La Vida Dels Elfs 206p3u

Índex

Coberta Dedicatòria Naixements La petita de les Espanyes La petita de les Itàlies Arquers L'Angèle — Les fletxes negres En Gustavo — Una veu de mort Consell èlfic restringit La Maria — La llebre i el porc senglar La Leonora — Tanta llum Consell èlfic restringit L'Eugénie — Tot el temps de la guerra En Raffaele — Aquells servidors Consell èlfic restringit La Clara — Que agafi rosaris En Pietro — Un gran marxant

Consell èlfic restringit El pare François — En aquell país L'Alessandro — Els pioners Consell èlfic restringit L'André — A la terra La Teresa — Les germanes Clemente Consell èlfic restringit La Rose — Les nissagues del cel En Petrus — Un amic La meitat del Consell de les Boires Guerra L'Eugène — Tots els somnis La meitat del Consell de les Boires Agraïments i gratitud Notes Crèdits

A en Sébastien

A l’Arty, l’Elena, en Miguel, en Pierre i la Simona

NAIXEMENTS

La petita de les Espanyes

La petita ava la major part del temps lliure a les branques. Quan no sabien on trobar-la, anaven als arbres, de primer al gran faig que dominava el rafal nord i on li agradava somiar desperta observant el moviment a la granja, després al vell til·ler de l’hort darrere del petit muret de pedres fresques, i per fi, i era el més sovint a l’hivern, als roures de la coma oest del camp contigu, una mar arborada del terreny plantada amb tres espècimens com no se’n trobaven de més bonics a la zona. La petita s’amagava als arbres tot el temps que podia furtar a una vida de poble composta d’estudis, d’àpats i de misses, i de vegades hi convidava alguns companys que es meravellaven de les plataformes lleugeres que ella hi havia disposat i aven allà els dies xerrant i rient.

Un vespre que ella era sobre una branca baixa del roure del mig, mentre la coma s’omplia d’ombres i sabia que estaven a punt de venir-la a buscar per tornar a l’escalfor, va preferir fer drecera pel prat i anar a saludar les ovelles del veí. Va marxar enmig de la broma naixent. Coneixia cada tou d’herba en un perímetre que anava des dels contraforts de la granja del seu pare fins al llindar de la del Marcelot; hauria pogut tancar els ulls i guiar-se com si fossin estrelles amb els bonys dels camps, els joncs dels rierols, les pedres dels camins i les inclinacions dels pendents suaus; en comptes d’això, i per una raó especial, els va obrir de bat a bat. Algú caminava enmig de la broma a penes a uns centímetres, i aquesta presència li provocava un pessic estrany al cor, com si l’òrgan s’embolcallés sobre ell mateix tot portant-li curioses imatges —va veure un cavall blanc en un sotabosc rogenc i un camí pavimentat amb pedres negres que lluïen sota l’alta frondositat.

Cal dir com era ella el dia d’aquell esdeveniment notable. Els sis adults que vivien a la granja —el pare, la mare, dues besties i dues cosines llunyanes— l’adoraven. Hi havia en ella un encant que no s’assemblava al que es veu en els nens les primeres hores dels quals han estat clements, aquesta mena de gràcia

sorgida d’una bona barreja d’ignorància i de felicitat, no, era més aviat un halo irisat que es veia quan ella es movia i que els esperits forjats a les pastures i als boscos comparaven amb les vibracions dels grans arbres. Només la tieta més vella, gràcies a una inclinació suplementària pel que no té explicació, pensava que hi havia alguna cosa màgica a l’interior de la petita, però allò que tenien per segur és que es movia d’una manera inhabitual per a una nena tan petita, tot arrossegant amb ella una mica de la invisibilitat i de la tremolor de l’aire, com fan les libèl·lules o les branques al vent. A banda d’això, era molt morena i molt eixerida, una mica prima però amb molta elegància; els ulls com dues obsidianes resplendents; la pell mat, gairebé de mestissa; una vermellor que formava un cercle dalt dels pòmuls, una mica eslaus; els llavis amb la vora molt marcada i del color de la sang fresca. Una bellesa. I quin caràcter! Sempre corrent a través dels camps, llançant-se sobre la gespa i quedant-se mirant l’enorme cel, travessant el rierol amb els peus nus, fins i tot a l’hivern, per sentir-ne la frescor o la mossegada, i narrant a tothom amb la seriositat d’un bisbe les grans i petites gestes dels seus dies allà a fora. Amb això, una lleugera tristesa, com la de les ànimes la intel·ligència de les quals sobrea la seva percepció i que, mitjançant uns quants indicis que són pertot arreu, fins i tot als llocs arrecerats, encara que molt pobres, on ella havia crescut, ja pressenten les tragèdies del món. Així, aquesta jove branca ardent i secreta va sentir a prop seu dins de la broma de les cinc la presència d’un ésser invisible, del qual ella sabia, amb més seguretat que la del capellà que predicava l’existència de Déu Nostre Senyor, que era alhora amistós i sobrenatural. Per tant, no va tenir-ne por. En comptes d’això, es va desviar de la direcció que havia decidit just abans, la de les ovelles.

Alguna cosa li va agafar la mà. Era com si haguessin entortolligat una ampla urpa dins d’una madeixa flexible i tèbia que fes una pinça suau dins de la qual la seva pròpia mà s’ofegava, però cap home hauria pogut tenir aquella encaixada de palmell, de la qual, a través del cabdell sedós, ella sentia els clots i els plens a la manera d’una pota de porc senglar gegant. En aquell instant, van tombar a l’esquerra, gairebé en angle recte, i ella va entendre que es dirigien cap al petit bosc tot envoltant les ovelles i la granja del Marcelot. Allà hi havia un guaret ple d’una bella herba atapeïda i humida que pujava fent un pendent suau i arribava tot seguit al turó mitjançant un pas en ziga-zaga, fins a desembocar en un bonic bosc de pollancres que era ple a vessar de maduixes i de vincapervinques que formaven una catifa, i sobre el qual, encara feia poc, cada família tenia drets i tallava la llenya que li corresponia així que queia la primera neu; ai las, aquella

època ja ha at, però no en parlarem avui, per pena o per oblit, i perquè a aquestes hores la petita corre davant del seu destí tot agarrant ben premuda una pota de porc senglar gegant. Aquell vespre pertanyia a una tardor com feia temps que no se n’havia vist de tan clement. Havien ajornat posar les pomes i les peres a arrugar sobre els reixats de fusta del celler i plovien durant tot el dia insectes borratxos d’un gran reserva. I a més hi havia en l’aire una mena de llangor, un sospir mandrós, una tranquil·la certitud que les coses no acabarien mai, i si els homes treballaven com els era costum, sense descans i sense queixes, gaudirien en secret d’aquella tardor interminable que els deia que no s’oblidessin d’estimar.

Tanmateix, aquí tenim la petita dirigint-se a la clariana del bosc de l’est i es produeix de nou un esdeveniment inesperat. Comença a nevar. Comença a nevar tot d’una, i no amb aquells flocs tímids que deixen anar pelussa al cel gris i a penes fan com si es deixessin caure a terra, no, comença a nevar amb uns flocs densos, grossos com brots de magnòlia, i que s’amunteguen l’un damunt de l’altre per formar una pantalla ben opaca. Al poble, cap a les sis, tothom es va quedar sorprès: el pare que tallava llenya vestit amb una simple camisa de dril, el Marcelot que deixondia la canilla per la zona de l’estany, la Jeannette que pastava el pa, i altres que, durant aquella fi de tardor com un somni de la felicitat perduda, s’ocupaven, anaven i venien amb el cuir, la farina i la palla; sí, tots havien quedat parats i ara tancaven les baldes a les portes dels estables, feien tornar les ovelles i els gossos, i es disposaven a allò que fa gairebé tant de bé com la bella lassitud de la tardor: a la primera vetllada a la vora de la llar quan a fora neva d’una manera endimoniada. Es preparaven i pensaven. Pensaven, els que se’n recordaven, en un vespre de tardor de feia deu anys quan la neu havia caigut de sobte com si el cel s’esmicolés tot d’una en flocs immaculats. I sobretot pensaven en la granja de la petita, on acabaven de descobrir que ella no hi era i el pare s’havia encasquetat la seva gorra de pell i una jaqueta de caça que feia pudor de naftalina a cent metres. —Que no ens la vinguin a prendre —va mormolar abans de desaparèixer enmig de la nit.

Va picar a les portes de les cases del poble on hi havia altres grangers, el mestre albarder, l’alcalde (que també era el cap dels peons municipals), el guardabosc i uns quants homes més. Pertot arreu, només va tenir una cosa a dir: falta la petitona, abans de marxar de nou cap a la porta següent, i darrere seu l’home demanava a crits la jaqueta o el gavany dels freds més crus, s’abillava i s’enfonsava dins de la tempesta cap a la propera casa. Se’n van aplegar així quinze a cal Marcelot, la dona del qual ja havia preparat una paellada de cansalada i una gerra de vi calent. S’ho van cruspir tot plegat en deu minuts entretallats per instruccions de batalla que no eren tan diferents de les que es donaven els matins de cacera, amb l’excepció que el trajecte dels porcs senglars no era cap misteri, mentre que la petita era més imprevisible que un follet. El pare, senzillament, com tots els altres, tenia la seva idea, perquè no creuen en les coincidències en aquelles contrades on Déu Nostre Senyor i la llegenda fan una bona parella i on se sospita que tenen cops amagats que l’home de la ciutat fa temps que ha oblidat. A casa nostra, ja ho veieu, molt rarament s’apel·la a la raó per al rescat dels nàufrags, sinó més aviat a l’ull, al peu, a la intuïció i a la perseverança, i és el que feien aquell vespre perquè es recordaven d’una nit semblant justament deu anys abans en què havien pujat fins al pas de la muntanya buscant algú el rastre del qual portava directament a la clariana del bosc de l’est. Tot i això, el pare temia per sobre de tot que, un cop arribats allà dalt, els nois no poguessin fer més que esbatanar els ulls, persignar-se i acotar el cap exactament igual que havien fet quan el rastre s’havia acabat bruscament al centre del cercle i s’havien trobat contemplant una neu llisa com la pell d’un nadó i un lloc verge i mut per on ningú, tots els caçadors ho haurien pogut jurar, havia at des de feia dos dies.

Deixem-los pujar enmig de la tempesta.

La petita, al seu torn, ha arribat a la clariana. Neva. No té fred. El qui l’ha duta aquí parla amb ella. És un cavall blanc gros i bonic el pelatge del qual fumeja en el vespre i difon una boira clara en totes les direccions del món —cap a l’oest, on blaveja el massís del Morvan; cap a l’est, on van segar sense una pluja; cap al nord, on es desplega la planúria; i cap al sud, on els homes a penes han començat la pujada amb la neu fins a mitja cuixa i el cor esmicolat d’angoixa. Sí, un cavall blanc gros i bonic amb braços i cames, i també esperons, i que ni és cavall, ni

home, ni porc senglar sinó una síntesi de tots tres, encara que sense parts acoblades —el cap del cavall es transforma per moments en el d’un home al mateix temps que el cos s’allarga i s’adorna amb cascs que es retracten en potes de porcell i després creixen fins a convertir-se en les d’un porc senglar, i això continua indefinidament i la petita assisteix amb recolliment a aquesta dansa de les essències que es criden i es barregen traçant els os del saber i de la fe. Ell li parla suaument i la boira es transforma. Llavors ella ho veu. No entén el que diu però veu un vespre de neu com aquell, al mateix poble on ella té la seva granja i sobre l’escalinata hi ha una forma blanca posada sobre la blancor de la neu. I aquella forma és ella.

No hi ha una ànima que no se’n recordi cada cop que es creua amb aquesta petita vibrant com un pollet la vida pura de la qual se sent palpitar fins a dins de l’espatlla i el cor. Va ser la tieta Angèle qui, en el moment d’anar a tancar les gallines, havia trobat la desgraciada, que la mirava amb el seu petit rostre ambrat dominat per uns ulls negres tan visiblement humans que ella es va quedar allà, amb el peu a l’aire, abans de refer-se i de cridar una criatura en plena nit! i després agafar-la en braços per portar-la a dins, aquella petita, a recer dels flocs quan encara nevava com una mala cosa. Una mica més tard, aquella nit, la tieta va declarar: m’ha semblat que Déu Nostre Senyor em parlava, i després va callar amb la sensació confusa que era impossible dir el capgirament de les voltes de la Terra que havia tingut lloc arran del descobriment del nadó dins dels seus bolquers blancs, la fissió enlluernadora de les possibilitats en camins desconeguts que rugien enmig de la nit de neu mentre es retractaven i es contreien els espais i els temps —però almenys ella ho havia sentit i encomanava a Déu Nostre Senyor la cura de comprendre-ho.

Una hora després que l’Angèle hagués descobert la petita, la granja era plena de vilatans reunits en consell i el camp ple d’homes que seguien un rastre. Resseguien els os solitaris que sortien de la granja i pujaven cap al bosc de l’est enfonsant-se a penes en una neu en la qual, tanmateix, tothom s’estacava fins al maluc. La resta ja se sap: un cop arribats a la clariana, van abandonar la batuda i van tornar al poble llastats per una tristesa pregona. —Tant de bo... —va dir el pare.

Ningú no en digué res més, però tothom va pensar en la infortunada que, potser; i es van persignar. La petita observava tot allò des del fons d’uns bolquers de batista fina, amb unes puntes de randa d’una manufactura desconeguda a la zona, on hi havia brodada una creu que va escalfar el cor de les avietes i dues paraules en una llengua desconeguda que els van espantar força. Dues paraules sobre les quals l’atenció de tothom es va concentrar en va fins que va arribar el Jeannot, l’encarregat de correus, que, per les circumstàncies de la guerra, aquella de la qual vint-i-un homes del poble no havien tornat i per la qual tenien un monument davant de l’ajuntament i de l’església, havia anat en uns altres temps molt avall endins del territori que es deia Europa —el qual no tenia altra localització, en l’esperit dels salvadors, que la de les taques roses, blaves, verdes i vermelles del mapa de la sala comunal, perquè, què és Europa quan unes fronteres estrictes separen uns pobles que només es troben a tres llegües d’uns altres? Tanmateix, el Jeannot, que acabava d’arribar tot cobert de flocs i a qui la mare havia servit el cafè de sempre amb un raig generós d’aiguardent, va mirar la inscripció brodada al cotó setinat i va dir: —Òndia, això és espanyol. —N’estàs segur? —va preguntar el pare. El mosso va acotar vigorosament un nas tot embriagat d’aiguardent. —I què vol dir? —va preguntar de nou el pare. —Com ho puc saber? —va respondre el Jeannot, que no parlava el bàrbar. Tothom va acotar el cap i va digerir la notícia amb l’ajuda d’una nova ronda d’aiguardent. Així doncs, era una petita que venia de les Espanyes? Ves quina cosa. Mentrestant, les dones, que no bevien, havien anat a buscar la Lucette, que havia parit i llavors alletava dos petitons niats contra dos pits tan blancs com la neu de fora, i tothom mirava sense un gram de malícia aquells dos pits bells com pans de sucre i que també feien venir ganes d’engolir, tot sentint que una mena de pau s’instal·lava al món perquè tenien allà dos petits penjats d’unes mamelles nutrícies. Després d’haver ben mamat, la petita va fer un bonic rotet, rodó com

una bala i tan sonor com un campanar, i tots van esclatar a riure i es van donar copets fraternals a l’espatlla. Es van relaxar, la Lucette es va cordar de nou la brusa i les dones van servir paté de llebre untat en llesques gruixudes de pa escalfades amb greix d’oca perquè elles sabien que era la debilitat del senyor capellà i a elles se’ls havia ficat al cap conservar la senyoreta en una casa cristiana. A més, allò no va causar els problemes que tindrien en un altre lloc si una petita hispànica anés a raure d’aquella manera a l’escalinata d’un quídam. —Doncs bé —va dir el pare—, em sembla que la petita és a casa seva —i va mirar la mare, que li va somriure. Va mirar cadascun dels convidats, la mirada tipa dels quals es recreava en els nadons instal·lats sobre una manta al costat de la gran estufa, i va mirar per fi el senyor capellà, que, aureolat de paté de llebre i de greix d’oca, es va aixecar i es va acostar a l’estufa. Tothom es va aixecar. No repetirem aquí una benedicció de capellà de poble; tot aquell llatí, quan els hauria agradat saber una mica d’espanyol, ens confondria massa. Però es van aixecar, el capellà va beneir la petita i cadascú va saber que la nit de neu era una nit de gràcia. Es recordaven del relat d’un ancià que els havia parlat d’una glaçada per morir-se de por tant com de fred quan es trobaven a la darrera campanya, de la qual sortirien victoriosos i condemnats per sempre pel record dels seus morts —la darrera campanya mentre les columnes avançaven enmig d’un capvespre lunar on ell mateix ja no sabia si els camins de la seva infantesa havien existit mai, i aquell avellaner del revolt, i els eixams de Sant Joan, no, ja no en sabia res, i tots els homes igual que ell, perquè feia tant de fred, allà, tant de fred... Ningú no es pot imaginar el que va ser aquell destí. Però a l’alba, després d’una nit de desgràcia en què el fred derrotava els valents que l’enemic no havia sabut abatre, de sobte s’havia posat a nevar i aquella neu... aquella neu era la redempció del món perquè ja no gelaria sobre les divisions i aviat sentirien al front la tebiesa insigne i miraculosa dels flocs del desglaç.

La petita no tenia fred, no pas més que els soldats de la darrera campanya o els tipus que havien arribat a la clariana i, quiets com gossos d’atura, contemplaven l’escena. Més tard, no es recordaran amb claredat del que veuen tan netament com a plena llum del dia i a totes les preguntes contestaran amb el to vague del que busca dintre seu un record embullat. La major part del temps diran només:

—Hi havia la petitona enmig d’una fotuda tempesta, però era ben viva i ben calenta i xerrava amb un animal que va marxar després. —Quin animal? —preguntaran les dones. —Ah, un animal —respondran. I com que som al país on Déu Nostre Senyor i la llegenda, etc., s’atindran a aquesta resposta i simplement continuaran tenint cura de la criatura com si fos el Sant Sepulcre. Un animal singularment humà, tal com tothom ho percebia en mirar unes ones tan visibles com la matèria arremolinant-se al voltant de la petita, i era un espectacle desconegut que els provocava un curiós calfred, com si la vida de sobte s’obrís en dos i per fi es pogués mirar a dins. Però, què es veu a dins de la vida? S’hi veuen arbres, fusta, neu, potser un pont, i paisatges que en sense que l’ull els pugui retenir. S’hi veu el treball i la brisa, les estacions i les penes, i cadascú hi veu un quadre que només pertany al seu cor, una corretja de cuir en una capsa de llauna, un racó de camp on hi ha legions d’arços, el rostre arrugat d’una dona estimada i el somriure de la petita contant una història de granotes. Després ja no s’hi veu res. Els homes recordaran que el món va caure de nou dempeus amb una deflagració que va deixar tothom bocabadat —després de la qual cosa van veure que la clariana estava neta de boira, que nevava com si s’haguessin d’ofegar i que la petita era dreta tota sola al centre del cercle, on no hi havia altres empremtes que les seves. Llavors tothom va baixar de nou fins a la granja, on van instal·lar la criatura davant d’un bol de llet bullent i on els homes es van alliberar a tota pressa dels fusells perquè allà hi havia un fricassé de bolets amb paté de morro i deu ampolles de vi de criança. Aquesta és la història de la nena que tenia ben agarrada una pota de porc senglar gegant. A dir veritat, ningú sabria explicar-ne ben bé el sentit. Però cal dir encara una cosa: les dues paraules que hi havia brodades al revers de la batista blanca en un bell espanyol sense complement ni lògica, i de l’existència de les quals la petita s’assabentarà quan ja haurà abandonat el poble i engegat les maniobres del destí —i abans d’això cal dir també una altra cosa: tot ésser humà té el dret de conèixer el secret del seu naixement. Així és com preguem a les nostres esglésies i als nostres boscos i marxem a córrer món perquè hem nascut enmig d’una nit de neu i hem heretat dues paraules que vénen de les Espanyes.

Mantendré siempre.

La petita de les Itàlies

Els que no saben llegir entre les línies de l’existència només retindran que la petita havia crescut en un poble perdut dels Abruços, amb un capellà de poble i la seva vella minyona analfabeta.

La residència del pare Centi era un edifici alt que, per sota del celler, tenia un jardí de pruneres on estenien la roba a les hores de fresca perquè s’eixugués durant molt de temps amb el vent de les muntanyes. Es trobava a mitja altura del poble, que pujava recte cap al cel de manera que els carrers s’entortolligaven al voltant del turó com els fils d’un cabdell premut on haguessin posat una església, un alberg i la pedra que calgués per arrecerar seixanta ànimes. Després d’haver corregut a fora durant tot el dia, la Clara no tornava mai a casa sense travessar l’horta on pregava als esperits del recinte que la preparessin per tornar dins dels murs. Llavors acudia a les cuines, una sala llarga augmentada per un rebost que feia olor de pruna, de pot vell de confitura i de la noble pols dels cellers. De l’alba al crepuscle, la vella minyona hi contava les seves històries. Al capellà, ella li havia dit que les havia après de la seva àvia; a la Clara, però, que els esperits del Sasso les hi xiuxiuejaven mentre dormia, i la petita coneixia la versemblança de la confidència perquè havia sentit els relats d’en Paolo, que ell mateix recollia dels genis de les pastures muntanyenques. Però ella només en valorava les figures i els trucs pel vellut i el cant de la veu de la contadora, ja que aquella dona gastada que només dues paraules salvaven de l’analfabetisme —tan sols sabia escriure el seu nom i el del seu poble, i a missa, no llegia les oracions sinó que les recitava de memòria— tenia una dicció que contrastava amb la modèstia d’aquella parròquia remota dels escarpaments del Sasso i, de fet, cal imaginar-se què era la part muntanyosa dels Abruços d’aquella època on vivien els protectors de la Clara: vuit mesos de neu entretallats per tempestes sobre els massissos atrapats entre dues mars on no era infreqüent que es veiessin alguns flocs de neu a l’estiu. I a això s’hi afegia una autèntica pobresa, la dels països on no es fa altra cosa que conrear la terra i criar ramats que es porten a l’estiu fins al punt més alt dels vessants. Poca gent, per tant, i encara menys sota la neu quan

tothom ha marxat a acompanyar els animals sota el sol de Pulla. Queden al poble pagesos que treballen de valent i que conreen aquestes llenties fosques que només creixen en un sòl pobre, i dones valeroses que durant el fred s’ocupen dels nens, de les devocions i de les granges. Però si vent i neu esculpeixen la gent d’aquestes terres en arestes de roca dura, també estan modelats per la poesia dels seus paisatges, que fa que els pastors componguin rimes enmig de les boires glaçades de les pastures i les tempestes pareixin llogarets suspesos al llenç del cel. Per tant, l’anciana, que havia at la vida entre els murs d’un poble endarrerit, tenia en la veu una seda que li venia dels fastos dels seus paisatges. La petita n’estava segura: era el timbre d’aquella veu el que l’havia despertada al món, encara que li asseguressin que llavors ella no era més que una lactant afamada a l’esglaó més alt de l’escalinata de l’església. Però la Clara no dubtava de la seva fe. Hi havia un gran buit de sensacions, una absència fistonada de blancor i de vent; i hi havia la cascada melodiosa que trasava el no-res i que ella trobava de nou cada matí quan la vella minyona li deia el bon dia. De fet, la petita havia après italià a una velocitat de miracle, però allò que deixava rere seu un perfum de prodigi, en Paolo el pastor ho havia entès de manera diferent i, a la callada, un vespre de vetlla, li havia xiuxiuejat: és la música, oi, petita? És la música el que sents? A la qual cosa, alçant cap a ell els seus ulls tan blaus com els torrents de la glacera, ella havia respost amb una mirada en la qual cantaven els àngels del misteri. I la vida discorria als rostos del Sasso amb la lentitud i la intensitat de les contrades on tot requereix esforç i pren igualment el seu temps, en el transcurs d’aquest somni antiquat on els homes van conèixer entrellaçades la llangor i l’aspror del món. Treballaven molt, pregaven molt més i protegien una petita que parlava com si cantés i sabia xerrar amb els esperits dels penyals i de les comes. Un capvespre de juny van trucar a la porta de la parròquia i dos homes van entrar a les cuines tot eixugant-se el front. Un d’ells era el germà petit del capellà, l’altre el carreter que havia conduït des de L’Aquila el gran remolc de dos cavalls on es veia una forma massissa coberta de mantes i de cingles. La Clara havia seguit amb la mirada el seguici que avançava per la carretera del nord mentre ella, després de dinar, era al repetjó per sobre del poble, des d’on es podia abastar la vista de les dues valls al mateix temps que, en dies clars, Pescara i el mar. Quan estaven a punt d’assolir la darrera pujada, havia baixat els pendents i havia arribat a la parròquia amb el rostre il·luminat d’amor. Els dos homes havien deixat la carreta davant del pòrtic de l’església i havien grimpat fins al

jardí de pruneres, on els havien besat i havien trascolat un got de vi blanc fresc i dolç que se servia els dies de calor, al qual havien afegit unes quantes vitualles reconstituents; després, deixant per a més tard el sopar, s’havien torcat la boca amb el revés de la màniga i havien tornat a l’església on esperava el pare Centi. Havia calgut el reforç de dos homes més per instal·lar la gran forma dins de la nau i intentar alliberar-la dels seus lligams, mentre el poble començava a estendre’s pels bancs de la petita església i hi havia en l’aire una dolçor que coincidia amb l’arribada d’aquell llegat inesperat de la ciutat. Però la Clara s’havia fet enrere, immòbil i muda, sota l’ombra d’una columna. Aquella hora era la seva hora, ho sabia per allò que havia sentit en el moment en què havia descobert el punt que es movia a la carretera del nord, i si la vella minyona li havia descobert al rostre una exaltació de noucasada, era perquè se sentia al llindar d’unes bodes familiars i estranyes. Quan van deslligar la darrera cingla i per fi es va poder veure l’objecte, hi va haver un murmuri de satisfacció seguit per una salva d’aplaudiments, perquè era un piano bonic, negre i tan polit com un còdol, i gairebé sense rascades, malgrat que ja havia viatjat i viscut molt.

Aquesta n’era la història: el pare Centi provenia d’una família benestant de L’Aquila la descendència de la qual s’estava marcint perquè ell s’havia fet capellà, dos germans seus havien mort prematurament i el tercer, l’Alessandro, que expiava a ca la seva tieta les sotragades d’una vida dissoluta a Roma, mai no s’havia decidit a prendre dona. El pare dels dos germans havia mort abans de la guerra, i havia deixat a la seva vídua un contingent inesperat de deutes i una mansió massa senyorial per a la dona pobra en què s’havia convertit d’un dia per l’altre. Quan els creditors van acabar de trucar a la seva porta després que ella hagués venut tots els seus béns, es va retirar al mateix convent on va morir uns anys més tard, molt abans que la Clara arribés al poble. Ara bé, en el moment d’abandonar la vida secular en benefici de la reclusió definitiva al convent, havia manat portar a ca la seva germana, una solterona que vivia a prop de les muralles, l’únic vestigi de la seva glòria ada que havia conservat malgrat els voltors, i li havia demanat que en tingués cura per als néts que potser vindrien en aquest món. Jo no els coneixeré, però el rebran de mi, i ara marxo i et desitjo una bona vida, havia transcrit fidelment la tieta al seu testament, llegant el piano a aquell dels seus nebots que tingués descendència el dia que ella morís, tot afegint: feu com ella volia. Cosa que el notari, que havia tingut notícies de l’arribada d’una òrfena a la parròquia, havia pensat acomplir pregant a l’Alessandro que escortés l’herència fins a l’habitatge del seu germà. Com que el

piano havia romàs al graner durant la guerra sense que ningú tingués la pensada de baixar-lo després, el mateix notari va avisar per carta que caldria afinar-lo quan arribés, a la qual cosa el capellà va respondre que l’afinador, que un cop l’any feia la ronda pels pobles dels voltants, havia rebut la petició de fer marrada fins al poble durant els primers dies de l’estiu.

I contemplaven el bell piano, que brillava sota els vitralls, i reien, comentaven i es deixaven portar per l’alegria d’aquell esplèndid capvespre de la fi de la primavera. Però la Clara callava. Ja havia sentit tocar l’orgue als serveis funeraris de l’església veïna, on la vella beata que tocava les peces litúrgiques era tan dura d’oïda com mediocre en música —i cal dir que els acords que tocava simultàniament sense sentir-los probablement tampoc no eren memorables. La Clara preferia cent vegades més la melopea que en Paolo arrencava a la seva flauta de muntanya i que ella considerava més acurada i més poderosa que els terrabastalls de l’orgue dedicats a la glòria de l’Altíssim. Ara bé, quan havia albirat la carreta més avall de les ziga-zagues de la llarga carretera, el cor li havia fet un bot d’una manera que anunciava un esdeveniment extraordinari. Ara que l’objecte era davant seu, la sensació creixia vertiginosament i la Clara es preguntava com podria ar l’espera, ja que havien dit, per a disgust dels que haurien desitjat una bestreta d’aquells plaers, que no es tocaria l’instrument abans que l’afinessin. Però respectaven el decret del pastor d’ànimes i en comptes d’això es preparaven per a una vetllada ben maca assaborint el vi sota la clemència de les estrelles.

Al capdavall, va ser esplèndida. Havien parat taula sota les pruneres de l’hort i havien convidat a sopar els vells amics de l’Alessandro. Havia estat molt guapo, a la seva època, i encara es veien sota els estralls del temps i dels excessos d’antany la finesa dels trets i el modelatge altiu del rostre. Encara més, parlava italià amb una igualtat de to que no en reduïa la melodia, i sempre contava històries amb dones molt belles i tardes infinites en què es fuma sota el rafal tot conversant amb poetes i erudits. Aquell vespre, havia començat un relat que tenia lloc en uns salons perfumats on s’oferien cigars fins i licors daurats, el sentit del qual la Clara no entenia, de tant com li’n resultaven, de desconeguts, els decorats i els costums. Però en el moment que estava a punt d’abordar el relat d’una cosa misteriosa anomenada concert, la vella minyona el va interrompre

dient: Sandro, al vino ci pensi tu? I l’home afable, tota la vida del qual havia quedat cremada en uns pocs anys de joventut incandescent i fastuosa, va marxar al celler a buscar unes quantes ampolles que va obrir amb la mateixa elegància que havia emprat per fer-se malbé la vida i, als llavis, el mateix somriure que sempre havia oposat al desastre. Llavors, sota els raigs amb què una lluna càlida inflamava en trossos robats a la foscor la taula del sopar a la parròquia, va ser durant un instant el jove resplendent del at. Després les cendres de la nit van recobrir l’expressió que havia deixat tothom bocabadat. Al lluny, es veien unes llums penjades al buit i sabien que uns altres vessaven el vi de l’estiu donant gràcies al Senyor per l’ofrena del crepuscle tebi. Hi havia roselles noves per tota la muntanya, i una petita més rossa que les herbetes, a la qual el capellà ensenyaria aviat a tocar el piano com es fa amb les senyoretes de la capital. Ah... pausa i respiració en la incessant roda dels treballs del camp... aquella nit era una gran nit i aquí ho sabien.

L’Alessandro Centi va romandre a la parròquia els dies següents a l’arribada del piano i va ser ell qui va rebre l’afinador durant les primeres calors de l’estiu. La Clara va seguir els dos homes fins a l’església i va mirar en silenci l’home que desempacava les seves eines. Els primers cops a les tecles desacordades li van fer l’efecte conjunt d’una fulla esmolada i d’un esvaniment voluptuós, i l’Alessandro i l’afinador xerraven i feien broma mentre la vida d’ella es capgirava amb els temptejos de l’ivori i del feltre. Llavors l’Alessandro va seure davant del teclat, va posar davant seu una partitura i va tocar bastant bé, malgrat els anys de desentrenament. A la fi del fragment, la Clara va venir al seu costat i, assenyalant-li la partitura amb el dit, li va fer un senyal perquè és les pàgines. Ell li somrigué divertit, però alguna cosa a la seva mirada el va colpir i va ar les pàgines com ella li havia demanat. Les va ar lentament, una rere l’altra, llavors va tornar a començar des de l’inici. Quan va acabar, ella va dir: toca una altra vegada, i va tocar un cop més el fragment. Després, ningú no va parlar. L’Alessandro es va aixecar i va marxar a buscar a la sagristia un coixí vermell ben gros que va col·locar sobre el tamboret de vellut. Vols tocar?, va preguntar, i tenia la veu ronca.

Les mans de la petita eren fines i elegants, més aviat amples per a una criatura que tot just havia fet deu anys al novembre, i extremament àgils. Les va mantenir

per sobre de les tecles com calia per començar el fragment, però les va deixar en suspens durant un instant en el qual els homes van tenir la sensació que un vent inefable bufava per l’espai de la nau. Llavors les va col·locar. Aleshores una tempesta va escombrar l’església, una autèntica tempesta que va fer que els fulls sortissin volant i que va rugir com una onada que puja i torna a caure sobre les roques. Finalment, l’onada va ar i la petita va tocar.

Va tocar lentament, sense mirar-se les mans i sense equivocar-se ni una vegada. L’Alessandro va ar-li les pàgines de la partitura i ella va continuar tocant amb la mateixa inexorable perfecció, a la mateixa velocitat i amb la mateixa justesa, fins que es va fer el silenci a l’església transfigurada.

—Llegeixes el que toques? —va preguntar l’Alessandro després d’una bona estona. Ella va respondre: —Miro. —Pots tocar sense mirar? Ella va acotar el cap. —Només mires per aprendre? Va acotar de nou el cap i es van mirar amb indecisió, com si els haguessin donat un cristall tan delicat que no sabessin de quina manera dipositar-lo al palmell. Del cristall, l’Alessandro Centi n’havia freqüentant en el at les transparències i les vertiginoses pureses, i en coneixia alhora els gaudis i els esgotaments. Però l’existència que portava llavors ja no li retornava l’eco de les seves embriagueses ades més que mitjançant els refilets dels ocells de l’alba o les grans cal·ligrafies dels núvols. Per tant, quan la petita havia començat a tocar, el dolor que havia sentit havia cortejat una pena de la qual ja ni sabia que vivia en ell... Breu reminiscència de la crueltat dels plaers... En el moment en què va preguntar: mires per aprendre, l’Alessandro va saber la resposta que la Clara li donaria.

Van fer venir el pare Centi i la seva minyona, i van agafar totes les partitures que l’Alessandro havia portat de la capital. El capellà i l’anciana van seure al primer banc dels fidels i l’Alessandro va demanar a la Clara que tornés a tocar el fragment de memòria. Quan va començar a tocar, l’estremiment va enfonsar com una martellada els dos nouvinguts en ells mateixos. Llavors la vella minyona es va persignar un centenar de cops mentre la Clara avançava en el fragment a un ritme dues vegades més ràpid ja que ara se celebraven les autèntiques noces i ella llegia una rere l’altra les partitures que l’Alessandro li donava. Més tard es contarà de quina manera tocava la Clara i per què el rigor de l’execució no era l’autèntic miracle d’aquelles esposalles de juliol. Només convé que se sàpiga que, en el moment d’abordar una partitura blava que l’Alessandro li havia posat al davant amb solemnitat, ella va prendre una glopada d’aire que als presents els va fer l’efecte d’una brisa de muntanya perduda sota les cintres dels grans arcs. Llavors va tocar. A l’Alessandro li corrien les llàgrimes per les galtes sense que intentés retenir-les. Una imatge va ar, tan preuada que el podia travessar sense que ja no la pogués oblidar, i amb la visió fugaç d’aquell rostre sobre el fons d’un quadre on sanglotava una dona que premia Jesucrist contra el seu pit, es va adonar que feia deu anys que no plorava.

Va marxar l’endemà dient que tornaria a primers d’agost. Va marxar i va tornar com havia dit. Una setmana després que tornés, un home alt i una mica encorbat va trucar a la porta de la parròquia. L’Alessandro va baixar a rebre’l a les cuines i es van fer una abraçada com dos germans. —Sandro, per fi —va dir l’home. La Clara havia romàs al llindar de la porta de darrere. L’Alessandro li va donar la mà i la va portar davant de l’home alt i encorbat. —Et presento en Pietro —va dir. Es van mirar amb una curiositat mútua per raons oposades: ell havia sentit a parlar d’ella i ella no sabia res d’ell. Llavors, sense apartar la mirada d’ella, en Pietro va dir a l’Alessandro: —Ara m’ho explicaràs?

Era un bell capvespre i hi havia un munt de gent al llindar de les portes mentre el trio baixava pel carrer de l’església. Miraven els dos homes que, encara que en coneguessin un, eren tanmateix singulars, tant d’aspecte com de maneres, i quan havien at, la gent s’aixecava per seguir-los pensativament amb la mirada. Llavors la Clara va tocar i en Pietro va entendre per què havia fet un llarg camí des de Roma fins a aquells escarpaments desheretats del Sasso. En el moment que va tocar la darrera nota, ell va sentir un vertigen d’una prodigiosa intensitat que el va fer trontollar i llavors va esclatar en un manoll d’imatges que va desaparèixer gairebé a l’instant —però la darrera li va romandre gravada molt de temps després d’haver sortit del poble i va mirar amb deferència la petita tan fràgil a través de la qual havia succeït el miracle d’aquell renaixement i en el rostre de la qual se superposava el d’una dona que reia dins del clarobscur d’un jardí oblidat.

Va tocar fins a entrada de fosc. Llavors un gran silenci va cobrir les voltes de l’església, on un piano nàufrag havia vingut a ella durant l’estiu anterior als seus onze anys. Ja ho veieu, és un conte, és clar, però també és veritat. Qui pot aclarir aquestes coses? Ningú, en tot cas, dels que van sentir la història d’aquella criatura que havien trobat en un poble perdut dels Abruços, entre un capellà de poble i la seva vella minyona ignorant. L’única cosa que se sap és que es deia Clara Centi i que la història no va quedar així perquè en Pietro no havia vingut des de tan lluny a escoltar una petita una mica salvatge per tornar tot seguit amb indiferència cap a Roma. Per tant, direm una darrera cosa abans de seguir-los a la gran ciutat on ara es prepara la guerra, el que en Pietro mateix va dir a la Clara enmig del secret de l’església després d’haver tocat la darrera partitura:

Alle orfane la grazia.[1]

ARQUERS

els sense arrels la darrera aliança

—L’Angèle—

Les fletxes negres

La petita, a qui havien posat el nom de Maria per fer un doble homenatge, en primer lloc a la Mare de Déu i després a les paraules que venien de les Espanyes, creixia a la granja sota la protecció de quatre velles temibles que tenien el rosari fàcil i també l’ull del Senyor, com es diu de les avietes a les quals no s’escapa res a vint llegües al voltant encara que no surtin de casa més que per a l’enterrament d’un cosí o el casament d’una filla, i que, per molt que ens remuntem en el temps, mai no han trasat realment els llindars de la contrada.

Allò eren dones de debò. La més jove tot just acabava de fer els vuitanta-un anys i callava respectuosament quan les més grans pontificaven sobre la salaó del porc o la cocció de les fulles de sàlvia. L’arribada de la petita no havia canviat gran cosa del pas dels dies consagrats a les activitats piadoses i laborioses que, en terra cristiana, són el que pertoca a les dones de bé; només s’ocupaven de munyir-li d’hora la primera llet i de llegir-li la Història Sagrada, quan no feien assecar les grans artemísies tot ensenyant-li’n les propietats medicinals i morals, que calia enumerar, i en ordre, sisplau. No, l’arribada de la petita no semblava haver modificat gaire la configuració de mesos i d’anys atapeïts fins als racons dels quatre productes amb què es nodria la gent d’aquelles terres, a saber, la devoció, la feina, la caça i, per tant, la manduca; però, en realitat, ella n’havia transfigurat les hores i, si no se n’havien adonat de seguida, era perquè la seva acció havia pres el seu temps, igual que els seus propis poders es desenvolupaven i s’anaven formant sense que ni ella mateixa ho sabés. Però hi va haver moltes primaveres fecundes i molts hiverns sumptuosos que ningú va pensar que poguessin estar relacionats amb la primera nit de neu, de la mateixa manera que l’amplificació dels dons de les avietes no es va comentar més que com una benedicció de les contrades on les dones preguen a bastament, sense

que li és pel cap, a ningú, que aquelles velles i meravelloses fardasses deguessin el seu excedent de talent a dues paraules espanyoles.

La més suspicaç de les quatre velles era la tieta Angèle, la germana de l’àvia paterna, una nissaga famosa per les seves dones menudes com ratolins però d’una voluntat més tenaç que una sortida de porcs senglars a camp obert. L’Angèle descendia d’aquesta nissaga, i fins i tot hi havia afegit un petit toc conreant una forma especial d’obstinació que, sense intel·ligència, hauria estat abstrusa, però que, com que era eixerida com un pèsol, alliberava un plus de sagacitat que feia servir per comprendre el món sense posar-hi els peus. Des de l’inici, ja ho sabem, l’Angèle s’ensumava que la petita era en certa manera màgica. Després de l’episodi de l’animal, del qual els homes no eren capaços de dir quin aspecte tenia, però que ella hauria jurat que no era cap animal, ja no en va dubtar més i a sobre es va empescar la certesa, alimentada cada dia per nous pedaços de prova, que la petita, a més de ser màgica, també era molt poderosa. I amb l’evidència amb què ho saben les velles que tanmateix no coneixen del món més que tres turons i dos boscos, tremolava perquè endevinava que allò convertia la criatura en una presa de cap a peus; per tant, recitava per a ella cada dia abans de matines un parell d’avemaries i la mateixa quantitat de parenostres, i en vigilava de cua d’ull, del seu ull del Senyor, totes les anades i vingudes, encara que s’hagués de tallar la llet deu cops sobre un foc mal ajustat.

S’havia escolat un any des de la clariana del bosc de l’est i aquell any havia at com si fos un somni dins de les tranquil·les gambades de la felicitat. Tanmateix, un matí de finals de novembre, l’Angèle va llançar el seu ull del Senyor a la recerca de la criatura, que havien vist a l’alba servir-se al celler un tros de formatge i marxar apressadament cap als seus arbres i les seves lliçons. Alguns, que han oblidat la vida que es fa en e amb una natura primitiva, pensaran en la metàfora i que tan sols es tracta d’anar a xerrar amb la veïna, i en realitat, aquesta xarxa del camp, més premuda que les cel·les d’un rusc, sempre ha existit. Però l’ull del Senyor va molt més enllà dels safareigs de poble i sembla més aviat una sonda que permet distingir com en penombra éssers o coses fora de l’abast immediat de la vista. Evidentment, res de tot això es deia la tieta Angèle al seu fur intern, i si haguessin interrogat les avietes sobre el seu ull, haurien at els grans del rosari i haurien remugat alguna cosa vaga sobre la

clarividència de les mares —perquè la màgia és el dimoni, del qual elles es guardaven a costa de negar unes aptituds que, per més comprovades que estiguessin, no per això deixaven de ser poc cristianes.

El camp, aquell matí, estava resplendent. Havia glaçat durant les primeres hores del dia i el gebre crepitava d’un extrem a l’altre de la contrada; llavors el sol s’havia aixecat de sobte sobre la terra ornada amb una capa que centellejava com un mar de llum. Per tant, quan l’Angèle va llançar la mirada cap als camps vestits de gebre i va trobar gairebé immediatament la petita a la vora d’una arbreda a l’est de la granja, no es va sorprendre de la claredat de la seva visió i es va sumir un instant en la contemplació de l’escena, realment preciosa, perquè la Maria destacava en un fons d’arbres enfundats de blanc arquejats per sobre del seu cap com unes ogives de diamant. Ara bé, contemplar allò no és pecar ja que no és ociositat sinó lloança a les obres del Senyor —cal dir que, en aquell temps, hi havia en aquells camps on la gent vivia amb molta senzillesa una gran facilitat per fregar amb el dit la galta d’allò diví, que venia del fet que tenien tracte quotidià amb els núvols i les pedres i amb grans aurores mullades que llançaven cap a la terra salves de transparències. Així, a la seva cuina, l’Angèle, amb els ulls a la llunyania, somreia davant la visió de la petita a la vora d’aquell bell bosquet en homilia de gel recent quan una sobtada presa de consciència li va fer fer un bot violent. Com li podia haver at per alt? Es va fer brutalment l’observació que aquella claror no era habitual i que els arcs lluminosos i les catedrals de diamants havien ocultat el fet que la petita no estava sola i, per tant, que possiblement estava en perill. No va dubtar ni el temps d’un sospir. La mare i les altres avietes havien marxat d’hora a un enterrament del qual no tornarien abans de dues hores llargues. A la granja veïna, només hi trobaria la Marcelotte perquè tot el contingent d’homes del poble s’havia afegit aquell matí a la primera de les grans caceres de l’hivern. Pel que feia al capellà, que hauria pogut anar a buscar corrents fins al presbiteri, se li va aparèixer en tota l’esplendor de la seva bona panxa plena de greix d’oca i (es va prometre a ella mateixa expiar més tard aquell pensament impiu) radicalment inepte per lluitar contra les forces fosques de l’univers.

En aquells temps que ignoraven la tebior culpable de les llars del progrés, l’Angèle portava tres bruses i set faldilles i enagos, als quals va afegir una

feixuga esclavina de drap abans de sortir així cuirassada, amb la còfia ben ajustada sobre els tres cabells que li quedaven, a la llum traïdora d’aquell dia de perill. Tot plegat, és a dir, l’avieta amb l’afegitó de les seves vuit capes d’hivern, dels seus esclops, de tres rosaris i d’una creu de plata que penjava d’una cadeneta, sense oblidar la còfia de cintes sobre la qual es va enfilar una mantellina de feltre gruixut, no devia pesar ni quaranta quilos i, per això, les seves noranta-quatre primaveres semblaven volar per sobre dels camins de terra fins al punt que no se sentia el cruixit que acostumen a fer les soles sobre les fulles de gebre i va caure gairebé sense fer soroll, panteixant i amb el nas carmesí, al racó de camp que abans havia escombrat amb la mirada. A penes va tenir temps d’albirar la petita, que cridava alguna cosa cap a un gran cavall gris amb reflexos de plata mat, i d’exhalar un so que hauria volgut dir per tots els Sants i la gran mansuetud de la Mare de Déu!, però, a la fi, es va resumir elegantment en oh oh oh! —i les tenebres es van fondre immediatament. Sí, un huracà es va abatre sobre la petita i l’intrús, i hauria fet caure l’Angèle sobre el seu darrere si no s’hagués aferrat a un dels seus rosaris, que, ho cregueu o no, s’havia transformat instantàniament en bastó. Un miracle.

Així la tieta brandava el seu rosari enmig de la tempesta i maleïa la barrera de remolins opacs que la separava de la Maria. Havia perdut la mantellina i la còfia de cintes, i les seves dues trenes blanques de fils tan fins com els d’una aranya es van posar de punta sobre un crani que agitava de frustració davant de l’adversitat dels vents. Oh oh! Oh oh!, repetia, i allò, aquesta vegada, volia dir: no vingueu a prendre’ns la petita o us trenco aquestes cares de malvats. Com tothom sap, un esclop llançat cap endavant per una avieta indignada pot obrir un camí enmig dels tornados, una mica a l’estil de Moisès, a qui potser també se li van regirar tots els enagos fins al darrer, que era tan vermell com el mar del gran llibre. Quan va veure la bretxa oberta pel seu esclop, l’Angèle hi va saltar com un cabrit i va aterrar amb totes les teles per sobre del cul enmig d’un furiós remolí els corrents del qual espetegaven al seu voltant. Però les mànegues que li impedien la visió i no li permetien arribar a la petita evolucionaven llavors al voltant d’aquell magma d’energia i (ho va entendre enmig d’un llampec de consciència que mai no es traduiria en paraules) el mantenien com en una olla de pressió. Va esbatanar els seus ulls de miop i, fent servir el rosari convertit en bastó, va intentar aixecar-se i recollir-se els enagos. Els vestits de la Maria s’arremolinaven enmig del flux bramant i ella cridava alguna cosa al cavall gris, que havia retrocedit fins al límit dels arbres, ja que hi havia entre ells una línia

negra feta de fums que retrunyien com el tro i s’espesseïen mentre giraven. Però el cavall també estava envoltat de boires que bategaven delicadament davant del seu noble cap de narius envernissats; i era molt bonic, d’un pelatge de mercuri resplendent amb una crina estriada per uns fils prims de plata que la tieta, encara que no veia un bou a tres es, no es va sorprendre gaire de distingir a vint es (això, després d’allò del rosari, era cosa de per riure). La petita continuava cridant alguna cosa que ella no sentia, però els fums negres eren més forts que el desig del cavall d’arribar fins a la Maria, i en el gest que aquest va fer cap a ella, amb el cap arquejat amb comió volent expressar la tranquil·litat al mateix temps que l’adéu, ella va llegir-hi la tristesa, però també l’esperança, alguna cosa que deia: ens tornarem a veure —i estúpidament (fet i fet som enmig dels llampecs) li van venir ganes de plorar i de mocar-se ben mocada. I el cavall va desaparèixer. Hi va haver uns segons durant els quals a les dues ànimes atrapades enmig del remolí fosc la seva sort els va semblar insegura. Després hi va haver un espantós xiulet, els núvols es van dispersar, els fums negres van pujar cap al cel com unes fletxes de mort i s’hi van dissipar enmig d’una rabiosa esquitxada, i el camp va recuperar el seu adorn de gemmes i de sal enmig d’un silenci petrificat, fins que la tieta es va recobrar i va prémer fortament la petita contra la seva esclavina de drap aspre.

Aquell vespre van cridar els homes a la granja. Les dones preparaven el sopar i esperaven el pare, que havia fet abans una breu aparició (augmentada amb dues llebres i la promesa de bones peces de porc) durant la qual li havien contat les fantasies del dia, i en conseqüència havia marxat de nou a trucar a algunes portes mentre les dones paraven taula per a quinze. Habitualment haurien pres sopa, cansalada, mig formatge per persona i una mica de codonyat de l’Eugénie —en comptes d’això, s’atrafegaven amb un civet i amb una panada de rossinyols, dels quals acabaven d’obrir tres pots d’aquell any. La Maria, asseguda davant d’una pera formosa amb un raig de mel que feia olor de la farigola que les abelles havien libat durant tot l’estiu, callava. Havien intentat de fer-li algunes preguntes, però hi havien renunciat, preocupats per l’esclat una mica febril de les seves pupil·les negres i preguntant-se què havia cridat al cavall gris de la boira. Però del relat de l’Angèle no en dubtaven, i el sopar va començar, doncs, amb un

gran guirigall on xerraven de rosaris, de tempestes i dels dies de finals de novembre, enmig del qual l’Angèle va haver de repetir mitja dotzena de vegades un relat detallat i va convertir en una qüestió d’honor no desviar-se’n ni una coma. Un relat detallat, però que no era ben bé complet, tal com observava la Maria, que, asseguda davant d’una pera, callava i romania pensarosa. Pensava que l’Angèle l’havia mirada de cua d’ull en el moment d’abordar una certa part de la història, aquella on els fums negres adoptaven l’aspecte de fletxes esmolades, de les quals se sabia en mirar-les que eren mortals. Les miraven i ho sabien, i prou. I la Maria veia que la tieta callava l’horror que aquella visió funesta li havia gravat al pit per una sèrie de raons que torturaven dins seu l’amor a la veritat. Només havia dit: i els fums han marxat cap al cel així i han esclatat de cop allà dalt i el cel ha tornat a ser blau —i després havia callat. La Maria pensava. Pensava que ella sabia moltes coses que tota aquella bona gent ignorava i que ella els estimava amb totes les forces que una criatura d’onze anys pot consagrar a un amor que ja no neix tan sols dels afectes precoços, sinó també de la comprensió de l’altre amb les seves grandeses i les seves indicibles misèries. Si l’Angèle no havia parlat de la força mortífera de les fletxes negres era, en part, perquè tenia por que les paraules pronunciades no es convertissin en predicció; en part, perquè no volia espantar la petita, de qui no sabia si també ho sabia, i en part, per fi, perquè ella mateixa havia estat antigament una dona ardent. Encara que la seva tieta s’assemblés avui a una nou eixuta alimentada per pregàries immaterials, la Maria podia veure, perquè des que havia fet deu anys havia adquirit el do de conèixer el at en imatges, que ella havia estat antigament una bella lluerna destinada per la seva carn i el seu esperit als vents de llibertat. Podia veure que havia travessat sovint el rierol amb els peus descalços i havia somiat tot observant el cel; però també veia el temps i el destí, les línies de fuga que no fugen mai, i sabia que el foc de l’Angèle havia tornat a dins seu de mica en mica i s’havia concentrat en un punt ja oblidat. Però el descobriment de la petita de les Espanyes a l’escalinata de la granja havia revifat el record d’una calidesa que antigament li havia corregut per les venes i la segona vida de la qual manava que la Maria fos lliure i ardent. Per tant, l’Angèle tenia por que, si parlava de les fletxes de la mort, consideressin assenyat posar entrebancs a la vida quotidiana de la petita, i creia que ella la podia protegir —o almenys això esperava, en comptes de deixar que posessin el cadenat a una criatura que una tarda tancada entre quatre parets hauria matat d’una manera més segura que totes les fletxes que un simple rosari havia sabut repel·lir.

La Maria pensava i els adults xerraven. El vi de l’arrière-côte havia estovat els homes, als qui els animals fantàstics i els fums negres ja no els semblaven tan amenaçadors, però en parlaven de tota manera per decidir si calia mobilitzar la gendarmeria o els exorcistes, o encomanar-se més aviat a la saviesa ancestral que diu que el camp protegeix del mal si el cor és pur. Els homes en tenien prou de mirar la tieta Angèle al balancí on les dones l’havien obligada a instal·lar-se: l’Angèle, el vell rostre de la qual, escalfat amb el civet i el vi, semblava, sota la seva nova còfia de cintes de color dels miosotis, esculpida en una bella fusta mat amb vetes nobles; sí, els homes en tenien prou de fer una ullada a l’avieta estimada per contemplar el coratge amb què estan beneïdes les nostres contrades —i fins i tot es trobaven pensant que eren elles, les terres de la vall, les que havien modelat les dones tal com les veien als seus balancins de vellesa, unes dones que, malgrat el forn, el jardí, les gallines, les vaques, les plantes medicinals i les pregàries, agafaven sense dubtar mantellina i rosari per anar-se’n a socórrer els innocents en perill. Tenim unes companyes ben bones, pensaven els homes tot xarrupant el seu vi, i la nostra és una comarca ben bonica. I que la panada de rossinyols tingués a veure en part amb l’afirmació no en contradeia la sinceritat fonamental, ja que els homes de la zona baixa s’estimaven les seves terres i les seves dones, i sabien que les unes i les altres estaven entremesclades amb la mateixa seguretat que ells pertanyien a les seves pròpies fanecades i concebien el treball de les collites i de les batudes com un tribut que es paga a la magnanimitat del destí.

El capellà, que no aprovava que es parlés d’exorcistes i no solia desaprofitar cap ocasió per bonegar les seves ovelles, sentia que la lluita contra la superstició s’ofegava dins de la pera amb mel que li havien servit amb un got ple de bon vi. Però era un home de bé que adorava la teca perquè era indulgent (al contrari d’altres que només són tolerants perquè cauen contínuament en el pecat de la carn) i havia après després del seminari, en arribar al poble, que la gent de la terra rarament es desviava de la seva fe i que un havia de triar les seves causes si s’hi volia integrar. Ara bé, així era exactament com ell concebia el seu ministeri: volia estar entre ells i no contra ells, i això li valia, a més de la consideració dels seus istrats, generositats seculars sota la forma de patés de llebre i codonyat que l’Eugénie sabia transformar en menja de prínceps.

Enmig d’aquella atmosfera assossegada, amb tothom ben impregnat de la dolçor de la mel de farigola i dels tanins de les nostres vinyes, va ser quan el Marcelot va treure un tema que li va semblar que venia ben a tomb. —Des que la petita hi és, hem tingut les estacions més agradables, oi que sí? Hi va haver a la sala ben escalfada on s’adormien les avietes, on es recolzaven al respatller de la cadira els homes que assaborien l’aiguardent de la nit, on pensava la Maria, que no mirava ningú però ho observava tot, un llarg sospir, com si la granja mateix inspirés i després exhalés una glopada d’aire nocturn abans de retenir la respiració i d’esperar. Es va fer un silenci espès, tot ple del rebombori que fan quinze cossos que propaguen per l’aire del voltant un flux agut d’aguait i de concentració. Tanmateix, se sentia córrer enmig d’aquella petrificació sobtada una poderosa onada de desig i sabien que cadascú s’havia quedat quiet només a l’expectativa d’una floració esperada de feia molt de temps. Sols la Maria semblava aliena als esdeveniments de la cambra, mentre que els altres estaven tibants com si fossin arcs dels xeienes (com la imatge que li va venir al cap al capellà, que en aquell moment llegia el llibre d’un missioner que havia marxat a cals indis) i no s’hauria pogut dir, en aquell instant de total concentració, quina en seria la resolució. Finalment, el Marcelot, que no s’esperava que n’hi hagués per a tant, es va escurar la gola i va mirar el pare amb una mica més d’insistència. Va ser el senyal del desglaç i tothom es va posar a parlar enmig d’un bell desordre febril. —Des de fa onze estius tenim unes segues ben abundants —deia l’alcalde. —Tenim la neu sempre a punt i, amb això, caça com si haguessin plogut animals! —exclamava el Jeannot. I era veritat que els boscos de la vall eren els més rics en caça de la regió, fins al punt que teníem problemes per guardar-los per a nosaltres perquè la gent de les zones veïnes, privats d’aquella abundància, hi venien regularment a apaivagar la seva frustració. —I els nostres horts són tan formosos —encaria l’Eugénie—, préssecs i peres com al Cel! En aquell punt, va llançar una mirada inquieta al capellà, però així era com ella es representava el Jardí de l’Edèn, amb préssecs daurats i vellutats com el petó

d’un innocent i peres tan sucoses que només hi afegien vi de cuinar per feblesa culpable (l’autèntic pecat de la cosa). Però el capellà tenia altres preocupacions que l’aspecte dels préssecs del Cel segons una avieta fet i fet tan devota que, encara que se’ls hagués imaginat blaus o amb el do de la paraula, li hauria semblat ben igual. Veia sobretot que les seves ovelles havien conservat a dins seu uns raonaments que francament s’acostaven a la màgia. Tanmateix, se sentia trasbalsat. Per molt capellà de poble que fos, era inhabitualment culte per ser un home d’un càrrec tan modest. Era un aionat dels relats d’exploració i de vegades havia sanglotat sota el llum davant del relat dels patiments soferts pels germans que havien anat a portar la Paraula a les Amèriques. Però abans de tot era un aionat de les plantes medicinals i aromàtiques i cada vespre escrivia, amb una bella lletra de seminarista, les seves observacions sobre la dessecació o l’ús terapèutic de les plantes, sobre les quals posseïa una impressionant col·lecció de gravats valuosos i d’obres erudites. I aquella cultura que tenia, perquè era bo i curiós, el convertia en un home capaç de dubtar, que no brandava el missal a cada esdeveniment inhabitual sinó que s’hi acostava més aviat amb una circumspecció raonada. Ara bé, a propòsit de la prosperitat de la vall des de feia onze anys complerts, havia de reconèixer que era real, i més que real, com d’encanteri. Només calia recórrer els camins veïnals, observar com estaven de bonics els arbres i de fondos els solcs, l’abundància d’insectes que libaven i pol·linitzaven i fins i tot un nombre creixent de libèl·lules, de les quals la Maria mirava al cel de l’estiu els eixams vibrants i compactes que no es trobaven enlloc més: perquè aquella nebulosa de favors, aquella orgia de fruites ambrades i de collites superbes es concentrava al poble, als seus accessos i als seus boscos comunals, i s’aturava en sec enllà d’una frontera invisible, més tangible per als habitants d’aquells indrets que les dels grans tractats d’Europa. Aquell vespre es recordaven d’un matí de primavera de feia dos anys, quan tothom havia sortit a les escalinates i havia cridat de sorpresa i d’embadaliment davant d’una immensa catifa de violetes que adornava els camps i els talussos amb una inundació vaporosa; o bé d’una alba de caça quatre hiverns enrere, quan els homes, en sortir a l’aire glacial amb les seves bufandes gruixudes i les gorres amb orelleres, havien tingut la sorpresa de veure els carrers del poble atapeïts de llebres que es dirigien cap als boscos. Només havia at una vegada, però Déu n’hi do quina vegada! Els homes havien seguit les llebres fins al bosc sense que a ningú se li acudís abatre’n cap durant el camí. Després els animals s’havien dispersat i la caça havia començat com de costum. Però era com si els animals haguessin representat la seva pròpia abundància abans que les coses no tornessin a l’ordre establert.

Per tant el capellà estava trasbalsat. La seva veu primitiva li deia, com un gos ensuma la presa, que la Maria era una anomalia del món que no devia res a Déu, i aquella part secreta que, en l’home d’Església, només es pot expressar amb pàgines sobre la decocció curativa de les artemísies o l’aplicació de les ortigues en ungüent, sentia així mateix el lligam entre l’aparició de la nounada enmig de la neu i la dolçor sorprenent que acaronava el poble. Va mirar la noieta, que semblava endormiscada, però va percebre-hi una alerta palpable, i va comprendre que ella sentia i veia tot el que l’envoltava i que la seva aparent distracció venia d’un d’aquells estats que la gent experimenta en el trànsit de la pregària, quan l’esperit està deslligat del cos però s’adona del món amb una agudesa decuplicada. Va inspirar profundament. —En això hi ha un misteri que caldrà aclarir —va dir en aixecar el gotet d’aiguardent, que una mà caritativa havia col·locat al costat de les sobres de pera amb mel—. La petita està beneïda i descobrirem com. I després de la decisió de no cridar pas a capítol una gent de bé que volia veure animals fantàstics escampant boira fins al gran Morvan, també va prendre la de parlar amb la Maria quan en tingués ocasió. Les seves paraules van produir exactament l’efecte previst: tothom va quedar bastant satisfet del reconeixement del misteri per part de l’autoritat espiritual (a la qual els agradava ben atipar, però que no per això esdevenia menys diferent ni deixava d’estar per sobre del seu ramat) i també bastant satisfet que hi afegís una sensació de seguretat perquè un dia o un altre sabrien, i de Déu mateix, a què treia cap tot allò. Tothom, doncs, va quedar bastant satisfet amb aquesta conclusió que el capellà posava a una constatació que els alleujava que s’expressés, però ningú en va quedar profundament satisfet, i el capellà el primer de tots: feien aleshores una pausa dins la resolució dels enigmes, podien recuperar l’alè i veure-les venir amb tranquil·litat, però tothom sabia que caldria entrar algun dia dins d’un cercle de vida que reservaria molts tumults i sorpreses. A l’autèntica fe, ja se sap, li importen ben poc les capelles. Creu en la col·lusió dels misteris i tritura amb el seu sincretisme càndid les temptacions massa sectàries.

—En Gustavo—

Una veu de mort

A principis de setembre, dos mesos abans dels esdeveniments de la granja sa, la Clara va arribar a Roma amb en Pietro que li feia d’escorta.

Marxar de les seves muntanyes li havia causat un dolor que la glòria dels paisatges travessats no havia pogut apaivagar. Fins on podia recordar, sempre havia patit quan havia de tornar a la parròquia, i cada cop ava pel jardí tancat abans d’empènyer la porta de les cuines; i com que aquella cambra de descompressió amb bells arbres plantats li resultava tan necessària com l’aire, tenia por dels murs de la capital més que de qualsevol altra calamitat que pogués somiar. De fet, era evident que cap humà havia sabut fins llavors commoure-li l’ànima com la muntanya, de manera que la neu i les tempestes vivien dins d’un cor igual d’obert encara a la felicitat i als sortilegis de la desgràcia. Ara bé, a mesura que s’endinsaven en la ciutat, aquell cor sagnava. No tan sols descobria una terra que havia capitulat sepultada per les pedres, sinó també el que havien fet a aquelles pedres, que s’elevaven cap al cel en masses llises i rectilínies i havien deixat de respirar sota l’atac que les havia mutilat per sempre. Així, enmig de la foscor naixent que llançava a fora una humanitat feliç embriaga pel retorn de les brises tèbies, la Clara no contemplava més que una pila de pedres mortes i un cementiri on se soterraven voluntàriament els vius.

El cotxe de cavalls avançava cap al cim d’un turó on es creuaven amb poca gent i on ella podia respirar una mica millor. Al llarg de tot el camí, en Pietro havia procurat que estigués còmoda, però no havia intentat parlar-li de res més i ella havia callat com feia cada dia, amb la ment ocupada en vessants, en partitures i en notes. Finalment es van aturar davant d’una gran mansió de parets marrons

que pujaven molt amunt darrere d’uns pins esfilagarsats que sorgien dels camins d’un pati interior i sobreaven l’edifici d’una alçada de font immòbil. Hi havia lligabosc a la part de dalt dels murs, que queia amb una crepitació perfumada cap a l’empedrat del carrer, i les finestres llançaven al crepuscle uns llargs cortinatges transparents. Els van fer entrar en un immens vestíbul on en Pietro la va deixar, abans que la conduïssin a través d’unes cambres gegantines amb unes parets i superfícies cobertes de quadres i d’escultures que ella va mirar amb un esbalaïment que aviat va mudar en esperança, ja que comprenia que aquella singularitat potser la consolaria del dol de les seves muntanyes. Finalment, van obrir una porta que donava a una cambra blanca i despullada, amb un únic quadre a la paret. La van deixar sola tot dient-li que aviat vindrien a preparar-li el bany i a portar-li el sopar, que tothom se n’aniria aviat al llit per les fatigues del viatge i que anirien a buscar-la d’hora per portar-la a cal Maestro. Es va acostar al quadre presa d’una curiosa barreja de reverència i de temor. Us conec però no sé de què. Va ar una bona estona. Llavors alguna cosa va canviar dins de l’èter de la cambra i un lleuger trànsit es va apoderar de la Clara, que atribuïa als estrats de la pintura el fet que ja no hi veia en les dues dimensions del pla sinó amb una profunditat nova que li obria la porta dels quarters del somni. Ja no sabia si dormia o si estava desperta, encara que el temps transcorria al mateix ritme que uns núvols molt alts enmig d’un cel de tinta negra i de plata. Sens dubte es va adormir perquè l’escena va canviar i va entreveure una dona rient al vespre en un jardí estival. No en podia distingir el rostre, però era jove, això segur, i molt alegre —llavors va desaparèixer i la Clara ja no va veure més que tornassols de tinta que es movien abans d’enfonsarse en un darrer son sense visions.

—Anem a veure el Maestro —li va dir en Pietro l’endemà—. No és un home fàcil, però tocaràs i amb això n’hi haurà prou. La sala d’assaig del Maestro Gustavo Acciavatti es trobava al darrer pis d’un bell edifici amb grans finestres per on entrava una claror que transformava el parquet en un llac de llum líquida. L’home assegut davant del teclat del piano semblava alhora molt jove i molt vell i la Clara, en creuar-se les mirades, va pensar en un arbre on ella anava quan se sentia trista. Les seves arrels s’enfonsaven profundament en la terra, però les branques eren tan vigoroses com rams joves i tenia un esguard amb el qual observava alhora que l’irradiava al seu voltant, i l’escoltava sense que ella hagués de parlar. Hauria pogut descriure la

forma de cadascuna de les pedres dels seus camins i dibuixar de memòria totes les branques dels seus arbres, però els rostres aven davant seu com en un somni abans de fondre’s en una confusió universal. Ara bé, aquell home que la mirava en silenci li resultava tan viu i present com els seus arbres i podia distingir-li el gra de la pell i les irisacions dels ulls en un enlluernament que gairebé li va fer mal. Va romandre dempeus davant seu. Us conec però no sé de què. La revelació que ell sabia qui era ella va esquinçar l’espai de la seva consciència i després es va esvanir en un instant. De sobte, ella va observar en un racó de la cambra una forma escarxofada en una cadira. Un moviment li havia atret la mirada i va creure veure que era un home, baixet i, pel que ella hi podia albirar, una mica panxut. Tenia els cabells pèl-rojos i roncava, amb el cap inclinat sobre l’espatlla. Però com que ningú no li prestava atenció, ella també el va ignorar.

Llavors va parlar el Maestro. —Qui et va ensenyar a tocar? —va preguntar. —L’Alessandro —va respondre ella. —Ell afirma que en vas aprendre sola —va dir ell—. Però ningú n’aprèn en un dia. Et va fer classe el capellà? Ella va fer que no amb el cap. —Algú altre del poble? —Jo no dic mentides —va dir ella. —Els adults en diuen —va respondre ell—, i els nens se’ls creuen. —Llavors vostè també pot dir-ne —va dir ella. —Saps qui sóc jo? —El Maestro. —Què vols tocar?

—No ho sé. Ell li va fer un gest perquè ocupés el seu lloc, va ajustar el tamboret, va seure a prop seu i va obrir la partitura del faristol. —Som-hi, toca —va dir—, toca ara. Et aré les pàgines.

La mirada de la Clara va escombrar ràpidament i intensa les dues pàgines obertes de la partitura —un parpelleig, dos, tres— i una expressió indesxifrable va ar pel rostre del Maestro. Llavors ella va tocar. Va tocar tan lentament, tan dolorosament, tan perfectament, va tocar amb una lentitud tan infinita, una suavitat tan infinita i una perfecció tal que ningú no va poder parlar. Va deixar de tocar i ningú no va poder parlar. No coneixien cap adult que sabés tocar així aquell preludi perquè aquella criatura tocava amb una tristesa i un dolor de criatura, però amb una lentitud i una perfecció d’home madur, quan ningú, entre els adults, ja no sap accedir a l’encís d’allò que és jove i vell alhora.

Després d’un llarg silenci, el Maestro li va demanar que li cedís el lloc i va tocar el primer moviment d’una sonata. A la fi, hi va introduir una ínfima modificació. Ella mirava fixament un punt cec per davant de totes les visions. Li va demanar que tornés a tocar el que havia sentit. Ho va fer. Ell va anar a buscar la partitura. Ella va seguir el que hi havia escrit, no hi va introduir cap modificació, però en el moment d’encetar el compàs, va aixecar el cap i el va mirar. Llavors van portar un munt de partitures més que van estendre davant seu. Ella les va obrir una rere l’altra, un parpelleig, dos, tres, i tothom moria i renaixia a cada parpelleig en una allau de flocs escapats d’un somni oblidat. Finalment, tot va semblar aturar-se en un gran silenci vibrant. Un únic parpelleig, i la Clara mirava fixament les pàgines d’una partitura vermella i gastada, tan tremolosa que tothom es va estremir amb una esgarrifança que obria en un mateix un abisme. Ella va anar al gran piano i va tocar la sonata russa que l’havia envaïda amb el vertigen dels cims; i ells van saber que així és com els homes havien de viure i d’estimar, enmig d’aquell furor i aquella pau, amb aquella intensitat i aquella rauxa, en un món escombrat de colors de terra i de tempesta, en un món que blaveja amb l’alba i s’enfosqueix sota el xàfec. Va ar un instant. Us conec però no sé de què.

Algú va trucar discretament a la porta. —Sí? —va dir el Maestro. —El Governador Santangelo —van respondre.

La Clara va quedar-se sola a la cambra en companyia de l’home gras i baixet de cabells pèl-rojos que no s’havia bellugat i que no semblava que hagués de despertar-se. Van venir a portar-li te i unes fruites desconegudes vestides de vellut ataronjat i li van donar noves partitures, tot insistint que el Maestro havia dit que només en toqués una de sola. La primera li va fer l’efecte d’una profanació i la va tancar tot seguit, fastiguejada per uns pentagrames que semblaven els desfogaments ampul·losos de l’orgue als oficis de difunts. Cap altra no li va fer el mateix efecte mortífer, però en va obrir moltes sense trobar allò que l’havia trasbalsada amb la sonata russa i, a Santo Stefano, amb el darrer fragment que en Sandro li havia posat al davant a l’església. Per fi, va arribar a un llibret prim la primera pàgina del qual va difondre en l’aire uns arabescs d’un gènere desconegut. Hi seguien unes corbes que s’envolaven com plomes i tenien la mateixa textura que la pell vellutada de les fruites formoses. Abans, quan havia tocat la sonata russa, allò havia estat una fastuositat d’arbres de fulles de plata amb les quals s’havien barrejat grans praderies seques travessades per rius i, a la fi de tot, havia tingut la visió d’una ventada en un camp de blat les tiges del qual s’aixafaven sota el vendaval abans de renéixer amb un moviment que cridava com un animal. Però aquella música nova feia entrar en l’equació dels paisatges una amabilitat amb el mateix centelleig que els relats de l’Alessandro i ella sentia que calien unes arrels profundes perquè una lleugeresa així fos possible, tot i que es preguntava si mai coneixeria els tendals falaguers on havia nascut aquella afabilitat —almenys ara sabia que hi havia països on la bellesa naixia enmig de la dolçor quan ella de sempre no havia conegut més que l’aspror i la grandesa, i gaudia de tot allò mentre adquiria el gust de la fruita desconeguda a través de la trobada d’una música que parlava de la seva terra d’origen. Quan va acabar el fragment, va quedar-se un instant pensant en continents estranys i va començar a somriure enmig de la solitud del migdia.

Havia at una hora en aquell somieig lluminós quan uns sons ofegats li van arribar de la cambra veïna. Hi va haver una efervescència enmig de la qual va reconèixer la veu del Maestro, que acompanyava el visitant. Després va sentir una veu estrangera i, encara que les seves paraules fossin inaudibles, es va aixecar, amb el cor bategant, ja que era una veu de mort que llançava avisos que va sentir com si fossin tocs de difunts —i des de qualsevol costat que mirés aquell quadre de desordre, estava glaçada de veure una ombra amb forma de paravent sobre una extensió de terror i de caos. En fi, aquella veu era doblement aterridora perquè també era bella, i aquella bellesa venia d’una energia antiga ara per ara esgarriada. Us conec però no sé de què.

—Cal etre que no ets manca —va dir una veu rere seu. El pèl-roig s’havia aixecat, amb força dificultat pel que semblava, ja que titubejava mentre s’acostava i es ava una mà insegura pels cabells. Tenia el rostre rodó, una doble papada que li donava un aspecte infantil, i uns ulls vius i brillants que, en aquell moment, miraven guerxo. —Em dic Petrus —va dir inclinant-se davant seu i caient amb el mateix moviment sobre el parquet. Ella el va mirar, estupefacta, mentre s’aixecava amb problemes i reiterava immediatament el seu salut. —El Maestro no és gens fàcil, però aquesta casta és malèfica —va dir quan es va haver recuperat. Ella va entendre que parlava de la veu de mort. —Coneixes el Governador? —va preguntar ella. —Tothom coneix el Governador —va respondre ell amb perplexitat. Llavors, somrient-li: —Em sap greu estar tan poc presentable. Nosaltres no em bé l’alcohol, és una qüestió de constitució. Però el moscato del sopar era diví.

—Qui ets? —va preguntar ella. —Ah, és cert —va dir ell—, no ens han presentat. I es va inclinar per tercer cop. —En Petrus, per servir-te —va dir—. Sóc una mena de secretari del Maestro. Però des d’aquest matí et faig sobretot d’espelma. Després, somrient amb contrició: —Et concedeixo que una ressaca no és el millor auguri per a una primera trobada. Però faré tots els possibles per agradar-te, amb més motiu perquè toques realment bé.

Així van ar els primers dies a Roma. Ella no va oblidar la veu de mort, encara que treballaven sense descans i sense preocupar-se de l’exterior. L’Acciavatti li havia dit que ella vindria de bon matí a la sala deserta perquè ningú s’assabentés de l’existència d’una petita prodigiosa que havia pres com a alumna. —A Roma li agraden els monstres —li havia dit— i no vull que et converteixi en un. En Petrus anava a buscar-la a la seva cambra a trenc d’alba i la conduïa pels carrers silenciosos. Ell marxava tot seguit a la vil·la Volpe, on es retrobaven per dinar; després d’això la deixava a la sala del pati, on hi havia un piano per estudiar i on ella treballava fins al sopar, que es menjava amb la companyia d’ell i la d’en Pietro. De vegades, el Maestro els venia a veure després del sopar i encara treballaven abans d’anar-se’n al llit. La Clara se sorprenia de la indulgència que l’Acciavatti i en Pietro tenien envers en Petrus. El saludaven amb afecte i no feien gens de cas del seu comportament estrany. Tanmateix, no es podia dir que donés gaire prova de bones maneres; quan venia a despertar-la al matí, anava sufocat, amb els cabells desordenats i la mirada borrosa; ella ja no creia que el moscato del primer dia hagués estat una excepció, ja que solia ensopegar amb les catifes amb els peus i, durant les hores d’estudi, s’escarxofava en una butaca i dormia bavejant lleugerament; de tant de tant amollava grunyits imprecisos; quan es despertava, semblava sorprès de ser allà. Llavors intentava

posar de nou el món a lloc estirant-se amb convicció la jaqueta o els pantalons, però generalment no aconseguia res de concloent i acabava renunciant-hi, amb el nas penjant. Per fi, quan es recordava que ella era allà i volia parlar-li, havia d’intentar-ho dues vegades perquè allò que emetia al principi no incloïa vocals. Tot i això, ella l’estimava sense comprendre ben bé què feia ell al seu costat, però la seva nova vida de pianista li absorbia tan completament l’energia que en tenia poca per als altres aspectes de la seva existència romana.

Les classes amb el Maestro no s’assemblaven a res del que ella havia imaginat. La major part del temps ell li parlava. Si li donava partitures, no li deia mai com havia de tocar-les. Però tot seguit li feia preguntes, a les quals ella sabia respondre sempre, ja que ell no volia saber el que ella havia pensat sinó el que havia vist. Com que ella li havia dit que la sonata russa li havia evocat imatges de planúries seques i de rius de plata, ell li havia parlat de les estepes del nord i de la immensitat d’aquelles contrades de salzes i de gel. —Però l’energia d’un gegant així va de bracet amb la seva lentitud i per això vas tocar tan lentament. També li feia preguntes sobre el seu poble natal i ella descrivia les vistes entre dues teulades de teula, des d’on es veien uns cims dels quals ella coneixia de memòria cada tall i cada pic. A ella li agradaven aquelles hores amb ell fins al punt que, a principis de novembre, dos mesos després d’haver arribat a Roma, l’enyor de les seves muntanyes perdudes ja no li resultava inable. Tanmateix, el Maestro no li manifestava cap afecte especial i ella tenia la sensació que les seves preguntes tenien una vocació que no era la de l’aprenentatge sinó que la preparava per a alguna cosa que només ell entenia, igual que en ella es formava intermitentment la intuïció que ell ja la coneixia encara que no s’haguessin vist abans del setembre d’aquell any. Un dia que estudiaven una partitura espantosament avorrida i ella va deixar veure el que sentia accelerant absurdament el ritme, ell li va dir amb irritació: —Aquí et reconec. Ella va preguntar el nom de les fruites del primer dia i li va dir: —Llavors dóna’m préssecs en comptes d’això.

Ell la va mirar amb més irritació encara, però li va posar al davant una partitura amb aquestes paraules: —Per a desgràcia seva, aquest home era alemany, però tot i això entenia de préssecs. Ella, mentre tocava i es reconciliava amb les volutes aèries del plaer, havia meditat sobre el que havia albirat darrere de la irritació del Maestro, un impuls que s’adreçava a algú la silueta borrosa del qual havia flotat breument per l’atmosfera de la cambra. I si els dies següents havien estat semblants als precedents, portaven la marca nova d’aquell apòstrofe a un fantasma.

Molt sovint també, ell l’anava a veure a can Pietro, després de sopar. El piano era a la cambra gran del pati i, mentre treballaven, deixaven les finestres obertes a l’aire fresc del vespre. En Pietro els escoltava tot fumant i bevent licors, però no parlava abans de la fi de la classe. Igualment, en Petrus dormitava o roncava en una gran poltrona fins que el piano callava i el silenci el despertava. Llavors, ella els escoltava xerrar mentre llegia o pensava, després la portaven de nou a la seva cambra mentre ells restaven per departir durant la nit i, a través del pati adormit, el timbre d’aquelles veus bressolava durant una bona estona el seu son. Així, un vespre de mitjan novembre en què havien deixat tancades les balconeres perquè plovia molt, la Clara els escoltava conversar mentre fullejava unes partitures que havien portat perquè les estudiés. Va sentir l’Acciavatti dir: però acabaran tocant-la amb el tempo adequat, llavors ella va obrir una vella partitura arrugada.

Amb tinta negra, algú havia escrit dues línies al marge dels primers pentagrames:

la lepre e il cinghiale vegliano su di voi quando camminate sotto gli alberi i vostri padri attraversano il ponte per abbracciarvi quando dormite[2]

Va transcórrer un moment en un gran buit de sensacions i la Clara va mirar una bombolla de silenci avançant a la velocitat de les onades abans d’esclatar en una apoteosi muda. Va rellegir el poema i ja no es van produir més deflagracions, però alguna cosa havia canviat, com si l’espai s’hagués desdoblat i més enllà d’una frontera invisible hi hagués un país on ella desitjava anar. Encara que sospités que la partitura no tenia res a veure amb aquella màgia, va anar de totes maneres cap al piano i va tocar el fragment, que no va fer més que portar a l’aire un perfum de corrents i de terra mullada, i un misteri en forma de deixants arborats i d’emocions amagades.

Quan va alçar la vista després de la darrera nota, va veure davant seu un home que no va reconèixer. —D’on ha sortit aquesta partitura? —li va preguntar el Maestro. Ella va assenyalar la col·lecció que havien portat abans per ordre seva. —Per quina raó l’has tocada? —He llegit el poema —va dir ella. Ell va esquivar el piano i va anar a mirar per sobre de la seva espatlla. Ella va sentir l’alè de la seva respiració i les onades de les seves emocions barrejades. En veure’l dins de la brusca llum que aquella sorpresa projectava sobre l’escena dels seus sentiments, la van colpir unes imatges que desfilaven en transparència des de la seva alta silueta —en primer lloc un ramat de cavalls salvatges el soroll dels quals va sentir durant molta estona després que s’haguessin allunyat; tot seguit, enmig de les ombres d’un sotabosc de senders daurats pels raigs del sol, una gran pedra dipositada sobre la molsa, els angles i clots i totes les fissures nobles de la qual havien nascut de l’obra conjunta dels diluvis i dels segles, i sabia que aquella pedra magnífica i viva era el Maestro mateix, ja que l’home i la roca, en una inexplicable alquímia, se superposaven perfectament. A la fi les imatges es van esvanir i es va trobar de nou davant d’un home de carn i ossos que la mirava amb posat seriós. —Saps què és la guerra? —va preguntar—. Sí, és clar que ho saps... Ai las, s’acosta una guerra, una guerra més llarga i més horrible encara que les anteriors, volguda per uns homes més forts i més terribles encara que en el

at. —El Governador —va dir la Clara. —El Governador —va dir ell—, i uns altres. —És el dimoni? —va preguntar ella. —En cert sentit, sí —va dir ell—, pots dir que és el dimoni, però el nom no és el més important. Del dimoni, una òrfena pujada a la rectoria d’un poble de muntanya ja n’havia sentit a parlar, i no hi havia ningú en tots els Apenins que no conegués les batalles que s’hi havien lluitat i no fes el senyal de la creu davant de l’evocació d’aquells que hi havien perit. Però més enllà dels relats de la seva infantesa, la Clara creia entendre d’on venia el desig de guerra del dimoni. Viure en unes covetes alineades les unes al costat de les altres li semblava suficient per explicar les intrigues de la veu de mort, i es preguntava si la pedra viva que era el Maestro pensava el mateix que ella. —Les guerres es desenvolupen als camps de batalla, però es decideixen als gabinets dels governadors, que són uns homes experts en el maneig de les ficcions. Tot i això, hi ha altres llocs, i altres ficcions... Vull que em parlis del que veus i del que sents, dels poemes que llegeixes i dels somnis que tens. —Encara que no sàpiga per què? —va preguntar ella. —Cal confiar en les músiques i en les poesies —va respondre ell. —Qui va escriure el poema? —va tornar a preguntar. —Un membre de la nostra aliança. Més tard, després d’un llarg silenci: —Només et puc dir que està destinat a tu. Però no pensava que el poguessis llegir tan aviat. En aquell instant, ella va veure que en Pietro buscava el poema a la partitura i, per la manera com els va mirar, va entendre que no el trobava.

Llavors en Gustavo Acciavatti, davant d’ella, li va somriure.

Aviat en Petrus la portava de tornada a la seva cambra, on havien tancat les finestres perquè els raigs d’aigua continuaven fent un concert amb un estrèpit tossut. —No em deixen fer la meva feina —li va dir ell al moment d’acomiadar-se. —La teva feina? —va preguntar ella. —La meva feina —va dir en Petrus—. Són tots tan seriosos i tan freds... Jo sóc aquí perquè sóc sentimental i xerraire. Simplement et fan tocar dia i nit, t’afeixuguen amb guerres i aliances. Es va gratar elegantment la closca. —Em tira molt el mam i potser no sóc gaire llest. Però almenys jo sé contar una història. Va marxar i ella es va adormir, o almenys això va creure fins que, amb una claredat que no tenia en compte els murs ni les persianes tancades, va sentir en Pietro dient a l’altra banda del pati: —La petita té raó, és el dimoni. I la veu del Maestro contestant-li: —Però, llavors, qui ha enganyat el dimoni? Després ella va caure completament.

Va ser una nit estranya i un son estrany. Els somnis tenien una agudesa desconeguda que els convertia en visions més que no en quimeres de la nit. Podia recórrer els paisatges amb la mirada igual que es pot abastar una zona que es té a davant, i es va veure explorant els camins d’un camp desconegut com si es posés a seguir els senders dels seus rostos. Encara que no s’hi veien

muntanyes, aquella contrada tenia un encant penetrant i hi sentia la força d’uns terrenys pròspers i hi tastava la diversitat dels arbres. Si la seva amenitat no s’assemblava a la dels préssecs formosos, tenia una mena de flexibilitat que no es coneix a la muntanya, i allò donava a la fi un equilibri que trasbalsava la Clara, un vigor sense aspror, una exigència que, en el fons de tot, somreia, de manera que en dos mesos havia vist tot l’espectre de les geografies, les belles terres de conreu, els préssecs vellutats del plaer i, completament oposades, les seves muntanyes rudes i orgullosament erigides. Més encara: mentre irava la disposició acurada dels closos, va prendre consciència d’un encís invisible i poderós que superava els favors de les regions opulentes i transformava el paisatge d’arbres vigorosos i de senders ombrívols en una aventura de fullatge i d’amor. També va veure un poble a mitja altura d’un turó, amb una església i cases els murs gruixuts de les quals testimoniaven la severitat dels hiverns. Tanmateix, se sentia que a la primavera començava una estació de bon temps que durava fins a les glaçades de la tardor, i potser era l’absència de muntanyes, o la profusió d’arbres, però se sabia que sempre arribava una hora en què la gent podia descansar de les seves tasques. Finalment, albirava unes ombres fugisseres; ni siluetes ni rostres; i aven enmig de la indiferència quan ella hauria volgut preguntar quin era aquell poble i quines fruites es feien a les seves hortes.

Va ser com una fletxa. Ella no sabia ni d’on havia sorgit ni on se n’havia anat, però l’havia vista ar davant seu i desaparèixer en un revolt del camí. Per molt fugissera que hagués estat l’aparició, cada tret li havia quedat gravat amb una exactitud dolorosa que li feia tornar a veure el rostre de pupil·les fosques i de trets prims i fins, entapissats per una pell daurada on la boca llançava una taca de sang. En va buscar el rastre i va descobrir la noieta a la vora d’una arbreda per on avançava un gran cavall gris. Tot el panorama es va il·luminar i al camp glaçat s’hi va superposar un paisatge de muntanyes i de boires. No s’intercalaven sinó que s’enllaçaven com els núvols: va veure uns panorames que s’entortolligaven, però també climes que es fusionaven, i va fer bon temps i va nevar sota una tempesta llançada per sobre d’un cel ras. Llavors un tornado es va precipitar sobre l’escena. En una visió fulgurant que condensava les accions i els temps, la Clara va observar les grans distorsions de tempesta, els remolins perversos i les fletxes negres pujant enfurismades cap al cel mentre una velleta brandava un bastó per sobre del seu cap despentinat. A l’instant del pas entre el somni i la vigília, també va veure una altra escena, en la qual la noieta sopava en

companyia de sis adults que l’envoltaven amb un halo tornassolat i manyac en què, per primer cop a la vida, s’encarnava la materialitat de l’amor. Per fi, tot va desaparèixer i la Clara va romandre desperta enmig del silenci de la cambra fosca. Al matí, va contar al Maestro el que havia vist en somnis. A la fi del seu relat, va afegir el nom de la petita estrangera perquè li va venir en un rampell d’evidència. En Gustavo Acciavatti, per segona vegada, li va somriure. Però el seu somriure, aquesta vegada, era trist. —Totes les guerres tenen els seus traïdors —li va dir—. Des d’ahir, la Maria ja no està segura.

Vil·la Acciavatti

Consell èlfic restringit

—Qui és el traïdor? —va preguntar el Maestro. —No ho sé —va dir el Cap del Consell—. De la meitat del cenacle, ja no n’estem segurs. Pot ser qualsevol dels deu. No he notat que em seguissin i han esborrat ràpidament les empremtes. —Jo no he vist que et seguissin. Hi ha un altre pont i un altre pavelló —va dir el Guardià del Pavelló—. Cal reforçar la protecció de la Maria. —No —va dir el Maestro—, cal que els seus poders creixin i que la Clara consolidi el lligam entre elles. —No tenim la més petita idea del que fem —va dir el Cap del Consell—, i tanmateix estem transformant les nostres filles en soldats. —El mínim que es pot dir —digué en Petrus— és que no els deixeu temps de jugar amb nines i que tampoc no les ajudeu gaire. —Tu vas escriure el poema just després de la mort de la Teresa —va dir el Maestro al Guardià del Pavelló— i ella l’ha descobert avui. L’enviaré a la Maria. —Un poema per aquí, una partitura per allà, quin devessall d’explicacions —va dir en Petrus—. Com poden comprendre qui són aquella llebre i aquell porc senglar? —La Maria em va veure el dia que va fer deu anys —va dir el Guardià del Pavelló—, el porc senglar li parlarà. I la gent que l’envolta semblen tallats en diamant. Van més enllà de les nostres esperances.

—I què li sembla la gent de la Clara? —va preguntar en Petrus—. No té amics, ni família, ni mare. Un professor irascible i sibil·lí i feina fins a dir-ne prou. Però la Clara és l’artista del seu equip de petites guerreres. Cal acaronar el seu cor i la seva sensibilitat, i això no es pot fer entrenant-la com una recluta. —Cal una dona en la vida de la Clara —va dir el Cap del Consell. —Es coneixeran quan en Pietro estigui satisfet de les condicions de seguretat — va dir el Maestro. Llavors, després d’un moment de silenci, va dir al Guardià del Pavelló: —L’has sentida tocar? Sí, ho sé, és la teva filla i tu la vas sentir abans que jo... Quina aflicció... i quin èxtasi...

—La Maria—

La llebre i el porc senglar

Després de les emocions del cavall gris i dels tornados ofensius, la vida a la granja havia recuperat el curs camperol de sempre, atapeït de caceres, de formatges salats i de ejos pels boscos. Ara que el fet de les estacions clements havia quedat confirmat per les granges i pel campanar, la gent ja s’hi podia repenjar més tranquil·la, tot contemplant la neu lleugera que, aquell hivern, va cobrir la terra en el moment exacte en què la gent pensava a tallar la seva quota de fusta, tot tastant un munt de matins cruixents com galetes, que llançaven uns raigs roses en uns cels més transparents que l’amor, tot salant i posant a adobar les formoses peces d’una caça que semblava que no s’exhauria mai —en considerar tot això, la gent no deixava d’acotar el cap o d’intercanviar una mirada, després tornaven a la feina sense més comentari.

A propòsit de la cacera, un vespre el pare féu una observació que va fer que la Maria aixequés una cella. Menjaven per sopar cansalada i remolatxes cuites al caliu, amanides amb una cullerada de crema de llet barrejada amb sal grossa. —Hi ha més animals, però la cacera és més justa —va dir. La Maria va somriure i llavors va ficar de nou el nas dins dels vapors de la remolatxa. El pare era un home de camp, rude i poc xerraire, que caminava lentament i sempre es prenia el seu temps. Quan tallava llenya, ho feia a un ritme que tot el poble hauria pogut superar, però com que veien que la regularitat ensems amb la tenacitat era més notable encara que la velocitat, era a ell a qui les vídues del poble pregaven que s’ocupés de tallar-los la quota de fusta que els tocava, per la qual cosa ell demanava una suma mòdica quan elles haurien volgut donar-li’n cinc vegades més. Conreava la mateixa cadència per a tots els seus assumptes, inclosos els de la intimitat. No expressava un gran dolor davant de

les dificultats i els dols, que tanmateix havien estat terribles, perquè la seva dona i ell havien perdut a curta edat els seus dos fills mascles. Però la pena es mantenia cruel durant més anys dels que hauria calgut. Afortunadament, també era el mateix amb les alegries i la Maria era la benedicció de la seva vida d’home madur, encara que això no es traduís mai en demostracions en les quals s’hauria concentrat el seu amor. En comptes d’això, el repartia uniformement, de la mateixa manera que rasclava el jardí i llaurava sense pausa ni pressa, i així en gaudia com si fos un regal que banyava uniformement els seus anys. Així mateix, quan parlava, vigilava que les seves paraules no trenquessin l’equilibri de les emocions, sinó que n’abrin naturalment els contorns. Tot allò, la Maria ho sabia i per tant només va respondre amb un somriure a l’observació del seu pare, que va ar per sobre del sopar com un vol de tords joves. Però tenia raó: la cacera s’havia tornat més justa. A qui hauria pogut pensar que l’abundància d’animals portaria al plaer de matar a cor què vols, els fets li havien respost amb un desmentiment sorprenent. Amb aquella generositat que els inundava els boscos i els oferia captures més formoses que als seus avantats, els homes del poble havien adoptat una contenció que els feia triar les preses amb cura. Els darrers hiverns havien liquidat uns quants grups de porcs senglars que desenterraven les patates, havien omplert els cellers amb reserves de salaons, però només amb allò just que necessitaven per refer-se dels esforços de la feina, i n’havien retirat el delme corresponent. Encara més, havien tingut la sensació d’enviar els esquivadors com a emissaris més que no com a exploradors i de fer-los indicar les posicions amb una dolçor desacostumada que convertia la cacera en un art nou de l’intercanvi. Oh, és clar que els homes no marxaven pel camp agitant una bandera blanca i demanant educadament als conills que es posessin davant dels fusells, però de totes maneres els feien sortir a descobert amb respecte i no n’agafaven més del que era raonable. A dir veritat, l’observació del pare venia perquè aquell mateix matí havien hagut de fer fora del terreny comunal uns caçadors del cantó del costat que, escassos d’animals, s’havien deixat caure d’amagat pel flanc dels nostres turons, on havien trobat un bé de Déu de llebres i de faisans, i fins i tot algunes daines a les quals havien disparat com uns salvatges, amb unes riallades que havien fastiguejat els del poble, i els ho havien anat a dir a cops de granalla i de perdigons. Però el pitjor era que el joc, aquella vegada, no havia provocat la gloriola viril que n’és l’autèntic objectiu, perquè els nostres homes havien tingut la sensació d’una profanació que un d’ells (el Marcelot, com ha de ser) va resumir molt bé quan van tornar a les granges després d’haver expulsat tots els bàrbars i controlat cada racó de bosquet: maleïts impius, no tenen cap respecte per la feina. Per això

l’observació del pare; però la Maria podia entreveure que, dels esdeveniments del dia, n’havia tret conclusions que anaven més enllà de la indignació.

Fet i fet, de demostracions d’afecte, la Maria no en patia gaires carències, ja que les dones de la zona eren tan generoses en aquest sentit com amb els parenostres i amb les mesures de llet amb les quals intentaven incansablement fortificar aquella petita massa prima (però tan bonica) que no recordava una tornada a la granja que no anés acompanyada de llardons. Però a la Maria li encantaven sobretot els formatges de les nostres vaques i, per a gran desesperació de la Jeannette, la millor cuinera dels sis cantons, feia morros als civets, als estofats i, en general, a les preparacions barrejades. Venia a les cuines i retirava la seva part de sopar en forma de productes separats: rosegava una pastanaga i li feien a la graella un trosset de carn que ella menjava a banda, amb un pessic de sal i una branqueta de sajolida. L’única excepció que feia en aquell règim de conillar i de bosc venia dels prodigis de l’Eugénie, que era aquí la mestra de les confitures i de les decoccions de flors boniques. Però, qui s’hauria pogut resistir a les seves obres? Portaven el seu codonyat a les comunions solemnes i fins i tot als casaments; no hi havia una sola de les seves infusions que no semblés farcida de màgia; i havia de ser aquesta l’explicació als sospirs de satisfacció que ens permetíem a la fi de l’àpat. A més, l’Eugénie era versada sobretot en el coneixement de les plantes medicinals i el capellà la consultava sovint i la respectava força, ja que coneixia una quantitat impressionant de plantes i d’usos terapèutics, l’origen dels quals es remuntava a una antiguitat que li resultava esplèndidament desconeguda. Tanmateix, ella prioritzava sobretot allò que hi havia en abundància a la zona i que havia provat l’eficàcia al llarg dels anys, amb la qual cosa havia establert una tríada victoriosa que, almenys a la granja, semblava haver demostrat les virtuts: farigola, all i arç blanc (que ella anomenava espinalb o cirerer de la Mare de Déu, noms que el capellà havia comprovat i que, en efecte, eren els més populars per designar l’arbust). A la Maria li agradava l’arç blanc amb ió. Li n’agradava l’escorça de color gris platejat que només es torna marró i granulosa amb els anys, i les flors lleugeres d’un blanc tan delicadament tenyit de rosa que feien venir ganes de sanglotar, i li agradava collir-les amb l’Eugénie durant els primers dies de maig, tenint cura de no masegar-les i tot seguit posant-les a assecar a l’ombra en un celler guarnit com si fos una núvia. Li agradaven, finalment, les infusions que preparaven cada vespre vessant una cullerada de flors en una tassa d’aigua bullent. L’Eugénie jurava que allò fortificava l’ànima i el cor (cosa provada per la farmacopea

moderna) i que també feia guanyar una revifada de joventut (cosa que no demostren els llibres). En resum, si l’Eugénie no tenia ni la mateixa edat ni el mateix ull que l’Angèle, era tot i això una avieta a la qual tampoc no es podia prendre el pèl impunement. I si l’Angèle havia sospitat molt aviat que la Maria era màgica de mena, l’Eugénie també ho percebia amb una intensitat creixent des dels esdeveniments del bosc alt. Un matí d’hora, quan baixava a la cuina després de les primeres pregàries, es va aturar de cop davant la gran taula de fusta on feien els àpats. La cambra estava silenciosa. Les altres avietes eren a donar el menjar a les gallines i a munyir les vaques, el pare havia marxat a inspeccionar els horts i la Maria encara dormia sota el gruixut edredó vermell. L’Eugénie va romandre sola davant de la taula, sobre la qual només hi havia una cafetera de terracota, un got d’aigua per a qui tingués set durant la nit i tres grans d’all destinats al sopar. Va fer un esforç de concentració que només va produir la visió del que tenia al davant, de la qual es volia desfer. Llavors es va relaxar i es va aplicar a oblidar el que mirava.

Ara torna a veure la taula tal com estava la vigília, quan ella és la darrera a marxar després d’haver apagat el llum; assaboreix la quietud de la cambra encara tèbia on una família feliç ha sopat abans; s’entreté pels racons obscurs que la feble il·luminació adorna amb unes quantes perles de llum, i la seva mirada torna a la taula, on no hi ha res més que un got d’aigua al costat d’una cafetera i de tres grans d’all oblidats. Llavors comprèn que la Maria, que de vegades a per la llar de foc durant les hores fosques de son, ha vingut de nit i ha canviat els grans de lloc —uns centímetres— i també el got d’aigua —més aviat uns mil·límetres — i que aquella translació ínfima de cinc elements trivials ha canviat completament l’espai i, a partir d’una taula de cuina, ha engendrat una pintura viva. L’Eugénie sap que li manquen les paraules perquè va néixer pagesa; mai no ha vist un quadre a banda dels que adornen l’església i conten la Història Sagrada, i no coneix més bellesa que la del vol dels ocells i de les aurores primaverals, dels senders de bosc clars i del riure dels nens estimats. Però sap amb una certesa de ferro que allò que la Maria ha aconseguit amb els tres grans d’all i el got és un ajust de la visió que raneja amb el que és diví, i llavors observa que, a més dels canvis en la disposició de les coses, hi ha un afegitó que el moviment del sol li revela a l’instant i que és un fragment d’heura dipositada just al costat del got. És perfecte. Potser l’Eugénie no té les paraules, però té talent. Pot veure, de la mateixa manera que veu l’acció de les plantes medicinals sobre el cos i la mesura dels progressos de la curació, l’equilibri amb el qual la

petita ha col·locat els elements, la tensió esplèndida que ara els habita i la successió de buits i de plens sobre un fons d’obscuritat sedosa on s’esculpeix un espai ara sublimat per un marc. Llavors, sempre sense paraules però per la gràcia de la innocència i del do, l’Eugénie, sola a la seva cuina, sota les cintes que cofen vuitanta-sis anys de tisanes d’arç blanc, rep en ple cor la magnificència de l’art.

Aquell matí, la Maria va baixar aviat a tallar-se el seu trosset de formatge al celler. Però en comptes d’anar a ar l’estona als arbres abans de classe, va tornar a la cuina on, al seu lloc de combat, l’Eugénie remenava en una cassola de coure una barreja de tiges d’api, flors de pervinca i fulles de menta que destinava a un cataplasma per a una jove mare afectada d’ingurgitació mamària. La Maria va seure a la gran taula, on els grans d’all no havien canviat de lloc. —Hi has posat api? —va preguntar. —Api, pervinca i menta —va respondre l’Eugénie. —De l’api que cultivem? —va preguntar la Maria. —De l’api que cultivem —va respondre de nou l’Eugénie. —Que has agafat al jardí? —Que he agafat al jardí. —Que no fa tan mala olor com el silvestre? —Que fa molta més bona olor que el silvestre. —Però que no és tan eficaç? —Això depèn, angelet, això depèn del vent. —I la pervinca, no és melancòlica? —I tant, que és melancòlica. —No en regalen per testimoniar la tristesa?

—També en regalen per testimoniar educadament la tristesa. —Són pervinques dels nostres boscos? —Són pervinques del talús de darrere les gàbies dels conills. —Que no són tan eficaces com les dels boscos? —Això depèn, petita, això depèn del vent. —I aquesta menta, tieta? —Aquesta menta, petita? —D’on ve a aquestes hores? —Ve del vent, angelet, com tota la resta, ve del vent que la diposita on Déu Nostre Senyor l’hi demana i nosaltres la collim en agraïment als Seus favors.

A la Maria li agradaven aquells diàlegs, els responsoris dels quals estimava infinitament més que els que es feien a l’església, i que ella provocava per una raó que quedarà explicada a la llum del nou esdeveniment que aquell dia va inundar el petit món de la granja amb els seus efluvis exòtics. Cap a les onze, el Jeannot va trucar a la porta de la cuina, on hi havia reunides les avietes ocupades en la mateixa tasca de gran transcendència, ja que la fi de la quaresma s’acostava i aviat farien el gran sopar que els rescabalaria de les privacions consentides. La cuina feia olor d’all i de peces de caça i la taula era plena de cistells sumptuosos, el més imposant dels quals era ple a vessar dels primers moixernons de l’any, que havien collit en tal quantitat que en queien tot al voltant del vímet i dels quals en tenien prou per a una dècada de ranxos aromàtics i de bocals olorosos. Tot allò des de finals d’abril. Van veure de seguida que el Jeannot estava trasbalsat per alguna cosa que tenia a veure amb la seva funció, ja que portava la gorra de carter i sostenia amb les dues mans la bossa de cuir de la seva ronda. El van fer entrar a l’escalfor i, encara que es morien de curiositat, el van instal·lar abans de res davant d’una llesca de llardons i un gotet de vi de la regió, perquè l’esdeveniment mereixia els honors que es reten a casa nostra amb una mica de greix de porc i un got ple de

vi negre. A penes ho va tocar. Sí que en va prendre un glop educat, però veien que es concentrava en un drama de primer ordre del qual ara havia d’encarregarse. El silenci es va estendre per una cambra bressolada tan sols pel xiulet del foc sota la marmita on es coïa un conill. Les dones es van eixugar les mans, van plegar els draps, es van posar a lloc la còfia i, sempre en silenci, van acostar les cadires i s’hi van asseure de comú acord. Va ar un instant, tremolós com la llet. A fora, la pluja va començar a caure, un bon xàfec, i tant, que venia d’un núvol negre que havia esclatat de cop i donaria de beure per a tot el dia a les violetes i als animals, i la cambra era plena del soroll de l’aigua i del xiuxiueig del foc ofegats en aquell silenci massa gran per als cinc humans entaulats que eren allà prenent el pols al destí. Perquè no en tenien dubte: era ben bé el destí que donava al Jeannot aquell rostre solemne que només li veien quan parlava de la guerra, la qual també havia fet com a correu, però que li havia valgut, igual que als altres, ensumar la pólvora i patir la misèria dels combats. El miraven prenent de nou un glop de vi, però aquesta vegada per donar-se ànims, i sabien que havia de reunir forces abans de començar. Llavors van esperar. —Doncs bé —va dir per fi el Jeannot tot eixugant-se la boca amb el revers de la jaqueta—, he de lliurar una carta. I va obrir la bossa per agafar-ne un sobre, que va deixar al mig de la taula per tal que tothom el pogués mirar còmodament. Les avietes es van aixecar i inclinar. El silenci va tornar, tan vast i sagrat com una gruta primitiva. El sobre formava dins de la foscor de la tempesta un petit pou de llum, però de moment, a les avietes, només els interessaven les lletres de tinta negra que deien simplement:

Maria Granja de les Comes

A allò s’hi afegia un segell com no n’havien vist mai cap de semblant. —És un segell italià —va dir el Jeannot trencant el silenci, perquè veia que les

avietes es fatigaven la vista amb el petit quadrat misteriós. Van caure com si fossin un sol cos sobre la palla de les cadires. A fora, la pluja refermava i ara era més fosc que a les sis. L’aroma del conill que feia xup-xup al vi es barrejava amb el so de l’aigua i l’interior de la granja era un mateix salm olorós amb el qual s’embolcallava la petita reunió inclinada damunt del sobre d’Itàlia. Un nou instant va transcórrer en els llimbs de la circumspecció, llavors el Jeannot es va escurar la gola i va reprendre la paraula, ja que li semblava que hi havia hagut un lapse de temps decent per a l’observació. —Bé, doncs, cal obrir-la? —va preguntar amb una veu alhora neutra i encoratjadora. Les avietes es van mirar per sota de les còfies de cintes pensant el mateix, és a dir, que un esdeveniment així requeria un consell de família al complet, el qual no es podria celebrar més que quan el pare hagués tornat dels conreus i la mare de la ciutat, on era des de feia tres dies al costat de la seva germana, la filla més petita de la qual era tuberculosa (ella hi havia acudit amb una bossa plena d’ungüents de l’Eugénie, que esperaven allà amb impaciència, desesperats dels medicaments oficials, que feien poc d’efecte i mentrestant les forces de la jove declinaven a ulls veients). És a dir, i era el càlcul que es feia en la ment tota amarada d’Itàlia de les nostres quatre velletes, d’aquí a dos dies i dues nits. Una tortura. El Jeannot, que assistia a les cabòries interiors d’aquelles senyores com si les pogués sentir, es va escurar de nou la gola i, en un to que aquest cop volia que fos ferm i paternal, va suggerir: —És que potser és urgent. Els camins postals que van d’Itàlia fins a la vall són enigmàtics, però almenys es pot tenir per probable que no es recorren en tres hores i, per tant, no es privilegien en els temps de perill. Amb més raó sense adreça ni patrònim. Tanmateix, per contra, a més de la pluja i el conill a la caçadora, una inquietant coloració d’urgència va tenyir de sobte la cambra. L’Angèle va mirar l’Eugénie, que va mirar la Jeannette, que va mirar la Marie, i van creuar així la mirada fins que les barbetes van posar-se al seu torn en dansa i van començar a oscil·lar suaument amb un sentit canònic del ritme que meravellaria un director de cor veterà. Van acotar el cap encara durant dos o tres minuts, amb una determinació

tan creixent que van arrossegar el Jeannot, que sobtadament se sentia capaç d’atacar una mica els llardons, però no volia rompre la concòrdia d’aquella irable programació de barbetes. Llavors es van decidir. —Almenys la podem obrir —va dir l’Angèle—, no ens compromet a res. —I tant —va dir l’Eugénie. —Només l’obrirem —va dir la Marie. I la Jeannette no va dir res però va pensar el mateix. L’Angèle es va aixecar, va anar a buscar al calaix de l’aparador el ganivet fi que abans havia obert moltes cartes de soldats, va agafar amb la mà esquerra el sobre italià, hi va inserir amb la dreta la punta esmolada i va començar a tallar-ne la vora. Llavors, tot va esclatar; la porta es va obrir tot d’una i la silueta de la Maria es va perfilar al marc sobre un fons de camp sota la tempesta; i la pluja, que queia de valent des de feia ja mitja hora, es va transformar en un diluvi tan poderós que ja no se sentia res més que el xoc dels aiguats al pati. Ja havien vist aquells xàfecs diluvians que inunden en un tres i no res una terra que es torna submergible, però allò...! Allò era una altra cosa, ja que l’aigua no es quedava a terra sinó que s’hi llançava amb una violència que feia bonir tot un territori convertit en un tambor gegantí, i després marxava de nou cap al cel en forma de guèisers fumejants inflats i estrepitosos pel terrabastall dels impactes. La Maria va romandre encara un instant a la porta enmig de l’embadaliment general i del rebombori esfereïdor de les aigües. Llavors va tancar el batent de la porta, va avançar cap a les avietes i va allargar la mà en direcció a l’Angèle, que, sense comprendre el que feia, hi va deixar la carta. El món es va descompondre i tot d’una es va posar del dret de nou, la pluja va cessar i, enmig del silenci retrobat, un petarrelleig del conill que xipollejava en el seu suc va fer que tothom fes un bot. L’Angèle va mirar la Maria, que va mirar l’Angèle. Callaven i gaudien com mai de la incomparable alegria de ser enmig del silenci d’una cuina que feia olor de conill a la cassola, i miraven la Maria, que tenia al rostre una seriositat nova en sentir que alguna cosa a dins seu s’havia metabolitzat en una carcassa desconeguda de l’ànima. —Què hi ha, petita? —va acabar dient l’Angèle amb una veu una mica tremolosa.

La Maria va murmurar: —No ho sé. I com que ningú no deia res, va afegir: —He sabut que la carta era per a mi i he vingut.

Què es pot fer quan el pols del destí s’accelera d’aquesta manera? El que té de bonic el candor tal com estava concentrat en aquella cambra de granja cloquejant d’estofat amb vi blanc és que accepta allò que no sap governar. Les paraules de la Maria s’ajustaven a la creença secular que el món era més vell que els homes i, en conseqüència, refractari a l’exhaustivitat de les explicacions d’aquests. Tot el que volien era que la petitona estigués bé, i mentre l’Eugénie preparava una tisana d’arç blanc, van seure de nou a les cadires de les quals s’havien aixecat de cop en el moment del gran desencadenament i van esperar assenyadament que la Maria obrís ella mateixa una missiva que, aquesta vegada, no va dir ni pruna sota l’ofensa del ganivet. Del sobre obert, la Maria va retirar-ne un full de paper plegat en quatre, d’una textura tan fràgil que la tinta hi havia at a través i en el qual només havien escrit per un sol costat les línies següents:

la lepre e il cinghiale vegliano su di voi quando camminate sotto gli alberi i vostri padri attraversano il ponte per abbracciarvi quando dormite

La Maria no sabia italià, però, de la mateixa manera que li agradaven les respostes de l’Eugénie perquè contenien un condensat del món que el tornava més líric i més pur, podia sentir l’alè de línies que sonaven a l’orella, només mirant-les, sense comprendre-les en absolut, com una vibració de càntic. Fins aleshores, els càntics més bonics eren els de la violeta i els de l’arç blanc que cantava l’Eugénie durant els seus oficis de collidora i, si s’hi barrejaven gàbies de conill i apis de l’hort, a ella li semblava que allò no els allunyava del que és diví sinó que donava a la fe una forma molt més intensa que el llatí de l’església. Però aquelles paraules, que ella ni tan sols sabia com formar a la boca,

dibuixaven una nova terra de poesia i li enfonsaven al cor una fam inèdita.

La religió de la poesia, però, la Maria la freqüentava cada dia quan pujava als arbres i escoltava el cant de les branques i de les fulles. Havia entès molt aviat que els altres es movien pel camp com cecs i sords per als quals les simfonies que ella escoltava i els quadres que contemplava no eren més que sorolls de la natura i paisatges muts. Quan recorria els seus camps i els seus boscos, estava en e permanent amb uns fluxos materials sota la forma de traçats impalpables però visibles que li permetien conèixer els moviments i les radiacions de les coses, i si li agradava anar a l’hivern als roures de la coma del camp veí era perquè, als tres arbres, també els agradava l’hivern i hi esbossaven estampes vibrants les pinzellades i les corbes de les quals ella veia a la manera d’un gravat mestrívol encarnat als aires. A més, la Maria no dialogava tan sols amb la matèria, sinó que també intercanviava impressions amb els animals d’aquelles terres. No sempre n’havia sabut tan fàcilment. La capacitat de veure el at en imatges, la de discernir la disposició adequada de les coses, la de ser avisada d’un esdeveniment important com l’arribada de la carta i la imminència d’un perill si no l’obria ella mateixa, finalment la de parlar amb els animals dels pasturatges, dels clots i dels abrics, havien crescut després de l’aventura de la clariana de l’est. Si sempre havia vist els grans raigs magnètics de l’univers, mai no ho havia fet amb tal netedat, i no sabia si venia de la revelació del porc senglar fantàstic o d’alguna cosa que ell havia canviat en ella aquella nit. Potser la impressió d’assabentar-se del secret de la seva arribada al poble havia permès que reconegués en ella mateixa l’existència d’uns dons, o potser la màgia d’aquell ésser sobrenatural l’havia beneïda amb nous talents i l’havia transformada en una Maria inèdita, en qui la sang s’irrigava de manera diferent. El que era cert és que podia parlar amb els animals amb una facilitat que augmentava cada dia i, de la mateixa manera que amb els arbres, ho feia mitjançant la captura de les vibracions i dels fluxos que emanaven d’ells, que ella llegia com si fossin referències topològiques i que torcia lleugerament per fer sentir els seus propis pensaments. És difícil descriure allò que no es pot experimentar; és probable que la Maria jugués amb les ones com uns altres pleguen, despleguen, empalmen, nuen i desnuen cordes; així, amb la força del seu esperit, ella exercia pressió sobre la curvatura de les línies en les quals la seva percepció del món estava presa i allò provocava un viver de paraules mudes que permetia tota la paleta de diàlegs possible.

De tots els animals, preferia parlar amb les llebres. La seva radiació modesta es modelava fàcilment i les seves converses lleugeres proporcionaven una informació a la qual altres animals més pretensiosos no prestaven atenció. Amb les llebres es va informar del cavall gris després del dia de les fletxes fosques, i amb elles havia començat a sospitar que una forma de protecció havia acabat ja —com i per què, no ho hauria sabut dir, però les llebres parlaven d’un reflux de les estacions i d’una mena d’ombra que, de tant en tant, venia a vagarejar pels boscos. Sobretot, no li havien pogut dir com havia vingut el cavall, però havien notat el patiment de l’animal per no poder arribar a ella. I sobre allò que ella li havia cridat —com et dius?— tampoc no tenien resposta, però pressentien que una força que no era ni bona ni, ai las, inofensiva, li havia impedit revelar com es deia. Ara bé, els estigmes d’aquella força, la Maria els constatava cada vegada més al camp formós. Un vespre que estava de bocaterrosa a l’herba del guaret i deixava vagar els seus pensaments a mercè dels cantos que, ça i lla, esclataven al vespre de març, va pegar un bot sobtat amb una vivacitat de gat espantat perquè la música dels arbres havia cessat tot d’una i deixava lloc breument a un gran silenci glaçat. Hauria pogut morir-se. Encara més, estava segura que allò no era natural, que algun poder ho havia dut a terme amb determinació, que aquell poder frisava per acomplir un designi molt morbós i molt negre, i que allò que havia durat a penes tres segons es repetiria amb més intensitat. La Maria sabia també que era massa jove per entendre el joc de rivalitats de les grans forces, però notava l’agitació d’un esverament que de segur esperaven que restés més llunyà. No podia penetrar en la substància d’aquella intuïció que la llançava als boscos a la recerca d’una llebre amb qui compartir el seu desassossec, però tenia la certesa que un desajust en el firmament de les potències provocava aquells esdeveniments inèdits.

En aquella època, en aquella primavera que era una mica menys esplèndida que les anteriors (durant la qual no va ploure al moment exacte en què haurien volgut i durant la qual va glaçar una mica més tard del que hauria calgut per als albercoquers de l’hort), va ser quan la Maria va tenir un somni del qual va despertar-se amb una sensació d’alegria i d’espant barrejats. El poema italià ja havia suscitat una commoció considerable. No hi havia ningú que estigués en condicions de traduir-lo i el senyor capellà l’havia mirat amb

perplexitat, perquè el seu llatí sí que li permetia endevinar paraules, però no entendre la intenció del conjunt, com tampoc les circumstàncies de la seva distribució postal. Es va plantejar la idea de presentar a les autoritats eclesiàstiques un feix de fets que ni la raó ni la fe permetien aclarir amb satisfacció, però va resoldre in fine no escriure’ls i conservar de moment per a ell la llista de les coses sorprenents d’aquells temps. El que va fer, doncs, va ser fer venir de la ciutat un bell diccionari d’italià, amb una coberta vermella amb tacte de pètal que va il·luminar l’austeritat clerical de la seva vella carpeta cansada. La bellesa que descobria en les sonoritats d’aquella llengua superava en beatitud tots els trànsits verbals coneguts, inclosos els del llatí, que tanmateix estimava de tot cor. La pronunciés com la pronunciés, tenia a la boca el mateix gust d’aigua clara i de violetes mullades i davant dels ulls una mateixa visió de remolins alegres a la superfície d’un llac verd. Molt després d’haver traduït el poema i meditat sobre el fet que hagués arribat a la granja, va continuar llegint les paraules del diccionari i en uns quants mesos es va fer una base que li permetia comprendre les citacions que acompanyaven de vegades les definicions —també hi havia a la fi de l’obra un compendi de conjugació que, encara que li va donar maldecaps, no va poder sufocar els seus ardors. En resum, en sis mesos, el nostre capellà parlava un italià vacil·lant, amb uns girs potser inhabituals a Roma i un accent que les indicacions fonètiques no podien garantir del tot, però també amb aquella solidesa de coneixements que algú adquireix quan estudia bé allò que per altra banda no pot practicar. Havia compartit el resultat de la seva traducció i no havien pogut anar gaire més enllà d’unes quantes conjectures i acotaments de cap: creien que la carta no havia arribat per casualitat i que certament estava destinada a la Maria, es preguntaven a què treien cap aquella llebre i aquell porc senglar en tot plegat, i si algú es ejava sota els arbres, ai las... van sospirar. Però impotència no significa quietud i tot allò va prosseguir en silenci dins dels cors, que es preguntaven quin seria el proper trasbals i si la petita encara estava segura. Per tant, la Maria, que sabia tot allò, no va dir ni paraula del seu somni. Un gran cavall blanc avançava enmig de la boira, llavors desapareixia i ella caminava sota l’arc d’arbres desconeguts al llarg d’un camí de pedres planes. Aleshores començava la música. Quants cantors hi havia, ella no ho hauria sabut dir, ni si eren homes, dones o fins i tot nens, però sentia clarament les paraules que pronunciaven, que va repetir amb fervor enmig de l’obscuritat d’aquella alba. Una llàgrima li va córrer per la galta:

el renaixement de les boires

els sense arrels la darrera aliança

A la fi, quan els coristes havien callat, ella havia sentit una veu repetint la darrera aliança, llavors s’havia despertat meravellada per la música i la tristesa d’aquella veu que no era jove ni vella i portava en ella totes les alegries i totes les penes. La Maria ignorava per què havia volgut saber abans quin era el nom del cavall de plata, però durant uns quants minuts allò li havia semblat l’única cosa important d’aquest món. De la mateixa manera, aquell matí res no comptava tant com sentir una vegada més aquella veu de plata pura. I si la perspectiva d’haver de deixar algun dia el poble l’omplia d’una aflicció encara més gran pel fet que pressentia que aria abans de l’hora en què els fills deixen normalment els llocs on han estat protegits i estimats, el que aquella veu aportava al seu desig també li feia saber que marxaria sense vacil·lar, fossin quines fossin la pena i les llàgrimes. I esperava.

—La Leonora—

Tanta llum

Després del descobriment del poema al marge de la partitura i la revelació d’una traïció fosca que amenaçava una desconeguda anomenada Maria, la Clara va estar uns quants dies sense veure el Maestro, i semblava que en Pietro l’havia acompanyat, ja que va aparèixer de nou per la vil·la el vespre en què la van informar que les classes matinals començarien de nou l’endemà. La Clara es va sorprendre de l’alegria que va sentir en veure’l, encara que fossin fidels al contracte lacònic del primer dia i només canviessin unes quantes paraules abans de ficar-se a les cambres. Però hi havia en la veu i els gestos d’aquell gran home una mica encorbat alguna cosa familiar que li va fer l’efecte d’un retorn a la llar, i es va sorprendre que en un lapse de temps tan curt, entretallat per tan poques mostres d’afecte, els dos únics homes que freqüentava a Roma se li haguessin fet més estimats que tots aquells amb els quals havia viscut fins llavors. No era el reflex engalanat que embolcallava els humans aplegats al voltant de la taula de la granja, però els cavalls salvatges i les pedres de sotabosc creaven un afecte sense efusions el camp de ressonància del qual s’estenia fins a en Pietro Volpe. Així va acudir l’endemà al matí a la sala d’assaig, on la classe va començar de la mateixa manera que les altres. Però a l’hora en què ella hauria hagut de marxar, el Maestro va fer portar un te. —Has tingut altres somnis? —li va preguntar. Ella va fer que no amb el cap. —Les autèntiques visions no vénen a l’atzar —va dir—. Qui vol veure-hi les controla. —Pots veure la Maria? —Em diuen on és i què fa. Però jo no la veig com la vas veure tu al teu somni, ni

com la podries veure simplement decidint-ho. —Com saps que ho podria fer? Pel rostre del Maestro va ar una expressió totes les cèl·lules de carn i sang de la qual li cridaven que era la de l’amor. —Ho sé perquè conec el teu pare —va dir—. Té un gran poder de visió i crec que tu també el tens. Una bombolla de silenci semblant a la del vespre del poema li va esclatar dins del pit i li va fer mal. —Coneixes el meu pare? —va preguntar ella. —El conec des de fa molt de temps —va dir ell—. Va escriure el poema de la partitura per a tu. Quan el vas llegir, et va portar a la Maria. Hi va haver una llarga estona durant la qual la bombolla es va formar de nou i llavors va esclatar una desena de vegades. —El porc senglar i la llebre són el seu pare i el meu? —va preguntar. —Sí. Li va faltar l’alè. —Però no sé com fer-ho —va dir ella per fi. —Hi veus quan toques. —Veig paisatges. —La música et lliga amb els llocs i amb els éssers. Aquests paisatges existeixen i la Maria és real. Viu lluny, a França, en un lloc on pensàvem que estaria protegida durant molt de temps. Però ara el temps corre i cal que confiïs en els poders dels teus i en els del teu art. Llavors ell es va aixecar i ella va entendre que aquell matí a la sala d’assaig havia acabat. Però a la porta encara li va dir:

—Aquest vespre et presentaré una senyora que es diu Leonora. Ahir ens va recordar que vas fer onze anys al novembre i m’ha demanat que et convidi a sopar.

Al vespre van fer cap al vessant d’un altre turó. El Maestro en persona els va rebre a l’escalinata d’una bella mansió, a l’extrem d’un vial plantat amb uns arbres enormes que ella no havia vist mai a Roma. Enmig de la foscor de l’hora, no es distingia el jardí, però se sentia el corrent d’un rierol les pedres del qual componien un motiu melòdic que va despertar en ella imatges de lluernes vacil·lants i de muntanyes enfonsades en la boira. Va mirar el Maestro i li va semblar que tenia al davant un home diferent, que no era ni el professor de música ni aquell a qui els fantasmes donaven el rostre de les ions, sinó una ànima travessada per impulsos que es disparaven com fletxes en la mateixa direcció. Llavors la va veure, morena i molt alta, dissimulada dins de la seva ombra; els cabells curts i els ulls immensos; una indumentària estricta que hauria pogut ar per austera; gens ni mica de maquillatge i, a l’anular, un anell de plata d’una elegància extrema. A aquella sobrietat magnífica, l’edat hi havia afegit unes arrugues que multiplicaven les línies pures del seu aspecte. Es podia irar el traçat d’una espatlla vestida amb una seda sense plecs ni estampat, i la pal·lidesa del teixit, el piqué net a la part rodona de l’escot, la pell nua i una mica nacrada, la brillantor fosca dels rínxols naturals eren com aquells paisatges marins on es corresponen els estrats de la platja i del cel, amb aquell refinament de colors apagats al qual només arriben les obres mestres del disseny.

Cal dir qui era la Leonora, a més de ser la germana d’en Pietro i la dona del Maestro. La casa Volpe era una antiga nissaga de pròspers marxants d’art. Abans que la Clara hi residís, en Pietro organitzava a casa seva grans recepcions a les quals havia renunciat per tal que ella romangués amagada; de la mateixa manera, els Acciavatti rebien els artistes de la seva època, que, des de les primeres visites, agafaven el gust a la vil·la fins al punt de venir-hi cada dia a dinar o a xerrar després de sopar. Per tant la Leonora Acciavatti, de soltera Volpe, mai no havia viscut sola. El flux permanent dels hostes de la casa familiar s’havia desplaçat a la que compartia amb el Maestro, i hi havia conservat la mateixa manera singular de rebre que havia tingut abans allà: no la seguien per les galeries sinó que, per efecte d’una geometria que ignorava la línia recta,

s’adaptaven a les trajectòries corbes dels seus desplaçaments; de la mateixa manera, la gent no seia enfront d’ella sinó que s’hi situava al voltant segons unes coordenades geodèsiques que dibuixaven en l’espai íntim els contorns d’una esfera invisible. Llavors, mentre sopaven, la gent seguia amb la mirada una xarxa de línies corbes l’arqueig de les quals ella seguia amb els gestos. Més tard marxaven emportant-se una mica de la gràcia d’aquella dona que no era bella però que els semblava sublim, cosa que, en aquell lloc consagrat a l’art, era insòlit, ja que no tocava cap instrument, ni pintava, ni escrivia i ava els dies conversant amb ments més brillants que la seva. Però encara que no viatgés ni li agradessin els canvis, encara que moltes dones amb el mateix destí només han estat dones de societat, la Leonora Acciavatti, per ella mateixa, era un univers. Entre la pubilla promesa i l’avorriment dels de la seva casta, el destí havia creat una ànima somiadora dotada del poder del més enllà, de manera que a prop seu se sentien néixer unes finestres que donaven a l’infinit i es comprenia que excavant dins d’un mateix és com s’escapa de les presons.

Encara que mai no l’hagin fregat les carícies, hi ha en cada ésser la consciència natural de l’amor, i tot i que un no s’estimi encara ningú, ja coneix aquest sentiment amb una memòria que travessa els cossos i les edats. La Leonora no caminava sinó que lliscava deixant darrere seu un solc de vaixell de riu i amb cada lliscament, en què es deformava i es reformava una atmosfera tan suau com la sorra de les ribes, el cor de la Clara recuperava una mica més el saber que sempre havia tingut de l’amor. La va seguir fins a la taula del menjador i va respondre a les preguntes que ella li feia sobre el seu piano i sobre les classes; van manar servir un àpat fi i van celebrar alegrement els seus onze anys; per acabar, es van separar a l’escalinata, enmig de la música estranya de l’aigua, i van tornar enmig de la nit freda a la cambra solitària del pati. Però ara la Clara se sentia menys sola que mai des que era a Roma perquè havia notat en la Leonora la pulsació familiar de les seves muntanyes dels Abruços, la mateixa que brollava contínuament de les seves terres de roquissars i de pendents. Durant molt de temps no l’havia coneguda d’una altra manera. Però després de la partitura blava de l’església, havia sentit la mateixa vibració recorrent els seus camins i tocant les belles composicions, que no venia tan sols dels llocs als quals la lligaven els seus ulls o el seu piano, sinó també del seu esperit i del seu cos il·luminats per la interpretació. Ara bé, aquella freqüència conjunta de la terra i de l’art es retrobava en els ulls i els gestos de la Leonora, de manera que en aquella dona en qui Roma veia una elit a la qual era natural que el Maestro

s’unís, la Clara era l’única que comprenia el que ell hi havia reconegut de debò.

Però elles dues no es van tornar a veure en tot l’hivern. La Clara va treballar de valent sota la direcció del Maestro, que va continuar demanant-li que fes créixer el seu poder de visió. Però ella no veia res, ni en somnis ni durant el dia. Tot i això, ell no mostrava impaciència i només es preocupava que toqués partitures que li semblaven tan mortes com les pedres de la ciutat. No li contestava mai quan ella preguntava per què triava aquelles obres plenes d’avorriment, però havia après a discernir elements de resposta en la pregunta que ell li feia tot seguit. Així, un matí que ella li va preguntar per un fragment que la feia badallar constantment, ell va arrufar les celles i li va preguntar què fa que un arbre sigui bonic enmig de la llum. Ella va canviar el tempo de la seva interpretació i la peça va guanyar una elegància que al principi no havia sospitat. Una altra vegada que s’adormia sobre una peça tan inútilment trista que ni tan sols podies plorar tocant-la, ell va preguntar pel sabor de les llàgrimes sota la pluja i, en fer els seus dits més aeris, ella va sentir una melancolia blanca oculta sota l’academicisme dels sanglots. Però el diàleg més important va tenir lloc un matí d’abril quan, superada per haver de repetir una partitura buida, simplement va deixar de tocar. —No s’hi veu res —va dir ella—, no hi ha més que gent garlant i ant. Per a gran sorpresa seva, ell va fer un gest perquè s’aixequés i s’acostés a la taula on prenia te. —Tens molt de talent, però del món no en coneixes més que les teves muntanyes i les teves cabres, i allò que te’n va dir el teu capellà, que en sap encara menys que les cabres —li va dir—. Tanmateix, hi havia una vella minyona i un pastor que et contaven històries. —Escoltava les seves veus —va dir ella. —Oblida’t de les veus i recorda’n els relats. I com que ella el mirava sense entendre’l, va afegir: —Allà d’on vinc jo, tampoc ens interessen les històries, sempre que tinguem el cant de la terra i del cel.

Llavors, després d’una vacil·lació: —Hi ha un quadre a la teva cambra, oi que sí? El va pintar fa molt de temps un home que venia de la meva regió i, igual que a mi, l’interessaven els relats. Aquest vespre torna a mirar el quadre i potser veuràs allò que la terra i els paisatges oculten dins del teu cor malgrat les sagues de la vella minyona i les poesies del pastor. Sense terra, l’ànima és buida, però sense relats, la terra és muda. Has de relatar mentre toques. Li va dir que tornés al seu lloc davant del piano i va tocar de nou la partitura xerraire. No havia entès el que ell havia volgut dir, però va sentir una veu més profunda més enllà de les que garlaven i aven. Va alçar els ulls cap a ell. —Recorda’t dels relats —va dir ell mentre s’aixecava—. Són la intel·ligència del món, d’aquest i de tots els altres.

El mateix vespre, ell va anar a can Pietro per treballar amb ella. Era a finals d’abril, feia molt bon temps per a l’estació i tenien al pati roses en abundància, així com un lilà que ja havia florit, el perfum del qual quedava sublimat per la pluja feble d’abans de sopar. Quan la Clara va arribar a la sala del piano, va tenir la sorpresa de trobar-hi la Leonora. —Vinc i me’n vaig —li va dir—, però volia fer-te un petó abans de la classe. I, en efecte, estava abillada per sortir amb un vestit caigut de crepè negre il·luminat per dues llàgrimes de cristall a les quals eclipsaven encara els seus cabells i els seus ulls. No es podia imaginar un refinament més absolut que la fluïdesa d’aquell vestit i d’aquelles arracades de perles d’aigua immòbil, i com que la Leonora hi afegia els arabescos amb els quals s’ajustaven els seus moviments, ja no sabies si estaves mirant un riu o una flama que s’entortolligava sobre ella mateixa. —Sé que et diuen ben poc i que et demanen que treballis en solitud —va dir la Leonora. Es va tombar cap a en Gustavo i en Pietro.

—Però confio en aquests homes. Així doncs, vinc a compartir amb tu la meva ceguesa i la meva fe, i a preguntar-te si vols tocar per a mi. I, tot escampant enmig del vespre la seva freqüència com si fos un perfum rar i lleuger, va dir encara: —M’agradaria sentir la partitura que vas tocar la primera vegada a l’església, la que l’Alessandro et va donar a la fi i que era blava, crec.

La Clara li va somriure. Cal dir que en onze anys d’una existència sense xocs ni turments no havia somrigut més de quatre cops? Encara que hagués estat iniciada feia temps en les simpaties naturals, mai no havia penetrat en el terreny de les afinitats humanes. La Leonora va veure aquell somriure i es va acostar una mà al pit mentre la Clara seia davant del teclat i al seu torn els homes s’asseien. No havia tornat a tocar la partitura blava des del dia del gran casament. Es va recordar del que li havia dit el Maestro sobre els relats i als llacs silenciosos que cantava el fragment s’hi va superposar un fil estrany que ella va seguir com si fos una pista. Alguna cosa es va entortolligar en l’aire i llavors es va desenrotllar al seu interior. Era més que una fragància, però menys que un record, i hi flotava una nota de terres i de cor sota la forma d’una història de descobriments enmig de la nit que ara els seus dits volien explicar. Llavors va tocar la peça com el primer dia, a la mateixa velocitat i amb la mateixa solemnitat, però tenia les mans llastades d’una màgia nova que obria el territori del somni en les hores de vigília. Un llum de petroli il·luminava la taula al voltant de la qual la família menjava. A través de quins cristalls ava aquella visió que la Clara sabia que no era un somni sinó la percepció actual, allà lluny al nord, del món de la Maria? A mesura que tocava, es connectava a un immens calidoscopi on el seu cor reconeixia irisacions familiars i on el seu ull se submergia a la manera de les àguiles augmentant a cada aleteig el detall de l’escena. Podia escrutar els rostres d’aquells homes i dones que només havia vist fugaçment a la fi del primer somni. Parlaven poc mentre sopaven i estalviaven els gestos, regulats pel mateix ballet de la vida ordinària, pel mateix sopar tranquil on tallen el pa en silenci, on vigilen que la petita estigui sempre ben servida i on, davant d’un comentari del pare, tothom esclata a riure abans de ficar de nou el nas a la sopa. En el moment que va encetar el darrer compàs, tothom es va petar de riure mentre la mare s’aixecava per anar a buscar dins de l’ombra de la cambra una fruitera amb pomes. Aleshores la Clara va deixar de tocar i la visió va desaparèixer.

Va alçar els ulls. La Leonora havia posat la mà sobre la fusta fosca i tenia les galtes plenes de llàgrimes. Pel rostre d’en Pietro també hi havia at un sanglot, i en Petrus semblava tan commogut com despert. Però el Maestro no havia plorat. La Leonora es va acostar a ella i, inclinant-se, li va fer un petó al front. —Marxo —li va dir tot eixugant-se les llàgrimes—, però et dono les gràcies pel que ens has ofert aquest vespre. I, tombant-se cap al Maestro, va dir encara: —D’ara endavant serà diferent.

Més tard, a la seva cambra, la Clara no es va adormir. Sentia en ella la bretxa que s’havia obert quan havia tocat per a la Leonora i volia anar un cop més a la granja de la Maria. Va romandre una bona estona abandonada al silenci i va deixar anar la ment a mercè dels fragments de relats que abans li explicava la seva vella minyona i, després d’una certa estona, una capa líquida de reminiscència va venir a banyar-la amb tota la gran història que hi havia dins de les petites històries del Sasso. No intentava seguir-les ni tampoc reconstituir-les realment, però ara veia que eren d’una mena que ella podia transcriure en música —una música insòlita on a la sonoritat i a la tonalitat de les formes s’hi afegia el mateix estrat que naixia de vegades dels seus diàlegs amb el Maestro, i que havia percebut el primer vespre davant del quadre de la seva cambra on, amb l’embriaguesa dels colors, es barrejaven els relats de la imatge. Va veure la vella minyona sargint mentre li explica una història d’uns nens perduts a la muntanya o d’uns pastors extraviats a les comes, i es va deixar portar per una meditació sense direcció ni continuació, la melodia de la qual anava més enllà de les presències i dels temps. Llavors, per una conflagració nova dels relats i de les terres, el mateix canal traçat abans per la partitura es va obrir en la seva ment sense que ella hagués de fer cap esforç per mantenir-ne la llum. Oh, quanta llum. També és de nit al petit món de la granja i a la sala silenciosa moren les darreres brases. Se sent la força de les pedres al voltant dels humans, que les fan servir per encerclar-se i protegir-se, i la força de la fusta, que estén els tentacles per la invisibilitat de les parets. Malgrat la foscor, les vibracions minerals i orgàniques

dibuixen una xarxa lluminosa els traçats de la qual la Clara es meravella de veure, ja que la Maria és allà, enmig de l’estranya claror i, immòbil, mira la taula, on hi ha un atuell de terrissa, un got d’aigua mig ple i uns grans d’all oblidats després de l’àpat. Llavors, en el moviment interminable i fulgurant amb el qual la mà de la petita sa desplaça el got i hi afegeix un fragment d’heura, hi ha un redesplegament de la totalitat de l’univers del qual la Clara percep els cruixits gegantescos i els desplaçaments de banquisa —després tot es calma i calla i abraça el geni de la felicitat. Així va ser la nit del gran començament. La Clara va seguir la Maria a través de la casa adormida fins al seu llit, on es va amagar sota un gruixut edredó vermell. Però abans d’adormirse, la Maria va obrir els ulls de bat a bat mirant fixament el sostre i la Clara va rebre aquella mirada al cor. Era la màgia del lligam entre músiques i relats? Va quedar trasbalsada com per una primera intimitat amb un ésser que no esperava res d’ella a canvi i, enmig del silenci de la seva cambra del pati, per segona vegada aquell dia, va somriure. Per fi, just abans del son, va tenir la darrera visió d’una taula de granja on, en la justa tensió d’un got, un atuell de terrissa i tres grans d’all fregats per l’heura, es capturaven la sumptuositat i la nuesa del món.

—La vaig veure mentre tocava —va dir l’endemà al matí al Maestro—, i l’he tornada a veure a la nit. —Però ella no et pot veure. Va escoltar el que ella descrivia del sopar, dels homes i de les dones de la Maria, dels riures compartits i de les pedres protectores però vives. Llavors van començar la classe amb un fragment que li va semblar més insípid i pla que les planúries. —Concentra’t en la història i oblida’t de les planúries —li va dir el Maestro—. No escoltes el que t’explica la partitura. No tan sols viatgem en l’espai i en el temps, sinó, sobretot, en el cor. Va interpretar-la de manera més delicada i més lenta i va sentir que s’obria en ella un nou canal, que desbordava el paisatge de planúries i traçava una xarxa de punts imantats al voltant dels quals s’entortolligava una història que la música podia desenrotllar. Llavors va trobar la Maria. Corria sota uns núvols tan negres que la pluja mateixa era de plata fosca. La va veure travessar com una fletxa el

pati de la granja, obrir la porta d’una revolada i llavors romandre per un moment davant de la reunió atònita d’un carter i de quatre velletes. A la fi va entrar, va allargar la mà i es va apoderar de la carta. La Clara va veure l’aigua del cel retirar-se de cop i evaporar-se enmig del silenci i el sol recuperats, i la Maria va llegir les dues línies disposades sobre el paper lleuger de la mateixa manera que sobre la partitura del piano.

la lepre e il cinghiale vegliano su di voi quando camminate sotto gli alberi i vostri padri attraversano il ponte per abbracciarvi quando dormite

La Clara va sentir l’emoció que tenia la Maria descobrint el poema. Llavors va alçar els ulls cap al Maestro i va mantenir la coexistència de les dues percepcions, en una abraçada amb la qual ella veia l’aquí i el més enllà, la granja estrangera i la sala d’assaig de la ciutat, com els grans de pols en un raig de llum. —És el poder del teu pare —va dir el Maestro després d’un silenci. Ella va sentir a dins seu una presència inhabitual, un fregament lleuger però urgent. —Veus el que veig jo? —va preguntar ella. —Sí —va dir ell—, veig la Maria com la veus tu. Aquell o aquella que hi veu també té el poder de fer veure. —Vas enviar el poema tu? —Ha establert el lligam entre vosaltres —va dir—. Però el poema no és res sense el do mitjançant el qual la teva música lliga entre elles les ànimes que es busquen. Fem una aposta que pot semblar desassenyada, però cada esdeveniment nou sembla confirmar que tenim raó. —Perquè veig la Maria —va dir ella. —Perquè veus la Maria fora del Pavelló —va dir ell.

—Fora del Pavelló? —El Pavelló on els nostres poden veure-hi. Llavors ella va fer una darrera pregunta i una onada estranya li va ar per dins abans de desaparèixer com un somni. —Veuré algun dia el meu pare? —Sí —va dir ell—, això espero i això crec.

Així va començar una era nova. Treballava al matí a la sala d’assaig i després tornava a la vil·la del pati per dinar, a la qual cosa sempre seguia una migdiada, després de la qual trobava la Leonora, que venia a prendre el te i a escoltar-la tocar. A aquella amistat italiana se n’hi afegia una altra, la que sentia per la petita sa i les seves inenarrables avietes, perquè la visió de la Maria ja no l’abandonava i vivia amb ella de la mateixa manera que respirem. Així, a les hores ades amb la dona del Maestro s’hi unien les de la granja llunyana en una conflagració que convertia les velles borgonyones en tan familiars per a ella com l’alta burgesa de Roma. Durant tot el dia, ella les seguia de la cuina al jardí i del galliner al celler, mentre pregaven o cosien, guisaven o esterrossaven els camps, i, tot escrutant els pobres rostres erosionats pels anys i la feina, se’n va aprendre els noms, les sonoritats insòlites dels quals es repetia a mitja veu. Entre totes, la que preferia era l’Eugénie, potser perquè parlava amb els conills mentre els nodria de la mateixa manera que s’adreçava a Déu pregant; però també li agradava el pare i els seus silencis d’home esquerp, i va comprendre que la confiança que el lligava a l’Eugénie i a la petita s’endinsava sota la superfície de la seva terra, com una afinitat subterrània que s’hauria propagat sota els camps i els boscos i després hauria remuntat a la llum per la planta dels peus. En canvi, no ava el mateix amb la Rose, la mare, que parlava un estrany llenguatge de cel i de núvols i semblava una mica apartada de la petita societat de la granja. Tanmateix, era la Maria a qui seguia en primer lloc, de l’alba a la posta de sol i enmig del refugi de la nit: la Maria, que obria els ulls de bat a bat en la foscor i la mirava sense veure-la; i la Maria, les caminades de la qual per aquell camp que feia brillar amb resplendors inefables li arribaven al cor.

Llavors va ar un altre any i un mes de gener molt fred, que va oprimir la Clara amb una aprensió dolorosa. Es va sincerar amb el Maestro mentre treballaven durant una alba pàl·lida que, pensava tristament, anava com anell al dit a les pedres mortes de la ciutat. —La nostra protecció aguanta —va dir el Maestro. Va mirar de nou a través de la visió de la Clara i, mentre es ava la mà pel front, va sospirar i de sobte va semblar molt cansat. —Però potser l’enemic és més fort que no imaginem. —Fa tant de fred... —va dir la Clara. —És la seva intenció. —La intenció del Governador? —El Governador no és més que un servidor. Llavors, després d’un moment de silenci: —D’aquí a deu dies celebrarem l’aniversari de la Leonora i convidarem a sopar uns quants amics. Voldria que triessis i preparessis un fragment i que aquell vespre el toquessis per a nosaltres.

Fins al vespre del sopar d’aniversari, la Clara no havia tornat a veure la Leonora, però havia pensat en ella a cada segon dels dies consagrats, meitat i meitat, a la peça que havia previst tocar i a la Maria, que semblava anar febrilment amunt i avall per les seves terres descolorides. Havia treballat al pati sense anar a la sala d’assaig, en una solitud més gran encara pel fet que en Pietro també havia desaparegut i tampoc no va aparèixer el dia que la van conduir a l’altre turó. Ara bé, des del matí, tenia el mateix pressentiment dolorós que havia crescut fins al punt que tenia la sensació de respirar amb tantes dificultats com quan va arribar a la ciutat. Durant tot aquell temps, en Petrus, fidel als seus costums, havia roncat a la seva butaca sense preocupar-se dels seus turments. Però en el moment que ella es disposava a marxar cap a la vil·la Acciavatti amb un humor confús en què predominava l’ansietat, va aparèixer abillat amb un vestit negre que

contrastava amb la descurança de la seva roba habitual. Ell es va adonar de la seva mirada sorpresa. —Això no durarà —li va dir. I com que el mirava desconcertada: —La roba —va dir—. Fet i fet és una cosa estranya. No sé si algun dia m’hi acostumaré.

Encara feia més fred que els dies anteriors i queia una pluja fina i insidiosa que calava fins als ossos. El camí serpentejava enmig de la nit i ella sentia el cant de l’aigua elevat per l’hivern al seu nivell melòdic més alt. Per una raó desconeguda, el cor se li va encongir una mica més, però no va tenir temps de pensar-hi perquè ja arribaven a l’escalinata, on els esperava un home de trets aquilins i familiars. Era d’una elegància extrema, mudat de gala amb frac i mocador de seda, però la roba que duia s’assuaujava indolentment amb els seus gestos plens de classe i semblava una segona pell malgrat la disfressa solemne. Era evident que l’home havia nascut proveït d’aquella elegància de la qual brollen els èxtasis més grans i els incendis interminables, i la Clara va saber que era guapo perquè respirava a la manera dels arbres, amb una amplitud que el tornava alhora més aeri i més recte. Mitjançant aquella respiració solar ell s’unia al món amb una fluïdesa que rarament assoleixen els humans, i que entrava amb l’aire i la terra en una harmonia que l’havia convertit en un artista magnífic. Després havia vingut la caiguda als judicis que no saben apreciar els grans dons, però aquell vespre l’Alessandro Centi, ja que d’ell es tractava, havia tornat a ser l’home que havia estat en el at. —Bé, petita —va murmurar—, ja estem reunits en el moment just. I la va portar rere seu mentre començava una història les paraules de la qual ella no va escoltar, de tan bressolada com estava per l’alegria de la seva veu. Darrere de tots dos, en Petrus remugava enigmàticament, però ella no en va poder entendre el motiu, ja que van arribar al gran saló il·luminat amb espelmes on el seu guardià es va llançar com un llamp sobre una safata de copes ambrades. En Gustavo i la Leonora xerraven amb una desena de convidats que van besar la Clara, que els va ser presentada com la neboda d’en Sandro però també com una jove virtuosa del piano. L’assemblea li va agradar. Allà hi havia els amics més

propers que, tots plegats, semblaven conèixer l’Alessandro de feia temps i alegrar-se que fos de nou entre ells, i pels fragments de conversa que ella pescava aquí i allà comprenia que la major part eren artistes. Es va assabentar amb sorpresa que l’Alessandro era pintor i va sentir en diverses ocasions que li deien que tornés a pintar i que ja no tingués por de la nit. Servien un vi daurat, reien i departien amb una barreja de seriositat i de fantasia amb la qual ella se sentia derivar de mica en mica cap a una sensació de felicitat que no recordava haver sentit mai... la grandesa de les comunitats teixides per la mateixa inclinació afegida al caliu protector de les hordes primitives... homes i dones lligats per la consciència compartida de la seva fragilitat d’éssers nus i d’un acord de desig que els associava en el vertigen de l’art... i era el mateix somni amb els ulls oberts, els mateixos abismes i els mateixos apetits que un dia els havien convençut que escriguessin la seva història amb la tinta d’unes ficcions de colors i de notes.

La Leonora va venir a parlar-li i el grup es va aplegar al voltant d’elles dues per escoltar les respostes que la Clara feia a les preguntes sobre el seu piano i les seves hores de treball amb el Maestro. Però quan en Gustavo va venir a pregar-li que toqués, ella es va aixecar, amb el cor bategant, mentre el pressentiment que l’havia perseguida durant tot el dia es multiplicava per cent i l’aclaparava. —Què tocaràs? —va preguntar una de les convidades. —Una peça que he compost —va respondre, i va veure la sorpresa del Maestro. —És la teva primera composició? —va preguntar un home que era també director d’orquestra. Ella va fer que sí amb el cap. —Té títol? —va preguntar la Leonora. —Sí —va dir ella—, però no sé si el puc dir. Tothom va riure i en Gustavo va aixecar una cella, divertit. —Aquest vespre és un vespre de gran mansuetud —va dir—, pots dir el teu títol si tot seguit el toques.

—La peça es diu Per a desgràcia seva, aquest home era alemany —va respondre. L’assemblea va esclatar a riure i la Clara va comprendre que no havia estat l’única destinatària d’aquell acudit del Maestro. Va veure que reien de bona gana al mateix temps que descobria en ell la mateixa emoció que havia tingut dient-li: aquí et reconec.

Llavors ella va tocar i es van produir tres esdeveniments. El primer va ser la subjugació de tots els assistents al sopar, als quals la interpretació de la Clara va transformar en estàtues de sal; el segon l’amplificació del soroll de l’aigua sobre les pedres del jardí, que es barrejava tan perfectament amb la seva composició que ella va comprendre que havia viscut en aquella música des del moment que l’havia sentida, i el tercer l’arribada d’un convidat inesperat la silueta del qual es va perfilar de sobte dins del marc de la porta.

Guapo com tots els àngels de la gran cúpula, en Raffaele Santangelo somreia i mirava la Clara.

Pavelló de les Boires

Consell èlfic restringit

—Ella sap que les pedres són vives. No ho oblida ni tan sols a la ciutat. I toca que sembla un miracle. Però encara està massa sola. —La Leonora és allà i en Petrus vigila. —Beu massa. —Però és més perillós que una cohort de guerrers abstinents. —Ho sé, ja l’he vist beure i lluitar, i convèncer falanges de consellers hostils. I els poders de la Clara van creixent. Però de quant de temps disposem? Potser ni tan sols serem capaços de salvar les nostres pròpies pedres.

—L’Eugénie—

Tot el temps de la guerra

Després de l’abril i de l’esdeveniment de la carta italiana, havien transcorregut a la granja uns quants mesos tan plans com un pa sense ferment. L’estació havia at i n’havia vingut una altra. La Maria havia fet dotze anys i no havia nevat. L’estiu havia arribat de sobte. Mai no havien vist un temps més canviant i més caòtic, com si el cel vacil·lés en el camí que volia agafar. Les tempestes de Sant Joan havien esclatat massa d’hora. Les vetllades càlides havien succeït a uns crepuscles de tardor on se sentia que l’estació es capgirava. Llavors l’estiu havia caigut a plom i les libèl·lules havien reaparegut per bandades.

I la Maria continuava departint amb els animals dels boscos. Els rumors d’ombres s’intensificaven a la comunitat de les llebres, que semblava ser-hi més sensible que les altres. Però els cérvols també parlaven entre ells d’una mena d’afebliment dels recursos, que alguna cosa feia malbé sense que sabessin com, i encara que, de moment, el poble prosseguia la seva vida ordinària sense comprendre el canvi, la Maria notava una paradoxa sorprenent: el camp s’afeblia, però els dons de les avietes creixien.

Allò es va fer evident a la fi del gener —el vespre de l’aniversari de la Leonora —, quan la Jeannette havia estat enganxada tot el dia a uns fogons convertits en cofurna d’alquimista perquè aquell vespre rebien un germà del pare i la seva dona, que arribaven del sud. El sopar, compost per una pintada trufada emmarcada per una terrina de foie i una escudella amb salsa verda (tot plegat acompanyat amb uns cards tan ben caramel·litzats que a la gola se’n sentia el regust malgrat el vi de côte), va ser un triomf enlluernador. Quan van acabar llançant-se damunt d’un pastís de crema que havien servit amb les pastes de

codonyat de l’Eugénie, només hi havia al menjador un munt d’estómacs igual de feliços i estúpids que abans de la indigestió. Però al voltant de les dues es va sentir a la cambra de l’Angèle, que l’havia cedida al Marcel i la Léonce, un guirigall que va despertar tota la granja. Van anar a les palpentes en la foscor, van encendre unes espelmes i van acudir a la cambra, on es retorcia amb els dolors d’una crisi hepàtica i una febre alta un Marcel que van témer que no s’hi quedés. L’Eugénie, que no havia deixat de somiar cavernes profundes on s’amuntegaven sediments d’una matèria enganxosa i groguenca, tot just es va sentir alleujada de despertar-se d’aquell tràngol que va descobrir que entrava immediatament en un altre. Tentinejava una mica i intentava posar-se a lloc el casquet de dormir que li havia caigut sobre l’orella, però el descobriment del malalt al seu llit de dolor la va despertar de cop i la va plantar directament dins dels seus mitjons de llana gruixuda. Ja havia guarit tota la vall dels mals diversos pels quals venien a consultar-la i havia prescrit, per tant, una considerable munió de pocions, dilucions, tintures, xarops, decoccions, gargarismes, pomades, ungüents, bàlsams i cataplasmes confeccionats per ella, de vegades destinats a malalts amb possibilitats escasses de salvació i a l’enterrament dels quals ella havia assistit després tristament. Però, per molt estrany que pugui semblar, era la primera vegada que es trobava en presència d’un malalt a l’hora fatídica. La crisi era imminent i no hi havia manera d’escapar-se’n. D’altra banda, ella no en tenia la més petita intenció. Tot el contrari, estava animada per la idea que tots els camins de la seva vida l’havien conduïda a aquella cambra de dolor.

L’Eugénie no era, com l’Angèle, una dona de vida interior intensa les brases de la qual s’haurien extingit de mica en mica. Ella veia el món com un conjunt de tasques i de dies l’existència mateixa dels quals ja els justificava. Es llevava al matí per pregar i alimentar els conills, tot seguit preparava els remeis, pregava de nou, cosia, sargia, escurava, se n’anava a segar les plantes i binar l’hort, i si tot s’havia dut a terme a temps i sense entrebancs, s’estirava contenta sense un sol pensament. Però l’acceptació del món tal com venia tenia poc a veure amb la resignació. Si l’Eugénie era feliç amb una vida ingrata que ella no havia triat, és perquè vivia enmig de pregàries contínues que li havien estat inspirades als cinc anys per una fulla de menta del jardí de la seva mare. S’havia sentit córrer per les venes el flux verd i perfumat de la planta, que no era tan sols una matèria que s’adeia meravellosament amb la textura dels seus dits i del seu olfacte, sinó que explicava una història sense paraules a la qual ella s’havia abandonat com al corrent d’un riu. I llavors se li havia fet una increïble claredat que li ordenava en

imatges una sèrie d’accions que havia dut a terme amb el cor bategant i que no havien estat interrompudes més que per les exclamacions dels adults, que volien impedir que continués —fins que van descobrir que tenia una picada a la galta i van comprendre que, fregant-se el rostre amb la fulla de menta humida i picant, s’aplicava el remei que podia alleujar el dolor. No n’era conscient, ni tan sols havia sospitat mai que, als altres, no els bressolava la mateixa oració, que al principi havia pres la forma de cants deliciosos que ella sentia en el e amb la natura, i que després s’havien omplert de sentit quan l’havien portada a l’església i en l’esperit d’aquells salms hi havia trobat un rostre i paraules; simplement havia escrit la lletra sota els pentagrames de la partitura que ja coneixia i els fastos de la menta hi havien conquistat la seva doctrina i el seu Déu. En certa manera, era una percepció dels càntics naturals que s’acostava d’allò més a la de la Maria i, si havia quedat impressionada per la composició dels grans d’all amb la qual la cambra de la granja havia estat sublimada, era perquè havia estat iniciada en l’orde de les raons invisibles que l’havien feta tan feliç encara que havia nascut tan pobra. Però el gran drama de la seva vida havia estat el fill que havia perdut a la guerra, el nom del qual estava gravat al monument del poble. Durant tot el període dels combats que esquinçaven el cel de França amb una clivella enverinada, havia quedat aclaparada pel fet que les violetes continuessin marcint-se amb la mateixa exquisidesa de sempre i, quan havia perdut el fill, li havia semblat que la bellesa dels boscos era una indignitat que no es podia explicar, ni tan sols a les pàgines de les Sagrades Escriptures, perquè era inconcebible que un món tan sumptuós pogués estar envoltat d’un dolor tan punyent. La mort del seu marit, encara que la va afligir força, no havia estat una tragèdia de la mateixa envergadura, ja que se n’havia anat com fan tots els éssers vius, com es marceixen els lliris i moren els grans cérvols. Però la guerra abrasava les línies i cremava la realitat fins als ossos; pertot arreu, la gent ensopegava contra murs alts com catedrals que edificaven la mort enmig de les belles planúries; i que això succeís com a teló de fons dels rams de primavera era una paradoxa que la commovia fins al punt mateix que l’havia feta viure fins llavors: el de les osmosis sagrades que fan concordar els vius amb la seva terra. Abans que el seu fill morís, ella ja havia perdut l’apetit; però després de l’anunci que no tornaria dels camps llunyans i que no li n’enviarien el cos, perquè hi havia hagut tantes pèrdues i uns incendis tan grans que només havien fet la llista dels que no havien tornat, l’Eugénie no va poder ni tan sols recordar què volia dir desitjar.

Però un matí una mica abans de la fi de la guerra, li van portar una criatura del poble veí que estava malalta des de feia mesos i tossia fins a esgotar-se del matí a la nit. El noi estava turmentat per una tos tan incessant que ella n’havia concebut un dolor que només es va poder calmar quan li va posar la mà sobre el tors, va intentar sentir les vies per on ava el mal i, en descobrir els pulmons sense afecció, va comprendre ràpidament que ell patia la mateixa malaltia de la qual ella mateixa estava morint. Va accentuar la pressió que feia amb el palmell sobre el pobre pit nu on els poders de la guerra aprofundien una esquerda de dolor i de ràbia, llavors va acaronar la galta del nen, li va posar una mica de pomada d’argila per als esquinços i li va dir somrient, trasbalsada per sentir com a dins seu s’obrien unes comportes i deixaven anar un doll de ruïnes sufocants, com s’obrien i es reconciliaven amb l’alba malgrat les ferides i els odis —li va dir somrient: això arà, angelet. La mare li va dir dos dies després que la tos havia cessat i que el petit no parlava, però que somreia sense parar, i l’Eugénie va poder recuperar el curs d’aquella mateixa existència irrigada pels cants dels herbatges i dels roures. Però hi havia incorporat el coneixement del mal sota la forma d’una ferida el forat negre de la qual sentiria des de llavors devorant cada dia el seu capital de matèria i d’amor. Curiosament, allò va fer que descobrís millor els orígens profunds de les malalties, però també sentia que una part del seu talent estava entrebancada i que l’agudesa del diagnòstic s’havia tornat inversament proporcional al poder de guarir. Alguna cosa havia crescut, alguna altra cosa havia caigut, i encara que no sabés de filosofia, sentia aquella creu perpètua que barrinava les seves accions de guaridora. Per què els camins del destí apareixien de sobte com si les lletres es trin soles a la sorra del riu? La vida havia continuat després del conflicte i la gent havia tornat al camp, on durant les massacres només havien treballat els ancians i les dones. Hi havia hagut noves segues, nous hiverns i altres llangors tardorals, i els supervivents havien plorat els seus morts mentre l’horror del carnatge els havia tornat inconsolables per sempre. Però tot i això continuaven vivint i somreien a les libèl·lules de l’estiu, quan el camp s’enfonsava sota les pedres grises marcades amb tres paraules destinades a condemnar-los a tots. Recordeuvos-en! Recordeu-vos-en! Recordeu-vos del destí que aixafa i demana una vegada més l’almoina de les reminiscències per la maledicció de l’amor que va morir per l’acer! L’Eugénie, entrant a la cambreta on agonitzava en Marcel, va sentir que la Maria li fregava breument l’espatlla abans de retrocedir silenciosament a l’ombra. I només llavors va tornar de la guerra. Els camins del destí... Algú desplaça un mil·límetre un gra d’all i el món canvia completament; una alteració irrisòria pertorba la posició íntima de les nostres emocions i

tanmateix transforma la nostra vida per sempre. L’Eugénie sentia tot allò mentre observava el calvari del malalt, i es quedava parada de veure que, gràcies al fet que la petita l’havia tocada, havia recorregut un espai insignificant, però es trobava tanmateix molt lluny del patiment que acabava de deixar. Diverses dècades de combats espolsats i escombrats de la seva espatlla d’anciana —i un moribund que no representava cap hostilitat sinó tan sols carn i ossos; l’Eugénie es va acostar al llit regirat i va posar la mà sobre el front del pobre fillet.

De fet, en Marcel, que es penedia d’haver-se cruspit la pintada i les males accions de la seva vida —en particular d’un ànec que havia robat en el at—, ja no era més que una colossal infecció. La contaminació havia començat a l’estómac, hi havia construït en dues hores un petit monticle de sànies i després, satisfeta amb la seva obra, havia manat avançar tot d’una les seves legions. Llavors el cos havia començat a patir el suplici que la gangrena havia retingut fins a l’hora en què ja era invencible i, en l’agitació sobtada d’aquella irradiació de dolor, havia contribuït a estendre l’entropia més enllà dels vasos sanguinis i els teixits. Però allà hi havia el principi de tota guerra, que per a l’Eugénie era transparent per una raó que ella entenia només des que la Maria, fregant-li l’espatlla, havia activat una consciència inscrita a la carta genètica de la seva vella carcassa de pagesa i que li ensenyava que si veia tan bé els estralls de les guerres era perquè la seva estrella reclamava que es fes guaridora. El món creixia. Allò que l’havia colonitzat per complet durant les dècades del mal ja no era més que un feu en el tumult de poders a què s’oposaria cada vegada la resistència de les violetes. En una pensada fugaç, va lamentar que hagués calgut tot aquell temps a la consciència de les coses, però també va comprendre que no es pot donar ordres als batallons dels dons, els quals encara han d’aprendre la comió i l’amor, i que la il·luminació de les ànimes necessita l’obra de la desolació i del dol —sí, el consol és molt a prop i no el podem assolir, cal temps, calen anys, i potser també la misericòrdia de l’altre. Són les tres ben tocades a la granja i dues dones han penetrat plegades en un territori que requereix un extra de grandesa i de pena, mentre l’existència d’un home que mai no ha robat més que un ànec descansa a les mans d’elles, de dotze i vuitanta-set anys, i penja del fil que les uneix en el trànsit del combat.

L’Eugénie va tancar els ulls i va veure desfilar a la pantalla de la seva mirada

interior, com quan tenia cinc anys i estava estirada enmig de l’embriaguesa de la menta, la successió de les accions de la curació. Va obrir els ulls i no va haver de parlar, ja que la petita va marxar de seguida a la cuina i en va tornar portant a les mans en forma de copa un grapat de grans d’all i de branques de farigola, l’olor acre de la qual es va estendre per la cambra. L’Eugénie va agafar el petit gerro de la tauleta de nit de l’Angèle, hi va esclafar els grans d’all, hi va incorporar la farigola i va acostar la preparació al nas del moribund, que va semblar respirar amb més facilitat i va entreobrir un ull groc injectat de sang negra i coagulada. Ella li va untar una mica d’aquella pasta enganxosa sobre els llavis. Ell va fer una contracció de rebuig que va cessar tot seguit, llavors ella li va obrir suaument la boca i hi va dipositar una petita ració del remei.

Sabeu què és un somni? No és una quimera engendrada pel nostre desig sinó una altra via per la qual absorbim la substància del món i accedim a la mateixa veritat que la que revelen les boires, ocultant allò visible i revelant allò invisible. L’Eugénie sabia que ni l’all ni la farigola podien guarir una infecció que s’havia estès fins a aquell punt, però havia crescut amb la saviesa que, a l’orella dels que han deixat la batalla, xiuxiueja que el nostre poder d’acció no té límits i que l’esperit natural és més poderós que qualsevol força. També sabia que el seu talent de guaridora en convocava un altre, més vast i més terrible, i que la Maria, dins de l’ombra en la qual es mantenen les servidores de les grans causes, era l’omega del miracle. Es va girar i va cridar la petita, que va fer un pas endavant per tocar-li de nou l’espatlla. L’Eugénie va vacil·lar sota la violència inesperada del xoc. En ella es desplegaven totes les energies i totes les revoltes, totes les onades i totes les tempestes. Va fer un singlot de sorpresa mentre anava a la deriva dels fluxos energètics que la petita feia girar entorn seu, llavors va tornar a la seva pròpia exaltació de guaridora i va començar a navegar buscant la marea del seu somni. La va trobar en descobrir una imatge que es destacava sobre un fons de tornassols indistints, i els ritmes i les sensacions es van alentir per deixar-la acostar lentament a un pont vermell llançat entre dues ribes sepultades de boira. Quin pont més bonic que era... Se sentia la noblesa de la fusta sota els pigments d’un carmí vellutat i profund, i aviat hi va haver una desfilada de pensaments absurds i inintel·ligibles, però que conduïen tots a la pau que aquell pont vermell entre dues boires oferia a qui es dignés a mirar-lo. Però era una pau que ella freqüentava des de sempre, la que lligava els arbres i els homes i feia parlar a les plantes el llenguatge dels humans, i el pont irradiava un poder d’acord que li mostrava els camins de la natura amb una intensitat i una

harmonia que ella encara no havia experimentat. Llavors la imatge va desaparèixer. Només havia durat el temps d’un sospir, igual que durant pocs segons a penes es van sentir unes veus més belles que la bellesa.

La pau... A quina altra cosa havia aspirat ella durant anys? Què més es pot desitjar quan perds un fill els budells del qual van esclatar sota el cel de l’honor? Va veure de nou, amb una agudesa que hauria estat dolorosa aquell mateix matí i que ara ava com una carícia de la seva memòria, un vespre d’estiu al jardí on havia parat la taula del sopar de després de Sant Joan col·locant-hi els grans lliris del solstici. Sentia el brunzit dels insectes en l’aire càlid amb el qual es barrejava l’aroma d’un lluç de riu amb verduretes de l’hort; i va veure de nou el seu fill tal com feia segles que no l’havia vist; seia davant d’ella i li somreia tristament perquè tots dos sabien que ja era mort sobre els mateixos camps on van caure tants marits i tants fills nostres; llavors ella es va inclinar lleugerament i li va dir mirant-lo tendrament, amb una veu que no entelava cap tristesa ni cap pesar: som-hi, fill meu, i sàpigues per tota l’eternitat fins a quin punt t’estimem. L’Eugénie hauria pogut morir en aquell instant enmig d’una felicitat perfecta i estúpida, com moren les roselles i les libèl·lules de l’estiu. Però havia d’arrencar una criatura de les urpes de la mort i no era una d’aquelles ànimes etèries que un càntic embriaga per sempre més. Va saber que la visió i el cant havien tingut lloc perquè ella pogués dur a terme la tasca per a la qual s’havia posat recte el casquet de dormir, havia esclafat amb els dits uns grans d’all i havia vist de nou el seu fill enmig de la nit de l’hivern.

En aquell moment exacte, la petita li va treure la mà de l’espatlla i l’Eugénie va sentir, va comprendre i ho va reconèixer tot. Es va capbussar en el cos del malalt i va veure que estava infectat de la matèria groga i enganxosa dels seus somnis, amb la mateixa ferum de la qual l’aire havia estat saturat durant tot el temps de la guerra. Era una gangrena amb l’únic propòsit de trencar i desfer, la invasió de la qual aspirava de mica en mica tothom que vivia i estimava. Durant un instant, va quedar aclaparada per l’evidència que l’enemic era molt superior a les forces que una pobra guaridora de poble hi pogués oposar amb la pobresa dels seus mitjans i l’extrem candor de la seva ciència. Però ella també estava proveïda d’una llum nova que li havia at a través de la mà de la Maria, quan li havia fregat l’espatlla. Les guerres... Sabem que dicten una llei de retribució i obliguen

el just a afegir-se també a la batalla. Però, què a si tothom s’asseu a l’herba del camp i, enmig de l’aire pur de l’alba, deixa l’arma al seu costat? Se sent l’àngelus que sona al campanar veí mentre els homes es desperten dels seus somnis d’horror i de nit. De sobte, es posa a ploure i ja no queda més que abandonar-se a aquesta oració que arrossega una vida de violetes i de fluxos. Que n’era, de va, esperar vèncer en l’atac sacrificant tres soldats que no poden fer res contra hordes i canons... Què és guarir, en el fons, més que fer la pau? I què és viure si no és per estimar? Les grans decisions tenen lloc enmig de la invisibilitat dels humils. L’exèrcit fosc construïa els seus bastions enfonsant en la carn mateixa del malalt els esperons als quals es lligaria la tela de la infecció. Per tant, en comptes de destacar-los entre les línies enemigues, l’Eugénie va manar seure als seus soldats. El seu do va visualitzar el camí de l’all i la farigola als budells i la sang del malalt, i el seu somni en va multiplicar per deu la viscositat i amb allò va greixar les parets de manera que fos més ardu plantar-hi punxes. Va somiar encara més fort i va untar la base dels ganxos que hi havia fins que fossin escombrats pels bulbs esclafats i les agulles de farigola, i al mateix temps, les virtuts curatives d’aquells elements s’abocaven en els forats que l’enemic havia excavat i els cicatritzaven amb els seus principis benèfics i actius. S’entusiasmava. Era tan fàcil fer servir així plantes i posar-les directament sobre la matèria de la malaltia, i tan prodigiós veure com es podia actuar per a la curació apressant amb la màgia del somni uns processos que eren tan naturals! Però també sentia que el seu do pouava en unes reserves que s’afeblien i va veure que s’acostava el moment que hauria de renunciar per exhauriment de l’energia del seu somni. Llavors va entreveure un lliri. No sabia on el veia, era allà i no era enlloc, el podia mirar però era invisible, i irradiava una presència intensa sense que pogués localitzar-lo ni agafar-lo. Era un lliri més petit que els del jardí, amb pètals blancs tigrats de blau pàl·lid i un centre porpra amb estams ataronjats, i se’n desprenia una sensació de frescor la fórmula de la qual ella al principi no va poder identificar i que de sobte va comprendre que era la de la infantesa. Així... Ara sabia per què no es podia veure el lliri quan era tan visible i comprenia com havia d’acabar de dur a terme la tasca. Va tenir un sobresalt mentre llegia el missatge de la flor escrit en lletres perfumades de les alegries de les primeres hores, llavors va relaxar tot el seu ésser, arravatat per l’acceptació pura i simple del do, i va tornar al cos de vuitanta-set anys que havia oblidat quan la Maria li havia fregat l’espatlla per segon cop i en el qual ara es reencarnava amb una sensació d’existir que no havia conegut fins llavors. Va observar al seu voltant un quadre de pigments coberts per un vernís flexible i

brillant. La cambra estava en silenci. L’Angèle estava agenollada al vell reclinatori de fusta de castanyer que sempre havia rebutjat que li canviessin per un d’aquells que es veien, amb un bonic vellut vermell, a les primeres fileres de l’església, i estava tan absorta en la seva súplica que no s’havia adonat que portava la camisola de dormir apujada per sobre d’uns pantalons de cotó amb doblecs de gerga virginal. La Léonce seia sobre l’edredó al costat del seu Marcel i li friccionava els peus amb una paciència de Mare de Déu, i la Jeannette i la Marie ocupaven el marc d’una porta massa gran per a dues avietes que la por havia escarransit encara més que l’edat. L’Eugénie va prendre el pols al seu fillet i li va aixecar una parpella. Respirava dèbilment però amb regularitat i les injeccions de sang que li entelaven l’ull havien desaparegut. Li va deixar caure a la boca, per quedar-se tranquil·la, una darrera porció d’all i de farigola. De sobte se sentia molt vella i molt cansada. Llavors es va tombar i, de sobte, va tenir davant seu la Maria. Tenia els ulls negres plens de llàgrimes i premia uns punys en els quals creixia la seva pena. A l’Eugénie se li va fer un nus a l’estómac per la seva petita, la màgia de la qual no podia canviar un cor fet com el de totes les nenes i que sagnaria durant molt de temps pel seu primer esquinç. Li va somriure amb tota la seva tendresa de mare que hauria pogut morir i matar cent vegades pel seu fill, i va fer un gest amb la mà en el qual va posar la consciència i la majestat del do sota la forma del lliri de la infantesa. Però les llàgrimes de la Maria continuaven caient i els seus ulls expressaven l’amargura i el dolor. Llavors va fer un pas a un costat i el e es va trencar. D’altra banda, no era pas el moment per afligir-se, ja que un gran alleujament s’apoderava de la cambreta i tothom abandonava el seu lloc de combat, incloent-hi el reclinatori i l’edredó de plomes, per donar als altres l’abraçada de la victòria. Grapejaven triomfalment els seus rosaris i celebraven la constància amb la qual l’Eugénie sempre havia lloat les virtuts de l’all i de la farigola —però què pensaven aquells caps de terròs als quals, des de les dues nits de neu, no els havia calgut sumar dos i dos per comprendre que la petita era màgica i que no cauen del cel cada matí porcs senglars humans i estacions glorioses? En realitat, feien coexistir l’evidència i la fe i es convencien que el Senyor tenia a veure amb uns poders respecte dels quals no es preocupaven de posar d’acord amb el que creien i el que havien vist. Sobretot, tenien una tasca més urgent ara que en Marcel roncava com un novici i baixaven a la cuina a prendre el cafè de la recompensa, la d’assegurar-se que la Maria estava ben protegida per una raó que l’Angèle tenia per certa des de l’inici, a saber, que era molt poderosa i que no deixaria d’atreure les altres potències del món. Ningú no va veure que l’Eugénie no es bevia el cafè i es quedava asseguda

allà, amb un somriure somiador a flor dels seus llavis menjats pels anys. —Una nit ben llarga, o ben curta —va dir per fi el pare deixant la tassa a la taula, i va somriure a tots els presents com només ell sabia fer, d’una manera que reprenia al moment el seu ritme regular i tranquil i posava de nou el dia en el camí recte de les rutines. Llavors van sentir tocar l’àngelus al campanar del poble, mentre pujava al cel el fum de les granges felices i prosseguia el curs d’una vida que s’alimentava d’arç blanc i d’amor.

—En Raffaele—

Aquells servidors

Oh, tan guapo; tan ros i tan alt; els ulls més blaus que l’aigua de les glaceres; uns trets de porcellana en un rostre d’home viril; un cos àgil amb una desimboltura superba i, a la galta esquerra, un simpàtic clotet. Però el més esplèndid d’aquella fisonomia extraordinària era un somriure que plovia sobre el món com un xàfec irisat de sol. Sí, el més atractiu dels àngels, en veritat, i un es preguntava com havia pogut viure fins aleshores sense aquella promesa de renaixement i d’amor.

En Raffaele Santangelo va mirar la Clara fins a la fi del fragment i llavors es va adreçar al Maestro en aquell nou silenci. —Em convido desconsideradament —va dir— i pertorbo una festa entre amics. Era la mateixa veu que ella havia sentit en el at, que ressonava amb la mateixa violència estesa al llarg d’una avinguda de mort. —Et volia presentar els meus respectes —va dir a la Leonora. Ella es va aixecar i li va presentar la mà perquè la hi besés. —Ah, amic meu —va dir ella—, ens fem vells, oi? Ell es va inclinar breument. —Tu ets bella per sempre més. Quan havia entrat a l’habitació, tots els homes s’havien aixecat però no l’havien saludat i s’havien quedat dempeus en una postura de fingida deferència i amb

uns posats que desmentien l’amistat. L’Acciavatti, per la seva banda, s’havia acostat a la Clara, però el canvi més notable afectava en Petrus, que havia tingut temps de fer honor al moscato i després d’escarxofar-se en una butaca de la qual l’arribada del Governador no l’havia apartat, però on s’havia posat recte com un gos d’atura, amb el llavi deformat per un rictus desagradable acompanyat per uns grunyits intermitents i hostils.

En el moment que els ulls del Maestro i del Governador es van creuar, la sala del piano va esclatar en un ram d’estrelles rogenques que van sorprendre tant la Clara que es va aixecar d’un bot al mateix temps que l’espai resplendia amb una pols brillant, amb un doble con de llum en el qual dansaven fragments desconeguts de memòria —que emanava de cadascun dels dos homes i després s’unia en una intersecció on es concentraven els poders de l’un i de l’altre. En Petrus era l’únic de tots que semblava haver vist el con i havia grunyit amb hostilitat, amb el nas estirat i la roba en desordre. Però el Governador mirava el Maestro i el Maestro mirava el Governador sense que cap dels dos manifestés cap pressa per encetar el diàleg; cal dir que també la petita reunió d’amics continuava sense dir ni ase ni bèstia, en una immobilitat irable i muda malgrat la por. Per fi, hi havia al rostre de l’Alessandro una llum nova que el feia més jove i més esmolat, i a la Clara li va agradar el que veia al mateix temps que concebia una inquietud nova, com un avançament del dolor de les grans coses i de les resolucions definitives.

—Afortunada companyia —va dir per fi en Raffaele. Però ja no somreia. Va fer un gest —ah, molt elegant— que va escombrar l’assemblea de la mateixa manera que si hagués volgut prendre com a testimonis una confraria amistosa i va afegir: —Desitjaríem que n’hi hagués més i que s’aliessin entre elles. En Gustavo va somriure. —Les aliances es fan de manera natural. —Les aliances es forgen —va respondre en Raffaele.

—Només som artistes —va dir el Maestro— i ens guiem per les estrelles. —Però a tots els homes els cal coratge —va dir el Governador— i els artistes també són homes. —Qui decideix el destí dels homes? —Qui en decideix la inconseqüència? Les estrelles no tenen coratge. —Tenen saviesa. —Els febles invoquen la saviesa —va dir el Governador—, els valents només creuen en els fets. I sense esperar la resposta del Maestro, es va acostar al piano i va mirar la Clara. —I heus aquí una altra petita... —va murmurar—. Com et dius, nena? Ella no va respondre. Des del fons de la seva butaca, en Petrus va grunyir. —Virtuosa i muda, potser? El Maestro va posar la mà sobre l’espatlla de la Clara. —Ah... és que n’esperava l’ordre —va dir en Raffaele. —Em dic Clara —va dir. —On són els teus pares? —He vingut amb el meu tiet Sandro. —Qui et va ensenyar a tocar el piano? És evident que els pintors són bons professors, però no sabia que poguessin fer cantar les pedres. Hi va haver al con de llum la imatge d’un camí de pedres negres per sobre del qual es corbaven uns grans arbres; les paraules del Maestro —el Pavelló on els nostres poden veure— li van tornar a la memòria; llavors el con va tornar a ser el mateix viver de projeccions incomprensibles.

El Governador la mirava pensarós i ella en va sentir el trasbals. —Quines quimeres perseguiu tots vosaltres, bojos? —va dir ell. —Els trobadors s’alimenten de quimeres —li va respondre amablement en Gustavo. —Despreocupació de nens aviciats —va respondre en Santangelo—, mentre d’altres treballen perquè puguin continuar somiant. —Però que potser la política no és ella mateixa una quimera? —va prosseguir el Maestro amb el mateix to llis i cortès. El Governador va fer una rialla adorable en la qual resplendia tota la joia de les coses belles i, mirant la Clara, li va dir: —Vés amb compte, noia bonica, els músics són uns sofistes. Però estic segur que aviat ens tornarem a veure i que podrem xerrar més a gust d’aquestes facècies que la música els inspira. Hi va haver un soroll hostil provinent de la butaca d’en Petrus. El Governador es va tombar cap a la Leonora i es va inclinar d’una manera que va glaçar la sang a la Clara. No hi havia cap consideració en aquell gest de cortesà en què es va transparentar fugaçment un odi fred. —Ai las —va dir ell—, m’he d’acomiadar. —Ningú no et reté —va dir en Petrus amb una veu mitjanament clara. En Raffaele no el va mirar. —O sigui que t’envoltes de somiadors i de borratxos? —va preguntar al Maestro. —Hi ha companyies pitjors —va dir en Gustavo. El Governador va fer un somriure sense alegria. —Cadascú reconeixerà els seus —va dir.

Llavors es va disposar a marxar però, com si hagués estat fet expressament, en Pietro Volpe va fer entrada a la sala en aquell instant. —Governador —va dir—. Et creia fora i et trobo a la meva pròpia casa. —Pietro —va dir el Governador amb un toc del mateix odi que havia destinat a la Leonora—. Em fa feliç sorprendre’t. —L’avantatge del nombre, em temo. Però ja marxaves? —M’espera la meva pròpia família. —Vols dir les teves tropes? —Els meus germans. —A Roma no es parla de res més. —No és més que el principi. —No ho dubto, Governador, i t’acompanyo a la porta. —Sempre servidor —va dir en Raffaele—, quan podries regnar. —Com tu, germà meu, com tu —va respondre en Pietro—. Però el temps recompensarà aquests servidors que som nosaltres. En Petrus va fer un riure sarcàstic, satisfet. En Raffaele Santangelo va llançar una darrera mirada a la Clara i va aixecar les espatlles amb una despreocupació de ballarina que semblava voler dir: tenim molt de temps. —Adéu —va dir, i va marxar amb un moviment de gran elegància que va fer entreveure, sota el vestit negre, la perfecció del seu cos de combat. La Clara va sentir, com una gemma de llum dins d’una aigua fosca de brollador, una aura estranya a l’aguait darrere del servidor angèlic abans que marxés i s’emportés amb ell les seves ombres. Però com un rastre imprès a la retina molt de temps després del pas de la imatge, una d’aquelles ombres va venir a colpejarli la consciència i, tot remuntant el curs de l’encontre amb en Raffaele, ella li va

veure de nou l’expressió del rostre en un cert punt de la composició. Llavors, de la mateixa manera que havia quedat espantada pels contrasts de la veu de mort, va quedar submergida per una onada de bellesa immediatament sufocada per la lletjor. Hi havia tanta noblesa, tanta ràbia i dolor en aquella mirada fugissera, i tanta esplendor en la imatge que envaïa la seva percepció interior... Un cel de tempesta s’aixecava sobre una vall bromosa, i sota els núvols que corrien pel firmament s’hi entreveien jardins de pedres. Va tenir a la llengua un sabor de neu i de violetes, amb el qual es barrejava un concentrat d’arbres i de galeries de fusta, i era alhora inimaginable i molt familiar, com si el sabor d’un món desaparegut s’hagués encarnat a la seva boca i, en ar el dit per les arestes vives del seu cor, hi hagués vist aflorar sang per primera vegada. Eren un èxtasi i un dolor tan grans i barrejats; una tristesa sense fi esmolada amb la fulla del patiment; i una nostàlgia de somni antic on grunyia i creixia l’odi. Per fi, va albirar al cel uns ocells llançats per uns arquers invisibles i va saber que veia a través dels ulls d’en Raffaele el que havia perdut, de manera que l’aversió que ella sentia per l’avinguda de desastre i de mort es va barrejar amb un impuls que s’assemblava a l’amor. De fet, durant els escassos instants en què els dos homes havien estat cara a cara, la tensió s’havia desenvolupat sense paraules ni moviments, com si practiquessin un art marcial amb tal nivell d’habilitat que el desenllaç del combat no requerís e, i ella havia vist el centre metabòlic d’on provenia la mateixa ona solar de poder que li feia saber que tots dos venien del mateix món. Però si el Maestro irradiava una aura de roques i de riberes, el Governador s’aixecava en una fletxa l’estabilitzador de la qual es convertia a la fi en plomes calcinades, i tenia al cor una distorsió que l’allunyava d’ell mateix i semblava una ferida oberta inserida sobre una magnificència primera.

Després de la marxa del Governador, els amics del Maestro van continuar departint durant la nit i, a partir de les seves converses, la Clara es va poder fer una idea més ajustada de l’escaquer polític romà. No la va sorprendre que el Maestro en fos un pilar, encara que no segués en cap institució oficial, però es va quedar parada de comprendre que tothom sabia que ell tenia tractes amb una part misteriosa de la realitat. —Ja no en té cap dubte —va dir en Pietro—, té per segur que vencerà. —Però encara intenta atreure’t al seu bàndol —va dir al Maestro el director d’orquestra, que es deia Roberto.

—Era una amenaça i no un prec —va dir l’Alessandro—, ja ha deixat anar els seus gossos d’un extrem a l’altre del país i exerceix tota la seva influència al Consell. Però Itàlia no és més que un peó en la gran partida de la guerra. —Alessandro Centi, pintor maleït però estrateg hàbil —va dir una de les convidades amb amargura i tendresa. Tothom va riure. Però en aquell riure barreja d’afecte i de por, la Clara va entreveure-hi la mateixa determinació que havia sentit a ca l’Alessandro i que l’espantava en la mateixa mesura que l’ardor que avivava en ella mateixa. Va mirar els rostres d’aquells homes i aquelles dones que tenien les maneres suaus dels qui la fortuna ha tractat bé, i hi va veure la consciència de la desgràcia en el forat de la qual dansava la flama del seu art, de manera que el destí vacil·lava entre l’enlluernament i les extenuacions de l’ànima. També va veure una comunitat de gent pacífica que acceptava que els temps manaven anar als llocs de combat, i d’aquella decisió naixia una seriositat que feia que aquell moment fos magnífic. De fet, comprenia que cap dels presents no era allà per casualitat i que el pretext havia aplegat per l’aniversari de la Leonora una falange que el Maestro havia constituït de la mateixa manera que triava les partitures i escampava pel seu camí préssecs i dones estimades. Però es preguntava què els convertia en una elit de combat, ja que, encara que cap dels membres d’aquell amable batalló no pertanyés a l’espècie habitual dels soldats, la que acudeix a l’alba als camps que es tenyiran de vermell al vespre, eren, però, els primers oficials del Maestro, i formaven una família amb armes i poders dissimulats sota la taula dels sopars i a la qual sentia amb orgull que ella també pertanyia.

—La primera batalla ja és història —va dir el Maestro— i l’hem perduda. Ja no tenim influència en el Consell, que votarà els poders abans de la fi de l’hivern. —Ens hem de preparar —va dir l’Ottavio, un home de cabells blancs i mirada bizantina del qual en Sandro li havia dit que era un gran escriptor. —És l’hora de posar els vostres a recer —va dir en Pietro. —Com protegirem la Clara? —va preguntar en Roberto, i ella va veure que tothom estava d’acord que ella tenia un paper decisiu en la guerra. —Qui protegeix està protegit —va dir el Maestro.

Per fi, amb l’excepció d’en Pietro, de l’Alessandro i d’en Petrus, els convidats van marxar. —Ara ets visible, ja no pots anar al pati —va dir la Leonora a la Clara—. Aquesta nit dormiràs aquí. Llavors la va abraçar i va marxar. En Pietro i l’Alessandro es van servir un got de licor i van seure per a una darrera conversa nocturna. En Petrus va desaparèixer i va tornar més tard amb una ampolla de moscato de la qual es va servir una copa amb una tendra sol·licitud. —El Governador veu també el que veig jo? —va preguntar la Clara. —Ho ha albirat a la fi —va respondre el Maestro—, encara que jo hagi romàs al teu costat. Però no crec que ho hagi comprès amb claredat. —He vist un túnel de llum entre vosaltres —va dir ella—. Hi havia un camí de pedres amb els mateixos arbres que al teu jardí. —Les pedres són al centre de la teva vida —va dir ell—. Veuràs aquest camí sovint. I, pel so de la seva veu, va comprendre que estava orgullós d’ella. —He escoltat el cant del teu rossinyol —va dir ella. En Pietro va somriure com havia fet després d’haver buscat en va el poema a la partitura del piano. —D’ara endavant et quedaràs aquí —va dir el Maestro—. En Raffaele voldrà saber abans d’actuar, encara tenim una mica de temps. Però cal preparar la nostra vigilància. —Desplegaré alguns homes —va dir en Pietro—, però estem superats. En van advertir en Raffaele malgrat els nostres guaites. —Qui és l’altra petita? —va preguntar l’Alessandro—. Sembla que el Governador ja la coneix. Crec que és d’ella de qui vols parlar-nos aquesta nit. —De qui vull parlar-ne a tu, en particular, ja que tu aniràs aviat a trobar-la. És un

viatge llarg i serà perillós. —Es pot saber com es diu? —Maria —va dir la Clara. Però no va tenir l’oportunitat de dir res més, perquè una gran alarma es desfermava en ella; es va aixecar de sobte, seguida pel Maestro i en Petrus, que havia botat dels seus coixins.

Oh, nit de les agonies! A la granja llunyana, en Marcel es desperta pres d’un inextingible dolor i la comunitat sencera de la casa es dirigeix cap a la seva cambra de desolació. La Clara veu la processó d’avietes camí de la capçalera del desgraciat, on ja hi ha la Maria i el seu pare, que han sentit abans que els altres la mort encalçant un dels seus; ella veu el Marcel destrossat pel dolor i comprèn, com ells, que està a punt de morir; i veu l’Eugénie, que el descobriment del malalt desperta com una bufetada i que es posa dreta dins dels seus mitjons de llana gruixuda. Ja no queda rastre de la petita avieta encongida a força d’anys i de feina; sobre el rostre gastat, el deure hi ha deixat un reflex que l’expertesa ha convertit en fulla esmolada; i és una altra dona qui s’acosta al moribund, tan bella que el cor de la petita italiana s’encongeix de la visió d’allò que és bell però desapareix, tant és de quin ferro hagués estat forjat. Llavors assisteix a la successió de les accions de la curació en un temps suspès durant el qual creix la sensació de perill. Quan la Maria posa la mà a l’espatlla de l’Eugénie, la Clara se sent naufragar en un gran magma de poder on té por de perdre’s i ofegar-se per sempre més. Però sap que el seu lloc és al costat d’aquelles dones que acaben de creuar plegades la frontera d’allò visible i busca febrilment un camí enmig de la tempesta. Les paraules del Maestro —el Pavelló on els nostres poden veure— li assalten de nou la memòria i intenta aferrar-s’hi com a un rai en alta mar. Llavors el veu, i tota la seva vida és allà. Quina pau, de sobte... Enmig de les seves boires, el pont vermell deriva cap a ella amb una majestat de gran cigne; a mesura que s’acosta, ella discerneix una silueta en el punt més alt de l’arc, i sap que és el seu pare en el seu sacerdoci de ador. Llavors la silueta desapareix, el pont s’immobilitza sota el fil d’un cant meravellós i la Clara controla totes les visions. Pot deixar que la Maria catalitzi els poders; ella ha at el missatge i manté la unitat del visible.

—Prodigiós —murmura el Maestro. Cansats, aviat veuen el lliri que no veu la Maria. La Clara mira la flor invisible de pètals inefables d’infantesa; a l’altra banda de la visió, l’Eugénie accepta el pacte de l’intercanvi i, a Roma, dos homes, sorgits del no-res, apareixen a l’habitació mentre el Maestro diu a l’Alessandro: —Marxaràs amb ells a punta de dia. Llavors, a la Clara: —Ara cal que ella et vegi.

Pavelló de les Boires

Consell èlfic restringit

—Prodigiós —va dir el Cap del Consell—. L’aliança de les visions i dels poders en el món dels humans. —La Maria és el catalitzador —va dir el Guardià del Pavelló—, la Clara el ador. —Hi ha una alteració en el camp de força del pont. —Hi ha una alteració en el camp de força de les boires. No tan sols modifiquen la configuració del pas. —Però hi ha hagut intercanvi —va dir l’Ós—, i l’Aelius veu el que veiem nosaltres. —Això pertorbarà tot el paisatge de l’acció —va dir l’Esquirol—. És el moment de ar. —És molt d’hora —va dir el Cap del Consell—. Espero que estiguem llestos. —El pont és obert —va dir el Guardià del Pavelló—, podeu travessar-lo.

—La Clara—

Que agafi rosaris

La Maria, sota l’edredó vermell, plorava.

Feia unes quantes setmanes que sentia al ventre la premonició d’una prova més gran que les que tota aquella gent que ella estimava havia conegut en el at, i allò l’espantava en la mesura que estava al cas dels esdeveniments funests pels quals, fins i tot després dels anys, estaven encara aclaparats. A més, eren a la fi del mes de gener i a penes s’havia dignat a nevar. Feia molt de fred i a les nits glaçava fins a una alba gelada que se solidificava sobre el tallant de l’aire. Però la bella neu no havia vingut, ni abans ni després del solstici, i la Maria recorria una vall congelada on els animals s’inquietaven per unes ombres l’amenaça impalpable de les quals es feia més aguda dia rere dia. La música continuava desapareixent esporàdicament com havia at en el crepuscle de març i la Maria tenia tanta por d’aquells eclipsis del cant com d’un atac criminal, i a més no havia tornat a veure el porc senglar fantàstic ni el gran cavall de plata. Era massa d’hora, pensava amb una inquietud creixent, mentre aspirava a una vida que continués estant encantada pels gravats eterns dels seus arbres.

Per tant, quan havia entrat a la cambreta on agonitzava un inconseqüent que pagava cent vegades per la seva pintada, havia quedat il·luminada per la intuïció fulgurant que planava la primera de les catàstrofes. Havia tocat dos cops l’espatlla de l’Eugénie i havia irat l’art amb què la guaridora progressava en la feina. Havia sabut que veia el pont i que comprenia el missatge, i havia vist com renunciava a la guerra i abandonava el front posant-se en harmonia amb la música dels arbres. La Maria no havia hagut de reflexionar ni de concentrar-se —al contrari, s’havia abandonat a la sensació viva dels senders inèdits que

onejaven en el cor de la vella tieta i havia tocat les ones emmordassades com si fossin cordes arronsades que ella havia estirat fins a una amplitud nova, de primer simplement deslligant-les, el segon cop obrint-los de bat a bat un camp de possibilitats. No era gaire diferent del que feia habitualment amb els animals. Només havia afluixat fins a l’infinit el que no feia més que retòrcer lleugerament quan volia adreçar-se a les llebres, amb la diferència que els animals dels boscos no patien amb la natura el mateix trencament que els homes, que no sentien els grans càntics i no veien els quadres esplèndids. Per tant, havia indicat a l’Eugénie el pont dels acords la imatge del qual ella havia tingut en el moment de posar-li la mà a l’espatlla. D’on li havia vingut aquella imatge? No ho sabia. Però tot havia estat tan fàcil i tan ràpid, havia estat tan senzill alliberar aquelles forces i deixar anar els fluxos naturals, i era tan incomprensible que alleujar i guarir així no fos el pa de cada dia dels humans...

En el moment que havia albirat el pont, l’Eugénie havia sentit unes veus salmodiant un cant celestial. Però no n’havia sentit les paraules com la Maria.

un dia que llisca entre dos núvols de tinta un vespre que sospira enmig de les boires lleugeres

La transparència del món en aquells instants de cant era enlluernadora i se sentia penetrada per un vertigen de gebre i de neu, la seda del qual guspirejava intermitentment enmig dels lliscaments de la boira. La Maria coneixia aquell gran canto de veus fugisseres i de núvols. Li arribava a la nit, en els seus somnis, però també de dia quan recorria els camins. Llavors s’aturava, envaïda per un espant tan meravellós que gairebé desitjava morir en aquell instant —llavors el cant i la visió desapareixien i ella marxava a la recerca d’una llebre que pogués donar-li una mica de conhort, ja que sempre hi havia un segon, després que les veus cessessin, en què pensava que res no li agradava més al món que aquell cant i aquelles boires. Per fi el món s’aclaria de nou i el seu dolor s’apaivagava amb les violetes i les fulles. Reprenia el curs de la marxa i es preguntava si aquella gràcia que havia vist era un somni o una altra trama de la realitat. De la mateixa manera, veia en somnis estranys paisatges de boira. Es feia de dia sobre

un pontó per damunt de les comes inundades d’arbres. S’hi accedia per un pavelló de fusta els envans del qual, foradats amb amples obertures, formaven sumptuosos quadres d’aquella vista. Al terra de roure desigual, empolvorat per una pols lleugera que uns esclats de llum dauraven com un cometa, hi havia un bol de fang molt senzill amb uns flancs, irregulars i grumollosos, que la Maria hauria volgut acaronar. Però no s’hi podia acostar, ja que sabia que allò faria a la pols uns gargots deshonrosos; llavors hi renunciava i mirava el bol de fang amb la veneració de les grans cobejances. Sí, el cant havia estat més cristal·lí encara, més punyent i més ampli, i aquell avís assortit de paciència havia obert una diagonal d’òptica alhora magnífica i terrible. Per tant, absorta per aquell trànsit de somni i de boires, no havia vist el lliri en el moment decisiu, sinó que de sobte havia sentit cent corns deixant anar una nota greu i poderosa, tan formosa i tan fúnebre que els plans de la realitat havien tremolat de comú acord i havien girat al voltant d’un punt fix que s’enfonsava en ell mateix. Com havia pogut? Com no ho havia sabut? I, sota el gruixut edredó vermell, va plorar unes llàgrimes ardents que no l’alleujaven, ja que el lliri que l’Eugénie li havia mostrat no la podia consolar de l’intercanvi que la privava de l’amor.

Llavors l’Eugénie va anar a la seva cambra. Es va asseure a la vora del llit i va agafar la mà de la seva estimada petita, una mà tota mullada de sanglots que premia fort la seva vella mà seca i arrugada. —Plora, petita —va dir l’Eugénie—, però no estiguis trista, som-hi. Va acaronar el front de la criatura que havia arribat a ells enmig de la nit de neu i els havia donat tanta joia que hauria volgut obrir els braços de bat a bat i desplegar-hi una pantalla on es projectessin les imatges de la felicitat. —No estiguis trista —va dir de nou—, mira el que has fet i no estiguis trista, angelet. La Maria es va aixecar d’un bot. —El que he fet —va murmurar—, el que he fet! —El que has fet —va dir de nou la tieta.

Es va sentir una pobra pagesa sense paraules que no podia compartir el miracle. En un rampell fulgurant, va comprendre per què les paraules que sentien a les esglésies unien tants cors i aplegaven tants fidels, va ser conscient del do del llenguatge, que frega el que és impenetrable i anomena allò que teixeix i educa, i finalment va veure que podia trobar en ella mateixa una palleta que no podria expressar com són els lliris tigrats i les revetlles de Sant Joan, però que de totes maneres podia restituir l’arrel nua d’allò que havia vist i sentit. Llavors va mirar la Maria i, amb un somriure que la va il·luminar sencera, li va dir simplement: —M’has guarit, petita. I va pensar que, totes dues vegades, havia estat una criatura qui l’havia alliberada de la violència dels homes fets i drets.

Alguna cosa es va trencar dins de la Maria, com si uns envans de gebre esclatessin silenciosament en trossos i després es dipositessin sobre un vellut on s’enfonsaven reflexos de mercuri. Hi havia estrelles i vols d’ocell, que lliscaven sense fer soroll en un cel de tinta, i un riu on es deixava anar el secret del naixement que l’havia beneïda amb el poder de treure a les ancianes el seu llast. Se li eixugaven les llàgrimes. Va mirar l’Eugénie i les valls dibuixades pel temps al vell rostre estimat i, acaronant-li suaument la mà, li va somriure dèbilment al seu torn, perquè veia la joia en el cor de la tieta i descobria el que és una ànima alliberada de la seva creu. L’Eugénie va acotar el seu cap de poma que s’ha deixat pansir als reixats del celler i va donar uns copets a la mà de la seva bonica noieta tan màgica. Se sentia lleugera i orgullosa, amb els apetits d’antany que voletejaven en un teatre d’ombres amables on es retallaven uns préssecs sucosos com els del Cel i tardes de collita en uns talussos acaronats per una brisa tèbia. El sabor de les coses quan els òrgans del gust encara no han estat alterats per tragèdies li va tornar a la boca amb una amenitat tan gran que es va sentir submergida en llàgrimes que rentaven en ella una platja atapeïda de deixalles i la deixaven tan neta i lluent com el vestit de les peres més belles de la tardor. La seva memòria recorria les hortes on havia somiat de nena i, enmig del remolí de les abelles, es reconciliava amb el firmament de les grans fams; i que abans de morir pogués percebre de nou el món amb els sensors de la infantesa li va semblar l’última benedicció d’un Senyor la grandesa del qual ella mai no havia cessat d’honorar. Som-hi, ja era l’hora. Que agafi rosaris i cintes, enagos del diumenge i nits del solstici, i que se’n vagi a reunir-se amb la gran congregació

dels morts; i que canti els salms de les tempestes i del cel abans de dir adéu a la frescor de les hortes. L’Eugénie estava llesta; només quedava llegar la feina que calia fer i tancar per sempre més l’era de les cambretes. Es va aixecar, va arribar a la porta i, girant-se a mitges, va dir a la Maria: —Recorda’t de collir l’arç blanc. Llavors va marxar.

La Maria va romandre sola enmig del silenci de l’era que acabava de començar. En aquella pau d’hortes i de flors, el món es reorganitzava. Es va adossar a la paret i va acollir les sensacions que giravoltaven en el camp de la seva vida transfigurada. Veia fins a quin punt les unitats en les quals la seva vida havia estat aïllada fins llavors s’inserien en un ordre de grandesa incommensurable en què, pels estrats que ja coneixia, se superposaven universos que es fregaven, es tocaven i ensopegaven amb una profunditat de camp que feia vertigen. El món s’havia convertit en una successió de plans que pujaven cap al cel segons una arquitectura complexa que es movia, s’esborrava i es reconstituïa de la mateixa manera que el porc senglar fantàstic dels seus deu anys havia estat alhora un cavall i un home, una manera que era al mateix temps osmosi i desaparició i feia servir les boires com a paravents voluptuosos. Veia ciutats amb carrers i ponts que brillaven en el si de matins refredats de boira daurada que es desintegraven amb esternuts successius i llavors es formaven de nou lentament sobre la ciutat. Veuré algun dia aquestes ciutats?, es va preguntar la Maria. I es va adormir en les seves pròpies visions. Va veure en primer lloc un paisatge de muntanyes i de llacs amb ruscs i hortes amb herbes esgrogueïdes pel sol, i un poble a la falda d’un turó, de cases disposades com les línies corbes d’una petxina. Tot era desconegut, tot era familiar. Llavors la visió va canviar per la d’una gran cambra amb parquet d’aigua límpida. Hi havia una nena asseguda davant d’un instrument que recordava un orgue, però hi tocava una música les sonoritats de la qual no s’assemblaven a les dels oficis de l’església, una música meravellosa, sense amplituds ni ressonàncies de volta, de la mateixa matèria que la pols d’or on la Maria descobria el bol que la feia abrasar de desig. Però aquella música també portava un missatge poderós que expressava el dolor i el perdó. Hi va haver un moment durant el qual es va deixar portar simplement per la història oferta per la melodia. Aleshores la petita del piano va deixar de tocar i li va sentir murmurar unes paraules incomprensibles que sonaven com un avís sord.

Finalment, tot va desaparèixer i la Maria es va despertar.

—En Pietro—

Un gran marxant

La Clara mirava els dos homes que s’havien materialitzat a la cambra i s’havien llançat als braços d’en Petrus. —Amic de llargues vetllades! —havia exclamat el primer. —M’alegro de veure’t, vell boig —havia dit l’altre tot donant-li copets a l’esquena. Llavors s’havien tombat cap a en Sandro i el més alt dels dos, de pell molt morena i cabells negres, s’havia inclinat mentre deia: —Marcus, per servir-te. —Paulus —havia dit l’altre, inclinant-se igualment, i la Clara observava amb interès els seus cabells tan vermells com els d’en Petrus. Eren molt diferents del Maestro, encara que ella albirés entre tots ells un parentiu en alguns ritmes i entonacions de la veu, i que discernís en cadascun un rerefons de la mateixa natura que el que havia pres en el Maestro la forma d’hordes de cavalls salvatges, ample i fosc per a aquell que havia declarat que es deia Marcus, amb una complexió alta i feixuga que superava en Pietro per un cap, furtiu i daurat per a l’altre, que no era gaire més alt que ella i semblava pesar l’equivalent d’una ploma. L’Alessandro, que no havia semblat sorprès per l’aparició dels dos homes, els observava amb una curiositat empeltada d’una palpable simpatia. —Em sap greu aquesta marxa tan precipitada —va dir el Maestro.

—Ella plora —va dir en Paulus—, però no podem canviar el que ve ara. La Clara va comprendre que ell veia la Maria. En aquell moment, l’Eugénie va entrar a la cambreta, es va asseure al costat de la seva petita i, somrient, li va agafar suaument la mà. A la Clara se li va encongir el cor. —Què arà ara? —va preguntar. —Ignorem moltes coses —va respondre el Maestro—, però n’hi ha una de la qual estem segurs. —L’Eugénie ja no té forces —va dir ella. —Les forces s’intercanvien però no es creen —va dir el Maestro. —Ja no la tornaré a veure? —va preguntar. —No —va dir ell. —I a l’altra vida? —Hi ha molts mons però una sola vida —va dir ell. Ella va acotar el cap. —Ella va triar amb plena consciència —va afegir—. No estiguis trista per ella. —Estic trista per mi —va respondre. Però ell ja estava en plena reunió de campanya. —La Maria viu a França en un poble on l’enemic actuarà —va dir a l’Alessandro. —Hi arribarem a temps? —No. Arribaràs després de la batalla, però si ella sobreviu, la portaràs a un lloc segur. —Quin és aquest lloc segur?

El Maestro va somriure. —No sóc un guerrer —va dir l’Alessandro. —No. —I m’envies a lluitar. —No. Però hi haurà perills. L’Alessandro va somriure al seu torn. —No tinc por més que de la desesperança —va dir. Llavors, de nou seriós: —Espero que la Maria sobrevisqui. —Jo també ho espero —va dir el Maestro—. Perquè en aquest cas no haurem de plorar i, si no ens tornem bojos, potser podrem redreçar la situació. La Clara va mirar la Maria i va intentar comprendre què havia de fer perquè ella la pogués veure. Però la petita sa feia fluir al seu voltant el bronze de les solituds infinites. —Trobaràs el camí —li va dir en Paulus. Els cinc homes es van aixecar i la Clara es va sentir més trista que els rosers a l’hivern. Però l’Alessandro es va tombar cap a ella i, somrient, li va dir: —Tu veus la Maria, oi? Ella va fer que sí amb el cap. —I també els que són a prop seu? —Sí —va respondre—, veig els que ella veu. —Llavors em tornaràs a veure aviat —va dir ell— i sabré que m’estàs mirant. Abans d’abandonar la cambra, en Marcus es va acostar a ella i, després d’agafar

de la butxaca un objecte que desapareixia en el seu puny tancat, l’hi va allargar amb gravetat. Ella va obrir el palmell i ell hi va dipositar una boleta molt suau. Quan ell va retirar la mà, ella va descobrir meravellada que era una esfera d’uns deu centímetres de diàmetre, coberta d’una pell semblant a la d’un conill. Era una mica irregular, aixafada en alguns punts i més prominent per un costat, però conservava malgrat aquestes irregularitats una rodonesa amable i alegre. —És bo que un avantat t’acompanyi —va dir en Marcus—. El teu pare me la va confiar en el moment del atge. És inert, és clar. L’esment del seu pare es va esborrar davant de les sensacions que es despertaven en ella amb el e amb l’esfera. —Què he de fer? —va preguntar ella. —Conserva-la sempre amb tu —va respondre—. Sense e amb un dels nostres, moriria. La freqüència que desprenia la pell encisava la Clara. Li semblava que una veu esmorteïda li parlava, però allò sonava com un balbuceig de nen o un seguit de paraules indistintes amb les quals es barrejaven uns esbufecs suaus i estranys. En Pietro es va acostar a observar l’objecte al seu palmell. Llavors ella va alçar els ulls cap a ell i les seves mirades es van creuar. Malgrat els llargs mesos al pati, no s’havien trobat mai. Però en inclinar-se per sobre de l’esfera, van veure com s’obria un abisme dins de cadascú.

En Pietro Volpe havia viscut tres dècades d’infern i tres més de llum. De les primeres, en tenia un record intacte del qual només conservava piadosament la memòria per celebrar les darreres. Cada matí, en llevar-se, tornava a veure el seu pare, l’odiava de nou, el perdonava de nou, revivia les hores de la seva infantesa amb una agudesa que l’hauria tornat boig si no hagués adquirit el poder de patir i de guarir amb un sol gest, i residia, de fet, a la mansió on havia nascut i on havia crescut. Ara bé, encara que n’havia transformat la decoració, els murs continuaven sent els mateixos que l’havien vist odiar i perdre’s, i els fantasmes dels que hi havien viscut poblaven el pati. Per què Roberto Volpe no havia estimat el fill que havia desitjat ardentment que arribés? Era un home elegant, que estimava el que feia pel gust de les coses belles i els negocis pròspers; pel fet de conèixer els homes, tenia una conversa que, sense ser elevada, no mentia mai;

i sens dubte tot l’individu es resumia en aquella paradoxa que volia que no fos ni superficial ni profund. Però quan el pare i el fill es van veure per primer cop, es van detestar d’una manera definitiva i total —i que aquells que se sorprenguin que una ànima tan jove hagi pogut avorrir així es recordin que la infantesa és el somni on entenem el que encara no sabem.

A deu anys, en Pietro s’esbatussava al carrer com un brivall de barri. Era alt i fort, i posseïa aquell sentit del ritme que és germà de les exacerbacions de la sensibilitat. Però això el feia tan invencible com maleït i l’Alba es marcia amb una pena que no podia consolar la filla que li havia nascut després. Deu anys més i en Pietro havia après al carrer totes les tècniques de combat. A vint anys, no sabia si era un home perillós o un animal furiós. S’esbatussava de nit tot recitant versos, llegia febrilment, combatia lúgubrement, tornava de manera intermitent a la vil·la del pati anant amb compte de no creuar-se amb el seu pare, i hi mirava regalimar les llàgrimes de la seva mare i créixer l’elegància de la seva germana. Ell no deia res, però agafava la mà de l’Alba fins que a ella se li exhaurien els sanglots, i llavors marxava foscament enmig del mateix silenci rere el qual la seva vida s’havia aïllat. Encara hi va haver deu anys de desesperació tan evanescents com la veu que sentia de vegades a dins seu; i envellia la seva mare i floria la Leonora, que el mirava sense parlar i li somreia d’una manera que volia dir: t’espero. Però quan ell volia somriure-li al seu torn, es petrificava de dolor. Llavors, ella li premia el braç i se n’anava a mercè dels cercles als quals els seus moviments ja s’entortolligaven, però, en el moment d’abandonar l’habitació, ella li llançava una darrera mirada que significava de nou: t’espero. I aquella constància l’encaminava i el crucificava alhora.

Llavors, un matí, es va despertar amb la consciència que les línies del temps s’havien capgirat. Va acudir a la vil·la en el moment que en sortia un capellà que el va informar que el seu pare es moria i que l’havien fet buscar tota la nit. Va anar a la cambra d’en Roberto on l’esperaven l’Alba i la Leonora, que es van retirar deixant-lo sol davant del destí. Tenia trenta anys. Es va acostar al llit on agonitzava aquell que no havia tornat a veure des de feia

deu anys. Havien tirat els cortinatges i, cegat, va buscar amb els ulls una forma humana, però va rebre a l’estómac una mirada d’au de presa que brillava com una gemma enmig de les penombres de la fi. —Pietro, per fi —va dir en Roberto. Es va estremir de reconèixer cada inflexió d’una veu oblidada de feia temps i va pensar que els abismes del temps s’omplien amb el patiment i el restituïen tan clar com el primer matí. No va dir res, però es va acostar més, ja que no volia ser un covard. En el naufragi, el seu pare tenia el mateix rostre que abans, però els ulls li brillaven amb una febre que li va indicar que moriria abans del vespre i amb un reflex que el va fer dubtar que això fos obra només de la malaltia. —En trenta anys, no hi ha hagut un dia que no hagi pensat en aquest moment — va prosseguir en Roberto. Va riure. Una tos seca li va esquinçar el pit i en Pietro va veure que tenia por. Va creure per un instant que no sentia res, llavors una onada de còlera el va submergir quan va comprendre que la mort no canviaria res i que li caldria viure fins a la fi havent estat el fill d’aquest pare. —He tingut por sovint de morir sense tornar a veure’t. Però cal creure que el destí compleix els seus deures. Va tenir un atac de convulsions i es va interrompre durant una estona prou llarga durant la qual en Pietro no es va bellugar ni va apartar la mirada. Quina cambra que era... Unes boires fosques baixaven sobre el llit arremolinant-se com tifons malvats. En la immobilitat a la qual s’obligava esclataven tots els moviments de la seva vida. Va veure de nou els rostres i la sang dels seus combats de condemnat i els versos d’un poema li van tornar a la memòria. De qui eren? No recordava haver-los llegit mai. Llavors les convulsions van cessar i en Roberto va parlar de nou. —Hauria hagut de comprendre que el destí se n’ocuparia i que series aquí per veure’m morir i dir-te per què no ens vam estimar. El seu rostre va adquirir un color cendrós i en Pietro va pensar que es moria de debò però, després d’un silenci, va prosseguir. —Tot és al meu testament —va dir—. Els esdeveniments, els fets, les

conseqüències. Però vull que sàpigues que no tinc remordiments. Vaig fer el que vaig fer amb plena consciència i des de llavors no ho he lamentat ni un sol cop. I, aixecant la mà, va fer un gest que s’assemblava a una benedicció però que, víctima de l’esgotament, no va poder acabar. —Això és tot —va dir. En Pietro va romandre silenciós. Encalçava una nota tènue que havia ressonat quan en Roberto havia callat. Una embriaguesa d’odi escombrava la seva ànima com una tempesta i va tenir l’impuls irreprimible de matar amb les seves mans aquell pare boig. Llavors allò va desaparèixer. Va desaparèixer amb una força tan natural i sobirana com el desig de matar que l’havia aclaparat just abans i, quan allò va ar, va saber que alguna cosa s’havia obert en ell. El dolor i l’odi estaven intactes, però sentia al seu si l’obra de la mort de l’altre. Per fi, amb una lluor a la mirada que no va entendre, en Roberto li va dir: —Tingues cura de la teva mare i de la teva germana. És el nostre paper, l’únic. Va respirar lentament, va mirar per darrer cop el seu fill i va morir.

El notari va demanar veure’ls al vespre. En Pietro era l’únic hereu dels béns del seu pare. Quan van sortir a l’escalinata del despatx, s’havia fet de nit. Va abraçar la seva mare i va besar la seva germana. Ella el va mirar d’una manera que volia dir: ja ets aquí. Ell li va somriure i li va dir: fins demà. L’endemà al matí, va tornar a la vil·la del pati. En va recórrer totes les habitacions i en va examinar una per una totes les obres. Els criats sortien de mica en mica de les cuines i de les cambres, i al seu pas murmuraven condoglianze —però ell també sentia ecco. Cada quadre li parlava, cada escultura murmurava un poema i tot li resultava tan familiar i feliç com si mai no hagués odiat i abandonat els manes d’aquell lloc. Llavors, en aturar-se davant d’un quadre on sanglotava una dona que tenia Jesucrist contra el seu si, va saber per fi el que li agradava des del principi i va entreveure el gran marxant que seria. La mateixa tarda van soterrar en Roberto sota un sol de plom malgrat ser el mes de novembre, i van anar al funeral tots els artistes famosos i homes

influents que hi havia a Roma. El van saludar a la fi de la missa i va veure que acceptaven que s’hagués quedat amb l’herència. Hi havia respecte en els saluts i sabia que el seu rostre havia canviat. El brivall havia mort en una nit i ja no pensava més que en les seves obres. Però el seu odi continuava viu. Al cementiri, va albirar rere la Leonora un home que es mantenia molt recte i el mirava als ulls. Alguna cosa en la seva mirada li va agradar. Quan la Leonora va arribar a la seva altura, li va dir: —Aquest és en Gustavo Acciavatti. Ha comprat el quadre gran. Vindrà a veure’t demà. En Pietro va encaixar amb l’home. Hi va haver un breu silenci. Llavors l’Acciavatti va dir: —Un novembre estrany, oi?

L’endemà de bon matí, el notari va manar que preguessin a en Pietro que tornés sol al despatx i li va lliurar un sobre que contenia dos fulls que en Roberto havia exigit que ell fos l’únic que llegís mai. —Qui violi aquesta voluntat patirà, sens dubte —va afegir. Quan en Pietro va ser a fora, va obrir el sobre. Al primer full, va llegir la confessió del seu pare. Al segon, un poema escrit amb la seva lletra. Tot en ell s’ensorrava i pensava que mai no havia estat més a prop dels inferns. A la vil·la, va trobar l’Acciavatti en companyia de la Leonora. —No li puc vendre aquell quadre —li va dir—. El meu pare no l’hi hauria d’haver cedit. —Ja l’he pagat.

—Li tornaré els diners. Però pot venir a veure’l quan ho desitgi. L’home va tornar sovint i es van fer amics. Un dia, després de la visita al quadre, es van asseure a la sala del pati i van parlar de la proposta que Milà havia fet a l’Acciavatti de dirigir la seva orquestra. —Trobaré a faltar la Leonora —va dir en Pietro. —El meu destí és a Roma —va respondre en Gustavo—. Viatjaré, però és aquí on viuré i moriré. —Per què et condemnes a allò de què pots fugir? Roma no és res més que un infern de tombes i de corrupció. —Perquè no tinc elecció —va dir el jove maestro—. Aquell quadre em lliga a la ciutat amb la mateixa seguretat amb què tu la pots abandonar. Ets ric i pots dedicar-te al comerç d’art a qualsevol gran ciutat. —Em quedo perquè no sé com perdonar —va dir en Pietro—. Llavors vagarejo pels decorats del at. —Qui has de perdonar? —va preguntar l’Acciavatti. —El meu pare —va dir en Pietro—. Sé què va fer, però no en conec les raons. I com que no sóc cristià, no puc perdonar sense comprendre. —Llavors pateixes el mateix martiri que has at tota la vida. —Tinc cap altra elecció? —va preguntar. —Sí —va dir l’Acciavatti—. La gent perdona amb més facilitat quan pot comprendre. Però quan no comprenen, perdonen per no patir. Tu perdonaràs cada matí sense comprendre i hauràs de tornar a començar al matí següent, però per fi podràs viure sense odi. Llavors en Pietro va fer una darrera pregunta. —Per què t’interessa tant aquell quadre? —Per respondre’t, cal que et digui qui sóc.

—Ja sé qui ets. —Només saps el que veus. Però avui et parlaré de la meva part invisible i em creuràs, perquè els poetes sempre saben el que és veritat. A la fi de la seva llarga conversa, que els va portar fins a l’alba de l’endemà, en Pietro va dir: —O sigui que coneixies el meu pare. —Vaig arribar a aquest quadre a través d’ell. Sé el que va fer i el que estàs pagant. Però encara no et puc dir les raons del seu acte ni per què és tan important per a nosaltres.

Era la màgia de l’avantat per sobre del qual havien intercanviat aquella mirada? O bé una simpatia nova nascuda de les urgències de la nit? Havia transcorregut un minut, potser, des que la Clara havia alçat els ulls cap a en Pietro i, sense poder posar nom als esdeveniments ni als homes, veia el que hi havia al cor del marxant. Veia que havia hagut de combatre i renunciar, patir i perdonar, que havia odiat i que havia après a estimar, però que el dolor no l’abandonava més que per tornar una vegada i una altra, i això li resultava familiar pel fet de percebre-ho també al cor de la Maria, que no es podia perdonar haver ofert a l’Eugénie el pont vermell i la possibilitat de l’intercanvi. L’interior dels cors li resultava tan llegible com un text en majúscules i comprenia com podia unir-los i apaivagar-los perquè des d’ara tenia el poder de narrar tocant música. Va deixar l’avantat a l’esquerra del teclat i, quan va tocar la primera nota, li va semblar que s’hi posava d’acord. Llavors va fer arribar als seus dits tot el seu desig d’explicar una història de perdó i d’unió.

En Pietro plorava i el Maestro s’havia posat una mà damunt el cor. La Clara componia mentre tocava i sota les seves mans naixien els comos miraculosos que una petita muntanyesa que volia parlar amb una petita pagesa d’hortes i de comes pouava del seu propi cor d’òrfena. Quantes goles l’han cantat des de llavors en el fervor de la marxa? Quants combats, quants estendards, quants soldats a la planúria des que la Clara Centi va compondre l’himne de la darrera aliança? I mentre la Maria descobria i sentia al seu somni

una nena de trets de roca pura, en Pietro plorava unes llàgrimes que cremaven i que guarien i li feien murmurar els versos que el seu pare havia traçat al full. Llavors va veure en ell mateix com l’àcid de l’odi es concentrava en un punt de dolor insondable i cec, i després la pena de seixanta anys va desaparèixer per sempre.

Als pares la creu Als orfes la gràcia.[3]

Vil·la Acciavatti

Consell èlfic restringit

—Té una maduresa extraordinària —va dir el Maestro— i un cor, infinitament pur. —Però només és una criatura —va dir en Petrus. —Que compon com un geni adult —va dir el Maestro— i té el poder del seu pare. —Una criatura que no ha tingut pares i ha malbaratat deu anys amb un capellà idiota i una vella retardada —va remugar en Petrus. —Hi va haver arbres i roquissars durant aquests deu anys, i les històries de la vella minyona i d’en Paolino el pastor —va dir el Maestro. —Una allau de bones obres —va ironitzar en Petrus—. I per què no una mare? I unes quantes llums en la nit? Té el dret de saber. No pot avançar en la foscor. —Nosaltres mateixos avancem en la foscor —va dir el Cap del Consell— i tremolo per elles. —El saber nodreix les ficcions i les ficcions alliberen els poders —va dir en Petrus. —Quina mena de pares som? —va preguntar el Guardià del Pavelló—. Són les nostres filles i les esmolem com si fossin espases. —Deixeu-me la iniciativa dels relats —va dir en Petrus. —Fes el que vulguis —va dir el Cap del Consell.

En Petrus va somriure. —Em caldrà més moscato. —Tinc unes ganes boges d’intentar-ho —va dir en Marcus. —Coneixeries la joia —va dir en Petrus. —Guardaespatlles, contista i bevedor. Un humanet de veritat —va dir en Paulus. —No entenc res del que està ant —va dir l’Alessandro—, però em sento honorat.

—El pare François—

En aquell país

L’Eugénie va morir durant la nit següent de gener. Es va adormir tranquil·lament i no es va despertar. La Jeannette va anar a trucar a la seva porta en tornar de munyir, sorpresa de no sentir a la cuina l’aroma del primer cafè del dia. Va fer venir els altres. El pare tallava llenya en una foscor d’abans de l’alba la negror glaçada de la qual semblava fragmentar-se en esclats acerats de gel. Però amb gorra de pell i jaqueta de paranyer, partia els troncs a la seva manera regular i plàcida, i el fred li lliscava per sobre com havien fet els esdeveniments de la seva vida, mossegant-lo profundament sense que ell volgués concedir-hi importància. De tant en tant, però, aixecava el cap i aspirava la massa petrificada de l’aire tot pensant que coneixia aquella alba, però sense recordar de què. La mare el va venir a buscar. En les resplendors del dia naixent, les seves llàgrimes brillaven com uns diamants foscos i líquids. Li va donar la notícia i li va agafar suaument la mà. Mentre el cor se li esquinçava, ell va pensar que era més bella que cap altra dona i li va prémer la mà al seu torn d’una manera que feia inútils les paraules. No hi va haver cap dubte sobre la qüestió de qui havia d’anar a avisar la petita, cosa que diu molt de l’home que era aquell pare. L’André, perquè es deia així, va entrar a la cambra de la Maria i la va trobar més desperta que un batalló d’orenetes. Va acotar el cap i es va asseure al seu costat de la manera indescriptible que constituïa el talent d’aquell pagès pobre amb estofa de rei — per la qual cosa es deia que no havia estat cap casualitat el fet que la petita aterrés aquí feia una mica més de dotze anys, per molt grollera que semblés aquella estranya granja. Durant uns quants segons, la Maria no es va bellugar ni va semblar que respirés. Llavors va fer un singlot miserable i com fan totes les nenes, fins i tot les que parlen amb els porcs senglars fantàstics i amb els cavalls de mercuri, va plorar amb uns sanglots desesperats, dels que a dotze anys es gasten sense comptar-los i en canvi costen tant quan se’n tenen quaranta.

L’aflicció va ser immensa a la vall, on l’Eugénie havia viscut nou dècades enfosquides per dues guerres, turmentades per dos dols i condecorades per innombrables curacions. A la missa que es va celebrar dos dies després van veure assistir-hi tots els homes i les dones que es podien valdre dels sis cantons. Molts van haver d’esperar la fi dels oficis a l’escalinata de l’església, però tots van acompanyar el seguici fins al cementiri, on es van repartir entre les tombes per sentir l’oració del capellà. Enmig del fred intens de migdia, uns núvols negres i molt alts corrien per sobre de l’assemblea, que esperava que els portessin una bona neu i restablissin una mica la clemència de l’hivern, en comptes d’aquell gel permanent que esgotava els cors amb la seva mossegada massa llarga; i tothom, amb abrics, guants i barrets negres de dol, cridava en secret els flocs, pensant que allò honoraria l’Eugénie més que no pas les paraules que el capellà estava a punt de malbaratar en el seu llatí de panteons i de naus. Però callaven i es disposaven a escoltar les veritats de la fe perquè l’Eugénie havia estat pietosa i ells també ho eren, per molt pastats de llibertat salvatge que fossin en aquelles contrades de natura poderosa. Miraven el capellà, que s’escurava la gola i, dins de la seva casulla immaculada, amb una bona panxa oferta als rigors de l’hivern, es recollia abans de començar a parlar. Havia dit una missa que no s’havia extraviat en una litúrgia de textos i sermons, sinó que havia sabut fer l’honor a una anciana dotada de la ciència de les plantes medicinals, i tothom havia quedat commogut només perquè els havia sonat adient.

El pare François tenia cinquanta-tres anys. Havia consagrat la seva vida a Jesús i a les plantes sense considerar-les mai excloses de la missió a què s’havia lliurat a tretze anys. No sabia com li havia vingut la vocació ni si la forma cristiana, que era la més natural, n’era també la més adequada. Havia consentit per ella una successió de sacrificis, el menor dels quals no havia estat renunciar a una intuïció que feia parlar als arbres i als camins un llenguatge diferent del de l’Església. Havia at el seminari i les seves absurditats, i els desassossecs del servent quan no troba en la seva jerarquia un eco a la seva pròpia manera de sentir. Però havia travessat tot allò com qui camina sota la tempesta, arrecerantse amb la fe que conservava en els homes aspres que tenia al seu càrrec i, si no havia patit les incoherències que sentia en el discurs de l’autoritat, era perquè estimava tant el seu Senyor com aquells a qui aportava la Seva paraula. Avui, el pare François mirava la comunitat aplegada en aquell modest cementiri on s’inhumava una pobra vella que s’havia at la vida a la granja, i sentia que alguna cosa borbollejava en ell i demanava expressar-se en veu alta. Estava

trasbalsat, però no preocupat, per una sensació semblant a la que l’havia fet renunciar a escriure als seus superiors després dels miracles del rosari i d’altres cartes arribades d’Itàlia, i que li havia fet preferir el projecte de parlar amb la Maria, que havia repetit les mateixes paraules que les seves velletes amb un candor impenetrable que l’havia convençut que, si ella en sabia més, no hi havia lloc per al mal en aquell cor cristal·lí. El capellà mirava el petit cementiri arbrat on s’alineaven les tombes de tanta gent senzilla que només havia conegut el camp i la feina, i de sobte es va fer la reflexió que els que havien viscut en aquella zona de silenci i de boscos, on no s’esperava altra abundància que la de les pluges i de les pomes, mai no havien patit l’horrible aïllament dels cors tal com ell hi havia ranejat a la ciutat quan era seminarista. Llavors, sota l’auguri d’uns núvols grossos com bous que s’acumulaven per sobre del cementiri avui inundat per més homes que til·lers, el pare François va comprendre que havia estat beneït per aquell regal que la gent modesta ofereix als qui accepten les seves misèries i les seves penes, i que no hi havia hagut un vespre que no hagués sentit, en consignar al full els seus treballs de la jornada sobre la melissa i l’artemísia, la calidesa dels homes que, amb les mans a la terra i el front sota el sol, no tenen res, no tenen poder per a res, però saben què és la glòria simple dels altres. El record de l’Eugénie va adquirir una nova dimensió, com si es desdoblés fins a l’infinit i s’inscrigués en uns espais i uns temps desconeguts que el seu esperit sondejava ara mitjançant el prisma de la velleta i d’una terra tan aspra i diàfana com els cels del principi. No sabia com havia canviat la seva percepció, però mai no havia considerat el món sota l’angle d’aquell dia de funeral, un angle més ampli i més obert, abeurat en les rudeses d’un territori de nuesa i de dons.

Sí, tothom era allà, tot un poble, tota una zona, tot un cantó; s’havien posat una roba de dol que costava més que la paga que arrencaven a la terra perquè hauria estat inconcebible no portar aquell dia guants de cabrit i vestits de tela bona. L’André Faure, sota un barret negre, estava plantat al costat del forat excavat amb penes i treballs a la terra glaçada i el pare François veia que tot el municipi era darrere seu, que era un d’aquests homes que encarnen i que romanen, i a través dels quals una comunitat se sent existir d’una manera més segura i accedeix a l’orgull de ser ella mateixa més fàcilment que pels decrets i les ordenances dels grans. A la seva esquerra, la Maria callava. Ell va sentir com es desplegava una corol·la a les seves entranyes. Va mirar al seu voltant enmig de la llum d’aquell mes tan dur, fins i tot per a un territori acostumat als rigors de

l’hivern, va mirar aquells homes i aquelles dones humils i orgullosos que es recollien sense tenir en compte el cerç hostil, i la corol·la va continuar expandint-se fins a fer-li explorar un nou continent d’identitat, una vertiginosa extensió d’ell mateix que naixia, però, de l’estretor d’aquell cementiri primitiu de pagès. Una ràfega glacial va escombrar el recinte dels morts i va fer que s’envolessin uns quants barrets que la canalla va córrer a atrapar amb tanta rapidesa com va tornar a la fila al costat dels seus progenitors, i el pare François va dir el principi de la pregària ritual.

Sigues la nostra sortida, Senyor, Al llarg del dia d’aquesta vida turmentada, Fins a les ombres que s’allarguen i fins a la nit que arriba, Quan es calma el món agitat, Cau la febre de la vida I la nostra feina ha acabat.

Va callar. El cerç havia parat de sobte i el cementiri callava amb ell en un xoc de pietat i de glaç. Va voler parlar i continuar l’oració —Llavors, Senyor, en la Teva misericòrdia / Concedeix-nos un estatge tranquil / Un benaurat descans i, finalment, la pau / Per Crist, el nostre Senyor—, però no va poder. Per tots els àngels, no va poder, per la raó, que aquí també dirà quina mena d’home era aquell capellà, que no podia recordar què hi pintaven el Senyor Jesucrist i tots els sants reunits, en el relat que li devia a la seva germana desapareguda. Només hi havia aquella corol·la que creixia, es desplegava i acabava ocupant completament un lloc de carn alhora minúscul i sense límits, i tota la resta era buit. El pare François va fer una inspiració profunda i va buscar al seu interior l’àncora que havia llançat la corol·la. Va trobar un perfum de violetes i de resina i una onada de tristesa tan intensa que va tenir un breu instant de nàusea. Llavors allò va ar. Per fi, tot va tornar a estar mut. Però tenia la sensació de mirar cementiri, homes i arbres sense pantalla, com si haguessin rentat per a ell el vidre on abans s’acumulava la pols dels camins. Era meravellós. Com que feia

una estona inhabitualment llarga que callava, van aixecar cap a ell uns rostres sorpresos. L’André, en particular, va pescar alguna cosa en la fisonomia del capellà que va fer que l’escrutés durant uns segons amb la seva insondable pupil·la d’home taciturn. Les seves mirades es van creuar. Hi havia poc en comú entre aquells dos éssers que el destí havia reunit en aquelles fanecades austeres; poc en comú entre el pastor somrient a qui agradaven l’italià i el vi, i el pagès rude i secret que només parlava a la Maria i a la terra dels seus camps; poc en comú, per acabar, entre la religió dels lletrats i la creença dels camperols, que només s’entenien per la necessitat de teixir una comunitat. Però aquell dia era diferent i les seves mirades es van creuar com per primera vegada. Llavors, simplement van ser dos homes, un que lligava entre elles les ànimes rurals que tenien aquí el seu destí, l’altre que avui el comprenia i es preparava per honorar amb les seves paraules el lligam de l’amor. Sí, de l’amor. De què, si no, creieu que es tracta en aquesta hora de núvols negres i de cerç, i que pugui emportar-se un home tan per sobre de la seva teulada? Ara bé, qui estima es preocupa poc de Déu Nostre Senyor, com era el cas aquell dia del senyor capellà, que ja no trobava ni el seu Senyor ni els seus sants, sinó que, per la gràcia d’una màgia de la qual no entenia un borrall, acabava de descobrir el món quan està il·luminat per l’amor. Per darrer cop abans de parlar, va contemplar la marea dels humils que esperaven que donés el senyal del comiat, va mirar cada rostre i cada front i, per fi, va entrar en ell mateix i va trobar el rastre del nen que havia jugat en el at per les herbes del rierol —llavors va parlar.

—Germans meus, he viscut amb vosaltres en aquesta terra trenta anys. Trenta anys de conreus i de penes, trenta anys de segues i de pluges, trenta anys d’estacions i de dols, però també trenta anys de bateigs i de casaments, i de misses a tota hora, ja que porteu una vida virtuosa. Aquest camp és el vostre, que se us va donar perquè coneguéssiu el sabor amarg de l’esforç i la recompensa muda del treball. Us pertany sense escriptures perquè hi heu sacrificat la vostra saba i li heu confiat les vostres esperances. Us pertany sense palissada perquè els vostres hi descansen en pau i hi van pagar abans que vosaltres el tribut del treball. Us pertany sense creu perquè no el reivindiqueu sinó que li agraïu que us consideri els seus servents i els seus fills. He viscut amb vosaltres sobre aquesta terra i avui, després de trenta anys d’oracions i de prèdiques, trenta anys de sermons i d’oficis, us demano que m’accepteu entre vosaltres i m’anomeneu un dels vostres. He estat cec i imploro el vostre perdó. Sou grans quan jo sóc petit, humils mentre que jo sóc pobre i valents a l’hora en què jo defalleixo. Vosaltres,

homes senzills i gent de la terra, vosaltres que conreeu la terra cada alba amb solcs i amb calamarsada, vosaltres els soldats de la insigne missió que nodriu i feu prosperar, i morireu sota els sarments d’una vinya que donarà bon vi als vostres fills, davant la tomba d’aquesta que vol que jo besi com vosaltres la pols i les pedres, us suplico per darrer cop que em dugueu amb vosaltres, ja que aquest matí he comprès l’autèntic delit de servir. Llavors, quan haurem plorat l’Eugénie i haurem compartit la nostra pena, mirarem al nostre voltant aquesta terra que és la nostra i ens dóna els arbres i el cel, els horts i les flors, i un paradís que és aquí baix tan cert com que aquesta època ens pertany i que és possible trobar-hi l’únic consol al qual el meu cor aspira d’ara endavant. Heus aquí el temps dels homes i n’estic segur: ni la mort, ni la vida, ni els esperits, ni les potències, ni el present, ni el futur, ni els astres, ni els abismes, ni cap criatura, res no ens podrà separar de l’amor que hi ha dins i que sentim per la nostra terra. Heus aquí el temps dels homes que coneixen la noblesa dels boscos i la gràcia dels arbres, el temps dels homes que saben acollir i cuidar, i finalment estimar. Per a ells la glòria, pels segles dels segles. Amén.

I l’assemblea va respondre amén.

La gent es va mirar intentant digerir l’excentricitat de la pregària. Miraven de recordar les paraules en l’ordre correcte, però al seu lloc els venien fragments de les antífones habituals i els costava molt decidir el que havia at en aquella fantasia inesperada. I, tanmateix, ho sabien. Com tota altra paraula que pren en la bellesa del món la seva sintaxi i les seves rimes, l’homilia del capellà havia acaronat tothom amb una poesia poderosa. Feia molt de fred enmig dels til·lers, però es reescalfaven en un foc intangible que contenia els favors de la vida que portaven, els rius, les roses i els embruixos del cel, i era com si una ploma lleugera fregués a cadascú la ferida amb la qual estava acostumat a viure, però de la qual un es deia que potser es podia curar i tancar-se ella sola per sempre. Potser... Almenys ara coneixien una pregària que no era en llatí sinó que s’assemblava als paisatges amables tendrament tancats en ells mateixos. Hi havia un perfum de vinyes i unes quantes violetes estarrufades, i uns cels com rentats amb tinta per sobre de la solitud de les comes. Aquella vida era la seva, igual que aquella època els pertanyia, i mentre es dispersaven xerrant, se saludaven i es preparaven per tornar a la llar, sentien que per primera vegada

estaven més ben plantats sobre els seus peus —ja que hi ha pocs homes que comprenguin d’entrada que no hi ha més Senyor que la benevolència de les terres.

El pare François va mirar la Maria. La corol·la que acabava d’obrir-se als replecs del seu cor li confirmava la notícia: era per la petita que succeïen aquelles floracions i aquelles joies, per ella es podien enviar a la deriva riu avall els obstacles que n’obstruïen el curs, i per fi, per ella tenien unes estacions que entortolligaven al seu voltant una espiral de temps transfigurat. Va aixecar el cap als núvols negres estibats al moll del cel amb la mateixa fermesa que amb uns cordatges de navili. L’André li va posar la mà a l’espatlla i va sentir ar un flux magnètic a través del qual es posaven d’acord que tenien lloc uns esdeveniments als quals la seva raó no podia donar sentit, però el seu cor segur que sí, i tot el seu amor també. L’André va retirar la mà mentre la multitud atordida de pagesos mirava els dos germans que acabaven de descobrir-se i esperava tremolant el que vindria tot seguit. També van mirar els núvols i a tothom li va semblar que deien alguna cosa poc amistosa, però pel que ava al cementiri valia la pena afrontar els perills. Tanmateix, semblava que allò havia acabat, ja que el pare François els beneïa i feia senyal als cavadors que llancessin la terra. La Maria somreia al costat del seu pare, que s’havia tret el barret i mirava cap al cel, amb els ulls entreoberts, com un home a qui el sol li hagués escalfat el rostre quan resulta que continuava gelant com per badar les pedres. Llavors la petita va fer un pas en direcció a la fossa i va treure’s de la butxaca unes flors pàl·lides d’arç blanc que van caure lentament sobre el fèretre sense que el cerç se les emportés.

Tot i això, l’André Faure no semblava preparat per deixar el cementiri. Va fer un senyal al capellà mentre la Maria mirava també el cel, que s’enfosquia d’una manera inhabitual, ja que els núvols no ocultaven la llum sinó que la feien fosca i pàl·lida. El capellà es va girar i va mirar el que li assenyalava. A l’horitzó sud dels camps, més enllà del mur de pedres planes, es formava una filera negra feta de fums i de pluges. Avançava lentament, però anava acompanyada pels núvols que baixaven sobre la terra, de manera que l’espai es reduïa per l’horitzó i pel firmament i haurien quedat envoltats si no hi hagués hagut el poble adossat a la petita muntanya a través de la qual encara podien fugir si el cel continuava

deixant-se caure sobre els camps. L’André i el capellà, d’altra banda, ja no eren els únics que havien observat l’assumpte i van tenir un moment de vacil·lació, sobretot els que anaven cap al sud. La Maria es va acostar al seu pare i van intercanviar una mirada. Què hi va veure ell? Ningú no ho podria dir. Però van comprendre que ja no hi havia temps per preguntar-se el perquè quan era el moment de saber com es prepararien per al combat. Els homes —almenys els que tenien autoritat a la zona— van formar un cercle al voltant de l’André mentre la resta de l’assemblea esperava sota el vent. El pare François romania a la seva dreta i allò volia dir, com tothom entenia sense sorprendre’s: sóc darrere seu. Llavors l’André va parlar i van saber que el moment era greu. Uns quants minuts més tard, tothom es dispersava i duia a terme el seu propi segment de l’ordre. Els que se’n tornaven cap al nord, l’est i l’oest s’afanyaven a agafar el camí sense mirar enrere. Els altres es repartien entre les granges o es concentraven al santuari de l’església, on els portarien aviat vi calent i mantes gruixudes. Per fi, una desena d’homes va escortar la petita, la mare i les tres avietes fins a la granja del Marcelot, que suposaven més defensable perquè tenia una muralla i estava elevada, de manera que tenien des d’allà la millor vista de tots els costats del paisatge. Van fer seure les dones i la criatura al voltant de la mateixa taula que hi havia a totes les granges i es van afanyar a dipositar-hi tot el que podia garantir-los el restabliment moral i físic.

L’hora que precedeix la batalla és breu i la Maria ho sabia i somreia a la Lorette Marcelot. Era una dona imposant amb una corpulència que es projectava cap endavant amb una majestat que devia a la lentitud dels seus gestos. De la seva joventut resplendent, n’havia conservat un rostre sense arrugues i uns cabells rogencs recollits en un monyo que atreia les mirades com si fos un far, i contemplaven sense cansar-se aquella pagesa els lliscaments sords i interminables de la qual feien descansar els cors en carn viva per les innombrables misèries de la terra. A més, la Maria, a qui agradava prémer-se contra els seus enagos, hi va ensumar la berbena que portava en unes bossetes cosides per sota del vestit i que escampaven una romança d’arbres i de cellers, amb la qual cosa algú es preguntarà quin refinament faltava en aquella contrada tanmateix farcida de terrossos. —Bé, petita, ha estat un bon enterrament —va dir a la Maria, i li va somriure. Eren les paraules adients i que, si estiguessin brodades sobre la pell llisa d’aquell

rostre blanc com la llet, donarien a la pena una quietud que n’anul·laria la negror. Va posar davant seu un tros de formatge de les seves vaques i un bol de llet fumejant. La Maria li va somriure amb agraïment. La cambra feia olor de cafè, amb el qual es barrejava una primera aroma de les aus que rostien; els homes s’havien quedat a fora i les tres avietes i la mare descansaven en silenci de les emocions de la jornada; i miraven la Marcelotte, que arrodonia els braços per tallar el pa amb una llangor que feia cada moviment més valerós i més orgullós. Era una hora per a les dones. Era l’hora de les dones que saben el que els homes han de trobar a casa abans de la lluita. Llavors elles habiten tot l’espai de la casa, n’abracen cada racó i cada biga i es multipliquen fins que la llar no sigui més que un pit palpitant on se senten, del seu sexe, les declinacions més pures. I la granja, distesa a rebentar per la projecció de les dones que estiren el seu cos fins a les bigues de la sala, les quals es tornen més amables i més corbes, s’encarna per fi d’una manera que qualsevol que penetri en aquests llocs sàpiga que la dona hi regna i hi dóna els plaers i les joies del món.

—L’Alessandro—

Els pioners

L’alba següent a la nit de la gran curació, l’Alessandro, en Paulus i en Marcus van marxar plegats camí de França. La Clara no havia dormit. Era el darrer dia de l’Eugénie a la terra i plovia sobre Roma a l’hora en què tothom es va acomiadar. A l’escalinata, la Leonora la va abraçar tristament. En Pietro, al seu costat, estava imible i mut. En Petrus semblava més arrugat que mai. —No sé què trobareu al poble —va dir el Maestro—, però pel camí heu de ser invisibles. —Invisibles, quan tot Roma està vigilada? —va preguntar la Leonora. —Els homes d’en Pietro els esperen a fora —li va respondre—, sortiran de la ciutat en secret. Llavors tots es van abraçar. Però abans de marxar, en Sandro es va agenollar davant de la Clara i, amb els ulls a l’altura dels seus, li va xiuxiuejar: —Un dia et contaré la història d’una dona que vaig conèixer i que es deia Teresa. Va alçar els ulls cap al Maestro. —Em pregunto... —va murmurar. Van marxar sota la pluja. Però abans de desaparèixer al tombant del camí, l’Alessandro es va girar i li va fer un senyal amb la mà. Era aquell el poder de l’avantat? A ella li va semblar que el veia per primera vegada.

A la vil·la, la Clara es va quedar amb en Petrus, que, normalment, s’ensopia així que els deixaven sols. Però aquell matí la mirava pensativament i, a ella, se li va acudir que estava més sobri que d’habitud. —Qui és la Teresa? —va preguntar. —Què saps dels fantasmes, tu? —va replicar-li al seu torn. —Viuen amb nosaltres —va dir ella. —No —va dir ell—, som nosaltres els que vivim amb ells i no deixem que se’n vagin. Per a això, cal contar-los la història adient. Ella no va dir res. Alguna cosa en ell havia canviat. —Avui no et puc parlar de la Teresa —va dir—, però et contaré una història que et conduirà a la seva. Va sospirar. —Però abans em cal una copeta. —Potser és millor sense beure —va dir ella. —No ho crec —va dir—. Els humans queden indefensos quan beuen, però jo em torno més fort. Es va aixecar i es va servir un vi negre i intens. —Dec ser l’únic a qui l’amarone desperta els talents —va dir—. Per què? Misteri i boira. —Però vosaltres què sou? —va preguntar ella. —Com que què som? —El Maestro, en Paulus, en Marcus i tu. No sou homes, oi que no? —Homes? És clar que no —va dir amb consternació—. Som elfs. —Elfs? —va repetir ella, estupefacta—. Hi ha elfs alcohòlics?

Ell va fer una cara afligida. —No sóc alcohòlic, només sóc intolerant a l’alcohol. Ho som tots, de fet. Cal privar-se per això de les coses bones? —Tots vosaltres beveu? —No —va dir amb un aire una mica perdut—. Per això sóc aquí. —Ets aquí pel moscato? —Sóc aquí pel moscato i per la conversa dels humans. —No hi ha converses interessants al món dels elfs? —I tant que sí —va dir. Es va ar una mà pel front. —És més complicat del que em pensava —va dir. —Què feu durant el dia, vosaltres? —es va interessar, en un esforç lloable per ajudar-lo. —Doncs moltes coses, moltes coses... Poesies, cal·ligrafies, eigs pel bosc, jardins de pedres, belles ceràmiques, música. Celebrem el crepuscle i les boires. Bevem te. Torrents de te. Va semblar que aquella darrera consideració l’omplia de tristesa. —No et puc explicar tot el te que bevem —va concloure, ofegat en la seva melancolia. —I les converses? —Les converses? —Són com les del Maestro? —No, no. La major part de nosaltres no té unes aspiracions tan elevades. Som elfs corrents. També hi ha festes. Però no és igual.

—Què no és igual? —Ningú no conta històries. Recitem pàgines de poesia, cantem càntics a cor què vols. Però mai històries de fantasmes o d’anar a buscar tòfones. Va semblar reanimat per aquell esment que datava de la vigília, quan un marmitó havia encetat a la cuina un relat interminable que tenia lloc als boscos de la Toscana. —Així doncs, ets aquí pel vi i les històries de recerca de tòfones? —El Maestro em va fer venir per les històries. Però el vi també fa el seu paper. —T’avorries allà dalt? —va continuar preguntant. —No és ben bé allà dalt —va remugar—. I m’hi avorria una mica, però això no és el més important. Durant molt de temps, vaig ser un inútil complet. I llavors, un dia, el Maestro em va preguntar si volia venir al vostre món. Vaig venir, vaig beure i em vaig quedar. Estic fet per a aquest món. Per això et puc contar la història de l’Alessandro. Perquè som germans d’insatisfacció. —El Maestro t’ha demanat que em contis la història de l’Alessandro? —No exactament —va respondre—. En realitat, sóc jo qui ha suggerit que et contin la teva pròpia història, cosa que n’implica moltes d’altres també, i si et sembla bé acabar de fer preguntes, començaré per la de l’Alessandro. I seient elegantment a la butaca on solia roncar, es va servir una segona copa i va començar el relat, encara que un acer inhabitual trasava la rodonesa dels seus trets i la seva veu adquiria un vellut inèdit. —La història de l’Alessandro comença fa una mica més de quaranta anys en una bonica mansió de L’Aquila, on vivia amb la seva mare, una dona singular que estava feta per viatjar i es consumia de tristesa de no tenir més horitzó que el seu jardí. L’única alegria li venia del fill petit. Perquè l’Alessandro era més formós que el cel. En tota la província no havien vist mai un rostre més perfecte i va resultar que el caràcter de la criatura era el reflex de la seva complexió, ja que va aprendre a parlar un italià esplèndid amb un fraseig que ningú no havia sentit per allà, i va mostrar des de la més tendra infantesa una disposició per a la música i el dibuix que superava el que els professors estaven acostumats a veure. A setze

anys, ja no podia aprendre res d’ells. A vint, va marxar a Roma enmig dels plors i de les esperances de la seva mare i va anar a can Pietro, de qui li havia parlat el seu difunt pare, que venia als romans rics tapissos d’Orient que arribaven als Abruços per la carretera del nord. Va fer una pausa, es va servir una tercera copa. —Narres bé —va dir la Clara. —Millor que la teva vella minyona? —va preguntar. —Sí, però la teva veu no és tan bonica. —És perquè tinc set —va dir, i va fer un glop d’amarone—. Saps quin és el secret d’un bon relat? —El vi? —va suggerir. —El lirisme i la despreocupació per la veritat. En canvi, no s’ha de fer broma amb el cor. Llavors, contemplant amb afecte el robí del seu got, va prosseguir: —L’Alessandro va agafar doncs el camí de Roma enmig de la fogositat i el caos dels seus vint anys. —Veig un quadre —va dir ella. —Hi veus en la meva ment? —Veig allò de què parles. —Impressionant —va dir ell—. I sense beure. —És el poder del meu pare? —És el poder del teu pare, però també és el teu talent. Aquest quadre és el primer que l’Alessandro va mostrar a en Pietro, que mai no havia vist res de semblant. Coneixia el mercat de l’art i sabia que estava en presència d’un miracle. La tela no representava res. La tinta es llançava en trets elegants que pujaven cap a la vora superior a la manera d’una forca de tres punxes desiguals,

més baixes a l’exterior i unides entre elles per la base. El que era estrany era que, quan el miraves bé, entenies que els trets només podien haver estat traçats en un sol sentit. Ara bé, en Pietro veia que era una escriptura i es va preguntar com n’havia après la llengua l’Alessandro. Però quan li va fer la pregunta, va veure que no ho entenia. Has escrit muntanya així, sense saber el que cal·ligrafiaves?, va preguntar. Que he escrit muntanya?, va respondre en Sandro. Estava atònit. Ell venia de L’Aquila i només tenia una idea vaga del món. Però havia traçat el símbol de la muntanya i en Pietro el sabia llegir, perquè havia anat al país d’aquells símbols i en podia desxifrar alguns. De la mateixa manera, tots els nostres ho poden fer perquè és un llenguatge que vam adoptar ja fa temps i perquè les pedres de les muntanyes són molt importants per a nosaltres. En Pietro va preguntar a en Sandro si tenia altres llenços. En tenia. I els mesos següents en va pintar molts. Eren magnífics. Havia arribat pobre a Roma, però, en dos anys, era més ric del que mai ho havia estat el seu pare. I tothom l’estimava. Les dones l’estimaven amb amor, els homes amb afecte, i era un company i un convidat d’allò més encantador. No sé quan dormia. No el veien mai marxar de la taula dels sopars. Parlava amb en Pietro fins a la fi de la nit i, al matí, era davant del seu cavallet per donar a llum prodigis de tinta i de carbonet. No li calia un gran taller; vivia a la vil·la Volpe i treballava a la teva cambra del pati, on encara no hi havia el quadre que coneixes; només n’ocupava un racó on hi havia els seus pinzells i on pintava mirant una paret blanca. Evidentment, ja bevia molt. Però tothom ha begut sempre en aquests àmbits i en Sandro pintava i reia i ningú no en veia venir la fi. I llavors va conèixer la Marta. La Clara va descobrir a la ment d’en Petrus una dona de rostre enfonsat per unes ulleres profundes que, curiosament, li donaven l’aplom i la gràcia; uns rínxols d’un ros venecià molt pàl·lid i uns ulls de pisa dolça; a la mirada clara, una melancolia infinita. —Era més gran que ell i estava casada amb un altre. En Sandro havia estimat moltes dones, però la Marta era la seva ànima bessona. Tanmateix, malgrat l’amor que sentia per aquell jove magnífic, ella s’enfonsava en el dolor que havia tingut tota la vida, i molts van veure aquí l’explicació del que va ar. Però jo crec, amb tot, que les causes no són les que es creu, ja que a la mateixa època en Pietro va mostrar a en Sandro el quadre que es troba ara a la teva cambra. Després va recordar que en Sandro havia quedat mut i que, el mes següent, no havia pintat. Es tancava al taller sense tocar un pinzell. Era com si ja no cregués en el que pintava. A la nit, bevia.

Va semblar recordar que ell també tenia set i es va servir una altra copa. —Després de descobrir el quadre d’en Pietro, en Sandro va pintar de totes maneres un darrer llenç —va prosseguir. Tenia el color del lli i es veien a banda i banda d’una gran taca dues ratlles horitzontals traçades amb pastel escarlata. La tinta era, en alguns indrets, negra i molt mat; en altres, marró i gairebé lacada, i semblava per alguns reflexos empolvorats i canviants que hi havien afegit la pols d’una escorça del bosc. Encara que el llenç, tan abstracte com el primer, no representés res i no fes pensar en una escriptura, ella va reconèixer en el viatge immòbil de la tinta, que es desplegava en profunditat i no en distància, el pont que ja havia vist quan s’havia submergit en les onades del poder de la Maria, i va quedar embadalida que una taca fosca sense contorns ni trets pogués ser també un pont vermell entre dues ribes. —El pont —va dir ella. —El pont —va dir ell— que concentra els poders del nostre pla i uneix el nostre Pavelló amb aquest món. En Sandro l’havia plasmat com si l’hagués travessat quan en realitat no l’havia vist mai. Com era possible, allò? Tu sí que el pots veure perquè ets filla del teu pare. Però, en Sandro? De la mateixa manera que havia cal·ligrafiat sense saber-ho el símbol de la muntanya, havia capturat amb la seda dels seus pinzells la quinta essència d’un lloc desconegut, i els que coneixien el pont estaven estupefactes del miracle que el plasmava sense figurarlo. I llavors l’Alessandro va cremar tots els seus llenços i tothom va pensar que havia perdut el cap perquè dues dones que estimava havien mort en dos dies. La Marta s’havia llançat al Tíber i, en el mateix moment, s’havia conegut la notícia de la mort de la germana de la Marta, la Teresa, que en Sandro estimava amb un afecte tan intens com pot haver-hi entre dos éssers de carn. Més tard et contaré les circumstàncies de la seva mort. El cert és que en Sandro va cremar la totalitat de la seva obra, llavors va marxar de Roma i va acudir a cal seu germà, el capellà de Santo Stefano, on va ar un any, després del qual es va retirar a L’Aquila, a la casa de la seva tieta, i va viure allà, al segon pis, fins que el piano el va portar a tu nou anys després d’haver tornat als Abruços. Quina n’és l’explicació? En Sandro havia estimat i havia estat estimat només per dones que ploraven, i hi ha la mateixa melancolia al cor de tots aquells que van tenir una mare que va vessar llàgrimes i que després van estimar altres dones de sanglots. Però jo no crec que les històries viscudes siguin tan importants com les que som

nosaltres a dins nostre, i crec que la història nativa d’en Sandro no és la d’un home que calcina l’amor, sinó la d’un ésser que va néixer al costat equivocat del pont i aspira a travessar-lo. És el que diuen el primer i el darrer dels seus llenços. Va sospirar. —Ningú entén millor que jo el que sent qui no encaixa al món que el va veure néixer. Alguns aterren dins el cos equivocat, d’altres al lloc equivocat. S’atribueix la seva desgràcia a un vici de la personalitat, quan simplement estan extraviats allà on no caldria. —Llavors, per què no el fa travessar, el Maestro? —Crec que no pot —va dir en Petrus—. Som uns pioners i hem de teixir noves aliances. Però cal bastir les arel·les al lloc adient i en el moment adient. —Els elfs pinten? —va preguntar la Clara. —Sí —va dir en Petrus—, cal·ligrafiem i pintem, però només el que tenim al davant. De la mateixa manera, cantem o escrivim poemes per commoure l’ànima, i, a propòsit, ho fem molt bé. Però no n’hi ha prou per canviar la realitat. —Què cal per canviar la realitat? —Doncs històries —va dir. El va observar un instant. —Creia que els elfs eren diferents —va dir. —Ah, sí, els elfs, les fades, els bruixots del folklore, tot això. Ni tan sols el Maestro no es correspon amb la teva idea? —Una mica més. Parla’m del teu món natal. —Què vols saber? —va preguntar. —Quin aspecte té? —És un món de boires —va dir.

—Viviu immersos en les bromes? —No, no, ens hi veiem molt bé. Les bromes són vives, deixen veure el que cal i evolucionen segons les necessitats. —Les necessitats de qui? —Doncs de la comunitat —va respondre. —La comunitat dels elfs? —va preguntar ella. —La comunitat —va repetir—, els elfs, els arbres, les pedres, els avantats, els animals. —Tothom hi viu plegat? —Tothom hi és plegat —va respondre ell—. La separació és una malaltia. I, mentre tristament se servia de nou una copa: —Ai las, ara el paradís està perdut. Llavors, mirant una mica guerxo, va afegir: —Sóc bo narrant les històries humanes, però crec que el Maestro t’explicarà la vida dels elfs millor que no pas jo. Ella va arronsar les espatlles. —Sembla que no l’interessa el que jo sento —va dir ella. I, imitant l’Acciavatti: —Som-hi, toca, toca, et aré les pàgines. I va esclatar a riure. —Els elfs superiors no són famosos pel seu sentimentalisme —va dir ell—. Però es preocupa per tu més del que et penses. Va semblar rumiar un moment. Llavors va riure suaument.

—Per fi estic borratxo —va dir. I després d’un silenci: —Però he fet la meva feina. Ella li va voler fer altres preguntes, però es va aixecar i, amb una mica de dificultat per mantenir-se dret, li va dir mentre badallava com si se li desencaixés la mandíbula: —Anem a descansar. Els dies que s’acosten seran moguts.

La Clara no va dormir en tot el dia. Plovia interminablement a la ciutat i, a l’altra banda del somni, vigilava la Maria. No tornaré a veure l’Eugénie, pensava, i va cridar amb totes les seves forces les llàgrimes de l’alleujament, però no van venir, ni durant el dia ni al vespre, quan van fer a la vil·la un àpat lleuger abans de ar la nit en una somnolència lúgubre. De bon matí, no es va llevar fins que el pare de la Maria va anar al llit de la seva filla per una raó que s’entenia sense paraules. Però les llàgrimes continuaven esquitllant-se mentre seguia les deambulacions desolades de la petita sa a través de les habitacions fredes i els camps de gel dur. Llavors, per segona vegada, tots van anar a estirar-se immersos en una desocupació sobre la qual tot hauria estat preferible, fins i tot la batalla. Va ar un altre dia perdut entre dues eres, més hores eternes durant les quals de nou va estar sola i ni tan sols en Petrus va reaparèixer, però durant el sopar, que va fer amb la Leonora, el Maestro va fer una breu aparició. —El funeral se celebrarà demà —li va dir— i caldrà que parlis amb la Maria. —No conec la seva llengua —va dir la Clara. Va marxar sense respondre. Llavors va arribar el matí en què havien de soterrar l’Eugénie. Era el primer dia de febrer i, en despertar-se d’una nit malagradosa durant la qual li semblava que ni havia dormit ni havia vetllat, va veure que l’avantat havia desaparegut. Va córrer al menjador buit i llavors a la cambra del piano. Era a l’esquerra del teclat. En Petrus roncava en una butaca. El Maestro l’estava esperant.

—Era aquí quan he arribat —va dir ell assenyalant l’avantat. En silenci, van seguir a la granja els preparatius del funeral. Llavors tothom va prendre el camí de l’església, on els esperaven les despulles estimades. La multitud amuntegada davant del pòrtic de l’església va impressionar la Clara pel seu nombre i pel seu recolliment. Durant la missa, va poder sentir una mica de llatí, però sobretot va veure per les mirades que la gent estava satisfeta de l’ofici i va posar un interès creixent en la persona del capellà, que fins ara havia cregut d’una mena semblant a la del seu propi capellà. El pare Centi era un home escrupolosament taciturn al qual agraïen que no fos dolent sense poder agrair-li que fos bo, i que tractava bé totes les coses i totes les persones per una llacuna que el feia inepte per a les baixeses sense fer-lo per això apte per a les grandeses. Ara bé, veient el pare François predicar al púlpit amb una franquesa insospitada, va quedar sorpresa per una intuïció que li va fer seguir l’home amb la mirada quan va encapçalar el seguici funerari i observar-lo de nou quan, dempeus davant de tombes i pagesos, va començar l’homilia rivalitzant amb els atacs glaçats del vent. El Maestro li’n va traduir les paraules i ella va sentir en el discurs una música familiar que tenia tan poc a veure amb el seu capellà com les partitures monòtones amb les generositats de préssecs i d’estepes. —Tot un home —va dir el Maestro amb respecte a la veu. Era la paraula que corresponia al sentiment que no havia deixat de créixer en ella mateixa. En el mateix moment, l’André va fer en direcció al bon pare un gest que n’era la transcripció en moviment i la Clara es va repetir de nou tot un home. —A loro la gloria, nei secoli dei secoli, amén —va traduir el Maestro. Llavors va callar. Però després d’una estona durant la qual van assistir a les salutacions i a les efusions, li va dir: —Hi haurà moltes sorpreses abans de la fi, i aliats que no són naturals. Llavors, amb una veu que s’havia enfosquit: —Mira. I ella va descobrir la muralla negra. —La primera batalla —va dir ell.

Ella va escrutar la roda gegantina que avançava lentament cap al poble. —Una tempesta? —va preguntar—. No hi ha soldats? —Hi ha soldats per darrere, però no compten gaire. —El cap d’en Raffaele governa els núvols? —Sí —va dir el Maestro—, els núvols i els elements del clima. —I tu ho pots fer? —Tots nosaltres ho podem fer. —Llavors, per què deixeu sola la Maria? —Sempre hem protegit el poble. Però si volem conèixer la seva força, cal que ens estiguem d’intervenir en la batalla. És una decisió difícil però necessària per a la comprensió dels seus poders. Mai no s’han dissociat ben bé dels nostres. —I si ella mor? —Si ella mor, vol dir que estem equivocats des del principi i hi haurà poques esperances que sobrevisquem a aquesta guerra, com a individus i com a espècie. La Clara va mirar de nou la monstruositat erigida a l’horitzó de les terres meridionals. —És un colós —va dir el Maestro—, però només una minsa part del que l’enemic pot crear. Teníem raó quan pensàvem que no es prendria seriosament el nostre desafiament. —Hi ha un traïdor, però, que l’informa. —Hi ha un traïdor que va seguir un dels nostres i va descobrir la Maria. —Que va seguir el cavall gris. —Que va seguir el Cap del nostre Consell sota l’aparença d’un cavall gris, ja que, en aquest món, només podem conservar una sola de les nostres essències. És un cavall gris, però també un home i una llebre.

—Per què va voler veure la Maria, el Cap del vostre Consell? Llavors, sense comprendre com, ella en va saber la resposta. —Perquè és el seu pare. —I el poder de presciència del teu, de pare, és gran —va dir el Maestro— i està al mateix nivell que el seu poder de visió. Ara, mira el poder de l’enemic i comprèn la seva natura i causes. —Distorsiona el clima. —I cadascuna de les seves distorsions s’alimenta de les altres. En Marcel hauria d’haver mort. Quan es distorsionen les forces, s’engendra el desordre. Fins i tot quan les intencions són pures, com ho eren les de l’Eugénie. —Però com resistirem si no podem fer servir les mateixes armes? —Heus aquí el problema de l’aliança. En silenci, van observar els homes aplegant-se al voltant del pare François i de l’André i després dispersant-se en ordre i, alguns, fent pujar els seus a la carreta, d’altres, fent entrar dones i nens dins de la protecció de l’església i, d’altres, prenent el camí de la granja Marcelot amb els homes del primer cercle. La granja era més gran, però també estava més atapeïda que la de la Maria, i hi havia una dona de cabells de coure que de seguida va agradar a la Clara. Van asseure’s al voltant de la taula gran, on van dipositar pa, mel i conserves de prunes de l’estiu, i mentre la Marcelotte i la seva filla preparaven l’àpat, el temps va semblar perdre les forces i escarxofar-se. A fora, els homes es posaven d’acord i veien créixer la seva desfeta, però a dins hi havia una mena de capa de dolçor sota la forma d’una reminiscència que hi surava. S’hi albiraven brodats antics i esbossos de somriure, un riu sinuós amb herbes altes i tombes on havien deixat de posar flors. Quina és la pista que segueixo?, es va preguntar la Clara, que fixava els ulls en els gestos lents de la dona dels cabells ardents. S’hi hauria pogut ar la vida i no cansar-se mai d’aquell èxtasi; llavors, amb el gest de la Lorette per deixar davant de la Maria un got de llet calenta, en va comprendre la natura perquè tenia la mateixa textura que el que havia fet la Leonora posant la mà sobre la seva el dia que feia onze anys. —Algun dia tornaràs amb la teva comunitat —va dir el Maestro—. Em sap greu

haver-te’n separat. Però t’esperen i t’acolliran entre elles. Van ar uns minuts interminables mentre el poble es preparava per al setge. —Què li he de dir, a la Maria? —va preguntar. —Trobaràs les paraules —va dir el Maestro—, i jo les traduiré. —De qui és servidor, el Governador? —va preguntar encara. —D’un dels nostres. —D’on ve? —De la meva pròpia casa. —Com es diu? —No tenim, com els homes, un nom que se’ns dóna i que conservem després. Però com que els nostres amics s’han encapritxat de la Roma antiga, diguem-ne que es diu Aelius. —Què vol? I sense esperar la resposta, va dir: —La fi dels humans.

Pavelló de les Boires

Consell èlfic restringit

—Estaria bé que en Petrus es desemborratxés una mica. —Mai no narra millor que quan va mamat. —És indiscutible que esmola la clarividència de la Clara. Quina aposta tan esfereïdora. —Però els poders de totes dues encara estan creixent. I aquells a qui vam confiar la Maria m’impressionen. —El pare François ha crescut en un dia. —És un aliat ja des del principi. —El sentit de la terra de tots ells és tan intens com el seu coratge. —Totes dues van plegades.

—L’André—

A la terra

I al lluny creixia la muralla. Des del pati de la granja, els homes veien amb més claredat allò que venia a enfrontar-se amb ells i era una cosa que no haurien cregut mai possible perquè l’horitzó s’havia transformat en una muntanya que unia la terra i els núvols i avançava retrunyint i absorbint els camps i els arbres. L’André callava. No hi ha coratge sense dilema ni caràcter que no s’hagi forjat en les tries més encara que en les victòries. Mirava el monstre que caminava sobre la zona per desfer el poder de la seva filla i les astes del mal que s’entortolligaven en ciclons premuts alineats contra els altres per formar l’allau, i no volia imaginar el que quedaria de la zona quan la tempesta hagués acabat de rugir. Però l’André també sentia que l’enemic s’alentia en el moment d’entrar en e amb la màgia de la Maria i per això es forjava una incertesa amb el centre de la qual aviat li caldria trencar. Algú va cridar rere seu. Era el Jeannot, que assenyalava amb el dit un punt de la llunyania on es veia una taca estenent-se per la superfície dels camps, i van comprendre que era aigua i que la vall s’enfonsava per una inundació que pujava cap al poble a la velocitat dels cavalls de la tempesta. Ara bé, encara que la zona baixa, malgrat el seu nom, estigués per sobre de la vall, sospitaven, atès que res de tot allò no era natural, que les llengües d’aigua que rosegaven les terres al sud bé podrien avançar fins al peu de les cases i tallar tota retirada, cosa que preocupava l’André i els altres homes, amb els quals potser no es podia comptar perquè els salms sonessin espirituals, però que hi tenien la mà trencada quan es tractava de no deixar-se arraconar com rates.

Tots els que romanien al pujol de la granja del Marcelot eren homes que sabien beure el vi de les batudes perquè vivien durament des de l’aurora i havien après dels treballs i dels anys. I el primer tinent de l’André, el Marcelot, encarnava

condensades totes les qualitats amb què la vall afaiçonava els homes que hi estaven lligats. Quan havia pres muller, va ser contra el parer dels qui l’avisaven que l’escollida del seu cor era deu anys més vella i ja havia estat casada amb un home que havia estimat i que havia mort jove de febres. Però ell havia persistit amb aquella forma muda d’obstinació que dissimula tots els tresors de la penetració, ja que havia sabut, amb un saber gairebé místic, que aquella dona estava especialment destinada a ell quan havia quedat corprès per la lentitud amb la qual ella ava pel món i que metamorfosava per a ell els dies en epopeia d’esplendor. El Marcelot no tenia les paraules ni els compartiments que fiquen a l’escola dins del cap i que permeten reflectir el que sent el cos d’una manera compartible amb els altres, i hauria quedat força sorprès si li haguessin explicat que estimava la seva Lorette perquè ella alentia els fluxos naturals i oferia amb la lentitud dels seus moviments l’oportunitat d’irar-los fil per randa. Tanmateix, ni de bon tros, no era taciturn ni contemplatiu com l’André, i a la gent li agradaven sobretot les seves sentències, amb les quals puntuava els esdeveniments i les tasques. Calia veure’l mentre destapava una ampolla del seu celler, sempre de bona collita, i n’ensumava el tap tot deixant anar la dita del dia amb aquella barreja de seriositat i de burla que és la marca reservada als cors purs. Sabia que les paraules tenen un pes que va més enllà del seu autor i, en conseqüència, respectava i es burlava tot alhora del que proferia; per tant, tallava amb el seu ganivet de llenyataire unes enormes llesques de llonganissa tan seca que calia intentar-ho tres cops, i assestava un precepte la dicció del qual puntuava amb un acotament de cap papal que continuava amb un esclat de riure juvenil (la por no evita el perill, el seu preferit, sempre feia rumiar a la meitat de la població, que no estava segura d’entendre’l del tot). Llavors donava uns copets a l’espatlla del convidat i començaven una xerradeta que duraria tant com el desig de beure i de narrar històries de cacera, les quals no tenen, com sap tothom, versemblança ni bon final. Però a intervals regulars mirava la Lorette transcendint l’espai de la cambra amb els seus ralentís de ballarina adormida i sentia brollar en la intersecció dels nervis aguts del seu cos una màgia que el transformava en cristall, per molt terrosos que tingués els peus o calloses les grans mans. L’amor, de nou. Ens podríem preguntar si mai es tractarà d’una altra cosa en aquestes pàgines consagrades al renaixement d’un món que es va perdre en els temps.

El Marcelot, que de nom es deia Eugène i a qui anomenaven el Gégène, va apartar els ulls de la inundació i va mirar el cel de darrere de la granja. L’André

va seguir-li la mirada. En van intercanviar una altra i llavors el tinent va comentar per al seu comandant, amb un posat que ho deia tot: —Cel de neu. L’André va acotar el cap. Cel de neu. Havia arribat l’hora de decidir-se. Cap pare no vol que la seva criatura corri perill. Però l’André sabia que era inútil imaginar que protegiria la petita tancant-la entre els murs de la granja i va sentir a dins seu el sospir de qui estima i ha de decidir-se a deixar fer-se gran. Llavors, ple de renúncia i d’esperança, va manar anar a buscar la Maria. Fet i fet, quedava poc de temps. La muralla negra s’havia aturat més enllà dels grans guarets i es podia sentir que només esperava una ordre per saltar. Era una fortalesa. Estava constituïda per pluges, ciclons i tempestes que, per molt líquides que fossin, semblaven tan sòlides com roques i a la seva base l’aigua, fosca i eriçada de punxes, s’havia estès fins a mig peu per sobre de la terra. Per fi, tot plegat xiulava d’una manera que feia regirar l’estómac perquè sentien que es cuinava al cor d’aquell mal brou un crit d’odi que entelaria quan fos l’hora fins i tot els designis més trempats. La Maria, embolcallada amb diverses robes d’abric i amb un barret de feltre al cap rematat per una bufanda, va anar a reunir-se amb el seu pare i a contemplar l’enemic amb una pupil·la estranyament imible. L’Angèle estirava seriosament cap endavant els faldons de la seva feixuga esclavina. Semblava que el gel s’hagués enganxat a la terra com si fos pega. Veien com la temperatura es desplomava i feia dins de la invisibilitat de l’aire uns remolins perceptibles per a l’ull. Però de la mateixa manera que les pluges de l’abominació feien olor de mort i de diluvis malèfics, el fred cada segon més cruel trasava els cossos amb el verí dels gels que no són naturals. L’André va manar repartir mantes amb què es van embolcallar amb cura, i després tothom es va apostar al voltant de la Maria i l’Angèle, de manera que a la fi semblaven una delegació al centre de la qual hi havia plantada una noia que no arribava a tretze anys i una vella arrossinada que en tenia gairebé cent; i si aquell dia hi hagués hagut un ocell que sobrevolés el pati del Gégène, hauria contemplat dotze minúsculs punts davant d’una muralla fosca de mil peus. El Marcelot va moure el cap al seu torn mentre mirava cap a tots els costats del cel i va resumir bastant bé el que tothom concloïa pel seu compte dient: —Estacions contra estacions.

I van saber que parlava de les estacions del dimoni i de les de Déu Nostre Senyor.

L’André, per la seva banda, no creia que la lluita tingués res a veure amb les raons de la fe. Va cridar el pare François i li va demanar que marxés a tenir cura dels que romanien a l’església. El capellà va fer un petó a la Maria tot preguntant-se si mai la tornaria a veure en aquella vida d’hortes de la qual ell sabia per fi que era seva per l’eternitat, i va beneir la vella tieta amb tot el cor que podia posar en el que pogués reconfortar, per molt incerta que fos la ficció. Després va prendre el camí de l’església encomanant-se al que la sort decidís. Els homes esperaven sense proferir paraula observant la columna de destrucció que retrunyia i grunyia com un gos, i Déu sap el que pensaven, ells que mai no havien trepitjat més que la terra de la comarca i, de la vida, només n’havien entrevist un camp o dos plens de falçades. Però l’André mirava la Maria. Que la seva visió anava més enllà d’allò visible, ho sabia des d’una albada en què, agafant en braços la supervivent que acabava d’acollir com a filla seva, havia sentit una curiosa picor que en un primer moment li havia enterbolit la vista i després havia esclatat en un camp d’imatges en el qual tenien lloc escenes del at que tornava a veure com si succeïssin en aquell instant. De la mateixa manera, havia albirat els camins del futur en una quantitat tan considerable que no en podia distingir clarament cap, però alguns li havien tornat després a la memòria el dia que s’havia produït allò que dibuixaven, com quan la petita havia posat la mà sobre l’espatlla de l’Eugénie a la cambreta on es moria el Marcel. —Necessito veure-hi —li va dir ell. La Maria va assenyalar amb el dit la muralla fosca que havia callat. —No cal cap miracle —va dir ella. L’André va acotar el cap tot acceptant una nova peça del puzle que s’acoblava des de feia gairebé tretze anys i feia eco amb el que li deia la terra en aquell dia on se segellaven les direccions de la fortuna. Llavors va deixar caure la mà a l’espatlla de la seva petita i, tot posant en la seva mirada de rei callat aquella immensitat que en diuen la gràcia dels pares, li va dir: —No tinguis por de res, només vull veure-hi.

Ella s’hi va acostar i li va posar la mà a l’espatlla. Com l’Eugénie en el seu moment, el pare va vacil·lar sota el xoc de la catàlisi que una petita que feia servir els poders de la natura produïa en el seu poder d’humà corrent. El seu ull abastava el territori de la lluita amb un coneixement com, en tota la història militar, cap comandant en cap n’havia tingut mai de tan magistral, i ho veia tot, en un perímetre gegantí on cada detall estava com pintat per l’art d’un miniaturista dement. Llavors la Maria va retirar la mà i el e es va trencar. Però ell ho havia vist. Amb allò en tenia prou. Va cridar el Gégène i els homes van estrènyer el cercle mentre l’Angèle anava a seure a banda per vigilar amb el seu ull del Senyor les maniobres del dimoni vestit de tempesta. Ell els va dir el que sabia: —Al guaret de l’est, uns genets estranys, potser un centenar; al sud, alguna cosa emboscada darrere de la muralla, aquí hi ha el perill de debò; però darrere nostre, un cel on també hi ha moviments curiosos. El Gégène es va gratar un nas que estava tan gelat com les estalactites dels canalons. —Estranys en quin sentit? —No sé el que munten. —Curiosos en quin sentit? —Molta boira. —Allà és on he d’anar —va dir la Maria. L’André va fer que sí. —L’església? —va preguntar de nou el Gégène. —En el punt de mira de la primera onada. —Les teves ordres? —Quatre homes per defensar-la, dos que es quedin aquí, els tres darrers a la clariana amb la Maria i amb mi.

—On vols que vagi jo? —A l’església, si pots deixar la teva dona amb el Jeannot i l’alcalde. —Sí que puc. Llavors l’André va preguntar a la Maria: —Les teves consignes? I ella va respondre: —Ningú sota sostre. —Evacuació general —va dir l’André als homes—, marxem.

Es van dispersar com s’havia decidit. Però abans de prosseguir, cal dir qui eren aquells guerrers que pretenien fer sortir tota una comarca de les seves granges, perquè, si creieu que tot això no és més que producte de l’atzar, us perdreu alguna cosa que ells saben amb la mateixa seguretat que el cel està a punt d’esclatar a sobre dels gavanys. A dir veritat, només hi ha ficcions, només hi ha relats, i també allà a dins, cal saber separar el gra de la palla. Resulta que els seus feien una olor persistent de bona fusta de bosc i d’herba que fumeja al començament de les albes verges, i no era tan sols que haguessin rebut el llegat d’un camp preservat que havia vist la fi dels hereus de sang i ignorava encara els servents dels diners, sinó que encara tenien la consciència que el que posseïen de segur que mereixia ser narrat en algun lloc. Que ho entengui qui pugui. El Gégène ho va resumir bastant bé en dir adéu a la Lorette, a qui havia fet sortir de la granja amb les altres i a qui va fer un petó declarant: d’això, en farem una bona cançó. Així doncs, allà hi havia deu homes. Hi havia el Marcelot, que caçava, llaurava, bevia, feia bons tiberis i feia broma com un home protegit per sempre pel santuari de l’amor, perquè ell només era en el fons un d’aquells grans místics amb els peus arrelats a la terra, i mirem-lo donant copets a l’espatlla al capellà informant-lo de les ordres del pare de la Maria, i veiem un home que seria a la guerra el millor dels soldats i que

tanmateix té l’esperit al costat de les estrelles. Hi havia el Jeannot, al qual aquella guerra li’n recordava una altra i que descobria en ell una arrel d’esperança boja per la qual volia creure que l’hora present sabria apaivagar la tortura dels records, i torna a veure com es despleguen davant seu els camins de la vida que es van aturar tot d’una el dia que va veure morir el seu germà. Cada matí es lleva amb aquella cremada que ningú no pot veure, i beu, i riu dels relats, i la seva ànima està més descarnada que els rosers a l’hivern. Hi havia el Julot, nascut com a Jules Lecot una mica després d’una primera gran guerra i molt de temps abans d’una segona, de la qual el límit d’edat l’havia salvat pels pèls, i que era l’alcalde d’aquell poble encantat i perdut. Dirigia els peons caminers de la zona i tothom estava ben d’acord que difícilment es podia trobar un alcalde millor per un motiu més natural encara que els primers dies de la creació: que era el millor capatàs dels sis cantons i que això mateix, que requereix perseverança, mà esquerra, entusiasme i santa paciència, converteix evidentment un tipus en alcalde, ja que són les mateixes qualitats que cal per governar una comarca. A la qual cosa s’afegia el coneixement íntim de cada racó de sotabosc, i heus aquí la figura d’un alcalde excel·lent a qui només faltava l’afició pel vi ben tirat i les grans caceres de després de Quaresma —cosa que, precisament, tenia; no cal dir-ne res més. Hi havia el Riri Faure, el tercer germà de l’André, que era guardabosc i fraternitzava amb cada arbre i cada ésser amb banyes, amb pèl o amb plomes, i l’estimaven perquè ordenava la tala amb discerniment i mantenia un equilibri entre la cacera furtiva i les lleis que, en aquella zona on no agradaven ni la rigidesa ni la descaradura, era més sagrat que els manaments de Déu Nostre Senyor. Per tant, se sotmetien, sota la seva vigilància, als plaers de la cacera furtiva sense amenaçar els principis que conservaven tan bonic el bosc, i com que sabia que els conills escamotejats als comptes de l’Estat haurien fet més mal encara si feien malbé l’ordi i el blat, havia decidit tancar els ulls davant de les petites disbauxes per tal que no se’n cometessin mai de grans. Hi havia el Georges Echard, a qui anomenaven el Chachard quan el podien trobar al fons d’un taller més fosc que el cul d’una vaca i que feia olor de cuir i del greix amb què untava els arreus i les selles; vivia a sobre del seu taller, però rarament pujava al pis. En comptes d’això el veien sorgir com una bala del fons de la peça, un cop acabada la feina, per anar-se’n al bosc i caçar-hi fins al dia del

judici final. No s’havia casat, perquè li feia massa por haver de desviar-se de la línia que lligava el seu antre d’albarder amb els senders de les seves estimades preses, però era la millor de les companyies, de les que somriuen de bon matí quan s’ensuma la bella llum del dia que vindrà i s’alegren quan uns tords alcen el vol enmig del murmuri dels homes que es desperten. Xiulava mentre marxava cap a les seves bardisses i es col·locava el fusell premut en bandolera, de manera que pogués mantenir les mans a les butxaques, cosa que feia somriure la Maria, a qui agradava molt aquella conjunció de despreocupació i de celeritat. Hi havia el Ripol, que en realitat es deia Paul-Henri, que exercia el seu ofici de ferrador al poble veí, però havia nascut en aquest i hi tornava a les hores decisives. Era casat amb la dona més bella de la Borgonya, a qui miraven ar amb tota la deferència que es té per les millors obres de la Mare Natura, però sense gaire cobdícia, ja que tenia fama de ser una cuinera i pastissera mediocre i allò, que certament no ho és tot en l’amor, constituïa, però, una proporció tan notable en el cor dels homes de la vall que es consolaven sense grans dificultats dels seus ulls turquesa quan les seves pròpies dones els deixaven al davant, i amb un somriure sisplau, una vedella amb pastanagues que es desfeien a la boca com els gels de la fi de març. Hi havia per fi el Léon Saurat, a qui sempre anomenaven Léon Saurat perquè per allà hi havia tants Léons que calia distingir-lo dels altres, i que posseïa la granja més gran del cantó, on treballava amb els seus dos fills, un dels quals havia estat batejat Léon per una forma especial de tossuderia que és molt pròpia de les comarques agrícoles, i l’altre Gaston-Valéry amb una voluntat irable de pal·liar la brevetat amb què havien cristianat el pare i el primer fill. Aquells dos nois joves i guapos, que s’ocupaven de la granja sota la imposant regència del seu irascible pare, eren alegres i tan sòlids com la roca, i la gent es meravellava de veure aquells dos rostres agradables vigilats per un comanador el granit del qual de tant en tant semblava embarrancar-se i estavellar-se al peu d’aquells penya-segats d’alegria que havia engendrat com a fills. Llavors, a la fi de la jornada, quan tornaven cap a la granja, on la mare i les dones havien parat taula per a dotze mossos afamats, es podia sorprendre a la cara colrada i sorruda del patriarca un indefinible somriure. Sí, heus aquí qui eren els nou homes que s’havien unit de manera natural a l’André en el consell del cementiri, uns homes forjats com qui escalfa i treballa el ferro, encaixant-los entre el martell i l’enclusa amb tot el respecte que tenen els ferrers per la matèria i deixant-los refredar modelats i esculpits amb una

forma ennoblida. I com que després només havien freqüentat els cabirols i les comes, el seu ferro no s’havia rovellat, sinó que s’havia conservat per allò que la religió els impedia esmentar, a saber la màgia simple i poderosa del món natural a la qual s’afegia l’arribada d’una petita que en decuplicava les essències —de manera que allò que ressonava en tothom mentre cadascú s’afanyava a acudir al seu lloc de combat era una cosa que havia nascut sense que ells ho sabessin de les ones profundes que emanaven de l’André i que catalitzava la Maria, una cosa que ara ressonava dins de cada cap que es preparava per a la lluita i prenia la forma d’aquelles paraules de màgia i de vent: a la terra, a la terra o morir!

Així, feien sortir dels seus refugis tota una comarca. Els homes intentaven trobar racons on, en la mesura del possible, es poguessin protegir del vent i del primer atac, i cadascú intentava no mirar la muralla fosca mentre tremolaven d’un fred que ja no s’assemblava a res conegut. Tanmateix, tothom obeïa amb una sensació que, al si d’aquell dia d’apocalipsi, formava un petit braser que tremolava en aquella part de nosaltres mateixos que en diem el centre, o el cor, o el mig —i poc importa, en realitat, poc importa el nom quan es té la cosa, que era la comprensió profunda que el lligam que feia ferms els homes i les dones d’aquelles terres estenia sobre el terreny el seu ordre i la seva força invisibles. Sentien que cadascú tenia la saviesa de les coses que van a la velocitat que han d’anar, i sabien que eren comandats per uns caps capaços que sabien prendre les decisions pensant en els conreus més que no en les quimeres. No sabien, almenys no amb aquell saber que es pot transformar en discurs, que aquella certesa venia del fet que l’André, que havia viscut cinquanta-dos anys en el seu èxtasi, decuplicava en cadascú el canto de la terra. Però si no ho sabien, ho sentien i treien les seves forces d’aquell contagi de valls i de solcs fèrtils. L’alcalde i el Jeannot s’havien quedat a la granja, on restaven preparats per enviar petits correus en la persona dels joves del cantó que corrien més ràpid que els conills, per mantenir al corrent els altres oficials d’allò que mereixia atenció. El Marcelot, el Riri, el Ripol i el Léon Saurat havien arribat a l’església, on actuaven en connivència amb un capellà que abans s’havia convertit en un dels seus i amb el qual les paraules eren aquell dia tan inútils com una ombrel·la de cotó. L’André, per acabar, havia pres el camí de la clariana amb la Maria, el Chachard i els fills Saurat al seu costat. Heus aquí a què havia portat el pols del destí: a aquells homes i aquella petita que pugen a bon ritme cap a una clariana més glaçada que les banquises i observen que tot ha callat amb el silenci

desesperat en què tot el bosc sembla que s’ha transformat. Però pugen i aviat assoleixen l’objectiu. Un objectiu curiós, com havia dit l’André. Mentre a dos os els camins forestals estaven presos d’un entumiment glaçat i mut, un raig sobtat de sons i de vapors els va acollir així que van creuar la línia dels darrers arbres. Es van aturar, esmaperduts, i van contemplar l’espectacle. El fred que els rosegava els ossos semblava una mica menys viu al descobert i es van preguntar si allò era per les boires que suraven en un espai anormalment constituït. L’André havia col·locat a lloc els tres homes que marxaven rere seu; va mirar la Maria i llavors va donar de nou l’ordre d’avançar. Van arribar al centre del cercle, on les boires s’entortolligaven sobre si mateixes en una dansa lenta i densa que tanmateix permetia veure-hi a través. Era inaudit. Les capes de boira eren opaques com murs i tot i això tan transparents com l’aigua clara. Hi veien a través de remolins invisibles que malgrat tot eren més impenetrables que les pedres! Per fi, els murmuris que xiuxiuejaven per la bretxa els semblaven la cosa més gentil d’aquesta vida. Tenien la sensació confusa que unes veus s’esmunyien al si d’aquelles pulsacions lleugeres, però no les podien distingir realment de les vibracions que feien cruixir la clariana. El Chachard, que havia escalat a bon ritme sense treure les mans de les seves butxaques de dandi a l’aguait, va estar a punt d’esquinçar-ne el folre en alliberar d’un cop els punys, que una escena així no podia deixar al fons dels seus pantalons, i els dos fills Saurat hi van anar amb una caiguda inhabitual del mentó que atorgava a la feixuguesa tot l’honor de l’estupefacció. Però l’André, per la seva banda, mirava la Maria amb la seva mirada que no renunciava ni forçava.

Ella havia quedat immòbil al centre de la clariana i les boires havien començat a coreografiar al seu voltant un moviment estrany i complex. Veia per fi allò que havia pressentit i esperat durant els llargs mesos que havien vingut després de la carta d’Itàlia i el somni del cavall blanc. Ho veia. Veia els furors que vindrien i les fletxes de mort. Veia la marxa si sobrevivia a l’atac. Percebia clarament les veus que els altres no feien més que endevinar.

el renaixement de les boires els sense arrels la darrera aliança

Alguna cosa es va esquinçar a dins seu i va fendre el cel amb la seva mirada interior de ratlles de tinta que es diluïen lentament i després desapareixien en un darrer rentat perlat de llum. Notava com les onades del seu poder borbollejaven i es llançaven. I sentia la veu de la petita pianista de la nit de la curació.

Maria Maria Maria

Els homes esperaven. De nou tenien fred, però una mica menys que a la vall, i miraven com les boires dansaven al voltant de la petitona tota petrificada per un gel que no venia de fora.

Maria Maria Maria

Hi va haver una deflagració tan estrepitosa que tothom es va tirar a terra.

L’enemic per fi actuava. La muralla fosca s’havia abatut rugint i havia colpejat de ple les darreres cases del poble i l’església. Ara bé, en colpejar, s’havia dislocat i havia revelat l’extensió de la seva deformitat. Pitjor encara, el trencament revelava el que quedava al darrere, en emboscada mortal, i uns tornados xiulants plens de pluges assassines obrien el camí a unes fletxes negres que proferien una mort de glaç i d’acer. Les teulades es van enfonsar. Els primers segons van ser els més espantosos. Era com si tots els flagells de l’Anticrist s’haguessin abatut al mateix temps sobre els vilatans, privats de la protecció dels aixoplucs. La pluja que queia a dojo era tan feixuga que les gotes ferien com esclats de pedra, i en aquells talls que no sagnaven, però punxaven el cos amb unes agulles de dolor, s’esmunyia un fred que ja no tenia res de comú. A allò s’hi afegia el vent que esfondrava les teulades d’una manera curiosa, no emportant-se-les sinó provocant-hi una implosió, per la qual cosa el Gégène i els seus homes beneïen la Maria per haver-los protegit d’aquella fúria. Per acabar, el més temible venia de les fletxes negres, que havien sortit disparades a tota velocitat durant el primer segment de la seva trajectòria i llavors s’havien alentit a mig camí i, suspeses en la tempesta, semblaven ajustar infinitament el seu objectiu. Llavors s’havien llançat cap endavant i el malson havia començat, ja que no arribaven a tocar les seves víctimes, sinó que els esclataven a uns quants centímetres i les tiraven a terra amb la potència d’una ona de xoc que trencava els ossos. Diversos vilatans van caure. Tot i això, gairebé tots s’havien estirat a terra quan havia començat l’atac, i intentaven protegir els més febles amb la minsa muralla del seu cos mentre el vent i les fletxes feien que les ones de l’aire fossin tan perilloses com mines. Pitjor encara, l’aigua pujava al seu torn i presenciaven l’impossible d’un doll que pujava els rosts sense altra raó que la voluntat d’un poder dolent... Ai las... Tota una contrada inundada sota l’assalt de coets d’odi que convertien els elements de la vida en armes de tortura i de mort... i la gent s’estirava sobre el terra de l’univers sentint-se com les rates del navili.

Tothom, doncs, s’havia tirat a terra, però dos homes s’hi negaven malgrat els furors, i era cosa digna de veure aquell capellà i aquell pagerol drets enmig de la tempesta i que els remolins i les fletxes semblessin perdonar-los miraculosament mentre la metralla havia esclatat sobre la vall sencera. Els esperits precipitats conclouran que allò era coratge o inconsciència, però era només que, en el

moment que les fletxes havien esclatat a la tempesta, el bon pare i el pagès havien estat il·luminats per una comprensió que els feia saber quines eren les seves armes en la guerra. A dir veritat, el que sentien en Gégène i el pare François era que aquella batalla era tant de l’esperit com de la matèria i que es podia lluitar amb el cor igual de bé que amb els fusells, i cal dir que les fletxes semblaven ignorar els dos valents que no abaixaven el front a l’hora en què tot s’enfonsava. D’altra banda, en veure allò, el Riri, el Ripol i el Léon Saurat, que mai no havia sentit tan feixuc el pes dels seus vells reumatismes ni tan embriagadora la deflagració d’energia que el feia posar dret sobre els seus peus de seixanta-nou anys, es van aixecar al seu torn i van organitzar la defensa fentse l’observació que les fletxes es concentrarien als blancs que fossin a terra. Igual que alguns dies cal fer seure els soldats, hi ha combats que imposen romandre dret davant de les salves: sense dir paraula, els cinc homes es van disposar com gossos de pastor al voltant del ramat, van aplegar en poc de temps al centre de la plaça els que encara podien caminar i els van fer quedar allà, esquena contra esquena, en un cercle compacte al qual les fletxes semblaven renunciar a atacar frontalment encara que continuessin esclatant per tot el perímetre de l’església. Hi hagué una mica de treva. Però sabien que no duraria gaire temps perquè les aigües s’acostaven, i el Gégène alçava cap a la seva granja i cap als boscos un nas cada minut més preocupat, preguntant-se què feia la Maria i si la seva Lorette podria sobreviure. La nau de l’església es va enfonsar enmig d’un estrèpit de guerra de canons i els fragments de pedra van sortir disparats en tots els sentits. A la granja de les Comes, on s’havia quedat la mare de la Maria, el gel es coalitzava amb unes borrasques que haurien fet enfonsar un vaixell d’alta mar i, tot i que el sostre encara estava intacte, les planxes de l’estable havien començat a cedir i el pati s’inundava de la grava que la pluja feia volar. Als boscos, els animals s’encauaven, però el fred era més esmolat encara sota l’espessor que a la plana. Per tota la contrada, els mateixos estralls de la natura quan desfà la clemència dels dies que va teixir en el at tiraven a terra tot el que fins llavors havia estat dret sota el cel, i es preguntaven quant de temps podrien resistir una tempesta que havia anihilat en uns quants minuts bona part d’allò que el geni humà havia trigat tants segles a construir. Tanmateix, encara tenien esperances, perquè tenien amb ells una petita màgica, un líder que coneixia la grandesa i una terra que mai no havia traït els seus servents, i un cop at el primer pànic, que havia reduït tothom a l’estat de bèstia, fins i tot sentien créixer a dins un punt d’indignació, perquè no estaven acostumats, per molts pobres que fossin, a ser tractats d’aquella manera, i acollien a dins, inspirada per les llargues caceres a

l’hivern, la caça furtiva i els gots de l’amistat, una reserva de coratge que resistia i que alçava els cors sota la tempesta. Per això, va semblar que aquella onada de bravura que devien a la terra, que no podia ferir els que la sabien honorar —quan tots els cataclismes havien vingut del gran cel—, oferia una feble treva enmig del desastre, i la pluja i el vent no aconseguien anar més enllà d’una certa força que la força de la terra contrarestava.

Sí, la força de la terra. L’André, a la clariana on tenia lloc l’altra lluita, la que es feia en el cor de la Maria, ho sentia amb tot el vigor que li donava tota una vida de mantenir-se dret a la marga dels seus camps i amb tota la saviesa de les edats pageses que li havia corregut per les venes. No sabia com, però sabia a través de quin encanteri, i ja només el preocupava aquell ancoratge que trobava els nusos i les línies al mapa tel·lúric de la vall i que donava a aquells amb els quals estava lligat per l’amor noves reserves d’una determinació nascuda de les arrels nues de la terra. Però també sabia que la flota que combatia en aquells moments creuava allà dalt unes espases que no es podien desfer amb les simples armes de terra. Va mirar la Maria i li va dir: —El cel és cosa teva.

—La Teresa—

Les germanes Clemente

La Clara i el Maestro miraven com la Maria pujava amb el seu pare a la clariana de les boires mentre els altres tres tancaven la marxa com si haguessin escortat Jesucrist en persona. Els homes més joves eren guapos com els faisans de la tardor i traspuaven el vigor de les natures en les quals res no dóna motiu al turment. El més gran, amb les mans a les butxaques d’una manera que traspuava el goig de ser lliure, tenia una cara solcada tant per la maduresa com per l’habitud de petar-se de riure. Però tothom portava al rostre la mateixa determinació que tenia a veure amb la consciència d’estar atrapats en alguna cosa més gran que les seves cares. Quan van sortir del refugi dels arbres per entrar a la clariana, la Clara es va sentir envaïda per la cal·ligrafia que hi traçaven les boires. De la mateixa manera que l’Alessandro pintava símbols de tinta sense saber-ne la llengua, les boires relataven una història l’idioma de la qual ella no podia interpretar. Però sobretot estava preocupada per la Maria i l’inquietava un cert plec de la boca que tenia des de la nit que l’Eugénie havia guarit el Marcel. Hi veia el dolor i el temor amb la mateixa claredat que sobre una pedra gravada, i suposava que era la mateixa marca que revelava el rostre dels oficials que havien hagut de perdre soldats. En Petrus, que no havia deixat de roncar sorollosament des de l’inici del dia, va badallar interminablement i es va arrencar amb dificultats de la butaca. Va creuar una mirada amb el Maestro i va semblar que alguna cosa el feia posar dret. —Necessito un glop —va remugar. Llavors, en descobrir el quadre de la batalla a través de la visió de la Clara, va xiular entre dents. —Això no fa bona pinta —va dir.

—Ella pensa en l’Eugénie —va dir la Clara—. Té por de perdre altres éssers estimats. —Trista experiència ser qui mana —va dir el Maestro. —Ella no mana —va dir la Clara—, i són els seus pares. —La Rose i l’André no són els pares de la Maria —va dir en Petrus. A la clariana de l’est, la Maria s’havia girat per enfrontar-se amb el cel de neu i els homes havien fet com ella, alçar el nas cap a uns núvols més opalescents que la llet. —Hi ha molts orfes en aquesta guerra —va dir la Clara després d’un moment de silenci. —Hi ha molts orfes en el món, i hi ha moltes maneres de ser-ho —va dir el Maestro. Hi va haver un nou silenci. En la mirada que en Petrus va fer al Maestro, ella va discernir-hi el reflex d’un retret. Llavors es va servir un got de moscato i li va dir: —També et devem aquesta història. La història de les germanes Clemente.

Ella va veure en la seva ment dues joves assegudes l’una al costat de l’altra en un jardí estival. Ja en coneixia una, que es deia Marta i havia estat el gran amor de l’Alessandro, però va mirar l’altra amb una curiositat barrejada amb una sensació dolça, il·luminada per una d’aquelles clarors difuses que es veuen en l’aire dels dies càlids. Era morena i ardent; a les orelles, dues arracades de cristall; un oval pur acaronat per uns clotets; la pell daurada i un riure com un foc en la nit; però també es veia al seu rostre la concentració de les ànimes la vida de les quals és tota a l’interior, i aquella gravetat entremaliada que, amb l’edat, sempre adquireix una pàtina de plata. —La Marta i la Teresa Clemente —va dir en Petrus—. No es pot imaginar unes germanes més diferents i tanmateix més unides. Entre elles hi havia una separació de deu anys, però sobretot l’escletxa dels dolors. Els Clemente

organitzaven a casa seva recepcions per on ava com un fantasma el petit rostre desolat de la Marta, a qui la gent trobava molt bella i molt melancòlica i de la qual apreciaven els poemes tristos que componia, que hauries jurat que estaven escrits per una mà i un cor adults. A vint anys s’havia casat amb un home tan poc dotat per a l’amor com per a la poesia, i va agafar el pretext de la vida conjugal per no tornar a aparèixer a les vetllades on assistia una altra nena que trobaven molt bella i molt alegre, i que era una jove prodigi com rarament se’n troben. A deu anys, tenia una competència i una maduresa que li envejaven pianistes que li doblaven l’edat —tot i això, era alhora entremaliada com una garsa i tan obstinada com una guineu quan no volia tocar les peces que li donaven. L’Alessandro s’havia fet amic seu molt abans de conèixer la Marta, i deia sovint que era una ofensa a la llei que vol que els artistes es consolin dels seus turments perquè són els mateixos que donen a llum els vols del seu art. Però també entreveia el pou vertiginós que hi havia en ella i sabia que ella reia sense trair ni un sol dia les seves tasques d’introspecció. De vegades, ella mirava els núvols i el Maestro veia ar pel seu rostre el reflex de les bromes. Llavors tocava i s’elevava de nou. La Marta l’escoltava i s’animava amb aquella vida que li venia de l’amor de la seva germana petita abans de marxar al vespre després que ella li hagués fet un petó tot ballant. Però quan la més gran havia desaparegut al revolt del camí, la petita s’asseia als graons de l’escalinata i esperava allí que s’afeblís el dolor que li causava el fet que un ésser que estimava patís d’aquella manera. Hi havia tot allò en la seva interpretació, aquella facultat de felicitat en una quantitat singular, i aquell dolor d’estimar una germana que havia adoptat la reclusió de la desgràcia. No conec les migracions del cor entre els qui són de la mateixa sang, però crec que la Teresa i la Marta pertanyien a un gremi de pelegrins units per la mateixa recerca segellada per una fraternitat sublimada. Al seu voltant brunzien uns pares que s’ocupaven de fer grans sopars, en els quals es resumia la seva fantasia de ricassos, i que entenien tan poc les seves filles que haurien estat capaços de veure la selva humana darrere l’arbre dels salons. Per tant, les germanes Clemente van créixer al mig dels seus servents i de dos espectres que portaven frac i vestit d’organdí, i van viure en una illa des de la qual es veuen al lluny els navilis que tracen línies sense atracar mai al pontó on la gent viu, pesca i estima. Potser la Marta havia absorbit, per haver nascut deu anys abans que la seva germana, tota la indiferència del seu pare i la seva mare, de manera que la força que venia de la nissaga, d’una àvia, potser, o de temps més antics en què els diners no havien corromput el gust per la vida tranquil·la, s’havia pogut encarnar en la carn tendra de la Teresa i, amb l’escut que constituïa la melancolia de la més gran, desenvolupar-se en unes proporcions més considerables que enlloc. Però allò

creava a canvi una aliança a través de la qual el principi vital de la Teresa tenia origen en el sacrifici que la Marta havia consentit del seu, i no és sorprenent que la mort de l’una hagi seguit la de l’altra, siguin quines siguin les circumstàncies que fan tan difícil desentranyar-ne les causes i els artificis que no m’estranyaria que a la fi descobríssim que tots som personatges d’un novel·lista meticulós però boig. En Petrus va callar. —Tu toques com la teva mare —va dir el Maestro—, i quan toques convoques el seu fantasma, al qual encara no he sabut explicar la història correcta. Saps les raons que fan que un home no pugui trobar a dins seu les paraules que han d’alliberar els vius i els morts? —La pena —va dir ella. —La pena —va dir ell. Per primera vegada des que el coneixia, ella li va veure al rostre l’empremta del dolor. —Ja era l’època de la confusió i de les sospites, i el teu pare venia sovint a la vil·la de nit —va prosseguir—. Però, un vespre, la Teresa hi era i tocava una sonata. El Maestro va callar i la Clara es va capbussar en la seva reminiscència. Havien deixat obertes les finestres a l’aire suau de l’estiu, i se sentia la mateixa sonata al marge de la qual ella havia descobert el poema que unia els cors i travessava l’espai de les visions. Quan l’havia tocada dos anys enrere, la mateixa nit que l’havia conduïda en somnis a la Maria, hi havia hagut en l’aire un perfum de corrents i de terra mullada, però la història que contava la partitura li havia continuat semblant indesxifrable i el poema s’havia recollit en una bombolla de silenci. Ella va escoltar tocar la jove i se li va formar la mateixa bombolla al pit. Llavors un home va aparèixer a la cambra. Havia sorgit del no-res i mirava intensament un lloc que li revelava la música en ell mateix. Ella podia veure cada detall dels seus trets transportats per l’actuació, hi havia al seu rostre il·luminat de joventut una imibilitat de mil anys i s’hi discernien el reflex de la lluna i les meditacions de ribera. —Té la inspiració de les nostres boires —va dir l’home al Maestro, que es

trobava davant seu en aquell record de feia deu anys—. Però hi barreja una bellesa que li ve de la seva terra. —La seva terra la inspira, però allò que constitueix la seva interpretació i la seva embriaguesa és aquest misteri que s’anomena dona —va respondre el Maestro. —No totes toquen com ella. —Però totes porten en elles aquesta essència que perceps quan toca.

Llavors la visió va desaparèixer i la Clara es va trobar de nou amb el Maestro d’avui. —Durant un any van ser feliços —va dir— i després la Teresa es va adonar que esperava un fill. I allò va ser un cataclisme. —Un cataclisme per al Consell? —El teu pare no va avisar tot el Consell. Ja t’ho he dit, era l’època dels primers conflictes, ja que l’ambició i la influència de l’Aelius no havien deixat de créixer i allò ens provocava una gran inquietud. Érem presa de dissensions internes d’una envergadura desconeguda i ens assabentàvem de traïcions que no hauríem cregut possibles. Per tant, quan ens vam assabentar de l’embaràs de la Teresa, vam decidir guardar el secret d’aquell prodigi tan inexplicable com l’extinció de les nostres boires, el de l’arribada d’una criatura concebuda per una humana i un elf. Era la primera vegada i l’única fins avui. Totes les altres unions mixtes han estat sempre estèrils. —La Teresa va fer saber que volia dedicar un any a meditar i es va retirar a una propietat familiar al nord de l’Úmbria —va dir en Petrus—. Ningú se’n va assabentar. Ella va veure una vil·la de murs austers envoltada per un gran jardí que dominava una vall de camps amens i de petites crestes, i va sentir, escapades d’una cambra invisible, les notes de la sonata brodades amb una profunditat nova, amb una nervadura feta amb fil de plata i de ruixat. —La vigília del teu naixement, la Marta es va llançar al Tíber. Llavors la Teresa

va portar al món una nena. Durant la nit següent, va morir. Es va adormir i no es va despertar. Però el teu pare ja havia at de nou el pont, perquè un altre naixement el cridava entre els nostres. Havia nascut una nena també a la llar del Cap del Consell, el mateix dia i a la mateixa hora que tu, i amb la mateixa evidència d’impossibilitat prodigiosa, ja que, encara que havia estat concebuda per dos elfs, havia vingut al món amb una aparença totalment humana, cosa que no havia at mai en la nostra dimensió i no s’ha repetit des de llavors. Nosaltres naixem en simbiosi d’essències i només prenem una aparença única quan sortim del nostre món. Però aquella petita, per qualsevol costat que la giressis i la miressis, s’assemblava a totes les nenes humanes. Havíem presenciat dos naixements impossibles, el mateix dia i a la mateixa hora, de manera que es va decidir amagar aquelles que, amb tota evidència, formaven part d’un designi poderós i que volíem protegir del camp de l’Aelius. —Llavors ens vau enviar lluny de les nostres arrels —va dir ella. —L’Alessandro m’havia descrit en el at el poble on vivia el seu germà —va dir el Maestro—, i vaig manar que t’enviessin a Santo Stefano. La Maria, per la seva banda, va tenir un periple més complicat, que a per Espanya i acaba a la granja de l’Eugénie. La història és seva, no te la narrarem avui. —Sap que va ser adoptada? —El teu pare li va mostrar la seva arribada a la granja —va dir—. Calia que ho sabés també perquè els seus poders s’alliberessin. —De vosaltres dues, tu ets qui té una part humana —va dir en Petrus—, per això teixeixes els vincles i estableixes els ponts. Toques com la teva mare, però hi afegeixes una força que et ve del poder del teu pare. Hi veus com el teu pare, però hi afegeixes vincles que et vénen de la humanitat de la teva mare. Una visió va submergir la Clara. Tenia un gra més fi i més vibrant que les reminiscències de l’esperit i sabia que mirava el rostre de la Teresa tocant la sonata brodada de ruixat i de plata. A la darrera nota, la seva mare va aixecar el cap i la Clara va ser presa del vertigen de ser en presència d’una dona viva. —Els fantasmes viuen —va murmurar. I, per primera vegada en dotze anys que no havien conegut ni plors ni riures, es va posar a plorar i a riure alhora. En Petrus es va mocar sorollosament en un

mocador de gegant i llavors els dos homes van esperar en silenci fins que la Clara es va haver eixugat les llàgrimes. —Durant tots aquests anys, he lamentat que la teva mare no t’hagi conegut —va dir el Maestro—. He mirat com creixies amb aquesta cristal·linitat i aquest coratge que molts valents t’envejarien, i he pensat sovint que el destí havia prohibit que es trobessin dues de les dones més extraordinàries que se m’ha concedit conèixer. He vist l’herència de la seva força i de la seva puresa, l’he vista en tu moltes vegades, però he vist també allò que només et pertany en exclusiva i que sé que l’hauria enlluernada. Va veure la seva mare asseguda en el clarobscur del jardí de l’Úmbria. Reia i les arracades de cristall centellejaven enmig del vespre. Sota la llum de les deu, una llangor platejada li lliscava per la galta com un peix de riu. —Si és una nena —li va sentir dir—, voldria que li agradés la muntanya. Sens dubte li van respondre, perquè va somriure i va afegir: —La muntanya i els horts de l’estiu. Llavors va desaparèixer. —L’Alessandro m’havia dit que l’horta de la parròquia era el lloc dels Abruços que ell preferia a qualsevol altre —va dir el Maestro—. He après a confiar en els senyals que aquesta història sembra als nostres camins. En els poemes que un pare va escriure amb l’esperança que la seva filla els llegiria, en les cal·ligrafies de la muntanya traçades per un pinzell ignorant. Sabia que algun dia tornaries a mi des dels Abruços i, de la mateixa manera que t’hi vaig enviar sota el símbol de l’hort, tu vas emprendre el camí cap a Roma a través del d’un piano oblidat. Ella va sentir en Sandro dient: allà hi ha prunes transparents i ombres en cascada. Però el que s’il·luminava a la manera de les lluernes de la nit era la veu de la seva mare, en la qual s’obria una escletxa per on aven altres veus. Allà hi havia dones i tombes, cartes de guerra i cançons dolces al vespre. Totes aquelles veus i aquelles tombes i aquelles dones amb vel de dolor que murmuraven l’amor pels camins de pedra dels cementiris... Va albirar un jardí de lliris i un jove d’ulls lluminosos i tristos, mentre una veu murmurava tendrament: som-hi, fill meu, i sàpigues per tota l’eternitat fins a quin punt t’estimem, i el seu cor va sotsobrar en reconèixer el timbre de la vella Eugénie.

Llavors va veure la Rose, resplendent i diàfana, que somreia a través de les ales de la tempesta, i aquell somriure deia: som mares més enllà de la mort i del misteri dels naixements. Llavors, per segona vegada en dotze anys, va plorar.

Pavelló de les Boires

Consell èlfic restringit

—La Clara és el vincle. —El seu poder d’empatia és magnífic. —Malgrat els anys de sequera. —Gràcies als anys de sequera. —Gràcies al miracle que és ella i que supera els anys de sequera. —Totes les dones són amb ella.

—La Rose—

Les nissagues del cel

El que és el mal. El primer que va caure va ser un dels petits correus encarregats de la transmissió ràpida de les informacions entre la granja Marcelot, la clariana i l’església. Havien volgut enviar-lo perquè havien albirat uns moviments per l’est, allà on l’André havia dit que hi havia uns genets estranys sobre unes muntures desconegudes. El van fer marxar en el moment que els vents s’abatien sobre el turó. La immobilitat dels altres els va salvar, però la velocitat del noi va fer que quedés atrapat pels tentacles de la tempesta, que el va balancejar un instant dins de les estries glaçades dels seus corrents i després el va llançar com un fardell contra un muret de pedres dures. Tothom va veure caure el correu i dos homes van voler acudir on era el desgraciat anant arran de terra per escapar de les borrasques, però el destí per fi va entrar en joc i els genets de l’enemic van aparèixer dins de les trombes envoltant les dues granges. Tenien un aspecte esfereïdor. Eren gegantins i fets d’un material pàl·lid que dibuixava els contorns d’uns homes deformes i sense rostre. Però allò que gelava la sang era que s’havien materialitzat de sobte al voltant del perímetre en una immobilitat espectral teixida de silenci i de fúria. Pel que fa a les muntures... A fe, de muntures, no n’hi havia. Els genets cavalcaven el buit i si tota aquella bona gent hagués sabut un xic de física, haurien sabut que es trobaven davant la presència impossible d’una font d’antimatèria que invertia els mecanismes de l’univers conegut. En van caure més. A l’església, les fletxes havien reprès la cadència anterior. No hi havia quarter i les pedres deflagraven al mateix temps que els sotracs devastaven. La pluja s’estimbava sobre el món i els ferits s’arrossegaven sota les cascades d’aigua que semblaven manolls d’agulles. Tres homes van perir esclafats pels carreus que s’havien desprès de la base del campanar, i dos més

van sucumbir a les ones de xoc dels trets que detonaven amb un vigor renovat. Els cinc homes que estaven al càrrec dels refugiats de l’església assistien, impotents, als estralls, mentre que els primers morts havien anihilat l’esperança que la màgia de la Maria fos suficient per protegir-los dels abismes. El capellà i el Léon Saurat van manar estrènyer encara més les files del ramat mentre els altres s’arrossegaven cap a les víctimes i intentaven portar-los l’assistència que poguessin. Ai las, ben poc podien fer-hi. I la impotència que sentien els abrasava.

Ah, la impotència... Infinita és la dels animals humans, com la seva bravura a les hores finals quan tot cau. Ja s’ha dit, un cel de neu s’aplegava darrere dels combats i semblava esperar a la vora de la clariana, i els homes de l’església el sentien, igual que els que defensaven la granja de la Lorette o esperaven amb l’André al bosc, perquè el cel de neu, en aquell instant en què tot vacil·lava, feia ar per cada home el perfum d’un vell somni escapat. Va ser evidentment el Gégène el primer que va convocar els cors. Cal dir que el seu somni, com es revelarà més tard, no era el menor de tots aquests somieigs efímers i sublims, sinó que aquell dia ell era també el mateix home de deure i de broma de sempre; i sentia, un cop at el primer estupor davant dels desencadenaments de l’enemic i l’aclaparament de descobrir que era tan poderós i tan vil, que havien perdut massa temps vacil·lant amb la por i que calia pagar el delme per una vida de bon vi i d’amor. A més, la perspectiva de perir ofegat o esclafat per un carreu de campanar no era del gust d’aquell home que estava disposat a morir al camp de l’honor però no veia que calgués arrossegar-se com un llimac sota els núvols. Així, ja fos el dimoni o la mà d’un altre poder malèfic qui armés la tempesta, això el preocupava tant com les receptes de la seva dona quan li servia el sopar. De més a més, començava a comprendre una cosa cada vegada més evident: hi havia uns arquers darrere de la muntanya que disparaven fletxes negres assassines. Va fer un senyal al Riri i al Ripol perquè l’acompanyessin on era el Léon Saurat i, a través de la corneta que feia ajuntant les mans, va cridar: —Tothom al taller del Chachard! Aviat se sabrà el que projectava fer-hi, però ja ho veieu, la seva impotència ha at i ja no tornarà. I es produïen altres tombs, allà dalt, davant de les granges encerclades per cent tipus estranys envoltats de tenebres.

Llavors va ser el torn de la Rose, que era del cel quan tots els altres eren de la terra i es nodria d’ones i de rierols en aquella contrada de pastures i de segues — per això aquella modèstia més forta que els acers i aquell aspecte de no res tan transparent com l’aigua viva. Quan la Maria feia un petó a la seva mare abans d’anar al llit, podia sentir que la tristesa que, en el seu pare, s’havia sedimentat en llim i argila, brollava en la Rose com un riu que s’emportava els dols, i es dissolia en la seva respiració líquida, el torrent de la qual ningú no sospitava. Però si l’André dormia tranquil·lament tot i pressentir quin seria el destí de la seva filla, era perquè sabia quina era la força de la Rose, per molt fràgil que la consideressin d’entrada. La gent examinava aquella pagesa modesta de la qual ni el rostre, ni els gestos, ni la veu, ni el gra de la pell suscitaven l’interès, i se sorprenien d’allò més que tal absència de sabor pogués provocar tal remolí d’ones benèfiques i amables. L’única paraula d’amor que mai li havia dit l’André, un matí d’hivern que romanien al llit mirant les estrelles, era la d’una aigua que es podria retenir a la mà com una petxina o una flor. És clar, allò havia estat una excepció perquè l’André Faure no era un assidu dels discursos i sempre feia saber a la seva dona el que calia amb una economia de mitjans propera a la genialitat i facilitada, és veritat, pel geni que l’amor atorga a les mirades i als gestos. Però al cor d’aquella parsimònia s’arraulia un nom supervivent de l’escassetat de les seves paraules, i murmurava simplement Rose mirant-la, ja que només ell percebia la fulla que s’esmolava sobre un fil de cristall i resplendia, bella i terrible, a les hores de l’amor.

Així, la Rose havia sortit abans amb la Jeannette i la Marie a l’escalinata de les Comes amb la intenció d’unir-se a la Lorette a la granja veïna. Però la tempesta ja havia desplegat els seus fronts i era impossible avançar per un pati on es ballava un tango de taulons arrencats i de gallines aterrides. Per tant, s’havia replegat amb les seves dues avietes contra la paret sud de l’estable, que de moment resistia a les ratxes, i esperava allà mentre sentia més enllà de la tempesta el desassossec de la Maria i que la seva vida sencera li tornava amb el vent.

Tot havia començat perquè els seus pares, que eren analfabets, havien volgut per a ella un destí superior al seu. Però el poc que la seva mare havia vist de la capital l’havia convençuda que no s’hi podia viure virtuosament i, si etia que

fossin pobres, era a condició de no pertànyer a ningú més que a ells mateixos. Per tant, mentre les seves paisanes es col·locaven a la ciutat com a dides o com a minyones, ella no havia volgut que la seva petitona anés a perdre’s a les grans mansions. En comptes d’allò, l’havien portada un cop per setmana al convent proper a la vila veïna, on les monges ensenyaven lletres i dogma a les noies pobres del cantó. Calien dues hores per arribar-hi i, a l’alba, el germà gran la plantava a la carreta i la portava a prendre les lliçons, la fi de les quals esperava a les cuines. Ara bé, al llarg de les setmanes, ella va deixar d’escoltar les lletanies i els sermons perquè s’ofegava de l’embriaguesa dels llibres que les monges li donaven després de vespres. Plorava amb les poesies de rierols i de cels que li revelaven l’únic món que era realment el seu, i amb els relats d’estar per casa sobre els núvols, més palpables que l’argila dels camps on, en un esbalaïment de reflexos, es desxifrava la paraula divina. Més tard, el pare François li va fer llegir relats de viatges en què els navegants es dirigien a les estrelles i trepitjaven senders d’aire que eren per a ells més intel·ligibles que la xarxa de camins, i aquella crida de travessies i de constel·lacions va ser per a ella encara més valuosa que les escriptures celestials de Déu. Però aquella simbiosi nativa per la qual s’unia amb els elements líquids tenia poc a veure per a la Rose amb la consciència dels universos físics, i cal buscar més enllà del món tangible el principi que la lligava amb els corrents i amb els núvols. Algunes dones tenen una gràcia que els ve de la multiplicació de l’essència femenina, per un efecte d’eco que, tot fent-les singulars i plurals, les encarna alhora en elles mateixes i en la llarga nissaga de les seves; si la Rose era una dona de firmament i de rius, era perquè corria en ella el torrent de les que l’havien precedida, a través de la màgia d’una connivència amb el seu sexe que anava més enllà de les simples filiacions de la sang; i si somiava en viatges, era perquè la seva visió trasava els espais i els temps i relligava entre ells els camins del continent femení —per això aquella transparència que la feia fugissera i lleugera, i aquella energia fluida que pouava molt més enllà d’ella mateixa. Per un mecanisme inexplicable de la memòria, es va veure el matí del seu casament, amb una faldilla i una brusa blanques, i als cabells, una gasa brodada amb punta de randa. Havia caminat escortada pels seus germans perquè la gent jove s’havia aplegat al poble de l’André per dreceres per on no aven les carretes, per la qual cosa ella havia conservat posats els esclops i sostenia a la mà les sabates immaculades que es posaria a l’entrada de l’església. Mentre els nois avançaven pels senders i, dins dels seus vestits de drap negre, amb el front regalimant de suor, collien per les cunetes flors que regalarien a les noies d’allà, a ella el cor li bategava molt fort sota la resplendor del sol. Només havia vist l’André una vegada abans que vingués a demanar la seva mà al seu pare. Havia vist la seva mirada al lluny,

mentre ella creuava la barrera per arribar a les fogueres de Sant Joan, i el gust d’evanescència que tenia quan tornava en ella mateixa s’havia transformat en cascades brillants que ell també veia. De la mateixa manera, ella podia distingir les estries fosques que feia en ell la consciència de la terra. No se sumaven com solcs paral·lels, sinó que s’elevaven i l’elevaven al seu torn cap al cel, i ella s’havia adonat que el seu poder de camps i de sòls feia desxifrable per a l’André el seu propi llenguatge d’aigua i de cel. Llavors la roda de la memòria va girar i va veure de nou l’Angèle amb un nadó als braços embolcallat en uns bolquers blancs. Havia obert els faldars de la batista brodada i havia rebut la nounada com a filla amb una joia que s’assemblava a un èter il·luminat d’indicis. No els podia desxifrar, però en rebia el missatge, de la mateixa manera que llegia en el xipolleig cristal·lí que emanava de la criatura l’anunci de la coexistència dels dos mons. Quins mons? No ho sabia, però tanmateix existien. Els records van cessar.

La pluja queia com una destral. Va sentir nous clamors que venien del poble, mentre els estralls del vent es multiplicaven. Va mirar cap enrere, més enllà de la teulada de l’estable, el cel de neu que esperava la Maria. Llavors, va llançar al vent tot el seu cor de dona i de mare.

Durant aquella estona, els homes del Gégène havien anat a buscar fusells al taller del Chachard, i n’hi havia un fotimer a ca aquell gentilhome de les batudes al bosc, que els cuidava tan amorosament com hauria acaronat la seva dona si un plomatge de perdiu no li hagués semblat més desitjable que un petó, de manera que tothom va poder apropiar-se de l’arma que li convenia i aturar-se un instant per escoltar les instruccions del Gégène. Que eren més aviat conjectures que, en el punt on es trobava la situació, feien sense manies per tal de fer almenys alguna cosa. —Cal ar-hi a través —va dir— i allà, no veig per què els fusells no han de sortir-hi guanyant. —Creus, doncs, que hi ha gent emboscada allà darrere? —va interrogar el Riri. —Com es pot travessar? —va preguntar el Ripol.

—Es pot fer —va dir el Léon Saurat, a qui, deixant de banda una aflicció sincera, aquell dia feia saber amb un goig secret que el cos encara servia per a l’acció i que encara quedava molt perquè el sepultessin també sota terra—. Però no hem de quedar-nos aquí —va afegir assenyalant el sostre. Que ningú no s’imagini que la conversa tenia lloc en veu baixa en el confort del taller, que feia una bona olor de greix de foca i de cuir repussat. Fins i tot a dins calia cridar, i era urgent sortir, així com havia ordenat la Maria i ells sabien pertinentment després d’haver vist com l’església era decapitada en ple cel. Però era impossible parlar-se a fora i el Gégène va prendre el risc de quedar-se una mica més perquè volia que els homes absorbissin bé l’evidència que els volia ficar al cap. —Com es fa quan vols disparar a una perdiu volant i fa molt de vent? —va proferir. Allò era fàcil i ni tan sols calia que hi donessin resposta. —I com cal disparar a les preses amb arc? També era fàcil, però el que ho era menys era lligar les dues lògiques que, aparentment, tenia a la closca el Gégène. A la regió tenien la tradició, malgrat l’èxit de les munteries i de les batudes, de valorar una forma de cacera prohibida perquè afavoria els furtius però que trobaven tanmateix més bella que les altres. No eren gaire nombrosos els que s’hi dedicaven, per falta de material i de ciència, però de totes maneres n’hi havia tres o quatre que deixaven de banda voluntàriament el fusell per la corda i les fletxes, i la gent els estimava força perquè en aquell joc només podien excel·lir-hi els que coneixien suficientment cada presa, afinaven prou bé per encertar-la i disposaven d’un saber elaborat amb totes les astúcies necessàries per acostar-s’hi, incloent-hi el dels terrenys i dels vents (perquè de què serveix trobar-se a dos os d’un cabirol si la brisa li bufa inopinadament als narius una bafarada de tabac de mastegar?). En resum, en aquella partida on es distingien els autèntics cavallers de pagès de les nostres contrades, s’hi afegien les antigues forces naturals, les d’homes i boscos que en un dia de persecució tornaven a ser la mateixa matèria fonamental, el mateix recés primer d’osmosi i de connivència primitives. Els arcs que servien aquesta causa no tenien visors ni cap dels accessoris que s’han vist sorgir en les èpoques en què la cacera s’ha degradat fins a esdevenir un atemps, i s’assemblaven als dels salvatges que, desproveïts d’eines de precisió, exigeixen cent vegades

més al tirador. També els podien utilitzar com a pagaies o com a bastons per caminar, ja que la seva simplicitat unia l’elegància amb la solidesa, i atorgaven a l’instrument una deferència que venia del fet que no s’ofenia per ser tan polivalent i útil. Però posaven tota l’atenció en la qualitat de les fletxes, que havien d’estar tallades perquè la trajectòria i l’impacte s’assolissin a la perfecció, i que portaven al carcaix amb tota la delicadesa que requereix l’excel·lència (perquè de què serveix trobar-se a tres centímetres d’un porc senglar si no s’encerta una bestiola tan encantadora?). De fet, es feia la llum sota la clepsa dels altres i gairebé sentien la veu del Gégène ressonar-hi a la seva manera sentenciosa i burleta, amb la diferència que no estaven a punt de destapar una ampolla i trossejar la llonganissa de l’amistat. Però l’espant d’aquell moment no aconseguia anihilar la guspira d’excitació que havien sentit des que havien començat a reaccionar en comptes de deixar-se esclafar com escarabats, i es aven tranquil·lament la vinassa i el porc a condició de comprendre la sentència del dia, que s’escrivia davant dels seus ulls tan clarament com si el Marcelot l’hagués dita en veu alta: acosta’t, apunta i dispara allà on sigui en el vent. Comptat i debatut, allò aclaria la marxa furtiva de les coses a uns tipus acostumats a ar el diumenge als boscos: actuarien amb astúcia i s’anticiparien. Que no sabessin ben bé com no els impedia veure la bellesa del programa, que tornava el vigor a uns cors que es recordaven que la gràcia de la terra els pertanyia. —Ben drets en el vent i directes al guaret! —va bramar encara el Marcelot, i tothom va acotar fortament el cap tot assegurant-se el fusell. Van sortir en un caos de vents i de calamarsa que semblava haver augmentat encara mentre conspiraven allà a dins. Però la teulada havia aguantat. I avançaven. Malgrat les trombes i els diluvis, avançaven de manera lenta però segura, com si la determinació dels valents donés menys peu a les ràfegues i els hagués tornat en certa manera invisibles a l’enemic.

I a dalt, a la clariana, tenia lloc per fi el primer dels actes del destí, mentre els anys se solidificaven en un remolí de revelacions parides pels brams inhospitalaris del vent. Els preludis s’esvanien sota les alabardes glaçades de la pluja i l’escena de la història es feia a cada segon més terrible i més clara. La Maria havia romàs immòbil durant una bona estona malgrat la tragèdia que tenia lloc al poble. Sentia al seu voltant les presències amigues que esperaven darrere

del cel de neu, sentia la veu de l’altra petita murmurant el seu nom i veia un paisatge que ja havia vist en els seus somnis. S’hi accedia per un atge de pedres negres i planes sota el cobert d’uns arbres cisellats, llavors s’arribava a un pavelló de fusta amb obertures sense vidres ni cortines, i per fi a un pontó de planxes per sobre d’una vall bromosa. Però no aconseguia distingir com havia de fer-ho servir quan uns quants homes havien perit i es murmurava en la gelor el nom tan estimat de l’Eugénie. Una successió d’imatges la va fer trontollar. Va veure en primer lloc un camí de camp on uns joves, embotits en els seus vestits de diumenge, collien flors silvestres a braçats, llavors una finestra enmig de la claror d’una alba hivernal on es quallaven dues estrelles amb la trajectòria detinguda per sempre, i per fi un cementiri desconegut sota una pluja violenta l’escuma de la qual rebotava sobre les lloses de granit. Normalment, les imatges dels seus somnis tenien una precisió tan material com els camps i les llebres, però aquelles eren borroses i plenes de distorsions, i no podia veure el rostre dels joves que feien broma sota el sol de juliol, com tampoc els noms i les dates gravades a les tombes del cementiri. Ara bé, estava meravellada que la imatge es pogués transmetre enmig de la batalla, ja que sabia que la percebia a través dels ulls de la seva mare. Van sorgir altres imatges, que provenien de la memòria de la Rose, amb la qual havia entrat en una mena de comunicació que no havia conegut amb ningú, ni tan sols amb l’Eugénie en el moment de la curació o amb l’André durant les llargues mirades silencioses. Les imatges s’abocaven i aven, hi havia arbres i senders, flamarades en la nit d’hivern, un petit rafal de teules grises on la gent anava a buscar llenya quan feia fred, i uns rostres de trets confosos pel record però que, de manera intermitent, revivien dins del raig d’un somriure. Va veure una anciana de còrnies engolides de blanc, que somreia mentre sargia un vel gastat, i va saber que era la seva àvia en una època en què ella mateixa encara no havia nascut. Una llarga nissaga de dones... En va albirar els rostres fosos en una cadena que es perdia en els temps. Hi havia tombes, hi havia dones que cantaven cançons de bressol al vespre o bramaven de dolor llegint la carta dels exèrcits. En una darrera ronda fulgurant i fugaç, va distingir cada rostre i cada centelleig de llàgrima. Després totes van desaparèixer. Però enmig dels remolins de la memòria compartida, el seu missatge havia arribat.

I a Roma, la Clara va rebre també el missatge de les dones que deien a la Maria que era de les seves i que calia honorar la nissaga més enllà de la mort. Llavors

va sentir la petita sa que li deia: —Com et dius?

—En Petrus—

Un amic

—Tu come ti chiami? —va traduir el Maestro. —Mi chiamo Clara —va respondre ella. I ell va traduir de nou. —Quin és el teu país? —È l’Italia —va respondre de nou. —Que lluny —va dir la Maria—. Veus la tempesta? —Sí —va dir la Clara—. Tu també em pots veure? —Sí, però no veig ningú més. Tanmateix, hi ha un home que parla en francès. —Sóc amb ell i amb altres homes que n’estan al corrent. —Saben el que he de fer? —No ho crec. Saben per què, però no saben com. —És urgent —va dir la Maria. —És urgent —va dir el Maestro successivament en francès i en italià—. Però no en tenim les claus. —Les revelacions no vindran soles —va dir en Petrus—, i el cel, a aquestes hores, no està precisament de part nostra.

—Qui parla? —va preguntar la Maria. —En Petrus, per servir-te —va dir ell en francès. —Et conec. —Ens coneixes a tots. I també coneixes els teus poders. El teu cor està en calma, els pots alliberar. —No comprenc què he de fer. —La Clara et guiarà. Pots retenir la tempesta encara una mica més? —No l’estic retenint. Hi ha homes que han mort. —L’estàs retenint i nosaltres t’hi ajudem. Sense tu, ja no quedaria res d’aquest poble i d’aquestes terres. Ara parlarem en italià amb la Clara, però no t’oblidem i aviat serem amb tu. Llavors, al Maestro: —La clau està en els relats. La Clara ho ha de saber. —Què és una profecia si és revelada? —va preguntar el Maestro. —Continua sent una profecia —va dir en Petrus—. I potser també una llum. S’hauria d’haver fet abans. Però cal començar pel principi.

En la ment d’en Petrus, la Clara hi va veure un Maestro trenta anys més jove encaixant amb un home que s’assemblava a en Pietro, llavors el va seguir a través d’uns adissos familiars les consoles de marbre i les cortines de brocat dels quals havien incorporat una atmosfera malsana. Sobrevolava una escena indefinible i terrible i projectava una ombra d’au de presa sobre el rostre agradable de l’home. Llavors en Roberto Volpe va obrir la porta d’una cambra desconeguda i el Maestro es va enfrontar al quadre que ella coneixia des del primer dia. —Des del nostre pavelló, jo ja veia i coneixia l’art dels homes —va dir el

Maestro—, i sempre m’ha fascinat la seva música i la seva pintura. Però aquell quadre era diferent. —Cal que entenguis el que a al nostre món —va dir en Petrus—. Som un món sense ficcions. —Em vas dir que els elfs no expliquen històries —va dir la Clara. —Els elfs no expliquen històries a la manera dels homes però, sobretot, no n’inventen. Cantem les belles accions i els fets insignes, componem odes als ocells dels estanys o himnes a la bellesa de les boires, celebrem el que existeix. Però la imaginació no hi afegeix mai res. Els elfs saben lloar la bellesa del món, però no saben jugar amb allò real. Viuen en un món esplèndid, etern i estàtic. —Des del principi, m’agraden les creacions dels humans —va dir el Maestro—. Però aquell dia vaig fer un descobriment extra. En Roberto Volpe havia atret l’atenció del Consell perquè havia fet una cosa que encara avui continua tenint conseqüències sobre el nostre destí. Vaig creuar el pont i el vaig conèixer. I em va mostrar el quadre. Ja havia vist lamentacions de Crist, però aquella era diferent i el xoc va ser immens. Tanmateix, era la mateixa escena que de costum: la Mare de Déu i Maria Magdalena inclinades sobre Jesús davallat de la creu, les llàgrimes de les dones i el crucificat amb la seva corona d’espines. Però no hi havia cap dubte que l’havia pintada un elf. Ho vaig saber en veure el quadre i la investigació que vaig dur a terme després ho va confirmar. Un dels nostres, quatre segles enrere, havia abandonat el nostre món per aquest, va adoptar un nom humà i una identitat flamenca (pensem que va viure a Amsterdam) i va pintar la ficció més gran dels humans amb una perfecció rarament igualada. —Què havia fet en Roberto? —va preguntar la Clara. —Havia matat una persona —va dir el Maestro—, però aquest relat no toca avui. El més important és que, davant del quadre, vaig prendre la mateixa decisió que el que l’havia pintat. Va ser l’emoció més meravellosa que he tingut mai. Fins llavors, em consumia per l’art humà. Ara veia com s’obria el camí traçat per aquell pintor desconegut, el d’un pas a l’altra banda del pont i una immersió completa en la música d’aquest món. I altres a banda de mi ho han fet, abans i després, però amb raons diferents. —Alguns volen la fi dels homes; altres, una aliança amb ells —va dir la Clara.

—L’aliança és el missatge del quadre flamenc —va dir el Maestro—, igual que els llenços de l’Alessandro parlen del desig de creuar en l’altre sentit. És inconcebible que hàgim trigat tant de temps a sentir i a comprendre aquella crida de les arel·les. A més, una mica abans havia fet un altre descobriment gràcies a un elf que coneixes bé i que té una perspicàcia que supera la dels savis i els grans. Jo encara era el Cap del nostre Consell i havia anat a consultar uns textos antics a la biblioteca del nostre món. Buscava alguna cosa que em pogués ajudar a comprendre els temps en els quals vivim, però aquell dia no vaig trobar res. —Vas ser el Cap del vostre Consell abans del pare de la Maria? —Sí. El pare de la Maria, contra el qual es va presentar un altre candidat que va estar a punt de guanyar. —L’Aelius. —L’Aelius, la còlera del qual veus avui al cel de la Borgonya. Ara bé, en sortir de la biblioteca, vaig tenir una conversa interessant amb l’escombriaire, que em semblava que tenia una conducta estranya. —Hi ha escombriaires entre els elfs? —va preguntar. —Hi ha jardins al voltant de les nostres biblioteques —va dir en Petrus—, i escombrem els camins cada alba i cada crepuscle de les estacions en què els arbres tenen fulles. Tenim unes belles escombres i no hem de fer malbé la molsa. És una feina noble encara que mai la vaig trobar gaire interessant, però ja t’ho vaig dir, durant molt de temps vaig ser un elf poc inspirat. I a més sempre m’ha agradat llegir. Crec que m’he at la vida llegint. Fins i tot llegeixo quan bec. —Així doncs, l’escombriaire no escombrava sinó que llegia sota un arbre —va dir el Maestro—. I llegia amb tal concentració que no va sentir que m’acostava. Llavors li vaig preguntar què llegia. —I vaig contestar: una profecia —va dir en Petrus—. Una profecia?, va preguntar el Cap del Consell. Una profecia, vaig dir jo. Al corpus dels nostres textos poètics, n’hi ha un que no s’assembla als altres. Forma part d’un conjunt de poemes i de cants, la majoria elegíacs, titulat Canto de l’Aliança, i que celebra les aliances naturals, les boires al vespre, els núvols de tinta, les pedres i tota la resta.

Va sospirar, vagament afligit. —Però aquell text era diferent. No celebrava cap esdeveniment conegut, no m’evocava res a la memòria, sinó que descrivia el nostre mal com si l’hagués anticipat i en dibuixava el remei com si l’hagués somiat. Ningú no hi havia prestat atenció mai. Però quan el vaig llegir, vaig pensar que el món s’esquinçava en dos i que s’obria una porta al meu cor. Eren només tres versos d’una història desconeguda, però després de segles bevent te i escoltant poemes sublims, era la vida sencera que esclatava i resplendia com després d’un got de moscato. Li van brillar els ulls de l’emoció de llavors. —Vaig llegir el text i vaig comprendre el que volia dir l’escombriaire —va dir el Maestro—. Després va caldre convèncer-ne algú més a banda de a mi, i en Petrus hi va posar molt de talent. Des d’aquell dia, la profecia ens guia en la guerra. Quan la va recitar, l’avantat va vibrar i a la Clara li va semblar veure que una mena de reflex platejat ava com un llamp per la pell suau.

el renaixement de les boires a través de dues criatures de novembre i de neu els sense arrel la darrera aliança

—És l’únic text de ficció mai escrit pels nostres —va dir el Maestro—. Per aquesta raó pensem que és profètic, que dibuixa una realitat que encara ha de venir però que podrà salvar-nos. Per primer cop en la nostra història, les nostres boires s’afebleixen. Alguns pensen que els homes tenen la culpa d’aquest afebliment i que la seva incúria debilita la natura; altres, al contrari, que el mal ve del fet que no estem prou units. Si examino aquests quadres inspirats per la nostra aliança, aquest Crist pintat per un elf i que tanmateix no ha estat mai més humà, el darrer llenç de l’Alessandro, que exalta sense mostrar-lo el pont del nostre món, llavors sé que l’art dels homes ens ofereix uns relats que nosaltres

no hauríem pogut concebre i que a canvi les nostres boires transporten més enllà de la seva terra. Ja és l’hora d’inventar el nostre destí i de creure en aquesta darrera aliança, hi ha massa arel·les que mostren el desig que tenim de creuar plegats el mateix pont. —Nosaltres som les dues criatures de novembre i de neu? —va preguntar ella. —Sí —va dir el Maestro. —Hi ha altres criatures nascudes enmig de la neu de novembre. —No hi ha altres criatures nascudes èlfiques i humanes enmig de la neu de novembre. Tot i això, no sabem què cal fer amb aquest prodigi. La Clara va pensar en els homes obsessionats per ponts i muntanyes que podrien salvar-los del fet d’haver nascut lluny del seu cor, en els pintors, escombriaires i músics èlfics fascinats pel geni creador dels humans, en aquelles arel·les llançades entre dos mons a través de la immensitat quadriculada de les llums de l’art. I, per sobre d’aquelles llums, resplendia una claror més intensa que suplantava les músiques i les formes i els inspirava la seva força superior. —L’univers és un relat gegantí —va dir en Petrus—. I cadascú en té un de propi, que irradia en alguna part en el cel de les ficcions i porta a algun lloc en el de les profecies i els somnis. A mi, me’l mostra l’amarone. Després de dos o tres gots, sempre tinc la mateixa visió. Veig una casa enmig del camp i un ancià que torna a la llar després de la feina. Existeixen, aquest home i aquesta casa? No ho sé. L’avi deixa la gorra en un gran bufet i somriu al seu nét, que llegeix a la cuina. Sento que vol per a ell una vida i una feina menys esgotadores que les seves. Llavors s’alegra que li agradi llegir i somiar i li diu: non c’è uomo che non sogni.[4] Per què torno sempre a aquesta història? Cada cop, quan l’avi parla al seu nét, ploro. I després somio. —Els vostres poders estan vinculats al poder de les ficcions —va dir el Maestro —, del qual, ai las, nosaltres no entenem gran cosa. —Només hi ha dos moments on tot és possible en aquesta vida —va dir en Petrus—: quan beus i quan inventes històries. Ella va sentir com s’estremia a dins seu una consciència molt antiga, que s’assemblava a la connexió de les dones més enllà dels espais i dels temps que

ella havia experimentat a través de la Rose, però que, aquesta vegada, vinculava els éssers a les creacions de la ment. Una vasta constel·lació va aparèixer davant de la seva mirada interior. Cartografiava les ànimes i les obres sobre un mapamundi resplendent les projeccions de llum del qual anaven d’un extrem a l’altre del cosmos, de manera que un llenç pintat a Roma en aquest segle traçava el camí fins a uns cors que es trobaven en èpoques i llocs immensament separats. La freqüència conjunta de la terra i de l’art s’actualitzava i unia entitats tan anímicament acordades com geogràficament separades. Ja no bategava tan sols en els estrats de la seva percepció, sinó que travessava plans heterogenis de la realitat i es desplegava a la manera d’una xarxa que s’il·luminava sublimant la materialitat de les distàncies. Era poderosament natural i poderosament humà. De la mateixa manera, enregistrava una successió d’imatges que no aven d’un grapat de segons, però en la qual l’empatia d’en Petrus transmetia una història tan lírica i complexa com les que ja li havia explicat, perquè tots dos es connectaven a aquella infinitat de vincles dins de l’èter i veien les arel·les llançades enmig del buit allà on altres no percebien més que solitud i absència. Llavors va veure un nen petit assegut a la seva cuina de pagès banyada per les ombres del vespre. Un ancià de rostre solcat per les penes deixa la seva gorra de camperol al lateral d’un bufet i s’eixuga el front amb el gest del descans. Al campanar del poble sona l’àngelus de les set; fi de la feina; l’avi dibuixa un somriure que irradia llum sobre tota la zona i després, més enllà de les seves muntanyes i de les seves planes, les regions desconegudes, i encara més enllà esclata en un feix de guspires i il·lumina una contrada tan vasta que cap home no la pot recórrer a peu. —Non c’è uomo che non sogni —va murmurar ella. —Ningú no ha penetrat mai la meva visió d’aquesta manera —va dir en Petrus —. Sento la teva presència al cor dels meus somnis. I, amb dolçor i visiblement commogut: —La Maria i tu sou la totalitat dels dos mons, el de la natura i el de l’art. Però ets tu qui tens a les teves mans la possibilitat d’un nou relat. I si tants homes van poder viure dos mil·lennis en una realitat afaiçonada per la creença en la resurrecció d’un crucificat que portava una corona d’espines, no és absurd pensar que tot és possible en aquest món. Ara et toca a tu. Tu veus les ànimes i els pots donar les seves ficcions i els seus somnis, que basteixen arel·les allà on homes i elfs aspiren a creuar.

—Cal que m’ajudis —va dir ella. —No sóc més que un simple escombriaire i soldat —va respondre— i tu, una estrella profètica. No crec que necessitis la meva ajuda. —Vas ser soldat? —Vaig ser soldat i vaig combatre en el meu món natal. —Hi ha exèrcits al món dels elfs? —Hi ha guerres al món dels elfs i són tan lletges com les guerres dels humans. Algun dia et contaré la història de la meva primera batalla. Estava més borratxo que una sopa, però pots fer molt de mal quan caus. —Has matat mai algú? —va preguntar. —Sí —va dir. —Què se sent quan mates? —Por —va dir ell—. Tu tens por? —Sí. —Està bé. Sóc amb tu i ja no me’n separaré, ni en la guerra ni en la pau. No has tingut família però tens un amic. Ella va pensar: tinc un amic. —Però ara ve la primera batalla —va dir ell—. Ja no podem retrocedir. —La neu —va dir ella—. És el somni de la Maria. La terra, el cel i la neu.

Ella es va aixecar i va anar al piano, on tantes vegades havia tocat partitures la història de les quals no entenia. Però el somni d’en Petrus havia forjat la clau de les seves hores de treball amb el Maestro. Hi havia en cada partitura el relat amb el qual el cor del compositor estava cosit i totes, des de l’inici, li van desfilar per la memòria i hi van adquirir el color d’aquells somnis que, magnífics o apagats,

estaven inscrits en la gran constel·lació de les ficcions. Llavors va tocar de nou l’himne de l’aliança que havia compost en un desig d’unió i de perdó, però hi va afegir una alenada i unes paraules que li venien del cor de la Maria.

Pavelló de les Boires

La meitat del Consell de les Boires

—Retirem la nostra protecció. Ja només poden comptar amb elles mateixes. Aviat en traurem l’aigua clara. —Estem rebent missatges de atge. Que els que tinguin post de comandament estiguin a punt. —Ens hem d’aplegar al pont? —Poc importa on ens apleguem.

GUERRA

a través de dues criatures de novembre i de neu

—L’Eugène—

Tots els somnis

La protecció de la contrada es va enfonsar de cop. Per a la Maria, allò va ser com un mar de fons que es retirés endins i deixés al descobert un sorral escombrat de tristesa i de buit. Sabia que els anys florents de la vall tenien origen en el poder dels porcs senglars fantàstics i dels cavalls de mercuri, però aquell poder era tan indissociable del seu propi, estava tan acostumada a pouar-hi el cant i l’energia de la natura, que el fet que desaparegués sobtadament la va deixar tan sorda i cega com si mai no n’hagués sentit les òperes o contemplat els gravats —i sabia que aquell era el destí dels humans corrents.

Des de la clariana del bosc de l’est fins als graons de l’església hi va haver un desencadenament de desesperació i tothom es va sentir lliurat a uns abismes que s’obrien sota els seus peus. El pare François i el Gégène s’havien quedat petrificats i el desassossec de la petita havia anihilat en ells allò que els havia sostingut contra la tempesta. El capellà, en particular, per més que busqués a dins seu, ja no retrobava la corol·la que s’hi havia desplegat i, espantat per l’extensió de les seves blasfèmies, estava decidit a confessar-se amb el bisbe a la primera ocasió postcataclisme. He pecat, es repetia tremolant de fred i mirant al seu voltant un camp que li semblava tan miserable com les seves exaltacions de predicador esgarriat. Però el bon pare no era l’únic a qui s’envolaven les il·luminacions d’home lliure, ja que el Gégène sentia reptar a dins seu la vella gelosia que havia tingut antigament pels amors ats de la Lorette, i ava el mateix d’un extrem a l’altre de la zona, on el fàstic i l’amargura s’apoderaven de les ànimes i cridaven la misèria del destí. Els homes que seguien el Gégène ja no sabien ni el seu propi nom, a l’església havien degenerat en uns pobres diables milhomes que una mínima reprimenda fa dispersar com si fossin cornelles i, a la clariana, calia tota la força de l’André per salvar el que quedava del coratge dels

altres tres. Veien com s’obrien les cicatrius i s’infectaven les ferides que havien tingut la presumpció de creure guarides per sempre, sentien un amarg rancor respecte d’aquella petita funesta que enfonsava el món en un caos mortífer, s’adonaven que mai no hi havia hagut cap altre deure que el que ensenyaven el capellà i el bisbe de Dijon, i creien que haver salvat una estrangera amb poders certament sacrílegs no era part d’aquest deure. En definitiva, allò que excavava túnels i hi posava mines era la vella salmorra que els poders conjugats de la Maria i dels seus protectors havien dissolt per un temps: el remordiment i el llegat de culpabilitats, la mesquinesa i la por, la lletania de les concupiscències i les negacions de la covardia, i tot el seguici de les petiteses que es tanquen dins l’acre tomba dels terrors. Llavors, a Roma, la Clara va tocar i la marea va capgirar-se. En la Maria, la tristesa i el buit van refluir i van fer lloc a una afluència de records per on, amb el rostre de l’Eugènie en transparència, aven el cavall de mercuri, el porc senglar fantàstic, les boires que li contaven la seva arribada al poble i el cel de neu d’aleshores on s’havien esmunyit els somnis de tothom mentre la vida s’obria i s’hi podia mirar a dins. La música i les ones de la natura van tornar a resultar-li intel·ligibles. La primera vegada, el mateix fragment que tocava la Clara havia calmat el seu cor torturat per la mort de l’Eugénie. Avui, explicava una història que esmolava el seu poder.

in te sono tutti i sogni e tu cammini su un cielo di neve sotto la terra gelata di febbraio

Una gran bufada es va aixecar a la clariana. El paisatge era apocalíptic. El cel s’havia transformat en una tapadora d’amenaça i de mort recorreguda per la lluor i el grunyit de la tempesta, i del món ja només en quedava la sensació d’aquella immensitat de perill. —Tots els fronts s’assemblen —va dir en Petrus a la Clara—. Aquesta tempesta té el mateix aspecte que la guerra i el que veus és el que han vist tots els soldats abans que tu. Les boires van encetar un nou moviment que ja no s’entortolligava al voltant de

la Maria, sinó que naixia dels seus propis palmells. Un llamp colossal es va mantenir al cel i va il·luminar la destrucció infligida a la contrada. Llavors la petita es va posar a xiuxiuejar suaument al cel de neu. Llavors... Llavors d’un extrem a l’altre de la contrada van rajar tots els somnis en una simfonia magnífica que la Clara descobria a la pantalla del cel i, de cada ànima, en veia les perles del desig brodades sobre el llenç estès del firmament, ja que cada ànima, després de la desesperació de les salmorres deletèries, es veia renéixer i creure en la possibilitat de la victòria. Ara bé, allò que contemplava amb iració era el somni del Gégène, en què hi havia un gran país encantat per a la Lorette i per a ell, amb una casa de fusta envoltada d’arbres preciosos i una galeria que donava a l’espessor. Però no era tan sols el somni d’un home que aspira a l’amor i a una existència plàcida. També expressava la visió d’una terra que es pertanyeria a ella mateixa, d’una cacera que seria justa i bella, i d’estacions tan llargues que la gent s’engrandiria en la mateixa mesura. Dipositaven criatures perdudes a l’escalinata dels humils per tal que s’acostessin a la grandesa, s’hi veien dones velles riques de la misèria de conèixer íntimament l’arç blanc, i clepses tosques embriagades per la missió de fer dormir en pau les petites espanyoles, i s’hi vivia en aquesta harmonia que no existeix en estat pur sinó que el somni aïlla en el quadre químic dels desitjos, a través dels quals s’acomplia aquella abolició de les fronteres de les terres i de la ment de la qual, des que l’home és home, se’n diu amor. Perquè l’Eugène Marcelot era un geni de l’amor. D’aquest geni naixia la visió que havia brillat més fort que les altres per la catàlisi dels somnis d’aquell cel de neu que inundava la contrada. Vivien durament i eren tan feliços! Això és el que es deia cada home, i també cada dona al seu torn més encara, mentre els individus marxaven contra els arquers del dimoni enmig d’una alegria renovada i el capellà alçava els ulls cap als núvols i es reafirmava en la seva fe retrobada. Pertot arreu la mateixa joia que ve del renaixement dels somnis duia a terme la seva obra de coratge i d’esperança. Des del pati de la granja, el Jeannot contemplava per primera vegada el seu germà amb el rostre de la infantesa. Feia tants anys que un rictus torturat n’havia esborrat la mirada i que no havia tingut a la boca el sabor de la felicitat, que aquell dia prenia la forma d’un cos de dona i d’una espatlla blanca en la qual podia apaivagar les velles llàgrimes mentre la prohibició d’antany s’esvania en fum enmig de la tempesta. Llavors va saber que es casaria aviat i que li naixeria un fill mascle al qual parlaria del seu germà i de les hores beneïdes de la pau, i,

girant-se cap a l’alcalde, li va donar uns copets alegres a l’esquena. —Ah, com ens sentim rejovenir! —va respondre a la seva palmellada el Julot. L’alcalde assaboria en ell mateix la poesia de les hores d’abans de la cacera, quan el bosc pertany a l’esquivador que el prepara per als altres. Però els camins d’alba freda estaven infiltrats per una màgia nova. Va veure un home amb el front pintat parlant amb un cabirol immòbil, i del pelatge de l’animal en rajava l’evidència de la perfecció. Per fi, com que tots tenien la mateixa revelació dels seus somnis, hi va haver al cel de la Borgonya un gran xivarri en què es barrejaven ulls blaus com la pisa i perdius engalanades, curses a través dels boscos i petons enmig de la nit, i crepuscles flamígers en què es responien els tornaveus de les pedres i dels núvols mentre al prisma de cada imatge i de cada desig hi arrelava la totalitat de la vida. Tants plors retinguts i penes secretes... No hi havia ningú que no conegués la sal de les llàgrimes, ningú que no hagués sofert per estimar massa o per no estimar prou i que no hagués tancat una part d’ell mateix sota la llinda de la feina. Ningú, encara, que no sentís, collada al mig de la tendra paret del cor, una creu sinistra d’enyorances o un calvari polsegós, i ningú que no sabés el que causa a un home el martelleig continu dels remordiments. Però aquell dia era diferent. Havien mogut a dins seu tres grans d’all oblidats i les escenes quotidianes s’havien transmutat en quadres de bellesa. Tothom havia reconegut el seu somni al cel i havia pres la seva determinació i la seva força, i el més potent de tots, el del Gégène, havia fet l’ofrena d’un augment de bravura i de fastuositat, fins al punt que els homes que el seguien pensaven que la seva campanya marcial també era estètica i que matarien sense pietat, però sense fúria, perquè la contrada retrobés l’esplendor innocent.

Havien arribat al guaret de l’est i després havien envoltat el turó des de darrere del qual sortien les fletxes que corrien per sobre dels caps abans d’entrar en el flux de la tempesta i transformar-se en bombes assassines. Ara bé, eren fletxes de fusta de debò i de plomes i tothom s’alegrava d’anar a enfrontar-se amb els tipus ben reals que s’arreceraven covardament darrere de la paret negra. En aquell instant, el Gégène els va fer senyal de situar-se de manera que la presa no pogués sentir-los ni notar que s’acostaven. Llavors, es van situar al més a prop possible i van fer front als arquers com els arquers, però empunyant les armes de la caça moderna: van deixar que les bales llisquessin en el vent. Ah, quina bellesa la d’aquell instant! Era un combat, però també era art. Durant el segon en

què es van alçar enfront dels mercenaris, van tenir la visió d’uns homes nus la respiració dels quals s’unia amb l’alenada d’una terra que a penes fregaven els seus os lleugers. Llavors, tothom va tenir la consciència clara de la noblesa arquera, de l’honor que es deu als boscos i a la fraternitat dels arbres, i es van adonar que, malgrat tenir les ungles negres, eren els autèntics senyors d’aquelles terres. Un home només és senyor quan serveix, hauria pogut dir el Gégène si hagués estat l’hora de disparar taps més que no trets als dolents. El segon va ar, però la consciència va romandre i, mentrestant, la sorpresa de l’atac va derrotar en dos minuts la meitat de la tropa malvada mentre l’altra es replegava a tota velocitat i desapareixia per l’altra banda del turó. A dir veritat, van tocar el dos com conills i, malgrat el primer impuls de perseguir-los, hi van renunciar perquè sobretot els interessava tornar al poble. Tan sols van mirar breument els que havien caigut i els van descobrir tan repugnants com els mercenaris de tots els temps. Tenien la pell blanca, els cabells foscos i, al dors de la roba de batalla, una creu cristiana de la visió de la qual la colla no es va refer fins després d’haver tancat els ulls de tots els morts. Després van intentar retrocedir cap a l’església. Però les aigües tallaven els camins i ja no hi havia vies practicables a peu.

A la clariana, la història que la Clara havia regalat a la Maria s’encarnava en una frase que murmurava al cel de neu i que es ramificava com un arbre de tres branques on es concentraven els tres poders de la seva vida, quan ja no hi havia ni italià ni francès sinó tan sols la llengua estel·lar dels relats i dels somnis:

en tu són tots els somnis i camines sobre un cel de neu sota la terra glaçada de febrer

La terra, la Maria la coneixia a través de l’home que l’havia acollida la primera nit com a filla seva, el cel a través de la que l’estimava com una mare i la vinculava a la llarga nissaga de les dones, i la neu a través de les boires fantàstiques en ofrena del relat inaugural dels naixements. Però les notes de la Clara n’havien alliberat la fórmula i la Maria veia com es dibuixava el seu somni. El pont vermell va resplendir en un llamp de visió on centellejaven els

camps de força del món desconegut i va veure ciutats bromoses que hi pouaven la seva llum i la seva saba. Dins d’ella mateixa va tenir lloc una conjunció immaterial. Els seus universos interiors es van articular en una configuració nova els punts d’ajust de la qual van desaparèixer i van donar a llum una totalitat orgànica resultat de tots els estrats de la realitat. Llavors aquella reorganització interna es va dispersar fora d’ella mateixa i es va estendre per la immensitat exterior. Aleshores el piano va callar i, en un gest d’adhesió absoluta, la Maria va obeir la història que ell li havia regalat. Al cel de neu s’hi va obrir una bretxa de la longitud del món i d’aquell abisme centellejant en van sortir uns éssers estranys que es van dipositar sobre el terra glaçat. Però el que deixava estupefactes els pagesos era el capgirament que havia operat la màgia de la Maria, ja que el cel s’havia convertit en la terra i el sòl havia pres el lloc dels núvols, a més del fet que la gent s’hi podia desplaçar, viure i respirar com de costum. Fins i tot comprenien que aquella inversió que dividia el cel en dos era la que deixava ar l’exèrcit que havia vingut a defensar el poble, però estaven impressionats de tenir la sensació de caminar pels núvols i que el combat tingués lloc sota terra. L’André s’havia tret la gorra d’orelles i, al costat de la seva filla, dret com un jutge, amb els peus arrelats a la terra, estava dividit entre l’orgull i l’espant com si l’haguessin tallat en dues parts precises i iguals. La clariana s’havia cobert d’aliats.

—La Maria és el nou pont —va dir el Maestro—. És la primera vegada que un destacament de l’Exèrcit de les Boires pot combatre al món dels humans tot mantenint-hi els elfs les lleis de la seva dimensió.

Va semblar que la terra es posava de nou dempeus i uns cinquanta éssers estranys van formar un cercle al voltant de la Maria. Alguns tenien l’aspecte d’un porc senglar fantàstic; altres semblaven llebres, esquirols o una bèstia feixuga i massissa que suposaven que era un ós, però també llúdrigues, castors, àguiles, tords i totes les menes possibles d’animals coneguts i desconeguts entre els quals —van comprendre amb esbalaïment— l’unicorn dels contes. Tanmateix, tots els nouvinguts tenien dins seu una essència d’home i de cavall a la qual s’adheria aquella part específica, i totes tres parts no s’acoblaven sinó que es fonien les unes dins de les altres en un ballet que la Maria i els homes ja

coneixien. L’André va mirar els seus lloctinents. Ells també s’havien tret la gorra i, en una posició de ferms no exempta de pompa, se’ls glaçava la sang mirant l’exèrcit estrany, però haurien preferit morir abans que dispersar-se i, rectes com estaques, estaven atents a les ordres davant dels unicorns i els óssos. Hi va haver un llarg silenci, fins que un dels nouvinguts del cel es va apartar de la gernació dels seus iguals per venir a inclinar-se davant de la Maria. Era un preciós cavall bai amb una cua que es convertia en un foc follet llampant quan la seva essència d’esquirol prenia la davantera sobre les altres i, al seu rostre d’home, unes espurnes daurades li clapejaven el gris dels ulls. Es va aixecar de la seva salutació i es va adreçar a la Maria en la llengua incomprensible del porc senglar del at.

A Roma, l’avantat va escapar-se de les mans de la Clara i va créixer fins a assolir la mida d’un home, llavors va començar a giravoltar per la cambra i, a cada volta, una essència es desprenia de l’esfera de pell abans de reabsorbir-se sense desaparèixer dins del cercle. La Clara va veure un cavall, un esquirol, una llebre, un ós, una àguila i un gran porc senglar marró, i molts altres més, que sorgien en el ball fins que hi van aparèixer una totalitat d’animals aeris i terrestres. Per fi, l’avantat es va immobilitzar mentre tots restaven visibles en una osmosi total i movedissa. El Maestro s’havia aixecat i s’havia acostat una mà al cor. Els ulls d’en Petrus brillaven. —Aquest prodigi que veus ja no l’esperàvem —li va dir el Maestro—. En els temps antics, tots érem avantats. Llavors van entrar de mica en mica en letargia i vam néixer desproveïts de certes essències, fins a constar només de tres i témer que no se’n marcissin encara més en el futur. No sabem a què es deu aquesta desaparició, però va de bracet de la de les nostres boires. Tanmateix, hi ha almenys dues coses que pressentim amb força. La primera és que els vostres naixements s’inscriuen en aquesta evolució, però que hi aporten el Bé; la segona, que s’ha perdut per sempre una unitat, però que és possible reconstruir-la d’una altra manera. El mal que va dividir la natura potser pot conjurar-se amb l’aliança. I ella va veure llàgrimes als ulls d’ell.

A la clariana del bosc de l’est, l’emissari de l’Exèrcit de les Boires parlava amb

la Maria i, a través del poder de l’avantat i la reviviscència dels temps en què les espècies no estaven escindides, la petita sa i la petita italiana comprenien el que deia ell i el que deien elles dues. Pel que feia als homes que, per la seva banda, no sentien res, esperaven en silenci que la Maria els digués de quin mal havien de morir. —Hem vingut a la vostra crida —va dir el cavall bai—, encara que no ens necessiteu en aquesta batalla. Però l’obertura d’un nou pont és un esdeveniment crucial i hem de comprendre les esperances i els poders que permet. —Necessito la vostra ajuda —va dir ella—, no ho puc aconseguir sola. —No —va respondre ell—, som nosaltres qui necessitem la bretxa que crees i en la qual regeixen les lleis de les nostres boires. Però no estàs sola, i pel que fa a combatre, el cel, la terra i la neu són del teu bàndol. —No estàs sola —va dir la Clara. —No estàs sola —va repetir en Petrus. —La neu és amb tu —va tornar a dir la Clara. I aquelles paraules, per fi, van vèncer tota la resta, ja que amb les neus del començament a com amb les de la fi, brillen com llanternes al llarg d’un camí de pedres negres i són en nosaltres una llum que travessa la nit. Una calidesa familiar va embolcallar la Maria al mateix temps que queia la nit sobre una escena desconeguda. Una columna d’homes avançava enmig d’un crepuscle lunar esquinçat intermitentment pel tornaveu de detonacions llunyanes, i ella sabia que eren els soldats del camp victoriós que els condemnaria per sempre més al record dels seus morts, mentre a aquella hora el fred vencia per legions els valents que la guerra més gran de la història no havia pogut derrotar. Llavors un dels crucificats va aixecar el cap i la Maria va saber el que implorava la seva mirada. Es va posar a nevar. Va començar a caure una bona neu resplendent, el teló de la qual es va estendre de seguida des de la clariana fins a l’escalinata inundada de l’església. Ja no es distingia el cel ni la terra, units en la densitat dels bells flocs immaculats pels quals rajava sobre la terra una miraculosa tebior. Ah, la carícia de la calidesa

retrobada als fronts congelats! Si no haguessin estat tots homes, haurien sanglotat com quintos. A un senyal de la Maria, la tropa es va posar en marxa i va baixar en ziga-zaga el pas per on havien pujat abans amb el cor trist, mentre la neu feia bufar novembre sobre febrer i el desgel sobre el camp glaçat. Quan van arribar al centre del poble, els vents havien minvat i la tempesta, que havia perdut l’opacitat, grunyia suaument entre les darreres cases i el guaret. Però els vilatans van quedar de pedra en descobrir l’exèrcit que acompanyava la Maria i, en un primer moviment, no van saber si volien fugir o anar a besar la petita; i si el Chachard i els fills Saurat assaborien el fet d’haver superat abans el xoc i d’haver-se plantat indolentment enmig dels unicorns, els va caldre una mica de temps als altres abans de considerar sense pànic aquells individus estranys i bellugadissos. Per fi, quan es van haver recuperat, es van esprémer el cap per determinar les regles de benvinguda en vigor amb unes llúdrigues amb rostre humà, i van mirar el capellà pregant perquè indiqués alguns preceptes de bones maneres a l’ús amb els esquirols gegants. L’André, per la seva banda, mirava com la neu s’espesseïa i paradoxalment guanyava en transparència i en calidesa, i, com és lògic, van veure arribar el Jeannot, l’alcalde, la Lorette, la Rose i les avietes, que havien pres el camí de l’església amb els primers senyals de reflux de la tempesta, quan els genets enemics s’havien desintegrat de sobte sota la neu. Quan van veure quins reforços componien l’assemblea de l’església, les avietes i la Lorette es van persignar repetidament. Pel que feia als homes, se sentien més o menys com el dia de la seva primera surra. Tot i això, els guaites portaven amb ells una notícia que requeria urgència i el Léon Saurat, obligant-se a actuar com un veterà, va venir a fer-ne l’informe a l’André. —Darrere del turó hi ha una altra tropa —va dir—, més nombrosa i que té fusells de combat. Els nostres homes es troben a primera línia, però no poden retrocedir a causa de les aigües, que han pujat. I, confós per haver aconseguit fer un discurs tan nítid, va somriure com una criatura malgrat els drames del moment. La Maria va acotar el cap. Va tancar els ulls i la neu es va intensificar. Llavors, amb la mateixa màgia que havia infós estacions glorioses a la vall i hi havia mantingut la integritat del regne natural, la neu es va liquar en un teló diamantí que va avançar cap a la muralla negra. En el moment del e, va córrer pel camp una tremolor insòlita, una mena d’emoció que tenia poc a veure amb l’ordre dels sismes i una onada de la mateixa natura va recórrer el destacament èlfic en el qual a ningú no li va caldre traducció per comprendre que estaven

d’acord amb el que feia la petita. Per fi, van veure com la tempesta s’enfonsava sobre ella mateixa de la mateixa manera que els genets del dimoni s’havien desplomat en el seu no-res: va engolir-se literalment des de dins, i es van adonar que la força de la Maria hi era àmpliament superior. Hi va haver un moment suspès entre el record de la por i l’alleujament de les victòries; la gent es va mirar sense saber gaire el que calia pensar o fer (de fet, no havien tingut temps ni de pensar ni de fer); per fi, es van posar a plorar, a riure i a besar-se en una cacofonia de rosaris brandats i de senyals de la creu entusiastes. L’André era l’únic de tots que havia romàs tan a l’aguait com els éssers estranys i, igual que ells, només mirava la Maria. Sota la pell fina del seu rostre, en uns cercles concèntrics a partir dels ulls, es disseminaven unes vènules fosques, i tenia els trets tensos per una concentració extraordinària que provocava entre els que havien arribat del cel una reverència nova. Ell els va sentir murmurar en la seva llengua desconeguda d’una manera que expressava la sorpresa i l’iració, i va veure que es repartien al voltant d’ella com una guàrdia al voltant del seu comandant suprem. Llavors, ella es va tombar cap a l’André i li va dir: —En marxa. Però abans que la companyia no es posés en marxa, la Maria va cridar cap a ella el pare François.

La vida del pare François s’havia capgirat en el teló blanc. Quan la neu s’havia liquat, la corol·la del moment en què havien enterrat l’Eugénie havia tornat. Tres dies enrere, només sabia que aquella corol·la formava part d’un amor estès per un territori més vast que els calabossos de l’ànima. Però en el centelleig màgic dels flocs prenia una quinta essència d’univers i el sentit de la seva pròpia homilia li apareixia per fi amb tota la seva bíblica evidència. Per què havia de ser justament al fidel servidor de la causa de la separació de la terra i del cel a qui es revelés amb una força tan inaudita la certesa de la indivisibilitat del món? Era el que la Maria havia reconegut en ell i la raó per la qual volia que caminés al seu costat en companyia de l’André. En una monstruosa epifania, la immensitat del conflicte que estava a punt de venir va infiltrar de terror cadascun dels àtoms vius del capellà. Perdrien éssers estimats, i patirien traïcions inesperades, marxarien contra tempestes iniqües, tremolarien d’un fred inhumà i, extraviats en les tenebres més diabòliques mai xiuxiuejades a les orelles humanes, perdrien tota la fe i coneixerien les columnes en el gel i la desesperança per a la qual no hi

ha remei. Però no havia recorregut inopinadament dos mil·lennis de revolucions interiors per retre homenatge a l’espant. Un calfred el va travessar i llavors va deixar pas a l’esperança del nen petit que havia jugat antigament entre les herbes del rierol, i es va adonar que allò que estava separat s’uniria, que allò que estava escindit s’agermanaria, o bé moririen i ja res no tindria importància més que haver volgut honorar la unitat d’allò viu.

Així doncs, van prendre el camí del guaret i van arribar a unes quantes braces del turó on tenia lloc la batalla dels fusells. Les dones havien romàs a l’església, però el pare François marxava al costat de l’André i de la Maria a l’avantguarda d’aquelles línies on la gent ja no s’estranyava d’alternar amb unicorns i tords. Ningú portava armes, però estaven llestos per lluitar amb les mans nues i sobretot sospitaven que els aliats no estarien inermes en el moment de concloure l’assumpte; i amb la companyia avançava el cel de neu amb el qual, els que tenien una mica de seny ho havien entès, la Maria mantenia l’enclavament on podien combatre els soldats sorgits de la terra i del cel invertits. Van arribar al turó, on van veure que el Gégène i els seus tres homes estaven en mala posició i no s’havien pogut replegar, encara que les aigües ara ja s’havien retirat, a causa del setge dels altres, que els disparaven cruelment. Quan havien esclatat els primers trets, s’havien llançat sota la corba del terreny, però la metralla havia at a frec i l’enemic els havia envoltat pels flancs. Ara bé, eren quatre contra cinquanta i, encara que s’albiraven uns quants dolents caiguts de costat, van comprendre que els nostres només estaven vius de miracle i van veure que un d’ells era a terra i es bellugava dèbilment. De fet, havia calgut que donessin prova d’una resistència heroica per no haver estat exterminats encara com paneroles i, en veure allò, els reforços van sentir com creixia la ira sagrada que se sent davant l’espectacle de les lluites desiguals, i apostaven que els aliats bullien amb la mateixa indignació i amb el mateix desig de restablir l’equilibri de les justícies; per tant no es van sorprendre quan el cavall bai es va inclinar cap a la Maria i li va dir unes paraules que el gest feia clares com el cristall, i que significaven: deixa’ns acabar la feina. A la qual cosa ella va fer que sí. La neu va desaparèixer. Va desaparèixer de sobte, com si no hagués caigut ni un sol floc durant la batalla. La terra es va retrobar tan neta i eixuta com a l’estiu i entre uns núvols blancs com coloms el cel es va enlluir d’un blau tan bell que es podria singlotar de

felicitat. No havien contemplat aquell blau des de feia segles i van avançar encara més ràpid en direcció als enemics, que per fi van descobrir el batalló fantàstic. Es podria pensar que uns homes que havien disparat les seves fletxes enmig d’una tempesta sobrenatural es recuperarien millor que els altres de la visió insòlita, però, ben al contrari, va semblar que quedaven immobilitzats in situ i s’ofegaven sota una capa d’estupor i de basarda. Un d’ells, tanmateix, va semblar extirpar-se de la paràlisi general i va apuntar amb el fusell a la línia dels nouvinguts. La contrada es va metamorfosar. Era una metamorfosi estranya, en realitat, ja que no s’havia transformat ni en aparença ni en essència, però els seus elements es veien sublimats i apareixien en la nuesa de les seves energies substancials, i tothom la percebia a través d’uns sensors desconeguts oberts a una dimensió del món que es feia visible. Era primitiu i esplèndid. Els aliats en osmosi amb animals terrestres van fer córrer unes vibracions que aixecaven la terra i després es propagaven com un terratrèmol subterrani que abatia els mercenaris. Les àguiles, els tords, les grans gavines i tots els qui tenien una part singular que tenia a veure amb el cel van convertir l’aire en un camp de remolins tancats sobre els objectius enemics. Les llúdrigues, els castors i altres éssers de terra i de rius van transformar l’aire en aigua i en van afaiçonar llances que els homes van tenir temps de trobar magnífiques, abans que fossin disparades contra un enemic que van ferir més durament que amb les armes de metall o de fusta. Però mentre que la tempesta diabòlica havia pogut pouar el seu furor en la deformació dels elements naturals, sentien que l’exèrcit estrany discorria harmoniosament en el seu flux. —No acaronis el gat a contrapèl —va murmurar el pare François. Al seu costat, l’André el va sentir i es va trencar en un somriure que encara no havia at mai per aquell rostre consagrat als pactes seriosos. Però avui somreia com un jove davant les curioses paraules del capellà, que, en veure-ho, li va tornar el somriure posant-hi tot el goig nou per sentir-se un home, i van riure breument sota el cel blau de la victòria perquè havien vingut de direccions oposades, però es retrobaven estimant-se davant de la mateixa llar fraternal. El darrer enemic va caure. La primera batalla havia acabat.

El Gégène estava ferit. Es van precipitar cap al valent, que no es podia posar dempeus. Havia rebut una bala i una taca de sang s’estenia sobre la camisa que li havien separat de la jaqueta, però somreia, i quan tothom va ser al seu voltant, va dir en veu alta i intel·ligible: —M’han encertat, els porcs, però abans n’he arreglat uns quants. El pare François va venir a examinar-lo. Després es va deslligar la bufanda i la va prémer contra la ferida. —Tens fred? —va preguntar. —Gens ni mica —va dir el Gégène. —Quin gust tens a la boca? —Cap, i és una llàstima. Però estava més pàl·lid que un fantasma i es veia que cada paraula li feia mal. El Julot va treure del seu gavany la carabasseta d’aiguardent dels esquivadors i la hi va sostenir entre els llavis. Ell va mamar amb una satisfacció manifesta i llavors va exhalar un llarg sospir. —Em sembla que la bala m’ha fregat una costella —va dir—. O, si no, ho sabrem aviat, perquè hauré mort abans de tornar a veure la Lorette. La Maria es va agenollar al seu costat i li va agafar la mà. Però abans es va adreçar a la Clara. —N’he après —li va dir simplement. Llavors va tancar els ulls i es va concentrar en els fluids que aven pel palmell de l’Eugène Marcelot. No hi havia cap esperança i es va adonar que ell també ho sabia. El pare François es va agenollar al seu torn al seu costat. —Això no serà una confessió, germà —va dir el Gégène.

—Ho sé —va respondre el capellà. —A l’hora de morir sóc un descregut. —També ho sé. Llavors el Gégène es va tombar cap a la Maria i li va dir: —Pots, petita? Dóna’m les meves paraules. Mai no n’he sabut, però tot és a dins. I, amb un gest cansat, va mostrar el seu pit. Ella li va estrènyer suaument la mà. Llavors va preguntar a la Clara. —Pots donar-li les seves paraules? —Amb qui parles? —va preguntar el Gégène. —Amb una altra nena —va dir la Maria—. Ella és qui coneix els cors. —Que el capellà li agafi l’altra mà —va dir la Clara. Amb un senyal de la Maria, el pare François va agafar la mà del moribund. La música de l’Eugène Marcelot que la Clara sentia a través de la mà que estrenyia la petita sa era semblant al somni que ella havia contemplat abans al cel. Narrava una història d’amor i de batudes, un somni de dona i de boscos amb aroma de berbena i de fulles, narrava la simplicitat d’un home que havia nascut i havia romàs en la pobresa i la complexitat d’un cor simple amb brodats de randes místiques, s’entortolligava amb mirades directes i sospirs inefables, esclats de riure i sets religioses que no demanaven res a Déu Nostre Senyor, i s’inflava amb la rugositat i la generositat que l’havien convertit en el mandatari d’una contrada on trobaven refugi les petites espanyoles. A la Clara, ja només li corresponia tocar i transmetre l’elegància, que li recordava la de la vella Eugénie en les seves devocions d’alta natura, i va fer córrer els dits pel teclat amb una fluïdesa magnífica, fins que el pare François va sentir al seu torn aquella música que explicava la història de la Lorette i de l’Eugène Marcelot. Quan el piano va callar, va posar l’altra mà al front del Gégène. —Ho diràs a la Lorette? —va preguntar aquest.

—Ho diré a la Lorette —va respondre el pare François. L’Eugène Marcelot va somriure i va alçar els ulls al cel. Llavors un filet de sang li va sortir de les comissures i el front li va caure a un costat. Havia mort. El pare François i la Maria es van aixecar. Homes i elfs callaven. A Roma hi havia el mateix silenci i en Petrus havia tret de nou el seu mocador de gegant. —Totes les guerres s’assemblen —va dir per fi—. Cada soldat hi perd amics. —Els que han mort no eren soldats, sinó tan sols bones persones —va dir la Maria. Hi va haver un nou silenci. Al turó havien sentit el que havia dit la petita i tothom buscava a dins seu una resposta que per definició sabien introbable. Però va ser el cavall bai qui la va descobrir solemnement en nom de tots els altres. —Per aquesta raó hem de guanyar la guerra —va dir—. Però abans heu de dir adéu als vostres morts. Llavors ell va retrocedir fins a la línia dels seus, que es van inclinar com un sol cos davant de la tropa de pagesos esmaperduts i, en aquella salutació, hi havia el respecte i la fraternitat dels vells companys d’armes. La Maria va tancar els ulls i les arruguetes fosques que li discorrien per la pell es van accentuar. Aleshores, a través dels cercles dels seus palmells, les boires van encetar un moviment envoltant que va escamotejar els éssers estranys els uns rere els altres, fins a arribar a l’emissari, que els va somriure i els va fer un senyal amb la mà abans de desaparèixer al seu torn. Ja no va quedar a la contrada més que un grapat d’homes esquinçats entre el dolor i l’estupor, i que la marxa dels aliats deixava tan desemparats com unes criatures. Però després d’un temps durant el qual només van ser uns orfes abandonats a la pena, es van recuperar perquè havien perdut un amic al qual havien de retre el tribut de l’afecte que ell havia tingut envers ells fins a les portes de la mort. Per tant, es van afanyar amb cura a portar el germà caigut per presentar-lo de la manera més digna davant de la seva vídua, i va ser el Léon Saurat qui, agafant el relleu, va concloure el combat dient: —L’han encertat, d’acord, però abans n’ha arreglat uns quants.

Quan van arribar a les envistes de l’església, on els esperaven dones i nens, la Lorette va anar a trobar-los. Ja ho sabia. Tenia el rostre alterat per la ferida fosca dels dolors, però va escoltar com el pare François li deia les paraules que l’Eugène hauria volgut que ella sentís. —De l’Eugène a la Lorette, mitjançant la meva veu, però només des del seu cor: amor meu, he caminat trenta anys sota el cel sense dubtar que he viscut en la glòria; mai no he vacil·lat; mai no he ensopegat; he estat, com tots, golafre i cridaner, tan imbècil i fútil com els pardals i els paons; m’he eixugat la boca amb el revers de la màniga, he entrat a casa amb fang als peus i he rotat més d’una vegada enmig de les riallades i el vi. Però a cada moment he mantingut el cap recte enmig de la tempesta perquè t’he estimat i tu m’has correspost, i aquest amor no ha tingut sedes ni poemes sinó mirades en les quals s’han ofegat les nostres misèries. L’amor no salva, sinó que eleva i fa créixer, porta en nosaltres allò que il·lumina i l’esculpeix en fusta del bosc. S’amaga al si dels dies insignificants, de les tasques ingrates, de les hores inútils; no navega sobre un rai d’or per rius resplendents, no canta ni brilla i no proclama mai res. Però a la nit, un cop escombrat el menjador, els calius coberts i els nens adormits (a la nit entre els llençols, amb les mirades lentes sense moure’s ni parlar), a la nit, doncs, enmig del cansament de les nostres vides humils i les trivialitats de les nostres existències insignificants, tots dos ens convertim en el pou on l’altre poua i ens estimem l’un a l’altre i aprenem a estimar-nos nosaltres mateixos. El pare François va callar. Sabia que es trobava al més a prop possible de la missió de servir que donava a la seva vida l’únic sentit mai sostret a l’ensordidor silenci del món, i es va lliurar la resta dels temps a ser el portaveu dels qui no tenen paraules. Recta i superba, la Lorette plorava, però la ferida negra havia desaparegut i, a través de les seves llàgrimes, somreia dèbilment. Llavors, en posar la mà sobre el pit del seu marit difunt, va dir mirant la Maria: —Li farem un enterrament ben bonic.

La nit queia. Es van aplegar sota les teulades que encara quedaven intactes i, a la granja Marcelot, van organitzar la vetlla dels morts. Després van dedicar un temps a pensar. La vall havia estat cruelment devastada i caldrien lustres abans de recuperar res de semblant a la rutina. En primer lloc haurien d’enterrar els enemics; els camps havien estat arrasats i no sabien què havia at amb els

conreus; redreçarien les cases i l’església no seria la darrera a ser reparada, perquè no volien que un capellà com aquell marxés a un altre campanar. Per acabar, es preguntaven què aria després, ja que s’imaginaven que, si la mà negra s’havia batut en retirada, havia sobreviscut als seus peons i preparava altres atacs. Però havien tractat d’igual a igual amb porcs senglars i esquirols fantàstics, i sabien, malgrat les afliccions i els dols, que s’havien transformat per sempre. Així, l’endemà, el segon dia de febrer, es va celebrar un consell a la granja de les Comes. Hi eren l’André, el pare François, els companys del Gégène, la Rose, les avietes i la Maria. —No puc quedar-me al poble —va dir la Maria. Els homes van acotar el cap, però les avietes es van persignar. Llavors, mirant el capellà, ella va dir: —Demà vindran tres homes. Marxarem amb ells. —Vénen d’Itàlia? —va preguntar el bon pare. —Sí —va dir la Maria—. La Clara és allà i hem d’unir les nostres forces. Un gran silenci va acollir la notícia. Dels esdeveniments de la vigília, havien entès que hi havia una altra nena, però no tenien la més petita idea del seu paper en tot plegat. Per fi, armant-se de coratge, l’Angèle va preguntar: —O sigui que el pare François ha de marxar amb vosaltres? Semblava gairebé més espantada per aquella deserció que per la marxa de la Maria. —És que parla italià —va dir el Julot. El pare François va acotar el cap. —Marxaré —va dir. Les avietes van gosar remugar, però una mirada de l’André les va fer callar.

—Estarem en e? —va preguntar. Va semblar que la Maria escoltava alguna cosa que li deien. —Hi haurà missatges —va dir ella. L’André va mirar la Rose, que li va somriure. —Sí —va dir ell—, això em sembla. A través del cel i de la terra, hi haurà missatges.

Finalment va arribar el matí dels funerals, dos dies després d’haver enterrat l’Eugénie i que la tempesta s’hagués abatut sobre la contrada. El pare François no va dir missa a l’església decapitada, sinó que, a l’hora d’acomiadar els set morts, només va pronunciar unes paraules que van ressonar durant molt de temps als cors endolats. En el moment que va callar, tres homes van entrar al recinte del cementiri. En van pujar el sender sota la mirada dels pagesos, que, a mesura que aven, es treien el barret i inclinaven el cap. Quan els estrangers van arribar a l’altura de la Maria, es van inclinar al seu torn. —Alessandro Centi per servirti —va dir el que semblava un príncep vingut a menys. —Marcus —va dir el segon, i va semblar que un ós marró se superposava fugaçment a la seva feixuga silueta. —Paulus —va dir el tercer mentre un esquirol vermellós saltironava breument sota la llum. —La strada sarà lunga, dobbiamo partire entro un’ora[5] —va prosseguir el primer. El pare François va fer una profunda inspiració. Llavors, amb el que semblava un pessic d’orgull, va respondre: —Siamo pronti.[6] L’Alessandro es va tombar cap a la Maria i li va somriure.

—Clara mi vede attraverso i tuoi occhi —va dir—. Questo sorriso è per lei pure. [7] —Ella et torna el somriure —va dir la Maria. Des de la fi de la batalla, elles es veien totes dues en filigrana de la seva percepció ordinària. Ara bé, la permanència d’aquest vincle era per a la Maria un bàlsam del qual estava d’allò més àvida, amb més raó perquè l’actualització dels seus poders, submergint-la en una intimitat dolorosa amb els elements, ja l’aïllava dels éssers que més estimava. Quan havia parlat al cel de neu, havia sentit al seu si la força de cada partícula natural com si ella mateixa s’hagués convertit en una totalitat de matèria, però allò també es traduïa en un canvi intern que l’aterria, la violència del qual ella pressentia que només la Clara podria apaivagar. Per tant, es guardava davant d’ella els seus temors a l’espera que poguessin departir lliurement.

Just després de la batalla, la Clara s’havia col·locat l’avantat sobre els genolls. Quan l’Exèrcit de les Boires havia creuat de nou la bretxa del cel, havia tornat a estar inert. —Què arà ara? —havia preguntat al Maestro. —La Maria prendrà el camí de Roma —havia respost. —Quan veuré el meu pare? —havia preguntat ella encara. —No tot pot tenir resposta avui. I no ets l’única que busca la llum. —El meu propi pare —havia dit en Pietro. —Les arel·les —havia dit la Clara—. En calen més, oi que sí? Coneixeré algun dia l’altre món? Però el Maestro havia callat. A la seva butaca, en Petrus, amb la mirada ombrívola, havia semblat a la Clara fugaçment desaprovador.

Ara, en aquell nou dia de funeral, es trobaven tots quatre a la sala del piano. El Maestro es va tombar cap a en Pietro. —Amic meu —va dir—, després de tants anys durant els quals has acceptat no saber res, t’ho prometo: ho sabràs abans de la fi. I a la Clara: —Coneixeràs els mons que has obert per als altres. Llavors va callar i va mirar en Petrus amb una mirada en la qual ella va creure veure el rastre d’una capitulació indulgent. —Escolta això també —va dir en Petrus—, de part de l’escombriaire i del soldat. M’agradaria molt beure tranquil·lament mentre tu toques enmig del perfum de les formoses roses del pati. Podríem ejar pels camins de les nostres biblioteques i extasiar-nos amb les belles molses, o si no anar als Abruços amb l’Alessandro i xerrar i menjar prunes fins que arribi la mort. Però, de moment, aquest no és ben bé el programa. Tanmateix, sé per experiència que enmig dels perills hi haurà llums. Coneixeràs les boires i les pedres vives i tu també t’enfrontaràs amb el teu somni. Coneixeràs la Maria i serà una gran història d’amistat, i veuràs el que és una companyia d’homes units per la fraternitat de l’incendi. Anirem plegats al país del símbol de la muntanya i hi beurem te, però un dia, beneïdes siguin les nostres boires, seràs prou gran per prendre un got de moscato. I a cada pas d’aquest gran periple, jo seré amb tu, perquè sóc el teu amic per sempre. D’altra banda, si no sóc ben bé l’heroi dels relats, sé lluitar i també sé viure. I res no valoro tant com l’amistat i el riure. Es va servir un got de moscato, es va instal·lar còmodament a la butaca dels somnis. —Però en aquesta hora —va dir—, vull alçar la meva copa en honor dels qui han caigut i recordar el que el pare François ha dit aquest matí en memòria d’un gran home que es deia Eugène Marcelot: Germà, torna a la pols i sàpigues per l’eternitat dels boscos i dels arbres quant has estimat. Aquesta victòria i aquesta força, sempre la mantindré. I sens dubte no és per casualitat que s’hagi esmunyit en les seves paraules el lema de les nostres boires:

Manterrò sempre.

Consell de les Boires

La meitat del Consell de les Boires

—Aquesta nit han atacat els nostres per sorpresa a Katsura —va dir el Cap del Consell. —Quantes baixes hi ha? —va preguntar un conseller. —Ha mort tothom —va dir el Guardià del Pavelló. —És el principi d’una nova guerra —va dir un altre conseller. —Hem reclutat un gran exèrcit —va dir el Cap del Consell—, malgrat les traïcions i els ponts renegats. I els dels homes s’ajunten. Aviat combatrem en tots els fronts. —Podem plantar cara a dues guerres al mateix temps? Cal trobar el pont de l’enemic. —La Maria és el nostre nou pont. Però cap ésser humà ha at mai a aquest costat i ignorem els perills amb què s’haurà d’enfrontar. —És una incertesa que em preocupa menys que les traïcions del moment —va dir el Cap del Consell—. I confio en els poders de la meva filla. —Potser en aquest moment hi ha un traïdor fins i tot entre nosaltres —va dir el Guardià del Pavelló—. Però les transparències del camí són pures i almenys d’aquest enclavament en podem estar segurs. Pel que fa als poders de la meva filla, aviat arribaran més enllà que els meus. —Consellers —va dir el Cap del Consell mentre s’aixecava—, l’afebliment de les nostres boires no amenaça tan sols la bellesa de les nostres terres. Si

desapareixen, nosaltres també desapareixem. Ara bé, el món no ha deixat de fragmentar-se i de perdre’s. En els temps antics, que no eren els humans i els elfs germans d’espècie? Els mals més grans sempre han vingut de les escissions i dels murs. Demà, aquells la set dels quals l’enemic atresora es despertaran en un món modern, és a dir vell i desencantat. Però tenim esperances en els temps d’aliança i perseguim la il·lusió dels poetes antics. Combatrem amb les armes del nostre Pavelló i de les seves ficcions i no està escrit que els camins de te i els somnis no triomfin sobre els canons. El nostre pont aguanta, concentra la força de les harmonies naturals i uneix tot el que és viu amb una connivència indivisible. En els solcs de les nenes, nosaltres hi veiem homes i dones que aspiren a arel·les construïdes de natura i de somni. La Maria i la Clara són les que estem esperant? Ningú no ho sap encara. Però elles lluiten amb coratge i els devem l’esperança que ens anima, ja que la primera batalla ha mostrat la bravura i el cor dels seus protectors humans. i el que i en aquesta guerra, recordeu-vos dels seus noms i combateu amb honor al vostre torn. I ara, després d’haver vessat llàgrimes sobre els qui heu perdut, retireu-vos i prepareu-vos per a la lluita. Pel que fa a mi, faré el que he de fer. Mantindré.

Agraïments i gratitud

a en Jean-Marie, en Sébastien i la Simona

Notes

[1] A les òrfenes la gràcia.

[2] la llebre i el porc senglar tenen cura de vosaltres quan camineu sota els arbres / els vostres pares travessen el pont per besar-vos quan dormiu

[3] Ai padri la croce / Agli orfani la grazia.

[4] No hi ha cap home que no somiï.

[5] El camí serà llarg, hem de marxar abans d'una hora.

[6] Estem llestos.

[7] La Clara em veu a través dels teus ulls. Aquest somriure és també per a ella.

La vida dels elfs Muriel Barbery

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Títol original francès: La vie des elfes

Disseny de la coberta: © Departament d’Art i Disseny, Àrea Editorial Grup Planeta Fotografia de la coberta: © Julie Filipenko

© Muriel Barbery, Éditions Gallimard, 2015

© de la traducció: Salvador Company i Anna Torcal, 2015

© Edicions 62 s.a. Pedro i Pons 9-11, 08034 Barcelona

www.edicions62.cat [email protected]

Primera edició en llibre electrònic (epub): setembre del 2015

ISBN: 978-84-297-7461-0 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Àtona-Víctor Igua, S.L. www.victorigual.com