta que fos per quedar-me les seves figuretes.

—Diu que no hi va pensar. Havia de fer lloc al traster i ho va fotre tot a mar.

—No m’ho puc creure. Què li ha at?

—En Marc s’ha fet gran. Això sí, ha dit que a veure quan l’anem a veure i fem uns whiskys.

—Whiskys? Aquest no s’ha fet gran. S’ha tornat un iaio gilipolles. Whiskys, diu.

—Suposo que tots acabarem igual. No podem ser per sempre els cinc grenyuts que es aven el dia amb el tauler i el dau de vint cares.

—Grenyuts segur que no. Sobretot tu, Quim, que podries muntar una papereria amb tot el cartró que se’t veu.

—I tu sempre seràs igual de burro, oi?

—T’ho prometo.

—Doncs això s’ha de celebrar. I tinc material del bo per fer-ho.

—No fotis? N’has comprat? Ara sí que serà del tot com als vells temps.

—I comprat al lloc de sempre: la botiga de queviures de sota casa dels meus pares.

—Sensacional.

—Té. Un Bollycao per a tu i un per a mi. Vols Cacaolat per remullar-ho?

—I que sigui doble, sisplau!!!

CRISI 13

NO HI HA RES MILLOR QUE CÓRRER

Fa ben pocs anys, quan algú corria pel carrer només podia fer-ho per dos motius: tenia pressa o l’estaven perseguint. Avui en dia bona part de la gent que corre no ho fa per cap d’aquests dos motius lògics. Agafeu-vos fort si sou dels que al sofà de casa hi tenen un motlle amb la forma del seu cul. En l’actualitat, hi ha una quantitat exorbitant de gent que corre PERQUÈ VOL. És una veritable pandèmia humana. A tota hora, en qualsevol lloc, multitud d’homes i dones corren amunt i avall sense aturador, enfundats en robes arrapades i vambes llampants. Crida l’atenció l’edat d’aquests corredors compulsius, perquè si bé n’hi ha de totes les generacions, un gruix important està capitalitzat per la comunitat de la qual tinc l’honor inevitable de formar part: la del beneït quarantí —noteu la dièresi. No acostumo a córrer. No ho faig per motius físics i mentals que espero compartir amb més d’un exemplar de la meva espècie. Si corro —les poques vegades que ho he intentat— em canso. Vet aquí l’impediment físic. Al mateix temps, quan agafo embranzida i començo a esbufegar, el cap em diu: «Ep, nano! On vas tan corrents? Si tens pressa, demana un taxi». I a causa d’aquest còctel d’emocions i sensacions que em provoca, sempre he pensat que això de córrer i marcar paquet amb malles de licra no estava fet per a mi. No n’hauria d’estar tan segur, segons diuen. Els entesos a anar corrent pel món asseguren que el rebuig inicial és molt freqüent entre tots els que comencen en aquest esport. Les barreres físiques i mentals se les construeix un mateix, afirmen, i trencar-les garanteix enormes recompenses personals. Haig de reconèixer que aquests gurus de l’atletisme casolà ho diuen d’una manera convincent i amb una brillantor d’entusiasme a la mirada que estan a punt de convence’m. De fet, ara començo a pensar que uns leggins de senyor em quedarien prou bé.

Anar a córrer és la religió del quarantí. Cada sortida per fer quilòmetres representa un retir espiritual per a aquest home que es troba a la meitat de la vida. Un recorregut que tant li pot servir per apropar-se als seus anhels com per esquivar les temptacions, o allunyar-se de les seves pors a tota marxa. El corredor expia els pecats pel camí i fa penitència castigant les seves articulacions. El sacrifici no és en va. El suplici voluntari de córrer té recompensa. Després d’hores deixant-se la pell i els genolls per aquells camins de Déu, exposat a les inclemències meteorològiques i a les mirades condescendents de la resta d’atletes amateurs, al corredor l’espera el veritable paradís a casa seva: dutxa, cervesa, olives i patates. Al temple domèstic, l’home quadragenari arriba a aquest nirvana particular que substitueix l’aroma de les barretes d’encens pel perfum de l’esprai antiinflamatori. La transformació espiritual que suposa anar a córrer per al quarantí és tan profunda que s’acaba rebatejant a si mateix. Ja no és un corredor, és un runner. Neix l’Homo runner, una nova espècie humana que només pensa a córrer i que té com a màxim neguit planejar quants quilòmetres farà al llarg de la setmana. Tandes de deu quilòmetres cada dos dies i una mitja marató el cap de setmana. I després vindran els ironman, els ultraman i les maratons pel desert, i si és possible, amb els peus descalços. Una afició tan absorbent que, indefectiblement, portarà el neorunner a pronunciar la sentència definitiva «Per a mi, anar a córrer és el millor moment de la setmana», mentre una fanfàrria èpica ressona al seu cervell. Als que ens ho mirem amb l’escepticisme de la distància ens costa molt no prendre’ls per bojos trastocats per la vigorèxia cinètica. Per molt que anar a córrer sigui sa, tampoc cal ar-se. De fet, segur que podem córrer sense consagrar-hi la vida. Per exemple, fer cent metres llisos un parell de cops per setmana seria una bona opció. Oi que fa el pes? Esport concentrat, running comprimit. Ens ocuparà menys estona, permetrà que ens dediquem a d’altres assumptes a banda de córrer i, fos on fos que s’havia d’anar, hi arribarem abans. I a qui li vagin els reptes, que s’hi posi obstacles.

CRISI 14

NANIIIIT! (Vibració de WhatsApp)

Quim. Que dorms? 01.32

Hauria, però ja veus que no 01.32

I què fas? 01.33

Estava atonyinant un xinès a Clash of Clans. A aquesta hora els jugadors d’allà estan desperts 01.35

Què és això? 01.35

Un joc del mòbil. Tens una aldea, un exèrcit... Mates gent, robes or... Com la vida mateixa 01.37

Ah! No ho domino gens 01.37

I tu què fas? 01.38

No dormir i prou. Des del divorci em costa 01.39

Ja arà 01.39

No sé dormir sol, tio 01.39

La trobes a faltar? 01.40

Trobo a faltar dormir amb algú. Em compraré un gat o una xinxilla que m’escalfi el llit 01.41

Ok 01.42

Ok i prou? 01.42

:) 01.44

Ets burro, eh. Anima’m una mica, que estic tou 01.44

Explica-li al gat o a la xinxilla 01.45

No te’n fotis, idiota. No saps què és estar divorciat fins que et divorcies 01.46

Lògica aclaparadora. No estàveu bé i ja es veia que acabaríeu així 01.47

Sí, però ella va demanar el divorci. Fa ràbia 01.47

Se’t va avançar: sempre has estat una mica lent de reflexos 01.48

M’havia de manar fins a l’últim moment 01.49

No hi pensis més. Ara ja està 01.49

Sí que hi penso 01.50

Suposo que és normal 01.50

I quan té les nenes, encara més 01.51

El pis es deu veure molt buit 01.51

Hauré de comprar moltes xinxilles 01.51

Va, te’n sortiràs 01.52

Parlant de sortir. Sortim demà? 01.52

No puc. Tenim nens a dormir. L’aniversari del gran 01.53

Demà at? 01.53

Anem a sopar amb la dona 01.53

Puc venir amb vosaltres? 01.54

(escrivint...)

Feia broma 01.57

Però si vols, vine 01.57

Sí. I faig d’espelma 01.58

No tens plans? 01.59

No 02.00

Cites? 02.00

Menys. Lligues més quan estàs casat 02.00

Parla per tu 02.01

Potser si sortíssim, trobo algú i refaig la meva vida i no t’empipo 02.02

Xantatge emocional, no, xato. No empipes 02.02

La setmana que ve? 02.03

Ja m’ho miraré. Com a mínim, una cerveseta segur 02.03

:____) 02.03

Va, i deixa’m dormir 02.04

T’estimo, tio 02.04

No et posis gai 02.05

No saps com t’ho agraeixo 02.05

Exagerat 02.05

Una mica 02.06

No saps el que és tenir un amic divorciat fins que un amic es divorcia 02.06

Lògica aclaparadora. Naniiit 02.06

Quina ràbia fas quan dius «nanit» 02.07

Per això ho faig :* 02.07

A fer punyeteZzzz 02.07

CRISI 15

EL COS EM DEMANA ROCK AND ROLL

D’entre les múltiples revelacions que pot arribar a tenir un home en creuar la inhòspita frontera dels quaranta, poques resulten tan molestes i esgotadores per als qui l’envolten com el rampell musical. D’un dia per l’altre i malgrat el mar de dubtes i neguits que li suposa la seva nova edat, el quarantí només té clara una cosa: es vol dedicar a la música. Encara que només sigui a nivell amateur — sense renunciar a omplir algun dia l’Estadi Olímpic—, vol donar sortida al talent musical que sempre ha intuït que posseïa però que mai ha tingut prou temps de cultivar. El salt a la música pot ser una decisió del tot volguda pel quarantí o bé induïda temeràriament per l’entorn més pròxim. Coneixedors de la seva vocació frustrada i amb tota la bona fe del món, familiars i/o amics del quadragenari decideixen sorprendre’l regalant-li l’instrument musical que creuen que pot satisfer millor el seu impuls líric. Una iniciativa carregada de bona voluntat de la qual es penediran la resta de les seves vides. Si sou persones properes a un individu que voreja la quarantena, recordeu que mai li heu de comprar un instrument musical. Pel seu bé i pel vostre benestar mental i auditiu. És ben bé com si li regaléssiu un ganivet perniler a Jack l’Esbudellador. De tota manera, no podeu lluitar contra l’inevitable. Si la pulsió musical corre per les venes del quarantí, només és qüestió de temps que aparegui per casa amb l’instrument que suposadament alegrarà la seva vida i turmentarà la dels altres.

La sobtada afició melòdica entre els homes de quaranta és una forma molt evident d’aferrar-se a la joventut que se’ls escapa. Amb un concepte molt esbiaixat i naïf del que suposa el món de la música, els quadragenaris hi veiem una via de retorn a l’adolescència. Aprendre a tocar un instrument, muntar un grup, buscar local d’assaig, posar-se botes de cowboy, caçadores texanes amb pedaços de calaveres, esmorzar magdalenes amb whisky, treure’s les groupies de sobre... Ah! La dolce vita del rocker. Quin paradís de perdició tan temptador contra la rutina del dia a dia, la família i l’oficina. Oi, nois? És un món nou on ens veiem capaços de tot; d’acariciar una guitarra elèctrica i que en soni el millor riff de Keith Richards. Després la realitat s’encarregarà de recordar-nos que quan rasques una guitarra elèctrica sense saber-ne, el més probable és que soni com un intèrfon espatllat. Només hi ha una cosa més pertorbadora que veure un home de quaranta simulant que toca un instrument invisible: que el toqui de debò. Sigui quin sigui. Quan la fantasia de tocar es materialitza en un instrument musical en mans d’un quarantí, es desferma l’apocalipsi sonor a la Terra. Fins ara només hem apuntat la hipòtesi rockera com a revelació musical dels quarantins, però el ventall de gèneres en què pot intentar abocar la seva pulsió és infinit. Fent una reada ràpida a la meva generació, em vénen al cap diversos individus que han decidit combatre la temuda crisi dels quaranta amb el seu talent ocult per la música —ocult a l’esfínter, en la majoria de casos. Hi ha tanta varietat que entre tots podríem configurar l’orquestra simfònica més esperpèntica i disfuncional de la història. Els més bohemis es decanten pel piano o la trompeta. Els delicats, pel violí, l’arpa o el triangle de metall. Els barrocs s’animen amb l’acordió, l’orgue d’església o la viola de gamba. Per als minimalistes, la pandereta. Els temperamentals es desfoguen amb la bateria. I als que els pesa el cul, l’instrument que sigui però que porti inclòs un tamboret. I al fons, els timidots pinsen les cordes d’un baix, amb aquella discreció forçosa, certa rigidesa corporal i un estrany balanceig de cames. Aquests són els meus. Sempre he volgut tocar el baix amb samarreta de tirants, posar els ulls en blanc d’èxtasi musical i dir que no amb el cap com fan tots els músics per algun motiu que desconec. M’entusiasma la idea de marcar un compàs secundari a la percussió de la bateria en una banda de rock, en una formació de funky o d’acid jazz. I com tot bon aspirant a quarantí, he sucumbit al rampell de comprar-me’n un i donar la tabarra a casa fins que alguna banda s’adoni que no pot ar ni un

dia més sense el meu virtuosisme digital. Mentrestant seguiré practicant. De moment, el que porto millor és la modalitat total unplugged. És a dir, quan l’instrument està desendollat del tot.

CRISI 16

HE PERDUT L’OVAL DE LA CARA!

—Aviam, senyor Quim. Què farem amb aquestes arruguetes? —El que puguis. La veritat és que no hi crec gaire, en aquests invents, però per provar no hi perdo res. Què em faràs? —Doncs miri. Li faré un tractament antiaging per combatre i eliminar els rastres de l’envelliment. —O sigui que sortiré d’aquí prou rejovenit perquè no em parlis de vostè. —Ai, perdoni! —Perdona. —És el protocol del centre. Als clients se’ls parla de vostè. —Bona estratègia per fer-nos sentir grans. A part d’això, com em veus? Et donaré molta feina? —Res que no es pugui arreglar. Vostè té tots els símptomes externs de la maduresa masculina.

—Sort que per dins ho compenso. —Bosses als ulls, arrugues als contorns, plecs a l’entrecella, una pell seca i molt poc tonificada. —M’acaba d’agafar complex de Tutankamon. —No sigui exagerat! —Ai, gràcies. M’ho prendré com un elogi. —Al contrari. Ho dic perquè vostè és molt més gran que Tutankamon. El faraó va morir amb dinou anys i segur que ho va fer amb la pell més hidratada i sense els porus tan oberts. —De cremes me’n poso, eh. —No n’hi ha prou de posar-se-les. Els homes sovint pensen que això és com pintar-se la cara. Per anar bé, a l’aplicació d’una crema l’ha de seguir una bona estona de massatge fins que la pell l’absorbeix. —Coi, això no ho sabia. I funciona? —Sobretot per a les cases de cremes. Alguna cosa deu fer, però tampoc esperi miracles. —No. Els miracles els fan aquí, oi? —Els resultats són més notables, sí. Per exemple en el que es refereix a la recuperació de l’oval de la cara. —L’oval? On tinc un oval? —Durant la joventut i fins a la maduresa, el perímetre de la cara descriu un oval que es va desdibuixant a mesura que es perd la tensió dels músculs facials. Per entendre’ns, és quan tot comença a penjar i la cara agafa l’aspecte d’un tubercle. —Molt gràfic! I què em faràs fer? Pesos amb les galtes? Treballar els abdominals de les parpelles?

—Tenim diferents teràpies antiaging que anem combinant en els nostres pacients: oxigenació hiperbàrica, ozonoteràpia, mesolífting facial, quelació arterial... —N’hi ha alguna que no soni a protocol d’enlairament d’un transbordador de la NASA? —Tot i que l’envelliment es prevé millor per dins que no pas per fora. Per això són tan importants els tractaments com la nutrició ortomolecular, la restricció calòrica o la hidroteràpia de còlon. —O sigui, aigua per al còlon? Aquesta última m’imagino per on va i ara mateix no crec que m’interessi. —Pensi que és molt efectiva per eliminar residus i deixa els intestins nets com una patena. —Si de cas, ja me la faré jo amb la mànega del terrat de casa. Gràcies. —Aleshores vostè dirà. Per on vol començar? —Si vols que et sigui sincer, m’interessaria una cosa que no em faci perdre gaire temps i que no impliqui injeccions, tancar-me en càmeres ni limitar-me la dieta a aigua i verdura. Se t’acut res? —I tant! Tingui. —Què és aquest sobret? —Les nostres tarifes i el preu d’aquesta sessió informativa. —Verge santíssima! Però si amb aquests diners podria comprar el calze de Jesucrist per fer-m’hi gintònics i gaudir de la vida eterna! —Abans l’haurien de trobar. Cregui’m que aquests diners seran ben invertits. Només de l’ensurt ja se li ha posat la cara ben ovalada. I això només és el principi, jove.

CRISI 17

AVUI NO PUC. ESTIC FENT CANELONS

Per a molts homes la quarantena és l’època del descobriment de la cuina. No pas com a dependència de la llar perquè fa anys que la tenen ubicada, per descomptat. No és moment de caure en els tòpics sexistes sobre l’absència masculina a la vora dels fogons. Si al llarg de la història s’han vist pocs homes a la cuina és perquè aquesta estança els provocava un gran respecte i la consideraven gairebé sagrada; no en va era l’habitació construïda al voltant de les seves cerveses. Per a sort de tots, aquesta superstició ha estat gairebé superada, sobretot des que l’home sap que també pot trobar cervesa freda al bar de sota casa o a la benzinera més pròxima. Així doncs, en la majoria de casos i després de quatre dècades mantenint una relació força iva amb la cuina —ocupant-se principalment d’endrapar—, l’home decideix prendre alguna iniciativa en el camp de la gastronomia domèstica, més enllà de tallar fuet o posar pa a la torradora. A partir dels quaranta hi ha diversos graus d’implicació a la cuina, però tot apunta que l’home té certa urgència per demostrar que pot contribuir a la subsistència alimentària pròpia i la dels qui l’envolten. La mesura en què ho faci ja depèn de cada cas, perquè d’aquest impuls culinari en pot sorgir qualsevol cosa. Des d’un nou mestre de la nouvelle cuisine fins a un aprenent de genocida intoxicador de masses. Els primers os dels quarantins en la manipulació d’aliments solen ser molt rudimentaris i tenen un element comú per excel·lència: la barbacoa. El ritual d’encendre el foc i coure-hi unes botifarres atrau poderosament els homes que voregen la quarantena. També és cert que posar-se davant les brases amb una mà a la butxaca mentre tomben la carn sobre la graella és el màxim que veurem cuinar alguns homes. Però d’altres, en adonar-se que han pogut preparar costelles i mitjanes de xai sense carbonitzar-les, s’envalentiran per afrontar nous reptes de més complexitat. Aquí comença de debò la trajectòria del quarantí en

el món de la cuina. Un camí ple d’encerts, nyaps, espectacles gastropirotècnics i, fins i tot, algun resultat comestible. En el cas de qui escriu reconec que, fins que no em vaig apropar de forma perillosa a la barrera psicològica dels quaranta, el plat més elaborat que em veia amb cor de preparar era arròs blanc amb paté. Proveu-ho. Això sí, l’arròs, si és bullit, millor; cru fa de mal emar. Aquesta elaboració, que ja m’embogia de petit, té l’aspecte de menjar per a gossos, però la combinació de textures i sabors que ofereix segur que us resulta interessant. A vosaltres o al vostre fox terrier. Ara bé, trobant-me a la vora de la quarantena, on se suposa que hi ha un punt d’inflexió de la meva vida, un bon dia em vaig engrescar a fer alguna cosa més que barrejar un tou de paté sobre un plat d’arròs. Per què no preparar un bon brou? Total, només es tractava de posar en una olla d’aigua bullent la proporció adequada de carn i verdures. Què podia sortir malament? És un plat que només vol temps; unes quantes hores de xup-xup i tindrem sopa per a un regiment. El problema ve quan oblides l’olla al foc, s’evapora tot el caldo i el que s’acaba generant allà dins és el conglomerat més semblant a l’antimatèria que es pot trobar al planeta Terra. Mai deixis preparar a un home el que ja vingui fet en un tetrabrik, deia sempre un col·lega. El pobre va morir per indigestió d’una llauna de tonyina que potser hauria d’haver obert abans de menjar-se-la sencera. «Així porta més ferro», deia el molt insensat. Però ves que no tingués raó. Els precuinats ens poden facilitar molt la vida, però per què no complicar-se-la de tant en tant? Provocar-se problemes ens treu de tenir-ne d’altres. A hores d’ara, he estalviat molts honoraris de psicòleg dedicant tardes senceres a bullir caldos i preparar canelons amb la carn sobrant. Són tardes en què no estic per res ni per ningú. Em converteixo en un druida de les cassoles. El brou esdevé elixir màgic i els canelons un objecte reverencial. Aquells cilindres de pasta farcida condensen en pocs centímetres tradició gastronòmica i història familiar. Bullint caldo em retrobo amb l’aroma del que em feia l’àvia quan estava malalt —o ho feia veure —, i cargolar canelons em fa sentir com si hagués tornat a classe de manualitats. En definitiva, cuinar és per al quarantí una de les maneres més efectives, si no d’aturar el temps, com a mínim d’assaborir-lo. Sap que a l’àpat de la seva vida ja han començat a servir el segon plat i espera tenir prou sort i temps per no quedar-se sense postres. Aleshores, l’opció més sensata és deixar-los cuinar i tenir a la vora el bicarbonat i el telèfon de les pizzes a domicili.

CRISI 18

AAAHHH! OOOHHH! UIII!

Al quarantí no només se’l reconeix pel seu comportament, la indumentària, l’aspecte físic o els estralls més o menys visibles que el pas del temps hagi deixat en el seu rostre. A l’home de quaranta també se’l sent. És aproximadament a partir d’aquesta edat que comença a emetre sons molt característics deguts al seu desgast físic i mental. Amb quatre dècades de recorregut vital, les seves articulacions ja no són de goma, els músculs s’engarroten més sovint i les neurones no viatgen tan ràpides com ho feien anys enrere. Tot seguit trobareu un recull onomatopeic dels gemecs més característics de l’home en quarantena.

|AAAAIII!] Típic so que emet el mascle madur quan intenta incorporar-se del seu repòs en un sofà. Després d’un llarg «ai» inicial i un cop aconsegueix posar-se dret, l’espècimen quadragenari emet una sèrie de laments més curts —ai, ai, ai, ai, ai...— mentre prova de recol·locar-se l’ossada i recuperar la mobilitat de les extremitats.

|MMBBBBFFFF!] Reproducció aproximada de la sonoritat d’un quarantí quan es deixa caure en un seient gran i tou, ja sigui un sofà o una poltrona prou robusta. L’home desactiva tota la tensió muscular i el seu cos es precipita a 9,8 metres per segon sobre la superfície entapissada. Un espectacle audiovisual que hauria fet les delícies

d’Isaac Newton.

|EEEEEEHHHH...] Així sona la resposta de l’home quadragenari a una pregunta complexa. No cal que es tracti d’una equació polinòmica, n’hi ha prou de posar a prova la seva memòria o la seva capacitat deductiva. Per oxidació neuronal o manca de concentració, el quarantí acostuma a trobar la resposta amb cert retard i guanya temps emetent aquest singular murmuri.

|OOOHHH!] Deixeu un home de quaranta anys quiet durant una estona, revisant documents a la taula de treball, redactant un text a l’ordinador o realitzant qualsevol activitat estàtica. Amb mitja horeta serà suficient. Pareu l’orella quan es reactivi i sentireu aquest «oooh» ofegat, probablement acompanyat d’algun renec de frustració sinèrgica.

|UIIIIII!] Aquest és el so de la consciència del quarantí. Pel tràfec diari o potser per les seves limitacions intel·lectuals, l’home en quarantena està exposat a infinitat de descuits i oblits involuntaris. Hi ha ben poca cosa a fer i ell és el primer que ho lamenta. Per això, quan s’adona que ha oblidat quelcom important —l’aniversari d’un nebot, la llista de la compra, el pagament d’un impost...—, no li queda més remei que deixar anar un «ui» ben trist, llarg i dolgut.

CRISI 19

ABANS, TOT AIXÒ EREN CAMPS

El que més i millor fan les persones que són a prop dels quaranta anys és contradir-se. Per voluntat pròpia o per la força de les circumstàncies, la quarantena és una època que es caracteritza per desobeir-se a un mateix i per incomplir tot allò que un s’havia proposat no fer. O no dir, que és, precisament, el punt que ara ens ocupa. De seguida veurem com els quarantins incorporen sistemàticament al seu discurs oral un seguit de sentències de les quals anys enrere haurien abominat. Abans de sentir aquestes expressions sortint de les seves boques, haurien preferit que els arrenquessin la llengua amb unes alicates i la llancessin a un aquari ple de piranyes. Tanmateix, no s’hi val a resistir-se. És un fet natural, inevitable i, fins a cert punt, necessari. En contra dels seus desitjos, arriba el dia en què, ejant amb companyia, el quarantí es planta davant una edificació concreta o d’un conjunt urbanístic i, de forma espontània i amb certa recança, apunta al seu interlocutor: «Abans, tot això eren camps». De sobte, se li glaça la sang en sentir-se pronunciar allò que mai hauria imaginat que diria. No se’n sabrà avenir, se sentirà entre sorprès i decebut amb si mateix, però si accepta un consell, que no s’hi amoïni gaire. És llei de vida, un pas més en el procés de l’evolució humana i també de la urbanística, esclar.

M’enganxeu escrivint aquest apartat del llibre en una tarda d’hivern. Treballo semi-aïllat del soroll mundà, amb la porta de l’estudi ajustada i picant el teclat amb l’habilitat mecanogràfica d’un goril·la. Seria l’escenari idíl·lic per a un ajuntalletres si no fos perquè, trasat el llindar de l’habitació, al menjador, hi ha tres criatures, sang de la meva sang, que ara mateix no tenen res millor a fer que burxar-se i fer-se la guitza de totes les maneres imaginables. Cap novetat, aquesta és la manera d’estimar-se que tenen els germans des de temps immemorials. El cas és que en els darrers tres quarts d’hora —el temps que fa que intento redactar aquest capítol— m’he hagut d’aixecar més de vint cops per posar pau i ordre amb un resultat que és, sens dubte, més que qüestionable. Potser no acabaré el llibre, però de tant seure i aixecar-me, aviat lluiré uns magnífics quàdriceps de pedra picada. Explico això perquè, en aquest breu interval de temps, els meus arguments per asserenar les relacions fraternals han estat un assortit completíssim de tot allò que no ava que em diguessin de petit: «Comenceu rient i acabareu plorant», «Si algú es fa mal, jo no el penso portar a l’hospital», «Si trenqueu alguna cosa, la pagareu de la vostra guardiola», «No em molesteu per res del món, tret que es cali foc a casa o que en Messi marxi del Barça». En definitiva, un seguit d’amenaces clàssiques que pocs pares han arribat a complir —per sort —, però que tots acabem dient. Això pel que fa als pares, però la vida del quarantí està farcida de situacions on se sorprendrà pronunciant sentències, aforismes i expressions impròpies de qui pensava que seria un etern adolescent. Res impedirà que un vespre de primavera, l’home en quarantena recomani a algun conegut amb insistència «Agafa una rebequeta per si refresca», o que no pugui acomiadar-se d’una persona estimada sense demanar-li «Truca quan arribis!». Són fórmules universals en la comunicació humana que es repetiran fins al final dels temps i el quarantí, encara que a contracor, n’és legatari. «No som res», dirà emocionat en un tanatori o quan li arribi l’esborrany de la renda. Tastarà un tomàquet insípid i recordarà que «Abans sí que tenien gust de tomàquet», quan els tomàquets que ha menjat sempre ja ho eren, de dessaborits. Nostàlgia del que no s’ha tingut, un fenomen també molt propi d’aquesta edat. I quan pintin bastos, el quadragenari només desitjarà que «Déu ens agafi confessats», com una iaia menjaciris qualsevol. Encomanar-se a Déu, heus aquí quin anhel tan paradoxal del quarantí, precisament en un moment de la seva vida en què el beneit —sense dièresi— no pot dir que estigui gaire catòlic.

CRISI 20

ESTIC SORTINT AMB UNA NOIA DE 20 ANYS... PERÒ ÉS MOLT MADURA

La sotragada que suposa per a molts mascles plantar-se en la quarantena fa saltar pels aires la conducta social i familiar que havien mostrat fins aquest moment. És molt habitual el testimoni d’homes que asseguren haver tingut una mena de revelació en arribar a la quarta dècada. De sobte, tenen la sensació que no són feliços amb la seva vida, que s’han deixat portar pels esdeveniments en contra de la seva voluntat i que les circumstàncies els han dut a un punt del qual volen fugir de manera immediata. En resum, que els ha agafat un defalliment existencial de ca l’ample, i com és fàcil de preveure, a qui li tocarà el rebre és a la parella. El quadragenari acostuma a veure en la persona amb qui conviu l’origen de tot el que li a i de la manera com se sent. Arribats a aquest punt, els quarantins poden reaccionar de qualsevol manera i la resposta a aquesta angoixa que senten és del tot imprevisible. Per a alguns aquí comença un festival de psicòlegs, psiquiatres, teràpies i medicacions. N’hi ha que prefereixen l’opció més econòmica de buscar consol i assessorament entre amics de la mateixa edat. Probablement els companys se senten tan perduts com ells, però sempre és més divertit gastar-se els quartos en cerveses que en ansiolítics. I encara que costi de creure, algun quarantí angoixat decideix compartir els seus neguits amb la parella i entre tots dos miren de solucionar-los. Em trec el barret davant dels que opten per aquesta alternativa tan reflexiva i assenyada. Malauradament, en aquest llibre els deixarem de banda perquè, com s’ha anat fent evident, avui en dia l’entrada en quarantena té ben poc a veure amb la reflexió i el seny.

Qui ens interessa ara és el quarantí que un bon dia es presenta entre amics i coneguts amb una noia joveneta del braç. A primera vista pot semblar una fillola a qui li deu la mona o una pobra nena que s’ha perdut i ha demanat ajuda a un senyor gran. L’equívoc acabarà aviat quan ell la presenti pel seu nom — habitualment, un de modern, de nova fornada: Aina, Ona, Abril, Selena, Nikki... — i expliqui que estan sortint. No cal ser Hèrcules Poirot per deduir quin ha estat el desenllaç de la crisi dels quaranta en aquest cas. Ruptura matrimonial i xicota postadolescent. N’he conegut uns quants casos. Ells de seguida s’afanyen a donar moltes explicacions —mal senyal— per abocar-se a la conclusió que han trobat la persona ideal per al nou tram de la seva vida. Algú que els fa sentir el doble de joves i els suposa, diuen, la meitat de problemes. Una proporció que variarà considerablement a mesura que la relació avanci —si és que té gaire recorregut—, fins al punt, moltes vegades, d’invertir-se del tot. Això sí, el diagnòstic inicial entre els amics és sempre «Mira, se’l veu bé», i això salva el primer round d’una relació generacional tan desequilibrada. De la família d’ell, millor ni en parlem. Acostuma a estar entre perplexa, decebuda, indignada i fent provisió d’agulles per practicar-li vudú a la nouvinguda. Si bé és fàcil entendre què busca i què troba el quarantí en una pardaleta sortida de l’ou, els motius que mouen la noia a embolicar-se amb un home madur són més complexos, més enllà del morbo i la (falsa) seguretat que ell pugui transmetre. El tema donaria per a un altre llibre i diverses novel·les. Ell espolsa les suspicàcies alienes desfent-se en elogis cap a ella, destacant sobretot la seva maduresa. «Sí, és molt jove... però molt més madura que les noies de la seva edat». I esclar que pot ser entenimentada, no ho posem pas en dubte. I més encara anant pel món amb un home que podria ser el seu pare. El futur de la relació d’un quarantí amb una pseudololita és complicat de predir. Qui vulgui, que ho provi. Pot funcionar o potser acabarà com el rosari de l’aurora per un evident conflicte generacional i cronològic entre tots dos. I si la cosa peta, el quarantí escaldat haurà de decidir quin serà el següent pas entre dues opcions ben clares. Tornar a casa amb la cua entre les cames o buscar-se una nova parella amb qui arraulir-se al sofà per veure Disney Channel.

CRISI 21

AI!!! LA PASTILLA!!!

Per molt que la medicina hagi avançat en les darreres dècades i que el benestar i l’esperança de vida de les persones hagi augmentat considerablement, el quarantí és un ésser que per motius diversos comença a dependre amb força regularitat de la química aplicada al camp de la salut. D’una manera gradual però regular, la prescripció mèdica o l’automedicació assistida pel doctor Google aboca els homes de la quarantena a convertir-se en ionquis farmacològics. A partir d’aquesta edat, la presència de pastilles —generalment legals— en el seu paisatge quotidià es farà cada cop més habitual. Ben pocs se n’escapen, i un cop descobertes les propietats dels comprimits, encara menys se les volen deixar perdre. Arribats als quaranta, qui estigui lliure de pastilles, que llanci la primera pedra —d’haixix— i ens digui la veritat. El meu primer e amb el consum regular de píndoles va ser molt abans dels quaranta, fins i tot abans dels trenta. Per resoldre un estat d’esgotament estrany i inexplicable que m’havia convertit en un zombi postadolescent, el metge de capçalera em va receptar un complex vitamínic. Unes pastilles grosses que hauria de prendre per esmorzar i que contenien aproximadament la meitat dels elements de la taula periòdica. Un èxit rotund. No només vaig recuperar l’energia en un parell de setmanes, sinó que de retruc vaig conèixer un dels principals efectes secundaris d’aquesta medicació en tota la seva intensitat: se’m va disparar la libido. I així va ser com un servidor va ar de ser una desferra orgànica a convertir-se en el paio més trempat del barri, literalment. Impossible tenir una entrada millor al món dels fàrmacs. No podia imaginar que uns anys després —tornem cap als quaranta— vindrien pastilles encara més divertides, excitants i estimulants. No ho sabia, però m’esperava el Woodstock de la farmàcia: els ansiolítics i els antidepressius.

No voldria semblar frívol, però tampoc crec que aquest hagi de ser un tema tabú. Hi ha moltíssima gent de la meva generació —i em temo que també de les anteriors, que han preferit no explicar-ho— que ha viscut un episodi greu d’angoixes, pànics i ansietats en general. De sobte, ai, un dolor nou i estrany al pit. Una pressió que es va fent cada cop més aguda i persistent fins a tornar-se inable. Què deu ser? Cremor d’estómac? Una costella descol·locada? Oh! Que no sigui un infart! O potser una sípia extraterrestre m’ha engendrat un àlien mentre dormia? En aquestes circumstàncies, fer-se el valent només implica patir innecessàriament. Els especialistes n’estan tips de diagnosticar casos similars. Aquesta punxada que ens travessa la caixa toràcica i amb prou feines ens deixa respirar no és res més que el resultat dels neguits del quarantí: els merders de la feina, el pes de la responsabilitat familiar, la incertesa del futur, algun disgust inesperat, una mala ratxa al pòquer on line... Res que no pugui solucionar una temporadeta de medicació supervisada per un especialista. El dolor desapareix de seguida i les angoixes s’esvaeixen mentre ens sentim immersos en un agradable estat de felicitat artificial. Durant una temporada la vida és de color de rosa i això és fantàstic, tot i que cal ser conscient que el tractament s’acabarà i la realitat recuperarà l’espectre cromàtic habitual. Amb tota probabilitat, però, aleshores estarem curats d’espants i d’angoixes. Parlar de pastilles i comentar medicacions també indica que s’ha arribat a certa edat. Els quadragenaris ho fan sovint i, malgrat l’existència dels detractors antifarmàcia —i probablement adeptes de l’homeopatia—, la majoria no té res en contra de la medicina convencional que posa ordre a la química interna i, en bona part dels casos, resol els malestars. De fet, ens encanta saber que amics i companys també tiren de pastilles. No es tracta de convertir-ho en una competició per veure qui està més fotut, però reconforta saber que no ets l’únic que obre més sovint la farmaciola que la nevera. No desvelaré cap historial mèdic, però en el moment d’escriure aquestes línies conec gent de la meva quinta que prenen pastilles perquè no els caiguin els cabells —i si en surt algun de nou, benvingut sigui—, que es mediquen per les pedres al ronyó o per endreçar el tracte intestinal. En tinc de neguitosos amb relaxants musculars i d’ensopits amb estimulants. De prims que prenen pastilles per engreixar-se i de grassos per aprimar-se. Déu faci que no se’ls barregin sota perill d’implosió i explosió, respectivament. I gràcies a la medicació, tinc un amic mandrós i despistat que s’ha convertit en l’home més endreçat del planeta, una plantilla d’Excel feta persona. Quarantins, permeteu-me que em posi paternalista, una altra de les nostres

especialitats. Per moltes pastilles que us receptin, feu el favor de prescriure-us una mica de sensatesa. Feu cas dels doctors i seguiu les seves instruccions al peu de la lletra —si l’arribeu a entendre. Per molt divertit que us pugui semblar, automedicar-se no és una bona idea, tret que vulgueu acabar fets un Michael Jackson. Tinguem clar que si de tota aquesta història de les medicacions n’hem de treure alguna conclusió, és que els quaranta ens acabaran ant a tota pastilla.

CRISI 22

SABEU QUÈ? DEIXO LA FEINA

Per a: [email protected] Assumpte: Vagi a pastar

Benvolgut senyor director general. Amb el present correu electrònic voldria comunicar-li la decisió irrevocable que he pres. Potser l’assumpte que encapçala el text li haurà donat alguna pista. De fet, deu fer més de deu anys que aquesta és la meva intenció. Encara més, si li haig de ser sincer, no havia at ni un mes en aquesta empresa tan important que vostè dirigeix que ja tenia ganes de fer-li saber el que estic a punt d’explicar-li de manera definitiva. Abans, però, permeti’m posar-lo en antecedents. Suposo que no n’estarà al cas però enguany he fet quaranta anys. No el culpo pas. Vostè està sempre tan enfeinat que amb prou feines pot saber qui treballa a les seves ordres en aquest tità empresarial. Tanmateix, no deixa de sorprendre’m que en una empresa en què tot està tan ben controlat i indexat, que no se li escapa cap detall del nostre rendiment laboral, no es tinguin en compte els aniversaris dels seus empleats. Amb un mail automàtic, d’aquells que s’envien sols, seria suficient. Encara que li sembli una ximpleria, als seus treballadors els faria il·lusió que s’hagués pres la molèstia de demanar a un pobre community manager —potser sóc molt optimista, això és feina de becari— que programés missatges de felicitació per commemorar els aniversaris de la gent que té al seu servei. Prengui-s’ho com una humil aportació a la millora de les relacions humanes en el si del seu imperi.

El cas és que n’he fet quaranta i només m’han felicitat els presumptes amics de Facebook. No pensi que sóc un ressentit. Treballant per a vostè fa temps que vaig perdre l’autoestima. No és un fet determinant, però m’ha ajudat a certificar el pes que tinc en els engranatges que vostè fa girar. Així doncs, apreciat senyor director general, em plau molt anunciar-li que desitjo que el bombin. Un servidor plega. No li interessarà gaire, però m’he plantat a la meitat de la meva vida —atenent als càlculs més realistes— i no penso ar ni un dia més en un lloc de treball on només em conegui el guàrdia de seguretat, magnífic professional d’altra banda, que m’escorcolla a consciència cada jornada laboral com si no m’hagués vist mai abans. Havia contemplat l’opció de comunicar-li la meva dimissió personalment en forma de mostra de femta pròpia sobre la taula del seu despatx, però desgraciadament —per a mi i el meu tracte intestinal— ni tan sols sé on s’ubica el seu quarter general. Marxo amb les mans buides, no es pensi. Em llanço al buit. Estic convençut que hi haurà moltes oportunitats laborals per a una persona qualificada com jo. El món no s’acaba a Megaenterprise i això també li ha de quedar clar. Me’n sortiré lluny de la seva condescendència empresarial i trobaré la manera de treballar en alguna cosa que m’agradi i on se’m valori com mereixo. Que com pagaré les mensualitats de la hipoteca, les factures, l’escola i els videojocs dels nens, em pregunta? Doncs miri, no m’ho havia plantejat. Però amb el que cobri d’atur podré ar una bona temporada allunyat de la seva arrogància i de la fredor de la seva empresa. Esclar que, pensant-ho bé, si sóc jo qui plega, no tindré dret a cap compensació. I pagant les primeres lletres del cotxe que m’acabo de comprar i l’entrada de l’apartament d’estiueig em quedaré ben escurat. Vol que li digui una cosa, senyor director general? Que potser que m’ho pensi dues vegades, oi? La seguretat al lloc de treball és un actiu que no es valora prou. Si vostè no s’ha dirigit mai a mi deu ser perquè estic fent una bona feina. I, què carai, ja li estic agafant gust al tacte rectal que em practica cada dia el nostre guàrdia de seguretat. Així doncs, fem com si no li hagués dit res. Ara mateix esborro aquest correu, no fos cas que remenant el teclat se m’enviés accidentalm

CRISI 23

QUINA SORPRESA! NO M’HO ESPERAVA GENS!

S’encenen els llums, plouen serpentines i tothom crida «Per molts aaaaanys!». Per no perdre el costum, fracassa l’intent de cantar a l’uníson l’himne dels aniversaris i, enmig de la dessincronització general de lletres, idiomes i entonacions, l’homenatjat sobreactua de mala manera, mà al cor, ulls esbatanats, mandíbula inferior mig penjant, per pronunciar la mentida més comuna entre els quarantins. Quina sorpresa, diu, i intenta fer creure als assistents que no s’ho esperava mentre tothom fa veure que se’l creu. Per molta discreció i delicadesa que es posi en la seva preparació, no hi ha res tan previsible com una festa d’aniversari sorpresa. El moviment previ que implica la logística d’una celebració com aquesta deriva en comportaments anòmals de la parella, que és qui acostuma a ocupar-se d’aquest sarau. Trucades fora d’hora, desaparicions inesperades o ubicacions inexplicables («Què feies parlant per telèfon dins el rebost?») fan que fins i tot l’home més ruc del planeta dedueixi que alguna cosa està ant al seu voltant. Una de dues: o la seva parella li està preparant una festa sorpresa o li està posant les banyes amb mig veïnat. Podria ser pitjor i que qui s’encarregui d’organitzar la festa sigui la família. Aleshores, l’aspirant a la quarantena no seria el primer que ha estat convidat a la festa sorpresa del seu aniversari des del grup familiar de Whatsapp. La comunitat de futurs quadragenaris pot classificar-se en dos grans grups: els que es moren de ganes perquè algú munti una festassa commemorativa de la seva quarantena, i els que preferirien que els plogués una tona de lava volcànica a sobre abans que haver de protagonitzar un espectacle així. És molt important que la gent del seu entorn tingui clar davant de quin tipus de quarantí es troba per no decebre’l i provocar-li un trauma que el martiritzi les properes dècades de la seva vida. No feu cas del que diguin. Tots els homes perjuren que no volen cap festa sorpresa pel seu aniversari. El problema és que uns ho diuen amb

sinceritat i d’altres fingeixen aquest rebuig amb una actitud que oscil·la entre la ironia i la falsa modèstia. No us costarà distingir-los. Si un home afirma que no vol una festa sorpresa, empal·lidit, amb el front suós i les pupil·les dilatades, no us enganya. En canvi si s’hi oposa rotundament picant l’ullet amb insistència a pocs mil·límetres de la cara de qui l’hi proposa, ja podeu anar posant el cava en remull. Aquest, pel cap baix, espera una bacanal babilònica. No vull cap festa sorpresa pels meus quaranta anys. Sóc dels que ho diu ben convençut i jurant-ho si cal sobre qualsevol document sagrat, ja sigui la Bíblia o les instruccions per muntar un armari de l’IKEA. Sé quin pa s’hi dóna i no m’interessa en absolut. Per entendre’ns, una festa d’aniversari sorpresa és com un casament en solitari. La núvia i el nuvi en un sol cos, acaparant tota l’atenció, fotografies i els comentaris. Un festí per a egòlatres amb esperit de vedet, per a persones a qui els va la gresca o per a tots aquells que necessiten sentir-se el centre de l’univers encara que només sigui un cop l’any. És cabdal que a les festes sorpresa hi vagi molta gent, moltíssima. Una multitud que aclapari el presumpte sorprès amb eufòria i entusiasme desmesurats. Més que amics, en la majoria de festes sorpresa sembla que es reclutin extres perquè l’homenatge al nou quarantí sigui multitudinari i les fotos que se’n pengin a Instagram facin més patxoca. Vindran persones del seu at que recordarà amb prou feines. I no haurà estat mala idea perquè aquests convidats del at li serviran per comprovar —i celebrar— que n’hi ha que porten els pas dels anys molt pitjor que ell. Quin regal millor per encetar la quarantena que la decrepitud prematura dels altres?

També és probable que a última hora aparegui algun antic conegut ara convertit en triomfador per recordar-li que la vida li podria haver anat millor, però avui ningú li esguerrarà la festa. Pensarà que si aquell desgraciat fos important de debò no s’hauria presentat a la festa tan tard, fent xerricar les rodes d’un Ferrari i provocant l’iració de tots els assistents. Ves quina manera de reclamar l’atenció, pobra gent. La festa transcorrerà entre salutacions, brindis, mitges converses, cops a l’espatlla i mirades furtives amb antics amors que han tingut la gosadia i el morbo de formar part de l’esdeveniment. Es projectarà un audiovisual amb fotografies de la seva vida que donava per perdudes i tant de bo hagués estat així. Li faran regals personalitzats molt enginyosos, molt, dels quals no sabrà què fer. Per exemple, una samarreta amb l’eslògan «Res fa tanta pena com un home a la quarantena». Se la posarà i li anirà grossa, però dirà que a ell ja li agraden així, són més còmodes. Sobretot si és per fer-ne draps de cuina, pensarà. Les festes sorpresa acaben de la mateixa manera que han començat. De cop. Tot d’una, tothom ha anat marxant i el quarantí s’adona que s’ha quedat pràcticament sol, amb la samarreta que li va baldera i els peus embolicats en serpentines brutes. Es convenç que això era el que volia, la gran celebració que es mereixia per estrenar la dècada. La realitat, però, és que la veritable festa sorpresa arribarà el dia que en faci quaranta-un i algú se’n recordi de felicitar-lo sense haver rebut un recordatori de Facebook.

CRISI 24

MAI M’HAURIA IMAGINAT AIXÒ DE TU

—Veus com al final hem quedat? —Sí, per fer una cerveseta a quarts de vuit del vespre. —Ep! Per a mi això ja és com sortir de gresca. Festa boja. —Va, Quim. No fotis. Només falta que ens portin un dòmino i una manteta per a les cames. Encara tenim quaranta anys. —Que no són pocs. —Ni gaires. —Estàs millor? L’altra nit per Whatsapp em vas deixar una mica amoïnat. —Ah! No res... Era fosc, estava sol, sense les nenes, havia vist una pel·li de Tom Hanks i Meg Ryan i em vaig posar tonto. Típica recaiguda de divorciat. Superat! —M’alegro que no fos res. No sé... si l’enyores, potser podríeu parlar-ho i donarvos una oportunitat. —És el millor acudit que he sentit en molt de temps. Tu sí que saps com fer-me riure, Quim. —Ho dic de debò. Potser ella també et troba a faltar. —Para, para. Acaba aquest festival de l’humor, sisplau. —Sí que et noto més animat i alegre que últimament. T’estàs medicant? No a res, m’ ho pots dir. És normal que t’hagin receptat pastilles després d’una

època una mica depressiva. —Res de química, rei. He trobat una solució molt millor per a tots els meus mals. —Sorprèn-me! —Ballar. —Ballar? Com quan anàvem a la discoteca? —No. —Has muntat una banda de hip-hop i balleu pel carrer? —Idiota. —Explica’m. —M’he apuntat a cursos de ball. —Que què? No m’ho crec. T’ha posseït l’esperit de Fred Astaire? —No te’n fotis perquè és el millor que m’ha at des que em vaig separar. Va ser just el dia després del nostre Whats nocturn. Em van donar el flyer d’un curs que començava en un centre del barri i ja m’hi tens apuntat. Hem començat amb el tango, però anirem tocant tots els pals. —No et reconec, nen. Mai m’hauria imaginat una cosa així de tu. —Les persones canvien i els números mai fallen. —Quins números? —Dos tios, quinze ties. Quinze, de les quals m’he enamorat bojament d’un seixanta per cent. —Vet-ho aquí. Però l’estadística aplicada al papalloneig em costa. Quantes són? —N’hi ha nou que molen bastant molt.

—Ara entenc aquesta afició sobtada pel ball. —Una cosa no treu l’altra. Mentre aprenc un gir amb escombrada, o el recollidor i quedo per fer un cafè. «Multitasking» social, xato. —A veure si estaràs perdent el temps aquí amb mi, podent estar ballant un pasdoble vés a saber on. —Ai, que la Quimeta se’m posa gelosa. —Pensava que havíem quedat perquè m’expliquessis les penes i, mira, et trobo que t’has muntat un harem coreogràfic. —Si vols, t’ho canvio. Parella estable i consolidada, una casa plena de nens, família ideal... —Família ideal sempre és la dels altres. No em queixo, eh. Però ara t’ho deus ar tan bé, lladre. Amb el neguit aquell de la incertesa de l’enamorament. —És divertit, no t’ho nego. I vés a saber. De nou, potser en caurà alguna. —Millor que sigui una o se’t complicarà la cosa. —I què és la vida sense complicacions i emocions? —Glòria beneïda per a un paio de quaranta? —Fem una altra cervesa, va. Ja que no balles, que t’ho faci una mica el cap. —Vinga! El cap, millor que balli que no pas perdre’l.

CRISI 25

RES, UN PETIT CANVI DE LOOK

Pel cap d’un home de quaranta anys hi poden ar moltes coses —en alguns casos, massa— tret d’una: cabells. A menys que la genètica hagi estat generosa en qüestions capil·lars, els voltants de la quarantena és l’època en què molts homes comencen a gestionar i combatre allò que tècnicament es coneix com alopècia difusa. Traduït a la llengua comuna, quedar-se calb amb poca gràcia. Si bé hi ha homes que s’esclarissen progressivament de forma homogènia, harmoniosa i la calvície se n’apodera amb elegància i una progressió molt respectuosa amb la seva fesomia, la majoria no tenen aquesta sort i van perdent cabells de manera desendreçada i traumatitzant. En veure com es despobla la cobertura del seu crani i per dissimular la catàstrofe imminent, el quarantí comença a fer invents amb el que li queda de cuir cabellut. Una de les estratègies habituals —i més calamitoses, com veureu— és deixar-se els cabells ben llargs i cada dia, en la pentinada matinal, intentar redistribuir-los de manera que cobreixin les clarianes. Observar-ne el resultat és una experiència fascinant. Pentinats elaboradíssims a cops de pinta, raspall, assecador i gomina que esdevenen estructures dignes d’un Norman Foster de la perruqueria. Malauradament, qualsevol cop de vent amb certa intensitat pot desfer els delicats equilibris d’aquesta obra efímera, deixant l’alopècic exposat a la pitjor de les situacions possibles, el súmmum de la desgràcia estètica: a sobre de calb, despentinat. Quan la creativitat i els recursos propis fallen en l’anguniós compte enrere cap a la desertització cranial externa, el quarantí recorre a la química provant pastilles, locions i ungüents que prometen, si no l’aparició miraculosa de nous fol·licles, com a mínim l’aturada de l’extinció d’aquells on encara floreix algun cabell. Els assajos clínics que acompanyen aquests productes parlen d’efectivitats molt minses, encara que la voluntat i la suggestió poden fer veure pèl on ja només queda epidermis. Fa una bona colla d’anys, quan vaig començar a intuir que, per

una qüestió hereditària, anava camí de la sabana capil·lar, vaig recórrer al que es considera el remei més efectiu contra la calvície: el minoxidil. Un preparat del qual encara avui m’aplico una dosi cada nit amb l’esperança que algun dia, quan em desperti, pugui dedicar el matí a fer-me unes boniques trenes afrocubanes abans de marxar cap a la feina. S’ha comprovat que el minoxidil funciona prou bé en un 60 per cent dels casos, i no puc evitar pensar que formo part de l’altre quaranta —un número que ja veig que em perseguirà una bona temporada. Al capdavall, la sensació final és que tots aquests preparats, més que enfortir els cabells, debiliten la butxaca. I un se n’acaba cansant per descontentament o per bancarrota. Per als casos més desesperats en què l’alopècia ja no és només un problema sinó un trauma, existeix l’opció de ar pel quiròfan i fer-se un empelt capil·lar. Es tracta de replantar-se la clepsa amb cabells propis extrets de la reserva inesgotable del clatell —sí nois, mal repartit; en uns racons tant pèl i en altres tan poc. Conec alguns casos d’empeltats i haig de reconèixer que el resultat és espectacular. Veure’ls després de la intervenció és com tornar a casa i trobar-se el sofà retapissat amb el mateix estampat que ja duia. Només cal tenir diners, paciència i clatell. És una operació cara i llarga perquè els cabells es posen d’un en un, però la perspectiva de sortir de la clínica fet un lleó de la Metro segur que fa l’espera molt més agradable.

I mentre alguns estalvien la morterada amb què finançaran el renaixement de l’hortet del seu caparró, d’altres recorren al remei més efectiu i econòmic per dissimular el solar que els corona el cap: posar-se un barret. No s’ha de menystenir l’ús d’aquest complement entre els afectats per la desaparició de cabells. A més de protegir-los del fred o de les agressions solars, estan recorrent a una peça de vestir que històricament ha estat un símbol d’elegància i ara ho és també de modernitat. Calb, sí, però més guai que ningú. Hi ha opcions més informals, com les gorres de llana, que confereixen al quarantí un aspecte de dolentot força interessant, i les de tipus beisbol, que, combinades amb una bona barba, ens convertiran en uns joves Spielbergs del Mediterrani. En aquest apartat també hi podríem incloure les perruques, que no deixen de ser gorres amb pèls. N’hi ha per triar i remenar perquè cap calb es quedi sense cobertura. Malgrat tot, l’evolució dels cànons de bellesa masculina en el segle XXI ha afavorit la reivindicació de l’atractiu dels homes calbs. On hi hagi un crani rasurat, lluent i definit per una paràbola ben proporcionada, que s’apartin els serrells més clenxinats. Aquesta nova concepció de la calvície ha estat propiciada pel reconeixement mundial de pelats ara ja universals que no han amagat la seva alopècia, sinó que n’han fet un tret distintiu del seu caràcter i la seva personalitat. Per tot això, cal donar les gràcies a gent com Pep Guardiola, Bruce Willis, Xavi Coral i Don Limpio. El far de les seves closques brillants guiarà per sempre els desemparats capil·lars cap a un horitzó en què el fet de perdre els cabells deixarà de ser una qüestió tan peluda.

CRISI 26

QUÈ EM A, DOCTOR?

—Au, posa’t còmode i parlem. —I no m’haig d’estirar en un divan? I tu seient en una cadira al meu costat mentre prens anotacions? —Ui, quantes pel·lícules de Woody Allen hem vist, eh? —Pensava que tots funcionàveu igual. —Mira, Quim, si sabessis el que arribo a sentir en aquest despatx, comprendries que qui s’hauria d’estirar sóc jo. —Què, molta desgràcia? —Moltes ganes de sentir-se desgraciat, que no és el mateix. —Com vols dir? —Els mecanismes mentals dels humans són perversos. Ara seria molt llarg d’explicar i jo he trigat una carrera i quatre màsters a assumir-ho. Però perquè m’entenguis, diguem que qui no està malament fa esforços per estar-ho. Com si ser feliç i no tenir problemes no fos normal. M’explico? —Me’n faig a la idea. —I tu què tens? —No sé ben bé per on començar. No m’has de preguntar res? Dels meus pares, traumes d’infància...

—I si vols trec un pèndol, t’hipnotitzo i et faig fer la gallina. M’estimo més que t’expliquis i després, si cal, faré preguntes. Va, digues. Què et a? —De tot i res. Faig quaranta anys i...

—Para el carro! Ja ho tenim. La crisi dels quaranta, oi? No sé com no hi he caigut abans. Potser perquè amb aquesta calvície incipient, els cabells blancs i la barba t’he fet més gran. —Trobo que ajuda molt venir al psiquiatre. De pas, vols recordar-me que tinc el nas gros i que un ull em mira guerxo? —Segur que m’expliques penes pitjors. Els quarantins sou així. Et falta alguna cosa, oi? —Doncs això noto, sí. —I no tens ni idea del que és. —Exacte. Bé, deixant de banda allò del Lamborghini, la casa a la Cerdanya i el somriure de Hugh Jackman. —Els somnis impossibles no són dolents, mentre tinguis clar que són inabastables. —Home, si em deixen pagar el Lamborghini amb dos-cents mil còmodes terminis, potser hi arribo. —El que et a és que ho tens tot i vols més, però no saps el què. —Segur que no tens telepatia o un wifi molt fort? —De vegades penses que encara ets a temps de canviar de vida, però no vols renunciar al que has aconseguit fins ara, tot i que no fos el que esperaves. I també et fa angúnia pensar que potser ja has viscut les millors emocions de la vida, com trobar parella, tenir fills o assolir cert reconeixement professional i tot el que vindrà a partir d’ara serà més avorrit, trist i decadent. —Para, para! —Et sembla que no estàs gaudint prou dels bons moments i et penedeixes de no haver assaborit més els instants que ho mereixien, sempre encaparrat en les teves paranoies insubstancials.

—T’ho dic de debò, m’estàs fent por. Com ho saps, tot això? —És una crisi dels quaranta de manual, noi. Tret que hi hagi alguna cosa més, no ets gens original. Ho sento. —Bé, ara no se m’acut res. Ah! Que em sembla que tothom porta els quaranta millor que jo? —Molt previsible, Quim. —Aleshores, hi deu haver alguna solució, oi? —Perquè hi hagi solucions, abans has de tenir problemes. I tu no en tens cap. Només has fet quaranta anys, deixa de fer-te la víctima. —Però i la crisi dels quaranta? —«Crisi» vol dir «canvi» i això no ha de ser necessàriament dolent. En pots tenir una cada dia si vols. Encara més, seria recomanable per no anestesiar-nos o marcir-nos en un punt vital tan àlgid com poden ser els quaranta anys. Fes una cosa. En lloc de mirar tot el que no t’agrada o que penses que et falta, per què no penses en tot allò de bo que tens amb només quaranta anys? —Alguna cosa hi deu haver, suposo. —Doncs això és el que t’ha de preocupar. I deixa’t estar de pensar en el que no tens o dels problemes que t’inventis. —I aquella cosa estranya que sento? —Allò és el que en terminologia clínica definim com a gilipollada. Ganes de sentir-se desgraciat. —Entesos. Ho saps del cert? —Més em val. N’acabo de fer quaranta jo també. —Hosti! Te’n feia molts més. Amb la papada, les bosses als ulls i aquesta mitja gepa que tens. —Molt considerat. Ara, si ets tan amable, m’agradaria que em deixessis sol una

estona. Necessito estirar-me.

CRISI 27

M’HE FET UNA MICA DE LÀSER

Podria ser la frase pronunciada per un jove padawan tornant de l’acadèmia Jedi —i disculpeu la referència geek—, però en realitat es tracta de la justificació del quarantí quan, en una situació que ho propiciï, els qui l’envolten descobreixen que li ha disminuït considerablement la densitat de pèl corporal. Dins l’apartat de les troballes estètiques que arriben amb la quarantena (cremes, vestuari, complements...), una de les incorporacions més recents és la depilació làser. Fins fa pocs anys reservada a ciclistes, atletes, nedadors, futbolistes i drag queens, avui en dia l’eliminació més o menys definitiva de la pelussa comença a ser habitual en un sector força ampli de la població masculina. Una altra cosa és que ho vulguin reconèixer obertament. Cal ser conscient que per a un home no és fàcil sortir de l’armari de l’esteticista, però afortunadament aquests prejudicis van camí de l’extinció. D’entre les diverses mutacions que fa un home durant la seva vida, una de les més divertides té a veure amb les migracions capil·lars. A partir dels quaranta el seu pèl inicia un capriciós joc de fet i amagar per tota la seva anatomia. Els cabells desapareixen d’una banda i apareixen en la que menys es podria esperar. De sobte, àrees del cos que sempre havien estat ermes i despoblades es converteixen en l’escenari del miracle de la vida i veuen créixer vastes extensions de pelatge. Davant d’aquest espectacle fascinant del nou borrissol, l’home té dues alternatives: conformar-s’hi tot esperant que es completi la seva transformació en licantrop o combatre l’aparició de pèl a cop de làser. En el meu cas, m’he tret pèl de la panxa. No n’hi havia tingut mai i, fregant la quarantena, em vaig anar trobant una incipient vellositat abdominal. Pensava que no hi havia de donar gaire importància, que és el mateix que reconèixer que la qüestió em va preocupar. Amb el nou pelatge, tenia la sensació que aquell tronc que veia al mirall no era meu, com si m’haguessin trasplantat la panxa d’una altra persona. Concretament, la d’un home gran. Horror! Per primer cop a la vida

em veia envellir i no per les arrugues a la cara sinó per la barba de Barrabàs que em cobria l’estómac. Costa conviure amb una panxa peluda quan no hi estàs acostumat, així que, intuint que allò anava camí de convertir-se en un trauma, vaig decidir tallar el problema de soca-rel. O, més ben dit, depilar-lo definitivament. N’hi ha prou amb unes quantes sessions de làser per comprovar que la tècnica és efectiva. A mesura que un especialista et cus a impulsos de llum molt potent amb una mena de pistola retrofuturista, la bardissa de pèl no desitjat es va convertint en una clariana epidèrmica. No es tracta d’un procediment excessivament dolorós, encara més si es compara amb l’ús de ceres calentes i altres materials incandescents o adhesius per eradicar temporalment el problema pelut. La sensació que s’experimenta amb la depilació làser vindria a ser com si per cada pèl que s’elimina fessin espetegar una goma de pollastre sobre la pell. Un petit martiri per a persones sensibles, un deliri per a masoquistes. La pretensió d’aquest testimoni personal és treure ferro —i sobretot pèls— a certs complexos dels quarantins. Si l’aparició inoportuna de nou pelatge li resulta incòmoda, que se l’esborri tan aviat com sigui possible. Que es reconforti en l’esperança de la tecnologia làser, el Photoshop de la distribució fol·licular. Gràcies a ella, sóc un home més feliç; quan no tinc res a fer i em grato la panxa, l’experiència és molt més suau i agradable. Tant de bo hagi estat un primer pas perquè d’ara endavant els quarantins puguin parlar de la depilació masculina sense pèls a la llengua. I, per descomptat, tampoc a les orelles. Uix, quina angunieta.

CRISI 28

ARA T’HAUREM DE PARLAR DE VOSTÈ!

L’home que arriba als quaranta anys està exposat a molts comentaris i observacions enginyoses del seu entorn més immediat. Sembla com si aquesta xifra rodona impel·lís amics i coneguts a verbalitzar conceptes més o menys afortunats per a qui acaba de posar un peu a la nova dècada. A continuació se n’exposen alguns exemples i se suggereixen respostes d’emergència per sortir del pas amb elegància o, si més no, amb originalitat.

—Què? Com portes els quaranta? —Ben repartits. Vint a cada testicle.

—Quaranta anys! Ara ja t’haurem de parlar de vostè? —I en llatí clàssic. El proper cop que ens vegem, inclina’t i declina’t.

—Tu que tens quaranta anys, posa una mica d’ordre aquí. —Ei! Tothom a fer bondat o us començo a explicar els meus traumes.

—Ei, que ets un quarantí!!! Ja t’has comprat un bastó? —Quan en trobi un que m’agradi, els primers a saber-ho sereu tu i el teu clatell.

—Mira! Un documental de Charlot. Aquest és de la teva època, oi? —Una mica posterior. Però, per riure, no hi ha res com les tires de jeroglífics egipcis.

—Ui, si són les 11! Ja deus haver d’anar a dormir, que ets gran. —Tens raó. Et preparo el biberó i vaig cap al llit.

—Amb quaranta anys pots seure als seients reservats del transport públic? —Sempre que no hi hagi un idiota com tu a la vora. Teniu prioritat.

—Amb aquesta edat, necessites que t’ajudem a programar el DVD? —DVD... DVD... Em sona. Són números romans, oi?

—Vinga, Quim. Explica’ns una batalleta, tu que has viscut més.

—I tant! Què vols que t’expliqui? Quan em vaig enrotllar amb una neandertal que era idèntica a la teva àvia?

—En Quim en té quaranta. Va néixer quan les teles eren en blanc i negre. —I què? Eren les millors. Mai s’espatllaven i molaven per un tub... catòdic.

—Això potser us ho explicarà en Quim, que ja en té quaranta. —Com tu. Ai, no, que estaves parlant d’edat i no de coeficient intel·lectual.

—És veritat que quan et fas gran notes més els canvis de temperatura? —És així. Concretament, a l’àrea del pre-perineu. Saps per on queda?

—Ara que estàs en plena maduresa, què has après de la vida? —Que com més gran et fas, més preguntes burres has de respondre.

CRISI 29

ME’N VAIG A VIURE A LA MUNTANYA

Farts de la rutina, la monotonia i el xivarri urbans en què hem at la meitat de la nostra vida, no és estrany que als que estem a prop de la quarantena ens agafi la dèria d’anar a viure en un entorn més rural. Com si això ho pogués arreglar tot. Només un retorn als orígens naturals de l’espècie humana purificarà l’essència corrompuda per quaranta anys d’excessos, frivolitats i desgavells d’una existència industrial, massificada i generosament perfumada amb anhídrid carbònic. Ens imaginem contemplant una posta de sol entre muntanyes imponents, respirant oxigen de qualitat amb una espiga a la boca i un simpàtic esquirol enfilat a l’espatlla, i lamentem haver trigat quaranta anys a adonar-nos que aquell paradís és on volem ar la resta de la nostra vida. Reflexions d’aquest tipus —amb algunes variacions que inclouen cabanes fetes de fusta, camps de cultiu o un taller de terrissa— evidencien que l’arribada als quaranta transforma l’home de manera radical. El quarantí esdevé un idealista, un utòpic. O, dit en altres termes, un sòmines de primera categoria. Marxar a viure a la muntanya és el desig naïf d’un urbanita, una criaturada fruit del desequilibri emocional que suposa haver viscut quatre dècades en un lloc on no s’acaba d’estar bé del tot. Per descomptat, és una aspiració molt comprensible des del punt de vista de la caritat humana. Però, ben mirat —i si recuperem aquell vell costum que anomenaven «pensar»—, conclourem que desplaçar-se a un entorn més silvestre no és la solució ideal. Almenys no en bona part dels casos de quarantins claustrofòbics i angoixats. En primer lloc, aquell que diu que vol anar a viure a la muntanya poques vegades pensa què està dient. A quina muntanya vols anar, ximplet? Si ni tan sols sabries cordar-te unes xiruques! Faries dues es pel marge de la paret d’un congost i et farien figa aquests turmells nyicris que només han trepitjat ciment i asfalt. De la revinclada, cauries penya-segat avall i vet aquí quin canvi tan radical que faries: de viu a mort. Així doncs, arribats als quaranta, en un moment o altre els homes pensen que

fugir a la muntanya és la solució per a tots els seus mals. I tenen raó si ho fan de debò. Només aquell que ho deixi tot enrere, agafi un farcell i s’instal·li en una cova, acomplirà aquest desig de renovació vital. I que s’hi quedi a dins per sempre. No fos cas que, sortint a collir quatre pinyes per encendre el foc, un ós se’l cruspís o decidís provar amb ell el Kamasutra úrsid. Amb el temps, aquest quarantí de les cavernes potser morirà d’inanició, d’avorriment o d’un atac de peus freds, però fins a l’últim moment haurà gaudit de la vida en llibertat, per la qual sospirava. Aquesta és l’única i veritable manera d’anar a viure a la muntanya. La resta d’opcions estan abocades al fracàs. Si el gran canvi de vida del nou quadragenari és només un canvi de residència, els mateixos problemes que l’han impulsat a marxar viatjaran amb ell en el camió de les mudances.

I tot allò de l’oxigen, l’esquirol, el crepuscle, els ocellets? Desenganyem-nos. Acostumats al tuf i l’espessor de l’aire de la ciutat, respirar a la muntanya ens pot fer més mal que bé. Els pulmons no sabrien processar-ho i les conseqüències d’una sobredosi d’aire pur són imprevisibles del tot. Els esquirols acostumen a ser animals esquerps i desconfiats. No s’aproparien a una persona tret que estigués lligada de peus i mans i untada amb crema de nous. Les postes de sol a la muntanya són precioses, sí, un espectacle cromàtic incomparable. Però un cop s’ha post el sol, s’imposa una foscor tan absoluta que el millor que ens pot ar és tornar a caure pel penya-segat en què ens hem estimbat fa dos paràgrafs. No ens compliquem la vida més del que ja l’hem embolicat. Si algú vol sentir com canten els ocells, que es compri un periquito. Al capdavall, són ben pocs els homes de quaranta que compleixen el propòsit de mudar-se a un poblet perdut de vés a saber on. Si fos així, en la nostra geografia tindríem constància de pobles habitats per quarantins i, per sort, això no a. Costa d’imaginar un panorama menys falaguer que una vila poblada per individus que intenten sobreviure a la crisi dels quaranta. Seria una versió de Walking dead protagonitzada per senyors amb principi de lumbàlgia i d’alopècia. Més que terror, un drama. En definitiva, i a tot estirar, el que acaben fent molts quarantins amb ganes de natura és anar-se’n al bosc a la tardor i provar sort. A veure si troben algun bolet i, de pas, la maduresa perduda.

CRISI 30

NO FOTIS! AQUEST TAMBÉ EN TÉ QUARANTA?

Un home no sap com està portant els quaranta anys fins que pot comparar-se amb d’altres espècimens de la mateixa edat. El que un temps enrere era anecdòtic, ara esdevé crucial, determinant. Quan en tenia divuit, vint-i-sis o trenta-dos, al quadragenari poc el preocupava saber quin aspecte i estat de forma tenien els mascles de la seva mateixa edat. Amb quaranta anys, aquesta despreocupació s’esvaeix. Depenent de com vegi els seus coetanis, un quarantí pot reforçar la seva autoestima o veure com li fuig claveguera avall. Per il·lustrar aquesta circumstància, a continuació s’exposen un seguit de noms il·lustres que enguany, 2015 dC, compleixen quaranta anys. Aquests exemples serviran per situar els referents actuals de la quarantena i, per tant, quin estereotip té l’opinió general d’un home que està a prop d’aquesta edat. Tant de bo no hi hagi gaire disgustos entre els afectats per la quarta dècada.

|TIGER|WOODS] Durant molts anys, va ser el golfista més famós, més virtuós, més negre i més ben pagat del món. Després vam saber que els pals i els cops l’acompanyaven més enllà del green. Caigut en desgràcia i en vies de rehabilitació esportiva i personal, Woods és l’exemple del quarantí que durant la primera meitat de la seva vida ha triomfat de manera aclaparadora. D’ara endavant només depèn d’ell seguir pel camí de l’èxit o acabar el recorregut a setanta-vuit cops sobre par.

|TOBEY|MAGUIRE]

Potser si llegiu aquest llibre moltes dècades més enllà del 2015, haureu perdut la referència d’aquest actor d’ulls cristal·lins i rostre angelical. Però per a l’actual generació de quarantins, Maguire ha estat sempre la representació cinematogràfica més consensuada de l’eterna adolescència. Ara ja té quaranta anys i en fa vuit que va deixar d’enfilar-se per les parets de Nova York calçant el vestit de Spiderman. Una bona edat per fugir de les teranyines.

|MATTEO|RENZI] Primer ministre italià des del febrer del 2014. El cas d’aquest polític florentí il·lustra de manera immillorable la capacitat de seducció d’un quarantí i el crèdit immens que la societat hi pot arribar a dipositar. Que un poble tan complex políticament com l’italià confiï en un governant nascut el 1975 —encara jove, si més no en política— pot ser interpretat com un gest d’esperança en una nova generació o com un símptoma de desesperació total.

|DAVID|BECKHAM] L’etern príncep del futbol, amb el seu somriure enlluernador, mirada seductora, pell de seda i abdominals de marbre, es planta a la quarantena. Que aquesta mena d’elf dels camps de gespa superi la quarta dècada ha de ser motiu de reflexió per a tots els homes de la seva fornada. Ben pocs podran resistir la comparació física amb el querubí londinenc. La genètica ha estat generosa amb ell. Però de què li serveix ara, més enllà de vendre calçotets?

|DREW|BARRYMORE] Sí, una dona en aquesta llista d’homes. Tanmateix es tracta d’un cas paradigmàtic per als que trasen la línia de la quarta dècada. No importa el gènere. La nena d’E.T., la del test amb la floreta, també fa quaranta anys. La seva infància i la seva innocència, que eren també les nostres, s’apropen perillosament al mig segle. Bon moment, doncs, perquè el quarantí s’examini i descobreixi si a aquestes altures de la pel·lícula carrega un test o si, més aviat, el que porta a les mans és un lliri.

CRISI 31

VULL QUE M’HO PETIS TOT

Des del punt de vist físic, hi ha moltes maneres de fer els quaranta. Així com alguns hi arriben en plena forma, amb l’elegància pròpia d’un príncep i la gracilitat d’un elf, altres hi aterren —o més aviat s’hi estimben— convertits en una pelleringa. A banda de la predisposició biològica programada en el propi ADN, l’estat del nou quarantí ve determinat per diversos factors, com el tipus de feina, la manera com es cuidi, la propensió als excessos o l’actitud postural. És a dir, que si no fa res més que ar-se el dia assegut, plantant el cul de casa a la feina amb transbordament al seient del cotxe, pot ben ser que aviat aquest senyor comenci a encarcarar-se com una mòmia precolombina. Si, a més, tot això ho fa seient de qualsevol manera i sense cap cura per la posició que adopta durant hores, que es vagi calçant per a l’apocalipsi de les articulacions que tard o d’hora li tocarà viure. A tots aquests components palpables del deteriorament de l’estructura que ens sosté cal afegir-n’hi un d’intangible però igualment determinant: els refotuts nervis. Neguits, tensions, ensurts, emocions retingudes... Per capricis de l’anatomia humana, les impressions que sotraguen el sistema nerviós tenen la mania d’anar-se acumulant a l’alçada del clatell o a la part baixa de l’esquena, fins que un bon dia l’esquelet del quadragenari es col·lapsa i queda més rígid que el pal d’una escombra. Una situació incòmoda i desagradable que només pot resoldre un professional enviat pel cel: l’osteòpata. Un àngel de la medicina alternativa que, malgrat fer cruixir el cos del pacient com si fos un xerrac, té el do de desfer-li les contractures i fer-li recuperar la verticalitat. Si els osteòpates haguessin existit al segle XIX, Victor Hugo, en lloc del geperut de Notre Dame, hauria creat el triatleta dels Camps Elisis. No exagero. Una de les millors coses que m’han at en la meva arribada recent a la quarantena ha estat descobrir les meravelles de l’osteopatia. Mai a la vida m’havia agradat tant que un home se’m posés al damunt i em fes tot tipus

de magarrufes per col·locar ossos i òrgans al seu lloc original. Em revincla les cames, em recargola els peus, m’estira els braços, em posa el genoll a l’esquena, em peta el coll fent-lo girar d’un cop sec, m’aplica massatges amb fregues de pedra medicinal... Una pallissa terapèutica al ritme de melodies orientals i en un ambient de llum tènue perfumat per barretes d’encens. Surto de la seva consulta amb somriure d’al·lucinogen, mirada perduda, la sensació d’haver crescut cinc centímetres i pensant quan serà el proper cop que el tornaré a veure perquè m’ho peti tot. Ho dic de veritat, en acabar les sessions mai sé si pagar-li els honoraris o regalar-li un anell de compromís. Sense cobrar comissió del gremi d’osteòpates —ni del de fisioterapeutes—, crec fermament que a tots els homes de quaranta els convindria ar per les mans d’aquests especialistes, ni que sigui per fer-se un reconeixement. Que s’ho prenguin com una ITV, una Inspecció Tècnica Viril que determini si tot va bé o si estan més guerxos del que seria aconsellable. En condicions normals, amb tres o quatre cops l’any n’hi ha prou per procurar-se un cert benestar estructural. Els resultats són immediats i, això sí, cal anar amb compte de no convertir-se en un addicte del cruiximent d’ossos amb finalitats terapèutiques. No cal abusar-ne i els mateixos osteòpates ho desaconsellen. Ells són els primers interessats que no se’ns gasti l’esquelet abans d’hora. Les coses, com sempre, en la seva justa mesura i sense perdre el cap, feu el favor. Esclar que si algun dia em perdo, busqueu-me en una illa paradisíaca amb el meu osteòpata. Estarem petant la xerrada i tantes vèrtebres com vulgui.

CRISI 32

HE DE COMPRAR UNA AGENDA PER ORGANITZAR-ME

08:00 08:15 08:20 08:25 08:30 08:35 08:45 09:45 10:30 10:35 10:40 10:45 11:00 14:45 14:50 15:00 16:00 16:24 16:25

Despertar-se Tornar-se a despertar Fer mandra Escoltar mare renyant nens perquè es vesteixin de pressa Llevar-se Despullar i vestir el petit si s’ha posat tota la roba del revés Esmorzar. Vigilar microones. NO temperatura fusió Afaitar, dutxar i vestir Comprovar que la roba estigui del dret Nens al col·le

Feina a casa Revisar correu, escriure, redactar projectes, badar amb vídeos de ca Cap a la ràdio. Dijous, trucar mamà des del cotxe Comprovar si és dijous Assegurar-se del tot si és dijous o no Encara que no sigui dijous, trucar mamà. Mare contenta Ràdio. Escriure guions. Preparar coses. Fer programa Dinar de feina Dinant Dinant Seguir dinant Cafès

Feina al dinar de feina 16:30 17:00 17:30 18:00 19:30 20:00 21:30 22:00 22:30 23:00 01:00 04:00 04:50 05:00

Final de dinar de feina Reunions diverses i/o improductives Recollir nens col·le (Futbol dilluns i dimecres, dimarts i dijous. Colló!) Casa. Escriure i/o treballar Vídeos caigudes tontes Arriben nens. Petons Barrar porta estudi. Intentar escriure i/o treballar Banyeres i pijames nens Nens a dormir Sopar. Reada del dia Resoldre temes de casa. Rondinar en general Sofà. Fer el ronso. Mig adormir-se

Avançar temes dia següent Acabar llibre En quarantena Twitter, Facebook, Cand

Llit. Intentar llegir Comprovar que mòbil i totes aplicacions funcionen. Adormir

Despertar-se amb mòbil a la cara Intentar dormir. Mirar mòbil Intentar dormir. M Demanar vides de Candy crush Insomni. Vídeos de caigudes tontes

CRISI 33

THIS IS THE RHYTHM OF THE NIGHT! OH, YEAH!

En el seu afany —força inútil— per evitar que se li escapi el tren de la joventut, no és estrany veure com alguns quarantins recuperen un ritual que durant molts anys havien emmagatzemat al traster del record. Desafiant les convencions socials, les limitacions personals i el sentit comú, l’home dels quaranta decideix tornar a sortir de nit entre setmana. Com resulta fàcil deduir, el concepte «entre setmana» és determinant en aquest propòsit. Una cosa és sortir de gresca les nits dels caps de setmana, una activitat força comuna a qualsevol edat, i l’altra fer-ho en els interludis nocturns de les jornades laborals. Sortint divendres o dissabte, el tronera nocturn sap que compta amb el coixí de les vint-i-quatre hores del diumenge per refer-se dels sotracs i els excessos de la nit anterior. En canvi, sortir entre setmana és un salt al buit, una declaració d’intencions de qui vol recuperar les sensacions postadolescents que li permetran alentir el pas del temps i perpetuar-se en una frivolitat eterna. Arreglar-se quan tothom ja porta pijama, fer la primera copa mentre la resta de mortals dormen, encertar la clau al forat del pany just en l’instant en què el pa de l’esmorzar salta de la torradora... Els quarantins en per una etapa d’anar a contracorrent —o, si més no, d’intentar-ho— en què volen demostrar que encara són prou joves per superar una nit en blanc sense excessives seqüeles. Més que córrer una hora al dia o aixecar una burrada de quilos al gimnàs, un quadragenari creu que la millor manera de demostrar que està en forma és exposar-se a les inclemències d’una llarga nit ludicofestiva. Per enfrontar-s’hi només li caldrà trobar una colla de còmplices i, quan torni a casa, tenir els ibuprofens ben localitzables. El quarantí disposat a petar-ho de nit entre setmana només pot contemplar dues opcions: reclutar una colla de quadragenaris amb les mateixes ganes de xauxa que ell, o bé buscar-se un grup de gent més jove que l’aculli en la seva empresa nocturna. Descartem l’alternativa de sortir amb gent més gran perquè a aquella

hora els casals de jubilats i les residències per a la tercera edat ja han tancat. L’experiència pot valdre la pena i no es descarta que la jugada li surti prou bé. Ningú diu que no es pugui triomfar amb condecoracions en una gresca nocturna intersetmanal. Però també cal contemplar les adversitats amb què ens podem trobar. Sortir amb gent de la mateixa edat implica reflectir-se en un mirall massa cruel. La vergonya aliena esdevé pròpia depenent dels gamarussos que exerceixin d’acompanyants, sobretot quan intentin seguir el compàs d’alguna melodia techno. Per això, una de les maneres de salvar l’honor en una nit de festa de quadragenaris és instal·lar-se en una discoteca revival que faci sonar la música que va conformar la banda sonora de la seva joventut. Tot i així, res pot garantir que la nit no acabi amb una sobredosi de nostàlgia i un concurs per veure qui s’aguanta millor els badalls. Als amants de les emocions fortes els queda l’opció extrema d’afegir-se a una colla de gent (més) jove i intentar seguir el seu ritme. No serà fàcil, però tampoc impossible. Si s’està disposat a enfrontar-se a decibels que alteren el ritme cardíac, llums estroboscòpics que poden provocar epilèpsia i alcohol de garrafa amb graduació suficient per curar una ferida amb tètanus, la resta és bufar i fer ampolles. Només un consell: s’ha d’intentar no quedar en evidència i demanar temes musicals que el DJ, si és prou culte, pugui confondre amb obres de Shakespeare. Desenganyeu-vos, cap discjòquei actual sap quin tema és «Rhythm of the Night» de Corona. No hi ha prova més concloent per demostrar que, en qüestió de nits, els quarantins hem perdut el ritme.

CRISI 34

L’INTERNET ÉS EL FUTUR

L’eclosió de la comunicació 2.0 ha enganxat el quarantí en el moment idoni per pujar al carro de les xarxes socials o per quedar-se’n despenjat per sempre més. Els quadragenaris actuals se situen entre els australopitecs de la informàtica que els precedeixen i les generacions hiperconnectades i ultravirtuals que han nascut després d’ells. Els de quaranta han pogut triar fins a quin punt s’introduïen i es deixaven empantanegar en aquestes xarxes que, definitivament, han revolucionat —i no sempre per a bé— les relacions humanes. Els entesos afirmen que no podem ni imaginar tot el que ens espera en aquest terreny en un futur immediat. Segurament serà l’estadi previ que els telèfons mòbils prenguin consciència de si mateixos i destrueixin la humanitat amb un bombardeig massiu d’avisos, notificacions i actualitzacions. Abans que això i, permeteu-me una reada des de la perspectiva del quarantí de les plataformes que han establert les bases de les nostres interaccions a la xarxa.

|FACEBOOK] Més de 1.300 milions d’usuaris actius. L’invent de Mark Zuckerberg és la xarxa social més popular del planeta i, probablement, la més invasiva en la privacitat de l’usuari. El quarantí acostuma a utilitzar-la com a eina per tafanejar la vida d’amics —en el sentit més ampli del terme «amics»— i excompanys d’estudis que ha pogut retrobar gràcies als algoritmes. A través de Facebook, l’home en quarantena exposa fotografies familiars i individuals per compartir la seva felicitat i fer ostentació de béns i propietats. Vinculats a aquesta xarxa social també hi ha infinitat de jocs i aplicacions d’entreteniment que ocupen bona part de la seva vida, alhora que turmenten la dels altres amb invitacions i peticions de

vides extres. Això sí, gràcies a Facebook, els seus membres poden estar segurs que quan sigui el seu aniversari algú es recordarà de felicitar-los. Potser per primer cop a la vida.

|TWITTER] La gota malaia de les xarxes. El cel obert de la comunicació. Missatges breus de cent quaranta caràcters per dir el primer que et i pel cap. Textos que cinc segons després poden inflamar la xarxa o caure en l’oblit més decebedor. Informació trepidant i desinformació vertiginosa. Twitter ha canviat el món per la seva immediatesa i capacitat d’escampar i multiplicar els missatges. Una eina capaç d’aixecar revolucions populars i de fer caure governs. En la majoria de casos, el quarantí en treu un profit força minso amb aportacions d’interès dubtós. Explicant que té son al matí, que a l’hivern mira la tele al sofà tapat amb una manteta i dedicant-se a fer «follows» sistemàtics de les noies més guapes de la comunitat virtual, el quadragenari no arà a la història per ser el millor dinamitzador de la xarxa de microblogging.

|INSTAGRAM] Gats, peus, selfies i postes de sol. El gruix de les imatges que es pengen a la xarxa social fotogràfica per excel·lència són un cant a l’hedonisme i l’egolatria. L’home de quaranta s’ha adaptat ràpidament a Instagram pel seu funcionament senzill i la gran varietat de filtres que ajuden a fer creure als altres —i a ell mateix— que és un bon fotògraf. Tothom és guapo i molt interessant en aquesta xarxa. I els peus de foto, infestats de filosofia barata que ni tan sols signaria Paulo Coelho amb una sobredosi de sucre moreno. La majoria dels usuaris exhibeix una vida d’anunci i mirades de model de arel·la, buscant el tresor més preuat: el «like». Cada cop que algú fa «m’agrada» en una fotografia, es dispara l’autoestima de l’autor. Se sent important, estimat i desitjat. De seguida rumiarà quina serà la seva propera proesa fotogràfica que enlluernarà els seguidors. Ja ho té! La imatge d’un gat sucant les potes al mar mentre es pon el sol seria insuperable.

|LINKEDIN] La xarxa social més seriosa i professional (i la més pesada en el bombardeig d’invitacions). Una plataforma pensada per promoure es laborals i de negocis. La publicació de l’historial d’estudis i la vida professional de cada usuari va en camí de substituir els currículums de paper als despatxos de recursos humans. A primer cop d’ull, aquest pot semblar l’entorn 2.0 ideal per a un quarantí que vulgui fugir de les frivolitats i la vacuïtat de la resta de xarxes. Ha de tenir en compte, però, que LinkedIn no és gens aliè a la principal finalitat de qualsevol xarxa social: menjar-se una rosca. Rere la formalitat i la correcció protocol·lària de LinkedIn hi ha una important transacció de flirtejos amb la dificultat i el morbo afegit que suposa lligar a la feina. Aquesta circumstància afavoreix que els intercanvis deixin de ser comercials i esdevinguin més orgànics.

|TINDER]

L’Instagram de l’amor. Escollida en representació de totes les xarxes dedicades a trobar parella, ara per ara aquesta és la més important al món digital. Per art i màgia de l’eufemisme, se les anomena aplicacions geosocials per establir e entre persones pròximes. Com resulta fàcil de deduir, l’objectiu serà aconseguir estar-hi encara més, de pròximes. Concretament, ben arrambades. A diferència de la canalla adolescent, que utilitza Tinder a la babalà com una xarxa social més, els quarantins solters hi dipositen una confiança excessiva com a últim recurs per aparellar-se o per buscar-hi una aventura. Hi van a la desesperada, que no seria la millor actitud. En aquesta xarxa es confon la quantitat amb la qualitat i les interaccions amb l’èxit. En un minut, l’usuari pot establir e visual amb més objectes de desig que els que un home pretecnològic hauria vist en tota la seva vida. Si l’interès és mutu, l’aplicació els posa en e. Aleshores comença una relació que possiblement s’esgotarà tan de pressa com ho fa la bateria d’un mòbil. Tot sembla indicar que l’amor etern ja és cosa d’una altra època.

CRISI 35

SER PARE M’HA CANVIAT LA VIDA

Ser o no ser pare, aquesta és la qüestió. Si bé la biologia masculina li permet un ampli marge temporal per decidir si vol tenir descendència, aquesta és l’etapa en què el quarantí hauria de prendre una resolució definitiva sobre el tema. Si ho deixa per més endavant, s’exposarà al risc que, quan tingui canalla, costi distingir si n’és el pare o l’avi. Hi ha diversos factors que influeixen en aquesta decisió i que no depenen exclusivament del nostre protagonista. Per exemple, la presència d’una parella estable amb qui s’activi el protocol de la fecundació, la gestació i el naixement d’un ésser humà. Esclar que estar aparellat tampoc és imprescindible a l’hora de tenir fills, però la veritat és que els pares solters de quaranta —o de qualsevol edat— són cars de veure. Ens podríem posar molt transcendents i espessos valorant què implica tenir fills i el canvi que provoquen en la vida dels pares —radical, ja ho avancem—, però tampoc cal caure en dramatismes fora de mida. Per començar, el naixement d’un fill —desitjat o assumit— ha de ser motiu d’alegria per als progenitors. Encara que només sigui per celebrar que ja tenen un hereu, algú que recollirà el seu llegat i, amb una mica de sort, acabarà de pagar la hipoteca. Els escenaris que es dibuixen en el cas del pare quadragenari són ben diversos. Un home de quaranta pot ser des d’un pare jove i enrotllat fins a un d’envellit i consumit per l’odissea dels bolquers, el Dalsy i les farinetes. Tot depèn de l’edat amb què s’hagi tingut la canalla i de l’entusiasme i la destresa amb què s’encari la boja aventura de la paternitat. Perquè sí, que ningú s’enganyi, tenir fills canvia la vida. I molt. La dels pares i la de qui els envolta en un radi aproximat de 200 quilòmetres. D’ara endavant, res tornarà a ser el mateix. Canviaran horaris, hàbits, actituds i temperaments. Per tant, qui pensi que es pot ser pare i mantenir l’estil de vida anterior val més que, en lloc de tenir un fill, es compri un tamagotxi. Escric des de la perspectiva d’un pare de família nombrosa —per la mínima—

que ja no recorda com era la vida sense els tres homenets que han revolucionat la casa. Sí, tres nens. «Què, buscàveu la parelleta?». Doncs no, senyora! Volíem tres fills del gènere que fos i vam tenir la sort que tots sortissin nois. De veritat, no hi ha res més pràctic i econòmic a l’hora d’amortitzar roba i joguines. Intentaré no resultar gaire melindrós però reconec que quan veig els meus fills, el meu triplet particular, em cau la bava a raig. Penso que són el millor que he fet en tota la meva vida, cosa que, ben mirat, no té gaire mèrit. Fer-los no va costar gens; mantenir-los i educar-los serà una altra història. Arribo als quaranta i tinc un fill de deu, un de vuit i un de cinc. Fem patxoca, certament, i vist des de fora és probable que i per un pare formal i responsable. La veritat —i deu ser cosa d’aquest caldo de neguits i inestabilitats que és la quarantena— és que, més que com un pare, em sento com un germà gran, molt gran. Més que arrossegarlos cap al món dels adults, em deixo emportar per la innocència i la fantasia de l’univers infantil. Una situació que es confirma cada cop que li pregunten a la meva esposa quants fills té. Ella acostuma a respondre —o lamentar— que en té tres de petits seus i un de gran que els sogres li van donar en adopció. Desconec fins quan durarà aquesta etapa i tampoc vull posar-hi termini, per bé que tard o d’hora tots haurem de créixer. O de fer-ho veure. Mentre puguem, els pares quarantins hem de gaudir de la mirada divertida i curiosa dels fills, tan estimulant, exigent i inconformista. Perdoneu, se m’està ensucrant el capítol, no puc fer-hi més. Cal aprendre’n, de la canalla. Escoltem-los, posem-nos al seu lloc i potser així podrem respondre preguntes tan desconcertants com les que només ells poden fer. «Papà, una cosa. Quan l’Spiderman fa caca, li surten teranyines pel cul?». Encara rumio una resposta que li resulti convincent, i no deixo de pensar en com deu ser el vàter de la Torxa Humana. I així a amb tot quan hi ha fills pel mig. No s’està segur de res i les coses mai acaben de sortir bé del tot. Per tant, el gran propòsit ha de ser no fer-ho gaire malament. D’aquesta manera tots n’anirem aprenent una mica més. Uns a fer de pares i els altres a fer de fills. I espero que sigui abans que se’ns dispari el sucre a tots plegats.

CRISI 36

EM FARÉ UNA LLISTA DE TOT EL QUE EM QUEDA PER FER

Desembolicar un CD a la primera.

Veure les trilogies més importants del cinema amb els meus fills: El Padrí, Retorn al futur i El Senyor dels Anells. En aquest ordre.

Ser abduït per extraterrestres i haver d’explicar per què arribo tard a casa i amb una cicatriu al clatell.

Que detinguin un veí per assassinat i sortir a les notícies per explicar que sempre saludava.

Que Messi em dediqui un gol. Encara que sigui al Pro Evolution Soccer.

Sortir bé en alguna foto de carnet.

Descobrir el malparit que m’embolica els cables dels auriculars.

Desxifrar la lletra d’alguna cançó de Pitbull.

Anar al gimnàs i entrar-hi.

Guanyar el Nobel d’Economia subornant el jurat.

Abaixar la tapa del vàter. Després de fer les necessitats, mai abans.

Ensinistrar un gos perquè em vagi a buscar el diari i faci els mots encreuats.

Fer la volta al món en globus. O millor encara: que el globus pugi prou amunt perquè el planeta faci la volta tot sol. No m’agrada viatjar.

Entendre quina gràcia té jugar a Minecraft sense haver consumit al·lucinògens.

Aparcar el cotxe sense abaixar el volum de la ràdio.

Sortir al balcó de la Generalitat a proclamar alguna cosa important. Per exemple, que he acabat de pagar la hipoteca.

Aprendre a distingir un Pokemon d’un Invizimal.

Que em toquin cinquanta milions d’euros a la loteria i declarar que els dedicaré a tapar forats. Concretament, el de la capa d’ozó.

Girar una truita sense provocar un ona expansiva d’ou batut per tota la casa.

Fer un gol de xilena al futbolí.

Guanyar els meus fills en una carrera de Mario Kart. Només una, sisplau.

Pujar a l’escenari en un concert dels Rolling Stones i fer-los ballar «Paquito el Chocolatero».

CRISI 37

SOPARÉ UNA MICA DE FRUITA I UN IOGURT

Si us hi fixeu amb atenció, veureu que els homes pròxims a la franja dels quaranta es miren constantment el melic. Cal aclarir que si ho fan no és per un rampell d’egocentrisme sobrevingut a la meitat de la seva vida. Se’l miren perquè al voltant del seu melic s’hi estén la part del cos que més els preocupa durant l’entrada en quarantena: la panxa. Per un cruel caprici de la biologia masculina, a partir d’aquesta etapa el ventre d’un home comença a demostrar que té vida pròpia i ha decidit anar per lliure. El primer gest d’autoafirmació de la panxa del quarantí consisteix a agafar-se més espai del que l’organisme li havia assignat fins ara. Sense que ell hagi variat els seus hàbits alimentaris, l’abdomen se li expandeix sensiblement per conferir-li l’aparença d’un home embarassat de quatre mesos. Vet aquí per què el quadragenari no perd de vista la seva panxa. Viu amb el temor que, a la mínima que no la controli, el problema augmenti de proporcions. Neix l’obsessió per la dieta i l’alimentació. Adéu frankfurts, benvingut musli. Durant una bona etapa de la seva vida, el metabolisme de l’home és generós. Li permet menjar de tot i força sense ar-li una factura excessiva en qüestió de quilos. Podria estar-se una setmana dinant capipota i sopant codillo a la gallega, i el seu pes no variaria un gram. En canvi, a partir dels quaranta, el karma gàstric es cobra el deute i cada let que entra al sistema digestiu pot acabar convertit en un centímetre més de cintura o una talla més de pantalons. La primera reacció de l’home dels quaranta per combatre aquesta expansió de la zona abdominal és fer esport. I l’opció més habitual, sortir a córrer quatre dies. Abans que algú comenci a lloar la perseverança i la força de voluntat dels prepanxuts que surten a córrer, és urgent puntualitzar que no es tracta de quatre dies a la setmana. Són quatre dies de córrer i prou; el temps just per adonar-se que li serveix de ben poc: la panxota incipient ha vingut per quedar-se. N’hi haurà que encara provaran de fer algun exercici específic per tonificar la zona eixamplada. Es mataran a abdominals fins que els quedi un tors esculpit per Miquel Àngel.

Tanmateix, el perímetre abdominal no s’haurà reduït ni un mil·límetre, ans al contrari. Per molta tauleta de marbre que hagi cultivat sota el pit, a simple vista seguirà semblant una panxeta de bona vida.

En un gest d’autoindulgència, la panxa prominent del quarantí sovint ha estat anomenada la «corba de la felicitat», quan més aviat ens hi hauríem de referir com la «protuberància del neguit». Si no fos així, ara no podria parlar-vos de casos propers que, a la desesperada, han provat teràpies extremes per rebaixar-ne el volum. De tots ells, en destaco l’amic que es ava un corró anticel·lulític per tot el cos per eliminar la retenció de líquids. Fins aleshores, l’única retenció de líquids que coneixia aquell gamarús era la que feia ell a les barres de bar. En tinc un altre que gairebé mor electrocutat utilitzant un aparell comprat a la telebotiga. Potser no es va aprimar gens, però va quedar desfibril·lat per a tota la vida. No voldria deixar-me aquell a qui li va canviar l’humor i el color de la pell —va agafar un bonic to violaci— seguint un tractament amb pastilles per aprimar-se. Després d’unes setmanes fet un figurí, ara torna a ser el més gras de la colla, per bé que ha recuperat el color propi dels caucàsics i l’aspecte dels humans.

El fracàs de l’esport, la tècnica i l’alquímia en la lluita del quarantí contra el sobtat canvi de la seva orografia anatòmica, l’abocarà a una determinació definitiva: vigilar la dieta. Aquí és on comença un divertit període en què, sense cap mena de supervisió mèdica, l’home en quarantena es munta un pla d’alimentació insensat per recuperar la seva enyorada silueta. Aquesta dieta intuïtiva per rebaixar panxa pot resumir-se en tres grans punts: 1) no esmorzar, 2) dinar poc, 3) desmaiar-se a mitja tarda. Segurament no és la millor manera d’adquirir uns bons hàbits alimentaris, però l’home dels quaranta és caparrut de mena i pot trigar una bona temporada a adonar-se’n. Mentrestant, es arà els dies al llindar de la inanició, veient com el seu esforç espartà serveix de ben poc. Potser li marxarà la papada, li desapareixerà el volum muscular o les ganes de viure, però la panxa seguirà allà, impertèrrita, decidida a acompanyar-lo on vagi per sempre més. Depèn de cada home el temps que trigui a acceptar aquesta nova realitat abans no torni a una dieta més assenyada. Tenir mesura amb el menjar durant el dia i un sopar ben frugal a la nit, això és el que ha de fer i el màxim que en podem esperar. Ara bé, tampoc no us sorprengui quan tingui recaigudes i, qualsevol matinada, us el trobeu a la cuina fregint-se un tall de secret ibèric. Pobret, l’edat, l’ansietat i la gana tenen aquestes coses. No l’hi tingueu gaire en compte, sigueu comius i oferiu-li un gest de complicitat. Tan aviat com sigui possible, regaleu-li una samarreta de premamà.

CRISI 38

EN PLENITUD DE LES MEVES FACULTATS

—Potser em o de previsor, senyor notari, però considerant la rapidesa amb què han transcorregut els primers quaranta anys de la meva vida, m’agradaria formalitzar algunes coses abans no sigui massa tard. —Fa molt ben fet, senyor Morales. No és l’únic que fa testament a aquesta edat. Pensi que al segle XVIII era molt habitual. —Perquè morien amb quaranta-dos. —Sí, però els dos últims anys els vivien amb tranquil·litat d’esperit. —I amb tuberculosi. Com es fa això del testament? —Ho pot fer tan senzill o complicat com vostè vulgui —Fem-ho senzill, que les coses ja es compliquen soles. —Em sembla fantàstic. Vostè dirà. Quines són les seves últimes voluntats? —Les últimes no les sé. Conec les meves voluntats actuals. Ara que hi penso. Com puc saber què voldré el dia que em mori? —Bona pregunta. —Només es complirien les meves últimes voluntats si les redactéssim ara i, en acabat, vostè em matés. —Això no entra dins les atribucions d’un notari. Jo dono fe dels seus desitjos testamentaris i vostè es mor pel seu compte.

—Vull dir que tot pot canviar moltíssim. D’aquí fins que la dinyi no sé què tindré ni a qui l’hi voldré deixar. —No cregui que les coses canvien tant un cop s’han fet quaranta anys. —Vostè també m’ha de venir amb aquesta perspectiva tan poc engrescadora? —Em refereixo que vostè ja ha configurat un quadre familiar que li permet distribuir els seus béns en cas de trasar. —Miri, a mi m’agradaria repartir les coses de manera que tothom quedés content i no hi hagués baralles. —Com gairebé tothom que requereix els meus serveis. N’hi ha ben pocs que vinguin a aquest despatx per demanar que es munti un cristo familiar amb la seva herència. Vostè intenti fer-ho tan bé com pugui, amb seny i equanimitat. Jo l’ajudaré. Què voldria que constés al seu testament?

—En primer lloc, que els meus tres fills es reparteixin la col·lecció de tebeos de Mortadelo y Filemón. —Bé, això seria una qüestió menor. Potser millor començar per propietats més importants: béns immobles, fons d’estalvis... —Escolti, per a mi no hi ha res més important que els meus tebeos de Mortadelo y Filemón. —Ah! Potser són sèries numerades? Exemplars únics? —I tant que són únics. Són meus! I no en falta ni un. —D’acord, constarà. Digui’m, què més? —El meu llibre de receptes. Vull que se’n facin tres còpies i que cadascun se n’emporti una. L’original, que se’l quedi la meva esposa. —Ha publicat un llibre de receptes? —No. És un llibre d’estar per casa amb les anotacions dels plats que més ens agraden. No seria un mort feliç sense saber que, com a mínim, els meus fills saben fer una beixamel decent. —Esclar, esclar. No pateixi, que el seu llegat gastronòmic no es perdrà. —Pot apuntar aquí el protocol que segueixo quan es bloqueja la Wii? Els meus nens estarien totalment desemparats si jo no hi fos per solucionar-ho. —Es tracta de desendollar-ho tot i tornar-ho a connectar? —No em digui que, a més de notari, vostè és enginyer en telecomunicacions? —Crec que els seus fills se’n sortiran. Seguim. —No, no. Per part meva ja està. Són les tres coses que m’amoïnen si mai em a res. —Però, escolti!, i la casa, el vehicle, els diners...? Què vol que se’n faci quan

vostè sigui finat? —Això pregunti-ho a la meva senyora. Ella porta aquestes coses, i jo encantat. Quan jo no hi sigui, faci cas del que ella digui, que sempre té raó. I no li porti la contrària o, aleshores sí, li valdrà més haver fet testament.

CRISI 39

AIXÒ HO HEM DE REPETIR!

Per una estranya convenció social que els de lletres mai acabarem d’entendre, les xifres rodones conviden a les celebracions especials. Així doncs, fer-ne quaranta dóna peu a un seguit d’actes commemoratius que el seu protagonista difícilment podrà evitar. Només instal·lant-se durant un any en un refugi nuclear ben ensorrat en l’escorça terrestre, amb provisions suficients i nul·la cobertura telefònica, podria estalviar-se les celebracions que li recorden que ja carrega quatre dècades sobre les espatlles. Per sort o per desgràcia, aquest tràngol de la vida adulta no es a en solitari. Arribar a la quarantena és un fenomen col·lectiu que any rere any afecta tota una generació. Com si tots estiguessin connectats per una potent xarxa de bluetooth cerebral, els integrants de la comunitat dels quaranta comencen a gestar la gran trobada, un aquelarre per conjurar-se plegats en aquesta nova etapa vital. Potser serà un amic de l’escola, un col·lega de l’institut o un excombatent de la universitat. Hi ha massa fronts oberts i res podrà aturar el que és inevitable. A través d’una trucada inesperada o d’una trobada casual en el món real, el quarantí serà convocat a un sopar d’excompanys. Deixant de banda els personatges asocials i misantrops, bona part dels quadragenaris accepten la invitació i s’allisten al sopar d’antics companys amb un únic argument. «Serà divertit!», pensen, pobres insensats. I esclar que ho pot ser si hi van previnguts sobre algunes inclemències i imprevistos que envolten aquest tipus de trobada. Per començar, un quarantí ha de saber que el més habitual d’un sopar d’excompanys és que no se celebri. Des que es convoca fins als dies previs a la seva celebració, és freqüent que es produeixi un degotall de desercions —en molts casos supera el 90 per cent dels convocats— i que això desemboqui en la cancel·lació de l’acte. No es descarta, però, que el sopar s’acabi celebrant en petit comitè i els assistents es dediquin a criticar de manera sagnant a tots els que no hi han anat. El quarantí pot ser cruel i rancuniós, especialment si el deixen penjat.

L’emplaçament on se celebra el sopar d’ex-companys també acostuma a ser objecte de controvèrsia i no poques discussions prèvies. Finalment, s’opta per un restaurant de consens que hauria de ser del gust de tothom i, al capdavall, no ho acaba sent de ningú. Uns el troben massa lluny, d’altres massa car, poc sofisticat o de cuina refistolada en excés. Sense comptar aquell que s’ha fet vegà i només pot menjar les flors de la decoració, sempre que no hagin estat arrencades per la força del seu hàbitat natural. En aquest ambient de germanor forçada i superat l’incident de la ubicació, arriben els problemes de comunicació. Establir una conversa coherent i amb certa substància intel·lectual en un sopar multitudinari d’excompanys resulta utòpic. Les interaccions comunicatives entre els presents es redueixen a interpel·lacions en forma de crits i estranyes onomatopeies de complicitat enmig d’un batibull sonor inable. Serveixi d’exemple aquesta conversa entre dos individus asseguts en extrems oposats de la taula. —Eooo, Quim!!! Què tuuu, eh? —Oohh!! Joooo jaaa aahh. Saps? —Seeeh!! I uuuhh, oi? —Hahaha!! Uuhhh! Després de sentir això, segur que semiòlegs i lingüistes conclourien que aquest parell acaben de condensar el periple dels seus darrers vint-i-cinc anys en pocs sons. I si preguntéssim a un psiquiatre, els diagnosticaria un brot de cretinisme. Escurats els cafès i resolta l’enginyeria financera necessària per quadrar els comptes del sopar —sempre falta algú per pagar—, la retrobada generacional acostuma a tenir un final abrupte en el que es pot considerar un altre punt crític de la vetllada: la copa de després. Havent sopat, els comensals de la quarantena es feliciten per l’experiència, es proposen repetir-la ben aviat i s’emplacen a rematar la nit fent un combinat en algun local que els permeti xerrar de les seves coses amb més tranquil·litat. I tan tranquils que estaran! És una certesa absoluta que ben pocs d’ells tenen la més mínima intenció de presentar-se en el lloc on hagin acordat. Pretextos de tota mena excusaran el retorn precipitat cap a casa de bona part dels assistents. Pensaran que la propera vegada que vulguin saber res de la gent de la seva generació, serà més pràctic muntar un grup de Whatsapp i silenciar-lo per sempre més.

CRISI 40

NECESSITO SENTIR-ME VIU!

—Digues que sí, Quim! La vida vol emoció. Si no, ens anem pansint i amb quaranta anys ja estàs fet un iaio rovellat. Has triat molt bé, creu-me. Aquí oferim experiències úniques. No som la típica agència d’esports d’aventura. No en tenim prou portant-vos a un rocòdrom, fent-vos lliscar per una tirolina o llançant-vos d’un pont. No, no, no! Això no és una agrupació escolta. Aquí anem forts, Quim. Us posem al límit fins que l’adrenalina us surt per les orelles. El que faràs avui et fotrà una sacsejada al sistema nerviós que tornaràs a casa més carregat d’energia que si t’haguessin connectat una bateria de cotxe als mugrons. Mira, el pilot aixeca el dit polze. Això vol dir que ja estem arribant a l’altura òptima. Deu mil peus. Paio, ni t’imagines el que t’espera. Serà flipant! No dius res. Estàs nerviós o què? —Estic marejat. No sé si estic preparat per a això. —Res, home. Això li a a tothom abans de saltar. I també pot ser que el canvi de pressió et faci sentir una mica estrany. —Que no, que no. Em tremolen fins els cartílags de les orelles. Crec que no ho vull fer. Avortem la missió. Codi vermell. Com es digui. —Avortem la missió, diu? Què et penses que ets? El Navy Seal de Badalona? Va, agafa aire i relaxa’t. Està tot controlat. —El que necessita aire al cervell ets tu! Com ha d’estar tot controlat si us dediqueu a les aventures extremes i als esports de risc? Sou l’oxímoron de l’oci!!! —Però aleshores per què has vingut?

—Jo que sé! M’ho van regalar els col·legues pels meus quaranta. Segur que no sabien què fer-me i van comprar una caixa d’aquestes que tries activitats. I jo sóc tan idiota que se’m va acudir escollir una experiència nova que promocionàveu, com li dieu? —«Alive Again Extreme Experience» —Gens grandiloqüent. Una cosa radical, inoblidable i tal, vaja. —Doncs ja que hi som, per què no ho proves? —Mira, estic en una època de la meva vida en què necessito sentir-me viu. Però per això no crec que calgui morir saltant d’una avioneta.

—Escolta’m. Faig això cada dos per tres i et garanteixo que tothom n’acaba satisfet. Els clients marxen fent-me abraçades i afalagant-me amb agraïments exagerats. Que si els he canviat la vida, que si mai havien viscut res igual. Em demanen que em casi amb ells o que els faci l’amor violentament a l’hangar de l’aeròdrom. Imagina’t si acaben eufòrics. —Ja ho veig, ja. I tot això només per saltar en paracaigudes des de tres quilòmetres d’altura? —Saltar només és el principi. Ja t’he dit que el que fem aquí és molt més. Ens llancem just sobre el cim d’una muntanya on ens espera un parapent. Amb ell planem fins a situar-nos sobre un riu ben cabalós. Ens hi llancem i deixem que les aigües salvatges ens arrosseguin. És brutal, t’ho asseguro. Després de dos quilòmetres a mercè dels corrents fluvials, uau!, ens precipitem per una cascada de deu metres d’altura per caure al costat d’unes piragües. Ens serviran per endinsar-nos en la foscor de les escletxes del rocam i explorarem grutes subterrànies desconegudes fins que ens perdem del tot en les tenebres més profundes del subsòl terrestre. —I després? —Després arriba el millor. Esperar que algú ens trobi a faltar i ens vinguin a rescatar. —Com? Què estàs dient? —De vegades en unes hores. Potser dies. Mai més de dues o tres setmanes. —Però i sí...? —Quim, no saps quina sensació tan meravellosa viuràs quan arribin els equips de rescat dels bombers per salvar-te. Se t’emporten en helicòpter i et traslladen a un hospital. Tranquil, que estaràs bé. Jo t’hauré cuidat. Potser una mica desnodrit i fotofòbic, però això a en poques hores. I mai oblidaràs l’experiència de retrobar-te amb tota la gent que t’estima i que durant una bona temporada et mimarà com si acabessis de tornar del Més Enllà. Segur que hi haurà cua d’amics i familiars emocionats que voldran abraçar-te i dir-te com n’ets d’important per a ells. No hi ha res més bonic. Va, què? Saltem?

AGRAÏMENTS

L'autor vol expressar el seu agraïment al Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, al Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya, al Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya, a l'Associació d'Empresaris de Clubs Catalans de Fitness, al Consell Català de Petits Municipis, a l'Associació de Micropobles, al Col·legi de Notaris de Catalunya, al Gremi d'Estètica i Bellesa de Catalunya, al Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya i a l'Associació d'Empreses d'Esports d'Aventura del Pallars Sobirà. Sense ells, estar en quarantena seria inable.

En quarantena Quim Morales Amb il·lustracions d’Oriol Malet

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Disseny i maquetació: Antònia Arrom (dandèlia) www.dandelia.net © de les il·lustracions: Oriol Malet

© Quim Morales, 2015

© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. Carrer Pedro i Pons, 9-11, 11a planta - 08034 Barcelona www.columnaedicions.cat

Primera edició en llibre electrònic (epub): març del 2015

ISBN: 978-84-664-1963-5 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Àtona-Víctor Igual, S.L., www.victorigual.com