Torno A Casa 6n506h

Índex Coberta Sinopsi Portadella Agraïments Crèdits

Gracias por adquirir este eBook

Visita Planetadelibros.com y descubre una nueva forma de disfrutar de la lectura

¡Regístrate y accede a contenidos exclusivos! Primeros capítulos Fragmentos de próximas pub Comparte tu opinión en la ficha del libro y en nuestras redes sociales:

SINOPSI

Algú s'ha perdut i explica el que li a en un lloc que no coneix. Provant d'encertar el camí de tornada, descobreix paratges sorprenents i topa amb una colla de personatges singulars, que sovint relaciona amb gent que ha conegut o amb experiències que li han marcat la vida. Per això el viatge que fa, puntejat pel record precís de la malaltia que ha patit, és alhora un retorn i una descoberta; si pren cada cop més un aire iniciàtic és perquè el relat apunta al despullament de les coses essencials. Narrat a partir d'escenes curtes i colpidores, cisellat amb un estil poètic i concís, Torno a casa ens fa recórrer, fascinats, d’un cap a l’altre, un trajecte que ens aboca al cor del misteri.

JOAN CARRERAS

TORNO A CASA

No sé on soc. Hi ha d’haver alguna raó perquè sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè no hi he estat mai.

•

Sembla una carretera. No hi a ningú. Jo sí que hi dec haver at perquè d’alguna manera he d’haver arribat fins aquí, encara que no me’n recordi.

•

M’hauria de fixar en els detalls perquè són importants i perquè és fàcil que ens in per alt. Va anar de poc que no el veiés, el minúscul grumoll de sang que vaig expulsar amb la micció.

•

Em dec haver perdut i, en perdre’m, també he perdut el record d’haver vingut. Però hi soc.

I de la sang me’n recordo.

•

Provo de trucar per demanar auxili però no hi ha cobertura. Si vull ajuda, l’hauré d’anar a buscar. No em rendeixo fàcilment.

•

La carretera va baixant cap a un bosc que em sembla inquietant, com una boca oberta.

•

Entreveig unes cases que em semblen abandonades. Tot i això, penso que potser hi haurà algú que m’ajudi.

•

Deixo que la llengua grisa se m’emporti cap a la gola boscosa.

•

Caminant veig i deixo de veure entre els arbres les runes d’un poble que trobo lunar. M’acompa ny en les maraques de les cigales i el zingzing de les últimes abelles que se’n tornen al rusc.

•

La carretera es va escrostonant fins que la calçada boteruda ja ha perdut tot l’asfalt. Al final hi ha un pendent polsegós que s’acaba davant d’un rètol.

•

El rètol és com tots els que indiquen el nom d’una població quan entres al seu terme. Em recordo dels noms de les ciutats que he visitat i dels pobles on he estiuejat i també em recordo dels noms dels llocs que no existeixen però que algú va inventar escrivint-los.

•

Al rètol no s’hi pot llegir cap nom perquè les lletres s’han esborrat i només hi queden unes mosques indesxifrables. Els eritròcits que l’analítica va detectar a l’orina sí que es podien desxifrar, i calia fer-ho perquè l’hematúria podia tenir causes diferents, també inofensives.

•

Un cop d’aire aixeca un vel de pols. Quan la remolinada s’esfuma veig el prisma escapçat d’un campanar. Travesso una esplanada que les males herbes encatifen, tota esquitxada d’insectes movedissos.

•

Les cases que encara hi ha dretes no tenen portes ni finestres. Abans de quedar així, segur que hi vivien persones. Imagino que en puc sentir els os fantasmagòrics entre les pedres caigudes i que en puc copsar les formes airoses quan treuen el cap pels ampits sense finestra i les llindes sense porta.

•

Saber que en aquest lloc tan desolat hi han viscut persones i gossos em consola.

Però no sé per què em vull consolar.

•

També és un consol saber que aquí hi ha plogut i que hi ha nevat, que hi ha fet fred i que hi ha fet calor, que s’hi ha respirat i deixat de respirar, que s’hi ha mort i rigut, que s’hi ha nascut i lloat, que també s’hi ha parlat i menjat i que s’hi ha dormit i orinat, que s’hi ha estimat i potser també s’hi ha odiat, que s’hi ha ofès i suplicat, que s’hi ha resat i defecat, que algú se’n va anar i que algú va tornar.

•

Penso que un dia potser també hi tornaré. I això també em consola.

•

Entro a la primera casa perquè sí, perquè alguna ha de ser la primera. Em recordo de les cases on vaig entrar per primera vegada: cases d’amics i cases desconegudes, les cases on he viscut i les cases dels fills. No l’he perdut tota, la memòria.

•

També em recordo d’altres primeres vegades: la primera joguina i el primer llibre, la primera bufetada i el primer petó, la primera nit d’amor i el primer fill.

•

I em recordo del primer mort, que va ser l’àvia. Quan va morir el pare jo era encara massa jove per haver-hi fet les paus; ja soc massa vell per no perdonarm’ho.

•

A la casa on he entrat hi falta mitja teulada i per això la llum d’aquesta hora s’hi aclofa com un gos al seu jaç. A les altres on vaig entrant, també.

•

De vegades hi ha teulada i de vegades no n’hi ha. De vegades hi ha tots els envans i de vegades només n’hi queda algun. Totes les cases són diferents, però totes són igual de sòrdides.

•

Imagino que hi ha persones que hi entren i en surten igual que jo. Hi vull parlar però no puc perquè només les he imaginat. Em quedo entotsolat en un carrer buit, voltat de cases despoblades.

•

El vent juga a esmu ny ir-s’hi amb rialles i esbufecs. M’espanto una mica si rondina una biga o si una garsa tot d’una aixeca el vol des d’una teula amb un txac-txac queixós. Sento uns lladrucs i me n’alegro però de seguida comprenc que només és el vent, disfressat de gos.

•

Unes quantes xemeneies sense feina em saluden. El campanar escapçat em sembla ennegrit. Sé que el sutge pot ser l’indici d’un foc recent i per això m’hi encamino.

•

Reconec la forma allargada d’una planta basilical. Tot el que queda de l’absis és un arc destensat. De l’altar que hi havia davant del cor no en queda res. La volta modesta al mig del transsepte ha quedat oberta com una gran vulva per on davallen alhora la boira i la llum del final de la tarda. El capvespre va naixent.

•

La torre decapitada em sembla un pou capgirat que s’enfonsa cap al cel. En comptes d’un mur cilíndric hi ha un cercle de pedres. A dins hi ha una pila de brases apagades. Voldria que m’expliquessin mil històries.

•

Imagino que algú encén el foc cada nit i també imagino que a l’alba el foc s’extingeix. Imagino que a cada dia, des d’un temps immemorial.

•

Busco petjades, però només veig les meves.

•

No hi ha les petjades que haurien deixat les sabates velles d’un vagabund ni les petjades nues d’un infant descalç que s’hagi perdut, com m’he perdut jo.

•

Tampoc hi ha les empremtes d’unglots dels senglars i les cabres ni les marques digitígrades d’una guineu amb l’ànima salva.

•

No trobo cap peça de roba que algú s’hagi descuidat ni cap resta de menjar. Soc meticulós. Tampoc veig a terra mistos apagats ni pilotes de paper de diari arrugat. Soc perspicaç.

•

M’invento que algú encén el foc i que amb la foguera espanta cada vespre les bèsties salvatges però convoca l’esperit d’una porcada de senglars devots, l’esperit d’un ramat de cabres esgarriades i també l’esperit d’una guineu penedida. M’invento que un dia potser em convocarà a mi.

•

M’invento que aquell dia cremaré a la foguera que m’he inventat que algú encenia.

I també m’invento que les meves cendres s’estaran al fogar fins que i un vagabund extraviat i s’agafin a les soles foradades de les seves sabates o fins que i un infant innocent i s’agafin als seus peus descalços. M’agrada pensar que serà d’aquesta manera com caminaré pel món però ja sé que no és veritat perquè quan m’arribi a morir ja no caminaré més. Per això encara camino.

•

Agafo un carrer que l’erm s’ema i travesso una altra esplanada. S’hi dreça un roure solitari. Li farien bona compa ny ia els senglars i les cabres i la guineu.

•

Als peus de l’arbre solitari, em poso de genolls. Que algú m’ajudi, mormolo.

•

Me’l miri des d’on me’l miri, al poble només hi ha carrers desempedrats, teules trencades i cases vençudes.

•

A un costat tinc el bosc. A l’altre hi ha un corriol de cabres i senglars i guineus que s’enfila cap a un turó de colors olivacis. La llum oliosa s’emblaveix. La marinada va portant la nit.

•

S’ha fet massa tard per anar-me’n perquè hauria de caminar a les fosques. Quan sigui de nit no em voldré quedar a la intempèrie. Les cabres no m’espanten i la guineu em temeria més que jo a ella, però dormint al ras em pot sorprendre una porcada de senglars i això sí que fa una mica de por. Ja em va ar.

•

Tinc una mica de gana i força set. Però no tinc gens de son, com si ja dormís.

•

Però igualment dormiré. I quan el sol em desperti me’n tornaré a peu per la mateixa carretera que he vingut i caminaré fins que tingui cobertura i llavors

demanaré ajuda. Encara soc l’amo de la meva voluntat.

•

Entro en una casa on encara no he entrat. Per l’esvoranc de la finestra distingeixo les siluetes de les altres cases. La lluna decreixent em somriu de gairell.

•

M’arrauleixo en un racó, m’agafo els genolls i tanco els ulls. Esperaré que es faci de dia i ja me’n podré anar. No és tan llarga, la nit.

•

Em poso dret i miro per l’esvoranc de la finestra. De seguida me’n torno al racó. Confio que m’adormiré però no m’adormo, com quan somies que tens un somni i et sembla que et despertes però no et despertes perquè encara ets dins del somni. Però al revés.

•

Em torno a posar dret i torno a mirar per l’esvoranc. A fora hi crepita una llum que fa titi l·l ar les ombres de les cases i els arbres. Veig com centelleja una llum incandescent a l’interior del campanar. Hi ha una foguera que escup guspires. Les espurnes fan vols erràtics, com papallones enceses que morissin mentre volen.

•

Em sembla pertorbador que hi hagi algú més al poble. Prefereixo pensar que serà algú que m’ajudi. L’esperança no l’abandono. Tampoc ho vaig fer mentre esperava el diagnòstic.

•

Si hi parlo potser em sabrà dir on soc i per què he vingut.

Però potser només em dirà paraules que no coneix gaire gent. Ja me’n van dir moltes. Per exemple: neoplàsia microcítica.

•

Avanço a poc a poc, com es camina a les palpentes. Amb la incertesa del malalt.

•

No encenc la llanterna del mòbil perquè faria massa llum i perquè gastaria molta bateria. Demà em farà falta per demanar que em vinguin a buscar. Tard o d’hora deixaré de pensar aquesta mena de coses igual que vaig deixar de pensar que no seria tan greu.

•

Quan arribo al campanar veig un home assegut davant de la foguera. Imagino que hi seu cada nit. Imagino que jo també hi seuré aquesta nit.

•

L’home té els cabells grisos i tan llargs que de seguida em fa pensar en un bruixot. Porta una capa grisa. A l’abast de la mà té un carcaix. Però no veig que en surtin les puntes d’unes fletxes. Tampoc veig cap arc. La intriga de l’arc em tensa.

•

Quan li parli, potser voldré que el bruixot m’interpreti el significat dels encanteris. Però jo ja sé que abracadabra no vol dir res ni sap ningú d’on ve, encara que molts es pensin que ho saben. La majoria de les altres paraules sí que volen dir coses. Microcítica vol dir de cè l·l ula petita. I neoplàsia vol dir càncer. Es pot dir, càncer.

•

Si faig un pas més, em sentirà i es girarà i li veuré la cara i ja no podré imaginar com és perquè ja ho sabré.

•

No tinc temps d’imaginar res perquè es gira i em veu i em somriu. —Ja fa estona que t’espero.

•

Es posa dret i se m’acosta. Té a la cara les dunes d’un desert. A cada ull, les flames de la foguera hi fan refulgir una estrella.

•

Li diria que sé el nom de moltes estrelles i de les conste l·l acions on ens hem inventat que elles s’ajunten. També li diria que les vaig observar amb el telescopi de casa i que les vaig fer veure als meus fills i després als meus nets. Em va agradar ense ny ar-los a reconèixer l’asterisme de les tres blanques Vega, Deneb i Altair i que aprenguessin a distingir la blava Rigel de la vermella Betelgeuse, el peu i l’espatlla del gegant.

•

Però no dic res perquè em quedo mirant com se m’atansa amb un balanceig de gegant bondadós, amb la capa esparracada, amb els cabells de bruixot, amb els ulls lluminosos i el somriure beatífic, amb l’esquena encorbada, amb les mans pastorals, amb el peu blau i l’espatlla vermella i amb totes les guspires entremaliades que la foguera aixeca al seu voltant, com una aura.

•

M’ofereix una encaixada, però em fa por que tingui la mà ro ny osa i que em pugui encomanar alguna malaltia. No volia estar malalt; això era fàcil. Va ser més difícil aprendre a estar-ho.

•

Vist de prop, és només un home gran, bastant alt i una mica estrafolari. Quan somriu, les dunes s’inflen i la sorra del desert li rellisca per les galtes.

•

Li diria que sé el nom de les terres i les pedres, que sé el nom dels rius i les munta ny es de tot el planeta i que també sé el nom de les ciutats i els països que ja no hi

són i dels reis que han tingut. I li diria que els vaig ense ny ar als meus fills, a més dels noms dels mars i les plantes.

•

Però no dic res perquè ja no estic tan segur de recordar-me’n, ni dels noms que vaig saber ni de quan els vaig dir als meus fills.

•

Em diu el seu nom. Per això li dic el meu.

•

—Vine cap al foc. El segueixo. —Seu. L’obeeixo. La malaltia em va anar fent més obedient.

•

—T’he vist abans —diu mentre posa bé un tió que sobresurt una mica—. Què hi fas, aquí? —M’he perdut. He pensat que aquí al poble potser hi hauria algú, però no hi ha ningú. —Hi soc jo. Assenteixo i callo.

•

—Et pots quedar aquí, si vols. No em vull quedar però continuo assegut. Callem una estona per deixar que ens parli el foc. Les flames sospiren. —Jo soc el vigilant. Vaig deixar la vigilància a les mans dels metges.

•

Treu una mà de la butxaca de la capa i m’ense ny a el palmell.

—Deus tenir gana. T’agraden els pi ny ons? Viure, m’agradava.

•

Deixa els pi ny ons damunt d’una pedra i n’agafa una altra de més petita. Esberla la closca d’un pi ny ó mentre em mira. M’ense ny a un somriure que em sembla capciós, però de seguida el trobo bonifaci.

•

Li diria que sé paraules en moltes llengües, a més de saber-ne en la meva, tan desvalguda. Però no ho dic.

•

Agafa el pi ny ó despullat amb dos dits i me l’ofrena. El pinço i me’l fico a la boca. Té gust de bosc, la píndola. Medicar-me va ser la meva pregària.

•

—I què faràs? —No ho sé. No hi ha cobertura. —No, aquí no n’hi ha. Va obrint pi ny ons amb la pedra. —Tens mòbil? —No. Per què el vull, si no hi ha cobertura? —No ho sé. Per si de cas. —Per si de cas què? Em a un grapat de pi ny

ons pelats. —No ho sé. —Sempre fas coses per si de cas no saps què? Em fico a la boca tots els pi ny ons de cop. —No ho sé. Potser a vegades. A la pedra hi queden només tres pi ny ons. Els obre d’un en un. Compto mentre els obre: un, dos i tres.

•

Li diria que sé comptar en moltes llengües, a més de saber-ho fer en la meva, tan humiliada. Però tampoc ho dic.

•

Són bons, els pi ny ons que em dona.

Tenen gust de bosc: de molsa i formigues, d’escorça i pinassa, de terra i de vida. Els medicaments tenien gust d’esperança.

•

—Qui ets? —Ja t’ho he dit. Que no m’escoltes? Soc el vigilant. —Ah, sí. Potser m’ha dit més coses que no li he sentit dir. Però als metges sí que els escoltava. Quin remei.

•

—Pots dormir aquí. A tu et deixaran dormir perquè tu no les sents, oi que no? —No. El què? —Les veus. Tu no les sents. O sí que les pots sentir? —Quines veus? Què vols dir? —Ja ho entenc. No a res. Fa un moment havia cregut que tu..., però no; encara no. Ja vindrà el dia que vindrà algú. O potser ja vindrà el dia que tu vindràs. —Quines veus? —li torno a dir. —Les veus d’aquí.

—Què diuen? —Parlen. Només parlen. —I què et diuen? —A mi no em diuen res. Només parlen i jo les sento. —I què diuen? —Diuen coses molt corrents. a’m la sal. Perdona’m. T’estimo. Aquestes coses. —Ah —dic—, coses així.

•

Els laments del foc s’enfilen amb el fum. —Si no sents les veus, tampoc deus veure les figures, eh que no? —Quines figures? —Elles. No em veuen però jo sí que les veig. Són aquí. Sempre hi són. De vegades em sembla que fan tot el que fan només perquè les vegi, encara que sembli que ho fan perquè sí, perquè tot el que fan sembla que siguin les coses normals que farien igualment si jo no hi fos, si no les veiés. —Què vols dir? Cada vegada em costava més entendre les coses que em deien i això que sempre ho he entès tot. Hi havia metges que s’incomodaven quan els feia preguntes i n’hi havia que de veritat comprenien que ho volia saber tot encara que al mateix temps no volgués saber res.

•

—Les veig quan llauren els horts dels afores. —No n’hi ha, d’horts. —Ja ho sé. Per això. També enguixen una fatxada o reguen un test amb flors. —No hi ha testos ni parets enguixades. —Ja ho sé. També suquen el tremp al tinter per enllestir els exercicis de ca l·l igrafia. Obren un llonguet i hi aboquen oli del setrill. Caminen i xerren. Seuen al pedrís i s’enamoren. Canten i riuen. Salten i ploren. Ballen i dormen. Resen i callen.

•

Em poso dret. —Surto un moment. —Com vulguis. T’he fet por, ja ho entenc. Amb això de les veus i les figures. —No, no és això. —A mi també me’n faria. Al principi me’n feia molta. Ara ja m’hi he acostumat, perquè ja ho he entès. Soc aquí per vigilar que no les destorbin. Per això les puc sentir. Per això les puc veure: per saber que hi són i per poder-me’n ocupar. —No tinc por —menteixo—, és que he de fer una cosa. O feia preguntes i acceptava les respostes o em mossegava la llengua i em

quedava amb les ganes. Però volia fer les dues coses.

•

Quan soc una mica enllà, orino contra un mur. Trobo agradable tornar a tenir la sensació d’alliberar-me després de tant de temps sense poder-ho fer. Per això sospito que estic somiant.

•

Quan torno a entrar el gegant encara hi és. Deu ser un somni recurrent.

•

Li diria que sé moltes coses però també li hauria de dir que sé coses que potser no hauria hagut de voler saber. Com ara que en l’estadi de la malaltia que els oncòlegs anomenen grau III les cè l·l ules provinents del carcinoma neuroendocrí ja s’han estès cap a les capes del teixit muscular. A la meva curiositat científica li anava molt bé de saber-ho però al meu instint de supervivència li hauria agradat que fos un somni. I a mi també.

•

El gegant em deixa una manta i em diu on em puc ajaçar. No tinc son i prefereixo esperar que s’adormi potser perquè encara em fa una mica de por tot i que m’hagi acollit i m’hagi ofert pi ny ons que ell mateix ha descloscat.

•

A la foguera ja no hi ha flames però s’hi allarga la conversa de les brases. La boira s’ha escampat i al cel hi ha estrelles. Però dec somiar perquè en aquest cel no hi ha les estrelles que jo conec.

•

La nit del bosc ens fa compa ny ia. Em recordo de tothom que m’ha acompa ny at. El fum del temps ens fa compa

ny ia. Em recordo de tothom a qui he acompa ny at.

•

El gegant jeu en silenci. Al cap de poc sento com ronca. Els roncs em bressolen el son.

•

Em recordo dels fills que he bressolat. Em recordo dels nets que els fills han bressolat. Recordo moltes coses.

•

Dormint em recordo dels dies que entretenia els fills buscant cuques pel bosc i

m’emociono com si estigués despert i tornéssim a observar una ràtzia de les formigues vermelles als caus de les formigues negres, les ales encapsades d’un escarabat lluminós i un escorpí sestejant a sota la pedra que jo havia triat i aixecat. Dormint somio que tot és un somni i em poso content com si estigués despert.

•

Somio que explico un conte i somio que després me’n recordo.

•

Em desperta una melodia que no he sentit mai. El poble se m’ofereix al davant, febrós de rosada, lletós de boira.

•

El gegant bufa una flauta de ca ny a al mig d’un carrer esventrat. Així que em veu, l’aparta de la boca i es posa a riure. —Ja no me’n recordava. Encara ets aquí.

•

—Això que tocaves no ho havia sentit mai. —És que no ho havia tocat mai. Desa la flauta a l’estoig.

•

Hi ha lle ny a prima a les brases. El gegant hi escalfa un cassó d’aigua. Després m’ofereix un tassó de te.

•

—Te’n volies anar, oi? Bec una mica. —M’he quedat. —Ja ho veig. Quan t’acabis això, t’ense

ny aré com te’n pots anar. Si és que encara te’n vols anar. Te’n vols anar, oi? —Sí. —Ja ho entenc. Te’n pots anar tranquil. Jo vigilo el poble. No has de patir per res. En vols més?

•

Quan ja estic, el gegant es posa a fer tot de coses que ja es veu que les ha fet mil vegades, potser en el mateix ordre: trepitja les brases fins que les apaga, es lliga per sobre de la capa un cinturó amb tot de coses que en pengen i entre una cantimplora i un ganivet de munta ny a hi enganxa el cassó i el tassó, es carrega a l’espatlla l’estoig de les flautes de ca ny a, que em va semblar un carcaix, i em convida a seguir-lo.

•

La veu hipnòtica del gegant em sembla que només pot dir la veritat i per això me l’he de creure. Però la temptació de negar la veritat va ser molt gran quan la veritat em va fer mal.

•

El gegant camina de pressa i jo segueixo la dringadissa de tots els objectes que du penjats al cinturó. S’atura on comença el corriol que s’enfila cap a un turó. —Hem d’anar amunt. Es posa a caminar de nou i el segueixo una altra vegada. Potser veuré les petjades d’un senglar, d’una cabra o d’una guineu. Però no les veig.

•

Quan som a dalt, ens aturem al peu d’un monticle. —Des d’aquí tampoc hi ha cobertura. —No, encara no. —No ho sé. Em sembla que em surt més a compte tornar enrere. —No t’ho creguis. És millor per aquí. Potser no l’hauria de seguir més. No sé què fer. L’uròleg sostenia que era urgent la cirurgia d’extirpació però l’oncòleg m’urgia a sotmetre’m a la teràpia química. Quin camí era el camí?

•

Treu una flauta de l’estoig i la fa sonar. Em sembla el bramul agònic d’una bèstia molt trista. Em penso que ploraré però no ploro. Encara no. Miro avall i veig el poble.

•

—Les veus, ara? —em pregunta mentre torna la flauta a l’estoig. Al poble només s’hi veuen ombres. N’hi ha una que em sembla algú que renta roba al safareig comunal i n’hi ha una altra que podria ser un caçador que dispara perdigons des d’un bancal. N’hi ha moltes més: algú que amassa pa, algú que estira una mula per la brida, algú que es corda l’esparde ny a i un nen que dibuixa l’infinit amb un caçapapallones. Però només són ombres.

•

Treu una altra flauta de l’estoig i em diu que amb aquesta pot imitar els crits dels ocells; m’agrada que no digui cant sinó crit. Li escolto el xiulet persistent del bruel, el bombolleig de la cuereta blanca, els laments del gaig i el martelleig de la mallerenga carbonera.

•

Li diria que sé els noms científics i els noms vulgars de la majoria d’ocells i de gairebé tots els insectes, a més dels noms dels altres animals que hi ha al món.

•

Però no dic res perquè m’adono que tots aquests noms se’m van esfumant de la memòria.

•

Llavors agafa una altra flauta i sona com si tots els ocells que no he sentit mai cantessin per mi, per primera vegada. Però de seguida sona com si ho fessin tots els ocells que no ho faran mai, ni per mi ni per ningú.

•

Torna la flauta a l’estoig i ens en anem. Avancem en silenci, flanquejats per gatoses i esbarzers. —Encara no hi ha cobertura —li vaig dient de tant en tant. —Ja ho entenc —em va dient. Després d’unes quantes giragonses, anem a parar a una garriga. —Aquí tampoc hi ha cobertura.

—Ja ho entenc. El camí queda ce ny it per matolls d’argelagues que em distreuen amb els ramells de flors grogues. —Encara no. —Ja ho entenc. I així, molta estona. Fins que ens enfilem a un turó pelat i s’atura de nou. —Aquí tampoc. —Potser allà dalt. M’asse ny ala la carena que tenim al davant i em sembla una gran balena grisa.

•

—Potser em convé més tornar enrere. Si agafo la carretera que em va portar al poble me’n podré anar. —Potser sí. O potser no. Però la carretera ja la coneixes i allà dalt no hi has anat mai. Tampoc havia anat mai a una sessió de quimioteràpia.

•

—No et podré acompa ny ar. Però si et cal res, digue-m’ho. Va alçant les coses que du penjades del cinturó. —Vols pedra foguera? Tens carma ny ola? En aquesta bossa hi porto marialluïsa i timó. Aigua del Carme o mercromina? —No, no, si vaig i vinc. Quan tingui cobertura em vindran a buscar. —No és bona idea. —Per què? M’han de venir a buscar. —Ja ho entenc. Però val més que no tinguis tanta pressa. —És que tinc pressa. —Val més que no en tinguis tanta. Quan hagis d’arribar ja arribaràs. —A on? —A on vagis. A on vas? —Vull anar a casa. —Doncs això, a casa. Hi arribaràs quan sàpigues on és. —Com ho puc saber, si no sé on soc?

—Ja t’ho he dit: ho sabràs quan hi arribis. Que no m’escoltes? —Sí que t’escolto i no m’has dit això, sinó el contrari. —Que no ho veus, que és el mateix?

•

Ens fem una abraçada. Per un moment, som una sola cosa. I després, ja no. El fàrmac de carboplatí també s’uniria a la meva sang, en tandes de tres dies seguits intercalades amb vint-i-un dies de repòs. Però després ja no se sabia què aria.

•

Em diu adeu i se’n va. Vaig anar perdent els cabells.

•

Li dic adeu i me’n vaig. Va ser un bon auguri que em tornessin a créixer.

•

A cada pas que faig, uns quants insectes salten o baten les ales. Em recordo dels que atrapava i clavava amb agulles fines a la capsa d’entomòleg quan me n’anava tot sol pels meus turons d’estiu. Em recordo de la ca l·l igrafia esforçada amb què escrivia a les etiquetes els noms dobles en llatí. Em recordo del nen que vaig ser i llavors em recordo que aquell nen va ser pare.

•

Com que em recordo de tantes coses em veig amb cor de creure que estic despert. Com que em vull convèncer que estic despert em veig forçat a concedir que puc estar somiant. La malaltia també posava a prova el meu esperit analític.

•

Deixo de pensar-hi quan veig un bosc cremat. El sol juga a pintar reflexos volàtils a les branques mortes. No sé si celebren la meva presència o si m’adverteixen que torni enrere. Però ja no sabria tornar enrere. Per això continuo endavant.

Igual que quan em van advertir que així que em refés de la quimioteràpia m’enfrontaria al bisturí.

•

Camino sense pressa i m’entretinc endevinant les formes capricioses dels arbres cremats: aquí un escorpí retorçat i allà una ara ny a que em beneeix vuit vegades; aquí un llangardaix amb ocels de carbó lluent i allà tres serps enllaçades que sardanegen. Vist així, el bosc mort em sembla viu.

•

També em distreu la fressa confusa del carrisqueig d’unes cigales, el brunzit d’unes abelles, l’esgüell d’un conill, els gru ny s d’una guineu i la piuladissa de molts ocells, amb els seus martells i timbals i xiulets. Llavors em recordo d’engegar el mòbil però encara no hi ha cobertura.

•

Trobo un camí que ressegueix el turó i en va a buscar un altre, una mica més amunt. Al camí no s’hi veu ningú.

Trobo una cruïlla però no hi a ningú.

Arribo a dalt de tot d’un turó pelat: no hi ha ningú. Que sol que estic.

•

És una soledat intensa i profunda, definitiva. Però també és efímera, perquè de seguida arriba un home amb pantalons de pana i camisa de quadros que porta un gaiato.

•

L’acompa ny a una ovella, només una. L’ovella bela. L’home parla: —No has pas vist un ramat? Ho pregunto a tothom però no l’ha vist ningú. Porta els cabells amatollats. Trobo que té els ulls llunàtics.

•

Si pogués veure un ramat ell també el veuria, perquè la carena és tan desolada que veuríem com salta una llagosta. —No es perd, un ramat. —No, no es perd. Però jo l’he perdut. —Com ha sigut? No estic segur si ho pregunto per curiositat o per cortesia. No estic segur si ho pregunto o si només ho mussito. No estic segur si vull caminar més o si vull tornar enrere.

•

—Vaig anar a buscar la meva ovella esgarriada. Aquesta. Em fita en silenci mentre pica a terra amb el gaiato. —No em creus, oi? No em creu ningú. —Jo ja m’ho crec tot. M’ho pots explicar. —Doncs va anar d’aquesta manera: la vaig anar a trobar i ara no em deixa de petja. Però quan vaig tornar les altres ja no hi eren. —Fa gaire, d’això? —Dies. Setmanes. Potser mesos o a ny s. Què hi fa, per quant de temps l’hagi perdut, si l’he perdut? La vols tocar? És bona, aquesta. No mossega.

—No ho sé, per culpa seva es va perdre el ramat. —I això la fa me ny s bona? Anem, Serrana, anem que se’ns fa tard. Si fos un somni, l’ovella s’hauria pogut dir Blanqueta o Llanuda, com en un conte. Com que l’ovella es diu Serrana, dedueixo que l’home és de veritat qui és i que de veritat té els ulls llunàtics i els cabells amatollats.

•

Quan se’n van, em quedo mirant com tresquen pendent avall, pastor i ovella, ovella i pastor, tots dos confosos en un sol ésser perdut que cerca un ramat perdut. Jo també m’he perdut.

•

Torno a estar sol i per això camino. Fa molta calor i els arbustos s’assequen quan o. E ny oro tot el que ja no tinc i els arbustos s’encenen.

•

Veig un arbre que s’obre com un paraigua però no el sé reconèixer i això m’encurioseix. M’hi acosto, confiat que podré seure una estona a la seva ombra. Quan hi soc més a prop, m’adono que a la seva ombra ja hi seu un home.

•

L’home du una túnica blanca. És prim com un espigall. S’està de genolls i descansa les natges sobre els talons. Té els peus clivellats. Davant d’ell hi ha una munió d’escarabats que no paren quiets però que no se n’allu ny en. N’hi ha de negres i de molts altres colors. Aixeca els braços perquè m’aturi. Xiuxiueja alguna cosa als insectes i llavors se’n van.

•

—Perdona. No volia que els trepitgessis. —No els hauria trepitjat. —Buscaves ombra? —Sí. Ja fa una estona que camino. —Jo ja fa una estona que no em moc d’aquí.

•

M’agenollo al seu davant. Soc al mateix lloc on fa un moment hi havia els escarabats. Provo de recordar les menes de coleòpters que conec: caràbids, lucànids o cerambícids, que són longicornis, i molts més que ja he oblidat. Hi ha moltes coses que vaig oblidant.

•

—S’hi està bé, així. —No parlis per parlar. —Què els has dit, als escarabats? —Els he dit que se n’anessin. Per això se n’han anat. —Ja ho he vist. —Doncs per què ho preguntes? Sempre preguntes les coses que ja saps? —No ho sé. Abans no ho feia. —No cal que preguntis res, si no vols fer preguntes. Deixa que in les coses. Ja ho vaig fer i van ar coses: la malaltia s’escampava.

•

Quan l’home tanca els ulls jo també els tanco. a una estona que se’m fa llarga fins que van tornant els escarabats i ens fan compa ny ia. Caminen per les nostres cames i de tant en tant fan salts i vols curts per acomodar-se més bé. Ens estem així tanta estona que arribo a creure que l’home i jo també podem ser escarabats.

•

Potser ell triaria de ser un cerambícid, que és longicorni, i jo podria ser un lucànid: el cérvol volant amb el tors de color cafè i l’abdomen del color del gra del cafè. Arribo a pensar que sí que som escarabats, que l’home prim és un cerambícid longicorni i que jo soc un esca ny apolls de mandíbules prominents. Ell tempteja l’aire amb les antenes llargues i jo obro els èlitres, desplego les ales i volo al seu voltant.

•

Quan deixem de ser escarabats, sento que xiuxiueja no sé què als insectes i llavors se’n van. Tot seguit s’incorpora una mica i em xiuxiueja: —Ara ets tu qui se’n va. Per això m’aixeco i me’n vaig.

•

L’arbre encara fa ombra quan me n’allu ny o.

•

Una mica més enllà, veig ar un nen a cavall d’un nan però de seguida s’aparten del camí i ja no els veig més.

•

Agafo un corriol que s’enfila entre roques que trontollen, com si volguessin rodolar pel vessant. Quan o pel costat d’una roca més gran que les altres veig una dona amb uniforme d’infermera, asseguda en una cadira plegable, amb una maleta al costat.

•

Em diu que se’n va de viatge i jo li dic que vaig a casa. —Vols dir? —Alme ny s jo camino. I tu no et mous. —Una cosa no té res a veure amb l’altra. No li contesto i me’n vaig.

•

Però la torno a trobar després de ar pel costat d’una altra roca, asseguda a la mateixa cadira plegable i amb la mateixa maleta a la vora. Me’n torno a anar.

•

La torno a trobar més vegades. De vegades és una dona i de vegades és un home. De vegades és alta i de vegades és baix. De vegades és ros i de vegades és morena.

Cada vegada me’n vaig però sempre la torno a trobar.

•

La deixo de veure quan ja no trobo més roques, ni grosses ni de cap altra mena. Com que no hi ha cap obstacle que em tapi la vista, veig a la llu ny ania una processó que se m’acosta. Triga una mica a arribar.

•

Encapçala la desfilada un abanderat amb l’ense ny a arnada i el segueixen una dotzena d’esparracats. M’aparto a la vora del camí per franquejar-los el pas i els miro amb respecte. Hi ha homes i dones i tots duen els cabells llargs com els de Jesucrist. Calcen esparde ny es de vetes i arrosseguen els peus. Salmodien en veu baixa paraules que no entenc. Tot i que són diferents els uns dels altres, s’assemblen, d’una manera anòmala, perquè a més de tenir els cabells com els de Jesucrist tots tenen ulls de gripau, orelles d’ase, nas de porc i boca de cavall. Sé que n’hi ha dotze perquè els compto quan en. Sé que salmodien per la monotonia fosca de la seva recitació incomprensible.

•

Els miro amb respecte però és com si ells no em veiessin o no em volguessin veure perquè en de llarg. Quan són tan llu ny que ja no en sento els precs em semblen només un gran cuc que serpenteja pel mateix camí que ja he fet en direcció contrària.

•

S’apropa esverat un home amb trajo de ratlla diplomàtica i copalta que encalça la processó. —Veniu amb mi —els crida—. Seguiu-me i anirem junts fins al final perquè junts vencerem. A mi no em deu veure, perquè no em parla.

•

—Junts gua ny arem la llibertat i junts construirem un món millor. Hi haurà justícia i hi haurà pau —va dient—. Hi haurà benestar i hi haurà pa. Lluitarem, sofrirem i vencerem —va parlant sol.

Diu encara més coses que de seguida oblido.

•

Quan per fi em veu es posa la mà a l’ala del copalta i em dedica un somriure estrident. —No t’oblidis de votar-me.

•

Després continua el seu camí i jo continuo el meu, que puja i baixa per la carena, resseguint-ne la forma ondulada que li han donat la pluja i el vent els últims milions d’a ny s, fins que em fico en un altre bosc. Així que hi entro tinc moltes ganes d’anar de ventre però no em veig amb cor de cavar un clot per tenir una latrina. Ni això puc fer.

•

No deixaria al bosc res que no hi deixin els conills i les guineus, els senglars i els teixons, l’almesquera i el cabirol, la geneta i la mostela, la musara ny a i la fagina. Però trobo a faltar un vàter en un quarto de ba

ny d’una casa. Si més no, un hospital i una lavativa.

•

Busco un lloc adequat i trobo gust a triar-lo. Hi ha raons de seguretat: no t’ajupis damunt d’un vesper, no toquis les tiges de les ortigues. N’hi ha de comoditat: una branca per agafar-se, una roca per plantar-hi els peus. I encara hi ha les més importants: aquí hi ha una ombra ben maca, aquí hi fa bona olor, aquí puc escoltar la xerrameca dels ocells.

•

Trobo un bon lloc darrere d’un tronc gruixut però hi veig tot de formigues atrafegades i no les vull destorbar. Després penso que entre dues pedres m’hi trobaré còmode, però la corredissa d’una sargantana me’n fa desdir. Quan ja no puc més veig un petit sot, com una clova disposada a rebre les meves sobralles, i hi faig caca, amatent com un animal.

•

Feia segles que no cagava tan a gust. Es pot dir, cagar. Fins i tot es pot dir tres vegades seguides i no a res: cagar, cagar, cagar.

Vaig aprendre que podia dir les coses que volia dir.

•

Em rento en un rierol de cabal innocu i després el segueixo, fins que arribo a un gorg esca ny at, amb un capciró com un gland, d’on surt un salt d’aigua que repica contra unes roques i aixeca una cortina que la llum del sol guarneix amb un arc iris vaporós. Miro com juguen amb la cortina de llum dos gaigs i un oriol, unes quantes libè l·l ules metà l·l iques i una munió de papallones festives, a més d’un esquirol daurat i una colobra escurçonera, que neda fent esses amb una granota a la boca.

•

Tinc ganes de capbussar-m’hi i de jugar a fer esquitxos però no vull espantar els animals del gorg i em quedo quiet fins que l’efecte lluminós s’acaba i tots se’n van. Quan ja se n’han anat, veig com entra a l’aigua una fada nua que em recorda la dona de qui em vaig enamorar, per l’aire juvenil i no per la nuesa, perquè llavors no ens podíem ni volíem despullar fins que arribés la nit de noces.

•

Es belluga al gorg amb la mateixa destresa de la colobra escurçonera. —Despulla’t i vine —em diu quan em veu. Em despullo i hi vaig. Pressento que seré la seva granota.

•

Nedem una mica i de seguida juguem a esquitxar-nos com si fóssim nens. Riem junts com si ens coneguéssim de fa molt de temps. Quan sortim de l’aigua ja no trobo la meva roba ni les coses que duia. —Vine —em torna a dir quan es posa a caminar. M’oblido de la roba i vaig amb ella.

•

Em penso que som dos ocells, d’una mena d’ocells que se’n pot dir mentiders: com un abellerol que tingués blaves les plomes que han de ser vermelles, vermelles les que han de ser verdes, verdes les que han de ser grogues i grogues les que han de ser negres.

Soc una cacatua de cresta groga amb la cresta blanca. És un guacamai blau i daurat de plomes roges i argentades. Som un tucà toco sense el cos negre ni la gola blanca sinó al revés. Soc un vulgar ocell mentider en una clariana d’un bosc d’un país.

•

Caminem despullats fins que arribem a una cabana. —Et pots quedar a casa. La cabana es veu petita per fora però quan hi entrem es fa molt més gran. Com la sala d’operacions, que em va semblar oceànica.

•

Li faig moltes preguntes que ella va contestant. —I la llum? —Tinc un generador i plaques solars. —I l’aigua? —Hi ha una font a prop i hi he connectat un tub que me la porta fins al porxo. —I com t’alimentes? —Tinc un hort aquí darrere. Però quantes preguntes, i totes són la mateixa. No

ets pas engi ny er, tu? —No, i ara. D’editor, vaig fer. —Doncs així, per què t’ocupes de la logística? —No —li dic—, m’ocupo de la versemblança. Vaig ser un esquif a l’oceà i vaig comptar en veu alta de l’u fins al deu però abans que digués cinc l’anestèsia ja m’havia adormit.

•

Em diu que m’estiri i li faig cas. Es posa de quatre grapes i se m’acosta, sigi l·l osa com una pantera, poderosa com una onada. Posa la cara tan a prop de la meva que em penso que em farà un petó o que em voldrà devorar. Sempre vam dir que havíem sigut molt burros d’haver esperat a ar per l’altar.

•

Em fa un petó i de seguida en vull mil més però em sembla una traïció i prefereixo que em devori.

•

Per les escletxes de les parets de fusta entren a la cabana la fressa de les branques que bressa la brisa, les friccions persistents d’insectes ansiosos, els gru ny s de les salvatgines que ensumen alguna presa i els esgarips apagats d’una òliba. Per les escletxes de la memòria tornen al pensament les paraules del cirurgià.

•

Em besa les parpelles i em sembla com si les sobrevolessin gràcils libè l·l ules metà l·l iques i una munió de papallones festives. Cistectomia és la resecció de la bufeta urinària, total o parcial. Va ser total.

•

Em llepa la cara, com ho faria un gos.

La llengua és una branca que el vent sacseja. —Tastem-ho —gru ny . Limfadenectomia ilíaca bilateral és l’extirpació dels ganglis limfàtics i del teixit adipós a tots dos costats. A tots dos.

•

Em llepa els ulls i les orelles, el nas i la boca. Em llepa el coll i les aixelles, el ventre i les cuixes. Em llepa les mans i xucla els dits d’un en un. Em llepa els testicles i el penis. Després de l’operació em vaig quedar sense bufeta, sense pròstata, sense les glàndules seminals, sense una pila de ganglis i sense una colla de connexions nervioses que són imprescindibles per a la funció erèctil. Tot d’un cop.

•

M’acaricia i l’acaricio, com ens acariciàvem la primera nit, i m’emociono. Va ser tan bonic, ser joves, encara que visquéssim en una dictadura. Abans de l’operació ho vaig preguntar al doctor: de què servirà el broc d’una font que no raja?

•

S’asseu a les meves cames. Ella és ara tot el que queda de la memòria. És la branca i és el vent. Oh, va dir el doctor, només serà decoratiu.

•

Però malgrat tot hi ha una erecció i hi ha per tant la plenitud de la memòria.

•

Per la finestra —hi ha una finestra— veig el somrís de la lluna creixent. Sí que ha at el temps. L’òliba s’ha emat el vent.

•

Es posa a riure. —Queda’t. —Ha sonat com una ordre.

—És una ordre. Torna a riure. —Et quedes, eh.

•

—Dorm —em mana. I m’adormo. Al matí quan em desperto encara hi és. O sigui que encara hi soc.

•

Cada dia que o a la cabana em penso que serà l’últim però em torno a quedar un altre dia i una altra nit no sé quants dies ni quantes nits.

•

Caminem despullats sense vergo ny a.

Tenim els peus fangosos i les mans terroses. El cos ens fa olor de pi. Anem junts al gorg i ens disfressem d’ocells mentiders. Escoltem el bosc quan parla. Quan ens fem petons la saliva té gust de resina. M’hi podria acostumar. També em vaig acostumar a portar una bossa adherida a la panxa, amb un orifici ajustat a l’estoma.

•

Cada matí em diu paraules que encara no coneixia i cada vespre li dic les paraules que encara conec. Vaig aprendre que l’estoma és per on s’aboca a l’exterior l’anastomosi de l’urèter a una nansa aïllada de l’ili i vaig aprendre que per aquell orifici s’emplenava la bossa amb el meu pipí. Ho vaig haver d’aprendre.

•

Fins que arriba un dia que li dic paraules que ja sé que no tornaré a dir perquè quan les dic se’n van per sempre. Llavors em recordo que em gua ny

ava la vida amb les paraules, ordenades en diccionaris i enciclopèdies igual que havia ordenat els insectes clavats amb agulles. Per això em recordo del nen que vaig ser i per això em recordo del pare i la mare i per això em recordo dels fills que vam tenir amb la dona que vaig estimar. O sigui que em recordo que vull anar a casa.

•

Abans d’anar-me’n li pregunto a la fada si vol venir. —A on? —És igual, amb mi. —Jo només visc aquí.

•

Em fa adeu amb la mà quan m’endinso al bosc. Me’n vaig sense mirar enrere perquè ja sé que si ho faig tornaré.

•

Al cap de poc ja vull tornar però no ho faig. Una mica després també vull tornar i tampoc ho faig. Al cap d’una estona me’n començo a oblidar.

•

Es posa a ploure i de seguida quedo tot xop. Em voldria resguardar però no veig cap aixopluc i em quedo quiet mentre l’aigua em cau a sobre. Però llavors la pluja es converteix en una pluja de pedres negres, i després de pedres roges. Em protegeixo el cap amb les mans. No dura gaire, perquè de seguida plouen formigues. Milions de formigues amb ales i sense encortinen el paisatge. Les veig com toquen a terra i s’esquitllen als seus caus.

•

Després hi ha una pluja densa de dents d’infant i al cap de poc em plouen tot de coses que no sé dir què són però que em semblen lletres de foc, xifres d’or i retalls de paper d’alumini que formen torrenteres. Des d’una de les torrenteres s’alça un estol d’aus que estra ny ament no reconec. Cada ocell du a les urpes un robí sangonós. Els segueixo amb la vista fins que la sang lluminosa desapareix en un cel llampant. Quan torno a abaixar la mirada veig per fi un arbre. Quan m’hi encamino ja imagino que hi trobaré un penjat, però quan hi arribo veig que n’hi ha tres.

•

El primer penjat em sembla un home desconegut però de seguida entenc que soc jo. El segon penjat em sembla un a ny ell sacrificial i trigo una mica a entendre que també soc jo. El tercer penjat em sembla que soc jo i no és fins al cap d’una bona estona que m’adono que no és ningú.

•

El primer penjat em diu: —Avança, progressa, evoluciona. El segon penjat em diu: —Que caminis, home. I el tercer penjat diu: —Fot el camp d’una vegada.

•

Una mica més enllà trobo un gos pastor. En comptes de bordar, em parla en la meva llengua per dir-me que el segueixi i, com que no hi ha ningú més i parla la meva llengua, li faig cas i el segueixo.

•

El gos pastor em porta per camins que no sé on van. De vegades s’avança una mica i després torna i em diu que m’afa ny i, i per això m’afa ny o. De vegades se’n va cap enrere, com si busqués la meva ombra, i de seguida torna i em diu que continuï, i per això continuo.

•

Al cim d’un turó com els altres, el gos seu com seuen els gossos i em diu que hauré de continuar sense ell. Penso que ja fa temps que vaig sol però el gos em llegeix el pensament i rondina: —I jo, què?

•

Camino hores i hores sense veure ningú i penso que és estra ny

que camini tantes hores i que sempre sigui de dia, però llavors, quan ho penso, es fa de nit i per això tanco els ulls.

•

Quan els obro ja torna a ser de dia. Veig a prop una ermita derruïda i m’hi acosto. L’altar és una foguera. Les ombres que les flames projecten dansen entrellaçades. M’agenollo i les flames s’apaguen. Només queda una gran fumarada, que s’enlaira com una pregària.

•

Quan me n’allu ny o, l’ermita esdevé una mesquita i una sinagoga i una pagoda i un ziggurat i un túmul i un ossari. Després ja no hi ha res, sinó una pedra plana. Me’n vull anar perquè no m’hi immolin però no me’n puc anar perquè estic voltat de molta gent que també se’n vol anar.

•

Mentre ens esperem, uns individus amables de somriure fàcil mutilen amb armes tosques tothom que s’ofereix de voluntari. Els tallen mitja llengua i els diuen que poden estar contents que no els l’hagin tallada tota; tot seguit els tallen un braç i els diuen que poden estar contents que no els hi hagin tallat tots dos; també els tallen una orella i els diuen el mateix, i ho repeteixen quan els treuen un ull; per acabar, els diuen que els haurien pogut tallar una cama però que no els en tallaran cap perquè irin la seva gran pietat.

•

Quan em demanen amb gran simpatia si també vull que em mutilin penso que no vindrà d’aquí però els dic que no, que potser un altre dia. —Doncs si no ets com els altres, es pot saber què hi fas, amb ells? Ves-te’n ara mateix.

•

Me’n vaig i ja no trobo ningú més fins que al final del bosc veig un home que ribota fustam però quan hi soc més a prop veig que pica amb un mall el ferro que forja. Abans que me’n vagi ja fila llana i teixeix una samarra però quan em giro encara veig que enforna una àmfora. Li dic adeu però està tan enfeinat que no em sent. Ni m’ha vist ar.

•

No veig ningú més fins que trobo un home amb els pantalons arremangats que llança una xarxa a la vora d’un sorral i tot seguit la recull i es queixa, perquè a la xarxa no hi ha atrapat cap peix.

•

Em dona una xarxa i em diu que ho provi jo. —Com vols que pesqui res, si no hi ha aigua? —No se sap mai què trauràs. Amolla-la.

Com que no tinc ganes de discutir-hi, faig el gest de llançar la xarxa, com si hi hagués un gran toll d’aigua en comptes d’un sorral. —Lleva-la. Quan recupero l’ormeig, hi ha enganxades a la malla tot d’espines blanques i també uns quants ossos repelats.

•

—Tens més sort que jo. Em pren la xarxa de les mans. Agafa les espines i els ossos i ho rosega tot. Em demana si en vull i li dic que no, que ja pescaré un altre dia.

•

Camino tanta estona que em sembla que ja no caminaré més. Tant que hauria volgut caminar quan em feien estar-me quiet a l’anell blanc de l’aparell de tomografia computada.

•

Més enllà veig un caçador amb una escopeta de fusta i un soldat amb una daga rovellada, que canta molt animat mentre altres soldats alcen les seves dagues, també esmussades. El dolor a les cervicals es va fer tan intens que em retru ny ia per tota l’esquena i s’estenia per tot el cos.

•

Quan la tropa comença la marxa va escapçant amb les dagues tot el que troba: arbres i pedres i alguna bèstia que no ha tingut temps de fugir. M’amago tapant-me la cara com fan els nens fins que en de llarg. Però el dolor no se n’anava mai perquè sempre m’enga ny ava: ava un dia a la tercera vèrtebra i l’endemà ja vivia al fèmur dret, es quedava una nit a la quarta costella i l’altra se n’anava a l’húmer esquerre.

•

Continuo el meu camí fins que veig un home que enterra un altre home i després resa. Però llavors l’home enterrat s’alça del nínxol i enterra l’home que resava, i després també resa. No entenc els precs de l’un ni els de l’altre. Als metges sí que els vaig entendre.

•

Sé que estic viu perquè encara camino. Tothom ho entén, metàstasi.

•

Sento espetecs alegres de festa major. Al cel hi esclata un castell de focs. Celebro els crisantems vermells que floreixen, aplaudeixo els salzes blancs que guspiregen, contemplo les palmeres que es desfullen i iro, igual que quan era un nen, la manera divertida com zigzaguegen unes libè l·l ules de metall que espurnegen i tot de papallones que a la fi es dissolen.

•

Percebo la presència d’algú que no arribo a veure. Llavors veig un savi que se m’assembla.

•

—Tot això és només un procés químic d’oxidacióreducció, ja m’entens: la ignició d’un element amb aportació d’oxigen. S’aconsegueix afegint a la mescla nitrats, clorats i perclorats. M’ho va explicant i l’escolto d’aquella manera. —El taronja es fa amb calci, el groc es fa amb sodi, el verd es fa amb bari, el blau es fa amb coure. L’estronci envermelleix i el potassi porpreja. Tot i les ganes d’aprendre que sempre he tingut, m’avorreix una mica, perquè ja m’agradava mirar-m’ho igual que quan era un nen. Però ell va a la seva. —Si el blanc brilla tant és pel magnesi i el titani, però les espurnes lluents les fan l’alumini i el ferro. M’empipa una mica que imposi tanta raó a l’emoció, potser perquè em recorda quantes vegades he fet el mateix.

•

Penso que la vida és l’oxigen i que jo soc el carbó que crema.

Penso que els colors només són les mentides que ens diem i les mentides que ens diríem. Penso que hauria d’aprendre a deixar de pensar.

•

Camino tot sol una altra vegada. Pel camí veig una dona embarassada que canta cançons de bressol mentre es pica la panxa amb una maça. Quan li dic que no ho faci es transforma en un vell de barba blanca i la té tan llarga que se l’ha d’agafar amb les mans per caminar sense entrebancar-se.

•

Em diu que és el príncep de les postes de sol. Seiem tots dos en una pedra plana i mirem com el sol es pon. En algun altre lloc deu tornar a sortir, perquè es torna a pondre mil cops i cada vegada l’irem i després en parlem.

•

En parlem tanta estona que em sembla que han at mil a ny s. Llavors me’n vaig i camino uns altres mil a

ny s.

•

Veig un home, dret sobre una roca blanca. Manté els braços en creu i les mans obertes. Té els ulls buits.

•

—No vagis on vas sense mirar abans la vall que deixes. —No sé per on vaig però faré el que dius. Qui ets? —No ho veus? Soc l’orb. —De veritat que ets cec? —No hi veig però et reconec. —Així saps qui soc. —Encara no, però sé a on vas. —Vaig a casa. —Hi arribaràs, això t’ho auguro. Però encara trigaràs. —És que tinc pressa. —Val més que no en tinguis. Encara has de veure tot el que hi ha.

—He vist tantes coses, en aquestes munta ny es. —No has vist res, encara. Entraràs en una cova i després en sortiràs. Només llavors hi podràs arribar. —I tu com ho saps? —Perquè ho sé. Perquè soc tu d’aquí a tants a ny s com ara tens. —En tinc més de setanta i no els viuré, tants a ny s. —En tens més, no siguis presumit. Però no els viuràs perquè ja els visc jo. I ara ves-te’n i recorda’t de contemplar la vall abans de ar a l’altra banda. —Per què soc aquí i per què t’he trobat? —Perquè així ho has volgut. —Per què em dius que me’n vagi? —Perquè vols arribar a casa i si et quedes aquí no hi podràs arribar mai. Perquè aquí no és casa teva. —Per què no ho és? —Perquè aquí no és a casa de ningú. I marxa abans que me’n cansi, carallot. Però abans d’anar-te’n fes-me cas i mira la vall. —Ja ho sé, ja ho sé.

Abans de ar a l’altra banda de la carena miro la vall que deixo i hi veig tot el que hi veig.

•

Veig bombes que cauen a prop d’una casa i em recordo de la por dels pares quan jo només era un nen. Però després només veig esclaus encadenats que canten l’esclavitud mentre els guardians els apressen amb falçs d’or. Veig capellans que escriuen himnes en una pissarra i em recordo de la meva escola. Però després només veig llapis sagnants que escriuen paraules prohibides i polítics corruptes que les esborren. Veig nois i noies que riuen a la platja abans de ba ny ar-se i em recordo dels meus estiueigs. Però després només veig pobres desconsolats que enarboren parracs humils i miserables que supliquen més misèria encara. Veig un home que espera una dona a l’altar i em recordo del dia que ens vam casar. Però després només veig un assedegat que escup, un afamat que vomita, soldats de molts bàndols que guerregen i presoners de moltes nacions subjugades. Veig les espelmes d’un pastís i els nens que les bufen i em recordo dels fills que vam veure créixer. Però després només veig fills sense pares que canten cançons per anar a dormir i pares sense fills que no tenen ningú que els pregunti per què.

Veig impressors que traginen tipus de plom i em recordo del dia que els vam deixar de banda. Però després només veig molta gent sense feina i captaires que fulguren quan els beneeixen la llum del sol i la nit del món. Veig un home atacat de feridura i una dona en una cadira de rodes i em recordo dels dies que vaig enterrar els pares. Però després només veig els núvols d’una tempesta que es congria i que encara no arriba ni puc saber si arribarà mai. Veig nadons que obren els ulls i em recordo del dia que vaig tenir el primer net en braços. Però després només veig un mar de llàgrimes blaves i llavors no veig res més, perquè ja he vist a la vall tot el que hi havia de veure.

•

Però no deu ser veritat perquè llavors veig un home amb una guitarra que, a la gropa d’un altre home amb guitarra, canta una cançó sobre un home com jo, que mira la vall i veu tot el que jo he vist. Cantussejo la seva cançó perquè també és la meva però deixo de fer-ho quan sento uns crits esgarrifosos que em fan estremir.

•

Són crits de dolor, escruixidors. És un dolor més profund que el meu: absolut, inabastable.

•

Són laments d’algú que pateix un turment inable. I també són crits de por, d’una por majestuosa. Provenen de l’altra banda d’un turó arrodonit com un pit a punt d’alletar.

•

Mentre m’hi acosto, els crits m’esgarrifen. —Mateu-me —suplica la veu que sento. Ho va dient com una lletania: —Mateu-me, mateu-me, mateu-me. I cada vegada ho diu una veu diferent: la veu d’un home aterrit, la veu d’una dona aterrida, la veu d’un infant.

•

M’arrossego com un cuc, entre pedres i matolls. Veig dos homes d’ulls esmolats i boca grossa amb ganivets de fulla corbada. Veig penjat d’una branca amb una corda que li lliga les mans un home despullat amb un tall a cada aixella. De cada tall en surt un rajolí de sang que degota fins a

terra. Comprenc que el torturen espellant-lo a poc a poc i decideixo que no em vull quedar a veure com li fan això, però tampoc me’n vull anar com he arribat, arrossegant-me com un cuc entre les pedres i els matolls.

•

Vull desaparèixer. Vull que sigui un somni i despertar-ne. Vull que sigui mentida i que brilli la veritat. Vull ser a casa sense haver-hi de tornar. Vull tancar els ulls però no puc.

•

Els homes es posen a la feina. Claven l’instrument sanguinolent al mateix tall que ja han fet abans i el van resseguint a poc a poc. Tanco els ulls però sento els crits i els torno a obrir. Van tan a poc a poc que fa por que algú pugui ser tan cruel: amb els dits d’una mà sostenen la pell que van estirant. Miro com a i no em moc, i això em fa mal perquè soc covard. Per això em poso dret. —Pareu.

•

Els homes paren i em miren sorpresos. Als ulls de l’home lligat hi veig una lluïssor moribunda que només pot ser l’esperança. —Deixeu-lo, animals —crido. —I digues: per què l’hem de deixar? —em diu un. —Que saps què ha fet? —em diu l’altre. —No saps si el càstig és merescut i ja vols impartir nova justícia. Qui ets? —Ningú, no soc ningú. —Exacte. Tu no ets ningú i nosaltres som els botxins d’aquest reu, o sigui que ves-te’n i deixa’ns que fem la nostra feina. —És cruel. —És obediència. —És una feina. —I si no tens res més a dir ens hi hem de posar. —Espereu —dic per gua ny ar temps—. Què ha fet, que li feu això? —De veritat que ho vols saber? Què necessites que hagi fet, per aprovar-ho? Si et dic que matava innocents d’aquesta mateixa manera, què diries? —Si et dic que espellava infants sense matar-los, perquè morissin després d’escorxats, què diries? —De veritat feia això? —De veritat ho vols saber? De veritat ho aprovaries si fos així?

—No, és clar que no. —Així per què preguntes què ha fet? Per gua ny ar temps? No sé què més puc dir. —Si vols temps, te’n donarem. —Tu mateix. És el temps del seu patiment. Em miro l’home que pateix i encara em mira amb esperança. Salva’m, em diu amb la mirada. Salva’m, hauria suplicat jo a qui fos que em pogués salvar.

•

—Torna-te’n al teu camí, que nosaltres no tenim pressa. —Hi ha altres maneres de castigar-lo. —Però aquesta és la seva manera. —I és d’aquesta manera que se l’ha de castigar. —És horrible. —Sí que ho és. I ara, som-hi. —Vinga, que ja és tard. —Tu mateix, et pots quedar a mirar, si això t’agrada. O te’n pots anar.

—No tenim res en contra teu. —Encara no. —I més val que no hi tinguem res. —Sí, més et val. —Som-hi. —Vinga. —Espereu. Deixeu-lo —suplico.

•

—Hi ha una manera —diu un. —Sí, sempre hi ha una manera —diu l’altre. —Però quina manera —No li agradarà. —No, no li agradarà. —No t’agradarà. —Gens ni mica. —Però és una manera. —Sí que ho és. Una manera. —L’única manera. —Sí, és l’única.

—Quina manera? —Ho vol saber. —Sembla que sí. —Ho vols saber? T’ho haurem de dir. —L’hi pots dir tu.

—O també tu. —Ja l’hi dic jo. La manera ets tu. —És ell. —Sí, ets tu. D’aquest càstig en queda lliure el reu si algú li pren el lloc. —Així s’ha dit. —Així s’ha escrit. —Tu mateix. —Què voleu dir? —Ja ho saps, què diem. —Si et lliguem a tu, ell se’n va. —Si hi ha un altre home que li pren el lloc, el reu queda lliure. —S’ha escrit així perquè mai cap home ho farà. —Però mai no es pot dir mai i aquest home potser ets tu. —Acceptes que et lliguem i t’espellem, sense pressa, i llavors ell se’n va. —I si mai a un altre home que et pren el lloc tu també quedaràs lliure.

—És just. Així s’ha dit. —Molt just. Així s’ha escrit. —Tu mateix. No tenim pressa. —Et despulles i et lliguem. —Et tallem i t’estirem la pell. —Patiràs molt. —Això sí. —Voldràs morir. —Això també.

—Però viuràs. —Viuràs per patir molt. —Tant que voldràs morir. —Què hi dius? Te’n vas o et quedes? —Li prens el lloc o ens el deixes?

•

L’home em mira des de l’arbre. La lluïssor s’esvaeix. Penso que ho accepto i que m’ofereixo com a víctima d’aquest holocaust. Penso que m’escorxen i que pateixo tant que vull morir. Penso que a un home i penso que li diuen que jo he comès uns crims horribles que em fan merèixer un

càstig tan greu. Penso que els homes diuen a l’home que jo he espellat infants, sense matar-los, perquè morissin després d’escorxats. Penso que suplicaria a l’home que em salvés i penso que l’home se n’aniria. Penso en la meva lluïssor d’esperança. —No et decideixes?

•

Penso què faria si en el lloc d’aquest home hi fos algú dels que estimo. Penso que m’oferiria sense dubtar-ho gens ni mica. Penso això, que no ho dubtaria. Penso que és això, el que vull pensar. Penso què faria si fos algú que no estimés. I em pregunto quant d’amor caldria per oferir-me, a quanta gent no salvaria, a quanta gent abandonaria a mans d’aquests homes cruels i a quanta gent salvaria. I a mi, qui em salvaria?

•

Miro l’home, que ja plora. Em giro i me’n vaig. I també ploro. Ploro per l’home que deixo i ploro per mi, que me’n vaig.

•

Ploro tant que les llàgrimes em cobreixen la cara. M’hi o la mà i, quan la miro, veig que les llàgrimes deuen ser blaves, d’un blau intens i pur com el blau

del lapislàtzuli. Em poso a córrer per deixar de plorar.

•

Corro sense mirar on poso els peus i al cap de poc m’entrebanco amb una arrel. Paro el cop amb les mans però també pico a terra amb la cara. No em fa gens de mal.

•

Abans que em posi dret em venen a veure i m’envolten conills i guineus, senglars i teixons, una almesquera i un cabirol, una geneta i una mostela, una musara ny a i una fagina. Amb la llengua em netegen les ferides. Entre les bèsties que em guareixen apareix la figura coneguda que voldria de mentora però la figura s’esfuma i s’emporta amb ella els animals que em guarien. Quan ja no hi són veig que a terra hi ha escrita la paraula paraula. M’espero fins que el pas del temps l’esborra.

•

Després segueixo un altre camí fins que em para una figura estrambòtica amb la cara pintada de blanc. Té un cigar encès a una mà i a l’altra mà hi té una ampolla mig plena i mig buida.

•

La pintura de la cara li dibuixa una calavera. Té uns taps de cotó fluix als forats del nas. Porta un trajo fosc i un barret. —No aràs —em diu—, encara no.

•

Em diu moltes més coses, però només arribo a entendre les obscenitats i les malediccions, les amenaces infantils i els elogis de la mort.

•

Parla amb afectació. Les vocals són molt llargues i musicals. Les eles les paladeja com les eles catalanes. Les erres són ses i les esses, sonores i russes. Mentre parla fa pipades de l’havà i beu glops de rom.

Una pipada li amortalla la cara amb un fum espès.

•

Quan el fum s’espargeix ja té la cara d’una dona xata. Per sota del barret s’escapa una cabellera llarga coberta de flors. Al voltant de les flors hi voleien papallones que de tant en tant se li aturen al front i tot seguit l’abandonen.

•

—Ja estàs a punt? N’estàs segur? —No ho sé —li dic, perquè no sé de què parla. —Soc la porta que has de ar. S’obre la jaqueta del trajo i m’ense ny a els pits, plens com els d’una mare. Em quedo mirant-la sense dir res. —Però no et servirà de res ar-la si no vols aprendre a mostrar els teus sentiments. —És que no ho he fet mai i no sé si en sabré. Es treu tota la roba i m’ense ny

a el sexe, obert com el d’una partera. —Doncs ja va sent hora, perquè el temps s’acaba. A veure si ho entens d’una vegada. Fa una gran pipada i el fum l’embolcalla. Quan el fum s’espargeix ja és un nen, amb la mateixa calavera blanca a la cara.

•

A la roca que té darrere s’hi obre una esquerda, que es va obrint com una porta. —Entra-hi —em diu el nen. I hi entro.

•

De seguida arribo a una sala espaiosa. Amb l’escassa llum que hi ha puc veure una taula de marbre. A sobre hi ha dues pedres fosques, un bol de ceràmica amb una substància viscosa i una torxa amb nuades d’espart a la punta.

•

Agafo la torxa, en suco la punta a la brea i l’esquitxo d’espurnes amb les pedres fogueres.

Agafo l’atxa i emprenc el camí que s’endinsa a la cova. La meva ombra m’acompa ny a.

•

Fa pudor de resclosit. El camí es va fent més ample. L’ombra s’arrossega pel terra fangós. Els seus peus segueixen els meus.

•

A les parets hi ha incrustades tot de cares de pedra, amb ulls que em miren i boques que em parlen. —Vigila amb els lladres —em diu una de les cares. —Mentider —diu la del costat. —Sou tots uns tramposos —diu encara una altra. Altres cares diuen coses semblants: —Quina gran farsa.

—Tot és fals. —Mentida podrida. Provo de parlar-hi però digui el que digui elles sempre contesten el mateix que ja han dit abans. —Vigila amb els lladres. —Mentider. —Sou tots tramposos. —Quina gran farsa. —Tot és fals. —Mentida podrida.

•

Camino amb prudència però sense voler poso els peus en un bassal mercurial. En sorgeix una figura humanoide, de textura també mercurial.

—Benvingut siguis a casa teva. —Ja soc a casa? —Encara no ho has entès, oi? La casa ets tu.

•

A la sala següent per on o hi trobo un pastor amb els cabells llunàtics i els ulls amatollats. Al voltant se li arremolinen moltes ovelles i el pastor em diu que al final tothom troba el ramat perdut. També em diu que ens em la vida aplegant-lo i que quan per fi el tenim recollit ja és massa tard. Em fa la impressió que em parla com si m’expliqués un conte. Sí que deu ser un conte, perquè quan em diu el nom de les ovelles, d’una en una, totes es diuen Blanqueta o es diuen Llanuda. Totes me ny s una, que es diu Serrana i que bela per dir-me adeu quan hi o pel costat.

•

Al cap de poc trobo sota d’un gran paraigua un escarabat de la mida d’un home agenollat, que xiuxiueja alguna cosa a tot d’homenets petits com insectes que estiren els braços, dobleguen les cames, parpellegen i somiquen. Quan hi o a prop, procuro no trepitjar cap dels humans diminuts i no en dec trepitjar cap, perquè no sento cap xisclet. En canvi, em sembla que sento com es tanca el paraigua.

•

Després veig un nan a cavall d’un nen i una maleta al costat d’una cadira plegable. També veig una processó de bèsties amb cara humana i un home nu que l’encalça amb una corona de cartró.

•

Piles de femta de moltes bèsties van marcant un camí que segueixo fins que trobo un rierol que també segueixo fins que trobo un gorg negre on em capbusso. Quan surto de l’aigua, una fada m’abriga amb una mortalla.

•

Caminem junts fins a una cabana amb la taula parada. Hi entro amb ella per una porta petita i en surto sol per una porta grossa.

•

Trobo al mig del camí tres miralls i en tots tres m’hi veig reflectit de cap per avall, amb una soga lligada als peus.

•

M’esmu ny o cap a una sala negra on hi ha mil gossos que borden i quan hi entro jo també bordo: —I jo, què? —Tu també —diuen els gossos.

A l’uníson em supliquen que me’n vagi. Els obeeixo sense fer cap pregunta.

•

o per davant d’un grup de mutilats que lamenten la seva gran malaurança perquè els han tallat les orelles i els ulls en comptes del cap. Com que només tenen mitja llengua s’embarbussen quan discuteixen i de seguida es barallen però els he de deixar perquè encara no he arribat on vull arribar.

•

Més enllà veig un home que ribota fang i un altre que pica amb un mall la samarra d’un altre home que enforna llana mentre un altre home fila la fusta de l’home que teixeix ferro. Tots em saluden amb les mans i em dediquen somriures que agraeixo amb un somriure cortès.

•

Trobo de seguida un pescador que fa la guerra en un sorral, un caçador que amolla la xarxa en una trinxera i un soldat que du perdius i llebres a la cartutxera.

•

Al cap de poc veig un home que enterra molts homes i després resa. Reso amb

ell i quan ja hem resat em pren per la força i m’enterra. Ho accepto de bon grat fins que un altre home em desenterra i també resa, però no em quedo a resar amb ell, perquè ja no vull tornar a ser l’home de l’enterro. No m’agrada aquest joc. No m’agrada aquest lloc.

•

Quan la saludo, una dona eixorca que s’acaricia el ventre infèrtil pareix amb alegria un ésser imberbe que em convida a mirar com es pon la lluna. Però a la cova on soc no es veu, la lluna.

•

Trobo un home que em demana que m’enfili a la seva gropa. M’ofereix una guitarra perquè canti una cançó que ja no recordo. La melodia s’espella i la guitarra s’esberla.

•

Un ratpenat de plata vola cap a mi i quan s’atura es transforma en un home no gaire alt que em saluda i em demana que canti la mateixa cançó perquè ell tampoc la recorda. Però després de dir això es posa a cantar-la:

•

Veus de genolls reis i papes que encara voldrien manar, també tsars i lames que ho serien, emperadors i califes que ho van ser, sultans i basileus que ja no ho seran més, rajàs i kàisers que ja no són res. I et veus a tu. Veus també uns homes que criden sense veu quan uns àngels cantaires els parteixen per la meitat amb serres d’or i veus nens que van llegint les nove l·l es d’aventures que hi ha apilades a la tauleta de nit. I et veus a tu. Veus l’onada que et va ense ny ar a nedar i veus el gos que vas domesticar. Veus les papallones que tants dies vas caçar i veus també el senglar que un dia et va espantar. I et veus a tu. Veus piles de llibres al magatzem d’una impremta i veus gent que llegeix a casa i als parcs. Veus que els teus fills parlen de tu com si ja no hi fossis i vols parlar amb ells però no et senten perquè ja no hi ets. I et veus a tu. Veus mares que ploren pels fills que moren i veus també els fills que diuen mare quan es moren. Veus jugadors amb les cartes marcades que ho perden tot i veus el sofà on vas sestejar, el llit on vas estimar i els rius on et vas voler ba ny ar. I et veus a tu. Veus nens que xisclen quan els saluden amb reverències els titelles d’un gui

ny ol i veus que tu ja no ets cap nen ni ets tampoc el titella, què més voldries, perquè tu només ets el teló. Ja veus que ets tu.

•

Quan acaba, el cantaire torna a ser un ratpenat de plata i se’n va volant per on ha vingut, potser perquè no hi ha cap altre lloc d’on venir ni hi ha cap altre lloc a on anar.

•

Camino cap a l’únic lloc a on puc anar i ho trobo bé. Quan em van prescriure la morfina també ho vaig trobar bé.

•

M’acostumo a la penombra de la cova igual que em vaig anar acostumant a la llum de la malaltia. Em van comprar una butaca molt còmoda, amb braços amples i confortables, amb un reposacaps que tractava les cervicals amb delicadesa i amb un reposapeus mòbil on podia estirar les cames. Si me l’haguessin regalat uns quants a

ny s abans potser els meus fills n’haurien dit «la butaca del pare» i els meus nets n’haurien dit «la butaca de l’avi», però em temo que per a ells va ser sempre, com per a mi, «la butaca del càncer».

•

Travesso unes quantes sales esgarrifoses i en totes hi o molta por.

•

En una sala hi ha cadàvers pudents d’éssers humans de totes les edats, amuntegats i amb etiquetes penjades al coll. A cada etiqueta hi ha un gran interrogant. Em van donar píndoles i després bevibles. Però l’efecte de seguida va ser massa lleu.

•

En una altra sala hi ha bassals de vòmits que em fan tant de fàstic que no puc més i també vomito. Em van donar l’inhalador nasal, eficaç com a rescat perquè enga ny ava el dolor molt de pressa. Però l’efecte de seguida va ser massa curt.

•

En una altra només hi ha foc, però el foc no em crema perquè jo també soc de foc. Les últimes setmanes ja depenia de la bomba de perfusió subcutània, que em feia sentir com una planta regada amb un gota a gota. I ni així.

•

o per moltes més sales horribles que no sé com són perquè en ar-hi tanco els ulls. Fins que arribo a un riu llustrós.

•

Sobre el riu s’alça una broma espessa que sura en l’aigua negra. De la broma en surt un rai fràgil que encalla a la meva riba. Al rai s’hi enfila una rata que, quan ja hi és, es transforma en un home alt i prim i borni, amb musell i bigotis, com si la transformació no s’hagués acabat encara. —Puja —em diu. I hi pujo.

•

El rai em porta cap a l’altra riba del riu i, un cop allà, l’home amb musell de rata torna a ser una rata i salta a l’aigua negra. Poso els peus a terra abans que el rai se’n torni cap a la broma espessa d’on ha vingut.

•

El camí té a cada banda un rierol d’aigua tèrbola que de vegades sembla femta putrefacta i de vegades sembla sang tot just vessada, encara tèbia i olorosa.

•

Unes figures fantasmals s’alcen i s’encongeixen en els rierols. —No ets tu qui vull. —No soc dels teus. —No t’equivoquis. —No soc jo—diu una que no he vist alçar-se. —A mi, no —diu una. —a de llarg —diu una altra.

•

Camino entre les formes fantasmals però no els parlo encara que em parlin perquè em sembla que no els he de dir res. Fins que hi parlo perquè no sé deixar una pregunta sense resposta.

•

—Que no saps on ets? —No —li contesto. —Per què has vingut a casa nostra? —A casa meva, vull anar. —Doncs si et quedes ja farem que aquí sigui casa teva, també.

•

Se’n van i al seu lloc apareix una multitud d’esquelets que riuen i xisclen. N’hi ha que fan repicar les falanges a la closca pelada dels que tenen més a prop. Els que no fan això marquen el ritme tocant l’ase.

•

Entro en un adís estret que em porta a una cambra més àmplia.

Al final de la cambra reconec de seguida l’anciana que seu en una cadira de rodes. —Marona —li dic—, què hi fas, aquí? —I tu, d’on vens, fill meu? —Vaig a casa i vinc d’un hospital, però no sé on soc ni per què et trobo. —Et veig igual que quan vas néixer. —Doncs jo el veig molt canviat —replica la veu d’un home baix i calb que també reconec. —Pare, com va? —Ja em veus. —Per fi podem parlar. —No hi ha temps però no is ànsia que no n’hi ha per tant. —Ja era hora que arribessis —em diu la mare—. T’he e ny orat tant. —Ja és hora que te’n vagis —em diu el pare—. Aquí només s’hi està de pas. —I vosaltres? —Jo soc aquí perquè t’esperava. —I jo hi soc perquè algú t’havia de dir que no t’aturessis. —I jo, per què hi soc, si ja me n’he d’anar?

—Això no ho sé.

—No se sap mai.

•

Els abandono amb recança. Quan me n’allu ny o ploro gotes de llet salada.

•

Em recordo dels fills que he tingut i de les promeses que ens vam fer. Em recordo dels fills que els fills han tingut i dels contes que per a ells imaginava. Em prometo que a tots els esperaré. Però de seguida comprenc que la promesa és només un conte que m’explico per no tenir por.

•

M’invento un conte i l’explico a la meva ombra.

•

Després l’ombra m’explica la seva vida i no m’avorreix encara que ja la sé tota.

•

Plorem tots dos, l’ombra i jo, però jo ploro més que ella. Riem tots dos, però ella riu més que jo. Quan cantem, l’ombra desafina tant com jo. Quan ballem, els peus de l’ombra s’emboliquen amb els meus. Parlem de nosaltres i ens sembla que encara no ens coneixem. Parlem de la cova i l’ombra s’hi vol quedar, però jo me’n vull anar. Si m’apresso, l’ombra s’entreté fent el badoc. Si m’endarrereixo, l’ombra m’estira impacient. Som una sola cosa, però ella és l’ombra i jo soc jo.

•

Entro en una sala buida i e ny oro els pares.

A la sala buida no hi ha res. Entro en una sala plena i e ny oro els fills. A la sala plena hi ha de tot.

•

Veig la meva germana gran, que em somriu amorosa sense atrevir-se a parlar-me. Veig el padrí, que sosté a les mans una mona pasqual sense atrevir-se a tastar-la. I veig molts altres difunts que aquí no són morts sinó que són vius. Per això penso que potser no soc a la terra dels morts sinó al país de la memòria.

•

Veig un home de cabells grisos que de seguida sé qui és perquè el vaig tenir en braços quan acabava de néixer. Penso que potser sí que soc a la terra dels difunts i em posa molt trist que ell també sigui aquí. Em pregunto si s’ha mort mentre jo dormia.

•

—I tu què hi fas aquí? —No pateixis per mi. Només t’he vingut a veure.

—Així estàs bé? I els altres, també? Digue’ls que els estimo, i a la mare també. —Ja ho saben, pare. Té la veu ronca de fumador però potser només és que s’aguanta el plor. —Com t’ho has fet per venir aquí? —Un analític no pot entendre les capacitats dels sintètics —em diu rient. Em fa riure i l’hi agraeixo amb la mirada. Em sembla que em pot veure. —I què més. Va, digues, com has arribat aquí? —Això ja ho saps: quan escric puc anar a on vulgui. Què puc fer per tu? —Em sembla que ja ho estàs fent. Quan em ve al cap de preguntar-li per la butaca del càncer es transforma en una fumerola que se’n va. Però abans que la fumerola desaparegui del tot li crido: —I deixa de fumar, em sents? Deixa-ho d’una vegada.

•

Veig un bosc d’arbres que tenen per capçada les testes dels meus avis i dels avis dels meus avis i dels avis dels avis dels meus avis i encara més, com si m’haguessin vingut a rebre tots els difunts de casa i també els difunts de totes les altres cases.

•

Milions de testes em parlen a la vegada, en totes les llengües que al món hi ha hagut i en totes les llengües que al món hi haurà.

•

Però una gran ventada s’emporta tots els morts i tots els arbres i en deixa només les cendres, que també s’acaba emportant, amb la fullaraca. Després, un aire pacient s’emporta només la pols que encara mandreja. La brisa em diu coses que no acabo d’entendre.

•

Em torno a quedar sol i ploro. Són llàgrimes blaves, d’un blau tan pur com el del lapislàtzuli. La por que s’apagui la torxa m’empe ny a prosseguir. El meu camí és cada vegada més fosc i la torxa fa tan poca llum que deu ser l’última que em dona.

•

El camí es fa tan angost que amb prou feines hi o. Hi ha moltes giragonses, com en una drecera equivocada. Fins que, després d’un revolt, el camí de la cova s’acaba i comença una escala inacabable.

•

Els esglaons es van fent més desiguals. Estic molt cansat i encara ploro amb llàgrimes blaves com el lapislàtzuli. Els esglaons tan aviat s’enxiqueixen com s’ageganten. L’ascens se’m fa dificultós i encara ploro amb llàgrimes blaves com el lapislàtzuli. Els esglaons es belluguen al meu pas. M’esforço tant com puc per mantenir l’equilibri i encara ploro amb llàgrimes blaves com el lapislàtzuli.

•

Pressento que l’escala em podria portar fins a les estrelles. Però no hi ha estrelles.

•

Els esglaons que deixo enrere es van esmicolant i s’enfonsen a trossos en el buit. Només així, quan cau l’escala per on he pujat, comprenc que ja soc a dalt.

•

Veig a baix de tot la gran foscor. La torxa s’apaga i la deixo anar. Veig al capdamunt un fil de llum.

•

Hi ha una porta entreoberta que obro del tot. Surto de la cova a la llum del món. Al davant hi ha un espadat vertiginós.

•

Hi ha un camí estret que va cap avall resseguint el congost i l’agafo. Imagino que abans hi han at cabres perdudes com jo i senglars devots com jo i també alguna guineu penedida. Em penedeixo del que calgui.

•

Baixant de la munta ny a travesso una vànova de molsa tendra. Quan soc a la plana veig pastors palplantats als camins de sorra fina, com els camins del pessebre. Llavors em van ingressar al mòdul de tractaments pa l·l iatius.

•

Veig de llu ny el pescador, la filadora i la casta ny era i entreveig el caganer al seu amagatall. Veig rabadans amb samarra que arriben de les munta ny es nevades i també els Reis d’Orient a cavall dels camells. Veig una establia amb un cometa i també veig un tren de joguina. Pujo al tren i me’n vaig. Em van dir que ja no em podia curar, però que farien tot el que calgués per

ajudar-me; a morir, ho havia d’entendre.

•

El fum que escup la xemeneia de la màquina de vapor dibuixa al cel rombes menuts com els estels que els nens fan volar. Quan el tren es fica en un túnel ja no veig més el fum però encara sento la cridòria infantil dels jocs alegres. De manera que l’única ajuda seria contra el dolor. I això era tot.

•

Quan el tren surt del túnel em per tots els pobles que alguna vegada he conegut. Però el tren hi a de llarg i no s’atura fins que entrem en una estació perduda enmig del no-res. Necessitava que l’explicació sobre el futur fos sincera perquè era l’últim futur i perquè seria molt curt encara que se’m fes molt llarg.

•

Quan poso els peus a l’andana, el tren se’n va i em quedo sol a l’estació buida. Hi ha un plafó desgastat amb un full mig esborrat. L’encapçala una promesa intrigant: arribades i sortides.

A sota hi llegeixo que el proper tren anirà en direcció contrària i que arà d’aquí a molts a ny s, però no se sap quants. L’altre tren que s’anuncia no diu quant trigarà però deixa clar que es quedarà per sempre a la via morta.

•

Com que cap tren és el meu tren decideixo que me’n vull anar. Per això me’n vaig: perquè m’agrada pensar que ho he decidit. No ho vaig decidir jo, que els músculs anessin perdent força, sinó que la consumia el càncer. Es pot dir, càncer. Fins i tot es pot dir tres vegades seguides i no a res: càncer, càncer, càncer.

•

Camino per una plana immensa sense saber quina direcció prenc però tant me fa perquè sé que vagi cap a on vagi sempre aniré a algun lloc. Al principi m’agradava preguntar perquè m’agradava saber les respostes. Saber què aria em feia creure que encara manava.

•

De tant en tant em giro i l’estació perduda es va fent més petita. Fins que ja no la veig. Vaig anar deixant de preguntar perquè les respostes es repetien. Saber què aria em feia veure que m’hauria de rendir.

•

Camino tanta estona que es fa fosc i m’estiro per dormir una mica. Quan em desperto obro els ulls i veig que em mira un titella. iro la tossudesa de l’ordre universal. Vaig entendre que l’ordre també seria important: els músculs de les extremitats serien els primers a fallar. Després fallarien tots els altres.

•

Quan em poso dret veig que té un somriure vermell pintat a la cara de paper maixé. Ja sabia que era un titella i ho sabia perquè la mort jugava amb mi per entretenir l’espera dels que m’acompa ny aven.

•

—Ja era hora —diu el titella—. Afa ny a’t. Com que es posa a caminar, el segueixo. Vaig tornar a aprendre el que ja sabia: per emar, respirar i defecar també fem servir els músculs. Per tant, cada dia que sobrevisqués seria més difícil deglutir i inspirar, salivar i cagar, mirar i escoltar, parlar i expirar.

•

El titella i jo caminem fins que es fa fosc. Quan veu que em canso prova d’animar-me, dientme coses com ara: —Jo soc la pira i el foc. —Jo soc l’aigua i la font. —Jo soc tu però tu no ets jo.

•

Quan es fa de dia ens aturem per fi tots dos, al caire d’un precipici, i llavors el titella em diu:

—És per aquí. —Per aquí? Al darrere només hi ha la plana infinita i al davant hi ha només el precipici. Em van fer saber que la pèrdua consecutiva i irreversible de les facultats físiques no seria l’única conseqüència del meu estat terminal perquè el càncer seria insaciable. Com la vida.

•

El titella diu: —Sí, per aquí. I llavors salta. Veig com cau i em fa por seguir-lo. Em quedo al caire del precipici, sense saber què fer, perquè no puc tornar enrere però tampoc vull saltar. També hi hauria la pèrdua consecutiva de les facultats cognitives, o sigui que a mesura que tot s’anés perdent, la consciència de perdre-ho també s’aniria perdent.

•

Quan ja no el puc veure, de tan avall que ha caigut, penso que si m’ha dut fins a aquest precipici no és perquè m’hi quedi sense saber què fer. I llavors també salto.

La resposta honesta em deia que m’aniria debilitant sense parar fins al final. La pregunta honesta els deia si m’ho podia estalviar arribant abans al final.

•

Caic al buit amb els ulls tancats per tenir me ny s por però la caiguda es fa tan llarga que els obro una altra vegada. Només veig el blau del cel, com si caigués amunt en comptes de caure avall. La resposta va ser que no m’ho podia estalviar, encara no.

•

Torno a tancar els ulls i em sembla que caic més a poc a poc. El sentit del tacte m’indica que els peus arriben a una superfície líquida. Els altres sentits em fan saber que m’enfonso. Sabia que encara aprendria més coses abans de morir perquè la mort anunciada t’ense ny a a morir.

•

Veig una selva perfecta, enfonsada viva en un oceà pacífic. Veig les branques immenses que l’aigua fa dansar. Veig micos alegres que salten fent bombolles i peixos de mil colors que em somriuen. Veig l’alba dins l’aigua i la joia de viure m’inunda. La joia de morir, esperava.

•

Quan torno a la superfície camino per l’aigua fins que albiro una platja i m’hi dirigeixo, com s’encamina un penitent a la culpa. No em vaig confessar perquè ja no hi creia però vaig dir a tothom que estimava que me l’havia estimat perquè no sabia cap altra manera de demanar perdó per les ofenses que hi pogués haver.

•

El mar esdevé un camí turquesa i maragda. Les onades que m’acompa ny en porten a l’espatlla les restes de molts naufragis. Només soc un tauló que sura.

Ai, tan minúscul que em va semblar, aquell primer grumoll de sang.

•

Hi ha fustes podrides i cossos inflats. Hi ha quaderns de bitàcola esborrats i capses de medicaments amb els blísters buits. Hi ha piles d’enciclopèdies desbastades i diccionaris estripats. Hi ha vaixelles de cristall i una coberteria de plata. Hi ha mobles que ja no s’estilen encallats a la sorra, com closques de petxina: un bufet i una vitrina, un llum de peu amb pantalla de pell i un canterano amb el sobre de marbre. Hi ha peces de roba que ja no es porten rebregades a la sorra, com crancs que el sol ha assecat: camises de fil esquinçades amb el nom brodat a la butxaca, un jaqué arnat i els barrets del pare. Hi ha les restes del meu naufragi entre les restes de tots els altres naufragis.

•

Per això hi ha tauletes amb signes de l’escriptura cuneïforme traçats amb punta de ca ny a i hi ha proves documentals de l’alfabet fenici i les primeres monedes encu ny

ades per un rei lidi. Hi ha draps vermells te ny its amb orxella i peces de cedre i coure, pedres de variscita i espases de bronze, joies de quars i atuells de fang amb esgrafiats vermells i negres que semblen paraules però que potser no ho són. Hi ha caixes de fruita i àmfores buides i càntirs plens. Hi ha sacs de blat i olives i semals plenes de raïm. Hi ha troques i torns de filar, molins drapers i batans, brúixoles i astrolabis, una roda hidràulica i també rellotges de tota mena. Hi ha el meu temps i el temps de tothom, que ven en i se’n van amb cada onada que bat la platja. Vaig haver d’entendre que ja era un mort abans que fos mort.

•

Entenc que no soc un nàufrag sinó un moribund. Per això no em quedo a la platja i em poso a caminar. Tinc la mateixa pressa que tenia llavors. Però cada vegada que repetia la pregunta em repetien la resposta: encara no podem, la llei no ens deixa encara. O sigui que després d’haver-lo esquivat tota la vida, al final de la vida topava amb el codi penal. Que trist, que la llei et faci això.

•

o per sota d’unes palmeres inclinades que em saluden amb una reverència i de seguida em fico en una selva pantanosa. Arbres altíssims trenats amb lianes i moltes més plantes enfiladisses que ja no conec no em deixen veure el cel. Arbustos humits em barren el pas i amb les mans he d’anar apartant-ne les fulles tallants i les tiges metzinoses. De seguida tinc les mans ensangonades i el verí que penetra per les ferides m’atueix amb una coïssor que em paralitzaria si no fos que estols d’ocells desconeguts m’animen amb crits perquè continuï endavant i em guien per un adís ombrívol. Llavors reconec la cacatua de cresta groga i el guacamai blau i daurat, el tucà toco i el pigarg, els abellerols irisats. I també veig molts altres ocells que ja no conec però que igualment m’animen i igualment em guien. Fins que la selva s’acaba i em trobo al principi d’un desert fred. L’última pregunta només podia ser la pregunta sobre el final.

•

Veig cactus dreçats sobre la terra dura i pedregosa però de seguida hi ha només arena roent que s’alça en dunes gegantines que jo remunto enfonsant-m’hi fins als genolls i que abandono assegut, com si jugués al tobogan del parc infantil on portava els fills. Camino desemparat pel desert gairebé tanta estona com he at abans a la selva i tinc molta set, però no m’estra

ny a gens tenir set en un desert. De genolls m’enfilo a una altra duna i en baixo estirat, jugant com jugava quan jo era el fill. L’última resposta només podia ser la resposta sobre el final. Sobre la part del final que coneixien.

•

Al final de la duna, que és el final del joc, s’obre un forat que se m’ema. Em van donar un combinat químic amb la mateixa bomba de perfusió subcutània que m’istrava els calmants. Seria l’últim medicament de la meva vida.

•

Caic pel forat que se m’ha emat i giravolto dins d’una canal fins que surto per l’entrada d’un cau de conill. A terra hi ha un rellotge de butxaca que algú ha perdut. Sento l’olor d’arrels i bolets que l’aire m’envia. Veig troncs antics pintats amb líquens. L’altra part del final ja l’entendria quan en fos el moment.

•

Una gran nevada emblanqueix el bosc. Les volves de neu em diuen que me’n vagi perquè soc un estranger en aquesta terra. Vaig comprendre que ja no era del món però que encara hi era.

•

Deixo les meves petjades a la neu. Un conill blanc em guia per camins frondosos que no he vist mai. La resposta voluntariosa era una mentida piadosa: serà com dormir.

•

A les branques d’alzines i roures hi ha prínceps enamorats que regurgiten frases banals que trobo molt boniques. Em pararia a escoltar-los però el conill blanc m’apressa. Damunt les pedres més velles follets dansaires es despullen tot ballant i amb l’esquena vinclada fan sonar els flabiols que tenen en lloc de penis. Em pararia a escoltar-los però el conill blanc em crida. Nimfes amb ales de lepidòpter dansen alegres per mi. Em pararia a ballar-hi el meu últim vals però el conill blanc em mena. Reis i dracs de rondalla m’ofereixen l’amor etern i el somni impossible de tornar a ser un nen. Em pararia a estimar-los però el conill blanc va tan de pressa que si em paro el perdré.

•

El perdo igualment perquè fa un salt i desapareix confós entre la malesa nevada, blanc entre el blanc; igual que se’n van les mentides.

•

De seguida trobo una caseta de galeta i xocolata i no em puc estar de menjar-me un tros de porticó, assegut al pedrís ensucrat que hi ha al peu d’una finestra de pa de pessic. De la casa en surt una bruixa que em convida a ar però me’n vaig de pressa perquè ja he menjat prou. o molt a prop de la balma on viu un ogre antropòfag i hi veig munts d’ossos escurats i una gallina morta amb una pila d’ous d’or esberlats. Veig un noiet amagat en un barril de pomes i o de llarg perquè els pirates no el descobreixin. Més enllà veig un fantasma blau i una pagoda de cristall i de seguida trobo un nen que porta la camisa mal posada, amb una pelleringa que li surt dels pantalons, i llavors veig com es transforma en una formiga. o per l’esta ny on s’abeuren els unicorns i veig que és de plata fosa. Em quedo una estona mirant-los i penso que voldria ser com ells, invisibles als ulls dels homes i tan vius en els seus pensaments.

•

La flamarada d’un gran drac fa que fugin els animals imaginaris. Com que no sé on amagar-me, em capbusso a l’esta ny de plata fosa i quedo tot argentat. Brillo tant que les flames que escup el drac no em cremen sinó que s’apaguen. Em van dir que potser hi sentiria i que potser hi veuria, com quan dorms de debò, que també hi sents i també hi veus encara que només te’n recordis si escrius versos.

•

El drac canvia de color mil vegades, com un camaleó indecís. Tingui el color que tingui, la seva mirada em fa creure que puc sentir el dolor de tothom que ha patit dolor i que puc viure la por de tothom que n’ha tinguda.

•

A cada ull del drac hi neix una llàgrima perlada que mentre llisca per la galta escatosa es desfà en mil diamants. Els diamants rodolen els uns sobre els altres fins que queden arrenglerats, fent un camí que agafo sense dir adeu.

•

Voldria tornar a viure quan sigui mort i no deixar mai de viure encara que sempre mori. Tampoc sabien quant de temps dormiria. Podien ser dos dies o en podien ser tres. Però em van dir que em semblaria un somni, l’últim somni de la meva vida.

•

Arribo a un cementiri. Els morts xerrotegen entre ells a tocar d’una làpida o als peus d’un àngel de marbre. Em saluden quan o, però en comptes de dir el meu nom diuen tot de noms que no he sentit mai. També em fan indicacions amb les mans, que segueixo obedient, fins que veig un taüt molt confortable amb un coixí de seda que du brodat el meu nom.

•

Esgotat pel viatge, penso que ja arribo al final i m’hi estiro. Trobo agradable el coixí però encara soc viu. La pregunta que no podien respondre era la més important: com seria el final del meu últim somni.

•

Somio que somio. Somio que em desperto. Aniria així: sense respiració assistida em cansaria de respirar.

•

Surto del taüt però abans d’anar-me’n em preocupo d’estufar el coixí. Seria així: moriria d’inanició, d’ofec i d’esgotament.

•

Un camí d’aigua em porta a una frontera. Sé que ho és perquè hi ha banderes blanques a cada banda. L’últim somni no se sabia quant duraria perquè dependria de la força que li quedés al cor per continuar bategant. Tot jo en mans de l’últim múscul.

•

—a d’una vegada —em diuen els d’una banda. —No pots entrar —em diuen els de l’altra.

Em quedo al mig, entre les dues banderes. —Portes res que no puguis dur? —em demana un guardià. —Em porto a mi. —I tu qui ets? —Jo ja només soc un camí.

•

Així que ho dic, apareix un pollí i hi pujo a la gropa. Carrega una alforja oberta a cada banda. En una hi ha terra i en l’altra, cendra.

•

—Doncs a de pressa, abans que tanquem. Puc entrar a qualsevol ciutat. Si em reben amb fulles de palma sabré que després vindrà la creu. Em va semblar inte l·l igent que l’últim medicament fos la causa de l’últim somni.

•

Descavalco i camino però ja fa massa temps que camino i estic esgotat. Em va semblar bonic, morir somiant.

•

o per un camí ral encaixat entre turons. M’adono que xiulo, no sé per què i amb poca traça. Reconec la ranera de comiat.

•

I reconec el xiulet persistent del bruel, el bombolleig de la cuereta blanca, els laments del gaig i el martelleig de la mallerenga carbonera. Però no semblen crits d’ocells sinó la imitació perfecta que en fa algú invisible amb una flauta de ca ny a. Em sembla que ja sé on soc.

•

Arribo a una carretera estreta que també reconec. Però em sembla que és ella que em reconeix a mi. El reconeixement m’assossega.

•

Deixo que una llengua escrostonada se m’endugui a una gola boscosa.

•

Un pendent polsegós em porta fins a un rètol de lletres dípteres que no paren quietes. Encara que no el puc llegir entenc que em dona la benvinguda.

•

Espero que el lloc on ara arribo sigui més o me ny s com el país on he viscut, no perquè m’hagi agradat tant sinó perquè ha sigut el meu: un lloc perdut i submís i mesell i tan a gust esclau i tan a gust extingint-se, i a cops salvat i redimit però sempre de nou perdut i incessantment submís i mesell i tot això.

•

Un lloc tan a gust esclau que em pugui semblar lliure. Un lloc tan a gust extingint-se que en pugui dir pàtria. Un lloc tan perdut que en pugui dir casa.

•

Veig les runes del poble lunar, amb l’emoció d’arribar a un lloc on ja he estat. Per això intueixo que el viatge s’acaba.

Sento el bramul d’una bèstia trista. El meu cor ja no pot més.

•

A les envistes del poble ja sé que torno a casa. A les envistes del campanar ja sé que m’encamino a la foguera. A les envistes de la primera casa ploro llàgrimes pures.

•

No sé què hi faig aquí ni per què estic tan trist. És una tristesa absoluta, inabastable. Tot i això, percebo un consol que em fa feliç. I gairebé res més.

•

M’acompa ny a una última cançó. Quan en reconec la melodia, perquè abans ja l’he escoltada, la cançó s’acaba i només sento l’eco d’una rialla.

•

Diria que algú renta roba al safareig, que algú dispara perdigons des d’un bancal, que algú amassa pa, que algú estira una mula i que algú es corda l’esparde ny a mentre jo dibuixo infinits amb el caçapapallones.

•

Veig abellerols i cacatues, guacamais i tucans. Però només hi ha garses i gralles i corbs. També veig papallones negres i algú que somriu. Però és algú que plora. Sento que algú canta una cançó de bressol. Però és només una pregària pels difunts. Llavors m’endormisco.

•

I em desperto. Veig un hort i el llauro. Però ja sé que no n’hi ha, d’horts per llaurar. Veig una fatxada i l’enguixo. Però ja sé que no n’hi ha, de fatxades per enguixar. Veig un test i el rego. Però ja sé que no n’hi ha, de testos per regar.

•

Suco el tremp al tinter.

Obro un llonguet i hi aboco oli d’un setrill. Camino tot xerrotejant. Sec en un pedrís i m’enamoro. Salto i ploro. Ballo i dormo. Reso i callo.

•

Dic: —a’m la sal. També dic: —Perdona’m. I encara dic: —T’estimo. I dic més coses com aquestes.

•

Sé que és només perquè em penso que aquí és casa meva que potser sí que ho és. I sé que és per això que hi podria viure i morir moltes vegades.

Perquè ara ja sé tot el que sempre he sabut.

•

Sé que al món que ja no és meu encara hi viuen els fills que ara abandono i els fills que els fills també hauran d’abandonar. Perquè ja sé que tothom fa el seu camí i també sé que el meu s’acaba aquí.

•

I encara sé moltes més coses. Sé que no he viscut sol perquè vivia en els altres encara que no ho sabés. Sé per fi que vosaltres sou tot el que queda de mi. Perquè ara ja sé que només soc la memòria que deixo i per això espero deixarvos només els bons records, que els altres ja me’ls emporto jo.

•

Ara ja sé que els contes que em pugui inventar ja no els sabria explicar. I també sé que l’últim conte que puc explicar per força ha de tenir un final.

•

Ara ja sé que és el final i ho sé perquè ara sé que ja soc a casa.

•

Es pot dir, casa. Fins i tot es pot dir tres vegades seguides i no a res.

AGRAÏMENTS

Dono les gràcies primer de tot a l’amic Jordi Cornudella, que ha llegit amb dedicació unes quantes versions d’aquest llibre i m’ha obsequiat amb comentaris inte l·l igents que he tingut en molta consideració. La seva amistat em fa molt feliç i és just que deixi escrit que aquests trenta a ny s que ara fa que publico llibres no haurien sigut els mateixos sense el seu acompa ny ament. També dono les gràcies a totes les persones que han volgut llegir els esborra ny s que els deixava i que m’han ajudat amb les seves impressions sinceres i uns quants suggeriments molt pertinents. Moltes gràcies a Pilar Beltran, Guillem Carreras, Raimon Colomer, Glòria Costa i Carlota Torrents, que és a més qui em representa mitjançant l’agència literària Asterisc i a qui agraeixo també la seva dedicació a la meva obra, juntament amb Natàlia Berenguer. Gràcies a l’editor Josep Lluch, que m’ha tornat a regalar la seva confiança i la seva convicció que això que faig val la pena. També dono les gràcies a tothom dels serveis editorials que s’ha ocupat d’aquest llibre, en especial a Adriana Plujà i Toni Vallès per la correcció de proves i a Xavier Gafarot per la comunicació i atenció als mitjans.

La co l·l ecció literària A Tot Vent, fundada a Badalona l’a ny 1928, té com a logotip, des del primer dia, aquest gravat al boix del pintor Josep Obiols que recorda la goleta María Asunta, construïda a la platja de Badalona el 1858.

Torno a casa Joan Carreras

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Disse ny de la portada, Planeta Art & Disse ny Imatge de la coberta: © OMBRES, 2013 © Jaume Plensa, VEGAP, Barcelona, 2020. Fotografia: Gasull Fotografia © Plensa Studio Barcelona

© Joan Joaquim Carreras Goicoechea, 2021

Drets d’edició negociats a través d’Asterisc Agents

© Raval Edicions, SLU, Proa

Av. Diagonal, 662-664 08034 Barcelona www.proa.cat

Primera edició en llibre electrònic (epub): gener del 2021

ISBN: 978-84-7588-869-9 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Newcomlab, S. L. L. www.newcomlab.com