El Bosc Dels Quatre Vents 5c1j3t

Índex

Coberta Sinopsi Portadella Dedicatòria Citació 1 2 3 Marina 4 5. La història d’en Jon Bécquer Marina 6. La història d’en Jon Bécquer 7 Marina 8. La història d’en Jon Bécquer 9

Marina 10. La història d’en Jon Bécquer 11. La història d’en Jon Bécquer 12 Marina 13 Marina 14. La història d’en Jon Bécquer 15. La història d’en Jon Bécquer Marina 16 17 18 Marina 19 20. La història d’en Jon Bécquer Marina 21. La història d’en Jon Bécquer 22 23 Marina

24 Marina 25 26 Marina 27 28 29 Marina Marina 30 31 32 Curiositats Agraïments Crèdits

Sinopsi

A principis del s. XIX , el doctor Vallejo viatja de Valladolid a Galícia amb la Marina, la seva filla, per servir com a metge en un poderós monestir d’Ourense. Allà descobriran un món i uns costums molt particulars i viuran la caiguda de l’Església i el final definitiu de l’Antic Règim. La Marina, interessada en la medicina i en la botànica però sense permís per estudiar, lluitarà contra les convencions socials que la seva època li imposa sobre el saber, l’amor i la llibertat, i s’embrancarà en una aventura que, sense pretendre-ho, guardarà un secret de més de mil anys. A l’actualitat, en Jon Bécquer, un peculiar antropòleg que treballa localitzant peces històriques perdudes, investiga una llegenda. Només començar les seves indagacions, a l’hort de l’antic monestir apareix el cadàver d’un home vestit amb un hàbit benedictí típic del s. XIX . Aquest fet farà que en Bécquer, juntament amb el sergent Xocas, s’interni en els boscos de Galícia buscant respostes i descendint pels sorprenents esglaons del temps.

Una novel·la commovedora sobre una dona que s’enfronta a les convencions del seu temps i aconsegueix transcendir fins als nostres dies.

El bosc dels quatre vents

María Oruña

Traducció de Núria Garcia Caldés i Mercè Ubach

A la meva preciosa i estimada Galícia

Que ho deixin ar com una remor més, com un perfum agrest que ens porta un deix d’aquella poesia que, naixent en les vastes solituds, als camps sempre verds de la nostra terra i a les platges sempre belles dels nostres mars, ve directament a buscar l’afecte natural dels cors que pateixen i estimen aquesta amada terra de Galícia.

Introducció a Follas novas, escrita per la mateixa autora, Rosalía de Castro, referint-se al contingut de la seva nova obra. Març del 1880

1

La meva feina consisteix a analitzar les persones, a saber com respiren només d’observar-les el temps que dura un xiulet. Si disposo d’una mica més de temps, puc arribar a esbrinar tot el que han perdut per convertir-se en el que són ara. Aquestes renúncies són les que m’interessen. Les que no es veuen. Les que endevino en els gestos cansats, en la manera descreguda de mirar, en el sarcasme. Però ni tan sols jo, que estic entrenat per observar, vaig poder mesurar la força del que tenia entre mans. Seria el gran descobriment. El definitiu. La meva consolidació en el petit univers dels detectius del món de l’art. Ja m’havia imaginat vestit amb elegància, impecable, acceptant reconeixements en museus i universitats i dibuixant un somriure d’humil eficiència davant dels periodistes. —Com va tenir notícia de l’existència d’aquestes relíquies mil·lenàries, senyor Bécquer? —Oh, per pura casualitat —explicaria, fingint restar-me mèrit—, en unes vacances. Figuri’s, com hauria pogut suposar que trobaria una història tan increïble anant cap a un spa? El periodista riuria i jo el secundaria sense estridències, exhibint el meu somriure d’investigador jove, atractiu i triomfador. El cert era que, als trenta-tres anys, ja havia aconseguit fer-me famós amb alguns èxits sonats, en els quals el meu col·lega Pascual i jo havíem aconseguit recuperar peces importants, com ara un anell d’Oscar Wilde robat a Oxford. —I com ha estat, la investigació de la llegenda, Jon? Ha tingut dificultats amb el bisbat? —No, no —hauria negat amb contundència—. Hi he trobat persones amabilíssimes, i aquesta investigació ha representat una gran aventura, com de costum —conclouria, picant l’ullet al periodista amb una complicitat exagerada.

Però no. No succeiria res de tot això, perquè no havia at de ser una fabulació ingènua i superba per part meva. En realitat, no soc expert ni en art ni en història, tot i que haig de dir a favor meu que sí que he tingut des de petit una certa facilitat per discernir l’art fals del que no ho és. Segurament es deu a la llarga època de la meva infància i adolescència en què ava les tardes al taller del meu avi patern; era restaurador i tenia una botiga d’antiguitats al barri de Salamanca, a Madrid. Va ser ell qui em va explicar que almenys un terç del que li intentaven vendre a la botiga era fals, i va ser ell qui em va ensenyar petits secrets i tècniques per discernir què hi havia de verdader en els objectes i pintures que m’ensenyava. Reconec que només em despertaven interès aquelles peces que tenien associada una bona història, perquè a mi el que m’atreia de debò no era l’art, sinó l’ànima de l’objecte, la raó de la seva existència. No sé si aquest interès pel sentit de les coses va ser un dels motius que em va portar a ser antropòleg. Observar i entendre les persones, la seva evolució i les seves expectatives; perquè aquella era la meva idea primitiva, comprendre i estudiar els homes des d’una perspectiva social, biològica i evolutiva: suposo que sí, que era lògic que acabés sent professor universitari d’Antropologia Social. Però no hauria imaginat mai que m’acabaria convertint en detectiu, francament. Tot va canviar quan vaig conèixer en Pascual, que feia classes d’Història de l’Art a la mateixa universitat que jo, l’Autònoma de Madrid. Com hauríem pogut suposar cap dels dos que, després d’un parell de cerveses a la cafeteria de la facultat, acabaríem treballant plegats i sent coneguts com els Indiana Jones del món de l’art? Ell s’havia especialitzat en antiguitats gregues i romanes, i a més de treballar a la universitat, col·laborava de manera estable amb el MAN, el Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Va ser allà on li van encolomar un bust romà de l’any zero que, en realitat, s’havia creat al segle XXI . La seva reputació i el seu amor propi en van quedar tocats. El vaig ajudar com vaig poder, en una llarga història que ara no ve a tomb, i que es va acabar quan vam localitzar a Sevilla el falsificador, que com la majoria dels del seu ofici va resultar un antic restaurador d’art. Els seus treballs eren tan extraordinaris que ni tan sols els experts eren capaços de veure les diferències entre els seus bustos i

els originals, de dos mil anys d’antiguitat. Malgrat que no era la nostra primera intenció, amb aquella troballa en Pascual i jo vam acabar destapant una xarxa de falsificadors d’abast internacional, de manera que vam acabar sortint a la premsa nacional, a l’europea i fins a la nord-americana. Això no ens va comportar cap recompensa econòmica, però sí un inesperat prestigi en les nostres respectives facultats universitàries, i el germen d’una idea: i si ens dedicàvem a això, a desemmascarar estafadors, lladres i falsificadors d’art? Després d’alguna experiència més i d’un parell d’anys supervisant altres casos d’estafes i robatoris artístics, vam acabar creant Samotracia, la nostra pròpia empresa de detectius d’art. En Pascual s’encarregava dels aspectes tècnics, de l’estudi detallat i artístic de cada obra d’art que havíem de localitzar, i jo era el que viatjava, el que es posava en e i es reunia amb clients, marxants, col·leccionistes i cases de subhastes. Aquesta distribució de funcions era la més lògica, atès que jo no tenia coneixements d’art, perquè en antropologia social només m’havia format en gestió sociocultural, amb un màster en Intervenció Psicosocial i Comunitària; molts dels nostres clients de Samotracia es pensaven que havia estudiat Antropologia Arqueològica, però per descomptat jo mai m’havia molestat a aclarir-los que s’equivocaven. En Pascual i jo havíem acordat organitzar-nos perquè ell es pogués quedar gairebé sempre a Madrid: no només per atendre la seva plaça com a professor i la seva col·laboració amb el MAN, sinó també per conciliar la seva vida al costat de la seva dona i els seus dos fills petits, de sis i tres anys. Per part meva, jo no tenia aquest tipus de vincles familiars, i podia permetre’m reduir les col·laboracions amb la universitat, de manera que en Pascual també va delegar en mi els es amb la premsa i les xerrades i conferències en universitats, perquè preferia mantenir-se a l’ombra i dedicar-se a la divulgació històrica i científica de les nostres troballes en revistes especialitzades. Per aquest motiu vaig arribar tot sol a Galícia, on després d’acabar una conferència, «Els mercats de l’art», a la Facultat d’Història d’Ourense em vaig trobar amb gairebé dos dies sencers sense res a fer fins a la xerrada següent, que s’havia endarrerit per un error en l’agenda. Davant d’aquest inconvenient, va ser el mateix Pascual qui per telèfon em va fer la proposta que ho havia de canviar tot: —Pren-t’ho com unes minivacances... Com un dia de relax, per variar.

—És clar que sí, home, com unes vacances al Carib. Ja conec Ourense, saps? No crec que hi tingui gran cosa a fer, per aquí. —Doncs no et quedis a dormir a la ciutat... Per què no te’n vas al parador de Santo Estevo? No deu ser lluny del centre, potser només a mitja hora amb cotxe. M’han dit que és un lloc increïble. De fet, fins i tot n’hem parlat, l’Elisa i jo; hem dit que quan anem a Galícia hem de visitar aquest monestir. —Si és un parador —el vaig contradir desganat—, ja no en deu quedar gaire, del monestir. —No siguis esgarriacries, Jon. Va, collons, anima’t i així m’ho expliques. —No ho sé. Sona avorrit. —Que no. A més a més, no volies una mica de tranquil·litat per acabar de preparar les ponències que tenies pendents a la facultat? Em vaig deixar convèncer. M’aniria bé un descans després de dues interminables setmanes de premsa, conferències i reunions amb col·leccionistes d’art a la zona nord, de les quals no n’havia obtingut gran cosa. Aquella mateixa tarda vaig abandonar l’hotel on m’allotjava, al centre de la ciutat d’Ourense, i em vaig dirigir cap a Santo Estevo. Recordo que vaig arribar al monestir quan estava a punt de fer-se fosc, després d’haver deixat enrere uns quants revolts que travessaven boscos centenaris i pobles amb cases escampades sense cap ordre aparent. En l’últim tram, quan ja considerava la possibilitat d’haver-me perdut, va aparèixer davant meu, frontalment i a la dreta, una estructura de pedra gegantina que em va fer frenar el cotxe suaument. Les teulades eren colossals, immenses, i el color d’argila nova de les teules contrastava amb el gris vell i poderós de la pedra. Què devia haver portat uns simples monjos a construir aquell refugi descomunal en un lloc tan allunyat del món i dels seus camins? Després de deixar el cotxe en un aparcament exterior, vaig comprovar que s’accedia al parador pel més gran dels tres claustres; l’anomenaven «dels Cavallers» i era enorme, estava enjardinat, i cobert per un mar de gespa impecable. A la dreta, si buscaves l’accés a la recepció i detenies la vista només uns metres més enllà, descobries el verdader cor de l’immens edifici: un claustre petit i antic, eclèctic, amb diversos estils entremesclats que en aquell moment no

vaig saber identificar. La pedra dels arcs havia estat tallada en girs impossibles, com si la humil mà de l’home hagués fet ganxet amb aquell material tan dur, fins a trobar l’alquímia exacta de la bellesa. Malgrat l’espectacularitat de l’allotjament, aquella nit, cansat, no vaig investigar res, i em vaig encaminar de dret a la meva habitació, on semblaven haver encaixat el segle XXI en l’edat mitjana de la manera més natural imaginable, com si ambdós períodes s’haguessin fos en una sola època. Recordo que aquella nit vaig dormir profundament, aliè al descobriment que m’esperava l’endemà al matí, i que seria el misteri més extraordinari que jo hauria investigat mai. I sí, era veritat que el vaig trobar anant cap a l’spa, mentre ejava per aquell recinte fortificat. L’endemà al matí, els meus os em van dirigir inevitablement cap a aquell claustre amagat a prop de la recepció. Em vaig quedar absort observant-lo, i vaig trobar a faltar en Pascual, perquè jo a penes comprenia el valor històric del que veia, i sabia que ell m’hauria enlluernat durant una llarga estona explicant-me els secrets que ell, amb tots els seus coneixements, hauria vist en aquelles pedres enigmàtiques. —És impressionant, oi? Em vaig tombar. Una noia rossa, prima i de galtes rosades, vestida amb la jaqueta del personal del parador, m’observava amb un somriure. —Soc la Rosa, la cap de recepció; el vaig atendre ahir a la nit, quan vostè va arribar, senyor Bécquer. —És clar, no l’havia reconegut, perdoni. Estava abstret irant aquesta meravella. —És el claustre dels Bisbes, el més antic del monestir —em va explicar amb un gest comprensiu, com si estigués acostumada que aquell claustre produís aquest impacte en els qui visitaven el lloc per primera vegada—. Si vol saber més coses sobre el parador, hi ha més de trenta cartells per tot el recinte que expliquen la història de cada espai. Som el primer parador museu de la història —va afegir sense dissimular el seu orgull—. Aquesta part és especial perquè aquí van estar

enterrats els nou bisbes. Es deu haver fixat en les mitres de l’escut del monestir, oi? Els anells d’aquests bisbes van atreure milers de pelegrins durant segles —va concloure, fent el gest d’anar-se’n i, per descomptat, donant per fet que jo sabia què diantre era una mitra. —Els anells dels bisbes? —li vaig preguntar, frenant-la—. I què tenien d’especial? —Curaven la gent, feien miracles... Ja sap, aquesta mena de coses. —Ah. I ara on són? —No ho sé... Van desaparèixer. Ja sap com són aquestes coses, potser només es tracta d’una llegenda. Però si està interessat en el tema, ara les restes dels bisbes són a l’església, al costat de l’altar. Ara bé, em sap greu dir-li que l’església només obre els caps de setmana. Me la vaig quedar mirant mentre la curiositat se’m començava a enfilar fins al cap. Ella em va somriure i va fer el gest de girar novament les sabates cap a la recepció, en un moviment de comiat discret i cordial. —Esperi! I aquesta porta d’aquí? Els seus detalls d’art sacre són espectaculars. És del romànic, oi? El tipus del punyal i l’altre, el que llegeix un llibre... Què signifiquen? —vaig preguntar, assenyalant un lateral del claustre, que tenia, a més d’aquestes, altres curioses formes esculpides en un arc de pedra que donava pas a un replà i a unes escales espectaculars. La noia es va acostar. —Ah, això era l’accés al monestir original i a l’antiga sala capitular. I, en efecte, es tracta de romànic, dels segles XII i XIII , igual que la part inferior del claustre. La part superior —va aclarir, assenyalant amb el cap el segon pis— és del segle XVI

. Les figures..., li confesso que no sé ben què signifiquen! —va etre rient i arronsant-se d’espatlles. Vaig assentir i vaig deixar que se n’anés sense reconèixer que no tenia clar què era una sala capitular, tot i que em sonava que es tractava d’un lloc de reunió per als monjos. La feina que feia a Samotracia m’havia acostat al món grec i també al camp de la pintura del segle XX , però no al monacal. Fos el que fos, aquella sala capitular ara s’havia convertit en uns banys moderníssims per a hostes i visitants. Vaig fer una ejada més serena i minuciosa al voltant de tot el claustre, llegint-ne alguns dels cartells informatius. Nou bisbes de l’edat mitjana que entre els segles X i XI hi havien anat a morir, quan aquelles pedres albergaven monjos benedictins i no turistes d’alt nivell. Cada bisbe amb el seu propi anell episcopal i amb la seva mitra, que resultava que era una mena de barret alt i punxegut que els revestia d’autoritat. Llavors vaig comprendre a què s’havia referit la cap de recepció, que era el que jo mateix havia vist tallat en pedra pertot arreu: aquell estrany escut amb nou triangles punxeguts, que no eren altra cosa que les arcaiques mitres. Però tot això no era més que història gastada, arrasada pel temps. Què se me’n donava, a mi, d’aquells nou anells? Ningú no havia encarregat a Samotracia que els localitzéssim, i eren unes relíquies tan antigues que trobar-les seria un miracle. A més a més, en Pascual i jo havíem començat a especialitzarnos en art romà i grec i en pintura del segle XX , a part de totes les peces robades que venien de l’Afganistan, que eren moltes. Les relíquies religioses no eren el nostre fort, potser perquè la possible

remuneració que podia oferir l’Església davant d’una troballa d’aquell tipus no seria especialment generosa. Els imports que prometien les companyies d’assegurances dels xeics saudites i dels funcionaris centreeuropeus eren molt més interessants, per descomptat. No obstant això, per algun motiu inexplicable, aquells nou anells havien començat a fascinar-me de seguida, i no pas pels miracles que els atribuïen, sinó per la seva desaparició. Si la història era certa, devien haver estat molt venerats i, a més a més, fortament custodiats. Mil anys d’antiguitat i història... podien evaporar-se sense més? Pensatiu, vaig abandonar el claustre i vaig travessar diversos túnels de pedra centenaris, que per la seva il·luminació suau i estudiada convidaven a la confidència, a la intimitat. Així, em vaig esmunyir en silenci fins al soterrani del parador, on hi havia l’spa. Em vaig submergir en una de les piscines calentes, d’aigua bombollejant, vaig aclucar els ulls i vaig començar a imaginar què podia haver at amb aquelles relíquies. Devien haver estat molt rellevants per al pas de pelegrins. Potser els responsables de la mateixa catedral de Santiago de Compostel·la havien fet desaparèixer aquells objectes miraculosos, preocupats perquè la seva veneració a Ourense pogués reduir l’afluència de fidels i viatgers a Compostel·la. Era un plantejament fantasiós, però no forassenyat. La idea d’esbrinar què devia haver at amb aquelles inusuals relíquies em fascinava. No seria extraordinari que pogués trobar-les? Potser no com a feina formal de Samotracia, sinó com un pur atemps, per curiositat. Reconec que de vegades m’agrada entretenir-me amb impossibles, crec que per oblidar que, malgrat la meva aparença amable, jo mateix soc, i sempre seré, un monstre estrany. Quan vaig tornar a Madrid, vaig explicar la llegenda dels nou anells a en Pascual; s’hi va mostrar interessat, tot i que, com suposava, no va veure gaire rendibilitat a aquella investigació. En aquells moments estava més pendent de la recerca d’un quadre de Picasso que havia desaparegut del iot d’un xeic, perquè la nostra comissió del deu per cent de la troballa, si és que el recuperàvem, resultaria molt més interessant que la recerca d’uns vells anells que no reclamava ningú. En resum, vaig tornar a les meves ocupacions a Samotracia, i durant tot l’estiu vaig treballar buscant el quadre de Picasso i reunint-me amb marxants de tot Europa. A primers del mes de setembre vaig començar les vacances, que vaig decidir dedicar a la recerca d’aquells anells que m’havien estimulat la curiositat

tant i tan sorprenentment. Vaig tornar pel meu compte al monestir de Santo Estevo per hostatjar-me altre cop en el que ara era un parador amagat al bosc immens que vorejava el riu Sil. Vaig començar a indagar, vaig visitar l’Arxiu Històric del Bisbat i l’Arxiu Provincial d’Ourense, i fins i tot vaig pujar a preguntar als veïns del poble porta per porta. Vaig descobrir, amb gran sorpresa, que la misteriosa desaparició d’aquells anells de mil anys d’antiguitat no havia tingut lloc a l’edat mitjana, sinó molt més tard, al començament del segle XIX . Vaig tardar quasi dues setmanes a desvelar part del viatge extraordinari que havien fet els anells, i avui, i ara, sento que aquell racó secret del món és un d’aquests llocs on s’ha esdevingut absolutament tot i on ja no queda rastre de res, excepte en les pedres, esculpides per l’aigua, la història i la molsa d’allò pretèrit i vetust. Però després d’aquest breu temps al parador, on encara m’estic, un formigueig incòmode em puja des de l’estómac i m’angoixa. Acaba de morir una persona, i em penso que pot haver estat per culpa meva. Aquest matí, la noia de la recepció n’ha trobat el cos, i no sé si la deu haver aterrit més la visió del cadàver o el fet de creure que havia viatjat al at, dos-cents anys enrere en el temps. He sabut que ja ha arribat la policia judicial, i acabo de sol·licitar una entrevista amb el responsable. Mentrestant, m’espero en aquest adís del parador, i no puc apartar la vista del claustre dels Cavallers, com si contemplar-ne el mantell de gespa voltada d’arcs i de galeries de pedra em pogués donar una mica de calma. No, no tinc cap altra opció. He d’explicar a la policia tota la veritat, tot el que ha at les últimes dues setmanes, des que vaig començar a buscar els nou anells.

2

La nit havia anat bé, al parador de Santo Estevo, i l’Alfredo Comesaña se sentia satisfet. El grup era força nodrit, i a deu euros per cap havia compensat vestir-se de monjo, impostar la veu i inventar-se històries. Tot i això, al final de la queimada el dolor havia començat a ser inable. Se li havia manifestat un parell d’hores abans: al pit, a l’estómac, per tot el cos. S’havia de cuidar més, el metge ja l’hi havia dit. Aquesta nit faria la versió curta del xou, la més ràpida. Encara el sorprenia la fascinació infantil que produïa en els turistes el conjur de la queimada. Devia ser el foc?

Mouchos, coruxas, sapos e bruxas; demos, trasnos e diaños...

Quan va acabar l’actuació, l’Alfredo Comesaña va recollir-ho tot i va desar el pot de la queimada juntament amb el poc aiguardent que havia quedat sense cremar i va anar a tornar les claus de l’antic refectori. No, la veritat és que no es trobava gens bé. No sabia si aguantaria dempeus fins a la cita d’aquella nit. Va anar al lavabo i va vomitar fins que a dins només li va quedar l’ànima. Li va fer l’efecte que es trobava millor, tot i que havia començat a notar fred, a pesar de la calor que solia ar amb aquell hàbit de monjo. Va sortir a l’exterior i va comprovar que el claustre dels Cavallers era un formiguer de gent; els turistes que ell havia portat a eig es fonien amb els convidats a un casament, la major part dels quals ja estaven una mica borratxos. De sobte, víctima d’una contradicció tèrmica, l’Alfredo va tenir calor. Una calor freda i estranya, acompanyada d’unes nàusees intenses. Tota aquella gent l’aclaparava, li provocava una sensació de claustrofòbia. Va decidir dirigir-se al

claustre dels Bisbes. Allà segurament hi estaria més tranquil i podria refer-se mentre esperava la persona amb qui havia quedat en un ambient més relaxat on respirar aire fresc.

Ouvide! Escoitade estos ruxidos...! Son as bruxas que están a purificarse nestas xamas espiritoses...

No, impossible. Els convidats al casament també havien inundat el claustre més antic del parador, intoxicat amb la seva presència. Ah, si els antics monjos aixequessin el cap! Un lloc sant, de recolliment, ple d’infidels ebris fent-se fotos. L’Alfredo necessitava aire. Cada vegada li feien més mal el pit i l’estómac. A més a més, no quedava gaire per a la cita. On podria fer temps? Havia de sortir d’allà. Aniria al bosc. De nit, els turistes no s’endinsaven mai al bosc privat del parador. Era un idíl·lic jardí d’arbres centenaris, intemporal i únic, tranquil. Allà li tocaria l’aire. L’Alfredo va avançar a través de l’atapeïda cafeteria i va sortir per la porta que donava directament al bosquet. S’asseuria al primer banc que veiés, el de més a prop. Va mirar al cel: les estrelles semblaven més acollidores i llegendàries que mai. Quan s’acostava al lloc on pensava asseure’s, va sentir gemecs. A només un parell de dotzenes de metres, dos convidats al casament es posseïen desesperats, completament desinhibits i sense haver-se tret a penes la roba. L’Alfredo es va agafar l’estómac de pur dolor, es va tombar i es va posar a caminar en direcció contrària. Potser hauria d’anul·lar la cita. No, podia ser l’única oportunitat de tenir una reunió discreta, lluny de mirades i dits acusadors. Qui podia saber si el seu interlocutor no pensava anar-se’n aviat, potser fins i tot l’endemà? Aquella cita podria canviar-li la vida per sempre.

E cando este gorentoso brebaxe baixe polas nosas gorxas,

tamén todos nós quedaremos libres dos males da nosa alma e de todo embruxamento.

Però va arribar un moment que l’Alfredo ja no va poder pensar. Va haver d’aturar-se, exhaust. Era com si el cos li cremés per dins. Es va recolzar en una vella paret de pedra, i es va adonar que era l’antic hort monacal. Havia de tornar a la cafeteria i demanar ajuda. No s’havia sentit així mai de la vida. De sobte, una altra arcada fortíssima li va causar un altre vòmit. El va sorprendre que encara tingués a dins alguna cosa per vomitar damunt l’herba. El dolor era tan intens i inable que no era capaç ni de cridar, ni de demanar auxili, ni que fos a la parella tan entregada del bosc. Es va ensorrar sobre l’herba i va esgarrapar la terra amb les mans, com si així pogués aferrar-se a la vida, perquè va saber que se li escapava. Va comprendre, sorprès i en un brevíssim instant de lucidesa, qui li havia provocat aquell terrible patiment. Va voler tombar-se per buscar oxigen, intentant que la seva última mirada fos per a les estrelles, però al segon següent ja era mort.

3

El sergent Xocas Taboada era baixet i prim, però la profunditat dels seus ulls foscos semblava aportar a la seva presència la solidesa de les roques. Potser era la manera que tenia de mirar, tan lacònica, concisa i intel·ligent. O potser la curvatura dels llavis, que sempre semblaven a punt de somriure de forma càustica, com si el món fos una broma. Unes entrades generoses ja començaven a deixar-li ben polit el front, que guanyava terreny als cabells, encara foscos, perquè no havia complert els quaranta. Ara, el sergent observava el cadàver amb els braços encreuats, meditabund. Dos dels seus guàrdies acabaven d’acordonar la zona d’accés al vell hort, encara que la direcció del parador de Santo Estevo abans ja havia impedit l’entrada dels clients al seu bosc magnètic i centenari. —A veure, Lucho, així doncs, què? —Que ens l’emportem i ja ho trobarem. A veure si et penses que soc del CSI. En Xocas va sospirar sense canviar la posició dels braços, i va mirar el forense, que estava ajupit inspeccionant el cadàver. —Però podràs notar si hi ha o no hi ha indicis de criminalitat. —Potser sí, o potser no. Fins a l’autòpsia, res. A tu què t’importa?, que no has activat el protocol, ja? —Sí, però és la primera vegada que ens trobem un cos en aquest estat. —Què collons! En quin estat? Ja t’ho he dit, insuficiència cardíaca aguda, i punt. Tu li veus un punyal clavat, una soga, un... què sé jo... un ritu satànic al voltant? No s’hi observen contusions, ni talls, ni signes de violència. —No, però si hi hagués indicis de criminalitat hauríem de fer venir el jutge per aixecar el cadàver.

—Hòstia, Xocas, no fotis —va replicar el forense rient de manera amistosa, cosa que va fer que la panxa incipient se li mogués com gelatina a les mans d’un nen. Es va incorporar i es va acostar al sergent—. Quant fa que ens coneixem? Deu anys? I en tot aquest temps, has vist algun jutge acostar-se per aquí a aixecar res? El sergent Xocas sabia que no, que en la pràctica els jutges no assistien mai a aquella classe de coses. No a la seva demarcació, almenys. El cas era que en els deu anys que feia que estava destinat a la caserna de la Guàrdia Civil a Luíntra només havia hagut d’assistir a aixecaments de cadàver d’ancians que vivien sols o que havien tingut un accident amb el tractor o que, senzillament, havien patit una mala caiguda. La seva caserna pertanyia a Nogueira de Ramuín, on es trobava el parador de Santo Estevo. Els habitants de la zona eren d’edat molt avançada, excepte a l’estiu i alguns caps de setmana, quan els pobles semblava que tornaven a cobrar vida. El sergent va desencreuar els braços i es va tornar a posar a ejar al voltant del cadàver, observant els detalls de l’entorn. Segurament aquell indret en el seu dia havia estat un hort ple de vida, ordre i color, amb olors de tota mena d’herbes medicinals, cultivades per a l’apotecaria monacal. Tot i això, ara només quedava un tros de terra abandonat i cobert de males herbes desiguals. Un desert verd que feia joc amb la solitud grisenca d’aquells murs deshabitats. El voluminós cadàver havia aparegut just a l’entrada de l’hort, de bocaterrosa i amb les mans tancades sobre la terra, com si l’home hagués intentat subjectar-s’hi. Malgrat el caràcter tràgic de l’escena, el fosc hàbit monacal que portava el mort encaixava a la perfecció amb l’ambient ancestral i malenconiós, i era la policia judicial la que semblava fora de lloc entre aquells murs. El sergent es va ajupir a prop del cadàver, i va fixar l’atenció en el que semblaven unes discretes restes de vòmit. —I això? —Ja n’he pres mostres —va respondre en Lucho, esbufegant. —I és normal vomitar abans d’un infart? —Un altre que veu molt la tele. A veure, què et pensaves?, que quan t’agafa una insuficiència cardíaca et poses la mà al pit perquè et fa mal i ja està, com a les pel·lícules? —I jo què sé, per això t’ho pregunto.

—Doncs resulta que fins i tot és habitual tenir els mateixos símptomes que els d’una indigestió... Ja saps, nàusees, vòmits i tota la pesca. Hi ha gent que pot arribar a notar una pressió a l’esquena o a la mandíbula, i en canvi no tenir gens de mal al pit. Què?, com et quedes? En Xocas va dedicar al forense una mirada carregada d’incredulitat i va sospirar abans de tornar a parlar: —Quant tardaràs a tenir l’informe de l’autòpsia? —Tres o quatre dies. Les proves de tòxics tardaran més. Però, a veure, que a aquest ja et dic jo que li ha fallat el cor, i ja està. La coloració de la cara i el coll, el sobrepès... típic de les insuficiències cardíaques. Ah, per si t’interessa, deu fer que és mort unes quantes hores, des de la matinada. —I el paio no era una mica massa jove per tenir un infart? —va preguntar el sergent, que havia calculat que el mort no ava dels trenta o trenta-cinc anys. —Això no se sap mai, Xocas. Aquest paio tampoc no té pinta d’haver-se cuidat gaire —va afegir, observant l’evident sobrepès del cadàver—. De moment, només et diré que no puc certificar la causa de la mort de manera clara. A més a més, si hi hagués res d’estrany, ho portarien els de la Unitat de Persones d’Ourense, o sigui que... a tu què t’importa? En Xocas va tornar a encreuar els braços. —Doncs sí que m’importa, Lucho, i molt, perquè aquí hi ha alguna cosa que no em quadra. —Això de l’hàbit de monjo ja t’ho han explicat els del parador. En efecte, la directora de l’hotel, en reconèixer el cos, havia confirmat que es tractava de l’Alfredo Comesaña, un guia que, ocasionalment, feia rutes teatralitzades vestit de monjo benedictí. En Comesaña era un home solter que per no tenir no tenia ni multes de trànsit, ni antecedents, ni res en la seva vida que en aparença resultés rellevant. Vivia sol, perquè no tenia més família que un germà que havia emigrat a Alemanya feia moltíssims anys. Treballava en un supermercat de Luíntra, i des de feia uns mesos feia aquella breu ruta per a turistes per arrodonir el seu migrat sou. Amb tot, aquestes premisses i la possibilitat de la defunció a causa d’un lamentable i inesperat infart semblaven

no convèncer el sergent. —I és normal que tinguin la cara així? —Així com? —Amb aquest gest de dolor, tan desencaixat, com si l’haguessin torturat. —I què et pensaves, que en morir sempre ens quedem amb la cara plàcida, com si ens bressolés la marona? Xocas, hòstima, que no l’ha dinyat dormint, que ha tingut una insuficiència cardíaca! —Ja, i per què era aquí, precisament? Per què en aquest hort i tot sol? —va preguntar el sergent, més com si parlés amb ell mateix que com si es tractés d’una pregunta per al forense. —A tu el que et a és que estàs avorrit perquè aquí no a mai res. En Xocas va arrugar el nas, deixant que els ulls castanys li somriguessin. —Pot ser.

Al cap de mitja hora, i després d’haver atès les incessants peticions de discreció de la directora del parador, el sergent Xocas Taboada es trobava en un dels despatxos de l’hotel prenent declaració a la Rosa, la cap de recepció. La noia, de pell clara i neta, semblava tenir les galtes més rosades que mai. Malgrat els nervis i l’ensurt que havia tingut pel fet d’haver estat ella qui havia descobert el cadàver de l’Alfredo Comesaña, ara se la veia del tot refeta, i es mostrava serena i centrada. —Llavors, vostè coneixia personalment el difunt, Alfredo Comesaña. —Sí, senyor. Venia un parell de vegades al mes a fer rutes teatralitzades. Ahir a la nit en va fer una. —I les feia de nit? —Sí, resultava molt més interessant per a les visites, més... —va dubtar, buscant

la paraula adequada— més misteriós; acabaven preparant una queimada en una de les sales del parador, la que antigament era el refectori. —El què? —El menjador dels monjos. —Ah. I sabem res dels turistes que l’Alfredo Comesaña va portar a la ruta? Vull dir si va haver-hi intoxicacions, alguna incidència... La jove va fer que no amb el cap. —No em consta; de fet, eren tots d’un grup que va venir amb autobús i que se n’ha anat aquest matí a primera hora, després d’esmorzar. Sempre els preguntem per l’experiència i, per descomptat, pel que m’han dit els meus companys, se n’han anat encantats. —De manera que tots estan vius. La Rosa va arquejar les celles i va acabar assentint, com si la prova de vida fos realment necessària. —I la ruta incloïa el bosc privat del parador? —No, que jo sàpiga. Normalment feien el recorregut per l’església i els tres claustres, i acabaven amb la queimada. En realitat, ahir l’Alfredo va fer com sempre: després d’acabar, com de costum, va deixar les claus a la recepció... Així que el més normal hauria estat que se n’hagués anat. —Però no se’n va anar. —Això sembla. —No la veig gaire afectada. La noia es va arronsar d’espatlles. —Només el coneixia pel tema de les rutes, i feia pocs mesos que les feia. Però em sap greu el que li ha at, és clar. Ja l’hi he dit abans. Al principi, quan he trobat el cos, ni tan sols he pensat que fos ell, l’hi juro. Estava tan fora de

context... No he sabut, o no ho sé, no he pogut relacionar... Estava aterrida, ho entén? No podia trobar una explicació que hi hagués un monjo mort al nostre bosc. El sergent va assentir, mirant-la de dret als ulls. No li va semblar que mentís. —Recapitulem. A primera hora del matí, a través del telèfon de la recepció, li ha trucat la núvia que es va casar ahir a la tarda, és així? —Sí, senyor. —Molt bé. I li ha demanat que li trobés una... —i aquí el sergent va revisar les seves notes— torera nupcial blanca, perquè no sabia si l’havia perdut durant el banquet o en la sessió de fotos prèvia, al bosc. Anem bé? —Sí, senyor, això mateix. Una jaqueta torera caríssima, semblava pell d’os polar. —D’acord; vostè decideix anar personalment al bosc a buscar-la i, quan a a prop de l’antic hort del monestir, troba el cadàver... —Bé, abans he fet un tomb pel bosc —va puntualitzar la jove cap de recepció—, perquè ja li dic que es recorre tot en deu minuts, i em sé bé tots els llocs on els fotògrafs porten les parelles de nuvis. Com que no he trobat la maleïda jaqueta a l’antiga fleca, ni a sota els arbres més antics, me n’he tornat cap al parador, per si el fotògraf els havia portat on abans hi havia les cuines, perquè a fora hi ha una pía enorme on de vegades fan fotos. —I pel camí ha descobert en Comesaña a l’hort. —Sí, sergent. Això mateix. —Rosa, vostè coneix molt bé el bosc del parador... Hi ha vist res que li hagi cridat l’atenció, alguna cosa fora del seu lloc habitual? —Res en absolut —va dir ella, convençuda—. Ara mateix, si li dic la veritat, només tinc la imatge del cos estirat a terra, al bosc. Ja li he dit que no se m’ha acudit de pensar en en Comesaña en veure’l —va insistir—. Crec que la impressió ha estat tan forta que m’he quedat en estat de xoc.

El sergent va assentir, etent amb el gest que aquella escena hauria estat difícil de digerir per a qualsevol. —Per què creu que en Comesaña se’n va anar al bosc? —No en tinc ni idea, la veritat. —I quants accessos hi ha? —Quants? Doncs, a veure, no ho sé... la cafeteria, l’spa i el restaurant, suposo. Però l’accés des de l’spa normalment el tenim tancat. —I el perímetre del bosc del monestir és completament murallat? —Sí, ja ho ha vist. És una muralla medieval, deu fer segles que hi és. El sergent es va quedar pensatiu, sospesant la informació. —I de càmeres de vigilància... en tenen? —Sí, i tant, però a l’entrada i als claustres, no al bosc privat. —Ja ho veig... En tot cas, per si fos necessari, si us plau, conservin les gravacions d’aquesta nit. Per si calgués fer-hi un cop d’ull, d’acord? —El que vostè digui, sergent. En Xocas va sospesar la possibilitat de sol·licitar la revisió de les càmeres immediatament, però per a què? En principi la videovigilància privada solia conservar les imatges durant un màxim d’un mes, i ell tenia un difunt d’infart que havia anat a morir-se en un lloc una mica inusual, era veritat, però això era tot. A més a més, al bosc no hi havia càmeres i s’hi accedia per nombrosos punts: els que hi anaven des de la cafeteria, l’spa i el restaurant només eren els camins més habituals, però en Xocas ja s’havia fixat que el mur medieval estava mig derruït en diversos indrets, de manera que qualsevol una mica àgil podria haver-se endinsat al bosc des d’allà. A sobre, amb l’afegitó d’un casament, la nit anterior devia haver estat una bogeria, amb l’anar i venir de persones i de cares desconegudes. Per què es complicava tant? Senzillament, tenia un individu amb

sobrepès que havia mort d’un infart després de la seva doble jornada laboral, en un supermercat i en una improvisació com a guia turístic. Normal que el pobre estigués esgotat. —Sergent —el va avisar la guàrdia Inés Ramírez, que havia trucat a la porta mentre ja l’obria—, aquí fora tenim un antropòleg, un professor universitari que assegura que investiga art perdut o una cosa així... Diu que vol parlar amb vostè. —Un antropòleg? —Oh, deu ser el senyor Bécquer! —va intervenir la cap de recepció, sorpresa. —Qui? —El senyor Jon Bécquer, un detectiu d’art robat que també és professor d’Antropologia a Madrid. Si li dic la veritat, encara que és molt conegut, ara mateix tampoc no li podria concretar exactament la seva activitat... No els sona un reportatge del National Geographic sobre un anell d’Oscar Wilde que havia estat robat a Anglaterra? En Bécquer el va trobar i va sortir amb el seu soci a tots els telenotícies, i després... —La noia es va interrompre un instant, com si necessités fer memòria—. Sí, després em penso que van trobar una corona africana que feia vint anys que havia desaparegut. En fi, ja sap, aquesta mena d’històries. És aquí hostatjat des de fa gairebé un parell de setmanes, investigant llegendes, no sé si per a un dels seus casos o per a què. —Llegendes... —va repetir lentament en Xocas, amb mig somriure i sense amagar la seva sorpresa—. De manera que no sap el motiu de l’estada del senyor Bécquer a Santo Estevo. —Oh —es va sorprendre la noia—, no se m’acudiria mai preguntar-l’hi! Seria una descortesia i una falta de discreció imperdonable. Potser ha vingut simplement a descansar... Però sí que li puc confirmar que el senyor Bécquer s’ha mostrat molt interessat en totes les llegendes del monestir i de la zona. El sergent va agafar aire lentament i va semblar que sospesava aquella informació amb interès. Després, es va tombar cap a l’agent Ramírez. —T’ha dit, aquest Bécquer, per què vol parlar amb mi? —Sí, sergent. Per alguna cosa relacionada amb l’home que han trobat mort

aquest matí. Diu que el coneixia i que creu que... La Ramírez va semblar adonar-se d’alguna cosa, i va mirar la cap de recepció i després el seu superior, per donar-li a entendre que aquella informació no la podia dir alegrement davant d’un civil. En Xocas va comprendre el missatge al vol, es va disculpar amb la noia un segon i va sortir del despatx amb l’agent. Es van quedar al costat de la porta després d’haver-la tancat. —A veure, què diu el detectiu? —Que creu que han assassinat el monjo. —Collons. Assassinat? I on és? —Allà, sergent, al fons del adís. És l’alt, el que mira per la finestra. En Xocas va dirigir la mirada cap a en Jon Bécquer, que va semblar percebre-ho per pur instint, perquè va girar el rostre, que fins ara semblava concentrat a observar el claustre dels Cavallers, i el va mirar amb decisió. En la seva expressió, el sergent va poder percebre la urgència angoixada de qui té alguna cosa extraordinària i important per explicar.

Marina

Hi ha èpoques en què a que no a res. Es viu en una calma imaginària, deixant que transcorrin els dies com si no haguessin d’acabar-se mai. I hi ha altres temps en què cada respiració és un miracle, i en els quals cal estar preparats per veure per on bufarà el vent l’endemà. Al començament del segle XIX , després de la primera Revolució Industrial i amb els nous aires de la Il·lustració, a Europa tot eren canvis i nous posicionaments científics, filosòfics i fins i tot literaris. La progressiva emancipació de les colònies sud-americanes afectava especialment les arques espanyoles, i començaven a caure alguns dels llegendaris gegants de la història. L’Església era un d’aquells colossos que havia vist com, amb el pas de l’Antic Règim al liberalisme, els seus privilegis i riqueses li eren arrabassats de manera progressiva. El Govern volia evitar que les propietats eclesiàstiques estiguessin invariablement sota el seu domini, en el que s’anomenava mans mortes. Tot canviava sense parar, i estar alerta de vegades era qüestió de vida o mort. L’any 1830, la Marina només tenia disset anys, però sabia bé que tot, absolutament tot, podia girar-se com un mitjó en un instant. Feia només un any que la seva mare havia mort per culpa d’uns bonys al pit. Era càntabra de naixement, i a Vega de Pas havia après remeis naturals per a molts mals, però cap no havia bastat per al que li corcava el pit i que, al final, se l’havia emportat al solitari sepulcre. La Marina havia preguntat, havia volgut saber. Però tot havien estat murmuris, silencis i atencions. El seu pare, que era un dels metges més reconeguts de Valladolid, ho havia intentat tot. Pastes mercurials i arsenicals, àcids minerals concentrats, i ja al final, emplastres de cicuta per reduir el dolor. L’opció quirúrgica, arriscada, havia estat desestimada per la mateixa malalta. Que potser els homes havien d’anar per camins diferents dels que el Senyor havia pensat per a ells?

El pare de la Marina, el doctor Mateo Vallejo, havia emmudit de dolor. S’havia reclòs en ell mateix, en una gàbia de tristesa invisible. «Bon dia. Sí. No. Ja ho entenc. És clar, filla meva, és clar que t’escolto. Superarem junts aquest tràngol, aquesta tristor». Però al final el doctor Vallejo no havia temperat el seu dolor amb els consells i les atencions dels seus parents i amics ni amb la companyia de la seva única filla, la bella Marina. Només havia trobat una mica de consol en les cartes que rebia del seu germà Antonio, que era abat a l’extraordinari monestir de Santo Estevo. Potser era un designi del Senyor que, precisament ara, resultés necessari substituir el metge del servei monacal; l’anterior, al cap de cinc anys de servei, se n’havia anat a València. ¿No seria saludable el canvi de vida, la recerca d’una mica de calma, lluny de la ciutat? El seu germà gran sabria donar descans al seu esperit. —Pare, aquests camins estan en molt mal estat! —Ah, Marina, és que Galícia es troba en l’estat més pur, el de la natura primitiva! —Doncs què li costava a la natura deixar que ens hi obríssim pas en condicions? La Marina es queixava mig aclucant els ulls, blaus i grossos, mentre el trontollar del carruatge feia inevitables els saltets al seient escassament tou sobre el qual viatjava. La seva criada, la Beatriz, reia. Assistia divertida a la visió dels cabells negres i arrissats de la Marina ballant al compàs del carruatge, que la despentinava. La criada era, igual que la seva senyoreta, prima i menuda, tot i que els seus trets es dibuixaven més esmolats i tenia el nas més aguilenc que el de la Marina, el rostre harmoniós de la qual es perfilava amb més suavitat. —No es desesperi, senyoreta Marina —va dir en Manuel Basanta, el criat. Ell era l’únic gallec del carruatge, i estava contentíssim de deixar la Meseta per tornar a la seva terra—. A Galícia hi trobarà el país més verd i alegre de tots. És una terra plena de llegendes! —De debò, Manuel? Expliqui-m’ho —li va demanar la Marina, més per entretenir-se que per veritable interès. El criat, un mosso encara jove, va mirar el doctor Vallejo sol·licitant consentiment, que aquest va atorgar amb un lleuger cop de cap.

—Doncs ha de saber que, per començar, acabem de deixar enrere el bosc més antic del món. —Quin cap de trons —va murmurar la Beatriz, que de seguida es va adreçar al criat—: Com vols que sigui el més vell del món, home. —Com a mínim deu ser el més vell d’Europa. Li fa el pes, aquesta rebaixa, Beatriz? —va replicar ell. —Em fa el pes, gràcies. —Doncs, com li deia, senyoreta Marina, per Valdeorras deixem enrere el Teixadal de Casaio, que té els arbres més vells que ha vist ningú, amb uns teixos tan antics com la Bíblia. Ho sé perquè hi vaig anar de petit, que les cosines de ma mare vivien a Casaio. Tenien uns troncs amples com cases, i allà s’hi sentia la respiració del bosc. —Deu ser un lloc molt bonic —va concedir la Marina—, però jo no hi veig el misteri, Manuel. —Ah, però és que el misteri no es troba al bosc, sinó en el que a al bosc, senyoreta! A Galícia els difunts es lleven a partir de mitjanit. Van vestits de negre i amb una gran capa perquè no se’ls vegi la cara, i van anunciant la mort al desgraciat que se’ls troba. Al seu pas deixen una olor de cera cremada que es manté fins a l’alba. No ha sentit a parlar mai de la Santa Compaña? —Per l’amor de Déu, Manuel! —va exclamar el doctor, amonestant el seu criat amb la mirada, mentre s’ajustava les modernes ulleres de muntura metàl·lica que s’havia fet portar des de Madrid—. No expliqui animalades a la nena, home. —Pare, si no m’espanto. Aquesta història ja me la va explicar la tia Herminia, encara que a Lleó en diuen la Hueste de las Ánimas. —D’això no en trobaràs, a Santo Estevo, filla meva. Allà Déu ens protegeix d’aquestes supersticions de pagesos. Que no veus que el teu oncle és l’abat d’un dels monestirs més importants del Regne de Galícia? La Marina va assentir i va dissimular un sospir, aclaparada per la idea de viure al camp i lluny del món modern. Li havien explicat que Galícia s’havia estancat en el temps, que era tot pobresa i costums de l’Antic Règim. Li agradava pensar, a

pesar de tot, que podria tenir més temps per estar amb el seu pare i poder aprendre tot el que pogués sobre medicina. Hauria estat capaç, ella, de trobar un bon remei per al mal que s’havia endut la seva mare? Per sort, l’estat d’ànim del doctor Vallejo no només s’havia tornat més malenconiós i més callat, sinó també més consentidor, i a la Marina li semblava que fins i tot li agradaven la seva companyia i les preguntes que li feia sobre els llibres d’anatomia i les malalties. Que ingrat que les dones, ben entrat l’any de 1830, no poguessin estudiar els secrets de la medicina! Els avenços intel·lectuals de la Il·lustració europea havien arribat massa suaument a Espanya, i pel que es veia només havien afavorit els homes. El seu pare no li permetria mai ni tan sols ser curandera, i abans li buscaria un bon marit amb qui pogués donar-li nets, però encara era aviat. Amb un pare viudo podria aguantar sense marit, almenys, fins als trenta, perquè seria virtuosa la filla que tingués cura del seu pare de manera correcta. Després, ella ja veuria com evitar el que Déu li posés en el camí. L’únic que l’animava en el viatge a Santo Estevo era la possibilitat de conèixer els secrets de l’apotecaria monacal, de tan bona fama i solvència. Quan el cotxer els va avisar que havien arribat a Alberguería, gairebé era de nit. —No podem continuar una mica més, mosso? —No, doctor. Amb la foscor els camins es tornen perillosos. Si demà de matí sortim ben d’hora, potser arribarem a Santo Estevo al migdia. En realitat, hi ha un altre punt de descans més endavant, anomenat Parada Seca, però no té fonda ni s’hi pot menjar en condicions, senyor. —Molt bé, doncs. Ens allotjarem aquí per ar la nit, llavors. El doctor es va posar el barret de copa alta i es va ajustar la capa abans d’obrir la portella del carruatge. En van baixar els criats i la Marina, que ja tenia ganes d’estirar les cames. Encara quedava prou llum per veure clarament on es trobaven. La Marina va pensar que no havia vist tant de verd en tota la seva vida. Només pedra i verd. Arbres, prats i espessor allà on mirés. I un cel cada vegada més fosc, que els avisava abans d’embolcallar-los, que els xiuxiuejava que ja eren al Regne de Galícia i que el regne era en ells. ejos de carrers estrets i retorçats, espelmes que ja es començaven a encendre en algunes finestres i, en especial, a la gran fonda davant de la qual acabaven d’aturar-se. Pelegrins

deambulant i descansant en alguns portals, i altres preparant-se per dormir al ras. Les cases eren grans i mostraven la solidesa pròpia de les petites fortaleses, i la nit, si bé era agradable, es presentava fresca, perquè s’acostava la tardor. —Qui són, aquests, pare? El doctor va mirar cap a on assenyalava discretament la Marina, a prop de la fonda. Hi havia set o vuit genets desmuntant de les cavalcadures. N’hi havia que portaven un uniforme blau amb els punys vermells i colls alts i emmidonats del mateix color. Una banda blanca els creuava el pit en forma d’ics, i anaven ben armats: fusell, pistola i el que semblava un petit sabre. —Aquests... Aquests, filla meva, són del Cos dels Voluntaris Reialistes. —Voluntaris? —Sí, Marina. Voluntaris del rei Ferran VII. —I per què uns porten uniforme i altres no? —Perquè no és obligatori. Els que no en porten van amb aquesta escarapel·la, ho veus? Si et soc sincer, em pensava que a penes en quedava rastre, d’aquestes milícies... A l’instant, i com si els hagués sentit, malgrat que a aquella distància era impossible, se’ls va acostar a pas ferm un dels voluntaris uniformats. A la Marina la va sorprendre la seva joventut, perquè amb prou feines devia tenir tres o quatre anys més que ella. El noi es va retirar el barret militar de copa alta que portava i se’l va recolzar en un lateral del pit, amb un gest mecànic que resultava evident que havia fet amb relativa freqüència. —Bona nit, senyor. —Sí que fa bona nit, sí. —Tot va bé? Veig que viatja amb la seva família —va apuntar el jove, llançant una mirada plena d’intenció a la Marina. —En efecte. Em dirigeixo a Santo Estevo, on seré el nou metge a les ordres dels monjos. Soc el doctor Mateo Vallejo, i ella és la meva filla Marina.

—Quina gentil coincidència de camins, llavors... —va contestar el noi, fent una educada reverència amb un simple gest de cap—. El meu pare és l’alcalde de Santo Estevo; jo em dic Marcial Maceda, per servir-lo a vostè i a la seva família. Soc algutzir a la Casa d’Audiències, però també oficial del Batalló Reialista d’Ourense —va dir, amb marcat orgull. —Li confesso que em pensava que a penes quedaven batallons com el seu, oficial. —Sí, certament es nota menys entusiasme per ser voluntari de la causa del nostre rei i senyor, però en aquests pobles hi ha una presència molt escassa de les forces de l’exèrcit, de manera que som nosaltres els que hem de patrullar i vigilar els camins. —Una feina que agraïm, oficial. El jove va somriure satisfet. Els seus cabells llisos i foscos, una mica llargs, li contrastaven amb els ulls: no pel color, que era idèntic, sinó per la força i la lluïssor que transmetien. Un punt d’insolència i un evident aire de superioritat que la Marina no va saber si sense l’uniforme mantenia o no. —Demà els escortarem fins a Santo Estevo. —Oh, no han de ar ànsia per nosaltres, oficial. —No pateixi. Avui ens hem vist en l’obligació de perseguir uns esvalotadors, i quan s’ha fet fosc, hem decidit dormir a la fonda. Demà hem d’emprendre la tornada, i no ens queda altre camí que el mateix que vostès agafaran. El doctor Vallejo va assentir, no li va quedar altre remei que consentir que els acompanyessin. Quan es van quedar sols, la Marina va preguntar al seu pare sobre aquell batalló de voluntaris i sobre la validesa del càrrec que aquell noi de mirada impertinent deia que tenia. —Les milícies no són cosa de broma, nena. Les van formar quan va acabar el Trienni Liberal l’any 23, i estan sota el comandament del Ministeri de la Guerra. A les ciutats dubto que hi quedin gaires patrulles, però als pobles encara els tenen respecte. —Mentre visqui el rei.

—Nena! —La mare deia que mentre tinguéssim aquest rei no arribaria la Il·lustració, que si encara tinguéssim la Pepa deixaríem de ser els retardats d’Europa. —Marina —la va renyar el seu pare amb gest sever, tot i que sense intenció d’aprofundir en el comentari de la seva filla sobre la Constitució del 1812—. Ves amb compte amb el que dius i on ho dius, entesos? La teva mare —va començar, però es va interrompre pel sol fet de recordar la seva esposa— era una idealista, però el rei defensa Déu Nostre Senyor i els monacats, el puntal dels pobres i dels humils. Que potser oblides que serà a ells a qui prestaré els meus serveis? La Marina va fer l’intent de parlar, però el seu pare va alçar una mà en senyal inequívoc que només el silenci seria benvingut. —Ah... A fe meva que les dones no hauríeu d’opinar ni sobre política, ni sobre usos i costums. Demà, i cada dia, mantén-te en la discreció i el silenci. Escolta i calla, filla meva. T’ho dic pel teu bé. —Però què he fet, pare, per haver de callar? —De moment, pensar com la teva mare. Però aquí, si et diuen que mort als liberals, doncs tu mort als liberals. M’has entès? —Sí, pare. I així, quan es va fer de dia i amb l’escorta promesa, el carruatge del metge bo i prudent es va posar en marxa amb la seva filla i els criats cap a Santo Estevo. La Marina ho mirava tot amb curiositat des de la finestra, per on treia el cap fins al límit de la prudència. Per descomptat, aquell paisatge no tenia l’animació de la ciutat, però la seva bellesa era tan sorprenent i acollidora que la noia no podia apartar la mirada dels arbres centenaris, els prats amb bestiar, els pagesos que veien pel camí. Li van semblar pobrament vestits i fins i tot necessitats, però ells els van somriure amb humilitat en ar. La Marina, durant el trajecte, va notar que algú l’espiava, que la despullava de cap a peus. Aquella mirada. Cada vegada era més descarada i insistent. Si fos de foc, l’hauria arribat a cremar. S’hi va enfrontar i va comprovar que l’oficial Marcial Maceda, amb una falta d’educació absoluta, no li apartava la vista i li sostenia la mirada. Ella va procurar endurir l’expressió i desafiar el seu

desvergonyiment, però l’oficial va mantenir aquella actitud amb un mig somriure d’obert desafiament. Al final, vençuda i molesta, la Marina es va allunyar de la finestra del carruatge. S’havia imaginat el Regne de Galícia com un lloc antic i desproveït dels seus coneixements del món modern, on ella sabria actuar amb desimboltura. Però allà, en aquell regne verd i primitiu, potser no li servirien, els aprenentatges anteriors. Va arribar un moment en què l’oficial i els seus homes van avançar el carruatge, i la noia va tornar a acomodar-se al costat de les petites finestres del mitjà de transport. En l’últim tram, va semblar que el camí s’eixamplava. Un nou paviment empedrat, en comptes del de terra, indicava la proximitat d’un lloc important. Quan van deixar enrere un dens adís d’arbres i el sol va tornar a acollir-los, van començar a descendir. La Marina va notar a l’espatlla la mà del seu pare, que mirava en la mateixa direcció. Els criats, sense dissimular, es van apinyar en aquell costat del carruatge per poder veure també aquella impressionant construcció pètria. L’enorme monestir de Santo Estevo va sorgir de sobte de l’espessor, i els va semblar més gran i magnífic que la mateixa naturalesa.

4

El sergent Xocas Taboada no tenia ni idea de qui era aquell professor universitari, antropòleg i detectiu tan conegut, que ara seia davant seu a la mateixa cadira que feia només uns minuts havia ocupat la cap de recepció. Segurament, la seva dona, la Paula, sí que sabia qui era. Ella era subscriptora del National Geographic i llegia moltíssim, tot el que li caigués a les mans. Assajos, biografies... Però el que més l’entusiasmava era l’art, de manera que si era veritat que aquell tal Jon Bécquer era tan famós en aquell camp, sens dubte ella el coneixia. La seva feina com a funcionària a l’Agència Tributària d’Ourense li deixava les tardes lliures per estar amb la petita Alma, la filla de la parella, i per llegir de manera incansable totes aquelles revistes sobre art i història. De fet, li havia insistit perquè a les pròximes vacances anessin de viatge a Grècia per visitar «algunes de les meravelles del món». Ara, i prescindint de la seva presumpta popularitat, en Xocas observava aquell singular individu, en Jon Bécquer. L’havia sorprès la seva altura. Un nas aguilenc presidia un rostre de mirada profundament fosca. S’intuïa, en el cutis molt pàl·lid de natural, un lleuger canvi de coloració a l’altura del coll, sota l’orella dreta; era una mena de gran piga que li baixava cap al tors, com una taca de la qual no es podia intuir ni el final ni les verdaderes dimensions. Què li devia haver at a la pell, a aquell jove? Que potser era la marca d’una antiga cremada? No, no ho semblava. Vitiligen, potser? Una cosina de la seva dona n’havia tingut a les mans. El sergent Xocas, malgrat el seu to habitualment deseixit i càustic, en realitat era un gran observador que es fixava en els detalls. L’aspecte d’en Bécquer, en general, li va semblar el d’un home normal, polit, fins i tot atractiu. Tampoc no li va ar desapercebut que portava roba esportiva i juvenil, però evidentment cara, de qualitat, que a més a més li feia ressaltar la complexió atlètica. No calia ser gaire llest: si l’ antropòleg ja feia gairebé un parell de setmanes que era al parador, per descomptat l’economia no era un dels seus problemes en la vida. Tots dos homes es van saludar formalment i van començar a conversar, tot i que l’expressió d’angoixa al rostre d’en Bécquer deixava intuir clarament que estava nerviós.

—Veig que parla el meu idioma... El sergent va arquejar les celles, sorprès no només pel comentari, sinó també per l’alleujament al rostre del professor. —En quin idioma esperava que li parlés? —Doncs, no ho sé... Ja fa un parell de setmanes que soc aquí i quan em contesten en gallec no entenc res de res. —No i ànsia, que aquí tots som bilingües —li va replicar amb sorna. El comentari també anava dirigit a l’agent Ramírez, que els acompanyava i que esperava que el sergent acabés de prendre declaració a en Bécquer en un racó del despatx, en silenci. Era una noia molt prima i d’aire despistat, i feia poc temps que treballava allà; ara observava l’escena amb gran curiositat, perquè era veritat que a la demarcació de Nogueira de Ramuín gairebé mai ava res, ni tan sols assassinats imaginaris. —I vostè d’on és...? De Madrid? —Sí, senyor, de Madrid. El sergent Xocas va assentir, mentre pensava que li resultava molt estrany que un professor universitari de la capital com aquell s’estigués en un racó amagat de Galícia investigant llegendes. —Sergent, perdoni —va insistir en Bécquer—, però... vostè és del poble? —Com? —Si és d’aquí, vull dir. Un natiu. Un natiu? En Xocas estava cada vegada més parat. Li feia l’efecte que el professor li parlava com si fossin a la selva amazònica i ell mateix fos un indígena d’una societat primitiva i oculta que acabessin de descobrir. —Soc de Vigo, però l’informo que fa anys que visc a Ourense, ja que veig que li interessa —va respondre amb un sarcasme gens dissimulat—. Si no li sembla malament, em penso que les preguntes he de fer-les jo.

—Sí, sí, és clar! Només volia saber si estava al corrent de les llegendes de la zona, disculpi. —Quines llegendes? —En realitat, una en concret: la dels nou anells. —N’he sentit a parlar —va concedir en Xocas, que recordava vagament haver llegit alguna cosa sobre uns anells miraculosos i uns bisbes de l’antic monestir. Es va adonar que en Bécquer no havia pretès ser pedant, sinó que, amb una certa candidesa, es mostrava a si mateix com un investigador gairebé espacial que estudiava un entorn falsament primitiu. —Tenen alguna cosa a veure amb l’Alfredo Comesaña, aquests anells? Vostè li ha dit a l’agent Ramírez que sospitava que havia estat assassinat —va concretar, intentant començar a construir una versió que tingués sentit en relació amb el cadàver. En Bécquer va assentir, situant-se al caire de la cadira i movent molt les mans, com si amb elles pogués explicar millor els seus pensaments. —Sí, no ho puc assegurar, però em penso que l’han matat per alguna cosa que m’havia d’explicar sobre els anells. Ell sabia on eren, ho entén? M’ho volia revelar, n’estic segur. —Però aquests anells... existeixen? Em pensava que es tractava d’una llegenda. —Sí, existeixen. Al principi de la meva investigació vaig considerar que podrien haver estat destruïts, venuts, o fins i tot fosos... Però eren un element litúrgic sagrat, m’explico? De manera que degueren ser fortament custodiats per mantenir-los fora de perill. —Fora de perill? Fora de perill de què? —Dels polítics, dels mateixos monjos, dels lladres... Vostè ha sentit a parlar de la desamortització de Mendizábal? —Eeeh... És clar, a veure... Això no va ser quan es van tancar tots els monestirs?

—Exacte. La primera exclaustració va ser el 1820, durant el Trienni Liberal, però el 1823 els monjos van poder tornar als monestirs. I la segona, la definitiva, va ser la de Mendizábal, el 1835. —I els anells de què em parla són d’aquesta època? —No, no. Tenen mil anys d’antiguitat. —Mil anys? El sergent va subratllar la quantitat a la llibreta en què prenia anotacions. Li hauria agradat tenir allà el seu ordinador per no haver de transcriure tot allò més tard, però, per descomptat, quan li havien trucat del parador aquell matí no havia sospitat que s’hi trobaria un fals monjo mort ni un detectiu que li parlés d’anells mil·lenaris o d’assassinats imaginaris. Va agafar aire. —I, és clar, aquests anells deuen tenir un valor econòmic considerable... En Bécquer va semblar dubtar. Va arribar fins i tot a arronsar-se una mica d’espatlles. —No ho havia pensat. Suposo que tenen el seu valor, solien ser fets d’or i pedres precioses, però el més destacable d’aquests anells no és pas això, sinó la seva importància religiosa i la seva antiguitat. És un punt que hauré de consultar amb un expert —va afegir amb un gest fastiguejat amb ell mateix. Havia estat imperdonable no haver considerat aquell punt, ni tan sols amb en Pascual. Li va resultar increïble que la seva fascinació per aquelles relíquies li hagués rebaixat el costat pragmàtic i que ni s’hagués pres la molèstia d’esbrinarne el valor de mercat. A l’instant, es va disculpar mentalment a si mateix, perquè va recordar que ara mateix no treballava pas per a Samotracia i que ningú no havia reclamat aquelles antiguitats, perquè, fins ara, només havien estat una llegenda. El sergent va mirar en Bécquer amb un gest inquisitiu. —Si aquests nou anells no tenen un valor material espectacular, em pot explicar per què algú s’hauria pres la molèstia de matar per causa seva? —Ja li he dit que, en aquest sentit, no sé en quant poden taxar-se, però com a element litúrgic, com a símbol, i, no cal dir-ho, per la seva antiguitat, el seu valor és incalculable. Qualsevol col·leccionista pagaria una fortuna per tenir-los.

El sergent es va recolzar a la taula i va ajuntar les mans com si es disposés a resar, entrellaçant-les, i hi va dipositar la barbeta. Va començar a parlar en un to irònic que no oferia dubtes sobre que ridícul que li semblava aquell plantejament. —En conclusió, i segons vostè, l’Alfredo Comesaña, que treballava en un supermercat, sabia on eren aquests anells, que van desaparèixer fa no se sap quant de temps i que tenen, aproximadament, uns mil anys d’antiguitat. I estava a punt d’explicar-li aquest secret tan rellevant i antic a vostè, precisament a vostè, a qui suposo que fins fa dues setmanes el mort no coneixia de res. M’equivoco? —No, però... El sergent el va interrompre amb un suau moviment de la mà, perquè la pregunta havia estat retòrica. —I no només això, sinó que la simple intenció d’explicar-li a vostè aquest secret ha pogut fer que l’hagin assassinat. És això el que ens vol dir? En Jon Bécquer va arrugar els llavis, fastiguejat, perquè comprenia que el seu plantejament sonava massa fantasiós. —Sé que sembla tot molt estrany, però si ve a la meva habitació li ensenyaré tota la informació que he reunit: els plànols, les entrevistes... He pentinat tot el poble, m’entén? Deixi’m que ho ordeni tot i li expliqui el que m’ha at des que he arribat a Santo Estevo. Deixi’m començar pel principi. El sergent va sospirar. —El que m’explica és prou estrafolari per despertar-me la curiositat, per a mi és obvi, però sap que l’Alfredo Comesaña ha mort, en principi, de mort natural? —No pot ser. —Pot ser, l’hi asseguro. —Però si ahir estava fresc com una rosa! I si l’han enverinat? I si li han clavat un cop que vostès encara no han pogut veure?

En Xocas va tornar a alçar les celles, per donar a entendre al seu interlocutor que potser s’excedia amb aquelles suposicions. —Això no és una novel·leta de misteri, senyor Bécquer. —D’acord, té raó —va concedir el professor, posant les mans sobre la taula amb força, com si fos necessari agafar-la—, però ha mort un home, i jo li dic que crec que pot haver-li at alguna cosa més que una mort natural. Havíem quedat ahir després de la ruta que feia amb els turistes i no es va presentar. En Xocas es va enravenar a la cadira. Aquesta dada sí que li interessava. —On havien quedat? —Al claustre dels Bisbes, precisament. Li dic que em volia revelar certa informació. El sergent va tornar a considerar en Jon Bécquer i en va estudiar els gestos, la vehemència, la mirada. Qui era, en realitat, aquell estrany professor reconvertit en detectiu? Un dement? Una d’aquestes persones que viuen sempre dins la seva imaginació, creant mons que els satisfacin? En tot cas, era evident que, fos qui fos, havia deixat de banda els nervis per defensar un plantejament del qual estava convençut de debò. —I es pot saber per què havien quedat en aquest claustre i no en una cafeteria, com fa tothom? —Què? Ah, ell volia un lloc discret. Una xerrada amigable sense curiosos. Aquí es coneix tothom, i els empleats de l’hotel també viuen per aquí; em va dir que ell havia de venir a treballar just aquesta nit ada, que si ens podíem veure cinc minuts, només. —D’acord —va sospirar el sergent, incrèdul—. Suposem que sigui veritat. Que han assassinat l’Alfredo Comesaña. Qui creu que pot haver-ho fet? —No ho sé. He parlat amb moltes persones, aquests dies, però estic convençut que més d’una m’ha mentit o, almenys, no m’ha dit tot el que sap. Pot haver estat qualsevol. Algú del parador, del poble, de l’Església... En Xocas es va posar dret. Tot i que era més baix que el professor, amb

l’uniforme i aquella mirada compacta tenia una presència que impressionava. —D’acord. Anem a la seva habitació i ensenyi’ns aquest material que té. En Jon Bécquer es va prendre el gest com un punt a favor seu, com si algú, per fi, donés una mica de credibilitat a la seva història. Tots dos homes, seguits per l’agent Ramírez, que continuava en silenci, es van dirigir cap a l’habitació de l’extravagant professor. Van travessar el gran claustre dels Cavallers, que encara conservava algun dels adorns de la nit nupcial, i que destil·lava un ambient de calma i encant natural, potser per la música que sonava. Pels altaveus del parador fluïa, a un volum moderat i discret, la flauta del grup Matto Congrio tocant Camiño de Santiago, que aconseguia que la màgia de la melodia fos com un trànsit obligat pel qual ar. En Bécquer i els dos guàrdies civils, concentrats i indiferents a aquell ambient gairebé bucòlic, van pujar a la primera planta de la façana sud, on els finestrals de les habitacions donaven a l’entrada del parador. Van caminar sobre terres suaument emmoquetats, d’aire modern, i van arribar a l’entrada de l’habitació. Davant seu es dibuixava un marc gruixut i petri. El at. Dins el marc, una porta moderna del color del faig. «Bispo G. Osorio», es llegia en un cartell a la dreta. —Li han donat l’habitació d’un bisbe, pel que veig. —Què? Oh, no —va negar en Bécquer, que es furgava les butxaques per trobar la targeta de l’habitació—, m’han dit que totes les habitacions del primer pis tenen noms de bisbes, i les del segon, de reis. —Què em diu, ara. —Sí, però la meva és especial —va afegir, somrient i obrint la porta per fi. Tots tres van entrar a la cambra. Immediatament, en Xocas va comprendre el que havia volgut dir el professor. Aquella habitació tenia una espectacular cúpula de pedra al sostre. A la dreta, hi havia un gran llit de forja, de metall lluent i platejat. A l’esquerra, un lavabo que semblava un cub enorme instal·lat dins l’espai rectangular que conformava l’habitació; al davant, un escriptori, i, al fons, un finestral a l’interior d’un espai en forma de trompeta, l’estructura del

qual incloïa dos bancs de pedra, un a cada costat. El sergent sabia que d’aquells llocs, a Galícia, se’n deia faladoiros, però només n’havia vist en castells, mai a les habitacions de cap hotel. S’hi va acostar, irant-ne l’obra de maçoneria, i va comprovar que a través de la finestra es podia veure, frontalment, el petit poble de Santo Estevo, tan a la vora. A l’esquerra, l’atri amb el cementiri i l’entrada de l’església i del mateix parador, i a la dreta, el començament del gran bosc i alguna de les seves rutes de senderisme. —M’han dit que aquesta habitació formava part de la cambra abacial des del segle XVIII —els va aclarir en Jon, divertit davant la sorpresa de la guàrdia i el sergent. L’agent Ramírez va xiular amb iració. —No vivia malament, el senyor abat. —No, sembla que no. El sergent es va tombar i va observar la gran quantitat de material de què disposava en Bécquer sobre l’escriptori. Plànols, una carpeta tancada de la qual sobresortien apunts i uns quinze o vint llibres que semblaven de temàtica religiosa i històrica: tots eren gruixuts i alguns semblaven molt antics; contrastaven amb els que era evident que eren nous. El professor va mirar en Xocas amb la intenció d’obrir la carpeta, com si demanés permís per començar. El sergent va assentir i es va asseure a prop del finestral. —Bé, senyor Bécquer. Endavant, expliqui’ns la seva història des del començament.

5

La història d’en Jon Bécquer

Diuen que tots els monestirs amaguen un misteri i, almenys, una pregunta. En el cas de Santo Estevo, la gran incògnita era si havien existit o no aquells nou anells. On devien ser? Que haguessin obrat miracles o no em resultava indiferent, perquè la seva llegenda, el seu magnetisme indiscutible, havien aconseguit que nou bisbes perduressin en la història, amb aquella llegenda esculpida en escuts de pedra. Als arxius i les biblioteques de Madrid no havia aconseguit trobar gran cosa, excepte un llibre publicat als anys setanta per un capellà ja mort que es deia Emilio Duro Peña, sobre el qual la Reial Acadèmia de la Història deia que havia estat, potser, «el millor arxiver de les catedrals de Galícia». Aquest llibre es dedicava exclusivament al monestir de Santo Estevo de Ribas de Sil, i, entre moltes altres coses, hi vaig descobrir que tres incendis havien eliminat, en gran part, les possibilitats que tenia d’aconseguir documentació sobre la qual investigar. El primer sinistre havia tingut lloc a mitjan segle XIV , i havia destruït bona part de l’arxiu i de l’edifici de l’època. El segon datava del 1562. A la fi del segle XVIII , un tercer incendi havia tornat a destruir la majoria dels llibres que llavors albergava la biblioteca, de manera que les meves fonts d’informació, definitivament, serien reduïdes. No em quedava altre remei que investigar sobre el terreny i als arxius locals. Vaig decidir que havia arribat l’hora d’endinsar-me

definitivament en els misteris del vell monestir d’Ourense. Les meves ponències com a professor d’Antropologia a la Universitat Autònoma de Madrid no començarien fins a l’octubre, és a dir que...

—Perdoni, perdoni —el va interrompre el sergent Xocas, que ja havia vist que aquell relat del professor anava per llarg, perquè la manera de narrar d’en Bécquer era detalladíssima, gairebé literària—. Disculpi, però abans que continuï seria interessant que ens expliqués en què consisteix exactament la seva feina. Ja no sé si és investigador d’art robat, si és professor universitari o antropòleg... M’explico? —Ah, per descomptat. No es preocupi, entenc la confusió. És que em dedico a totes aquestes facetes alhora. —A totes? —A totes —va confirmar en Bécquer, íntimament satisfet de l’interès que havia despertat en el sergent—. Soc professor universitari d’Antropologia Social, però des de fa més d’un any només imparteixo classes puntuals a la Universitat de Madrid, a més de conferències per tot el territori nacional... Però la meva dedicació principal, ara, és la recerca d’art robat i antiguitats. —Vaja. Em pensava que per a això calia ser historiador o alguna cosa per l’estil —va observar en Xocas en un to càustic, tot i que sense dissimular la curiositat. El professor va riure. —Sí, hauria de ser-ho. De fet, ja fa temps que estudio art pel meu compte, encara que més aviat pictòric del segle XX i escultura de l’època romana... El meu soci, en Pascual, és el veritable expert en art i història. —Oh, té un soci!

—Sí, tots dos gestionem Samotracia, la nostra empresa de..., en fi, de detectius, tot i que a mi em costa una mica posar-me aquesta etiqueta, francament. Som més aviat investigadors i negociadors. I jo em continuo sentint professor d’Antropologia Social, què vol que li digui. Això és el que soc fonamentalment, un professor d’Antropologia —va insistir, com si acabés de convèncer-se a si mateix que la seva verdadera identitat era aquella. L’agent Ramírez, sense aixecar la mirada del seu telèfon mòbil, no va dubtar a intervenir. —A Google diu que a vostès dos els anomenen els Indiana Jones de l’art. En Jon Bécquer va mirar la guàrdia amb un gest cansat. —Sí, no cregui que ens fa gaire gràcia, sembla que anem d’aventura en aventura, quan en realitat la major part del temps ens limitem a l’assessorament per a la compra i venda d’art i antiguitats, o a visitar col·leccionistes i arxius per investigar la procedència de diferents peces. —Ah, però aquí diu —va insistir ella, llegint al telèfon mòbil la informació que acabava de trobar a internet— que l’any at vostè i el seu soci van recuperar una corona etíop del segle XVIII ... i feia vint anys que havia desaparegut! En Jon Bécquer va somriure amb tímid orgull. —Aquest cas temo que és més mèrit del meu soci que meu, hi va treballar durant molts mesos, tot i que vam anar junts a Holanda per recuperar la corona. Va ser molt bonic tornar-la al govern d’Etiòpia, la veritat. Es tracta d’un cas especialment curiós... —Sí? —El sergent Xocas, per a sorpresa seva, també hi estava interessat. Aquell paio, sense dubte, tenia històries per explicar—. I per què va ser un cas tan especial? —Doncs perquè la corona havia desaparegut del país als anys setanta, amagada dins la maleta d’un dels molts etíops que fugien del sistema polític de llavors... i

va anar a parar a Holanda, on la va trobar un home que va decidir no tornar-la, sinó tenir-ne cura. —Tenir-ne cura? —Sí, custodiar-la fins que el sistema polític etíop fos estable; va decidir que només llavors la tornaria, perquè si ho feia abans sabia que la corona desapareixeria. —No m’ho puc creure —va etre en Xocas—, un guardià en tota regla. —Això mateix. Al cap de vint-i-un anys, i amb la nostra intermediació, per fi la va lliurar al govern del país africà. —Ja... I com...? Vull dir, com van saber que aquell home guardava la corona? En Jon Bécquer va somriure amb un gest lleugerament entremaliat. —El món de l’art és ple de es inesperats. En Xocas va assentir, conformant-se amb aquella explicació, perquè sabia que no n’obtindria cap altra. Va mirar en Bécquer amb interès renovat, i va recordar per què eren a la seva habitació, disposats a escoltar tot el que els hagués d’explicar sobre la mort de l’Alfredo Comesaña. El sergent, amb una curiositat creixent, va demanar al professor que continués explicant la seva investigació sobre els nou anells llegendaris.

—Continuo, doncs? Bé, on era? Ah, sí. Havia fet totes les gestions que podia fer des de Madrid, de manera que vaig deixar instruccions a l’assistenta perquè em cuidés el gat, l’Azrael, i un dia ben d’hora vaig sortir del meu àtic al carrer Castelló, molt a prop del parc del Retiro de Madrid. Vaig conduir el meu propi cotxe fins a Santo Estevo de Ribas de Sil, i em vaig endinsar a la zona poc després de l’hora de dinar. Havia començat el mes de setembre, i el paisatge era de somni. La barreja de colors als boscos semblava una aquarel·la, mai havia vist res semblant. No cal dir que em va impressionar molt més que la primera vegada que hi havia estat. Ara, la tardor, com si fos un nen, dibuixava els camins i els omplia de tons grocs, torrats i verds, pintant amb inesperada calidesa un aire que ja hauria de ser fred.

Vaig gaudir en especial de la primera nit al parador, perquè vaig descobrir l’existència del bosc privat després de la cafeteria, cosa que inexplicablement m’havia at desapercebuda en la primera visita. Les ruïnes del vell forn de pa, edificat a finals del segle XVII , eren meravelloses. Ja no en quedaven els sostres ni a penes les parets, però sí la gran llar de foc i diversos forns. El eig per aquella espessor murallada era breu però deliciós: roures i castanyers antiquíssims es retorcien sobre la terra buscant el cel, on sempre arribaven abans els bedolls, centenaris i senyorials. Però jo no havia vingut a Santo Estevo per recrear-me en la seva bellesa i els seus paisatges encantadors, i per això a primera hora de l’endemà em vaig dirigir a l’Arxiu Històric Diocesà, on ja havia sol·licitat una cita amb el director de l’arxiu, un religiós anomenat Servando Andrade. Al cap de mitja horeta de camí des del parador, vaig arribar a la ciutat d’Ourense, on ascendint per una costa pronunciada vaig arribar al Seminari Major, un edifici de pedra enorme que domina la ciutat i que és on es troba l’Arxiu Diocesà. Quan vaig haver aparcat, em vaig aturar dos segons a contemplar les vistes; naturalment, aquell mirador descrivia bé la ciutat, que es mostrava partida en dos pel riu Miño, cosit a còpia de ponts des de temps immemorials. El pare Servando em va fer esperar una hora i mitja, que vaig aprofitar per tornar boig el seu ajudant i anar consultant els arxius. —Vostè és el senyor Bécquer, el detectiu? Disculpi l’espera, he tingut un matí de bojos i m’havia fugit del cap que venia avui. Em vaig tombar i vaig descobrir darrere meu un home que, en efecte, tenia pinta d’estar sempre molt enfeinat. Portava les claus del cotxe en una mà i uns quants llibres a l’altra, amb la qual, a més a més, i malgrat que la tenia ocupada, el religiós intentava posar-se bé unes ulleres de pasta sobre el nas. Devia tenir uns seixanta anys, i portava un vestit gris que deixava espai per a un alçacoll impol·lut. No vaig voler perdre el temps, de manera que no em vaig molestar a aclarir-li que jo no era exactament un detectiu, i em vaig limitar a demanar-li que

m’expliqués tot el que sabés sobre els meus nou anells. —Em sap greu, senyor Bécquer. Dubto molt que aquests bisbes hagin existit. —Què diu! Però si hi ha documentació que acredita que... —Ho sé, però precisament aquesta documentació és la que em suscita els dubtes. Per començar, no queda clar que els corresponguessin les diòcesis que s’adjudiquen a cadascun d’ells. —No, no, miri —el vaig instar, acostant-lo a la taula on jo havia deixat fotocòpies, llibres i més documentació que havia trobat—. Ho veu? El primer va ser el bisbe Ansurio, l’any 922. Després, Vimarasio, Gonzalo, Froalengo, Servando, Viliulfo, Pelayo, Alfonso i Pedro —vaig enumerar, indicant sobre el paper la diòcesi de cadascun, que tenien ubicacions tan dispars com el mateix Ourense, Braga o Coïmbra. El director de l’arxiu em va observar amb un somriure carregat de paciència. —Això que vostè ha trobat en lligalls solts contradiu els arxius d’algunes de les diòcesis que ha esmentat. —Què em diu, ara. —Em sap greu —em va dir posant-me una mà a l’espatlla en senyal de comió. —Però no pot ser —vaig respondre—. Potser hi ha un error a la diòcesi d’origen, però els nou bisbes van arribar a Santo Estevo, això segur. Com explica, si no, l’escut amb les nou mitres? Miri —vaig dir, assenyalant una fotocòpia del llibre d’aquell arxiver que havia escrit sobre Santo Estevo—, ja se’ls venerava al segle XIII . En efecte, el pare Servando va llegir amb atenció el document que jo li ensenyava, que datava de l’any 1220 i anava signat pel rei Alfons IX:

Dono i concedeixo al monestir de Santo Estevo, i dels nou bisbes que hi són enterrats, pels quals Déu fa infinits miracles, tot el que pertany i ha de pertànyer al dret reial en tot el vedat del monestir esmentat.

El pare Servando es va agafar la barbeta amb els dits índex i polze, com si reflexionés profundament. Va començar a parlar sense aixecar la vista del text que jo li havia facilitat. —Vostè deu saber que, suposadament, nou cossos sants van ser traslladats al segle XV des del claustre dels Bisbes a l’altar de l’església... —Ho sé, ho sé! L’any 1463 —vaig exclamar triomfal. —Veig que ha fet els deures. Però llavors també sap que, d’aquests cossos, tres estaven al nivell del terra, i que només sis dels sepulcres eren elevats. —No ho sabia —vaig etre—. Però tampoc entenc... Quina importància té l’altura a què estiguessin enterrats? Perdoni, però no sé què em vol dir. —Vull donar a entendre que no tots tenien la mateixa categoria, i que pot ser que fins i tot algun no fos bisbe, encara que fos tractat amb honors pòstums similars. I jo, personalment, hi insisteixo: tinc els meus dubtes en relació amb els temps en què se suposa que van ser enterrats i amb el seu rang dins l’Església. —Entesos, però què hi ha dels anells? Fins i tot suposant un ball de dates, de diòcesis i de categories, com a bisbes els devien portar posats, oi? O quan es jubilaven al monestir els els prenien? El pare Servando va riure a cor què vols. —Jubilar-se? El que segurament va ar, més aviat, va ser que es van escapar de les invasions musulmanes i, en buscar un refugi on acabar els seus dies, potser van anar a parar a Santo Estevo. Fuga mundi, senyor Bécquer!

—Fuga... del món? —vaig traduir sense gaire precisió, recordant el poc llatí que havia retingut després d’haver at per l’institut. —Exacte. La recerca d’una vida allunyada dels valors de la societat terrenal. I, pel que fa als anells episcopals, els devien portar fins a la mort com a signe de la seva autoritat dins l’Església catòlica. Em vaig quedar mirant-lo uns segons, cada vegada més convençut que aquells anells encara existien en alguna banda. Em sorprenia l’escepticisme de l’arxiver actual: tenia fe en Déu i no en aquella història, que sí que estava parcialment documentada? —Miri, pare Servando —vaig insistir, ensenyant-li més documentació—. Els bisbes, en efecte, van ser traslladats a l’església el 1463, i els van col·locar a tots a la mateixa caixa de fusta, però el 1594 els van tornar a separar, i les restes de cadascun van ser dipositades en diverses arques petites, de fusta de castanyer. Avui mateix es poden veure cinc caixes a un costat de l’altar i quatre a l’altre. Sap com ho sé? —No en tinc ni idea —va contestar l’arxiver, que per fi semblava estar intrigat. —Per les factures! —Quines factures? —Les dels fusters que van fer les arques. Es van conservar, sap? —Bé —va sospirar, encreuant els braços—. I suposo que aquí és quan perd la pista dels bisbes i dels anells. —Gairebé. Però aquí ve el millor, perquè al cap de quasi cent anys, el 1662, hi va haver un intent de canonitzar els bisbes —li vaig explicar amb vehemència, mentre li ensenyava el llibre d’aquell arxiver que m’havia facilitat tant la feina —. Es va crear una comissió presidida per un jutge perquè davant de notari s’informés sobre els cossos sants i les seves relíquies, i sap què va ar? —M’afiguro que res de bo, perquè el que sí que li puc assegurar és que aquests presumptes bisbes no van ser canonitzats. —Exacte, no els van canonitzar, però perquè va morir l’abat que havia promogut

la causa, i l’afer es va acabar arxivant. Amb tot, sí que tenim constància, gràcies a aquest procés, de l’existència d’exactament nou bisbes i nou anells. —Dels anells també? —Sí, dels anells i dels seus miracles. En l’informe notarial es van verificar i inspeccionar els sepulcres; a més a més, setze testimonis, entre els quals hi havia els més vells del poble de Santo Estevo, van confirmar el culte immemorial a les relíquies. Es va comprovar així mateix l’existència dels anells, conservats en una capsa de plata. Els testimonis deien que en tocar la capsa o en beure aigua ada pels anells es curaven. —Es curaven? Em pensava que tenia constància de miracles —va observar el pare Servando amb una certa ironia mentre es tornava a apujar les ulleres pel nas camús. —En tinc, en tinc. Miri, certificats davant de notari i recopilats durant els últims anys anteriors al procés. —I li vaig allargar directament el llibre del seu antecessor arxiver.

Any 1594 [...] nena cega de naixement, fillola de Bautista, mestre que feia el retaule [...] recupera la vista de manera íntegra. Pedro Rodríguez [...] tolit amb un any allitat recupera la mobilitat. Juan Carballo i Pedro Algueira, que es van guarir d’estupefacció i esbalaïment, després de quinze dies sense parla. [...] Doncella Polonia del Prado, guarida d’unes febres molt perilloses. [...] Alonso Carballo, que estava a punt de morir amb una gran inflor al coll, va quedar guarit després de tocar els anells.

—Vaja —va reconèixer a la fi el pare Servando—, eto que la seva investigació m’ha deixat sense paraules. Ara, la veritat sigui dita, els miracles no semblen gaire extraordinaris, excepte el de la nena cega. Què més té? —Què més? Doncs... res més —vaig confessar, sense saber com sortir-me’n—. Les restes dels bisbes encara són a l’altar de l’església, que jo sàpiga, però d’anells i miracles no en tinc cap més informació. L’última pista es perd en aquest registre notarial del 1662.

El pare Servando va arrugar el front. —iro la seva tenacitat, senyor Bécquer, però suposant que tot el que m’ha explicat sigui veritat, siguem realistes: han at gairebé quatre segles des de l’última notícia d’aquests anells que li interessen tant. Creu possible realment que encara existeixin o, cosa més improbable, que pugui aconseguir documentació que li permeti trobar-los? —Precisament per això soc aquí. Després de l’últim incendi del monestir, a la fi del segle XVIII , sé que alguns documents de la biblioteca van sobreviure. Potser aquí trobaré alguna informació més... He pensat que el més probable és que els tinguin vostès. —Ja m’agradaria, ja! Però que no veu que després d’aquest incendi va venir el més terrible dels mals, el que ho va arrasar tot? Vaig arquejar les celles. I quin era, el més terrible dels mals? La pesta? El pare Servando va sospirar, com si fos absurd explicar-me una cosa que, segons ell suposava, jo hauria d’haver tingut en compte. —La desamortització, home, l’exclaustració completa! El 1835 es van tancar totes les portes dels monestirs d’Espanya, i li asseguro que van ser espoliats. El poc que es va poder rescatar de les biblioteques dels monacats d’Ourense va anar a parar a la Biblioteca Provincial. —Ah, doncs me n’hi aniré! —vaig exclamar, animat pel convenciment d’haver aconseguit estirar el fil. El pare Servando va tornar a tustar-me l’espatlla, i vaig tenir la sensació que ara ho feia amb un matís ple de comprensió, d’una certa camaraderia. —Ho sento, senyor Bécquer, però la Biblioteca Provincial es va cremar fins als fonaments el 1928, i van desaparèixer a causa de les flames més de trenta mil volums de la història dels convents i monestirs d’Ourense. El meu sentiment va ser de pura desolació. Vaig sentir com em desinflava. El

pare Servando es va compadir de mi, i vam estar xerrant una estona de com el temps i els homes, i no només les flames, havien anat calcinant-ho tot al seu pas. L’arxiver em va regalar més de mitja dotzena d’exemplars d’una revista d’art d’Ourense, Porta da Aira, que ell coordinava, i que estava consagrada sobretot a l’art religiós, els costums i la història de la zona. En realitat, més que revistes semblaven llibres, perquè estaven maquetades com si ho fossin, i tenien un gruix més que considerable. —Potser li faran servei. —Tant de bo... Gràcies. Just quan estàvem a punt d’acomiadar-nos, em va semblar que el pare Servando perdia interès en la conversa, com si estigués pensant en una altra cosa. Potser l’havia marejat massa amb les meves fantasies d’anells mil·lenaris i bisbes que s’havien lliurat al fuga mundi. De sobte, l’arxiver es va donar un copet al front. —És clar! Els quadres! —Els quadres? Quins quadres? —Ai, caram, m’havia fugit del cap per complet! Quan es van fer les obres del parador, es van trobar uns quadres amagats. —Amagats? Sap on? —Ah, això ja no l’hi sabria dir. —Però llavors... devia ser cap al 2004, no? No és quan van convertir el monestir en parador? —Sí, suposo. No recordo quants quadres es conserven, però cadascun representava un dels bisbes de Santo Estevo. Li confesso que la primera vegada que els vaig veure vaig pensar que els havien pintat en honor de la llegenda, però ara que he parlat amb vostè... No ho sé, potser tenen més significat. Els vol veure? —I tant que sí! No sap l’alegria que acaba de donar-me. On són? —Aquí al costat, al taller de restauració, que tenim al Seminari Menor. Esperi,

que telefono a l’Amelia, la restauradora. I mentre el pare Servando trucava a aquella tal Amelia, jo notava com el cor m’anava de pressa. Era com si sabés que estava a punt d’entrar en un món en què una nit podia durar segles, en què allò impossible d’aferrar, de precisar, podia tenir explicació. Sense saber-ho, des que havia arribat a Galícia, havia començat a viatjar per les trenes del temps.

Marina

Havien arribat ben entrat el migdia i un sol amable escalfava l’aire amb suavitat mentre el carruatge descendia la rampa d’entrada al monestir. A la Marina la va sorprendre l’animació de Santo Estevo. aven camperols amb les mules carregades, cosidores amb les labors en grans bosses de tela, bugaderes amb cistells de roba bruta per rentar. La seva escorta de genets del Batalló Reialista els va abandonar tot just arribar a l’entrada dels murs del monacat, i l’oficial Maceda es va acomiadar dient que es veurien molt aviat, perquè serien veïns. —Com la mira l’oficial, senyoreta —li havia xiuxiuejat la Beatriz, intentant aguantar-se el riure. La criada tenia quinze anys, però prou malícia per saber algunes coses del desig. La Marina l’havia pessigat amb familiaritat, acostumada als comentaris sempre picardiosos de la Beatriz, i totes dues havien rigut. Tot i això, encara que a la Marina l’afalaguessin les mirades dels homes, cada vegada més plenes de significats ocults, no estava interessada en aquell coqueteig ni en tanta proximitat. De moment, només pensava a investigar per aprofundir en els misteris de la medicina i les plantes. L’ombra negra que s’havia endut la seva mare els havia arrencat a tots l’alegria pura i neta, i era en allò que concentrava les seves ambicions. Ah, si ella pogués trobar els remeis per a aquell mal! Per a una dona, naturalment, hauria de ser impossible, però accedint als llibres i coneixements del seu pare potser podria, almenys, obtenir un cert coneixement. I, a més a més, aquell jove oficial era molt atractiu, però hi havia alguna cosa en ell que li inspirava rebuig. Potser era aquell aire gens subtil de superioritat, aquell desvergonyiment en la mirada. Què era? Davant del monestir, la Marina va veure com un grup més o menys nodrit de captaires feia cua davant de la porta d’accés al recinte, on eren atesos i despatxats sense donar-los opció a entrar. Tots es van tombar en veure arribar el carruatge.

—Manuel, ves a anunciar que hem arribat. —Sí, doctor. El criat va baixar, àgil com un esquirol, i tot i que anava amb roba senzilla, al costat dels captaires semblava gairebé un terratinent. Va evitar el grup de mendicants i els va ar al davant a tots sense sentir-los cap queixa, potser perquè els humils intuïen que aquell jove no buscava pas els favors que ells anaven a demanar. —Deo gratias —li va dir a tall de benvinguda un monjo força gran, amb un posat tranquil. Portava la caputxa de l’hàbit retirada i la tonsura ben marcada al cap, on els cabells ja se li començaven a esclarissar. En Manuel va poder comprovar que estava repartint sègol i castanyes seques als pobres desgraciats que ell havia avançat, que ara l’observaven amb una curiositat murmuradora. —Bon dia, pare. Vinc amb el meu senyor, Mateo Vallejo, germà de l’excel·lentíssim abat. —Ah, el metge! —És a dir que vostè està assabentat de la nostra arribada... —Naturalment. Faci el favor de pregar al doctor Vallejo que entri per aquí per esperar el pare abat. Els criats i el cotxer poden accedir per les cavallerisses, aquest mosso els guiarà —va afegir, assenyalant un noiet que amb prou feines tenia onze o dotze anys, el qual davant d’una petita indicació del monjo, es va dirigir ràpidament al carruatge. Quan el doctor Vallejo i la Marina en van baixar, van ser objecte de mirades i comentaris mal dissimulats. Moltes mans pidolaires es van acostar a sol·licitarlos almoina. —Aparteu-vos, insensats. Tingueu decòrum —els va amonestar el monjo, que es va presentar com a fra Anselmo—. Disculpi el tumult, doctor Vallejo. Donem almoines dues vegades per setmana, i vostès han arribat en el moment d’oferir socors a aquests pobres fills del Senyor.

—No i ànsia, me’n faig càrrec. —Entri, endavant —el va animar, fent-lo ar al vestíbul d’entrada. Va fer cridar un altre monjo perquè anés a avisar el pare abat i va acompanyar el doctor i la seva filla al claustre dels Cavallers—. Esperin-se aquí, el reverendíssim pare arribarà de seguida... Disculpi, doctor, però m’haig de fer càrrec d’aquesta pobra gent —es va excusar el monjo, que es va tornar a posar a repartir aliments als mendicants. El doctor Vallejo va assentir, i es va quedar amb la Marina contemplant l’impressionant claustre, en el qual unes bardisses de boix perfilaven camins geomètrics, plens de flors abundants que hi posaven color i alegria, malgrat que eren a tocar de la tardor. —Pare, per què anava vestit de negre, aquest monjo? —I doncs quin hàbit hauria de portar? —Un de més clar... Quan vaig visitar amb la mare el monestir de Santa María de Valbuena hi vaig poder veure algun monjo, i anaven tots vestits de blanc. —Ah, filleta estimada, però és que aquests que dius eren cistercencs! Que no veus que aquests són benedictins? —I en què es diferencien? El pare de la Marina va sospirar, somrient a la seva filla. —En poca cosa, em penso, perquè tots segueixen les regles de sant Benet, tot i que diuen que els monjos blancs són més fidels al sant, i en canvi, els monjos negres són més... —«Laxos», va pensar el metge, sense dir-ho. En canvi, va concloure d’una altra manera—: Diguem que segueixen les regles de forma menys estricta. Tot d’una, van poder veure a la seva dreta, esmunyint-se pel que semblava un altre claustre molt més petit, una fila de monjos negres amb les caputxes posades, que caminaven de manera ordenada i silenciosa. Aquell petit claustre semblava un màgic refugi intemporal, amb un jardí verd i florit al centre del qual s’alçava una font de pedra; aquesta havia estat construïda amb plats de diverses altures sobre els quals l’aigua no deixava de lliscar i ballar. El sol incidia en

aquella superfície líquida i cristal·lina, i aconseguia un espurneig irresistible que convidava a acostar-s’hi. La Marina va poder veure com alguns dels monjos s’acostaven a la font per mullar-se les mans i després reprendre el camí. —Valga’m Déu, tots de negre... Ells sí que semblen la Santa Compaña! —Marina! —va exclamar el metge, fent que no amb el cap però apuntant un somriure—. No he de deixar que en Manuel torni a explicar-te contalles de gent de pagès. Que no veus quina hora és? Deuen haver acabat de resar i segurament ara van a dinar. T’has fixat que es rentaven les mans? —Sí, pare, em sap greu. Creus que podrem visitar aquest claustre? Sembla extraordinari! —Jo mateix portaré la meva neboda a conèixer el claustre dels Bisbes quan vulgui —va dir una veu gruixuda i de to amigable a la seva esquena. La Marina es va girar i va poder veure un monjo una mica més alt que el seu pare i amb unes faccions sorprenentment semblants a les d’ell, si bé el religiós era una mica més apersonat. La noia no havia vist mai el seu oncle, i l’en van impressionar l’hàbit i la tonsura, els quals li donaven un aire d’elevació religiosa que li va infondre respecte a l’instant. —El meu germà! El pare de la Marina es va acostar a l’abat i es va inclinar per fer-li el besamà, però aquest el va fer aixecar-se i li va fer una abraçada formidable, que només va donar per acabada quan va haver tustat amb molta força i unes quantes vegades l’esquena del metge. Després, es va adreçar a la Marina. Ella li va fer un petó a la mà i ell li va acariciar lleument el rostre. A ell li va agradar el sobri pudor de la roba de la Marina, que encara anava de dol per la seva mare. Portava un vestit negre i llarg fins als peus, del qual només destacava una elegant randa blanca que ascendia suaument fins a la barbeta. Si portava mirinyac, per descomptat era molt discret, i la cotilla li afavoria la figura. A la Marina li agradava vestir amb senzillesa, i ni tan sols s’havia bombat les mànigues seguint la moda, sinó que les mantenia ajustades als braços, en un gest pràctic que no li restava gens de feminitat. —Ets pastada a la teva mare. Ah, quina alegria que per fi sigueu a Santo Estevo! Veniu, veniu. Deveu estar esgotats pel viatge per aquests camins. He donat

ordres que atenguin els criats i els donin menjar; després ja us pujaran l’equipatge a l’habitatge que ocupareu, ho tenim tot a punt. Avui dinareu amb mi a la cambra abacial. L’abat va tornar a exclamar «quina alegria!» mentre tustava l’esquena del seu germà, i per un instant la Marina no va saber quin germà necessitava més l’altre. Tant de bo aquell monjo benedictí tornés l’alegria al seu pare, ja que el temps transcorregut des del seu dol no semblava que ho hagués aconseguit. Van pujar unes escales de pedra imponents i van arribar a una sala ampla i allargada, els finestrals de la qual oferien vistes immillorables del petit poble de Santo Estevo. Les parets estaven revestides de tapissos i de quadres religiosos, i després del que semblava una sala de reunions van arribar a una altra de més íntima, situada més a prop de la cambra privada de l’abat, amb una magnífica cúpula de pedra al sostre. Allà van comprovar que uns criats estaven acabant de parar taula. Al cap de poc, hi van assaborir un deliciós estofat de carn amb verdures i castanyes, i els dos germans van parlar de records, de família i de vells amics fins que van arribar a qüestions més pràctiques. La Marina, desitjosa de continuar escoltant la conversa, anhelava trobar una excusa perquè no la convidessin a sortir de la cambra, i per això va demanar permís per llegir un petit exemplar de la Bíblia en uns seients de pedra coberts per coixins de vellut vermell fets a mida. Aquell espai en forma de trompeta al costat de la finestra li va resultar d’allò més encantador. Així, ella es va disposar a prendre’s una infusió i l’abat i el metge, un licor groc fet a base d’herbes, i la Marina va poder sentir la conversa dels dos homes. Sense saber-ho, amb les seves confidències tant l’un com l’altre van ensenyar a la noia com era realment el seu nou món, tan extraordinari.

6

La història d’en Jon Bécquer

Vaig baixar pel camí que serpentejava fins al Seminari Menor, i em vaig trobar amb un edifici d’arquitectura semblant al de l’Arxiu Diocesà, però molt més petit i discret. Dins d’aquella estructura, pel que semblava, hi havia el Centre de Restauració San Martín. No sabia ben bé per on hi havia d’entrar, però les indicacions del pare Servando havien estat clares: «La porta serà oberta, entri directament i pregunti per l’Amelia». El lloc em va semblar massa despullat, fred. A l’esquerra del rebedor hi havia una gran sala de parets nues que custodiava un pas processional enorme amb moltes talles del que devien ser sants, tots amb el posat sever i greu. Devien estar restaurant-lo. Vaig observar també, en un racó, un Crist clavat en una creu, que em va impressionar. Segurament no m’hauria cridat l’atenció si hagués estat a l’interior d’una gran església, però en aquell espai les seves dimensions em semblaven desproporcionades i em cohibien, m’imposaven un mutisme ple d’inquietud. —Veig que ens ha trobat. Per segona vegada el mateix dia, algú em sorprenia mentre jo, donant-li l’esquena, tafanejava en els seus dominis. Em vaig girar. —Disculpi, no sabia ben bé per on entrar. —Nosaltres solem entrar per la porta. Vaig somriure. Em vaig veure reflectit en uns astuts ulls marrons que m’observaven amb curiositat. L’home devia tenir uns quaranta anys, i anava vestit amb texans i amb una camisa blanca i un modern jersei de coll de pic, de color blau. Em va semblar que tenia un aire insòlitament juvenil, sobretot perquè

es va presentar com el pare Pablo Quijano, i em va xocar la idea que, a més a més, algú tan atlètic fos religiós. Reconec que, si l’hagués conegut en altres circumstàncies, no hauria pensat mai que en Pablo Quijano fos capellà. Em va demanar que l’acompanyés al llarg d’un ample adís blanc que semblava que donava a diferents sales de restauració. Vaig anar llegint els cartells de cada porta, i així vaig saber que anàvem deixant enrere els tallers de pintura, d’envernissament i d’ebenisteria. A la fi, i sense que ell digués res, ens vam aturar davant d’una gran porta de fusta blanca. A la dreta, un cartell deia: TALLER DE DESINFECCIÓ . —i —em va convidar en Quijano, empenyent la porta, ja entreoberta—, però no toqui res, d’acord? Vaig assentir i vaig pensar que mai podria adreçar-me a aquell home dient-li «pare Quijano», perquè gairebé tenia la meva edat, i perquè per descomptat la seva imatge distava molt de la meva primitiva idea de com eren els religiosos. Vaig entrar en aquella habitació, similar a la resta dels tallers. Sostres alts i tres finestrals amb contrafinestres de fusta blanca que s’obrien cap a l’interior. Feia una olor bastant forta d’un producte que semblava dissolvent i que em va recordar les classes de plàstica i manualitats del col·legi, quan era petit. Hi havia dues dones, a l’estança. Una d’elles es va limitar a alçar la vista i a saludar-me discretament amb un suau cop de cap, abans de tornar-se a posar a treballar immediatament en una mena de barreja química. Portava els cabells molt curts, estil garçon, i tenyits de color blau. Recordo haver pensat que, encara que el personal d’aquell taller bé podria ser agnòstic, l’Església s’estava modernitzant de manera sorprenent. L’altra dona no semblava que s’hagués adonat de la meva presència. Igual que la seva companya, portava una bata blanca, i treballava amb una agulla en una acolorida talla de la mida d’un bebè de debò, que em va semblar que representava el nen Jesús. Amagava el rostre darrere d’una màscara blanca i negra amb rets de protecció, i per això només li vaig poder veure les parpelles inclinades damunt la talla. Els cabells, de color castany, els portava recollits en una d’aquestes cues fetes improvisadament, sense gaires miraments ni coqueteria, només perquè els cabells llargs i llisos no li fessin nosa.

—Amelia, aquí tenim el detectiu. —A qui? —El detectiu, en Servando acaba de trucar per dir-nos-ho. —Caram! Tan de pressa? Va aixecar la mirada amb gest de curiositat i em va clavar els ulls més verds que he vist mai a la vida. —Ho sento, no volia interrompre la seva feina. —No es preocupi. —La seva veu, rere la màscara, sonava una mica metàl·lica —. És un segon, ho veu? —em va dir, assenyalant l’últim foradet de la talla on inseria l’agulla—. Ha anat de poc que els corcs no desintegressin aquest pobre nen Jesús. —Ja ho veig, ja. —I, en efecte, vaig poder observar, més de prop, la quantitat de forats fins i allargats que devoraven la fusta. L’Amelia va apartar una mena de llum blanc, llarg i extensible, que tenia damunt de la seva taula i que culminava en una enorme lupa il·luminada. Es va retirar la màscara i els guants i em va allargar la mà, que vaig estrènyer de seguida. Per ser restauradora d’art sacre, em va sorprendre que fos tan jove. Potser tenia quatre o cinc anys més que jo. El nasset curt i xato, acompanyat de desenes de pigues diminutes que també li esquitxaven les galtes, la feia semblar una nena. Amb tot, tenia una mandíbula marcada i dura, i les dues bales que tenia per ulls em van avaluar sense cap indici de discreció. —O sigui que vostè és el detectiu que vol veure els quadres dels bisbes. —Bé, detectiu... —vaig intentar aclarir, cansat que m’encolomessin aquella etiqueta—. Soc, diguem-ho així, un investigador. Professor d’Antropologia Social a la Universitat Autònoma de Madrid. —Ah. No sabia que als antropòlegs els interessés l’art sacre. —Suposo que no especialment —vaig somriure—, però ja li he dit que també soc investigador... Em dedico a trobar peces perdudes.

—Vaja! —L’Amelia no va amagar la seva sorpresa—. La seva feina deu ser interessant, sens dubte. Ara bé, l’aviso que la qualitat artística dels quadres és força limitada... Li interessen per alguna raó en particular? —No..., és a dir..., sí. Vull dir que fins fa una estona no sabia que existien. En realitat, el que m’interessa són els nou anells dels bisbes de Santo Estevo. Vaig sentir petites expressions d’exclamació i sorpresa tot al meu voltant, fins i tot procedents de la jove de cabells blaus, que aparentment anava a la seva, sense fer-me gens de cas. En Quijano va arquejar les celles i l’Amelia em va somriure amb gest de curiositat. —Vaja, ara si que em sorprèn. Però que no era una llegenda, tot això? —Jo no ho crec. En tot cas, vull estirar-ne el fil, a veure fins a on puc arribar. Ella va assentir, en senyal d’aprovació. —Disculpi la indiscreció, però no solen venir investigadors al nostre taller —em va dir, interrompent-me i exagerant el to en la paraula investigadors—. Puc saber qui li ha encomanat la recerca d’aquests anells? —Oh, ningú —vaig respondre amb franquesa—, suposo que aquesta recerca s’ha convertit en un assumpte personal. Em desperten curiositat. Ella va somriure amb un gest que em va semblar un misteri. —D’on és vostè, de la capital? —Sí, de Madrid. —Ja ho entenc... Doncs aquí, a Galícia, li asseguro que tenim relíquies i antiguitats per tafanejar durant mil vides. Per què tant d’interès en aquests anells? Em penso que fins i tot el pare Servando els considera una llegenda —em va dir, al·ludint al director de l’Arxiu Històric Diocesà. —No ho sé —vaig etre, començant a sentir-me avergonyit—, suposo que hi ha objectes que ens busquen per explicar-nos la seva història. L’Amelia va alçar les celles sorpresa i va mirar de reüll la seva companya de

cabells blaus, que continuava fent veure que no prestava gaire atenció, i després va intercanviar una mirada de complicitat amb en Quijano, que no s’havia mogut del meu costat. La restauradora va semblar adonar-se que m’havia deixat en una posició una mica incòmoda, i em va demanar disculpes. —Perdoni, és que aquí mai solen ar coses gaire emocionants, si no és que venen antropòlegs a investigar sobre bisbes. Com ha dit que es deia? —Jon Bécquer. —Bécquer, Bécquer... Com el poeta? —Exacte, però... —i aquí em vaig avançar, perquè ja sabia el reguitzell de preguntes que solien venir després— ni em consta que siguem família ni soc de Sevilla, sinó de Madrid, com li acabo de dir, que és la ciutat natal de tota la meva família paterna. M’imagino que el meu besavi devia ser cosí llunyà de l’escriptor, però, vaja, res a veure. Per fortuna, ningú em va preguntar per l’origen del meu nom de pila, perquè em constava que, almenys a Madrid, no era tan comú dir-se Jon. Això era cosa de la meva mare, que havia volgut picar l’ullet a la seva terra, perquè tant ella com la seva família eren de Bilbao. L’Amelia va assentir, i em va demanar que l’esperés una estona al adís; va encomanar a en Quijano que em fes companyia mentre ella guardava el material amb què estava treballant. Els cinc minuts escassos que em vaig haver d’esperar van ar volant, perquè en Quijano va començar a explicar-me el que sabia sobre les llegendes de Santo Estevo i sobre com vivien els monjos feia segles. Va assegurar que no volia desanimar-me, però em va explicar que un tal Morales havia visitat Astúries i Galícia al segle XVI per ordre de ses majestats, només per comprovar i inventariar l’existència de béns i relíquies de l’Església a la zona, i que el seu pas per Santo Estevo no havia reflectit l’existència de cap anell miraculós. L’hi vaig rebatre amb la possibilitat que, simplement, el tal Morales s’hagués descuidat d’esmentar-los, però aquell capellà tan modern es va treure el telèfon mòbil i va accedir a un lloc anomenat Biblioteca Digital Hispánica, i em va deixar fora de combat.

—Ho veu? Llegeixi, llegeixi aquí. Es confirma l’existència dels bisbes, tinguts per sants a Santo Estevo, però miri com continua: «Aquest monestir s’ha cremat dues vegades, i s’hi van consumir relíquies, llibres, escriptures». Vaig mirar en Quijano descoratjat. Per setciències i perquè tenia coneixement d’un arxiu públic de consulta del qual jo fins ara no tenia ni idea. Si fins i tot apareixia escanejat el llibre original del Viaje de Morales! —Bé, només dedica una pàgina a Santo Estevo, no hi devia incloure totes les relíquies, pobre home. Penso quedar-me el temps que calgui per investigar i trucar porta per porta a veïns, historiadors i religiosos... Alguna cosa trobaré! En Quijano va assentir i em va mirar amb un somriure que no sabria definir si expressava escepticisme, burla o iració.

7

Tan bon punt en Jon Bécquer i en Pablo Quijano van haver sortit del taller, la noia dels cabells blaus va esclatar en una riallada. —Ostres, i aquest era el detectiu? Redeu, està boníssim! —Bah, ets una exagerada, Blue. És mono i prou. I està una mica pàl·lid, li falta color —li va contestar l’Amelia. —Exagerada, diu. Espera, que el buscaré a internet —va replicar la noia, traientse un telèfon mòbil de la butxaca de la bata—. I a sobre es diu Bécquer. «Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar...» —va començar a declamar exageradament, sense apartar la mirada del telèfon mòbil, en el qual ja havia començat a teclejar—. T’has fixat en una taqueta que té a sota de l’orella? —va preguntar a l’Amelia, mentre esperava que es materialitzessin els resultats de la cerca a la pantalla del telèfon—. És com si aquí estigués decolorat... —Deu ser una marca de naixement —va suposar l’Amelia, sense fer gaire cas de la Blue. Ella a penes s’hi havia fixat, en aquell detall del professor d’Antropologia. S’havia concentrat en la seva mirada, que li havia semblat una mica trista, i en la seva recerca dels nou anells de Santo Estevo. Va continuar recollint l’instrumental, sense deixar de somriure davant de les contínues idees de la seva ajudant. irava que sempre estigués tan viva, tan desperta. A ella, encara que no pensava confessar-ho, també li havia semblat que en Bécquer era atractiu. —Blue, no t’emocionis cercant. Potser diu que és investigador i resulta que s’ha escapat d’un sanatori. A mi no em sonava de res. —I un be negre. Mira, mira! —La va encalçar, acostant-li la pantalla del mòbil —. Aquí diu: «L’Indiana Jones del món de l’art...». Aquest tio ha trobat des d’una corona etíop fins a un refotut anell d’Oscar Wilde! Però si fins i tot han

intervingut en la localització de l’Evangeli de Judes... —Què? No pot ser, l’evangeli prohibit, el del segle II ? —Això diu aquí... Té un soci, a veure... Ja el tinc. Collons, quina pinta. El típic professor, amb bata, ulleres de pasta i els cabells esbullats, mira... I la Blue va girar la pantalla del mòbil cap a l’Amelia per ensenyar-li en Pascual, que sortia en una foto al costat d’en Bécquer; era molt més baix que ell i de constitució prima, tot i que oferia un aspecte tou, com el de tots aquells que dediquen gairebé totes les hores del dia a l’estudi i cap a l’exercici físic. Tot i això, al rostre del professor d’art s’endevinava una certa calma, una bondat tranquil·la i amable. Per a l’Amelia, aquella imatge, amb el seu aspecte i els seus cabells rossos i remenats, sens dubte atorgava a en Pascual el perfil del típic investigador i rata de biblioteca. —Vaja, d’on l’has treta, aquesta foto? —Del seu web... La seva empresa de detectius es diu Samotracia... Quin nom! Ostres, aquest Bécquer deu ser ric del cagar. I a sobre, pel que veig aquí, és solter. —Deu ser gai —va dir l’Amelia en un to escèptic. —Com en Quijano? No ho crec. —No inventis, que això d’en Quijano no ho sabem. —Doncs jo crec que està enamorat de tu i que és gai. —Totes dues coses no poden ser. —A veure... —La Blue no li feia cas i continuava saltant de pàgina en pàgina d’internet sense localitzar una informació definitiva i satisfactòria sobre en Jon Bécquer—. Doncs no, no deu ser gai. Unes quantes nòvies a l’historial i totes bastant per sucar-hi pa. És clar, un tio jove, guapo i amb pasta... normal. Un

Casanova. —La Blue va sospirar, tot mostrant a la seva cap una ganyota de llàstima—. No hi tens res a fer. —Molt amable, gràcies. —Dona, si jo tampoc tinc possibilitats... Encara que no hi estic interessada. —Ja, se’t nota. —Ah, no, no, que ho dic seriosament. Si ahir vaig tornar a quedar amb en Luis. —Sí? Esteu junts una altra vegada? —Més o menys. Però aquest detectiu a tu t’aniria de meravella... per donar-te una alegria, dona —va afegir la Blue, amb una picada d’ullet maliciosa—. Després, el Casanova que se’n torni cap a Madrid. L’Amelia es va acostar a la seva amiga i li va fer un pessic afectuós al braç. —Això de l’amor, l’iració mútua, els interessos comuns... a tu se te’n refum, no? —Escolta, que fornicar també és una activitat perfectament saludable, perdona. —Blue! —Què? —es va excusar, rient—. L’exercici físic genera endorfines, és com opi per a l’ànima. No sé com en Quijano pot sobreviure sense dedicar-se a aquest camp. Digue’m la veritat: amb totes les excursionetes que feu junts, no t’ha insinuat mai res? —Que no, pesada. —Ho veus? Si és que ha de ser gai, com vols que estigui casat amb Déu un paio que està tan bo? —Em sembla que ets tu la que estaries encantada de fer-te un pájaro espino amb en Quijano. —Un què?

—Ah, tant és... Ets massa jove. L’Amelia no va explicar a la Blue que El pájaro espino era una antiga sèrie de televisió en què un capellà ben plantat sospirava d’amor per una jove que, per descomptat, li corresponia. La restauradora va picar l’ullet a la seva amiga i va continuar tancant envasos de productes químics. L’Amelia, des que el seu xicot havia mort en un accident de trànsit feia tres anys, no havia tornat a tenir parella. Al cap de molts mesos, la seva ajudant, la Lara, a qui tothom anomenava Blue pel color dels cabells, va començar a recomanar-li tota mena de solters, i tots amb l’argument que li anirien de meravella. Sabia que ella li gastava bromes i que la incitava a sortir amb bona intenció, però l’Amelia no sentia necessitat d’emparar-se sota els braços de ningú. Com fer-ho, si continuava estant enamorada d’un home que era mort? Va acabar d’endreçar d’una revolada els materials amb què estava restaurant aquell nen Jesús, perquè sabia que l’esperaven en Quijano i en Bécquer; sense molestar-se ni tan sols a refer-se la cua, va sortir del taller somrient a la seva ajudant i amiga, que li deia adeu amb la mà amb gest picardiós mentre fingia una morrejada d’infart, com si en Jon Bécquer fos allà mateix.

Marina

El doctor Mateo Vallejo va assaborir amb delectança l’extraordinari licor d’herbes, i va irar la decoració i la riquesa de les dependències privades de l’abat, a qui va reiterar els seus elogis i felicitacions. —Estic molt content de veure’t en tan bona posició, germà. —Oh, no et pensis. A Santo Estevo tenim litigis cada dia del Senyor. Aquest segle està resultant poc amistós per als camins de l’Església. Quan van venir els sos, van ocupar el monestir i se’n van emportar joies i tota mena d’ornaments. Es van haver de desembutxacar fins a seixanta mil rals per a la guerra contra ells, i no creguis que ens n’hem recuperat tan de pressa. —Ah, però si d’això en fa vint anys! —I que potser el temps ha millorat les coses? Les Corts de Cadis van abolir les senyories, i també hem hagut de prescindir del pagament del fumaje, que els nobles encara ara ens disputen. I amb l’exclaustració hem perdut germans bons i devots... Molts es van embarcar des de la Corunya cap a illes africanes, i alguns n’han tornat, però ja no som el que érem. —Però el nostre rei us protegeix, heu de tenir confiança. —A Ferran VII li tinc una fe amb reserves, estimat. Si no hagués tornat amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís, continuaríem vivint sota mirades de menyspreu i camí de l’ostracisme. —D’això ja en fa set anys, estimat. Has de donar temps al temps. —No, Mateo. Temps és el que Déu no ens podrà donar, perquè quan el nostre rei es mori no sé què serà de nosaltres. Amb prou feines tenim novicis, i resulta difícil mantenir l’observança de la regla. Al cap de tres anys de vida seglar, molts germans no s’han tornat a adaptar a la nostra vida de meditació i silenci. Molts dels que han tornat s’han convertit en miserables sarabaïtes, i d’altres, els

pitjors, ja no són més que giròvags errants pel món. Vivim en una època de canvis i de pèrdua de fe. Espanya s’ensorra, estimat. La Corona perd poder i en el seu declivi arrossega l’Església. Les colònies ja s’han perdut, i fins i tot comencen a promulgar les seves pròpies constitucions; l’Uruguai, l’Equador... i aquests dies diuen que està per publicar-se la de Veneçuela. Temo que amb els ingressos perduts de les colònies el Govern buscarà en l’Església el mitjà per rescabalar les seves arques. —Que ben informat que estàs! —es va sorprendre el metge—. T’imaginava més recollit en meditacions i oficis religiosos, germà. —Per servir bé Déu haig de ser jo el qui infringeixi més la regla, Mateo. No puc seguir diàriament totes les oracions i pregàries, ni tampoc els càntics a Déu Nostre Senyor, perquè haig d’ocupar-me de la supervivència de la fe. Quan heu arribat deveu haver vist alguns sentinelles i altres nois senzills; un d’ells, que és solter, l’envio dos cops per setmana a Ourense perquè en porti noves i correus, perquè el servei a la nostra estafeta s’endarrereix durant setmanes. I l’última notícia ja comença a corroir fins i tot els homes dels claustres. —I doncs què ha at? —El rei i la seva Pragmàtica Sanció, que potser no ho saps? —Ah, d’acord... O sigui que era això! El dret de les dones a la successió tampoc no hauria de preocupar tant els claustres —es va estranyar el doctor. —Em sap greu dir-te, germà, que la tristesa pel dol t’ha afeblit l’enteniment —li va dir l’abat en un to afectuós—. La reina Maria Cristina està embarassada i, si Déu ho permet, abans que acabi l’any donarà a llum una criatura. Amb la Sanció, el rei s’ha assegurat que, si li neix una nena, sigui ella qui regni, de manera que el seu germà Carles es quedarà fora de la successió. I són molts els que donaven per descomptat que el successor seria Carles, encara que el que nasqués fos un nen. Ni que fos com a regent! Que no veus que l’infant Carles ja és un home polític, de trajectòria i pes a Espanya? Molts el veurien millor al tron que al mateix Ferran VII. —Em parles d’una guerra civil, llavors? —Et parlo de dos camins, el de la tradició i el de la revolució. Els uns veuen en Carles l’única via per mantenir la fe i el seny a Espanya, i els altres veuen en la

descendència de Ferran el camí per als liberals i la reposició de la Constitució del 1812. —I la causa de Carles és la que casa millor amb l’Església —va raonar el doctor Vallejo, pensatiu. —En efecte, però l’Església es deu al rei. —El contrari és traïció, germà. —El contrari, potser, significarà sobreviure. Però em consta que fins i tot els monjos de la meva pròpia congregació fan els seus propis bàndols, i alguns, per a sorpresa meva, imaginen una Església en un món liberal. La seva candidesa només em resulta possible per la seva ignorància del món exterior rere aquests murs. —Estimat, no desesperis en la fe que tens en l’home ni pateixis per aquests tortuosos camins que imagines per a l’Església... Tots necessitem l’auxili de la fe, la pau d’esperit i les misses; l’Església es mantindrà dempeus fins a la fi dels temps, governi el rei o governin els liberals i la seva República. —La seva República? —No soc tan ingenu com et penses, estimat. Que potser dubtes que la Constitució del 12, per més que afirmés una monarquia constitucional, no acabaria per destituir el rei? Tot i això, siguin quins siguin els avatars polítics, l’Església no deixarà mai de ser el del poble, que no ho veus? Qui donarà consol, si no, a les ànimes, qui tindrà cura dels esperits? —Ah, Mateo... No tots els cristians tenen un cor tan gran com el teu. Som els frares els qui vam cristianitzar Amèrica, els que vam tenir cura de les consciències de prínceps i reis, i els que, fins i tot, vam sembrar la llavor de la valenta insurrecció contra els invasors sos en la guerra de la Independència, i ara ens veiem obligats a vetllar pel que ens pertany com si fóssim lladres o senyors que oprimeixen els pobres amb els delmes. Nosaltres! Que potser un deu per cent de la sembra representa l’explotació del poble, dels camperols? Digue’m, tu has vist la gent de què ens ocupem? —Els he vist, i tant. Tot just arribar.

—Llavors estaràs d’acord amb mi que no refusem el tracte dels humils, i que ens lliurem en cos i ànima a la causa de tenir cura del proïsme. —No n’he dubtat mai, Antonio —va dir el metge, adreçant-se a l’abat pel seu nom de pila per primer cop—. Per això he vingut aquí amb la meva filla —va afegir assenyalant la Marina, que guardava un respectuós silenci a la seva butaca i feia veure que llegia, tot i que no s’havia perdut ni una paraula de la conversa —. Ella m’ajudarà a tractar els malalts, perquè hi té traça i coneix molts remeis. —Hauria de dedicar-se a la costura i a preparar-se per ser una bona esposa, germà meu. —De moment ajudarà el seu pare, que es fa vell —va somriure el doctor, satisfet —. I has de saber que no ho fa gens malament. Marina —va afegir, elevant el to. Ella va aixecar la mirada—, oi que estàs interessada a veure l’apotecaria del monacat? —Sí, pare. —I doncs què, també ens ha sortit curandera? —se’n va sorprendre l’abat. —Ha sortit molt interessada per la ciència i la medicina, sí. Però és una bona filla, té molt bon cor. La Marina va agrair el compliment amb un somriure, i l’abat va assentir, reflexiu. Va tornar al to confidencial amb el seu germà, i la noia va continuar fingint que llegia. —Entesos, doncs. Li ensenyarem l’apotecaria quan sigui el bon moment. Però sempre que accedeixi al monestir ho haurà de fer complint unes normes, perquè si bé no practiquem una clausura estricta, els germans del monacat no deixen de ser homes, i ella, tot i que pudorosa, té formes que suggereixen que és una donzella bonica. —S’assembla tant a la seva mare... —va sospirar el doctor, malenconiós. El seu germà va assentir i li va estrènyer la mà amb afecte, però no va voler aprofundir en nostàlgies. —Demà us ensenyarem tot el monestir, inclosa l’apotecaria, i també l’hort on fra

Modesto conrea les seves herbes. —Gràcies, germà. —Et presentaré el sagnador i el cirurgià que podran assistir-te, i també l’alcalde de Santo Estevo. —Oh, hem conegut el seu fill..., l’oficial Maceda. Un xicot molt resolut, haig de dir. M’ha sorprès veure milícies reialistes per aquí. —No tenim altra cosa, de moment. Guarden els camins, que no és poc... —va explicar l’abat, que va fer un últim trago al licor d’herbes i va deixar l’ampolla a la taula amb un gest resolt i contundent, com si resultés necessari ser enèrgic per ar a una altra cosa—. Ara he d’atendre les meves obligacions, i també us he de deixar una estona per instal·lar-vos. Com et vaig dir per carta, disposareu de casa i hort propis, més 3.300 rals anuals; disposareu també d’un dret de pas diari amb barca sense cap cost, i us facilitarem cavalleria quan en necessiteu. El carruatge amb què heu vingut, és vostre? —Sí, germà. —Bé. El guardarem a les nostres cavallerisses i tindrem cura de les bèsties. Ah, i si ensopegues amb mendicants, no els facis gens de cas. Les seves causes sempre seran urgents i de la màxima gravetat, i t’engegaran discursos perquè te’n convencis. La teva missió és atendre només monjos, hostes i criats, i també priors i capellans de priorats, de manera que no estaràs ociós, t’ho asseguro. —No ho dubto. —Al vostre allotjament trobaràs, al celler, dues faneques de sègol, dues més de castanyes seques i vint-i-quatre cànteres de vi, tot i que confio que vindreu en més ocasions a visitar-me per compartir l’estona del dinar —va concloure, aixecant-se i tornant a tustar l’esquena del seu germà. Es va acostar a la Marina i se li va adreçar amb un somriure. —Segur que aquí gaudireu de l’aire net i de temps feliços, estimada neboda. Demà us ensenyaré el monestir a tu i al teu pare, però ara heu de veure el vostre allotjament.

I així, després de més paraules afectuoses i de promeses d’una estada tranquil·la i feliç, el metge i la seva filla van ser acompanyats per dos criats a l’encimbellat poble de Santo Estevo, que els va rebre en silenci, potser perquè era l’hora de la migdiada. Van pujar amb curiositat l’estret i retorçat carrer principal, i van albirar la Beatriz posant ordre en uns baguls a la porta d’una casa que es veia a la dreta. L’habitatge no era gaire gran, però amb dues plantes resultava prou ampli. Un escut amb nou mitres identificava la casa com a propietat del monestir. Al davant, una altra d’ostensiblement més gran i amb un escut molt més enlluernador semblava saludar-los amb una seriositat glacial. A la porta hi havia uns quants cavalls lligats a un pal de fusta. Un d’ells era, sens dubte, el que havia muntat en Marcial Maceda fins a aquell mateix matí. —I aquesta propietat, mosso? —És la Casa d’Audiències, senyor. —I aquesta altra? —va preguntar la Marina, observant-ne una just davant seu, amb un altre escut diminut. —Ah, la notaria. On paguem els impostos, senyoreta. La Marina es va tombar d’esquena per observar el poble. Comparat amb Valladolid, aquell lloc era absolutament diminut. No obstant això, des d’aquella alçària, el monestir, que es veia amb més perspectiva, incrementava fins i tot la seva majestuositat. Malgrat tot, la casa del metge que havien d’ocupar li va causar una primera impressió de desemparança. Sense jardins, sense altra cosa que pedra i més pedra. ¿Serien capaços de crear-hi una llar de debò, en un emplaçament tan rústic i tan allunyat del món? La jove va agafar aire i, mentalment, va anar ordenant tots els os que faria per convertir aquella casa en el lloc acollidor que hauria aconseguit la seva mare. Va tenir la sensació, abans d’endinsar-se entre aquelles quatre parets, que unes quantes mirades invisibles, des de darrere les cortines i les ombres de les finestres, seguien cadascun dels seus moviments amb una curiositat silenciosa i inquietant.

8

La història d’en Jon Bécquer

L’Amelia, en Quijano i jo ens vam dirigir pel adís cap a aquella gran sala que ella anomenava el dipòsit. Mentre caminàvem, em va fer l’efecte que l’Amelia em mirava d’una altra manera, avaluant-me amb una actitud de desconfiança, com si jo fos una persona diferent de la que li havia presentat en Quijano feia només uns quants minuts. Vam deambular entre tota mena d’escultures, talles i quadres parcialment tapats. —Tot això ho tenen aquí per restaurar? —No tot. De vegades traiem alguna peça de lloc per evitar que es deteriori, però si no hi ha projecte ni pressupost... En fi, es queda aquí. Almenys en aquest dipòsit tenim controlada la humitat i la calor. Miri, aquí té els seus quadres. —Oh, són aquests? No sé per què, però me’n van sorprendre les mides. Un discret metre d’ample per menys d’un metre i mig d’alt. Me’ls havia imaginat més rotunds. Però allà els tenia, tan discrets. L’Amelia va començar a moure’ls amb cura per ensenyarme’ls tots. Els tons eren foscos, gairebé sinistres. Em van recordar una mica algunes obres d’El Greco, tot i que executats en un estil més senzill. Malgrat que jo no era en Pascual i que els meus coneixements d’art eren limitats, per la meva experiència vaig saber a l’instant que en aquells llenços no hi havia cap falsificació. Cada bisbe s’hi mostrava en una actitud diferent. L’un mirava a l’horitzó, un altre sostenia un llibre, un tercer dirigia el gest a l’espectador. No semblaven bisbes, perquè anaven vestits amb una túnica negra, com si en realitat fossin simples monjos. A pesar de tot, en tots els casos es repetia un mateix patró. Una luxosa

mitra damunt d’una taula, una cadira o fins i tot deixada a terra, que sempre era un escaquer, en tons marrons i negres. I tots portaven, visible clarament i en primer pla, un anell episcopal daurat, amb una única pedra preciosa, que en alguns dels quadres semblava un robí, i en d’altres una maragda i, en menys ocasions, un safir. —Què és aquest bastó que porten tots? —El bàcul pastoral —em va contestar en Quijano—, el símbol de la funció pastoral. —Ah, i què hi diu a sota, en groc? Això és la signatura, oi? —No exactament —va tornar a intervenir l’Amelia—, més aviat seria la identificació del bisbe, perquè els quadres no tenen signatura. Miri, fixi’s en aquests dos. Ho veu? Els vaig rascar una mica i en vaig netejar els noms. I, en efecte, vaig poder veure-ho, perquè on ella assenyalava el quadre estava clarament més net i s’hi podia llegir a quin bisbe es referia la tela. «S. Pedro. Arquebisbe de Braga. Fill d’aquesta casa». «S. Froilengo. Bisbe de Coïmbra. Fill d’aquesta casa». I el mateix amb Gonzalo, Vimarasio i Pelagio. N’hi havia un que resultava impossible d’identificar perquè el quadre estava trencat just en aquesta part. —Però falten bisbes, no? Aquí hi ha... un, dos... sis quadres. En falten tres, si no m’equivoco. —Falten quatre quadres, en realitat. —L’Amelia es va ajupir, com si necessités examinar millor les pintures—. Tres bisbes i sant Franquila. —Sant Franquila? —El fundador de Santo Estevo. Si no recordo malament, al segle X ja hi havia una inscripció amb el seu nom en una ermita a prop d’on després es va construir el monestir. Se suposa que en el seu dia les pintures devien ser a la biblioteca o a la cambra abacial, això no ho tenim clar. Però en aquests quadres

he trobat una cosa que en quinze anys de carrera no havia vist mai... La vaig mirar, expectant. Si volia captar la meva atenció, ho havia aconseguit. —I què és? —Els claus. Miri. —Amb el dit índex em va assenyalar les unions entre els llenços i els marcs—. Són de fusta! Això és estranyíssim, perquè es fan servir de ferro des de molt abans de l’edat mitjana. —Ah... —em vaig limitar a dir, fent memòria; no, jo tampoc no havia trobat mai claus de fusta en cap de les teles amb què havia treballat; és clar que la meva experiència en art pictòric fins ara s’havia limitat, gairebé de manera exclusiva, al segle XX —. I això vol dir res? —El meu to va ser de decepció, no ho vaig poder evitar. Ella es va arronsar d’espatlles i em va somriure, captivada per aquell petit misteri. —No ho sé; ho he investigat revisant escoles pictòriques, èpoques i estils, però encara no hi he trobat cap explicació, la veritat. —Llavors, no se sap en quina data van ser pintats? No hi ha cap marca, ni que sigui darrere els marcs? —No, no hi ha res —va dir l’Amelia amb una breu ganyota de decepció—, però jo crec que deuen ser del segle XVIII ... o potser anteriors, del XVII . —I no poden fer alguna prova per comprovar-ho? No ho sé, la del carboni 14 o alguna altra tècnica de datació.

L’Amelia va riure i es va posar dreta, mirant-me amb afabilitat; pel que semblava, la meva ignorància l’havia entendrit. —Em sembla que, si ens concedissin algun pressupost per a restauracions o datacions, aquests quadres no serien la prioritat de ningú, senyor Bécquer. Ja ha entrat a l’església de Santo Estevo? Deu haver vist que el seu estat de conservació tampoc no és gaire bo. —La veritat és que només l’he tafanejat per fora, m’han dit que està tancada fins dissabte, que el rector no hi viu, que només hi ve a dir missa els caps de setmana. —És clar, el pare Julián és molt gran i viu a Allariz. Quan hi vagi, fixi’s en el contrast entre el parador i l’església. El parador està impecable, però l’església... Gairebé no hi ha veïns, i els pobles es buiden —es va queixar, amb un sospir—. Imagini-s’ho, si a penes hi ha pressuposat per mantenir totes les cases parroquials de Galícia, per restaurar quadres no ho vulgui saber... L’Amelia ho explicava tot a contrallum de la finestra, i els cabells adquirien tons més clars o més foscos i rossos segons com es movia. Malgrat que portava la bata, vaig poder distingir una silueta forta i sana: ni prima ni grossa, ni opulenta ni escarransida. La restauradora, per descomptat, no responia al prototip de les figures de les revistes de moda, però no em feia l’efecte que la preocupés gaire. Vaig desviar l’atenció altra vegada cap a aquells quadres tan foscos. Em feia la sensació que els bàculs pastorals, les mitres i els anells d’or brillaven cada vegada amb més força. Tot d’una, em vaig adonar que encara no sabia d’on havien sortit exactament aquelles teles. —I com pot ser que els quadres es trobessin al monestir quan van fer les obres del parador? Que no se suposava que amb l’exclaustració havia desaparegut tot? —Ho van saquejar tot, més aviat —va intervenir en Quijano, que s’havia recolzat de costat a la paret i ens observava amb les mans a la butxaca, com si fos un espectador, encara que el seu posat hauria servit perfectament, aquest sí, per a una foto d’una revista de moda—. Abans que el convertissin en parador, el Govern, els veïns i els lladres ja se n’havien emportat fins i tot els marcs de les portes. Algunes de les columnes que falten als claustres són a Santo Estevo, al poble. No s’ha fixat en els murs de les cases? —Eeeh... no —vaig reconèixer, perquè gairebé no havia prestat atenció a

l’escassa vintena de cases que conformaven el poble que hi havia enfront del parador—. La veritat és que pràcticament acabo d’arribar i m’he centrat en el monestir, encara no he investigat els voltants, però penso... —Investigar i trucar a totes i cadascuna de les portes —em va interrompre en Quijano—. Sí, ja m’ho ha dit abans. El capellà es va desenganxar de la paret amb un impuls suau i se’m va acostar amb expressió concentrada. —El monestir era només el cor del bosc, però els seus dominis i la seva influència s’estenien molts quilòmetres al voltant. La Casa de la Inquisició o la del sagnador són bons exemples del que li dic. —Les què? —El meu gest degué ser de pur estupor, perquè per primera vegada vaig veure somriure el pare Quijano. —De la Casa d’Audiències, on se celebraven els judicis, en deien Casa de la Inquisició, i la del sagnador era la del metge. Em penso que tenien fins i tot cirurgià, però d’això no n’estic segur. —Però on són, a la província d’Ourense? —I tant. Són a Santo Estevo mateix, a unes es del monestir. A la façana hi tenen els escuts amb les nou mitres. —Però això... era del monestir i ho van construir a fora? —És clar. El monestir era per als monjos, el seu paradís privat, ho entén? Com a màxim portaven l’apotecaria, situada al costat de la porteria, però la gent no podia tenir accés a l’interior del recinte monacal així com així. —Però el forn de pa sí que el tenien a dins, al seu bosc privat. —En tenien un altre a fora, tot i que ara mateix no me’n recordo... —Es va acostar la mà dreta al front mentre feia memòria. —Sí que en sap, vostè, de coses de Santo Estevo. —El pare Quijano és llicenciat en Història —em va informar l’Amelia—, i li

asseguro que en sap moltíssim, sobre la història d’Ourense. Bé —va afegir, mirant el religiós—, i de Santo Estevo en particular, oi? En Quijano va somriure amb modèstia, tot i que juraria que satisfet pel reconeixement. —Fa cinc anys vaig haver de substituir el pare Julián uns quants mesos, quan no podia fer-se càrrec de la parròquia. —Pulmonia —va precisar novament l’Amelia—. El pare Julián està molt delicat des de llavors. Vaig assentir i els vaig mirar a tots dos amb sorpresa. Estava irritat amb mi mateix per no haver estat capaç d’enfocar la vida del monestir de manera completa, per haver-me limitat al seu cor. Tot i això, vaig comprendre que, a causa de tot el que m’havia anat explicant en Quijano, m’havia desviat del meu propòsit inicial: d’on havien sortit, aquells quadres? Vaig insistir-hi, però l’Amelia no va saber donar-me una resposta. —Jo encara no treballava aquí. Quan vaig arribar, els quadres ja eren al dipòsit de San Martín. De sobte, em vaig adonar d’una evidència que en si mateixa era extraordinàriament clarificadora. Quan l’arxiver m’havia desvelat l’existència dels quadres, m’havia dit que els havien trobat amagats en alguna banda. Aquesta dada, en un monestir que havia estat saquejat fins als fonaments i que estava sent devorat per la bosquina... Això significava que hi havia un amagatall, i que era molt bo! Emocionat, vaig comunicar a en Quijano i a l’Amelia els meus pensaments. Sorpresa, l’Amelia va mostrar-se interessada per les meves estrafolàries suposicions. —I si els quadres estaven amagats... —em va dir, mirant-me de fit a fit i enunciant l’evident conclusió a què jo havia arribat—, això vol dir que els anells també poden ser en algun amagatall del monestir, és això? —Exacte! Com podria esbrinar on els van trobar? —Doncs no ho sé. El que sí que recordo molt bé, perquè em vaig fixar en aquest detall, és que quan vaig fer la prova als quadres, vaig trobar-hi terra i una mena de fang enganxat a la base. Potser al parador el podran ajudar; en el projecte hi

van intervenir diverses empreses de construcció. —Potser nosaltres també podrem donar-li un cop de mà —va intervenir en Quijano, que em va semblar que ja s’havia deixat portar per les meves fantasies investigadores—. Per a demà at tenim programada una visita a Santo Estevo per revisar l’estat del reliquiari de la sagristia. El pare Julián hi serà per obrir-nos l’església. Li ve de gust venir? Estava a punt de cridar que sí, però la restauradora va arrugar el front i va encreuar els braços. —Quijano, hauríem de demanar permís al bisbat, comunicar-ho a Patrimoni... El capellà, somrient, va mirar l’Amelia amb gest despreocupat, i va agitar una mà en l’aire, com si hi escombrés el vent i restés importància a les seves observacions. —Llavors, senyor Bécquer, li ve de gust veure la verdadera tomba dels bisbes?

9

El sergent Xocas Taboada va posar el colze damunt la taula i es va fregar el front amb la mà, convençut que així podria ordenar una mica millor la seqüència dels fets. Tant ell com la jove agent Ramírez i el mateix Bécquer s’havien canviat de lloc des que el professor havia començat el relat. Ara, l’agent Ramírez estava asseguda en una cadira, absorta en l’exposició d’en Bécquer. Al sergent no se li havia escapat la manera com ella mirava l’antropòleg, mig embadalida. Per descomptat era ben plantat, no ho podia negar. Tot i que potser també era, en part, a causa de l’halo que acompanya les persones d’èxit, com si pel mer fet de tenir diners i d’haver triomfat en alguna parcel·la de la vida fossin realment més interessants. Malgrat tot, el sergent intuïa en en Jon Bécquer un punt fosc i indefinit, una punta de serena tristesa i resignació. En Xocas va tornar a posar la mirada en la seva ajudant: la coneixia prou per endevinar que en aquell moment fins i tot ella tenia ganes de saber on punyetes devien ser aquells absurds anells. Damunt d’una taula descansaven uns quants cafès i uns talls de pastís de Santiago que els havia pujat el servei d’habitacions a petició d’en Bécquer. «Quin paio, tu, ja sabia que en teníem per a estona», va pensar en Xocas, reant aquell avituallament. Encara estava sorprès pel grau de detall amb què aquell home tan fantasiós ho explicava tot. Al principi es va pensar que devia ser un d’aquests homes famosos que aparenten normalitat i senzillesa, quan en realitat són uns creguts i viuen en un món de luxes inaccessibles per a la majoria. La típica persona excèntrica que es dedica a alguna professió delirant només perquè s’ho pot permetre i perquè qualsevol altra opció la condemnaria a l’avorriment. Sens dubte, i sent un detectiu d’èxit, havia de ser vanitós, però el seu discurs era vehement, i almenys mirava als ulls amb franquesa. Quines llums i ombres s’amagaven rere la mirada d’aquell singular professor d’Antropologia? El sergent va aprofitar la breu pausa en la narració d’en Jon Bécquer per aclarir el punt de la història on havien arribat. —A veure, un moment. Llavors... el pare Quijano, l’Amelia i vostè van accedir a les tombes dels bisbes?

—No exactament. Diguem que els vam donar un cop d’ull —va contestar en Bécquer amb un mig somriure un pèl trist. El que fins llavors li havia semblat emocionant i divertit s’havia tornat opac i gris, perquè havia mort un home i perquè ell, malgrat els indicis de mort natural, continuava sentint que allà, en aquell lloc, ni la mort ni la vida sorgien de la casualitat. —Doncs això és arribar i moldre —va observar l’agent Ramírez, considerant la sort d’en Bécquer d’haver pogut accedir tan de pressa a les dependències de l’església. —Suposo que vaig arribar en el moment adequat, encara que en Quijano i l’Amelia fan aquestes coses amb una certa freqüència. —El pare Quijano també? —va voler saber en Xocas, mentre ho apuntava a la llibreta, cada vegada més farcida de notes—. Però no era ella la restauradora? —Sí, però treballen en equip. Ell és capellà, i també jutge del Tribunal Eclesiàstic, però l’acompanya sempre. M’imagino que com a representant de l’Església, per supervisar la recollida de material i tot plegat, tot i que sospito que en realitat a ell li encanta acompanyar-la. No oblidi que és llicenciat en Història. —Bé, doncs si no li sap greu, comenci a concretar el que van veure a l’església i el que hi van descobrir, perquè després hauré de ar la seva declaració a l’ordinador, i a aquest pas m’hi estaré tota la vida. —Oh, però és que encara no hem arribat a aquesta part! —Ah, no? —No. La cita a Santo Estevo amb en Quijano i l’Amelia va ser dos dies després de coneixe’ls. En Xocas va sospirar. —Ja m’afiguro que vostè, amb un dia lliure entremig, deu haver tingut temps de trobar cambres ocultes, pergamins secrets i adissos, però potser resulta més interessant que concretem; vaja, vull dir que ens expliqui només allò que a vostè el faci sospitar que l’Alfredo Comesaña no ha mort de mort natural.

—Però és que tot m’ho fa sospitar! —Doncs sí que l’hem feta bona... —Seré breu, l’hi prometo. I, dient això, va agafar uns quants documents que hi havia damunt de l’escriptori i els va desplegar sobre el llit. N’hi havia que eren plànols en fulls que triplicaven la mida foli ordinària i que, sobre la descripció purament geogràfica del terreny, tenien desenes d’anotacions fetes amb un bolígraf blau, amb el qual a més a més havia traçat fletxes en moltes direccions. —Mirin, ho veuen? Al monestir tenien fins a tres ports fluvials, aquí, aquí i aquí —va dir, assenyalant al riu punts propers als monestirs de Santa Cristina, de Pombeiro i del mateix Santo Estevo. Després va rodejar amb un cercle el plànol complet del cenobi de Santo Estevo, del qual sortien disparades unes quantes fletxes cap a punts que semblaven situats a diversos quilòmetres—. En Quijano tenia raó, el monestir era el centre d’una entitat molt més gran. Quan vaig tornar al parador, em vaig posar a estudiar tots els plànols i alguns llibres que m’havia donat en Servando. —Qui? —El pare Servando Andrade, l’arxiver, el que em va revelar l’existència dels quadres. —És veritat. Prossegueixi. —Bé, doncs tota aquesta zona pertanyia al monestir, i fins i tot els pobles havien adaptat els noms segons el servei que hi prestaven. Fixin-s’hi. Pombar! Saben què és un pombar? —Suposo que vostè sí que ho sap, malgrat els seus petits problemes amb l’idioma —va replicar en Xocas, sarcàstic. Resultava evident que ell també sabia perfectament què era un pombar. En Bécquer va acceptar la ironia amb esportivitat, i va apuntar un somriure. —Bé, tenim un pombar, és a dir, un colomer. Doncs hi ha un poble al costat del parador que es diu així, Pombar. Saben per què? Doncs perquè s’hi criaven els

coloms per ordre dels monjos! I hi ha més. Aquí... —va indicar en el mapa—, Val de Porca, o sigui vall del porc, oi? Doncs aquí criaven els porcs. Una altra aldea, Corte Cadela; això en castellà vol dir quadra i gossa, que era on els pastors conduïen els ramats del cenobi; un altre, a veure... —Sí, no cal que ens ho expliqui amb tant de detall. —Ja acabo, ja acabo. Aquí hi vaig anar l’endemà d’això dels quadres —va insistir, assenyalant un punt més allunyat, almenys a cinc o set quilòmetres. —A Alberguería? —Exacte. No endevina per què el poble encara es diu així? —Hum. Era un alberg? —Justa la fusta! L’alberg dels pelegrins quan anaven a visitar el monestir i encara els quedava mig dia per arribar-hi. Vaig descobrir que en aquest poble també hi havia l’altra fleca del monestir, la que m’havia dit en Quijano. Saben què hi vaig trobar quan hi vaig anar? —Il·lumini’ns. —Res, res en absolut! Fins i tot vaig estar fent preguntes a un vell nascut al poble, i no tenia ni idea que a la seva pròpia aldea hi hagués hagut un forn monacal. —Potser la seva informació era equivocada. —No ho crec. Em vaig ejar pel poble i les estructures eren nobles, els vells edificis de pedra tenien la base de les balconades tallades en maçoneria i amb unes parets que aguantarien el pes d’un gegant. Allà va haver-hi alguna cosa, però el temps l’ha esborrada. —I llavors? —En Xocas s’impacientava. —Doncs me’n vaig tornar a Santo Estevo. Recorda el que m’havia dit en Quijano sobre la casa del metge i la de la Inquisició? Doncs les vaig trobar, i li asseguro que entrar-hi sí que va representar, definitivament, un viatge en el temps.

Marina

Es va fer de dia després d’una nit de somnis càlids en què la Marina va tornar a la infantesa, als braços de la seva mare i a les tardes en què ella tocava el piano a la gran sala, a casa seva, a Valladolid. Quan es va despertar, es va sentir encara dins el somni, i es va adonar que no havia canviat de posició en tota la nit. Era evident que havia arribat a Santo Estevo més esgotada del que s’imaginava. Moltes hores de carruatge pels camins enrevessats i misteriosos d’aquell regne, i moltes emocions encadenades. Va sentir el seu pare al pis de baix, a la cuina, xiulant una melodia inventada. Li va semblar un bon senyal. Feia molts mesos que el doctor Vallejo no es llevava amb aquell estat d’ànim, això segur. Potser era veritat que els nous començaments despertaven petites esperances. Quan la Marina va baixar a la cuina, el seu pare la va rebre amb un somriure. —Que bé que ja estiguis preparada, filla meva. Pren-te l’esmorzar, que d’aquí a una estona baixarem al monestir. —Tan d’hora, pare? —Tan tard! Que no veus que els monjos es lleven abans de l’alba? Si hi arribem cap a les nou, ells ja farà més de tres hores que estan en dansa. —L’horari canònic no fa concessions a la mandra —va observar la Marina, ofegant un badall—. Però no haurem d’esperar que els religiosos siguin a missa, pare? Ho dic per no pertorbar el monacat. —No, filla. A trenc d’alba s’ha presentat un criat del meu germà per demanarnos que hi arribéssim abans de les deu. Si ens trobem amb algun monjo, hem de saber que a penes ens saludarà, perquè han fet vot de silenci. —De silenci? No parlen en tot el dia? —No, excepte quan es reuneixen a la sala capitular, una vegada al dia.

—Valga’m Déu, jo no ho resistiria! —va intervenir la Beatriz, que va aparèixer per una porta, carregada amb una mica de llet. Tots van riure, sabent que, en efecte, seria impossible que la Beatriz guardés silenci amb prou feines durant una hora. Després, el doctor els va explicar que, pel que ell en sabia, els monjos feien torns per llegir mentre feien els àpats al refectori, i que, en efecte, dedicaven el dia a pregar i a llegir en silenci, a més de fer per torns les feines de la cuina, l’hort i altres tasques. Com a exercici vocal, que ell sabés, només cantaven als cors de l’església, on sols es reunien obligatòriament per a matines, laudes i vespres, perquè en la resta dels horaris canònics podien resar, senzillament, on estiguessin treballant. —Quina vida tan dura! —va exclamar la Marina, sorpresa—. Em pensava que tenien uns hàbits més reposats, més vinculats a l’estudi teològic i de la filosofia. —Això també, però procuren seguir les regles de sant Benet. No et vas fixar en l’hàbit del teu oncle? Era molt senzill... No hi havia res en la seva persona que l’identifiqués com a abat, perquè tots es consideren germans —va explicar el doctor Vallejo amb un notable orgull per l’austeritat i la rectitud del seu germà —. El que el teu oncle va fer ahir amb nosaltres va ser excepcional, estimada meva. El més habitual és que faci els àpats en el mateix horari que els altres monjos, al refectori. Ha estat una deferència per part seva rebre’ns com a convidats, perquè quan hostatja personalitats rellevants altera els costums. I que ens permeti accedir al monestir també és un honor poc corrent, no ho oblidis. Per a ells és terreny sant, el seu refugi espiritual. Per això ens hi hem de presentar amb el màxim respecte i decòrum, tenint en compte les circumstàncies. La Marina va assentir i, quan per fi van baixar al monestir, van veure que molts camperols ja anaven i venien amb les eines del camp i carregats de productes. Els saludaven amb un gest de cap, mentre el doctor Vallejo els contestava acostant-se la mà a la base del barret de copa alta, com si fes falta subjectar-lo. Per part seva, la Marina portava un barret petit i elegant, que li feia joc amb els cabells negres i el vestit. Les dones amb les quals es trobaven iraven el seu abillament, perquè elles només portaven un humil drap al cap i vestits foscos, de línies senzilles. Per descomptat, allà no hi havia arribat la moda Imperi, ja superada, que era la que li havia tocat a la seva mare, ni l’actual, de volums extraordinaris. Per què haurien de voler uns vestits com aquests, les pageses? A la Marina tampoc no li agradaven, perquè li semblaven incòmodes i recarregats.

Quan per fi es van reunir amb l’abat, els va rebre amb la mateixa afectuositat del dia abans. Els va demanar que l’acompanyessin a través de l’extraordinari jardí, i els va ensenyar amb detall el claustre dels Cavallers i el dels Bisbes, que a la Marina li va semblar un lloc únic i ple de misteris antics: darrere de cada ombra, darrere de cada porta semblava que s’hi amagués un secret. L’abat, complagut per l’interès de la jove, va acabar explicant-los, a ella i al seu pare, els miracles dels nou anells. —Deuen ser les relíquies més extraordinàries de Santiago de Compostel·la, i també de tot Galícia —va observar la Marina, irada per la història sobre els anells que acabava de sentir, i per la bellesa del claustre. L’aigua de la font semblava fer música a mesura que brollava: aturava el temps i encisava l’ambient. La jove, amb el cor robat, va tocar la base d’aquell bell brollador artificial; no era exactament circular, sinó que dibuixava en alguns punts la forma oberta d’una flor, com si els pètals volguessin escapar-se de la pedra i deixar-se caure fins a terra. Va observar sorpresa els relleus de sirenes amb els pits descoberts, i va intentar comprendre els significats de tots els símbols i les figures, però no se’n va sortir. El seu oncle va continuar parlant-li amb orgull dels tresors que custodiava aquell monestir. —A Galícia, neboda, guardem relíquies cristianes extraordinàries. Els nostres germans benedictins de Celanova, que es troba a menys de dos dies d’aquí, anant a cavall, custodien la calavera i el cor momificat del primer bisbe de la Península, sant Torquat, un dels set barons apostòlics que van evangelitzar Espanya al segle I després de Crist. I conserven, fins i tot, restes de sant Rossend, fundador del seu monacat al segle X . No obstant això —va afegir, pletòric d’orgull—, cap d’aquestes relíquies no va obrar els miracles que van obrar les nostres. L’abat va ensenyar a la Marina i al seu pare l’imponent reliquiari de la sagristia, que els va deixar ben parats per la riquesa i la decoració de tot el que hi havia, i després els va portar al claustre petit, que també anomenaven el del Viver.

—Veieu aquestes truites d’aquí? —els va preguntar, assenyalant cap a un estany enorme—. Seran el nostre dinar d’avui. —Caram, germà meu, avui també dinarem a la teva cambra? No voldria que per causa nostra et distraguessis de les teves obligacions. —No t’hi amoïnis, Mateo. És una trobada necessària, perquè t’haig de presentar l’alcalde, el senyor Eladio. No sols exerceix d’alcalde i a audiència dos dies la setmana, sinó que també és el capità general dels Voluntaris Reialistes de la demarcació, de manera que m’interessa reunir-m’hi dos cops al mes, per revisar l’estat dels afers de Santo Estevo. —De quanta política s’ha d’ocupar l’Església! —L’alcalde també porta la seva càrrega, germà. Ha d’enviar a Sa Majestat, cada quinze dies i mitjançant el secretari de Guerra, un informe sobre l’estat de les forces locals. —Concentrar tant de poder en una persona pot resultar perillós —va observar el doctor, suspicaç. El seu germà va assentir. —Recordes el fill de l’alcalde, oi? L’oficial que us va escortar ahir fins a Santo Estevo... De vegades he de frenar-los, tant a ell com al pare, perquè no s’excedeixin en les seves funcions. Ja saps com són els pobles. —Que no és un bon alcalde, el pare del noi? —No és mal alcalde, no, però fa massa anys que s’aferra al poder... Conclusa aqua facile corrumpitur! —va dir somrient amb cansament i sense molestar-se a traduir la frase en llatí, el sentit de la qual el doctor va entendre de totes maneres, perquè era molt vella, la dita que l’aigua estancada es corrompia amb facilitat—. El va nomenar l’antic abat, i a l’hora d’impartir justícia de vegades es deixa portar per les velles normes. —I el corregidor? —va preguntar el metge, al·ludint al funcionari reial que impartia justícia en aquell regne. —A Ourense, Mateo, a Ourense. A la capital només s’hi va per als assumptes

importants, i aquí es resol tot de forma autònoma, amb la Novíssima Recopilació, els Furs i les Partides. —Valga’m Déu, és l’edat mitjana! —I què vols? L’únic convenient que van fer els liberals l’any 22 va ser el Codi Penal, però ara ja ni els corregidors saben a què atenir-se, i per impartir justícia han de recórrer, oficialment, a l’antigor. —I la Inquisició? —Ah, amb prou feines podem comptar amb la seva ajuda. Ara tenim Juntes de Fe, que tot just es dediquen als delictes d’impremta, a lluitar contra els pasquins irreverents i que ofenen Déu. Que no et vaig dir que el món s’ensorrava, estimat germà? La Marina ho escoltava tot amb el màxim interès i en profund silenci, per por que els dos germans tornessin més prudent la seva conversa pel fet que ella els pogués sentir. Van acabar desviant la xerrada cap a la bellesa de l’arquitectura dels claustres, i l’abat fins i tot els va permetre veure, durant uns instants, la sala capitular. Era una estança no especialment gran, però tenia dues cúpules de pedra bellament esculpides, amb imatges i simbolismes similars als de l’entrada i amb les parets cobertes de tapissos que parlaven de la Santíssima Trinitat. —L’estança següent és el refectori, però ara deuen estar fent-hi dissabte; val més que respectem el recolliment dels germans. —I aquest torn, oncle? —va preguntar la Marina, parlant per primera vegada i assenyalant un ample torn de fusta enclavat just al costat de la porta que, des del claustre dels Bisbes, donava accés a la sala capitular. —Ah, és el torn dels expòsits. Segurament el retirarem, perquè els fidels ja no tenen accés a aquest claustre. —I abans sí? —Sí, estimada Marina. Abans això era l’entrada al monestir, i després vam fer servir aquest claustre per a les processons, però els tumults sempre causaven enrenou i molèsties als germans, de manera que ara als pelegrins només els permetem l’accés a l’església... i a l’apotecaria, òbviament. Ara hi anirem.

Mentre caminaven, la Marina estava pensativa. —Digui’m, oncle, què fan amb els nens expòsits? Els converteixen en monjos? L’abat va riure. —No sempre, estimada. La vocació no arriba a totes les ànimes, i la vida monacal comporta moltes renúncies. Els ensenyem a llegir i escriure, i n’hi ha algun que pren els hàbits. D’altres marxen, i encara d’altres es fan monjos llecs. —Llecs? —Sí, són els que no prenen part en els oficis, només en algunes oracions, i la seva raó de ser és servir el monestir. Els distingiràs bé, porten un hàbit marró i barba, que és impensable en la resta dels germans. —De manera que són la mà d’obra. —Marina! —va exclamar el seu pare, amonestant-la només amb el seu to. L’abat, en canvi, va somriure. —Deixa-la, Mateo. És bo que sigui desperta —va dir l’abat, mirant-la i avaluantne la intel·ligència—. I té raó, són els que fan les feines més dures. Ells i els criats... —va afegir, quan ja quasi havien arribat a l’apotecaria, que era molt a prop de la porta d’entrada al monestir. Així evitaven que els que volien comprar els seus remeis per a la salut haguessin d’accedir al recinte més privat del monacat—. Precisament, un dels expòsits que vam acollir ara és l’ajudant de fra Modesto, l’apotecari. Anava per a monjo, però el noi no ha rebut la crida de Déu, i no ens ha servit ni per a monjo llec. Però sí que ajuda a l’apotecaria i té cura de l’hort, a més de fer altres tasques. L’abat va acabar la frase mentre obria la porta de l’apotecaria. Davant seu va aparèixer un noi ros que portava un carregament de llenya cap a una cuina amb una llar de foc de pedra, on es coïen herbes d’olors extraordinàries i exòtiques. L’espectacle d’alambins, balances, tamisos, pesos, escumadores i tota mena d’estris per treballar amb els misteris de l’alquímia i la natura era fascinant. Semblava que haguessin entrat en un altre món, ple de pocions secretes, en el qual el temps s’hagués detingut. Damunt d’una taula hi havia uns quants morters, mesures per a líquids, copes, espàtules i llibres tan antics que només de tocar-los semblava que s’haguessin de desintegrar.

—Franquila! Vine, fill meu, precisament ara parlava de tu. El noi no era gaire alt, però tenia un aspecte saludable, robust i fort, i estava moreno. Va acostar la seva figura esvelta on el demanaven. No portava tonsura, i anava vestit de forma senzilla, sense hàbit. Amb prou feines devia tenir divuit o dinou anys. —Pare —es va limitar a saludar-lo, sense aixecar la mirada. —I el germà Modesto? He de presentar-li el nou metge de Santo Estevo. —Al magatzem, pare, darrere la rebotiga. Ha vingut el seu cosí des d’Oseira i són allà reunits. —Té raó! Com pot ser que me n’hagi oblidat? Va arribar anit, jo mateix vaig signar el permís —va explicar l’abat al seu germà—. Però no he tingut temps ni de saludar-lo. Es van arribar tots a la rebotiga, a només unes es i amagada rere un noble paravent de fusta adornat amb pintures sacres; una mica més enllà van veure una cortina de vellut vermell, molt gruixuda. Van avançar cap allà mentre en Franquila continuava treballant i els mirava amb discreció. Abans de descórrer la cortina, el grupet va poder sentir una conversa entre els dos homes, que no s’havien adonat que tenien visites. —No cal dir que els teus remeis s’hi conserven bé, aquí, que fresc que és, aquest magatzem! —Ah, cosí, doncs com és que no entreu en calor?, encara aneu sense la roba interior? Valga’m Déu, amb raó teniu fred. —Els vostres refinaments són innecessaris per al Senyor, Modesto. Al Cister no necessitem tanta elegància. —Mala peça, no porteu roba íntima per pecar més ràpidament, digueu la veritat! —Les teves blasfèmies em diverteixen —va dir l’altre—, perquè un dels pecats més greus és el de la gola, i salta a la vista que aquí t’han engreixat com un porc.

—Ah, malànima! L’elevació de l’esperit també depèn del bon estat del cos... Els que només us alimenteu amb pa i llegums ho feu per combatre la vostra debilitat principal. —I quina és, pecador, ja que n’estàs tant al cas? —I quina vols que sigui? La pitjor de totes, perquè temeu sucumbir al vici del fornici. L’abat es va ruboritzar, perquè, en presència de la seva neboda, aquell to entre els monjos era intolerable. Estava al corrent que els dos cosins discutien afablement sempre que es trobaven per compartir herbes i coneixements medicinals, i ell els deixava tota la llibertat. Que l’un pertanyés al Cister, al monacat d’Oseira, i l’altre a l’orde benedictí, a Santo Estevo, no era obstacle per a aquell intercanvi de coneixements. Al cap i a la fi, les disputes entre tots dos ordes sempre havien estat més econòmiques que de dogma. No obstant això, el decòrum que exigia la presència de la seva família i el llenguatge blasfem dels frares el va obligar a obrir la cortina de seguida i a interrompre aquella discussió entre els monjos. A la Marina la va sorprendre veure el més grassonet, que sens dubte era fra Modesto, vestit amb un hàbit completament negre; en contrast, l’altre monjo, que després va saber que es deia fra Eusebio, era molt més prim i pàl·lid. La seva constitució es veia més delicada i esvelta, i anava vestit amb un hàbit del tot blanc. Tant l’un com l’altre devien haver superat feia temps la barrera dels cinquanta, i tenien a les mans pots amb herbes, ceres i elements d’alquímia indescriptibles, que sens dubte devien estar intercanviant. —Que dos dels germans més savis i antics d’Oseira i Santo Estevo trenquin el vot de silenci per causa de la seva noble tasca com a apotecaris i alquimistes no és pecat, però les vostres blasfèmies són intolerables! A tots dos monjos se’ls va pintar una expressió de sorpresa al rostre, però va ser fra Modesto el que va reaccionar més de pressa. —Reverendíssim pare! Disculpi aquests humils pecadors serfs del Senyor, perquè les nostres disputes no són més que un amable record de les nostres baralles de la infància. —Si és així us hauria de fer assotar, perquè aquest càstig és el que s’imposaria a

qualsevol dels nens que eduquem en aquest monestir. L’abat va agafar aire i va mirar el germà cistercenc, fra Eusebio. —Germà, aquí és un convidat i rep totes les atencions que calen, si torno a presenciar converses blasfemes com aquesta no li podré autoritzar més visites, i em veuré en l’obligació de comunicar aquest comportament al pare abat d’Oseira. Després d’aquesta advertència, durant uns segons va quedar l’aire en suspens i ningú es va atrevir a dir res. L’abat va sospirar altre cop i va tornar a amonestar els monjos amb la mirada, en especial fra Modesto, tot i que pel seu gest la Marina va intuir que l’enuig era lleuger i que, probablement, la cosa quedaria sense conseqüències. Tot seguit, es van fer les presentacions, i el clima va semblar suavitzar-se, perquè pel que es veia fra Modesto va congeniar de seguida amb el doctor Vallejo, molt interessat en tot el material que veia en prestatges i taules de treball. Entre metge i apotecari va semblar sorgir, de forma immediata, un corrent de simpatia mútua. —Quants pots de mel que té, fra Modesto. —Ah, doctor, és que he arribat a la conclusió que és necessari canviar el sucre per la mel com a fórmula per a una alimentació saludable. En els meus compostos tinc tendència a incloure-hi més aquest producte, que és més natural. —Disculpi, fra Modesto, però el que diu no té cap fonament científic, perquè el sucre també prové d’una font natural. —Però és innegable que el sucre ennegreix i fa malbé les dents —va intervenir la Marina, pràcticament sense voler, perquè només va ser conscient d’haver parlat en veu alta quan tots van girar els ulls cap a ella. —Ah, la senyoreta està d’acord amb mi, llavors. Que hi entén una mica, vostè, de remeis? —Sé el que he pogut aprendre als llibres del meu pare i el que em va ensenyar la meva mare, que en pau descansi. —Era curandera, la seva mare?

—No, valga’m Déu —els va interrompre el metge—, però es va criar a les muntanyes de Cantàbria, i allà li van ensenyar alguns remeis d’herbes i ungüents que després ella va ensenyar a la meva filla. El monjo va assentir, i va mirar la Marina amb uns ulls nous. —I vostè, jove, conserva l’interès pels coneixements de la natura i l’alquímia? —Sí, fra Modesto. Conèixer la seva apotecaria era una de les coses d’aquest viatge que esperava amb més emoció i il·lusió. —Oh... —El monjo es va mostrar afalagat i complagut, i va mirar l’abat—. Potser podrem donar accés a aquesta dama a algun dels nostres llibres i coneixements. —Sens dubte, si bé aquests estudis deen de lluny les possibilitats de la ment femenina, i segurament la meva neboda preferirà altres literatures més lleugeres, així com tenir cura del seu pare i dedicar-se a la costura, que és una altra activitat ben profitosa. —Estimat oncle —va replicar la Marina, mirant l’abat amb una expressió afalagadora—. Si vostè em donés permís, res no em faria més feliç que complir les obligacions que m’encomana i, a més a més, visitar fra Modesto per conèixer els seus remeis. —Ah, en saps, de convèncer sense a penes arguments... Ja ho veurem, neboda, ja ho veurem! Fra Modesto, que havia viatjat i tenia un insòlit pensament modern, era del parer que les dones podien cultivar més interessos que els que es consideraven més afins a la seva condició, de manera que es va afanyar a intervenir en favor de la Marina. —Aquí sempre serà benvingut el fet de compartir sabers, i més si és amb la casa del metge, pare abat. —Per part meva no hi hauria impediment —va afegir el doctor Vallejo, guanyant-se una mirada d’agraïment de la Marina—, encara que fra Modesto i jo no estiguem d’acord pel que fa al sucre —va bromejar.

—Ah, doncs a propòsit d’aquest assumpte, haig de dir-li que vaig obtenir un permís de més de dos mesos sobre la clausura, i que en aquest temps vaig visitar els reials hospitals de Madrid. Hi vaig poder comprovar l’excés de sucre que es donava als pacients, i que en alguns ocasionava... Com explicar-l’hi? Un excés que el seu cos a penes podia ar. Estic en disposició de poder afirmar amb tota seguretat que el dejuni i l’eliminació del sucre han afavorit molts pacients que orinaven en abundància, un líquid certament enganxós i dolcenc, i que tenien els músculs debilitats i engarrotats. —No dubto pas que la seva estada al reial hospital fos profitosa, però he d’insistir que la seva teoria no té cap fonament. Fra Modesto es va contenir en la defensa de la mel, perquè ni l’abat ni el seu cosí ni aquella jove i encantadora dama eren allà per sentir les seves llargues i detallades teories. Ah, si les veus antigues i sàvies fossin respectades! Que no havia dit ja Plini el Vell en la seva Història natural que la mel era «el més dolç i refinat de tots els sucs»? El jove Franquila observava l’escena amb muda curiositat i, pensatiu, va somriure davant la idea que l’arribada d’aquell nou metge i la seva filla representés una alenada d’aire fresc en la rutina dels seus dies. Al seu costat, fra Eusebio també s’havia replegat en un discret silenci, encara avergonyit per la topada amb l’abat. Just en aquell instant van sentir cridòria i un gran enrenou que creixia a l’exterior, a prop de l’apotecaria. Quan l’abat en persona es disposava a obrir la porta per veure què ava, va ser la porta la que es va obrir i va clavar un cop a la paret, amb un soroll sec i greu. Al llindar, el jove oficial Marcial Maceda, amb la cara ensangonada, ava, ajudat per un altre jove uniformat, el pes del seu pare, que amb prou feines s’aguantava dret. —De pressa! Socorrin el meu pare, els ho demano per l’amor de Déu! A l’instant, i amb horror, la Marina va poder veure que el ferit portava un punyal encara clavat a l’esquena. L’abat es va senyar, murmurant «Ave Maria puríssima», i només va reaccionar al cap d’una estoneta. A la veu se li notava clarament el nerviosisme. —Quina desgràcia! Però què ha at? Facin-lo seure aquí, per favor...! I tu, Marcial, no necessites que et curin?

—No, pare, només tinc unes esgarrapades. Atenguin-lo a ell, per l’amor de Déu. —Germà, podràs fer-te’n càrrec? —Per descomptat. I el cirurgià? El poden avisar? —No arribarà fins a l’hora nona, perquè estava convidat a la sobretaula; a aquestes hores deu ser més enllà d’Alberguería! El doctor Vallejo va examinar el ferit, que pràcticament havia perdut el coneixement, i després de prendre-li el pols no li va quedar altre remei que anunciar que hauria d’operar-lo ell mateix immediatament, perquè si no ho feia no hi hauria salvació possible. —Jo l’ajudaré, pare —va resoldre la Marina per a sorpresa de tots i sense etre rèplica, perquè ja s’arromangava les mànigues del vestit. Fra Modesto, al seu torn, va assumir el comandament, i va obligar a sortir de l’apotecaria l’abat i la resta dels presents; es van quedar només el seu cosí i en Franquila per ajudar el metge i la seva filla a la sala gran. En un racó, al darrere d’una cortina de llana marró, hi havia un jaç on de vegades el monjo procurava descansar. Va ser allà on van ajeure el ferit, mig de costat i pràcticament de bocaterrosa, amb una cura extraordinària de no tocar el punyal, que per a alleujament de tothom semblava de fulla curta. Sorprenentment, no era la pitjor de les ferides a les quals havien d’enfrontar-se, perquè a prop de l’estómac el malparat alcalde havia rebut una altra ganivetada. La Marina va observar l’home, de poca estatura i amb una calvície antiga, malgrat que no aparentava més edat que el seu propi pare. Potser el sobrepès l’havia salvat de rebre una punyalada més fonda. Concentrada i decidida, es va disposar a obeir totes les instruccions del seu pare i d’aquells dos monjos per salvar la vida de l’home que acabava de conèixer.

10

La història d’en Jon Bécquer

A Galícia tinc la sensació que el més extraordinari s’accepta de manera natural, com si tot obeís una lògica sàvia i misteriosa, completament desconeguda per als forasters. Rere cada pas hi ha una llegenda, un follet esmunyedís que té una part de veritat. Rere cada pedra, una història que val la pena de ser escoltada. I, tot i això, després de ejar per Alberguería aquell matí, vaig comprovar que cap veí no prestava atenció a les evidències de l’aldea. Aquelles construccions que evocaven un at gloriós, aquelles ruïnes desdibuixant el seu propi llegat. Potser no es feien preguntes perquè les respostes no els resultaven ni urgents ni necessàries. O potser perquè només es preocupaven per tirar endavant. Desil·lusionat per no haver trobat cap pista que em pogués conduir als nou anells, vaig decidir tornar a l’hotel i pujar a Santo Estevo a primera hora de la tarda. Mentrestant, i gràcies a la directora del parador, vaig poder saber quins arquitectes havien participat en la reforma del monestir. Un d’ells seguia en actiu, però quan m’hi vaig posar en e per telèfon em va assegurar que no tenia ni idea de quadres, ni de bisbes ni d’amagatalls. Em va penjar, ho sé, amb el convenciment d’haver parlat amb un desequilibrat. Hauria d’intentar localitzar alguna de les empreses constructores? Trobar el treballador que havia descobert els quadres podria costar-me una eternitat. A la meva habitació em vaig menjar un deliciós sandvitx que en diuen benedictí, amb els peus recolzats en una cadira i la mirada clavada a Santo Estevo, a l’altra banda de la finestra. Només era a quatre es, i semblava molt empinat. Res no em cridava especialment l’atenció, ni les estructures de les cases parlaven d’un at millor, com a Alberguería. Ara que, sent sincer, la inclinació del terreny i la superposició de cases i arbres no em permetien fer-me una clara composició de lloc des de la finestra.

No devien ser ni les tres de la tarda quan vaig decidir endinsar-me en la diminuta aldea amb esperit d’explorador. El poble era encara més petit del que suposava: dos o tres revolts retorçats i empinats i ja arribaves pràcticament fins a l’última casa del llogarret, tot i que el vessant de la muntanya continuava el camí ascendent cap al cel durant una estona bastant més llarga. Vaig arribar a una mena de replà, un pla gairebé horitzontal que, si hagués estat més ample, podria haver-se convertit perfectament en la plaça principal del poble. Des d’allà vaig mirar a l’esquerra i em vaig quedar bocabadat. Com podia no haver-me fixat en aquella casa tan enorme? No hi trobava explicació, si bé potser era perquè els seus colors, grisos i foscos, s’havien mimetitzat amb el paisatge, com si aquella mola sempre hagués estat allà, com si pertanyés a la terra i no hagués estat feta per la mà de l’home. Hi havia un escut de pedra encastat a la paret, i era més gran que la porta d’accés a la casa, i això que era de doble fulla. Vaig veure les nou mitres dins la majestuosa forma heràldica, envoltada per uns cordons de pedra que queien a banda i banda com si fossin una cortina. A sota, una petxina de pelegrí, símbol obvi. A sobre, una creu. I a sota de l’escut, una data: 1752. Aquella era, sens dubte i segons els plànols que tenia, la Casa d’Audiències, la de la Inquisició. Em vaig adonar que la gran xemeneia rectangular era la que jo mateix veia des de la meva habitació, tot i que no havia pogut fer-me la idea del conjunt per culpa d’altres edificacions i sobretot dels arbres que s’interposaven en les vistes. L’estructura tenia dues plantes, des de la meva perspectiva, però per la inclinació del terreny vaig suposar que hi devia haver un soterrani o una planta baixa, mirant precisament cap al que en el at havia sigut el monestir de Santo Estevo. Semblava una mica abandonada. Les portes i les finestres eren de fusta pintada de verd, però el to ja estava descolorit i l’aparença, no cal dir-ho, no era de gaire solidesa. Algunes heures començaven a devorar part d’un lateral de la construcció, sense que a aquesta semblés saber-li greu. Vaig trucar a la porta. Res. Silenci. Portava el mapa que havia aconseguit gràcies als llibres que m’havia regalat l’arxiver, que detallaven com se suposava que havien estat el monestir i les seves dependències principals just fins al 1835, quan la desamortització havia fet que la vida monacal s’evaporés d’aquells boscos. M’hi vaig concentrar, i després em vaig tombar i vaig alçar la mirada. Sí, allà tenia la casa del metge, pràcticament

davant per davant de la d’Audiències. El seu escut també tenia nou mitres, però tant la finca com el blasó eren molt més discrets i petits que l’altra. Segons la meva informació, la casa del metge era fins i tot més antiga, perquè havia estat construïda el 1687. L’entrada, per descomptat, em va semblar més acollidora que la de la Casa d’Audiències: quatre esglaons de pedra i a cada costat un espai de mur de farciment amb prou superfície per a una jardinera, que en aquell temps devia rebre els visitants fent-los un corredor floral. A l’esquerra ara només hi havia herba, però a la dreta unes hortènsies blaves precioses encara sobrevivien, a punt de ser engolides per la tardor imminent. La casa del metge havia estat restaurada amb molt bon gust. Una porta de fusta blava i brillant, malgrat que estava tancada, convidava a trucar-hi. La casa tenia dues plantes, i a la de dalt, almenys en aquella façana de l’edifici, només hi havia una finestra, amb unes agradables contrafinestres blaves obertes. Vaig trucar a la porta, i al cap de molt poc em va obrir un home de posat afable, amb els cabells i la barba blancs i ben tallats; unes ulleres de llegir estaven a punt de relliscar-li de la punta del nas. Em vaig presentar com un professor universitari amb una investigació en curs, perquè això d’al·ludir a mi mateix com a detectiu em semblava impropi i exagerat. Li vaig explicar que estava buscant els nou anells, i li vaig preguntar obertament quant de temps feia que vivia a Santo Estevo. —Ni visc ni deixo de viure aquí —va somriure—. Vaig i vinc. Però i, i, li ve de gust un cafè? —Gràcies, no vull molestar... —Si us plau! Que potser es pensa que rebo gaires visites? —va insistir, recolzant-me una mà a l’espatlla i gairebé obligant-me a ar—. O sigui que els nou anells... No sé si podré ajudar-lo gaire —es va queixar, amb un sospir eloqüent—. Per cert, em dic Germán. I vostè es diu...? —Jon, Jon Bécquer. —És veritat, m’ho acaba de dir. Quin cap. Endavant, endavant! I així, sense deixar de sorprendre’m davant la confiança d’aquell home, vaig entrar a casa seva. L’interior no era gaire gran, però sí inesperadament lluminós; havien aconseguit unir el at de la casa amb la modernitat. Era una planta

baixa diàfana, amb terres i sostres de fusta; a l’esquerra, una sala molt acollidora i, a continuació, un despatx amb un ordinador portàtil damunt la taula. Hi havia moltes prestatgeries amb llibres, que arribaven fins al sostre. Al davant i a la dreta, una cuina moderna, amb mobles de fusta blanca rústica, amb una illa per cuinar i una taula sota una enorme campana que havien conservat, i que jo ja sabia que aquí anomenaven lareira. Unes escales de fusta pujaven cap al segon pis, però no em vaig atrevir a perseguir-ne el recorregut amb la mirada, per por de semblar massa tafaner. —Li agrada? L’ha decorat la meva dona. —És molt acollidora —vaig etre—, la seva dona té molt de gust. Ell va assentir i em va convidar a seure en un sofà amb un alegre estampat floral, als peus del qual reposava una manta plegada amb cura. En asseure-m’hi, vaig poder contemplar el gran quadre que presidia la sala, i que des del rebedor no havia pogut veure, perquè era en el mateix angle que la paret de l’entrada. Representava la sala d’un mariner, això era indubtable. Al quadre hi havia detalls oceànics i simbolismes pertot arreu. Al fons, una finestra s’obria al mar blau i a diversos velers navegant. —El vaig penjar aquí per poder-lo veure mentre treballo —va comentar en Germán mentre posava una cafetera italiana al foc i mirava de reüll el seu despatx. En efecte, des de la taula tenia just al davant la sala i el gran quadre. Hi havia altres teles per l’estança, gairebé totes de paisatges marins, amb gavines i horitzons blaus, però cap com aquella, ni per les dimensions ni pel contingut. La imatge em va recordar L’habitació de l’artista a Arles, de Van Gogh, però, en comparació, el quadre de Van Gogh semblava pintat per un nen petit. —És de Lugrís, el coneix? —Eeeh, no —vaig etre, molest amb mi mateix. Era veritat que no era historiador ni expert en art, però la meva feina dels últims temps rescatant quadres perduts del segle XX

hauria d’haver-me donat una mica més de cultura pictòrica. —Un pintor gallec, boníssim... Habitación do vello mariñeiro. En realitat, és una còpia. Ja era aquí quan vaig comprar aquesta casa. El vaig trobar embolicat entre mantes, aquí mateix. Digui’m, què li diu, el quadre? —Com? Doncs... no ho sé, a veure... —vaig contestar, per guanyar temps. Em vaig acostar a la tela, en la qual es podien veure maquetes de vaixells, instruments de navegació, petxines, llibres, diverses peces de mobiliari i un mapamundi i tot. —Suposo que és la casa d’un capità de vaixell que en qualsevol moment entrarà per la porta. En Germán va riure. —Sí, jo de vegades també penso que tornarà en el moment més inesperat. El que és fantàstic d’aquest quadre és que, tot i que només mostra objectes, en realitat és el retrat d’una persona, ho veu? —va insistir, acostant-s’hi—. Tota l’habitació és una biografia i una radiografia d’una persona. Són els objectes els que són portadors de la memòria. —Ah. En aquell instant em vaig preguntar com podia ser que estigués vivint aquella escena amb aquell senyor gran, que encara no era un ancià, si feia uns minuts jo no era més que un investigador despistat preguntant a la babalà per uns anells perduts. No havia esperat trobar-me cap expert en art en aquell poble perdut, precisament. I encara menys que fos tan amable i em convidés a entrar a casa seva només de conèixer-me. M’imagino que als pobles hi ha molta gent així, més confiada i sociable. I les paraules d’aquell home coincidien amb els meus interessos: jo, des de sempre, perseguia les històries dels objectes, no la seva qualitat artística. —D’això tracta la meva feina. Dels objectes portadors de memòria. —Ah, vostè encara...? —Més o menys. —Va tornar a somriure—. Sí, encara treballo. He estat professor

durant vint-i-cinc anys a la Facultat de Belles Arts de Pontevedra, la coneix? —No, em sap greu. —No té importància... Doncs encara col·laboro amb la universitat, fent xerrades i conferències, ja sap. I ara estic acabant d’enllestir un assaig sobre la vida dels objectes en l’art, el que expressen sobre els seus propietaris. —Que interessant. En Germán es va arronsar d’espatlles. —Alguna cosa s’ha de fer. I vostè, on imparteix classe? Li vaig parlar de la meva tasca universitària com a antropòleg social, però li vaig donar a entendre, més confiat, que també em dedicava a l’art robat o perdut, a l’agència Samotracia. —Caram... O sigui que vostè és una mena d’Indiana Jones? —Això diuen —em vaig veure obligat a reconèixer, somrient i rendit davant d’aquella etiqueta que ni a mi ni a en Pascual ens esqueia gens—. Hi ha qui ens anomena detectius, però és un terme al qual no acabo d’acostumar-me, l’hi confesso. —L’entenc... —Em va observar amb gest amistós—. I per això busca els anells, per a la seva empresa? —Oh, no... Ningú no els reclama, temo —li vaig explicar, corresponent a la seva confiança i afabilitat. Després, li vaig somriure amb una expressió còmplice—. Suposo que els busco perquè també sé que són portadors de memòria. En Germán em va observar durant uns segons i em va tornar el somriure. Va anar a retirar la cafetera del foc, que començava a xiular i que ja havia inundat l’espai d’una aroma agradable. Va treure dos petits bols de fang brillant i marró de l’armari i hi va servir el cafè. —De manera que busca els nou anells... Si li dic la veritat, jo em pensava que era una llegenda.

—No paro de comprovar que és el que tothom es pensa —vaig etre—, però el cas és que he trobat documents que n’acrediten l’existència fins al segle XVII . —I a partir d’aquí, res? —Res de res. —I ja ho ha preguntat al capellà? —No, m’han dit que no viu aquí. De fet, fins demà no el coneixeré, i serà llavors que podré entrar a l’església per primera vegada. —Demà ve el pare Julián? Un dia entre setmana? —És que ha d’obrir l’església a la restauradora del bisbat. —Ah, una restauradora! Doncs a veure si fan una mica de feina, tot allò està força deteriorat, ja ho veurà. En comparació amb el parador, són la nit i el dia. —Això m’han dit. En Germán es va asseure davant meu i va deixar damunt d’una tauleta el cafè i un parell de talls de pa de pessic, que semblava casolà. «L’ha fet la meva dona», em va explicar. On devia ser, ella? Potser fent la migdiada. Em va semblar que no tenia prou confiança per preguntar-l’hi. Vaig voler centrar-me en el meu objectiu i vaig insistir en el misteri que m’havia portat fins a Santo Estevo. Vaig pensar que tot plegat podria ser com en les novel·les, en què l’investigador va topant casualment experts pertot arreu, però en el meu cas l’únic llicenciat en Història amb qui havia ensopegat, el jove pare Quijano, m’havia desanimat amb els viatges del tal Morales. Tindria la mateixa sort amb aquell senyor tan agradable, expert en art? —Així doncs, no li sona cap tradició ni cap llegenda relacionada amb els anells? —Si li dic la veritat, no. La Linda i jo vam comprar aquesta casa deu fer uns vint

anys, abans que arreglessin el monestir. Allà només hi havia ruïnes i males herbes pertot arreu, l’hi asseguro. L’únic que estava operatiu era l’església, que jo crec que no es va tancar mai. No, era obvi. Això meu no seria com a a les novel·les. Els meus anells semblaven haver-se diluït en el temps, igual que el forn de pa d’Alberguería. Ara que... Què acabava de dir en Germán sobre l’església? —L’església?... I tant que sí! L’església! —vaig exclamar, fent-me uns copets al genoll—. La desamortització va afectar només el monestir, no l’església. En Germán em va mirar amb curiositat. En la seva expressió vaig intuir que el que jo havia dit li semblava una obvietat. —Qui ho sap —vaig aventurar—, potser els anells encara hi són amagats. —No el vull desanimar, però ja li dic que a l’església i la sagristia, que jo sàpiga, hi queda ben poca cosa. —No perdo l’esperança —vaig somriure, acabant-me el cafè—. Escolti, i com va acabar venint a viure aquí? Vull dir, si no és indiscreció... Això és una mica lluny de tot. —Sí, Santo Estevo no és el centre de Manhattan, no cal dir-ho. —En Germán va riure sense amagar-se’n—. Va ser cosa de la Linda. Havia conegut la zona de petita, i buscàvem un lloc per als caps de setmana, per desconnectar, sap? Ella també ha estat professora a la universitat, i de tant en tant ens convenia un canvi d’aires. Ara anem i venim de Pontevedra com ens ve de gust. Tampoc no tenim fills, de manera que... En fi, aquí a la tardor es poden fer unes rutes de senderisme úniques... Ja n’ha fet alguna? —No, no he tingut gaire temps per al turisme. —Oh, doncs ja que li agraden les llegendes, aquí mateix té el camí de pujada a Chao da Forca. —Perdoni, a què? —A veure... No sé ben bé com traduir-ho del gallec; equival més o menys a Lloc de la Forca.

—Però aquí penjaven la gent? —Des que jo hi vinc, no —va fer broma, picant-me l’ullet—, però antigament pujaven els ajusticiats allà dalt i els penjaven. Per a què es pensa, si no, que servia la Casa d’Audiències? Vaig estar a punt de respondre que per celebrar judicis, però a l’instant em vaig adonar de la meva pròpia ingenuïtat, que em va avergonyir. Els drets civils, per sort, han avançat bastant en els últims segles, almenys a Europa. —M’agradaria veure’l. Potser vostè, si és tan amable, em podria ensenyar com arribar-hi... Ah, i parlant de la Casa d’Audiències, abans hi he trucat i no m’ha obert ningú. Sembla una mica abandonada. —Sí, és veritat, i és una llàstima. És que viuen a Madrid i venen només a l’estiu. En Ricardo sí que li podrà explicar coses, és descendent directe de la família de l’antic alcalde, que em penso que va comprar la propietat al segle XIX . En Ricardo és metge, i va exercir a Madrid molts anys, però ja fa temps que es va jubilar. No deuen haver sentit el timbre, perquè aquests dies són aquí. —Potser han sortit. —Ho dubto. Des que a en Ricardo el van operar de la laringe no està per a gaires ejades. De fet, estaven a punt de reformar la casa quan li van diagnosticar el càncer, i ara ja no sé què faran, la veritat. A la seva dona no li agrada el camp tant com a ell. Això sí, des que nosaltres venim per aquí ni ell ni ella han fallat cap estiu, i moltes vegades es queden fins a l’octubre. —Vaja, doncs serà molt interessant parlar amb ells. Hi tornaré més tard, a veure què m’expliquen. De sobte, en Germán va semblar tenir una idea que li va il·luminar el rostre. Amb gest decidit, es va aixecar i es va posar a recollir les tasses de cafè i el poc que quedava del pa de pessic, i va anar de dret cap a la cuina. —Miri, sobre els anells jo el puc ajudar ben poc, però si vol puc presentar-li l’Antón, que va ser vigilant del monestir durant gairebé trenta anys, i després

l’acompanyaré a casa dels Maceda. —De qui? —Dels Maceda, els amos de la Casa d’Audiències. Si abans no li han obert deu ser perquè estaven fent la migdiada. —Ah. I la seva dona... no l’avisem? —La Linda? Oh, tranquil! Amb aquestes pastilles que li fa prendre el metge no crec que es llevi fins a les cinc. Vaig somriure. —Ja veig que aquí la migdiada és sagrada. —Ens acosten al son més els anys que no pas les ganes de dormir, senyor Bécquer! —va exclamar en Germán de bon humor, sense cap indici de tristesa —. Va, som-hi! —Segur que no és molèstia? Puc venir en un altre moment. —Que no, home. Si és aquí al costat, dues cases més amunt. L’Antonio el rebrà encantat, ja ho veurà. —I com és, això que va ser vigilant del monestir? En Germán es va arronsar d’espatlles. —Suposo que devia ser cosa de la Diputació, per la conservació del patrimoni i tota la pesca. L’Antonio, de fet, és una de les poques persones nascudes a Santo Estevo que encara hi viu. Va treballar uns quants anys per al ferrocarril i després va ser el vigilant de les ruïnes, fins que van arribar els del parador per reformarlo. Em vaig posar dret i, animat per la nova porta que s’obria per a la meva investigació, vaig acompanyar el vell professor a visitar l’home que havia estat l’últim guardià del monestir de Santo Estevo.

11

La història d’en Jon Bécquer

Les aldees de Galícia són, decididament, llocs màgics i extraordinaris. Quan hi arribes, tot sembla en silenci i en calma, i fins i tot pots percebre una mena d’indiscutible abandó incipient, el que ja ha fos tota esperança. I, amb tot, si ets pacient i deixes ar una mica de temps, observes una cortina que s’obre i et mira, una aroma agradable de menjar al foc, un detall floral i fresc en alguna finestra. Si la meva primera impressió de Santo Estevo havia estat la d’un lloc pràcticament abandonat, amb el transcurs de les hores vaig comprendre que en un poble tan petit hi havia molta més vida que a la meva comunitat de veïns del centre de Madrid. Tothom es coneixia, tothom sabia, i tothom entenia el pas de les hores de la mateixa manera. L’Antón vivia en una casa de pedra, una planta baixa que semblava força antiga, però no tant com la d’Audiències o la del metge. No tenia escut, però sí un nom: en deien la Casa de Sa. Immediatament després que en Germán ens presentés, l’Antón ens va portar al seu celler; semblava l’escenari d’una pel·lícula gòtica, vestida de tons foscos i ombrívols, però amb una capacitat evocadora irresistible. Hi havia andròmines pertot arreu, fanals antics i fins i tot dues bigues de fusta enormes, que l’Antón va justificar explicant que eren de la seva època com a treballador en la construcció de les vies del ferrocarril. Al mig del celler hi havia una gran bota de vi buida i en posició vertical, que era clarament utilitzada com a taula. Al seu voltant, quatre o cinc tamborets alts, tots diferents, i em penso que algun de fabricació casolana. L’Antón va enviar la seva neta, una nena que no arribava als onze o dotze anys, a buscar alguna cosa de picar per als invitats. Resultava sorprenent, però es podia

intuir que al pis de dalt de la casa hi havia vida en abundància. «É que os netos non empezan a escola ata a semana que vén», havia explicat el meu amfitrió. A estones em parlava en castellà, tot i que es notava que ho feia amb esforç, perquè el seu idioma habitual era un gallec melòdic, suau i acollidor. Per desgràcia, jo a penes l’entenia quan parlava la seva llengua materna, de manera que vaig parar bé l’orella i la resta dels sentits per captar cada matís, cada gest i cada senyal. L’Antón era baixet i, malgrat la seva edat, el seu cap lluïa una mata ufanosa de cabells blancs, pentinats de manera desordenada i que ell de tant en tant s’esbullava amb la mà dreta, com un tic repetitiu i involuntari que ja s’havia convertit en un costum. Durant gairebé dues hores ens va complimentar amb uns embotits casolans extraordinaris i amb un pa tan saborós i compacte que m’haurien bastat i satisfet per no menjar res més durant un mes. Es va entretenir explicant-nos les bondats del vi blanc que ell mateix produïa, i de la qualitat del qual puc donar fe, perquè entre en Germán, el mateix Antón i jo ens vam beure quasi dues ampolles d’aquell nèctar deliciós, que a ells no semblava que els fes efecte, però que a mi ja em feia sentir flotant, sense tocar a terra. Els objectes estrafolaris que hi havia repartits per tot el celler semblaven ballar i picar-me l’ullet picardiosament amb els seus ulls invisibles. Potser tenia raó en Germán i els objectes parlaven dels seus amos. Si era així, aquell home, l’Antón, tenia molts colors i històries a dins. I, per descomptat, era llest: havia aconseguit que jo li expliqués les meves aventures i experiències com a investigador i, a més a més, tot el que havia esbrinat sobre els nou anells, tot i que fins llavors ell només havia reconegut que «n’havia sentit a parlar», i havia afirmat que no els havia vist mai. Va arribar un moment que em va fer l’efecte que no érem en aquell carismàtic celler per xerrar despreocupadament, sinó que l’objectiu real era estudiar-me, analitzar qui era en realitat el foraster. —¿Qué lle mira á cunca? —Qui, jo? Què li miro a què...? —A l’instant vaig comprendre que es referia al bol en què m’havia servit la beguda—. Ah, res, res... —vaig dir a l’Antón, que m’observava amb curiositat—. És que m’ha cridat l’atenció que ho prenguin tot en el mateix recipient —vaig explicar, alçant el bol de fang fosc que m’havien donat per al vi, i que era idèntic al que en Germán m’havia ofert abans per al cafè.

—És clar, home —va riure en Germán—, que no veu que el fang aguanta bé el fred i la calor? D’aquí a no res veurà com al caldo gallec no hi trobarà el mateix gust si se’l pren en un plat que si se’l pren en una cunca. Ja m’ho dirà! Vaig assentir, fent un altre trago d’aquell vi deliciós, mentre ja m’imaginava un caldo gallec fumejant i deliciós. En Germán es va excusar, dient que se n’anava a casa seva a buscar «un altre vi meravellós» perquè el tastéssim; abans de sortir, se’m va acostar a cau d’orella i, rient, em va xiuxiuejar que, de ada, li diria a la Linda on era, perquè si ja s’havia despertat, potser a ell aquella nit li tocaria dormir al sofà. Quan em vaig quedar a soles amb l’Antón, vaig aprofitar per agrair-li altre cop la seva hospitalitat, perquè era la segona vegada en el mateix dia que un desconegut em convidava a entrar a casa seva i em tractava com un amic. —E logo, com l’hauríem de tractar? Vaig somriure. —No ho sé —vaig etre—, però no m’imagino al centre de Madrid gent tan confiada amb els estranys. —O mellor é vostede o confiado, entrant a cases de gent que no coneix. L’Antón va somriure divertit, i la seva mirada entremaliada em va aclarir a l’instant, per a gran alleujament, que feia broma. Va ser en aquell moment quan va aprofitar per confessar-me els seus secrets com a últim guardià del monestir. No entenia algunes de les paraules que deia, però ell va acabar parlant en castellà gairebé tota l’estona per assegurar-se que el missatge m’arribava amb claredat. —No el vull desanimar, però no continuï buscant-los. Allà no hi quedava res. —Com en pot estar tan segur, Antón? Van aparèixer uns quadres, devien estar amagats en alguna banda. Es va quedar pensatiu. —Devien estar desats a la sagristia, en algun armari... no ho sé. Però si demà entra a l’església, fixi-s’hi bé. A l’esquerra veurà les restes de l’orgue, la carcassa. Sap on és tot el que falta? —em va preguntar de manera retòrica i

bevent un altre glop de vi, mentre jo m’arronsava d’espatlles—. No ho sap ningú. S’ho van emportar, com quasi tot. Dubto que quedi res de valor ni al monestir ni a l’església. —Els sepulcres dels bisbes sí que hi són. —Però això són relíquies sagrades! —Igual que els anells —el vaig desafiar, mirant-lo als ulls. Vam mantenir les mirades en duel uns segons, tots dos amb el gest seriós. De sobte, va començar a riure i em va servir més vi. —Ai, quina gent, els de Madrid. Ets bon xicot... Mira, non hai ninguén en todo Santo Estevo nin no mundo que coñeza mellor ese mosteiro ca min. Com qui diu de caminar en vaig aprendre allà, i de petit hi anava a buscar mores. Però una cosa sí que hi vaig trobar. Vaig guardar silenci, expectant. El vell va continuar parlant. —Llibres, papers... Alguns els vaig vendre. No et pensis que no va venir gent de la capital per comprar-me’ls. Per a mi no valien res... Moltes altres coses van desaparèixer, i a hores d’ara ja és impossible saber qui se les va emportar ni a on. Hi havia casulles, quadres, creus, què sé jo! I si demà ve aquesta restauradora, se n’endurà més coses. —Però només per arreglar-les. L’Antón va somriure amb tristesa. —El que s’emporten de Santo Estevo ja no hi torna mai. Em vaig quedar pensatiu, sospesant fins a quin punt aquell home em deia la veritat, perquè a hores d’ara jo ja estava convençut que en aquella casa hi conservava unes quantes de les seves troballes del monestir. Potser no es tractava dels anells, però, tot i així, em feia la sensació que es mostrava massa parc i hermètic amb relació als anells, massa prudent. Just en aquell instant va tornar en Germán amb l’ampolla de vi a la mà. —Ha començat a refrescar, per fi —va dir només d’entrar, deixant clar que

aquelles restes de l’estiu li sobraven i que enyorava l’arribada de la tardor. Es va dirigir a mi—: Els Maceda fins i tot han encès la llar de foc. —¡Pero se non fai frío! —va exclamar l’Antón, remenant-se els cabells una vegada més. —Deu ser per torrar castanyes, què sé jo, però el cas és que són a casa, hi vols anar? —em va preguntar, tutejant-me, perquè les dues hores de vi compartit havien bastat per deixar de banda les formalitats. —Seria magnífic, la veritat. —Antón, vens? —Per què non. Som-hi. En Germán va deixar l’ampolla damunt de la bota de vi, dient que quedava per a una altra ocasió i, amb pas alegre, com si es tractés d’una aventura desenfadada i inesperada que jo fos allà investigant, va començar a capitanejar el eig de menys d’un minut fins a la Casa d’Audiències.

En efecte, de manera sobtada, el temps havia canviat, havia refrescat força, i ja s’intuïa que les hores de claror començaven a arronsar-se. Des d’allà, la llum es reflectia d’una forma especial al bosc que ens envoltava, que semblava abrigarnos com si fos una capa protectora. Tots tres vam sortir de la Casa de Sa i vam baixar cap a la placeta principal. Em vaig fixar en les ruïnes d’un edifici que devia haver estat imponent, i l’Antón em va aclarir que allò havia estat la casa d’impostos, també anomenada notaria. Descendint només un parell de dotzenes de metres més, ja vam trobar a l’esquerra l’antiga casa del metge i, a la dreta, la d’Audiències. En Germán va trucar a la porta dels Maceda amb determinació, i aquesta vegada sí, al cap de pocs segons va aparèixer a l’entrada una dona primíssima i exageradament maquillada, sobretot a la zona destinada al coloret i l’ombra d’ulls. No sabria dir quants anys tenia, però malgrat l’agilitat dels seus moviments a mi em va semblar que moltíssims. Els cabells, tenyits d’un ros exagerat, els portava recollits en un monyo que em va semblar fins i tot aristocràtic, d’una altra època. A les mans, uns quants anells d’or li feien joc amb

les arracades, rematades per unes maragdes sense brillantor, però que sense cap dubte no eren bijuteria. —Com estàs, Lucrecia? Com va tot? —Ja ho veus, aquí, de puta pena. A veure si ens en anem d’una vegada a Madrid, collons. A veure, què voleu? —va preguntar, estudiant-me de dalt a baix amb desvergonyiment. Els vapors etílics que portava es van posar en guàrdia només de sentir-la, i em van recomanar que fingís una sobrietat absoluta, perquè ja m’havia quedat clar que la Lucrecia no era una velleta amable. En Germán devia estar acostumat a la seva veïna, perquè no havia perdut el somriure ni un segon i li seguia la veta, com si ella li hagués ofert un pastís acabat de sortir del forn i l’hagués convidat a entrar amigablement. —No res, dona, què hem de voler. Només àvem per veure com estava en Ricardo. —Doncs morint-se, com tots. I aquest qui és? —Ah, doncs un amic detectiu que volíem presentar a en Ricardo. —Un detectiu. —Va començar a riure i a fer que no amb el cap—. El que ens faltava en aquest poble. A veure, i què investiga, si es pot saber? —em va preguntar sense embuts, escrutant-me sense dissimular. —Bé, jo... soc més aviat un investigador interessat en la història i l’art de la zona. Em dic Jon Bécquer, soc professor d’Antropologia a la Universitat de Madr... —Per l’amor de Déu, no vull sentir res més —em va interrompre, començant a apartar-se de la porta per deixar-nos ar—, em pensava que vindria per alguna cosa interessant, i no per la història d’aquest poble. —La dona va sospirar amb tedi i es va dirigir a en Germán—. Ai, Senyor, quina creu. Vinga, eu. És a la sala. La Lucrecia va acabar d’obrir la porta del tot i, sense dir res més, ens va donar l’esquena i es va esmunyir per un adís lateral. L’Antón, en Germán i jo ens vam quedar completament sols al rebedor. Per descomptat, l’interior de la Casa

d’Audiències era molt més senyorial que la ruïna que jo intuïa des de l’exterior. Tot tenia un aire decadent, però les parets de pedra, cobertes de tapissos, murmuraven que no, que allà encara no havia arribat la foscor. A mesura que caminàvem cap al que jo suposava que era la sala, en Germán em xiuxiuejava a cau d’orella tota mena d’explicacions: «No és tan antipàtica com sembla. És que la casa és d’ell, a ella no li ha agradat mai gaire venir». «Encara que ho vegis tot deixat, aquesta gent tenen molts diners, però veient en Ricardo tan malaltó ella ja no ho vol arreglar... Potser aquest serà el seu últim estiu. Una pena». «Sí, sí, aquest rellotge és autèntic, em penso que del segle XVIII ». «Aquesta col·lecció? Ah, armes de finals del XIX i principis del XX , juraria». Vam travessar dues àmplies voltes de pedra que em van deixar bocabadat. Des de l’exterior, com a molt, hauria imaginat uns terres i uns sostres de fusta noble, però no aquell desplegament d’obra de pedra picada. Vam arribar a una sala impressionant, que tenia a la dreta, com vaig poder veure, una llar de foc de pedra enorme, de la qual sobresortia una mena de coberta, ampla i també de pedra, sostinguda per dues columnes. Al costat del foc, que començava a cremar tímidament i que en efecte semblava que havien encès per torrar-hi castanyes, hi havia una butaca d’orelles i un escambell que completaven l’estampa de lloc de recolliment ideal per a quan arribés l’hivern. Al davant i a la meva esquerra, una gran biblioteca amb llibres antics i diversos sofàs gastats, que en el seu temps degueren ser caríssims. La sala tenia dues finestres orientades cap al parador, i, al costat d’una d’elles, trencant l’encant d’aquell lloc tan vetust, hi havia un petit televisor. Davant per davant de l’aparell, un home assegut en un tresillo de vellut vermell ens donava l’esquena. Des de la seva posició, amb una simple desviació de la mirada, podia veure tant el televisor com el parador, la visió del qual es dominava per complet des d’on

era. Pel que havia dit la Lucrecia, vaig suposar que l’home devia estar molt malalt, de manera que em vaig preparar per intentar xerrar amigablement amb un home a punt d’arribar a la seva pròpia nit. En Germán es va escurar la gola de manera tan solvent que quasi va semblar natural. Després de la tosseta fingida, se’m va acostar unes es. «És una mica dur d’orella», em va explicar en un xiuxiueig. —Ricardo, com estàs? Venim a donar-te la llauna una estona. El nostre amfitrió, per fi, va semblar adonar-se de la nostra presència: em va sorprendre veure com s’aixecava amb agilitat i es dirigia cap a nosaltres. Em va semblar menys arrugat que la seva dona, però tampoc resultava cap despropòsit calcular-li uns vuitanta anys ben bons. —Home, que bé. I com heu...? —Ens ha deixat ar la Lucrecia, però com que hi ha confiança hem vingut sols. En Ricardo va assentir amb un d’aquells somriures que amaguen un cansament inconfessable. La seva veu em va sonar gruixuda i espatllada, però a l’instant vaig comprendre que darrere l’elegant fulard de seda que portava al coll devia ar algun tipus de cànula o de cicatriu recent a causa del càncer de laringe. No obstant això, el seu aspecte, en general, no era dolent: el batí que portava per estar per casa, en aquella casa immensa, era de bona qualitat, i ell anava afaitat, i pentinat amb els cabells tirats enrere amb una quantitat indecent de gomina. La mandíbula definida i els trets ben dibuixats em van fer intuir que, de jove, devia haver estat un home raonablement atractiu. Es va acostar a cadascun de nosaltres per donar-nos la mà i, malgrat el seu aspecte polit, vaig poder notar la inquietant barreja d’olor de medecina i malaltia que desprenia. Cada vegada que deia una frase amb la seva veu esquinçada, s’aturava per agafar aire amb intensitat; semblava que hagués estat submergit al mar una llarga estona i que n’emergís per respirar. —I a qui em portes aquí, professor? —va preguntar a en Germán, però mirantme a mi i sense decidir-se a deixar-me anar la mà. Vaig comprendre que aquell home m’analitzava i em radiografiava amb detall, potser fins i tot des que jo havia entrat per la porta de la sala.

—Doncs mira, un investigador famós. —Oh, què dius, ara. Vaig restar importància a les paraules amb què m’havia definit en Germán fent un gest de negació amb la mà. Almenys no m’havia presentat com a detectiu, perquè aquell terme solia elevar les expectatives de la gent, que es pensaven que eren davant d’algú amb una vida summament interessant, quan en realitat només es trobaven amb mi. —Segurament no em coneix —vaig dir amb falsa modèstia i, en el fons, una mica molest que ningú em reconegués—. Em dic Jon Bécquer —em vaig presentar, i li vaig explicar una mica la meva feina a la universitat i a Samotracia, on feia equip amb el meu amic Pascual. —O sigui que Jon Bécquer... —L’home em va mirar durant uns segons, com si s’estigués rumiant quina nota posar-me. De sobte, el rostre se li va il·luminar—. Vostè no deu ser pas el de l’anell d’Oscar Wilde! —El mateix —li vaig confirmar, satisfet per fi que el ressò d’algun dels meus èxits hagués arribat a aquell bosc perdut al cor de Galícia. —Sí, ja sé qui és —va dir amb satisfacció—, el vaig veure al telenotícies. Que interessant... I com és que ha vingut a parar a Santo Estevo? Unes vacances? —Investiga els nou anells dels bisbes —el va informar l’Antón, encreuant els braços i asseient-se al braç d’un dels sofàs—, però xa lle dixen que de tot això del monestir no en queda res. En Ricardo per fi em va deixar anar la mà i em va mirar amb una curiositat renovada. —O sigui que els anells... Però això no era una llegenda? —Aquesta és la pregunta estrella d’aquests dies, la veritat. Però jo crec que van existir. En Ricardo va somriure. —La veritat és que a Santo Estevo no es parla d’aquests anells des de fa molt de

temps. Ja sap que l’Antón va ser vigilant del monestir? —Sí, m’ho ha explicat. —Doncs llavors ja l’hi deu haver dit... Allà ja no hi quedava res quan van fer el parador. Em vaig arronsar d’espatlles, una mica derrotat davant de l’escepticisme amb què ensopegava sense parar. —L’esperança és l’últim que es perd... o això diuen, almenys. —Els joves sí, això diuen. Va agafar aire i em va mirar amb un punt de condescendència, si bé tot seguit ens va convidar a tots a seure als amples sofàs, enfront de la biblioteca. No vaig poder evitar considerar que molts d’aquells llibres antics segurament també havien sortit del vell monestir. En algunes prestatgeries i taules vaig poder observar des de canelobres antics fins a elements litúrgics repartits com a simples elements de la decoració. Als mobles hi havia col·leccions de tota mena: un parell de dagues, una espasa i moltes claus antiquíssimes. Darrere els vidres d’una vella vitrina, una col·lecció de pistoles més o menys antigues acumulava discretes capes de pols. Tot el que veia semblava que volgués parlar-me, enviarme missatges xifrats, però el cervell no deixava de ballar-me per culpa del vi que havia pres a casa de l’Antón. En aquell instant va aparèixer la Lucrecia, acompanyada d’una dona jove que pels seus trets semblava d’origen sud-americà. Portava una safata amb vasos diminuts i una preciosa i delicada ampolla de vidre, a l’interior de la qual es gronxava un líquid tan negre com un mal presagi. Damunt la safata, un enorme pastís de poma partit en porcions. Qui ho hauria d’haver dit? Al final, la Lucrecia no era tan mala amfitriona. —Gràcies, Elsa, deixa-ho aquí —va ordenar—. Elsa! Que ho deixis aquí —va insistir, alçant la veu exageradament—. Està sordíssima —ens va explicar, mig aclucant els ulls i dirigint-se a mi, però amb un volum més moderat que el que havia fet servir amb la noia—. A veure, senyors. Un licor de cafè, que ja són més de les sis. —Jo no ho sé pas...

—Doncs s’ha de saber, noi, s’ha de saber! —va riure ella, posant-me un vas a la mà. En Germán em va mirar, i en el seu missatge no vaig saber desxifrar si es limitava a animar-me a tastar aquell licor o a avisar-me que no fer-ho seria una descortesia. La Lucrecia va començar a servir tots els vasos i, de sobte, va semblar recordar una cosa i es va adreçar al seu marit: —Ai, l’Alfredo és aquí, ara ve. —I com és? —Ens ha portat unes coses del supermercat, el tinc a la cuina descarregant. Li he dit que vingui. Com que avui sembla que tenim festa, què punyetes. —Ai, Lucrecia. —En Ricardo va agafar aire i em va mirar—. L’Alfredo és un noi del poble que, miri, precisament sap moltes llegendes de la zona. Just en aquell instant va entrar un home que em va semblar més o menys de la meva edat. Era corpulent, gairebé obès, i caminava amb gest despistat. Es van fer les presentacions, i així vaig saber que el nou convidat es deia Alfredo Comesaña i que, des de no feia gaire temps, de tant en tant es vestia de monjo per als turistes, als qui ejava pel parador. Però els seus coneixements de la zona semblaven més vinculats a rutes de senderisme que a la història. De fet, va confessar que s’havia inventat alguna de les llegendes d’ànimes en pena que explicava als hostes de l’hotel. —I se les emen, aquestes històries? —No ho sé. Quan eges de nit pel monestir és fàcil creure-s’ho quasi tot. —Deu ser la queimada que els prepares —va somriure en Germán, que ja s’havia negat tres vegades que la Lucrecia li reomplís el vas de licor de cafè—. Però el que vol saber el nostre convidat és tot el que sàpigues sobre els anells dels bisbes. Alguna idea? —Senyor Bécquer —va dir en Ricardo, sense deixar respondre l’Alfredo Comesaña i agafant aire, com si es disposés a fer una confessió meditada—, jo no els he vist mai. De fet, ja li he dit que en realitat em pensava que es tractava d’una llegenda. Però, en tot cas, suposem que trobés aquests anells. Per a què li

servirien? —Per a què? Són relíquies de fa gairebé mil anys, seria increïble trobar-los! —Per incloure’ls a la seva llista d’èxits davant de la premsa? —Li asseguro que això no és mai el nostre objectiu a Samotracia. —Per descomptat que no, el seu objectiu deu ser la recompensa estatal o dels particulars per les troballes, m’equivoco? —No, no s’equivoca —vaig reconèixer, posant-me una mica tens—, perquè la nostra feina té un preu, com la de tothom, però la nostra verdadera missió consisteix a restituir els objectes i les peces d’art al lloc on pertanyen. —Que altruistes. —No s’equivoqui —em vaig defensar—, no som una simple empresa que fa caixa; el meu company Pascual es dedica a la divulgació històrica i fins i tot científica d’algunes de les nostres troballes, i els seus articles han estat publicats a les millors revistes del nostre àmbit, a les més prestigioses. —Ah, doncs en aquest cas —va intervenir en Germán, crec que per donar-me un cop de mà i rebaixar una mica la tensió— només amb tot el que hi ha al celler de l’Antón en teniu per a deu articles al National Geographic. Tothom va riure, i la Lucrecia no va poder evitar intervenir. —Aquest celler llardós de la Casa de Sa? No, home, no, ja li ensenyo jo els nostres vells calabossos i me’ls posa en una revista com Déu mana, què caram. En Ricardo, en canvi, resultava impermeable a les bromes, i de tant en tant em mirava de fit a fit, i llavors tornava a endinsar-se en ell mateix, en els seus pensaments, del tot abstret. Per un instant vaig dubtar sobre el seu seny. Potser era una d’aquestes persones que, intuint la mort a prop, es prenen la vida de manera especialment intensa. O potser, com molts vells, es perdia en els seus pensaments i records, com si hi trobés l’única realitat autèntica a què agafar-se. Va tornar a parlar sense mirar-me, dirigint la vista cap al parador, finestra enllà. —Però la fama de la seva empresa augmentaria si trobés els anells.

—Segurament, tot i que no soc aquí per la feina de Samotracia. He vingut precisament en el meu temps de vacances, i la recerca dels anells obeeix a una investigació meva particular, sense cap interès econòmic. —Ja... —En Ricardo em va observar com si les meves explicacions, en comptes de suavitzar l’ambient, constituïssin una amenaça—. Suposem que trobés els famosos anells. Quina fi farien? —Doncs no ho sé... Els portarien a un museu, i així els podria veure tothom. —I a un museu de qui, de l’Església, del Govern? Perquè alguna d’aquestes institucions potser sí que li donaria una petita recompensa. —És possible —vaig etre—, però no hi compto. Suposo que qui hi tindria un dret obvi i prioritari seria l’Església. En Germán va intervenir dirigint-se a mi amb aire pensatiu. —Però l’Església potser guardaria les relíquies al dipòsit d’art on m’has dit que et va portar la restauradora, sense ensenyar-los al públic. —O podrien emportar-se els anells a un museu estranger, o vendre’ls, fins i tot —va afegir en Ricardo—. Oi, Germán? Que no s’han emportat Picasso, Murillo i fins i tot Velázquez? El professor va semblar esforçar-se per mostrar un gest concentrat, encara que havia begut tant que se li veien les galtes enceses i la claredat dels pensaments enterbolida. —Sí, bé... La Venus del mirall és a la National Gallery de Londres; sabeu que és l’únic nu femení que es conserva de Velázquez? —En Germán va comprovar que la dada no havia interessat a ningú i es va escurar la gola, nerviós—. També tenim... a veure... Picasso i la seva La dona que plora a Austràlia, i L’habitació blava a Washington... Què sé jo, ara mateix no me’n venen més al cap. —Però aquí parlem d’art sacre, de relíquies, jo no crec que... —No, senyor Bécquer? No creu que se’ls emportessin fora d’aquí, com per exemple al Museu d’Art Sacre de Santiago, o al de Monforte, o als museus vaticans de Roma, fins i tot? O el que no creu és que els puguin vendre a alguna

col·lecció privada per sanejar la seva economia? —va preguntar en Ricardo en to incisiu. —No sé si es refereix a l’Església, al Govern, o a... —Em refereixo a tot. Aquests anells i fins i tot nosaltres mateixos depenem de qui porti la batuta a cada moment, que no ho veu, senyor Bécquer? Els temps canvien, i les prioritats també. —En Ricardo agafava aire cada vegada amb més freqüència—. Ara, allò espiritual, l’essència de les coses, ja no val res. —No dic que no tingui una mica de raó, però continuo pensant que trobar aquests anells, més enllà dels meus interessos particulars, podria ser molt beneficiós per a la zona. —Beneficiós? Què es pensa, que vindrien exèrcits de pelegrins a veure’ls? —va rugir en Ricardo amb la seva veu esquerdada. Que continués parlant va contribuir a tensar l’ambient de manera definitiva. La seva decisió i vehemència em van deixar clar que per a ell aquell afer era molt important. —O creu, potser, que de sobte el Govern invertiria més en la zona, o que la diòcesi arreglaria l’església? No sigui ingenu, noi. —Si ho fos, no hauria arribat fins aquí. —Em vaig posar seriós—. Sé com funciona el món, senyor Maceda. Per això estic segur que en bones mans i amb la publicitat adequada potser els anells podrien tornar a atreure moltes persones a Santo Estevo. —I quines són, segons vostè, aquestes bones mans? Les dels polítics? Les de l’Església? —va preguntar amb marcada ironia, fent un descans per prendre alè. Es va produir un silenci incòmode, que va interrompre la Lucrecia acostant-se al seu marit i obligant-lo a asseure’s. —Ricardo, relaxa’t una mica, collons. Que te’m poses intens per una porqueria d’anells. A veure, aquest pastís de poma, que no me’n quedi gens a la safata, senyors! Com si amb això poguéssim destesar l’ambient, tots ens vam anar acostant al

pastís per fer-hi els honors. En Germán va començar a parlar de les virtuts i les delícies de la rebosteria, i va enllaçar el tema de manera sorprenent amb l’escassetat de pastissos que ell havia observat a les natures mortes de la història de la pintura espanyola. L’Alfredo Comesaña se’m va acostar i em va parlar quasi en un xiuxiueig. —De debò creu que aquests anells podrien atreure més turistes? Vaig assentir, sense saber encara si era una pregunta o una ironia. Vaig mirar el meu interlocutor als ulls i no vaig descobrir malícia ni sarcasme en el seu gest. Aquell gegant va assentir al seu torn, pensatiu, i entre tots ens vam posar a conversar sobre altres temes menors. Quan vaig sortir d’aquella centenària Casa d’Audiències ja era de nit, i les estrelles semblaven pètals de flors blanques i brillants il·luminant els boscos immensos que m’envoltaven. Em vaig acomiadar d’en Germán, a qui vaig agrair les seves gestions com a cicerone i a qui vaig assegurar que l’avisaria perquè em guiés al Chao da Forca quan pogués. Vaig baixar el camí empinat cap al parador i, un cop al davant de la gran porta d’entrada que donava pas al claustre dels Cavallers, vaig tenir la sensació de ser observat. Em vaig girar però no vaig veure ningú, i vaig alçar la vista cap a la Casa d’Audiències. Juraria que hi vaig veure la Lucrecia recolzada al marc d’una finestra, fumant i clavant-me una mirada tan esmolada com la seva llengua. A l’instant, però molt lentament, va recolzar-se la barbeta a la mà lliure i, ignorantme, va mirar a les estrelles. Va ser llavors quan vaig sentir el pes dels segles damunt les espatlles, i vaig saber que aquella tarda inoblidable havia estat carregada de mentides.

12

El sergent Xocas Taboada va mirar el rellotge i va comprovar que era quasi l’hora de dinar. Va sospirar profundament i va tancar la llibreta. L’agent Ramírez va anar al lavabo, i ell es va fregar els ulls amb un gest de cansament. —A veure, aclareixi’m una cosa, senyor Bécquer. Llavors, va conèixer el difunt Alfredo Comesaña el mateix dia, a la Casa d’Audiències. —Sí, senyor. —I no va parlar amb ell de res més tret del que ens ha dit? —No, l’hi juro. La vegada següent que el vaig veure va ser el dia abans de la seva mort, que va aparèixer per la cafeteria del parador mentre jo esmorzava, i em va demanar que quedéssim a la nit perquè volia dir-me una cosa important. —I vostè es va pensar que volia explicar-li alguna cosa sobre els anells, m’imagino. —Vaig mantenir aquesta esperança, sí. —I no li va semblar estrany? —Força, però què vol que li digui, en cap moment no vaig pensar a deixar de presentar-me a la cita. —Però no li va concretar el motiu de la trobada, suposo. —No, no ho va fer. —Que normal, tot plegat, no? En Bécquer es va arronsar d’espatlles, amb gest abatut. En Xocas es va aixecar i va estirar les cames, abans d’acostar-se a la finestra i mirar cap a la que ara ja sabia que era l’antiga Casa d’Audiències.

—I el difunt... quina impressió li va fer? Vull dir quan el va conèixer a casa dels Maceda. —Que quina impressió? Doncs no ho sé, un home senzill, què vol que li digui. —Senzill en quin sentit. No gaire llest? —Per dir-ho d’alguna manera. En Xocas es va tombar i va anar a agafar la seva llibreta, que va obrir per un full nou. Hi va escriure quatre noms. Germán. Antón. Ricardo. Lucrecia. Els va ensenyar a en Jon. —Abans ha dit que tots li resultaven sospitosos. Ja no sé si del suposat i, ara per ara, assassinat imaginari de l’Alfredo Comesaña o si d’amagar informació sobre els misteriosos anells. —No ho sé —va reconèixer en Bécquer, asseient-se al llit. De sobte, semblava que se sentia molt cansat—. En Germán és expert en art, l’Antón va ser el vigilant del monestir durant trenta anys... Figuri’s, trenta anys! I en Ricardo... Ja li he explicat com parlava dels anells, com si pertanyessin a Santo Estevo, com si no volgués que els trobés ningú. —Doncs si aquests anells encara existeixen i és ell qui els té amagats, no cal dir que amb vostè ha dissimulat força malament. —Potser els amaguen entre tots, jo ja no sé què pensar, què vol que li digui. —Quan diu entre tots, es refereix a aquesta colla de vells? —va riure el sergent —. La lògia dels nou anells —va afegir, impostant la veu en un to greu i un punt teatral. El professor en va fer cas omís. —He entrevistat més gent, aquests dies, no es pensi. Gent del poble, dels voltants. Tothom ha estat molt amable, molts em convidaven a entrar a casa seva, i li puc assegurar que gràcies a ells ja sé què és el café de pota, el bon licor de cafè i la crema d’orujo, però al final gairebé sempre ava el mateix... —No m’ho digui: li parlaven en gallec i no en caçava ni una. En Bécquer va somriure, acceptant la brometa.

—Això també. Però he notat que gairebé sempre, quan insistia en les preguntes sobre els nou anells, de sobte, no en sabien res. A alguns els sonaven vagament, d’altres em deien que eren una llegenda, i uns pocs canviaven de tema. —Segurament no li han mentit. Vostè mateix ha comprovat que a Alberguería ni un sol vell de la zona està al cas de l’existència del forn monacal. Per què aquí hauria de ser diferent amb els anells? —No sé explicar-ho, sergent. És... és com un pressentiment, una cosa que he percebut en les persones, en com eviten el tema, en com en Ricardo Maceda es preocupa pel futur dels anells si algú els descobreix. Sap en què em va fer pensar? —En què. —En el cas de la corona etíop que li he explicat abans, la que en Pascual i jo vam trobar a Holanda. —Home, barrejar uns anells de l’edat mitjana amb una corona d’Etiòpia potser és massa. —No se’n rigui, que té sentit. Alguns compatriotes del que guardava la corona sabien que la tenia amagada: sap quantes amenaces de mort havia rebut perquè la tornés? Però es va mantenir ferm, i ja li he dit que només la va tornar quan va veure que hi havia un govern mitjanament decent al país. —I què vol dir-me amb això, que aquesta colla de vells custodia els anells fins que a Galícia tinguem un «govern decent»? —va preguntar el sergent, en un to descregut. —No ho sé —va etre en Bécquer, amb una expressió que revelava que, a ell, aquella possibilitat també li semblava una mica absurda. En Xocas, veient la serietat pintada al rostre d’aquell curiós professor, va decidir deixar de mostrar-se sarcàstic. Amb tot, la història que en Bécquer li explicava de moment no el portava enlloc. En realitat, què hi feia, allà? Tot el que tenien era una mort natural i un extravagant detectiu d’art que semblava viure dins una pel·lícula. Tot i això, havia de reconèixer que ell continuava veient alguna cosa estranya en tot plegat, en com havia aparegut el cadàver de l’Alfredo Comesaña. No podia treure’s del cap les seves mans retorcent-se en la terra, però el cert era

que, deixant de banda un grapat de conjectures i suposicions, no tenia res. Va tornar a mirar el rellotge just quan l’agent Ramírez tornava del lavabo. —Miri —va dir a en Bécquer amb posat circumspecte—, de tot el que ens ha explicat no es pot desprendre una voluntat violenta o criminal contra l’Alfredo Comesaña, que li recordo que ara com ara ha mort per causes naturals. Quan rebem els resultats de l’autòpsia, si observem algun element que sigui indici d’homicidi, l’avisaré, per descomptat. —Oh, però llavors... se’n van? —Això sembla, senyor Bécquer. —Però encara no he acabat d’explicar-los les meves investigacions! —Suposo que deuen ser molt interessants, amb cavallers templers de vuitanta anys amagant relíquies mil·lenàries, però ara comprengui que ens en hem d’anar a dinar i a ocupar-nos d’altres assumptes. —Ho entenc —va assentir el professor, amb un gest d’enuig evident. De sobte, se li va il·luminar la cara—. Deixin-me que els convidi a dinar! —No sé si és gaire adequat —va contestar en Xocas, ben parat. —Els retindré només l’estona del dinar, i aprofitaré per explicar-los la resta del que he esbrinat. —En Jon Bécquer va notar una expressió de dubte en la mirada del sergent, de manera que va aprofitar per insistir una mica més—. O és que no volen saber com vaig trobar l’amagatall dels quadres dels bisbes? L’agent Ramírez, incapaç de resistir-se a saber com continuava la història, va mirar en Xocas amb un posat suplicant. El sergent va mig aclucar els ulls i va sospirar, comprenent que aquell dia seria llarg i que el aria dins aquella fortalesa de pedra plena de misteris.

Marina

L’operació va ser complicada. Ni el doctor Vallejo tenia costum d’operar, ni els seus ajudants, experiència. Per sort, el ferit no s’havia despertat de la inconsciència durant tota la intervenció, i com a màxim delirava i deia incongruències sobre la mort, el dolor i una dona anomenada Lucía. «Era la seva primera esposa», va explicar fra Modesto. «Va morir en donar a llum en Marcial». Va arribar un moment que el doctor Vallejo, quan gairebé estaven acabant, a penes podia veure-s’hi a través de les ulleres entelades, de tan nerviós i suat que estava. La suor els amarava a tots. Va ser la Marina qui li va demanar que descansés: ja acabaria ella l’últim cosit de la pell, perquè les vísceres danyades ja estaven suturades i reintegrades a l’abdomen. Mentrestant, fra Modesto i fra Eusebio preparaven una infusió d’equinàcia i altres herbes, que asseguraven que, en oferir-la al ferit perquè la begués, rebaixaria les possibilitats d’infecció. El jove Franquila, al mateix temps, preparava al morter un emplastre d’all, mel, vinagre de poma, cúrcuma i gingebre que després posarien a les ferides per evitar la temuda infecció, perquè si es produïa podia resultar mortal. No va ser fins que van haver acabat d’embenar l’alcalde que la Marina i en Franquila van creuar la mirada per primer cop. Per a ella va resultar una sorpresa detectar, immediatament, la intel·ligència d’aquells foscos ulls grisos. S’esperava un noi de gest més servil i corrent, acostumat a obeir i a pensar poc pel seu compte. Naturalment, el seu aspecte no tenia res d’extraordinari. Ni alt ni baix, ni lleig ni guapo, ni vulgar ni carismàtic. Els seus trets eren com els de tants, un dibuix de celles, nas i llavis. En el seu cas, celles rosses, nas discret i llavis fins, que van somriure en acabar la feina amb l’alcalde i mirar-la a ella tranquil·lament als ulls. Devia ser l’únic a l’apotecaria que no havia perdut el posat flegmàtic durant tot el procés quirúrgic, que els havia costat quasi dues hores. A la Marina la va inquietar aquell aplom, aquella serenitat feixuga i rotunda, més pròpia de les persones de més edat. El fons del noi li va semblar indesxifrable i, per això, va procurar esquivar-lo.

—Doncs al final tenia una mica de raó, el pare abat —va dir fra Modesto, mirant la Marina—, perquè la nostra jove dama hi té molta traça, en la costura. Tots van riure amb la rialla fluixa que fa alliberar les tensions acumulades, i el monjo apotecari va cridar uns criats perquè traslladessin el ferit a un llit. —La infermeria la tenim a la façana est del monestir —va explicar fra Modesto al doctor—, que és on l’abat tenia les seves dependències durant l’hivern; això a l’edat mitjana. Ja ho veurà, no és gran, però disposem d’una terrassa per als banys de sol, que hem observat que són bons per als pacients. Mentre traslladaven el ferit en una llitera, van avisar l’abat i van anar a buscar el fill de l’alcalde. El van localitzar a la Casa d’Audiències, on custodiava, al calabós, els avalotadors que havien ferit el seu pare. Mentre el jove oficial no arribava, l’abat va fer tornar tothom a l’apotecaria, perquè l’entrada al monestir era plena de curiosos. —Gràcies a Déu que heu pogut atendre el ferit de manera resolutiva, tot i que sense l’assistència del cirurgià. —Germà, ho creguis o no, ha estat la teva neboda qui m’ha ajudat en les últimes sutures. I aquest noi —va afegir el metge, assenyalant en Franquila— ha resultat que és de pols ferm i tranquil; sense ell i sense els remeis de fra Modesto i fra Eusebio no ens n’hauríem sortit. —Lloat sigui el Senyor, que us ha reunit a l’hora que tocava. El doctor, cansat, no desitjava les lloances del seu germà, sinó saber què els havia portat a aquella situació inesperada. —Així doncs, què ha at, qui ha ferit l’alcalde? —Ah, uns forasters. Quina calamitat! —Perquè, com, l’han agredit sense cap motiu? —No, per l’amor de Déu. Ara bé, haig de dir —va considerar, abaixant el to— que el ferit i el seu fill han posat un zel excessiu en la defensa. Els violents són uns quants homes d’una família asturiana que viatjava amb criatures molt petites. Un dels menuts ha mort de febres i li han donat santa sepultura al

cementiri, però no han volgut pagar la loitosa, i a partir d’aquí la cosa s’ha complicat. El rector que sí, ells que no, que no tenien ni un ral. I algú ha avisat l’alcalde, que ja era a Santo Estevo, i tan bon punt s’han trobat han començat a volar els punyals. El pare del nen, abans que l’emmanillessin, s’ha defensat atacant... En fi, una desgràcia. —Què és la loitosa? —es va atrevir a preguntar la Marina en to baix a fra Modesto. Amb tot, el mateix abat la va sentir i va respondre per ell. —És l’impost que es paga per morir dins el terme, estimada, encara que siguis foraster. —Però que no estava en desús? —es va estranyar el metge—. A fe que no hi deu haver cap llei que el defensi! —Però és un costum arrelat, germà, molt arrelat. I aquí es practica, encara que només sigui per pagar els serveis al rector per la santa sepultura. —Però si aquests pobres no tenien diners per pagar... —va intervenir la Marina —, i, a més a més, han perdut un fill. No seria un acte de bon cristià perdonar-los el deute? —Ah, les dones sempre amb les seves actituds toves —va dir una veu a la seva esquena, perquè havia arribat el jove oficial Marcial Maceda, que havia sentit l’última part de la conversa—. Vostè sap, senyoreta Marina, que l’any at el rei es va veure obligat a dictar una reial cèdula contra la falta d’observança i respecte als sacerdots? I sap que ho va haver de fer per la proliferació de paraules indecents i contràries a Déu, per la falta de reverència als temples i pels amistançaments en pecat que anaven multiplicant-se al regne? —Marcial —va intervenir l’abat—, no considero apropiat que... —Ho sé, pare, disculpi’m. Però només amb la nostra rectitud podrem aconseguir evitar la decadència. L’abat va assentir, i va reprendre el control de seguida. —Li agradarà saber que el seu pare, gràcies a Déu, ja es recupera a la infermeria.

—N’estic al corrent, els criats me n’han informat. El noi, que ja s’havia tret el barret militar, es va acostar al metge, es va inclinar i li va besar la mà. —Gràcies per haver salvat el meu pare, no ho oblidaré. —No he estat sol en la tasca, oficial. Aquests frares i fins la meva pròpia filla han contribuït a fer de la intervenció un èxit. Ah, i també aquest jove... —va afegir mirant en Franquila, que ja s’havia esmunyit a un segon terme. En Marcial els va observar a tots com si els memoritzés, i va assentir complagut. —Estic en deute amb vostès. I amb vostè, estimada Marina. Per a mi seria una satisfacció imponderable que em permetessin agrair-los-ho d’alguna manera. —No, no cal —va intervenir el metge en comptes de la seva filla—. La recuperació ràpida del seu pare serà la recompensa adequada. I a vostè hauríem d’examinar-li les ferides de la cara —va suggerir, acostant-se a l’oficial—, potser li caldran uns punts de sutura. L’han ferit en algun altre lloc? —Algun cop sí que he rebut, però a penes el noto. L’hi agraeixo, però ara el que voldria és veure el meu pare. —El seu pare ara dorm i descansa, fill —va dir fra Modesto—. Vingui, que hi donarem una ullada a l’apotecaria. I així, tots van tornar a la màgica estança, on encara es coïen, ja fetes malbé, les herbes aromàtiques que feia dues hores que bullien. El metge va inspeccionar les ferides del jove, i la Marina, com si fos una infermera experimentada, el va ajudar a netejar-les sense que l’oficial li tragués els ulls de sobre. En Franquila es va acostar amb un pot de farmàcia que a fora, i amb una elegant lletra de color blau, hi deia: «Cistus. L.». —Què és això, mosso? —Làdan, per als cops. L’oficial va mirar fra Modesto com si necessités confirmar que el que li acostaven no era un ungüent enverinat, i davant del gest afirmatiu del religiós es

va deixar fer. En Franquila, amb tota tranquil·litat, va escampar per damunt dels blaus del ferit aquella substància fosca i resinosa, que va deixar una olor molt agradable a la pell de l’oficial. Després li va netejar unes ferides del braç amb un líquid de color fosc. —Per l’amor de Déu, què és això? Pica! —Em sap greu, senyor —va contestar en Franquila, a qui en realitat no semblava que li sabés gens de greu, considerant el que expressaven els seus ulls—, és només planta pimpinella, per millorar la cicatrització. Si s’obren les ferides reduirà l’hemorràgia. Fra Modesto va voler donar al seu jove ajudant. —No i ànsia, Marcial. Està en bones mans; aquesta planta, la fan servir tots els cuiners per curar-se els talls, no coneix l’«herba del ganivet»? El gest del jove algutzir evidenciava que no, que en realitat ni coneixia ni tenia cap interès a saber de plantes ni de la seva alquímia. Amb tot, va mirar en Franquila amb curiositat. —Com et dius? —Franquila, senyor. —Franquila... —va repetir—. Avui has fet una cosa bona, ho tindré en compte i no ho oblidaré. Gràcies —li va dir, aixecant-se amb molta cura. Ara que tenia els nervis més assossegats, el seu cos semblava que començava a suplicar un descans. Just quan estava a punt de sortir per la porta, el va interrompre a la seva esquena la veu de la Marina. —Oficial, què li arà al pare del nen mort? El jove es va girar, i li va clavar una mirada seriosa. —No tingui comió d’aquest home, senyoreta. Ell era pare, i jo soc fill. Si no hagués estat per vostès, ara jo seria orfe, i aquest desgraciat que tinc al calabós, un assassí. I li asseguro que aniria a la forca.

—A la forca? —va intervenir estranyat el pare de la Marina—. Que potser recorren a un mètode tan primitiu, en aquest regne? —Les delicadeses del garrot són per als criminals de la capital, doctor —va contestar el jove amb un somriure cansat que li va afegir molts anys i un cert halo d’amargura. L’oficial va fer dues es cap a la Marina, que li va aguantar la mirada completament dreçada i atenta. —No em prengui per un monstre, estimada Marina. Aquí procurem mantenir l’ordre i la pau com sabem i podem. Si el meu pare es recupera, potser aquest desgraciat se’n sortirà amb només uns quants assots. Li agradaria que es resolgués així? La Marina va assentir, pensant en el mal menor per a aquell home que acabava de perdre un fill i que ara havia de retorçar-se de pena al calabós. —Entesos, doncs. Per les atencions que ha dedicat al meu pare, procuraré ser comiu amb qui s’ho mereixi. És bondadosa, vostè, però l’equilibri de les coses també rau a impartir justícia... Ah, dones! —va concloure, fent que no amb el cap i sortint de l’apotecaria després d’acomiadar-se amb cortesia. El seu to displicent va molestar la Marina, que va considerar, malgrat tot, que la capacitat de rectificar de l’oficial, de suavitzar les consideracions sobre l’agressor del seu pare, era un punt a favor seu. Potser aquella seva convincent aura de seguretat, el gest presumptuós, només era la màscara d’un bon cor. Un noi que havia perdut la mare en néixer, qui sap amb quines carències d’afecte i de paraules devia haver pujat. Aquell dia es va suspendre el dinar que havia de tenir lloc a l’habitació de l’abat i, ateses les circumstàncies, es va ar amb una reunió a mitja tarda entre el metge, el cirurgià i el sagnador, que ja havien arribat a Santo Estevo. Per descomptat, la Marina no estava convidada a la trobada, i va ar la tarda amb la Beatriz, donant forma a la casa nova. Per la criada es va assabentar que l’alcalde i el jove oficial, en qualitat d’algutzir, només dormien a la Casa d’Audiències de tant en tant. Dos cops la setmana per ar audiència des de primera hora, i en altres ocasions si hi havia afers urgents que ho exigissin. La resta del temps, pel que semblava, aquella casa era una mena de fortalesa a càrrec d’uns quants criats i un sentinella, perquè també custodiava l’arxiu

d’assumptes civils i penals tramitats a la demarcació. La Beatriz havia sabut, a més a més, que l’alcalde i el seu fill disposaven d’una casa pairal a Nogueira, un poble allà a la vora, on s’estaven normalment, amb la segona esposa de l’alcalde i els seus fills bessons, unes criatures que amb prou feines arribaven als set o vuit anys. —Doncs si que has tingut un matí profitós, ja domines totes les xafarderies i les enraonies del poble. —Ai, senyoreta, és que era a fora estenent catifes i les bugaderes em començaven a parlar. I és clar, jo no he volgut ser una mal educada. I amb l’enrenou que hi havia pel que ha at allà baix, al monestir... No es parlava d’altra cosa, i la gent venia a preguntar. —Doncs si saps tantes coses de Santo Estevo, tu també deus haver xerrat força... —Ai, no, senyoreta. Que jo tinc molta mà esquerra i molt de senderi: només explico el que convé. La Marina va sospirar. —No pateixis, estimada Beatriz, que no parlava seriosament. En aquesta casa no hi ha secrets. T’agrada, el poble? —No és el nostre Valladolid, senyoreta, però ens hi haurem d’acostumar. A la nit, quan el pare de la Marina va tornar a la casa, es va meravellar de veure tot el que havien fet la Marina i la Beatriz, perquè ara aquelles parets s’havien tornat més acollidores. L’oloreta del sopar al forn, les flors sobre una taula. Una llar. —Pare, s’ha despertat, l’alcalde? —Sí, filla. Es troba dèbil, però em penso que se’n sortirà. Els monjos el cuidaran bé. He conegut el sagnador i el cirurgià, que també viuen al poble. Demà vindran a dinar a casa i els coneixeràs. —Sí? Que bé, pare. El cirurgià ha examinat les ferides? —va preguntar sense dissimular l’ansietat, perquè li interessava el vistiplau de l’especialista.

—Ah, filleta estimada... M’ha dit que ell no l’hauria cosit millor —li va revelar, pessigant-li afectuosament una galta—, i mira que va estudiar al Reial Col·legi de Cirurgia de Cadis i no és cap analfabet d’aquests que tallaven ossos durant la guerra. Té un accent del sud certament graciós! Li ha resultat fins i tot commovedor com hem derrotat els tres enemics bàsics de la cirurgia... —Oh, enemics? I quins...? —L’hemorràgia, el dolor i la infecció, estimada. Si bé el punt del dolor ha anat a càrrec del mateix ferit, perquè ha estat inconscient tant de temps. —I la infecció, cosa dels monjos —va apuntar la Marina amb un somriure—. L’emplastre que ha preparat aquest xicot, en Franquila, deu ser molt efectiu; he d’anotar tot el que hi han posat. —Quin dia que han tingut, els senyors —va comentar la Beatriz, sense el més elemental sentit de la discreció—. Jo he at el matí amb els meus quefers i amb el tanoca d’en Manuel, que sense esperar les ordres del senyor ja ha començat a organitzar l’hort. El metge va riure, i per aquella nit va ordenar que els criats sopessin amb ells, perquè era una jornada per celebrar. El primer dia ja s’havia guanyat sense pretendre-ho la fama de bon metge, que havia corregut per Santo Estevo i els pobles del voltant, i s’havia assegurat l’agraïment de l’alcalde i del seu fill, a propòsit del qual va advertir a la Marina: —Has de moderar els teus rampells, filla. Que no som a la ciutat. Aquesta gent aquí gaudeix del poder d’un rei. —Però, pare, no ha estat injust el que li ha at a aquest home que ara tenen al calabós? Un pobre sense recursos, com havia de pagar a l’Església? No s’hauria de tractar aquests pelegrins amb més caritat? —Tens raó, filla. Però per ocupar-se de les consciències ja hi ha l’Església, i per mantenir l’ordre, la justícia de l’alcalde. De manera que tu, veure, sentir i callar. El gest i el to del doctor Vallejo no etien rèplica, i amb aquella advertència va ar la Marina la segona nit a Santo Estevo. Un lloc amb lleis antigues, boscos immensos i relíquies miraculoses.

Amb el pas dels dies, la Marina va saber, per la Beatriz, que al poble ara l’anomenaven la Cirurgiana, i que ja havien inventat sobre ella llegendes de pocions i ungüents portats per la seva mare des de Cantàbria. Quan l’alcalde es va recuperar, va anar a veure la noia i el seu pare a cal metge, i a la Marina la va sorprendre veure com se li havia rejovenit el rostre, que diferent que era la seva expressió. El que explicava que, dies enrere, tingués un rictus gairebé de moribund, era sens dubte el dolor. Ara encara caminava a poc a poc i amb prudència, i de moment no podia muntar a cavall, però en només una setmana la seva millora havia estat sorprenent. Ell mateix va arribar a dir que aquella recuperació havia estat gràcies a les santes relíquies que guardava el monestir, perquè li havien portat les més importants a la infermeria, on ell les havia tocat tot resant un parenostre. A la Marina li va semblar que aquella recuperació es devia més aviat a les atencions rebudes i a les medecines, però tampoc no va desestimar la força de la fe ni la influència de Déu en aquell afer. A ella no l’acabava de convèncer, l’alcalde: li semblava un home en general sec, de poques paraules, però d’ulls astuts i esmunyedissos. Quan parlava, ho feia amb una calma exagerada que a ella li semblava fingida, com si en realitat estigués contenint la bèstia temible que portava a dins. Va ser el mateix alcalde qui els va explicar que a l’home del calabós, en deferència a la Marina, i també perquè es tractava d’un atac de bogeria per haver perdut un fill, tenien intenció de despatxar-lo amb uns assots severs i una pena de calabós d’un mes, però que per desgràcia havia mort a causa de les seves pròpies ferides durant la baralla. —Ah, però ningú em va comunicar que estigués ferit! —va exclamar el pare de la Marina. —Que potser vostè també atén els avalotadors, doctor? —va preguntar l’alcalde, amb una rialla afable i plena d’incredulitat, a causa de la qual es va haver d’agafar la panxa, com si tingués por que li sortissin els budells per la cicatriu—. Seria el primer metge tan generós en aquest regne, perquè aquí fins i tot els pelegrins s’encomanen a Déu... tret que puguin pagar-se la consulta, és clar. Es va instal·lar un silenci circumspecte, i va quedar surant en l’aire el dubte que aquell desgraciat del calabós hagués mort, efectivament, arran de les ferides de la baralla. El metge va reaccionar com més prudentment li va semblar, i va fer com si res; va convidar l’alcalde a prendre una beguda. Al cap d’uns dies, la

Beatriz va poder saber per una bugadera que els familiars del pres s’havien trobat amb un cos destrossat al qual li faltaven dos dits i tres ungles. A partir de llavors, no va caldre cap més conversa entre pare i filla: no sabien si la tortura havia estat cosa del pare o del fill, però per descomptat era evident que convenia no prendre’s a la lleugera el tracte amb aquells dos homes. Al cap de dues setmanes, quan ja estaven del tot instal·lats i començant a familiaritzar-se amb costums, cares i salutacions rutinàries, va arribar un missatge de l’abat donant permís a la Marina perquè assistís a l’apotecaria un cop la setmana, ben d’hora i sempre en companyia de la seva criada, per ajudar en les tasques i les feines de fra Modesto. La Marina va fer un salt d’alegria, i al seu pare li va semblar bé aquella ocupació, que podria resultar-los útil. Just aquella mateixa tarda que la Marina ballava de genuïna alegria i emoció, en Marcial Maceda va trucar a la porta de casa el metge. Al cap d’una estona de conversa amb ell, el doctor va avisar la Marina perquè baixés de la seva habitació, on solia posar-se a llegir quan havia acabat les feines pendents. El jove oficial anava amb l’uniforme net i impecable; als seus ulls hi va trobar una humilitat inesperada. Un nerviosisme tebi i inquietant. —Estimada, l’oficial em demana permís per convidar-te a ejar, perquè coneguis els voltants. —Ah, doncs jo... La Marina es va ruboritzar, se li va encendre tota la cara. El jove era ben plantat i, pel seu caràcter resolut, interessant. Però hi havia alguna cosa en ell que la repel·lia, que li feia por. I, en veure’l, pensava en aquell home del calabós, i en com devia haver mort en realitat. A més a més, ella no estava per festejar, sinó per aprendre tot el que pogués dels misteris de la medicina i per cuidar el seu pare viudo. La Marina no havia aspirat mai a ser metge, era un somni impensable, però el coneixement... Ah, el saber! Era una meta prou alta per plantejar-se ejades romàntiques. —Doncs no ho sé... —es va disculpar, intentant tornar-se invisible—. Amb franquesa, estic força atrafegada. —Va, dona. Un eig t’anirà bé. Us acompanyarà la Beatriz. El senyor Mateo va mirar la seva filla per enviar-li molts missatges en silenci.

Que un eig no era res. Que l’afer no tenia per què anar més enllà. Que dir que no podia portar-los problemes. Que dir que sí, també. —No pateixi, Marina. Una volta curta, per distreure-la de l’avorriment de tants llibres. Sense cavalls, aquí a prop i a peu. Fins a l’embarcador, li sembla? I, a pesar seu, i encara que en efecte li quedava tant per conèixer d’aquell regne, la Marina va respirar fondo i va accedir a internar-se pels boscos amb el jove oficial.

13

Tot i que el sergent Xocas ja coneixia el restaurant del parador, que es deia Dos Abades, hi havia estat en molt comptades ocasions, i no deixava d’impressionarlo. La major part de les taules es distribuïen per un ample adís de cinquanta metres de llarg, sota una impressionant volta de pedra en forma de túnel d’arc de mig punt de quasi quinze aclaparadors metres d’altura. Els van donar una taula discreta, en un racó a prop de l’accés al bosc, al costat d’un altre arc de mig punt gegant que havia estat, centenars d’anys enrere, l’entrada a les cavallerisses del monestir. Resultava curiós que ara, extravagàncies de la vida, allà s’alimentés els turistes. L’arc estava cobert de vidre des del terra fins al sostre, la qual cosa permetia que aquell espai sorprenent quedés inundat de llum. En Xocas estava convençut que els havien situat a la taula més apartada per culpa dels seus uniformes, que podrien alarmar els hostes més suspicaços. Es va allunyar uns metres per trucar a la seva dona, la Paula, per avisar-la que arribaria una mica més tard. —Estem prenent declaració a un... —va dubtar, sense saber ben bé com etiquetar en Bécquer— a un expert en art; en tinc per estona. —Ja, ja. Al restaurant del parador. Que fina que ha sortit la Guàrdia Civil —va apuntar ella amb ironia. —No, dona, que és per una mort, que ha trasat un veí d’aquí. —Oh, què em dius, ara. Qui? Que el coneixies? Era gaire gran? —No, no. Un noi jove, sembla que ha estat un infart. —I per què li preneu declaració? —Per si de cas. Potser hi ha alguna cosa estranya. Però saps que no te’n puc dir

res. —Vaja, vostè perdoni, Sherlock Holmes. I què hi pinta, en això de l’infart, un expert en art? —Bé, és que no és exactament un expert, de fet en realitat és antropòleg, però es tracta d’un d’aquests detectius que troben obres d’art desaparegudes; es diu Jon Bécquer, potser has llegit algun artic... El crit de la seva dona a l’altre costat del telèfon va provocar que en Xocas se separés suaument el mòbil de l’orella, mentre esperava que ella es tranquil·litzés. —Jon Bécquer! Aaaaaaah...! Ets aquí amb en Jon Bécquer! Però tu saps amb qui dinaràs? —M’ho explicaràs tu, oi? —Però si és conegudíssim, va sortir per la tele! Saps la revista del National Geographic que tinc a la tauleta, la de les piràmides? Doncs hi surt un article increïble de com Bécquer va recuperar un anell que havia pertanyut a Oscar Wilde! —Segur que no n’hi ha per a tant. Els anells es perden i es troben constantment. La Paula no li va fer cas i va continuar parlant com si es dirigís més a si mateixa que al seu marit. —Ai, ai, ai. I com és? És maco? Sí? —Bah. Lletjot, baixet, no gaire llest —va contestar ell amb una ironia que va fer riure la Paula de bona gana. —És el que m’imaginava per les fotos del reportatge. I..., escolta, no necessites que et porti res? M’acosto en un moment, no hi tinc inconvenient. Si no molesto, és clar. Només saludar un momentet. —Em penso que no. A més a més, hi ha una nena de tres anys que cal anar a buscar a la guarderia, no sé si te’n recordes. —No t’emboliquis, que a l’Alma ma mare la pot anar a buscar d’un salt! —La

Paula va adornar la veu amb un to melós—. Si ja saps que tu per a mi ets abans que res, que ha començat a refrescar al vespre i et puc portar una bufanda, un... què sé jo... —Saps que ara et penjaré, oi? —Espera, espera! I el tornaràs a veure? Per si li pots portar la revista perquè me la firmi... —No ho sé, és que és aquí amb el seu nòvio i dubto que tingui temps per a fans. —Amb un nòvio? Nòvio? Què dius, en Jon Bécquer no és gai! Si va sortir amb aquella model russa... Com se diu? I amb la Xania Vila, la periodista del canal d’esports. —Ho veus? Relacions pantalla, perquè és aquí amb un nòvio rus de dos metres d’estatura. —Mentider —va tornar a riure ella—. Va, que et deixo treballar. En Xocas va somriure i es va acomiadar de la seva dona amb un petó. Després de penjar el telèfon es va quedar uns instants pensatiu, realment sorprès per la fama i els èxits d’en Jon Bécquer. Semblava un bon professional. Però, i si en el tema de l’Alfredo Comesaña hi estava implicat d’alguna manera? I si fos ell qui es trobava a l’altre costat, enredant-los? No, no tenia sentit, havia estat el mateix Bécquer qui havia insistit que investiguessin l’afer, que si no estaria condemnat a ar desapercebut. Maleït sigui, ni tan sols tenien un crim! Es va acostar a la taula i va mirar l’antropòleg, que per fi semblava haver-se relaxat una mica, com si hagués pogut rebaixar la tensió que tenia a dins. Va observar la seva manera de parlar, de cridar el cambrer. En Jon Bécquer no era pedant, però sí que es movia entre gestos de suficiència, amb la resolució d’aquells que estan acostumats al luxe i no hi donen importància. —Em deixen que demani per vostès? —No ho sé. No és que no me’n refiï, però... —Si no els agrada els encarregaré una altra cosa, l’hi prometo —va insistir,

clavant els colzes a les estovalles de roba, d’un blanc impol·lut—. L’estofat de vedella i el pop a la graella saltat amb grelos són per llepar-se’n els dits. Mortals de necessitat... —Vaja. I jo que confiava que avui no se’ns morís ningú més. En Jon va somriure, donant a entendre que el sarcasme del sergent li resultava, en realitat, un alleujament. —Li puc assegurar que he revisat aquesta carta molt detingudament i que no hi ha res que sigui mortal, almenys per a mi. El sergent va mirar en Jon amb un signe d’interrogació en la mirada. Ell es va afanyar a explicar-se: —Tinc moltes al·lèrgies, i entre elles alguna d’alimentària —li va explicar, mentre es treia de la butxaca un blíster de pastilles i n’agafava una—. Són vitamines —va tornar a aclarir—, les necessito sempre. En Xocas va assentir, assumint que les coses tenien una aparença curiosa. Al sergent no se li havia escapat que en Bécquer no havia dit que prenia vitamines, sinó que les necessitava. Les necessitava? Aquell noi pàl·lid semblava perfectament sa i atlètic, però tenia al·lèrgies i necessitava suplements vitamínics. Al sergent li va semblar que, si sabés tota la història que hi havia darrere d’aquell inusual detectiu, segurament la impressió que en tenia canviaria. Potser alguns homes d’èxit mantenien, rere el vel de la fama, rutines diàries plenes de misèries. La jove agent Inés Ramírez a penes els feia cas: encara observava, bocabadada, el lloc on es trobaven. Era la primera vegada que entrava en aquell restaurant, i ni tan sols sabia que aquell lloc havia estat ideat, segles enrere, per allotjar carruatges i cavalls. Mentre esperaven els plats que havia demanat en Bécquer, el sergent va mirar l’antropòleg amb gest inquisitiu, convidant-lo de forma tàcita perquè, per fi, reprengués el fil de la història. Tant la guàrdia Ramírez com el sergent Taboada van quedar irremeiablement fascinats quan en Bécquer els va començar a explicar que, quan va entrar per primera vegada a l’església de Santo Estevo, es va sentir travessat per un lluminós i potent raig blau.

Marina

La Beatriz observava la Marina amb iració sincera. La seva senyoreta era, valga’m Déu, guapa de debò. A vegades li semblava que ella intentava dissimular l’atractiu que tenia, però era inevitable fixar-se en la seva figura i els seus gestos, en la seva determinació a l’hora de caminar. No era com altres senyoretes que ja buscaven marit i només els interessaven les teles per fer-se vestits. La pobra, en realitat, era una mica rara. Només pensava a estudiar i a llegir els llibres del seu pare, que semblaven avorridíssims, i tan gruixuts... A aquell pas, acabaria ingressant en un convent. Quina pena que ja no hi fos la seva mare per aconsellar-la! Faltant la mare, ja s’encarregaria ella d’encarrilar-la, pobrissona. Ni tan sols sabia arreglar-se per a un pretendent. —Senyoreta Marina, no s’estima més posar-se el vestit blau? Té un to tan fosc que no perjudica el dol, i li fa conjunt amb els ulls. Si és que té una gràcia natural, vostè! —Oh, no tinc cap intenció de fer-me ressaltar els ulls, estimada. Només és un eig, res més. —Però és molt ben plantat, el xicot! —I molt presumit, i perillós. Et recordo el que va ar amb l’home que no va pagar la loitosa? La criada va assentir, i el rostre se li va enfosquir per un moment. Ella havia vist la viuda, destrossada de dolor, cridant a la porta de la Casa d’Audiències. Havien pujat un carro fins allà per emportar-se el cos maltractat del pres. Per sort, la senyoreta i el metge eren de visita a casa d’un prior, però ella no havia oblidat l’incident. Amb tot, sentia que tenia més coneixement del món que la senyoreta, i sabia com s’exercia la justícia pels carrers, perquè al final sempre era amb sang com es domesticava les masses. Per mantenir l’ordre. Com sempre havia estat i com sempre seria. I ara era allà, la senyoreta, posant-se un dels vestits menys elegants i afavoridors, com si pretengués no agradar al seu irador. Un noi ben plantat, algutzir i, a sobre, oficial d’un batalló del rei. Ai, si a ella la

pretenguessin aspirants com aquell! Va procurar conduir els pensaments de la Marina cap a un terreny més amable. —No sabem qui va torturar el pobre home, senyoreta. Potser era ordre del pare. Aquest sí. Ai, aquest! L’alcalde és un cos sense ànima, l’hi dic jo. Però aquest noi és jove, segur que té una conversa amena i variada. —Si fos per mi, ja hi podries anar tu, a eig amb l’oficial, estimada. La criada va riure, sempre agraïda per la confiança que li tenia la Marina, a qui es resistia a deixar de tractar de vostè malgrat la familiaritat amb què ella li parlava. Se li va acostar i la va ajudar a cordar-se el vestit amb un posat entremaliat. —Ai, que si la senyoreta se m’enamora... —Per l’amor de Déu, Beatriz, no diguis absurditats! —Si ell li insisteix que l’estima, si se li declara, no li faci cas. Mantingui la ivitat pròpia del nostre sexe, senyoreta. El contrari és indecorós i indecent. —Però com vols que em declari el seu amor, si a penes el conec? —I si li demana un petó, ignori’l. Que lluiti per mereixe’l i se’l guanyi després de molts obsequis i favors. —Torna-hi. Però tu m’escoltes, nena? —Ai, senyoreta, si és que és tan emocionant! La meva padrina, que en pau descansi, em va explicar des de ben petita els jocs de la seducció per evitar que el matrimoni fos el sepulcre de l’amor. La Marina va mirar sorpresa la seva criada, que parlava gairebé declamant, amb veu sentida i profunda. Es va posar a riure sense poder evitar-ho, i va acabar fent una abraçada a la jove Beatriz. —Perquè em consta que no saps llegir, que si no em pensaria que t’ha vingut una febrada d’haver llegit novelletes romàntiques. Jo no penso casar-me, Beatriz. Ni enamorar-me, i encara menys d’aquest oficial.

La criada la va mirar amb sincera sorpresa. —Doncs llavors què farà a la vida, senyoreta? —Viure, viure! —va exclamar, fent girar la Beatriz per l’habitació al costat d’ella, com si estiguessin ballant—. Et sembla poc? La Marina va pessigar la criada i li va fer pessigolles, i al final totes dues van acabar rient i restant importància a aquell eig que havien de fer. Sense donar-hi més voltes, la noia es va decidir i va baixar a la cuina, on ja l’esperava en Marcial Maceda amb un desinterès fingit, actuant com un amable veí i cicerone que només li volia ensenyar els seus dominis. Com que el joc era aquell i no el del galanteig explícit, la Marina es va sentir més còmoda. Va agafar la Beatriz de bracet i, seguint l’oficial, va baixar als boscos.

La tarda era agradablement fresca, i la tardor preparava la natura per hibernar. Les primeres castanyes començaven a caure dels arbres, protegides per armadures de punxes que decoraven els camins. En amable companyia, l’oficial anava dient a la Marina qui eren les persones amb qui s’encreuaven o qui vivia en alguna de les cabanyes de pedra davant de les quals aven. «Aquest és en Braulio, el picapedrer, realment un mestre en el seu ofici. Aquests? Aquests són teixidors, ja els coneixerà. Allà hi ha la ferreria, sí. No podríem ar, sense el ferrer!». Van baixar per un camí boscós, amb el sender ben marcat per les rodes dels carros i les petjades dels cavalls. «Miri, per aquí es va al molí del monestir. No, no, els monjos en tenen dos, l’un per al blat i l’altre per al sègol». Als marges del camí, floretes silvestres esquitxaven els seus os, com si caminessin per dins d’un quadre. —No pateixi, ens dirigim a l’embarcador més pròxim, però si a la tornada està cansada, faré que ens portin una muntura. —Li agraeixo la gentilesa, però m’agrada caminar. A més a més, és una delícia recórrer tranquil·lament aquests paratges, perquè reconec que tenen un encant poc corrent; sembla com si en qualsevol moment se’ns hagués d’aparèixer una fada dels boscos pel camí.

—O una bona colla de bandits, Marina. No es deixi enganyar per aquesta espessor, que abans era plena d’eremites, però que ara també amaga malfactors. —No m’espanti! —No em sembla que vostè s’espanti amb facilitat —va somriure en Marcial—, però fora bo que sàpiga ser prudent. Amb aquella advertència van anar baixant el suau camí fins al riu Sil, on van veure un barquer que es deia Andrés atrafegat organitzant les dues barques que tenia: l’una per als viatgers i l’altra per a les cavalleries, més tosca i grossa. A la Marina la va sorprendre trobar-se allà en Franquila, ajudant el barquer a reforçar una de les embarcacions. Ell a penes va semblar fixar-se en ella ni en la seva companyia, i quan van intercanviar una mirada i un breu «bona tarda», el fons i els pensaments del noi van tornar a resultar indesxifrables per a la jove. Malgrat que en Marcial va procurar convèncer-la, la Marina no es va avenir a fer el breu eig que suposaria travessar el riu per arribar a Lugo, perquè tot i que no estava incòmoda, tampoc no tenia ganes d’allargar la tarda amb l’oficial. Va irar la bellesa dels congostos, que en alguns punts assolien mig quilòmetre d’un impressionant desnivell vertical. El paisatge s’oferia majestuós i antic, i va comprendre que anomenessin aquell indret la Ribera Sagrada. Mentre caminaven per la vora del riu, també es van trobar un pescador baix i somrient; es deia Pedro, i era l’encarregat de proveir de peixos el viver del monestir. —Pesco de nit i serveixo de dia —els va dir des de la porta de casa seva, que era tan senzilla i austera que més aviat es podria comparar amb un simple refugi de muntanya. La Marina va observar, durant el eig, que els pagesos i els artesans de la zona allotjaven a casa seva més absències que presències, més mancances que abundància. Com no havien de convertir-se en petits malfactors les criatures que havia vist pel camí i amb les quals havia jugat una mica? Quines altres vies podia triar, la fam? —No pateixi per aquests pinxos —li va aconsellar el jove oficial, observant la pena amb què ella mirava els nens que trobaven pel camí, la majoria amb la roba vella i amb poca carn recobrint-los els ossos—. Són espavilats i s’alimenten de brous i racions de castanyes. Al monestir els donen feina a gairebé tots, i als que no, els mantenen amb almoines.

—Però no els ofereixen cap oportunitat. —Perdoni? El jove oficial ja havia enfilat tranquil·lament el camí de tornada, i ara mirava la Marina amb curiositat. —Vull dir que no tenen educació. I sense educació, quin futur els espera? Ni que sigui per vendre verdures i peix cal saber quatre números per fer-ho bé! —Però, Marina, em sorprèn que al cap de tots aquests dies a Santo Estevo no hagi vist l’escola que hi ha a l’entrada del poble. —Precisament, sí que l’he vista. Però cap d’aquests nens no s’hi acosta. —Marina, sigui realista, perquè la tinc en consideració de dona intel·ligent. Aquestes criatures hi poden acudir de tant en tant per aprendre a sumar i restar, però a casa seva necessiten que treballin per poder menjar. Vostè és una senyoreta de ciutat, i no li demano que ho entengui, però en aquest regne hi ha més mons dels que vostè coneix. El to d’en Marcial no semblava que hagués volgut ser despectiu, però la Marina no va poder contenir-se, malgrat que la Beatriz li estrenyia el braç cada vegada que semblava que havia de deixar anar els seus comentaris un pèl comprometedors. —Conec a la perfecció les estretors del món i els privilegis de què tinc la sort de gaudir, Marcial. I també sé que moltes misèries venen arrossegades per les despeses i la fam terrible de l’última guerra i per les negligències del nostre rei. —Marina, per l’amor de Déu, no sigui beneita —s’hi va tornar ell, arrufant el front i somrient, sorprès—. Vostè no en sap ni un borrall, de política, i hauria de ser més prudent a l’hora d’opinar. El nostre rei Ferran va ser un valent que es va enfrontar a Napoleó i es va negar a entregar la corona mentre va estar captiu, o no ho sap? —I tant que ho sé! Una captivitat a la sa i plena de luxes, pel que diuen. Que potser és vostè qui desconeix la correspondència del rei sotmetent-se a Napoleó i reclamant als espanyols que se sotmetessin a les tropes ses?

—Ah! —va exclamar en Marcial, proferint una riallada—. Només ens faltava això! Una dona fent consideracions sobre les estratègies polítiques i monàrquiques. No sap del que parla! —Té raó, Marcial. No sé res, soc una perfecta idiota, de manera que el eig amb mi li deu resultar avorrit en extrem. No i ànsia, que l’excusaré de tornar a patir-me. En Marcial es va plantar davant d’ella estupefacte i una mica enfadat, però encara conservant el desig d’agradar a la Marina. —No s’ofengui, Marina. Però no puc permetre cap insult al rei Ferran, que recupera Espanya gestionant els afers d’Estat amb la màxima intel·ligència, encara que arrossegui les càrregues de l’última guerra. —Doncs no s’ofengui vostè tampoc, Marcial, si a mi em sembla que els qui gestionen l’Estat són els ministres, mentre que el rei sembla incapaç de mantenir íntegre l’imperi espanyol i es dedica a jugar al billar. La Beatriz va ofegar una exclamació i es va senyar, convençuda que d’allò no en sortiria res de bo. No podia pessigar més la Marina sense deixar-li marques, i la donava per avisada de les seves imprudències. La Marina es va deixar anar del seu braç i va continuar caminant dues es més endavant, amb en Marcial al costat, que li va contestar amb vehemència: —Ah —va sospirar ell, fent que no amb el cap—, quanta ignorància han abocat les males llengües sobre el poble! Les colònies, senyoreta, desapareixen per causes polítiques que sens dubte escapen al seu coneixement, i per culpa del temps en què el nostre rei Ferran ha estat captiu, però encara ens queden Cuba, Puerto Rico... Què sé jo! D’on les treu, aquestes idees, Marina? No deu ser un d’aquests liberals revolucionaris, el seu pare? —No, i ara. —Per primera vegada, i en veure el seu pare barrejat en la discussió, la noia va considerar realment la necessitat de suavitzar el to—. El meu pare és lleial al rei, i jo també, per descomptat. Només qüestiono la possibilitat d’una Espanya millor amb una gestió més oberturista del nostre august monarca —va afirmar, evitant expressament la ironia en el to. —No sap el que es diu. La perdono per la seva condició femenina i la seva joventut, Marina... Ah, oberturisme! A què? Al sistema de corrupció i impietat

que ens amenaça des d’Europa i que a vostès, joves desinformades, els han venut com la gran Il·lustració? Ah, per favor! —Només parlo de progrés enfront d’immobilisme, Marcial. Procurat pel rei, naturalment —va afegir, mirant-lo als ulls i somrient. Amb aquest gest va aconseguir que la discussió deixés de ser-ho com per art de màgia, per convertirse en una conversa més amable. La Marina era conscient que havia tibat la corda al màxim, però estava quasi segura d’haver frenat a temps. Es va adonar que ho havia aconseguit quan ell li va tornar el somriure. —Almenys no és republicana, perquè hauria hagut d’arrestar-la. —Ah, Marcial, quines coses que diu! El nostre rei, sens dubte, s’esforça tant com pot perquè el país tiri endavant, i estic del tot convençuda que és en la monarquia on rau l’esperança per a la nostra recuperació. El jove va assentir i va continuar caminant, mentre la Marina mirava de reüll la Beatriz, que s’havia quedat pàl·lida i silenciosa, fins i tot malgrat l’alleujament final que havia suposat que la Marina maquillés i adornés les seves paraules. La jove, a pesar del seu atreviment, sabia que un rebuig radical o un somriure imprudent podien provocar que ella o el seu pare es veiessin immersos en un bon embolic, de manera que la resta del eig va procurar lloar les virtuts del rei i la gran feina d’en Marcial ocupant-se de Santo Estevo de manera tan altruista i generosa en l’exercici com a voluntari al servei de Sa Majestat, i sense percebre cap contraprestació. Per a sorpresa de la Marina, l’oficial no va acabar tip d’ella ni d’aquell eig, perquè va manifestar que se li havia fet curt. Tampoc no va semblar ferit ni malhumorat pels seus comentaris contraris al rei, sinó estranyament divertit. Com si trobar-se davant d’una petita fera per domesticar li hagués resultat molt més interessant i provocador que haver-se ejat amb una dona servil, recta i de conversa predicible. Va ser així com, havent pretès tot el contrari, la Marina va avivar més la flama en el jove algutzir. Fins al moment previ al eig, en Marcial només havia cobejat en ella la carn i la possibilitat de la luxúria, però ara, a més a més, li interessava ella. Conquerir-la del tot, mostrar-li el seu cor gran i noble, els seus rectes principis i la seva lleialtat a la Corona. A què, si no, podia ser lleial un home? A quins valors més alts que l’honor i la pàtria podia

dedicar la vida? Es van acomiadar a la porta de la casa del metge amb la promesa ferma d’en Marcial de tornar a convidar-la aviat a una altra ejada, i amb la gran varietat d’excuses que se li van ocórrer a la Marina per evitar-ho. «És que el meu pare... És que des que va enviudar... Res millor que la feina per compensar la pena, sí... M’haig de dedicar a cuidar-me’n, ho ha de comprendre». Però en Marcial es va acomiadar amb un somriure segur i ferm, fent cas omís dels rebutjos anunciats, i considerant amb satisfacció que tota dona feta com Déu mana havia de comportar-se d’aquella manera: procurant evitar els seus pretendents de totes les formes imaginables, encara que els desitgés amb el desvergonyiment i l’ànim de fornici d’una meretriu. Que potser ella seria capaç de negar-ho? Que no el mirava amb insistència, que tal vegada els seus ulls no desprenien foc? Content, va marxar xiulant i pensant que, abans que tornés l’hivern, amb sort ja s’hauria promès amb aquella petita fera d’ulls blaus, a qui desitjava posseir més que mai i amb una obsessió creixent. Ah, quina sort que el metge nou hagués arribat al poble amb aquella preciositat!

14

La història d’en Jon Bécquer

Era d’hora, i una brisa fresca provocava murmuris en l’aire, que xiulava suaument per avisar-nos que entràvem en terreny sant. Començaven a caure les primeres fulles dels arbres quan el pare Julián ens va obrir la porta de l’església de Santo Estevo. Caminava amb dificultat, ajudat per un bastó de fusta, i en la seva mirada vidriosa i sense llum vaig sentir que aquell home havia viscut molt i que li quedava poc temps d’existència. Vaig entrar a l’església seguint l’Amelia i en Quijano. Ella s’havia maquillat lleugerament, aquesta vegada, tot i que a mi em va semblar que era de la mena de dones de bellesa natural i sense exageracions en les quals el maquillatge no els ressaltava l’encant, sinó que semblava un artifici innecessari. En Quijano aquest cop anava vestit més en consonància amb el seu ministeri, perquè als pantalons, l’americana i la camisa d’un gris fosc s’hi havia afegit un alçacoll blanc. Malgrat aquella vestimenta, em va resultar impossible imaginar-lo amb hàbits litúrgics i dient missa. Vaig caminar pel temple amb tots els sentits desperts, buscant indicis i respostes. Dues, tres, cinc es. Un vitrall rodó i de color blau, a l’absis major i central, just a sobre de l’altar, ens disparava la llum directament, com un raig. L’església no era gran, però sí prou àmplia per disposar d’un cor elevat, sota el qual havíem at en entrar. Els estils romànic, gòtic i barroc s’entremesclaven en la pedra, en els retaules i en les formes del temple. L’església no em va semblar especialment diferent de les que ja havia visitat a Galícia, excepte per aquell raig blau. La llum no havia estat mai tan celeste dins d’una església. —Que curiós, aquest vitrall —vaig dir adreçant-me al pare Julián, que encara no havia arribat a l’altar.

—Ah. En té un altre a l’esquena, damunt del cor. Els dos rajos s’encreuen en l’aire. Són bonics, oi? Vaig assentir, acostant-me a ell, mentre l’Amelia i en Quijano ens esperaven a l’absis central. A banda i banda de l’altar reposaven les arques amb les restes dels bisbes. Vaig deixar que despleguessin el seu equip de fotografia i unes escales en forma de tisora davant les restes, situades al capdamunt. Les arques eren dins una mena d’armaris amb unes portes constituïdes per barrots de pa d’or que en deixaven veure l’interior. Sota aquelles estructures s’alçaven seients de fusta alts i nobles, profusament treballats. Als respatllers hi havia diverses talles, i al del seient central figurava, per descomptat, l’escut de les nou mitres. Mentre l’Amelia i en Quijano treballaven desplegant els seus equips, vaig voler aprofitar per parlar amb el pare Julián, que al capdavall era el capellà que s’havia encarregat d’aquella parròquia els últims seixanta anys. —Doncs miri, m’agradaria molt saber algunes coses de la història d’aquesta església... —És clar, fillo. El retaule petri del segle XIII , oi? Sí, té una història increïble. Una obra tan elaborada, amb Jesucrist i tots els apòstols, utilitzada com a vulgar pedra de càrrega en un mur... Aquí la té, pot ferli fotografies si vol. —Oh, no, no. No estic interessat en el retaule —em vaig excusar, sabent que aquella obra única, en efecte, l’havien trobat per casualitat sota una capa gruixuda de calç al mur occidental del claustre dels Cavallers. Quants secrets més s’amagaven encara en aquell monestir?—. En realitat, volia preguntar-li sobre els nou anells. Els dels bisbes. Sé que molts els consideren una llegenda, però... —Com vol que siguin una llegenda, fillo? Si aquests anells els portaven fins i tot a les parteres! —Com? Sortien del monestir? És a dir, a veure... Vostè els ha vist? —vaig preguntar entrebancant-me, atònit. Era la primera vegada que algú em confirmava la possibilitat real que existissin o haguessin existit.

—Hi ha coses que, encara que no vegem, sabem que existeixen, com la fe, oi? Jo no els he vist mai, i el meu antecessor tampoc, però ell em va relatar el que explicaven els que van ser aquí abans que nosaltres. El meu rostre devia ser de pura expectació, perquè el pare Julián em va mirar amb un somriure a mig camí entre la sorpresa i una cosa semblant a l’afecte paternal, com si jo fos un nen a qui explicar un conte. —Quan alguna dona havia de donar a llum, se li portava la capsa amb els anells i, segons diuen, sempre que els anells hi van ser presents, no hi va haver cap complicació en els parts. —Caram. I qui vetllava perquè els anells tornessin al monestir? —Ah, això no ho sé. Suposo que devien ser custodiats per algun monjo. —I no sap on podrien ser? No li ha arribat també cap història sobre la fi que van poder haver fet? L’ancià es va arronsar d’espatlles, fent que no amb el cap, on amb prou feines li quedaven un grapat de cabells blancs. —No l’hi sabria dir. Segurament se’ls van emportar quan van tancar el monestir. Miri —em va dir, assenyalant cap al lateral nord de l’església—, veu aquest orgue? És del 1747. Doncs vostè mateix pot veure el que n’han deixat, només la caixa. La resta ha volat. I si van robar una cosa tan grossa, figuri’s que fàcil que deu ser emportar-se uns anells. Oi? Vaig assentir, fastiguejat, comprenent la lògica del que deia el vell. El que m’explicava, a més a més, concordava amb la informació que l’Antón ja m’havia donat sobre l’orgue de l’església. —D’altra banda —va afegir l’ancià—, cal recordar que aquí van patir diversos incendis. Potser els anells es van perdre en l’últim, a la fi del segle XVIII . N’hi havia hagut un altre abans, al segle XVI

. Gràcies a aquest sinistre tenim aquest vitrall blau que li ha agradat tant. —Sí? El van construir llavors? —Això mateix. Van voler aconseguir un edifici incombustible, ho entén? De manera que van treure el poc que devia quedar del sostre de fusta i van fer una coberta de pedra més alta. Va ser quan van construir els altres dos claustres, a més del de les processons. —Perdoni, de quin? —El dels Bisbes. Era on abans es feien les processons. —Ah —em vaig limitar a contestar, sorprès per la claredat de la informació que em facilitava el pare Julián, perquè jo em pensava que no podria mantenir converses lúcides i àgils. En canvi, la seva mirada desproveïda de lluïssor encara atresorava certeses i coneixements extraordinàriament valuosos per a mi, perquè no podria trobar-los escrits enlloc. Em vaig acostar a l’altar i, en efecte, vaig poder comprovar que era veritat el que en Quijano i l’Amelia m’havien avançat sobre les circumstàncies del temple: hi havia teranyines als angles de les finestres i les vidrieres, i l’estat del mobiliari construït per a l’últim repòs dels bisbes era lamentable. Els seients i els respatllers, situats just a sota de les arques, malgrat haver estat elaborats amb nobilíssima fusta de castanyer estaven a punt de caure. Al cap de més de quatrecents anys i sense manteniment de cap tipus, es podia dir que era un miracle que haguessin resistit. —Que els puc ajudar? —em vaig oferir, veient l’Amelia enfilada a l’escala i obrint aquella espècie d’armari on reposaven les arques bisbals. —No cal, gràcies —em va contestar sense mirar-me. Em va fer la impressió que no era la mena de persona que sol demanar i etre ajuda. S’havia posat la bata blanca i portava uns guants que semblaven de cirurgià. —Si vol pot pujar i mirar —em va dir al cap d’uns minuts. Vaig fer servir l’altre angle de l’escala de tisora, on ella m’esperava al capdamunt. Els barrots que jo m’havia pensat que eren de fusta pintada amb pa

d’or van resultar reixes de ferro daurat. A dins, l’urna de fusta feia uns cinc pams de llarg i estava pintada de blanc. —Així imitaven l’alabastre —em va explicar l’Amelia, concentrada. —Ah. I per què els han posat tan amunt, aquí dalt? —És una manera de mostrar respecte a les relíquies, senyor Bécquer. En col·locar les restes en una zona superior i a prop de l’altar se les equipara al sepulcre de Crist. La restauradora va obrir una de les urnes, i a dins vaig veure cinc divisions fetes amb vidrieres. En cadascun d’aquests compartiments hi havia les relíquies d’un dels bisbes embolicades en draps. O això se suposava. L’Amelia va obrir amb molta cura el primer dels embolcalls. Vaig imaginar que a dins només hi podia quedar pols, però s’hi intuïen els ossos i les seves formes, tot i que la majoria ja només eren estelles, fràgils i gairebé volàtils. L’Amelia, quasi sense parlar, va anar revisant tots els draps i els va tornar a col·locar al seu lloc. Jo vaig baixar de l’escala i llavors en Quijano va ocupar el meu lloc, des d’on va fer fotografies de tot. Van repetir l’operació a l’altre costat de l’altar, amb l’única diferència que en aquella arca, en comptes de cinc divisions, n’hi havia quatre. Així sumaven els nou bisbes. Si per un moment havia arribat a somiar que els anells estarien enterrats allà, era evident que m’equivocava. L’Amelia va acabar l’operació i va tornar a col·locar sobre les urnes un vel de tafetà blau cel gastadíssim i gairebé transparent, juntament amb una gruixuda targeta d’un material indefinit en què hi havia dibuixades les nou mitres. Malgrat la decepció de no haver trobat res que em servís, em sentia en un estat d’emoció i excitació difícil d’explicar. La simple investigació que havia iniciat per pura curiositat en cercar uns anells havia acabat amb mi contemplant unes relíquies de mil anys d’antiguitat. —Em penso que hauríem de venir amb l’equip i intervenir aquí directament — va apuntar l’Amelia parlant amb en Quijano—. Això no es pot traslladar al taller, presenta un estat molt precari. I perillós, fins i tot. Pare Julián, continuen fent-los servir, aquests seients? —De vegades.

—Doncs no ho haurien de fer, estan en molt mal estat i podria ar una desgràcia —va recomanar, alçant la vista cap a les arques dels bisbes. Per descomptat, el rigor de l’Amelia era absolut—. Anem a la sagristia? —Som-hi —va concedir el pare Julián, posant-se a caminar a poc a poc cap a l’esquerra de l’altar. Allà vaig poder distingir una gran porta de fusta noble de doble fulla que donava accés al claustre dels Bisbes i que, pel que vaig poder esbrinar, sempre era tancada. Vam travessar una petita sala de pedra, de sostres alts, on el temps semblava que s’hagués detingut. Allà sí que hauria anat bé ar-hi el drap de la pols. Un confessionari antiquíssim, d’estil castellà, jeia abandonat en un racó, esperant pacientment a ser devorat pels anys i la humitat. Vam deixar enrere la petita avantsala i a la fi vam accedir a la sagristia. —Prepari’s, perquè el que ara veurà no ho trobarà en cap església de Galícia — em va dir l’Amelia acostant-se a mi i somrient, mentre s’ajustava els guants i els feia esclafir en l’aire. Vam accedir a una estança quadrada, amb el terra de fusta i les parets i el sostre de maçoneria: la volta de creueria era senzilla, però no per això menys esplèndida. La mirada de la restauradora es va posar directament sobre el que teníem al fons i al davant: un espai atrompetat en forma d’arc de mig punt, de sis o set metres d’altura, pel cap baix. Havia estat concebut com una mena d’armari de paret, i a la part inferior unes files de calaixos grans i pesants, de fusta més fosca, feien de base a dues enormes portes que seguien la forma de l’arc de mig punt. Aquestes portes de fusta havien servit de llenç per a un artista no identificat, que en una de les fulles havia pintat sant Esteve i, a l’altra, sant Benet. Les imatges eren imponents, perquè les seves dimensions duplicaven les d’una persona real. Vaig caminar per l’habitació, ejant la mirada pertot arreu, i vaig pensar que era com la primera vegada que havia estat a Nova York, que no sabia on fixar els ulls, si als gratacels, als carrers o en el que tenia més a prop meu. Per descomptat, en les meves investigacions havia viscut moments emocionants, però aquell era extraordinari, perquè em trobava al santuari genuí de peces d’art antiquíssimes, i no pas al despatx de cap marxant ni traficant d’obres robades. A la base de la cúpula del sostre vaig poder veure que hi havien consignat l’any

de la construcció, 1640. A dreta i esquerra de la gran habitació hi havia sengles espais atrompetats, també en forma d’arc de mig punt i amb calaixos a la base, però a la part superior s’obrien unes finestres, de dimensions molt més petites que l’espai reservat per a sant Esteve i sant Benet. —Aquí té el reliquiari de la sagristia de Santo Estevo; si hi ha algun tresor religiós per aquí, ha de ser aquí dins —em va dir en Quijano, posant-me una mà a l’espatlla. Ens hi vam acostar i vam esperar el pare Julián, que venia tot xino-xano, com si medités cada esforç abans de dur-lo a terme. Mentre l’esperàvem, en Quijano em va explicar les pintures del sensacional reliquiari. —Sap quin és, sant Esteve? Aquest, el que porta la palma del martiri. Va ser el primer màrtir del cristianisme, ho sabia? Va morir lapidat, per això hi ha aquestes pedres a terra. Vaig observar la imatge, espectacular; tot i que el que en Quijano interpretava com a pedres a mi em semblaven solament taques d’humitat, vaig assentir sense fer bromes. —I aquest, el de la dreta, és sant Benet. Amb el llibre de la Regula i el bàcul episcopal. —Obrim-lo —va dir l’Amelia amb gest decidit i procedint a descórrer els forrellats de ferro, que anaven des de terra fins al sostre i que estaven coberts d’un rovell que es quedava a les mans. Per a sorpresa meva, a dins d’aquella espècie d’armari centenari hi havia un gran retaule de fusta d’uns quants pisos, en tons daurats. Al principi no vaig poder distingir-ne el contingut, però en acostar-m’hi vaig comprovar que cada talla de fusta policromada, cada imatge, contenia unes restes humanes darrere d’un vidre segellat amb molta cura; era un retaule reliquiari. Una talla de fusta que simulava un avantbraç deixava visible, darrere d’un vidre, el lloc on es conservava un cúbit o un radi, sense que jo pogués precisar exactament l’os que hi havia allà dins. Un querubí seriós, rodanxó i rosadet custodiava sota dues finestretes transparents uns quants queixals que degueren pertànyer a un sant anomenat Màxim. I un os del peu d’un tal Benet, i una cosa indefinible d’un sant que es deia Teodosi.

—Quina barbaritat... I tots aquests, aquestes... relíquies, de quina època són? —No l’hi podria assegurar —va dubtar l’Amelia, pensativa—, però jo crec que potser del segle XVII o, com a màxim, del XVIII . —D’acord. Puc inspeccionar una mica els voltants? —vaig preguntar a l’Amelia, que indiscutiblement era qui tallava el bacallà. —Si no fa cap trencadissa... —És per si trobo algun calaix secret, algun amagatall. Tothom va riure, fins i tot el pare Julián, que va mirar en Quijano com preguntant-li d’on m’havien tret. Em constava que, per estalviar-se explicacions, li havien resumit la meva activitat dient-li que jo era expert en art, però en aquell moment va ser com si el religiós reconsiderés la meva presència allà, que per descomptat semblava fer-li gràcia. —Pot obrir calaixos i donar una ullada, si vol —em va dir, apuntant amb el bastó als calaixos dels laterals de la sagristia—, encara que no trobarà res. Tot està com aquestes urnes —va afegir, dirigint la mirada cap a una mena de cubiculums de la mida d’un armari de la roba rectangular que estaven plantats al bell mig de la gran sala. Les parets eren de vidre transparent—. Aquí hi guardàvem les casulles —em va explicar. —I ara on són? L’ancià va imitar amb la mà el vol d’un ocell; vaig comprendre que havien volat, i vaig suposar que novament devia haver estat a causa d’unes mans anònimes. —Pare Julián —va intervenir l’Amelia, concentrada—, ens emportarem tres peces del reliquiari per netejar-les. Em penso que d’aquí a un parell de mesos

podrem tornar a tenir-les aquí. Ens signa els papers? —És clar, filla. Mentre el pare Julián, en Quijano i l’Amelia arreglaven la documentació, jo em vaig posar a tafanejar entre calaixos i armaris. Em vaig permetre fins i tot donar petits copets en diferents zones per comprovar si hi havia forats buits, però no vaig trobar res. Vaig fer fotografies, vaig gravar en vídeo i vaig mirar a sota les dues taules que vaig trobar, sense descobrir-hi res a part de teranyines. De sobte, em vaig adonar que no m’havia fixat en una part de la sagristia. El terra. Havia estat trepitjant-lo tota l’estona, deixant-lo cruixir sota els peus. La fusta era antiquíssima, possiblement del 1640, l’època en què aquella sala havia estat construïda. En una zona propera a l’enorme reliquiari, vaig comprovar que sortia llum d’un minúscul forat del terra. M’hi vaig acostar i, de genolls, vaig espiar amb l’ull enganxat a la superfície què hi podia haver, allà sota. Curiosament, i malgrat que havia estat la claror el que m’havia portat a aquell punt, només vaig poder intuir una habitació profunda i fosca sota els meus peus. Em vaig posar dret d’un salt. —Però, però... hi ha una habitació a sota la sagristia! El pare Julián em va mirar, ofegant un badall. —És clar, fillo. Havien de salvar el desnivell. —I què hi ha, aquí, que ho sap? —Res. És una habitació de mals endreços, de coses velles. Fa molts anys que no es fa servir. Només es va netejar una mica quan van arribar els del parador, tot i que és de l’església, eh?, de l’església, sí, sí, és de la parròquia. —Que hi puc entrar? M’agradaria molt. Si us plau —vaig afegir, veient el gest d’estranyesa del pare Julián, a qui li resultava inversemblant que algú tingués ganes de baixar allà sota. —I què espera trobar-hi, fillo? —No ho sé —vaig etre—, potser alguna pista dels anells dels bisbes. O el lloc on es guardaven els quadres.

Llavors em vaig adonar que no havia preguntat al pare Julián sobre aquell punt, però ell va semblar que em llegia el pensament. —Aquí baix hi havia pintures, mobles, creus, estovalles... Però ja li dic que ara és buit. El temps ho arrabassa tot, oi? Ai! —va sospirar, mirant-me amb cordialitat—. Xente nova, leña verde, ¡todo é fume! —va exclamar, recitant una dita popular gallega: els joves són llenya verda, que per tant només fa fum i prou —. Tingui —va afegir, remenant-se la butxaca—, aquí té la clau. Pot baixar si l’hi acompanyen l’Amelia i en Pablo. Jo els espero aquí. Uns minuts més tard, l’Amelia, en Pablo Quijano i jo vam sortir de l’església i vam resseguir el cementiri. Vam arribar a un mur de pedra alt, amb una porta en forma d’arc de mig punt que estava bloquejada per una reixa de ferro verd. La vam obrir i ens vam endinsar per un caminoi en què l’església quedava a la nostra esquerra i l’espessor del bosc, a la dreta. Pel camí vaig poder veure una porta tapiada, de factura clarament romànica, en un lateral del temple, i, en tombar per darrere dels absis i arribar al costat oposat, vam descobrir una porta negra i enreixada, en forma de tauler d’escacs. Al costat, a les parets que ja formaven part del vell monestir i no de l’església, es podien distingir forats fets a la pedra al voltant dels marcs de les finestres, que en altres temps degueren sostenir volutes i escuts. Estava seguríssim que molts devien haver estat víctimes de les inclemències del temps i dels anys, però molts altres devien haver estat robats per portar-los a destins privats i inconfessables. Va ser el pare Quijano qui va obrir la reixa. Darrere seu, cap porta. Directament, i a través d’un mur de pedra gruixut, vam accedir al pis de sota la sagristia. Ajudats per les llanternes dels telèfons mòbils, vam il·luminar l’estança. Era magnífica. El sostre de fusta era, òbviament, el terra que havíem trepitjat feia només uns minuts, i pel seu estat ja teníem clar que corresponia a la data de construcció, mitjan segle XVII . El fuster que l’havia fet podia estar-ne orgullós. L’Amelia es va ajupir i va tocar el terreny, perquè el terra allí no estava empedrat. —Sí, em penso que els quadres potser estaven guardats aquí sota. A l’hivern aquí s’hi deuen formar bassals. Podria ser l’explicació del fang que hi havia a les teles.

Emocionat, em vaig posar a donar voltes per aquell espai. Tenia finestres petites i altes, atrompetades. Les columnes de pedra que sostenien el sostre eren totes diferents. N’hi havia unes de més elegants i elaborades, però unes altres eren fetes de retalls petris amb bastes formes desiguals. En Quijano degué pensar el mateix que jo, perquè les va estudiar amb deteniment. —No cal dir que això no ho van construir pas perquè ho contemplessin els fidels —va comentar, absort en les estructures. —No, és clar que no —vaig estar-hi d’acord—. Quijano... —vaig indagar—, quan vostè va ser substituït en aquesta parròquia... no va veure aquesta sala? El capellà es va arronsar d’espatlles. —La veritat és que no. Venia a fer l’ofici religiós i me’n tornava. Si ens poséssim a investigar tots els amagatalls de les parròquies que visitem, no acabaríem mai. A Galícia tenim molts llocs com aquest, completament abandonats. Vaig assentir, fent-me càrrec de la quantitat d’història, d’art i d’arquitectura que devia ensorrar-se a Galícia diàriament. De sobte, em vaig adonar que sí, que en efecte era molt probable que aquell soterrani hagués estat l’amagatall dels quadres, però de què em servia? Ara aquell espai era buit, orfe de camins que em guiessin. L’Amelia va apagar el llum del seu mòbil i em va mirar de fit a fit a través de la foscor, i vaig poder percebre la força dels seus insòlits ulls verds. —Em sap greu que no hagi trobat pistes per als seus anells, però reconec que ha estat emocionant ser aquí baix. És com si en aquest soterrani encara s’hi respirés aire vell, oi? —Sí, suposo. El meu gest devia evidenciar la decepció pel fet de continuar obrint portes que no em portaven enlloc, perquè l’Amelia va abandonar per una estona el to professional i asèptic. —Miri, encara és aviat. Recollirem el material i després si vol ens prenem un cafè, li sembla? —em va preguntar, mentre mirava en Quijano per comprovar

que ell també estava d’acord amb el pla. —Per a mi, magnífic —va replicar el capellà, encantat—. I després si li ve de gust egem pel claustre dels Bisbes. Jo fa una eternitat que no hi entro. Vaig assentir per amabilitat i sense gaire convicció. Jo mateix ja havia donat voltes a aquell coi de claustre almenys un parell de vegades, i no hi havia trobat res. Com em podia imaginar que, gràcies a aquella ejada breu i innocent amb en Quijano i l’Amelia, trobaria la pista més important de totes?

15

La història d’en Jon Bécquer

Ens vam asseure en una de les taules de la galeria vidrada que donava al claustre gran, el dels Cavallers. El sol s’esmunyia a través del vidre, i feia que aquell corredor de taules es tornés amable i acollidor, com si amb un codi secret la pedra nua s’hagués revestit de màgia. Quan ens van servir el cafè, en tasses elegants i convencionals, vaig trobar a faltar les cuncas que feien servir l’Antón i en Germán; quantes coses bones es perdien els turistes comuns! Vaig explicar a en Quijano i l’Amelia les meves aventures del dia abans amb el professor i amb l’últim vigilant del monestir; els va sorprendre que hagués pogut parlar fins i tot amb en Ricardo Maceda, descendent directe dels Maceda que havien impartit justícia en aquelles terres segles enrere. —Jo vaig conèixer en Ricardo i l’Antón quan vaig substituir el pare Julián, però molt breument —va reconèixer en Quijano—, i a en Germán només el vaig veure una vegada, perquè no viu aquí tot l’any. —Sí, ja m’ho ha dit. —Potser no és gaire devot —va dubtar en Quijano, pensatiu. —No ho sé —vaig etre—, potser anar a missa no fa gaire per a ell. —Als pobles petits com aquests, senyor Bécquer, assistir a l’eucaristia té un valor més enllà del religiós. És una forma de trobada, una manera de mantenir unida la comunitat. Vaig mirar en Quijano, tan formal i tan segur de tot el que deia. Les seves mans cuidades, amb les quals gesticulava sense exageracions cada vegada que parlava.

Malgrat les aparences, com més el coneixia, més capellà em semblava. La seva forma d’expressar-se, tan seriosa, austera. La seva manera de preocupar-se per la història i per la situació de les parròquies locals. Vaig continuar explicant-los les meves peripècies, i quan els vaig relatar els episodis amb la Lucrecia, van riure de bona gana, i això que jo m’hi referia en un to perfectament seriós. Crec que va ser el primer cop que vaig veure riure l’Amelia; no solament amb el gest, sinó també amb els ulls, més verds que mai. Em va despertar la curiositat, precisament perquè mostrava tan poc de si mateixa. Escoltava i escoltava, però no parlava de la seva vida personal. Cap anell a les mans, cap referència a fills, parella ni amics. Quines devien ser les seves renúncies, què devien dir els silencis que callava? És possible que sigui degut a la meva professió d’antropòleg, però fa molt de temps que m’inquieten les persones que no puc desxifrar. En canvi, en Quijano es va mostrar molt més obert, i em va parlar de la seva tasca com a jutge eclesiàstic i com a capellà, capitanejant vuit parròquies alhora! —Vuit? Vostè tot sol? —Ho faig de gust. —Tampoc no tenies cap altre remei —va objectar l’Amelia en un to còmplice amb el religiós. Ell va arronsar les espatlles i em va mirar amb afabilitat. —No queden gaires feligresos, és veritat. I les vocacions també han disminuït, però algú ha de portar les parròquies... I no s’imagina el consol que aportem, fins a quin punt mantenim unides les comunitats —va insistir. Jo vaig assentir, perquè tot i que era agnòstic, no dubtava dels beneficis de la feina que feia en Quijano, i més la que es feia en llocs recòndits i poc poblats. Ens vam acabar el cafè, que ens havien servit acompanyat d’unes porcions exagerades de pastís de Santiago, i vam anar ejant fins al claustre dels Bisbes, esquivant alguns hostes del parador i uns quants turistes despistats. —Aquest claustre és una verdadera meravella —va comentar en Quijano tot just arribar-hi—. I això que ja no en queda res. —Res? Res de què?

—Ah, doncs de les pintures, del jardí... Miri, no ho veu? Aquí hi ha restes de frescos que amb tota probabilitat representaven els bisbes i les seves tombes, però ja no en queda res —es va queixar, assenyalant la paret del claustre que donava a l’església, on només es distingien grans taques de pintura, negres i desgastades. —Sí, la veritat és que és una llàstima que no s’hagin conservat —vaig coincidir, mentre em preguntava a quin jardí es referia. Vaig mirar al centre del pati que envoltava el claustre, empedrat i nu—. No em digui que aquí hi havia un jardí. —És clar, naturalment que sí. El monestir recreava el paradís, la natura, la força depuradora de l’aigua, l’eternitat. En aquest pati va haver-hi un jardí preciós, amb flors, i segurament també amb bardisses de boix. La font és a Ourense. —Com, que la font? Aquí hi havia una font? —vaig preguntar, incrèdul. —És clar, Jon. Que potser ha existit mai un monestir sense fonts? Em penso que en Quijano estava veritablement sorprès de la meva ignorància, sobretot tenint en compte la meva condició de detectiu expert a localitzar peces d’art, però no vaig voler confessar-li que no tenia gaire idea de cultura ni d’art monàstic, i que per a aquell viatge a penes m’havia documentat sobre monestirs medievals. Havia dirigit els meus os cap a Galícia seguint un pressentiment irracional, sense les pautes habituals de la meva feina a Samotracia. En tot cas, en Quijano em va mirar amb una expressió comprensiva. —Si vol veure la font de Santo Estevo, és al parc de San Lázaro. —No, no —el va contradir l’Amelia—, aquesta ve del monestir d’Oseira. I la de l’Alameda també. La de Santo Estevo és la de la Praza do Ferro d’Ourense. —Caram, és que els ajuntaments van pispar totes les fonts? En Quijano va riure, i jo em vaig penedir ipso facto, com si fos un nen, d’haver tingut aquell estirabot davant d’un religiós. —La desamortització ho va arrambar tot, senyor Bécquer. Els béns de l’Església es van subhastar, o directament van desaparèixer. Pensi que les ordres de desamortització arribaven d’un dia per l’altre, no es podia amagar tot.

—Com els quadres. —Exacte, com els quadres que van guardar sota la sagristia. Però una font de pedra de dimensions tan grans, els monjos difícilment podrien haver-se-la emportat enlloc. —Ah, però, però... I si hi haguessin amagat alguna cosa, a la font? Podrien haver-se-la emportat amb un tresor a dins! —Ho dubto —va replicar en Quijano amb escepticisme manifest. —Per descomptat, té imaginació, vostè —va intervenir l’Amelia, mirant-me amb curiositat—. Però pensi que la font la van haver de desmuntar per transportar-la; dubto que hi quedés cap forat per a amagatalls. —De totes maneres, aniré a veure-la a la ciutat —vaig dir, convençut—. Per cert, sap què signifiquen aquestes figures? La cap de recepció m’ha dit que aquesta porta antigament conduïa a la sala capitular —vaig explicar, assenyalant l’arc romànic d’entrada, que donava a un replà i a unes escales de pedra. —Ah, sí —va assentir l’Amelia, interessada—. Aquesta era l’antiga entrada al monestir original... I és obvi que donava a la sala capitular, perquè tenia dues portes i totes tenien almenys dues entrades, encara que aquí n’hi hagi una de tapiada. —La veritat és que encara no he tingut temps d’estudiar exactament què s’hi feia, a la sala capitular, tot i que crec que era on es reunien els monjos, oi? — vaig aventurar, esperant una explicació de l’Amelia. —En efecte —va contestar en Quijano, avançant-se-li—, era on es reunien els monjos amb l’abat una vegada al dia per parlar de les tasques i els problemes del monestir. —Ah, com una reunió d’oficina. El religiós va riure. —Més o menys. Però pensi que els benedictins havien fet vot de silenci, de manera que aquest moment del dia era molt important.

—I sobre les figures... —va reprendre l’Amelia, mirant acusadora en Quijano per haver-la interromput—, si no ho recordo malament són de principis del segle XIII . —Què em diu, ara! Vuit-cents anys? —Doncs sí, aproximadament. Com que eren a l’entrada del monestir, simbolitzaven el bé i el mal. Veu aquesta figura que sosté un llibre i un punyal? Simbolitza Abraham quan es disposa a sacrificar el seu únic fill, Isaac, perquè Déu l’hi ha demanat. —I després resulta que li diu que no cal. —Justa la fusta. Però representa una mostra de submissió absoluta. Qui trasés aquesta porta havia d’assumir la seva submissió a la voluntat de Déu —va aclarir l’Amelia. —I aquesta bestiota tan lletja, la que té la cua amb un nus? —vaig preguntar, mirant el capitell oposat. —Ah, l’harpia. Hi ha moltes interpretacions sobre aquesta figura. Rostre de dona, cos d’ocell i cua retorçada. Se suposa que és una al·legoria dels vicis, del mal, de la culpa i del càstig. Potser per això té al damunt aquest individu vestit amb hàbit, s’hi ha fixat? També aguanta un llibre, al·ludint a la formació espiritual per combatre el maligne. Vaig assentir, sorprès dels coneixements de l’Amelia, i vaig pensar que a en Pascual li hauria encantat conèixer-la. Vaig treure el cap en aquell arc d’entrada: en efecte, tal com havia comprovat el primer cop que hi havia estat, la sala capitular s’havia convertit en uns banys per a turistes. Quines jugades que feia el pas del temps. —El que no trobo —va continuar l’Amelia— és la ubicació exacta del torn dels expòsits, però devia ser aquí mateix. —Dels expòsits? Em pensava que els monjos feien servir el torn per repartir aliments i medecines.

—I per rebre nens, no es pensi. Eren altres temps. Vam observar el claustre dels Bisbes en silenci durant uns instants. Eren quasi embriagadors els seus pinacles, gablets i agulles esculpits en pedra. El pare Quijano, sense badar boca, va començar a allunyar-se i es va endinsar en el claustre més petit. El vam seguir per inèrcia, atrets per aquella aura d’espiritualitat que jo percebia cada cop més en aquell capellà insòlit, que semblava que no era conscient del seu físic imponent. El claustre petit, en comparació amb el dels Bisbes, podia resultar decebedor, perquè la seva senzillesa i austeritat no tenien l’encant del que havíem deixat enrere. —Aquí també hi havia una font? —vaig preguntar, mirant cap al centre empedrat del pati. —Oh, no. Aquí hi tenien una piscina per a peixos. Que no ha llegit els cartells? Em vaig avergonyir a l’acte per no haver-me aturat a llegir tots els cartells informatius del parador. La veritat és que a penes havia tingut temps per tafanejar. En Quijano va continuar l’explicació. —Per això en deien el claustre del Viver. Veig que encara li queda força feina quant a la documentació —va afegir, alçant les celles—, però, en tot cas, dubto que els monjos tinguessin els anells amagats entre salmons i anguiles. L’Amelia va tornar a riure i, per primera vegada, em va mirar amb proximitat, com si per fi m’hagués convidat al seu cercle d’íntims. Vam tornar caminant cap a l’església i vam travessar novament, de forma inevitable, el claustre dels Bisbes. —Em sembla que no trobaré més informació sobre els anells en aquest lloc — vaig confessar, desanimat, encara que al principi no em vaig adonar que ho havia dit en veu alta. —Jo tampoc crec que en quedi res, ni aquí ni al poble, senyor Bécquer —em va dir en Quijano en actitud comiva—. Potser algun monjo se’ls va emportar per rescatar-los de la desamortització. Ja ha consultat tots els documents que li ha facilitat el pare Andrade? —Qui?

—El pare Servando, l’arxiver. —Ah, no. Ja m’hi he posat, però és moltíssima documentació. —Ja m’ho imagino. Entre arxius religiosos i civils en té per a estona. Vaig assentir i vaig continuar caminant, pensatiu. Com, que arxius civils? Quins arxius? Em molestava molt quedar altre cop com un idiota davant d’en Quijano —i, per extensió, davant de l’Amelia—, però no em va quedar cap altre remei que preguntar: —Disculpi, pare —vaig començar a dir; em costava moltíssim anomenar-lo pare —, quan ha el dit «arxius civils»... —em vaig escurar la gola—, es referia a algun arxiu en concret? Em va mirar amb el paternalisme tendre amb què hauria mirat un marrec que li hagués preguntat d’on venien els nens. —Doncs, home, Jon, quin ha de ser? L’Arxiu Històric Provincial, a Ourense. Allà potser hi trobarà cròniques de l’època o correspondència entre civils, què sé jo. —Ah, és clar, és clar! Sí, ja havia pensat anar-hi, però no he tingut temps —vaig mentir, encara que els amples somriures de l’Amelia i del capellà em van revelar que no els havia enganyat. El cert era que, buscant unes relíquies sacres, no m’havia at pel magí acudir a cap registre ni arxiu al marge de l’Església. Les possibilitats de trobar informació interessant sobre relíquies eclesiàstiques en arxius civils em semblaven més aviat escasses. —Amelia, que et faria res quedar-te una estoneta per aquí amb el senyor Bécquer? —va preguntar en Quijano, mirant abans el rellotge i fent-me després un senyal amb el seu somriure de model de revista—. Haig d’ajudar el pare Julián a posar una mica d’ordre, no sé ni com pot trobar les coses per celebrar l’Eucaristia, francament. —Oh, si té coses a fer, per mi no s’amoïni —em va excusar ella—, jo puc quedar-me per aquí fent una ejada.

—Ah, en absolut! —vaig contestar, encantat que encara no se n’anés. Jo ja havia vist que en Quijano i ella havien arribat amb el mateix cotxe, de manera que, si per nassos s’havia d’esperar fins que ell acabés, per a mi seria una delícia tenir algú amb qui xerrar. Vam acompanyar en Quijano fins a la porta de l’església, i el jove capellà em va obligar a prometre-li que el tindria al corrent de totes les novetats de la meva investigació. Va insistir que li truqués si em sorgia algun dubte, i reconec que, per molt que em toqués el voraviu que aquell capellà fos tan setciències, em va desarmar amb la seva amabilitat. El que m’impressionava més d’en Quijano era, potser, que em resultés tan inclassificable. No es corresponia amb els prototipus habituals, per descomptat. Quina devia ser la seva història?

Encara que pogués semblar una mica macabre, quan en Quijano va entrar a l’església, l’Amelia i jo ens vam entretenir una estona mirant les inscripcions del cementiri. Reconec que va ser iniciativa meva i que vaig ser jo qui va començar a inspeccionar les làpides. En realitat, no ens quedava altre remei que ar-hi per davant si volíem sortir d’allà, perquè feien un adís fins a l’entrada del temple i el raig blau. A la nostra esquerra hi havia el cementiri pròpiament dit, en una posició més elevada. No deixava de resultar sorprenent el cartell de la petita reixa grisa, a joc amb el to de les làpides: SOU PREGATS DE NO LLENÇAR ESCOMBRARIES . Era una broma? Qui era capaç de posar-se a llençar escombraries en un cementiri? Em vaig imaginar que els turistes podien arribar a aquella classe d’aberracions sense gaire esforç. A la nostra dreta també hi havia un adís de tombes, però aquest era estret i situat ran de terra. Hi havia unes quantes làpides petites penjades a la paret, sense que quedés clar a quina tomba concreta de terra es referien. «D. E. P. Camilo Lastra. † 7 agost 1921. Als 22 anys. Rt. dels seus amics. Gerardo, Camilo, Pío, José i Melchor». No resultava curiós? Aquella làpida no la signava la família, sinó un grup d’amics. Sovint els amics són la família que ens permetem de triar. Però vaig trobar una làpida especial, única. Era a terra,

damunt d’un gros rectangle de pedra amb la forma de la tapa d’un taüt, i era completament diferent de les altres. El text no començava amb l’invariable D. E. P. de «descansi en pau», sinó directament pel nom, sense cognom. «Marina. 21/03/1813 – 12/09/1890. Va ser com un somni». Va ser com un somni. Un somni? A què es referiria? A la seva vida? Qui devia ser, la Marina? Em va caure bé de seguida. D’entrada, si havia estat ella qui havia encarregat la redacció de l’epitafi abans de morir, ja havia anat contra corrent. L’enhorabona! I si, com era més lògic, havia estat una altra persona qui havia ordenat gravar aquelles paraules a la làpida... aquí la idea quedava més clara: era la Marina qui havia significat un somni en la vida d’algú. I el més curiós de tot no era això, sinó que la tomba tingués un ram de flors silvestres, fresques, ajagut damunt la pedra, com si estigués a punt d’adormir-se i fondre’s amb ella. A l’instant, em vaig adonar que la data, aquell aniversari luctuós, s’havia escaigut aquella setmana mateix. Vaig estar a punt d’entrar i preguntar al pare Julián per aquella Marina tan literària i misteriosa, però vaig treure el cap per la porta del temple i el vaig veure tan atrafegat amb en Quijano que no em vaig atrevir a molestar-lo. Tampoc no semblava probable que el vell capellà sabés res d’algú mort feia més de cent anys, especialment tenint en compte que ell ni tan sols havia viscut mai a Santo Estevo i que ara només hi venia els caps de setmana per dir-hi missa. —Si continua així, s’haurà d’acabar comprant una casa aquí —va fer broma l’Amelia—, perquè li asseguro que a Galícia trobarà misteris pertot arreu, sobretot en pobles com aquest. Vaig riure. —És veritat. De vegades em penso que soc obsessiu, que veig misteris i senyals pertot arreu. M’interessa la història que hi ha al darrere de cada peça, al darrere de cada objecte que trobo. Sap que hi ha qui diu que són els objectes els que porten la memòria? —li vaig preguntar, recordant les paraules d’en Germán. Ella em va mirar intensament durant uns segons, però no va contestar la pregunta. —Per descomptat, és una persona peculiar, vostè —em va dir amb mig somriure i fent una a cap al parador—. Li ve de gust un altre cafè?

—És clar. Ens vam dirigir altre cop a la cafeteria, però veient de sobte l’accés directe al bosc privat del vell monestir, se’m va acudir que seria millor seguir el eig per allà, en comptes de quedar-nos asseguts altra vegada. A l’Amelia li va semblar bé la idea, i el cambrer ens va donar dos cafès molt carregats, que ens vam emportar en uns vasos de cartró d’un sol ús. Vam ejar i vam tafanejar en el que quedava de l’antic forn de pa. Hi havia alguna cosa que m’atreia irresistiblement, com si entre aquelles pedres encara hi quedés l’alè dels qui hi havien habitat. Vaig tocar una de les velles parets i, encara que resulta difícil d’explicar, i més de creure, vaig sentir-ne l’energia com una cosa del tot natural. Segurament van ser només imaginacions, però la sensació va ser absolutament real. Hi havia algun tipus de màgia, d’espiritualitat transparent, en aquella espessor. Vam continuar caminant i, en menys d’un minut, vam arribar a les restes d’un petit castro del segle I aC. Em resultava sorprenent en grau superlatiu que no hi hagués cues de turistes per contemplar aquella acumulació d’història, de bellesa i de misteris. El bosc privat del vell monestir era, sens dubte, un parèntesi temporal. L’Amelia em mirava divertida, crec que fins i tot sorpresa, en comprovar que jo ho observava tot amb la curiositat d’un nen. —Senyor Bécquer —em va dir, mirant-me de fit a fit—. Que ja ha estat a les altures de Santo Estevo? —On? —A les altures de Santo Estevo. És el lloc més elevat d’aquest bosc. Vaig fer que no amb el cap i, després d’una indicació d’ella, vaig començar a seguir-la. Vam arribar a un punt bastant a prop del parador, que en efecte potser era un dels seus emplaçaments més elevats, però em sembla que amb tanta vegetació jo mai m’hi hauria fixat tot sol. —És aquí. Benvingut al turó del vent.

—A on? Tan bon punt ho vaig haver preguntat, em vaig dir a mi mateix que havia de deixar de mostrar-me bocabadat per tot, perquè em feia l’efecte que la meva imatge d’investigador triomfador i segur d’ell mateix havia començat a diluir-se feia temps. L’Amelia em va assenyalar un cartell rosegat per la humitat en què, després del senzill títol A LTURES DE S ANTO E STEVO i d’una breu explicació de l’etimologia de la Ribeira Sacra, detallava on ens trobàvem: «En un lloc sagrat com aquest, el punt més elevat del turó on s’erigia el monestir de Santo Estevo, té lloc la trobada dels quatre vents, on la llegenda parla de ritus antics, on té lloc la trobada amb la humilitat». La humilitat. Em vaig quedar una estona pensatiu, i vaig tornar a llegir el text. La idea resultava interessant. Aquell turó, temps enrere, devia haver estat molt més pelat. Amb una vegetació més escassa i arbres menys frondosos, potser. El punt on jo em trobava devia oferir, centenars d’anys enrere, una panoràmica sorprenent. Un lloc assotat per tots els vents. Nord, sud, est, oest. Sense refugi. Quin home o dona podria deixar de sentir-hi la verdadera essència humana, que és la insignificança? No és cert que, en realitat —i malgrat tots els nostres artificis—, sempre estem sotmesos a la força, l’ímpetu i la ràbia amb què decideixin bufar tots els vents del món? Jo ja sabia, per experiència pròpia, que les persones estàvem fetes en gran manera per intervenció de les nostres circumstàncies. —Sap a quins ritus antics es refereix? —vaig preguntar, sense aixecar la vista del cartell. —Ni idea. Suposo que a qualsevol costum pagà. Pensi que, per molt monestir que hi hagués a la vall, aquí la gent continuava venerant l’aigua, les pedres i la

natura. Vaig assentir, agraït que l’Amelia m’hagués portat fins allà. Sense saber ben bé com, i després de xerrar una estona més deambulant per l’espessor, vaig acabar convencent-la perquè m’acompanyés a Ourense en algun moment d’aquella setmana, per veure la font que feia gairebé dos-cents anys s’havien emportat del claustre dels Bisbes. En tot cas, jo havia d’anar al centre a visitar l’arxiu civil que m’havia recomanat el saberut del pare Quijano. Reconec que vaig pensar que l’ajuda de l’Amelia, amb els seus coneixements d’art, em podria resultar molt útil. I, per què negar-ho, la seva companyia em resultava cada vegada més agradable, perquè tenia la sensació que s’havia començat a relaxar, a abandonar definitivament el seu to estricte i professional en tot el que deia. Per fi, i al cap d’un deliciós eig pel temps, vam sortir del bosc dels quatre vents.

Marina

Per a la Marina no sempre resultava fàcil esquivar el jove oficial. Ella rebutjava els ejos argumentant les incipients pluges de la tardor o, senzillament, la necessitat d’atendre les seves ocupacions, però ell feia visites al senyor metge amb l’excusa d’un mal de cap, per mera cortesia o per a consultes amables sobre les qüestions més variades... i vàcues. Es va veure obligada a sortir amb ell en un altre parell d’ocasions, salvada per la companyia de la Beatriz. Un dia ho va fer evitant sequeiros i saludant els pagesos fins a arribar a una castanyada popular, cortesia del monacat; un altre, muntant a cavall fins a Nogueira perquè ell li ensenyés el pazo familiar. Segurament el jove algutzir pretenia impressionar-la amb tot allò, però a la Marina les propietats i els luxes no l’atreien: ella només volia estudiar. Era veritat que la companyia d’en Marcial Maceda ja no li resultava tan molesta, i les seves atencions eren exquisides. Però, ah, aquella manera de mirar-la, com si la despullés amb la primera salutació! I el seu pare, l’alcalde... Potser ell l’estudiava encara amb més desvergonyiment que el seu propi fill. O potser no, i aquell home mirava a tothom d’aquella manerea, per assegurar-se de deixar clar qui manava. Acostumava a dur als llavis, que eren carnosos i gruixuts, i que a ella li desagradaven profundament, un escuradents que rosegava amb insistència. L’alcalde s’havia recuperat força bé de l’agressió que havia patit; malgrat tot, havia perdut pes i no es podia permetre àpats gaire copiosos, perquè podien representar-li dos dies al llit amb dolors horribles i grans esforços per buidar-se els budells. Amb tot, la Marina sentia que havia anat esquivant força obstacles sense grans dificultats. De fet, la vida començava a discórrer amb una cordialitat i una calma sorprenents. En Manuel, el criat, s’encarregava de la cavallerissa quan era necessari, de l’hort, de la llenya i de les tasques més feixugues. La Beatriz, de la casa i la neteja, dels estofats i les sopes, als quals massa sovint es descuidava de posar algun ingredient fonamental. A la Marina li havia semblat que entre les pulles que la criada enviava sempre a en Manuel hi havia una part de provocació meditada, d’interès amagat. Els va observar amb discreta curiositat, i va pensar que podria ser que estiguessin intimant. Potser perquè no hi havia ningú més a

mà, o perquè no hi havia gran cosa a fer en aquell poble amagat als boscos. O potser ja s’havien estimat en totes les baralles que havien tingut des de sempre. Però la Beatriz només tenia quinze anys, i en Manuel devia ser a prop dels vint-iun. Tots dos sols al món. No, potser es tractava només de pulles fraternals. Un podia trobar la família en les persones amb qui compartia més temps... No podria ser això? La Marina ho havia pensat, però havia acabat reconeixent-se a si mateixa que no en sabia gran cosa, sobre l’amor. El doctor Vallejo, al seu torn, semblava haver aconseguit un estat d’estranya lassitud, de derrota davant l’inexorable pas del temps. Al principi s’havia mostrat més excitat amb la casa nova, la vida i els costums nous; no obstant això, ara semblava que tornava a avançar cap al buit, com si hagués comprès que no podria oblidar la seva difunta esposa encara que viatgés a cent regnes més, ni encara que canviés la seva vida per altres d’inventades i d’altri. Contribuïa a aquella malenconia, potser, el fet que ja havien començat tant la tardor com les llargues nits pròpies d’aquesta estació. L’abat, a més a més, havia d’atendre les seves funcions i no podia concertar cada dia visites ni trobades amb el seu germà. Per aquest motiu, cada vegada que havia d’anar a Ourense i fer nit a fora per qualsevol causa, el doctor s’alegrava de tot cor de sortir de la rutina. Si havia d’anar a visitar malalts a l’altra banda del riu, ho feia de gust; si es veia obligat a cavalcar tres hores per assistir un prior, deixava que l’aire dels boscos li omplís els pulmons i li buidés l’angoixa del record de la seva antiga vida. Pensant en aquestes sortides que de vegades duraven dos o tres dies, el doctor Vallejo va decidir ensenyar la Marina a fer servir el trabuc que havia heretat del seu pare i que ell guardava amb tota la cura del món. Era un preciós trabuc d’espurna anglès, i funcionava a la perfecció, tot i que aquest tipus d’arma comencés a caure en desús a favor de ginys més moderns. Quan va tenir clar que la Marina ja era capaç de servir-se’n, es quedava més tranquil quan havia d’anarse’n de casa; era cert que tenien molts veïns a prop, però el bosc que els envoltava era immens i no se sabia mai què podia ar. El metge procurava cuidar la Marina, perquè només el seu somriure i la seva conversa l’arrencaven d’aquella melancòlica letargia que procurava dissimular. El sorprenien l’inesgotable interès de la seva filla per la professió mèdica i la perícia amb què l’assistia en les consultes, com si ja fos una ajudant experimentada. —Si fossis home, hauries arribat a ser un gran metge, filla meva.

—Ai, pare. S’hauria de permetre estudiar a les dones. Sé que podríem aconseguir tants èxits com els homes. —Ah, estimada —havia rigut el doctor, assegut a la seva butaca—. I doncs, què faríem amb les dones a la universitat, fora de les parets de casa? Qui pujaria les criatures, qui s’ocuparia del marit i aportaria escalfor al cor de la llar? S’acabaria el món! No, innocent nena meva. Hauràs de casar-te i tenir fills. O que potser t’estimaries més ingressar en un convent? Ella havia sospirat i s’havia agenollat. —No, pare. Això no. Almenys, puc ajudar-lo a vostè —es va consolar, besant-li la mà—. Encara que m’agradaria formar-me millor, ni que sigui com a infermera i cuidadora. —I ara! Només em faltava això. Però per què insisteixes? Que no et consola ajudar el teu vell pare? Per què em tortures demanant-me de fer les tasques més baixes i modestes, pròpies de pobres i servents? La Marina es mossegava els llavis i dissimulava les llàgrimes de ràbia, perquè disgustar el seu pare era l’últim al món que volia fer. L’irava tant, l’estimava amb tanta devoció... I ell posseïa tants coneixements mèdics que ella cobejava... Per què Déu havia permès que ella fos així? Per què havia de sentir aquella necessitat d’aprendre, ella, quan totes les seves amigues de Valladolid es conformaven gaudint de funcions teatrals i espectacles, de les mirades aduladores dels pretendents i de les delicioses ejades pels parcs? Per què a ella li semblava que aquells ejos no tenien cap al·licient ni cap emoció? La Marina havia arribat a pensar que alguna cosa no li rutllava per dins, que tenia alguna peça mal collocada tant al cervell com al cos, perquè només se sentia del tot feliç quan, com cada dilluns, baixava a l’apotecaria del monestir per seguir les explicacions de fra Modesto i fra Eusebio, que tenia pensat quedar-se a Santo Estevo fins a mitjan novembre, quan se n’hauria de tornar a Oseira. «Que ho veu, Marina? Aquest compost és bo per a les flatulències i les males digestions. Sí, bàlsam de tolú. Podem fer-ne píndoles o xarop, per exemple. Per a l’alcalde vam preparar el xarop. És clar, ajudi’m. Aquests olis i el vi rectificat no poden faltar, ho entén?». La Marina, fascinada, observava com treballava fra Modesto, com si estigués davant d’un bruixot practicant màgia. Amb una confiança sorprenent, ell li havia

permès consultar llibres recents, com el de la Farmacopea Matritense, o el de la Hispana, si bé aquest últim estava en llatí i amb prou feines n’entenia els dibuixos. També hi havia un llibre antiquíssim en el qual les làmines il·lustrades, de tan detallades com eren, semblava que sortissin dels fulls per cobrar vida. Era conegut com el Dioscòrides, però aquest no li permetien tocar-lo. Durant aquelles classes improvisades, la Beatriz badallava i brodava, guardant un silenci respectuós en un racó de l’apotecaria, tot i que de vegades la curiositat la portava a fer preguntes sobre algunes de les plantes que veia per allà posades a assecar, penjades al sostre o a les parets. Durant quasi un mes i mig, en Franquila havia desaparegut de l’apotecaria, de manera que la Marina no havia tornat a veure’l des d’aquella tarda al riu. Havia preguntat per ell, i li havien explicat que havia anat a treballar a les neveres que el monestir posseïa a Cabeza de Meda. Eren de les poques que hi havia a la zona, i el doble mur perimetral dels seus pous era únic. L’abat ara les llogava, però per fer-ho les havia d’oferir en bon estat. En Franquila i altres homes havien anat a arrebossar-ne bé l’interior amb fang i a reparar-ne el desguàs, perquè una tempesta l’havia desestabilitzat i havia d’estar ben preparat per a l’hivern. Quan arribés l’època de la calor, els arrendataris premsarien la neu, la partirien amb una destral i la portarien en carros coberts de palla fins a Ourense, on la vendrien. Fra Modesto havia explicat a la Marina que potser no li quedava gaire temps de vida, a aquell negoci, perquè els senyors de la ciutat havien començat a proveir-se de gel per altres mitjans, i al monestir no necessitaven aquella refrigeració per a l’estiu, perquè allà amb l’ombra dels boscos i la frescor de les fonts es donaven per satisfets. A més a més, treballar a les neveres era, amb diferència, la feina més dura en aquelles muntanyes, i eren pocs els que estaven disposats a fer-la.

Un matí, per a sorpresa de la Marina, va ser en Franquila qui li va obrir la porta de l’apotecaria. —Ah, és vostè, Franquila! Bon dia. Espero que hagi tingut una bona estada a Cabeza de Meda —li va dir ella amablement, a tall de salutació. —Una bona estada? —va somriure ell—. Per descomptat, senyoreta. Repartintme entre tavernes, billars i teatres. Fra Modesto l’espera a la rebotiga —li va dir, obrint la porta de bat a bat i adoptant una expressió entre la duresa i la ironia,

amb un gest que delatava la intenció d’acabar la salutació al més de pressa possible per poder reprendre les seves tasques. La Marina no va saber què contestar, i va entrar seguida de la Beatriz, que va mirar en Franquila amb descarada curiositat. —I aquest insolent? —va preguntar a la Marina en veu molt baixa, acostant-se a la seva senyoreta per parlar-li a cau d’orella. Ella va respondre en un murmuri: —És l’orfe, el que ens va ajudar en l’operació de l’alcalde. La Beatriz va fer que sí, perquè ja havia sentit unes quantes vegades, i amb detall, la història d’aquell dia a l’apotecaria. La Marina havia fet morrets, ofesa. A què venien, aquelles ironies? Que potser havia perjudicat el noi d’alguna manera, ella? Que tenia la culpa de la seva sort, que es veiés obligat a servir els monjos? Quin costum tan lamentable que tenien els pobres de procurar que els que havien nascut en millor posició se sentissin culpables només per respirar! La jove es va treure el barret i el va deixar, juntament amb els guants, sobre una taula a prop de l’entrada. En comptes de dirigir-se a la rebotiga, va accelerar el pas cap on era en Franquila. —Em sap greu si les tasques que li encomanen no el satisfan plenament, però els altres també complim les nostres obligacions sense necessitat de sarcasmes ni de mala educació. —Per descomptat, senyoreta. Disculpi, no volia ofendre-la. Ja m’imagino que deu estar molt enfeinada ejant i jugant a ser farmacèutica. I, dit això, en Franquila la va mirar amb el seu irritant gest tranquil i inamovible, abans de girar-li l’esquena sense més i continuar treballant amb una barreja d’herbes i cera d’abella que tenia damunt la taula. La Marina estava enfadadíssima. L’havia deixat amb la paraula a la boca i, en el súmmum de la grolleria, li havia donat l’esquena! —Almenys jo intento fer alguna cosa amb la meva vida, senyor. Vostè no té ni fe per ser monjo ni ambició per fer altra cosa que servir.

Ell es va tombar ràpidament i es va acostar a ella molt més del que recomanarien les regles elementals de la cavallerositat. Li va clavar els ulls grisos a les ninetes, i la Marina va saber que estava furiós. Amb tot, el jove va parlar lentament, amb una inquietant calma continguda. —Homo omnium horarum. —Què...? —L’home s’adapta a qualsevol circumstància —va traduir fra Modesto, que havia sortit de la rebotiga i assistia a l’escena amb sorpresa—. Ja veig que vostès dos s’entenen de meravella! —va afegir, amb un somriure una mica maliciós, impropi d’un monjo—. Però, ah, estimada... amb l’infortuni de la nostra primera trobada em sembla que no li vaig presentar en Franquila degudament. És com un fill per a mi; jo mateix li vaig triar el nom en honor del primer abat de Santo Estevo. Confio que tots dos se sabran comportar com cal, perquè la formació dels dilluns és per a tots dos. —Per a tots dos? —es va estranyar la Marina—. Que potser en Franquila es forma per a apotecari sense ser monjo? —Es podria dir així —va replicar fra Modesto, perquè el noi s’estava allà en silenci, mirant-la—. En Franquila ha demostrat sobradament la seva capacitat per al maneig de simples i per a l’elaboració de preparats magistrals, i avui ja podria ser examinat per superar un examen que en circumstàncies corrents no es aria fins als vint-i-cinc anys. —No és cap ruc, llavors —va intervenir la Beatriz—. I quants anys té, vostè, si es pot saber? —va preguntar directament al noi, acostant-se-li. —Dinou —va contestar en Franquila, contrariat perquè de sobte era l’objecte d’estudi de tots els presents a l’apotecaria—. Podem reprendre la feina, pare? —I és clar, fill. Ara vindrà fra Eusebio, i avui farem una cosa diferent. Marina, el pare abat li va ensenyar l’hort? —No, pare. Ho havia de fer el dia que el vaig conèixer a vostè, però després va ar allò de l’alcalde... —No se’n parli més. Avui serà el dia. Li ensenyaré els nostres conreus d’herbes

medicinals i els seus usos. Van esperar en un silenci incòmode que arribés el monjo blanc, que per sort només va tardar uns minuts. Van sortir de l’apotecaria i es van dirigir, a través del claustre dels Cavallers, cap a la part oposada del monestir. Van travessar una porta de fusta molt gruixuda que hi havia sota un espectacular arc de mig punt, i van sortir a una zona boscosa i murallada. —Oh, però... si tenen un bosc propi! —En efecte, Marina. És el bosc dels quatre vents, on es troba el camí cap a la humilitat. —Els quatre vents... —va repetir ella. —Després, si li ve de gust, hi podrem ejar. Vingui, vingui. Què mira? —Aquestes cabanyes, fra Modesto. Què hi ha, allà? —Doncs què vol que hi hagi? Porcs, gallines i algunes bèsties de càrrega. Se n’encarrega el mulater. És aquest, ho veu? De tant en tant dorm aquí, amb un vaquer i un parell de llenyataires. Van caminar solament una mica més i, a la dreta, abans d’arribar a les cuines, van accedir per una porta de pedra a un altre recinte murallat, ple d’hortalisses i collites ben ordenades ran de terra. La formació era lineal i neta, com si aquell hort ple de color es regís per una disciplina militar. —Ah, marialluïsa! —va exclamar la Marina, tocant una planta a la seva dreta. Ella ja sabia que s’utilitzava per fer infusions que afavorien els estómacs delicats —. Per descomptat, és diferent veure-la seca que en el seu medi natural. Li agraeixo molt aquesta visita. I això, què és? Sembla julivert gegant! —Oh, no, Marina. De debò que no sap de quina planta es tracta? Pensi. Ho vam revisar l’altre dia en una de les nostres làmines. Ella no semblava encertar l’herba de què es tractava, fins que en Franquila, recolzat al mur, va desvelar amb desgana que es tractava de cicuta. —Mare de Déu santíssima, però si és verí!

—Tot depèn de la dosi, Marina —va intervenir fra Eusebio, que destacava especialment enmig de l’hort amb aquell hàbit tan blanc—. En poca quantitat pot afavorir la cura d’alguns mals; en dosis elevades, resultarà necessàriament mortal. Van estar-se així una bona estona, en què la Beatriz va aprofitar per asseure’s sobre una roca, avorrida de veure plantes i d’escoltar les descripcions dels usos que tenien. Fra Modesto es va allunyar una mica amb la Marina per l’hort, explicant-li tot el que estava plantat, les èpoques de floració i els seus usos. Va arribar un moment en què va abaixar una mica el to. —No sigui dura amb en Franquila, és un bon noi. Ha vingut cansat de la feina a les neveres de la muntanya, res més. —Oh, no voldria causar cap problema, pare. M’ha semblat que a ell el molestava la meva presència a l’apotecaria. El monjo va negar-ho amb la mà i amb gestos suaus del cap, arrugant el front. —Molestar, vostè? Ja li dic que ve cansat de tant d’esforç. Està estalviant per poder estudiar Farmàcia. —Com? Però per què? Podria adquirir tots els coneixements aquí. —I ho fa, estimada, i ho fa. Però la seva vocació no és la de monjo, sinó la d’home de món. La Marina no s’ho podia creure. Un criat, preparant-se per estudiar! —Però com podrà...? Vull dir, l’ajudarà vostè, pare? —Jo? No, Marina. Els monjos no tenim béns, abandonem tot el que ens vincula al món material quan entrem aquí. Però sí que dono als interessos del noi davant de l’abat. —Però, tenint-lo vostè en tanta estima, no preferiria que en Franquila es quedés a la seva apotecaria?

—És clar, filla, naturalment que m’ho estimaria més. És un noi molt notable i amb una formació excel·lent, no sols en ciències químiques, sinó també en lletres. Però encara que aquí pogués treballar-hi un apotecari seglar, com ja ha at en altres farmàcies monacals, hauria d’haver cursat els estudis reglats de Farmàcia, no li sembla? —El monjo va sospirar de cansament—. Ah, Marina... Després de l’exclaustració, encara que hàgim pogut tornar, els monestirs ja no són fortaleses inexpugnables. Ara res no és segur, ni tan sols intramurs. I, després de la invasió dels sos i el desenvolupament d’aquesta ciència que anomenen il·lustrada, les apotecaries seglars disposen de químiques avançades que nosaltres encara no podem aconseguir. La Marina va guardar silenci uns segons. —I on s’estudia Farmàcia, pare? —A Madrid. —Tan lluny? Que potser no tenen universitats, en aquest regne? —És clar que sí. A Santiago de Compostel·la teníem el Colegio de Boticarios San Carlos, però el van suprimir durant el Trienni Liberal, i després del retorn del rei no el van tornar a obrir, de manera que si en Franquila vol estudiar haurà d’anar al Colegio San Fernando de Madrid. Per què es pensa que fa totes les feines que pot? Tot i que tinc por que el meu pobre noi no aconseguirà estalviar prou per pagar-se els tres anys de batxillerat. —El monjo va sospirar—. I és una llàstima, perquè amb tot el que sap en Franquila i les seves aptituds, obtindria la llicenciatura en dos anys més i el grau de doctor quasi a l’instant, l’hi asseguro! El monjo i la Marina van continuar inspeccionant l’hort mentre en Franquila i fra Eusebio arrencaven males herbes i collien les plantes que consideraven que estaven a punt. El fred de la tardor començava a inundar l’aire, i l’activitat física era benvinguda. Fra Modesto, acabada la tasca, va convidar els altres a fer la ejada promesa pel petit bosc, i va demanar a en Franquila que guiés les dues noies. El posat del noi, gens subtil, va revelar que aquell encàrrec com a cicerone no era del seu grat, però la mirada comminatòria del monjo no va etre rèplica. —Però, pare, vostès no venen? —va preguntar la Marina, incòmoda. —No, filla. No pateixi, serà un eig ben curt, en aquest bosquet els camins no

són llargs. I nosaltres —va explicar mirant fra Eusebio, que per descomptat mantenia el vot de silenci molt més a consciència— hem de tornar a l’apotecaria, perquè «l’ociositat és enemiga de l’ànima» —va afegir, citant les regles de sant Benet—. Els esperem a la rebotiga de seguida, perquè hi elaborarem uns preparats que els interessaran moltíssim. I així van començar la breu ejada en Franquila, la Marina i la Beatriz, que va decidir quedar-se un parell de metres darrere la senyoreta, com havia fet les últimes vegades que havia aguantat l’espelma amb en Marcial Maceda. Aquesta breu distància va donar a en Franquila i la Marina un marc d’intimitat, embolcallat per l’espessor d’aquell bosc frondós i meravellós. —Franquila, disculpi’m si abans l’he molestat, no era la meva intenció. Fra Modest m’ha explicat que estalvia per estudiar. Abans he estat realment impertinent, em sap greu. Ell va assentir sense aixecar la vista de terra i sense deixar de caminar. Davant del seu silenci, ella va continuar parlant: —Fra Modesto diu que les apotecaries seglars han avançat molt, gràcies a la Il·lustració i als avenços científics que ha comportat. Que fascinant, no li sembla? Ell va tornar a assentir, i quan la Marina ja es pensava que les seves respostes es limitarien a aquell gest, el noi va començar a parlar. —Molts continuaran acudint als remeis dels monjos, malgrat la modernitat de les noves farmàcies, no ho dubti. —Oh, per descomptat! Els coneixements ancestrals que... —No, senyoreta, no és això —la va interrompre—. Els monjos i els seglars disposen de les mateixes plantes per fabricar els remeis, però al monestir es pot explorar sense límit. —Sense límit? Ell la va mirar i va somriure per primera vegada. —Les autoritats sanitàries no tenen jurisdicció al monestir, aquí es pot

desenvolupar l’alquímia sense les noves normes que arriben d’Europa. Ella va continuar caminant al costat d’en Franquila en silenci, pensant en el que li havia dit. —Sap, Franquila? És afortunat, vostè. Comprenc que deu ser dur, perdoni’m, no tenir família i ar tantes angúnies, però almenys té la possibilitat d’estudiar. Tant de bo jo també ho pogués fer! El meu somni més gran seria ser metge. Ell la va observar amb franca curiositat. —Em pensava que vostè venia a l’apotecaria per aprendre remeis per ajudar el seu pare, no pas que tingués aspiracions tan elevades i impròpies d’una dona. —Impròpies? —No m’entengui malament, Marina. Crec que vostè podria ser un metge excel·lent. O, almenys, una cirurgiana... L’altre dia ho va fer molt bé amb l’alcalde. Però suposava que ajudava el seu pare complint el seu deure com a filla, i no per verdader interès en la matèria. —Oh, sí. M’agradaria tant poder curar els malalts... O ser, almenys, infermera. —Quan es casi —va dir ell, respirant fondo—, oblidarà tots aquests somnis impossibles. —Ah, però és que jo no penso casar-me mai! Acabaven d’arribar a l’antiga fleca, i ell es va aturar per mirar-la de dret als ulls. —Llavors, no es prometrà a l’algutzir? La Marina va riure, sorpresa. Quin atreviment, preguntar-li aquelles intimitats! —No, per l’amor de Déu! Quina idea... Com se li acudeix una cosa així, Franquila? —Perquè, pel que en sé, han ejat plegats en diverses ocasions. —Ah, doncs tal com manen les convencions de la cortesia entre bons veïns... Dimoni, certament és un insolent, vostè!

Ell va somriure davant de la blasfèmia i va agafar aire, com si el divertís provocar-la. No va respondre res i va convidar la Beatriz a acostar-se per ensenyar-los el lloc on eren. —Aquest és el forn de pa vell; ja no es fa servir, i de vegades hi guarden bestiar, a dins. El volen veure? Totes dues van assentir, perquè res no els podia suscitar més curiositat que una cabanya de pedra amb aquelles enormes xemeneies al mig d’un bosc de conte com aquell. Quan hi van entrar, van veure que la teulada no estava en les millors condicions, però semblava haver estat feta per fusters bons, i sens dubte resistiria uns quants hiverns més. Van irar els enormes forns i les taules que encara hi havia a l’estança, que semblaven esperar que arribés algú per empolvorar-ne la superfície de farina i posar-se a fer pa. —Per què el van tancar, el forn? —Ah, els monjos no eren prou per mantenir-lo funcionant. A Santo Estevo va haver-hi escola i molts alumnes, però amb l’exclaustració... van ser tres anys de buit. Els monjos tenien una altra fleca a Alberguería, però se la van vendre. Ara es porta el pa dues vegades per setmana des d’Ourense. —Que impressionant que és, la llar de foc! —va exclamar la Beatriz. —Si surt a l’exterior, podrà veure millor la xemeneia des del desnivell, i quasi la podrà tocar. La Beatriz es va dirigir a la porta, que va deixar mig ajustada després de sortir; confiava que la seguirien, i va caminar decidida cap al pendent que rodejava la fleca. Quan la Marina començava a seguir-la, va notar com en Franquila l’agafava pel braç. El jove, sense deixar-la anar, se li va acostar i els seus cossos, l’un davant de l’altre, van quedar separats només per uns centímetres. La va mirar intensament, com si fes un gran esforç per contenir tot el foc que hi havia rere els seus ulls grisos. La Marina, de sobte, va poder sentir el galop del seu propi cor, i va experimentar com si ell se li n’emportés l’ànima, i no va ser capaç de parlar, ni de cridar, ni de dir res. En Franquila la va besar, estrenyent-la contra ell, en un d’aquells petons desesperats, una mica maldestres i humits que, quan es recorden, s’evoquen amb tendresa. De sobte, ella va reaccionar, conscient per fi de l’encantament, i va donar a en

Franquila una sonora bufetada que li va deixar al rostre una suau marca vermella. Ell es va posar la mà a la cara i va somriure amb aquella tranquil·litat que a la Marina li resultava tan exasperant, i la va observar mentre ella s’allunyava lentament a només uns centímetres, recolzant-se a la paret i sense deixar de mirar-lo. El noi va tornar a acostar-se a la Marina, però aquesta vegada no va fer res tret de mirar-la. Ella, moguda per un ressort inexplicable, per una escalfor extraordinària a les entranyes, va tenir l’indecent impuls de tornar-li el petó. Sorpresa d’ella mateixa, del seu desvergonyiment, es va sentir com encisada i entregada amb tot el seu cos a aquell instant. En Franquila se’n va adonar i va tornar a estrènyer el cos contra el d’ella, però sense atrevir-se a besar-la ni a tocar-la amb les mans, que va recolzar a la paret a banda i banda del cos de la Marina. Va esperar algun senyal, un permís per tornar a prendre l’alè de vida que la jove li permetés. Però la Marina, amb la respiració agitada, es va escapolir i va fer dues es cap a la porta sense deixar de mirar el jove. —A... aquest comportament és inacceptable, senyor Franquila —va gosar dir, sobreposant-se—. Li prego que no torni a ar, perquè em veuré obligada a dir-ho al meu pare —va afegir, allisant-se el vestit amb desesperació, malgrat que no hi tenia cap arruga, i fent el gest de sortir de la vella fleca. —Només ha estat un petó —va dir ell, darrere seu—. Perdoni si l’he ofès. Ella es va girar i va poder comprovar en el seu somriure i en la seva mirada irònica que ell no lamentava la possible ofensa en absolut. Va sortir del vell forn a bon pas, i va fer que la Beatriz baixés la costa de seguida, per tornar a l’apotecaria. En Franquila les va seguir com si no hagués at res, encara que la Beatriz va intuir algun episodi estrany entre el noi i la senyoreta, perquè ella havia sortit ben enrojolada d’aquelles ruïnes i ell no deixava de mirar-la. La resta del matí, preparant compostos amb els monjos, va transcórrer en una calma estranya. La Marina, més silenciosa del que era habitual. I aquell misteriós noi orfe, de pensament indesxifrable, sense fer cas de res que no fossin les seves tasques, tot i que la criada havia espiat les intenses mirades que adreçava a la senyoreta. Tot i això, no la despullava amb luxúria com feia l’algutzir, ni tampoc procurava donar-li conversa. L’estudiava en silenci, l’observava amb curiositat gairebé infantil, de descobriment. I a la Beatriz li va semblar que aquell noi ros i insuls guardava a dins els pensaments i les ambicions més grans i interessants de tots, perquè no els mostrava i perquè sabia que els altres no els sabrien veure.

16

La Lucrecia caminava sense rumb pel gran saló de la Casa d’Audiències. Com podia ser que aquell pobre noi fos mort? No és que algun cop li hagués semblat una persona de gran intel·ligència ni aspiracions, però no per això deixava de tenir-li estimació. «No carregui tot això, senyora Lucrecia, ja l’hi porto jo»; «doni’m aquestes bosses, si us plau, dona...». La senzillesa de l’Alfredo Comesaña, sorprenentment, havia estat un dels pocs referents càlids que la Lucrecia conservava del seu pas per Santo Estevo. El lloc en si no la disgustava: era veritat que la bellesa dels seus boscos i de la seva història podien embriagar qualsevol, però als seus ulls el pas dels anys havia deslluït totes aquelles llegendes. A qui podia interessar ar per camins fressats mil vegades? Al poble s’hi avorria terriblement des de feia més de trenta anys. Un dia, en una discussió, en Ricardo l’havia acusat de ser ella l’avorrida, la imatge de l’amargura. Potser era veritat. Potser les desavinences amb la seva pròpia família i la incapacitat per tenir fills l’havien deixada eixuta i amargada per dins, mentre que li havien esmolat el verb i la llengua. Però les ganes d’en Ricardo de tornar cada estiu a aquell lloc perdut havien impedit altres possibles viatges i somnis, altres coneixements i vivències. —I si aquest any anem de viatge a Grècia, o a Itàlia? Podríem ar una o dues setmanes a Santo Estevo, repartir-nos. El gest d’en Ricardo sempre havia estat de rebuig, de disgust palès. —Em o tot l’any treballant, vull descansar. Hi ha un lloc millor que Santo Estevo? En aquests viatges no trobaràs més felicitat, només ciutats on fer les mateixes fotos que en els altres. La Lucrecia, al final i després de moltes discussions, sempre havia acceptat el que en Ricardo li havia imposat. Al llarg dels anys havia aconseguit petits triomfs, reduïts a ocasionals escapades a Venècia, París, Praga... però els estius,

íntegres, pertanyien a Santo Estevo. Ella havia donat aquella guerra per perduda. Al capdavall, era el seu marit qui portava els diners a casa mentre ella feia i desfeia com li semblava en la vida quotidiana a Madrid. Tenien diners més que suficients per fer la volta al món si els venia de gust, però el seu marit venerava Santo Estevo, com si ser-hi suposés un homenatge als seus avantats, un deure de sang que segons sembla només ell comprenia. La Lucrecia va sentir un soroll darrere seu. Es va girar i va veure en Ricardo que entrava a la sala. El seu pas era lent però decidit, s’encaminava de dret cap al sofà enfront del televisor i el gran finestral que donava al parador. Va observar amb impotència la decrepitud a què havia arribat el seu marit; havia estat tan guapo, tan ferm i decidit... Ara, cada vegada que ell respirava, a ella li semblava un miracle. Els anys i la malaltia havien arrasat la vitalitat d’aquell jove formal de qui s’havia enamorat ja feia tantíssims anys. La seva solidesa l’havia atret de seguida, com si ell no fos un home, sinó un refugi. Però el temps havia acabat invertint els papers: qui cuidava a qui? La Lucrecia havia començat a sospitar que en Ricardo podia patir la primera fase d’algun tipus de demència. L’obcecació cada cop més acusada amb l’ordre de les coses, dels mobles... i fins i tot l’incipient i inflexible respecte pels horaris dels dinars i els sopars; els descuits, l’obsessió per Santo Estevo i per tot el que tingués relació amb aquell lloc que ja no li importava a ningú i al qual ella no volia tornar cap altre estiu de la seva vida. —T’has llevat tard. —No hi havia gran cosa a fer. La Lucrecia va pensar per a ella mateixa que era veritat, que allà no hi havia gran cosa a fer. Però ho havia dit tantes vegades que avui es va mossegar la llengua, sabent que amb el gest s’emava el seu propi verí però que evitava una discussió gastada i repetida mil vegades. Tots dos s’havien llevat d’hora, com sempre, per esmorzar junts. Després, ella havia anat a arreglar-se i a veure la tele, mentre en Ricardo se n’havia tornat al llit per llegir i escoltar la ràdio fins a cansar-se’n. La rutina habitual. —No saps el que ha at, una cosa horrible! —va exclamar ella, retorcent un mocador entre les mans—. L’Alfredo Comesaña, el noi del supermercat..., és mort, l’han trobat a primera hora al parador. Ha tingut un infart.

En Ricardo va agafar aire. Semblava que li costava respirar, i que la veu enrogallada no li podia sortir. Es va asseure com si estigués extraordinàriament cansat. —No ho entenc... Mort? Un xaval tan jove. Què devia tenir, trenta anys? La Lucrecia se li va acostar i es va arronsar d’espatlles. —No ho sé. Suposo. Quina putada. Un infart just quan començava a viure... En Ricardo va assentir amb lassitud, com si ell conegués bé els camins de la mort. De sobte, va semblar que assimilava el detall de tot el que la Lucrecia li havia dit, com si n’hagués entès el contingut amb un cert retard, i va mirar la seva dona amb estranyesa. —Un infart? Era una mica jove per tenir un infart... Qui t’ho ha dit, això? La Lucrecia va mirar el seu marit i li va semblar que per un instant havia recuperat el to professional, el de l’antic metge que analitzava i qüestionava els diagnòstics. —Una empleada del parador ho ha dit a la seva tia Sarita, ja saps, la bruixa de la casa de baix. I vaja, no ha trigat ni mig minut a pujar per xerrar-ho a mig poble. En Ricardo es va quedar pensatiu. —No em semblava que en Comesaña estigués en bona forma física, però un infart... —L’ancià va deixar palès amb la seva expressió que no s’esperava aquella notícia; va agafar aire i va tossir profundament abans de continuar parlant—. Potser va tenir una impressió forta o el van disgustar. —Doncs la mala pècora de la Sarita m’ha assegurat que es tracta d’un infart. I no només això. No endevines on l’han trobat? En Ricardo va mirar la seva dona amb curiositat. Ell sabia que ella apreciava en Comesaña, però pel que semblava no tant per no parlar de la seva mort com si fos una bona xafarderia i no un fet lúgubre i amarat de tristesa. La seva dona brillant i fosca estava feta de contradiccions. La Lucrecia, que al seu torn havia formulat la pregunta de forma merament retòrica, es va respondre a si mateixa.

—A l’hort! —A quin hort? —El de l’antic monestir, el del bosc dels quatre vents. En Ricardo va obrir molt els ulls i va arquejar les celles mostrant una gran sorpresa. Ja l’havia deixat ben parat això de l’infart, però que en Comesaña hagués mort en aquell lloc concret li va semblar estranyíssim. —I què punyetes hi feia, allà, aquest xicot? La Lucrecia va arronsar les espatlles. —Havia anat al parador a fer la seva ruta guiada per als turistes. Ja saps, disfressat de monjo. Ai, pobre idiota... Si li hagués fallat el cor mentre era amb els turistes, potser encara l’haurien pogut salvar. —Potser sí. —En Ricardo va tornar a estossegar—. Malgrat que tots tenim un destí escrit. —Un destí? Un destí! —va exclamar ella, mig aclucant els ulls maquillats d’un blau cel de tot menys discret—. Quines bestieses que dius, Ricardo. És aquesta puta vida, que ens la fot quan vol. No em miris així. Que potser menteixo? Ah, i el millor... Saps que fins i tot ha vingut la Guàrdia Civil al parador? En Ricardo va arrugar el front, si bé la Lucrecia no va saber discernir si era perquè havia contradit la seva teoria sobre el destí o perquè li havia revelat que la Benemèrita havia fet acte de presència. —És normal —va raonar ell, cosa que la va sorprendre—. Quan mor algú ha de venir alguna autoritat, dona. —Suposo. Saps?, han vist el detectiu parlant amb ells, amb els policies. El tinc calat, aquest paio —li va assegurar, assenyalant-se amb l’índex el seu propi ull dret—. Vol ser en tots els saraus. No et sembla un noi estrany? Amb aquesta professió que no se sap si és professor o investigador. I aquí tot sol, tants dies... —El detectiu... —va murmurar en Ricardo, aixecant-se lentament.

Es va acostar a la finestra i va observar el gran bosc i la majestuosa mola de pedra que era el parador. Per a ell, si fos veritat que el cel existia, havia de ser com aquell lloc: verd, aigua i pedra. —Així que en Jon Bécquer està parlant amb la Guàrdia Civil. —El vell va somriure i va mirar la seva dona—. No em va semblar un noi estrany, sinó ingenu. —Ingenu? En Ricardo es va recolzar a l’ampit de la finestra i va tornar a dirigir la mirada cap a l’espessor. —Ell es pensa que descobrint la veritat, coneixent els fets i les seves històries podrà localitzar els nou anells... però no entén res de res. Per entendre les coses cal viure-les. —El vell va agafar aire i va fer que no amb el cap, com si parlés amb ell mateix, tot i que va tornar a mirar la seva dona als ulls—. És impossible explicar una llegenda.

17

El sergent Xocas Taboada va mirar la gran safata amb filloas que els havien portat per postres. Al seu costat, tres recipients amb nata, xocolata i crema. Seria difícil sortir indemne d’aquell banquet i de la història interminable que els estava explicant el professor. —Vostè ens ha fet trampa, senyor Bécquer. —Qui, jo? —Sí. Ens ha dit que havia descobert la gran pista per trobar els anells al claustre dels Bisbes, i resulta que acabem de sortir del bosc del monestir i encara no tenim res. —El bosc dels quatre vents —va apuntar la Inés Ramírez, fingint amb la veu un to llegendari. —Ah, però és que la gran pista la vaig trobar allà, mentre ejàvem pel claustre! Va ser en Quijano qui em va donar la idea quan em va parlar dels arxius civils. —Ja ho entenc. Si no li sembla malament, comenci a concretar. Finalment va trobar el que buscava, a l’Arxiu Històric Provincial? —La veritat és que no, una pena. En Xocas va respirar fondo, armant-se de paciència. —Però, a veure, i llavors què? —Ah, doncs que la clau no la vaig trobar allà, però, si no hi hagués anat, no hauria acabat a l’Arxiu Catedralici. —El Catedralici? Però la catedral té un arxiu?

—Sí, sí. I és importantíssim. Per fer les consultes has d’entrar en una sala del segle XIII amb una volta de creueria impressionant; té uns capitells romànics molt ben conservats... perquè, és clar, està adossat al mur sud de la catedral... —Jon —el va interrompre el sergent—, segur que el lloc és increïble, i no dubto que pensava exposar-nos-en tots i cadascun dels detalls, incloent-hi el color de la camisa de l’arxiver de torn, però si no li sembla malament ja som a les postres i resultaria interessant avançar una mica en la història. L’antropòleg va empetitir els ulls i els va concentrar en en Xocas. Renunciar als detalls li semblava perdre’s part de la història, però no li quedava altre remei que cedir. Va somriure i va mirar cap a les postres, que encara no havia tocat ningú. En realitat, les havia demanat només per al sergent i per a l’agent Ramírez. Res de cremes ni de nates per a ell si no volia que el seu cos acabés per rebel·lar-se, perquè les al·lèrgies el podien portar de cap a l’hospital. I la sola idea d’acabar a urgències el feia enfadar, no només pel fet en si, sinó també per l’obligació implícita d’haver de despullar-se i mostrar-se sencer cada vegada que l’ingressaven. Havia de respondre les conegudes i gastades preguntes de sempre. La petita taca clara que se li entreveia a sota de l’orella dreta no era una simple marca de naixement. Li baixava pel tors i s’engrandia com si fos un llac enorme, fins a dividir-li tot el pit i l’esquena en dos colors diferents. Un de més pàl·lid i un altre de més fosc, perfectament delimitats, com si fossin onades d’aigua. El contrast no era desagradable, sinó estrany. Quin dels dos colors el definia realment a ell? El clar o el fosc? S’ho havia demanat moltes vegades. La resta del seu cos era monocolor, excepte el panxell de la cama esquerra, on un altre petit llac irregular li recordava aquell buit insistent que el negava i que li deia que ell era, que sempre havia estat, un monstre estrany i solitari. —D’acord, sergent. Té raó. Seré breu. En Xocas va assentir, tot i que la seva expressió revelava una desconfiança manifesta que el professor continués el relat sense fugir d’estudi. —Bé, on érem? Ah, sí, a l’Arxiu Històric.

—És el del carrer Hernán Cortés, oi? —va preguntar l’agent Ramírez. —Sí, en plena ciutat vella d’Ourense. Que el coneix? —No, no hi he entrat mai, però sí que m’he fixat que té una gran llar de foc a l’entrada. —És clar, és que era l’antiga seu del palau episcopal; és on devien tenir-hi la cuina, però no s’hi pot entrar sense un permís especial. L’arxiu és més avall, en unes dependències més modernes. El sergent es va escurar la gola. —Concretem? —Per descomptat, per descomptat! Bé, el cas és que era el tercer matí que ava a l’arxiu... —Però que no havia de tornar a quedar amb la restauradora quan anés a Ourense? —el va tornar a interrompre l’agent Ramírez. —Ah, sí, però no la vaig tornar a veure fins a aquell dia, precisament; l’Amelia també havia de treballar! El que els deia... Ja era el tercer matí que ava allà tancat, i feia un parell d’hores que bussejava entre documents medievals, però no havia aconseguit trobar referències als nou anells de Santo Estevo per enlloc. Només hi havia testaments, contractes i algunes cartes privades que no em deien gran cosa. Així que em vaig acostar al responsable, que per cert es diu Manuel i que va acabar convidant-me a dinar a casa seva, ens vam prendre una carn d’olla amb la seva dona, en una aldea molt a prop d’aquí que es diu Nogueira... —Deia que s’havia acostat al responsable... —li va recordar amistosament en Xocas, que va intentar parlar de manera intel·ligible, malgrat que encara tenia mitja filloa amb xocolata a la boca. —Sí, sí, en Manuel. Un home maquíssim, la veritat. Em va explicar que hi ha una cosa anomenada protocol centenari, saben en què consisteix? —Ni idea. —Doncs resulta que els notaris tenien l’obligació legal de ar a l’Arxiu

Històric tots els protocols notarials que s’haguessin signat en presència seva, un cop transcorreguts cent anys des de la signatura. —Però llavors els notaris ja eren morts! —va exclamar l’agent Ramírez amb molta espontaneïtat. —M’imagino que hi devia haver un sistema de dipòsit, no crec que tots els documents es quedessin tancats en un calaix, sense més. Em va dir en Manuel que al cap de vint-i-cinc anys de la signatura els documents s’enviaven a un arxiu del districte o una cosa així. —És clar, però... —L’agent Ramírez no semblava convençuda—. Llavors, tot el que es feia davant de notari al final sortia a la llum? —Això sembla. Al cap de cent anys, tot el que s’havia firmat ava a l’Arxiu Històric de Protocols de cada col·legi de notaris. —Això avui vulneraria la nostra privacitat i la llei de protecció de dades, segur! —Ramírez —va intervenir el sergent en un to càustic—, un altre dia xerrarem sobre els notaris i la llei de protecció de dades, que segur que és molt interessant. A veure, Bécquer, prossegueixi, si us plau. —Sí, sí. Bé, doncs jo no trobava res entre tota aquella documentació, i en Manuel em va explicar que hi havia un altre arxiu religiós, el de la catedral, i que allà també s’hi conservaven protocols notarials. —Arxius notarials en un arxiu religiós? —va preguntar en Xocas, arrugant el front. —Sí, jo vaig pensar el mateix, però en Manuel em va explicar que l’Església havia decidit quedar-se uns protocols de la guerra de la Independència... Bé, vaja, ja li dic jo que no, que allà hi havia protocols des del segle XV fins al 1902. —I llavors?

—Bé, doncs que vaig fer un pensament i em vaig acostar a la catedral, i quan vaig arribar a l’arxiu, amb aquell ambient medieval i aquella quantitat de documents antics, vaig tenir una sensació com de profanació, com si entrés en la memòria d’algú, m’entenen? El sergent no va contestar, i es va limitar a advertir en Jon amb la mirada de la necessitat peremptòria d’abandonar les floritures literàries. El professor va somriure amb suficiència, i es va treure uns documents de la butxaca dels pantalons. —Què és, això? —va preguntar l’agent Ramírez. —Unes fotocòpies del que vaig trobar a l’Arxiu Catedralici. No em preguntin per què això era allà, perquè no en tinc ni idea, però al bloc de protocols notarials s’hi van esmunyir uns quants inventaris de la desamortització del segle XIX . Facin-me els honors, si us plau. L’agent Ramírez va abandonar el tros de postres que li quedava pendent i es va inclinar endavant, bo i asseguda a la cadira de vellut vermell. Va desplegar els papers amb gest cerimonial i va comprovar que només hi havia dos folis. Va suposar que en Bécquer els havia agafat abans de sortir de la seva habitació, i que se’ls guardava per oferir-los ara un cop d’efecte en el relat. Es va disposar a llegir, tot i que la cal·ligrafia del que tenia al davant no semblava posar-l’hi fàcil. —Però això és castellà antic, i amb aquesta lletra! —Faci un esforç. S’estima més que ho llegeixi jo? —No, no. A veure. Què és aquest segell circular? —El segell d’ofici. —D’acord. «Año 1836. Ynventario número 2 del estinguido Monasterio de Santo Estevo de Ribas de Sil, en presencia de todo el Comisionado Provincial de Amortización». Vaig bé? —Va perfecte.

—«En el estinguido Monasterio benedictino de Santo Estevo de Ribas de Sil, reunidos el comisionado últimamente nombrado para la prosecución de los ynventarios, y tomando como base los realizados en 1821 por Real Orden de 29 de octubre de 1820, con todo el celo debido se ha procedido a la supervisión de bienes y documentos, viendo que falta el libro de tumbo. A pesar de ello, se practica este ynventario con toda la precisión posible, y se detallan pertenencias, censos, foros, diezmos e información debida sobre prioratos». —La guàrdia Ramírez va interrompre la lectura—. Què carai és, un libro de tumbo? —Ah, una mena de llibre general del monestir en què registraven escriptures, drets, privilegis i coses d’aquesta mena. L’agent va continuar llegint: —«Se han recogido los libros de mayordomía y granería, y se ha procedido a realizar el registro del archivo, de la cámara abacial, de la sacristía y demás dependencias con ynventarios y toma de cuentas. En la sacristía...». Haig de llegir tot això? —va preguntar l’agent Ramírez, veient una llista que incloïa en l’inventari un calze, quatre setrilleres, plats d’argent, un sant Benet amb corona, encensers, una creu processional i una infinitat d’altres objectes litúrgics. —No, no. Pot ar al foli següent. —«Verificat el reliquiari de la Sagristia, aquest es manté, pel que sembla, en les mateixes condicions que les exposades a l’Inventari número 1 de la primera exclaustració. Malgrat el que s’ha dit suara, i tot i que no és objecte específic d’aquest Comissionat el detall dels objectes artístics i preciosos destinats al culte i ornament dels temples, es fa constar a l’abat fra Antonio Vallejo que no s’ha trobat una capseta d’argent amb nou anells episcopals als quals s’atribueixen miracles, i que ja no era en l’inventari del 1821. L’abat manifesta que l’esmentada capsa no és en dependències ni de l’església ni de l’extingit monestir, i que no se sap qui ha sostret les relíquies». —Un moment —va intervenir en Xocas, que havia escoltat amb moltíssima atenció—. Llavors el 1821 sí que hi eren, els anells! —Exacte —va confirmar en Bécquer, satisfet. —Però, home, per què no ens ho ha dit abans?

—És que encara no havíem arribat a aquesta part de la història. El sergent va mirar el professor amb gest contingut, com si li resultés necessari invocar constantment una paciència infinita. —No sé què farem amb vostè —va esbufegar—. A veure, abans m’ha dit que hi havia hagut més d’una desamortització, oi? Quantes n’hi va haver? —En realitat, unes quantes des de finals del segle XVIII , però les principals van ser la del 1820 i la del 1835, perquè no sols van comportar la retirada de privilegis, sinó també l’exclaustració dels religiosos. L’exclaustració del 1820 va durar només tres anys, i després els monjos van poder tornar. Però encara han de saber el més important. Si us plau —va sol·licitar en Bécquer, dirigint-se a la guàrdia Ramírez—, continuï llegint. —Què...? Sí, per on anàvem... No es pensi que sigui tan fàcil, amb aquesta lletra! Ah, sí, aquí: «L’alcalde de Santo Estevo, el senyor Eladio Maceda, manifesta el convenciment que la capseta d’argent degué ser sostreta per dos fugitius l’hivern del 1833. Un d’ells era un home amb hàbit benedictí i l’altre, una dona. Hi ha sospites raonables que es dirigien cap al monacat d’Oseira. Aleshores intervingué l’abat fra Antonio Vallejo, per argumentar amb tots els respectes que l’acusació no tenia proves ni fonament. El Comissionat Provincial d’Amortització, que no té potestat sobre l’afer, fa constar en aquest inventari la desaparició de les relíquies esmentades, als efectes que convingui i en compliment de l’Ordre Reial». —Dos fugitius? I un d’ells una dona! —es va sorprendre en Xocas—. Això sí que no m’ho esperava... O sigui que llavors els anells van ser a Santo Estevo almenys fins al 1833... I els dos lladres, per què volien fugir amb les relíquies i portar-les a un altre monestir? —Potser per vendre-les als altres monjos —va aventurar l’agent Ramírez. —Oh, no, no —va negar en Bécquer—. Em penso que hi van anar per necessitat, i de dret cap a l’apotecaria d’Oseira... Demanem els cafès i els ho explico? —Quin remei —va remugar en Xocas—, però espero que no tingui més

sorpresetes. Els anells continuen desapareguts, oi? Per saber-ho... —Sí. I és tal com l’hi he explicat. Estic segur que l’Alfredo Comesaña volia revelar-me alguna cosa sobre els anells abans de morir. Permetin-me anar al lavabo un segon i els prometo que ja acabo la història. Només em queda explicar-los el que vaig descobrir quan vaig anar a Oseira. En Xocas hi va accedir i va seguir el professor amb la mirada mentre sortia del restaurant. Va agafar les fotocòpies de les mans de l’agent i les va llegir amb calma, i després va preguntar a la seva subordinada: —A tu què et sembla? —Qui, aquest paio? —va dubtar la noia—. Una mica pel·liculer. Però ves per on ha anat descobrint coses, se li ha de reconèixer. I la veritat és que això de l’Alfredo Comesaña a mi també m’ha semblat estrany, sergent. En Xocas va mirar la Inés amb un gest d’iració. La guàrdia Ramírez no s’havia deixat impressionar pel luxe que envoltava l’extravagant professor d’Antropologia, com tampoc per la seva presència, malgrat que, per descomptat, era un home que cridava l’atenció. —Ens quedem només una estoneta més, solament per la curiositat de saber com acaba la història. Després del cafè ens en anem. —A veure si explica això de la restauradora, que vull saber si al final hi ha hagut tema. Que si quins ulls tan verds, que si quina professional... El sergent va riure i va poder veure com en Jon Bécquer tornava a la taula, disposat a explicar-los el que fos que hagués trobat en el llegendari i gegantí monestir d’Oseira, a Ourense, on dansaven al vent les palmeres de pedra més famoses de Galícia.

18

L’Amelia va esperar en Jon a la Praza do Ferro, ben a prop de la catedral. En deien així perquè molts anys enrere, quan hi havia mercat, els ferrers i altres comerciants venien els seus productes just allà mateix. I allà mateix havien circulat eines de cultiu i tota mena d’atuells de cuina, però d’aquell antic moviment comercial només en quedava el record discret d’un nom de metall. L’Amelia encara no sabia que aquell mateix dia en Jon acabava de descobrir, a l’Arxiu Catedralici, un inventari descatalogat que l’havia orientat sobre el parador dels nou anells. La jove es va estirar a la cadira i va observar com anava vestida, amb una indumentària que es limitava a una senzilla samarreta i uns texans; estava clar que no s’havia arreglat especialment. El temps i els seus embats l’havien fet prescindir dels guarniments i tornar a l’essencial. Així i tot, dies enrere s’havia sorprès a si mateixa maquillant-se una mica per anar a Santo Estevo. Li molestava reconèixer-ho, però en Jon Bécquer havia encès una tèbia espurna d’interès dins seu. Era un home interessant, no podia dir que no, però el que realment l’atreia d’ell era la seva increïble curiositat per tot, aquella contagiosa i inesgotable il·lusió per saber i per conèixer. Era realment possible tenir aquest interès incombustible per la vida, o l’actitud d’en Bécquer era una impostura? —Què expliques, com et va anar amb aquell detectiu tan ben plantat? —li havia preguntat la Blue l’endemà d’haver anat a Santo Estevo. L’Amelia havia rigut, sabent que la seva ajudant explotaria amb alguna barbaritat quan li expliqués que havia tornat a quedar amb en Bécquer per visitar la font de la Praza do Ferro. —Va anar bé, en Quijano i jo hem portat tres peces del reliquiari per restaurar. —Ai, Déu meu! Oblida’t de les relíquies —li havia contestat, acostant-se a ella i empenyent-la amistosament—. Explica, explica... Com és? És molt cregut? —Doncs no —va reconèixer l’Amelia, com si acabés de pensar també en això

per primera vegada—. Crec que el més extraordinari d’en Jon és que és normal. —En Jon? Recoi, però si ja l’anomena pel nom! —havia exclamat la Blue donant voltes pel taller, com si parlés amb una tercera persona imaginària i invisible—. O sigui que és normal... Però normal com, normal d’avorrit o normal perquè no és un psicòpata? —Vaja, doncs per sort em sembla que normal perquè no és un psicòpata —va dir l’Amelia tornant a riure i començant ja a desembalar el material que havia portat de Santo Estevo—. Vull dir que, per tenir tant d’èxit i ser tan conegut, no sembla un famós de les revistes, m’entens? És... normal. La Blue s’havia quedat mirant la seva amiga durant una estona, avaluant-la, escrutant-la. —No m’ho puc creure. T’agrada! T’agrada de debò! —No diguis ximpleries. Però la Blue ja s’havia llançat, disposada a desplegar una artilleria de preguntes i comentaris graciosos sobre l’Amelia i en Jon Bécquer, feliç pel fet que la seva cap, finalment, comencés a sortir d’aquell dol interminable i autoimposat. L’Amelia va somriure davant les bromes, sobre les quals va fingir desinterès, i va lluitar contra una mena de foc incipient i contradictori que li cremava per dins. D’una banda, la traïció. Si s’interessava per un altre home significava que, a la fi, començava a oblidar el seu primer amor? Només de pensar-hi sentia com la inundava la nostàlgia, la tristesa serena de qui sap que ja no hi ha esperança. D’altra banda, la il·lusió. Seria capaç de tornar a enamorar-se, d’en Bécquer o d’algú altre? I el nou amor que arribés a sentir, seria igual a l’anterior, aquell que donava per bo, únic i irrepetible, o la semblança seria merament imaginària? I si no arribés al mateix nivell de complicitat, de connexió, de felicitat absoluta i inconscient... valdria la pena conformar-se amb un amor menys intens? —Que puntual, Amelia. Gràcies per haver vingut. Ella es va sorprendre en sentir la veu masculina i va abandonar de cop els records i els pensaments; es va girar i va comprovar que allà mateix, a la Praza do Ferro, en Jon Bécquer la mirava amb un somriure ample, carregat amb carpetes, un parell de llibres i una motxilla rebotida de tan plena a l’esquena.

—Vaja, i vostè és una rata de biblioteca —li va dir a l’Amelia com a salutació, sorpresa del seu aspecte estudiantil—. Com li van, les investigacions? En Bécquer, amb una emoció no dissimulada, li va explicar a l’Amelia el que acabava de descobrir a l’Arxiu Catedralici, i ella no va poder fer res més que escoltar-lo bocabadada. Per descomptat, aquella informació dels dos fugitius escapant-se amb els anells cap a Oseira resultava inesperada. Van decidir prendre un cafè en una terrassa allà mateix, al costat de la font, que s’enclavava en una cruïlla de camins amb moltes cafeteries sota uns porxos de pedra encantadors. Van parlar molta estona sobre el descobriment que havia fet l’antropòleg, fins que ell va posar la mirada sobre el veritable objecte i motiu d’aquella trobada, que era al mig de la plaça. —Sembla increïble que aquesta font fos al claustre dels Bisbes. —Sí, és veritat. A més, és bastant gran. En Bécquer va assentir. —Li confesso que ja havia localitzat la font durant aquests dies, perquè em quedava gairebé de pas cap a l’Arxiu Històric, però tenia moltes ganes de saber la seva opinió sobre el que representa. —Ah, doncs encara sort que he fet els deures —va riure l’Amelia—, perquè ja que la cosa va de confessions li diré que jo mai m’hi havia fixat especialment, i per tant he hagut de revisar els llibres d’història que tenim al taller. —Gràcies, és molt amable. Però, Amelia... Ens parlem de tu? Que li sabria greu? —No, no. Si us plau. —És que amb en Quijano és diferent, és capellà, ja m’entén... No sé gaire bé com m’hi he de dirigir, però amb vostè, amb tu... Tanta formalitat no sé si és necessària. —Per mi perfecte, de veritat —va respondre ella, satisfeta per aquella nova proximitat, que va dissimular reprenent un to neutre i professional i dirigint la mirada cap a l’enorme i petri sortidor d’aigua—. Vols que t’expliqui el que he esbrinat sobre la font?

—Sí, i tant! —Bé, doncs he confirmat que és la de Santo Estevo, i... veus aquestes dues àguiles sobre el plat superior? Simbolitzen la inspiració espiritual, la majestuositat. Les ales són les de l’oració, i hi ha qui diu que iconogràficament representen l’ascens de Crist i la victòria sobre el mal. —El mal? Et refereixes al diable? —Més o menys. Fixa’t en el que hi ha a sota del plat inferior, ho veus? Sirenes. Recordes l’harpia del claustre dels Bisbes? Doncs aquí novament entrem en la iconografia de les bèsties, dels híbrids, que representen el pecat i la vanitat al món. Per això suposo que van col·locar les sirenes en el pla inferior i a les àguiles a dalt, dominant-les. El bé sobre el mal. Et serveix d’alguna cosa? En Bécquer va prémer els llavis i va fer que no amb el cap. —No, gens ni mica, tot i que t’agraeixo la informació, perquè és realment interessant. Vols que et digui la veritat? —Vinga. —Ja he revisat aquesta font unes quantes vegades, i no he trobat cap racó en què poguessin haver amagat els anells. —Encara hi dones voltes? —va riure l’Amelia. —Dona, s’han d’esgotar totes les pistes abans de donar res per fet! —Almenys, gràcies a les teves visites a l’arxiu ja saps que els anells podrien ser a Oseira. —T’imagines que els trobéssim? No entenc les reticències de la gent del poble amb el tema. L’Amelia va sospirar i va mirar el professor als ulls. —Jon, els gallecs som desconfiats per naturalesa. —Desconfiats? Però si des que vaig arribar a Santo Estevo no han fet més que

convidar-me a entrar a cases, a dinar, a prendre cafè... Jo què sé, de tot! Ella va somriure i va fer que no amb suavitat. —No em refereixo a aquesta mena de confiança. La gent de les aldees a Galícia actua com si fossin mariners al mar. —Mariners? —Exacte. Suposo que per a algú de terra endins la comparació deu ser més aviat estranya... La gent de mar s’ajuda sense pensar-hi, respon a qualsevol crida perquè, a l’aigua, els homes formen una comunitat diminuta davant l’oceà. A les nostres aldees a el mateix: el foraster és ben atès perquè als llocs perduts, enmig dels boscos, tots formem part d’una altra comunitat invisible. —Vaja. —En Jon va intentar afegir un to més jovial a la conversa—. Però aquí no hi ha cap oceà on puguis ofegar-te. —Però hi ha soledat. I abandó. Pensa en els saquejos que hi ha hagut a Galícia. Si tu fossis al seu lloc, també desconfiaries. —Però si trobés els anells els deixaria al poble... i fins i tot es podrien convertir en una atracció turística afegida al parador! —Tant de bo, però em sembla que els veïns que vas conèixer l’altre dia tenien una bona part de raó. Sé que les teves intencions són bones, però al final els polítics o l’Església acabarien donant als anells uns destins menys heroics, creume. Saps quants érem al taller fa tres anys? —va preguntar de manera retòrica i vehement—. Set persones. Tres restauradors i quatre fusters. Ara només quedem la Blue i jo. La diòcesi no té diners i els ajuntaments tampoc. Som... com aquestes fulles de tardor —va assenyalar, fent un gest cap a la fullaraca ocre que l’aire començava a gronxar sobre el terra—. Depenem del vent que bufi en cada moment, ho entens? —Ai, com sou els gallecs! —li va dir ell, mirant-la amb un somriure divertit que no etia la derrota—. Jo m’encarregaria que aquests anells tinguessin un bon fi. S’ha de tenir confiança! L’Amelia se’l va mirar amb incredulitat, dubtant sobre si parlava o no seriosament. No sabia si en Bécquer havia tingut una sort extraordinària a la

vida, si era un ingenu o un somiador impenitent. De sobte, el rostre del professor va revelar que acabava de tenir una idea. —Escolta, per què no vens amb mi a Oseira? Com a assessora artística, és clar. I et convido a dinar. —No ho sé... —va dubtar—. He de treballar. Però demà a la tarda em sembla que sí que podria. —Ah, genial! L’avises tu, el pare Quijano? Em va fer prometre que el tindria al cas de les novetats. Per si també li ve de gust venir. —D’acord. A l’Amelia la va sorprendre la decepció que va sentir. En Bécquer no la convidava a acompanyar-lo fins a Oseira perquè se sentís interessat per la seva companyia, perquè li resultava molt agradable, sinó, literalment i com ell mateix havia dit, per l’assessorament artístic que hi podia aportar. Si no fos així, no hauria inclòs en Quijano en l’excursió. Aquella punxada de molèstia era una novetat, perquè l’Amelia ja havia perdut el costum dels danys col·laterals dels sentiments romàntics. De sobte, un gat del carrer es va acostar a la seva taula i els va mirar amb curiositat. Potser buscava menjar, o potser, qui ho sap, només s’havia aturat allà per observar un moment aquells dos humans insignificants. —Vine, té. Vine —va insistir en Jon en un to afalagador. El gat, que era completament gris, va decantar el cap i els va mirar amb uns ulls que semblaven amagar la fredor del pes dels segles. Després, va continuar caminant i va ar de llarg. —Aquí fins i tot els gats són més misteriosos del que és habitual, quina barbaritat. —Oh, vinga. Tots els gats són iguals. —Aquest era desconfiat, ben bé com el meu Azrael. —Tens un gat? —Sí, encara que no és tan bonic com aquest, la veritat. I té bastanta mala llet.

Ella va riure. —Per això l’anomenes Azrael, com el gat de Gargamel? —No em diguis que tu també veies Els barrufets. —Els llegia. Era fan de la Barrufeta, per descomptat. I l’Azrael no era tan dolent com això; era el seu amo, qui l’incitava. —Espero que això no sigui una indirecta. Jo soc un sant, el tracto com un rei! —No en dubto pas —va riure—. I amb qui l’has deixat? —Amb la Carmen, la meva assistenta, perquè visc sol. I tu... vius aquí, a la ciutat? —Sí, aquí al costat, en un cementiri vell. —Què? De debò? —Com pots veure, a les restauradores d’art sacre ens van les coses estranyes. En Bécquer va alçar les celles i l’Amelia va riure, sense cap pressa per donar explicacions. —En realitat, ja en fa uns quants segles, que era un cementiri... Després es va convertir en la plaça on antigament es feia el mercat de les verdures... i ara hi visc jo, en una casa que té més de cent anys però amb la lampisteria i l’electricitat noves, això és el més important —va afegir, fent-li l’ullet. —Vaja... Doncs si està a prop m’encantaria que me l’ensenyessis! Si no et molesta, és clar. —Per descomptat. És a la plaça de la Magdalena, aquí al costat. —Ostres, tota aquesta ciutat d’Ourense sembla un punyeter jaciment arqueològic! —va exclamar ell, entusiasmat. L’Amelia i en Jon, després del cafè, van anar ejant fins a aquella curiosa plaça empedrada que ara tenia una creu de terme al centre. Ella li va ensenyar el seu apartament en un tres i no res, perquè es trobava en un edifici restaurat que

havia estat dividit en pisos pràctics però diminuts. La façana de l’edifici, de tres altures, semblava directament treta del segle XIX . A en Jon li van interessar els llibres que l’Amelia tenia repartits sense ordre aparent pel seu estudi. Fullejant-los, va descobrir que la majoria eren d’art i d’història. Va poder veure unes quantes fotografies familiars, i en particular una d’ella amb un home rialler que l’abraçava amb confiança. —El teu xicot? Bé, o el teu marit, oi? Ella va tardar una mica més del normal a contestar. —Sí. —Viviu aquí tots dos? —es va atrevir a preguntar, encara que amb un sol cop d’ull ja havia intuït que allà només hi vivia una persona. —No, visc sola. La meva família és a Vigo. I ell... va morir. Un accident de moto. —Ah, hòstia. Ho sento. De sobte, i malgrat la inesperada proximitat que havia suposat que ella confiés en en Bécquer per portar-lo al seu pis, l’Amelia va sentir la necessitat de sortir immediatament, de respirar l’aire del carrer. Aquell espai encara li pertanyia a ell. Ser allà amb un altre home era com envair la seva memòria, contaminar-la. Aquells sentiments eren absurds, ho sabia, havia de continuar fent camí, havia de viure. Viure sense renunciar a res. És clar que, de ada, no estaria gens malament ser una mica realista. Aquell antropòleg estrafolari mai s’interessaria per ella. Mai l’hi confessaria a la Blue, però havia buscat informació d’en Bécquer a internet. Quan havia donat un cop d’ull a les fotos de les seves antigues parelles, havia pensat que per descomptat la seva ajudant tenia raó: dones de talent, amb professions d’èxit. Models, periodistes, i fins i tot una enginyera. Què li ava, a ell, que no trobava la persona adequada? Potser només era qüestió de sort. O de capritx, o d’un conjunt de males decisions. No el coneixia prou per saber-ho. Qui ho sap? Potser en Bécquer duia a l’esquena algun trauma ocult. Havia llegit que els seus pares s’havien divorciat quan ell era

petit i que ni tan sols es parlaven. Potser una situació així podia aconseguir que fins i tot la persona més com cal busqués excuses per no atrevir-se a mantenir una relació estable. La por del dolor pot comportar moltes renúncies. «Que coi, ni que fes falta tenir parella per ser feliç». Aquell pensament, encara que li resultés una mica depriment, la va tranquil·litzar. Amb ella no hi hauria possibilitat per al fracàs perquè directament no estava disposada a intentar-ho. La realitat és que hi tenia un Casanova, al seu pis. Per a què volia ella un home com aquest? Ai, Amelia, una mica de sentidiño, com li diria la seva mare. Van sortir del seu apartament petit i acollidor i van acabar la tarda ejant pel nucli històric d’Ourense, mentre ella li explicava curiositats de cada palau i de cada porxo per on aven. —Aquesta és la Praza do Trigo. —Que bonica. No em diguis res més, amb aquest nom... aquí venien els cereals! Ella va assentir, molesta davant l’obvietat, però va somriure perquè realment era una delícia veure com algú gaudia tant de cada pas que feia, quan a ella de vegades un sol gest li pesava com una llosa. En Bécquer es va entestar a visitar també les fonts que procedien d’Oseira. L’Amelia quasi es va pensar que es moriria de vergonya quan ell va pujar a la que hi havia a l’Alameda i va començar a donar copets a la base, temptejant per si hi havia algun espai buit on s’hagués pogut amagar alguna cosa. La zona estava plena de gent, i especialment de pares amb nens petits al parc de gronxadors que hi havia a prop, i que no deixaven de mirar-los com si fossin vàndals. —Què? —li havia preguntat ell, fingint que se sorprenia de la vergonya que la noia estava ant—. Si els fugitius es van escapar i van arribar a Oseira, també podrien haver amagat els anells aquí. —Però si les fonts van ser desmuntades per portar-les, ja t’ho vaig dir! Com vols trobar-hi els anells, a dins? Ell s’havia limitat a riure i havia fet un salt fins a arribar al seu costat. Li agradava, l’Amelia. No era com les dones amb qui solia sortir, això per descomptat, perquè se sentia incapaç d’intuir el que pensava o diria a cada moment. L’havia sorprès saber que la seva parella havia mort. Quant de temps devia haver at? Quins amics devia tenir, i quins somnis? No li va semblar

que tingués cap altra relació, i menys conservant aquella fotografia a casa seva. Però l’Amelia tenia alguna cosa, no sabia dir el què. La va mirar i va pensar que, sens dubte, les persones que no es mostren són les més interessants. Arribat un cert grau de confiança, com solia ar, l’Amelia va acabar preguntant a en Jon el que al capdavall tothom li demanava. —Què t’ha at, aquí? No va necessitar mirar cap a on li indicava l’Amelia per saber que es referia a la petita taca que tenia al coll. Per un instant va estar a punt de dir la mentida habitual, que era una marca de naixement. Només els seus pares i les seves parelles havien arribat a veure la veritable grandària d’aquella taca enorme. Amb l’Amelia, però, va sentir la necessitat natural d’explicar-li la veritat, de no avergonyir-se’n. Potser era perquè ella li havia confiat l’existència del seu xicot mort: un equilibri de confessions; o no, potser se sentia tan bé amb ella que, senzillament, no necessitava amagar la persona estranya que sempre havia estat. —És un trastorn genètic. Cos de cabra, cua de serp i cap de lleó. —Què? L’Amelia es va aturar i el va mirar convençuda que ho havia entès malament. —Saps què és una quimera? —li va preguntar ell. —Una quimera? A veure... Eeeh... Alguna cosa que és impossible, no? Però que imaginem que pot succeir. En Jon va assentir i es va acostar a un banc que tenien a prop. Per explicar-li allò s’estimava més estar assegut. Estava sorprès d’ell mateix, de la seva tranquil·litat absoluta per detallar a l’Amelia qui era. Ella el va seguir i es va asseure al seu costat, observant-lo amb curiositat mentre el professor s’explicava. —Una quimera també és un monstre amb cos de cabra, cua de serp i cap de lleó. Ah, i segons la mitologia clàssica, que escup foc per la boca. —Vaja, ho té tot —va somriure l’Amelia, que encara no entenia a on volia anar a parar.

Ell va agrair la broma amb un altre somriure. —Doncs això soc jo, una quimera. Un híbrid, un monstre modern. Has sentit parlar algun cop del quimerisme? Ella ho va meditar un parell de segons, prement els llavis i fent que no amb el cap. —No. Què és? —Un trastorn genètic. Diguem que la meva mare, quan es va quedar embarassada, tenia dos zigots, dos bebès, i no només un... —A veure... —L’Amelia, davant la pausa d’en Jon, va dubtar si intervenir o no —. Bessons idèntics? —No, no. —Bessons. —No. —El gest d’en Jon demanava calma. No més deduccions previsibles, perquè cap arribaria a la veritat—. Dos bebès que es van fondre en un de sol. —Què vols dir, que es van fondre? —Diguem que l’un va absorbir l’altre. Jo soc jo més la part que vaig agafar del meu germà. Les zones del meu cos que tenen un altre color corresponen a una altra persona, ho entens? Som dues persones en una. L’Amelia va mirar en Jon intentant avaluar si feia broma o ho deia seriosament. Va comprendre que no parlava per riure. —Però no ho entenc... I com ho saps, això? Vull dir... Per aquesta taqueta? —Aquesta taqueta —va replicar ell amb ironia— ocupa el quaranta per cent de la superfície de la meva pell. La tinc també al pit, a l’esquena i en una cama. I m’ha donat molts problemes des que era petit. —Problemes? A veure, però estàs malalt? Perdona, és que mai n’havia sentit a parlar, d’això; no sé quins símptomes...

En Jon es va entendrir per la preocupació de l’Amelia, no tan sols per la seva salut, sinó per no incomodar-lo amb preguntes. Era el procés habitual quan ho explicava a algú, encara que una antiga nòvia seva, en saber-ho, n’havia quedat horroritzada i ell havia sentit que des de llavors evitava tocar-lo allà on tenia la taca. —No és que estigui malalt, és que el meu sistema immunològic està debilitat, perquè de vegades tracto la meva segona composició genètica com a matèria estranya, ho entens? Tinc dos ADN, dos materials genètics en un mateix cos. I per això tinc unes cent al·lèrgies detectades, i migranyes bastant sovint... Ho compenso fent exercici i menjant tan sa com puc —va concloure amb un somriure resignat. —Ostres! —Sí, ostres... —va repetir ell, veient que ella no se’n sabia avenir. —Però... Tens dolor? Vull dir, és degeneratiu? —Ah, no, no moriré d’això. No és que faci mal, és... Saps la gent que diu que nota un membre amputat, que nota com si el tingués? Em sembla que en diuen dolor fantasma. Doncs a mi em a una cosa per l’estil des que era petit; sento que hi ha alguna cosa indefinida en mi, com un formigueig, però no el puc veure. En realitat, aquell buit, aquell germà que en Jon havia absorbit amb el seu cos, no era només un simple formigueig, sinó que conformava una de les angoixes més profundes i inconfessables de l’antropòleg. Li havien descobert el trastorn genètic amb només quatre anys: la gran taca al tors, el dolor i la fatiga crònica, els mals de cap, el seu feble sistema immunològic... Va viure uns quants mesos de proves fins que van determinar el que li ava, és a dir aquella quimera monstruosa. No havia estat només la taca la que li havia generat inseguretat quan era petit, sinó l’estranya consciència d’estar incomplet tot i ser dues persones en una. En l’adolescència, en Jon s’havia reclòs moltes vegades, incapaç de comprendre els reclams que li feia el cos. Per això havia at tantes tardes a la botiga d’antiguitats del seu avi i s’havia apartat dels jocs dels altres nens; només en aquell taller de restauració se sentia més protegit, menys estrany i monstruós. I aquell havia estat també, potser, un dels motius pels quals s’havia fet antropòleg, per comprendre l’essència de les persones, el seu sentit vertader i el seu

significat al llarg de la història i de les cultures. Quantes persones hi devia haver com ell? I com podia comprendre un món i una natura que havien permès néixer a un ésser tan atroç? —Bé... —va raonar l’Amelia—, si no t’ha de matar, aquest trastorn, per descomptat que et converteix en un home únic. —Potser no. Diuen els metges que hi pot haver molts casos de quimerisme sense diagnosticar. No tots els que són com jo tenen marques al cos, ni símptomes tan clars. Tu t’has fet proves d’ADN alguna vegada? —Qui, jo? No, de cap manera! —Veus? Potser ets una bestiola tan estranya com jo i encara no ho saps. L’Amelia va riure. —No et dic que no. Ella es va aixecar i va convidar en Jon a seguir ejant. No li quedava gaire temps lliure i volia mostrar-li tot el que pogués del nucli antic. En Jon es va sorprendre amb la naturalitat amb què Amelia s’havia pres el seu problema, fins i tot fent-ne broma. Per què l’hi havia explicat? Normalment tardava moltes setmanes i fins i tot mesos a confessar aquella part de la seva intimitat. Devia ser perquè compartia amb ella aquella aventura dels nou anells, per aquell ambient atemporal de la ciutat d’Ourense? Als ulls verds de l’Amelia, en Jon sentia que hi podia trobar un punt salvatge però també la saviesa antiga dels boscos de Santo Estevo. Què tenia la gent de Galícia, que li semblava com si visquessin sempre dins un somni? —Escolta —li va dir ella, amb la curiositat i la confiança que ofereixen les confessions mútues—, i això de l’anell d’Oscar Wilde, de què va? Un ocellet m’ha dit que vas ser tu qui el va trobar... —Ah, això. Un e de Brussel·les ens va ar una informació, i el meu soci Pascual i jo vam anar a Londres; la veritat és que va ser un dels casos més fàcils dels que hem resolt, no sé com va poder tenir tanta repercussió. En realitat, l’anell era horrible! L’Amelia va riure de gust.

—Sí? —Sí, de veritat, tenia forma de sivella de cinturó, un horror —li va explicar en Bécquer, divertit—. Això sí, era d’or... Wilde l’hi havia regalat el 1876 a un amic de la Universitat a Oxford, i el tenien allà exposat, al Magdalen College, fins que el 2002 el van robar. No t’imagines qui va ser. —Uf, ni idea. El majordom? —Gairebé. Un membre del servei de neteja de la Universitat. —De debò? —Així mateix. El va vendre per una ridiculesa de diners, i va ar per moltes mans fins a acabar al mercat clandestí d’art victorià, on el vam trobar gràcies a la inscripció, perquè un col·leccionista es va pensar que era fals en creure que el que hi havia escrit estava en rus. —Tot això t’ho estàs inventant ara mateix, oi? —Que no, que no! —En Bécquer va riure, sent conscient que el que relatava semblava un conte—. Saps què ava? Que la inscripció era en grec. —Oh. I què deia? —Doncs, a més de les inicials de Wilde i de les de l’altre noi, «Regal d’amor, per a qui desitja amor». L’Amelia va parar de caminar i es va quedar mirant en Jon amb un mig somriure. —Aquesta història l’expliques a totes les noies amb qui surts a ejar? —Has estat tu, qui m’ho ha preguntat! —Això és veritat, la pregunta l’he fet jo... —va reconèixer ella—. No sé si te n’has adonat, però tens una fixació amb els anells desapareguts. En Jon va assentir, encaixant la broma, perquè fins al moment no havia connectat l’aventura d’Oxford amb la de Santo Estevo. —Podria ser.

La parella va continuar ejant. Quan van creuar davant l’Ajuntament i ella li va explicar que aquella era la plaça de pedra inclinada més gran d’Europa, ell ho va anotar interessadíssim en una llibreta diminuta, «per si li anava bé per a la investigació». I l’Amelia no es va poder estar de pensar, mentre ejaven per la memòria empedrada d’Ourense, que aquell home especial que caminava al seu costat i que es descrivia a si mateix com un monstre portava dins seu sense saber-ho l’ànima lliure i somiadora dels nens.

Marina

L’hivern es va emportar les ejades amables i la humitat ho va inundar tot. L’activitat febril als voltants del monestir va semblar que s’adormia, i cadascú buscava el seu refugi al costat del foc i els caldos calents. El vi que feien els monjos, que també es bevia calent, era el que més escalfor proveïa a les entranyes, i a la Marina li permetien prendre’n en poca quantitat a l’hora dels àpats. Encara que la Beatriz deia que aquell clima entristia l’ànim, la Marina gaudia de la càlida calma que li oferien les tardes davant del foc, reant els llibres del pare i els seus apunts; els ava en net, amb una lletra refinada, en una gran llibreta que el seu pare li havia portat d’Ourense. Estava aconseguint redactar la seva pròpia bíblia de remeis monacals, senzills i complexos, amb les observacions i apreciacions purament mèdiques i científiques que el seu pare li detallava. Que potser no podia resultar un tractat innovador i interessant, com a compendi de tradició i modernitat, de natura i d’alquímia? Ah, si el pogués publicar! Amb el nom d’un home, per descomptat. Qui faria cas d’un treball com aquell escrit per una dona? La Marina havia aconseguit, fins i tot, convèncer el seu pare perquè un diumenge al mes atengués, a canvi del pagament de la voluntat, els camperols que desitgessin acostar-se a la consulta. En la pràctica, cobraven poc més que verdures i fruita seca. L’abat havia acceptat a contracor aquella almoina medicinal: va ser impossible trobar arguments sòlids contra el vehement discurs de la seva neboda, que insistia a procurar caritat al pobre, com el monacat mateix feia dues vegades per setmana. Amb aquesta experiència, la Marina va poder veure el seu pare curant lesions musculars i ossos trencats, una cosa ben poc habitual entre els pacients comuns que solien atendre. Curiosament, la gent pobra a qui havien de socórrer tot just si patien de problemes a les dents, cosa que era força habitual entre personalitats com ara l’alcalde i la seva família i molts priors. Quan havien hagut de fer front a càries i genives inflamades, el seu pare havia aplicat amb fortuna remeis de l’apotecaria monacal, com ara la goma de mirra i la d’euforbi, que encara que tenia un gust

nauseabund disposava d’unes qualitats antisèptiques inigualables. Les classes que la Marina seguia rebent a l’apotecaria estaven resultant molt pràctiques i interessants, i el seu pare estava molt satisfet amb la seva assistència. Ell tampoc havia donat importància a aquell jove ros tranquil i confiat del qual la Marina no parlava mai. Potser aquesta hauria d’haver estat la primera pista: que no l’anomenés mai. Ni tan sols es va adonar de la complicitat de la filla i d’en Franquila quan, en una ocasió, durant l’hivern, va haver de tornar a l’apotecaria d’improvís. El bon doctor havia assistit durant una estona a algunes de les explicacions de fra Modesto i havia marxat sense recordar-se d’agafar el barret de copa alta que havia deixat sobre la taula de l’entrada; un detall impropi d’ell, per descomptat. En tornar, va veure que en Franquila havia posat el barret a la Marina, i que tots, fra Modesto inclòs, reien de les gràcies de la jove mentre fingia saludar-los inclinant el barret, que feia joc amb l’etern vestit negre que duia. Potser el doctor, com a pare, no volia veure la dona en què la Marina s’havia convertit. Els cabells negres i arrissats, els ulls blaus i profunds, l’expressió amable, la tossuderia perseguint el saber i ignorant les delicadeses de la condició femenina. Però alguna cosa havia canviat en la Marina durant aquell hivern. El doctor Mateo Vallejo havia assistit a la seva felicitat, a la seva alegria, i l’havia agraït en silenci, acceptant-la com a pròpia de la personalitat de la filla. Si s’havia enamorat, l’home no podia ni sospitar-ho. Com podria haver-ho fet, si ella s’havia at l’hivern dient no a l’algutzir i inventant mil excuses per no veure’l ni sortir a ejar amb ell? Però la il·lusió de la Marina tenia un nom masculí i antic, i portava totes les lletres d’en Franquila. Ni ella mateixa ho podia explicar, i en un primer moment l’havia molestat trobar-se pensant en ell a cada instant. Al principi, havia estat pel que havia at al vell forn de pa. Però no pel petó que ell li havia fet, sinó pel que ella havia sentit simplement amb el tacte. Seria sempre així, amb qualsevol home? No, impossible. Només imaginant el e més lleu amb en Marcial sentia un rebuig immediat. Després, en rememorar-ho tot, havia comprès, feliç, el motiu de les ironies i els menyspreus d’en Franquila al començament del dia que li havia fet el petó. La Marina somreia només de pensar en com a ell se li havia encès la gelosia en veure-la ejar amb l’algutzir. Però més tard, a les classes, ella havia descobert de debò qui era el noi que hi havia a l’altre costat del petó. Aparentava senzillesa

i austeritat de pensaments, però parlava fluidament llatí i comprenia els vells llibres de l’apotecaria en tots els detalls. Era metòdic i disciplinat i, ai, la mirava d’una manera tan neta! Li explicava l’elaboració dels compostos quan fra Modesto no ho podia fer i, si es quedaven un instant tots dos sols a la rebotiga, ell se li acostava i, mentre la Beatriz brodava a només uns metres, li acariciava la mà i la mirava provocant-li a dins una escalfor indescriptible, un desig que fins feia només uns mesos li hauria resultat inconcebible. Els trets d’en Franquila, que a la Marina al principi no li havien cridat l’atenció, ara li semblaven sorprenentment perfectes. Masculins, ferms i irresistiblement atractius. Però no havia tornat a haver-hi ocasió de quedar-se ells dos sols, i no havia at res més. Excepte conèixer-se i irar-se mútuament. Ell, enlluernat pels somnis impossibles d’ella. I ella, pels utòpics propòsits d’ell. Un amor secret que ni tan sols s’havien confessat en veu alta, encara que ho sabessin, ho sentissin i ho comprenguessin tot només mirant-se. Però, com sempre, el temps va ar, i quasi sense que se n’adonessin va arribar la primavera. Semblava que la llum ho havia d’inundar tot, i el ressorgiment de la vida va arrasar progressivament qualsevol malenconia hivernal. La Marina va plantar hortènsies a l’entrada de la casa del metge, i amb allò va semblar que l’alegria estival quedava inaugurada. Li va explicar a la Beatriz que si volien hortènsies blaves havien de posar una mica de ferro al costat de les arrels, i que si les volien de color rosa i marrons, un tros de qualsevol gerra que s’hagués trencat i ja no es pogués fer servir, i la planta absorbiria el tint a través de les arrels. —Aprèn moltes coses, vostè, a les classes de l’apotecaria —li va dir la Beatriz. —A l’apotecaria?, si això m’ho va ensenyar la mare! —Doncs alguns bons usos deu donar a les classes que fa amb el senyor Franquila, que l’estudia més a vostè que els llibres. —Beatriz! La criada havia rigut, maliciosa, i havia contagiat la seva rialla a la Marina. —Vinga —va afegir abaixant el to—, que la senyoreta s’ha anat a encapritxar d’un bon pretendent... El doctor es posarà content —va murmurar amb un somriure còmplice.

—No, no, Beatriz. Res d’això que dius no ha at, no t’inventis el que no és. —Si vostè ho diu... Però la Marina havia vist el gest sarcàstic en la Beatriz, la seva complicitat amable amb el que estava ant. Com era possible que aquella noia s’adonés de tot? La Marina va pensar que, el dia que no tingués la Beatriz a prop, amb aquella vivor i les idees que tenia, la trobaria molt a faltar. La Marina observava el seu entorn amb un filtre d’alegria que no havia tingut des d’abans que hagués mort la seva mare. Tenia la sensació, fins i tot, que el seu oncle, l’abat, també estava de més bon humor. Al febrer d’aquell any 1831 havia tingut lloc l’elecció d’un nou papa, després de moltes setmanes de votacions, i l’oncle havia explicat al pare que Gerard XVI era de tarannà conservador, de manera que potser aquella elecció beneficiaria l’Església i la seva posició a Espanya. Van transcórrer més setmanes en una calma aparent, i pel mes de juny ja només el clima calorós semblava objecte de comentari. Malgrat tot, es forjaven tempestes que molts sabien veure. Un matí, l’abat va convidar el seu germà i la Marina a assistir a la missa de rèquiem per un monjo; van pujar al cor alt, d’accés privat i exclusiu, a través d’unes escales que partien del claustre dels Bisbes. Des d’allà es disposava d’una vista immillorable sobre l’altar i d’una posició discreta i, és clar, elevada. Els raigs blaus dels vitralls circulars situats rere l’altar i el cor dotaven l’ambient d’una aura quasi celestial, com si a dins de l’església fins i tot les hores del dia guardessin un altre color i una altra vestidura per a les ànimes. Quan el cor va començar a cantar el seu Dies irae, el doctor Vallejo es va inclinar cap a l’abat. —Et veig preocupat, germà. —Ho estic. Ja has sabut el que ha at a Granada? —A Granada? No. Ja saps que els teus missatgers són més ràpids que jo mateix i que qualsevol en aquestes valls. Digues, què ha at? La Marina parava l’orella, malgrat que la conversa li arribava esquinçada per culpa de la música de l’orgue, que un monjo tocava ben a prop seu, i del cor potent que cantava sobre el dia de la ira en què els segles es reduirien a cendres.

Dies irae, dies illa solvet sæclum in favilla.

—Doncs ha at, germà, que una dona condemnada per delicte de rebel·lió ha estat ajusticiada al garrot l’última setmana de maig. No has sentit a parlar mai de Mariana Pineda? —És clar que sí, Antonio. Aquella que un cosí seu la va ajudar a escapar-se de la presó disfressada de frare, oi? No em diguis que l’han executat! —Per Déu, així mateix ha at. A casa seva hi van trobar banderes i altres elements insurrectes envers el nostre rei reclamant igualtat, llibertat i llei. Llei, la més transgressora de les lleis! Quina prostituta, que Déu em perdoni. —Tranquil·litza’t, germà! Què a? Si anava contra el rei, anava contra l’Església. Per què tant de disgust? —Per què? Perquè aquest càstig ha donat ales al poble, i els liberals ja han començat a cridar des de les rateres on s’havien amagat. El doctor es va mostrar pensatiu. —En executar-la, l’han convertit en una màrtir. —Ja veig que els aires de Santo Estevo t’aclareixen el judici, germà —va sospirar l’abat—. Ara els liberals tornen a tenir una raó per conspirar. —Tems una altra exclaustració, o m’ho sembla? —Que si en temo una? No, germà. Res he de témer, perquè tinc el Senyor al meu costat. Però sé que vindrà... Aquests tambors de lluita es comencen a sentir, encara que se sentin en la distància. I tornaran a fer-nos fora d’aquí, n’estic segur. —Tingues fe.

—Només en Déu, germà. En els homes no s’hi pot confiar gens. Sé que tu podràs tornar a Valladolid i exercir la teva professió, i que jo podré agafar algun vaixell per emparar la fe a les Amèriques..., però, ai, qui es cuidarà aquí de les ànimes, qui tindrà cura de l’ordre de les coses? La Marina seguia la conversa amb preocupació, considerant que poc que li agradava ara la idea de tornar a Valladolid. Era possible que els liberals tornessin a expulsar Ferran VII del tron? Qualsevol acte d’insurrecció era castigat amb pena de mort.

Quem patronum rogaturus cum vix iustus sit securus?

El cor, per la seva banda, i com si acompanyés els pessimistes pensaments de l’abat, acabava el seu Dies irae amb un cant punyent i preguntant-se a quin protector seria possible pregar quan ja ni tan sols els justos estiguessin segurs.

19

En Jon va visitar el monestir d’Oseira amb l’Amelia i en Pablo Quijano una tarda de setembre d’aquella mateixa setmana, però no va desaprofitar ni un instant i el mateix matí abans de la visita es va trobar amb en Germán, el seu nou i inesperat amic de Santo Estevo. L’ancià semblava disposar per a ell de tot el temps del món, per bé que el jove sospitava que, en realitat, el vell professor només necessitava una mica de companyia i, sobretot, sentir-se útil. El cert era que en Jon havia mantingut inicialment el seu e amb ell per la potencial font d’informació que podia suposar, però la connexió amb l’ancià havia estat immediata, i entre tots dos resultava evident que fluïa una simpatia mútua. Potser era veritat el que li havia explicat l’Amelia sobre els mariners i la gent de les aldees de Galícia; possiblement aquesta mena de connexions aven amb més facilitat en llocs solitaris i màgics com Santo Estevo, en els quals cada rostre guardava una història, i en els quals cada conversa guanyava una batalla silenciosa a la soledat. Tal com en Germán havia promès a en Jon, li va fer de guia per pujar fins a Chao da Forca, l’antic enclavament destinat a les execucions. L’antropòleg no sabia si la visita li seria útil, però només coneixent i explorant podia després decidir si els nous camins i pistes podien portar-lo fins a les relíquies mil·lenàries que buscava. Durant la ejada, en Jon va quedar parat de la bellesa ancestral de les extenses rouredes i l’espessor i la verdor del bosc. El que més li va cridar l’atenció, però, va ser l’agilitat de l’ancià professor d’art avançant per la costeruda pujada sobre el poble de Santo Estevo. Les persones grans, a Galícia, semblaven tenir una forma física extraordinària; devia ser gràcies a la vida assossegada dels llogarrets? Potser a la mena de menjar? Potser la causa es trobava en l’afany que tenien per mantenir-se actius, per utilitzar les mans per a alguna cosa més que encreuar-les sobre la falda i esperar el pas del temps i prou. —Estàs segur que pujaven per aquí, Germán? Això és molt dret!

—Sí, sí... L’Antón em va assegurar que pujaven per aquí. —Doncs o s’estimbaven o arribaven mig morts de l’esforç; ja no calia ni que els pengessin —s’havia queixat en Jon, esbufegant. Quan van arribar a una breu esplanada plena de roques enormes, l’antropòleg no va percebre res en l’ambient que li parlés d’un lloc ombrívol d’aire espès, com ell imaginava que podia ser un emplaçament per a execucions. A Chao da Forca només hi quedava part d’una creu de pedra que un llampec havia esquerdat tota, en un final, potser, especialment apropiat. Durant el camí de baixada, en Jon va pensar que l’únic que delatava que hi hagués hagut vida en aquell vessant de la muntanya era una petita construcció de pedra de dues plantes que havien vist en un costat del camí. —Ah, això era un sequeiro! —havia exclamat en Germán amb un somriure. —Un què? —No sé com traduir-ho... A veure, un sequeiro és com una cabanya per assecar castanyes. Per això tenia dues plantes; a sota hi feien foc i a dalt hi fumaven les castanyes. Així en tenien tot l’any. —I ho feien aquí dalt? Que incòmode! En Germán havia rigut. —Ho feien on hi havia castanyers. He llegit en algun lloc que per aquí hi va arribar a haver uns setanta sequeiros. —Setanta? No m’ho puc creure. —Sí, senyor, setanta. O més! Amb què et penses que acompanyàvem el menjar a Galícia? De patata, fins al final del XIX que no se’n va començar a menjar. —No, home... Colom ja la va portar...

—Sí, ja ho sé, però al principi era molt dolenta i només en donaven als animals... Quina pena que no es conservin més sequeiros...! Ja t’ho vaig dir, jo, que són els objectes els que guarden la memòria, o no? —li va preguntar el vell professor amb un gest ple de nostàlgia. En Jon hi va estar d’acord, perquè va comprendre perfectament el que en Germán ja li havia volgut explicar quan, a casa seva, li havia ensenyat el quadre del vell mariner. Les coses eren només coses, objectes inerts, però tenien una causa i una finalitat que sempre incloïa una història. I era en aquestes històries on es conservava el sentit dels desastres i els èxits assolits pels éssers humans: era un concepte bàsic que en Jon mateix havia aplicat repetidament quan havia dut a la pràctica la seva especialitat en antropologia social. I així, baixant per aquell camí que era de tot menys recte i tornant cap a Santo Estevo, en Jon va quedar convençut de la utilitat del seu objectiu, de la recerca dels nou anells, molt més enllà de la recompensa econòmica que sabia que no obtindria. Quines meravelles podria descobrir aquella tarda al llegendari monestir d’Oseira? Que potser no era un miracle deliciós que persones com ell i com en Germán sabessin que el pas del temps no tan sols sumava segles sinó històries? En Jon, embolcallat en aquests pensaments i a punt d’arribar a Santo Estevo, va sentir com se li adormia el formigueig que sempre duia a dins, com si el seu germà invisible el perdonés i, ni que fos per una vegada, el deixés viatjar sol.

20

La història d’en Jon Bécquer

El primer cop que vaig veure el monestir d’Oseira va ser molt diferent de la meva trobada inicial amb Santo Estevo. En aquest, havent entrat al claustre dels Cavallers, havia tingut la sensació d’endinsar-me en un lloc encantat i secret, en una mola de pedra revestida d’una aura de màgia i d’espiritualitat difícil d’explicar, i això que havia estat convertit en un parador. Però a Oseira no vaig sentir res que s’hi assemblés, des del primer moment vaig saber que més aviat estava davant d’una fortalesa que d’un enclavament espiritual i prou. Si és veritat el que diuen, que el poder dels monestirs es pot mesurar pel nombre de claustres que tenen, tant Santo Estevo com Oseira en tenien tres, i allò era una ostentació de potència econòmica i religiosa única a Galícia. A qualsevol li resultaria inevitable demanar-se quins secrets devien guardar aquells adissos de pedra que semblaven eterns.

—Perdoni. —L’agent Ramírez, veient que en Bécquer pretenia utilitzar novament el seu to narratiu llegendari per explicar-los el que havia at a Oseira, el va interrompre—. Abans ens ha dit que al final havia quedat amb l’Amelia el dia de l’Arxiu Catedralici. No van descobrir res a la font de Santo Estevo? —Doncs no. No hi vaig trobar res que em semblés rellevant, per això m’ho he saltat. Però si volen els puc explicar alguna cosa de la font, té una iconografia interessantíssima... —No, no —va intervenir en Xocas, mirant l’agent Ramírez amb desaprovació mentre deixava tot d’una la seva tassa de cafè sobre la taula, perquè encara

estava tan calent que li havia cremat els llavis—, vostè segueixi el fil, Jon. Expliqui’ns què va ar a Oseira i estalviï’s els detalls que no tinguin a veure amb els anells, si us plau. Hem de tornar i ho farem tan aviat com acabem aquests cafès, ja l’aviso ara. El to d’en Xocas era afable però ferm, de manera que en Jon, mentalment, va lamentar no poder detallar com s’havia endinsat en aquell monestir gegantí, acompanyat pel pare Quijano i l’Amelia. Si hagués pogut, els hauria explicat que aquella fortalesa disposava d’un museu arqueològic únic al món, amb canonades de granit del segle XIII de fins a mil tres-cents quilos, o els hauria descrit la impressionant volta plana d’accés a l’església, que era la més gran d’Espanya i ava més de cent vint mil quilos de pes, o els hauria parlat de les meravelles curatives d’aquell licor misteriós que en deien Eucaliptine, que els monjos seguien elaborant amb una fórmula que continuava sent secreta. I els hauria descrit, sens dubte, l’extraordinària sala capitular del segle XV , on palmeres de pedra en moviment simbolitzaven l’home just, perquè el salm 92:13 deia que «els justos creixeran com les palmeres»; tot eren símbols, nombres i significats amagats als sostres, les parets i els terres. Foc, terra, mar i aire davant de les virtuts de la justícia, la saviesa, la fortalesa i la temprança. Referències a l’alquímia, la fe i la raó havien fet que a en Jon també li semblés adequat que alguns historiadors anomenessin aquella insòlita fortalesa el Lloc de la Memòria. I és que hi havia una diferència fonamental entre el monestir de Santo Estevo i el d’Oseira: el primer era només un record, un rastre històric dins d’un modern parador nacional, mentre que el segon encara era llegenda, perquè els monjos cistercencs hi havien tornat el 1929 i encara hi vivien. En l’actualitat tot just si eren una dotzena i mitja d’homes, però tots ells eren habitants d’un mite. En Jon Bécquer es va mirar el sergent Taboada i la guàrdia Ramírez; va agafar aire i, concentrat, els va explicar que des de la biblioteca del vell monacat havia fet un viatge increïble fins al segle

XIX .

Marina

La Marina, després d’escoltar la conversa del seu oncle i el seu pare a l’església de Santo Estevo, s’havia quedat profundament amoïnada. Aquella mateixa setmana, el dia de la classe a l’apotecaria, es va atrevir a plantejar els dubtes i les pors que tenia davant de fra Modesto, relatant-li el que havia sentit dir a l’abat. —No està bé escoltar les converses dels altres, senyoreta —l’havia amonestat ell amb un somriure amable i agafant-se la panxa, cada vegada més prominent. —Ho sé, pare. No ho vaig poder evitar. En Franquila, que l’havia escoltat amb atenció, va reflexionar sobre l’afer amb prudència. —Educar el poble en llibertat no hauria de voler dir oposar-se a la religió catòlica, oi que no, pare? Fra Modesto es va acostar a la porta de l’apotecaria amb gravetat i la va tancar. Es va girar i es va acostar a la Marina i en Franquila, i aleshores els va convidar a acompanyar-lo al magatzem deixant la Beatriz amb la costura al costat de l’entrada. Va començar a parlar en un to baix que convidava a la confidència. —Franquila, per Déu, guarda’t aquestes idees. Termes com «llibertat» o «liberalisme» no han de sortir dels teus llavis, ho entens? —Però pare, si vostè... —Sí, Franquila, jo mateix i altres germans considerem que la nostra missió en aquest món no és merament contemplativa i que hem de conduir els senzills cors de la plebs des d’una visió de recer i llibertat, no des de l’absolutisme i un rigor monàrquic desorbitat. —Llavors està d’acord amb mi que... El monjo va alçar la mà perquè en Franquila el deixés continuar, perquè no havia

acabat. —... Tot i això, hem de guardar silenci i esperar els esdeveniments. Potser no has sentit el que ha dit la Marina? Només per una bandera han executat una dona a Granada. Què et penses que et farien a tu si comences a parlar d’idealismes i de llibertats per al poble? —Me’n guardo prou, de donar les meves opinions a qui no me les demana, pare. —Doncs fas bé: així t’has de guiar i comportar, fill meu. I tu, Marina, hauràs de fer el mateix. Evita parlar d’aquest afer, sobretot amb l’algutzir i amb qualsevol de la Casa d’Audiències, perquè saps a qui serveixen. —Ho sé, fra Modesto. No i ànsia, seré ben discreta. El monjo, creient que ja s’havia assegurat la prudència d’aquells dos joves a qui tant apreciava, els va deixar tornar a l’apotecaria perquè continuessin elaborant compostos. —No me l’imaginava tan liberal, Franquila —va dir ella en un murmuri. —Ni jo a vostè tan poc monàrquica. —Haurem d’anar amb compte amb les nostres conspiracions. —Especialment amb el teu amic l’algutzir. —Ah, que potser li he donat jo permís perquè em tutegi, senyor? Ell va somriure com a única resposta, i va escriure unes paraules sobre un tros de pergamí. «Caveo tibi», va llegir ella, en veu baixa. El va mirar amb una expressió interrogant, i ell li va acostar els llavis a l’orella i li va parlar en un murmuri. —«Miro per tu» —li va traduir, i després la va mirar als ulls—. Si tu me’n dones el permís, i el que i, jo et cuidaré sempre. Amb rei o sense rei. Ella va notar, novament, que el cor li bategava fort i enèrgic, com si la simple proximitat d’en Franquila fos el que li feia córrer la sang. De sobte, va tornar a la

sala fra Modesto, i ells van fingir que seguien feinejant amb normalitat, per bé que ella va atrapar el tros de pergamí i, amb destresa, se’l va guardar entre els apunts, i amb això va fer somriure en Franquila. Aquella nit, la Marina va agafar empenta i va parlar amb el seu pare. Li va explicar, en la seva innocència, una mitja veritat. Que aquell noi, l’ajudant de l’apotecari, li agradava. I que, encara que hi hagués disparitat de condició social, amb qui li agradaria ejar a ella era amb el jove Franquila. Només per enfortir aquella amistat neta fora dels murs del monacat i per observar les plantes dels camins, sense més grans intencions. Que potser en Franquila no era una amistat saludable? Es tractava, per descomptat, d’un jove ambiciós, intel·ligent i prometedor. Però el doctor Mateo Vallejo no ho va veure de la mateixa manera, i el seu disgust va ser enorme. Al principi, es va ruboritzar per la sorpresa. Després, va agafar empenta a causa de l’honor. —No et deu pas haver tocat, aquest criat! —No, pare. Ni tan sols sap que estic parlant d’aquest assumpte amb vostè. I no és un criat, està estalviant per a... —I tu com saps que et correspon? —No he dit que em correspongui, pare. I tampoc de part meva hi he posat més intencions que les amistoses —va mentir—. Li parlo només de conrear una amistat honrosa, de la mateixa manera que vostè em va animar que fes amb l’algutzir. —Marina, no siguis descarada! —Si vostè hi estigués d’acord, la Beatriz ejaria amb nosaltres, i estic segura que ell vindria a demanar-li permís per a... —Mare de Déu santíssima! Potser creus que permetria que al poble s’escampessin unes enraonies d’aquesta categoria? La filla del metge, neboda de l’abat, ant-se bitllets d’amor amb un criat! Però és que, Marina, no comprenc ni com t’ha at pel cap. Potser serà millor que tornis a Valladolid una temporada, a veure si recuperes el seny. O que visitis la teva tia a Lleó de manera indefinida.

—No, pare, per Déu! Però si no ha at res entre en Franquila i jo! Qui ha parlat d’amor i no d’amistat? No m’enviï lluny de vostè, si us plau. El doctor, vermell d’indignació, va esbufegar i va caminar d’un costat a l’altre de la cambra, de manera que en Manuel i la Beatriz, que ho escoltaven tot des de les habitacions del fons de la casa, van contenir l’alè. —D’acord, seguiràs ajudant-me a la consulta, però s’ha acabat baixar a l’apotecaria. —No, no m’ho tregui, això! Vostè mateix ha dit com de convenients i útils resultaven les meves classes... Si us plau, si us plau... La Marina plorava, i l’estómac se li estrenyia com si algú l’hi estigués regirant. Però no hi va haver manera que el seu pare cedís ni un centímetre. El doctor, per molt malenconiós i endormiscat que tingués l’ànim, no era ximple. Sabia que la seva filla no li hauria demanat permís si aquell noi no li interessés molt. Aquell estiu, que per a la Marina havia començat amb una perspectiva tan feliç, s’havia convertit, de sobte, en l’infern més aspre. A la jove no li va quedar altre remei que acceptar les ordres del seu pare, encara que des d’aquell mateix instant va deixar de tenir-hi cap conversa i es limitava a respondre-li només quan era estrictament necessari. Va ser gràcies a la Beatriz que en Franquila va saber el que havia at, però quan va pujar a la casa del metge per parlar-hi, l’home es va negar a entaular cap conversa amb aquell individu a qui ell considerava un criat. De res no va servir que el noi li parlés dels projectes que tenia, de la puresa dels seus sentiments, de les bones intencions que el movien. Paraules buides. El doctor Vallejo no acceptaria de cap manera un amic formal com el que se li presentava, i encara menys com a pretendent per a la seva filla, tan brillant. Com era possible que la noia s’hagués encapritxat d’un noi tan pobre i miserable? Sens dubte, havia estat massa permissiu amb ella. L’abat, assabentat de l’afer, va estar a punt d’expulsar en Franquila de les dependències per als treballadors del monestir, però la intervenció de fra Modesto va frenar aquella disposició. —Només estan enamorats, senyor abat. Que no veu que no han fet res, que són ànimes innocents?

—No hi ha innocència en les intencions d’un home amb una dona, germà Modesto. —Però no podem castigar un pecat que no s’ha comès. —Tan aviat com comença a brollar el pecat, l’hem d’arrencar arran amb tota habilitat —va argumentar l’abat, citant sant Benet—, perquè de vegades només apallissant els fills els alliberarem de la mort. Envieu en Franquila a treballar a Pombeiro, o a Alberguería, allà on calgui, però que no sigui a Santo Estevo. No va haver-hi gran cosa més a dir. L’abat disposava de potestat absoluta dins el monestir, i fins i tot més enllà d’aquells murs. Fra Modesto sabia que la decisió seria inapel·lable, i ho va lamentar sincerament per la Marina i en Franquila, perquè ell, quan era jove i malgrat la seva condició religiosa, també havia conegut i experimentat l’amor. De fet, havia estat a punt de penjar els hàbits per una història que al final s’havia quedat a mitges, però coneixia la força de l’impuls del cor. En Franquila havia de marxar de Santo Estevo. La Marina, sabent la decisió que s’havia pres, es va sentir encara més enfonsada. Per què aquell càstig, quan havien observat totes les regles del decòrum, tots els rigors de la decència? Si ella només havia sol·licitat permís per ejar! Potser hi havia hagut algun impediment per fer-ho amb en Marcial, aquell algutzir tan petulant? Si almenys hagués pogut estimar en Franquila, saber què era l’afecte complet que es podien professar un home i una dona... Van ar només dos dies amb aquelles tristeses quan un matí, al cap de poc que el seu pare sortís per comprar materials mèdics a Ourense, va aparèixer la Beatriz. —Senyoreta, ràpid. Arregli’s i vesteixi’s. —Què a, per què tanta pressa? —Ha de sortir. —A on? T’envia en Franquila? —Sí. L’espera a la part de darrere de la finca, on hi ha els ruscs de les abelles. Jo la cobriré.

La Marina es va vestir tan de pressa com va poder, i abans de sortir corrent li va fer un petó molt sentit a la galta. Quan va arribar a l’altura dels ruscs no hi va veure ningú, però de seguida es va adonar que el noi li feia senyals des de darrere d’un arbre. Ella s’hi va acostar corrent i en Franquila, sense dir res, li va agafar la mà i la va portar sense parar de córrer a una altra banda del bosc que ella no coneixia. Allà hi havia una mena de cabanya de pedra diminuta, d’una sola peça, i ell li va dir que hi entressin. —Què... què és aquest lloc? —Una vella cabanya dels eremites que abans vivien als boscos. Aquesta l’han arreglat els caçadors, per ar-hi les nits si cal. Es van quedar mirant mentre el respirar se’ls comava després d’haver corregut. Ell també li va agafar l’altra mà. —Puc besar-te? Només un petó, com l’altra vegada. Ella va fer que sí sense parlar, esperant només la carícia del seu tacte. La va besar als llavis, amb dolçor al principi i amb ió desenfrenada després, com si parar de fer-ho signifiqués deixar de respirar. La promesa d’un únic bes s’havia esvaït, perquè era impossible deixar anar aquella seguretat que només en la seva abraçada, en la seva carn, hi trobarien la veritat. Ella li va tornar tots els petons i les carícies sense pensar-les, sense sentir-se fora de llei, ni de religió ni de moral, perquè si al seu món algú havia inventat la veritat, el sentit de les coses, havia estat en Franquila, el noi d’ulls grisos i d’eterna expressió confiada. La calor de l’estiu no arribava amb tanta força a aquella part del cor del bosc, però els dos joves cremaven. Ell es va treure la gastada camisa blanca, i a la Marina li va semblar que el seu cos era tot el que havia de ser i tot el que ella necessitava. El va acariciar irada de la saludable forma dels músculs, que eren discrets però ben formats i proporcionats. Sens dubte, tots els esforços físics d’en Franquila l’havien modelat i, ara, brillava en la seva joventut. La Marina es va despullar amb vergonya, i ell va devorar els pits petits, el llombrígol i el sexe fins que va sentir que s’estremia. Quan, molt més tard, van acabar d’estimar-se embullats sobre una manta per terra, no van deixar d’acariciar-se, de mirar-se i de desitjar-se amb una força renovada. Quan ell li va preguntar per què plorava, ella li va assegurar que no, que no es penedia del que acabaven de fer, encara que hagués perdut la virtut.

—Llavors? —Llavors és que no sé, Franquila, si després d’avui podré tornar a mirar-te ni a sentir-me així. Ell li va acariciar el rostre i la va besar, i amb aquell bes li va explicar tots els misteris de l’univers, que no eren altres que els de la carn, l’instint i l’alquímia, que per fortuna no tindran mai explicació. —Tinc un pla. Ella es va incorporar i es va disposar a escoltar-lo atentament. —Aniré a Madrid. Ja ho tinc tot preparat, i amb els diners que he estalviat i amb alguna feina que trobi podré ar els dies a la capital. Ja fa unes quantes setmanes que em van confirmar per carta des d’allí que, si o les proves pertinents, podré convalidar tot el que he après a l’apotecaria i obtenir el títol de batxiller en poc més d’un any. —Un any... —va repetir la Marina, sospirant amb angoixa—. Però com és possible? —Fent tots els exàmens dels tres cursos... Sé que ho puc fer, Marina. Molts d’aquests estudis ja me’ls sé de memòria. —És que és tant de temps... —Ja ho sé. Però ara no tinc res per oferir-te, Marina. El teu pare té raó. De què viuríem, de la seva caritat? Si tu... Si tu m’esperes, Marina, jo et juro que tornaré i que et demanaré en matrimoni, i que ja no ens podran separar més. Ella, nerviosa, donava voltes a aquell plantejament buscant-hi fissures. —Però després et faltarien els dos anys de pràctiques per ser llicenciat! —No les hauria de fer al col·legi de Madrid, n’hi hauria prou que les fes en alguna apotecaria que ells aprovessin. A Santo Estevo no n’hi ha, però a Ourense sí. Tornaria, i per Déu que et juro que, si el teu pare no em dona la teva mà, et raptaré i ens casarem a Ourense. Tu m’esperaràs, Marina?

—T’esperaré. I amb aquella promesa es van acomiadar els amants, enamorats amb la il·lusió genuïna de qui encara conserva l’esperança en els finals feliços.

21

La història d’en Jon Bécquer

Quan vaig entrar per primera vegada a la biblioteca d’Oseira vaig sentir com si accedís a una altra època, a un conte gòtic misteriós i estrany. El monestir mateix era un lloc fora del temps. Endinsar-se al seu cor de pedra suposava accedir a un estat de suspensió on ja res era el que havia estat, però on es conservava una essència de pedra, de fred i d’història. Generalment, la biblioteca estava tancada al públic, però després d’acabar un dels circuits turístics habituals pel monestir vam poder accedir a aquella sala extraordinària gràcies al pare Quijano, que coneixia un dels monjos, a qui, després de la meva insistència incessant, havia accedit a fer cridar. No va poder deixar de sorprendre’m que el nostre guia, el pare Damián, encara vestís l’hàbit cistercenc. Aquell home afable devia tenir uns setanta anys, però es comportava com si encara estiguéssim a l’edat mitjana. Portava una túnica blanca i una mena d’armilla de color marró i llarga fins als peus que li cobria la part davantera i l’esquena. «L’escapulari», m’havia xerrat en Quijano, veient que no parava de fer preguntes a l’Amelia i d’anotar tot el que se m’acudia en una llibreteta que havia portat. «Per sota van vestits normal, home», havia afegit; comprovava una vegada més que poc que m’havia documentat sobre la vida dels monjos. La porta de la biblioteca ens va introduir en un breu i fosc túnel de fusta de castanyer al sostre del qual s’hi podia llegir, amb cal·ligrafia gòtica: «Alpha et Omega». —I això què significa? —li vaig demanar directament a fra Damián, assenyalant la inscripció. Es va girar, va mirar el que jo li indicava i va seguir caminant sense donar-hi importància.

—Què vol que digui, fill meu? El principi i la fi de les coses! Així s’anomena Déu en l’alfabet grec. No el coneix, vostè, el llibre de l’Apocalipsi? —Sí, sí, és clar —vaig mentir, perquè sí que sabia que existia, però no l’havia llegit mai i el seu contingut profètic només em sonava vagament. Vaig fer dos os més, vaig alçar la vista i em vaig quedar sorprès per la impressionant biblioteca que tenia davant els ulls. Havíem entrat per un dels dos costats més allargats d’una gran sala amb forma de rectangle, plena de llibres que semblaven antiquíssims. El sostre era molt alt, amb unes quantes voltes de pedra i finestres d’una grandària discreta més a prop del sostre. Immediatament em van cridar l’atenció les escales de fusta, barroques i diminutes, que aven per darrere de les prestatgeries i que pujaven cap a la planta superior, en la qual els prestatges de dalt salvaven el breu abisme amb una balustrada laboriosament tallada. Allà, envoltats per aquell mobiliari fosc de fusta de castanyer, l’hàbit del monjo no em va semblar tan anacrònic: érem nosaltres els que semblàvem provenir d’un temps impossible. —La biblioteca és del segle XVII , però, ai, fills meus!, no es deixin enganyar... Part del mobiliari és més recent i els llibres no són els originals. —Vol dir que són còpies? —vaig aventurar. —Oh, no. Són originals, però no d’aquest monestir. El que hi havia aquí s’ho van emportar amb la desamortització i va cremar a la Biblioteca Provincial al principi del segle XX . Vull dir que els que tenim ara són llibres donats per col·leccions privades, principalment. El més antic és del 1591; ara ja hem arribat als trenta mil exemplars. —Ah. —I el mobiliari? —va intervenir l’Amelia, em sembla que més com a

restauradora que com a investigadora acompanyant—. Sembla realment antic! —I ho és, però d’algunes prestatgeries tot just si en van deixar les frontisses, de manera que hi ha uns quants prestatges que són més recents —li va explicar el monjo amb un somriure amable i despreocupat, propi de qui explica la història però no l’ha viscut—. En fi, anem al motiu de la seva visita... No buscaven dos fugitius que haguessin arribat a Oseira al principi del XIX ? —va preguntar mirant el pare Quijano amb gest interrogant. —Sí, pare, l’any 1833. Un home i una dona. Però si no tenen els llibres originals, i ni tan sols el llibre de... —És veritat, no els tenim. Però els he dit que disposàvem de donacions, i fa molt poc vam rebre aquesta de les Antilles —va declarar, alhora que s’acostava a una de les velles prestatgeries i n’agafava un llibre amb la grandària d’un foli normal, encara que d’un gruix considerable—. No sé si els dos desconeguts que es detallen aquí són els seus fugitius, però mai se sap... Mirin, aquestes són les memòries del pare Mariano Castañeda, que va fer aquí el seu noviciat i que va morir a Cuba el 1891... —A Cuba? El monjo em va mirar amb paciència, com si encara el sorprengués l’ímpetu innecessari dels que vivíem al món exterior. —Sí, a Cuba. El germà Mariano va ser, pel que hem pogut comprovar, un dels novicis que es van formar a Oseira després de la primera exclaustració. —La del 1820 —vaig completar jo, intrigadíssim. —Exacte. Però va arribar la segona, el 1835, i va ser expulsat d’Oseira juntament amb la resta dels monjos; com que va veure que la congregació no es refeia i els decrets se seguien aplicant, va decidir anar-se’n a fer de missioner. Primer a l’Àfrica, i després a les Antilles, a l’Amèrica Central, on havent viscut uns anys fent tasques humanitàries va abandonar la vida religiosa i es va casar amb una illenca; va tenir descendència, i els rebesnets, fa només uns mesos, ens han fet arribar aquestes memòries manuscrites.

—I en aquestes memòries s’esmenten dos fugitius de Santo Estevo? —vaig preguntar, incrèdul i esperançat a parts iguals. —No els ho puc assegurar, perquè no en detalla la procedència, però per les dates m’ha semblat que podria coincidir amb els seus dos desconeguts —va dir, asseient-se en una de les tres taules allargades d’estil castellà que ocupaven l’estança. Va obrir el llibre i, atentament, es va posar a ar pàgines mentre en Quijano, l’Amelia i jo ens miràvem entre nosaltres, expectants. —A veure... ha de ser per aquí... —Va començar a ar pàgines i va sospirar —. Que vostès hagin vingut ha de ser obra del destí o del Senyor... Si aquestes memòries van arribar tot just fa sis mesos! —Només? Només sis mesos? —vaig preguntar, gairebé en una exclamació. —I només ho ha revisat vostè, reverend pare? —va tafanejar en Quijano, que ja treia el cap per sobre l’espatlla de l’ancià i intentava llegir. —Sí, de moment només jo hi he donat un cop d’ull. Aquest exemplar és tan interessant que serà un dels primers que digitalitzarà el germà sco. És... com una crònica del que va ar llavors, ho entenen? L’apartat de les Antilles és interessantíssim... Això! Aquí ho tenim... El pare Mariano feia d’ajudant a l’apotecaria d’Oseira, saben? El monjo va treure unes ulleres que tenia guardades en una butxaca invisible i secreta de l’hàbit, i va buscar amb el dit índex el paràgraf que li interessava mentre murmurava unes paraules com dient: «És increïble, que bé que resisteix aquest paper, la cel·lulosa no val res, res! La fibra de lli és meravellosa... i la de cotó, és clar». —Ah! Mirin, aquí. L’ancià monjo, amb veu delicada però ferma, va començar a llegir:

En aquests dies que em porten sardina i peix sec de Galícia, recordo amb més força els anys viscuts a la mare pàtria. Ah, quins temps els que vaig ar a

Oseira, quan els peixaters ens duien les faneques i els pops ben frescos dels molls de Marín. Aquí, encara que els tasti de bon grat, ni en els pots de mel d’Índies hi trobo el mateix gust que el de la mel del meu Ourense estimat. Quants bons aprenentatges vaig rebre del pare fra Eusebio, que em va ensenyar l’ús de les simples i l’elaboració d’algunes preparacions magistrals, que ja he oblidat. El pare Eusebio va ser, per a aquest cristià maldestre, l’home més savi que va donar l’apotecaria de Santa María la Real d’Oseira. Va saber donar solució a totes les malalties i els mals que van portar les guerres contra els sos, i a la pesta, i al paludisme quan va caldre. Recordo el setembre fatídic de l’any 1833, quan Sa Majestat el rei Ferran VII va elevar la seva ànima a Déu Nostre Senyor. Aquell mateix novembre va deixar d’existir el Regne de Galícia per mà de Sa Majestat Regent Cristina, i Espanya es va partir en uns cinquanta trossos, que van anomenar províncies. El nostre abat reverend pare ens va reunir i ens va preparar per al pitjor, ja que sense Sa Majestat Ferran una nova exclaustració li semblava assegurada. El món va canviar de pressa, i les malalties van delmar la població de manera impia. Quants records foscos, quant dolor i quants secrets es van forjar en palaus i monestirs, atents i temorosos dels torbs que vindrien. No oblido una tarda en què em trobava a la rebotiga i van arribar dos desconeguts a l’apotecaria monacal, que van accedir de manera insòlita a l’interior, amb permís del pare Eusebio. Vaig sentir que suplicaven, i em va ben sorprendre que el meu mestre apotecari respongués que estava desitjant que se li ordenés tot el que els calgués, que estava al seu servei. Vaig ejar la mirada amb ull discret per l’apotecaria, i encara vaig quedar més sorprès quan un dels visitants es va retirar la caputxa d’una cogulla estranya que duia, com una capa, i va revelar la presència d’una dona. Que Déu Senyor meu em perdoni pels pensaments que llavors vaig tenir, però aquella era la criatura més bella que havia vist mai sobre la Terra. Una cascada de cabells foscos i arrissats i uns ulls blaus com el safir, forts com el mar. El seu acompanyant vestia l’hàbit negre benedictí, raó per la qual el vaig suposar germà d’aquella congregació i no de la nostra; també es tapava el rostre amb una gran capa, i per les seves dimensions i vestidura, per descomptat, em va fer l’efecte que havia de ser home. S’havia assegut i semblava a punt de desmaiar-se.

Vaig amagar novament el rostre sense ser vist, i vaig alçar la veu per preguntar al pare Eusebio si li calia la meva assistència. El meu mestre s’hi va negar, perquè segons va dir havia d’evitar la possibilitat del contagi. Vaig obeir i vaig guardar silenci, esperant. Després, vaig anar sentint unes paraules aquí i altres allà. Febre, potser tifoide, o potser fins i tot còlera, tal era el mal que patia aquell desgraciat. I de sobte van abaixar la veu, i jo vaig aguditzar més l’orella, que el Senyor em perdoni. I la jove va parlar d’uns anells, i el pare Eusebio va prometre guardar aquell tresor sagrat amb la seva vida jurant que tornarien al seu reliquiari d’origen, i allò em va semblar un jurament insòlit per a un monjo, i el meu mestre n’era un. Vaig haver de retirar-me per ordre del pare Eusebio i ja no la vaig tornar a veure mai, aquella parella estranya, i tot i això hi he somiat alguna vegada, com si fossin fantasmes. El meu mestre apotecari, cosa que em va causar una gran pena, va elevar la seva ànima al Senyor al cap de només dues nits i per sorpresa. El metge va manifestar que se li havia esqueixat el cor, un fet gens estrany, perquè ja era molt gran. No vaig saber res més d’aquell tresor sagrat, i també va escapar al meu coneixement si el pare Eusebio va satisfer a temps la promesa de tornar aquells anells, que no havia pogut veure en cap moment. Vaig haver d’encarregar-me jo mateix de la reial apotecaria, assistit per un farmacèutic seglar, i fins i tot se’m va encomanar ajudar el mestre corresponent per preparar el bàlsam bronquial de l’Eucaliptine. Van ser uns temps agitats, i en només dos hiverns el nostre extraordinari monestir va ser envaït i ultratjat, i cada monjo va marxar cap a on va poder.

—Aquest document és meravellós! Meravellós! —vaig exclamar finalment, emocionat—. Puc... puc fer una fotografia del text amb el telèfon, fra Damián? —Faci, fill, faci. Si vol, quan el germà sco ho i a l’ordinador, n’hi enviaré una còpia. —Sí, si us plau! Vaig mirar l’Amelia, que em va tornar un somriure amb els ulls verds, més brillants i pròxims que mai. Després de la ejada que havíem fet per Ourense, sentia amb ella una proximitat i una connexió que em donaven confiança. Em

vaig acostar al pare Quijano, que també semblava sorprès i ple d’estupor pel que havíem descobert. —He de reconèixer que vostè ha arribat més lluny que ningú —em va dir, i em va fer la impressió que l’havia molestat una mica que hagués estat jo i no ell qui hagués fet aquell camí—. Tot i que seguim sense saber on són els anells —va afegir concentrat—. I em sembla que no ho arribarem a saber mai... L’apotecari els va poder amagar en qualsevol lloc. —O bé els va fer tornar a la parella misteriosa —vaig aventurar jo, que ja havia començat a fabular possibilitats. Em vaig tombar cap al pare Damián, que ens mirava amb un somriure confiat, com si nosaltres fóssim un entreteniment curiós i mundà sense importància, una simple anècdota per afegir a la jornada. —Pare, vostè coneix bé aquest monestir... On creu que va poder amagar els anells, l’apotecari? —On? Fill, quan els meus germans del Cister van tornar aquí, només hi quedaven ruïnes. Ja han fet la visita turística? —Sí... I ara que ho diu, també hem vist l’apotecaria. —Ah, però aquesta no és la vertadera, és una reproducció que vam inaugurar el 2009. Ni tan sols és a la ubicació de l’original; de l’antiga no en va quedar res. L’apotecaria que ha vist es troba on hi havia el vell magatzem on feien la mantega, no les medicines. Aquí l’únic que trobarà de l’original són els pots, que sí que eren al monestir abans de la desamortització; uns quaranta pots de Sargadelos que encara contenien les herbes originals, què me’n diu? —Vaja, impressionant... Sargadelos... Davant la meva expressió interrogant, l’Amelia es va disposar a ajudar-me murmurant-me a cau d’orella que Sargadelos era una fàbrica de ceràmica molt famosa a Galícia. El monjo va seguir parlant: —Aquí no hi va quedar res amagat, fill. No veu que s’ho van endur tot? Les fonts, els mobles... El rellotge i tot!

—Caram... Quin rellotge? —Com que quin rellotge, quin vol que sigui! —va exclamar el monjo, aixecantse lentament i mirant-me amb estranyesa, com si li resultés incomprensible que no sabés res del món—. El rellotge més antic de Galícia, que el teníem aquí en una torre, al costat de l’església. Ara deu haver fet... no ho sé, doncs vora uns tres-cents anys. Actualment el conserven aquí a prop, a la torre de l’Ajuntament de Maside, però em sembla que fa molt de temps que no funciona. Si vol, pot anar a veure el lloc on va estar col·locada la maquinària. —M’encantaria —vaig assentir, meravellat de la sort que estava tenint—. Però, digui’m, no hi ha res en tot el monestir que s’hagi conservat? Vull dir... alguna cosa que no s’hagi tocat des del 1835. Fra Damián es va mostrar pensatiu uns segons. —L’únic que tenim aquí des del segle XIII , i que no s’ha mogut mai, és la nostra Mare de Déu, patrona de la parròquia i l’orde. La deuen haver vist rere l’altar, a l’església. Al barroc van intentar fer-li un collaret, però no els va quedar gaire bé. —Però aquesta peça és de pedra massissa, pare —va intervenir en Quijano, mirant-me d’una manera en què em va semblar apreciar un punt una mica burleta—, així que el senyor Bécquer entendrà que no hagi estat possible guardar-hi res a l’interior. El pare Damián va riure, unint-se al raonament que, un cop més, em feia quedar en un lloc bastant ridícul i fantasiós. —Sí, impossible. Ni encara que fos la Mare de Déu abrideira d’Allariz, li dic jo que a penes queden espais per als amagatalls ni els secrets tan antics. «La Mare de Déu de...?», li vaig preguntar en veu baixa a l’Amelia, acostantm’hi. Ella, guardant-me la confidència i mantenint el mateix to discret mentre en Quijano i el pare Damián conversaven, em va explicar que era un tipus de verge que s’obria i que contenia tríptics i retaules en miniatura.

—Jon, em sap greu, però em sembla que si no trobes més pistes, la teva recerca dels nou anells no té gaire més sortida —em va dir ella mirant-me d’aquella manera tan seva, tan impenetrable, que sempre em feia suposar que en realitat no em deia tot el que pensava. Vaig acabar sortint del monestir d’Oseira amb una sensació estranya. Havia descobert alguns dels últims os que havien fet els nou anells, però pel camí es presentaven moltes més preguntes. Per què dos fugitius els havien robat i després havien fet prometre a un monjo d’un altre orde que els restituiria? I per què havien anat a l’apotecaria d’Oseira? Potser perquè aquell home que s’amagava sota la capa estava malalt. Però allò no tenia sentit, perquè a Santo Estevo també tenien apotecaria i metge disposat a tenir-ne cura. Qui devien ser aquelles dues persones? Una dona preciosa i un home malalt. O bé tots dos eren molt importants, o bé coneixien el monjo de l’apotecaria, perquè si no, no els hauria deixat ar, i encara menys els hauria atès amb aquella deferència. Quan vam pujar al cotxe, el pare Quijano es va mostrar jovial, alegre per haver viscut aquella petita aventura, perquè a més, en sortir de la biblioteca, havíem pujat fins i tot a veure el buit que el vell rellotge havia deixat a la torrassa del monestir. Aquelles parets i els sostres de pedra, rere una porta esbucada, no van fer sinó remarcar el buit d’un espai medieval que en un altre temps havia guardat els seus propis tresors. Em va semblar que l’Amelia s’adonava de la meva decepció. —Jon, no sempre podem descobrir la veritat de les coses. De vegades és millor així. Segur que continuaràs trobant peces d’art extraordinàries arreu del món i aconseguiràs fer-les tornar al seu lloc original, el teu somni... No pots desanimarte, per aquests anells. Pensa que en la teva investigació, almenys, has arribat més lluny que ningú. —Ah, però és que hi estàvem tan a prop! Saps què faré? Investigaré aquests dos fugitius. Una dona com la que ha descrit el pare Mariano bé havia de deixar alguna empremta. Rastrejaré tots els arxius d’Ourense fins que trobi una altra pista fiable, i em llegiré tots els llibres que em va donar l’arxiver; alguna cosa hi trobaré. El pare Quijano, malgrat la meva determinació —o potser justament en veure’m decidit—, es va sentir amb l’obligació de prevenir-me davant d’una més que

segura investigació infructuosa. —Jon, pensi que vostè investiga la història de fa dos-cents anys, i no precisament de personatges il·lustres... Excepte els registres notarials, a Galícia hi trobarà poca informació de la gent normal i corrent. El que es va viure llavors no va quedar registrat enlloc, ho comprèn? Se’n podrà fer una idea amb cròniques de l’època, amb notícies dels diaris... però, abans, les persones vivien lliures de deixar cap marca del seu pas pel món. —Ho sé, és clar —em vaig limitar a reconèixer—, però penso esgotar totes les possibilitats abans de tornar-me’n a Madrid. —Oh, ja te’n vas? —em va preguntar l’Amelia. Potser van ser figuracions meves, però vaig tenir la sensació que la pregunta anava acompanyada d’un to de decepció. —No, no... Ja et dic que em quedaré uns quants dies per buscar aquests fugitius misteriosos, encara que no trobi res —vaig respondre, fent-li l’ullet—, i per acabar de conèixer una mica millor la zona. —Vaja —es va estranyar en Quijano oferint-me un somriure—, ja t’ho anava a preguntar abans, Bécquer. A ella la tuteges i a mi no, ara que som companys d’investigació? —Eeeh... bé, és que no tracto gaire amb gent així, no ho sé, vull dir del clergat. No sabia si era massa confiança. En Quijano va esclatar en una riallada. Me’l vaig quedar mirant i remugant un exabrupte, perquè no estava acostumat a quedar-me sense rèplica. Aquell capellà em feia sentir en un nivell inferior, em sembla que sense pretendre-ho: fins i tot mort de riure i amb aquell alçacoll ferm sota la gola era un tipus irritantment perfecte i una mica torracollons. —Ai, Jon —es va oferir—. Si necessites un guia i et puc donar un cop de mà, no en dubtis pas, avisa’m. Encara que, si jo no estic disponible, segur que l’Amelia tindrà un forat i podrà, oi? El capellà i la restauradora es van mirar amb intensitat un segon, i amb aquest temps en vaig tenir prou per comprendre que ells també guardaven els seus

secrets.

22

El sergent Xocas es va estar en silenci uns segons. Sobre la taula, el telèfon mòbil d’en Jon Bécquer encara resplendia il·luminat, perquè allà mateix havien vist i llegit l’extracte de les memòries d’aquell monjo d’Oseira que, dos-cents anys enrere, havia acabat vivint una altra vida a les Antilles. —I ja està, això és tot? —va preguntar, només per confirmar que aquella declaració interminable s’havia acabat. —Sí, no hi ha res més —va confirmar el professor, que de sobte semblava exhaust, com si deixar anar tota aquella informació, al final, li hagués suposat un gran esforç. —I n’ha trobat indicis, dels dos fugitius? —Res en absolut. I he tornat a visitar tots els arxius: el Catedralici, el Diocesà, l’Històric... —I res? En Jon Bécquer va fer que no amb el cap. —És com si no haguessin existit mai, no n’ha quedat cap rastre. Si no hi hagués hagut tants incendis potser se’n podria haver recuperat alguna cosa, però si no se’n troba documentació, és com si fossin fantasmes. —I vostè pensa que els anells encara són a Oseira? —No ho sé, diria que no. És difícil d’explicar, però és com un pressentiment, sap què vull dir? Sento que són aquí, que l’apotecari d’Oseira va complir la seva promesa i va fer que els anells tornessin d’alguna manera a Santo Estevo. En Xocas va sospirar. Aquell antropòleg extravagant li queia bé. S’hi havia esforçat al màxim, però no havia trobat els anells màgics.

—I no va ar res més quan va tornar d’Oseira? Vull dir... fins a la visita que va rebre d’Alfredo Comesaña demanant-li que es trobessin al claustre dels Bisbes. —No va ar gran cosa. El mateix dia que vaig visitar Oseira, al matí, vaig anar amb en Germán fins a Chao da Forca, però la veritat és que no hi vaig trobar res que m’interessés. També aquests dies he anat quedant amb l’Amelia per visitar millor la zona. No l’hi he explicat perquè m’ha demanat que em limités al que té a veure amb en Comesaña i els anells, però si vol... —No, no, de cap manera —va contestar en Xocas alçant les dues mans—, amb el que ens ha explicat n’hi ha prou. Però perquè es quedi més tranquil li vull recordar dues coses... En Bécquer, i fins i tot la guàrdia Ramírez, van mirar amb curiositat el sergent, que quan va comprovar que havia captat la seva atenció va seguir parlant. —La primera, que no sap el vertader motiu pel qual Comesaña volia parlar amb vostè. Podria haver estat per qualsevol cosa. I la segona, que la mort ha estat natural, sense violència ni signes de criminalitat. Ho té clar? —No, sergent. L’única conversa que vaig tenir amb en Comesaña present estava relacionada amb els anells, i vostès encara no tenen el resultat de l’autòpsia. De manera que, la veritat, no ho tinc clar, què vol que li digui. —Però això només és perquè vostè suposa el pitjor —va intervenir l’agent Ramírez pensativa—, perquè en Comesaña potser el volia veure per, no ho sé..., perquè li signés un autògraf per a la seva nòvia o una cosa per l’estil. —I per això em fa quedar en secret i de nit al claustre, en comptes de demanarme’l a la cafeteria? Jo penso que no —va mantenir en Bécquer, ferm—. Pensin que soc molt conegut, en efecte, però més aviat en àmbits de col·leccionistes i cases de subhastes, en el món de la cultura històrica i artística... Vaja, que el públic en general no m’atura pel carrer per demanar-me autògrafs, precisament... I això de l’autòpsia, ja m’ho diran. En Xocas va mirar el professor avaluant-lo altra vegada, com ja havia anat fent durant tot el dia. Era persistent i d’idees clares, això per descomptat. I el va irar per això.

—No es preocupi, tenim les seves dades de e. Si se’ns presenta alguna incidència l’avisarem. I li prego que ens ho faci saber si a res d’estrany que el preocupi o li cridi l’atenció. Sap quant de temps més es quedarà? En Bécquer es va encongir d’espatlles. Si hagués estat completament sincer, hauria contestat que no li venia gens de gust marxar. Que potser hauria de quedar-se allà no tan sols per intentar localitzar on eren els anells, sinó per investigar la vertadera essència d’aquella Galícia que tant l’havia subjugat. Per seguir coneixent l’Amelia, perquè la seva mirada, el seu pensament i la seva ànima continuaven sent seductorament impenetrables. Per seguir també ejant per aquells boscos i posar les mans al damunt de les escorces dels arbres, gruixudes i rugoses, que li oferien el pes savi del temps i una màgia estranya i amigable. Per xerrar amb la gent de més edat dels llogarrets, unes persones que, amb la mirada plena de seguretat, deien clarament que de la mort només temien que no aparegués mai. Per anar perseguint misteris per aquella terra humida i frondosa: un lloc on les persones eren més dures que les pedres, les quals domesticaven des de feia segles per alçar els seus refugis austers i els seus palaus ostentosos, els seus castells ferotges i els seus monestirs ingràvids i fora del temps. Però en Jon Bécquer, convençut que aquella mort inesperada de l’Alfredo Comesaña havia estat causada per la insistent recerca dels nou anells, es va sentir cansat, exhaust i fins i tot culpable d’aquella defunció sobtada. Va mirar el sergent Xocas Taboada i va decidir el que li diria: que marxaria al cap d’un parell de dies. Com es podia imaginar que tot havia de canviar l’endemà, quan sentís com se l’emava la terra?

23

En Jon Bécquer es va despertar per culpa de l’insistent xiulet del telèfon. Es va quedar mirant aquell sostre alt i petri a què ja s’havia acostumat, i va agafar el mòbil sense ganes. Era en Pascual, el seu amic i soci a Samotracia. Va despenjar ofegant un badall. —Sí? —Ei, Jon, com va? No em diguis que encara dormies. —No, home —va respondre ell, donant un cop d’ull a l’hora—, que no saps que a les nou del matí ja he negociat amb tots els contrabandistes de l’Afganistan i fins i tot amb Sotheby’s? En Pascual va riure per l’al·lusió a la famosa casa anglesa de subhastes amb la qual en Bécquer havia tingut alguna topada per la compra de peces de procedència dubtosa. —Ja veig que fas els deures fins i tot en vacances. Que de debò que no entenc que les gastis aquí, tu sol, amb la quantitat de coses increïbles que podries fer... A veure, ja tens alguna cosa sobre aquests famosos anells? No em diguis que després de dues setmanes no n’estàs avorrit, ja, de bisbes i monestirs. —No t’ho pensis. Ahir mateix van trobar mort un noi, aquí al parador. I em sembla que es disposava a explicar-me alguna cosa sobre els anells. —No fotis! De debò? —va exclamar en Pascual, que immediatament va canviar el to informal per un altre de més seriós i preocupat—. Però tu estàs bé, no? —Sí, tranquil. Ha vingut la Guàrdia Civil i tot, ahir em vaig ar el dia declarant. —Cony, i com és que no em truques? —Mira, no ho sé. Els investigadors famosos som així.

—A veure, parlo seriosament. En Jon va sospirar i es va incorporar al llit per quedar-s’hi assegut. —Estava cansat. Necessitava pensar. —Què vol dir, pensar? Jon, però què has estat investigant? No m’havies dit que eren els nou anells de la llegenda dels bisbes, que ningú els reclamava? No fotis, a veure si has tocat una màfia de contraban d’art sacre! Mira que ens coneixem, que l’última vegada a Itàlia ja vam tenir problemes amb els atuells de Pompeia que... —Que no, home —el va interrompre en Jon, amb la sensació que el renyaven paternalment. —Mira, vinc a veure’t. —Què? No, no. Estàs boig? Si jo ja me’n vaig... Demà o demà at toco el dos. Torno aquesta setmana, de debò. Tenim feina a fer. —N’estàs convençut? No ho sé, aquest parador no sembla el lloc més segur del món... M’acabes de dir que han trobat mort un paio que volia parlar amb tu. L’antropòleg es va quedar pensant durant uns segons, perquè la possibilitat que ell mateix corregués perill, fins a aquell mateix instant, no li havia at pel cap. —Bé, ja saps el que ens va dir aquell detectiu d’art alemany, te’n recordes? «Si estàs amenaçat, saps que ets al lloc correcte.» —Au, ves-te’n a la merda, Jon —li va respondre en Pascual en to amistós—. Una amenaça és una cosa, però una mort n’és una altra de ben diferent. Que hagis volgut jugar una mica fent vacances, d’acord, però si la cosa es posa tan lletja ho has de parar. —O al revés, potser hauria d’anar fins al final. —De valents i torracollons les tombes en van plenes, no sé si ho saps. —És molt tendre que et preocupis tant per mi. Que potser ja em trobes a faltar a

Samotracia? —Doncs mira, una mica sí, perquè acaben d’encarregar-nos unes gestions sobre un quadre desaparegut de Tamara de Lempicka, i les intencions de qui fa la comanda no em semblen clares. —Li has deixat clar que no negociem amb lladres? —Em prens per idiota? El paio ha demanat a un representant que ens truqui, i sembla que ell és un d’aquests funcionaris amb pasta, ja saps, de Brussel·les. Suposo que l’home ha comprat el quadre al mercat negre, en realitat sense tenir cap idea d’art ni de res... Però jo m’ensumo que no ens explica tota la veritat. —El que a sempre, vaja. —No ho sé. Diu que el va comprar perquè li va semblar bonic, i jura que no sabia que era un quadre robat... Ha sabut que la Interpol fa temps que busca la peça, i vol la nostra mediació per poder-la tornar. —Prèvia recompensa del deu per cent del valor de taxació, és clar. —És clar. Si finalment és veritat que és un funcionari, no hi ha cap misteri, és idiota i li han at la mà per la cara. Però això del representant em fa desconfiar molt. S’ha d’anar a Bèlgica per revisar l’afer, i ja saps a qui li toca. —Que sí, pesat... —va contestar en Bécquer en un to afable; ja quasi trobava a faltar les seves xerrades amb en Pascual—. Me’n cuido jo. —D’acord, però mentrestant ves amb compte, em sents? Si a res, em truques. —Tranquil, t’anotaré a l’agenda en l’apartat de prioritats i socis emprenyadors. En Pascual i en Jon van riure, acostumats com estaven l’un a l’altre des de feia anys, i el professor d’art va obligar l’antropòleg a explicar-li una mica per sobre el que havia at; al final li va fer prometre altra vegada que vigilaria i que l’avisaria de qualsevol novetat. Molt sovint, i malgrat que en Pascual tenia quasi la mateixa edat que en Jon, actuava amb ell de manera paternal; potser es devia al fet que l’antropòleg no

mantenia relació amb el seu pare des de feia més d’una dècada. El divorci dels pares havia estat tan dramàtic com es podia imaginar, sobretot per l’existència d’una tercera persona, amb la qual el seu pare havia tingut un nen que aleshores ja devia haver fet els nou anys. Pel que en Jon sabia, era un nen normal, i no un petit monstre quimèric com ell. La seva mare, des del divorci, havia anat navegant des de la depressió cap als trastorns delirants amb una freqüència progressiva, i va caure en picat quan li van detectar un Alzheimer precoç que, a més, avançava inflexible. Poques persones ho sabien, però en Jon la visitava gairebé cada dia en una exclusiva residència especialitzada ben a prop de casa seva, al centre de Madrid. Cada vegada que l’anava a veure se sentia envaït per una tendresa infinita, però també per la tristesa de qui sap que res pot millorar. Els seus pares, un dia, una vegada, s’havien estimat amb bogeria. Però allò s’havia esfumat, com tot. Quant de temps podia durar l’amor? Era possible reinventar-lo amb una mateixa persona, reimprimir-lo a l’ànima, o és que sempre i invariablement acabava esvaint-se? En Jon s’havia enamorat unes quantes vegades, però sempre hi havia hagut alguna cosa, encara que fos la simple rutina del pas del temps, que ho havia anat esfondrant tot. Ben sovint pensava que totes les seves relacions s’havien acabat per culpa de les seves mateixes ombres i inseguretats. En Jon procurava semblar una persona ferma, amb un caràcter decidit que el portava a ser algú amb èxit, però en el seu dia a dia havia de combatre aquell germà imaginari i invisible que li recordava, amb unes migranyes horribles i aquell formigueig insistent, que hi era i que no pensava marxar enlloc. I ara hi havia l’Amelia. En Jon coneixia aquesta il·lusió espurnejant que començava a fer-li pessigolles per dins, però no confiava en el concepte de l’amor romàntic, i només es preguntava fins quan li duraria. Potser ella sí que havia arribat a descobrir aquell gran amor de què tothom parlava. Per què, si no, seguia sola, guardant fidelitat a una persona que només era un record? Potser era una qüestió de fe, de creure en algú sense fissures, sense necessitar pensar-hi ni un segon. Era possible? Ell estava convençut que tots estàvem fets de renúncies. Per la seva banda, esquivava les relacions estables, i n’era conscient. Sabia que no tot havia de sortir malament, però un cop d’ull a la relació dels seus pares li recordava que sí, que fins i tot partint de les il·lusions més autèntiques es podia acabar en el pitjor

lloc. I en Quijano, aquell capellà guapo i inclassificable? A què devia haver renunciat, ell? A una vida personal plena, només per la recerca del bé comú? L’Amelia, en canvi... Renunciant a refer la seva vida, no vivia en una ficció, en un record que ja només era imaginari?

En Jon va tornar a ajeure’s i va concentrar la mirada al sostre sense veure-hi res. Va recordar les ejades que havia fet amb l’Amelia pels voltants de Santo Estevo tot just uns dies enrere. Havien decidit fer aquelles petites excursions després de tornar del monestir d’Oseira. L’excusa havia estat cultural, perquè ella s’havia ofert a mostrar-li una mica més l’arquitectura i l’art sacre de la zona. Després que ell li parlés sobre el seu quimerisme en aquell banc del vell Ourense, era com si entre tots dos no hagués quedat cap barrera de cortesia o prudència que calgués custodiar. Com si els nous temps poguessin esborrar tot el pitjor o la foscor fos només cosa de vides ades i alienes. Van ejar per la llarga arel·la del riu Mao, van explorar els miradors dels canyons del Sil i fins i tot l’enigmàtic monestir d’Esgos, amb el terra cobert d’insòlites tombes antropomorfes obertes. Però el que més l’havia impressionat havia estat el petit monestir de Santa Cristina de Ribas de Sil, que, al costat del de Santo Estevo, semblava de joguina. «Per antiguitat, diuen que és del segle IX , però fins al XVI no es va annexar a Santo Estevo com a priorat», li havia explicat l’Amelia abans de baixar del cotxe. Havien arribat a un revolt d’aquell camí tortuós on semblava que no hi havia res; malgrat tot, ella li va demanar que aparqués. «És millor que el deixis aquí, més endavant estarà ple de cotxes, i avui més que mai». Havien caminat uns cinc minuts pel voral de la carretera, i de seguida van arribar a un lloc ple de vehicles i a un altre revolt d’on sortia, com un afluent, un camí descendent cobert de fullaraca que anunciava la tardor. Una mica més avall, encara frondós, s’intuïa un bosc de roures i castanyers, vells i retorçats com els anys. Un murmuri de veus i música. Ah, i quina música! Havia començat com una brisa suau, mentre ells anaven baixant per unes escales de pedra que

s’integraven en l’espessor, i que s’internaven d’una manera màgica i deliciosa en la profunditat del bosc. —Què és això que sona? Sembla..., no ho sé, sembla música medieval. L’Amelia havia somrigut, com si guardés un bon secret. —O son do ar, de Luar na Lubre. És un grup gallec... Diuen que aquesta cançó es va inspirar en el so que fa l’aire quan es eja per les velles rouredes gallegues; per això es titula així, el so de l’aire. He pensat que arribaríem a l’hora, però el concert ja ha començat. Meravellat per la natura acollidora que l’envoltava, en Jon havia acabat de baixar aquelles escales fascinants i s’havia trobat amb una gran església a la dreta. Sense fer-ne cas, i com si el guiés un instint irracional primitiu, es va dirigir a una porta oberta al no-res que tenia al capdavant. La forma l’hi donava un arc de pedra de mig punt ple de decoracions vegetals i de desenes d’ornaments, diminuts i misteriosos, que immediatament van traslladar l’antropòleg a l’edat mitjana. L’Amelia i ell van travessar aquell arc extraordinari i van arribar a un petit claustre del qual només es conservava una part, i on un grup musical tocava aquella melodia deliciosa. Alguns turistes feien fotografies, però la majoria dels espectadors, repartits entre la natura, es limitaven a escoltar. Aquell evocador escenari resultava màgic. En Jon, entre ruïnes i algunes parts encara sòlides, va poder intuir la vella estructura del monestir. Esglaons, portes i símbols estranys tallats en pedra pertot arreu. «No és el grup original, són nois del conservatori de música d’Ourense... Vaig saber que farien el concert i vaig pensar que t’agradaria», li havia dit l’Amelia a cau d’orella. Ell havia somrigut, agraït i sorprès pel que estava vivint. Era com si, després de tants dies, li haguessin permès accedir a un lloc secret al qual en realitat als forasters no els era permès entrar. La música, de sobte, va començar a copejar l’aire amb més força i li va ocupar l’ànima. En Jon es va mirar l’Amelia, que es balancejava per un instant amb els ulls acalats sentint el ritme de la melodia. Quan va obrir els ulls verds i es va sentir observada, descoberta, va somriure amb tanta senzillesa que en Jon l’hauria besat allà mateix. —No volies conèixer la Galícia de veritat? —li havia murmurat ella, confiada—. Doncs això és Galícia. Aquesta suavitat, aquest caliu i aquesta força. Ell havia assentit, comprenent perfectament el que li deia. Abans d’aquell viatge

havia visitat Galícia de ada, però no hi havia estat mai tant de temps ni s’havia endinsat tant en la manera de ser ni en els costums gallecs. Fins ara, havia pensat que a Galícia tot plegat tendia a un gris malenconiós, que la pluja ho entristia tot, i que les seves llegendes segurament devien ser fredes com l’aire. Que en totes les històries hi devia haver pazos senyorials i llogarrets perduts, ja mancats de l’antic encant per culpa del «lletgisme» desordenat de les noves construccions superposades. Però, curiosament, en Jon no havia trobat cap pazo en tots aquells dies, i no havia ensopegat amb res que no li resultés enigmàtic, interessant o misteriós. El professor i l’Amelia van escoltar el concert durant una estona, i després es van perdre entre la gent i els murs del recinte del monestir, amb un encant tan marcat que potser era degut al fet que no l’havien restaurat del tot i que encara pertanyia al bosc i als seus secrets. Van sortir de l’espessor mentre el jove grup musical tocava el nostàlgic i bellíssim Two Shores de Carlos Núñez. Aquella tarda, al capvespre, just abans que l’Amelia marxés amb el seu cotxe cap a Ourense, en Jon s’havia acostat als seus llavis, somrient. Ella li havia permès que ho fes. També havia sentit aquella connexió, aquella màgia incipient. Però allò no era real: ell marxaria aviat, i si es deixava portar les llàgrimes l’omplirien durant moltes matinades. Va optar per la prudència i va esquivar la direcció del petó, que va acabar com un comiat cordial a la galta. Tanmateix, la noia va sentir aquella vella escalfor, aquella primitiva necessitat de tocar, d’avançar, d’expandir el bes als llavis que ell no havia arribat a fer-li. I no va pensar en el seu amor perdut, ni es va culpabilitzar per viure, per ser-hi encara, però se’n va separar amb un somriure. Era tard, i l’endemà havia de ser a primera hora en una capella de Lugo per fer unes proves a unes quantes talles religioses. «Però demà at..., el cap de setmana estaré lliure», li havia dit, com si amb allò li oferís la promesa de l’abraçada llarga i completa que ell, potser, havia imaginat que aquella nit podria tenir. Però havia arribat el cap de setmana, i havia aparegut aquell fals monjo mort al vell hort del monestir, i l’Amelia no havia contestat els seus missatges ni les seves trucades. Li havia at alguna cosa? Quan en Jon ja quasi havia decidit trucar al pare Quijano per preguntar-li si en sabia res, ella li havia enviat un missatge breu al mòbil, a penes dues línies. Pel que deia, estava molt ocupada a Lugo amb aquella feina que hi havia anat a fer. Que ja li trucaria. «No m’ho puc creure... M’està donant carbassa?», es va preguntar a si mateix en veu alta a l’habitació del parador. Per què? Que potser no havien at junts uns dies

deliciosos? Ell sabia que l’Amelia també havia sentit aquella màgia. Tan fort era l’enyor que sentia per aquell antic amor que havia mort? Si era així, no tenia res a fer davant el seu rival. Un home idealitzat que es mantindria sempre estancat en la imatge de la perfecció. O potser era pel seu quimerisme? Potser no l’hi hauria d’haver explicat. Totes les noies li deien que no tenia importància, que no ava res, però després ell sentia aquell rebuig, mut i discret, cap al monstre. En Jon va sospirar i va pensar que sí, que seria millor que fes el que li havia dit a en Pascual, que no era altra cosa que marxar, un parell de dies i prou. Ja no li quedava gran cosa per investigar, allà, però la veritat era que no li agradaria anar-se’n sense tornar a veure l’Amelia. Potser s’havia precipitat intentant besarla? Potser ella, més assenyada, no volia iniciar res que tingués un final marcat. Ella a Ourense, ell a Madrid. Ella amb les seves relíquies, ell amb els seus viatges, les seves investigacions, un món propi. Ah, però hauria estat tan deliciós haver-se deixat portar... El professor va saltar del llit i va intentar esborrar tots aquells pensaments, centrar-se. Aniria a fer una mica d’exercici i després treballaria amb la documentació de l’Arxiu Diocesà que encara no havia revisat. Va mirar per la finestra. S’havia fet de dia amb una boira espessa que travessava els boscos. Segur que es desfaria a mig matí. Aquesta vegada no aniria al gimnàs del parador. No, aquesta vegada exploraria. Aniria a córrer pels voltants del monestir, per aquella ruta de l’Amargura, com en deien, i que el professor Germán li havia explicat que l’havien batejat així en dubtós honor a Chao da Forca, tan a prop, ja que hi aven els que havien de ser ajusticiats.

Ara en Jon, que ja feia mitja hora que corria, recordava aquella ejada que havia fet amb el professor; havia estat ell qui li havia explicat què era un sequeiro, i encara que l’ancià ja li havia dit que havia arribat a haver-hi fins a setanta construccions com aquella a la zona, no va deixar de sorprendre’l trobarne una a la ruta de l’Amargura. Resultava curiós pensar que quan aquelles pedres acabessin d’ensorrar-se també començaria a oblidar-se del tot l’existència d’aquelles construccions i la seva història, perquè ja ningú preguntaria per unes ruïnes que, simplement, no es podrien veure. Potser per això s’havia obsessionat tant amb els nou anells, perquè eren uns objectes tan antics que tenia la sensació que, en efecte, també podien portar la memòria de qui els havia posseït, els secrets de la història que no havien estat escrits en paper i que s’havien oblidat sense remei.

En Jon va explorar una mica el sequeiro, ja sense teulada, i va entrar-hi sense saber què buscava. De sobte, li va semblar que sentia uns os a l’exterior, sobre les fulles que ja anunciaven la tardor. Va sortir del sequeiro amb cura de no trepitjar cap tauló podrit ni cap buit invisible sota la mala herba. Quan va ser fora i va veure aquella figura allà al camí es va quedar sense alè. No era possible. Un monjo amb un hàbit fosc fins als peus, ajupit, amb el perfil desdibuixat per la boira, semblava que collia flors. Aquelles flors roses i violetes en forma de cor que ell s’havia esforçat per esquivar durant tota la seva cursa pel bosc, i el nom de les quals s’havia promès preguntar així que arribés al parador. Pel que en Bécquer sabia, els últims temps només un home s’havia vestit de monjo al vell monestir de Santo Estevo: es deia Alfredo Comesaña i ara era mort. Qui devia ser, aquell desconegut? Potser era dins d’un somni? En Bécquer va fer un pas i una fusta va cruixir. El monjo va deixar de collir flors i va girar el rostre a poc a poc. El professor no li va poder veure la cara, amagada sota l’ombra que li proporcionava la caputxa de l’hàbit. En Jon Bécquer va dubtar. Què se li diu, a un fantasma? —Ho... Hola. Em dic Jon, estic allotjat aquí, al parador... El monjo no va esperar que acabés la frase. Es va aixecar, va abandonar les flors i un petit cistell de vímet on les anava posant i va sortir corrent pel camí del bosc que portava al parador. —Escolti! Perdoni...!? En Jon no va saber per què ho va fer, però per instint va sortir corrent darrere del monjo, a qui, de sobte, per culpa de la boira, havia perdut de vista. Va tornar a intuir-lo més o menys amb claredat davant seu, corrent i girant el cap enrere, sens dubte per comprovar si en Bécquer encara el perseguia. La distància entre ells era cada vegada més petita, i en Jon no sabia què faria si l’arribava a atrapar, ni tampoc sabia ben bé per què seguia corrent, però el seu cos ho continuava fent sense demanar-n’hi permís. De sobte, el monjo va saltar amb molt d’ímpetu cap a la dreta, de manera que es va deixar caure en un tram de terreny que quedava més avall; de fet, tot aquell vessant estava fet de bancals que davallaven fins al riu. En Jon va pensar a saltar igualment, però a la fi es va aturar un instant, pensant en la finalitat del que feia. Per què perseguia aquell home? Només perquè anava vestit de monjo? Va

observar el terreny, que allà estava més humit i enfangat que a la resta del camí. Entre la boira, va poder distingir uns toscos esglaons de pedra encaixats al terreny per descendir al bancal. Va baixar-hi amb rapidesa, disposat a continuar aquella persecució irracional, però ja no va poder veure el monjo enlloc. Només podia sentir el corrent de l’aigua, el so cada vegada més nítid, més proper, com si hi hagués un riu invisible. Va deixar d’escodrinyar el bosc entre la boira i es va girar buscant l’origen d’aquella música d’aigua. El mur del bancal, com tot a Galícia, estava fet de pedra. Però aquella paret pètria, a més de molsa i cortines d’heura, tenia una porta oberta, un buit rectangular perfecte la verticalitat del qual el feia apte per a l’altura dels homes. «Un coi de porta enmig del bosc», es va sorprendre en Jon, acostant-s’hi. Només hi havia una mica de claredat a l’entrada, i després de superar un petit esglaó es podia veure, a terra, un buit quadrat ple d’aigua cristal·lina i de molt poca profunditat. Al davant, un túnel petit, i a dreta i esquerra, dos túnels de més altura, tots dos amb canonades de pedra obertes a terra. Per aquelles canonades artificials, sobre la molsa i les falgueres, discorria l’aigua més cristal·lina i neta que havia vist mai a la vida. Es devia haver escapat per allà, aquell monjo misteriós? Sens dubte. Però... i aquells túnels, a on anaven a parar? Devien pertànyer a antigues canalitzacions del monestir, però en Jon no en podia tenir cap idea, per descomptat. Si s’ajupia una mica, podria avançar per aquell camí centenari. Cap a quina banda podia anar? Va decidir que cap a la que havia iniciat el monjo corrent, de manera que va agafar el camí de la dreta, cap al parador. Es va treure el telèfon mòbil de la butxaca i el va utilitzar com a llanterna durant almenys els primers cinquanta metres del recorregut, estret i claustrofòbic, especialment incòmode tenint en compte l’altura de l’antropòleg. Al fons, en la distància, a en Jon li va semblar que sentia xipollejos a l’aigua, petjades que li van fer pensar que anava en la bona direcció. —Escolti! Només vull parlar amb vostè, esperi’s! No li faré cap mal! —va exclamar en Jon cridant en direcció al fosc buit d’incertesa que tenia al davant, en aquell túnel interminable. «No li faré cap mal? Si és que soc idiota, això és el que diuen tots els assassins a les pel·lícules. Com se m’acut? Però si a sobre és aquest paio, el que em pot atacar a mi», va pensar el professor, començant a considerar la possibilitat que potser era ell, el qui estava en perill. Fos qui fos el que anava vestit de monjo,

coneixia millor el terreny que ell mateix, i si tornava armat per aquell túnel estret, en Jon no tindria gaire marge de maniobra. Va començar a sentir-se aclaparat per l’espai subterrani, i va pensar que quedar-se en aquell lloc, seguir endinsant-se al túnel, era com permetre que se l’emés la terra. Si li ava res, qui coi el podria trobar allà, a les entranyes d’enlloc? L’instint va fer que mirés cap al sostre del túnel, on va poder veure una nodrida família d’aranyes negres, grosses i peludes, que es ejaven per sobre del seu cap. La sensació de rebuig va ser immediata, i es va preguntar novament què coi hi feia, allà dins, en aquell nínxol enorme i allargat que semblava una tomba soterrada. Just en aquell instant el telèfon d’en Bécquer va començar a parpellejar assenyalant que la bateria estava a punt d’acabar-se, de manera que, amb una reacció de prudència natural, va decidir retirar-se a temps i va tornar per on havia vingut. Quan va veure la claror del bosc va sentir un alleujament immediat. La boira havia començat a dissipar-se i el sol de tardor ja acariciava els arbres centenaris. Desconcertat, va tornar a bon pas al parador i se’n va anar directament a la recepció. Una jove en pràctiques no va saber dir-li quins túnels eren els que havia trobat, i quan en Jon li va preguntar per un home disfressat de monjo enmig del bosc, va ser plenament conscient de l’escepticisme amb què la jove se l’havia mirat. Decidit, en Jon va pujar a la seva habitació, va endollar el telèfon i va trucar al sergent Xocas Taboada per explicar-li el que li havia at. —Encara no són ni les onze i vostè ja ha perseguit un monjo pel bosc? A veure, Jon..., que pren alguna medicació? —No, home, li asseguro que no. —Però li ha dit alguna cosa, l’ha agredit? —No, no m’ha dit res. Simplement m’ha vist i ha arrencat a córrer. —S’ha espantat. —De mi? Per què algú s’hauria d’espantar de mi? «Perquè monjo que veu, monjo que es carrega», va pensar el sergent, ofegant un esbufec. Però no va ser això el que li va dir. —Potser no s’ha espantat de vostè exactament; no m’ha dit que hi havia boira? Doncs potser s’ha confós i ha pensat que vostè era un animal, un porc senglar, no

ho sé. —Què? Un porc senglar! Però quina semblança puc tenir jo amb un...? Collons, de debò que m’acaba de comparar amb un porc salvatge? —És una manera de parlar, Jon. A més, de moment encara no és il·legal disfressar-se de monjo... i segur que fos qui fos tenia algun motiu raonable per portar aquesta mena de roba. —A vostè li sembla normal vestir-se com un frare per anar a buscar floretes pel bosc? En Xocas va sospirar, armant-se de paciència. —Miri, perquè es quedi tranquil, m’informaré sobre aquests túnels i ens veurem aquesta tarda; sobre les sis serà l’enterrament d’en Comesaña aquí, a Santo Estevo. —Però ja l’enterren, tan aviat? Que no li estaven fent l’autòpsia? —L’hi van fer ahir. Això és Ourense, senyor Bécquer, no Corrupció a Miami. No tenim tants cadàvers a l’espera de ar pel forense, no sé si m’explico. —Però, de l’autòpsia... n’ha sortit res? Vull dir... —El que hi hagués, senyor Bécquer, seria confidencial, però de moment no, no disposem dels resultats definitius. Ni tampoc hi ha cap indici criminal, d’acord? —D’acord. Finalment, després d’acomiadar-se i penjar el telèfon, en Jon es va acostar a la finestra i va mirar cap al poble de Santo Estevo. Quants secrets es podien guardar en un lloc tan diminut i recòndit com aquell?

Marina

A la casa del metge, l’ambient es va enrarir; es va tornar distant i es va vestir del fred de la forçada correcció formal a què porten els desacords que no es resolen. El doctor Mateo Vallejo va buscar novament la proximitat de la seva filla permetent-li tornar a les classes a l’apotecaria, ara que en Franquila ja no hi era. Ella ho va acceptar de bon grat, perquè ja només dipositava la seva il·lusió a redactar el compendi de remeis i en la tornada del noi. S’escrivien dues vegades al mes, i per enviar-se les cartes havien hagut de comptar, com ja començava a ser costum, amb la col·laboració de la Beatriz. No podien rebre les missives a la casa del metge ni a l’apotecaria perquè els monjos no podien enviar ni rebre cartes sense l’autorització i la supervisió de l’abat, de manera que en Franquila les enviava al seu amic el barquer, i la Marina i la Beatriz, fingint unes ejades saludables, anaven juntes a buscar-les. Per respondre, com que el monestir no tenia estafeta, havien de demanar l’ajuda d’un dels joves que dues vegades a la setmana anaven a comprar el pa a Ourense. El col·laborador va resultar un noi molt ben disposat que es deia Braulio, i que va començar a fer l’aleta a la Beatriz sense gaire èxit. A Madrid, en Franquila va ar grans dificultats. No havia vist mai tanta gent junta, tants carruatges i edificis. La vida era cara, allà, i només gràcies al conserge del Col·legi de Farmàcia, que li va permetre dormir en un recambró de la neteja, el noi es va poder estalviar la pensió i menjar calent gairebé cada dia. A canvi, ajudava a netejar i a recollir les sales de treball. Estudiava amb els llibres de la biblioteca i amb els que li prestaven els professors i alguns alumnes, per bé que els havia de tornar puntualment i confiar en les pautes de la seva memòria. El fred de l’hivern madrileny el va fer patir més fins i tot que el d’Ourense, i en dues ocasions es va posar malalt, i cal dir que va aconseguir recuperar-se més per les ganes de viure que per les cures que no va rebre mai. La Marina va poder enviar-li una mica de diners amb les cartes, procurant dissimular les despeses extres amb mil excuses i detalls inventats davant el seu pare. Que si havia comprat menjar, que si camises i roba interior de dona, que si llapis nous per escriure... Un matí d’aquell hivern, ja at el Nadal i estrenat l’any 1832, en Marcial Maceda va trucar a la porta.

—No hi és, el seu pare, Marina? —No, ha anat a la casa rectoral de Nogueira, que el rector està malalt. Aquí només hi hem quedat la Beatriz i jo mateixa. —Ah. La veig molt poc últimament, i això que som veïns. Qualsevol diria que vostè m’evita. —No, no, per Déu. Estic molt ocupada escrivint un llibre de remeis, Marcial. —Quina sorpresa! Quanta il·lustració en aquesta casa... Una dona escrivint, caram! —L’algutzir va mirar la Marina, a qui li va semblar detectar al rostre un punt d’ironia i d’agressivitat continguda—. Fa bé de mantenir-se ocupada, encara que no sigui brodant... D’aquesta manera s’estalviarà sentir tafaneries indecents. —Què...? De quines tafaneries parla? —Oh —va negar ell amb la mà—, són tan impertinents que no voldria... —Hi insisteixo —va fer la noia amb un posat seriós. Ell la va mirar amb un gest d’aparent indignació. —Miri si són curts d’enteniment en aquest poble que diuen que vostè havia començat a festejar amb un criat, el que precisament va ajudar a l’apotecaria el dia que van atacar el meu pare. —Va observar la reacció de la noia, estudiant-la i esperant que ho reconegués. La Marina, però, va actuar amb serenitat. —Jo, amb en Franquila? Per Déu, quines coses de dir. —No hi he donat crèdit, és clar. Que en Franquila marxés aquest estiu a la capital em va sorprendre, per descomptat. Un criat anant-se’n a Madrid per estudiar! El molt bandarra ja deu estar gaudint del bon ambient i de la mel de la capital i deixant enamorades les jovenetes càndides. Ves quin un, aquest Franquila! —va afegir amb un somriure. —Farà bé si gaudeix de la seva joventut, si ho fa segons virtut pròpia i aliena, no li sembla?

—Em sembla, em sembla —va assentir en Marcial sense deixar de mirar-la—. Quina pena que segurament ja no el tornarem a veure... N’hi ha pocs, que havent tastat la ciutat tornin a racons perduts com el nostre, i sobretot en el cas d’aquest noi, més pelat que una rata si no fos per la caritat dels monjos. Amb sort, a Madrid hi trobarà una bona dona. —Sí, això si té sort. La Marina sentia la fúria que li creixia dins del pit; no tan sols per les evidents provocacions d’en Marcial, sinó pels dubtes que tenia que aquelles suposicions fossin certes. I si en Franquila decidia quedar-se a Madrid? I si s’enamorava d’una altra dona més mundana, més llesta i més bonica? I si l’oblidava ara que li havia pres la virtut i amb això havia aconseguit l’objectiu més primitiu dels homes? En Marcial va semblar que quedava satisfet amb els efectes dels seus dards enverinats, tot i que observant l’aparent fredor de la Marina va canviar de tema. —I vostè, no s’avorreix, aquí tan sola? Per què no ve alguna vegada a ejar amb mi? Si vostè volgués, jo... La Marina va témer una declaració i va procurar evitar-la. —Miri, no sap com l’hi agraeixo, però ja l’hi vaig dir en el seu moment: estic dedicada a la cura del meu pare i a les feines de casa, i la veritat, amb prou feines si disposo de temps per avorrir-me. M’imagino que vostè deu estar ocupadíssim i amb moltes i belles dames disposades a ser festejades, si les seves funcions com a algutzir i oficial li deixen estones lliures, és clar. —No es pensi que tenim poca feina, Marina. Des del que va ar amb Torrijos a Màlaga, els liberals tornen a lladrar en totes direccions. Ella es va limitar a assentir, sabent que aquells dies no es parlava de res més que de l’afusellament al desembre del general Torrijos Uriarte al costat d’una cinquantena dels seus homes, sense judici previ, en una platja malaguenya. El militar, liberal convençut, havia tornat del seu exili a Anglaterra per encapçalar un nou alçament contra l’absolutisme de Ferran VII, però al cap de poc de desembarcar ja l’havien capturat i executat. —Imagini’s si aquests liberals n’arriben a ser, de dements, Marina, que diuen

que la dona de Torrijos es disposa a escriure un llibre sobre el seu difunt espòs exalçant la seva vida perquè no caigui en l’oblit... Escriure un llibre sobre un traïdor, ves per on! Ai, les dones! Si fos per mi, també haurien d’afusellar-la a ella per defensar un neci que injuriava el nostre rei parlant de despotisme i tirania, quan el nostre monarca l’únic que fa és estimar i protegir els seus súbdits. La Marina va tornar a assentir sense dir res, irant en secret la valentia d’aquella viuda que no coneixia però que des d’aquell instant hauria desitjat conèixer. A en Marcial, aquella ivitat, aquell sotmetiment fals de la Marina, va semblar que el molestava. S’hi va acostar i la va agafar amb força pels braços, estrenyent-la contra el seu cos. —Digui la veritat! A vostè li hauria agradat que l’alçament prosperés, oi que sí? Ah... Estic segur que es va deixar embrutar per aquest desgraciat com una vulgar prostituta! Vinga —va insistir, intentant besar-la—. Doni’m a mi una mica del que li va entregar a ell, només una mica... La Marina se’n va poder apartar al cap d’un forcejament breu però violentíssim, i va clavar a en Marcial una bufetada que li va deixar marcades les ungles a la cara. En resposta als seus crits, la Beatriz va arribar corrent des de l’hort. —Senyoreta! Però què hi a, aquí? —Res, Beatriz —va fer la jove, que va agafar aire com va poder—. El senyor Maceda, que ja marxava. La Marina, estrenyent els llavis, va mirar en Marcial amb menyspreu. —Perdoni, Marina, no sé... No sé què m’ha at. Només de pensar que vostè hauria pogut... Que jo... Si us plau, disculpi’m. La Marina se’l va mirar de fit a fit i es va dirigir a bon pas cap a la porta, obrintla tot d’una i convidant-lo a marxar. —Bon dia, senyor, si ens dispensa... En Marcial es va posar el barret i la va mirar amb la desesperació de qui intueix que ja no aconseguirà mai l’objecte del seu desig. Quan va sortir de la casa, la Marina va tancar la porta amb un bon cop, va ar el forrellat i tot seguit es va

ensorrar allà mateix a terra amb uns grans plors. Va tardar una bona estona a poder explicar-li a Beatriz el que havia succeït, i quan es va recuperar va decidir no explicar res d’allò al seu pare. En realitat, la ferida es trobava més en el dubte que havia germinat en ella que en els insults o en l’intent d’en Marcial de tirar-se-li al damunt. En Franquila, l’havia oblidat? Les seves cartes continuaven arribant més o menys puntuals, però com podia saber si estaven escrites des del cor, si es mantindrien en el temps? No tenia altre remei que confiar-hi.

Van transcórrer les setmanes amb una feixugor freda i humida, amb la lentitud i l’angoixa del qui espera, i la Marina va procurar evitar en Marcial en totes les seves ejades. Segons va saber, havia començat a festejar una jove de casa bona a Ourense, però només era un rumor que li havia fet arribar la Beatriz, que ho havia sentit a dir a les bugaderes del poble. Un dia, xerrant precisament amb les bugaderes, els va demanar d’on venia aquell gros canal petri que omplia d’aigua el safareig, i amb elles va descobrir uns túnels llarguíssims que li van semblar, literalment, obra de romans. Les portes dels túnels estaven tancades, però de vegades els nens les obrien i hi entraven, i feien apostes i jocs en què sempre parlaven de fantasmes, esperits i foscor. Un matí, el pare de la Marina la va acompanyar fins a l’apotecaria, com en altres ocasions. La Marina pensava que ho feia més per comprovar qui hi havia que per assistir-les a ella i la Beatriz durant la breu ejada. Per descomptat, aquella màgica apotecaria sempre estava buida, amb l’única presència de fra Modesto, que aquell matí semblava molt inquiet. —Quina desgràcia, doctor. El còlera es menja París. No n’hi ha parlat, el senyor abat? —Sí, fra Modesto, ahir mateix m’ho va dir. Considera que Déu castiga els pobles que li són infidels, encara que a mi em sembla que aquest mal també arriba als cors purs i innocents, sobretot de les classes menys benestants. —I vostè creu que aquest flagell arribarà fins a nosaltres? En aquesta apotecaria hem tractat febres tifoides, però còlera... mai. —Ai, em fa l’efecte que s’escamparà per tot Europa, pare. Ja en pateixen uns

quants pobles d’Alemanya i del centre d’Europa. Els malalts es queixen d’una irritabilitat gàstrica difícil d’explicar, i per tant cal sagnar-los en abundància. Diuen que l’embriaguesa i les afeccions morals poden ser una causa predisposant... De moment, temo que no hi ha remei. —Les afeccions morals? —va preguntar la Marina plena de curiositat. —Les que fan que els individus tinguin un caràcter feble i espantadís, filla. Espero que la malaltia tardi a arribar a Santo Estevo, perquè no té cura i només alguns afortunats se salven. Els que en pateixen es queden freds com el glaç, i diuen que, quan els obren en necròpsia, els troben completament negres per dins. —Que el Sant Crist ens protegeixi —va murmurar fra Modesto senyant-se horroritzat—. Hauré d’enviar carta al meu cosí fra Eusebio a Oseira perquè em detalli els remeis que ell sàpiga aplicar a aquest mal, no vull que si el còlera arriba fins a aquesta vall, no li sapiguem fer front. —Compte, pare —va advertir el doctor—, perquè diuen que quan una persona es posa malalta en una casa, aviat cauen els altres amb qui conviu, de manera que deu ser molt contagiosa. Jo sagnaria els malalts en abundància i els tractaria amb licors espirituosos compostos d’aiguardent, rom i aromes de ginebró, nou moscada i clau d’espècia. Potser també amb almesc i gingebre... —Doncs em sembla un bon tractament, doctor —va assentir el monjo, pensatiu —, encara que en l’estada que vaig fer als reials hospitals de Madrid vaig poder comprovar que la neteja extrema gairebé sempre afavoria els malalts, sobretot en malalties infeccioses. Potser, a més de sagnar-los, caldria banyar-los diàriament i aplicar-los escalfor a les extremitats, i tractar els dolors amb narcòtics. El doctor va riure. —I vostè, pare, pretén guarir el còlera banyant els pacients? Perdoni, però em sembla que una plaga com aquesta requereix mètodes més científics. —Potser sí —va consentir el monjo sense ànim de discutir—. Esperaré la carta del meu cosí d’Oseira i li comunicaré els remeis que ell observi per a aquesta malaltia terrible. La Marina va escoltar aquella conversa amb preocupació, i va demanar al seu pare que li portés d’Ourense els articles mèdics que anessin sortint sobre els

tractaments de la malaltia. —No preferiries teles per fer-ne vestits, filla? Comences a estar en edat de casarte. —No tinc cap aspiració pel que fa al matrimoni, pare. Si no se’m permet mantenir amistats masculines, mal pensaré a disposar d’un marit. —Marina. El to d’amonestació del doctor va ressonar al mur que la jove havia interposat entre tots dos, i que evidenciava que no li havia perdonat haver-la separat d’en Franquila. El noi li havia escrit explicant-li que havia superat ja quasi tots els exàmens, i que, si tot anava bé, després de les últimes proves del mes de setembre pensava tornar. Per a la Marina, aquella declaració suposava un compte enrere, una espera fins a almenys el mes d’octubre. Gairebé un any i mig sense veure en Franquila. Perduraria l’amor? No se sentirien, en veure’s, com desconeguts i sense confiança? Només el temps podria donar-hi resposta. Es van fondre les setmanes i va ar l’estiu. A la fi del mes de setembre del 1832 es van reunir un dia el doctor i l’abat per dinar plegats al monestir. —El rei està molt malalt, germà. Demano a Déu que el deixi viure tot el temps que sigui possible, perquè sense el nostre monarca estic segur que l’Església tornarà a ser humiliada i maltractada. —Sempre tan pessimista, tu —es va queixar el doctor, fent que no amb el cap—. Tots els alçaments liberals que fins ara tant et preocupaven han quedat aïllats i oblidats. Quan el rei mori, regnarà la infanta Isabel i ja no hi haurà més inquietud. —No, germà, els liberals són com aquest còlera que assola Europa. Una pesta que s’estén per tot el territori cristià. Oblides la rebel·lió republicana de París del mes de juny? Uns altres liberals insurrectes i antimonàrquics... —Van ser repel·lits amb prou feines en un dia. Et preocupes massa, germà. L’abat es va acostar a en Mateo amb un gest de confidencialitat. —Em diuen fonts de l’Església a Segòvia que el rei, víctima de la seva malaltia,

ha signat a La Granja l’anul·lació de la Pragmàtica Sanció. —Ah! Però llavors, si ell mor, seria rei l’infant Carles! —Sí, i ja no sé què convé més a l’Església. Carles la protegirà, però què farà Isabel, una criatura innocent que tot just si sap parlar? Si la regència cau a les mans de la seva mare, només ens queda pregar perquè sàpiga portar el país amb mà recta i cristiana, sense deixar-se enverinar per l’ànim liberal. Així es van quedar els dos germans discutint possibilitats i sortides polítiques, però sobretot estudiant les conseqüències que podia comportar-los la manera com es movia el món. Sens dubte, eren anys de canvis, d’oblit de tradicions ancestrals per deixar pas a unes de noves, de moure’s entre el pes de l’Antic Règim i el del futur: la modernitat, la Il·lustració, la ciència. La progressiva llibertat i la independència de les classes que sempre havien servit la noblesa i l’Església resultava inquietant. No saber què aria, el canvi constant de les normes i els valors, generava en l’abat una incertesa difícil de ar. Abans d’acomiadar-se, va semblar que l’abat volia fer una advertència al seu germà. —Quasi me n’oblidava. Recordes en Franquila, el noi que feia d’ajudant a l’apotecaria? —No cal que l’esmentis, germà —va respondre el doctor sospirant. —Doncs ho hauré de fer només per prevenir-te. M’han arribat noves de Madrid, i entre d’altres de més rellevants he sabut que sembla que el noi ja està acabant el grau de batxiller. Realment encomiable, només en un any! —Què pretens dir-me? —Res que no puguis suposar tu mateix, Mateo. Pot ser que en Franquila torni a Santo Estevo, i no tindré cap motiu per negar-li l’entrada. Per a ell aquí és casa seva i amb nosaltres sempre ha tingut un tracte decorós i amable. —Que potser ara els batxillers conviuen amb els monjos? —No, però fra Modesto és d’edat avançada, i potser ens caldrà algú que doni continuïtat a la seva feina. L’apotecaria suposa uns bons ingressos a l’any, i no hi ha al monacat cap germà que disposi dels coneixements de fra Modesto per atendre-la en condicions.

—I per què no formeu algun dels novicis que teniu? —Novicis? Germà, ja fa més de quatre anys que no hem rebut cap nova vocació, en aquest monestir. Quantes vegades et dec haver dit que el món està perdent la fe i el respecte a l’Església! —Però no podeu permetre que un seglar gestioni la vostra farmàcia... —No? I què ens ho prohibeix? Ja s’ha fet en altres monestirs benedictins. El doctor Mateo Vallejo es va mirar el seu germà amb atenció, escrutant-lo. Va tenir la intuïció que li amagava alguna cosa, perquè els seus gestos eren similars als que feia quan eren petits i s’inventava mentides per evitar les fuetades del pare. —Digues, què és el que no m’has explicat? L’abat es va aixecar i es va dirigir en silenci cap a la finestra, des d’on podia contemplar el breu poble de Santo Estevo. Va sospirar amb cansament. —El noi ens ha escrit per sol·licitar col·laboració a l’apotecaria. Farà pràctiques en una farmàcia d’Ourense, però reclama un lloc d’auxiliar a l’apotecaria per completar la formació. —L’abat es va girar cap al seu germà—. Els coneixements que ha adquirit a Madrid poden resultar-nos útils, i més ara, amb les pestes i les plagues que assolen Europa. El prestigi d’una apotecaria monacal i la confiança que el poble hi diposita no els podrà tenir mai una farmàcia, però temo que el temps i els avenços mèdics acabaran per fer-nos caure en desús; potser el que en Franquila ha après ens serà convenient. —Ja has contestat la seva carta? —Encara no. En Mateo Vallejo va sospirar. No tenia res personal en contra del noi, però la possibilitat que acabés festejant la Marina li semblava inissible; la diferència en la classe social, el llinatge... Com es presentaria aquella parella en societat? Aquell jove sabria si més no comportar-se davant la seva família a Valladolid? El doctor va mirar el seu germà amb serietat. —Sembla que no et vols adonar que aquest orfe, molt probablement, pretén la

teva neboda. L’abat es va encongir d’espatlles. —I què hi hauria de dolent? —Ai, es nota que no ets pare! Puc assegurar-te, germà, que pensava per a ella un futur millor que el de casar-se amb un criat. —Batxiller. —Com si acaba sent doctor... Sense cognom, sense patrimoni i sense res que pugui donar un sosteniment estable a la Marina. —Exageres. A més, potser les seves pretensions són amistoses i no romàntiques. Fa molt que no es veuen. —Conec la meva filla —va negar el doctor arrugant el front—, i el seu capritx per aquest noi no és superficial. Estic considerant enviar-la al costat de la nostra germana per una temporada. —Oh, a Lleó? Que el Senyor em perdoni per menystenir el teu caràcter, però dubto que essis aquesta separació amb enteresa, germà. Tots dos sabem com gaudeixes de la companyia de la Marina i del seu interès pels teus afers i les ciències. Va, fes amb mi un glop de licor d’herbes i intenta disposar d’una mica de calma i serenitat. L’abat li va posar una mà a l’espatlla, picant-l’hi fortament com de costum i oferint-li un somriure burleta, que el doctor va acceptar a contracor. Es van succeir els dies i el nom d’en Franquila es va anar diluint en la seva memòria; així, va procurar ocupar-se d’altres afers i no d’aquell problema que, de moment, era només una possibilitat. Potser la Marina ja havia oblidat el noi, perquè ell, en una llarga xerrada, li havia deixat clar que només acceptaria per a ella un marit amb bona posició i una educació a la seva altura, sense que la noia hi hagués dit ni oposat cap argument. Potser per això mateix el doctor estava tan intranquil. Per la submissió de la filla. Per molt que hagués canviat en convertir-se en dona, ell sabia que no era persona de sotmetre’s. I, com a pare, seria capaç d’assegurar-li un bon futur? Aquesta

possibilitat, per descomptat, no incloïa que es pogués casar amb un mort de gana: li oferiria una felicitat fugaç que després la precipitaria a un abisme de decepcions. La seva filla era massa jove per comprendre-ho, però ell estava convençut que la pobresa i la necessitat eren capaces d’esquerdar tots els amors del món.

Un matí de primers d’octubre, la Marina es va disposar a baixar amb la Beatriz a l’apotecaria del monestir per rebre-hi la classe setmanal. Ja feia quasi un mes que no rebia correspondència d’en Franquila, i el seu ànim anava de l’enuig a l’apatia. Havia arribat a considerar que potser no era tan mala idea visitar aquella tia seva que vivia a Lleó. Una mica d’aire nou, una altra ciutat i uns rostres nous. Quan va anar a tancar la finestra després d’haver airejat la seva habitació, va poder veure un paperet doblegat sobre l’ampit, sota un dels porticons de la finestra, de manera que només si el treia la podria tancar. Qui el devia haver deixat allà? Fos qui fos, ho havia hagut de fer aquella matinada mateix. El va obrir amb curiositat, i quan el va llegir va mirar amb urgència escodrinyant els voltants de la casa sense arribar a veure ningú. La primera intenció que va tenir va ser baixar precipitadament les escales i córrer, córrer de pressa a algun lloc on trobar aquella veu que acabava de congelar el temps. Després va pensar en el seu pare, que devia ser al pis de sota, i va decidir fingir calma. Amb una prudència inable, va executar totes les tasques habituals prèvies a la seva sortida i es va acomiadar. A mesura que baixava la costa de Santo Estevo, mirava arreu. Buscava respostes en tots aquells amb qui s’encreuava, que interrogava només amb la mirada sense que ells se n’adonessin. Estrenyia el braç de la Beatriz més del normal, i la jove criada la mirava amb estranyesa, sense endevinar què ava. Quan van arribar a l’apotecaria, fra Modesto les esperava, com de costum, fent algunes preparacions a la rebotiga i consultant llibres sobre herbes i compostos. La Marina estrenyia el diminut paper a la mà dreta sense dubtar que les dues úniques paraules que hi havia escrites a la nota eren per a ella: «Caveo tibi». Miro per tu. La jove va buscar en fra Modesto una llum, una explicació. On era en Franquila? El monjo va somriure i, amb una normalitat aparent, va fer una petició extraordinària, perquè fins a aquell moment mai havia separat les dues noies en

les seves visites. —Marina, faci’m el favor. Pot anar a l’hort i portar-me una mica d’orenga i marialluïsa? Beatriz, no, no vagi amb ella. Li agrairia que m’ajudés aquí, a posar aquests albarels en aquella prestatgeria. Serà un moment i farà un gran favor a aquest vell monjo. La Marina va saber a l’instant que fra Modesto l’enviava a la trobada que ella esperava des de feia molt de temps. L’hi va agrair amb la mirada, i el va beneir per totes les seves bondats. Sí, sens dubte devia ser veritat que aquell monjo havia tingut una vida abans de posar-se l’hàbit, perquè en Franquila li havia explicat una vegada que sabia que fra Modesto havia estat a punt de casar-se. Amb la Beatriz no eren necessàries aquelles precaucions, però estaria bé vigilar per si al seu pare li agafava per baixar a l’apotecaria. La jove va sortir a bon pas cap a l’hort monacal, i pel camí va veure un mosso dels que cuidaven el ramat i dos monjos que anaven cap a l’església. Durant la resta del trajecte, només va trobar pedres i silenci. Un silenci violent i viu que li copejava els sentits, perquè els notava atents i en alerta. Va arribar a l’hort del monacat i no hi va veure a ningú. Hi va entrar i en va sortir dues vegades, com si hagués estat possible haver-se equivocat de lloc. Va tornar a encreuar-se amb un mosso, que tot just si va semblar que s’adonava de la seva presència. Confosa, la Marina va agafar les herbes que li havia demanat fra Modesto i va tornar a inspeccionar l’hort, sense veure-hi res ni ningú. Quan va sortir per l’arc de pedra va tenir una sensació de suspensió, com si el cos li surés en la immensitat del bosc. Sense pensar-hi, va dirigir els os al vell forn. La cabanya continuava allà, tan solitària i abandonada com sempre, com si s’anés esfilagarsant cap a un oblit inexorable. Es va acostar a la porta i la va empènyer amb un sol dit, i es va sentir un grinyol suau que va deixar la porta entreoberta. Es va endinsar en la cabanya, esperant que la intuïció no li esquincés el poc que li quedava d’esperança. —Has tardat molt. La Marina va fer dos os. Allà, enmig de la sala principal i davant la gran xemeneia amb els forns, hi havia en Franquila. Més prim, potser. Amb una roba una mica millor, d’home de ciutat. La mateixa expressió serena al rostre, els cabells rossos una mica més llargs.

—M’he pensat que series a l’hort. Fra Modesto ha dit que... Jo he entès... —va poder dir, nerviosa. A l’instant, es va recriminar haver utilitzat un retret com a salutació. Ell va fer uns os cap a ella. —El mosso de quadra hi ava cada dos per tres. Sabia que vindries. En Franquila es va acostar més, i es va quedar a penes a mig metre de la Marina, sense gosar tocar-la. —Estàs preciosa. He pensat en tu tots i cada un dels dies... Ja soc batxiller, Marina. Et vaig prometre que tornaria. Per què plores? Marina! —Li va agafar les mans—. Ja no m’estimes? He tornat per tu... —Jo, jo... No sabia... Fa un mes que no... Potser havies conegut algú a Madrid, una jove que... —Marina. I aleshores va ser el bes, que al principi els va semblar aliè a tots dos, com si el petó se’l fessin altres cossos, com si cap dels dos fos ja el mateix. Després, l’alquímia més extraordinària i antiga els va reconciliar amb la seva pròpia carn i es van retrobar fins que ells mateixos es van obligar a separar-se. En Franquila va somriure. —Li he promès una trobada decorosa a fra Modesto, no tenim gaire estona. I així, sense deixar de mirar-se, de tocar-se i de reaprendre els trets dels rostres respectius, en Franquila va explicar a la Marina que no li havia escrit perquè feia més de dues setmanes que viatjava, perquè havia hagut de canviar de transport en unes quantes ocasions i havia aconseguit arribar només amb favors i amb feines i treballs, perquè encara no tenia diners i encara menys estalvis. Sabent que el pare de la Marina prohibiria que ella contragués matrimoni amb un noi en aquestes condicions, no li va quedar altre remei que fer-li saber els seus dubtes a la jove. —Crec que aconseguiré llicenciar-me i tenir una bona feina, Marina. Però els començaments seran durs, i no podré oferir-te luxes. Potser ni tan sols et podré oferir casa pròpia... I em fa por que aquesta austeritat t’angoixi i t’incomodi

massa, que deixis d’estimar-me. Però si m’acceptes, Marina, jo faré tots els possibles per guanyar tants diners com pugui, i tu podràs treballar amb mi a la rebotiga i fer de guaridora. —Tant me fan els diners, a mi! Viuré amb tu en una quadra si cal, Franquila. Ell va somriure. —No arribarem a tant. N’estàs segura?, no deixaràs d’estimar-me sense totes les comoditats que tu...? Ella li va tapar la boca amb la mà, emocionada. —Quantes ximpleries ets capaç de dir? La meva felicitat està desproveïda de luxes perquè és lliure, i només desitjo estar amb tu i continuar la meva feina i el meu llibre de remeis. —El teu llibre...? —Ell la va mirar amb sorpresa, respirant profundament i tornant a besar-la amb l’entrega desproporcionada que només es troba en els primers os de l’amor—. Vine —li va dir—. Anem a l’apotecaria a parlar amb fra Modesto, perquè ja ens deu estar esperant. —Li va agafar la mà i la va mirar als ulls—. Demà durem a terme la segona part del meu pla. Ella el va mirar amb curiositat i, mentre el noi parlava, tots dos van sortir del bosc dels quatre vents per endinsar-se entre les pedres del monestir.

24

Tot era calma. A la cafeteria del parador sonava una música instrumental, Amanecer, de Carlos Núñez; se sentien flautes i gaites, i fins i tot un violí, que evocaven clarament la cultura celta i oferien calma i bellesa a tothom que ho escoltava. Però a en Jon Bécquer, just aquell dia, ni la màgia de la música ni l’encant del lloc on es trobava el podien apartar de les seves preocupacions. On coi devia ser, l’Amelia? Potser pensava que es creuria que treballava el cap de setmana? I pel que feia a l’Alfredo Comesaña, de debò no hi havia res a l’autòpsia?, havia tingut un infart i prou? I aquell monjo misteriós, que per cert corria com un llamp..., qui devia ser? I per què fugia? En Jon es va acabar l’entrepà i se’n va anar a la recepció. Va preguntar per la Rosa, que era la que semblava estar més al cas de la història del monestir. Li va semblar una fatalitat del destí que justament aquell dia la jove tingués el dia lliure. La mateixa noia en pràctiques que l’havia atès al matí, però, el va sorprendre gratament. —No he pogut esbrinar res sobre aquests túnels que m’ha dit, senyor Bécquer, però avui tindrem aquí un espectacle medieval, no sé si això el pot ajudar. —Un què...? —Un... a veure, és com una ejada teatralitzada. Com que em va dir això del monjo, he pensat que li agradaria saber que podia haver-hi algun actor disfressat per aquí. Perquè es quedi més tranquil —va afegir amb una ironia que en Jon va percebre clarament. —Però a veure, això d’aquesta ejada... Vull dir que ahir la Guàrdia Civil... —Algú va començar a fer-ho —va tallar la jove, que era clar que no tenia ni idea de qui era en Bécquer—, però ara està... indisposat, així que em sembla que la cap de recepció ha contractat un altre actor per a aquesta nit, que arriba una

excursió de jubilats de Zamora. «La mare que la va parir, en Comesaña l’ha dinyat i ella diu que està indisposat.» —I aquest actor nou, sap qui és? —No, em sap greu. El deuen haver contractat d’aquí, del poble. Vol que l’apunti per a la sessió nocturna? Acostuma a agradar molt. —No, gràcies... A quina hora és? —A les deu. En Jon es va acomiadar de la jove recepcionista i es va apuntar l’hora per anar a veure aquell monjo misteriós; va pensar que l’hàbit, si més no, seria capaç de reconèixer-lo, i per descomptat que li agradaria fer-li un parell de preguntes. Ara només havia de pujar a Santo Estevo per prendre el cafè a casa del professor, que de moment era l’única persona del poble en qui confiava. Havien parlat aquell matí per telèfon, i en Jon havia explicat a en Germán tot el que li havia at fins llavors, amb l’episodi del monjo misteriós; el vell professor havia promès que l’ajudaria en tot el que pogués. Tots dos anirien plegats a la tarda a l’enterrament d’en Comesaña al petit cementiri de Santo Estevo. El professor ho faria per una certa complicitat no escrita davant la mort, a més de fer-ho per costum i educació veïnal. El jove antropòleg, per curiositat: que potser tots els investigadors de les novel·les no anaven als enterraments de les víctimes? I ell mateix no era, com tothom s’entestava a dir, un detectiu? Doncs allà hi seria. Mentre feia la pujada del petit poble de Santo Estevo, en Jon es va trobar amb la Lucrecia, que aquell dia més que mai semblava una caricatura d’ella mateixa. El maquillatge excessiu, el monyo exageradament crespat, les caríssimes joies inconnexes amb la roba, antigues com la seva mestressa... —Cony, ves per on. Si és el nostre estimat detectiu. —Com està, Lucrecia? —Que no em veus? Feta una merda, però encara funcionant. M’agafes de camí al parador, que hi anava a llegir la premsa. Encara no t’has cansat del poble? —Ja pot veure que encara no.

—I els teus anells, els has trobat? —Tampoc. —Valga’m Déu, quina pèrdua de temps. —El va mirar amb un somriure maliciós —. Potser te n’hauries d’anar, que no sigui que et trobin ells a tu. Les relíquies no són cosa de broma. —Això sembla —va respondre en Jon aguantant-li una mirada carregada de significats que no aconseguia desxifrar. No sabia si l’estava amenaçant o si es tractava d’un altre joc mordaç d’aquella dona—. Anirà a l’enterrament? —És clar, cony. Com vols que no hi vagi? Pobre noi... —Sí. Em sembla increïble que tingués un atac de cor, tan jove. La Lucrecia va callar, limitant-se a fer que sí amb el gest. En Jon va dubtar sobre si continuar o no la seva investigació amb aquella dona. —Vaja, doncs ens veurem després a l’església. I en Riccardo, vindrà? Volia demanar-li si sap res d’uns túnels que he trobat aquest matí. —No, no vindrà. Està malalt, ha de descansar... No està en condicions, ni per a túnels ni per a tuneladores. —Sí, és clar —va assentir en Jon—. Potser vostè sí que ho sap... —Jo? Jo què cony he de saber... Jo el que vull és anar-me’n cap a Madrid i deixar aquest forat. Si puc, demà mateix faig el farcell. El professor es va quedar sense saber gaire bé què dir, i va seguir tractant de vostè la Lucrecia, tot i que ella li parlava amb la confiança del tuteig. —A veure si abans d’anar-se’n m’ensenya els seus calabossos, m’encantaria veure’ls. —Quan vulguis. Que no és la Capella Sixtina, eh? Encara que si vas acompanyat té la seva gràcia. Però que consti que jo no hi baixo mai sola, em repugna. Aquell soterrani és profund com l’infern. Vols anar-hi ara? —li va preguntar, fent gest ja de tornar cap a casa.

—No, no, gràcies. Ara no puc. He quedat amb en Germán per prendre cafè. A veure si finalment conec la seva dona, que al final no me la presenta mai. La Lucrecia va mirar en Jon d’una manera nova, com si fos un simple objecte que es podia irar amb curiositat. L’expressió del rostre resultava indesxifrable. —Fes-te fotre —va murmurar per fi, abaixant la mirada—. Si és que aquí estan tots com unes putes cabres. —La Lucrecia va alçar la vista i va mirar en Jon de dret als ulls—. La Linda va morir fa dos anys. —Què? La dona d’en Germán...? Ha de ser un error, ella no pot..., ell... En Jon, incrèdul, va seguir amb la mirada el camí que feia pujada, i ja es veia l’antiga casa del metge, l’acollidora llar del seu amic el professor. —La vellesa només suma soledats, detectiu —va dir ella, mostrant per primera vegada una mica d’humanitat en el color de la veu. A en Jon li va semblar que percebia una certa llàstima en la mirada de la Lucrecia quan també va girar el rostre cap a la casa d’en Germán. —Almenys em consta que la van incinerar —va continuar ella, recuperant el seu habitual to càustic—, que si no aquest torracollons seria capaç de tenir-la embalsamada al dormitori. De sobte, la Lucrecia va esclatar en una riallada que a en Jon li va semblar tan cruel i sincera com punyent. La rialla de la Lucrecia era un esclat contra el món, com si amb ella llancés una burla grotesca contra si mateixa. En Jon va acabar per acomiadar-se esquivant tots els dards que era capaç de llançar per la boca aquella dona, i quan es va trobar davant la porta de l’antiga casa del metge es va aturar una bona estona, dubtant què seria més convenient dir al professor. Estava boig? Com podia ser que no se n’hagués adonat? Era antropòleg, estava entrenat per observar les persones i disseccionar-les d’un cop d’ull. Era capaç d’absorbir els detalls més significatius de la gent i adequar-los a la idiosincràsia del lloc on visquessin... Potser s’havia sobrevalorat ell mateix, la seva intuïció i la seva experiència amb la interminable llista de prototips de persones que es trobava diàriament. O potser, i possiblement, tots els dements d’aquell poble eren molt més llestos que ell.

A la fi, es va decidir a trucar a la porta. Quan en Germán li va obrir, el va saludar amb afecte i el va deixar al seu aire, pendent del cafè, que ja semblava que estava preparat a la cuina. En Jon va tancar la porta i es va quedar al rebedor, quiet, sense atrevir-se a ar. —Germán. El jove va dir el nom com una afirmació, amb un to marcadament seriós. El professor es va girar i, amb una expressió interrogant, se’l va quedar mirant en silenci. —I la seva dona? —va preguntar en Jon de manera deliberadament lenta—. Fent la migdiada? En Germán va mirar en Jon al fons dels ulls durant uns segons. Després, va abaixar la vista amb tranquil·litat i, com si no hagués at res, es va posar a servir el cafè en les dues cuncas que ja tenia preparades. Resultava evident que l’ancià se sabia descobert, però durant els primers instants va actuar com si la pregunta de l’antropòleg no hagués tingut cap importància. —Alguna vegada has perdut algú, Jon? —li va preguntar finalment, sense girarse—. Algú que t’importés de debò, vull dir. —Han mort alguns familiars, sí. —I els trobes a faltar? —Suposo. Però la vida segueix. En Germán es va girar. —No estic boig, Jon. És només que em resulta més fàcil continuar si de vegades faig com si no hagués marxat, m’entens? Però sé que és morta. En Jon va afluixar la tensió, alleujat per detectar seny en el professor. Els dos homes van entrar a la sala, i en Germán va posar les tasses sobre la taula, al costat d’un pastís de poma que semblava acabat de fer. —En realitat vaig a buscar els pastissos a Luíntra, jo no en sé res, de pastisseria —va confessar en Germán assenyalant el pastís—. Perdona si t’he molestat...

Pensar que la Linda segueix aquí em fa sentir millor. —Però no hi és, Germán. Al final això només t’acabarà fent mal. —Què t’he de dir, noi, no crec que res em pugui fer més mal que la seva absència. Per què et penses que continuo venint a Santo Estevo? Aquesta casa va ser un capritx seu, i tot segueix com ella ho va deixar. Creus que seria més feliç intentant oblidar-la, o anant-me’n de viatge a Benidorm amb altres jubilats? —El professor es va detenir en la seva reflexió, com si hagués trobat un nou argument que no hagués considerat fins llavors—. Fem malament volent oblidar, Jon. irat per la dignitat i la franquesa amb què li parlava, en Jon Bécquer no va poder deixar de sentir respecte per aquell home aferrat al record. I ell, seria capaç de sentir algun dia un amor incondicional com aquell, tan cegament lleial? Potser renunciava a sentir-lo per por d’acabar com els seus pares, per pànic de perdre la partida i d’ofegar-se, com la seva mare, en el desamor. Van prendre el cafè en silenci, i l’ancià va esperar que en Jon decidís si mantindrien la seva relació amistosa o si s’aixecaria decidit a deixar-ho córrer. Per fi, l’antropòleg es va decidir a parlar, i ho va fer mirant cap a l’imponent llenç del vell mariner. —Cada vegada que veig aquest quadre sembla que explica una història diferent. Què hi diu, aquí, al llibre que hi ha obert damunt la taula? Leviatan? En Germán va somriure, íntimament satisfet amb la decisió que en Jon acabava de prendre. —Sí, sembla que a aquest mariner li agradava la literatura sobre monstres marins. Saps què és el Leviatan, no? —Una bèstia grossa, suposo. L’ancià va riure. —Una cosa per l’estil. Un ésser celestial que va ar a servir les forces malignes... Em sembla que ve de l’Antic Testament. —I això també és una pista sobre el mariner? Potser era un bon home que va cometre alguna maldat. —Qui ho sap, és una reflexió interessant.

—Aplicable al quadre i al seu amo, és clar —va afegir en Jon amb un somriure amistós—. No eren els objectes els que donaven a la memòria? —Molt agut —va assentir el professor amb un somriure de reconeixement—, però en el meu cas no t’has de preocupar, no tinc més secrets per a tu, i perquè ho sàpigues, aquest quadre ja el vaig trobar en aquesta casa quan la vaig comprar, em sembla que t’ho havia dit. —De debò? És veritat, em sona que em vas comentar que el vas trobar embolicat amb unes mantes, oi? —Sí, en Maceda va deixar uns quants trastos aquí dins; la Linda els va llençar gairebé tots, però el quadre el vam salvar i li vam fer posar un marc nou. —Aquesta casa era d’en Ricardo Maceda? —va preguntar en Jon en un to proper a l’exclamació. —És clar, com unes quantes a Santo Estevo. Els Maceda sempre han manat per aquí. L’havien arreglat una mica per a una germana de la Lucrecia, perquè hi és l’estiu, però llavors va ar que els fills no volien venir i, en fi..., al final la van vendre. —Vaja, cada dia m’assabento d’alguna cosa nova en aquest poble, i mira que sou quatre gats. Ja t’he explicat el que m’ha at avui als túnels amb el monjo i... —Ah, saps que he esbrinat alguns detalls del cas? Quan hem penjat me n’he anat a casa de l’Antón, i m’ha explicat que són les canalitzacions d’aigua del monestir... Gairebé mig quilòmetre de túnels de pedra. —Mig quilòmetre? Doncs encara sort que no hi he seguit caminant, quasi m’hi ofego, allà dins. I saps si tenen sortida? —Sí, m’ha dit l’Antón que ben a prop de l’església hi havia un gran safareig, i per allà hi sortia l’aigua. Ara està tapat per la mala herba, però segur que encara s’hi pot arribar. Potser el monjo que has perseguit s’ha esquitllat pel forat. Home, alguna esgarrapada es deu haver fet, és clar, però no deu ser complicat si saps per on vas. —Ja ho entenc... I qui pot conèixer aquest pas? Només gent de la zona, oi?

En Germán es va encongir d’espatlles. —No ho sé, ja fa vint anys que vinc aquí i no tenia cap idea que aquestes canalitzacions existien, de manera que... —va dir sospirant profundament. Després, canviant de tema, va reflexionar—: Em sembla que serà millor que jo també vengui aquesta propietat i que em quedi a Pontevedra. La soledat no és bona, t’imagines coses que no són. —Es va mirar en Bécquer amb un aire de certa derrota, per acabar fent-li l’ullet. Van ar una estona més xerrant i degustant el pastís de poma i un altre cafè, fent temps per baixar a l’enterrament i escoltant les teories d’en Jon sobre els nou anells i el possible assassinat de l’Alfredo Comesaña. —T’has entossudit a pensar que el van matar, però no en tens cap prova. No t’hi deus estar obsessionant, noi? —Podria ser, ja no sé què pensar. Quan va arribar l’hora, en Jon i en Germán van baixar tot ejant cap a l’església de Santo Estevo. Van travessar el llindar i el seu fascinant raig de llum blava, i es van asseure en un dels bancs, encara que no hi havia gaire gent. Bastantes cares desconegudes, i una Lucrecia asseguda molt dreta, com si fos ella la protagonista d’aquell funeral que va ser oficiat pel pare Julián. En Jon es va sorprendre per l’agilitat de l’ancià fent la seva feina, quan en la pràctica li costava fins i tot caminar. En acabar l’ofici, tots van sortir cap al cementiri, al costat de l’entrada. En Jon va poder veure el sergent Xocas, que semblava que hi havia anat sol i vestit de paisà, potser per assistir a l’acte amb més discreció. El sergent el va saludar amb un gest del cap, indicant-li que parlarien després, quan acabés l’enterrament. Mentre dos homes retiraven una làpida per col·locar el taüt sota terra, es va començar a sentir una melodia que a en Jon li sonava vagament. Un altre cop aquell aire celta, llunyà i atàvic. No era Luz Casal?

Si cantan, es ti que cantas; Si choran, es ti que choras...

Mentre s’esquinçava l’ambient amb aquella melodia, en Jon va poder sentir que tothom guardava un silenci sepulcral i respectuós. Era un silenci que anava més enllà del mort, que, d’altra banda, no semblava que tingués gaires parents, allà. Només un home d’edat mitjana havia rebut algun condol discret, i a en Jon li va semblar entendre que es tractava d’un germà del mort, vingut d’Alemanya amb la seva dona. Però fins i tot en Jon va poder percebre que aquell silenci no tan sols es fortificava com una senzilla mostra de respecte: allà es callava perquè acabava de ar la mort, a qui es feia una reverència muda. —Germán, aquesta música... —va murmurar en Jon a cau d’orella del professor d’art—, per què la posen en un enterrament? —Alguns ho fan. Des que va sortir la cançó, l’he sentit en algun funeral. El pare Julián sempre la posa. —Que modern. —No ho sé, tan modern com pugui ser escoltar un poema del segle XIX . La lletra és de Rosalía de Castro; saps qui és, no? El vell professor va mirar en Jon com si dubtés, qüestionant la impossibilitat que desconegués una autora que era tan venerada a Galícia. —És clar que la conec, però no he llegit res seu —va reconèixer en Jon en un suau murmuri—. La melodia és bellíssima, però molt trista. —És clar. Perquè parla de l’ombra negra. —De què? —De la mort —va murmurar en Germán, incòmode per si alçaven massa la veu i algú els cridava l’atenció—. N’hi ha que diuen que és la consciència, d’altres la tristesa... Però jo et dic que l’ombra negra és la mort. Escolta. En Jon s’hi va concentrar i va intentar traduir mentalment el que anava escoltant,

mentre al cementiri tothom estava en silenci, sense llàgrimes estridents ni mostres de dolor ni laments. Els gallecs, sens dubte, devien provenir d’esperits del nord, perquè havien fet del fred el més càlid dels recers. Eren perseguits i vigilats, com tothom, per l’ombra negra de la mort, però ells sabien que quan algú cantava era ella la que entonava la melodia, i que quan algú plorava era ella la que donava al lament. Quan l’enterrament va haver acabat, en Jon va sentir una puresa nostàlgica, un sentiment d’autenticitat que no havia experimentat mai abans. Lamentava la mort d’en Comesaña, però més per la responsabilitat que ell hi pogués tenir que per l’afecte que li podia professar, que era inexistent. Tanmateix, alguna cosa havia succeït en aquells minuts. Potser era l’ambient atemporal que els oferia el bosc que els envoltava, més vell que tots els presents. O potser per la música, o el silenci impressionant del cementiri i les mirades plenes d’aigua i pedra. Sense pretendre-ho, en Jon havia arribat a sentir una comunió indescriptible amb aquell lloc i amb aquelles persones, que majoritàriament eren desconegudes. Com si cada enterrament fos el de tothom, com si cada llàgrima correspongués a les tristeses que acompanyaven cadascú, i que ara eren compartides. En Jon va pensar en la seva mare, la seva preocupació constant. Ella significava la bellesa i la llum, però era com la mort, perquè habitava en ell i mai deixaria de fer-ho. En Jon es va acomiadar d’en Germán i se’n va anar cap al sergent, però pel camí no va poder esquivar el pare Julián, que el va saludar afablement. —Senyor Bécquer, non lle esperava per aquí. Coneixia el difunt? —Qui? Home, sí, bé..., molt poc. —Amb la gent jove el dol sempre sembla més difícil, però aquest pobre ja és amb el Senyor. He pensat que el coneixia bé, m’ha semblat que s’emocionava, fillo. «No et fot, és que poseu aquesta musiqueta i és clar...». —Jo? No, no... —En Jon no sabia gaire bé per on sortir-se’n i buscava desesperadament canviar de tema—. Ai, pare, ara que me’n recordo, sap la làpida que tenen aquí? —va preguntar assenyalant rere el religiós—. La que diu «Marina» i «Va ser com un somni», sap a qui va pertànyer? L’ancià capellà se’l va quedar mirant, i a en Jon li va recordar la manera com la

Lucrecia l’havia observat quan ell li havia parlat de la dona d’en Germán. Aquí no podia haver-hi aquell problema, perquè ja sabia que aquella tal Marina era morta des del segle XIX . —Què vol dir que a qui va pertànyer. No l’hi ha dit, l’Amelia? —L’Amelia? No, no me n’ha dit res. —Fillo, qui creu que hi posa flors? En Jon es va quedar immòbil uns segons, sorprès dels seus pensaments i suposicions, que se li amuntegaven al cap. —L’A... Amelia? —És clar, fillo. És descendent de la Marina. Penso que foi filla do médico de Santo Estevo, però pel que em van explicar no va viure aquí gaire temps. Només va demanar que l’enterressin en aquest cementiri. Sembla que hi tenia enterrada una criatura que va morir en néixer i va voler descansar al seu costat. —Ah. Devia ser una dona... interessant. Ho dic per l’epitafi. L’ancià capellà es va encongir d’espatlles, rient suaument i amb una brillantor entremaliada als ulls. —Todas as mulleres son interesantes, fillo. El religiós va donar la mà al jove i se’n va acomiadar, i en Jon va tenir la irracional sensació que aquella seria l’última vegada que veuria el pare Julián. El grup d’assistents havia començat a dispersar-se, i el sergent Xocas Taboada l’esperava repenjat a la paret d’entrada del parador; tenia els braços encreuats i el mirava amb aquella mirada càustica tan típica d’ell, com si tot li resultés vell i sorprenent al mateix temps, com si la vida fos una broma sorprenent i llarguíssima. —Un cafè, professor?

En Jon va assentir i amb dos os va arribar allà on era en Xocas. Els dos homes, com si ja fossin vells amics, van anar caminant cap al claustre dels Cavallers. —Espero que no hagi at per més incidències des d’aquest matí. No es pot dir que deixi descansar els monjos i els cavallers templers de la zona, vostè. «Quina gràcia», va pensar en Jon, que, mirant a terra, es va ficar les mans a les butxaques mentre caminava. Sabia que el sergent no se’l prenia del tot seriosament, però li queia bé. Al capdavall, oficialment no hi havia hagut cap crim, i, tanmateix, era allà, acompanyant-lo. —No, tot ha estat tranquil. M’he pres una copa al Sant Grial i ja ho veu, aquí estava tan feliç, esperant-lo en un enterrament. El més normal, vaja. —Almenys conserva el bon humor. —Amb el dia que he at, podria dir que em conservo. Val més això que res. El sergent va somriure, aliè a tots els pensaments que bullien al cap d’en Jon. No tan sols havia hagut de córrer perseguint un monjo per uns túnels centenaris aquell mateix matí, sinó que havia descobert que l’únic home que considerava normal en aquell poble parlava de la seva dona morta com si fos viva, i que l’Amelia, la seva Amelia, també li havia mentit. Per què coi no li havia dit que era rebesneta o el que fos d’aquella tal Marina? Havien estat allà mateix, parlant davant la seva tomba. I per què no li agafava el telèfon? Aquell ridícul missatge al mòbil li semblava cada vegada més estrany, més impropi d’ella. En Jon i en Xocas es van asseure a la galeria envidrada que donava al gran claustre enjardinat, on la llum del capvespre ja prometia el bes pròxim de la nit. —He esbrinat algunes coses, senyor Bécquer. Els túnels que va trobar tenen quasi tres segles, són les antigues canalitz... —Les antigues canalitzacions d’aigua del monestir, ja ho sé —el va interrompre en Jon alçant la mà—. Em consta que li agrada anar al gra, sergent, de manera que fem-ho. Acabo de saber que aquests túnels fan gairebé mig quilòmetre de llarg i que tenen una sortida aquí al costat, a prop de l’església, però no he tingut temps de comprovar-ho.

—Vaja... —En Xocas no es va molestar a dissimular la sorpresa—. I com ho ha sabut? —I vostè? —Ja comença a semblar gallec, responent amb una pregunta. En Jon va somriure, cansat. —No li diré que no. —Jo he trucat a la directora del parador, però havia marxat a una reunió a Madrid, de manera que he parlat amb la Rosa. —La cap de recepció. —Exacte; m’ha atès tot i que avui té el dia lliure. Una gran noia! La veritat és que en sap molt, del vell monestir, i ha estat ella la que m’ha explicat això dels túnels. —A mi m’ho ha dit en Germán, que l’hi havia explicat l’Antón, l’antic vigilant. En Xocas va assentir, agraït per primera vegada pel gran detallisme que havia tingut el professor explicant-los el seu pas per Santo Estevo, perquè ara coneixia mig poble a través dels seus ulls. —Ja veig que ha tret profit de les seves fonts locals, Bécquer. També he esbrinat alguna cosa en relació amb el seu monjo. M’ha dit la Rosa... —Que havia contractat un altre monjo per fer el recorregut teatralitzat, que venen uns jubilats aquesta nit, també ho sé. —Vaja, l’haurem de contractar a la Benemèrita, professor. —Tenen una noia en pràctiques a la recepció que m’ho ha cantat —va afegir en Bécquer. En Xocas el va mirar amb una expressió d’amable desafiament. —Però no li ha dit qui és.

—I vostè ho sap? —Saber les coses és la meva feina. He quedat amb el noi d’aquí a... a veure... — va dir el sergent mirant el rellotge de polsera com si estigués despistat— cinc minuts. —El monjo vindrà aquí? A la cafeteria del parador? —El podria haver citat en un lloc més èpic per fer-li els honors, però què vol que li digui, quedar a la cafeteria resultava més pràctic. —I qui és? Li ha dit per què ha fugit quan m’ha vist? —Si li dic la veritat, no conec el noi, però és un xaval de dinou anys, de Luíntra. Sembla que coneixia en Comesaña del supermercat, i la Rosa necessitava algú que el substituís per al teatre d’aquesta nit, que ja estava pagat. He parlat amb ell per telèfon i m’ha dit que havia anat al bosc a collir flors d’hivern, no sé com es diuen... pan de porco, crec —li va explicar, fent memòria—, vaja, tant és. El cas és que les necessitava per adornar el refectori per a quan arribessin els turistes. —I per què ha fugit? —M’ha dit que s’havia espantat, que no s’esperava trobar a ningú allà, enmig del bosc. —Ja... —es va limitar a replicar en Jon, en un to que evidenciava que no es creia gens ni mica aquella explicació. De sobte, se’ls va acostar un jove d’alçada mitjana i cabells clars descontrolats; la vista se li desviava constantment cap a terra, i no mirava als ulls quan parlava. —Sergent... És vostè, oi? Em dic Óscar Mate, hem parlat abans per telèfon... —M’ha reconegut... —es va sorprendre en Xocas, que com que no duia uniforme es pensava que ava més desapercebut. —El conec de veure’l pel poble. —Ja ho entenc... Gràcies per haver vingut, Óscar.

—Havia de venir igualment per deixar-ho tot preparat. —L’hi agraeixo de totes maneres. Volia aclarir l’incident d’aquest matí. Ja veu que soc aquí amb el senyor Bécquer, que és a qui s’ha trobat al bosc. L’antropòleg no va poder evitar intervenir. —Es pot saber per què t’has escapat quan m’has vist? Jo no t’havia fet res! El noi, sense aixecar la vista de terra, es va encongir d’espatlles en un gest una mica efeminat. —M’he espantat. No pensava que hi pogués haver ningú amagat allà a prop. —Jo no estava amagat! Estava explorant un sequeiro, res més! El sergent va moure les dues mans demanant calma i assenyalant amb la mirada el jovenet, sense que li calgués explicar a en Bécquer que el noi era extraordinàriament tímid i que estava nerviós. El professor va intentar suavitzar el to, ser amable. —A veure, t’he demanat que paressis, t’he dit que no et faria res. No entenc... —M’he espantat, ha estat la sorpresa de trobar-me algú al bosc. M’he espantat i prou —va insistir el noi. —Tant com per deixar a terra el cistell que duies? Però si jo no t’havia fet res! —Ara les aniré a buscar, les flors, però ja es deuen haver pansit: el ciclamen sense aigua s’arruga tot seguit —va farfallejar, quasi en un murmuri. En Jon va arrugar els llavis. —I per què anaves disfressat? El eig per als turistes és a la nit. —Estava fent fotos pel bosc, per a Instagram, per promocionar els espectacles... Ara me n’encarregaré jo, els paguen molt bé —va afegir, com si li calgués justificar la seva nova ocupació. —Sí, és clar, i les fotos te les feies a tu mateix?

El noi va aixecar la vista per primera vegada, amb estranyesa. —Es recolza la càmera en un arbre amb el temporitzador i ja està. No podia pas demanar als meus amics que m’ajudessin un dia laborable per fer això, i a aquelles hores. —Com que a aquelles hores... Però si eren les deu del matí! —Bé, tot i així és aviat. Hi he anat a aquesta hora perquè amb la boira les fotos queden millor. —Un temporitzador, Bécquer —va sospirar el sergent, que alçant les celles evidenciava la lògica de l’explicació i com n’era de ridícul i simple l’incident, si més no en aparença. Tanmateix, i després de fer-li unes quantes preguntes més al noi abans de deixarlo marxar, ell i en Bécquer van encreuar les mirades i van coincidir, sense necessitat de paraules, en la inconsistent però ferma sensació que aquell jove els havia mentit.

Marina

Va ser com si no hagués at res, com si en Franquila es tractés d’un simple foraster que acabava d’arribar al poble. Quatre dies a la setmana els ava a Ourense, i la resta del temps treballava a l’apotecaria i descansava en una casa petita que el monacat li havia cedit a l’entrada de Santo Estevo. Amb la Marina no hi coincidia mai, a l’apotecaria, perquè quan ella tenia classe, ell era a Ourense, i si algun dia es trobaven pels carrers de Santo Estevo se saludaven amb cortesia, amb prou feines sense parlar. El doctor va observar aquesta situació, al principi, amb desconfiança. Després, es va meravellar dels efectes que el seu discurs havia tingut sobre la seva filla i va pensar, satisfet, que havia fet una bona feina. Que la noia havia comprès que, per lògica, només es podia casar amb un home de classe i formació similar, un home benestant. La seva filla, per descomptat, tenia bon cor, i ja no dubtava gens ni mica que el cuidaria fins a la vellesa amb la més gran de les dedicacions. L’hivern va arribar i amb ell es van adormir el sol i les preocupacions, perquè tot, i els afers de palau també, va semblar que quedava en suspens. Tot i això, just començar el mes de gener del 1833, el rei Ferran VII va restablir la Pragmàtica Sanció, i així es va renovar el debat nacional sobre la successió del monarca, perquè el seu estat de salut era cada vegada més delicat. Al cap de poc, i com si es tractés d’un anunci dels mals que s’acostaven, va arribar el còlera al port de Vigo, i allò va aterrir la població. L’abat de Santo Estevo, Antonio Vallejo, va manar que es prenguessin totes les precaucions possibles en el tracte amb forasters i pelegrins, perquè Ourense a penes era a vint-i-cinc llegües de distància de Vigo. La notícia més esperada i temuda, però, era la de l’anunci de la mort del rei. Què seria d’Espanya? Ferran VII, legislant perquè pogués regnar la seva filla, havia obert la porta a una guerra civil. Podria ar la nació, després de la guerra de la Independència, un altre conflicte armat de tanta aspror i importància? El doctor Vallejo meditava l’afer en soledat mentre es prenia un vaset del vi dels monjos a la cuina de casa seva. La Marina i la Beatriz ja feia molta estona que

atenien costures i feines a la sala posterior de l’habitatge, on deien que els tocava el sol de les últimes setmanes de l’hivern. La seva filla, finalment, brodant. La Marina havia posat seny i s’havia adaptat a les obligacions femenines. Malgrat tot, quasi havia acabat el seu llibre de remeis i seguia investigant i experimentant sobre les propietats de les plantes, la qual cosa ell li permetia fer com una afició innocent per al temps lliure. De sobte, el doctor va veure pertorbada aquella tranquil·litat per uns sorolls i uns crits a l’exterior. Va sentir uns os ferms i, immediatament després, algú copejava fortament la porta. —Doctor! Doctor! Surti... Vull que vegi això, que en sigui testimoni i se’n faci càrrec. El metge va reconèixer la veu de l’alcalde i es va afanyar a sortir. La sorpresa va ser absoluta quan va contemplar l’escena. Tres nois tenien agafat en Franquila, que semblava en estat de semiinconsciència. Era clar que li havien clavat una pallissa, perquè se li començava a inflar un ull i l’efecte dels cops sobre la pell començava a ser evident. De tota manera, allò no era el més preocupant. Un home corpulent subjectava la Marina, que estava despentinada i amb la respiració agitada; duia el vestit brut, com si hagués caigut per terra i l’haguessin arrossegat. —Però com s’atreveix! Per Déu, deixi anar la meva filla immediatament! —Ho faríem —va concedir l’alcalde, que parlava mentre mossegava l’escuradents que duia entre els llavis— si parés de regirar-se i de clavar cops de peu als meus homes, doctor. Per l’estimació que li tinc, li prego que ordeni a la seva filla que es tranquil·litzi i que es comporti com Déu mana. —Això és un ultratge! Marina, però com...? Si estaves brodant... —Cosint no hi estava, això ja l’hi asseguro jo, doctor —va replicar l’alcalde en un to sarcàstic—. Mentre la seva filla li deia que brodava, se n’anava a ejar amb aquest desgraciat. I no és la primera vegada, oi que no, senyoreta Marina? —L’alcalde va tornar a dirigir-se al doctor—. I vostè, hauria de vigilar millor la puresa de costums de la seva filla. En Mateo Vallejo anava fent que no amb gestos del cap, desesperat, intentant comprendre alguna cosa de les que li deien.

—No ho entenc, però... però per què els detenen? Per què aquest ultratge? —Violació, doctor. La Marina, esgotada pel forcejament, es va deixar caure cridant. —No m’ha violat, pare, és mentida! —Pitjor per a vostè, doncs... —va objectar l’alcalde amb una mirada plena de menyspreu—, així almenys salvaria l’honor... —va sospirar—. Digui’n amistançament, per a vergonya del seu pare. Delicte d’estupre per a aquest bastard, sens dubte, perquè vostè és menor, i que jo sàpiga no és una dona de servei públic. —No li permeto més insults! —va bramar el doctor, acostant-se a la seva filla i arrancant-la dels braços de l’home que la tenia agafada—. Marina, digues! Què ha at? —Pare, jo... —La jove sanglotava—. En Franquila i jo... érem a la cabanya del bosc, ens deuen haver seguit... El llavi inferior del doctor va començar a tremolar. La seva filla tota sola amb un home en una cabanya al bosc. Allò devia ser un malson, aquella situació no podia ser real. —I què... què hi fèieu, en aquesta cabanya? La mirada de la seva filla no el va deixar dubtar sobre allò en què estaven ocupats els dos joves en la intimitat de l’espessor. Vermell de vergonya, el metge va ordenar a la noia que entrés a casa. —No ho penso fer. —Què? —El doctor no donava crèdit al que sentia. Aquella no podia ser la seva filla Marina. Va observar que agafava aire, disposada a parlar. —No vaig enlloc, pare. No feia res il·lícit, i no hi ha delicte d’estupre ni d’amistançament, perquè en Franquila és el meu marit. En Mateo Vallejo va fer dos os enrere, com si necessités perspectiva per

reconèixer la seva filla i mirar-se-la. Fins i tot l’alcalde va quedar en silenci. —És veritat, senyor. —La veu trencada de la Beatriz els va arribar a tots des del llindar de la casa; sens dubte, havia sentit tot aquell enrenou i havia sortit immediatament—. La senyoreta i el senyor Franquila es van casar el mes d’octubre at, ja fa gairebé cinc mesos. I jo en vaig ser testimoni. —Dius mentida —va negar l’alcalde, dirigint-se tot seguit al doctor—: La seva criada menteix. No pot haver-hi sant matrimoni sense les degudes formes, sense proclames ni anuncis. —Sí que n’hi pot haver —va intervenir la Marina, amb els ulls més esmolats, blaus i brillants que mai—: quan el matrimoni és secret per oposició desenraonada dels parents. La mirada de la jove es va clavar en el seu pare, i ell va creure que percebia un agut rancor, un tret precís a la seva consciència. —Si això és veritat —va objectar l’alcalde—, el matrimoni deu estar inscrit al llibre corresponent, i el rector no m’ha comunicat... —És clar que no li ha comunicat res —el va interrompre la Marina, que havia parat de plorar, carregant-se amb una ràbia poderosa, nascuda en algun punt amagat del seu interior—, perquè en Franquila i jo estem registrats al llibre de matrimonis secrets. Sí, pare —va continuar, mirant ara el doctor—, al dels matrimonis secrets! —Per Déu, Marina. Per què ho has fet? —Per què? —Ella es va emar novament les ganes de plorar i va parlar amb una fúria vehement i desesperada—. Perquè era l’única manera que vostè visqués tranquil i que nosaltres no ho féssim en pecat. I perquè esperàvem que quan en Franquila es llicenciés vostè ens donaria el consentiment... —La Marina va respirar fondo altra vegada i es va dirigir a l’alcalde—. Alliberi’l immediatament, per Déu. O jo mateixa aniré a parlar amb el corregidor d’Ourense perquè el detingui a vostè. El doctor, aclaparat, mirava la seva filla amb esglai. D’on treia la Marina aquella força, aquella manera de parlar? Tan cec havia estat, tan malament havia exercit de pare? Ell sabia que existien els matrimonis secrets canònics, que eren

perfectament legals i fins i tot habituals entre persones d’escales socials divergents, però com havia arribat la Marina a aquell punt de llunyania i desconfiança amb ell, el seu pare? L’alcalde va mirar la Marina amb displicència. —No tan sols es va permetre turmentar el meu noi amb les seves argúcies femenines, sinó que menteix al seu pare amb fantasies i invents. Nois —va ordenar, dirigint-se als homes que l’acompanyaven—, prepareu-ho tot, penjarem aquest desgraciat. —No! Els crits i les queixes de la Marina no van ser tinguts en consideració. El seu pare, atordit, no semblava saber què havia de fer, i a ella va tornar a subjectar-la un dels homes de l’alcalde. La Beatriz es va escapolir entre la multitud, que ja havia anat arribant a la plaça atreta per l’enrenou, i va baixar corrent al monestir per buscar fra Modesto i el senyor abat. Amb els anys, la Beatriz no recordaria haver corregut més de pressa mai a la vida. Quan va tornar amb l’abat a la placeta de Santo Estevo, es va trobar un espectacle que no oblidaria mai. A en Franquila, ja despert i fortament lligat, l’havia assegut d’esquena sobre un ase. Que l’haguessin assegut sobre un ase era molt significatiu, perquè aquest tracte i el garrot vil només es donaven als culpables dels delictes més infames, mentre que als altres delinqüents se’ls aplicava el garrot ordinari o se’ls muntava a cavall, i només si es tractava d’un noble o d’una persona important se li ensellava la cavalleria, perquè en cas contrari es feia pujar el delinqüent directament sobre el llom de l’animal, com ara havien fet amb en Franquila. El jove no tan sols mirava cap al cul de l’ase i no cap a davant, també estava emmordassat i, encara que ho intentava, li resultava impossible articular cap paraula. —Així podràs veure per última vegada Santo Estevo mentre pugem a Chao da Forca a penjar-te, degenerat —li havia dit a viva veu l’alcalde, davant de tothom —. Que això us serveixi d’exemple per saber que el delicte d’estupre no es permet en aquestes terres! —Es va girar cap a l’ajusticiat amb un somriure terrorífic—. Ja ens dispensarà vostè que no disposem de modernitats com el garrot, ja veu que a canvi li oferim bones vistes. L’abat es va acostar corrent, i va poder observar el seu germà com en un estat

d’endormiscament que l’havia paralitzat. A la seva neboda no va poder localitzar-la amb la mirada enlloc, i li va estranyar que la Marina no hi fos present. Potser l’havien retingut als calabossos, perquè una de les cel·les era per a dones. Es distingia perfectament de la dels homes perquè a ells els penjaven d’unes argolles subjectes a la paret per torturar-los, encara que oficialment aquella pràctica estigués en desús. —Senyor Eladio —va interpel·lar l’abat a l’alcalde—, què fa, vostè? En nom de Déu, li prego que alliberi aquest home immediatament. —Caram, ara l’Església defensa els delinqüents? —De cap manera, però tampoc els alcaldes fan de jutges en la jurisdicció criminal sinó en la civil, que vostè és alcalde major i de justícia ordinària, res més. —La immoralitat del delicte reclama una actuació immediata, i, com sap, aquí no esperem la sentència dels quatre alcaldes ni l’assistència de l’escrivà per donar una fi justa als malfactors. L’abat va sospirar. Sabia que, allà on els corregidors no podien assistir amb agilitat, la reunió de quatre alcaldes podia arribar a dictar sentència en casos greus, però aquella fórmula era antiga i obsoleta, pròpia gairebé de l’edat mitjana. A falta d’algun dels alcaldes podia suplir-se el seu criteri amb el d’un escrivà, però ara l’actuació del senyor Eladio era extraordinàriament irregular i abusiva. —Eladio, escolti’m. No pot penjar en Franquila. Ni hi ha hagut judici, ni l’ha assistit cap advocat. —Advocat? I amb què pagaria aquest desgraciat un advocat? —Vostè sap que els dissabtes els lletrats assisteixen els pobres. Deixi’l al calabós si vol per al seu trasllat a Ourense, però no faci res ara de què després hagi de penedir-se. Pensi que Déu ens mira en tot moment allà on siguem —va afegir, citant sant Benet. —Ai, pare. Que tou que se m’ha tornat. Aquest bastard deshonra la seva neboda i vostè vol que el perdonem!

—El Senyor no vol la mort del pecador, sinó que canviï de conducta i visqui — va argumentar l’abat, recorrent altra vegada a sant Benet. —Ho sento, pare, però aquí fa molts anys que resolem les coses així i fins ara ens ha anat bé. Creu potser que l’ordre es pot mantenir només amb bones paraules? —Crec en la prudència, Eladio. I fra Modesto m’ha confirmat que aquest noi es va casar en secret amb la meva neboda pràcticament el mateix dia de la seva arribada, de manera que no hi ha delicte. —I el llibre de registre, pare? Per què no me l’ensenya? —Deu saber que el llibre de matrimonis secrets no es guarda a la parròquia. Demà sens dubte en podrem disposar. El rector ja ha estat avisat perquè... —Pare —el va interrompre l’alcalde, escopint l’escuradents a terra i amb una mirada ferma que exposava la cruesa de la seva ànima—, oblidi’s del rector i de les seves bodes per a infidels... Si és veritat que hi ha hagut matrimoni, a la filla del doctor aquest criat l’ha portat enganyada a l’altar, de manera que ha incorregut en estupre, i el lliurarem a Déu a la forca. —En nom de Crist, escolti’m bé! Encara que el delicte fos cert, el càstig ja no seria la pena capital, i ho sap prou bé, Eladio. Sense càrrecs de sodomia o bestialitat, li prego que s’apiadi d’aquest jove i que sigui el corregidor qui imparteixi justícia. De sobte, un núvol de veus es va elevar entre els que observaven aquell drama, que van fer un adís per deixar ar la Marina. No l’havien tancat en cap calabós, sinó que l’havien deixat a casa seva atesa per dues veïnes, en un aparent atac de desmais i d’histèria que l’alcalde havia qualificat de «pròpiament femení». Ara qualsevol podria haver endevinat que la jove, de ben segur, havia fingit aquella debilitat, perquè s’aproximava amb pas furiós i portant el trabuc del seu pare. Amb els cabells enredats, el vestit negre i llarg fins als peus i l’actitud decidida i furiosa, oferia una imatge imponent. Es va detenir a uns quinze metres de l’alcalde, i el va apuntar amb fermesa. —Deixi’l anar. L’alcalde, bocabadat, es va quedar sense capacitat de reacció, però de seguida va

decidir que ordenaria als seus homes que la desarmessin. Aleshores va sentir una veu molt diferent darrere seu. En Marcial, el seu fill, acabava d’arribar. Sens dubte, algú l’havia anat a avisar i li havia explicat el que ava. —Pare, deixi’l anar. Si al final és veritat que aquests dos desgraciats s’han casat, penjar aquest bastard ens podria portar problemes seriosos amb el corregidor. —Marcial, amb el perjudici que t’ha causat a tu aquesta fresca... —Pare, consideri-ho un acte de la seva pròpia grandesa i generositat. Perdoni’l, perquè un dia va ajudar a salvar la seva vida i jo vaig donar la meva paraula de tornar-li el favor. Un Maceda sempre és un home d’honor i de paraula. A més — va dir mirant la Marina—, bastanta desgràcia tindrà aquest matrimoni, que comença amb misèries i sense les formes degudes. —Li va tocar l’espatlla al pare, en senyal de proximitat—. Deixi’ls marxar, ja han quedat escarmentats i vostè ha actuat donant-los un bon exemple. Qui sap governar amb tremp magnànim també ensenya així el poble, mostrant un temperament noble. I els Maceda, encara que ens dolgui, teníem un deute amb aquests desgraciats. En Marcial, mirant el seu pare, va saber que l’havia convençut. Va actuar a l’instant. —Disperseu-vos! Què mireu? Agraïu que el vostre alcalde només hagi castigat amb vergonya pública aquest home, i recordeu sempre que, aquí, a Santo Estevo, la immoralitat és delicte. La Marina només va deixar d’apuntar l’alcalde quan va comprovar que efectivament deslligaven en Franquila i el deixaven a terra, a punt de perdre el coneixement altra vegada. Aviat van anar a atendre’l algunes dones del poble i també fra Modesto, que havia pujat i havia contemplat l’escena al costat de la Beatriz. —Porteu-lo a la infermeria, de seguida —va ordenar el monjo. La Marina, abans de seguir-los, va mirar primer el seu pare, que seguia atordit, i després en Marcial. El va saludar inclinant el cap i donant-li les gràcies amb el gest. Ell li va tornar la salutació i amb la mirada li va mostrar que qualsevol deute o favor que li degués havia estat satisfet. Potser ell no era una persona tan tètrica com el seu pare, però la influència paterna, sens dubte, li pesava com un mantell de boira negra que devia ser ben difícil de retirar.

Per un instant, la Marina va dubtar sobre si acostar-se al seu pare o seguir el grup que acompanyava en Franquila cap al monestir. Amb sorpresa, va veure que era el seu pare qui se li acostava. L’home la va mirar amb incredulitat, com si per primera vegada fos conscient que tenia una dona al davant, i no una nena. —Marina, jo... Quina vergonya i quin disgust, per Déu... —Negava amb el cap, amb gestos a mig camí entre l’enuig i la més pura desesperació—. Casada en secret... amb dinou anys! —La mare es va casar amb vint. —La Marina va parlar amb fermesa, encara que immediatament va sentir llàstima pel seu pare. En el rostre desencaixat del doctor va poder detectar l’efecte que havia causat esmentar la mare. —És veritat. L’home es va ajustar les ulleres, va respirar profundament i va semblar que intentava refer-se, com si estigués duent a terme un esforç sobrehumà per tancar les comportes a totes les emocions. Potser acabava de recordar com s’havia sentit ell quan, amb una edat semblant a la de la Marina, s’havia enamorat de la seva dona i havia estat molt audaç mirant de conquerir-la. —Ja en parlarem després, d’això. Ara anem. La Marina se’l va mirar interrogant. Anem? Ella volia seguir en Franquila, però no s’imaginava cap a on pensava dirigir-se el seu pare. L’home li va somriure per primera vegada, amb el somriure més cansat del món. I va oferir a la seva filla la mirada més antiga, com si rere seu s’hi ancoressin mil segles. —Algun metge haurà d’atendre el meu gendre. Anem? La Marina va afluixar la mà sobre el trabuc, sent conscient per primera vegada de com de fort l’havia estat estrenyent, fins i tot després que deixessin anar en Franquila. Només quan va notar humitat a les galtes es va adonar que estava plorant. Va somriure al seu pare i, sense esperar gens ni mica, va començar a enfilar la costa del poble de Santo Estevo cap al monestir. Va entrar a bon pas al claustre dels Cavallers, sense que ni tan sols el majordom del monacat, que estava verificant qui entrava i sortia en aquell moment, s’atrevís a dir res. La Marina va buscar amb la mirada i l’orella cap a on devien haver portat el seu home, si a l’apotecaria o si directament a la infermeria. Un

enrenou de veus li va indicar que eren a l’apotecaria, i ja es disposava a anar-hi quan va sentir que el majordom li cridava alguna cosa. —Senyoreta! Senyoreta! —la va avisar, dirigint-se a ella—. Està ferida! La Marina es va mirar, es va inspeccionar les mànigues i el vestit, però no li va semblar que patís cap tall ni contusió greu. Va ser quan va mirar el seu pare i va seguir la seva mirada horroritzada que va abaixar la vista. En posar la mirada a terra es va adonar que trepitjava un toll de la seva pròpia sang, i que anava deixant un reguerot a cada pas. Finalment va ser conscient d’aquella escalfor que ja feia una estona que li lliscava per les cames. Es va posar la mà al ventre i va comprendre la derrota que havia patit: qui no pot viure ja no té cap esperança.

25

Amb el temps, en Bécquer havia comprès que a la vida sempre hi havia un instant de perdició absoluta. Un abisme insondable en què tot era repetit, i en el qual les històries només canviaven de nom. Era com deambular en un bosc al qual sempre s’arribava al capvespre, cansat i sense ganes de caminar. Però de vegades, en aquest instant de clarividència absoluta, de comprendre que res podia perdurar i que totes les històries eren sempre la mateixa, apareixia una clariana. I a través d’aquell punt de llum es podia escapar del decorat esqueixat que l’espessor endormiscada componia. En Jon estava a punt de trobar un minúscul i insignificant punt de claredat que aconseguiria que sortís de la foscor d’aquella espessor en què es trobava ficat. La tarda del dia abans s’havia acomiadat d’en Xocas signant-li, per a la seva dona, el National Geographic que el sergent li havia portat. Qui li havia de dir que la muller d’en Xocas Taboada era iradora del que feia Samotracia? Els dos homes, professor i sergent, havien acordat que estarien en e, però la veritat era que no semblava que hi hagués d’haver gaires motius per fer-ho. Ara en Jon havia esmorzat i era a la seva habitació, fullejant la pila de llibres i revistes que encara tenia pendents de revisar, i preguntant-se si la seva recerca encara valia la pena. Li feia mal la idea d’abandonar aquella aldea sense haver resolt el misteri dels nou anells. La sensació de frustració era enorme, perquè li semblava que en realitat havia estat ben a prop de trobar les relíquies. La recerca excedia ara ja completament els objectius professionals: ara només volia acostarse a la veritat. S’havia promès que es quedaria al poble fins a trobar els anells, però la veritat era que no se li acudia quins altres fils podia continuar estirant. Els habitants de Santo Estevo ja havien demostrat que eren hermètics en aquest sentit, i feia dies que llegia informació sobre el monestir d’Oseira, l’últim parador conegut de les relíquies episcopals. Havia investigat a fons, fins i tot, aquell rellotge que havia acabat a la torre de l’Ajuntament de Maside, però també havia estat desmuntat peça per peça i resultava impossible que hi hagués hagut espai per amagar nou anells miraculosos entre la maquinària. On podia

haver amagat aquell apotecari el seu petit i sagrat tresor? A Oseira, quan havien at per la sagristia de camí a la magnífica sala capitular, havien vist baguls del segle XIX i fins i tot un armari original del XVII , però en Jon no dubtava gens que o bé estaven buits o bé havien estat escorcollats fins al fons, tant per religiosos com per espoliadors. Per lògica, si el monjo era apotecari, el lloc que tenia més a mà era l’apotecaria, però li havien confirmat que la que havia visitat era només una reproducció i era en una ubicació diferent, traçada específicament per encaixar en el recorregut dels turistes, perquè de l’original només en quedaven el record i aquella fantàstica idealització de com devia haver estat la vertadera i primitiva. I què havia dit el pare Damián sobre els pots de l’apotecaria, aquells plens d’herbes i que estaven fets amb ceràmica de Sargadelos? Aquells sí que eren a Oseira en el moment de la desamortització, però plens de les herbes originals, i ja havien estat tots revisats. A més, segons les memòries del tal Mariano Castañeda que havia mort a Cuba, els dos fugitius havien arribat al final del 1833, ja entrat l’hivern, i l’exclaustració, conforme l’Inventari de la Desamortització que ell mateix havia trobat a l’Arxiu Catedralici, no havia tingut lloc fins dos anys més tard; sens dubte, si els anells haguessin estat introduïts en qualsevol d’aquells pots medicinals, els hauria descobert el nou apotecari, cosa que no semblava pas que hagués at. Almenys, en Mariano Castañeda no ho reconeixia en les seves memòries. Desanimat, el jove antropòleg va obrir pràcticament a l’atzar una de les revistes d’aquella selecció que havia fet sobre Oseira, que precisament feia referència a la inauguració l’any 2009 de la recreació de l’apotecaria. L’article era d’un tal Miguel Álvarez Soaje, un farmacèutic que havia col·laborat activament en l’escenificació de l’apotecaria d’Oseira.

Actualment, el conjunt de recipients de Sargadelos que es conserva al museu de

l’apotecaria del monestir d’Oseira està format per 37 peces que van ser cedides en dipòsit per la Diputació d’Ourense fa uns vint anys, procedents, al seu torn, de l’Hospital Provincial Santa María Madre, on va semblar que havien arribat des de l’antic Hospital de San Roque [...] contenien diferents substàncies [...] que havien estat en aquells pots dos-cents anys, cosa que, al seu torn, podria ser una informació de gran interès per a l’estudi de la terapèutica i la farmàcia del segle XIX [...] diverses substàncies apareixen encara en els seus primitius embolcalls de paper, i d’altres, principalment arrels i escorces, presenten alteracions [...] resines i gomes s’han trobat solidificades i adherides a les parets dels recipients [...] alguns estan pràcticament plens, i s’ha constatat que tots contenen una única substància [...] es va procedir a una presa de mostres que seran analitzades al CACTI de la Universitat de Vigo. Tenint en compte que dos pots estan buits, s’han agafat 35 mostres dels materials existents [...].

En Jon va llegir el text sense ió. Va observar una fotografia d’algunes peces: aquella delicada ceràmica blanca decorada amb color blau i en forma de cacauet. Realment era interessant que totes aquelles herbes haguessin at dos-cents anys en aquells pots tan bonics de Sargadelos, però tot allò no l’ajudava en la investigació. A més, l’apotecari d’Oseira havia mort al cap de dos dies d’haver rebut els anells, de manera que, en primer lloc, les relíquies no donaven gaire sort, i, segon, l’apotecari havia tingut temps de cedir-les a algú i demanar-li que se les emportés a qualsevol lloc del món. Ves a saber. O bé podia haver posat els anells en aquells dos pots que havien aparegut buits, però ara ja no hi eren, i ningú no havia tingut el detall de deixar-hi una nota perquè ell pogués continuar amb la seva particular gimcana detectivesca. En Jon va esbufegar, aclaparat entre tantes publicacions. Es va mirar el telèfon. La seva assistenta li havia enviat una foto de l’Azrael al costat de les cortines de la sala, completament destrossades gràcies al fet que algú havia decidit fer-s’hi la manicura. Tenia un altre missatge de l’exclusivíssima residència d’ancians: tot correcte, sota control i sense novetats en la vida ja quasi vegetativa de la seva mare. Alguna trucada perduda d’amics de Madrid, missatges per sortir a sopar, a dinar. Un correu electrònic d’en Pascual amb detalls per al pròxim viatge a Bèlgica, demanant-li conformitat per a les dates i els horaris dels vols. Ni rastre

de l’Amelia. L’actitud de la noia li resultava cada vegada més estranya. Només dient que no li venia de gust tornar a quedar, solucionat. «Jon, ets un monstre, una quimera. Cos de cabra, cua de serp i cap de lleó. Em sap greu, massa estrany». Almenys, podria haver-li donat una explicació, encara que fos una excusa. Per què aquell canvi de guió, d’actitud? Va decidir trucar al taller de restauració. Al cap d’una espera interminable, una cantaire veu femenina el va atendre a l’altre costat del telèfon. —San Martín, digui’m? —Hola, volia parlar amb l’Amelia, si us plau. —Amelia? Ai, doncs no hi és! Em deixa l’encàrrec? En Jon va dubtar. —No... Tornaré a trucar més tard. —És que tampoc hi serà! —Ah, vaja. —Qui és, si us plau? —Jon Bécquer, vaig ser aquí fa uns quants dies per uns quadres antics que... —Jon! Ai, hola, soc la Blue, ens van presentar quan vas venir. La dels cabells blaus —va afegir rient—. Com estàs? —Eeeh..., bé. Hola. Llavors, l’Amelia no hi serà, avui? Segueix a Lugo, pel que veig. —A Lugo? No, home! Està malalta a casa, amb grip o una cosa per l’estil; m’ha enviat un missatge. Potser demà ja tornarà a venir. Li diré que has trucat. Puc ajudar-te, jo? —No, no, gràcies. En Jon es va acomiadar de la Blue amb una indignació creixent. Estava malalta? I llavors per què li havia dit que se n’anava a Lugo? Si no es trobava bé només

ho havia de dir. Potser sí que havia anat a Lugo i allà s’havia trobat malament. Però, per què no li havia trucat? Va estar temptat d’agafar el cotxe i anar-se’n a casa de l’Amelia a Ourense, però es va imaginar fent-ho i li va resultar desagradable semblar un assetjador en tota regla. «Què, t’han donat carbassa? Doncs t’aguantes», es va dir. Però no, no era això. No era una preocupació estrictament romàntica la que sentia. Li xocava el canvi d’actitud, la incertesa, el fet de no saber. Si ella li hagués trucat empipada, o desencantada, o fastiguejada de veure’l, tot plegat hauria estat molt més lògic i tranquil·litzador. Si ell hagués detectat el més petit rebuig a causa del seu quimerisme també ho hauria notat, no? Tenia molts anys de pràctica. De sobte, va sentir unes ganes terribles de tornar a casa, de treure’s de sobre aquella sensació amarga que el començava a envair per dins. D’una banda, la impotència de no ser capaç d’avançar, de no haver aconseguit el seu objectiu en la investigació. Després, això de l’Amelia. I aquell mort al vell hort monacal. Sí, potser s’havia mort d’un simple infart i ell havia fet el ridícul donant una imatge lamentable al sergent i a la guàrdia Ramírez. El típic paio llest amb traumes estranys que va d’interessant i que es pensa que té la capacitat sobrehumana de veure i saber coses que els altres, pobres ignorants, no arriben a observar. Un desgraciat lamentable, un paio del món de l’antropologia i de l’art que, per un parell de cops de sort i algun instant de brillantor, es considera ja un erudit en tot. Potser no sabia avaluar tan bé les persones com es pensava, i potser aquells nou anells no duien cap memòria i només eren uns trossos de metall, vulgars i sense sentit. Es va asseure al llit i es va fregar els ulls amb cansament, dubtant d’ell mateix, qüestionant-se. Potser s’hauria d’agafar un descans i baixar novament a l’spa del parador: faria un bany relaxant de bombolles sota aquell sostre ple d’estrelles simulades. Però no. No havia anat fins allà a perdre el temps, ni tampoc pensava caure en l’autocomió. La vista se li va desviar cap a una altra d’aquelles revistes gruixudes com llibres que li havia donat el pare Servando, l’arxiver. En aquell exemplar es recollia un article del 1989 que es titulava «El botamen de Oseira». El professor va començar a llegir mig ajagut al llit i repenjant el cap a la mà dreta, mentre de tant en tant ava pàgines amb l’esquerra, una mica distret. L’article, escrit per un historiador d’Ourense, concloïa que, originàriament, a l’apotecaria del monestir d’Oseira hi havia hagut seixanta-vuit unitats en el conjunt de recipients, però que trenta d’aquests pots havien anat a parar a una apotecaria de Marín, i que se n’havia perdut el rastre.

«Collonut, o sigui que encara hi havia més pots, i els anells podrien ser aquí, a Marín o a qualsevol altra banda d’aquest recoi de món», va fer en Jon badallant. Va continuar llegint. La resta dels pots, trenta-vuit peces, s’havia traslladat a l’Hospital de San Roque, i després es va enviar a l’hospital provincial. En un inventari rutinari de l’any 1971 van ser redescoberts i, uns anys després, cedits per la Diputació Provincial novament al monestir, que des del 2009 els exposava en aquella nova apotecaria inventada. «Un moment. Com que trenta-vuit peces? No eren trenta-set?». En Bécquer va saltar del llit per revisar l’article del farmacèutic que havia llegit feia només uns minuts. En efecte. Si el que els dos autors deien era veritat, l’any 1835 havien sortit d’Oseira trenta-vuit pots de ceràmica de Sargadelos, que havien estat en aquell Hospital de San Roque i després havien estat traslladats al provincial, de manera que tant les peces com el seu contingut havien quedat intactes durant dos-cents anys. Però d’aquell dipòsit només havien tornat a Oseira trenta-set recipients: en faltava un. Potser s’havia trencat, al capdavall es tractava de ceràmica i no de ferro colat. En Jon començava a tenir mal de cap, però va seguir llegint l’article d’aquell historiador, que en l’apartat final d’agraïments, el que gairebé mai ningú llegeix, detallava les fonts i les persones que havia entrevistat durant la seva investigació. En concret, hi va trobar unes línies que va llegir tres vegades seguides, com si fent-ho assegurés més la veritat que se li mostrava davant els ulls. Es va aixecar d’un salt i, amb el cor bategant-li molt de pressa al pit, va sortir corrents de l’habitació.

26

El sergent Xocas Taboada era a la caserna de la Guàrdia Civil de Nogueira de Ramuín, concentrat en l’ordinador. Escriure l’informe de tot el que havia at aquells dies li ocuparia encara bona part del matí, tot i que havia reduït al màxim possible la declaració d’en Jon Bécquer. Aquell antropòleg excèntric, per descomptat, sabia explicar una història. No li estranyava gens que la Paula s’hagués posat tan contenta quan li havia portat signada la revista del National Geographic amb el reportatge que parlava de les troballes i les investigacions d’en Jon i en Pascual a Samotracia. Gràcies a allò s’havia guanyat el perdó de la seva dona per qualsevol inconveniència les setmanes següents, de manera que, al final i en conjunt, el periple havia sortit prou bé. A més, encara que no hi hagués hagut cap crim, havia estat interessant assistir a la investigació d’aquells anells llegendaris, que segurament a hores d’ara ja només importaven al professor Bécquer. En Xocas va somriure; almenys tenia una anècdota per explicar. Total, allà no hi ava mai res. —Sergent, telèfon. —Ramírez, no t’he dit que estaria ant les declaracions a l’ordinador? Fes tu el que sigui, si us plau. —És que és en Lucho, per a tu. —Quin Lucho, el forense? —El mateix. —A veure —va sospirar en Xocas, molest per la interrupció—, a-me’l. Després d’una colla estranya de sorolls a l’altra banda del telèfon, finalment el sergent va poder sentir una veu masculina. —Cony, és que m’ha caigut el telèfon, perdona.

—No et posis nerviós, Lucho, que no són hores. Digue’m. —A veure, saps l’home de l’hort del parador? El que anava vestit de monjo. —Sí, és clar. Ja saps que aquí ens apareixen cadàvers a tort i a dret cada dia, però d’aquest me’n recordo. —Eh... Doncs sembla que sí que se l’han carregat. aran el cas als de la Unitat de Persones d’Ourense, que ho sàpigues. —No fotis... Collons, no et vaig dir que hi havia alguna cosa que no acabava d’encaixar? —Perdona’m la vida si no soc endeví; ja saps que fins que no fem l’autòpsia jo no... —Però, a veure, i què? Com el van matar? —el va interrompre en Xocas, excitat. De sobte, li venien mil preguntes al cap—. No deies que era un infart? —En realitat, sí. Aquesta va ser la causa immediata de la mort, i encara sort. —Com que encara sort? —Sí, perquè si arriba a dinyar-la només del verí que li havien donat, s’ho hauria at molt pitjor, t’ho ben asseguro. —Però, llavors... el van enverinar? —Exacte, aquesta és la causa fonamental de la mort. N’hi van donar prou per carregar-se’n tres o quatre com ell, i això que era un paio gran. —Però a veure, cony, que no ho entenc. I l’infart, què? —El devia tenir després de vomitar. Patia una cardiopatia congènita i tenia un ventricle obturat, i ja ni t’explico el seu estat general de salut; el paio no es cuidava gaire, la veritat. Quan el seu germà va venir a buscar el cos ens va explicar que el metge l’havia avisat i li havia prescrit unes cures específiques, però es veu que ell no en va fer cap cas. —D’acord, i llavors, com heu sabut que l’havien enverinat...? Amb l’informe de

tòxics? —Sí. El vam demanar amb urgència perquè vam veure que hi havia sang al vòmit i que l’esòfag, la laringe i l’estómac presentaven irritacions greus; el fetge havia començat a necrosar i els genitals estaven una mica inflats, amb sang coagulada. —No cal que entris en detalls... —Doncs cal, perquè si no arriba a ser per això, fins que no ens hagués arribat l’informe de toxicologia no hauríem sabut l’existència del verí. —I què a, que si t’enverinen se t’inflen els ous? —Però qui t’ho ha dit, això, home! —Que no acabes de dir que se li havien inflat els genitals? —Sí, però això no a sempre. A aquest li van donar cantaridina. —I això què és? —Una mena de viagra medieval que es feia picant cantàrides. També en deien mosques espanyoles. Però si et aves amb la dosi et carregaves el paio. Que, vaja, al final no és que fos un estimulador sexual, sinó que coagulava la sang al... —No fotis —el va interrompre en Xocas, incrèdul—, li havien donat viagra? —Que no és viagra! —Ja, però això vol dir que anava a..., vaja, que l’hi va donar una dona! —va començar a especular el sergent, que s’havia aixecat de la cadira amb el telèfon a la mà, per moure’s una mica i pensar amb claredat. —Una dona... o un home, segons el seu gust —va puntualitzar el forense amb un to mordaç a la veu—. Però no, no crec que n’hi donessin perquè hi hagués d’haver una trobada sexual. Aquest paio, se’l van carregar directament i li van donar la dosi amb un bon vas de licor, encara estan analitzant exactament quin. Potser va ser conyac, no t’ho puc confirmar.

—Bé, però, llavors... Aquestes mosques que dius, quines són, aquí n’hi ha? —A veure, en diuen mosques espanyoles però en realitat són uns coleòpters, una mena d’escarabats que també s’anomenen cantàrides. No sé si n’hi ha, per aquí, em sembla que són de climes més càlids, de cap al sud i el Mediterrani. —I saps si són difícils d’aconseguir? —Ho ignoro... Em sembla que no —va dubtar el forense, estirant les vocals en respondre—. Només són bestioles de camp. —Però per poder fer aquest verí es deu haver de tenir una formació específica, oi? Ser farmacèutic, o herbolari... —Què dius, home, aquest verí és molt popular, si és antiquíssim! De què et penses que va morir Ferran el Catòlic? —No em diguis que es va menjar aquesta porqueria d’escarabats. —No, home, no. Li van triturar la mosca i la pols l’hi van posar al menjar perquè fos més potent, per tenir més criatures. Però entre això i els testicles de toro que diuen que li van donar, el pobre home al final va rebentar. En Xocas va sospirar, preocupat. —Llavors, l’assassí pot haver estat pràcticament qualsevol... I saps quan l’hi van donar? Vull dir, per saber el que va tardar a morir i fer un esquema de distàncies. —Doncs considerant com ja l’havia afectat per dins, em sembla que unes tres o quatre hores abans de dinyar-la. Mira que va resistir bé, el cabró! Però ja et dic que encara sort que va tenir l’infart, perquè si no els dolors haurien estat inables. I ja n’havia començat a tenir, i ben forts, no recordes com tenia les mans de retorçades? I l’expressió del rostre, tan descompost, de pur dolor... —Llavors l’assassí el devia voler fer patir, no et sembla? M’has dit que n’hi havia donat una dosi molt forta. —Ves a saber. No necessàriament, no sé si s’hi volia acarnissar... Potser només es volia assegurar que el mataria. I si li van dissoldre el verí al licor, depèn també del glop que el pobre desgraciat decidís emar-se... Però, vaja, a tu tant te fa,

ja t’he dit que en el cas als de la Secció d’Investigació. —Sí, ja m’ho has dit... Però bé hi hauré de col·laborar —va reflexionar en Xocas, agafant aire—. Gràcies per avisar-me, Lucho. El sergent va acomiadar-se del forense i es va quedar amb la mà sobre el telèfon, meditant sobre tota la informació que acabava de rebre. Al final, aquell professor madrileny no havia resultat tan de pel·lícula com havia dit la guàrdia Ramírez. Havia intuït una veritat i no s’havia cansat d’intentar mostrar-los-la, per ridícul que semblés el seu plantejament. En Xocas l’havia d’avisar i recomanar-li precaució màxima: si el professor tenia raó i havien matat l’Alfredo Comesaña per culpa dels nou anells, ell podia ser, sens dubte, el següent objectiu de l’assassí. En Xocas va trucar a en Bécquer al mòbil, amb un gest d’esgotament. Cinc, sis, vuit trucs. Ningú no li va respondre. Va tornar a intentar-ho, i el resultat va ser idèntic. Va trucar al parador i va demanar que el essin amb la seva habitació. El telèfon va sonar i sonar fins a la desesperació, però aquella extraordinària cambra amb voltes de pedra devia estar buida. Va tornar a parlar amb la recepció. Sí, sí, l’havien vist al matí, quan anava a esmorzar, com cada dia. No, no l’havien tornat a veure. El sergent es va mirar el rellotge. Dos quarts de dotze. Sense pensar-s’ho dues vegades, va avisar l’agent Ramírez i la va posar en antecedents del que havia at. Van agafar el tot terreny de la Benemèrita i van marxar a tota velocitat cap al parador de Santo Estevo de Ribas de Sil.

Marina

La Marina estava embarassada de gairebé quatre mesos. Ella ho havia sabut en la segona falta, però no n’hi havia dit res a ningú, ni tan sols a en Franquila. Era com si, ingènuament, esperés que ningú ho notés, com si no dir-ho hagués de protegir aquell petit ésser que creixia dins el seu cos. De fet, tot just se li notava un suau arrodoniment de la panxa, i ella havia esgotat les possibilitats que tenia de fer-ho saber al seu pare; fins i tot pensava si podrien fugir i com podrien assumir el sentiment de vergonya que li causarien. En algun moment li hauria d’haver explicat que s’havia casat amb en Franquila, però desitjava poder posposar la confessió fins que el seu marit hagués estat ja nomenat farmacèutic i s’hagués pogut presentar davant el seu pare amb una certa solvència i dignitat. Fins i tot havia arribat a jugar amb la possibilitat de no haver de confessar el seu matrimoni secret, i llavors anunciar senzillament una boda comuna i formal quan en Franquila hagués acabat les pràctiques. Però ara cap d’aquelles precaucions ni càbales servien de res. Possiblement, la Marina s’havia quedat en estat els primers dies que en Franquila havia tornat al poble. S’havien casat de nit, l’endemà de la seva trobada al vell forn del bosc dels quatre vents. En Franquila li havia explicat que el seu no seria un matrimoni clandestí sinó secret, i que era l’única manera de poder estar plegats sense incórrer en pecat i encara guanyant temps perquè ell es pogués llicenciar i demanar la seva mà amb alguna cosa per oferir. Al principi, el rector hi havia mostrat reticència argumentant que només oficiava aquell tipus de matrimoni per causes «greus i urgentíssimes». Tot i això, en Franquila havia confessat al religiós que ja hi havia pecat en carn i pensament, i que les trobades de la parella no eren casuals sinó amb fins honrosos; que el fet de no contreure matrimoni alimentaria una situació similar al concubinat, indesitjable als ulls de Déu i del poble, que no toleraria l’escàndol. Havia estat una nit estranya per a la Marina. D’una banda, de completa felicitat i entrega, celebrant la seva boda en plena nit mentre el seu pare dormia, amb la Beatriz i l’Andrés, el barquer, com a únics testimonis. De l’altra, de tristesa per no compartir aquella felicitat, per guardar-la com un secret. Li dolia haver-se

distanciat d’aquesta manera del seu pare, però es negava a seguir els os marcats per a ella perquè tenia por de viure deixant de sentir com bategava un cor de veritat. En sortir de l’església, a ella li havia semblat que les estrelles brillaven més que mai, i que el bosc els embolcallava aprovant aquell matrimoni amagat en la nit. Ara la Marina ja només confiava en el destí, i havia assumit amb una serenitat sorprenent el que hagués de venir. Almenys, en Franquila s’havia recuperat bastant bé de la pallissa, malgrat que, amb dues costelles trencades, havia calgut que deixés de cavalcar durant unes quantes setmanes. Però el bebè que la jove portava a dins no semblava que volgués agafar-se a la vida; era com si a aquella petita criatura li resultés més fàcil deixar-se anar. Potser hauria at de totes maneres. O potser no, potser era culpa de la impressió que havia patit la Marina, de l’angoixa inable que l’havia extenuat en aquells moments terribles en què l’alcalde gairebé penja en Franquila a Chao da Forca. El pare de la jove i fra Modesto van aconseguir aturar l’hemorràgia d’aquell dia terrible, i ella es va veure obligada a fer el repòs més absolut durant unes quantes setmanes. Al principi, va fer llit a la infermeria del monestir, i li semblava que es trobava en un altre món, ple d’espiritualitat, de pau i de calma, com també li resultava curiós sentir parlar els monjos, encara que ho fessin ben poques vegades, i encara menys al seu davant; a més, no ho feien mai en gallec, a la musicalitat del qual ja s’havia acostumat. Aquells dies que va ar a la infermeria es va sorprendre de saber que cap monjo havia nascut en aquell regne, i que, per tant, no parlaven l’idioma propi de la terra, perquè la congregació s’havia annexat a la de Valladolid al segle XVI i quasi tots els membres de l’orde procedien, igual que ella mateixa, de Castella. Una tarda, fra Modesto li va portar una capseta de plata que a ella li resultava vagament familiar. Quan el monjo la va obrir i n’hi va mostrar el contingut, va saber que li havia portat una mica d’esperança, perquè allà hi havia els nou anells episcopals que tants miracles havien fet, i dels quals el seu oncle, l’abat, li havia parlat al cap de poc d’arribar a Santo Estevo. Fra Modesto, amb summa delicadesa i respecte, li va acariciar la panxa d’embarassada amb la part més

suau i còncava de la capseta, assegurant-li que li portaria sort. —Que Déu l’escolti, pare. —I que us guardi, a tu i a la teva criatura, benvolguda Marina. Era possible que aquells anells de llegenda la poguessin cuidar dels seus pecats i d’ella mateixa, que havia faltat i mentit al seu propi pare? Fra Modesto li havia explicat que tots els parts de Santo Estevo s’acollien a la fortuna, potser gràcies a aquelles relíquies, perquè les dones en estat anaven sempre a resar-hi i a implorar auxili. Quan la Marina es va trobar una mica millor, va abandonar la infermeria del monestir i se’n va anar a la caseta d’en Franquila, i la Beatriz hi feia la feina domèstica. El seu pare havia insistit perquè es quedés a casa seva, però la tensió entre tots dos encara era palpable, i la Marina només desitjava silenci i descans, i abraçar a les nits en Franquila, perquè necessitava sentir-se segura i abrigada amb la seva escalfor. Tenia por que, si tornava a la casa del metge, ja no pogués tornar a sortir-ne. A més, era just davant de la Casa d’Audiències, i per descomptat que no volia tornar a veure l’alcalde. La veritat és que la noia, per bé que s’estava al llit quasi tot el dia, es trobava extraordinàriament cansada. Un matí va aixecar els llençols i va veure unes petites gotes de sang. Res gaire greu ni escandalós, però ho va saber. Va saber que aquella diminuta il·lusió, aquell petit amor, se n’havia anat. Quan es va llevar, ja en el primer esforç va notar alguna cosa que semblava una contracció. Ni el seu pare ni en Franquila ni fra Modesto van poder salvar aquell bebè, que va néixer mort. Era un nen, diminut i ben format, i li van dir Esteban en honor al lloc on havia estat concebut. El van enterrar al cementiri del poble, i la Marina li va prometre a aquell petit alè de vida i d’ossos que, quan ella mateixa morís, tornaria per dormir al seu costat i fer-li les abraçades de mare que li havien estat negades. L’enterrament va ser un acte privat i molt íntim, i no hi van voler convidar ningú. Tot i això, el doctor Vallejo sí que hi va fer acte de presència i en acabar va abraçar la seva filla, com si fent-ho apliqués tota la redempció possible no tan sols als pecats de la noia, sinó a les coses mal fetes en què havia naufragat ell mateix. En Franquila va procurar ser respectuós amb el doctor, i va esperar amb paciència que el perdonés i l’acceptés a la família. Així i tot, quan va veure la

Marina més forta i recuperada, va sentir que ja era hora de parlar del futur. —Saps que hem de marxar. Puc acabar les pràctiques en qualsevol lloc, però viure aquí és exposar-nos al perill constantment. L’alcalde deu estar esperant la més petita excusa per acabar el que va començar. —Ho sé. Però deixar el meu pare... —El teu pare té aquí el seu germà i és un bon metge: no li faltarà mai feina sigui on sigui. També pot tornar a Valladolid o venir amb nosaltres, Marina. Però si ens quedem aquí, o jo li fumo un tret a aquest alcalde fill de la gran puta o me’l clava ell a mi. Al principi vaig esperar per recuperar-me, després ho vaig fer pel nostre fill... —va sospirar—. I ara ho faig per tu, perquè estiguis prou forta per viatjar i afrontar el que vingui. —Però si marxem perdràs els ingressos d’ajudant a l’apotecaria. —Alguna altra cosa trobaré. A la farmàcia d’Ourense em paguen bé per ajudarlos a la rebotiga fora de les pràctiques... Marina, l’any que ve ja em podré llicenciar i tot plegat serà més fàcil. Et penses que a mi m’agrada la idea de marxar? M’he criat a Santo Estevo, és casa meva, aquí. Però ara casa meva ets tu i la família que Déu ens confiï. —Jo no sé si podré... —Sí, Marina, sí que podràs —va afirmar, agafant-li el rostre amb les mans i besant-la—. Tindrem més fills, però hem de buscar el futur. —Fugir. —No, sobreviure i moure’ns segons ho faci el vent, amor meu. Les tombes són plenes d’herois sense cervell. Vols que m’enfronti a l’alcalde, al seu fill i a tots els seus homes? Encara que el matés ja no serviria de res. El nostre fill seguiria mort i a mi em portarien al garrot, aquesta vegada sí —li va assegurar amb un somriure càustic—. És clar que potser llavors la meva esposa agafa el trabuc del seu pare i llavors ja no hi ha milícia que ens detingui. Ella va riure, sabent que des del famós altercat amb l’alcalde al poble ja no li deien la Cirurgiana sinó la Bandolera. Sens dubte, haver aparegut a la plaça de Santo Estevo amb el trabuc amb clau d’espurna a l’anglesa del seu pare havia

tingut uns efectes sorprenents en la imaginació popular. —Bé —va consentir—. Parlarem amb el meu pare.

Es van reunir a les dependències de l’abat, que va insistir a convidar-los a tots a dinar amb l’excusa de supervisar el bon estat de la seva neboda i de moderar les possibles friccions que poguessin sorgir entre el seu germà i en Franquila. La trobada, que es preveia tensa, no va resultar en absolut com s’havia imaginat la Marina. Encara que al principi ningú tastava res dels plats, quan el noi els va exposar la idea de marxar i els motius que tenia, el doctor s’hi va mostrar d’acord. —Té raó, Franquila. Aquí tant vostè com la meva filla estan massa exposats. Fins i tot jo experimento una incomoditat inable quan coincideixo amb l’alcalde pel poble. Possiblement espera el moment adequat per capturar-lo per qualsevol raó. —No puc entendre tanta malvolença —va observar l’abat, pensatiu. —La Marina va rebutjar el festeig del fill de l’alcalde, ja ho saps. —Ho sé, germà, però la seva actuació va ser desproporcionada. En Franquila els va mirar amb la seva serenitat habitual. —Feia temps que no hi ava res, a Santo Estevo... Des de l’afer del pelegrí que va morir al calabós per no haver pagat la loitosa, si no ho recordo malament. Suposo que de tant en tant l’alcalde deu sentir la necessitat de donar un cop de puny a la taula. Perquè el poble no s’oblidi de qui mana. —Potser si haguéssim avisat el corregidor —va intervenir la Marina—, l’haurien amonestat com cal pels seus excessos i abusos. —Ai, neboda! Potser dubtàveu que el vostre oncle no hagués fet ja les gestions corresponents? —En dir això, tots van mirar sorpresos l’abat, que va continuar parlant—. He informat el corregidor del que va ar amb tots els ets i uts, però sense denúncia formal no s’hi pot fer res... Encara que dubto que ho fes. El

senyor Eladio i els seus homes són per al Govern una forma de control del territori, i els seus voluntaris reialistes són dels últims que queden a Ourense, sense que a més suposin cap càrrega a les arques reials. —Doncs què ens aconsella, oncle? —Que marxeu. Si l’alcalde us ha deixat tranquils aquestes setmanes ha estat perquè ha volgut i perquè no heu tingut cap més topada. Imagineu-vos com arriba a ser de mesquí que... —L’abat es va interrompre i va deixar de banda el que es disposava a dir tot seguit, agitant la mà en l’aire, com si així pogués esborrar el que pensava. —Què. Parli, oncle, l’hi prego. L’abat va sospirar. —Només us ho explico perquè estigueu al cas del mal cor d’aquest home i de la conveniència que en efecte marxeu. En la nostra reunió habitual pels afers de Santo Estevo em va comunicar que havia sabut la mort del vostre fill; quan n’esperava el condol, ell només va fer-ne burles i vinga a parlar de la justícia del cel per enviar la mort a una criatura nascuda de la vostra misèria. —Es va senyar, i va seguir parlant en to greu—. El seu ànim no és comiu, com podeu veure. La Marina va serrar els llavis de pura ràbia i indignació. L’abat s’hi va acostar i li va estrènyer l’espatlla com a mostra de comprensió. La va mirar amb un somriure. —Saps què li vaig respondre, neboda? Ah... Pallida mors aequo pulsat pede pauperum tabernas regumque turres. En Franquila també va somriure, apreciant la rèplica que l’abat havia dedicat a l’alcalde. Els va explicar al doctor i a la Marina que aquell vers d’Horaci al·ludia a una d’aquestes veritats antigues i universals que fins i tot algun monestir havia fet incloure a l’entrada del seu cementiri, perquè era cert que «la pàl·lida mort trepitja amb el mateix peu les cases dels pobres que els palaus dels reis». El doctor va assentir, irant l’amenaça velada que el seu germà també havia llançat a l’alcalde, i després d’escurar-se el coll amb suavitat va començar a enunciar el que, pel que semblava, ja feia dies que meditava.

—Potser hi podríem anar tots, a Valladolid. Allà en Franquila podria acabar les pràctiques i l’any següent anar a examinar-se a Madrid. He pensat que podríeu instal·lar-vos al gabinet on ava jo les consultes, que ara podria atendre a l’Hospital de la Resurrección de Valladolid... Així disposaríeu de la intimitat necessària. —Senyor —va replicar en Franquila—, li agraeixo l’oferiment, però no voldria abusar de... —Per Déu, fill —va intervenir l’abat—, oblida el teu orgull, el meu germà t’està etent a la seva família. Quan et llicenciïs i cobris els teus bons diners podràs sostenir una bona casa. En Franquila va mirar la Marina, que brillava de felicitat i ja s’havia aixecat per abraçar el seu pare. Ella, per descomptat, no esperava aquella reacció, sinó una bona cadena de retrets de part del doctor Vallejo. En Franquila va somriure, i amb una mirada d’assentiment va semblar que aprovava el pla. L’abat va sospirar descansat, perquè al començament de la trobada no es refiava d’una resolució satisfactòria. Va anar a buscar el licor d’herbes, groc i brillant com si fos or líquid, i es va disposar a brindar, no sense abans fer-los un aclariment. —Per la meva banda, lamentaré molt la vostra marxa, i només puc desitjar que el viatge es retardi unes setmanes, fins que s’acabi l’estiu. —I com és, això? Et penses que et serà difícil trobar-me un substitut? —va preguntar el doctor, que finalment semblava somriure sense cap expressió de tensió al rostre. —No creguis que és tan fàcil, germà. Però, més enllà, em dec a la congregació i he de respondre davant dels meus superiors. No puc deixar el monestir sense metge, i més quan tu encara tens un contracte amb l’Església. Puc excusar-ne l’incompliment, però només si hi ha un altre doctor que ocupi la plaça i no suposa cap inconvenient pels rals que ja has cobrat. —És clar, tens raó. Potser haurien de marxar primer en Franquila i la Marina, llavors. —Nosaltres també podríem esperar aquestes setmanes —va raonar el jove—

perquè la Marina acabi de recuperar-se i per no faltar tampoc jo al meu compromís amb la farmàcia d’Ourense; així tindrien temps de trobar un altre batxiller en pràctiques. Van continuar debatent l’afer una bona estona, i van decidir quedar-se tots fins a l’arribada del substitut del doctor Vallejo. Van acordar, a més, evitar les possibles trobades fortuïtes amb l’alcalde i els seus homes, de manera que seria millor que cadascú es quedés a casa seva quan hi hagués mercat, romeries populars i festes; quan en Franquila baixés a Ourense, havia de fer-ho amb la Marina, i no deixarla sola a casa seva. El doctor els havia ofert que dormís a la seva, però la jove de cap manera volia tornar a ar per davant de la Casa d’Audiències. Amb aquella reunió regada amb licor d’herbes va semblar que arribava la pau familiar, però no era prudent confiar-se: quan el vent amaina, el que s’ha de fer és enfortir-se per prevenir les noves tempestes. Com podien suposar la Marina i en Franquila que al cap de tan sols unes setmanes bona part del poble de Santo Estevo seria mort?

27

En Jon Bécquer va pujar pel camí del poblet de Santo Estevo com si caminés dins d’un somni. Al seu pas ballaven imatges, frases aïllades, decorats de l’estrany teatret que havia viscut aquells últims dies. Havia trobat la baula que ho unia tot, però encara no sabia com s’acoblaven les peces. Amb el pensament insistia a construir teories sobre el que havia trobat a l’apartat d’agraïments de l’article d’aquell historiador. Portava aquella gruixuda revista a la mà, de manera que es va aturar i la va tornar a llegir amb cura:

El meu agraïment a la senyora Pilar Costas, directora de l’Hospital Provincial Santa María Madre, per la seva accessibilitat i disposició a ajudar-me a completar aquesta investigació exhaustiva sobre el conjunt de pots d’Oseira; així mateix, gràcies al doctor internista Ricardo Maceda, responsable de la farmàcia de l’hospital, que amablement em va permetre l’accés a l’inventari i va col·laborar de manera activa en la meva tasca de documentació.

Si no recordava malament, en Germán havia dit que en Ricardo havia estat metge a Madrid, i que ja feia força temps que s’havia jubilat. És clar, aquesta dada no era obstacle perquè abans pogués haver estat treballant a Ourense: al capdavall, l’article era de l’any 1989, i semblava perfectament lògic que hagués exercit la carrera de medicina prop de la seva família, i més amb els privilegis adquirits a la comarca. Feia molt de temps, de fet unes quantes generacions, que els Maceda es comptaven entre les famílies més poderoses i benestants de la zona. Que un terratinent com aquell marxés a Madrid per canviar d’aires tampoc no era estrany. Potser allà havia aconseguit una plaça millor. No era l’ambició la que movia la majoria de les coses? En Jon va tancar la revista i la va enrotllar com si fos una ullera de llarga vista, estrenyent-la entre les mans. Havia sortit de pressa i corrents de la seva habitació donant per fet que, en efecte, els anells havien estat amagats en aquells pots i que qui els tenia era en Ricardo Maceda, però potser s’havia precipitat. Va analitzar uns quants punts, que va anar

comptabilitzant amb els dits de les mans, com si així pogués construir un sil·logisme més sòlid. Primer. Que hagués desaparegut un flascó dels pots d’Oseira no volia dir que els anells haguessin estat amagats allà. Aquell pot de ceràmica podia faltar de l’inventari perquè s’hagués trencat o perdut. Donar per fet que les relíquies havien estat amagades a l’apotecaria, a més, suposava partir d’una premissa bastant inconsistent. Segon. Que en Ricardo treballés al departament que custodiava el dipòsit dels pots podia ser un fet del tot casual. Coincidències de la vida. No era una base raonable per construir teories formals. Tercer. Qualsevol informació que l’historiador de l’article hagués explicat a en Ricardo Maceda sobre els pots no hauria d’estar relacionada necessàriament amb els nou anells dels bisbes, a qui ni tan sols esmentava, perquè quan parlava del contingut dels recipients només feia referència a les herbes medicinals. Quart. Suposant que en Ricardo Maceda hagués iniciat una investigació com la seva per trobar els nou anells, resultava plausible que hagués seguit els seus mateixos os. Per això era fàcil imaginar que havia arribat a localitzar l’inventari que ell mateix havia descobert a l’Arxiu Catedralici, en el qual s’al·ludia a un potencial robatori dels anells per part d’uns fugitius l’hivern del 1833, amb una possible fugida cap a Oseira. Però la possibilitat que els fugitius haguessin seguit aquest camí no podria haver portat en Ricardo fins a l’apotecaria ni fins als seus pots, tret que disposés de capacitats endevinatòries o d’informació que a ell li mancava. Cinquè. Enllaçant amb el raonament anterior, el pare Damián els havia dit que les memòries d’en Mariano Castañeda, el monjo que havia acabat casant-se a Cuba, les havien rebut feia només sis mesos, i que ells eren els primers a consultar-les. Sense aquelles memòries, era impossible que en Ricardo sabés que els fugitius havien arribat efectivament a Oseira, i encara menys hauria sabut si van arribar a entregar els anells a l’apotecari; tot això tret que hi hagués alguna altra documentació que ho testifiqués, que no podia haver-n’hi, perquè en Jon considerava que havia rastrejat tots els arxius nacionals i locals. Llavors, si tot eren suposicions i casualitats, què coi feia pujant aquell camí disposat a trucar com un posseït a la porta de la Casa d’Audiències? En Jon va

agafar aire i es va respondre a si mateix: els punts u, dos, tres, quatre i cinc del seu raonament quedaven buits de significació pel simple fet que ell no creia en una acumulació de casualitats com aquella. El nom de Ricardo Maceda no podia haver aparegut així, de sobte, en l’última baula coneguda dels anells de Santo Estevo. Uns anells el parador ocult dels quals defensava amb tanta vehemència. Seria capaç de matar per això? No, seria demencial que ho hagués fet per unes relíquies que, a més, no semblava que ningú els donés importància. «Centra’t, Jon. No hi ha cap assassinat ni cap crim a la vista. Això d’en Comesaña va ser mort natural. Na-tu-ral. T’ho ha dit el sergent un munt de vegades». D’altra banda, aquella situació era massa evident. Si estiguessin dins d’una novel·la de misteri, o en un thriller cinematogràfic qualsevol, el guardià dels anells no podria mostrar-se de manera tan descarada des del principi, amb aquells discursos vehements i exagerats a favor de mantenir les relíquies en secret. Podia ser que el joc detectivesc fos tan senzillament obvi en la vida real? El professor va decidir sortir de dubtes, així que va agafar aire altra vegada i va continuar el seu camí cap a la Casa d’Audiències. La casa s’havia mimetitzat amb el paisatge, vell com ella, que, embeguda pels colors del lloc, havia acabat embullada amb els grisos de les pedres i els verds de la molsa i dels boscos. Però no per això deixava de resultar un espectacle aturar-se al davant de la porta a contemplar aquell enorme escut amb les nou mitres. De sobte, mentre irava l’escut, en Jon es va adonar que podia ser que aquells nou símbols punxeguts no representessin els ancestrals barrets episcopals. Per un instant, va veure en aquells triangles cònics els mateixos anells dels bisbes: en molts quadres i làmines antigues tenien aquella forma, i no l’actual, que es limitava al cercle i a la pedra preciosa corresponent. En els anells episcopals, la forma cònica triangular implicava la més gran representació de poder, perquè suposava per a la mà del bisbe el que la corona per al cap d’un rei. En Jon va observar l’escut amb deteniment, com si fos la primera vegada que el veia. Ja havia acceptat que, pel que feia a la història, era impossible navegar entre seguretats, perquè gairebé tot el que havia arribat fins a l’actualitat ho havia fet de manera parcial i adulterada. Quan en Jon va trucar a la porta de la Casa d’Audiències, van tardar bastant a obrir-li. Ell havia esperat que el rebés la Lucrecia de sempre: lúcida i àcida per dins, arruïnada i desgastada per fora. Però qui el va atendre va ser l’empleada del

servei, l’Elsa. El va reconèixer de la seva visita anterior —«Fa gaire que truca? Perdoni, és que no hi sento gens bé»—, el va convidar a ar i el va fer esperar una estona al vestíbul. Al cap d’uns minuts va tornar i el va portar fins a la sala d’estar, on el senyor l’esperava. La dona va desaparèixer d’escena per una porteta lateral amb absoluta discreció, sense que a penes se li sentissin els os a terra, i va deixar els dos homes sols. En Jon es va quedar mirant cap al sofà on seia en Ricardo, al costat de la biblioteca. Semblava que llegia un llibre, del tot concentrat. El professor va adoptar la tècnica que havia vist a en Germán, i va estossegar amb l’objectiu de fer-se notar. En Ricardo va alçar la mirada. —Ah, ja és aquí, detectiu. i, i. En Bécquer s’hi va acostar i es va quedar dret davant l’ancià. Anava tan ben pentinat i afaitat com l’altra vegada, com si d’un moment a un altre hagués d’anar a una celebració. La veu, però, seguia esquerdada i sense fermesa, i la colònia no podia amagar la feixuga olor de la malaltia, l’aroma de la mort que començava a dansar al seu voltant. Duia un batí blau fosc acompanyat d’un elegant mocador al coll, i una gruixuda manta granat li cobria les cames. —Disculpi que no m’aixequi, aquests dies estic bastant cansat. Què explica, li cal res? —Volia parlar amb vostè dels anells dels bisbes. —Un altre cop? Ja li vaig dir tot el que en sabia. —Sí, sí, és clar, i no vull molestar-lo més del que caldria, però he esbrinat algunes coses aquests últims dies... Sembla que hi ha la possibilitat que dos lladres s’enduguessin els anells l’any 1833, i que les joies acabessin a Oseira. —Al monestir d’Oseira? Què em diu, ara! —va exclamar en Ricardo, que després d’acabar la frase no va poder evitar un breu atac de tos. En Jon, que intentava centrar-se i endormiscar un incipient i familiar mal de cap, va esperar uns segons que es recuperés. —És molt probable que un monjo anomenat Eusebio, que era l’apotecari d’Oseira, amagués els anells en algun lloc del monestir. He rastrejat tot el que va quedar dempeus després de l’exclaustració, i només he trobat els pots de l’apotecaria, que va continuar intacta durant dos-cents anys.

—Ja ho entenc... —L’ancià es va quedar pensatiu i en silenci durant una llarga estona—. I vostè, sens dubte, deu haver suposat que els anells els van amagar dins dels recipients. —L’home va agafar aire i va fer que no amb el cap, fingint que reia—. Que Déu beneeixi una imaginació amb tant de talent. —Imagini’s si n’arribo a tenir, d’imaginació, que fins i tot he pensat que algú va agafar l’únic recipient que falta del conjunt. —En falta un? —Doncs es veu que sí. A l’hospital provincial d’Ourense n’hi van entrar trentavuit, però només en van sortir trenta-set. —I? —I res. Que potser es va trencar, o es va perdre... —Sens dubte. A més, per quina raó algú se’l voldria endur, un pot d’aquests? Si els anells hi haguessin estat a dins, amb haver-los agafat n’hi hauria hagut prou. —Doncs no ho sé. Potser amb les presses el més fàcil va ser emportar-se’l directament. He pensat que vostè podria ajudar-me en aquest punt. Més que res perquè va ser el responsable de la farmàcia d’aquest hospital i del dipòsit on casualment hi havia els pots. En Ricardo va canviar d’expressió i va endurir la mirada mentre el front se li arrugava una mica. —No sé com ha obtingut aquesta informació, però el que insinua... Jo no... —El que jo no sé —el va interrompre en Jon— és com vostè va saber això dels dos fugitius que es van emportar els anells a Oseira. De debò que m’interessaria moltíssim saber en quin arxiu va trobar aquesta informació. Per curiositat. En Ricardo va mirar en Jon de fit a fit. Sense duresa, només avaluant-lo. —El que diu no són més que poca-soltades impròpies d’un home de lletres tan... experimentat —li va dir, en un evident to pejoratiu—. Si algú hagués trobat alguna cosa en aquests recipients, hauria estat només per atzar. Un cop de sort. Em sembla, senyor Bécquer, que s’hauria d’oblidar d’aquest afer.

—No es pensi que no sé que he anat a cegues, senyor Maceda. Però sap el que penso? A mi em sembla que vostè va trobar els anells i que va decidir custodiarlos. I em sembla que encara ho fa. En Ricardo va respirar amb avidesa unes quantes vegades seguides, com si l’oxigen de l’ambient fos escàs i necessités glopades més abundants del normal. —Veig que no tan sols és tossut, sinó també imprudent. Segueixi el meu consell i oblidi’s d’aquests anells... Sigui llest i vagi-se’n a casa, Bécquer. I ara, si no li sap greu, em sembla que hauria de marxar. En Jon va assentir i va dubtar sobre si seguir pressionant l’ancià o deixar-ho córrer. Es va encaminar cap a la porta i va fer uns os, però llavors es va aturar i es va girar. En Ricardo l’esperava amb els ulls amarats de desafiament, es veia a la perfecció que volia que en Jon entengués que qualsevol nova pregunta o comentari per la seva banda seria considerat una impertinència. —Em permet una pregunta? —Li permeto que marxi. En Jon va fer un pas més cap a ell, sense escoltar les advertències que li feia. —Creu que l’Alfredo Comesaña va morir per culpa dels anells? Casualment, la nit que va tenir l’infart em va dir que m’explicaria una cosa. I estic segur que aquesta «cosa» estava relacionada amb els anells. Així mateix ho he explicat a la Guàrdia Civil, que està al cas de tot..., excepte del detall de qui era la persona que custodiava els pots d’Oseira a l’hospital, és clar... No dubti pas que els ho faré saber avui mateix. Però, vaja, com vostè diu, aquestes coses no deixen de ser especulacions i casualitats. El deixo descansar, ara sí que me’n vaig. Bon dia. En Bécquer es va girar disposat a anar-se’n, i en Ricardo va abaixar el cap i va mirar cap als seus peus, com si estigués pensant en alguna cosa que requeria molta concentració. Va tornar a parlar, amb la veu més ronca i feta malbé que mai, i amb això va fer que en Jon s’aturés. —Li he donat l’oportunitat que marxés. Ha estat un insensat. Tenia raó. En Jon era conscient que havia trasat el límit de la prudència, però havia assumit un risc que considerava limitat. Aquell ancià amb prou feines si es

podia posar dret. Representava una amenaça? Tanmateix, en Ricardo es va aixecar amb una agilitat sorprenent descobrint el que guardava a sota de la manta: un revòlver vell i aparentment antic, de col·leccionista. —Segui aquí, Bécquer —li va dir l’ancià sense deixar d’apuntar-lo i assenyalant un dels sofàs de la biblioteca—. I digui’m exactament què li ha explicat a la Guàrdia Civil. En Jon, atònit, es va mirar l’ancià uns segons. De debò l’estava apuntant amb una pistola? Això significava que, al final, la mort de l’Alfredo Comesaña no havia estat tan natural com aparentava? En Bécquer no pensava obeir com un animal a l’escorxador, perquè si aquell home ja havia assassinat abans no seria fàcil que la consciència el fes reflexionar a l’hora de prémer el gallet. El jove es va ajupir i va començar a córrer cap a la porta, però allà va descobrir que una sinistra silueta masculina li barrava el pas i que, possiblement, ja no es podria escapar d’aquella ratera.

28

Qui bloquejava el pas d’en Jon era un home bastant jove, gairebé de la seva estatura, que va sortir de l’ombra del llindar quan va fer un pas amb fermesa cap a ell. La seva presència era impecable: un vestit fosc i un alçacoll blanc sota una mirada seriosa, amb un disgust contingut. —Fes cas del que et diu en Ricardo i seu aquí, Bécquer. —Quijano! Però què...? —Seu —va repetir el capellà. En Jon no s’ho podia creure. Què hi feia, allà, en Quijano? Si havia estat un dels seus principals s en la investigació dels nou anells! Potser no veia el que estava fent, aquell vell desequilibrat d’en Ricardo Maceda? —Quijano, no veus que aquest boig ens apunta amb una pistola? —T’apunta a tu, a mi no. Seu —va repetir prement la mandíbula. —Li asseguro que aquesta vella joia dispara perfectament —va afegir en Ricardo amb la seva veu esqueixada i alçant una mica més la pistola Astra 400 que agafava amb la mà dreta, tot mostrant-la com un triomf—. I, ves per on, aquesta meravella de la Guerra Civil la vam trobar entre les ruïnes de Santo Estevo... Un altre d’aquests misteris que a vostè tant li agraden..., encara que, cregui’m, no sé com va arribar fins aquí. En Jon va mesurar les possibilitats que tenia. Si hagués de forcejar amb en Quijano podia sortir-ne ben parat, però si rebia un tret a traïció ja no tindria cap possibilitat. La porta d’entrada i la del servei quedaven amagades al darrere d’una cortina de vellut, que era per on havia marxat l’Elsa. Comptaria amb aquella via de fuga si la cosa empitjorava més del que ja ho estava. Es va asseure allà on li havien ordenat.

—Em sembla que s’hauria de tranquil·litzar, Ricardo. Per començar, hauria de deixar la pistola. —Ha fet tard —va negar tallant l’aire amb la seva veu de serra rovellada—. Li he dit que marxés. —Això és pels anells? Si no importen a ningú! Quijano, què... què hi tens a veure, amb això? Si tu i l’Amelia heu estat el meu més important en la investigació! —No, Jon. Estàs molt equivocat —li va replicar en Quijano amb una expressió de retret i de decepció al rostre—. Des que vas entrar al taller preguntant pels anells l’únic que hem fet ha estat tenir-te controlat. —Hem...? —A en Jon no se li havia escapat que el capellà havia utilitzat la primera persona del plural—. I l’Amelia? En Quijano va fer que no amb el cap, sense dissimular com el sorprenia la ingenuïtat d’en Jon. —De debò et pensaves que una restauradora com ella perdria el temps ejant amb tu per la ciutat? Vas tenir un cop de sort en trobar l’inventari a l’Arxiu Catedralici, però que t’animéssim a seguir la pista i a anar a Oseira només va ser perquè marxessis d’aquí. —Però, no ho entenc... Llavors vosaltres no sabíeu això d’Oseira? —No sabíem que les memòries d’en Castañeda havien arribat al monestir, i encara menys que parlessin dels fugitius. —I com sabíeu vosaltres això dels pots d’Oseira, llavors? —Jon..., et penses que tot plegat és com a les pel·lícules? De debò et penses que tenim temps o ganes d’explicar-t’ho tot? El rostre d’en Quijano reflectia un menyspreu genuí. En Jon va ser conscient, per primera vegada, que la seva vida corria perill real. Va tenir por i va pensar que havia de guanyar temps com fos. —És evident que ja heu pensat què en fareu, de mi, encara que, si us disposeu a

liquidar-me, el mínim que podríeu fer és donar-me una explicació. L’Amelia sap que esteu fent això, de debò? —L’Amelia la tenim dormint al soterrani fins que entri en raó. Si li a res a ella, també serà culpa teva, per haver ficat el nas on no et demanen. «També? Com, que també...?». En Jon havia començat a suar mentre s’esforçava per lligar caps, raonar i sortir d’aquella ratera. —Llavors és veritat, vau ser vosaltres els que vau matar en Comesaña. Encara no entenc el perquè. —Perquè, com a vostè —va intervenir en Ricardo—, li havia agafat per anar aixecant morts. —Què? Però aquí tothom és boig? Què li vau fer? —No pateixi tant, detectiu. Ni tan sols el coneixia, i va ser bastant ràpid. En Ricardo no va donar més explicacions a en Jon. En realitat, per a ell, desferse d’en Comesaña havia resultat fàcil i ràpid. No havia estat res premeditat. La nit que va morir, una mica abans d’anar a fer la seva actuació amb els turistes, l’home havia at per la vella Casa d’Audiències. De vegades ho feia abans d’entrar al parador, perquè sabia que sempre el convidaven a bon menjar i beguda. Però la Lucrecia i l’assistenta havien anat a comprar a Ourense; potser en aquell moment ja estaven a punt de tornar. La conversa entre en Comesaña i en Ricardo havia estat inicialment lleugera, informal. Però després de dos glops de vi el gegant li havia deixat entreveure les intencions que tenia. No ho havia confessat clarament, però havia posat pels núvols en Jon Bécquer i havia suggerit que confiava en la possibilitat que si els anells eren descoberts aquella zona tornés a la vida, i així, de ada, potser el seu negoci amb els turistes tindria la possibilitat de créixer de manera exponencial. En Ricardo havia comprès a l’instant que el noi estava disposat a desvelar el secret que tots plegats guardaven des de feia tant de temps. Sabia que l’Alfredo Comesaña mai es negava a acceptar una invitació de licor de cafè, de manera que just abans que se n’anés a fer la seva actuació al parador l’havia convidat a aquella fosca beguda enverinada. Descobririen el verí a l’autòpsia, però no podrien saber qui l’hi havia donat. —El van enverinar, oi? —va endevinar en Jon en veu alta, cada vegada més

nerviós. El seu formigueig interior, el seu germà mort, estava més alerta que mai —. Però quina bogeria és aquesta? Si m’haguessin dit des del principi que vostès tenien els anells i m’haguessin demanat que no digués res, jo no hauria faltat mai a la meva paraula. —Ja és tard per a un pacte de cavallers, senyor Bécquer. Si no li hagués omplert el cap a l’Alfredo amb les seves fantasies de turistes en massa venint a veure els anells, avui aquest xicot encara seria viu. —Llavors ho va fer vostè —va respondre en Jon, sorprès, mirant en Ricardo—. Com va poder?, com? Només són uns anells ridículs, hòstia! —En sap ben poc, vostè, de la vida, senyor Bécquer! —L’ancià va agafar aire i va fer un pas cap a en Bécquer amb actitud de menyspreu—. No té ni idea d’espiritualitat, ni de religió, ni de valors ni de fe. Les coses no són el que valen sinó el que signifiquen. —I què signifiquen aquests anells? No em digui que creu en els seus miracles... Vostè, que és metge! Si fossin tan màgics li haurien curat el càncer, no li sembla? —No sigui ridícul. La màgia no és assolir impossibles sinó fer que els miracles perdurin. En Jon va mirar en Ricardo sense acabar d’entendre’l, sense veure en les seves paraules més que l’obsessió malaltissa d’un home que havia embogit i amb el qual era impossible raonar. Si arribava a un punt d’entesa, no seria amb ell. Es va girar cap a en Pablo Quijano. —Quijano, escolta’m. Si tu no tens res a veure amb la mort d’en Comesaña, no has d’encobrir aquest home. No entenc ni què fas aquí ni com t’has deixat enredar per aquest disbarat. —Ets tu el que no entén res —va replicar el capellà. De sobte, en Jon va tenir la sensació que la mirada d’en Quijano desprenia més bogeria que la d’en Ricardo, més vehemència i resolució. L’atractiu que el caracteritzava s’havia diluït i les faccions perfectes se li havien transformat en ganyotes per culpa de la fúria continguda. —Saps com és de difícil mantenir unides les comunitats? Pots arribar ni tan sols

a comprendre què significa que les aldees es buidin, que es perdin els costums, que desapareguin la fe i els lligams entre les persones? Ara ho fem tot amb el mòbil, parlem sense veure’ns i sense escoltar-nos. —No sé què té a veure això amb... —Calla! Per descomptat que no ho saps. Quan vaig venir per primera vegada a Santo Estevo vaig acabar sabent que en Ricardo custodiava els anells. Però no em vaig plantar a casa seva com has fet tu, quasi sense coneixe’ls i sense mereixe’n la confiança, pretenent que m’obrissin els braços i m’expliquessin els seus secrets. Vaig tardar moltes setmanes a ser digne de les seves confidències i a demostrar-los que estava al seu costat, a poder pertànyer a la comunitat de Santo Estevo. —Llavors, el pare Julián també ho sap. —No, i no fa cap falta. Fa molts anys que viu a Allariz i ha oblidat les seves vertaderes obligacions amb aquesta comunitat. Jo no ho faig, això —va afegir, sense dissimular l’orgull que sentia—, jo m’implico, porto moltes parròquies, mantinc els llaços d’unió i en tinc cura. —Que tingueu o no els anells a Santo Estevo no ajuda la comunitat... —No? Saps quanta complicitat pot alimentar un secret? Saps que venen embarassades d’Ourense i d’altres províncies perquè els in els anells pel ventre? —Llavors poc us durarà el secret. Algú parlarà més del compte. —N’estàs convençut, d’això que dius? Ricardo, quant fa que tens aquí els anells? —Més de vint-i-cinc anys. —Ja ho pots veure, Jon —va replicar en Quijano tot triomfal—. La fe troba els camins adequats, i els seus fidels respecten les relíquies sagrades i troben, en elles i en la paraula del Senyor, un sentit a les seves vides. Ara que tenim tant, no et sembla sorprenent el nombre de suïcidis, la falta de espiritual? —Res d’això justifica l’assassinat.

En Pablo Quijano va sospirar, fent que sí sense deixar de mirar en Jon. —No, és veritat. Però encara que un servidor del Senyor s’hagi excedit —va argumentar, mirant en Ricardo—, els seus objectius eren lícits. No tinc altre remei que emparar-lo i perdonar-lo per protegir l’estil de vida de tota la comunitat. —De tota la...? Llavors... —En Jon es va adonar que potser en Germán... i va dubtar, tement la resposta—, en Germán també ho sap, això? —En Germán? No... En Germán no ha sustentat mai la seva vida en la fe. Ni tan sols és d’aquí. —No confiem en els de fora —va afegir en Ricardo, estrenyent amb més força la pistola. —Comprenc tot el que m’heu explicat —va raonar en Jon alçant les dues mans i movent-les en un gest que sol·licitava calma—, però crec que aquesta bogeria hauria d’acabar aquí. Penseu matar qualsevol persona que vulgui explicar el vostre secret? Aquesta vegada ha estat en Comesaña, però demà podria ser qualsevol altre. I amb mi, què fareu?, matar-me?, fer-me desaparèixer? La Guàrdia Civil em buscaria... —El bosc és enorme —es va limitar a dir en Ricardo, que va endurir la mirada i va deixar clar a en Jon que estava disposat a prémer el gallet. «Aquests cabrons pensen matar-me i enterrar-me al bosc!». En Jon ja se sentia veritablement aterrit. El sentiria algú, el tret? Potser en Germán, el veí que vivia més a prop. Ell potser sí que lligaria caps. «I qui el creuria? Si parla amb la seva dona morta, collons». Potser l’Elsa, l’assistenta, podria alertar algú si sentia trets... «Merda, si la dona és mig sorda... On deu ser la Lucrecia?». En Jon va intentar guanyar temps. Es va aixecar i va tornar a demanar calma amb un gest conciliador de les mans. —I l’Amelia? Si la teniu aquí en contra de la seva voluntat en algun moment haureu d’alliberar-la. I si li a res... Que potser us penseu que no ho investigaran? De debò, heu de parar aquí. Us prometo que no explicaré res. —Les promeses d’algú sense fe no valen res —es va limitar a respondre en Ricardo, que va repetir el gest d’estar a punt de disparar.

—Ricardo. —Una veu femenina va ressonar a l’habitació amb una duresa insòlita, a mig camí entre l’advertència i la dura amonestació d’una mare a un fill que ha fet alguna cosa molt greu—. Abaixa la pistola, ara. La Lucrecia mirava el seu marit des de l’entrada que habitualment utilitzava el servei. Ella també duia una arma a la mà, molt semblant a la que brandava en Ricardo, potser més antiga. —Toca el dos, dona, tu no entens res. —Fa prou temps que visc aquí per haver-ho entès tot. La Lucrecia mirava el seu marit amb llàstima i incredulitat. Acabava de comprendre que la sorpresa que havia mostrat per la mort d’en Comesaña no havia estat real, que havia estat deguda al diagnòstic forense, que havia centrat la causa de la mort en l’infart en comptes de fer-ho en l’enverinament. Que cega que havia estat. Ara comprenia que sí, que la malaltia, els anys, les obsessions i la demència s’havien emportat el seu marit per sempre. —Abaixa l’arma, resoldrem això sense més sang. En Quijano va aprofitar que era molt a prop de la Lucrecia i, sense ni mitja paraula, s’hi va abalançar per prendre-li el revòlver. En Jon va saltar corrents cap a tots dos, mirant d’ajudar-la. Va ser llavors que es van sentir dos trets esmolats i consecutius, i el professor, volant per l’aire, ja no va tenir temps de pensar ni de tenir por.

29

En Xocas havia decidit anar a buscar directament en Jon a la seva habitació. Havia aconseguit que la Rosa, acompanyada d’una cambrera de pis, els obrís la porta de la cambra de l’antropòleg, només per comprovar que no s’havia desmaiat sobre la catifa o alguna cosa pitjor. De tota manera, l’habitació estava buida, i el sergent va comprovar emprenyat que el telèfon mòbil d’en Bécquer parpellejava damunt la tauleta. «Ves quin dia has escollit per descuidar-te el telèfon, professor», es va lamentar el sergent. Van comprovar que el seu cotxe era al garatge del parador, de manera que no podia haver anat gaire lluny. —Potser ha anat a córrer —va aventurar l’agent Ramírez quan ja eren novament al claustre dels Cavallers, a punt de marxar. —Sí, potser sí —va assentir en Xocas, arrugant el front sense mostrar-se’n convençut—. El buscarem pels voltants. De sobte, va arribar la Rosa afanyant-se amb un pas viu. —Sergent, em diu la Raquel —va dir, mirant cap a una noia que els observava des de la recepció, i que era la jove de pràctiques que també havia atès en Jon aquells dies— que s’ha trobat en Bécquer no fa gaire estona, i que li ha semblat que agafava el camí de Santo Estevo, tot i que no ho pot assegurar. —Sí? Santo Estevo... Perfecte, moltes gràcies! Som-hi, Ramírez. Quan en Xocas i la Inés Ramírez estaven arribant gairebé a l’altura de l’antiga casa del metge, van veure una dona a la porta de la Casa d’Audiències. Van identificar de seguida l’edifici gràcies a l’enorme escut i al relat detallat que en Jon els havia fet sobre les seves peripècies. El sergent s’hi va acostar immediatament. —Bon dia, perdoni... Vostè viu aquí? —Sí, senyor, treballo aquí —va replicar l’Elsa, que no va amagar un cert temor

davant els uniformes d’en Xocas i l’agent Ramírez. —Se’n va? —li va preguntar el sergent, veient el moviment de la dona. —Vaig a buscar el pa. —Estem buscant un home alt que possiblement ha at per aquí fa una estona, potser l’ha vist. —Alt? Es refereix al senyor Bécquer... És a dins, amb el senyor Ricardo. —Ah, doncs llavors voldríem... En Xocas es va interrompre tot d’una i va mirar l’agent Ramírez. Acabava de sentir alguna cosa molt semblant a una detonació. —Collons, era un tret, això? —En Xocas es va acostar corrent a la porta, que estava tancada. —Em sembla que han estat dos —va replicar l’agent Ramírez, amb expressió de preocupació i seguint el sergent. —Jo no he sentit res —va replicar l’Elsa, estranyada. —Obri! Obri immediatament!

Per un instant en Jon no va saber si era ell el ferit o si les bales havien trobat alguna destinació. La Lucrecia jeia per terra amb en Quijano al damunt, com si l’estigués abraçant. Tots dos estaven immòbils. De sobte, la dona va esbufegar i va obrir els ulls; va moure la mà que li quedava lliure per treure’s en Quijano de sobre, com si li pesés tant com un cel de plom. Va ser en Jon qui la va ajudar a retirar el jove capellà, que semblava inconscient i tenia una ferida profunda a la zona alta del pit. Encara respirava. En Jon va mirar cap enrere buscant en Ricardo. No s’havia mogut ni un centímetre, per bé que la pistola li tremolava a la mà. —Hem de demanar una ambulància, Ricardo. Si us plau, abaixi l’arma.

—Lu... Lucrecia. Al rostre de l’ancià semblava que s’hi havia dibuixat una expressió de sorpresa, com si s’acabés de despertar d’un somni i estigués estudiant per primera vegada aquella realitat. La seva dona es va aixecar amb esforç i agafant-se un maluc amb la mà lliure, encara sostenint amb l’altra la vella pistola. El seu aspecte, amb el monyo descol·locat i tota aquella pintura a la cara, era grotesc. Va mirar en Ricardo als ulls i els seus se li van omplir de llàgrimes cansades i de llàstima. —Però què has fet, idiota? En Jon observava l’escena sense atrevir-se a intervenir-hi. La Lucrecia i en Ricardo havien connectat les mirades respectives creant un adís privat en què sense parlar s’ho deien tot, es feien preguntes i se les responien com només saben fer-ho els que han at tota la vida junts. Que cadascú tingués una pistola a la mà no deixava de dotar aquella estranya escena d’un aire esperpèntic, com si els drames i les frustracions de tots els temps s’haguessin condensat en aquell instant. —Senyor, ha vingut la Guàrdia Civil, el sergent... L’Elsa acabava d’entrar preocupada per la porta principal, seguida del sergent Xocas i de l’agent Ramírez. Es va quedar petrificada, sense comprendre l’escena que estava presenciant: el pare Quijano inconscient a terra i sobre el que semblava un toll de sang creixent, i els seus amos enfrontant-se en un duel inesperat, encara que no semblava pas que s’apuntessin l’un a l’altre sinó que només sostinguessin les velles armes de col·lecció del senyor Ricardo. En Xocas va ser el primer a reaccionar, i va començar a parlar alhora que amb la mà buscava la seva pistola, que va desenfundar només en uns segons. —No sé què està ant aquí, però facin el favor de deixar les armes a terra i fer cinc os enrere cadascun de vostès —va ordenar referint-se a la Lucrecia i en Ricardo. Ella no va obeir, i es va quedar mirant el seu marit, com si fos ell qui hagués de prendre la decisió. En Ricardo va somriure amb un cansament infinit, com si tot el seu temps al món s’hagués resolt en un últim acte teatral equivocat. Va aclucar els ulls i es va posar la pistola a la templa dreta, en un moviment que en Jon no va saber discernir si era propi d’una bogeria desmesurada o d’una lucidesa

tràgica. L’estrèpit va fer que un dolor intens i sorollós els trasés a tots. El cos d’en Ricardo es va ensorrar de cop a terra, i un rierol de sang, ample i irregular, es va anar dibuixant progressivament sobre la fusta mentre la Lucrecia cridava esqueixada i es deixava caure de genolls, mostrant-se per primera vegada com la dona trencada en què s’havia convertit.

Marina

S’acabava l’estiu del 1833 i l’ambient fluïa estranyament tranquil, navegant en aquella falsa calma prèvia a la tempesta. Arribaven notícies internacionals amb comptagotes, i el món seguia avançant cap a una transformació que anul·lava els vells costums. Al Regne Unit acabaven d’aprovar finalment l’abolició de la llei d’esclavitud, encara que a Espanya la premsa seguia oferint negres per al servei domèstic; el fet que aquest i altres costums comencessin a desaparèixer progressivament suscitava polèmiques i nombroses opinions, però les que resultaven més inquietants eren unes altres notícies. El còlera havia arribat a diversos punts del país, i Carles Maria Isidre de Borbó s’havia exiliat a Lisboa negant-se a jurar fidelitat i obediència a Isabel, la filla del seu germà, rei d’Espanya. Si el cada vegada més malalt Ferran VII moria, ja ni tan sols els Voluntaris Reialistes tenien clar a qui havien de jurar fidelitat. Al germà del rei o a la seva filla, que amb prou feines tenia tres anys? Els dubtes havien tornat a regirar novament les consciències dels monjos: havien d’aclamar i servir una pàrvula encantadora i innocent a qui l’ànim liberal podria absorbir més fàcilment? O només en la figura de Carles podria sobreviure la tradició i, en conseqüència, la mateixa institució de l’Església? Molts religiosos vivien turmentats. Què farien si hi havia una nova exclaustració, on anirien amb la miserable pensió que els donarien? Però tots els canvis del món resultaven intranscendents si no hi havia ningú per viure’ls. El còlera acabava d’arribar també a Santo Estevo. Com es podia saber qui l’havia portat? Potser un captaire, potser un pelegrí que hi havia anat per resar a les relíquies o a aquells nou sants anells que tanta fama acumulaven. El jove doctor que havia de substituir el doctor Vallejo també acabava d’arribar a Santo Estevo, però el pare de la Marina havia decidit quedar-se uns dies més hostatjat al monestir per ajudar la comunitat davant d’aquella plaga devastadora. En Manuel, el criat, va decidir acomiadar-se. Li va comunicar al doctor el seu ànim d’embarcar a Vigo cap al Brasil, on tenia un cosí i on desitjava començar una nova vida, lluny d’aquella maltractada Espanya. Quan se’n va anar, no va semblar que la Beatriz és cap pena especial, i se la veia sobretot concentrada

més en el futur de la seva mestressa que en el d’ella mateixa. Li va confessar a la Marina que, si li era possible, es casaria molt tard, per tenir temps de saber en profunditat què era la vida abans d’entregar-se a un marit. —Mira que jo també deia que no em casaria. —Miri que vostè ho deia i ja estava enamorada d’en Franquila. Ho sé prou bé! Però la bona disposició de la Beatriz no podia emmascarar el terror que tothom sentia per aquella plaga. La por havia fet niu als cors de la població, i quan qualsevol patia ni que fos una diarrea sense importància, ja temia que el còlera s’hagués instal·lat a casa seva, i s’imaginava que no en tornaria a sortir viu. La Marina i en Franquila havien acudit a l’apotecaria a ajudar fra Modesto, que no donava l’abast per preparar remeis que no sabia si arribarien a tenir cap efecte. Des d’Oseira, fra Eusebio li havia escrit feia mesos; el monjo cistercenc considerava que la malaltia era infecciosa, i havia recomanat no tocar els malalts i extremar la higiene. Però llavors el concepte d’higiene estava molt difuminat. El doctor Vallejo havia insistit en els remeis que inicialment ja li havia indicat a fra Modesto, a més de donar aigua d’arròs als malalts per contrarestar la diarrea. Ell sospitava erròniament que el còlera podia transmetre’s per l’aire, però també sabia que molts respiraven al costat dels malalts i no contreien pas la malaltia, de manera que prevenir aquell mal resultava complicat. La Marina havia llegit els estudis recents duts a terme per metges de la capital, i sabia que homes valerosos havien arribat a ajeure’s al costat dels malalts, que n’havien begut la sang o que fins i tot se l’havien inoculat sense arribar a desenvolupar la malaltia. En només dues setmanes van morir tretze nens i divuit adults del poble de Santo Estevo, sense comptar-hi tots els que des dels pobles del voltant es presentaven al monestir sol·licitant un auxili desesperat. La infermeria del monestir estava plena de gom a gom, i s’havia preparat una altra sala per poder atendre els malalts. La capseta de plata dels nou anells es va ar per moltes gerres d’aigua; d’aquesta manera es buscava que l’element líquid obrés la màgia de les relíquies, però els pacients continuaven sucumbint a la mort pàl·lida. Un matí, la Marina va trobar fra Modesto ajagut al jaç de l’apotecaria. Semblava que els músculs li sobresortien de la pell com un relleu sota una tela. Tenia el semblant pàl·lid, i quan el va tocar va poder comprovar que estava glaçat. —El sepulcre em reclama, filla meva. Sento el pes del cos com si fos de plom i

tot em fatiga. Tinc una cremor a l’estómac... i encara sento una calor extraordinària, com si tota la sang se’m guardés al ventre. No ploris, Marina. Apunta tot el que et dic, hem de fer una llista de símptomes... —El monjo havia respirat unes quantes vegades seguides per poder continuar—. Només coneixent l’enemic se sap on atacar-lo, estimada nena. Escriu-ho tot. Sí, així. —Pare, jo... —No pateixis, Marina, que quan hagi de marxar aniré a trobar-me amb el Senyor. El doctor Vallejo havia acudit a l’apotecaria, i amb l’estetoscopi havia comprovat que el batec del cor del frare només era un murmuri. L’evolució de la malaltia, però, no era sempre uniforme, de manera que no podien saber si el frare sobreviuria ni si ho faria durant tres dies o una setmana, que era el màxim habitual. Es van fer moltes sagnies a la casa del metge i a la infermeria del monacat durant aquells dies, i la Marina i en Franquila van preparar xarops i nombrosíssimes infusions de camamilla, encara que els resultats eren imprecisos i no trobaven cap explicació que els permetés comprendre per què hi havia persones que es guarien i d’altres que no. Fra Modesto va expirar una tarda mentre l’acariciava el sol de setembre. Sense a penes forces i sentint que el cos, glaçat, no li responia, va sol·licitar ser portat en llitera al claustre dels Cavallers. Allà, amb la Marina agafant-li la mà, es va adormir i va deixar que finalment el dolor marxés. Se’n va anar sense escarafalls, sense fer-se notar, però havent deixat una empremta indeleble en la Marina i en en Franquila. Quan va morir, ni tan sols aquell jove tan flegmàtic va poder mantenir les bones formes, i es va ensorrar a la falda de la seva dona, sanglotant com un nen que ha perdut el seu pare de veritat. Mentrestant, el metge nou tampoc semblava que trobés cap bon remei per a aquella epidèmia i, sorprenent el doctor Vallejo, va dictaminar que tot era culpa de la mala alimentació, i que sens dubte tothom patia d’anèmia. Va manar recollir el ferro disponible que hi hagués a la ferreria per preparar remeis. El ferrer es va queixar del que li semblava un abús. —Senyor abat, aquest metge s’ha emportat fins i tot els claus amb què em disposava a arreglar-li els marcs dels quadres dels bisbes. Com vol que pugui treballar?

—Sí, ja ho entenc, però l’hem de deixar fer. Qui sap si amb els seus remeis podrà salvar les ànimes de Santo Estevo. El ferrer havia sospirat, comprenent que no hi podia fer res. —I els seus quadres? —Parli amb el fuster, a veure si pot ajustar els marcs d’una altra manera. Ara el més important és el poble i combatre aquesta plaga infame. El ferrer, sabent que si ell i el fuster no entregaven els encàrrecs no cobrarien els rals que havien pactat, va decidir demanar-li que acabés l’emmarcat amb claus de fusta per resoldre el problema. El nou metge, per la seva banda, es va dedicar a preparar grans quantitats de vi de ferro. Va dipositar els claus i altres materials requisats al ferrer al fons d’un gibrell enorme ple d’aigua i el va deixar a l’aire lliure amb una tela per sobre uns quants dies. Quan l’aigua es va tenyir de color fosc per l’òxid del metall, hi va afegir vi i ho va barrejar tot, i llavors ho va deixar reposar un parell de dies més. Després va colar aquella barreja amb una gasa ben fina, i el beuratge resultant el va repartir per tot el poble, confiant que d’aquesta manera els milloraria les defenses. Malgrat tot, l’invent no va tenir cap gran efecte, i el còlera va seguir devastant el territori. El metge mateix va caure malalt, i al cap de només sis dies van morir ell, la seva esposa i la seva criatura de tres anys. No hi havia dia sense que la malaltia s’emportés alguna ànima de Santo Estevo, i l’alcalde en persona va acompanyar un dia un dels seus homes a la infermeria del monestir. Pel camí va coincidir amb en Franquila, que va atendre el jove amb destresa i sense dirigir la paraula al senyor Eladio Maceda, que se’l mirava amb desconfiança i amb el temor angoixat de no saber si s’havia contagiat. Al monestir ja no hi havia ni pau ni assossec, ni es respectaven les normes benedictines de silenci dels monjos, perquè la prioritat era salvar vides, i a la infermeria del monacat se succeïen les entrades i les sortides constants de malalts i de persones que no pertanyien a la congregació. Per allà hi ava tothom: familiars, amics i religiosos atorgant l’extremunció. El doctor Vallejo tot just si donava l’abast, i en aquella crisi va trobar en en Franquila un gran ajudant, de manera que entre els dos homes es va establir un respecte nou i inesperat.

Un matí, tot just començar el mes d’octubre del 1833, l’abat va entrar a la infermeria; se’l veia descompost i duia una carta a les mans, que estrenyia com si hi premés la vida. Es va acostar al seu germà, que estava atenent un malalt, i el va allunyar agafant-lo del braç per parlar-li en confidència. —El rei ha mort. —No. Quan? —Fa uns dies, a punt d’acabar el mes de setembre. Temo el pitjor, germà. —Pitjor que això? El doctor va mirar cap a la gran sala atapeïda de malalts, en la qual l’olor, amb totes aquelles diarrees i deposicions, resultava nauseabunda. L’abat es va persignar pels malalts, pels que emmalaltirien i per tot allò que vindria. —Molt pitjor. Els carlins ja han començat a formar guerrilles al nord, i la guerra civil és imminent. —Que Déu tingui pietat de les nostres ànimes. I llavors, a qui hem de servir? —No ho sé, germà. L’infant Carles protegeix l’Església i les nostres tradicions, mentre que la reina nena... Ah, amb ella tot és incertesa! Els germans van discutir una estona sobre les terribles circumstàncies del país, que no tardarien a esquitxar-los directament. Tot i això, es van veure en la necessitat d’acabar la conversa abruptament, perquè va arribar l’alcalde amb el seu fill Marcial pràcticament a coll. Les extremitats fredes del noi, i els gestos de dolor que feia encongint-se sobre l’estómac, revelaven que també havia caigut víctima del còlera. —Fa uns tres dies que està així... Això és bruixeria! Bruixeria! El meu fill no s’ha barrejat amb cap pòtol captaire, per Déu que no hi ha explicació perquè ell també hagi emmalaltit! —L’alcalde es va girar cap al doctor—. La seva filla! La seva filla és la que ha donat beuratges a tot el poble; qui sap si no ens ha enverinat? L’abat, sabent com es paralitzava el seu germà en situacions extremes, va agafar aire i va intervenir.

—Senyor Eladio, calmi’s, en nom de Déu. La Marina només ha repartit aigua d’arròs i flors de camamilla per a infusions. Deixi que cuidem en Marcial, el Senyor proveirà. —El Senyor i el meu fusell, us ho juro. Si li a res al meu fill jo... —Si us plau —va insistir l’abat, comprovant amb una mirada ràpida si l’alcalde anava armat, perquè temia un atac d’aquell home que, en el seu despotisme, semblava haver oblidat que ell i la seva família també eren carn de malaltia, com tothom. Quan van aconseguir calmar-lo i que marxés, l’abat i el doctor es van mirar consternats. Ja havien transcorregut moltes setmanes des que havien decidit que marxarien, i en aquell temps l’amenaça velada de l’alcalde s’havia diluït falsament, perquè continuava allà mateix com un esperit invisible que no havien volgut veure. L’abat va fer cridar la Marina i en Franquila, i es va reunir amb ells i el doctor a la seva cambra privada. —Heu de partir immediatament. Si en Marcial no sobreviu, l’alcalde buscarà on calmar el dolor, i tots sabem quines són les seves inclinacions. —Però us deixaríem sols davant d’aquesta plaga —va objectar la Marina, aclaparada també per l’abast de la malaltia. —No pateixis, neboda; davant d’aquestes circumstàncies, la congregació no tindrà altre remei que enviar-nos un metge i alguns assistents d’urgència. La vostra presència ens és convenient, sí, però no podeu quedar-vos aquí més temps, heu de marxar. —Jo em quedaré. —No, pare! El doctor es va girar cap a la seva filla i li va agafar la barbeta, com solia fer quan era petita. —Un home ha de ser on ha de ser i quan toca. Em quedaré fins que arribi el nou metge i la plaga s’atenuï. Vosaltres heu de partir. Ens reunirem quan el vent bufi al nostre favor.

—Pare, pensa-hi. A Valladolid també hi haurà malalts que caldrà atendre, gent que necessita cures. —Potser no hauríem d’anar a Valladolid —va intervenir en Franquila, reflexiu —. Almenys de moment. Si és cert que han començat els enfrontaments armats, no tardaran a cridar-me per al servei militar. Si ja fos farmacèutic podria estar-ne exempt, però encara no en soc. El doctor va assentir, etent amb un gest apreciatiu que no hi havia pensat fins a aquell instant. —És veritat. Metges, regidors, algutzirs... molts estarem exempts, però als altres els obligaran a participar en la lluita armada. És bo tenir algun objectiu pel qual lluitar, però per Déu que ni jo mateix sé avui quina pàtria servir, si la d’en Carles o la de la nena Isabel. —Doncs llavors, què hem de fer, pare? El doctor va començar a moure’s per la sala amb una actitud reflexiva. —Portugal. Potser hauríeu de baixar a Portugal una temporada. Després, segons com es desenvolupi la política del país i si en Franquila obté dispensa militar, podreu anar a Valladolid perquè allà acabi les pràctiques i s’examini de seguida que sigui possible. Van discutir aquella possibilitat una llarga estona, analitzant-ne els possibles inconvenients, fins que l’abat va treure una bossa que duia guardada a l’hàbit. Es va dirigir a la Marina en to solemne. —Hauràs d’emportar-te això. —I li va mostrar, dins d’una bossa de vellut blau, la capseta d’argent amb els nou anells dels bisbes. —Oncle, no! Com vol que jo...? —Escolta —li va pregar, sol·licitant-li calma amb la mà—. Ja he at abans per aquest tràngol. És molt possible que els carlins lluitin fermament per l’infant, però mentrestant temo que Isabel serà reina, i en aquests murs ja hem viscut tres anys de liberalisme que ens van desposseir de molts béns i ens van exiliar del monestir. Moltes relíquies van ser confiscades i ja no van tornar a Santo Estevo. Aquesta que t’entrego és la més valuosa, i hauràs d’amagar-la.

—No puc fer-me càrrec d’un bé tan alt i estimat, on vol que amagui un tresor com aquest? —Déu proveirà i confio en el teu bon seny, benvolguda neboda. Potser creus que no vam amagar molts dels nostres llibres i béns el 1820, abans que arribessin els liberals? Quan el país s’estabilitzi portaràs els anells cap aquí altra vegada, te’ls confio amb tota la seguretat que estaran a les millors mans. Si et veus en perill, entrega’ls a un religiós de la teva confiança, que jo sé que aquestes relíquies pertanyen a aquesta terra i sabran tornar. Van discutir una llarga estona sobre allò i sobre els nous plans i decisions que s’havien vist obligats a adoptar, però la Marina va acabar acceptant que el seu pare de moment es quedés al poble i també emportar-se els sants anells. Quan l’alba de l’endemà es va despertar sobre Santo Estevo, la Marina i en Franquila ja se n’havien anat.

Marina

La Marina i en Franquila, acompanyats de la Beatriz, no van anar en direcció a Portugal. Després de parlar i parlar fins a la matinada, van decidir d’acord amb el pare de la Marina que anirien a Valladolid, i que amb els es del doctor intentarien evitar que cridessin en Franquila al servei militar demanant que es tingués en consideració que pràcticament ja era farmacèutic. Tot i això, en el camí de sortida del Regne de Galícia cap a Castella es van trobar un grup de genets que es feien anomenar Comissió del Llop, que els van prevenir de la perillositat dels camins en direcció a Verín, perquè deien que una fera sobrehumana estava atacant animals i persones senzilles sense deixar-ne altra cosa que les despulles. Molt temps després es va descobrir que aquella bèstia potser havia estat en realitat un dels criminals més llegendaris de Galícia, perquè justament en aquella època havia començat a actuar l’home que anomenaven Romasanta. L’avís va fer que els viatgers estiguessin alerta, però hi havia alguna cosa que no anava prou bé. En Franquila començava a patir uns dolors d’estómac terribles, i tant ell com la Marina sabien què era el que s’acostava. La jove va ser conscient que no podia tornar a Santo Estevo, perquè si allà en Marcial ja havia caigut víctima del còlera, ella i en Franquila caurien també a mans de l’alcalde. Desesperada, i veient que el seu home empitjorava a cada minut que ava, la jove va decidir canviar de rumb i dirigir-se cap a on sabia que podia trobar l’única persona amb coneixements mèdics que li inspirava confiança en aquell regne. Si calia, ella mateixa dirigiria el carro dia i nit sense parar fins que arribés al monestir d’Oseira, on fra Eusebio, el cosí de fra Modesto, els podria atendre amb cures i medicines. En el camí cap al monestir es van trobar amb uns Voluntaris Reialistes del grup d’en Marcial Maceda, i encara que ella va amagar el rostre sota la capa, va sentir que almenys un d’ells l’havia reconegut. Oficialment, no podien tenir res en contra seu, però va actuar per instint i va continuar el seu camí. En Franquila, per la seva banda, a causa de la malaltia i del fred que ja començava a glaçar Galícia no trobava escalfor que l’embolcallés, i va acabar per superposar a la roba que ja duia un dels hàbits benedictins que van trobar al carro. La combinació entre el

que semblava un monjo malalt i dues dones resultava certament estranya, però van procurar ser discrets i el carro només es detenia en zones poc transitades perquè els cavalls poguessin descansar. Per fortuna, quan van arribar a Oseira fra Eusebio va poder atendre en Franquila en un lloc discret, encara que el fet que es curés o no semblava més una decisió de Déu que de la ciència. La Marina, tement haver estat reconeguda pels Voluntaris Reialistes, va confiar a fra Eusebio la custòdia dels anells, perquè si la capturaven per algun motiu absurd que a l’alcalde se li acudís no sabia què se’n faria. En efecte, i com ella suposava, l’alcalde va ser informat que l’havien vist camí d’Oseira, i en només dos dies va aparèixer al monestir proferint crits i tota mena de blasfèmies, perquè estava del tot convençut que s’havien amagat allà. El seu fill Marcial no havia mort; al contrari, s’havia recuperat ràpidament. Tot i això, quan havia anat a buscar la capsa dels anells per ar-la pel cos del seu fill, l’alcalde s’havia trobat completament buit el reliquiari on es guardaven. Havia suposat que la Marina se’ls podia haver emportat per a les seves arts de bruixa, i en la seva obcecació no havia arribat a pensar que en realitat els hi havia donat l’abat mateix. Per fortuna, la Marina i en Franquila estaven hostatjats en una casa de pagesos propietat del monestir, i fra Eusebio no va desvelar el seu parador a l’alcalde. Mentrestant, el jove havia començat a millorar amb les cures del cistercenc, i a la Marina li havia causat una gran impressió l’apotecaria d’aquell lloc sant, que era molt més gran i important que la de Santo Estevo. Li havien cridat l’atenció els símbols i els misteris tallats a les pedres, els sostres i les parets, i en va quedar del tot meravellada. En una de les poques visites que el pare fra Eusebio va poder fer a la parella, la Marina li va preguntar què era aquella rosa d’or enorme que havia vist a l’apotecaria d’Oseira. —Ah, senyoreta Marina, aquesta rosa és el símbol per excel·lència de l’alquímia! —A Santo Estevo no la vaig poder apreciar, pare. Si n’hi havia cap, no la vaig veure. —Amb tota la humilitat possible d’aquest vell servidor del Senyor, benvolguda nena —havia contestat, incapaç de dissimular l’orgull que sentia fins i tot en aquelles circumstàncies llastimoses—, he de dir que la categoria d’aquesta apotecaria nostra és immensament superior a la dels meus germans benedictins.

La Marina havia somrigut, perquè encara que tot just si havia pogut veure res del monestir, en efecte hi havia intuït una opulència superior a la de Santo Estevo. —Doncs per què la rosa, pare? —Per què? Perquè de la llavor insignificant s’arriba a la bellesa, a la matèria transmutada. L’alquímia, estimada nena, és un dels camins que l’home té per conversar amb Déu, perquè s’hi troba la més gran entesa i el més gran equilibri entre la fe i la raó. La Marina havia meditat sobre allò, i mentre cuidava en Franquila havia donat gràcies al cel per haver trobat a la seva vida uns monjos tan dispars però tan plens de bondat com fra Modesto i fra Eusebio. Va ser per això que la jove va lamentar la sobtada mort del pare Eusebio com si qui hagués marxat fos un familiar molt estimat. La mort del cistercenc després de la visita de l’alcalde va tenir com a conseqüència, a més, que la Marina no pogués saber on havien estat amagats els sants anells. L’alcalde i els seus crits tenien alguna cosa a veure amb aquella fallada del cor de l’amable monjo? Era impossible saber-ho. Potser l’ànim serè i temperat del frare no estava habituat a l’estrèpit i la sordidesa del món exterior. La jove va escriure una carta al seu pare detallant-l’hi tot, i quan aquest la va rebre la va guardar en un forat entre dos envans de fusta, per si l’alcalde arribava a entrar per qualsevol causa a casa seva, a la qual, en realitat, havia tornat després que el seu substitut hagués mort. Tot i això, la fortuna del doctor Vallejo no va durar gaire temps, perquè quan va començar a notar les primeres rampes a l’estómac va saber que ell també s’havia infectat. Ni tan sols va ser capaç d’escriure unes últimes lletres a la Marina, que va saber que havia mort moltes setmanes després, amb una carta de l’oncle que els feia sabedors del trist esdeveniment quan ella i en Franquila ja havien arribat a Portugal. S’havien instal·lat gairebé a la frontera, i en Franquila creuava el riu Miño diàriament per seguir fent les pràctiques en una farmàcia de la que fins a aquell any mateix havia estat la capital d’una de les set províncies gallegues, i que ara s’havia convertit en la vila de Tui. La Marina va plorar amb serenitat la mort del pare, i en pensar-hi el va reconèixer aquells últims mesos com un home bo i més modern i il·lustrat del que ell mateix es considerava. La va consolar que s’hagués reunit amb la seva

mare i que, havent-hi tants camins, ell n’hagués escollit un que l’havia portat a acabar la partida amb honor.

Quan finalment en Franquila va aconseguir llicenciar-se, Espanya continuava en plena lluita carlina, i a l’estiu del 1834 l’epidèmia de còlera que assolava Madrid va servir d’excusa per fer-hi una matança indiscriminada de frares, acusats d’enverinar amb aquella malaltia les aigües de la capital. La Inquisició havia estat suprimida definitivament aquell mateix any, i fins i tot es parlava ja de la creació d’una màquina que fabricava gel, fet que contradeia els principis morals i religiosos més bàsics. Alguns asseguraven que fins i tot el papa Gregori XVI havia lamentat l’existència d’aquell artefacte. Què seria el següent, fabricar sang? Els Voluntaris Reialistes van deixar d’existir com a tals, i van ar a convertirse en milícies urbanes que depenien del Ministeri de Foment, i no del de Guerra. Pel que l’abat va relatar a la Marina en una de les seves cartes, el jove Marcial, seguint amb coherència els seus principis de tradició i honor, s’havia unit a la causa carlina i l’havien matat en una de les moltes batalles en què havia combatut. La Marina va lamentar la seva mort. Els principis i les idees d’en Marcial no combregaven amb els d’ella, però almenys el jove havia estat coherent en tots els os que havia fet, i a ella i a en Franquila els havia salvat aquell dia en què quasi tot va estar a punt d’acabar a Chao da Forca. Com hauria canviat la història si ella hagués estat una bona noia del seu temps, si hagués ès el festeig del jove algutzir? Segurament, hauria estat molt més fàcil. Però tots dos s’haurien quedat a mig viure, preguntant-se com hauria estat esprémer de debò la seva vida a la terra. Ell, per no haver trobat qui l’estimés per sobre de totes les coses, i ella per oferir un afecte artificial domesticat i oblidant la seva pròpia essència. Curiosament, després de la mort d’en Marcial ni l’abat ni la neboda van tornar a parlar sobre l’alcalde ni es van preguntar quin destí li havia correspost. Potser aquesta havia estat la seva condemna, que només perdurés d’ell mateix una tirania pobletana i de cacic. En Franquila va exercir com a farmacèutic uns quants mesos durant els quals ell i la Marina, amb la Beatriz, van viure entre Madrid i Valladolid. —Saps que estic pensant que podríem intentar publicar el teu llibre de remeis?

—Oh, no diguis ximpleries. I qui el llegiria? —Molts i molt bons farmacèutics. —Ningú compraria un tractat com aquest si el signés una dona. —Per això el podríem oferir com si l’hagués escrit el teu pare. I d’aquesta manera el seu nom no cauria en l’oblit. Ella havia somrigut i jugat amb aquella idea, que en somnis ja havia imaginat quan prenia els primers apunts després de les classes a l’apotecaria. Sí, potser algun dia ho podria fer. Mentre vivien a Valladolid, la parella va rebre a casa seva, al desembre del 1835, l’Antonio Vallejo, que ja no era abat de Santo Estevo perquè no podia ser senyor d’una cosa que no li pertanyia. Al mes de novembre d’aquell any, com ell mateix havia augurat temps enrere, s’havia dut a terme la segona gran exclaustració monacal, i els monestirs d’Oseira, Celanova i Santo Estevo, entre altres centenars, havien estat tancats definitivament havent patit tota mena d’espoliacions. El regnat de la joveníssima reina Isabel II, regentat per la seva mare, Maria Cristina de Borbó, havia fet que el liberalisme, finalment, comencés a reprendre el que havia començat anys abans. —Ai, neboda. El pitjor ha estat la música. —La música? —Sí, les partitures i els llibres que encara conservàvem, també els de teoria musical... Tot s’ha perdut. També s’han emportat els llibres de l’apotecaria i els còdexs més valuosos. Saps per què agafaven els pergamins? Perquè els coetaires fabriquin petards. Bèsties ignorants! Ho han robat tot... —Diuen que expropien els monjos per donar llibertat als camperols, oncle. Perquè deixin de ser serfs amb terra, esclaus de l’Església. Ell va riure amb amargor. —Amb quantes calúmnies domestiquen el poble! No, filla, els camperols potser sí que eren serfs amb terra, però ara seran homes lliures sense terra. O potser creus que seran ells els que tindran diners per comprar les finques a les

subhastes? Les compraran els burgesos de sempre, o què et pensaves? El que ara ens roben servirà per pagar la guerra i finançar els seus exèrcits. Quina desgràcia, aquesta Espanya nostra! La Marina havia intentat consolar-lo, però fins i tot ella mateixa havia sentit una tristesa profunda en saber el destí del monestir de Santo Estevo. Allà havia après les meravelles i els miracles de les plantes, allà s’havia fet dona i havia sentit la vida que li premia les entranyes. Allà també, als boscos, s’havia enamorat, i allà descansaven per sempre el seu pare i el seu petit àngel, en qui sempre somiava. Què se’n faria, d’aquell lloc? Acabaria emat pel temps i per l’oblit, com a amb les singularitats extraordinàries que els homes no saben irar? De vegades, la Marina pensava en els nou anells màgics. Si era veritat que podien fer miracles, a ella i a en Franquila els havien abandonat, perquè el seu bebè havia nascut mort. I tampoc no havien protegit el poble de la devastació i l’horror que el pas del còlera havia suposat per a aquells boscos. Tanmateix, era veritat que, al cap d’uns centenars d’anys, el monestir havia patit la seva exclaustració definitiva només quan les relíquies no en protegien els murs. On les devia haver amagat el pare Eusebio? Segurament devien haver estat objecte de saqueig. A la Marina la va sorprendre la tranquil·litat de l’oncle davant aquella pèrdua. —No tornen les orenetes als seus nius? Els anells tornaran a casa seva. Si no te’ls haguessis emportat, ja haurien desaparegut sense remei. Tingues fe.

I la Marina va confiar. I va somiar en un altre món on podia ser lliure, i va tenir esperança en un nou començament. El seu oncle va dubtar si anar-se’n o no a les missions, però amb el patrimoni de què disposava a Valladolid i amb la pensió raonable que se suposava que rebria anualment del Govern va decidir quedar-se per veure com el món evolucionava o es destruïa. Era impossible saber-ho llavors, però les guerres carlines havien de durar fins a l’any 1840, i va acabar per imposar-se la petita Isabel II, que va abandonar les regències imposades i va ser proclamada reina tot just amb tretze anys. Ella va ser la mare d’Alfons XII, i molts la van conèixer, per cortesia de Benito Pérez Galdós, com la reina dels tristos destins. La Marina i en Franquila, a diferència de l’últim abat de Santo Estevo, van

decidir respirar un altre aire i, com deia en Franquila, «buscar el futur». —No et farà pena marxar? —És clar que sí, amor meu. Però de pena no es viu —li va dir ell, i se li va acostar fins a recolzar el front sobre el d’ella—. Caveo tibi, te’n recordes? —Caveo tibi —va repetir ella, somrient. Quan esperaven per embarcar al vaixell que els duria a Amèrica, la Marina va sospirar amb nostàlgia mentre contemplava el port atlàntic de Vigo. Va estrènyer el braç del seu home, que mirava amb la seva calma habitual cap a aquell horitzó, desconegut i llunyà. I la Marina va sentir que s’emportava a dins aquell regne de Galícia. El seu aire mariner i el seu mar blau, feréstec i fred, i els boscos i la música de l’aigua de les fonts de Santo Estevo. L’amor amagat rere els murs de pedra eterna i el xiulet del vent a les branques dels roures i els castanyers. Perquè Galícia era el misteri de les mirades antigues i sàvies; era fúria, noblesa, dolor; era color verd i era aigua. Per a la Marina, que tant havia viscut, aquell regne va ser sempre enyorança.

30

L’Amelia, feta un cabdell, semblava dormir sobre aquell llit senzill de l’humit calabós de la Casa d’Audiències. L’aire era ranci i espès. Era com si en aquell espai claustrofòbic s’haguessin emmagatzemat les velles tristeses i misèries de què ja ningú conservava cap record. Però la noia no era conscient d’on era ni de l’entumiment del cos, perquè en el seu descans obligat, conseqüència del narcòtic que li havien istrat, somiava. I en el somni veia la Marina, que caminava pel bosc. Els cabells eren més espessos i rinxolats del que els havia tingut en realitat, i els ulls més blaus i oceànics que els vertaders, però així era com l’Amelia la imaginava. La seva mare li havia fet arribar el que al seu torn l’àvia li havia explicat sobre aquella guaridora de la família tan respectada a Vigo, que si fa no fa devia ser la mare de la seva rebesàvia. «Una dona avançada al seu temps», li havia assegurat; d’ella sabia que s’havia escapat amb l’amor de la seva vida, un jove farmacèutic que es deia Franquila, amb el qual havia viscut fins a la mort. Que fins i tot deien que havien tingut un fill abans de casar-se, i que la família no sabia per què però havia mort, i que estava enterrat a Santo Estevo, una petita aldea d’Ourense on el pare de la Marina havia exercit com a metge al monestir. Un fill abans de casarse, en aquella època! Una tia àvia de l’Amelia deia que no, que sí que s’havien casat però en secret, encara que aquella possibilitat fantasiosa havia estat rebutjada per la família i diluïda després en l’oblit. L’Amelia irava el record de la Marina. Sabia que després de la seva estada a Santo Estevo havia viscut a Madrid, a Valladolid i fins i tot a Portugal, encara que semblava possible que només s’hi hagués instal·lat perquè en Franquila pogués defugir el reclutament. Qui sap si també per aquella causa, o per una altra, tots dos havien emigrat al Brasil primer i a Cuba després, bastant abans que l’emigració fos un moviment en massa a la fi del segle XIX . Allà, malgrat uns començaments durs, sabia que havien fet fortuna i unes amistats extraordinàries, perquè la família encara guardava el testament amb què

en Franquila i la Marina deixaven en llegat alguns béns a un matrimoni format per una tal Beatriz López i un tal Manuel Basanta, que s’havien assentat amb fortuna en aquelles terres americanes i que havien estat padrins del primer dels seus fills. No sabia quant de temps havia at a Amèrica aquella parella inseparable, però tenia la sensació que tot el que havien viscut havia estat tocat i respirat intensament. Deien que es tractava d’una història d’amor com cap altra, que ell respirava per ella i que tots dos bategaven en un mateix cor. L’Amelia tampoc no sabia quan havien tornat exactament a Galícia, però sí que tenia constància que ho havien fet com a gent benestant i que s’havien instal·lat a Vigo, on havien criat tres fills. Ell havia obert una farmàcia a la ciutat, just a la Porta del Sol, que havia adquirit molta popularitat perquè s’hi exposava l’original d’un llibre que havia escrit el seu sogre: era un compendi d’antics remeis monacals al qual se sumaven coneixements mèdics moderns i que, per la seva innovació, havia tingut un gran èxit en el sector. La farmacopea de Santo Estevo, signada pel senyor Mateo Vallejo, era sens dubte un treball excepcional que s’havia convertit en un clàssic, ben valorat fins i tot per apotecaries estrangeres. A la coberta, el dibuix d’una gran rosa afirmava sense paraules que allà es guardaven secrets de la matèria transmutada, de l’alquímia que aconseguia trobar l’equilibri entre la fe i la raó. Quan en Franquila va morir, deien que la Marina s’havia apagat amb ell i que, encara que s’esforçava per somriure als fills i els nets, s’escapava amb més freqüència a Santo Estevo, on havia enterrat el marit i on abans només anava una vegada a l’any per visitar el pare i el fill morts. Explicaven que s’havia tornat a posar el dol, com ja havia fet uns quants anys quan era jove, per ejar ella sola pels boscos encantats de Santo Estevo, on potser es guardava la memòria de les coses. Quan va veure pròxim el final, va demanar als fills que l’enterressin allà i els va dictar un epitafi senzill que recordés com havia estat el seu pas per aquell poble ara abandonat, i en la desolada decrepitud del qual s’intuïa encara una antiga bellesa. La Marina mateixa, en Franquila, el seu pare, fra Modesto, en Marcial, tots... tots continuaven en aquell lloc. Com et podies acomiadar d’un lloc com aquell, en el qual viure havia estat com endinsar-se en un somni? L’Amelia no sabia què era veritat i què no en aquella història familiar; suposava que generació rere generació la llegenda dels seus avantats es devia haver anat adornant. Però el que més li cridava l’atenció era l’aventura que sempre explicaven la mare i l’àvia, segons la qual la Marina i en Franquila, fugint de

gent malvada que no sabien qui era, havien marxat quan eren joves de Santo Estevo amb uns anells màgics per portar-los a un lloc segur. Però d’aquell episodi misteriós ningú en sabia res més. En el seu somni, i entre deliris endormiscats, l’Amelia va poder veure la Marina i en Franquila, jove i fort, buscant alguna cosa perduda al bosc. Ella s’havia ajupit i, en aixecar-se, ho havia fet amb una petita capseta de plata a les mans. Quan l’havia obert, la brillantor els havia enlluernat a tots dos. L’Amelia havia intentat cridar, però no n’havia tingut forces. Era com si el seu somni fos artificial, massa profund per sortir d’aquell tancament narcòtic i feixuc. Era veritat aquella història dels anells? Com era possible que la mare i l’àvia s’haguessin inventat una història com aquella? Amb el temps, l’Amelia havia anat oblidant la llegenda familiar i sense adonar-se’n l’havia guardat al bagul de la infantesa, fins que va començar a treballar al taller de restauració San Martín. Allà havia conegut en Pablo Quijano, amb qui havia arribat a mantenir una relació d’amistat extraordinària. Potser per això, quan va morir el seu xicot tres anys enrere, ell havia estat un dels seus s principals: potser per la simple proximitat, potser perquè tenia experiència a reconfortar les persones guiant-les i donant-los un recer espiritual. O potser perquè la família de l’Amelia vivia a Vigo i només es veien alguns caps de setmana, i confiaven la resta del seu temps a la feina i la soledat. Va ser aleshores quan en Quijano i l’Amelia van anar un matí a revisar l’estat d’un confessionari que hi havia abans d’entrar a la sagristia de Santo Estevo, i que la diòcesi volia restaurar per portar-lo a una altra parròquia. Allà l’Amelia havia redescobert la llegenda dels nou anells, que ja tenia pràcticament oblidada perquè, de fet, no havia tornat a aquell poblet des que era petita. Només li va costar una estona esbrinar, amb l’ajut del pare Julián, on estava enterrada la Marina. «Va ser com un somni». Oh, com li hauria agradat haver-la conegut! Sembla que en Franquila reposava al seu costat, però no constava a la làpida. Tots dos seguien plegats, i ja per sempre, sota el mateix aire secret. Els anells de què parlava la llegenda familiar devien ser, sens dubte, els dels nou bisbes: quins altres podien ser, si no? Va ser llavors quan en Quijano, molts mesos abans que en Jon Bécquer entrés en les seves vides, la va portar a la Casa d’Audiències i li va explicar, amb en Ricardo, la història dels nou anells. En efecte, en Franquila i la Marina se’ls havien emportat, però ho havien fet per ordre de l’abat, que els volia protegir de la usurpació massiva dels béns del

monacat. Tanmateix, havia at alguna cosa indeterminada que havia fet que els anells acabessin desapareixent. Era un esborrall al llibre de la història, una d’aquelles narracions que en no haver estat escrites s’acaben oblidant, perquè, a més, són plenes de secrets. Tot plegat hauria caigut en l’oblit definitiu si no arriba a ser perquè, gairebé trenta anys enrere, en Ricardo havia decidit arreglar la vella casa del metge, que era propietat seva, perquè la família de la seva dona s’animés a visitar-los a l’estiu, i així parés de queixar-se que no tenia res a fer en aquell llogarret perdut. Durant les obres de restauració van trobar un seguit de correspondència dins d’una bossa de cuir, amagada rere una paret de fusta amb doble fons. Entre les cartes n’hi havia una que la Marina havia escrit des de Portugal adreçada al seu pare. Li relatava part del que els havia at després de la seva fugida de Santo Estevo amb en Franquila, i li explicava que havien entregat els anells al pare Eusebio de l’apotecaria d’Oseira, que després s’havien amagat i al cap de poc havien sabut que l’apotecari havia mort dos dies més tard. L’alcalde Eladio Maceda havia donat ordre de crida i cerca contra ells i s’havia arribat a personar a Oseira precisament el dia que fra Eusebio «havia elevat la seva ànima a l’altíssim», de manera que, com havien pogut —i malgrat la malaltia d’en Franquila—, s’havien escapat de la vila camuflats en un carro ple de verdura. En Ricardo Maceda no podia entendre com havia estat allà amagada aquella correspondència, però, pel que sabia, l’últim metge del monestir fins a l’exclaustració havia mort allà mateix, perquè, després de la subhasta per adquirir l’habitatge, constava en la documentació que havien «hagut de ser retirats els efectes del metge del monacat, mort sobtadament per malaltia infecciosa». I aquell últim metge, ateses les dates i les indicacions de la documentació, devia ser sens dubte el pare de la Marina. Després de la seva mort, la casa havia quedat finalment buida, i només es feia venir un metge d’Ourense si calia, fins que el 1835 els monjos van ser exclaustrats. Que en Ricardo investigués què podia haver at amb aquells anells va ser el més natural, ateses les circumstàncies. No covava cap esperança real de trobarlos, i els imaginava fosos i convertits en joies per a algun burgès de l’època, però va aprofitar el seu càrrec a l’hospital provincial per inspeccionar els pots. Per si de cas. Ja n’havia revisat uns vint-i-cinc sense haver-hi trobat res més que herbes i resines fins que en va veure un que per fora hi deia Cainca. Quan el va obrir, en Ricardo hi va trobar el contingut medicinal gairebé convertit en cera, com si el pas del temps l’hagués fos. I, dins d’aquella substància indefinible van aparèixer

els anells miraculosos barrejats entre una massa resinosa i espessa. No era increïble que haguessin estat allà mateix, aliens a la importància que tenien? No portaven cap embolcall: potser se l’havia menjat el pas dels anys. El monjo que els havia amagat havia prescindit de la capseta de plata, impossible d’introduir en cap albarel, i el destí d’aquell recipient antic i sagrat ja resultava impossible de determinar. Fra Eusebio havia estat molt intel·ligent, sens dubte. En Ricardo sabia que aquella pols havia començat a deixar de fer-se servir ja una mica abans de l’època de la desamortització, i per això devia haver estat justament aquell pot l’escollit pel monjo. S’havia emprat per a hidropesies, perquè no era estrany que els pacients patissin retencions de líquids per causes variades. A en Ricardo li va resultar impossible separar netament els anells de la massa en què estaven incrustats, de manera que va decidir emportar-se el pot per fer l’operació a casa amb més tranquil·litat; de tota manera, finalment va decidir quedar-se també aquell albarel, com un trofeu insòlit i alhora com una relíquia. Després va començar progressivament la veneració secreta de les relíquies, de les quals tot el poble anava tenint coneixement. A en Ricardo, poc inclinat a permetre que aquells símbols ancestrals es veiessin subjectes als vaivens polítics de la diòcesi i a la molt probable possibilitat que se’ls emportessin de Santo Estevo, no li va ar mai pel cap entregar-los a l’Església. Que potser no els havia trobat ell? No era veritat que, evidenciant el miracle que les mateixes relíquies suposaven, havien aconseguit mantenir-se incorruptes i alienes als homes durant més de dos-cents anys? No era aquest un senyal que justificava custodiar els anells i preservar-los dels atzars de la història? L’Amelia havia respectat aquella silenciosa tradició secreta considerant que en Ricardo no feia mal a ningú. Fins i tot en Quijano, com a representant de l’Església més a mà, protegia la iniciativa amb interès. Ell també sabia que la parròquia, per manca de fidels, podia tancar les portes d’aquella petita església, i que tot depenia de qui portés les regnes en cada moment. Quan en Jon va arribar al taller interessant-se per uns quadres, l’Amelia no sabia a què es referia, perquè el pare Servando no els havia detallat gran cosa quan els havia trucat, i l’arxiver no sabia res del secret que custodiaven els veïns de Santo Estevo. Tot i això, quan l’antropòleg va explicar les seves vertaderes intencions, ella es va mirar en Quijano preguntant-se què fer o què dir, i triant el silenci com a única opció. Al capdavall, aquell Jon Bécquer només investigava el parador de

les relíquies per simple curiositat, no com a treball formal de la seva empresa de localització de peces d’art. Seria com un joc. En Quijano la va animar a quedar amb el professor i a vigilar-li els os, donant per segur que no trobaria res. No li van donar gaire importància. De fet, quan en Quijano va animar en Bécquer a visitar l’Arxiu Històric Provincial ho va fer amb ànim que s’avorrís, perquè no li constava que en un arxiu civil hi pogués trobar res d’interès; el que no s’esperava era que en Jon, d’allà, saltés a l’Arxiu Catedralici, on havia trobat aquell extraordinari document de l’inventari de la desamortització, del qual ell no tenia coneixement i que havia permès que en Bécquer pogués continuar les seves investigacions. Quan l’Amelia va començar a sentir alguna cosa per en Jon, a ser amiga seva, va començar a dubtar sobre si havia de seguir guardant aquell secret. Quan anava cap a Lugo va sentir les notícies a la ràdio del cotxe, i va saber que havien trobat un home mort a l’antic hort monacal de Santo Estevo. Li va semblar estranyíssim, i una intuïció silenciosa li va enviar un recargolament a l’estómac. Va telefonar a en Quijano, que al principi li va respondre amb evasives, però que al final li va revelar que pensava que en Ricardo, si es consideraven les últimes converses que havien tingut, en podria haver estat el responsable. El seu comportament respecte dels anells els últims mesos li havia semblat una mica obsessiu, propi de l’inici d’una decadència mental deguda a la demència. Ella havia tornat a Ourense immediatament, i, des d’allà, junts havien anat a la Casa d’Audiències en el cotxe d’en Quijano. Durant el trajecte, havien callat amb un silenci atemorit, desitjant que en Ricardo Maceda no hagués comès cap bogeria. Quan es van asseure a parlar amb l’ancià i l’home els va confessar el que havia fet, a ella la va sorprendre que en Quijano l’agafés pel braç, la portés a banda i la frenés en el seu ànim d’avisar immediatament la policia. —Espera. No ho podem fer. —Com? Com, que no podem! Això se’ns ha escapat de les mans... Potser en Jon té raó, saps? El millor seria dir on són els anells i posar fi a tot aquest misteri d’una vegada... potser sí que podrien ajudar a revitalitzar la zona. El que no permetré és que un vell a punt de morir es posi a matar gent. Ara ha estat en Comesaña, però demà pot ser algú altre. La gent parla. Aquest secret que teniu és impossible de mantenir. Que no ho veus?

—Ja veig que el professor t’ha abduït. Ja t’has tornat idiota, com tots els altres. —Què? —Què a, que t’agrada, oi? La culpa és meva, per fiar-me de tu. —Però què dius... L’Amelia, atònita, havia mirat en Quijano i hi havia intuït una gelosia visceral que fins llavors no havia vist mai, i una mena d’enuig, de bogeria als ulls, que la va espantar de veritat. En Quijano la va obligar a tornar al costat d’en Ricardo i li va explicar, en un to despectiu que no havia utilitzat mai anteriorment amb ella, que era inviable descobrir en Ricardo i encara menys desvelar on eren els anells. A ella, tota aquella llista d’arguments li semblava absurda, fins i tot delirant. Va ser en Ricardo qui li va portar un vas d’aigua, li va demanar que es tranquil·litzés i li va assegurar que ella tenia raó i que ho confessaria tot aquell mateix dia. Com havia pogut ser tan ingènua? Va beure sense pensar el que feia, presa dels nervis, i al cap de dos minuts va perdre el coneixement. —Tranquil, Quijano. Només és perquè dormi unes hores. —Que Déu ens ajudi, perquè no sé què farem. —De moment, mantenir la calma. Ja pensarem què en farem, de l’Amelia. És una bona noia, ho acabarà entenent. Ajuda’m a portar-la a baix abans que torni la Lucrecia. —I l’Elsa? —Està amb ella a Luíntra, han anat a comprar. Anem. —Però quan tornin... —Deixa-m’ho a mi. Tindré l’Amelia sedada i elles no en sabran res; no hi baixen mai, al soterrani, i els calabossos estan tan aïllats que encara que cridés dubto que algú l’arribés a sentir. —No ho sé... En Ricardo va veure el dubte als ulls d’en Quijano, que començava a sentir-se

sobreat. —Escolta. La tindrem descansant al soterrani fins que se’ns acudeixi alguna cosa. A l’Amelia li direm que es va desmaiar i que l’hem cuidat aquí el cap de setmana. En Bécquer ja deu estar a punt de marxar. Li explicarem que se n’ha tornat a Madrid. —Però si ja sap el que li vas fer a en Comesaña! La pots fer dormir, però no podràs fer que no recordi res, Ricardo. L’ancià es va mostrar inflexible, ferm i confiat. —Mira... Quan l’Amelia es desperti, li diràs que no en saps res, d’en Comesaña, que estaves equivocat; que això meu han estat desvaris de vell, que jo soc incapaç de matar una mosca, d’acord? A més, tampoc no en tindria cap prova. —Però a en Comesaña li faran l’autòpsia, i se sabrà de què va morir. —No, li faran l’autòpsia i se sabrà que el van enverinar, però no qui ho va fer. En Quijano va esbufegar, ja començava a suar. —Però quant de temps tindrem l’Amelia aquí? No podem... I la feina? El dilluns ha d’anar al taller. —Collons, Quijano. Doncs agafa-li el mòbil i envia un missatge fent-te ar per ella. I amb tot el que rebi, el mateix. Ho contestes i ja està. I a ella li diem que l’hem estat cuidant de febres, d’ansietat, del que sigui. Ah, i en Bécquer el bloqueges, per si li truca. És millor que la noia es pensi que el paio ha perdut l’interès... Fes-me cas, sé com són, les dones. —No és cap ximpleta, Ricardo. Sabrà que l’has drogat. —I què farà? No em parlarà mai més? Anirà a xerrar-ho tot a la policia? Amb quines proves? —li havia contestat, agafant aire i intentant no tossir. La freda lucidesa d’en Ricardo va impressionar en Quijano, que va acabar per obeir-lo com si l’ordre hagués arribat de Jesucrist mateix.

31

Just després que en Ricardo decidís clavar-se un tret i escampar el poc que li quedava de vida sobre la tapisseria de la sala, en Xocas va intentar reanimar en Pablo Quijano. Va procurar taponar la ferida però no se’n va sortir, i va comprovar horroritzat que l’home ja havia perdut molta sang. El jove capellà va morir en silenci i amb una expressió d’incredulitat al rostre, d’una manera que ell mateix hauria qualificat d’absurda i impensable. El sergent havia retirat la pistola a la Lucrecia i l’havia deixat sota l’atenció de l’Elsa, que, tot i que no parava de plorar, intentava consolar la seva senyora i que deixés de mirar el seu marit mort. L’agent Ramírez es va quedar a càrrec de les dues dones mentre es posava en e amb els companys de la caserna i el servei d’assistència sanitària, i el sergent i en Jon van anar a rescatar l’Amelia. Van baixar per unes amples escales de pedra i van arribar a un replà que, d’una banda, semblava donar sortida a un petit jardí posterior amb vista sobre Santo Estevo i, de l’altra, s’encaminava cap a un corredor estret i breu ple de foscor, bloquejat per una gran porta tancada amb una clau que havien deixat posada al pany. La van obrir i van seguir baixant una quantitat d’esglaons que els va semblar interminable, fins que van trobar dues portes de fusta ben gruixudes; es trobaven en un estat lamentable, però encara resistien amb fermesa amb uns grans forrellats de ferro negre. En Jon es va posar la mà a la butxaca buscant el mòbil per utilitzar-lo com a llanterna, i llavors es va adonar, emprenyant-se amb ell mateix, que se l’havia deixat a l’habitació de l’hotel. Però en Xocas sí que duia una petita llanterna que, per bé que tampoc il·luminava tant com els hauria agradat, els va oferir una mica de claror. Finalment, van trobar un interruptor en un racó del adís i el van accionar, veient que la claror que els il·luminava el camí provenia d’una bombeta nua al sostre. Van obrir la primera porta amb molta precaució i sense que en Xocas deixés d’empunyar ni un segon la seva Beretta 92, disposat a disparar si calgués. Tanmateix, allà només van trobar un soterrani humit i abandonat; el terra no estava pavimentat i hi havia unes curioses argolles a la paret, ben subjectes a una

certa alçada. A en Jon li van semblar sinistres, i durant molta estona es va preguntar quina funció concreta devien haver tingut. No era estrany que haguessin deixat aquell espai en desús, perquè era massa petit per ser una habitació, tot i que semblava suficient per servir com a celler o traster d’emergència. Era clar que, qui hagués estat tancat allà baix, a més de patir una sensació d’absoluta claustrofòbia, es devia haver sentit del tot emat per la casa, sense sortida possible. Quan van obrir la segona porta es van trobar l’Amelia arrupida al damunt d’un llit estret. Estava vestida, i tenia el cos cobert amb una manta de colors alegres que contrastava amb l’aspecte trist d’aquell vell calabós que feia pudor d’humitat i d’orina. Van intentar despertar-la però no van poder, i en Xocas va tranquil·litzar l’antropòleg assegurant-li que li semblava que estava sedada i prou. Va ser en Bécquer qui la va pujar a coll fins a la planta baixa. Va decidir que esperaria fora de la casa els reforços policials i l’ambulància, perquè el panorama de la sala era completament desolador.

Durant unes hores, Santo Estevo es va omplir amb un ball insòlit de llums i sirenes, de manera que els hostes del parador no deixaven de mirar, indiscrets, el que ava fins allà on ho permetien els cordons de seguretat de la policia judicial. Malgrat que ja havien arribat els membres de la Secció d’Investigació sota el comandament d’un tinent, era en Xocas Taboada qui explicava i assessorava, i qui, a l’ombra, dirigia les actuacions que es duien a terme. Va ser un dia molt llarg. En Jon va acabar ensorrant-se a la nit, esgotat, a l’habitació del parador. Només d’haver d’explicar a en Pascual el que havia at l’havia regirat per dins. El seu soci, com mig país, havia vist a les notícies que, en un poble perdut de Galícia, una secta havia custodiat unes relíquies mil·lenàries per tal de venerar-les. —Que no, Pascual, que no era cap secta. Eren..., no ho sé, com si en fossin els guardians, ho entens? Igual que el cas de la corona etíop, te’n recordes? Doncs aquest cas és semblant, perquè creien que en no tornar els anells custodiaven un estil de vida. —Però què dius! Que tens aquella síndrome... Com es diu? —Quina síndrome?

—És que no em surt el nom... La d’Estocolm. —Això és per als segrestats. —Ja m’entens... Vaja, tant se val. És que això no té res a veure amb el cas de la corona, no fotis. El paio la va guardar fins que va considerar que era segur tornar-la, i no va matar ningú, que és un detall important. —No va ser un crim premeditat. I podria ben ser que en Ricardo patís de demència senil o una cosa per l’estil. El pobre no tenia cura possible. —El pobre? —es va sorprendre en Pascual, veient com parlava d’un assassí—. Encara et quedarà un estrès posttraumàtic, ja ho veuràs —es va lamentar en un to preocupat—. Has de tornar a Madrid, no esperis més. Vols que et vagi a buscar? —No, no, em quedaré un parell de dies més, vull veure com està l’Amelia, se l’han emportat a l’hospital... i segurament hauré de tornar a declarar davant la Guàrdia Civil. —L’Amelia? No em fotis! Una de les boges de la secta... Veus com sí que tens la síndrome? En Jon va sospirar esgotat. —Pascual, tres persones han mort per culpa meva. L’Amelia no sabia res de l’assassinat d’en Comesaña, i quan ho va saber de seguida va voler avisar la policia. —Però sí que estava al cas de la història dels anells. —Això tant se val. Que no digués on eren va ser..., no ho sé, una mena d’homenatge a una rebesàvia seva que va fugir de Santo Estevo amb els anells per protegir-los de la desamortització. Ens ho ha explicat la Lucrecia aquesta tarda. —La Lucrecia? Qui és la Lucrecia?, la dona del que s’ha fumut el tret? —Sí. —Collons. I els anells? Els has vist?

—No, els guardava en Ricardo, i ara evidentment ja no podrà dir on els tenia amagats. —Segur que són dins la casa, quan l’escorcollin els trobaran, sens dubte. Però tu no et torturis, eh? Ni parlar-ne! Si han mort és perquè eren una colla de tarats. Tu no has matat ningú. A més, guardar aquests anells era absurd. Què era el pitjor que els podia ar? Que els exposessin en una vitrina d’un museu d’art sacre? —Els protegien dels quatre vents —va replicar en Jon amb la mirada clavada a la paret. —Els quatre què...? Jon, no m’espantis. No te’m posis a parlar com un puto templer, em sents? Mira, el que has de fer ara és dormir. Dormir! Descansa, han estat moltes emocions. Ja m’ho explicaràs tot amb detall i escriuré un article sobre el tema, segur que ens el tornen a publicar al National Geographic. En Jon va sospirar i no va dir res. En Pascual no podia saber que cadascun d’aquells vents eren els precipicis, les crueltats i els aires de fortuna de cada època, de cada història. ¿Quins aires bufarien en cadascuna de les centúries del món, contra quins dimonis i quines circumstàncies hauria de lluitar cadascú segons l’instant del temps en què havia nascut? Però en Jon, ara, sí que sabia que tots estem a mercè dels vents i que tots arribem a ser el que som segons si ens atrevim o no a caminar contra ells. I que si ens aturem a escoltar el so de l’aire podem avançar pels boscos més tenebrosos. Van ar una estona més xerrant, i al final l’antropòleg va acabar penjant el telèfon amb afecte pel seu company, però amb la sensació que el seu amic no havia entès res. Ara ell sí que comprenia què havia volgut dir en Ricardo: aquelles relíquies no tenien importància pel que valien sinó pel que significaven. Si ell no hagués aparegut en escena, aquell misteri hauria continuat ocult: era un secret inofensiu. En Ricardo, en Quijano, l’Amelia i la resta del poble no feien mal a ningú. Es limitaven a mantenir viva una flama d’esperança, un lligam a la comunitat. Era injust que haguessin mort tres persones per allò, perquè no eren traficants, ni lladres ni malfactors. Potser en Pascual tenia una mica de raó quan li deia que no s’havia de torturar, però al seu interior lluitava amb un sabor agre que el pertorbava. Era veritat que el fanatisme, potser fins i tot acompanyat d’una certa demència, havia guiat els últims os d’en Ricardo. I en aquests os havia enredat en Quijano, que

s’havia autoimposat la missió impossible de preservar el que ja estava disposat a morir. Però també era veritat que, probablement, en Ricardo no s’hauria convertit en un assassí si ell no hagués aparegut preguntant pels anells. Encara que, ah!, la missió d’aquells guardians era tan efímera... La seva supervivència era tan limitada! Era impossible conservar els costums i les tradicions perquè el món girava tot canviant constantment: així havien at les coses des del principi dels temps. Canvis, evolucions, història oblidada. En Jon va aclucar els ulls i, aquella nit, va ballar entre somnis i malsons fugint per un bosc, sense saber de qui era l’ombra que el perseguia.

Dos dies després, en Jon va anar a visitar l’Amelia a l’hospital d’Ourense. Va ser una trobada estranya, i tots dos es van sentir com desconeguts que, encara que ho fossin, sabien moltes coses l’un de l’altre. Ella li va explicar fil per randa el que sabia sobre els seus avantats, la Marina i en Franquila, i en Jon va pensar que no devia estar gens malament tenir un referent familiar tan rellevant: segur que aquella parella era un bon exemple quan necessitaves trobar empenta per tirar endavant. Potser, al principi, l’Amelia s’havia deixat portar per en Quijano a causa de la seva pròpia debilitat, sobrevinguda després de la soledat en la qual havia caigut en perdre la persona que més estimava al món. I potser ell mateix era un infeliç no per culpa del seu germà mort ni pel seu dolor fantasma, sinó per les seves pròpies obsessions i covardies. L’Amelia se’l va mirar amb tristesa. —Em sap greu. T’hauria d’haver explicat la veritat des del principi. —Tranquil·la, ara el més important és que et recuperis. Soc jo el que hauria de disculpar-se... Em sento responsable del que ha at. —No, Jon. La teva recerca era lícita. En Ricardo i en Quijano van perdre el nord, res més. —I l’Antón? —va preguntar l’antropòleg, com si fins aquell moment s’hagués oblidat del tot del que havia estat l’últim guardià del monestir—. Ho sabia?

—Sí, estava al cas de la història dels anells, però ni ell ni ningú es podia imaginar que en Ricardo hagués enverinat en Comesaña. Bé, ningú excepte en Quijano. Sempre va ser molt llest. Ja sé el que em va fer, però de debò que ell no era així... Et deus pensar que estic boja —va somriure amb amargura—, però em sembla que fins i tot el trobaré a faltar. —No, gens ni mica —va respondre en Jon, reflexiu—, et comprenc molt bé. I tu, què faràs? —Què vols dir? No t’entenc... Em sembla que demà em donaran l’alta, et refereixes a això? —No, vull dir que si continuaràs treballant al taller o te n’aniràs amb la teva família a Vigo, no ho sé... —Oh, no, de moment em quedaré aquí. Seguiré al taller. La restauració és la meva vida. El pare Servando ha vingut a veure’m aquest matí... A la diòcesi no li ha fet gens de gràcia que no hagués dit res d’això dels anells, és clar, però no m’acomiadaran. Com et pots imaginar, el pare Servando i la Blue estan al·lucinats amb tot plegat, no en sabien res de res... Però és curiós, saps? Després de tot el que ha at em sento més forta. El que ha succeït ha estat com..., no ho sé, com un revulsiu —va reconèixer. Després es va mirar en Bécquer amb intensitat—. I tu? M’imagino que te’n tornes a Madrid. —Sí, tinc un parell de coses a fer... —I l’Azrael. En Jon va riure. —Sí, d’aquest gat boig també me n’he de cuidar, però he d’anar com més aviat millor a Bèlgica. Samotracia té un nou encàrrec. L’Amelia va fer que sí, comprensiva. Tot seguit el rostre se li va il·luminar amb una expressió de curiositat. —He estat moltes vegades a punt de preguntar-t’ho, però sempre me n’oblidava... És una ximpleria. El nom de la vostra empresa... M’imagino que és per la Victòria de Samotràcia, oi?

En Jon va assentir amb un somriure, i ella en va voler saber més detalls. —I per què aquest nom? Suposo que hi ha una predilecció per l’art grec... En Jon es va encongir d’espatlles, com si ell no hagués tingut res a veure amb l’elecció. —Ho has endevinat. És cosa del meu soci, en Pascual, que és expert en art grec i romà. Diu que la Victòria de Samotràcia és l’escultura grega més bella de la història... I que si la deessa Niké era la missatgera de la victòria, no teníem cap nom millor per començar el nostre projecte. —Un bon raonament —va aprovar l’Amelia, intentant somriure. En Jon hi va estar d’acord. Es va asseure en un costat del llit i li va agafar una mà. —Et desitjo molta sort en tot, de debò. Allò sonava com el que era: un comiat. Si alguna cosa havia començat entre ells, ara s’havia fragmentat. Potser en Jon encara havia de recompondre les idees que li omplien el pensament, buidar la consciència de culpabilitat, assimilar tot el que havia viscut i aprendre a conviure amistosament amb aquella ombra que l’acompanyava, amb aquell formigueig incessant. Qui podia saber si els seus camins tornarien a creuar-se? Es van acomiadar amb una abraçada, i es van prometre que si ella viatjava a Madrid o si ell tornava a Galícia s’ho dirien, encara que tots dos van intuir que era poc probable que es tornessin a trobar durant algun temps. Quan ell ja sortia de l’habitació, es va girar, va somriure i la va mirar amb una expressió indesxifrable. —Tu també tens aquesta suavitat, aquest caliu i aquesta força. L’Amelia li va sostenir la mirada. Quan en Jon va tancar la porta i va desaparèixer de la seva vista, ella va somriure sense forces, comprenent que tota ferida i tot dolor poden arribar a perdonar-se i fondre’s amb l’oblit del temps.

32

Era d’hora. En Jon Bécquer havia quedat amb en Xocas Taboada per fer un últim cafè a la cafeteria del parador. Ara el sergent ja no duia el famós cas dels Nou Anells, com l’havia batejat la premsa, i era una altra secció superior de la Guàrdia Civil l’encarregada de l’afer. —Al final el trobaré a faltar, Jon. —I jo a vostè. —Ja s’ha acomiadat de tothom? —Sí, ahir a la nit vaig sopar amb en Germán. Em sembla que vendrà la casa i es quedarà a Pontevedra. Ens hem fet amics, la veritat. —Ho entenc. Vaig parlar amb ell quan li van prendre declaració. Sembla un home molt agradable. En Jon va assentir, i va recordar com havia estat d’emotiu el seu comiat del vell professor, a qui ja havia convidat a anar a Madrid. Era curiós, però aquell quadre del vell mariner pintat per Lugrís havia fet honor a les teories d’en Germán: si era veritat que els objectes donaven a la memòria, potser feien el mateix amb l’ànima de les persones. Aquell Leviatan sobre el qual el mariner del quadre llegia havia estat un personatge celestial que s’havia convertit en un ésser diabòlic. Havia estat això el que li havia succeït a en Ricardo, l’anterior propietari del quadre? Un home normal, un metge que tota la seva vida havia curat la gent, que just abans de morir s’havia convertit en un assassí... No resultava incongruent, pervers i tot? Al capdavall, aquells nou anells mil·lenaris eren només objectes, rareses velles i oblidades, més enllà del valor material. Però en Jon havia arribat a comprendre per què en Ricardo els havia protegit amb tanta vehemència: aquelles relíquies custodiaven la memòria del lloc, la seva essència i el seu significat. El temps, els homes i els vents de cada època s’havien encarregat d’anar esborrallant-ho tot, de difuminar la història, però ell també havia sentit a Santo Estevo que alguns objectes encara atorgaven sentit a

les coses. El jove antropòleg va sospirar, comprenent que després d’aquella aventura ja no seria mai el mateix. —Sergent, al final no m’ha explicat allò del monjo. —Quin monjo? Per concretar, dic —va contestar en Xocas mirant en Jon amb un aire obertament burleta. —El noi, l’Óscar. El que va fugir pels túnels. Li van prendre declaració, no? Sap per què va fugir de mi? —Doncs sí, i tant. El noi sabia qui era vostè, és clar. Però no pels anells, no es cregui. Als pobles ens coneixem tots, i quan arriba un foraster se sap de seguida... El cas és que quan la Rosa el va contractar, en Ricardo el va fer cridar i li va dir que no se li acudís parlar amb vostè, que li voldria fer dir coses... perilloses. —Ah. I va fugir per això? —No. Va tardar una mica, però al final va cantar. El noi es va espantar pel que estava collint. —Com? Per les flors? No ho entenc... —És clar. A veure, potser no es va fixar amb detall en el que contenia el cistell; no tan sols eren les flors, els ciclàmens, sinó també l’arrel, el tubercle. Si s’asseca o es cou és innocu per a l’home, però fresc és un verí molt potent que s’ha arribat a utilitzar com a vomitiu i com a purgant. En Ricardo li havia ordenat que en recollís i li pagava bé. Però per molt que li hagués dit que era per elaborar medicines, el noi ja intuïa que el vell no anava gaire fi, sap què vull dir? El xicot sabia el que era, de manera que es va posar nerviós i, vaja, era com si l’haguessin agafat preparant ell mateix un verí. —Collons. Al final en Ricardo estava més obsessionat amb els anells del que jo pensava. I és evident que tenia molta influència sobre el poble. —Qui paga mana. I alguns dels negocis de Luíntra eren d’ell, i ja no li dic les finques. De fet, a la Casa d’Audiències hi vam trobar uns quants verins i preparacions casolanes. A la seva dona li havia dit que eren medicinals, per al dolor que ell mateix patia, però qui sap què en pensava fer, d’allò.

En Jon es va quedar pensatiu uns segons, sorprès davant la potencial màquina de matar en què en Ricardo semblava haver-se convertit. —Però la Lucrecia no hi tenia res a veure, amb tot això, no? —No. Estava al cas d’això dels anells, és clar, però no tenia ni idea del que el seu marit li havia fet a en Comesaña. La prova més evident va ser que el defensés a vostè quan estaven a punt a liquidar-lo. —Sí, qui ho diria, la que semblava la més boja i amargada del món va resultar que era l’única normal. —Vaja, normal normal... —Amb consciència, vull dir. —Això sí —va consentir en Xocas amb un somriure càustic. En Jon el va mirar amb curiositat. —Però, sergent..., i els anells? Els han trobat? —No —va negar en Xocas amb una ganyota de disgust—, i li asseguro que hem escorcollat la casa de dalt a baix. Podria ser que els tingués una altra persona del poble... o que en Ricardo els hagués donat a en Quijano, no ho sé, perquè està clar que ell no podia anar gaire lluny. Però al pis d’en Quijano tampoc hi hem trobat res. El que sí que ha aparegut a la Casa d’Audiències és el pot d’Oseira i alguns elements litúrgics que devien pertànyer a Santo Estevo. Estaven ben tancats amb clau en un secreter del segle XIX . Però... dels anells cap rastre, res de res. En Ricardo s’ha endut el seu secret a la tomba. —Potser encara serà millor així. En Xocas va somriure. —Vagi a saber, potser d’aquí a cent anys ens visitarà un altre antropòleg tafaner

capaç de descobrir on els va guardar aquest vell boig. —Llavors ja serem morts —va replicar en Jon, amb un gest descregut i ple de desànim. —Però haurem viscut... —En Xocas va esbossar un somriure de bon perdedor, i va assenyalar amb la barbeta el claustre dels Cavallers—. I això seguirà aquí. En Jon el va mirar amb l’afecte respectuós que només es té pels bons camarades, i es va acabar aquell últim cafè gaudint de la franquesa i del bon humor de l’home que l’havia acompanyat durant gran part de tota aquella aventura. Quan es van acomiadar, en Bécquer va decidir acostar-se un últim instant al màgic claustre dels Bisbes, l’encant del qual l’havia empès a iniciar aquella investigació. Hi va trobar un grup enorme de gent assajant per a una actuació que s’havia de fer aquella mateixa nit, quan ell ja seria a casa, a Madrid, barallant-se a esgarrapades amb el petit Azrael. Algú que semblava el director va ordenar a tots els que estaven al claustre que es posessin tal com els havia indicat. Va ser llavors, veient com es repartien en l’espai, que en Jon va comprendre que es tractava d’una coral. I just quan el jove professor anava a marxar, una veu va aturar el temps. Era, sens dubte, la veu principal, un tenor que havia començat a cantar gairebé en un murmuri, i que progressivament anava fent créixer la potència de la seva entrada tot aconseguint que la veu trenqués l’aire amb una força irresistible. De seguida uns tambors i unes vint veus masculines i femenines el van començar a acompanyar i a entonar l’Hallelujah de Leonard Cohen, en una versió molt similar a la que havia cantat el grup Pentatonix, amb una força que hauria fet estremir fins i tot l’ànima del diable. Per descomptat, quan es presencia la màgia, fins i tot els més càndids saben que l’instant en qüestió no es tornarà a repetir. Per a en Jon Bécquer aquell lloc ja no era un parador. Als seus ulls, tots els detalls decoratius més actuals s’havien esvaït, i era el monestir de Santo Estevo el que cantava. Una veritat hi retrunyia, perquè ja resultava indiferent el que és amb les pedres, els racons i els amagatalls: totes les ànimes que havien estat capaces de sentir la vida allà continuaven sent-hi. Tota la fúria, la injustícia, les paraules trencades que no havien valgut mai res, els herois que havien estat oblidats. Fins i tot la Marina i en Franquila, que havien fugit del temps que els havia tocat amb aquelles

relíquies mil·lenàries. Tots cantaven el mateix Hallelujah, perquè havien respirat i espremut el temps fins al final, i perquè ja eren aliens a tots els vents contra els quals havien hagut de lluitar. En Bécquer va tocar per última vegada una de les pedres del claustre dels Bisbes fent lliscar la mà sobre la superfície rugosa, com una carícia. Es va girar i, travessant el claustre dels Cavallers, va sortir del recinte. Des del vestíbul del parador va alçar la vista i va poder veure fum sortint de la xemeneia de la Casa d’Audiències. Potser la Lucrecia cremava part de la seva amargor i algun record abans de tornar a Madrid definitivament. O potser es trobaria en Germán, que feia veure que s’havia d’afanyar perquè la seva dona morta l’esperava per dinar. En Jon va sentir com si una boira invisible plena de nostàlgia se li esquitllés per dins, i va comprendre què era la morriña de què parlaven els gallecs, perquè va intuir que tardaria a tornar. I va saber llavors, sens dubte, que deixava una part d’ell mateix en aquella fortalesa de pedra, en aquells boscos densos i plens a vessar d’ànimes que encara servien d’inspiració al vent.

Curiositats

La primera vegada que vaig visitar el monestir de Santo Estevo, que jo recordi, va ser l’any 1996. Descobrir aquella mola de pedra amagada al bosc em va suposar un instant d’estupor i sorpresa enormes. L’estat d’abandó i desolació no mostrava decrepitud sinó bellesa. La curiositat se’m va instal·lar per dins i es va anar cultivant en silenci, en la memòria. Hi vaig tornar uns quants anys més tard, amb el monacat ja convertit en parador, i vaig conèixer la llegenda dels nou anells: aleshores ja en vaig quedar encisada, per la història i per la misteriosa desaparició de les relíquies. El personatge d’en Jon Bécquer s’inspira en Arthur Brand, que avui és popularment anomenat l’Indiana Jones del món de l’art, una persona que en bona part fa de detectiu per trobar peces robades o desaparegudes. Els casos que s’esmenten en la novel·la, com els de la corona etíop, l’anell d’Oscar Wilde o l’Evangeli de Judes, per exemple, són reals, i aquest detectiu tan especial és al darrere de la seva localització. Tots els textos i les dades històriques a què faig referència a la novel·la són igualment reals, llevat de l’inventari de l’Arxiu Catedralici i de les memòries d’en Mariano Castañeda de la biblioteca d’Oseira, que vaig crear per al desenvolupament de la trama de la novel·la. La figura d’en Mariano Castañeda s’inspira en el pare Jerónimo Mariano a y Alarcón, que va prendre els hàbits a Oseira el 1824 i va morir a l’Havana el 1891. En relació amb el personatge del pare Modesto i les seves peripècies als Reales Hospitales de Madrid, com també amb la seva idea de canviar el sucre per la mel, he d’aclarir que m’he inspirat en el monjo benedictí de Santa María de Silos fra Isidoro Saracha. Igualment, quan parlo d’un historiador que va investigar el conjunt de pots d’Oseira, m’he basat en el treball de l’investigador Anselmo López Morais, que va publicar l’article «El botamen de farmacia del Hospital Provincial de Ourense».

D’altra banda, l’article de Miguel Álvarez Soaje sobre els recipients d’Oseira, publicat l’any 2016 en el número 31 de la revista Ágora do Orcellón de l’Instituto de Estudios Carballineses, és real, i a la novel·la l’he citat literalment. Per a la resta, la informació històrica també s’ajusta a la realitat; el còlera va assolar Galícia quan ho indico, per bé que no em consta que arribés mai fins a Santo Estevo. Sí que és cert, en canvi, que els quadres dels bisbes tenen claus de fusta i no de ferro, la qual cosa és extraordinària, un fet que la veritable restauradora del Centro San Martín no va saber explicar. La que he donat s’ajusta als remeis de l’època, però és fruit de la meva imaginació. La casa d’audiències i la del metge es troben allà on es descriu a la novel·la, com també el que queda dels sequeiros, els túnels d’aigua i l’inquietant Chao da Forca. En l’actualitat, la meravellosa font del claustre dels Bisbes es pot irar a la Praza do Ferro d’Ourense. El bosc dels quatre vents existeix tal com el descric, per bé que en realitat es tracta d’un lloc sense nom: el vaig batejar d’aquesta manera quan vaig descobrir el turó dels quatre vents. I encara: els matrimonis secrets van arribar a ser, a principis del segle XIX , una pràctica quasi habitual, especialment entre persones de classes socials diferents. De fet, tot just tres mesos després que Ferran VII morís, Maria Cristina de les Dues Sicílies va contraure un matrimoni d’aquesta modalitat amb un sergent de la seva guàrdia; malgrat que tenien uns quants fills en comú, va negar la relació durant molts anys. Finalment, he de confessar que la meva investigació sobre els nou anells va seguir un camí paral·lel a la del mateix Jon Bécquer, tot i que el final de les meves peripècies detectivesques va ser diferent. Qui ho sap, potser sí que vaig trobar les relíquies i vaig decidir deixar-les al seu refugi, a recer dels vents. Potser vosaltres, si us endinseu en l’espessor dels boscos de Santo Estevo, hi trobareu camins que us sorprendran.

Agraïments

Escriure aquesta història ha estat per a mi un viatge extraordinari, i he de donar les gràcies a aquestes persones: Pilar Guillén Navarro, directora de l’IML de Cantàbria a Santander, a qui he perseguit amb les meves consultes forenses habituals. Miguel Álvarez Soaje, farmacèutic de Vigo que va contribuir al projecte de restauració de l’Apotecaria del Monestir d’Oseira i que generosament va col·laborar amb mi des de la primera crida que li vaig adreçar. Miguel Ángel González García, director de l’Arxiu Històric Diocesà d’Ourense, que em va rebre i em va tractar amb generositat, facilitant-me molta documentació. A ell dec el descobriment dels quadres dels bisbes al Centro de Conservación y Restauración San Martín. Vania López, llicenciada en Belles Arts i restauradora, i Camilo Salgado, del Seminari Diocesà d’Ourense i del Centro de Restauración San Martín. En tots dos i en la seva manera de treballar em vaig inspirar per crear l’Amelia i en Pablo Quijano, perquè en la vida real les seves investigacions, visites a parròquies i funcions són similars a les dels personatges de la novel·la. Manuel Ángel García, funcionari de l’Arxiu Històric Provincial d’Ourense, que em va descobrir alguns secrets de l’Arxiu Catedralici. José Javier Suances Pereiro, arquitecte que va treballar en el projecte de restauració del Monasterio de Santo Estevo per construir l’actual parador. David González, sergent de la Guàrdia Civil de Luíntra, que va atendre amablement els meus dubtes i preguntes sobre la seva manera de treballar i la casuística local. Santiago Carrera Cal, director del Parador de Santo Estevo, i María Gimeno Munuera, responsable de Col·leccions Artístiques i Direcció de

Desenvolupament Corporatiu de Paradors. La seva col·laboració davant les meves variades qüestions i dubtes de tota mena va resultar de gran ajuda. També la d’Ana González Franco, cap de recepció del Parador de Santo Estevo, que me’n va mostrar tots els racons. Manuel Pombar, últim vigilant del monestir abans de convertir-se en parador. L’Associació Móvete por Nogueira, que va col·laborar mostrant-me camins i explicant-me la tradició oral i les llegendes locals de Santo Estevo. El meu germà Jorge, sense el qual, possiblement, un inoblidable matí de pluja no hauria arribat a conèixer el monestir d’Oseira. Yolanda Paz i Nerina Fernández, guies del monestir d’Oseira, que en diverses visites em van mostrar la història del lloc i la seva biblioteca, actualment tancada al públic. Paz Rossignoli, Cristina Naranjo i Manolo Fernández, de la Biblioteca Teatro Afundación, per la seva inestimable ajuda a l’hora de localitzar informació sobre els monestirs i les llegendes de Galícia. El meu agraïment a tot l’equip d’Ediciones Destino, per confiar en mi, amb un esment especial a Anna Soldevila i Alba Serrano per la seva paciència. Els meus amics Silvia Gómez, Lourdes Álvarez i Nacho Guisasola, lectors d’uns primers esborranys infernals, i especialment gràcies als dos últims per les rialles, les aventures i els crims fotogràfics en l’espessor de San Esteban. Gràcies infinites a la meva família i a tots els meus lectors, pel seu afecte i paciència, i per viatjar amb mi en aquesta travessia. Us penso sempre. I gràcies en especial al meu marit Aladino i al meu fill Alan, que em van acompanyar en les meves investigacions visitant biblioteques medievals, ruïnes, túnels d’aigua plens d’aranyes i boscos de llegenda. En vosaltres hi ha la màgia i el meu recer contra els vents del món.

El bosc dels quatre vents María Oruña

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Títol original: El bosque de los cuatro vientos

© María Oruña, 2020 © de la traducció: Mercè Ubach i Núria Garcia, 2020

Disseny de la coberta: Planeta Art & Disseny © de la imatge de la coberta: Roberto Pastrovicchio / Arcangel i Eve Livesey / Gettyimages

© Editorial Planeta, S.A., 2020 © Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U. Av. Diagonal, 662-664 - 08034 Barcelona

www.columnaedicions.cat

Primera edició en llibre electrònic (epub): maig del 2020

ISBN: 978-84-664-2670-1 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Realització Planeta