No Tornarem Mai Més 273u16

Índex

Coberta Sinopsi Portadella Dedicatòria Estiu de 1970 Nit de cap d’any del 2000 Crèdits

Sinopsi

No tornarem mai més! Amb aquest càntic s’acomiada un grup de joves de Castillejos, el campament militar on porten dos estius complint el tràmit de les milícies universitàries l’any 1970. Amb l’eco de les revoltes juvenils que sacsejaven el món, en plena dictadura i atemorits pel comandant Perles, uns joves estudiants es confabulen per segellar l’amistat i unes vivències que els han d’unir per sempre. N’estan convençuts, però no saben que entre ells hi ha un delator. Han promès retrobar-se la nit de cap d’any del 2000 al mateix lloc on havien jurat que no tornarien mai més. Però amb el transcurs dels anys la memòria es desdibuixa, les circumstàncies canvien i les persones evolucionen. Quan els joves són adults fets i drets, res no és com abans. Amb un hàbil joc de perspectives i un lèxic vibrant, Ramon Solsona reflexiona sobre el pas del temps seguint uns mateixos personatges amb trenta anys de diferència.

No tornarem mai més

Ramon Solsona

A l’Assumpta, al Carles i al Pep

Estiu de 1970

—Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas. —Pues son perlas, mi comandante. La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració amb alarma. El comandant i el capità, que es mantenien expectants, van canviar de cara en sentir les reposades paraules d’Es Filòsof. En l’ambient carregat de pólvora, van caure amb la inoportunitat d’una espurna. Es Filòsof era així, les engegava sense engaltar, tal com raja. Però sense malícia. El malnom li venia del campament anterior, quan el capità d’aleshores li va demanar què s’havia de preguntar el soldat d’infanteria que progressa per conquerir una posició. En lloc de contestar adónde, por dónde, cómo y cuándo, va dir: ¿Por qué? El capità va esclatar: ¿Cómo que por qué? ¡En la guerra se va con los huevos por delante y no con filosofías! Des d’aleshores li va dir Filósofo, i els seus companys, Es Filòsof, perquè era de Pollença. Es Filòsof, ros com un escandinau, estudiava Psicologia. A empentes i rodolons, a causa de l’estadística, l’os més dur de rosegar. Sempre havia tingut les matemàtiques entravessades i ara, al campament, anava de mediano per culpa del teorema de Pitàgores, oblidat, juntament amb l’arrel quadrada, al fons dels records escolars més inútils. La moral, la tàctica i l’armament els podia aprovar amb una mica de sort i unes bones xuletes, però es veia incapaç de resoldre els problemes de tir. L’estiu at se’n va sortir in extremis a l’examen de coronels. Havia preparat la revista d’armes a consciència. Tothom sabia com les gastava el Perles. I, després de l’incident al camp de tir, ningú no dubtava que tenia set de venjança. Havien baixat cantant La Madelón de mala gana, com sempre que sortien del campament o hi tornaven. Era la cançó preferida del capità, a qui agradaven les marxes reciamente masculinas. —¡Canten!

Para buscar un descanso en la pelea,

el militar siempre va a calmar su sed a un cabaret donde bebe y se recrea...

Els preparatius havien anat com sempre, amb la histèria dels comandaments a flor de pell quan hi havia exercicis amb foc real. Tot estava ja a punt, amb una primera fila d’homes encarats a les dianes i la resta fent cua al darrere per a les onades successives. El capità, nerviós, havia xorrejat la Niña Bonita perquè la seva secció estava massa a prop de la del tinent. I després se les va tenir amb el Perles a la vista de tothom. Un tinent coronel d’artilleria es va acostar a veure què ava. —¿Algún problema, capitán? —Con el debido respeto, mitenienteronel. Esta munición está más que caducada. Es de 1943 . —Lo que está caducado son sus huevos, mitenienteronel. Ya se sabe que la infantería es muy puesta y muy fina. —Con el debido respeto, sólo pido que me dejen efectuar veinte o treinta disparos. Quiero asegurarme de que no expongo a los chicos a una desgracia. —¿Desgracia? ¡Niño! Tráeme un fusil, uno cualquiera. Con su permiso, mitenienteronel. Mentre li anaven a buscar un fusell, va agafar una barra de ferro i, fent alçaprem, va obrir una de les caixes de fusta. En va treure un cartutx i el va examinar. —Esta munición está en perfecto estado de revista. ¡No faltaba más! Va omplir un peine amb cinc cartutxos i els va trasar al fusell. Després va fer pujar el primer a la recambra i va tirar l’aleta del fiador cap a l’esquerra. Va

separar els peus, un al davant i un al darrere per estintolar-se bé, va apuntar al rengle de dianes, va prémer el gallet... ¡Pif! —¡Cagüen la chorra bendita del santo padre! El Perles, irat, es va adreçar a un dels regimentals. —¡Niño, otro fusil! Però, quan anava a treure el cartutx que havia fallat, l’arma es va disparar i la bala va volar erràtica cap al barranc. El Perles va caure de genolls sense respiració. El retruc li havia percudit fortament l’estómac. Mirades d’alegria i de complicitat, rialles malicioses: ¡el Perles per terra! ¡Hosti, tu, xollo aquesta munició! ¡Muerde el polvo, puto recluta! Jódete, no haber venido. Una mica més i li rebenta els collons. Els collons no, les perles. Riota general. Els sanitaris, el pàter, el capità, el tinent coronel, tothom va anar a socórrer el Perles. El van ajudar a alçar-se, i ell, amb la cara congestionada i reprimint el dolor, va aconseguir balbucejar: —¡Que no pasa nada, leches! El tinent coronel va ordenar: —Suspendan el ejercicio. Va fer mitja volta, va pujar al jeep i va desaparèixer a dins d’una polseguera vermella. El Perles, emprenyat, va refusar tornar al campament amb l’ambulància tronada i va girar cua tot sol amb els ulls encesos de ràbia. Apa, torna a carregar les pesants caixes de municions, però aquesta vegada costa amunt. —Ara et toca a tu, ràcano.

—¡I una merda! L’altre dia vaig portar el bolígrafo una hora seguida. —Cascales, écheles una mano. El cepat Cascales va obeir la Niña Bonita i va agafar una de les nanses de corda. Pujava pel camí costerut amb la feixuga docilitat d’un bou. Vermell, espitregat i amb la camisa xopa de suor, portava la càrrega amb la cara de patiment que feia en totes les accions, com si la pujada fos un viacrucis i la caixa de cartutxos un santcrist de pedra. Quan va protestar perquè el Boro li deixava tot el pes a ell, van sorgir al seu voltant les veus de sempre: —¡Cáscale, Cascales! El caspolí Cascales, 28 anys, el més gran i el més alt, gastador i guia de la companyia. L’edat, la complexió robusta i una calba avançada l’assimilaven més a un capità de la Legió que a un puto aspirante. Exseminarista dels claretians, va penjar els hàbits poc abans de cantar missa i es va matricular a dret amb l’esperança de guanyar les oposicions a advocat de l’Estat. Amb els companys es mostrava taciturn, només es desvivia per agradar als oficials, per ser el primer en tot. Sempre perdent el cul. Es preparava els exàmens a consciència, s’oferia voluntari per ser instructor dels de primer, per assaltar o defensar el Gallicant, per obrir camí durant una marxa nocturna. Així que corria el rumor d’una generala imminent, dormia vestit i amb les botes posades. Si la pista americana no estigués arrestada per un accident esdevingut els primers dies, el Cascales s’hi hauria jugat les tíbies i els peronés com a l’estiu anterior. Durant els exercicis tàctics solia emmascarar l’enorme corpenta amb branques de boix, però, en lloc de ar desapercebut, cridava més l’atenció, i el seu entusiasme castrense, quasi infantil, era motiu de befa i escarni. —¡Corre, corre! ¡Que no se escape el enemigo! ¡Cáscale, Cascales! Van tornar les municions al polvorí. El Perles, aparentment refet de la trompada a l’estómac, supervisava l’operació amb indirectes a la marineria i els fums finolis de certes unitats de l’exèrcit. I, quan el capità va signar el full de devolució, el comandant va dir en veu alta i clara de manera que tothom el

pogués sentir: —Hasta San Ramón pueden pasar muchas cosas. ¿Verdad, Gonzalito? La mirada, el to, la mala llet amb què havia ensalivat cada paraula no van ar desapercebuts a ningú. Quan només faltaven quinze dies per completar el segon estiu perdut al cul del món, l’amenaça velada del Perles havia sumit la setena companyia en el pànic. Se sentien com els habitants d’una illa que coneixen la imminència d’un terratrèmol però no l’hora ni la intensitat. El tinent i els dos alferes eren els primers que no estaven per brocs. També a ells se’ls veia tensos. Sabien que el foc encreuat entre oficials s’acarnissava amb tercers, que la rivalitat de dos capitans es manifestava en el nombre d’arrestos que cadascun imposava a la companyia de l’altre. Però la venjança d’un comandant amb l’orgull ferit no se saciaria empurant una colla d’estudiants, aniria més amunt, buscaria les estrelles dels alferes i del tinent com un gos ensinistrat a perseguir la presa fins a destrossar-la. El tinent Fernández i l’alferes Custodio s’avenien, feien capelleta al marge de tothom, fins i tot del capità. Sempre xerrant entre ells i rient-se les bromes privades, s’estaven a Castillejos com dos turistes, no se’ls veia gaire implicats en la vida militar. No els preocupava ser simpàtics ni antipàtics, però tenien un afuat instint de supervivència. El tinent amenaçava sempre amb la mateixa fórmula: Ojo al parche y que nadie se llame a engaño. ¿Está claro? Però, a l’hora de la veritat, es feia respectar xorrejant i imposant petits puros perquè sí. L’alferes Santaulària, en canvi, no tenia gens d’autoritat. Incapaç d’empurar ningú, sempre feia cara d’espantat i es protegia enganxant-se al capità com si fos la seva mare. Quan manava la seva secció o tota la companyia, volia seguir la tradició gutural de l’exèrcit, però, en lloc d’un gargall fonètic fort i sec, li sortia un fil de veu escanyat que sempre s’acabava en í. ¡Fi, í! ¡De frente, í! ¡Alto, í! Amb tan mala sort que, quan ordenava alto, derecha o media vuelta, feia caure l’escarransit ¡í! sobre el peu equivocat. Blanc de pell i barbamec, davant de la confusió i de la riota general, es posava vermell com un pebrot i li agafava un riure nerviós. Per això i per l’aspecte de criatura de bolquers, li deien la Niña Bonita. Havien at dos dies. Al vespre van tocar retreta, amb la voluta final Jó-de-tenoha-ber-ve-ni-do. Havent llegit la orden del día, efemérides, descanso y

cubrirse, menú y servicios para mañana, el tinent va anunciar que a les tres hi hauria revista d’armament. Es va alçar un rumor unánime: la revenja del Perles. —¿Quién les ha mandado moverse? El tinent estava de molt mala hòstia. —Quiero ver los mosquetones como los chorros del oro. Y el que no, que se atenga a las consecuencias. Ojo al parche y que nadie se llame a engaño. ¿Está claro? Ni sí ni no. Silenci. —Si el comandante Labuén le mete un paquete a alguien, yo se lo doblo, por tontolhaba, y se pasa lo que queda de campamento en prevención. ¿Está claro? —Sí, mi teniente. —¿Usted es subnormal o qué? ¿Cómo se le ocurre hablar estando firmes? La cara del tinent a un pam de la cara d’Es Filòsof, que no gosava parpellejar estando firmes. —Vuelva a rebuznar y le arranco la lengua. ¿Está claro? Es Filòsof no va gosar contestar. —¡Rompan filas, augh! El terratrèmol ja tenia dia i hora. Renecs i notícies de ràdio macuto a tot drap. Que sí el capità i el Perles estaven enemistats perquè un dia, estant el capità Torregonzalo de guàrdia, havien enxampat el Perles de matinada sense saber el santo y seña i l’havien fet esperar una hora a terra picant de mans, que si el Perles havia jurat al bar d’oficials empurar la setena companyia sencera, que si el capità s’escaquejaria i deixaria la revista en mans del tinent... No es parlava d’altra cosa. A la nit tot el campament sencer ja sabia que la setena anava de puto culo. Es recordaven històries reals i apòcrifes del Perles, càstigs

exemplars, atzagaiades d’oficials borratxos i abusos d’autoritat impunes. —Ni Perles ni revista ni hòsties. Tot és teatre. Teatre per acollonir el personal, per recordar-nos que ens tenen agafats pels ous. El Cristo i el Doctor Donovan escoltaven el diagnòstic del Capdet, un tio intel·ligent i lúcid que havia començat a estudiar arquitectura i que després ho va canviar per dues carreres alhora, econòmiques i filosofia. Havia estat a París el 68 i això li donava prestigi en l’esquerranisme difús en què se situaven molts companys d’estudis, d’armes i de generació. Tot i que es cansava de repetir que tot va ser casual i que només hi va participar d’esquitllentes, tot i que el Maig francès l’havia desenganyat profundament, la seva veu era escoltada com la d’un oracle. El Capdet i el Doctor Donovan es aven hores xerrant, feien colla amb el Cristo i tres o quatre més d’altres tendes que molt sovint anaven a la cantina a sopar rascant-se la butxaca, que era l’alternativa majoritària al miserable sopar de ranxo. Se sentien units per una mística d’esquerres, una complicitat que es manifestava llegint la premsa entre línies, explicant-se pel·lícules prohibides i posant en comú la ràdio macuto de la revolució mundial. A la universitat, el Capdet coincidia al torn de tarda amb el capità, que havia començat la carrera d’història, i durant el campament li va ar llibres perquè el capità s’havia d’examinar d’algunes assignatures al setembre. Gairebé tots eren llibres prohibits o de revolucions. —¿I per què el vol, El Capital? —Vol entendre el materialisme històric i el materialisme dialèctic. Jo li vaig deixar la Marta Harnecker i alguna altra cosa, però el tio es vol llegir El Capital. —¿I tu li fas classes particulars de materialisme històric? —Vaig intentar analitzar la guerra del Vietnam com una confrontació entre el capitalisme i el comunisme just a la porta d’entrada del maoisme. Però no em seguia.

—¿I si et denuncia al SIM? Si jo sé que un company de carrera és militar, m’assec a l’altra punta de l’aula. —No ens relacionem gaire. Hem intercanviat apunts alguna vegada i prou. —¿I no parleu? —Sí, és clar, una mica. Un dia el vaig punxar a veure què. Van sortir a la conversa els estats d’excepció i li vaig dir que, segons Groucho Marx, la justícia militar és a la justícia tant com la música militar és a la música. —¿I què et va dir? —Que què tenia contra la música militar. ¡Va, tu, apaga aquesta merda! El Doctor Donovan encara fumava celtes i el Capdet l’hi retreia: no era el mateix ser proletari de debò que fer el proletari intoxicant els altres. El Doctor Donovan estudiava medicina i devia el sobrenom al fet que durant els primers dies del campament anterior, quan tot era desconcert i estupor, cantussejava una i altra vegada El soldat universal, de Donovan. —¡Que apaguis aquesta merda, hòstia! —Te cambio todos los celtas por rex. Te los regalo. Saldremos ganando todos. Era el Camps, l’apolític Camps, estudiant d’econòmiques i petit empresari. Se n’havia anat de casa als di-vuit anys, però no a la manera dels nois i noies de la seva edat. En lloc de compartir un pis d’estudiants o de sumar-se a algun vague projecte de comuna, es va instal·lar tot sol i, per poder pagar el lloguer, va obrir un negociat d’importació de màquines d’escriure elèctriques. Això li va permetre cobrir les despeses i comprar-se una Sherpa, la moto amb què anava a Barcelona els caps de setmana. Li agradava provocar el Cristo afirmant que la moto era el començament del seu somni, perquè ell era un burgès vocacional. —Tú crees en las utopías y yo en un descapotable y una torre con piscina. —Pues te la vamos a socializar. —¿El qué? ¿La polla? ¡Ja, ja, ja!

—¿I aquí què a? Ja n’hi ha prou, ¿no? L’imaginària anava de cul per imposar silenci. Cada tenda era un guirigall autònom unit als altres guirigalls per un desassossec gairebé histèric. Hi havia un concurs tàcit de rots que anava d’una tenda a l’altra com un eco lontano entre protestes i rialles d’adolescent esbojarrat. A la tenda 2 , la Hiena anava més begut que mai i cantava ranxeres, a la 4 es barallaven entre els que volien el llum encès i els que el volien apagat, a la 9 es petaven de riure amb els acudits porcs que explicava el Benavides i a la 10 jugaven a pòquer i bevien ginebra de marca mentre el Cascales netejava el fusell. —¿Quién me deja otra baqueta? —Una mierda te voy a dejar. —¿Para qué la quieres? ¿Por dónde te la vas meter? —Yo te dejo la mía si mañana me limpias el mosquetón. —Y qué más. L’imaginària va picar a la lona. —Vosaltres, calleu d’una vegada. —Això digue-l’hi al Cascales, que perd el cul pel Perles.

—Va, collons, ¿què voleu, que m’empurin? Fa la tira que han tocat silenci. —Te jodes, dijo Herodes. —Y, si no lo dijo, te tocas el pijo. ¡Ja, ja, ja! —¡Imaginaria, que me violan! —Imaginaria, el Cascales se la está cascando. —¡Imaginària, toca generala, que ve el Perles! —Va, prou. ¡Apagueu la llum i calleu, hòstia! —¡Imaginària! —¿Què? —¡Toca’t els collons! ¡Ha, ha, ha! El Cascales, apiadat de l’imaginària, va apagar el llum de butà que penjava del pal, per damunt de l’armer. El Valencià, capaç de dormir plàcidament enmig d’un castell de focs, ja feia estona que clapava. A primera hora del matí havia d’entrar de cuartelero i no estava per collonades. El Capdet llegia a la claror esmorteïda d’una llanterna. El Cascales, embotit a dins del sac vermell, tancava els ulls amb la il·lusòria intenció de dormir. El Camps, el Doctor Donovan, Es Filòsof i el Cristo jugaven l’última partida de cartes a mitja veu. —¿I aquells dos, on són? —Després ens despertaran a tots, me cago en la mare que els va parir. —¿És veritat que té una nòvia a Salou? —Alguna història deu tenir, perquè està enconyat fins a ses orees. El Doctor Donovan es mostrava escèptic i acusava el Flipper de fanfarró. —Això de la sa és un farol més gros que totes les vostres cartes juntes.

—Diu que es diu Sophie. —Per una tia jo no m’arrisco a ar mig estiu a la preve. —Yo, depende. Hay tías y tías. —¡I una merda! Si les ties fessin la mili, ¿se la jugarien per nosaltres? —Per tu no, però per mi, més que pel James Bond. —Hosti, tu, es tira unes paies de bandera, el cabronàs. —Tú, Filósofo, lo tienes de puta madre. Pollensa viene de polla, ¿no? —¡Voleu callar, collons! —Imaginària, toca’t els collons. L’endemà, en lloc d’anar a fer el eig d’endurecimiento d’abans de dinar, el capità els va donar temps per netejar l’armament a consciència, amb la condició que ningú no sortís de la tenda i no se sentís una mosca. Tothom de puto culo. Furor de draps, d’aladín, de netol, de fregall d’alumini, de paper de diari. El Cascales va desarmar tot el cerrojo i, amb la paciència d’un rellotger minuciós, va netejar la cabeza, els tetones, l’anillo portaextractor i, amb la punta d’un escuradents, el nervio guía. Després va rear tot el mecanisme de percussió, el d’expulsió i el de repetició com si els desinfectés i va tornar a muntar el fusell amb amor, com qui acaba de restaurar una antigalla molt valuosa. —¡Hòstia! —Déjame a mí, a ver. La força bruta del Cascales va aconseguir arrencar la baqueta, però l’embús de draps que obturava el canó no es movia ni un mil·límetre. —¡Merda! ¡Merda! ¡Merda!

El Doctor Donovan i el Camps intentaven socórrer Es Filòsof sense èxit. No hi havia temps d’acostar-se a l’armeria com havien fet el Flipper i el Boro perquè, a canvi d’uns quants bitllets de sotamà, el subtinent Palanca és una broca netejadora per dins del canó. El Capdet va proposar d’agafar el mosquetó del Valencià, que, com a cuartelero, tenia el xollo d’estar exempt de la revista. Es van repartir la feina: jo l’ànima, jo el cerrojo, jo la baioneta, jo la corretja... A les tres en punt la companyia estava formada amb les armes i el tinent ordenava: —¡Sobre el hombro, argh! Crac, crac, crac, crac. —¡Quietos todos! ¿I el Perles? ¿I el capità?, es preguntaven mentre el tinent, l’alferes Custodio i la Niña Bonita es ejaven per la formació tot examinant un per un els mosquetons. Escodrinyaven l’ànima, ficaven el dit petit a dins del dipòsit, aven l’ungla per les vores de les abraçadores i pel peu de l’alça movien l’aleta del fiador... —Aquí está sucio. —¿Con qué coño lo ha limpiado usted? —Hay que darle más, mucho más. —Los he visto mejores. —Eso no es polvo, es mierda. —De puta madre. Así me gusta. Si se lo propone es un fenómeno, Filósofo. Al final de la revista, el tinent es va adreçar a la companyia. —Como habrán comprobado, no he tomado nota de ningún nombre. A las seis vendrá el comandante Labuén a pasar la revista reglamentaria. Así que allá ustedes con las consecuencias de su fusil. Ojo al parche y que nadie se llame a engaño. ¿Está claro?

—Sí, mi teniente. —Joder, Filósofo, no me lo estropee ahora. Cállese la boca estando firmes, cojones. No s’havia acabat el suplici, doncs. Ni tan sols havia començat. Vinga perdre el cul buscant racons impossibles i atacant les juntures amb mentalitat de perdiguer. Es multiplicava la queixa eterna: —¿Com collons volen que brillin si són de la guerra? I es reproduïen les especulacions sobre quanta mili portaven aquells màs. El Capdet feia conya: —Eres un fenómeno, Filósofo. Celebraven que el fusell d’Es Filòsof, per bé que era el del Valencià i que havia estat netejat mancomunadament a correcuita, hagués merescut els únics elogis del tinent. —¡Fenómeno! ¡Tío bueno! —¡Quin xollo! Et netegen el fusell i a sobre et feliciten. —¿Com es diu de colló de mico en mallorquí? —Se me está poniendo dura. Presiento que tendremos Josefina, fina, fina. —Només ens faltaria això. —Jódete, no haber venido. —¿Estás seguro de que tu fusil está limpio, Cascales? —Compruébalo tú mismo, a ver. —Pues, si tu fusil está limpio, mis cojones son perlas. ¡Ja, ja, ja! La tarda transcorria lentament. No sabien què més fer. S’havien cansat de netejar per netejar. Si els havien d’empurar, que els empuressin. Només el Cascales continuava ant cotons d’aladín pels cromats com si l’hi anés la vida.

El Doctor Donovan va preguntar al Cristo: —Quan acabi tot això, ¿què faràs? —Tornar-me a deixar créixer els cabells. Per això li deien el Cristo, pels cabells llargs. Des del final del campament anterior, no havia tornat al barber fins al dia abans de tornar a Castillejos. Era mestre nacional i havia demanat plaça en un barri obrer de l’Hospitalet, la seva ciutat. Ara estava acabant pedagogia i encara volia fer psicologia, com Es Filòsof. Cantava cançons de folk americà acompanyant-se amb una guitarra de dotze cordes i es volia comprar un banjo amb la intenció d’emular Pete Seeger. Però, malgrat els cabells llargs en la vida civil i el tarannà de protestsong, el Cristo tenia cops amagats. Entre l’estiu anterior i aquest s’havia casat amb tots els convencionalismes i ho justificava amb arguments que no interessaven a ningú: —A mi què m’expliques. —Ja ets prou grandet. —Per mi com si te la vols pelar amb la baioneta. El Cristo era el més endreçat i polit. Més i tot que el Cascales. Era donat a arxivar-ho tot amb colors i etiquetes retolades amb una lletra petita i clara. Com que no ava el desordre i la brutícia, sovint espargia aigua del càntir i escombrava pel seu compte el terra emportlanat fins a sentir el confort de la neteja. Era tan metòdic que tota la companyia sabia que en un angle de la safata superior de la maleta hi trobaria, indefectiblement, un rotllo de paper de vàter. Sovint una mà anònima s’esquitllava entre la lona i el mur per obtenir una tira de paper blanc. —Fot-li una hòstia. —Que soy yo, leches. —Perdón, mi teniente. Fins i tot el tinent li robava paper de vàter.

—¡Compañía, a formar con armas, a formar con armas! La veu del Valencià sonava com l’alarma d’un submarí descobert per l’enemic: ¡immersió!, ¡immersió! Començava el ball. Ara sí. L’alferes Custodio: ¡Atenta la compañía! ¡Fi, augh! ¡No se muevan cuando están dando novedades! El tinent: ¡Op-ía, augh! ¡Ni parpadear estando firmes! El capità: ¡Quieto todo el mundo! Formada la compañía para la revista, micomaante. El Perles: Baje la mano, baje la mano. La megafonia, que fins ara havia callat, es va despertar amb Across the Universe. No estava gens malament. Semblava que des de l’emissora haguessin posat els Beatles per enviar-los un missatge de i de simpatia. Com a cuartelero, el Valencià no sabia què havia de fer, si acompanyar el Perles, quedar-se quiet o ejar-se. Es va plantar arran del fanal, de cara a la formació immobilitzada. Aleshores va descobrir que Es Filòsof no duia el fusell d’abans, el que havia intercanviat amb ell. Va fer-li senyals: ¡Que portes el fusell embussat! ¡L’has ben cagada, Filòsof! Va intentar comunicar-ho amb una discreta mímica que només van entendre el Capdet i el Camps. Però Es Filòsof es mantenia relaxat, aliè a l’alarma dels altres. Silenci ominós, tibantor, nervis, acolloniment, cul, un que s’emava la saliva, a l’altre que li feien figa les cames, cossos enrampats per una ordre de firmes que era una ordre de rigor mortis, clatells pelats de joves universitaris, ulls que clavaven la mirada enlloc. Era la uniformidad, disciplina y cohesión de la tropa que els havien ensenyat a les classes teòriques. Va començar pel final mentre els Beatles repetien nothing’s gonna change my world, nothing’s gonna change my world. La Josefina començava a congriar-se i, com un pop de mil potes, s’arrapava al sol i el feia translúcid. A les anteriors revistes havia actuat demanant fusells a l’atzar: tu sí, tu no, tu i tu tampoc, tu sí, tu també. Aquesta vegada no. Ara, un per un. Hissava un fusell de cap per avall i n’escodrinyava l’ànima, movia l’alça, ava una ungla per la regata del portabaionetes, ficava el dit petit a la recambra, examinava el cuiro de les corretges... Veien de cua d’ull que s’acostava lentament, com una marxa fúnebre. No era la

por dels soldats enviats a la guerra, però era por. Nat King Cole havia rellevat els Beatles i acompanyava l’ensopiment de la tarda deixant caure pels altaveus la serena melangia de Solamente una vez. Si ell deia que l’ànima estava bruta o que l’alça era un niu de pols, la seva paraula era llei. Darrere seu el tinent apuntava els noms dels empurats, un de cada deu o dotze. Molts menys dels previstos. El Cascales, el Camps i el Cristo respiraven perquè ja havien at la prova. Quan va ser davant del Flipper, el Perles va revisar l’arma amb una parsimònia de botxí sàdic. Va ser l’únic a qui va fer desembeinar la baioneta per examinarla. Una hora abans el Flipper estava mort de son. La nit anterior s’havia escapat amb el Boro fins a Salou, per ar unes hores amb la Sophie, i no havien tornat fins a les cinc. El Flipper, estudiant d’econòmiques i galtes simpàtic, se saltava els serveis i els arrestos amb una gran tranquil·litat d’esperit. Si l’enxampaven per no haver fet una imaginària i s’havia de quedar el cap de setmana al campament, es fugava per la ruta Ho Chi Minh. Es preparava els exàmens amb xuletes que feia la nit abans i així aconseguia no anar mai de mediano. Segons ell, el truc per copiar sense ser vist consistia a mantenir la sang freda i no mirar per res els examinadors. Se les tenia sovint amb el Capdet —ell era de Reus, i el Capdet, de Tarragona— i s’avenia amb el Boro, el seu company de fugues i fatigues. El Boro era la quinta essència de la vida golfa, amb una teoria i una pràctica apreses en l’ambient rufianesc d’un col·legi major. Havia repetit els tres primers cursos de Dret a causa del pòquer i de la vida noctàmbula de Barcelona, que coneixia amb la solvència d’un expert. Fill d’un industrial d’Igualada, tenia diners, tenia un 85 o Speeder i tenia una habilitat insuperable per no fer res. Era un artista de l’escaqueig i del rebaix. El Boro mirava de reüll el seu company d’escapades, immòbil com l’insecte atrapat en una teranyina.

Després d’examinar tots els intersticis i les juntures del fusell, de la baioneta i de la beina, el Perles es va acomodar la culata a l’espatlla i va fer punteria a la capçada d’un pi. A poc a poc, va anar abaixant el fusell cap a la cara del Flipper i va aturar la boca del canó a mig pam de l’ull dret. El Perles es va estar una estona estudiant la cara del Flipper i recreant-se en el seu acolloniment mentre demorava la sentència. Finalment va fer un gest brusc, com si anés a disparar de broma, i el Flipper va retrocedir instintivament amb cara d’esglai. El Flipper s’havia guanyat un puro per moverse estando firmes, però el Perles li va tornar el fusell sense dir-li res i, somrient per sota el nas, va continuar cap al Boro. —¿Este fusil está limpio? Titubeig. Glopada de saliva cap endins. —Puede que no lo suficiente, mi comandante. —Pues menuda pejiguera. Va fer una ganyota de menyspreu i un gest al tinent: apunta aquest també. Al capità, en to de retret: —No veo más que cochambre y gorrinería, Gonzalo. El següent era Es Filòsof. Els que coneixien el canvi accidental de fusell veien a venir la catàstrofe amb impotència. El Perles va agafar el mosquetó amb cara de fàstic, tot mantenint-lo allunyat del cos com si s’hagués d’enllardar. —¿Este fusil está limpio? —Ya lo creo, mi comandante. —Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas. —Pues son perlas, mi comandante. La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració amb alarma. El comandant i el capità, que es mantenien expectants, van canviar de cara en sentir les reposades paraules d’Es Filòsof. En l’ambient carregat de

pólvora, van caure amb la inoportunitat d’una espurna. El Perles es va girar cap al capità amb ulls furiosos en demanda d’explicacions. Es Filòsof es va voler exculpar assenyalant el tinent. —Y, si no, pregúnteselo al teniente. Antes me ha dicho que está de puta madre. El tinent va saltar com un tigre ferit. —¡Manténgase firmes y calle la boca, joder! ¡Este tío está mochales, micomaante! El Perles va agafar el fusell amb ràbia i va alçar-lo per inspeccionar-ne l’ànima. Però la lenta invasió de la boira entelava la llum de la tarda. Com que no s’hi veia prou, va encarar la boca del canó ben amunt, més enllà de la capçada dels pins, contra l’espessor del cel, buscant un indici de claror. Fins que es va convèncer que no era per falta de llum que no hi veia. Va descargolar la baqueta cerimoniosament i, com un prestidigitador que marca bé els gestos per mostrar que no fa trampes, la va introduir al canó i la va fer rebotar diverses vegades contra l’embús de draps. Tothom es va quedar glaçat: ¡hòstia, quin tap! Va mirar el capità amb la satisfacció de la malicia, com si finalment hagués arribat on volia arribar. Va alçar notòriament la veu perquè ho sentís tota la companyia: —¿A quién más le habéis dicho que tiene el fusil de puta madre? Saliva, cul, suor freda. Veu insegura. —A nadie, micomaante. Con el debido respeto... —¡No! ¡Que hablen ellos! Va explotar amb una veu que volia ser de tro, però que era un espinguet sobreagut. Marcava les pauses amb mirades de foc i l’excitació li feia tremolar el llavi inferior. —¿Quién más tiene perendengues para decir que su fusil está de puta madre?

Parlava de cara a la tropa. Tots immòbils, clavats a terra com les creus d’un cementiri. —Se lo pregunto a ellos, a los infantes que se cagan cuando van a disparar, a los intelectuales que deshonran el uniforme, a todos esos afeminados que confunden el ejército con los coros y danzas y que andan todo el día cantando chorradas, mariconazos que se dan por el culo con los fusiles. Y lo que más me cruje es que se dejan la mierda dentro. ejava la mirada d’àngel exterminador per damunt de les cares rígides, petrificades, com un escorpí que busca on clavar el fibló emmetzinat. —¿Me explico en cristiano puro de oliva? Com que no havia deixat el fusell d’Es Filòsof, semblava un escamot d’execució a la inversa, com si el Perles tot sol anés a afusellar tota la companyia. —¿O no? Va deixar la pregunta suspesa i va mirar la formació amb arrogància. Era evident que disfrutava. Paladejava la seva autoritat amb un aire fatxenda, com si cada boca tancada, cada parpella fossilitzada i cada extremitat inerta fos un trofeu per a la seva col·lecció particular. —¿O no me explico? Després d’una pausa llarga, triomfal, va llançar el fusell al capità, que el va agafar al vol. I es va adreçar a Es Filòsof en un to menys encès, com si ja s’hagués esbravat. —¿A quién le querías tomar el pelo, a él o a mí? Aquesta vegada Es Filòsof, amb un segament de carnes incontrolable que el feia tremolar, no va gosar respondre. —Eso, tiembla, porque te vas a acordar de mis cojones toda tu vida. ¿Cómo te llamas? Com que no contestava, el capità va intervenir amb mala hòstia.

—¿Está usted sordo o qué? ¡Conteste al comaante, coño! —Lorenzo Casartells Xampeny. —No me he enterado de nada. ¿No serás mallorquín, por casualidad? —Sssí. De Pollensa. —Vaya, vaya. Mallorquín y con un apellido que no entienden ni las culebras. Para eso es mejor llamarse Mierda. Va mirar el cel emboirat i es va fregar les mans, com si la revista hagués deixat de preocupar-lo. Se’l veia satisfet. Havia ridiculitzat la infanteria i s’havia ejat el capità davant de la companyia. Havia saciat la set de venjança. —Bonita revista, Gonzalo. Bonita revista. Se’n va anar sense tornar la salutació al capità, que es va quedar quiet, amb la mà a la templa, fins que el Perles es va diluir a dins de la Josefina. Esperaven el xorreig subsegüent, el repicó gairebé reglamentari del capità vomitant el fel que s’havia hagut d’emar. ¿Imposaria un càstig exemplar? ¿Doblaria els arrestos? ¿En tindria prou amb una filípica de les seves en què apel·lava a l’honor i a la consciència? De moment mastegava la rèplica en silenci, davant de tothom, mantenint un firmes llarg, inexplicablement llarg. Es ejava amunt i avall, mirant a terra, com si no hi hagués ningú al seu voltant, ni tan sols el tinent. No entenien per què tardava tant a desembussar. Emparant-se en la boira i en la manca d’ordres, el firmes s’havia enervat, com si l’enganxosa Josefina, fina, fina, anés marinant a poc a poc els músculs tensos. Els altaveus gemegaven amb els espasmes de Jane Birkin, que cantava Je t’aime, moi non plus. El Boro va comentar en veu baixa: —Quins collons tenen els de l’emissora. —Són enginyers.

—Això és viure bé, i no la puta infanteria. —Jódete, no haber venido. De cop i volta i sense cap explicació, el capità va ordenar rompan filas. Hi va haver una bufera general: uf, ja està. Tothom celebrava la sortida del Filòsof: Pues son perlas. ¡Genial! ¡De puta mare! Quins collons, Filòsof. Segur que no li havien contestat mai com es mereix. Els de Pollença els teniu ben posats, sí senyor. El compadien i el felicitaven alhora. I també comentaven el moment en què el Perles havia apuntat a l’ull del Flipper. —T’has acollonit, ¿eh? —¡A tu què et sembla! —Estava descarregat, no podia disparar. —Ara és fàcil de dir, però jo ja em veia amb una bala al cervell. —¿Us hi heu fixat que trempava? —No m’estranyaria gens. —A mi també m’ha semblat que se li despertava el canari. No és de pedra. Els fusells són fàl·lics. —¿I tu no trempaves, Flipper? —Jo encara els tinc per corbata. Al vespre, el viva San Ramón i l’un día menos van sonar amb força i ràbia a la setena. I els gorros van volar més amunt que mai. El balanç havia estat —ho van saber més tard— vuit puros de 0 , 60

i un de 2 , 20 , el d’Es Filòsof, un correctiu sever que havia de durar fins al final del campament. A la nit, el Flipper va organitzar una processó solemne per acompanyar Es Filòsof a la preve. Amb dos pals i dos charnaques va construir una cadira gestatòria i va engrescar els companys de tenda perquè fessin de portadors. Van asseure Es Filòsof sobre els charnaques, es van posar en marxa i de seguida van congregar tot d’espontanis que victorejaven l’històric desafiador del Perles. El Valencià va buscar un substitut ocasional perquè fes de cuartelero i es va sumar a la festa. Només el Cascales s’havia quedat a la tenda al·legant que havia d’escriure a la nòvia. El Cristo, el Flipper, el Doctor Donovan i el Camps feien de portadors i avançaven marcant el pas a marxa lenta. Van enfilar eig de Gràcia amunt cantant Perdónalo, Señor i cridaven visques a Pollença. A mesura que la comitiva s’obria pas entre la boira, s’hi anaven afegint ombres d’altres companyies i també d’algunes bateries, ja que la fama d’Es Filòsof s’havia estès com la pólvora a banda i banda de l’avinguda central. ¡Glòria a l’únic que havia tingut collons per correspondre al fill de puta del Perles amb la mateixa moneda! L’alegria s’escampava com una taca d’oli, era una eufòria bufa, encomanadissa i alliberadora. Tothom cantava el la-la-la de la Polca del barril de cervesa com si tot Castillejos fos una fira de Baviera. Des del seu setial, Es Filòsof anava saludant amb la solemne prosopopeia d’un mandatari, i la gent ballava al seu pas. Algú va llançar el crit de guerra per antonomàsia: —¡No tornarem mai més! I va ser corejat per tothom:

¡No tornarem mai més! ¡No tornarem mai més! ¡No, no, no tornarem mai més!

La massa coral improvisada sonava amb el vigor que volien els comandaments. Era una demostració de fermesa i determini, el coratge de l’ardor guerrero, el tro compacte i poderós d’una fúria reciamente masculina, un bram unànime que buidava tot l’aire dels pulmons cada vegada que pronunciava el mai més. —¡Que viene Cifuentes! Hi va haver una gran confusió, una estampida de corredisses cegues per dins de la boira, ombres idèntiques que topen entre elles, ratolins atrapats que busquen desesperadament una escapatòria. Van desertar en massa tots els dansaires, els cantaires i els portadors del tron. Es Filòsof es va trobar sol, amb els charnaques per terra, i, davant per davant, no hi havia el capità Cifuentes sinó el capità Madrazo. —¿Qué significa esta charlotada? ¿Quién más andaba armando bulla? ¿De dónde han salido estos charnaques? Nombre y compañía. Va ser la primera nit que Es Filòsof va dormir a la preve, juntament amb d’altres empurats per motius diversos: copiar als exàmens, perdre la baioneta, fumar estant de guàrdia, no aturar-se a saludar al toc de bandera y oración, pixar-se al bell mig de la plaça d’armes a l’empara de la boira, dutxar-se en pilotes sense el reglamentari eslip-banyador... L’endemà, quan es van llevar, la Josefina estava ben arrapada a la lona de les tendes i regalimava gotes oloroses dels pins. Chaquetilla. El cel es va esqueixar i la megafonia va anunciar sin chaquetilla. Quan ja eren als afores del campament, a mig camí del camp d’instrucció, quan el capità ja havia ordenat paso de maniobra, es va tornar a ennuvolar i la megafonia va ordenar con chaquetilla. ¡Media vuelta, augh! Però no se la van arribar a posar. Com que el sol va

guanyar la partida, sin chaquetilla. Columnes d’infanteria, d’artilleria i d’enginyers anaven i tornaven, dos mil caballeros aspirantes obeïen la consigna de vestir-se o desvestir-se tots alhora per tal d’accentuar la uniformidad, disciplina y cohesión de la tropa. Un cop al camp d’instrucció, el capità es va despenjar amb un inesperat ¡Suspendan, argh! ¡De frente, pasoligé, augh! Comencem bé, el fill de puta està emprenyat pel xorreig del Perles. Ara li surt la mala folla. —Uno, uno, uno-os-uno. Uno, uno, uno-os-uno. ¡Pa, ogh! ¡Pa, ogh! ¡Pa, ogh! Collons, com pesa, no corregueu tant, hòstia, digueu-li al Cascales que no corri tant, uf, Cascales, me cago en tu puta madre, que los de atrás tenemos las piernas cortas, uf, a poc a poc, hòstia, no puc més, em fot mal el braç, Cascales, joder, más despacio, uf, el Cascales, uf, d’aquesta, uf, se’n recordarà, pesa, uf, un huevo. —¡Media vuelta, augh! ¡Media vuelta, augh! ¡Más arriba esas rodillas! Uno, uno, uno-os-uno... Quan la marxa afavoria els més alts, la companyia es trencava i deixava enrere la calderilla. I al crit de media vuelta els alts recuperaven de seguida el terreny perdut i estalonaven els més baixets. Uf, ens estem fent uns homes, uf, doncs jo prefereixo, uf, que em donin pel cul d’una puta vegada, uf, tinc flato, tu, uf, vendo el chopo, uf, pues yo, uf, lo regalo, uf, qui deia, uf, que el Gonzalo, uf, era un bon tio, uf, si a la vida civil, uf, me’l trobo, uf, li foto, uf, un raig d’hòsties, uf, i una patada, uf, als collons, uf, i ens volien fer anar amb, uf, amb chaquetilla, no puc més, uf, Cascales, joder, para ya, ah, quin mal el braç, aaah... —¡Alto, augh! Armen pabellones. Recuperaven l’alè panteixant, les cares roges, les camises xopes, les botes recobertes de pols vermella, tots esterrecats a l’ombra dels pins sense mirar enlloc, sense posar atenció a les masses compactes de la vuitena, que, al confí de l’esplanada, evolucionava per seccions al compàs d’un timbaler solitari, un regimental de faccions gitanes clavat al bat del sol.

Ara que els tenia ben esllomats, el capità es va destapar. No volia fer cap comentari de la revista d’armes, però sí de l’espectacle vergonyós que van protagonitzar uns individus de la setena companyia, alguns dels quals l’havien decebut profundament. Mirades al Cascales. —...Yo que siempre les he tratado como personas... Ustedes, que están a punto de ser oficiales de complemento... Así agradecen las facilidades que les da el ejército para que cumplan sus obligaciones militares sin interrumpir sus estudios... He intentado inculcarles la hombría de bien por encima de todo... Después de la fantochada de ayer me siento defraudado... Ustedes, que son la cabeza de puente del siglo XXI , qué digo siglo, del próximo milenio... La perorata es va acabar amb l’anunci d’enviar la tenda 10 en bloc a l’examen de coronels —mirades al Cascales— de les assignatures de tir i tàctica, que eren les que ell impartia. I que tothom en prengués bona nota. —No me temblará el pulso por enviar a toda la compañía a la mili normal, si hace falta. De tornada al campament, al pas de la rància i gastada Madelón, les llàgrimes del Cascales eren tot un poema. Era com si se li hagués desmuntat l’enorme carcassa i hagués quedat al descobert un nen desvalgut i ploramiques. Però el seu drama interior no commovia ningú. —Cáscate, Cascales. —¡Pero sí yo estaba escribiendo a mi novia! —Jódete, no haber venido. —Además, ¡yo nunca he ido de mediano! —Límpiate los mocos y aprende de Flipper. Perderse unos buenos polvos sí es

para echarse a llorar. —Ei, Flipper, ¿per què no li dius a la Sophie que pugi a veure’t? —Sí, ¿com? —Cascales, ¿por qué no te pierdes y cedes tu cama a Sophie? —Dejarme en paz, ya, jodó. —¡A fer la mà! El Valencià enviava tothom a fer la mà, però especialment el Cascales, pel seu afany per ser el número u en tot. El Valencià sempre tenia gana, era un carpanta que endrapava qualsevol vianda que tingués al davant. No solament era l’únic de la tenda que sopava indefectiblement al menjador, sinó que repetia molts plats. Li deien el Valencià per l’accent, perquè era de Vinaròs. Estudiava medicina, com el Doctor Donovan, i, com ell, encara no sabia quina especialitat triar, poster Psiquiatria. S’entenia molt bé amb Es Filòsof, de qui es considerava amic i protector. Però no havia aconseguit fer-li compartir la seva ió pels Who, pels Stones, pels Animals, per Cat Stevens i per la veu esqueixada de Janis Joplin. Entre els gustos musicals del Valencià i la vena folk catalanoamericana del Cristo, hi havia un punt intermedi de consens: ara que havien acceptat la distinció de l’Orde de l’Imperi Britànic, havia quedat ben clar que els Beatles eren uns revisionistes de merda. La idea que tots ells eren cabezas de puente del 2000 va fer fortuna entre la companyia i es va convertir en una cantarella que servia per a tot. Si el tiroliro del divendres a la plaça d’armes cada vegada es feia més pesat i inable era perquè constituïa una cabeza de puente con el 2000 . Si la Josefina s’ensenyoria del campament era perquè volia ocultar l’arribada

del 2000 . Si a un li prenien el gorro mentre estava cagant era perquè no el necessitaria el 2000 . Si el Valencià repetia de llenties estofades i pollo a la chilindrón era perquè es preparava per a l’any 2000 . Si el Boro no anava mai a la font a omplir el càntir de la tenda era perquè els càntirs tenien els dies comptats, l’any 2000 ja no n’hi hauria... Però molt abans del 2000 , just després del cap de setmana, hi havia l’examen de coronels. De puto culo. A la tenda 10 es feien un plantejament molt àcid de la situació: la pugna entre el Perles i el capità havia originat una revista d’armes extra, la revista havia portat Es Filòsof a la preve, la processó per acompanyar Es Filòsof havia acabat amb la tenda 10 a coronels... I res no feia preveure que la cadena de desgràcies s’hagués aturat. Engabiats, reclosos en una leproseria mentre el món continuava existint sense comptar amb ells, sentien les bromes de les altres tendes, les especulacions de ràdio macuto sobre quants alferes nomenarien aquell any, propòsits sobre els

exàmens de setembre en alguna facultat, projectes per ar uns dies a la Costa Brava, algú que xiulava amb despreocupació, potser feliç de pensar que aviat perdria de vista els putos aspirantes, la puta Josefina i la mare que els va parir a tots. I el diumenge van sentir la buidor dolorosa de la companyia després de l’alegre desbandada de permisos del cap de setmana. Ni el Boro ni el Flipper es van atrevir a escapar-se. Ara sí que eren a un pas de la mili normal, de deixar la carrera penjada per incorporar-se immediatament a una caserna durant deu o dotze mesos més com a soldats rasos. O, encara pitjor, planava damunt d’ells l’amenaça de repetir campament. Seria el tercer estiu seguit a Castillejos. Una fartanera, un empatx del tot excessiu. A mig matí del diumenge el cuartelero va cridar: —Felipe Boulanger, ¡telegrama! Era de la Sophie. Com que ell no havia baixat a veure-la, a la tarda pujaria ella a Castillejos. —¡Quin xollo! —Digue-li que i i li ensenyarem el piset. —¡Compañía, madera! —Espero que traiga refuerzos. —Però tu ¿què li has explicat, que això és un balneari o què? —Jo després de dinar me les piro. Aniré a esperar-la a la carretera, abans dels tetones. I, després, un clau per cada un de vosaltres. —Per mi te’l pots estalviar. ¿No us adoneu que aquest telegrama és una trola, que se l’ha fet enviar? Ens el vol refregar pels nassos com si fos un campió de la cardància, en pla disco solicitado. —Cochina envidia, Donovan. I a tu, Cristo, ¿la teva dona no ve a refrescar-te la memòria? —Pobra d’ella. Em fotria vergonya que em veiés estudiant la distància òptima

per disparar el morter de 88 mil·límetres. En havent dinat, el Flipper es va esquitllar per la ruta Ho Chi Minh, i la tenda 10 va continuar estudiant en un clima enrarit, quasi histèric, amb moments de desesperació i moments d’optimisme. —Cascales, ¿qué diferencia hay entre el ángulo de incidencia y el ángulo de elevación? —Mira, Filòsof, potser sí que ens catejaran. Però l’orgasme de tocar-li els collons al Perles no te’l treu ningú. —¿Qui té galetes? —Cony, Valencià, jala’t la manta si vols, però calla, hòstia. Així no es pot estudiar. —Tinc gana, collons. —Doncs xupa-te-la. —Sí, i després la teua, xei. —¿Què deu estar fent el Flipper? —¿A tu què et sembla? —¿Tu la coneixes, la Sophie, Boro? —Sí, és clar. —Sou tan criatures com ell. M’hi jugo la melsa que el Flipper està clapant tot sol a sota d’un pi i que després ens explicarà el kamasutra en vers.

—Pues yo creo que Sophie no es sa, sino un putón autóctono con los ojos de Susannah York y las tetas de Kim Novak. —Coño, Camps. Dios dijo hermanos pero no primos. ¿Por qué no te vas a socializar el tabaco a otra parte? Eres peor que el Boro. —Ei, jo soc ràcano, però no gorrero. Si voleu tabac, demaneu-l’hi a ell. Convida l’Obra. —Que no soy del Opus, jodó. ¡Qué manía! —Té. Fuma i calla. I deixa de fer el capullo, que estem estudiant. —¿Para qué? En vuestra vida vais a mandar a nadie que avance en rombo. —Pues escucha esto. Ventajas del combate nocturno: que el enemigo no nos ve. Inconvenientes del combate nocturno: que no vemos al enemigo. ¡Ja, ja, ja! —¡Per què no aneu a parir panteres, hòstia! —No callarem fins al 2000 . ¡Ha, ha, ha! —Jódete, no haber venido. —Ya vale, ¿no? —¡Cáscales, Cascales! Al vespre van anar arribant els companys de permís. Vestits de bonito semblaven ambaixadors d’un món civilitzat, però després, enfundats altre cop en l’uniforme de campanya, recuperaven l’aspecte gregari i envilit de la massa. Ben tard, quan tothom havia apagat els llums i regnava ja un silenci profund, va arribar el Flipper i va reviure a mitja veu la trobada amb la Sophie. —¿Què, quants?

—Hem anat fins a la Mussara. —¿I per què a la Mussara? Jo no necessito un poble abandonat per follar. —Doncs no saps què et perds. —¡Hòstia, prou, collons! ¡Que demà ens examinem! El Doctor Donovan va sortir del sac i es va tirar al coll del Flipper acusant-lo de pavero, d’escalfabraguetes i de sabotejador de l’examen de coronels. El Boro, el Valencià i el Camps van immobilitzar el Doctor Donovan i li van tapar la boca perquè el Flipper continués explicant les aventures eròtiques sense interrupcions. Però el Capdet i el Cristo es van unir a la rebel·lió i la tenda es va convertir en un camp de batalla. Cops, crits, insults i amenaces. —¡Callaros, cojones! —¡Imaginaria! —¿Qué? —Toca’t els ous. ¡Ha, ha, ha! La força cuirassada del Cascales va ser decisiva per fer fora de la tenda la fracció calenta—el Flipper, el Boro, el Camps i el Valencià—. Es Filòsof, que dormia a la preve, havia quedat al marge de la baralla. Els expulsats, quatre esquijames de colors diferents, es van refugiar a les latrines. Allà, submergits en una fortor de zotal que feia plorar els ulls, van entretenir les dues hores del primera imaginària, que va participar encantat de la vida en una amena sessió de sexe només oral. Van sortir dels exàmens de coronels sense haver vist cap coronel i amb una moderada dosi de satisfacció. Les preguntes no havien estat tan difícils com temien. Fins i tot Es Filòsof estava animat. Va copiar del Capdet tant com va poder, sobretot la solució dels problemes de tir, perquè el Capdet feia les operacions amb un regle de càlcul. Es Filòsof també s’havia examinat de moral i d’armament. Era l’únic de la companyia que s’havia hagut de presentar a la repesca de les quatre assignatures.

Faltava només una setmana per acabar el campament, una setmana lenta, feixuga, una tirallonga d’hores que es consumien molt a poc a poc. Creixien les befes als putos aspirantes recordant-los a cada pas que havien de tornar: jo estic lili, però tu tornaràs. I es disparava la neurastènia especuladora sobre si hi hauria més alferes que sergents o a l’inrevés, quins noms ocuparien els primers llocs de la llista, qui seria l’últim... Llevat del Cascales, que confessava obertament que volia ser alferes, els altres afirmaven que ja els estava bé quedar sergents. Però molts ho deien amb la boca petita, traïts pel desig íntim de sortir del campament amb una estrella a la màniga. —I tu, ¿quan faràs les pràctiques? —Fins d’aquí a tres o quatre anys no em penso tornar a vestir de merda. —Doncs jo, com més aviat millor. No vull estar més temps segrestat. —Jo m’esperaré a acabar sa carrera. Demanaré Palma o Menorca. En tenc es collons plens, de Barcelona. —Jo també tardaré un temps, així podré triar un destí a Sevilla o les Canàries. Vull viure quatre mesos a costa de l’exèrcit. —Sí, xei, com un rajà, i amb un servei de mulates que et vente. —Aquest xollo no arribarà fins al z 000 . De moment ens haurem de conformar a fer camas redondas amb els brigades xusqueros. —Jo no entenc com hi ha alferes que cada any repeteixen campament. Universitaris com nosaltres perdent el cul per voluntat pròpia... No ho entenc. —Per la paga, ves. —O por las ganas de joder. A un sádico le pones un uniforme y no se le baja la trempera mientras haya un soldado a quien putear. —Dicen que el Perlas trempava cuando puso el fusil en el ojo del Flipper.

—No lo sé, pero yo la tenía así de pequeña. —Tu també et reenganxaràs, ¿oi, Filòsof? —Puja aquí i veuràs Portopí. —Llàstima, Filòsof, series un alferes més pistonut que la Niña Bonita. —Doncs jo una cosa la tinc clara: no penso fer com els alferes que ja no se’n recorden que han sigut putos aspirantes i van llepant el cul al capità i putejant els soldats tot el dia. —¡Qué optimistas, tíos! ¡Pero si vamos a repetir campamento! Menos Cascales, claro. —Te puedes ahorrar el retintín, macho. —Tanto ofrecerse voluntario y tanto hacer la pelota a los mandos ha de tener algún premio, aunque sean unos putos galones de sargentillo. —No vais a conseguir que me cabree. Os juro que os tengo estima a todos y que os echaré en falta. A ver si os animáis y venís a Caspe por las fiestas. —Sí, en el 2000 . —Tranquilo, Cascales. Te van a nombrar alférez honorario hasta el año 2000 . Para que no llores más. —El 2000 no ens en recordarem del campament ni de la mare que el va parir.

—Jo el 2000 estaré voltant pel món. No em pense quedar ací tota la vida. I a Vinaròs, menos, xei. Una visita a l’any i prou. ¿I tu, Camps? —Yo el 2000 estaré forrado. Y tendré un chalet en Cadaqués. ¿Y tú, qué? ¿Te habrás casado? ¿Va en serio lo de Sophie? —Em crec més la Madelón que la gavatxa del Flipper. —Cochina envidia. Pregunta-l’hi al Boro, si no. Tu, digue-li, com és la Sophie. —Una chica-chica-chica-bom, del calibre 133 . ¡Ja, ja, ja! —Però ¿t’hi casaràs o no? —¿Jo? ¡Mai! Apunte, abogado Cascales: el Flipper no se casará nunca. Això el Cristo, que li agraden els nens i tota la pesca. —¿Per què no? Un parell o tres, és clar que sí. ¿Sabies que hi ha hagut ben bé deu mil naixements després de Woodstock? —Cardar no és cap xollo. Jo prefereixo fer la guerra i no l’amor. —Ara fas el sietemachos, però després voldràs tenir fills, com tothom. —Un mestre sense criatures a casa és com un ginecòleg sense conys a la consulta. ¡Ha, ha, ha! —Que siguen xiquetes. Així s’estalviaran de pelar guàrdies i ar revistes.

—D’aquí a una setmana s’haurà acabat la cagalera per enllustrar-te les botes o per portar un mil·límetre més o menys de cabells. Ara l’únic que em preocupa és no fer les pràctiques lluny. —Por la novia, claro. —A ver. —¿Tens una altra nòvia, a part del chopo? —Si demanes Barcelona, vas a dormir cada dia a casa i amb la paga et compres un sis-cents de segona mà. ¿Quant cobra un sargento? —Diu l’alferes que aquest any hi haurà pocs alferes i molts sargentos. —Ahir ràdio macuto deia el contrari. —Aquí radio macuto, de la puta y el puto que se la meten a cada minuto. —¡Qué basto eres, jodó! —¡Compañía, a formar con armas! Era l’hora de tornar els fusells, les baionetes, les cartutxeres i el corretjam. Ara tot el campament rodava cap a la dissolució, com unes rebaixes per final de temporada. Amb els exàmens enllestits, fins i tot la repesca de coronels, ja no es feien classes, i quedaven estones mortes, llargues fins a la desesperació, que excitaven el neguit per pirar d’una vegada. L’única rutina que mantenien era una instrucció molt desganada, la gimnàstica i el eig d’endurecimiento. I continuaven entrant i sortint del campament amb una cançó als llavis. —¡Canten! De seguida sentien la veu feréstega del Benavides:

A una moza en Logroño...

I tothom el seguia:

...segando hierba se le metió una paja por donde mea.

Les cançons reciamente masculinas agonitzaven. Les cançons marranes, en canvi, les que reservaven per als afores del campament, quan el capità ordenava paso de maniobra, eren cantades amb més braó, com si les marxes i els himnes fossin l’estructura superficial de l’exèrcit i les cançons marranes l’estructura profunda, el pòsit de la milícia de tots els segles. El Benavides era un pou de ciència, una autoritat en la matèria que, gràcies a la seva erudició, s’havia erigit en el director tàcit de la massa coral marrana. En tornar, reprenien amb rutina desganada el graciós elogi de l’hostalera Madelón:

La Madelón es bella y sonriente, la Madelón a todos trata igual, sonrió, gentil, a todo el frente, del soldado al general.

Ja arribaven a la companyia. Anaven a repetir que la Madelón es bella y sonriente quan els va aconseguir el jeep del coronel. —¡Alto, augh! ¡Que no se mueva nadie estando firmes! ¡A sus órdenes de usía,

mironel! Mai no l’havien contemplat tan de la vora. Mentre el capità donava novetats, li podien veure les faccions d’home gran. Assegut al jeep, semblava un jubilat melangiós que no anhelés altra cosa que el faixí de general. —Baje la mano, baje la mano. Esto... Mande la compañía a ducharse. Le espero en su caseta. El coronel va baixar feixugament del jeep, juntament amb un parell d’alts comandaments més, i es va esperar a la porta de la caseta mentre el capità ordenava rompan filas. Baixet i rabassut, amb botes i uniforme de campanya, recordava una baldufa. Comentaris, rumors, especulacions, ràdio macuto a tota pastilla: que si el capità i el coronel eren entreparents, que si havia vingut a recomanar uns quants noms perquè fossin els primers de la llista, que si volia encarregar al capità que preparés un festival d’himnes i cançons reciamente masculinas com a colofó del campament... Quan el capità va sortir a acomiadar els il·lustres visitants, va donar instruccions al tinent. —Que nadie me moleste. Al toque de fajina, me lleva la compañía al comedor. La corneta va anunciar fajina per megafonia, amb el consegüent apèndix Jó-dete-noha-ber-ve-ni-do. Tothom armat amb cullera, forquilla i ganivet. A cubrirse. Firmes. Derecha. Numérense. Izquierda. De frente. Uno-os, uno-os. Per anar als menjadors, marcaven el pas sobre l’eterna marxa militar, sempre la mateixa, potser per excitar els sucs gàstrics, com els dels gossos de Pavlov. Confluïen amb d’altres companyies que també travessaven el eig de Gràcia, ara l’esquerra con el redoble del tambor, ara la dreta, esquerra, dreta, esquerra, dreta... De les diverses formacions saltaven cants, cada vegada menys reprimits, que afegien a la música de sempre la lletra postissa de sempre. El Boro era dels que cridaven més:

Esto se acaba ya, no hay quien lo pare ya, y el año que viene ya volverá tu padre.

A les tardes no hi havia res a fer. Estaven confinats a la companyia sense cap objectiu, sense ordres de ningú i sense que comparegués ningú. Ara ja ni tan sols els feien cantar una i altra vegada l’himne de la infanteria, com els havien fet fer cada dissabte per matar el temps i tocar-los els collons fins que no els deixaven sortir de permís després de dinar. Ràdio macuto no parava d’emetre butlletins de notícies sobre la llista final de la companyia, qui seria el número u, qui estava enxufat perquè era fill de militar o perquè el recomanava el capità general, què aria amb els de la tenda 10, si el capità tindria collons per fer repetir el campament a algú o per enviar-lo a la mili normal... A quarts de set, el cuartelero va fer un esgarip: —¡Compañía, el comandante! ¿Qui, el Perles? ¿Ja hi tornem? ¿O era el comandant del batalló? No, era un d’enginyers. Al cap d’una estona, la veu del cuartelero va pujar una octava: —Compañía, el..., el... L’atordiment no el deixava comptar el nombre d’estrelles i el nombre de puntes. —¡Compañía, el teniente coronel! I de seguida: —¡Compañía, el coronel!

Havia pujat una altra octava i la veu se li va esquinçar amb un gall estrepitós a l’última síl·laba. Però ningú no va riure. Aquella insòlita acumulació d’estrelles per segona vegada en poques hores no era cap bon senyal quan només faltaven tres dies per acabar el campament. Les conseqüències van arribar de seguida. —¡Compañía, a formar! Corredisses, estranyesa, expectativa, cagarrines, cul. A cubrirse, firmes, derecha, firmes, quieto todo el mundo, ni parpadear estando firmes. —Teniente, mande a uno por tienda y que se espere firmes a la puerta. El resto, que permanezca en formación hasta nueva orden. El tinent va enviar els jefes de tienda. Els van apostar al costat del tendal de lona que feia d’entrada esperant que aparegués l’enigmàtic seguici d’alts comandaments. ¿Què collons ava? No els havien avisat de res. ¿Revista de què? ¿De tendes? Ni ràdio macuto ni ningú havia anunciat res abans. ¿I per què amb el coronel, un parell de tinents coronels i un parell de comandants? ¿Per què feien un posat tan greu? ¿Per què feia cara d’acollonit el capità? ¿L’havien agafat en pilotes? ¿En qué? L’escenificació subratllava el sentiment de culpa, de falta perpètua en què se sentien davant d’un superior. Se’ls podia empurar per tants conceptes capitals o insignificants, reals o ficticis, que després de dos campaments s’havien avesat als petits arrestos. Però aquesta vegada estaven acollonits de debò. El coronel personalitzava el poder de l’exèrcit per esclafar-los, era com el summe sacerdot d’una societat secreta que només es manifesta per dictar sentències terribles. De cua d’ull veien que la comitiva entrava en una tenda i s’hi entretenia. El tinent també estava més pendent de les tendes que de la companyia formada i firmes. ¡Obren les maletes, tu! ¿I els petates? També. ¿Per què? Jo què cony sé. Cállense, joder. Hosti, tu, despleguen les mantes. I els sacs de dormir. Això no és una revista, és un registre. ¿Què collons busquen? Em sembla que busquen el enemigo, ¡ha, ha ha! ¡A que le meto un parte a más de uno! Ojo al parche y que nadie se llame a engaño. ¿Está claro?

El sol moria lentament mentre per la megafonia sonava el metall de Herb Alpert & The Tijuana Brass. De tant en tant s’acostava un comandant i ava un paper al tinent, que s’havia quedat com a únic vigilant d’una tropa sempre vençuda, inerme davant de la capriciosa ruleta d’una revista, muda, cega i petrificada estando firmes. El tinent agafava el paper i llegia: —¡Álvarez Álvarez! I l’Álvarez Álvarez seguia el comandant fins a la tenda. Al cap d’una estona: —¡Amorós Aguirrebeitia! El degoteig era lent. En cridaven un o dos per tenda. O cap. Cada vegada que el comandant venia amb un paperet nou es reincorporava algun dels cridats anteriorment i explicava en veu baixa que li havien trobat llibres, discos, revistes o begudes. —Baje la mano, baje la mano. El Cristo va abaixar la mà. S’havia posat de costat per poder veure com remenaven la tenda, que ara, sense armes al voltant del pal, tenia un aire de mitja nuesa. El coronel i el capità es van quedar a fora. Els dos comandants i els dos tinents coronels van entrar a escorcollar maletes i petates, sense fer escampadissa però furgant a consciència. —¿De quién es esta maleta? Un comandant va treure un paquet del petate del Valencià, una paperina embolicada amb diaris. Va examinar-ne el contingut i ho va ensenyar als altres inspectors, que ho van palpar i ensumar. Ho va mostrar al coronel. —Petardos. —¿De quién es todo esto? —De Cebrián Sintes, mi comandante.

El Cristo responia amb la baixesa moral del delator que sent repugnància d’ell mateix. El comandant va anotar el nom i, quan anava a fer que el cridessin, un tinent coronel va dir: —Mirad eso. Quatre caps es van acotar cap a la maleta del Capdet. Remenaven uns papers que hi havia en una carpeta verda i feien cares de summa gravetat. —¿Y esa maleta de quién es? ¿Quién duerme aquí? —Capdet Fontanillas. No li sortia la veu. —Más alto y más fuerte. ¿Calvet, dice? —No, mi teniente coronel. Capdet Fontanillas. Al cap d’una estona, el Capdet compareixia a la tenda, en una mena de judici sumaríssim de campanya. Hi va trobar un cercle de militars que el miraven com si fos un assassí. El capità no participava en el conciliàbul, n’estava marginat. Patia notòriament. El coronel brandava la carpeta. —¿Es suyo esto? —No. —Ábralo. El Capdet va obrir la carpeta. Era plena de papers de diverses mides, la majoria ciclostilats. —No, no. No sé qué es. —Claro, qué va decir. ¿Y qué me cuenta de los petardos? —¿Yo petardos?

—Usted no, el otro. ¿No le llama la atención que un compañero suyo lleve petardos en el petate? —Los valencianos se divierten echando petardos. —Y usted se divierte echando... eso. —Le juro a usted, mi coronel... —Usía. —Juro a usted, mi usía coronel, que no sé nada de nada de estos papeles. Un tinent coronel va xiuxiuejar alguna informació a l’orella del coronel. —Esto... Usted anduvo por París jugando a revolucionario, ¿verdad? —Estuve un mes y medio. Con todos los papeles en regla. —¿Y no sería usted de los que arrojaron el busto de Franco por el balcón cuando lo del rectorado? —¿Yo? ¿Por qué yo? —¿Tiene algo que decir, capitán? —No. Bueno, sólo que esto es algo más que jugar con fuego. Se ha pasado de listo, Capdet. Con el debido respeto, mironel, debo itir que me equivoqué con él. Ha traicionado mi confianza y ha abusado del buen trato que se les dispensa. —¡Yo no he hecho nada! ¡No soy un agitador! Estos papeles no son míos. ¡Es imposible, no sé de qué me hablan! —¡Repórtese! Por lo menos arrostre las consecuencias de sus actos con gallardía. ¿Usted le prestó libros al capitán? —Sí. —¿Libros prohibidos?

—Libros de estudio, lecturas de la facultad. Los dos estudiamos letras en el turno de tarde. ¿Es verdad o no, capitán? El capità no va dir res. —Ya. Venga conmigo. El comandante se ocupará de recoger sus cosas. Esto... Capitán, manténgase localizable. El capità es va quadrar i el coronel es va emportar el Capdet sense ar pel carrer de la setena companyia, que continuava quieta i dòcil com un ramat. El Cristo va veure com s’enduien el seu company i com la comitiva es perdia entre els pins. Abans de desaparèixer del tot, el Capdet, que era un pam més alt que el coronel, es va tombar i li va adreçar un sos desesperat amb la mirada. —Écheme una mano. —¡No ha oído al comaante, pasmarote! ¡Venga una mano, cojones! El capità, encès d’ira, xorrejava el Cristo. Li van fer recollir totes les coses del Capdet i li van fer traginar la maleta i el petate. Seguint un comandant, el Cristo va ar per davant de la companyia, que, malgrat les alegres marionetes que Sandie Shaw feia ballar per la megafonia, tenia un aire malalt, com si, a més a més d’estar encarcarada pel firmes, hagués sucumbit a una infecció. Feien la cara estupefacta dels afusellats. La maleta i el petate que el Cristo transportava en silenci darrere del comandant indicaven que en ava una de grossa, prou grossa perquè es congriés un dolor moral compartit. Abans de tancar-se a la caseta, el capità va improvisar un discurset. —Algunos de sus compañeros tenían en su poder publicaciones indecentes, indignas de un caballero aspirante. Y eso no es lo peor. Alguien se ha pasado de listo y ha ido más allá de la resistencia pasiva. Alguien ha jugado con fuego introduciendo propaganda subversiva aquí, ¡en un establecimiento militar, nada menos! Les juro que es el día más amargo de mi vida, pero no esperen de mí ni un gramo de indulgencia. Les dije que no me temblaría la mano y pronto lo van a comprobar, porque todavía estoy a tiempo de limpiar la compañía de indeseables.

Després d’una estona de silenci va afegir: —El campamento acaba mal, por supuesto. Procuren que no acabe peor. La commoció va ser brutal. ¿Buscaven propaganda política o l’havien trobat per atzar? ¿Volien carregar-se el Capdet o anaven al darrere d’algú altre? ¿Quants? ¿Qui? ¿Com és que el coronel dirigia la recerca en persona? ¿Per què havia vingut a la companyia al matí i a la tarda? ¿Per què un tio tan llest com el Capdet pujava fulls clandestins a Castillejos? ¿Amb quina absurda finalitat? ¿Eren d’ell o els hi havien entaforat a la maleta per comprometre’l? Tothom veia la mà del SIM en tot allò, una maquinació que podia haver partit de qualsevol, llunyà o proper. El Cascales va haver de jurar del dret i del revés que no era del SIM i que no havia delatat el Capdet. Es va agenollar al mig de la tenda i amb llàgrimes als ulls va jurar pel seu pare difunt que no tenia res a veure amb tot allò. Hi va haver mirades: ¿què fem, ens el creiem? El buit que havia deixat la maleta del Capdet era una ferida que sagnava massa per indultar fàcilment. Era un cercle viciós enverinat: ni ells podien demostrar la culpabilitat del Cascales ni el Cascales la seva innocència. Si hi havia un agent del SIM, no ho confessaria mai, i, si es veia descobert, juraria entre llàgrimes que era un sant baró. Com ho feia el Cascales. Desesperat, el Cascales va treure el bloc en què escrivia cartes a la nòvia i es va posar a escriure delerosament. Al cap d’una estona lliurava als altres set companys un paper que deia: Juro ante Dios y por mi honor que nunca he hecho ni dicho nada que pueda perjudicar a ningún compañero de campamento. Signat a Los Castillejos el 28 d’agost de 1970 . Francisco Javier Cascales Foz. I en va guardar un altre d’idèntic per lliurar-l’hi al Capdet quan pogués. El paper va fer efecte i les acusacions es van decantar cap al capità, que devia haver posat un parany al Capdet. Ara entenien per què li demanava llibres

marxistes. Havia fet veure que eren col·legues, com si ser companys d’estudis fos un xollo que li permetés tractar el capità d’igual a igual. Molts sermons sobre la rectitud moral, molt tractar-los d’universitaris, molt cantar marxes reciamente masculinas, molt perdre el cul darrere dels mandos, però, a l’hora de la veritat, un grandíssim fill de puta, més i tot que el Perles. Aleshores van sorgir tot de preguntes i suggeriments. ¿Quan podrem parlar amb ell? ¿Com ens hi podrem acostar? Tu, Flipper, que ets de Reus, pots anar a veure la seva família a Tarragona perquè li facin arribar un missatge nostre. Li hem de fer costat encara que sigui des de la distància. ¿I si el tanquen en una presó militar? Una hora o altra el deixaran anar. A la nit es van juramentar per reunir-se tots plegats amb el Capdet. Així va sorgir la idea de retrobar-se l’any 2000 a la porta del campament. Van quedar citats per al 31 de desembre de 1999 a les onze de la nit. Començarien la celebració pixant-se als tetones disciplinadament, tots alhora. I acabarien a la punta de la Mussara mirant com sortia el primer sol del 2000 . Hi van posar una determinació tel·lúrica, ho van jurar dotzenes de vegades, ho van segellar amb vi, whisky, conyac i ginebra i ho van reblar ajuntant les mans amb força i brindant pel Capdet a cada glop. Aquell acte, aquell desgreuge posposat fins al cap de trenta anys, els alleujava una mica el desassossec. Ara veien l’incident del Perles apuntant a l’ull del Flipper com una broma gairebé simpàtica, una anècdota per explicar a guisa d’acudit. La marxa-desaparició-detenció del Capdet, en canvi, era una putada

real i no de per riure. Es Filòsof se’n va anar a dormir a la preve amb una bona trompa. I el Cristo va començar a cridar maricons, fills de puta i feixistes de merda. Veient que no es calmava, el Doctor Donovan se’l va endur a la font i li va posar el cap sota l’aixeta. Després es van endinsar pel bosc, es van ajeure en una clariana i es van ar tota la nit xerrant i mirant les estrelles. Van tornar a punta de dia i van coincidir amb Es Filòsof, que tornava de la preve destrossat per la ressaca. Va explicar que el Capdet havia dormit allà, però completament aïllat. El va sentir parlant amb algú, però no el va poder veure. El dissabte va ser pla, buit. L’únic oficial que va comparèixer va ser la Niña Bonita, que va desmentir que haguessin tancat el capità a banderes, com assegurava ràdio macuto. No estava ben bé al corrent de què carai ava, perquè el capità s’havia reclòs en un mutisme absolut. L’únic que sabia del Capdet era que havia causat baixa a la companyia. Però no era capaç de predir què li aria ni si l’enviarien a la mili normal. L’excitació col·lectiva va vèncer la nul·la autoritat de la Niña Bonita i el va coaccionar perquè revelés detalls confidencials, com que aquell any només hi hauria quaranta alferes, que ningú havia suspès l’examen de coronels i que, per tant, ningú no aniria a la mili normal ni repetiria campament. Excepte el Capdet, és clar. Era un bàlsam relatiu, un respir que ajudava a fer menys inables les quaranta-vuit hores que faltaven per fotre el camp d’una puta vegada. El diumenge el Cascales va anar a missa a primeríssima hora, amb el toc de diana, i va tornar havent fet les paus amb Déu i amb la humanitat. —Dios es bueno y te pondrá el primero de la lista para que tu mamá esté orgullosa de su Javierito. —Deja a mi madre en paz. —¿Y no le has pedido a Dios por Capdet? —Pues sí. Y por los demás, a ver si es verdad que aprobamos todos. —¿Ho sents, Filòsof? Ja està tot solucionat. —No sé com podeu fer conya, hòstia.

—¿Què collons hem de fer, plorar? Si ens dius què podem fer pel Capdet... —No em trec del cap que vaig ser l’últim de veure’l. —¡Jodó! Cualquiera diría que está muerto. —Quién sabe. Tú por si acaso reza para que no lo envíen a la DGS. —¡Era una trampa, hòstia, era una trampa! —¡És clar que era una trampa! Però si no deixem de donar-hi voltes acabarem bojos. ¿Camps, tens un pito? —Toma. A mí los comunistas me la bufan. Pero yo me siento en deuda con el Capdet. Y juro que el año 2000 me mearé en los tetones a su lado con tanto gusto que me voy a correr. Y al que no se presente lo voy a buscar y lo subo aquí cogido por los huevos. Por Capdet, por el 2000 . Va treure una ampolla de rom i, bevent a morro d’un en un, van revalidar el jurament. —Tú también, Cascales. —Pues claro. Trae. Al llarg del dia, les diverses unitats del campament anaven coneixent les llistes definitives. La setena d’infanteria va ser de les últimes. El capità no es va presentar fins al vespre. L’acompanyava l’alferes Custodio, que, com era habitual en ell, es va escaquejar de tot. Per oblit o pels nervis, no va fer formar la companyia. En lloc del firmes que delimita la frontera entre qui mana i qui obeeix, el capità va quedar encerclat per un rotlle que més aviat semblava un tumult. Al mig de tanta gent apinyada, la seva autoritat es va

devaluar fins al nivell d’un zero a l’esquerra com la Niña Bonita. Abans de fer pública la llista definitiva, els va expressar el seu desencís per un campament lleno de sinsabores y de amarguras en lo personal. L’ombra del Capdet planava com la d’un innocent cobert de cadenes i emmordassat. Va llegir amb una veu feble, insegura. A mesura que anava cantant noms, els papers que sostenia tremolaven cada vegada més ostensiblement.

Baltasar Gancedo, Jacinto Anglés Marchese, Darío Adalid Pardo, Miguel Bartolín Jiménez, Antonio Jesús Allué Mendiburu, Ramiro Cascales Foz, Francisco Javier...

El Cascales, el Camps, el Blasco i el Flipper sortien amb l’estrella d’alferes. —A partir del 43 , o sea, es decir, todos sargentos, a saber... El Doctor Donovan, el Valencià i el Boro, sergents. I també Es Filòsof, que era l’últim de la llista, l’últim aprovat de la companyia. —Los siguientes caballeros, no, o sea, a partir de éstos, que se consideren como baja de la Instrucción Premilitar Superior. O sea, los indeseables que nunca debieron subir a Castillejos, los que ya se lo comenté ayer y creo que está más

claro que el agua. Los nombres que voy a leer, bueno, que tomen buena nota. Es decir, o sea. Els fulls tremolejaven sense aturador. Albalate Castresana, Ignacio Álvarez Álvarez, Teodoro Alemany Campabadal, Alberto Amador González, Julio Badosa de la Mora-Quintana, Daniel Blas Cardeñosa, Antonio —¡I una merda! Si entre tots no l’haguessin aturat i no li haguessin tapat la boca, el Blas hauria fet una cara nova al capità. Els sis expulsats a la mili normal van caure com un cop de mall a la consciència de la setena. Sis que eren set, perquè al Capdet ni se’l va esmentar. Per la Niña Bonita van saber que cinc dels expulsats ho havien estat per indicacions polítiques i ideològiques de la seva fitxa. Queien arrossegats per la turbulència generada pel Capdet, com una torna exemplificant en nom de la uniformidad, disciplina y cohesión de la tropa. El sisè, l’Álvarez Álvarez, havia sucumbit per l’arsenal de revistes pornogràfiques que li havien confiscat. També els va dir que al Capdet l’havien traslladat a Tarragona, probablement al Govern Militar, però no en sabia res més. Això tenia un cert caire positiu, perquè el Capdet era de Tarragona i la família potser tindria més capacitat de maniobra per organitzar la defensa. Ara, tothom donava per segur que li queien un consell de guerra i una dura sentència condemnatòria. El gran i cepat Cascales somicava amb un plor callat, íntim. Tothom sabia que aspirava al número u, a obtenir públicament el sabre d’alferes a la plaça d’armes a l’última cerimònia, al solemne comiat oficial del campament. Però les seves llàgrimes suscitaven un desdeny agre, perquè no es corresponien amb el xoc

emocional dels altres. —Jódete, no haber lamido. A la nit, l’última del campament, hi va haver gresca general. Els veterans cantaven amb persistència: ¡No tornarem mai més! ¡No tornarem mai més! No deien que no tornarien, sinó que no tornarien a tornar. Ells ja havien tornat una vegada, per això s’acostaven a les companyies i bateries dels de primer, per recordar-los que també es perdrien l’estiu de l’any següent:

¡Sí, pero volverás! ¡Sí, pero volverás! ¡Sí, sí, sí, pero volverás!

Algunes companyies van fer una mena de festival presidit per capitans o fins i tot comandants, amb imitacions, acudits i música interpretada per algú que havia pujat la gaita o que sabia tocar El sitio de Zaragoza amb l’harmònica. Arribaven aplaudiments, rialles i olés de la vuitena. Sentien els acords d’una guitarra i una veu aflamencada:

Palomita, palomita, no salgas del Palomar hasta que haya terminado el servicio militar.

A la setena no estaven per palomitas ni per palomares. Hi havia tanta mala hòstia que algunes borratxeres es van acabar amb crits i baralles.

El 31 d’agost, Sant Ramon, després de la solemne parada a la plaça d’armes per exalçar els valors castrenses i per homenatjar els primers de la promoció, va venir la part més prosaica de tornar les mantes llardoses, els matalassos i els charnaques. El furri va acompanyar la devolució amb tot de papers signats i rubricats i després va supervisar el desmantellament de la tenda on guardaven els uniformes de bonito perquè cadascú agafés realment la seva roba i la seva gorra i no la que tingués la gallina més ben brodada. —Jo ja no sé anar pel carrer sense res al cap. —¿A mi m’ho dius, que em aré dotze mesos més follat? —Perdona, xei. A vore si tens sort i et toca a prop. —¿Sort? En tinc tanta que em fotran al Sàhara. Ara, et juro que si a la vida civil em trobo el capità li clavo una patada als collons sense més ni més. —El Capdet ja hi firmaria si tot s’arreglés amb uns mesos al Sàhara. —Hòstia, sí. Per cert, la propaganda clandestina l’hi van posar, ¿oi? —Segur. Un fill de puta de la companyia. —¿De la mateixa tenda? —No crec que ho sapiguem mai. —¿Què portes aquí? —Trons. Jo no me’n vaig sense enviar tot açò a fer la mà. Les maletes fetes, els petates tancats, la bossa de costat a punt. De puto culo per abandonar, per fugir. Set hores d’autocar fins a Saragossa, sis fins a València, quatre fins a Barcelona, una fins a Reus i una mica més fins a Tarragona. Els vuit supervivents de la tenda

10 es van vestir de bonito, amb la guerrera d’hivern, tancada amb gafets; sabates negres, mitjons negres; gorra de plat, i cordons de colors al pit: carbassa i gris (Flipper i Camps), blau cel i gris (Cristo i Es Filòsof), vermell i gris (Boro i Cascales), groc i gris (Valencià i Doctor Donovan). Abans d’anar a buscar els cotxes i de pujar als autocars, van unir les mans amb emoció per repetir el sagrat jurament. Contravenien a consciència a la consigna d’or que cada promoció de caballeros aspirantes llegava a la posterior com a nord suprem de la conducta: ¡No tornarem mai més! Eren els únics que es comprometien a tornar i a pixar-se als tetones. El Cristo, el Valencià i el Camps tenien els ulls vermells de ràbia. —¡Pel Capdet, pel 2000 ! Mentre es juramentaven per última vegada, algú va deixar al descobert el cap pelat de l’immens Cascales i va llançar la gorra enlaire. —¡Cáscate, Cascales!

—Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas. —Pues son perlas, mi comandante. La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració amb alarma. El comandant i el capità, que es mantenien expectants, van canviar de cara en sentir les reposades paraules d’Es Filòsof. En l’ambient carregat de pólvora, van caure amb la inoportunitat d’una espuma. El capità temia aquell moment. Coneixia la set de venjança del Perles, tenia la certesa absoluta que el volia humiliar davant de la companyia pel ridícul del camp de tir a la vista de tothom. El capità es trobava en una d’aquelles situacions odioses en què l’escalafó jeràrquic era una coartada per encobrir abusos i en què la disciplina es convertia en un trágala. Ell no s’havia fet militar per allò. L’havia atret l’abnegació, el sacrifici, l’heroisme. I l’uniforme del tío Julio, un germà de sa mare. No el veia gaire sovint, perquè els destins el feien rodar d’un lloc a l’altre. Les poques vegades que el tío Julio havia anat a casa d’ells vestit d’uniforme, penjava la guerrera i la gorra al rebedor i el petit Társilo mirava embadocat les estrelles de sis puntes brodades per la seva àvia amb fil d’or i s’extasiava amb la furiosa àliga imperial que presidia la gorra de plat. Un altre tiet, germà del pare, era capellà. La sotana també enlluernava, era respectada perquè els capellans estaven en e amb Déu, el tocaven, se’l menjaven i se’l bevien. I es revestien amb robes llampants que no es podia posar ningú més que ells. Allò que va decidir la vocació del petit Társilo van ser els cants. Els himnes litúrgics eren incomprensibles, tristos, monòtons. Els militars, en canvi, vibraven amb una energia encomanadissa, desprenien una grandesa èpica, una força que no tenien les salmòdies religioses. Les bandes militars li posaven la pell de gallina i els cors masculins li feien sentir un pessigolleig quasi eròtic a l’espinada. Se sabia els himnes de les armes, dels cossos, de les acadèmies, de la Policía, de la Guàrdia Civil, de la Legió, dels paracaigudistes de Terra, paracaigudistes de l’Aire, la Salve marinera... Els seus preferits eren els poètics, com el bell començament de l’himne de l’escola naval:

Soplen serenas las brisas, ruja amenazas la ola, mi gallardía espanyola se corona de sonrisas.

Y els atges lírics de profunda tristesa, com l’emotiu himne dels artillers:

Como la madre que al niño le canta la canción de cuna que le dormirá, al arrullo de una oración santa en la tumba nuestras flores crecerán.

Va triar la infanteria. Les altres armes exigien càlculs matemàtics massa complexos. Però la infanteria també era molt tècnica i, a més a més, desenvolupava la sagacitat i l’audàcia. Era un compendi de la naturalesa humana, un gresol de virtuts que es transmetia de generació en generació. Lluita sense glòria, sacrifici sense recompensa, només l’honor del deure. Aquest era el lema del capità. Va aprendre a fer virtut de la timidesa. Va desenvolupar l’instint de ar desapercebut, de no cridar mai l’atenció. Es refugiava en una closca de silenci, en un món interior que no compartia amb ningú. Callant i obeint havia sortit de l’Acadèmia amb l’expedient net. Mantenir el full de serveis immaculat era una qüestió d’honor, perquè el full de serveis d’un militar era més que un currículum professional, era la seva biografia, el seu retrat moral. Hi constaven totes les destinacions, els ascensos, l’estat civil, el nombre de fills... La vida tota sencera.

En estampar-hi la signatura anual, es meravellava de com aven els anys i no es podia reprimir de donar un cop d’ull a l’apartat de recompensas y castigos: cero castigos. El primer destí va ser un antic convent de Segovia convertit en caserna. Al claustre algú havia fet pintar dos rètols, ja força deslluïts, que deien: No vence quien no pelea i Quien no porfía no alcanza. El jove tinent Társilo Torregonzalo meditava en silenci aquestes màximes i les relacionava amb l’essència de la vida castrense. La fascinació per les glòries de la infanteria el va portar a estudiar història d’Espanya a estones lliures. Cada vegada hi posava més dedicació, fins que es va convertir en usuari habitual de les biblioteques de tots els establiments militars on el destinaven. Alguns trasbalsos de la història d’Espanya l’havien colpit especialment. Començant per la guerra de les Comunitats de Castella. Com a lleonès, lamentava profundament que els seus conciutadans no coneguessin prou bé aquell episodi cabdal. Mogut per un afany didàctic, va sentir la necessitat d’explicar-lo amb un llenguatge planer, entenedor. Així va néixer La revuelta de los Comuneros en verso, que començava amb aquesta estrofa:

Entró por Villaviciosa el joven Carlos Primero, platicando en extranjero, pues no sabía otra cosa.

Aquest esquema mètric es repetia 120 vegades. El resultat eren

480 versos que conjuminaven el rigor històric, l’amenitat i els sentiments col·lectius. Després d’explicar el plantejament estratègic de Villalar, venia el clímax emocional del poema:

A la mañana siguiente, sus cabezas son cortadas delante de las mesnadas y expuestas ante su gente.

Y llora toda Castilla, desde Toro hasta Miranda, desde Astorga a Peñaranda, por Juan Bravo y Juan Padilla.

Mas la noble e hidalga tierra no se deja doblegar y lo atroz de Villalar el orgullo no sotierra.

Havent vençut dificultats de tota mena, especialment la falta de coneixements poètics, estava satisfet d’ell mateix. Se sentia capaç d’atacar empreses de més volada.

Rumiant, rumiant, va concebre un pla ambiciós que consistia a escriure una Historia de España en cien batallas. Des de Numància fins a la batalla de l’Ebre. Era un projecte excitant, original, d’una utilitat pedagògica inqüestionable. Aprendre la història en vers era més fàcil i atractiu que no les àrides explicacions d’un mestre que potser no sabia gaire de què parlava. S’havia proposat extremar el rigor científic i, amb una altura de mires inusual, superar la vella confrontació de les dues Espanyes. Volia situar-se en un punt de vista neutral, però sense renunciar al vigor narratiu. Explicar la batalla de l’Ebre amb imparcialitat rigorosa i amb la fluïdesa d’uns versos vibrants era una innovació que podia revolucionar el mercat de llibres de text. Es va matricular a la universitat, al torn de tarda de filosofia i lletres. Així podia compaginar els estudis i la destinació habitual d’hivern a la plana major de l’Agrupación de Infantería Jaén 25 , de Barcelona, sita en la calle Alcázar de Toledo, s/n. A la universitat, al primer curs, va conèixer el Capdet, que estudiava quart d’econòmiques als matins i filosofia a les tardes. Ocasionalment s’havien intercanviat alguns apunts sense que el capità sabés que el Capdet estava fent milícies. El va cridar tot just començar el campament, durant un descans de la instrucció, mentre la companyia estava ajaguda a l’ombra dels pins. —Usted y yo nos conocemos, ¿verdad? Se li feia estrany dir-li de vostè. A la universitat es tutejaven. Allà el capità s’esforçava a dissimular la condició de militar. També els clergues i religiosos universitaris, molts dels quals tenien la seva edat, es vestien de carrer. En una època de permanent revolta estudiantil, l’exèrcit i la policia estaven malvistos. Precisament per l’edat, pels cabells ben pentinats i per un cert ordre indumentari, els nois i noies els miraven amb recel, amb el convenciment que eren socials. Per desfer les sospites, el capità volia ser amable i s’esforçava a xampurrejar un català rudimentari. Però no al campament. —¿Le puedo pedir un favor?

—Si está en mi mano... —¿Podría pasarme algunos libros? He dejado asignaturas para septiembre y quiero aprovechar el tiempo estudiando. No és que hagués suspès —això hauria ferit el seu orgull—, sinó que havia optat per no presentar-se a algunes assignatures. Perquè encara estava confós, desconcertat. Esperava una altra cosa de la carrera: un conjunt finit de coneixements; una ciència compartimentada en capítols, lliçons numerades i epígrafs en negreta; un saber incontrovertible que servís per sempre. L’allau de bibliografia i l’actitud d’alguns professors que el primer que feien era qüestionar el nom i el concepte de l’assignatura el van atordir. La història, que era la seva ió, el va sorprendre amb un reguitzell de revolucions. Començaven per la revolució neolítica i ja no paraven: la revolució urbana, la revolució dels preus, la revolució cientificotècnica, la revolució burgesa, la revolució industrial, la revolució russa, la revolució xinesa... Tenia ganes d’arribar a segon, quan hauria d’estudiar història d’Espanya, a veure si també hi havia tantes revolucions. Si els seus estimats Comuneros de Castilla eren uns revolucionaris, caldria afegir algunes quartetes. —¿Qué tipo de libros? —Sobre materialismo histórico y materialismo dialéctico. Es que no me aclaro. Y también una novela de Goytisolo. Debe de estar prohibida, porque no la encuentro en ninguna parte. La majoria de professors del torn de tarda eren no numeraris joves. Això es notava en les lectures recomanades i obligatòries: marxisme a història, marxisme a filosofia, novel·les prohibides a llengua espanyola, pel·lícules censurades a història de l’art... Sentia l’atracció de l’abisme, el plaer de tastar la fruita prohibida. No és que el marxisme l’atragués. Ben al contrari, les grans especulacions teòriques se li entravessaven. A més a més, trobava el marxisme francament ridícul. Però s’estimava més llegir-se l’àrid El Capital que no ar la vergonya de suspendre una assignatura. I s’aplicava a l’estudi amb determini militar. No vence quien no pelea. Quien no porfía no alcanza. De tant en tant, el capità es veia a ell mateix com un estudiant universitari, com

si el seu lloc natural fos entre els seus subordinats. Però era massa gran per anar pel món amb barba i pantalons de pana. Potser pel tracte assidu amb els joves, patia petites crisis que li feien trontollar la vocació: ¿valia la pena ser un esclau de la disciplina només per tenir un full de serveis impecable? En el fons del fons, ¿de què servia el full de serveis? Eren defallences de l’esperit que calia superar amb amor a la vida militar: lluita sense glòria, sacrifici sense recompensa, l’honor del deure. Quan necessitava desfogar-se, es permetia alguna expansió amb el seu amic Madrazo, amb qui compartia la caseta. —Servicios de verdad de verdad, ¿cuántos hemos hecho? Servicios a la Patria, quiero decir. —Mientras no haya guerra, los servicios son firmar estadillos y contar la tropa veinte veces al día. —Y putear a los soldados. —Cifuentes ha vuelto a tocarle las pelotas a un centinela, a ver si le pillaba en falta. —Un día le meterán una bala en la cabeza antes de preguntarle el santo y seña. —Se lo tiene merecido. Por cabrón. —Y tu mujer, ¿qué? —Bien. ¿Y la tuya? —La echo en falta. —Vas quemado, Társilo. —No, no es eso. —Venga que no. Somos hombres, ¿no? Torreiro y Longares se subieron un par de putas la otra noche. —Yo nunca voy de putas. Ya lo sabes.

—No te hagas el santurrón, joder. —Ni joder ni hostias. Y no sigas por este camino, haz el favor. —Estás fatal, Társilo. —Puede. S’aïllava estudiant a la biblioteca del campament. Li costava concentrar-se perquè l’ambient no era el més favorable a l’activitat intel·lectual i perquè els versos ja li sortien gairebé sense ni adonar-se’n. La batalla de l’Ebre el reclamava amb força i a vegades no es podia reprimir més i abandonava Marx per fer unes quantes quartetes. Però llavors era pitjor, perquè, un cop havia engegat la cantarella mental, ja no parava. El punt més ardu era trobar les rimes adequades a cada circumstància. A través del conducte reglamentari, havia demanat insistentment que compressin un diccionari de rimes per a la biblioteca. Li deien que sí, que cursarien la petició, però el diccionari no venia mai. A vegades demanava al soldat que s’encarregava de la biblioteca, un regimental) il·lustrat, que l’hi donés un cop de mà. —Juan de Dios, ¿conoce alguna palabra que rime con Ebro? —Mmm... Requiebro... Celebro, del verbo celebrar... Enhebro, del verbo enhebrar. Yo enhebro. —Sí, gracias. Pero no me sirve. Feia uns quants dies que buscava la rima amb Ebro quan va tenir la topada amb el Perles al camp de tir. Des d’aleshores es va posar en guàrdia, estudiant per on es despenjaria el Perles. No oblidava la primera vegada que es van adreçar la paraula l’un a l’altre. Va ser a l’imperio, durant els primers dies del primer campament del capità. El Perles va agafar un ducados i, distretament, se’l va posar a la boca al revés. —Cuidado, va a encender el filtro. —¿Y a ti qué te cruje?

El Perles va encendre el filtre com si sentís ploure i, dissimulant el mal gust, se’l va fumar tot sencer mirant-lo amb posat fanfarró i sense dir res. Més tard el capità va saber la tírria que el Perles tenia a la infanteria —els deia bípedos sin plumas i bailarinas de salón— i que es vantava de la seva fama de mala bèstia, una llegenda que havia alimentat a còpia de campaments i de revistes d’armes en què els soldats tremolaven com una fulla. —Les tiemblan hasta los pelos de los cojones. Y los bípedos sin plumas los que más. El Perles era el tipus de militar que descoratjava el capità. Amb fanfarrons borratxos com ell, psicòpates com Cifuentes i com Rendueles o perversos com el Zafio i d’altres oficials que burxaven contínuament els soldats de manera arbitrària i imprevisible, la seva vocació flaquejava. Els insults a la infanteria atiaven l’esperit de revolta que el corcava d’ençà que havia tornat a Castillejos. —¡Canten! Manar cent joves sí que el feia feliç. Aquell era l’exèrcit que ell volia. Oficials i tropa, ben compenetrats, marcant el pas i cantant tots com un sol home. Ja que a la infanteria li tocava caminar, ho havia de fer amb estil, al compàs viu d’una cançó. El millor record que guardava dels campaments de l’OJE era que es aven el dia cantant amb una energia reciamente masculina. Allà podia desplegar tot el repertori d’himnes militars que sabia de memòria i dur, literalment, la veu cantant:

Ingeniero zapador, tú serás siempre el mejor...

Més tard, a l’Acadèmia General, va aprendre que cantar en grup servia per cohesionar la tropa d’una manera més agradable que els càstigs i les coercions. Musicalment, La Madelón era perfecta, rodona. Tant, que la versió per a banda de música li posava la pell de gallina. Com La Marsellesa. Los ses son muy suyos, pero sus marchas militares te curan el hipo, pensava. A més a més, la

lletra de La Madelón era molt adequada a l’inquiet esperit juvenil. Molt més que Soldadito español, Margarita o Soledad. I més simpàtica que Lilí Marlén, que no estava gens malament, però era massa trista. No era convenient que, per culpa d’una cançó, els soldats enyoressin la nòvia i caiguessin en la melancolia. Ell sí que a vegades sentia una punta d’enyorament quan els nois cantaven:

Un capitán, seductor y enamorado, de Madelón locamente se prendó y sin temor al peligro declarado su blanca mano le pidió.

Pensava en la Reme. La va conèixer a Saragossa, l’últim any de l’Acadèmia. Era la germana d’un company i des del primer dia que la va veure va decidir consagrarse a aconseguir-la i després a ser digne d’ella fins a la mort. Va complir els dos propòsits amb una fermesa granítica. Els flirts anteriors, les aventures sexuals de la joventut, pertanyien al at. La vida de debò començava amb la Reme, i amb ella volia exhibir un full de serveis tan immaculat com el que havia tingut a l’Acadèmia i al llarg de tota la carrera: ni un arrest, ni un càstig, ni una taca. Així també el full de serveis matrimonial i prematrimonial: cap engany, cap relliscada, cap mal pensament. Però no li era cap esforç, perquè l’adorava com a una reina. El paquet més fort que havia posat a Castillejos va ser a un graciós que va cridar compañía, madera un dia que ella havia pujat a veure’l amb la nena. Remeditos —Memé— era el premi amb què el cel havia recompensat l’amor conjugal. Havia tardat a arribar i ja començava a ser urgent proporcionar-li un germanet. Però, mentre no venia més descendència, la Memé omplia la casa d’una felicitat embriagadora. Els tres mesos d’estiu a Castillejos s’estaven convertint en un exili. Havia llogat un pis a Torredembarra perquè la nena pogués jugar a la platja i per no perdre temps a l’Ordal quan anava a veure l’esposa i la filla. Però, tot i que baixava els caps de setmana i fins algunes tardes, el compliment del deure esdevenia un

honor feixuc. Per primera vegada sentia desitjos d’escapar-se, de tirar-se les normes a l’esquena com feien els companys més desacomplexats. Això l’agermanava estranyament amb els caballeros aspirantes, que tenien el cap ben lluny de les obligacions militars. No es volia enganyar: sabia que la joventut no estimava l’exèrcit. Anaven al campament per força, complien les ordres, però sempre sota l’amenaça de les represàlies. Ningú no feia res per comprendre’ls, per bastir ponts amb ells perquè assumissin amb alegria el deure de defensar la Pàtria. Els oficials de la guerra no s’adonaven que a cops de garrot no feien més que excitar l’esperit de protesta i de revolta. Era lògic que els nois cridessin amb ràbia que no tornarien mai més. A l’imperio defugia els comandaments de la guerra perquè destil·laven un furor perseguidor irracional. S’acostava als més moderats de la seva edat, els que no eren franquistes fanàtics ni obertament crítics. —Cumpliremos los cuarenta con las estrellas de capitán en la manga. —En Estados Unidos a lo mejor ya eras general, me cago en la puta. —Y el Perlas no habría pasado de brigada. ¡Ja, ja, ja! —¿Todavía estás acojonado con él? —¿Acojonado yo? ¡Por favor, Carlos! —Coño, Társilo, tú mismo dijiste que te la va a devolver de un momento a otro. —¿Acojonado yo por defender a los muchachos? Sí tiene que explotar un fusil en la cara de alguien, que me explote a mí, joder. —¿Es verdad que el retroceso le dio en los cojones? —No, no. En el vientre o en el estómago, no sé. —No parará hasta pasarse tu hoja de servicios por el culo y dejarla llena de mierda.

—Bueno, pues que me empure a mí y que no se cebe en los muchachos, joder. Si es un ajuste de cuentas, ¿qué culpa tienen ellos, joder? —Esto no es espíritu militar ni hostias. Es una canallada. —Al Perlas no le tose ni Dios. Tiene las espaldas bien cubiertas, el cabrón. —Porque tiene un pie en la Segunda Bis. —Un pie o un huevo, no sé. Pero mañana conocerá esta conversación de cabo a rabo. —¡No me mires así, hostia! No soy del SIM ni soy un chivato. —A mí me suda la polla que haya chivatos o no. Yo estoy con Társilo. Si el Perlas tiene algo contra él, que se den de hostias toda la noche hasta el amanecer, pero que deje en paz a los chicos. —¿Te amenazó después de lo del campo de tiro? —Sólo me ha vuelto a dirigir la palabra una vez. —¿Y qué te ha dicho? —Que cada perro se lame su capullo. —¿Y qué más? —Nada más. —¿Y qué quiere decir con eso, que se la chupes? —Que donde las dan las toman. —Pues que le den por culo. —¿Cuándo es la revista? —Mañana. —Que haya suerte, cabronazo.

—Venga, vamos a brindar por la salud del Perlas. —¡Hostia, por el Perlas no, maricón! —Sí, sí. A ver si le revienta el hígado de una vez. Y, si hay un chivato entre nosotros, que se lo repita con estas mismas palabras. Por el Perlas. —Por la infantería. Havia pres la precaució d’ordenar una revista prèvia per preparar el terreny. Però en el seu fur intern sabia que era inútil, que si el Perles volia empurar tota la companyia ho faria de totes maneres per deixar-lo amb el cul a l’aire. Va anar a la revista disposat a emar-se tota l’artilleria pesada que el Perles pogués disparar contra las bailarinas de salón o bípedos sin plumas. La consigna era callar i embeinar-se tot el que calgués per no provocar les seves ires. Els nois eren prou intel·ligents per distingir entre la covardia i un silenci que només buscava protegir-los. —¡Compañía, a formar con armas, a formar con armas! L’alferes Custodio: ¡Atenta la compañía! ¡Fi, augh! ¡No se muevan cuando están dando novedades! El tinent: ¡Op-ía, augh! ¡Ni parpadear estando firmes! El capità: ¡Quieto todo el mundo! Formada la compañía para la revista, micomaante. El Perles: Baje la mano, baje la mano. Mentre durava la revista, el capità mirava el Perles de reüll. No semblava especialment irritat. Ni semblava borratxo. Però calia desconfiar dels llops amb pell de be. Lobo, no. Buitre, más bien, un buitre que se alimenta de carne muerta. La setena era carn morta i li repugnava haver-la de servir en safata. Nois joves i sans convertits en estúpida carn de canó. ¿Aquella era la glòria de l’artilleria? ¿Aquells eren els autotrompetejats mèrits de guerra del Perles? ¿De què servia tractar els nois amb correcció i respecte, tacte i equitat, si després venia un superior d’una altra arma a tocar-los les pilotes? El Perles, el Zafio y uns quants més li feien venir ganes de vomitar. Dame una patada en los huevos a mí y deja a los chicos en paz, ¡cobarde! La tarda s’havia tapat i Nat King Cole cantava Solamente una vez. Era una cançó trista que augmentava la sensació de soledat. Sol davant dels caballeros aspirantes, incapaç d’aturar el Perles. Sol per defensar-se. No podia comptar amb

el tinent, que era un viva la Virgen, ni amb l’alferes Custodio, un galtes que s’escaquejava de tot. Ni l’alferes Santaulària, un pàmfil carregat de bona fe, això sí. ¿Com és que li van donar una estrella a aquell pobre noi desvalgut, ridícul i sense caràcter? Era una creu que havia de ar. Una més. Pero no estás solo, Társilo. Están Reme i Memé. Això el confortava. El Perles va agafar el fusell d’un xicot i va jugar a fer punteria acostant-li el canó a la cara. Es va estar una bona estona posant a prova els nervis del soldat. Després el va espantar fent veure que disparava i li va tornar l’arma. El Perles somreia amb una felicitat prepotent. Fanfarrón de mierda. ¿Això havia après a la guerra, a acollonir els soldats i a riure-se’n? Tractant-los així, ¿amb quina autoritat se’ls podia exigir hasta la última gota de vuestra sangre en defensa de la Pàtria? —¿Este fusil está limpio? —Ya lo creo, mi comandante. —Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas. —Pues son perlas, mi comandante. La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració amb alarma. El comandant i el capità, que es mantenien expectants, van canviar de cara en sentir les reposades paraules d’Es Filòsof. En l’ambient carregat de pólvora, van caure amb la inoportunitat d’una espuma. El Perles es va girar cap al capità amb ulls furiosos en demanda d’explicacions. Es Filòsof es va voler exculpar assenyalant el tinent. —Y, si no, pregúnteselo al teniente. Antes me ha dicho que está de puta madre. El tinent va saltar com un tigre ferit. —¡Manténgase firmes y calle la boca, joder! ¡Este tío está mochales, mi comaante! Va ser com si haguessin donat l’ordre d’atacar i tot el camp de batalla fos per al Perles. Xorrejava la companyia i els tractava de maricons. ¿Maricons? ¿Per què maricons, si la història demostrava que la infanteria era l’arma més valenta i més

decisiva? Però el capità obeïa la llei del silenci que s’havia imposat a ell mateix. No li hauria costat contestar que donde no alcanza la artillería con sus cañones, llega la infantería con sus cojones. Però no. Callar, callar i callar. No delatar-se. Hauria estrangulat el Filósofo. ¡Com se li acudia presentar-se a la revista amb el fusell brut i el canó obturat! ¡Será mendrugo! Però d’altra banda irava la seva total falta de malícia i, en el fons, aplaudia la seva resposta. Calia tenir tres ous o ser molt càndid per contestar al Perles com es mereixia i dir-li a la cara que, efectivament, els seus collons eren minúsculs com unes perles de collaret i vulgars com unes perles falses. —Te vas a acordar de mis cojones toda tu vida. ¿Cómo te llamas? L’instint de conservació li aconsellava que no intentés justificar el Filósofo. Entre empurar un beneitó i embrutar l’immaculat full de serveis, no hi havia elecció possible. —¿Está usted sordo o qué? ¡Conteste al comaante, coño! —Lorenzo Casartells Xampeny. —No me he enterado de nada. ¿No serás mallorquín, por casualidad? ¿Com podia ser que un alt oficial de l’exèrcit espanyol es rigués dels nobles sentiments regionals dels soldats? ¿Amb quin dret es burlava dels mallorquins? Com a lleonès, com a home que estima la seva terra, es va sentir agredit. —Para eso es mejor llamarse Mierda. Li va fer un mal intolerable. Va ser com una daga que entra per les costelles buscant el cor. Si havia de carregar-se el Filósofo, que ho fes. Però que no l’insultés. Ell, que sempre els tractava de usted, com exigia el dogmàtic artículo quinto del cabo, no ava que els oficials vexessin els soldats i es tiressin a l’esquena els principis de tacte i equitat a què els obligava el rang. Va esperar que el Perles s’acabés d’esbravar i fotés el camp d’una vegada. —Bonita revista, Gonzalo. Bonita revista. Se’l va emar la boira.

La companyia es mantenia firmes a dins de l’atmosfera humida i esponjosa, esperant que el capità posés l’epíleg a l’obra de teatre que el Perles havia escenificat. Segons unes regles no escrites, ara era el seu torn, li tocava xorrejarlos per la quantitat de fusells bruts, per la resposta imbècil del Filósofo, per la mala impressió que el comandant s’havia endut de la companyia. No tenia esma. Allò que li venia a la boca era una al·locució completament inversa: es volia cagar en la puta mare del Perles i en el vinagre que va mamar. Però si parlava més del compte, les orelles i les boques invisibles dels serveis d’informació correrien a xivar-se. Chitón, Társilo. En boca cerrada no entran moscas. Se sentia tan emmordassat com els caballeros aspirantes, tan putejat i fastiguejat com ells. Es veia a ell mateix com un torero que penja els trastos a la meitat d’una corrida perquè ha perdut la il·lusió. Cojan las guitarras y canten. ¡No nos moverán, muchachos! ¡Canten, canten, más fuerte! Tenia unes ganes boges de cridar rompan filas y larguémonos todos de aquí antes de que se nos coma la jodida Josefina. ¡Deserten, augh! Quina merda, la boira. Quina puta merda, la milícia. Que els donin a tots ben dats pel cul. Vestir-se de paisà, agafar el cotxe, baixar a Torredembarra, agafar la Reme i la Memé i portar-les lluny. Començar una nova vida. No va dir res, no va insinuar res en contra del Perles ni a favor de la infanteria. Va ordenar rompan filas i va marxar capcot. Mentre pujava pel eig de Gràcia en direcció a l’imperio, no es podia treure del cap la imatge del Perles apuntant a la cara d’un soldat, ridiculitzant els mallorquins i trepitjant l’honor de la infanteria. El capità se sentia malament amb ell mateix. El seu deure era denunciar una conducta que estava perfectament tipificada a les ordenances, a l’apartat Extralimitaciones en el ejercicio del mando. Però sabia que era inútil, que qualsevol queixa es podria tornar perversament en contra d’ell. Només aconseguiria espatllar-se absurdament el full de serveis. D’una manera natural, sense adonar-se’n, li va sortir aquesta quarteta:

Con la boca del cañón a dos dedos de su cara, hace como que dispara

y se ríe, el muy cabrón.

Si s’ho proposés, podria fer versos denunciant les misèries de l’exèrcit que s’amagaven a l’altra cara de les grandeses èpiques. Per un moment es va sentir cantautor de protesta. Fes l’amor i no la guerra. Peace, love, blowing in the wind. Joder, Társilo, tampoco te pases. Tenia ganes d’esbravar-se cridant. O tirant-se de cap a l’aigua freda de la piscina. Llàstima que estava arrestada. Va decidir protestar emborratxant-se en silenci. Però no al bar d’oficials. No volia parlar de la revista amb ningú. Li feia vergonya i ràbia tractar amb oficials d’un exèrcit mesquí. Per això es va estimar més refugiar-se a l’obscur bar de suboficials, un reducte per als xusqueros que habitaven a Castillejos durant tot l’any, custodiant el campament a la tardor freda i al pic de l’hivern gelat, i fent-lo reviure a la primavera perquè a l’estiu es poblés d’un formiguer d’oficials altius i de dos mil universitaris de casa bona. Els quatre gats que jugaven a dòmino submergits en una atmosfera picant de vi i tabac el van saludar amb l’estranyesa de veure un dandi que visita una barraca. El capità era conscient que l’estaven observant. Hi havia sergents i brigades d’artilleria que l’endemà mateix xerrarien al Perles que el capità Társilo Torregonzalo s’havia rebaixat a emborratxar-se amb els suboficials. —Chico, un coñá. Va tirar el cap ben enrere per emar-se el glop de foc. Però, abans de demanar una altra copa, se li va interposar la imatge de l’esposa. La Reme l’interpel·lava en silenci, com un àngel de la guarda que apareix en l’instant més roent de la temptació. —Chico, ¿qué te debo? En lloc d’emborratxar-se, es va asseure en una de les taules. Miraria de distreure’s entre els xusqueros de vida innoble, éssers primitius que no l’atabalarien amb preguntes insidioses. Jugar a dòmino amb inferiors, encara que fossin molt inferiors, no estava prohibit per les ordenances. Mentre jugaven a la garrafina, un brigada que anava com una sopa es va alçar per retirar-se.

—Un minuto más y me va a estallar el celebro. El capità va saltar com si l’haguessin punxat. —¿Cómo dice? —Que me duele la cabeza. —No, lo de antes. —Que no puedo más, el celebro me va a reventar. El capità va demanar nerviosament paper i llapis i, després de cavil·lar una estona, va escriure:

Y cruzan volando el Ebro proyectiles del sesenta, una lluvia, una tormenta que retumba en el cerebro.

Va tornar odiant profundament la boira que enterbolia la claror dels fanals. Es va encreuar amb unes ombres que feien xivarri sense esforçar-se a matar l’espetec de les riallades. Era una colla de tinents, tots callats ara, tots saludant el capità, i tots cargolant-se novament de riure unes es més enllà, per dins del ventre pastós de la Josefina. Joves, il·lusos, ja us ho trobareu. Per sort s’acabava el campament. Però també s’acostaven els exàmens de setembre i no estava segur d’haver entès el materialisme històric i el materialisme dialèctic. Qualsevol cosa el distreia. Quan no eren les putades del Perles, era la grandesa èpica de la batalla de l’Ebre. O el pianet amb quinze tecles de coloraines que havia comprat per a la filla. Remeditos —Memé— faria quatre anys el 3

de setembre. Va fer comptes i el va impressionar que l’any 2000 la seva filla faria trenta-quatre anys, els mateixos que tenia ell ara. Llavors, amb seixanta-quatre anys, estaria a punt de jubilar-se. ¿Amb quina graduació? Si no hi havia una guerra, era molt difícil que arribés a general. Potser aprofitaria la lentitud de l’escalafó per dedicar-se a fer versos historicopedagògics, i així, quan la Memé tingués trenta-quatre anys, ell ja seria un autor celebrat. Entremig d’ell i la filla hi havia els caballeros aspirantes que feien de pont entre les dues generacions. Tot estava ben travat. Es posava filosòfic i es deia que la vida és un escalafó ineluctable. En arribar a la caseta va distingir una figura embolicada en polpa de boira i un punt roig que es movia. Era el seu amic Madrazo, que feia les últimes pipades abans d’anar-se’n a dormir. —¿Qué, mirando las estrellas? —Puta Josefina. ¿Qué tal, el Perlas? —Bah, ya te lo contaré mañana. —Mandó a alguno a prevención, ¿verdad? —¿Cómo lo sabes? —Porque los tuyos han organizado un buen cirio. I li va explicar la processó bufa, els cants col·lectius i la dimensió de revolta que destíl·lava tot plegat. —Los de la tienda 10 están detrás de todo el follón. Yo que tú les daba un susto. ¿No podia acabar el campament en pau? ¿Per què tot es complicava després de l’incident al camp de tir? Faria un simulacre d’escarment, sí. No volia que la companyia se li escapés de les mans a l’últim moment. Sobretot ara que els nois en tenien els collons plens i ja només pensaven a plegar. Havien perdut docilitat i

havien adquirit l’atreviment i la descaradura dels veterans. Convenia escenificar un toc d’atenció, un cop d’efecte per posar cadascú al seu lloc. L’endemà, paso ligero, uno-os-uno, ¡arriba esas rodillas! Xorreig col·lectiu i la tenda 10 a l’examen de coronels. Li sabia greu pel Cascales, un soldat ben disposat, servil fins i tot. Però a l’Acadèmia havia après que el bon militar ha de tenir pèls al cor. Els va fer unes quantes reflexions, com que estaven cridats als designis més alts perquè el futur era d’ells. I, en esmentar l’any 2000 , es va recordar de l’aniversari de la Memé. Aleshores se li va acudir arrodonir-lo amb partitures perquè la nena pogués tocar melodies de debò. Va demanar ajut al regimental de la biblioteca. —Juan de Dios, usted sabe música, ¿verdad? —Lo dejé en cuarto de piano. ¡Quina enveja! ¡Saber música, cantar llegint directament d’un pentagrama! La seva filla tocaria el piano i faria ballet. Per això volia encaminar-la des de ben petita. —¿Podría anotarme en un papel cómo se tocan algunas canciones? ¿Conoce Mambrú se fue a la guerra? —No. —¿Y La torre en guardia? —Tampoco. —Pues son canciones de críos. No me diga que ésta no la ha oído nunca.

¡Qué hermoso pelo tienes!, parabrí. ¿Quién te lo peinará?,

parabirurí, parabirurá.

El soldat només coneixia cançons infantils catalanes. Per això van adoptar un mètode de treball molt eficaç. El capità va escriure a màquina les lletres senceres i després, mentre cantava Cinco lobitos, Antón Pirulero o Tengo una muñeca, el regimental encerclava cada sílaba amb el color de la tecla corresponent. Perquè el resultat fos ben lluït, el capità va comprar una caixa de vint-i-quatre colors Caran d’Ache. —No se puede. Faltan los bemoles y los sostenidos. —Lástima. Pruebe ésta, a ver:

Arroz con leche, me quiero casar con una señorita de este lugar. Que sepa coser, que sepa bordar, que sepa abrir la puerta para ir a jugar. Con ésta sí, con ésta no, con esta señorita me caso yo.

Tot tornava a la normalitat. El Perles havia desaparegut del mapa i el campament s’acabava sense remei. Ja s’havien fet els exàmens de repesca i tenia a punt un esborrany quasi definitiu amb l’ordre final de la companyia. Estava decidit a aprovar-los a tots, inclòs el Filósofo. A dreta llei, hauria de repetir el campament, però no li donava la gana de suspendre’l. Seria com fer una concessió al Perles. Només tenia dubtes en l’ordre dels primers. N’hi havia quatre o cinc de recomanats des de molt amunt i uns quants més amb influències difuses. Ho decidiria a l’últim moment. S’enduia els nois a fer ejos d’endurecimiento perquè es desencaparressin de la histèria del final de campament. Sempre cantant alegres marxes reciamente masculinas, que era la divisa de la companyia. S’estarrufava quan sentia: Mira, ahí van los de la séptima. Ja arribaven a la companyia i, quan anaven a repetir que la Madelón es bella y sonriente, els va aconseguir el jeep del coronel. —¡Alto, augh! ¡Que no se mueva nadie estando firmes! ¡A sus órdenes de usía, mironel! —Baje la mano, baje la mano. Esto... Mande la compañía a ducharse. Le espero en su caseta. El cor li va fer un bot. ¡El coronel volia parlar expressament amb ell! El pols li bategava a cent, a dos-cents, a mil. I no venia sol. L’acompanyaven els seus ajudants, dos tinents coronels àvids d’ocupar el lloc del coronel. Un d’ells portava una cartera de la qual va treure... ¡els seus llibres d’estudi! —¿Son suyos estos libros? —Sí, mironel. —Karl Marx, nada menos. Y Lenin. —Verá, es que... Estoy estudiando filosofía y letras. —Y deja los libros en la biblioteca del campamento. Al alcance de cualquiera. De un soldado, inclusive. Los conceptos fundamentales del materialismo

histórico. ¿Qué tiene eso que ver con el ejército? ¿Y éste: La revolución demográfica? ¿En eso andamos, metidos a revolucionarios? ¿A su edad? —Son libros de estudio, bibliografía científica, mironel. —Ya. —Me los ha prestado un soldado de mí compañía. Estudiamos juntos en la universidad. Mirades entre els tres capitostos. —¿Y no se le ocurrió informar a la superioridad, pedir permiso antes de actuar a la ligera? ¿O acaso pretende convertir Castillejos en un polvorín sedicioso? —Nada más lejos de mi intención, mironel. Amo al ejército, como demuestra mi hoja de servicios. Con el debido respeto, le diré más: leo esto por estricta obligación académica, pero juro a usía que estas páginas se me atragantan. —Es intolerable que Marx y Lenin sean obligatorios en la universidad. Quiero los nombres de estos profesores por escrito. —Sí, mironel. —Y el del muchacho de la compañía que le proporciona toda esta basura. —Sí, mironel. —Más libros, a ver, todos los que tenga. —Sí, mironel. —Esto... ¿Qué escribe en estas libretas? —Apuntes, mironel. —No me diga que le da a la poesía. —Preparo un libro militar y pedagógico: una historia de España en cien batallas. —Llévatelo todo, Marcelo. Luego lo examinamos. Usted espere en la caseta

hasta nueva orden. —Con el debido respeto, mironel... —Hasta nueva orden. Mi deber es extirpar el cáncer de cuajo antes de que emponzoñe el aire que respiramos. Recuerde lo que pasó hace dos años. El campament de 1968 va coincidir amb les brases del Maig francès. La cúpula militar estava en estat d’alerta, temia una revolta dels caballeros aspirantes, una Bastilla, una insurrecció, un assalt al Palau d’Hivern covat a Castillejos. Per això van expulsar uns quants elements considerats sospitosos d’agitació, presumptes simpatitzants de Mao, sequaços de Moscou i separatistes. Van ser expulsats en ple campament amb una cerimònia exemplar de degradació davant de tota la companyia formada. Dos capitans que es van negar a fer-ho en públic van ar els quatre mesos posteriors arrestats al castell de Figueres. I després els van enviar a Ifni. Des de la seva reclusió, va sentir com el tinent cridava: —¡De frente, augh! S’enduia la companyia a dinar. Pels altaveus sonava Heroína, la marxa militar de sempre. Si depengués d’ell, la substituiria per San Marcial, molt més enèrgica i juvenil i potser més adequada per obrir la gana. Però un capità no podia imposar els seus gustos musicals. S’hauria d’esperar fins que arribés a coronel. ¡Coronel! ¡Com podia pensar en músiques en aquelles circumstàncies! Era inconcebible, no s’ho podia acabar. El millor full de serveis del campament, suspecte d’incitar a la sedició. Se sentia a dalt dels os de Setmana Santa. Ell era el Crist escarnit, flagellat i mort injustament a la creu per les faltes dels altres. S’encomanava a la Virgen de las Angustias, a la tràgica Soledad. Castillejos viacrucis, Castillejos Gòlgota, Castillejos crucifixió. De petit resava a la Soledad perquè la Cultural Leonesa pugés directament de tercera a primera divisió. Ara resava de genolls perquè el coronel veiés la llum de la veritat, la rectitud de la seva conducta. Fàstic, repugnància i còlera en sentir-se tractat com a sospitós, desposseït dels

llibres i els apunts com a mesura profilàctica. ¿Ell, enemic de l’exèrcit espanyol? ¿Ell, comunista? ¡No, no i mil vegades no! Esto huele que apesta, Társilo. A quarts de set, va sentir des del seu confinament un esgarip del cuartelero: —¡Compañía, el comandante! Al cap d’una estona, la veu del cuartelero va pujar una octava: —Compañía, el..., el... ¡Compañía, el teniente coronel! I de seguida: —¡Compañía, el coronel! Havia pujat una altra octava i la veu se li va esquinçar amb un gall estrepitós a l’última síl·laba. Van trucar a la porta. —A sus órdenes de usía, mironel. —Esto... Vamos a proceder a una revisión exhaustiva. Quiero estar seguro de que lo suyo no ha sido más que un desliz y que el microbio marxista no campa por la compañía a sus anchas. Le concedo el privilegio de la duda merced a su hoja de servicios. —Muchas gracias, mironel. Me gustaría precisar, con el debido respeto... —Ya vale, ya vale. Haga formar a la compañía. Va avisar el tinent, i el tinent al cuartelero. —¡Compañía, a formar! Revisaven tenda per tenda, maleta per maleta, petate per petate, sense arribar a obrir els necessers o girar les butxaques de la roba. Apartaven tot allò que era suspecte i cridaven els posseïdors d’exemplars de Playboy; de discos de Joan Manuel Serrat, de Raimon, dels cors de l’exèrcit rus; d’una bala amb la beina; d’un pot amb menjar podrit; d’una llauna de conserva escrita en anglès; d’una xuleta per a un examen d’armament; d’un paquet amb petards... Però sobretot s’interessaven pels llibres. Tots eren suspectes per

definició, especialment els de poesia i els escrits en català o en qualsevol altra llengua que no fos la castellana. Els braços executors de l’escorcoll eren dos tinents coronels i dos comandants que a cada pas expressaven dubtes i deliberaven entre ells: una ampolla de ginebra ¿era tolerable? ¿I dues? ¿I dues dotzenes de condons? La Codorniz ¿estava permesa? ¿I Triunfo? ¿Es podien llegir llibres en català? ¿Qui era aquest García Márquez?, es van preguntar al tercer exemplar de Cien años de soledad. ¿I un tal Vargas Llosa? Huy, éste es un comunista redomado, escribe novelas antimilitaristas, de invertidos y de tortilleras. Pero ¿está prohibido o no? No me consta, pero es mejor cortar por lo sano. Fíjate, el Ruedo Ibérico. Suena a toros, ¿no? ¡Coño, no! Es lo más antiespañol que hay. Como la Pirenaica, pero en libro. —Mirad eso. Remenaven uns papers que hi havia en una carpeta verda i feien cares de summa gravetat. —¿Y esa maleta de quién es? ¿Quién duerme aquí? —Capdet Fontanillas. —Más alto y más fuerte. ¿Calvet, dice? —No, mi teniente coronel. Capdet Fontanillas. Just al final, quan ja s’acabava la ràtzia i no havien descobert res que no es pogués trobar a d’altres companyies, localitzaven un feix de propaganda clandestina al fons de la maleta del Capdet. ¡El remaleït Capdet, el mateix que li havia at els llibres marxistes! El coronel s’adreçava al capità amb el to acusador d’un fiscal. I el capità callava. Li faltava aire per respirar, se li ensorrava el terra sota els peus. Sentia un cataclisme a les entranyes, com si el món girés cap a una altra banda, com si la vida s’hagués convertit de cop i volta en un disbarat absurd. Es volia defensar, però li faltava seny i presència d’ànim. Joder, Társilo, ¿qué coño está pasando? ¡Qué coño está pasando! —Esto... Capitán, manténgase localizable.

Es van endur el Capdet com un criminal i al capità li va quedar una gran opressió al pit. El full de serveis a la merda. La vida a la merda. Un comandant s’havia quedat a l’escenari del crim. —Écheme una mano. —¡No ha oído al comandante, pasmarote! ¡Venga una mano, cojones! El capità, encès d’ira, xorrejava el jefe de tienda. Estava desfet. Tancat a la caseta, el seu company Madrazo va procurar calmar-lo i el va ajudar a plantejar-se la situació amb objectivitat. Algú havia denunciat al coronel que el capità Torregonzalo llegia obres marxistes a la biblioteca. Els llibres els hi havia deixat el Capdet. El Capdet tenia propaganda comunista a la maleta. Ergo, el capità Torregonzalo difonia el comunisme al campament o bé era adoctrinat pel Capdet o bé consentia que el Capdet fes servir Castillejos com a centre d’operacions subversives. O tot alhora. Fins aquí les aparences. L’explicació profunda era que algú ho havia tramat tot. ¿Qui? Només se’ls acudien dos noms: el Perles i els serveis paral·lels d’informació. El Capdet no era tan idiota per tenir papers comprometedors a la maleta. Havia estat un simple instrument per destrossar la reputació del capità. Tots dos havien estat víctimes d’un complot. D’una mateixa venjança rodona, perfecta. El honor a tomar por culo, Társilo. I el full de serveis convertit en paper de vàter. —Hasta aquí podíamos llegar. —¿Qué piensas hacer? —Mandarlo todo al carajo. —¿Todo? ¿Qué es todo? —La carrera, el escalafón, el campamento. Se acabó. No aguanto más. Deixar l’exèrcit, canviar de vida. Estudiar història, doctorar-se, escriure llibres. Allunyar-se per sempre de les enveges, de les putades, de les rivalitats estúpides. Girar full. Ara s’adonava que abandonar la carrera militar era un vell anhel

reprimit inconscientment. Però havia arribat el moment de dir prou a la indolència de les casernes, a les corrupteles consentides, a l’escalafó encallat. —¿Así, de golpe y porrazo? ¿Y tu hoja de servicios? —Que le den morcilla. Es va sentir lliure. Havia pres una decisió radical, transcendent. A la nit va sortir a estirar les cames. Necessitava respirar aire fresc. Com que volia gaudir d’una llibertat interior acabada d’estrenar, va saltar la tanca de filferros i, sota la claror d’una intensa celístia, va sortir a camp obert, lluny de la vista de l’últim sentinella. Sempre li havia agradat caminar sol de nit. Era el moment de la veritat amb ell mateix. Sol davant de la seva consciència. Sol, feliç, eufòric davant d’una nova vida. Caminant per la carretera de la Mussara va recordar una tarda en què la Reme havia pujat a veure’l. ejaven per aquella mateixa carretera quan, presos d’un desig intens, havien estat a punt de rebolcar-se per aquelles mates. Somreia. Això era amor: tenir ganes de la Reme i no pensar en ningú més que en ella. La lluïssor de les estrelles li va recordar una frase del general director de l’Acadèmia d’Infanteria: Las estrellas de un oficial deben ser tan coruscantes como su honor. Ara, amb el temps transcorregut, després d’emar-se’n de tots els calibres i d’emportar-se un desengany darrere l’altre, es preguntava quantes bestieses encobrien les apel·lacions a l’honor, per què els himnes parlaven sempre d’honor, de sang i de mort i mai d’intel·ligència i felicitat. ¡A fer punyetes l’honor i les estrelles coruscants! Es va asseure al caire del cingle, amb les cames penjant. Lluny, en direcció al mar invisible, brillaven llumetes que eren cases, que eren pobles i ciutats, com Tarragona. Potser també es veia Torredembarra, on l’esperaven els seus dos tresors. La seva nova vida era allà baix, al pla, al costat de les llumetes civils, lluny de la irrespirable atmosfera militar. Pensava intensament en la Reme i com seria en endavant la vida en comú. Sense absències forçades, sense maniobres ni campaments. Per fi, seria un marit normal. Estava entusiasmat: normal, Társilo. ¡Normal! Aleshores va ar una cosa estranya. S’imaginava que se li apareixia la seva dona. La Reme, guapíssima, vestida com el dia que li van donar el primer

despatx, una cerimònia a l’aire lliure banyada per un sol esclatant i endiumenjada amb la millor música militar. I a la tarda, la Reme, guapíssima, amb un mocador al cap, resant a la basílica per demanar a la Mare de Déu que els emparés sempre. La Reme guapíssima del dia del casament, un sí quiero amb el cor i els ulls regalimant promeses de felicitat futura, el salvava ara com una santa que atura miraculosament un cristià que s’ha llançat al buit. Santa Reme, ruega por nosotros. Nuestra Señora de los Remedios, ten piedad de mí. La Virgen Reme li parlava amb dolcesa: ¿De qué tienes miedo, Társilo? Tu corazón está tan limpio como tu hoja de servicios, nada podrá destruir el amor de los tuyos. La Virgen de las Angustias i la Soledad tenien ara la cara de la Reme, la santa esposa amb què Déu l’havia premiat, la muller fidel que per fer-lo feliç havia après a preparar el suculent botillo. La Reme refulgia a l’altar major del seu cor com si fos l’altar major de la catedral, l’orgull de Lleó, Legio Septima Gemina dels romans, l’heroica Lleó dels Comuneros. ¡Com estimava la Reme i la Memé! A ell, podien fer-lo a trossos i llançar-los a les feres, li podien esquinçar l’honor, però res no el privaria de l’amor dels seus. Per ells lluitaria, per la Reme i per la Memé, que mai no pogués dir que el seu pare no va plantar cara a l’adversitat. Va interpretar la visió amb lucidesa: la Reme guapíssima del lliurament del primer despatx li estava dient que abandonar l’exèrcit ara equivalia a una confessió de culpabilitat, a donar la raó al Perles, a deixar injustament malparada la fiel infantería, que por saber morir sabe vencer. Joder, Társilo, reacciona. Déjate de lamerte las heridas y échale cojones. No vence quien no pelea, quien no porfía no alcanza. Orgullo de infante, ardor guerrero, huevos, Társilo, unos huevos como un toro. Una cosa era callar per prudència tàctica i una altra abaixar-se els pantalons quan et volen dar pel cul. Si per salvar-se havia de matar, mataria. La guerra és bruta per naturalesa. Si no mates, et maten. La vida és salvatge com un camp de tir sense regles de joc. A los objetivos que al frente se divisan, ¡apunten! ¡Fuego! ¡Fuego! ¡Huevos! ¡Fuegos! Va tornar al campament transfigurat. Y volarán tus hijos ansiosos al combate. ¡Fuego! Rumiava emprendre una purga exemplar. Que ningú no pogués acusar el capità

Torregonzalo de fomentar la resistència iva i de deixar fer als comunistes. Tu nombre y tus hazañas cantarán. ¡Fuego! Va agafar les fitxes de la companyia i va separar les que tenien alguna anotació política. En va triar cinc. Dotes de agitador, participa muy activamente en las asambleas del ilegal sindicato de estudiantes, ¡fuego! Detenido en el patio de letras y puesto en libertad sin cargos, ¡fuego! Catalanista filoseparatista, ¡fuego! Se relaciona con los cabecillas del llamado SDEUB, ¡fuego! Padres y abuelos izquierdistas, comunistas, ateos y masones, ¡fuego! A més a més, a aquest últim li havien trobat un llibre del Ruedo Ibérico. ¡Fuego a discreción! Va deixar a part el Capdet (Peligroso: estuvo en París en el mes de mayo de 1968 ) i l’Álvarez Álvarez, que no tenia cap remarca política, sinó un carregament de pornografia al petate. Durant tota la nit va escriure una llarga nota exculpatòria en què revalidava el jurament a la bandera amb un inquebrantable amor a la Patria i invocava una hoja de servicios consagrada al estricto cumplimiento del deber, per la qual cosa prometia lluitar i morir sense esperar cap altra recompensa que la satisfacción del deber cumplido. Atesa la gravetat del moment, havia decidit netejar el bon nom de la companyia i del campament, per la qual cosa havia estudiat el perfil dels homes que servien a les seves ordres per tal d’adoptar mesures exemplars, per la qual cosa havia determinat declarar no aptes, salvo mejor opinión en contra, los caballeros aspirantes que al dorso se relacionan. I, con el debido respeto, es posava a les ordres incondicionals de la superioritat per tal de contribuir a l’aclariment dels fets i a la depuració de responsabilitats. Firmado, Társilo Torregonzalo Muñoz, capitán de infantería. Va lliurar l’escrit al comandant del batalló perquè, seguint el conducte reglamentari, el fes arribar al coronel. Semblava que el sol brillava més. Havia ressuscitat i tot al seu voltant li retornava la confiança en ell mateix. Se sentia tan crescut que va decidir anar a l’imperio per donar la cara. A veure qui tenia ous per dir-li comunista o infante de mierda. Es volia demostrar a ell mateix que havia recuperat el tremp. Prou melangies i prou mariconades sentimentals. No es podia estovar només per estar

lluny dels seus. Ell no era un caballero aspirante, sinó un capità de l’exèrcit espanyol amb ambició, orgull professional, sentit de l’honor i ous. Va accelerar el pas i el va acomodar a l’himne de la infanteria.

Éstos que en la Academia toledana sienten que se apodera de sus pechos, con la épica nobleza castellana, el ansia altiva de los grandes hechos, te prometen ser fieles a tu historia y dignos de tu honor y de tu gloria.

Abans d’entrar es va encoratjar. Naturalidad, Társilo. Vamos, que esto es pan comido. —Dichosos los ojos. ¿Cómo estás? —En capilla. ¿Qué dice radio macuto? —Lo de siempre: todo y nada. —Lo que más me jode es no saber nada de nada. Ni siquiera sé qué papeles le cogieron al pájaro aquel. —Pues Llurba los ha visto. Díselo, anda. —¡Tiene cojones! Y yo que soy el afectado todavía no sé si este tío es comunista, catalanista, sindicalista o qué carajo es. —Pues yo tampoco. —¡Coño! ¿Pero has visto los papeles o no?

—Sí, me los ha enseñado Torres, el de mayoría. Los iba a mandar al juez militar de Tarragona. —Pero ¿qué dicen, leches? —Es un batiburrillo de CNT, Bandera Roja, catalanistas, católicos, republicanos, maoístas..., un muestrario, de todo un poco. —Qué raro, ¿no? —Ese muchacho es tonto o... —¿O qué? —No, nada, nada. —En mí compañía leen el Libro rojo de Mao y no he movido ni un dedo para impedirlo. ¿Pasa algo? —Claro, porque tú andas metido en la conjura judeomasónica. Oye, ¿sabéis qué coño preparan en Burgos? —¿En Burgos? ¿Quién? —Había unas octavillas contra un consejo de guerra en Burgos. —¿Y qué dicen? —Yo qué coño sé. Lo he mirado así, por encima. —¿Un consejo de guerra político, quieres decir? —Pues sí. Y me toca los huevos, la verdad. —Siempre que se acojonan, igual. Que el ejército les saque las castañas del fuego. —Como si fuéramos policías, ¡me cago en la cerda que los parió! —No grites, joder. El Zafio está detrás de ti.

—Coño, Társilo, vale que los tengas por corbata, pero a mí no me manda callar ni Dios. —Yo estoy con Llurba. ¡Que se moje la Falange, que fusilen ellos, joder! —Son unos mariconazos. Total, para lo que nos pagan... —Cuidado, que viene el ayudante. —¿Capitán Torregonzalo? El coronel le espera en su despacho. El coronel li va tornar els apunts i els versos. Però no els llibres. Els havia lliurat a l’instructor de l’expedient. El cor del capità es va quedar firmes un instant: ¿un expedient? El coronel, més suau que el dia de la requisa, li va dir que havia valorat el seu escrit i la seva bona disposició. A més a més, trobava molt interessant la idea de difondre els valors militars amb versos —va dir ripios, una paraula que va ferir el capità—. Però la seva obligació era incoar un expedient. Si se n’havia de derivar una sanció o bé havia de convertir-se en causa amb tots els ets i uts o bé quedar arxivat sense conseqüències, ja es veuria. De totes maneres, el va tranquil·litzar: informaria a favor d’ell. Estava convençut que havia estat un ingenu per confiar en un agent del comunisme internacional. La pega era que no va informar dels tractes —va dir tejemanejes, una altra paraula que el va ferir— que tenia amb ell, de la naturalesa dels llibres que li facilitava. No va extremar la lluita contra la subversió, aquest era el punt més feble. —Con el debido respeto, ¿puedo preguntar qué será del muchacho? —No es de su incumbencia. Ande, ande. Esto... Lo de la purga ejemplar me parece bien. Quizás algo corta, ¿no? Anava a demanar un diccionari de rimes per a la biblioteca, però no va gosar. —¿Ordena alguna cosa más, mironel? —No, puede retirarse. En sortir, es va encreuar amb el Perles en un dels adissos. Se li va acostar amb la mateixa cara de felicitat jovial amb què havia començat la revista d’armes, un somriure de rapinyaire. Li va dir una sola cosa alhora que picava amb un dit damunt de les llibretes d’apunts i de versos que el capità havia

recuperat. —La batalla del Ebro la decidió la artillería. La ganamos nosotros. I va deixar en suspens l’ambigüitat del nosotros. Nosotros, la artillería; vosotros, la infantería. Nosotros, los nacionales; vosotros, los rojos. Lluny de majoria, lluny del Perles, eig de Gràcia avall, el capità respirava una mica més tranquil. Havia aconseguit minimitzar el paquet espectacular que li podia caure al damunt. Això li donava forces per batallar fins al final, fins a netejar qualsevol sospita de negligència. Ara només faltava ensenyar les urpes a la companyia, que els serveis interns d’informació confirmessin que el capità Társilo Torregonzalo havia reaccionat amb mà de ferro en defensa de la institució i de la legalitat. Però li costava més fer aquest pas que entrar al despatx del coronel, a qui estava disposat a complaure incrementant les sancions. Tancat a la caseta, llegia les fitxes amb tremolor, com si tota la companyia, sacsejada per la marxa-detenció del Capdet Fontanillas i convertida en un tribunal de cent jutges, li recordés el tacte i equitat com a norma essencial de conducta. Quan havia triat dues fitxes més —Se le ha visto cerca de la Pegaso un día que echaron octavillas incitando a la huelga, Frecuenta cineclubs y centros católicos contrarios al arzobispado—, va arribar el tinent Fernández. Portava notícies fresques del sistema d’informació interior. L’Albaigés Moliner, un dels dos confidents de la companyia, va dir que l’alferes Santaulària havia xerrat detalls de la llista final que el capità ja tenia a punt. —Pues ya no sirve. La he rehecho toda porque hay unas cuantas expulsiones. El deber es el deber, aunque duela. —¿Y al niñato ese le va a consentir que ande por ahí revelando secretos? —No es de su incumbencia. Pero ha hecho bien en informarme, Fernández. El tinent es va retirar. En lloc d’enviar dos soldats més a la mili normal, el capità va decidir satisfer el desig del coronel oferint-li el cap de l’alferes Santaulària. Un mes a banderes no li faria cap mal. Potser l’ajudarien a fer-se un home i tot. Però s’esperaria a acabar el campament, no volia crear més tensió. No era del tot descartable un motí de la setena.

Ara ja només faltava ar el tràngol de llegir la llista, amb el cruel apèndix d’exclosos. Amb autoritat, sense tremolar. Con cojones, Társilo. No volia tornar a flaquejar, a sentir comió pels subordinats. Un militar no té pèls al cor. En la guerra i en la pau, lluita sense glòria, sacrifici sense recompensa, l’honor del deure. —Antes de leerles la lista, o sea, las calificaciones finales, me veo en la obligación de manifestarles mi profundo desencanto por un campamento lleno de sinsabores y de amarguras en lo personal. Es decir, me siento mal correspondido en sus deberes de ustedes para con un superior que les ha profesado respeto y hasta estima. O sea, esto es lo que les quería decir. Más huevos, Társilo, más huevos. Dos minutos más y sanseacabó. Després de llegir la llista, es va sentir com si hagués perdut una guerra o com si hagués presenciat una execució. Va anar a l’imperio i va demanar un conyac. Un altre. I un altre. I un... No. Prou. Es va aturar perquè l’hi demanaven la VirgenReme i la Memé-àngel de la guarda. Va encomanar les últimes hores de la companyia al tinent i a l’alferes. Es va refugiar a la biblioteca, amb la intenció de distreure’s fent versos. Però li costava molt, les paraules se li esmunyien, els conceptes es barrejaven, els versos naixien coixos i només s’empescava imatges pobres, sense grapa. —Juan de Dios, ¿sabe una palabra que rime con Líster? De seguida va rectificar amb esverament, com espantat d’allò que ell mateix acabava de dir. —No, no, olvídese, no he dicho nada. Quiero decir con Yagüe. A la cerimònia final, amb tot el campament vestit de bonito, els pits engarlandats amb els cordons de colors vius, la banda de música que centellejava sota l’últim sol d’agost, els millors de la promoció rebent el sabre d’alferes amb mans blanques enguantades en senyal de gala, la bandera flamejant al cim de la torre... Tot això hauria estat l’èxtasi, però no ho era. Sentia el clatell assagetat per les mirades d’odi de tota la companyia. Per distreure’s, mirava la bandera procurant excitar les brases de l’ardor guerrero.

Banderita, tú eres roja, banderita, tú eres gualda. Llevas sangre, llevas oro en el fondo de tu alma. El día que yo me muera, si estoy lejos de mi Patria, sólo quiero que me cubran con la bandera de España.

La cerimònia va ser llarga, inacabable. Després de l’últim rompan filas, el campament era, tot ell, una retirada a discreción. Maletes, petates, bromes, cants de no tornarem mai més, i presses per abandonar el campament amb cotxe, amb autocar o a paso ligero si hagués convingut. El capità estava boig per baixar a Torredembarra i abraçar l’esposa i la filla. Només li calia anar a la caseta i recollir l’equipatge, amb els apunts, els versos, el pianet i les partitures de colors. Però va fer temps a la cantina esperant que es buidés el campament, com qui s’aixopluga esperant que la pluja amaini. Quan li va semblar que el tràfec de gent i de maletes havia disminuït prou, va baixar pel carrer paral·lel al eig de Gràcia, per les agrupacions d’artilleria i enginyers, on quedaven ja pocs homes, els més ressagats. Anaven cap als autocars que esperaven arran de la plaça d’armes o bé cap a l’aparcament de cotxes proper als tetones d’entrada al campament. I havien de deixar a terra la maleta, el petate i la bossa de plàstic per saludar reglamentàriament el capità. Un home, fornit com una torre humana, no va deixar la maleta ni va fer cap intent de dur la mà dreta a la templa. Era l’alt i cepat Cascales, vermell i xop de suor. En topar-se amb el capità, li va clavar la mirada i, sense aturar-se, va dir

amb veu clara i forta: —¡Hijoputa! I va continuar carrer amunt.

—Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas. —Pues son perlas, mi comandante. La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració amb alarma. El comandant i el capità, que es mantenien expectants, van canviar de cara en sentir les reposades paraules d’Es Filòsof. En l’ambient carregat de pólvora, van caure amb la inoportunitat d’una espurna. Mai no li havien contestat així. Centenars de vegades havia establert la brillant correlació fusells bruts / collons, i fusells nets / perles. Ni tan sols recordava quan va començar a convertir-ho en la seva divisa, la marca de fàbrica de la seva reputació. I no s’havia fet un nom perquè li diguessin a la cara que els seus collons eren perles. La resposta d’aquell soldat confirmava allò que ell denunciava cada dia: la pèrdua de valors, la insolència consentida i aplaudida de la joventut, el declivi indeturable de l’exèrcit espanyol, inoperant davant de la lenta infiltració de l’enemic. —Vamos derechos a la democracia y nadie mueve un dedo para impedirlo. ¿Per a això havien fet una guerra, per acabar traint-se? Després d’una victòria treballada amb heroisme, l’exèrcit s’havia abandonat a la bona vida i havia oblidat que la guerra dura sempre, que l’enemic no descansa mai. A l’enemic, duro y a la cabeza, tant en la pau com en la guerra. Ell la va fer, la guerra. Com a voluntari. Per venjar la mort de son pare, executat per la FAI perquè era de la CEDA, perquè havia pujat un negoci de compravenda de llana i perquè tenia un germà capellà. Es va fer voluntari per enfonsar els barcos rojos a canonades, però sa mare li va suplicar que no s’allistés a la Marina i li va fer jurar que no s’embarcaria mai. Per això, quan es va escapar de Madrid i va ar a la zona nacional, va demanar que el destinessin a l’artilleria de costes, una alternativa acceptable que permetia bombardejar barcos des de terra ferma. No en va enfonsar cap. Ni tan sols va veure la línia del mar en tota la guerra. El bateig de foc li va arribar amb la batalla del Jarama, on va contreure una

propensió fatal a patir ulls de poll i a clavar-se les ungles dels dits grossos a la carn. A falta de callicida i d’aigua amb sal i vinagre, s’arranava les durícies en sec amb una fulla d’afaitar fins que rajava sang. Quan va entrar a Madrid com a alférez provisional de l’exèrcit vencedor, tenia les ferides infectades i cada a que feia era un suplici que resistia amb llàgrimes. Pel dolor intensíssim i per l’alegria inenarrable d’haver dat pel cul als rojos. A la guerra va avorrir la infanteria per sempre. L’artilleria estovava les defenses, destruïa fortificacions i obria bretxes perquè la cavalleria pogués rematar la feina. Al final, només al final, entrava en acció la infanteria fent molt de teatre i atribuint-se tot el mèrit. I, quan conquerien una població, els artillers, que sempre arribaven els últims perquè venien de més lluny, es trobaven que la infanteria els havia pres les millors noies. Es va reenganxar amb l’esperança de fer una carrera fulgurant, però la guerra havia produït un escreix de comandaments i els oficials més grans barraven el pas als més joves. Podia haver fet mèrits de guerra a la Divisió Blava, però els plors de sa mare li van impedir que s’hi allistés. Calia esperar molts anys per accedir a un graó jeràrquic superior. Ja en feia quinze que era comandant d’artilleria, la meitat dels quals havien transcorregut a la Maestranza annexa al Regimiento Mixto número 7 , sitos ambos en la calle Teniente Coronel Onofre Mata, de Barcelona. ava moltes més hores allà que no a casa. La caserna era casa seva. Sobretot el bar d’oficials, a l’empara amniòtica del conyac, que li proporcionava una seguretat fetal. La vida casernària l’ofegava. Li va costar substituir el fragor del combat per una rutina pautada amb tocs de corneta i estadillos. Fins que va trobar el seu camí quan el van captar per al servei intern d’informació. Primer hi va posar entusiasme, convençut com estava que l’enemic s’infiltrava pertot arreu. Però ben aviat l’espionatge es va convertir en una droga i, anés on anés, sempre es posava al servei de la Segona Bis o muntava una xarxa pròpia d’antenes i confidents. A través dels seus informadors i de les seves recerques, controlava els moviments, coneixia la vida i miracles de tothom, afalagava els comandaments, establia aliances, traïa quan li rotava, cultivava la xafarderia i

traslladava els seus recels a la superioritat quan li semblava que algun oficial es desviava de l’ortodòxia o era sospitosament tebi. Gràcies als secrets que atresorava i als xantatges ben istrats, s’havia fet invulnerable. Era temut i això el feia especialment feliç. Amb l’excusa del servei, de guàrdies, de maniobres o de cursets de reciclatge a Segòvia, generalment inventats, s’estava tantes hores i tants dies sencers com volia a fora de casa. Per anar de putes o per viatjar a Madrid i fer el calavera durant uns dies amb vells amics de la guerra. La Cloti, la seva dona, no li preguntava res. I això li sabia greu. Encara que ella tingués la certesa que l’enganyava, encara que ella sabés del cert que no se n’havia anat de maniobres, no li costava gaire de preguntar què tal les maniobres o si havia tingut fred. La Cloti s’havia tornat callada, hermètica. Submisa i obedient com sempre, però muda. I això que no sabia el gran secret que amagava el Perles, el pis que es va comprar amb el premi d’una quiniela de catorze encerts. Aleshores tenia una amant fixa, la Maite, una falsa rossa pescada en un bar de cambreres. Unas tetorras del copón. Es va gastar els dos milions i mig per posar-li un senyor pis a la Travessera de les Corts. Però un dia la va estomacar de valent i la noia se’n va anar a la sa. Aleshores va convertir el pis en un picadero, que no va durar gaire, perquè calia buscar algú que el netegés i que canviés els llençols. Va decidir llogar-lo i rebentar-se la renda del lloguer en dones i en alegres escapades a Madrid un parell de cops a l’any. Li semblava una mesura justa que li permetia portar dues comptabilitats i lliurar el sou íntegre a la Cloti perquè menés la casa i pugés els fills. Els fills. Vet aquí el motiu pel qual havia emmudit la Cloti. Els fills li van sortir carbassa, al Perles. La primera sotragada va ser el defecte de la nena. Va néixer amb el braç dret més curt i la maneta esquifida. El Perles s’estimava l’esguerradeta amb una pena tendra. Li inculcava que amagués el bracet raquític i que fes servir sempre la mà esquerra. Però ella era esquerpota i s’entossudia a menjar les sopes, a escriure i a fer-ho tot amb la mà disminuïda. Fills petits, problemes petits. Els problemes grossos van començar quan el gran no va seguir la carrera militar com el Perles havia somiat sempre. A mitja carrera de farmàcia va fer la mili normal a Melilla i després va penjar els estudis i es va

fer hippy. El Perles li recriminava que gosés anar pel món amb aquella pinta, sense corbata, amb barba i els cabells tan llargs. Però el fill no discutia, prescindia totalment de son pare. Fins que un dia el Perles va arribar a casa molt begut, el va escridassar dient-li maricón del carajo i el va amenaçar amb la pistola. La Cloti s’hi va interposar cridant com una boja, la filla li va prendre l’arma i el noi, el gran, se’n va anar de casa i no en van tornar a saber res més. Només notícies vagues, suposicions, indicis febles, res segur. La filla, la nineta dels seus ulls, encara el va decebre més. No va tardar gaire a marxar, ella també. Va anar a estudiar a Madrid. ¡Amb tantes carreres com hi havia, havia anat a triar ciències polítiques! Des d’aleshores, quan el Perles s’escapava a Madrid li semblava que s’havia de trobar la filla a cada cantonada. Per primera vegada a la vida experimentava una ombra d’angoixa durant les gresques eroticopatrioticoalcohòliques. Fins que va haver d’anar a Madrid a correcuita. Havien detingut la nena i tenia por que la portessin a la Dirección General de Seguridad. Sabia quina feina feien a la Puerta del Sol. Ell mateix es queixava que estomacaven poc els opositors al règim: quasi tots en sortien vius. irava l’heroisme dels grans militars, però en aquella dura avinentesa no es veia amb cor d’imitar-los. Ell no era Moscardó, que havia sacrificat el fill per defensar el glorioso Alcázar. Ni era Queipo de Llano, que havia proclamat que, per mantenir l’esperit de la Cruzada, aniquilarien les dones i els fills si calia. No, no era com ells. Reconeixia la seva debilitat i que en la seva escala de valors la família estava per damunt de tot. Va remoure cel i terra perquè deixessin anar la filla. I es va quedar de pedra quan, un cop al carrer, en lloc d’agrair-li els esforços, la nena va protestar i li va dir amb agror que s’avergonyia d’ell. La propera vegada s’ho podia ben estalviar. S’estimava més podrir-se a la presó que ser rescatada per un fatxa que tenia bons es entre els grisos i els socials. I li va confessar amb totes les lletres que era marxista-leninista i que estava disposada a donar la vida per la causa. L’ombra d’angoixa creixia com un tumor i es va constituir en un neguit permanent. Comezón, en deia ell. Un signe de debilitat, el primer avís de la vellesa. La comezón l’obligava a plantejar-se què faria si tornaven a detenir la nena. Vivia esqueixat entre el deure de ser tan inflexible amb ella com deia que s’havia de ser amb els comunistes o bé deixar-se endur per l’amor de pare i acceptar el determini de la filla com un càstig diví que ell no es mereixia.

L’antídot de la comezón era mantenir viva la flama dels principis. Amb furor. Guerra a mort al comunisme internacional que estava corrompent la joventut de tot el món, singularment a les universitats, que s’havien convertit en focus de descomposició moral finançats per Moscou. Fins i tot Espanya, que havia sabut esbandir el comunisme ajuntant amb sang l’espasa i la creu, fins i tot Espanya es veia minada per un exèrcit de tèrmits comunistes. —Vamos derechos a la democracia y nadie mueve un dedo para impedirlo. La comezón li feia mantenir l’esperança que la nena abjuraria de les aberracions i veuria la llum de la veritat. Però això cada dia semblava més impossible. L’allunyament físic i ideològic s’eixamplava sense remei. La perdia com havia perdut el gran. Primer l’un. Després l’altra. Els comunistes li havien pres els fills. —El gobierno no tiene cuajo para legalizar los partidos comunistas. Se les da tiempo para que se organicen, para que hagan proselitismo y para que berreen por las calles y por las fábricas. Y, cuando han cogido confianza, se declara el estado de excepción y se les fusila a todos. A Líster y a Carrillo se les mete la hoz y el martillo por el culo hasta que les salgan por la boca. Y a la Pasionaria se le mete un escobillón de artillería por delante y otro por detrás. Así de fácil. Duro y a la cabeza. Pero falta cuajo. Sentia repugnància pels joves grenyuts, barbuts i jerseiuts: comunistes. Pels capellans que anaven sense coll dur: comunistes. Pels intel·lectuals que firmaven pamflets contra el règim: comunistes. Per les noies que feien balandrejar els pits perquè anaven sense sostens: comunistes. Pels militars que es distanciaven del Glorioso Alzamiento del 18 de Julio: comunistes. Les cançons de protesta, les guitarres, els llibres, la minifaldilla, el català, les pastilles antibaby, la universitat, els porros, el black power, el women’s lib, els capellans obrers, el Concili, les pel·lícules d’art i assaig, les barbes, les patilles, Cuadernos para el Diálogo, Comissions Obreres, el mur de Berlín, el Maig del 68

, el biquini, les discoteques, el jazz, la revolució cultural, Che Guevara, la nova cançó, Montserrat, Valentina Tereshkova, l’or de Moscou, l’art abstracte, la llei de premsa, les sueques, els tàmpaxs, els pantalons de pana, els dos cavalls... Tot era el mateix pus, un complot per desgavellar el món, un caos moral promogut expressament per arrabassar-li els fills. La Cloti callava més que mai. El Perles procurava estar sempre a fora de casa, perquè era com viure amb una morta. Se n’anava sense dir res, sense empescarse excuses. En el fons hauria agraït que un dia la Cloti li preguntés on anava. Hauria estat un senyal de vida. Però no. Els àpats s’havien convertit en un callat rumor de coberts, de vasos i plats que entrexoquen. Els caps de setmana eren deserts inacabables. Se li enroscava per dins la tristesa de no veure els fills, de sentir-los lluny per sempre. La mirada de la Cloti l’acusava en silenci de la desfeta i això arroentava encara més la comezón. Es proposava parlar amb ella, preguntar-li què li ava. Amb bones maneres, això sí. Perquè la Cloti era al·lèrgica als crits i a les pallisses. Es tancava com una ostra quan intuïa violència, encara que fos larvada. Però a l’hora de la veritat li fallaven les forces i ajornava la conversa per a més endavant. Fins que un dia va pegar un cop de puny sobre la taula a mig sopar. —¡Basta! ¡Basta! ¡Basta! ¿Se puede saber qué coño te cruje? ¡Di algo, por el amor de Dios! En lloc de respondre, la Cloti va esclatar en un gran plor i se’n va anar a l’habitació sanglotant. El Perles sabia la resposta: volia els fills, volia una vida de família normal. Un marit normal i uns fills normals que et diuen bon dia quan es lleven, que diuen adeu quan marxen i hola quan tornen, que et telefonen per preguntar-te com estàs encara que visquin lluny de casa. Una casa amb roba per rentar, roba per plegar i guardar als armaris. Una casa per enfadar-te quan els fills et deixen amb un plat de més a la taula perquè no t’han dit que no vindrien a dinar. Una casa per improvisar una truita quan els fills es presenten a sopar amb amics o amb la nòvia i no t’havien avisat abans. Una casa normal, amb vida normal. Amb vida. Li va comprar un televisor nou. Res. La va treure a ejar algun diumenge al matí i l’espiava de reüll, però ella, tot i que semblava distreure’s, no badava boca. La va portar al cine, a veure si reia una mica amb El mundo está loco,

loco, loco, loco. Li va preguntar si s’ho havia at bé, si volia que anessin al cine més sovint, i ella va arronsar les espatlles. Un dia es va presentar a casa amb un gosset joveníssim, un cadell entremaliat. L’hi havia regalat un subtinent que no sabia què fer amb una cadellada de quatre. —Toma. Para ti. Para que te haga compañía. Es va posar histèrica. Va ser com si li haguessin donat l’ordre de buidar el pap. Volia els fills i no una bèstia, estava tipa de canviar sempre de ciutat per culpa dels destins militars, tipa de no tenir amigues, de no tenir família. Ni la seva. Tipa de sentir que la culpa de tot era dels comunistes. No, els fills havien fugit de casa per culpa d’ell, no de Santiago Carrillo. Tipa de viure pendent del telèfon, amb l’esperança de sentir la veu del noi, amb l’esglai d’una altra detenció de la noia. Tipa, tipa i retipa de tot. El Perles va descarregar la pistola contra el cadell. Uns quants dies més tard va prendre una decisió dràstica, radical. Aprofitant l’avinentesa que el pis de les Corts havia quedat buit, va ordenar a l’ que no busqués llogater. Estava tan desesperat amb la Cloti que va renunciar als ingressos que finançaven les seves escapades. Potser perdria les escapades i tot. Però guanyava una partida a la consciència. Si tenia algun deute amb la Cloti, el saldaria per sempre amb un gest de generositat secreta, que és la bona, la que s’exerceix desinteressadament sense que ho sàpiga la persona beneficiada. En contrapartida, no volia sentir més pena per la Cloti. Ell també estava tip i retip d’ella i del seu posat de víctima. Va anunciar a la Cloti que s’havia acabat rodar d’un lloc a un altre, que s’havien acabat els blocs de pisos militars. Havia comprat un pis a la Travessera de les Corts. Per fer-la feliç. Sempre s’hi era a temps, de començar una nova vida, la que ella es mereixia i que fins aleshores no li havia sabut donar. En lliurar-li les claus, va sentir un gran alleujament moral. A partir d’aquell moment, s’havien acabat les commiseracions. Cada perro se lame su capullo. Ell ja en tenia prou amb la comezón i les cabrones seqüeles de la guerra que li havien quedat als peus. Ho ava dient-se que eren estigmes gloriosos del combat contra el comunisme.

El canvi de pis va coincidir amb unes vacances de Setmana Santa que la filla marxista-leninista ava amb ells. Això i la mudança van revifar una mica la Cloti, li van difuminar la tristesa que li aombrava la cara. Una ombra no esvaïda del tot, perquè el noi, el gran, continuava essent un tabú. La nena afirmava que es movia entre Eivissa i Formentera. Eren les úniques notícies. El Perles obria les orelles però feia veure que no sentia res. La nena va tornar a Madrid i la Cloti es va quedar novament sola, ara al pis de les Corts. De tant en tant preguntava per la casa, com és que no n’hi havia dit res, quanta hipoteca pagaven, com s’havia pogut permetre un luxe com aquell, si no estiraven més el braç que la màniga... El Perles tenia resposta per a tot: res d’hipoteques, havia cobrat uns plusos que li devia l’exèrcit des de feia divuit anys, que ho havia fet per ella, que era una sorpresa que duia en secret, que ho havia tramat amb molta il·lusió... No era la conversa que més plaïa al Perles. Al contrari. Després de tant de temps desesperat perquè la Cloti no obria boca, ara l’hi taparia amb ciment. Com cada any, en arribar l’estiu se n’anava a Castillejos. Allà se sentia gran, dominador, amo d’un poder quasi omnímode que feia estremir els caballeros aspirantes. —Sólo de oír mi nombre ya crujen. A Castillejos pujaven nois de casa bona, estudiantets que a la universitat es deixaven seduir pels cants de sirena del comunisme i s’enfrontaven a la policia. S’apuntaven a les milícies per conveniència i després es aven per l’entrecuix el deure de servir la Pàtria. Colla de rojos hipòcrites. L’obligatorietat del servei militar era una circumstància òptima per separar les pomes sanes de les podrides. Quan ell fos coronel aplicaria als comunistes dos conceptes fonamentals d’artilleria: tir constant i tir concentrat. La història demostrava que els espanyols només entenen el palo y tente tieso. Duro y a la cabeza hasta que les salgan los ojos por el culo. Però cada dia que ava, les tres estrelles de coronel eren més improbables. Creixien més de pressa els ulls de poll que les estrelles. N’hi faltaven dues i encara veia lluny la de tinent coronel. El desesperava tant la lentitud de l’escalafó com que els alts comandaments no fessin res per aturar el comunisme que tenien davant dels nassos. La idea de torturar els comunistes fins a la mort feia aigües quan pensava en la

nena. Per això es va empescar un raonament que resolia el conflicte moral. Les dones, febles, impressionables i fantasioses per naturalesa, es deixaven entabanar per homes fanàtics. Sempre havia estat així. Els capellans les encantaven com a serps explicant-los històries que pintaven el cel de color de rosa i l’infern amb flames espantoses. Els marxistes feien exactament el mateix. Calia, doncs, tallar el mal entre el jovent masculí quan els militars el tenien a l’abast de la mà. De tant en tant es preguntava si la nena jeia amb barbuts i jerseiuts de la universitat. Però la idea d’imaginar-se la filla grapejada i follada li resultava inable. I es deia que ella no era d’aquestes. No, no, de cap manera. Ell li havia inculcat que en les dones el pudor i l’honor són una mateixa cosa. Sí, però... ¿I si el fet de ser esguerradeta l’empenyés a buscar els homes saltant-se l’honor i el pudor? No, no, impossible. Potser sí que era comunista, però puta no. La nena no. Ja que no tenia poder per empaitar els comunistes com es mereixien, aprofitava l’estada a Castillejos per putejar els caballeros aspirantes. Si volien ser oficials de complement, havien de ar per l’adreçador, el seu adreçador. Colla de rojos hipòcrites. —Niño, la pasta. L’assistent —ara en deien ayuda, però al Perles li costava adoptar la nova denominació— li aplicava la miraculosa pasta Pedal, preparava pediluvis amb sal, vinagre i aigua a la temperatura convenient perquè macerés la durícia, rebaixava amb compte els bonys, els reduïa, els amorosia, feia massatge a les zones més torturades i deformes, aplicava regularment la miraculosa aigua de Burow a les vores de les ungles perquè no s’infectessin, preparava apòsits ben encoixinats i li embenava els peus quan calia. En tota la carrera no havia trobat un assistent que li evités el dolor amb tanta eficàcia. Tenia ull clínic, unes mans d’or i una intuïció que li donaven un avantatge que cap altre subordinat del Perles havia tingut abans. —Dale pasta, que tengo que bajar al campo de tiro. —Esto aguanta una marcha de cuarenta kilómetros. —Como no sea verdad te rebano los cojones con la cuchilla.

—¡Bah! Menos lobos, menos lobos. —¿Menos lobos? Verás tú si me encabrono. —¡Qué se va a encabronar con la faena que le estoy haciendo! —Dale todo lo que tengas que dar pero cállate ya, joder. —Y un huevo. Si callo la boca, hablo por el culo. —¡Mira que eres mariconazo! —Sin faltar, eh. Aquí el único maricón es usted. ¿Duele aquí? —No, pero ten cuidado. —Si no retira lo de maricón, le hago ver las estrellas. —Pero si era una broma, chaval. —Pues no tiene ninguna gracia. —Venga, coño, mira qué hora es. Al camp de tir, el capità Gonzalo se li va posar gallet. Buscava excuses per suspendre l’exercici quan ja estava tot a punt. No el va sorprendre que es negués a disparar, perquè tenia el Gonzalo per un efeminat. Això de fer anar la companyia amunt i avall sempre cantant era una mariconada molt pròpia dels bípedos sin plumas. Per fer-lo enrabiar li deia Gonzalo. Al començament el capità protestava. —Con el debido respeto, Torregonzalo, mi comandante. —Ah, muy bien, muy bien. I de seguida li tornava a dir Gonzalo, per tocar-li els collons. O Gonzalito. A qui no vol cols, dos plats. Fins que el capità va deixar de protestar. Era un pollatova. El primer any que el capità va pujar a Castillejos, el Perles es va fixar en ell perquè sempre feia cantar a la tropa.

No puedo amar a ningún hombre, me debo a todo el batallón. Mi mano, capitán, a nadie la daré, la necesito yo para dar de beber.

Bailarinas de salón, coristas de Celia Gámez. Con su gallina clueca al frente. Una tarda de diumenge en què el Perles no se n’havia anat de permís perquè estava de jefe de día, el capità es ejava pels afores del campament vestit d’uniforme amb la dona i el cotxet de la seva filla. Anaven a poc a poc, xinoxano. Endut per la tafaneria irreprimible, el Perles els va seguir camí enllà, en direcció a la Mussara, i va observar que, a mesura que s’allunyaven, ada l’última garita, la mà que el capità tenia als muscles de la dona es desplaçava cap avall i apamava el cul. Al cap d’una estona la mà es va ficar per sota de la brusa. Arrecerats entre pins i matolls, marit i muller es van morrejar i es van grapejar amb deler. Si no arriba a ser pels plors de la nena, que trobava a faltar el bressoleig del cotxet, haurien cardat allà mateix. Des d’aleshores el va observar amb atenció a l’imperio i es va adonar que no bevia licor, que defugia converses pròpies d’homes, que censurava el sexe de lloguer i que parlava de la seva santa esposa amb un respecte reverencial. ¿Santa?, pensava el Perles. ¡Si era tan puta com les altres! ¡Ho havia vist amb els seus ulls! No li cabia al cap que un borne, i encara menys un militar, limités el sexe a la vida conjugal. I encara trobava més estrambòtic que el Gonzalo continués enamorat. Pensava en el silenci feridor de la Cloti i es posava de mala hòstia. ¿Por qué, siendo tan maricón, Gonzalo es feliz, y yo, que soy tan hombre, no, me cago en la puta? Ell, a la seva manera, no havia deixat d’estimar la Cloti. La Cloti era submisa, diligent, casolana i es deixava follar, sí, però la seva docilitat enganyava. La seva rebel·lia era el silenci. Amb les dones no hi havia res a fer: o monjas o putas. La mía me ha salido medio monja y la de Gonzalito medio puta.

L’espionatge que va exercir sobre el capità no va revelar cap flaquesa. Al contrari, tenia un historial impecable, un expedient net. Anava a la universitat, però això només el feia sospitós d’una manera vaga, com a qualsevol estudiant. El Perles odiava els militars que mostraven vel·leïtats intel·lectuals. I es malfiava especialment dels oficials mallorquins i menorquins, massa tous i massa panxacontents per encarnar l’esperit militar. —Ésta es la munición que hay. Nada de fogueo ni pollas en vinagre. —Pero aquí pone 1943 . —¿Y qué te cruje? —Casi cien muchachos a doce balas cada uno son más de mil disparos. Es mucho riesgo. —Cien muchachos son doscientos huevos. ¿O no hay? —Si es por huevos, los míos, mi comaante. Déjeme probar a mí antes. El Perles no comptava que el tinent coronel arribaria tan aviat. —¿Algún problema, capitán? —Con el debido respeto, mitenienteronel. Esta munición está más que caducada. Es de 1943 . —Lo que está caducado son sus huevos, mitenienteronel. Ya se sabe que la infantería es muy puesta y muy fina. Per demostrar-ho va demanar un fusell. Va omplir un peine amb cinc cartutxos i els va trasar al fusell. Després va fer

pujar el primer a la recambra i va tirar l’aleta del fiador cap a l’esquerra. Conscient que els oficials i els aspirantes estaven pendents d’ell, va tensar la figura per dibuixar un escorç altiu i es va disposar a escriure una pàgina brillant del seu mite. Com que actuava davant del seu públic preferit —l’acollonida infanteria— es va proposar disparar els cinc trets seguits, sense pauses, i es va proposar encertar-los tots al cor de la diana. Va separar els peus, un al davant i un al darrere per estintolar-se bé, va apuntar a la primera de les dianes, va afermar la culata a l’espatlla, va aguantar la respiració, va alinear el punt de mira amb l’entalladura de l’alça com quan apuntaven contra els rojos a les trinxeres del Jarama. Va pensar: ahora vas a ver, i va prémer el gallet amb decisió. Va sentir el grinyol de la molla en alliberar el percussor i com el trajecte del punxó moria amb un impacte sord, inútil. ¡Pif! —¡Cagüen la chorra bendita del santo padre! ¡Niño, otro fusil! No estava disposat a donar la raó al Gonzalo davant de tothom. Ell no era dels que es donen fàcilment. Però, quan anava a treure el cartutx que havia fallat, l’arma es va disparar i el retruc li va ensorrar la culata a l’estómac. Va sentir una cinglada, un cop de puny sec i es va quedar sense respiració. Va caure de genolls. S’asfixiava sota l’opressió d’una roca enorme. Els sanitaris, el pàter, el capità, el tinent coronel, tothom va anar a socórrer el comandant. El van ajudar a alçar-se, i ell, amb la cara congestionada i reprimint el dolor, va aconseguir balbucejar: —¡Que no pasa nada, leches! El tinent coronel va ordenar: —Suspendan el ejercicio. El jeep del tinent coronel va desaparèixer a dins d’una polseguera vermella. Ràbia, ira, dolor, vergonya, venjança. Me las pagarás, te lo juro por los huesos de mi madre.

Li va fer mal durant uns quants dies. Però no va deixar d’anar a l’imperio, que no corregués la brama que estava fet una merda per culpa d’haver badat com un recluta que dispara per primera vegada. Per sort no s’havia trencat cap costella. Si havia viscut trenta anys amb els peus destrossats, bé podia aguantar una setmana amb l’abdomen macat. Ara l’únic que el preocupava era tornar el cop, posar en evidència el ridícul capità d’infanteria —¡d’infanteria!— davant dels seus alegres muchachos cantarines. S’havia poposat engegar-li el seu famós full de serveis a prendre pel cul. Te voy a desvirgar, Gonzalito. Va encomanar al subtinent Palanca, que era el seu home de confiança, que li busqués una bona antena a la companyia del Gonzalo. Volia vigilar-lo de ben a la vora. —Precisamente hay uno que antes de las revistas me trae el mosquetón para que le abrillante el ánima. Es muy deslenguado y paga bien. Hace tiempo que le tengo calado. —Quiero echar un párrafo con él. Una tarda que s’estava al seu despatx de l’armeria va rebre la visita que esperava. —¿Qué hace un infante huroneando por ahí? —Me manda el subteniente Palanca. —¿Cómo te llamas? —Felipe Boulanger Alpuente. —¿Boulaqué? —Bo-u-lan-ger, con ge. Es de origen francés. —¿Te ha dicho Palanca de qué se trata? —Yo sé cosas del capitán Torregonzalo que le van a interesar. —¿Qué cosas?

—Hasta en la Cochinchina saben que se la tiene jurada. Y yo también tengo mis asuntos. Si usted me ayuda, yo le ayudo. —Al grano. ¿Qué quieres? —El pasaporte. Necesitaré salir al extranjero cuando acabe el campamento. —¿Para qué? ¿Para ponerte cachondo en un estriptís? ¿Para comprar libros comunistas? —De eso se trata, precisamente El capitán lee libros prohibidos. Aquí, en el campamento. Obras de Marx y cosas así. —¿De Marx? ¿Aquí, en el campamento? ¿Quién te lo ha dicho? —Se los pasa uno de nuestra compañía. Estudian juntos en la universidad. —¿Quién? —Yo no soy del SIM. —Yo tampoco. Jura por tu madre que no te lo inventas. Jura que Gonzalo no sabe nada de esta conversación. —Se lo juro. —No pareces un infante. Tienes cojones. —¿Qué me dice del trato? —Vuelve el lunes, a ver qué podemos hacer. Pero si intentas tomarme el pelo te meto una granada de carga hueca por el culo. La Virgen María parió en un pesebre y cuando menos lo esperas salta la liebre, va pensar el Perles. Estava confós, indecís. D’una banda, la revelació era una bomba, un caramel massa apetitós per deixar-lo ar de llarg. En la seva carrera d’espia, era la primera ocasió que tenia d’atrapar un oficial comunista in fraganti. ¡Quin plaer! ¡I quin sobrepuig de prestigi davant dels alts comandaments! D’altra banda, sospitava que la proposta del tal Boulanger podia ser una audaç maniobra defensiva del mateix Gonzalo. O no. Potser era veritat

que aquell individu descarat només volia el aport. Per si de cas, va actuar amb prudència, potser el capità era prou cargolat per parar-li una trampa perquè s’emmetzinés amb el seu mateix verí. Gràcies a l’amistat amb el tinent coronel Vidal, va fer servir la xarxa de la Segona Bis per estudiar la figura del Boulanger i seguir els seus moviments. També va enviar el subtinent Palanca a la biblioteca, que era on ava més hores el capità Gonzalo, perquè espiés per a ell. Aviat va saber que el tal Boulanger no semblava tenir connexions amb ningú, que era un vivales i que s’ajuntava amb un putero notori de la seva companyia. I també va saber que el capità, efectivament, llegia llibres de Marx. Es fregava les mans: ¡Gonzalito comunista! La idea de veure’l acusat en un consell de guerra sumaríssim el feia saltar d’alegria. Va traçar un pla metòdic per preparar el terreny. Primer va convèncer el coronel que calia ordenar unes revistes d’armes. Un parell o tres de companyies elegides a l’atzar. La setena, per exemple. El Gonzalo donaria per fet que aquella era la seva venjança. Però no. L’enxamparia més endavant amb un projectil incendiari que ell, artiller vocacional, li sabria col·locar en el moment just. Vas a quedar como puta por rastrojo, Gonzalito. Vamos allá. Es va aturar al mig del eig de Gràcia per mirar el cel i per mirar les capçades del pins. Notava indicis d’aire humit, anuncis de boira. Huele a coño. Que te den por culo, puta Josefina. —¡Compañía, a formar con armas, a formar con armas! La veu del cuartelero sonava com l’alarma d’un submarí descobert per l’enemic: ¡immersió!, ¡immersió! El Perles disfrutava. L’alferes Custodio: ¡Atenta la compañía! ¡Fi, augh! ¡No se muevan cuando están dando novedades! El tinent: ¡Op-ía, augh! ¡Ni parpadear estando firmes! El capità: ¡Quieto todo el mundo! La megafonia, que fins ara havia callat, es va despertar. Venga, bípedos sin plumas, echad octavillas ahora. Gritad vivas a la libertad y

mueras a Franco, bailarinas de salón, perritos amaestrados que tembláis delante del Perlas. ¡Sacad pecho, cojones!

Quien al oír ¡Viva España! con un ¡Viva! no responde, si es hombre, no es español, y, si es español, no es hombre.

Maricones. Eso es lo que sois. Maricones y caguetas. Con los huevos en el gaznate y tiesos como un muerto. Estáis de puta madre para que os fusilen, pandilla de hipócritas. ¿Para eso ganamos la guerra, para teneros tres meses a pan y cuchillo haciendo como que cumplís? Caballeros aspirantes, ¿juráis a Dios y prometéis a España, besando con unción su bandera, respetar y obedecer siempre a vuestros jefes, no abandonarlos nunca y derramar, si es preciso, en defensa del honor e independencia de la Patria y del orden dentro de ella, hasta la última gota de vuestra sangre? ¡Sí, juramos! ¡Una mierda juráis, mariconazos! ¡Mirad mis pies! Eso sí es dar la sangre por la Patria. ¿La Patria? Os importa un bledo, pandilla de hipócritas. —Formada la compañía para la revista, micomaante. —Baje la mano, baje la mano. Tú eres igual que ellos, Gonzalito, un correquetecagas delante de los mandos y un comunista redomado por detrás. Eres más falso que la polla de una gallina. Un infiltrado eres. Va començar pel final. El cel s’entelava amb un filtre mat. Per la megafonia cantaven en anglès mentre la Josefina s’escampava de puntetes. Ja ho deia ell que sentia olor de cony.

Hissava un fusell de cap per avall i n’escodrinyava l’ànima, movia l’alça, ava una ungla per la regata del portabaionetes, ficava el dit petit a la recambra, examinava el cuiro de les corretges... Inopinadament es va posar tendre i sentimental en escoltar la serena melangia de Nat King Cole que davallava pels altaveus. Solamente una vez amé en la vida, solamente una vez y nada más. Sí, era veritat, una sola vegada i prou. Se li posava dura recordant una vegada que va ballar amb ella al compàs d’aquest bolero. Una vez nada más en mi pecho brilló la esperanza. Unas tetorras del copón, la Maite. La esperanza que alumbra el camino de mi soledad. Soledat de llop solitari, soledat per amor a la vida militar, plena de renúncies, més abnegada que la del missioner. Una vez nada más se entrega el alma con la dulce y total renunciación. ¿Per què se’n va anar, puta cabrona? ¿No li pagaya religiosament cada mes? I l’estomacava, és clar. A les putes els agrada provocar. Chúpamela, que me la chupes te digo, te mantengo para que te bajes las bragas en cuanto llego, para que te dejes follar por delante y por detrás hasta que te salga la leche por la boca, y, si te mando que me la chupes, le das a la turuta y te marcas una diana floreada. Per melindrosa ja tenia la Cloti. Y cuando ese milagro realiza el prodigio de amarse hay campanas de fiesta que cantan en el corazón. Si no li hagués mossegat el gland amb ràbia, si no s’hagués guanyat una pallissa merescuda, potser encara seria la seva amant favorita. ¿Per què va fotre el camp, la Maite? Sense un petó ni una frase carinyosa, a la sa, la molt puta. La revivia, la sentia remenant les anques a frec d’ell al ritme de la cançó. ¡Quin tros de dona! ¡Qué tetorras! Si ell deia que l’ànima estava bruta o que l’alça era un niu de pols, la seva paraula era llei. Darrere seu el tinent apuntava els noms dels empurats, un de cada deu o dotze. Va agafar l’arma del següent i la va revisar amb una parsimònia de botxí sàdic. El va reconèixer de seguida: vaya, vaya, el delator misterioso, el que se quiere largar al extranjero a costa de Gonzalo. Felipe Boulanger Alpuente. Te tengo fichado, chaval. Encara es preguntava si era un espontani insensat o un peó del Gonzalo. Fins i tot podia ser un enviat dels serveis interns d’informació, una jugada per fer-li fer un pas en fals. Tenia molts enemics, el Perles. Li va apuntar l’arma directament a l’ull i es va estar una bona estona estudiant-li la cara, recreant-se en la demora, gaudint de la saliva que s’emava. De cua

d’ull també escrutava el capità, per observar la seva reacció. Però no va notar res d’especial en cap dels dos. Va fer un gest brusc, com si anés a disparar de broma, i el Felipe Boulanger Alpuente va retrocedir instintivament amb cara d’esglai. I això que l’arma estava descarregada. El típico soplón cobarde que se caga a las primeras de cambio. Finalment li va tornar el fusell i, sense dir res, va continuar cap al següent. —¿Este fusil está limpio? Titubeig. Glopada de saliva cap endins. Están cagados, a punto de desmayarse. —Puede que no lo suficiente, mi comandante. —Pues menuda pejiguera. Va fer una ganyota de menyspreu i un gest al tinent: apunta aquest també. Al capità, en to de retret: —No veo más que cochambre y gorrinería, Gonzalo. Ara era el capità qui s’emava saliva. Callas como una mujer, como mi mujer. Yo también tengo una esposa santa, so cabrón. Y ahora le da por abrir la boca para preguntar por el piso: Quién vivía antes aquí, a quién se lo compraste, cómo diste con él, cuándo, cuánto, por qué... La Cloti es como tú: una cruz. El següent era un ros molt ros. El Perles va agafar el mosquetó amb cara de fàstic, tot mantenint-lo allunyat del cos com si s’hagués d’enllardar. —¿Este fusil está limpio? —Ya lo creo, mi comandante. —Si este fusil está limpio, mis cojones son perlas. —Pues son perlas, mi comandante. La companyia, encarcarada en un firmes paralític, va suspendre la respiració

amb alarma. El comandant i el capità, que es mantenien expectants, van canviar de cara en sentir les reposades paraules d’Es Filòsof. En l’ambient carregat de pólvora, van caure amb la inoportunitat d’una espurna. El Perles es va girar cap al capità amb ulls furiosos en demanda d’explicacions. El ros escandinau es va voler exculpar assenyalant el tinent. —Y, si no, pregúnteselo al teniente. Antes me ha dicho que está de puta madre. El tinent va saltar com un tigre ferit. —¡Manténgase firmes y calle la boca, joder! ¡Este tío está mochales, mi comaante! El Perles va agafar el fusell amb ràbia i va alçar-lo per inspeccionar-ne l’ànima. Però la lenta invasió de la boira entelava la llum de la tarda. Com que no s’hi veia prou, va encarar la boca del canó ben amunt, més enllà de la capçada dels pins, contra l’espessor del cel, buscant un indici de claror. Fins que es va convèncer que no era per falta de llum que no hi veia. Va descargolar la baqueta cerimoniosament i, com un prestidigitador que marca bé els gestos per mostrar que no fa trampes, la va introduir al canó i la va fer rebotar diverses vegades. Un fusell ple de merda i embussat. ¡Habráse visto! ¡Hasta ahí podíamos llegar! Va mirar el capità amb la satisfacció de la malícia. Te pillé. S’havia d’esforçar a no tibar massa la corda. Fins que no fes explotar la bomba que estava preparant, calia ser caut. Però sense ar per un castrat. Yo no soy un cabestro como tú. Va alçar notòriament la veu perquè ho sentís tota la companyia: —¿A quién más le habéis dicho que tiene el fusil de puta madre? Saliva, cul, suor freda. Veu insegura. —A nadie, micomaante. Con el debido respeto... —¡No! ¡Que hablen ellos! No va poder més. Ni debido respeto ni pollas en vinagre. ¡Ya basta! Va explotar com un tro. Marcava les pauses amb mirades de foc. Era el braç executor de la ira de Déu. Duro con ellos y a la cabeza.

—¿Quién más tiene perendengues para decir que su fusil está de puta madre? Parlava de cara a la tropa més inútil i covarda que mai s’hagués vist, la morralla de l’exèrcit. —Se lo pregunto a ellos, a los infantes que se cagan cuando van a disparar, a los intelectuales que deshonran el uniforme, a todos esos afeminados que confunden el ejército con los coros y danzas y que andan todo el día cantando chorradas, mariconazos que se dan por el culo con los fusiles. Y lo que más me cruje es que se dejan la mierda dentro. Se li estava escalfant la boca. Caminava, ejava la mirada desafiant per les tres files de cares de pedra que estaven clavades al seu davant. Sense voler, estava pendent del Felipe Boulanger Alpuente, se sentia observat per ell. —¿Me explico en cristiano puro de oliva? Va fer una pausa llarga per assaborir el terror que sembrava. Qué hemorragia de gusto, ¿verdad, Gonzalito? —¿O no? Encara li durava la trempera. El record de la Maite l’havia excitat i, com a bon artiller, no abaixava la guàrdia. —¿O no me explico? Nova pausa llarga, triomfal. Va llançar el fusell al capità, que el va agafar al vol. I es va acostar al soldat ros. —¿A quién le querías tomar el pelo, a él o a mí? El ros tremolava. ¿Això era l’ardor guerrero, cagarse a sobre davant d’un superior? —Eso, tiembla, porque te vas a acordar de mis cojones toda tu vida. ¿Cómo te llamas? Com que no contestava, el capità va intervenir amb mala hòstia.

—¿Está usted sordo o qué? ¡Conteste al comaante, coño! —Lorenzo Casartells Xampeny. —No me he enterado de nada. ¿No serás mallorquín, por casualidad? —Sssí. De Pollensa. —Vaya, vaya. Mallorquín y con un apellido que no entienden ni las culebras. Para eso es mejor llamarse Mierda. En va tenir prou. Havia saciat la set de venjança, havia fet befa de la infanteria i havia posat els punts a les is del capità. I havia arribat a la conclusió que el Felipe Boulanger Alpuente era una vulgar rata de claveguera. Intuïa que se’n podria refiar quan comencés la guerra de debò. —Bonita revista, Gonzalo. Bonita revista. Y lo que te espera, Gonzalíto. L’endemà va saber pels brigades de l’armeria que el capità havia anat a jugar al dòmino al bar de suboficials. Era clar, doncs, que el Gonzalo el defugia, no tenia ous per entrar a l’imperio. Temia el Perles com el temia tot el campament, començant per la seva companyia. Això sí, molt cantar La Madelón fent veure que eren homes de pelo en pecho. ¿Homes? ¡I ca! Hatajo de maricas. Hauria de buscar una excusa per poder baixar a Barcelona. Volia ar per l’Hermandad a veure si el Mendoza o el Trujillo li podien aconseguir permisos militars —sense data, però signats i segellats— per sortir a l’estranger. També necessitava papers d’una altra mena, un bon gruix de propaganda subversiva per enxampar els comunistes disfressats de caballeros aspirantes, amb el capità Gonzalo al capdavant. En deia Operación Jarama. No li venia de gust ar per casa, la casa nova. Nova per a la dona, és clar. A ell encara li feia estrany veure la Cloti planxant al menjador. Segons com, li recordava la Maite servint-li una copa per darrere del moble bar. Qui li havia de dir que ara la Cloti feinejaria per allà i que acabaria dormint al mateix cor de l’antic picadero. Però no ava el seu silenci carregat de retrets pels fills absents. I tampoc no ava les preguntes reals, explícites, obertes, fetes amb

paraules i movent la llengua com ho fa tothom. La Cloti volia saber el preu del pis, qui hi vivia abans, com va sorgir l’oportunitat de comprar-lo... A mesura que s’acostava cada permís de cap de setmana, la comezón l’enervava i la desesma l’empenyia a beure més. Tots els oficials tenien ganes que arribés el dissabte per fotre el camp. Alguns comandants i tinents coronels ja s’escapaven el divendres. Ell, en canvi, demorava tant com podia el retorn a casa. Va arribar a considerar la possibilitat de quedar-se a Salou, a Tarragona o a qualsevol poble de la costa. En una zona tan turística hi devia haver moltes bugaderies. És clar que no li deixarien la roba tan neta, tan ben plegada i planxada com ho feia la Cloti. Es debatia entre evitar la mirada de la Cloti i el ferm propòsit militar de no acollonir-se. Va apel·lar a l’orgull i al valor. La Cloti es una mujer, tu mujer. Échale huevos, como en la guerra. Más duros de roer fueron los rojos y les dimos por culo. Quan va haver fet totes les gestions, quan ja tenia tots els papers que necessitava, va aparcar a prop del collegi del Padre Mañanet. Encara va estar temptat de fugir de Barcelona a tota llet. Te cagas como un puto aspirante en una de tus revistas. Va entrar en un bar i es va prendre un Carlos III. Es va prometre que actuaria amb mà esquerra per capejar la matraca, el degoteig de preguntes sobre el pis espaiades amb intervals de dues o tres hores, com el turment d’una gota malaia. Però aquesta vegada no hi va haver cap pregunta ni cap silenci ni cap retret. No hi va haver res perquè el pis era completament buit, amb les parets despullades i el terra sense rajoles. No hi havia cap moble, cap porta, cap finestra, cap radiador. La tassa del vàter havia desaparegut. I també la banyera, la pica del lavabo, l’escalfador, les aixetes. La cuina s’havia convertit en quatre parets escorxades, sense rajoles. En tota la casa no quedava cap fil elèctric. No hi havia ni un sol endoll, ni un sol interruptor. Els marcs de portes i finestres havien perdut totes les motllures. No hi quedava res, absolutament res que es pogués arrencar. Ni tan sols s’hi veia runa. Tot estava escombrat a consciència. Pels forats on hi havia hagut finestres i persianes entraven corrents d’aire que s’empaitaven pels esvorancs de l’espoliació. —¡Puta! ¡Puta! ¡Puta! ¡Mala puta! El Perles va clavar puntades de peu a les parets, amb tanta ràbia que va fer saltar

tres maons d’un envà. —¡Puta! No l’hi perdonaria mai. Perseguiria la Cloti fins a la fi del món, l’apallissaria, li obriria el cap, li tallaria el coll, li trencaria tots els ossos, la cosiria a trets. —¡Mala puta! Va entrar al primer bar que va trobar. —Un doble de Carlos III. Es va omplir de conyac. —¡Puta! ¡Mala puta! La mataria. —¡Puta! ¡Puta! ¡Reputa! Va agafar el cotxe per tornar a Castillejos, la seva casa de debò. Qualsevol establiment militar era casa seva. També mataria les persones que havien ajudat la Cloti. ¿Havia llogat una brigada d’operaris? ¿Havia ordit una aliança secreta amb els fills? ¡Els fills, ai! La nena, l’esguerradeta, fugitiva, desorientada pel camí equivocat. Mataria la Cloti, però no la nena. Notava símptomes de comezón. ¿I si perdonava la Cloti? ¿Qué havia de fer per recuperar-la a ella i, de ada, recuperar els fills? No, no, res d’això. Al contrari. Havia d’alegrar-se que finalment se l’hagués treta del damunt. Li negaria a perpetuïtat el pa i la sal, no li dirigiria mai més la paraula encara que li demanés perdó de genolls. ¿I si feien les paus? Es va posar en guàrdia: no jodamos la marrana, sentimentalismos no. Eso para los bípedos sin plumas. Però la comezón treballava amb la persistència d’un talp. Estás borracho, eso es lo que pasa. No va poder evitar les llàgrimes. Primer a intermitències i després a raig. Com

més plorava, més vergonya li feia plorar. No tenia sentit. ¿Per qué plorava si s’havia alliberat de la Cloti definitivament, si la culpable era ella? ¿Per qué plorava si ell no plorava mai d’ençà que va entrar victoriós a Madrid amb els peus fets una merda? Un militar no plora perquè no ha de plorar. Ni una llàgrima havia vessat pels fills. I ara plorava perquè sí, sense poder-ho evitar. Es deia que plorava de dolor, perquè encara tenia l’abdomen adolorit pel cop de culata i perquè, després d’haver descarregat la còlera contra les parets ermes del pis, el peu dret li feia un mal horrorós. Tenia ganes de plorar en braços de la Cloti. O de la Maite. O de sa mare, morta l’any 5 4 . Necessitava consol. Pobra mare, pobra Cloti. Sin mujer, sin hijos, sin nadie. Sin la Maite para consolarme. Sin las estrellas de coronel siquiera. Y lo que más me cruje es que la comezón me está consumiendo. Ya me ha roído los huevos y me ha convertido en un viejo llorica. La comezón era un càncer de l’ànima que el Perles volia atribuir als comunistes, però estava massa atordit per argumentar-ho. ¿I si pitjava l’accelerador a fons i saltava al buit per un dels revolts? Seria just que la seva mort pesés sobre la consciència de la Cloti. I sobre els fills, per haver desertat de les seves obligacions. Entre tots l’empenyien al suïcidi. Va arrambar el cotxe i va baixar. Acabemos ya. Venga, salta: duro y a la cabeza. ¡Salta! Es va imaginar el seu cos que s’estimbava i que, un cop a baix, s’estavellava una i altra vegada contra les roques empès per les onades. Havia complert la promesa de no allistar-se a la Marina, però el destí volia que acabés al mar. Ho sentia per la seva mare, pobreta. —La vida es peor que la guerra, mamá. Perdóname. Va plorar, va vomitar i es va orinar a sobre, tot alhora. Un cotxe es va arrambar per socorre’l. El Perles es va dreçar amb orgull. Tira, tira, no a res. ¿I si era un oficial que l’havia reconegut? ¡Merda! Vestit de civil, se sentia vulnerable. I, encara més, brut, pixat i pudent. A Castillejos, amb

l’uniforme de campanya, que se confunde en maravilloso mimetismo con el color pardo de la tierra madre, com deia el coronel a tots els discursos, es refaria. Tornaria a ser el brau, el temut Perles. Per donar-se ànims, va conduir per les costes del Garraf cantant una i altra vegada l’himne de l’artilleria amb veu tremolosa i xarrups de mocs.

Artilleros, artilleros, marchemos siempre unidos, siempre unidos. De la Patria, de la Patria, de la Patria su nombre engrandecer, engrandecer. Y al oír, y al oír, y al oír del cañón el estampido, el estampido —¡brrr, bom!—, nos haga su sonido enardecer.

Es va refer prou per arribar a Castillejos amb una mínima presència d’ànim. Se sentia derrotat. El cap li ordenava abominar la Cloti, no perdonar-li mai la terrible ofensa. El cor —estranya paraula: el cor d’un militar era més inútil que el cony d’una monja—, en canvi, enyorava la Cloti. A estones guanyava la ferocitat del guerrer i a estones el vencia la desolació i li venien ganes de plorar. Això no, plorar no. I menys encara davant dels oficials. Sense poder-ho evitar, rememorava els primers anys de matrimoni, quan la Cloti, jove i alegre, havia

après a fer xocolata desfeta amb aigua en lloc de llet, tal com a ell li agradava. La memòria s’obria com un arxiu fotogràfic i li mostrava tots quatre amb vestits nous: la nena alçant la palma amb el bracet dret, quatre dits més curt que l’esquerre, brandant la palma al costat del noi, que feia escombra amb el palmó el dia de Rams. I la Cloti, jove i fresca. I ell, que no sabia que, al cap dels anys, es quedaria sol a la foto. Va desaparèixer de la circulació. Bevia en privat, per no fer un número al bar d’oficials. Ni tan sols permetia que se li acostés l’assistent. I això que al peu dret se li havia clavat l’ungla del dit gros a la carn, i el dolor, que no el deixava posar el peu a terra, se’l menjava de viu en viu. Es tancava al seu despatxet de l’armeria i com més bevia, més plorava; com més plorava, més pena sentia, i, amb la pena, reprenia la roda del beure i el plor. —Te estás haciendo viejo, cabrón. Una tarda van trucar a la porta. Va reconèixer la veu i va ser com si es despertés d’una anestèsia. Més enllà d’ell i les seves penes hi havia altres persones i assumptes per resoldre. I es va recordar dels papers que havia anat a buscar a Barcelona. —¿Da usted su permiso, mi comandante? —Míralo qué formalito. Pasa, Flipper, pasa. ¿Qué te trae por aquí? —Lo mismo de la otra vez: el pasaporte. —Lo de Flipper viene de Felipe, ¿verdad? —Sí. ¿Quién se lo ha dicho? —Un pajarito. Y también que te pegas una vida de puta madre, que te fumas las imaginarias y que alguna vez te has largado por ahí incluso estando arrestado. —¿Me van a fusilar? —Quieres los papeles para correrte al otro lado de la frontera, ¿no es eso? El pajarito me ha dicho que andas por ahí faroleando con una extranjera calientapollas.

—¡Joder con el SIM! ¿Quién es el chivato? —Uno que necesita favores, como tú. Te he conseguido diez permisos de tres meses para que puedas salir al extranjero. Sin fecha. Como puedes ver, no he perdido el tiempo. Pero te lo tienes que ganar. —¿Cómo? Va obrir un calaix de l’escriptori i en va treure una carpeta amb moviments malaptes. Havia begut molt. Li costava de moure’s correctament i de desprendre les paraules, que se li enganxaven al paladar. —Colocando esto. —¿Qué es? —Lo metes en la maleta de doce compañeros tuyos. Éstos. Apréndete los nombres de memoria ahora mismo. Esta lista no sale de aquí. —No puedo. Son compañeros. —No me engañaste. Tu capitán lee libros comunistas. Pero quiero coger al cabrón que se los pasa y a todos los demás infiltrados, los comunistas, los separatistas y los barbudos que juegan a revoluciones bocheviques como la de París. —¿Qué les pasará si hago lo que me pide? —¿Te rajas? ¿Ya no quieres los salvoconductos? ¿Ya no quieres ir a Francia a echar unos polvos? —No me ha contestado: ¿qué les pasará? —Éstos tardarán en ver el pasaporte. —¿Qué más? —Yo los fusilaría, pero no hay huevos. —A mí también me faltan huevos para fusilarlo a usted.

—Los mariconazos como tú llegan lejos. ¿Quieres salir alférez? A pesar de que tienes un expediente lleno de arrestos, te puedo conseguir un buen enchufe. —¿Alférez? ¿Cómo sé que no se le olvidará? ¿Habla en serio? —Te equivocas, no estoy borracho. Tú haz tu trabajo y yo haré el mío. El jueves todo esto tiene que estar bien colocado y escondido. L’Operación Jarama va ser l’estímul que necessitava per treure’s del damunt la inable tirania de la comezón. Estava concebuda com una rierada que havia d’arrossegar amb un sol embat el Gonzalo i tota la podridura de barbuts i patilluts camuflats d’aspirantes. Algú havia de pagar tot el mal que el comunisme estava sembrant entre la joventut. El sacrifici de milers de caídos por Dios y por España no es podia malbaratar consentint una pèrdua de valors que li havia trencat la família. Calia fer el cor fort i contraatacar. Artilleros, artilleros, marchemos siempre unidos, siempre unidos... Necessitava respirar aire fresc. Es va calçar una bota d’un número més gran que es posava quan tenia els peus martiritzats. Per donar-se ànims i aconseguir caminar, va escurar l’ampolla de Carlos III. I va sortir. Caminant amb dificultat, recalcant-se en el taló del peu dret, va travessar el eig de Gràcia i va serpejar entre les tendes d’artilleria, sapadors i transmissions. No es va acostar a la infanteria per no aixecar la llebre. Cada crit d’avís —¡Compañía, el comandante!— era un tònic contra el decaïment. Deien el comandante en clau d’alarma màxima, com si toquessin generala. Volien dir: ¡Compañía, el Perlas!, però les ordenances no contemplaven certes aparicions i sobresalts. En veure’l sorgir entre els pins, tothom el saludava amb estupefacció. S’alçaven si estaven per terra, es cobrien precipitadament si anaven amb el cap nu i tots obrien uns ullassos de pànic quan el reconeixien. I ell s’hi rabejava preguntant per un botó mal cordat, per un terra ple de pinyes, per una mirada on li semblava advertir una lluïssor burleta, per una carta a la nòvia que un escrivia en català: Traduzca al cristiano, joder, ¿cómo sé que no escribe al enemigo? No estás tan viejo. Todavía se cagan. Pandilla de hipócritas. Es respirava l’efervescència del final del campament. Els pins filtraven crits llunyans contra la mili, visques a sant Ramon, la perseverant Polca del barril de cervesa, himne oficiós de Castillejos, i la burla amb què els veterans es mofaven

dels de primer.

Aspirante, aspirantillo, capullito de alhelí, no le des culpa al bromuro, es que la tienes así.

No va beure ni una gota més de conyac. Volia estar prou serè quan parlés amb el Vidal després de sopar. Li volia demanar que fes servir la seva influència perquè un tal Felipe Boulanger Alpuente sortís alferes i perquè havia de parlar d’un tema molt delicat amb el coronel. Molt i molt delicat. No, havia de ser amb el coronel. —¿Y cómo está tan seguro? —El soldado de la biblioteca lo ha visto cada día con sus propios ojos. Además, escribe poesías, mironel. —¿Poesías? —Sobre la batalla del Ebro. En plan rojo. Del tipo ¡Ay, Carmela! —¿Qué sugiere? —Entrar a saco en la séptima y descubrir a los infiltrados. —Déjelo de mi cuenta. Esto... ¿Se encuentra mejor? —¿Quién, yo? —Me han dicho que después del accidente no se le veía mucho. —¿Qué accidente?

—Lo del fusil que le dio en los huevos. —¡Qué va! Si no fue nada. Además, no fue en los huevos. —Mejor, mejor. Esto... Si lo de la séptima no es verdad, le mando a banderas por andar borracho por ahí. L’endemà al migdia va saber que el coronel havia enxampat el Gonzalo. Però el Perles no va tenir accés als llibres requisats. El rosegava la impaciència. Sabia que a la tarda la festa continuaria amb una batuda a fons per la companyia. Aleshores sortiria tot el pus de la setena, infestada de comunistes, i el Gonzalo hauria de respondre davant de la justícia militar. Duro con él. Duro, duro, duro y a la cabeza. L’Operación Jarama li feia oblidar la Cloti. Bé. La comezón es curava oblidant. Va cridar l’assistent perquè fes un miracle amb una altra mena de pus, el del peu dret. —Pero ¿qué coño ha hecho? Huele a podrido. —¡Ah! ¡Ah! ¡Suelta! ¡A que te doy una patada en los cojones! —¿Pues cómo voy a curarle? Está más hinchado que la polla de un obispo. Y la uña también está hecha una mierda. La desinfecció va ser lenta i delicada. El Perles es va quedar descansant el peu convalescent i fent càbales sobre la ràtzia anticomunista del coronel. Es va calçar la bota grandosa amb molta precaució i, caminant molt a poc a poc, va aconseguir arribar a l’imperio. Hauria volgut córrer fins on era el Vidal, però tenia por d’entrebancar-se i topar contra la pota d’una taula amb el peu malmès. —¿Qué tal por la séptima? —Tenías razón. Había un pájaro de mucho cuidado. Un cabecilla. —¿Sólo uno? —Sí, cargado de propaganda subversiva.

—¿Sólo uno? Es va endur una gran decepció. Molt soroll per res. —Era el que le pasaba los libros al capitán. No sé qué pensar. —Pues está más claro que el agua bendita, digo yo. —Ya vale. No te metas más en esto. Sí que s’hi ficava. Volia saber què havia at exactament, per què el Felipe Boulanger Alpuente no havia repartit tots els papers que ell li havia donat. Estava confós. Potser el Boulanger havia incriminat un pipioli per protegir els autèntics comunistes. I encara el torturava més no saber si al Gonzalo li cauria el pèl o no. L’endemà va anar a majoria. Al despatx del Vidal, damunt de la taula, hi havia el botí de la requisa: revistes pornogràfiques, Triunfo, La Codorniz, llibres sospitosos, discos sospitosos, una traca... —¿Y Gonzalo? —Se defiende bien, el cabrón. —Algo le caerá, ¿no? —No sé, no sé. Al coronel le han gustado mucho los versos. De rojo, nada. —¡Encima la laureada, no te cruje! —¿A ti qué más te da? ¿Por qué le tienes tanta ojeriza a este capitán? —¿Ojeriza? ¿Yo? —Esto lleva tu firma, no me digas que no. —¿Se puede saber a qué viene esta andanada? —La perdiz por el pico se pierde. —¿Qué quieres decir?

—¡Que ya basta, cojones! Bastante trabajo nos has dado ya con todo este fandango. ¿Sabes lo que te digo? Menos mal que esto se acaba, porque estás insoportable. Bebe menos y déjate ver más. —No puedo. Tengo el pie más escachifollado que nunca. —Pues rebájate. O desaparece. Y que te aguante tu mujer. —Cuando estás lejos de casa, ¿tú no añoras a los hijos y a la parienta? —Pues si es eso, toma y desbrávate de una vez, hostias. Li va donar el plec de revistes pornogràfiques. En un altre moment li haurien provocat urgències incendiàries, però ara no estava per postals de conys sucosos. Va regalar les revistes al subtinent Palanca. ¿On aniria el dia 31 , quan s’acabés el campament i tothom alcés el vol? ¿A una pensió? ¿Llogaria un apartament? ¿On era la Cloti? Però a ell ¿què li importava? ¿No havia fotut el camp? Doncs bon vent. Però les reparacions les havia de pagar ella, ¿oi? Però, si li feia pagar les factures de paletes, lampistes, fusters i pintors, seria com donar-li dret a sentir-se a casa seva. Però, en el fons, ¿no era la casa de la Cloti, encara? Però no, això era impensable. Res, la Cloti no existia. ¿Cloti? ¿Quina Cloti? Però ¿i si decorava el pis al gust d’ella perquè tornés? Però era impossible, l’havia feta massa grossa, havia jugat amb el seu honor. Però no era ben bé una qüestió d’honor. No li constava que mai li hagués fet el salt. Pobra d’ella. Però ¿per què no va dir res, per què ni tan sols va deixar una nota? Però no, l’estil de la Cloti era no dir ni escriure res. Callar i callar. Ves a saber on era ara. Però ¿no es podia recomençar des de zero? ¿No hi havia cap possibilitat de fer creu i ratlla? La lluita interior no parava. El cap, el cor. Els principis, la comezón. Els comunistes, la filla esguerradeta. Mala puta, Cloti de mi vida. Mentre al bar d’oficials tothom comentava els fets de la setena —les greus imputacions al capità, el lliurament del soldat comunista a la justícia militar i a la BPS, la purga d’expulsions a la mili normal—, el Perles rebia l’última visita del

Flipper. Venia a recollir els succedanis de aport. Però només en va obtenir un. —¿Y los otros permisos? Esto sólo me vale para tres meses. —Te dije todos los comunistas. To-dos. Y sólo cogieron a uno. —¿Qué le han hecho? —Ya tienes la estrella, ¿no? Pues enhorabuena. —¿Dónde está Capdet? Usted me dijo que... El Perles va treure la pistola i el va apuntar. —A mí no me levanta la voz ni santa Bárbara. ¡Largo! Quan el Felipe Boulanger Alpuente era al llindar, el Perles el va cridar amb un bram: —¡Fipper!—i de sobte va canviar el to imperatiu per un somriure—. Yo también estaré en los tetones el año 2000 . Tenia ganes de disparar. Contra aquell insolent bípedo sin plumas, contra la Cloti, contra el Gonzalo, contra el peu infectat... Potser a trets eliminaria el dolor per sempre. ¿I si es matava? La comezón tenia un sabor amarg. L’Operación Jarama no li havia fet oblidar la Cloti ni havia arruïnat la reputació del capità. El Perles tenia el convenciment íntim d’haver guanyat una batalla menor, una escaramussa, i d’haver perdut la guerra amb el Gonzalo. No solament no l’havia destruït, sinó que, per acabar-ho d’adobar, al coronel li agradaven els seus versos. El capità se li escapava viu. Va tenir ocasió de canviar unes paraules amb ell. Massa poques, només per arse pel cul la infanteria i deixar ben alt el pavelló de l’artilleria. Però no es resignava del tot. Estava decidit a dirimir l’honor a hòsties. Ja no es

tractava de l’honor ferit al camp de tir, sinó de l’honor conjugal, com si la felicitat del capità es nodrís de les restes del seu matrimoni. El Gonzalo era com l’ocell carronyaire que deu el vigor a les vísceres dels altres, arrencades amb el bec. L’últim dia, tot i que tenia el dit gros tumefacte i caminava malament, el va seguir a molta distància, decidit a trobar el moment d’escometre’l: Gonzalito, tú no te vas de aquí sin resolver esto de hombre a hombre. L’assistent traginava les maletes del capità des de la caseta fins al maleter del cotxe. Enmig dels paquets hi havia un pianet infantil. Per a la seva filla, sens dubte. La nena que uns anys enrere va impedir amb els seus plors que el Gonzalo i la seva dona cardessin als afores del campament. Llavors el Perles, amagat entre les tendes buides, va comprendre que podia emmerdar el seu full de serveis, que fins i tot podia matar el Gonzalo. Però per destruirlo de debò li havia de destruir la dona, l’esposa santa, guia, nord i talismà. I, juntament amb ella, havia de destruir el fruit del seu sagrat ventre. Una esposa. Una filla. Una família. Atacat per la comezón, va pensar en la Cloti quan estava embarassada i la vista se li va entelar. Joder, no. Lágrimas otra vez no. ¡Ahora no! No va gosar sortir al camp de batalla tremolós i amb els ulls plororos. Tierra, trágame. ¡Qué vergüenza, Dios, qué vergüenza! Va retrocedir xarrupant els mocs i les llàgrimes. Estás acabado. Chocheas. Quién te ha visto y quién te ve, Perlas. Va acceptar la derrota com la noble cicatriz de l’himne d’artilleria i va buscar el consol del Carlos III. Tothom se n’anava i el Perles no feia les maletes. L’assistent es va despacientar. —¿A qué esperamos, mi comandante? —Písame. —¿Cómo dice?

—Que me pises el pie. Éste. —¡Y un huevo! ¡Si es el jodido! —¿Y qué? ¿A ti qué te cruje? —Pero... —Ni pero ni pollas en vinagre. Pisa fuerte, bien fuerte. ¡Es una orden! —¿Pero cómo de fuerte? —Con rabia, como si te fuera la vida. ¡Venga ya, cojones! —¿Así? —¡Aaah! ¡Aaah! No tanto, cabrón. ¡Aaah!

Nit de cap d’any del 2000

No havia nevat, però la gelor era de neu. S’esperava a dins del cotxe amb el motor al ralentí per fer anar la calefacció mentre el con lluminós retallava els tetones contra la negror absoluta. La llum servia per delatar la seva presència i per sentir-se menys desemparat. No sabia com entretenir l’espera. Joguinejava amb el mòbil. Si no fos tan tard trucaria a algú. Però ¿a qui? ¿Per dir què? Ja havia explicat a la seva dona que potser aniria a Castillejos. Volia trucar a algú, però tenia por que li truquessin a ell. L’accident del pont li havia provocat una inquietud irracional. S’entretenia a canviar d’emissora per saber el balanç definitiu de víctimes amb noms i cognoms. S’imaginava les corredisses d’urgències, radiografies i escàners fets a cuitacorrents, diagnòstics incomplets, dubtes sobre si amputar una cama o no, quiròfans treballant frenèticament a contrarellotge... Feia més de deu anys que no fumava i mai fins ara no havia tingut tantes ganes de tornar-hi. No tant pel sabor com per tenir les mans ocupades, per fer alguna cosa. Va obrir un paquet de xiclets dels que el Marc solia deixar al cotxe. De maduixa. Un gust encaramelat, horrible. Però no hi havia res més. No es treia el Marc del pensament. A l’hora d’anar-se’n de casa, com que no trobava cap bufanda, havia acabat entrant a l’habitació del fill i havia despenjat de la paret la que el Marc es posava sempre que anava al camp del Barça. Ara la duia ell penjada al coll. Va abaixar la finestreta per llençar el xiclet. Va entrar una urpada d’aire fred com si hagués obert la porta d’un congelador. Cada vegada estava més convençut que havia fet el préssec i que no acudiria ningú a la cita. Va mirar el rellotge: dos quarts d’una. Havia entrat a l’any 2000 esperant uns companys de celebració dels quals havia perdut el rastre. Intentava ar llista, però no aconseguia recordar totes les cares ni tots els noms. Ni tan sols el nombre. ¿Quants eren: vuit, deu, dotze? El Marc havia tingut més sort. Molta més. Ja no li caldria fer la mili. No saps què t’estalvies, nano. I encara hi ha qui diu que a la nostra joventut vivíem més bé. I una merda. Per fer temps, intentava recordar La Madelón. Només li sortia el començament:

La Madelón es una cantinera... I aquí s’encallava. Va agafar un altre xiclet de maduixa. Cinc minuts més, va. Feia una hora que es donava pròrrogues de cinc minuts, que ara ja sabia que eren inútils. Però no se’n penedia del tot. En el fons, era una manera original de ar la nit. Devia ser l’única persona del món que havia anat a celebrar l’arribada del 2000 en un paratge solitari a mil metres d’altura. Es reia d’ell mateix: semblava que esperés un e amb extraterrestres. Es va donar una ultimíssima pròrroga. Va apagar el motor i va tancar la ràdio per prestar més atenció als sorolls de la carretera. Però la calma era total, i s’enganyava imaginant-se que havia sentit un rum-rum llunyà. Ho va tornar a intentar: La Madelón es una cantinera... No res, d’aquí no ava. ¡Tantes vegades com l’havia cantada! Abans de plegar va voler complir el jurament, encara que ho fes ell tot sol. Va baixar del cotxe. Va sentir la bufetada del fred i es va embolicar amb la bufanda. Per combatre la gelor, va picar de mans. Va escopir ben lluny el segon xiclet de maduixa. Per l’olor es va adonar que estava trepitjant farigola. Es va acostar a un dels dos pilons de pedra que flanquejaven la carretera. ¡Atenta la compañía! ¡Desabróchense la bragueta, augh! Venga, todos a la vez marcando los tiempos, ¡saquen la chorra, augh! ¡Apunten, meen, augh! Va concentrar l’atenció en el raig fumejant. Li hauria agradat pixar àcid sulfúric o vidriol. Mentre observava el bassalet que s’havia estancat al sòcol de pedra, li va semblar sentir un rum-rum. Va parar l’orella: efectivament, venia un cotxe, el primer en tota la nit, l’únic. Es va cordar la bragueta a correcuita i es va situar arran de l’asfalt per fer-se veure. Una llum mòbil, escrutadora, va anunciar la imminència d’un cotxe que reduïa la velocitat. Hi va haver un moment de desconcert: la dona no sabia què volia aquell home i ell no esperava trobar-se una dona. El cotxe, un Golf vermell, va ar de llarg sense arribar a aturar-se. Va escoltar com el rumor del cotxe es perdia de mica en mica. Tan de mica en

mica que no acabava de desaparèixer, com si s’hagués encallat en la foscor de la nit. ¿L’havien aturada els militars? ¿N’hi havia encara, de militars? ¿No havien dit que estaven a punt de desmantellar Castillejos i que l’antic campament aria a la jurisdicció civil, agregat als pobles del voltant? Era impossible que amb aquell fred que es menjava els ossos hi hagués cap sentinella a les garites. ¿I si la dona del Golf vermell s’havia perdut? Parant bé l’orella, va intuir que el cotxe feia una maniobra. ¿Tirava enrere potser? Sí, era evident que sí. El Golf es va aturar, amb els fars contra els fars del Toyota, que, arrambat a la carretera, no havia deixat d’il·luminar els pilons de pedra. La dona va abaixar el vidre. —Perdoni, ¿espera algú? ¿Està citat amb uns amics? —Em pensava que sí, però a aquestes hores no n’estic del tot segur. —Vostè potser sap alguna cosa d’això. Sense baixar del cotxe, li va ensenyar un àlbum de fotografies i el va obrir per la primera pàgina. Hi havia fotos en color i en blanc i negre de soldats, d’ell mateix i de tots els altres. —¿Els coneix? —Sí, és clar. Els estava esperant. —Em pensava que no els atraparia. M’he perdut per Reus. ¿I els altres? Parlaven llançant glopades poderoses de baf. —Vostè és l’única persona que ha at per aquí des de fa una hora. ¿Puc preguntar-li qui l’envia? La dona anava a contestar, però s’hi va repensar. —¿Vol prendre una cosa calenta i parlem? —Estarà tot tancat. —¿Vol dir? Avui hi ha bars que obren tota la nit. Segueixi’m.

La dona va tancar l’àlbum de fotos i, sense donar-li cap altra opció, va apujar el vidre i va tirar carretera avall. Va desfer tot el camí seguint el Golf vermell. Recordava aquell descens amenitzat per una rastellera de traques i petards que tiraven els llevantins, entre ells el Valencià, que va sembrar de trons el camí de baixada fins al pla. Tot i que ara era negra nit i no ho reconeixia bé, rememorava el mateix recorregut, l’últim dia de campament. A banda i banda de la carretera, les cunetes estaven blanques, plenes de fulls. Eren les làmines d’armament i els llibres de tàctica i de tir esfullats a consciència, llançats des de les finestres dels cotxes i els autocars al crit de ¡no tornarem mai més!, ¡no, no, no tornarem mai més! Ho recordava ara que hi havia tornat. ¿Qui era aquella dona? ¿Qui havia fet l’àlbum? ¿Per què el tenia ella? Recordava els malnoms d’alguns companys de tenda: el Flipper, el Cristo, Es Filòsof i ell mateix, el Doctor Donovan. La companyia aplegava estudiants de medicina, econòmiques, dret, lletres i alguns peritatges. No recordava exactament les procedències, però n’hi havia d’Aragó, de València, de Mallorca, de Navarra... Era impensable que algú fes cinc-cents quilòmetres per complir un jurament absurd. De fet, havia pujat a rememorar l’absurd. Li semblava increïble que l’any 1970 hagués cantat tantes vegades La Madelón. Era ridícul i reaccionari, més propi de la tuna i del SEU que d’uns estudiants vigilats per la BPS, que protestaven per la guerra del Vietnam i que es manifestaven pels carrers contra la dictadura. Madelón, Lilí Marlén, Soledad, Margarita Rodríguez Garcés i Asunción eren personatges de drap tancats en una vitrina polsegosa de la memòria. Formaven part d’un museu d’autòmats juntament amb una colla de ninots estancats als vint-i-pocs anys. La persona de Castillejos a qui havia tractat més era la Niña Bonita. Durant una època el veia sovint, perquè era un dels tècnics que van instal·lar la xarxa informàtica de l’hospital. No havia canviat gens, conservava les faccions acriaturades i el mateix somriure nerviós. Li va explicar que, un cop acabat el campament, el capità l’havia empurat per haver xerrat detalls de la llista d’aprovats de la companyia. Recordava el mes que va ar al castell de

Figueres com si fos l’aventura més aionant del món. Allà va conèixer la que després havia de ser la seva dona, la nòvia d’un altre alferes arrestat per motius polítics. Es reia d’ell aplicant-li l’afegitó amb què es remataven tots els tocs que regien la vida del campament, a tall de divisa musical: Jódete, no haber venido. Per a la Niña Bonita aquell període havia estat un dels més transcendents de la seva vida. Continuava sentint-se oficial, i parlava com si ell fos alferes per sempre i l’altre, sergent per sempre, amb el punt de condescendència dels oficials que són magnànims amb la tropa. Explicava que una vegada va portar la dona i els fills a Castillejos. Va demanar a l’oficial de guàrdia que els deixés visitar el lloc, força desballestat ja, on ell havia at tres estius seguits, l’últim dels quals fent les pràctiques d’alferes. ¿Què carai havia explicat als fills? ¿I a la dona? ¿Ho sabien, que la seva estrella d’alferes, més decorativa que la d’un arbre de Nadal, era la riota de tothom? Mentre seguia el Golf vermell, la memòria rescatava aspectes esparsos d’aquella època. Recordava les sigles IPS, Instrucción Premilitar Superior, l’armari d’unes oficines arrestat per algun motiu tan greu com desconegut, la Josefina, fina, fina, les revistes d’armes amb el Perles, els arrestos comptabilitzats en forma de pessetes i cèntims, la cua de l’esmorzar per recollir el tassó de llet amb colacao, la mania de formar a totes hores i l’obsessió de recomptar-los una i altra vegada, els exàmens sota el sol a la plaça d’armes, la música amiga que sonava a la tarda pels altaveus... Va recordar algunes paraules i expressions preses de la vida quotidiana del campament o apreses a les classes teòriques: dextrórsum, cañones de respeto, bocacha apagallamas, tetones, tahalí, al tresbolillo, barboquejo, ¡alto!, ¿quién vive?, ¿qué gente?, Santo, seña y contraseña, ya viene el pájaro, a las órdenes de vuecencia... I la cirereta de l’argot, que era un doble salt mortal semàntic: imaginària d’imaginària. Va recordar algunes ensenyances, com que la baioneta té una canal perquè faci entrar aire a les ferides de l’enemic i es gangrenin. I també va recordar que el sentinella que fa guàrdia enfront de l’enemic està exempt de saludar un superior. Té collons, va pensar. ¿Qui havia delegat la seva presència en una dona? Només podia ser algú de la tenda, un dels conjurats. Recordava la tenda com la cèl·lula social bàsica, la tenda cònica que cada nit havien de tancar i cada matí obrir. Armaven el tendal de la porta i alçaven els faldons perquè es ventilés. Plegaven els sacs de dormir, muntaven els sofàs amb els charnaques i els matalassos, endreçaven i escombraven fins a deixar-ho tot en

perfecto estado de revista. Tensaven els vents al matí i els afluixaven si plovia o feia boira. Collien i llençaven les petites pinyes que hi havia per terra, sobretot les de dins del volt de pedres que circumdava la tenda i que els havien fet emblanquinar amb calç abans de la jura. Intentava situar el llit de cadascú: el Cristo i el Cascales a banda i banda de l’entrada, el Capdet més o menys al centre... ¿I si la dona del Golf era una enviada del Capdet? Capdet Fontanillas. No recordava el nom, però sí els cognoms, a força de sentir-los quan aven llista. Es moria de ganes de veure’l. Havia pujat per ell, per satisfer un deute de lleialtat i per saber com havia acabat una història que feia la mateixa olor de naftalina de tot el franquisme. Havia fet les pràctiques de sergent a Bétera, a València, i allà havia sabut per algun company de promoció que al Capdet l’havien portat a Madrid, a la DGS, i que havia estat —no sabia quant de temps— a la presó de Carabanchel. I també va saber que el fill de puta del capità havia caigut en desgràcia: havia compartit presó militar amb la Niña Bonita, l’alferes que ell mateix havia empurat. Gonzalo no sé què més, es deia el capità, ara ho recordava. L’any següent, a Castillejos, l’havien degradat moralment a capità de cuina, sense comandar cap companyia. Te jodes, dijo Herodes. Per fill de puta. No en sabia res més. Havia aparedat intencionadament la memòria d’aquell temps resclosit, asfixiant. Ni tan sols recordava l’himne de la infanteria ni la lletra de La Madelón. Això sí que era un èxit. Malgrat el fred, es veien senyals de festa. De tant en tant, s’endevinaven al lluny alguns coets escadussers per dins del cel pesant i, a mesura que s’acostaven al pla, augmentaven les evidències de la celebració. El campanar d’Alforja estava il·luminat amb tires de bombetes i a les Borges se sentia el so amplificat d’alguna festa multitudinària. No es van aturar ni a Alforja ni a les Borges. ¿Anaven a Reus o a Tarragona? ¿Encara vivia a Tarragona, el Capdet? Va pensar que la dona potser formava part d’un complot d’amics. Com la festa sorpresa que li va preparar la seva dona el dia que ell va fer cinquanta anys. Sorpresa relativa, mig esperada. Va ser com d’altres festes en què ell havia participat com a comparsa. I com la que organitzaria ell mateix l’any següent per a la seva dona.

El Golf vermell va entrar a Reus i es va aturar a la rodona plaça de les Oques. Com que hi havia un espai buit, ell va baixar del cotxe i es va adreçar a la dona perquè aparqués. —Jo vaig a buscar un forat. Quedem a la plaça del Prim, al peu del monument. Va indicar amb la mà: tot recte. No semblava l’hivern. Hi havia força moviment pel carrer, colles de nois i noies que desafiaven el fred amb una insolència victoriosa. Va ficar el cotxe en un pàrquing allunyat del centre. Per anar a la plaça del Prim, va travessar la plaça del Mercadal, assaltat per una bullícia desmesurada, com si la gent fes burla del temps perquè en entrar a l’any 2000 l’hagués vençut i l’hagués humiliat definitivament. A la plaça del Prim hi regnava una joiosa anarquia. El punt de cita, el peu de l’estàtua, era una pinya humana que s’unia, es disgregava i es tornava a aplegar imitant la misteriosa elasticitat del vol dels estornells. Els més eixelebrats saludaven el nou any enfilats a l’estàtua eqüestre de Joan Prim i Prats, marquès de Los Castillejos, general vencedor en les batalles africanes de Los Castillejos, Tetuan i Wad-Ras. Un noi, probablement borratxo, excitava la concurrència amb el cos nu i agitant un jersei o una samarreta. El terra estava llardós de xampany, pells de raïm, confeti i serpentines. —Ah, ets aquí. Encomanats pel clima d’eufòria, es van tractar de tu espontàniament. Es van refugiar en una taula del Casino, miraculosament buida. Mentre ella deixava l’àlbum damunt de la taula, es treia l’abric i buscava la mirada del cambrer per demanar dos cafès, ell la va observar amb curiositat: ¿quina edat tenia? Cinquanta ben bons. La trena desconcertava una mica. No hi ha gaires dones que portin trenes quan ja tenen els cabells ben grisos. No li quedava gens bé. Massa edat. —Soc la dona del Pere Blasco. Bé, la dona, exactament, no. La seva viuda. —¿Què? ¿Que el Pere és mort?—i va culminar la pregunta amb un crit de dolor

—. ¿El Cristo? —Sí. Per això he vingut. —¿El Cristo? Però... ¿Com va ser? ¿Quan? —Al setembre, per la Mercè —va destensar els músculs de la cara i va continuar en un to més lleuger—. M’havia explicat que teníeu una cita per al Cap d’Any del 2000 . Té. Li va lliurar l’àlbum de fotografies. —¿Com va ser? ¿Un accident? Ella va fer que no, però es notava que no tenia ganes de parlar-ne. Va obrir l’àlbum per la primera pàgina i l’hi va mostrar. Hi havia unes quantes fotografies, més de les que ell conservava. Ni tan sols sabia del cert si en tenia alguna vestit de militar. ¿Per què les volia? Probablement les havia estripat. Allà hi eren tots: amb corretjam i sense, amb gorro de plàtan i amb gorrilla de instrucción, amb uniforme de feina i vestits de bonito amb gorra de plat i els cordons de colors. Ara reconeixia els companys de tenda, tan joves com els que ara armaven gresca a la plaça. ¡Que lluny que quedaven aquells uniformes! ¡Que refotudament lluny! Va identificar la lletra pulcra i meticulosa del Cristo. Amb la claredat pedagògica d’un mestre vocacional, havia escrit els cognoms per ordre alfabètic. Pere Blasco Domínguez (Cristo) Daniel Boronat Guinea (Boro) Felipe Boulanger Alpuente (Flipper) Oriol Brichs Doucastella (Doctor Donovan) Juan Antonio Camps Pernaus

Miquel Àngel Capdet Fontanillas Llorenç Casartells Xampeny (Es Filòsof) Francisco Javier Cascales Foz (Cáscales, Cascales) Josep Andreu Cebrián Sintes (el Valencià) Així doncs, eren nou. Aquelles fotografies li suscitaven un cúmul de situacions i anècdotes del tot prescindibles. En conjunt, els dos estius de Castillejos eren el record d’una murga, un tràmit que havien hagut de complir a contracor i que havia acabat amb amarguesa. No sentia cap mena de nostàlgia, només curiositat per saber què se n’havia fet de cada un d’ells al cap de trenta anys, com havien evolucionat, com es veien els uns als altres. Però, sobretot, volia saludar el Capdet i manifestar-li un encès afecte retroactiu. L’última vegada que es devien haver vist amb el Cristo devia ser quan, pocs mesos després d’acabar el segon campament, van anar tots dos a Tarragona per tenir notícies del Capdet. Recordava el sis-cents del Cristo, que els obligava a aturar-se sovint perquè el motor s’escalfava. Recordava les indagacions per localitzar el domicili de la família Capdet. Recordava la minyona de còfia i davantal blanc que els va obrir la porta d’un pis immens en què el terra brillava com acabat de polir i els mobles com acabats d’envernissar. Recordava, o li semblava recordar, que hi havia un piano a cada estança. L’estona que van trigar a rebre’ls se’ls va fer eterna. Sentien os, rumors ofegats, unes veus que discutien amb sordina perquè potser parlaven d’ells. Els cabells, la barba, la roba, les sabates i, a més a més, el cansament del viatge, tot els delatava com a enemics declarats de la burgesia. El pare els va dir de tot, com si ells dos fossin els culpables de la detenció del seu fill. No els va voler explicar què li havien fet ni on era ni els va donar cap detall sobre la seva situació. —Està pagant per un de vosaltres. Si jo sé qui és, puc fer un disbarat. Van sortir derrotats i es van prometre continuar les perquisicions per localitzar l’antic company. Però no van fer res més ni es van tornar a veure com s’havien proposat. En una de les fotografies apareixia ell traient mig cos per la finestra d’un autocar

i dient adeu a la Teresa, la primera nòvia. No n’havia sabut res més fins que un dia la va reconèixer per televisió, en una entrevista amb pares de nens d’espina bífida. La Teresa jove, arrauxada i visceral, el va deixar per discrepàncies ideològiques quan una fracció de Bandera Roja va ingressar al PSUC. Ara li semblava ridícul que la revolució, encara que fos de sainet, és per damunt de l’amor, del sexe i dels estudis. Anys més tard, parlant per televisió dels fills malalts, la Teresa adulta tenia un aire més madur i potser més dolç, però conservava una convicció i una fermesa que recordaven l’estudiant esquerrana. També hi havia cartes, postals i alguns retalls de diaris. Les postals del Valencià venien des de l’altra punta del món: Manila, Seül, Fukuoka, Auckland... Anava d’una universitat a una altra com a professor d’espanyol. L’última era des de Kobe, on residia d’ençà que s’havia casat amb una japonesa. ¡Collons de Valencià, qui ho havia de dir! ¿Encara li durava la fal·lera de tirar petards? Havia deixat les classes i havia obert un restaurant. ¿Què cuinava? ¿Paelles? ¿Amania peix cru? Ara el recordava cruspint-se el pollo a la chilindrón que els altres deixaven. ¿No feia medicina, com ell? ¿O potser econòmiques? ¿Com és que s’havia convertit en professor d’espanyol? ¿I per què havia anat a petar tan lluny? Durant els primers set o vuit anys, el Cristo havia mantingut la flama del compromís. Intentava estar en e amb els més allunyats, però per les dates es veia que ell mateix va acabar deixant-ho córrer. Això sí, de tant en tant encara havia retallat alguna notícia que parlava d’algú de la companyia: un que havia estat nomenat jutge del Tribunal Suprem, un altre que l’havien fet seleccionador de waterpolo, un altre que era director d’un complex sanitari, un altre que havia acabat a la presó per una estafa de coll i corbata... El Camps apareixia somrient i bronzejat en una entrevista de 1992 relacionada amb l’organització de les regates olímpiques de vela. I, en una foto d’una revista mèdica, una fletxa l’assenyalava a ell, l’antic Doctor Donovan convertit en doctor Brichs, assegut entre els assistents d’un congrés de neurocirurgia. De sobte li va venir un llampec: sí que s’havien tornat a veure amb el Cristo després de la infructuosa gestió a Tarragona. Va ser al mig del carrer Aragó, durant una de les manifestacions proamnistia en temps d’Arias Navarro. Va ser

un reconeixement fugaç, una sorpresa joiosa: ¡Tu aquí! Potser sense paraules, el temps just de fondre’s en una abraçada triomfal i arrencar a córrer de seguida perquè les furgonetes dels grisos ja baixaven cagant llets per la Via Laietana. Dues planes de l’àlbum, acarades l’una amb l’altra, recollien dos retalls de diari. El primer era de 1982 i duia una nota afegida pel Cristo que deia: El Perles. Un coronel se suicida y mata a dos soldados. Immediatament va recordar la notícia. Ell també l’havia llegida. El coronel de artillería Álvaro Labuén falleció en su despacho del Gobierno Militar de Huelva al estallar la granada que manipulaba. A consecuencia de la explosión, cuatro soldados que desempeñaban tareas istrativas en una dependencia contigua fueron alcanzados por la onda expansiva y por los cascotes de la techumbre, que se derrumbó parcialmente. A pesar de la rapidez con que fueron evacuados, dos de ellos fallecieron durante el traslado al hospital Ramón y Cajal y los otros dos permanecen ingresados con pronóstico grave, aunque no se teme por su vida. Según todos los indicios, el coronel activó la granada voluntariamente, puesto que se encerró en su despacho después de ordenar imperiosamente a su ayudante que lo abandonara. Se da la circunstancia de que el coronel Labuén cumplía ayer su último día como militar en activo. En numerosas ocasiones había manifestado que no se jubilaría jamás, pero nadie intuyó que pensara quitarse la vida, ni siquiera en los días previos al trágico suceso, en que estaba visiblemente alterado. Diversos testigos confirman que la explosión de la granada se produjo inmediatamente después de que el coronel Labuén cantara en solitario y a grandes voces el Himno a santa Bárbara, la patrona de la artillería. Los familiares de las víctimas han denunciado una supuesta indefensión de los soldados y unos supuestos abusos de autoridad agravados por los efectos del alcohol. El Gobierno Militar, por su parte, ha emitido un comunicado... La mort de cabronassos com Franco, Somoza o Marcos li havia proporcionat alegries d’orgasme, però la mort de dos soldats com a torna d’un suïcidi li encenia la sang. No aconseguia rescatar de la memòria la cara del Perles. Li semblava que duia un bigoti prim de color cendrós, però potser estava fent un

retrat robot dels fatxes de l’època, un sincretisme de militars, falangistes, socials i professors de FEN. ¡Tan a la vora com l’havia tingut! No havia oblidat el seu alè alcohòlic durant les revistes d’armes ni el dia que va anar per terra al camp de tir. Si aleshores li hagués rebentat el fusell a la cara, hi hauria sortit guanyant tota la humanitat. —¿Et va parlar mai del Perles? —¿Qui era, un de vosaltres? —No. Un fill de puta. Però no era l’únic. Aquest també ho era. El Cristo ho havia fet expressament. Al costat de la notícia del Perles n’hi havia una del capità. Ho deia una altra nota escrita per ell: El capità. Així ajuntava els dos protagonistes d’un final de campament que va acabar amb el Capdet a la presó, les expulsions d’uns quants a la mili normal i l’arrest de la Niña Bonita només perquè era un xicot dèbil. El exteniente coronel de infantería Társilo Torregonzalo Muñoz ganó un recurso ante el Tribunal de Derechos Humanos de Estrasburgo para que se borre de su hoja de servicios un arresto que se le impuso en 1970 cuando estaba destinado en el campamento de Instrucción Premilitar Superior de Los Castillejos (Tarragona). Según la sentencia, los tres meses de arresto que cumplió en el castillo de Figueras (Gerona) fueron un acto de represalia política en un contexto de falta de libertades y de garantías jurídicas. Társilo Torregonzalo se ha mostrado satisfecho por la resolución definitiva de un caso que durante doce años ha agotado todos los recursos y apelaciones posibles. El exteniente coronel no entiende por qué su demanda no fue sustanciada con la misma prontitud con que se revisaron los expedientes durante la transición. Pero, a pesar de esta victoria moral, no piensa volver al ejército, ya que se encuentra muy a gusto en las filas del PP como concejal de Cultura del Ayuntamiento de León. —¡I té els collons de fer-se ar per una víctima política! L’havia vist per Barcelona un parell o tres de vegades, amb la dona i els fills.

Una vegada, un diumenge al matí, el va trobar fent el vermut amb la família a la terrassa d’un bar. No es va estar d’increpar-lo. —¿Qué, capitán, todo en orden? Al principio no le había reconocido. Como siempre van de paisano por la calle... El capità no va dir res, però ell es va anar embalant. Ni els mateixos de la seva colla el van poder fer callar. —¿Por qué no se ponen nunca el uniforme? ¿De qué se avergüenzan? ¿De qué, a ver? ¿Tienen miedo de que les recuerden los servicios prestados al régimen? Pero no, éste no es su caso, claro. Ahora usted es uno de tantos demócratas de toda la vida, ¿verdad que sí? Pues yo no me he olvidado jamás de Capdet Fontanillas ni de los otros. Capdet Fontanillas. ¿Le suena este nombre, capitán? —Comandante, imbécil. Vamos, Reme. Vamos, niños. Va marxar l’últim, darrere de la dona i els nens, com l’animal que, en ensumar el perill, protegeix els cadells. —¿Saps qui és el Capdet? ¿Et sona aquest nom? —No. —¿No t’havia explicat que un de nosaltres se les va carregar perquè li havien trobat propaganda antifranquista a la maleta? —Sí, això sí. —¿I no et va dir que va ser una trampa? —Potser sí, no me’n recordo. Va fer una pausa per escurar el cafè. —Potser era a mi a qui volien enxampar. Tenien motius de sobres per buscar-me. —¿A tu? —¿Vols un altre cafè?

Necessitava asserenar-se, com qui ha begut amb excés. No estava preparat per rebre la notícia d’una mort. No li havia at pel cap que algun dels conjurats l’any 70 ja no hi fos. A l’hospital havia vist morir molts malalts de sida de la seva edat. La sida va ser una sotragada reaccionària, un anti-Maig del 68 que va sembrar el pànic on havien caigut els tabús. De la mateixa manera que s’havia endut companys i companyes de l’hospital, es podia haver endut antics companys de Castillejos. ¿El Cristo, potser? ¿Només ell? Potser la llista de baixes era més llarga. Potser algú havia mort en un accident de trànsit. Potser ell mateix havia lluitat per salvar-li la vida al quiròfan sense adonar-se que era un antic company de la mili. Va tornar a pensar en el Marc. Aquella nit era especialment fotuda per als accidents de trànsit: joves, alcohol, velocitat, cansament. Es va treure la bufanda. —¿Pot portar dos cafès més, sisplau? —El meu amb sacarina, per favor. Et cuides, va pensar. No et deixes ensorrar. Te’n sortiràs. Sentia la presència del Cristo. Tants anys sense veure’l i ara es reencarnava amb el fum dels records. L’antic Doctor Donovan rememorava sense esforç aionades converses polítiques i discussions musicals. Quina putada morir-te tan jove, Cristo. ¿Quin aspecte tindria ara, si visqués? ¿Com s’haurien saludat? ¿S’haurien reconegut l’un a l’altre? ¿Tindria els cabells grisos com els de la seva dona, la seva viuda, a qui la trena no li quedava gens bé? —¿Per què dius que t’anaven al darrere? ¿Qui, els militars? —Els militars, la policia. Tot el sistema. Perquè jo lluitava a les files de l’enemic.

Va reviure la tarda en què, mentre estaven tots formats, el coronel dirigia personalment l’escorcoll de la companyia. Estava convençut que el buscaven a ell. Al Doctor Donovan no li feia por que l’enviessin a la mili normal. Això hauria estat un mal menor. Allò que temia de debò era la justícia militar i la tortura. Pels testimonis dels companys caiguts, sabia el pa que es donava a Via Laietana. Tenia una gran confiança en la capacitat revolucionària dels líders obrers i dels estudiants, però no estava segur de ar la tortura amb la fe dels màrtirs. I encara menys de resistir amb heroisme el rigor militar. Encara li feia més por que la BPS. La crueltat dels militars era més opaca. La tarda que els van convocar als patis de l’Escola Industrial, encara vestits de paisà —moltes barbes embullades, molts cabells llargs—, els van llegir tot d’articles del codi de justícia militar en què s’advertia que serien ats per les armes aquells que gosessin transgredir una sèrie de preceptes sagrats. Des d’aquell moment no podien acudir a la premsa per ventilar conflictes i estaven sotmesos a la justícia castrense fins que no acabessin el cicle militar sencer. O sigui que, entre els campaments i les pràctiques, estarien entre tres i sis anys amb l’espasa de Dàmocles al damunt. Qualsevol de les habituals càrregues de la policia a dins de la universitat podia acabar amb una acusació formal —amb fonament o inventada— i, doncs, amb un consell de guerra. Consell de guerra, l’expressió ja ho deia tot. Mai més no va oblidar el serán pasados por las armas. El Doctor Donovan sabia que els advocats s’estimaven més barallar-se amb el TOP que no amb l’expeditiva justícia militar. Per això llegia tots els avatars del campament amb la doble lectura del militant clandestí avesat a protegir-se. Havia desenvolupat un automatisme per no destacar mai en res i ar desapercebut, calculant sempre el risc potencial de cada situació. Un anticomunista visceral com el Perles li inspirava una desconfiança absoluta, com si l’estigués vigilant i ensumant a distància, pendent de saltar-li a la jugular. S’havia fet amic del Cristo i del Capdet. Tant, que els havia arribat a proposar, sense èxit, d’entrar a Bandera Roja. La dona va riure. —¿El Pere a Bandera Roja? —Hauria estat el militant ideal: despert, constant, amb una confiança cega en les esquerres i treballant en e amb les classes populars. Vivia a Cornellà, ¿oi?

—No, a l’Hospitalet. —Si no arriba a ser per mi, al Pere potser li hauria caigut un bon puro. Va ser la nit en què s’acabaven d’endur el Capdet. Els companys de la tenda havien jurat retrobar-se i havien begut molt. El Cristo, molt afectat, es cagava a crits en l’exèrcit. ¡Calla, cony! ¿Què vols, que se t’emportin a tu també? Sí, más vale morir de pie que vivir arrodillados. ¡Viva la República! Portes una merda com una casa. Tots portem merda aquí dintre, al cervell. El Doctor Donovan li va posar el cap a sota el raig de la font i el va ajudar a calmar-se. Es van ar tota la nit xerrant a la clariana d’un bosc. La imatge del Capdet segrestat de cop i volta i a plena llum els havia colpit, se sentien indefensos, desesperats i, en certa mesura, bruts, com si haguessin contribuït per omissió a ensorrar el tio més brillant de la companyia. —¿Has parlat mai amb algú durant tota una nit sencera, sense taula ni cadires ni sofà, sense cafè ni whisky? El Cristo i jo ens vam psicoanalitzar l’un a l’altre estirats a terra i de cara a les estrelles. Vam parlar de tot: de dones, de cine, del temps fastigós que ens havia tocat viure. Especulàvem si Franco es moriria alguna vegada, i el Cristo hi feia conya, deia que no la dinyaria fins que no es donessin les condicions objectives. Vam parlar de nosaltres, del futur, de la putada del Capdet... Vam discutir sobre si el català era o no la llengua de la burgesia. Ell, que era fill de treballadors, deia que no, i jo que sí. Recordo com si fos ara que em va confessar, com qui et un crim abominable, que ell en el fons era socialdemòcrata i que el model suec li semblava perfecte. Jo aleshores pronosticava que, després de la mort de Franco, hi hauria una victòria esclatant de les esquerres agrupades en un front popular. I ell, ¿saps què havia profetitzat ell per a l’any 2000 ? —¿Què? —Que seria avi. —¿Avi als cinquanta-dos anys? —Aleshores era factible. ¿Us vau casar molt joves, no?

—No va ser avi. —¿Heu tingut fills? —Jo sí, dos. La gran té vint-i-sis anys i el petit vint-i-quatre —com que va notar la sorpresa als ulls d’ell, ho va aclarir—. El Pere es va divorciar. Només fa vuit anys que ens vam conèixer. Han estat els millors de la meva vida. —¿Com es va morir? —Un tumor al cervell. Li van donar deu mesos de vida i en va viure set. —¿On està enterrat? M’agradaria portar-li un ram de flors. Ho deia per dir-ho, perquè l’hi dictava el sotrac emocional de la seva mort. —Vam escampar les cendres al mar. La dona li va mostrar un medalló que duia penjat al coll. Era de plata amb un esmalt de colors al mig. —En guardo un pessic aquí a dins. Ell no va poder reprimir una sensació d’incomoditat, com si el Pere l’estigués observant. Va sentir l’estranya necessitat de parlar-li directament. —Jo he complert la promesa. M’he pixat als tetones. —¿Els tetones? —Aquella mena d’obeliscos de pedra, allà on m’has trobat. Havíem quedat que aquesta nit ens pixaríem tots als tetones i que després aniríem a la Mussara a veure com sortia el sol. —¿Amb aquest fred? —A l’agost no penses en el fred. I quan tens vint o vint-i-cinc anys tampoc no penses que als cinquanta tot et farà mandra. Va assenyalar el Flipper en una fotografia de l’àlbum.

—Aquest, que era un borinot i un boques, almenys ho era abans, va prometre que portaria dones per tots. I aquest volia desplegar una traca a la Mussara que se sentís des de Tarragona. Però tot plegat era una ximpleria, una atzagaiada sense solta ni volta. —Doncs ¿per què has vingut, tu? —Perquè estava sol. El meu fill campa pel seu compte i la meva dona està de cangur de sa mare. Té Alzheimer i les germanes fan torns per no deixar-la sola. Jo era l’únic que no tenia res més a fer. —¿Has estat trenta anys esperant aquest dia? ¿Et pensaves de debò que vindria algú? —M’avorria i m’ha vençut la curiositat de saber qui va acabar la carrera, com es guanya la vida cadascú, qui té fills, qui s’ha casat, qui s’ha divorciat... Però sobretot volia veure el que van expulsar. La trobada havia de ser una mena d’homenatge a ell. En teoria, és clar. Ja veus que m’he quedat sol. La dona va balancejar el medalló amb una mà. —Sol del tot, no. Joguinejava amb el medalló fent-lo anar amunt i avall per la cadena que duia penjada al coll. I ell es neguitejava, veia el reliquiari com una interferència morbosa en la conversa. Es van quedar en silenci. Fins que la dona va assenyalar l’àlbum. —Un de vosaltres és un indigent, un captaire sense sostre. M’ho va dir el Pere. —¿Un indigent? ¿N’estàs segura? —Sí. Acostuma a dormir a prop de casa. —¿Qui és? ¿Com es diu? —No ho sé. —¿Has parlat amb ell? ¿No saps què havia estudiat?

—No en sé res de res. Va intentar que l’identifiqués en una de les fotografies de l’àlbum. Va assenyalar el Boro. —¿És aquest? —No en tinc ni idea. Però és fàcil de localitzar. Ja et diré on. Aleshores va descobrir una pàgina plena de fotos i targetes que no havia vist abans. Era el Cascales, que havia enviat al Cristo una fotografia de família cada vegada que li naixia un fill. Cinc fills, cinc fotos. Amb unes targetes que deien: Francisco Javier Cascales Foz. Notario. I una adreça de Tarassona. No es podia dir que el Cascales s’hagués quedat calb, perquè ja ho era força a Castillejos. Però amb els anys la cara se li havia anat arrodonint progressivament, les faccions s’havien envellit amb crueltat, i el cos s’havia anat inflant com un globus. A l’última fotografia, la panxa vessava amb descurança per damunt del cinturó. Costava relacionar aquella bola de greix amb el caballero aspirante alt i fort que feia de guia de la setena. ¿Quin aspecte devia tenir ara que ja es devia acostar als seixanta? ¿S’havia sotmès a una dieta per aprimar-se? ¿Feia, com ell, exercici regularment per mantenir-se en forma? ¿Vivia? Al darrere hi havia un paper manuscrit que deia: Juro ante Dios y por mi honor que nunca he hecho ni dicho nada que pueda perjudicar a ningún compañero de campamento. Signat a Los Castillejos el 28 d’agost de 1970 . Francisco Javier Cascales Foz. Aquell paper li va reviscolar les sospites sobre el Cascales, a qui sempre havia atribuït un lligam amb el SIM. S’hauria venut l’ànima al diable per quedar el número u de la companyia. Fotografiat com a pare bondadós d’una família nombrosa, catòlica i benpensant, encara tenia més pinta de traïdor. En venjança,

es va imaginar un Cascales devastat pel colesterol. El veia estès al quiròfan. El bisturí s’enfonsava en el greix, l’obria en canal, i tot l’equip s’abocava damunt del cos adormit per potinejar-lo de dalt a baix. Havia anestesiat molts cossos. Obesos i prims, homes i dones, vells i joves, fatxes i comunistes. D’ell depenia la vida i la mort. S’imaginava la mirada implorant del Cascales perquè li salvés la vida i que ell li responia: ¡Cáscate, Cascales! La dona va mirar el rellotge i va fer un gest: ui, és tard. A fora, l’enrenou minvava i ja no arribaven de la plaça rialles extemporànies. Però encara se sentia algun petard llunyà. Va pagar els cafès i va refusar l’àlbum que la dona li oferia. Va pretextar que ella tenia dret a conservar un record del marit, però en realitat li feia angúnia tenir a les mans aquella col·lecció de fotos esblaimades fetes per un difunt a una colla d’ectoplasmes. Era com un enfilall d’exvots. La roentor del fred imposava la seva llei. Quedava poca gent a la plaça. Això sí, calia caminar amb compte per no entrebancar-se amb els manyocs de serpentines. —No sé on he deixat el cotxe. —Allà, t’acompanyo. En arribar a la plaça de les Oques es van trobar el Golf abonyegat. La porta del conductor estava ensorrada, i el vidre, fet bocins. Era l’impacte d’un cotxe que després de topar contra el Golf s’havia evaporat sense deixar cap rastre. Va pensar en el Marc. Tenia un Opel Corsa de segona mà. La majoria dels seus amics tenien cotxe o carnet de conduir. ¿Què havien de fer en aquelles circumstàncies? Eren tres quarts de tres. No es podia tornar a Barcelona amb una porta desballestada i sense vidre. Van presentar una denúncia a la policia municipal, que, en una nit com aquella, anava de bòlit: veïns que es queixaven del xivarri d’uns altres veïns, menors que encara no havien tornat a casa, excessos etílics, baralles, urgències per taps de xampany contra els ulls... A les quatre, una patrulla prenia les dades i feia fotos del sinistre. Els guàrdies

estaven cansats i de mal humor. I van fer algun comentari àcid, com si la trompada fos culpa d’ells. Ara que hi havia un pàrquing a sota de la plaça de les Oques, ¿a qui se li acudia aparcar en una parada d’autobús? Eren ganes de buscar-se problemes i de fer anar els municipals com baldufes. —Firmi aquí. Se’n van anar. Ara ja només faltava el camió-grua de la companyia asseguradora. La dona insistia que se n’anés, que tornaria amb tren, però ell no volia deixar-la sola glaçant-se al carrer. Com que no hi havia cap bar obert, va anar a buscar el seu cotxe i, allà a dins, embolcallats amb la calefacció del motor, van parlar del preu de les assegurances dels cotxes, del forat de la capa d’ozó, de la plaga de papallones que maten els geranis, de la necessitat de rear regularment les persianes d’una casa, de les amanides fredes d’arròs, dels fills, dels joves, d’accidents de trànsit, del pont del Clot caigut damunt de l’autopista. —Jo també ho he sentit per la ràdio. No era un pont, era una arel·la de vianants. —Quatre morts i dotze ferits. Així, sense més ni més. Va pensar en el Marc, però no ho va dir. Podia haver celebrat el Cap d’Any a fora de Barcelona. Podia haver agafat la A19 per la Gran Via. Ara bé, les probabilitats que la caiguda de la arel·la enxampés el Marc eren remotes, nul·les en realitat. A més a més, el mòbil no havia sonat. Més valia preocupar-se d’ell mateix, de la vista que perdia, de les varius incipients, de la vessícula biliar... ¿Qui li assegurava que no desenvoluparia un astrocitoma, com el Pere? T’estàs tornant hipocondríac. Va insistir a saber qui era el company de tenda que dormia al carrer, però no va obtenir cap pista satisfactòria. L’únic indici —la forma del nas— apuntava vagament al Valencià. També van parlar del Pere. Ella li va explicar la serenitat amb què va afrontar la malaltia i com, quan el deteriorament va ser greu, quan es va adonar que començava a fer-s’ho tot a sobre, van decidir fer via i accelerar el final. La dona va tallar el relat i va restar en silenci.

La va observar detingudament. No sabia si plorava o no. Tenia el cap cot i les mans joguinejaven amb el medalló. Ell mirava el perfil de la trena grisa i es preguntava com havia estat aquella dona de jove, com devia ser quan ells marcaven el pas a Castillejos, amb qui havia tingut els fills, per què es va separar, de què treballava, com s’havien conegut amb el Pere... Va rear mentalment les dones de la seva generació, companyes d’estudi, de militància, d’alguns jocs eròtics, amors fugaços, amors arrauxats, com el de la Teresa, amors de llarg abast, com el de la seva dona, que aquella nit dormia a casa de sa mare. Eren filles de papà i filles de treballadors que no volien ser com les seves mares. El temps demostrava que, a grans trets, ho havien aconseguit. Angela Davis, Bernadette Devlin o Janis Joplin potser no eren banderes, però sí exemples notoris de rebel·lió, d’una voluntat de ruptura. A vegades més suau i a vegades amb trencadissa, però ruptura al capdavall. Anant-se’n de casa, un fet especialment traumàtic si el protagonitzava una noia, renegaven d’un rol adjudicat en néixer. Van ser les pioneres de les pastilles, l’avantguarda d’una revolució sexual certa. La dona de la trena probablement també havia contribuït amb el seu gra de sorra a l’hora de trencar motlles entrant a la universitat, participant en la lluita política o impulsant el moviment feminista. Amb els anys les dones es van fer respectar, van fer canviar les lleis i van alimentar l’autoestima. Les seves filles recollien ara algunes de les mateixes reivindicacions i lluitaven contra velles i noves formes de discriminació, però les filles ja naixien emancipades. La fractura del model patriarcal era irreversible. Ara eren els homes els que tenien feina a redefinir el seu paper. Havien estat la primera generació que havia accedit a la universitat massivament, uns intrusos que volien canviar la universitat i el món. Ni tots ni tants com deien ara, els joves es deixaven endur per una ventada poderosa que bufava des dels campus de Berkeley fins als de Berlín, des de Roma fins a Tòquio. La joventut, unida per una nova fraternitat, emergia per primera vegada com una força universal que pretenia fer taula rasa amb el vell ordre i obligava el poder a reaccionar amb estupefacció i amb temor. Joves inconformistes, antiimperialistes, antiburgesos i, per damunt de tot, antiautoritaris. Dogmàtics i il·lusos també. Perquè se sentien a la sala de màquines de la revolució. Franco es va morir, la dictadura no li va sobreviure i a poc a poc es va anar assolint el mateix estàndard democràtic contra el qual s’havien alçat els estudiants de París. L’efervescència es va anar esbravant a mesura que es van anar fent grans. La majoria van tenir fills, fins i tot aquells que havien proclamat

als quatre vents que no en tindrien. Algunes parelles s’hi havien decidit tan a última hora que havien hagut de recórrer desesperadament a tècniques de fecundació assistida. No renegava de res. Malgrat el desencís, les claudicacions i el patetisme dels progres aferrats a aquella època, el balanç no era fútil. En tot aquell temps les escoles s’havien humanitzat, les relacions familiars eren més lliures, s’havia esmicolat definitivament la hipocresia del matrimoni. Monges i capellans s’havien secularitzat en massa i es van convertir en normals els divorciats, els no casats, les mares solteres, les lesbianes, els homosexuals i els transvestits. Alguns companys s’havien casat i divorciat més d’una i de dues vegades. D’altres, com ell, vivien instal·lats en una confortable estabilitat. Ara s’ocupaven de canviar els bolquers dels pares com havien canviat els dels fills. I els feien ejar en cadires de rodes empeses per peruanes. La dona va alçar el cap per dir: —El Pere i jo ens vam estimar molt. Jo no pensava que l’amor pogués ser tan fort. ¿Podia dir això ell de la seva dona o la seva dona d’ell? No li venia gens de gust que un dels dos es morís per comprovar-ho. La vida era un campi qui pugui, i ell no es queixava. Era dels que havien tingut sort. Molta més que el Cristo. Va arribar el camió-grua. El duia un home gras i rondinaire que posava pegues a tot. Va tardar a hissar el cotxe i al final va dir a la dona que pugés amb ell a la cabina, que la portaria fins a Barcelona. Però ella no va voler. El camió-grua va marxar amb el Golf al damunt i ella va proposar de prendre alguna cosa calenta. Van voltar fins a trobar un bar musical convertit circumstancialment en after hours. Traspuava un sobrepuig d’activitat, com si allà s’hagués aplegat tota la vida que fugia del fred. Reconeixia músiques que escoltava el Marc. Ell no les sabia identificar ni li interessaven, però si ara tingués vint anys serien les seves cançons. Van prendre un cafè irlandès sense poder parlar gaire a causa del volum eixordador de la música. Però, malgrat l’escreix de decibels, va poder entendre perfectament que ella li proposava de pujar a la Mussara i veure sortir el primer sol de l’any. Aquest era el tracte que s’havien juramentat a complir, ¿oi?

Abans de marxar es va produir un moment de calma relativa gràcies a una música tranquil·la, gairebé sedant. Va reconèixer la veu que cantava Across the Universe en una versió que el Marc també escoltava. Pertanyia a la banda sonora de la pel·lícula Pleasantville. La va anar a veure a instàncies del fill i ara s’adonava que era una metàfora d’aquell Cap d’Any. A Pleasantville, un noi i una noia entraven en una sèrie de televisió dels anys cinquanta, un món en blanc i negre amb personatges carrinclons, d’una falsa bondat puritana. D’alguna manera ell també havia retrocedit al at, estava dedicant la nit a furgar en el blanc i negre. La veu lenta i candorosa de la noia el va entendrir, li tocava una fibra sensible de la joventut. Per la megafonia de Castillejos sonaven de tant en tant cançons dels Beatles, però no recordava si aquesta l’havien posada alguna vegada. Nothing’s gonna change my world, nothing’s gonna change my world... —¿Què, anem’s-en? —¿Com? Ah, sí, quan vulguis. A quarts de set deixaven Reus i es tornaven a enfilar per la muntanya. Com que no coneixia la ruta per Maspujols i Vilaplana, va reprendre les costes del coll d’Alforja. El termòmetre del cotxe pampalluguejava per indicar que la temperatura exterior era inferior a zero. A mesura que s’enlairaven, les clapes de gebre cada vegada eren més extenses i a dalt del pla ja van caure les primeres volves de neu. Quan van arribar al lloc on s’havien trobat, va aturar el cotxe i va baixar per pixar-se novament als tetones. Aquesta vegada al de l’altra banda, in memoriam. Per tu, Cristo. De totes les herències de Franco, amb la que menys comptàvem era amb la monarquia. I ja ho veus. ¡Visca la República, Cristo! Ara ja no sentia olor de farigola, sinó el cruixit de l’herba gebrada sota els peus. Van continuar endavant. Va veure la garita de pedra on havia fet guàrdia més d’una vegada. Després, els fars van escombrar la piscina, la pista de tennis i el petit camp d’esports dels oficials. El temps i la incúria s’ho anaven menjant tot a poc a poc. Un rètol despintat advertia que entraven en una zona militar i que no s’hi podia estacionar. Però no impedia el pas. A l’esquerra, filferros de punxes i uns pavellons que devien ser les antigues cuines. Quatre soldats coberts amb mantes havien sortit a tocar la incipient capa de neu. N’agafaven un grapat i es fregaven la cara amb escarafalls i ganyotes. Es van posar a banda i banda de la carretera per deixar ar el cotxe i el van remullar tot de xampany amb crits de

visca el 2 000 . L’alcohol els brillava als ulls. Aleshores va recordar una paraula: regimentals. Van deixar enrere les restes de l’antic campament i van continuar per l’altiplà fins a arribar a un trencall que entrava en un bosc. Va aturar-se un moment per aplegar llenya i va tornar al cotxe amb les mans balbes. —¡Aaah, quin fred! La carretera moria davant d’una església erta i un grapat de cases sense sostre. La Mussara. Les restes de la Mussara. La llum dels fars emfasitzava la sensació de derrota de totes les ruïnes. Es va embolicar bé amb la bufanda. Va agafar la llenya i va notar que ella, aclaparada per la basarda, no el seguia. —¿Ho vols deixar córrer? —¿Que ens hem d’allunyar gaire? —No gens. Aquí mateix hi ha d’haver unes ruïnes, arran del cingle. És on pensàvem ar la nit. Però no sé si encara hi són. O si m’ho invento. —Està bé. Es va posar el medalló a la boca, serrant-lo fort amb els llavis, va agafar l’àlbum de fotos i va grimpar amb dificultat pel pendent de pedra i herbes. El primer vel de la neu produïa una luminescència vaga, suficient per intuir on calia posar els peus. Relliscaven sovint perquè cap dels dos no anava prou ben calçat. A dalt hi havia una petita edificació enrunada, només un abrigall sense teulada per defensar-se del fred que els rosegava l’ànima. Van fer un foc generós que el cos va agrair. —¿Aquí a baix què hi ha? —El cingle, una timba plena de bombes. —¿Bombes?

—Quan fèiem exercicis de tir amb morters les bombes esclataven aquí a baix. Les que no van explotar encara hi deuen ser. A estones deixava de nevar i a estones queien volves fines i manses que es fonien en caure sobre les flames. Van haver d’anar a aplegar més llenya unes quantes vegades, perquè només s’escalfaven si les flames eren ben altes. Estaven tan concentrats a atiar el foc que l’alba els va agafar per sorpresa. —Mira, el sol. No era el sol. Era l’indici descolorit d’un crepuscle pobre, una taca difusa que creixia a poc a poc amb la claror esmorteïda de l’habitació d’un malalt. El cel es va convertir en un vidre esmerilat que filtrava una llum de color cru, suficient per veure tota la plana que s’estenia als seus peus. Van contemplar com emergia el paisatge. La negror del mar al fons, el port de Tarragona, Reus més a prop, pobles apinyats, rectangles esparsos que eren basses o piscines, columnetes de fum que s’alçaven per fondre’s amb la pesantor del nou dia... A dreta i esquerra, la plataforma de la Mussara refulgia amb una prima capa de neu i ensenyava les altes antenes de telecomunicacions que presidien la serra a guisa de sagrats cors. Es va treure la bufanda del Barça i l’hi va posar a ella, perquè s’abrigués. No era una aurora exultant, però era la primera aurora de l’any 2 000 . Va sentir l’impuls d’abraçar la dona i desitjar-li un bon any. Però se’n va estar. Ella necessitava haver tingut un feliç 1999 i ja era massa tard per desitjar-l’hi. Va obrir l’àlbum i va deixar anar glopades de baf per dir: —Quan vam jurar que ens trobaríem, no vam pensar que estàvem jugant a una ruleta injusta. Ella va agafar l’àlbum de fotos i el va posar al mig de les flames. En lloc de mirar com es retorçaven les fotos i crepitaven les pàgines plastificades, es va

arrambar al monòlit commemoratiu que es dreça al caire del cingle i es va girar cap a la immensa quietud del paisatge amb el medalló entre els llavis. Ell li va demanar que no s’acostés tant a l’espadat, que podia relliscar. Però la dona no es va moure gens i no va contestar quan ell va dir que anava a buscar més llenya. Va tirar cap al caseriu enrunat de la Mussara. Juraria que els trenta anys transcorreguts s’havien acarnissat amb la petita vila abandonada. La recordava més sencera i més airosa. El costellam de les quatre cases i l’església esventrada, vençuda per l’heura, amb el campanar sense campanes, movien a la pietat. Només alguns pardals esquitxaven amb pinzellades de vida uns fantasmes de pedra morts d’avorriment. Amb l’arribada del dia va descobrir el campament, lluny, a l’altre extrem de l’altiplà, al peu del breu Gallicant, la cota que atacaven i defensaven, sempre la mateixa, en els exercicis d’instrucción de orden abierto. Distingia els pavellons, les teulades vermelles i la pomposa torre emmerletada de la plaça d’armes. Més enllà, la cresta bromosa del Montsant i, retallats entre les boires matinals, els perfils de les serres per on s’encabeix l’Ebre. Encara que fos des de molt lluny, era la primera vegada que veia el campament en tota la seva extensió. N’intuïa els topants i l’emplaçament de la setena d’infanteria, a la dreta del eig de Gràcia. ¿O era la sisena? Li venia a la memòria la plaça d’armes amb totes les companyies formades en una gran parada militar, amb banda de música, missa, rindan armas, arengues d’una ferocitat retòrica i el capità general a dalt d’un empostissat, petit com un soldadet de plàstic. Sota el sol caldós i vestits d’hivern, suaven a raig fet. S’imaginava el mateix paisatge al cap d’uns anys, sense els pavellons i sense els carrers, retornat a la naturalesa. La Niña Bonita es quedaria sense referents mítics. Va tornar amb un nou feix de llenya. Ella no s’havia mogut de la cornisa. Estava com absent. Va veure com es treia el medalló del coll, com l’obria, com se l’acostava a la boca, com anava prenent amb la llengua miques de cendra del Pere i com llepava a consciència tot el receptacle. Ell es va aturar amb la torbació de qui accedeix en una festa a la qual no l’han convidat i es va apartar discretament. Tornaven a caure volves que voleiaven sense rumb perquè no feia gens de vent. Sentia el cruixit de la farigola gebrada sotra els peus.

Es va recordar d’una guàrdia feta a trenc d’alba, a la garita que en deien de la Mussara, abocat a aquell paisatge. Es ejava arran del cingle, mirant com s’alçava el dia per damunt dels contraforts, sobre el mar. Es veia trenta anys més jove, com si tingués l’ocasió de llegir el futur en l’aurora. Ara sap que a aquell sentinella li espera una quota acceptable de felicitat. No veurà mai l’aurora roja, revolucionària, que havia somiat. Els americans guillaran precipitadament de Vietnam, el món s’horroritzarà amb Videla, Pinochet i Pol Pot, s’acollonirà amb Khomeini, aplaudirà amb esperança la caiguda del mur de Berlín i es resignarà a ar Reagan, Thatcher i Joan Pau II. I ell s’anirà convencent que el país és volgudament mediocre i que el capitalisme té una mala salut de ferro. Tindrà prou lucidesa per no caure en el patètic desengany d’alguns lluitadors, que no sabran què fer amb paraules com camarada, cèl·lula i centralisme democràtic perquè se’ls hauran florit a la boca. Tindrà sort, la policia franquista no l’enxamparà, tot i que estarà a punt de caure un parell de vegades. Deixarà la militància sense estridències, es refugiarà en la carrera i aconseguirà un estatus professional satisfactori. Serà un anestesista afortunat, sense cap mort a la consciència; tindrà un matrimoni segur i raonablement feliç; tindrà un fill que voldrà ser metge com ell. Tindrà casa pròpia, una torre d’estiueig i dos seients al camp del Barça. Es comprarà un quatre per quatre per anar tots plegats a esquiar. De tant en tant, assistirà amb la seva dona als concerts de Pink Floyd, dels Stones i de Bruce Springsteen. L’any 2000 no li duia el futur sinó que li representava el at. I li omplia el pit d’angoixa i de tristesa. No havia esbrinat res dels seus companys, excepte la mort del promotor més entusiasta de la cita amb el 2000 . Abans volia tenir notícies dels altres, especialment del Capdet. Ara es conformaria de saber si vivien o no. I, sobretot, volia saber qui dels altres set era el sense sostre que dormia embolicat amb cartrons als carrers de Barcelona. Especulava sobre el Valencià. Potser l’experiència japonesa havia fracassat i havia perdut el nord completament. Es va presentar amb un nou feix de llenya després d’assegurar-se que la dona

havia acabat el banquet íntim. Però ella ja no volia més foc. Estava morta de fred i molt cansada. Volia tornar a casa. Combregada, va pensar ell. Mentre s’entretenien a ofegar les brases amb pedres, van sentir la roncor d’un motor que s’acostava i s’aturava, uns cops de porta i unes veus que cridaven i reien. Les veus es van anar acostant. Cada vegada s’entenien més les bromes, es notava que relliscaven i que els uns es reien dels altres. Finalment van aparèixer dos homes i dues dones vestits amb elegància, quasi d’etiqueta, ells amb abrics negres i bufanda blanca, elles amb jaquetes de pell per damunt de llargs vestits de nit i sabates de taló. —¡Capdet! —¡Doctor Donovan! —¿Què hi fots aquí? —¿I tu? —¡Doctor Donovan! —Tu ets... —va fer petar els dits mentre intentava recordar—. ¡El Flipper! El Capdet i el Flipper venien de Salou, d’una festa amb orquestra i cotilló que s’havia allargat fins a la matinada. I, posats a fer el tronera, van decidir pujar a la Mussara tot recordant l’antiga promesa. Però ni els havia at pel cap retrobarhi cap antic company. Com que les dones tremolaven de fred, van remoure les cendres i van revifar el foc. Van parlar dels vells temps i van fer les presentacions: —La meva dona. —La meva dona. —La dona del Cristo. Des d’aquell moment, la conversa va quedar definitivament esguerrada. No era

gens fàcil encaixar la mort del Cristo i a continuació acceptar com si res que la seva viuda compartís solitud al cim d’una muntanya amb l’antic Doctor Donovan. No era fàcil creure’s la veritat, però tampoc no li venia gens de gust donar explicacions. No va dir que acabaven de remenar les cendres d’un àlbum ple de fotografies d’ells i del qual només quedaven les anelles renegrides. Hi havia alguna cosa que no quadrava. Havia desitjat intensament retrobar el Capdet i, ara que el tenia al davant, se sentia incòmode, amb ganes de dir-li adeu. Potser perquè la situació era massa rara. O perquè no havia trobat el Capdet que ell recordava, sinó una evolució posterior, de la mateixa manera que ell era un epígon del Doctor Donovan, una de les moltes derivacions possibles. Es penedia d’haver pujat a Castillejos. Quan el Flipper va reviure l’instant en què el Perles li va plantar el fusell a la cara com si l’anés a matar, es va dir que no estava disposat a rescatar un per un tots els esdeveniments d’aquella època. No li venia de gust recordar el Perles ni el capità ni cap antic company. Ja no volia saber res més de ningú més. Li era igual que el Capdet tingués fills o que dediqués el matí dels diumenges a ejar gossos de raça. Només va intentar obtenir la informació que anys abans li havien negat els seus pares. —¿És veritat que vas estar a Carabanchel? —Sí. —¡Quina putada! —¡Bah! Ja ni me’n recordo. ¿I tu, què? Que bé que et conserves, punyetero. No era veritat. Però estava més presentable que el Cascales. Es mantenia en forma fent footing i nedant al Club Natació Montjuïc. El Capdet sí que tenia un bon aspecte. Amb pocs cabells, això sí. I la barba grisosa. Afaitada ben arran, però grisosa. I amb ulleres. El Flipper també duia ulleres. I es recollia els cabells al clatell amb una goma. Semblava més baixet. Vestit d’etiqueta se’l veia xuclat i feble, perdut a dins de l’abric negre. Caminava encongit com un vell, però conservava als ulls la mateixa vivor dels vint anys. —Explica-m’ho tot. Vull saber què et van fer quan se’t van endur de Castillejos. —¿Per què? Ja t’ho pots imaginar. Volien acollonir-nos amb un escarment exemplar. Em va tocar a mi com t’hauria pogut tocar a tu.

—En tenien motius. Jo estava a Bandera Roja, ¿te’n recordes? Ho podies haver xerrat i no ho vas fer. ¿Et van torturar? —¿A tu què et sembla? La DGS no era el Hilton. —Digue-li què t’hi van posar en aquella carpeta. —No res, que eren uns potiners. Em van encolomar pamflets de tota mena, des del PSUC fins a la CNT. Però el consell de guerra ho va considerar tot com una incitación a la rebelión. Ho van enllestir de pressa. —¿Saps qui ho va fer, qui t’hi va posar els papers, vull dir? —El SIM. —Sí, però ¿qui?, ¿algú de la tenda? —El Flipper diu que el Cascales. —¿I tu com ho saps? —M’ho va dir l’alferes Santaulària, la Niña Bonita, ¿us en recordeu? A ell també van acabar empurant-lo. —Doncs jo l’hi vaig preguntar quan me’l vaig trobar per l’hospital i em va dir que no en sabia res de res. —Perquè no li agradava parlar-ne. Però jo li vaig aplicar el tercer grau i li vaig fer cantar que el Cascales era confident del capità. —El Cascales, ¿oi? ¡Ho sabia! —Era del SIM, de l’Opus i de la Santa Inquisición. ¡Cáscales, Cascales! ¿Te’n recordes? M’ho vaig inventar jo. —No canviaràs mai, Flipper—va abaixar la veu perquè no el sentís la seva dona —. ¿Encara tens tantes nòvies? —No soc ni sombra de lo que fui. Ara m’he convertit a la religió verdadera: els negocis.

I li va lliurar una targeta que deia: Capdet & Boulanger, Assessoria empresarial i fiscal, Tarragona. Es va adonar que la dona del Pere el mirava amb ànsia, morta de fred i sense saber què fer ni què dir. Van precipitar el comiat al·legant que era tard i que havien de tornar a Barcelona. Sabia que deixava preguntes al darrere, que les dones del Capdet i el Flipper preguntarien: ¿Qui són? ¿Què carai han vingut a fer? Li era ben igual. No tenia gens d’interès a continuar un minut més allà. Se sentia decebut i no se sabia explicar per què. Abans de posar la clau de e, va donar un cop d’ull a l’altre cotxe, un Land Cruiser com el seu, però de color verd metal·litzat. Va engegar. Ella va dormir durant tot el viatge de tornada. Ell, en canvi, estava molt despert, molt lúcid. Trenta anys abans irava el Capdet i ara no li havia trobat res d’especial, ni a favor ni en contra. Li havia produït la mateixa desil·lusió que se sent en retornar als llocs que un ha mitificat o quan un professor brillant no reconeix l’exdeixeble que el saluda amb fervor. Ell sempre havia defugit els sopars d’exalumnes i d’antics companys de promoció. Tampoc no era amant dels sopars sorpresa. Odiava ensucrar el at amb una dolça capa de nostàlgia. No enyorava res ni desitjava que els altres es conservessin incorruptes en vida. Però el Capdet era diferent. Havia pujat per saldar un deute de gratitud amb ell i s’havia trobat amb una persona correcta i convencional, sense calidesa i sense un mordent que justifiqués la seva aurèola. A més a més, s’havia associat amb el Flipper, que era un tarambana. Era com si el Capdet hagués canviat de bàndol, com si hagués abjurat dels lligams de complicitat que l’unien a ell i al Cristo per ar-se al sector frívol i putero. Ara s’explicava el motiu de la decepció, se sentia víctima d’una estafa intel·lectual. Com el dia en què Bob Dylan va actuar per al Papa. Almenys havia resolt una incògnita. Ara ja sabia que el Cascales havia venut el Capdet. El Flipper tenia recursos per a tot, com ara fer cantar a la Niña Bonita què va ar l’any 70

. Era llest i no gastava manies i, de la mateixa manera que s’havia associat amb el Capdet, podia haver estat assessor financer d’un narco. La dona roncava lleugerament i ell pensava: una digestió feliç. Adeu a Castillejos per sempre. No tornarem mai més. Aquesta vegada de debò. El Camps contraposava sovint la vida militar a la vida normal. Ara no faltava gaire perquè ho tiressin tot a terra i hi rebrotés la vida normal: farigola, pins i cagallons de be on ells havien marcat el pas al so de La Madelón.

La cantinera es una moza, los ojos llenos de ilusión, con todos ríe y todos goza, bella y gentil, la Madelón.

Ara que no pensava en la cançó, li venia a la memòria sense esforç. S’adonava que abans començava malament. S’entestava a repetir La Madelón es una cantinera, en lloc de La Madelón es bella y sonriente. Ara sí, ara li sortia tota seguida, a raig.

Y cuando alguno va a pedirle su amor, a todos dice sí, a nadie dice no.

Más fuerte este sí. Y el no más fuerte también. Ayúdense con la pisada, que se note que son jóvenes y que se comen el mundo. Otra vez, venga, fuerte. ¡Con

alegría! ¡Canten! Li faltava identificar l’indigent. Es preguntava si, després d’una nit tan freda com aquella, el trobaria. Descartava els més llunyans. ¿Havia tornat de Kobe, el Valencià? Carai, el Valencià. ¡Casat amb una japonesa, qui ho havia de dir! Era una mica arrauxat, un cul del Jaumet, com demostrava la seva peripècia per Àsia: una temporada aquí, una temporada allà. Però això no explicava que acabés dormint al carrer. Descartava el Cascales, que havia nidificat a Tarassona. I Es Filòsof, a qui no agradava gens sortir de la seva estimada Mallorca. Quedaven el Camps i el Boro. El Camps no podia haver caigut tan avall. Al contrari, devia haver complert el seu somni d’esdevenir ric i burgès. Un tipus curiós, el Camps. Almenys era sincer. El Boro era el que tenia més números. A l’època de Castillejos era un manta total. Vivia de les assignacions del papà i no semblava gaire interessat a acabar la carrera ni a treballar en res. Potser havia perdut el patrimoni i la dignitat jugant al pòquer. Ara tant podia ser un advocat simpàtic i murri com un perdulari. En superar l’última esquena d’ase de l’autopista, va enfilar una Diagonal insòlitament buida. Des de la prominència on comença l’avinguda, que ara semblava un tobogan més llarg i més ample que mai, s’albirava una ciutat abandonada, com una Mussara immensa de la qual haguessin fugit tots els habitants. A les onze del matí de l’ 1 de gener de l’any 2000 , Barcelona dormia ensopida sota un cel cendrós que portava gelor de neu. Va sonar el telèfon mòbil. —¿Sí? —Oriol, ¿on ets? ¿A l’hospital? —No, no. ¿I el Marc?

—Està dormint. ¿On ets? ¿Que t’ha at res? —No, no, ara vinc cap a casa. ¿Estàs segura que hi és el Marc? ¿A quina hora ha arribat? —No ho sé. M’he trobat tots els llums encesos. S’ha adormit vestit. ¿Per què? —No, per saber-ho. ¿I ta mare? —Com sempre. ¿De debò que estàs bé? ¿No t’ha at res? ¿Vas anar a Castillejos al final? —Sí, sí. Després t’ho explico. De seguida soc a casa. Au, fins ara. Va desconnectar el mòbil. La dona, que s’havia despertat amb la conversa, es va disculpar. —Perdona, m’he adormit. —Et porto fins a casa. ¿On vius? —A prop, a sota de la Travessera de les Corts. És a l’avinguda de Madrid, a tocar de Carles III. ¿Saps on és la parròquia de Santa Tecla? —¿Una que té un campanar modern? —Sí. Doncs jo visc al costat mateix, a Comandant Benítez. La dona va treure un mirallet de la bossa, va fer unes quantes ganyotes per estirar els músculs de la cara, es va posar bé la roba i es va ar un raspall pels cabells. Quan van ser davant de l’església, ella li va agrair les atencions i les molèsties que s’havia pres. Es van fer un petó a cada galta i, abans de marxar, va dir: —El teu amic acostuma a dormir en aquell porxo i de dia s’està a la placeta d’aquí al darrere. La va veure desaparèixer per la cantonada, movent la trena grisa lleugerament al compàs del caminar. Li queda fatal, va pensar. Aleshores es va adonar que s’havia endut la bufanda del Marc.

Va deixar ar una estona. Va apagar el motor, va deixar el cotxe amb els quatre intermitents parpellejant i es va atansar a la placeta. Un indigent estava plegant mantes i les encabia en un carro de supermercat ple de bosses de plàstic. Al costat tenia una taula i una cadira de tisora plegades. Damunt d’un banc hi havia una cartolina escrita a mà que deia: TAROT, VIDÈNCIA, FUTUROLOGIA . En adonar-se que algú l’estava observant, va deixar les mantes i va obrir ràpidament la taula plegable. —Ei, míster. ¿Vol saber què li portarà l’any 2000 ? Aquell cap, rossenc i pelat, i aquella cara sense afaitar eren una deformació grotesca de les faccions que, trenta anys enrere, corresponien a Es Filòsof. —¿No vol conèixer el futur, míster? Va fer que no amb el cap i va tornar al cotxe aguantant-se les ganes de plorar.

No tornarem mai més Ramon Solsona

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

La primera edició d’aquesta obra es va publicar a Quaderns Crema l’any 1999

© Ramon Solsona, 1999 © d’aquesta edició: Edicions 62, s.a., labutxaca

Disseny de la coberta: Laura Comellas Il·lustració de la coberta: © Jan Hakan Dahlstrom / STONE / Getty Images

Primera edició en llibre electrònic (epub): novembre del 2020

ISBN: 978-84-17423-93-3 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Realització Planeta