Vint-i-dos Contes 1s1p2c

Índex Coberta Portadella Vint-i-dos contes Crèdits

MERCÈ RODOREDA

Vint-i-dos contes

Edicions 62

Barcelona

1 LA SANG

Veu? —em va dir— en aquesta panera sense res, el meu marit cada any hi plantava les dàlies. Feia un sot amb un punxó en la terra flonja i jo li anava donant les cabeces d’una a una i ell les colgava i les cobria a poc a poc. I a la nit, quan em deia «vine!» i em feia posar el cap damunt de la seva espatlla i em voltava amb el braç —perquè deia que sense mi ben a prop no es podia adormir —, tot i que s’havia rentat les mans jo sentia aquella olor de terra tan bona. I el meu marit deia que les dàlies eren els nostres fills, perquè el meu marit era així, sap?, ple d’acudits i sempre amb ganes de fer broma, per fer-me riure. Jo regava la panera cada tarda i quan el meu marit tornava de la feina, tot i que així que travessava el jardí ja veia que la terra de la panera era humida, em deia, tot fentme un petó: «¿Ja has regat les dàlies?». I, veu?, a mi, de joveneta, era una mena de flors que no m’agradaven, perquè més aviat són unes flors que fan pudor. Però avui, quan o per davant d’un jardí on hi ha dàlies o davant l’aparador d’una florista, sempre m’aturo a mirar-les i és com si una mà molt grossa i molt forta m’agafés el cor i l’estrenyés de pressa, i em ve com una mena de mareig. Perquè ha de pensar que quan ens vam casar el meu pare gairebé em va maleir perquè no volia que em casés amb el meu marit, perquè el meu marit era fill natural; però jo estava boja enamorada i no li vaig fer cas i al cap d’un any el meu pare es va morir; vaig pensar que s’havia mort perquè era vell, però a mida que va anar ant temps vaig veure que era el disgust de la meva desobediència el que l’havia matat, i a vegades, quan el meu marit, a la nit, em deia «vine!», jo tenia ganes de plorar. Érem feliços i ens estimàvem i no anàvem malament perquè, a més a més, jo treballava: feia vestidets per a nens i a la casa em consideraven molt i sempre teníem un racó per si de cas haguéssim estat malalts... Vostè em mira i potser es pensa que sempre ha estat així, oi? Si sabés com era bonica... El meu marit, quan festejàvem, de vegades es quedava una estona sense enraonar, només mirant-me, i em ava un dit per la galta i em deia baixet, com si li fes una mica de vergonya de dir-m’ho: «preciositat!»... No és que fos allò que en diuen una noia vistosa, no, però tenia els ulls molt lluents i dolços: com de vellut... dispensi,

però en puc parlar perquè ja és com si parlés d’una filla que hagués tingut i se m’hagués mort, sap? I em penso que tot el mal va venir perquè vaig ser dona de molt joveneta, sap?, i tot va començar quan vaig deixar de ser dona. Abans només tenia mal geni uns quants dies al mes, i el meu marit, quan em venia el mal geni, deia tot rient: «Ja sé què ha de ar!», i no s’equivocava mai. I va ser pels volts d’això que li dic que el meu marit va perdre la co l·l ocació. El seu amo va fer fallida i, després d’estar-se a casa uns quants mesos, molt ensopit, tot i que jo li deia que no s’amoïnés perquè teníem prou per parar el cop, un amic, que era cambrer, li va començar a dir que fer de cambrer era una bona feina i una feina bastant fàcil, i el va fer cambrer tot i que el meu marit més aviat era home de despatx. Al cap de set o vuit mesos que el meu marit feia de cambrer, vaig agafar una anèmia per culpa de molt treballar i de no poder dormir a les nits; perquè ha de pensar que quan el meu marit venia tard l’esperava i després em costava d’agafar el son; perquè sempre, tot i que ell dormia bastant bé, mentre dormia es regirava pel llit i em prenia la roba. Vam vendre el llit gran i vam comprar dos llitets i, veu?, això ja ens va començar a separar. Quan feia lluna, el mirava del meu llit estant i em semblava que era lluny, lluny, i que ja érem una mica morts l’un per l’altre, perquè no ens podíem tocar. «¿Que dorms?», li preguntava, i si em deia «no» quedava tranqui l·l a perquè li havia sentit la veu. I si ja dormia i no contestava... Ves quines coses poden fer desgraciada una persona, eh? I de mica en mica em va semblar que quan no contestava era perquè feia l’adormit i vaig començar a plorar tota sola i baixet, perquè, sap?, el meu marit treballava en un cafè de la Rambla i allà tot és anar i venir de dones. Una nit que plorava perquè pensava en el meu pare, que havia hagut de morir com abandonat perquè m’havia perdut a mi per culpa del meu amor al meu marit, el meu marit es va alçar, es va asseure al meu llit i em va preguntar: «¿Què tens?». En comptes d’assossegar-me vaig arrencar a plorar amb un gran sentiment i el meu marit es va estirar al meu costat i em va ar el braç al voltant i em va fer arrepenjar el cap a la seva espatlla, com abans, i va dir: «Demà at és diumenge i plantarem les dàlies, dorm, sents?». Però no podíem dormir i vam veure com es feia de dia i l’endemà, quan va tornar de

treballar, va dir que tenia mal de cap i que estava molt cansat i que era per culpa meva. Li vaig fer una tassa de ti l·l a i no la va voler. A l’últim es va prendre una aspirina i estava blanc com un llençol. Al cap d’uns quants dies em va dir: «¿Saps aquella noia de dues portes més avall?». «No sé qui vols dir!»; i me’l vaig mirar com si en aquell moment hagués dit: «Me n’he enamorat!». No vaig poder més, tot i que no sabia quina noia volia dir, ni per què me’n parlava. «La de la casa dels dos germans...». «Ah, ja sé qui és; i què?». «Doncs treballa al meu cafè: és la caixera». Més avall de casa nostra vivien dos nois i una noia —la caixera—; feia només tres anys que hi vivien i quan van arribar la noia era molt joveneta i semblava una nena i, a l’estiu, sempre duia un vestit blanc amb una flor vermella brodada al pit. No sé per què des d’aquell dia vaig necessitar esperar el meu marit al peu del reixat. Arribava pels volts de les dues, i jo, així que veia la seva ombra, petita, al capdavall del carrer, em ficava a dins. Mentre l’esperava, de vegades pensava en el meu pare: quan jo era menuda m’enviava a comprar a casa de l’adroguer, m’esperava arrepenjat a la barana del balcó. I no m’agradava. Gairebé no sabia caminar perquè sabia que, allà dalt, hi havia la mirada del meu pare que no perdia ni un gest meu. Per això, abans que el meu marit em pogués veure, entrava a casa i em ficava al llit, o reprenia la feina de cosir i si em trobava cosint li deia que era una feina que corria pressa i que havia hagut de vetllar. Fins que una nit el vaig veure tornar amb la noia i des d’aquella nit sempre més van tornar junts. No tenia res d’estrany, és clar, vivint com vivíem els uns tan al costat dels altres. No pensava mal, no. El meu marit no era com els altres homes i sempre, d’ençà que ens havíem casat, només m’havia estimat a mi. Venien a poc a poc i mai, mai, no vaig veure que s’agafessin del braç. Oh, no! Només que, sap?, em vaig començar a capficar. Però si no els hagués vistos tornar junts no m’hauria at una cosa molt estranya que em va ar. Em semblava que feia nosa al meu marit, que alguna cosa era diferent i, sense volerho, em vaig començar a apartar d’ell. Amb prou feines si gosava enraonar-li per por que no se m’escapés de dir que a les nits l’esperava a fora. Un migdia vaig trobar la noia al forn. Ni es va adonar de mi. Jo hauria volgut que m’hagués conegut, que m’hagués saludat i que m’hagués dit que, amb el meu marit, eren amics. «El seu marit i jo treballem per la mateixa casa i, com que fem el mateix

camí, a la nit tornem junts...». La Roser, una amiga meva de molts anys i que de vegades m’ajudava a cosir, em deia: «Els homes, com més fas, pitjor. Quan et tenen vella i gastada se’n busquen una de jove... i més val no amoïnar-s’hi». Jo tenia ganes de dir-li: «El meu, saps, no és com els altres: i és per això que el vaig triar. Quan ens mirem no veiem com som: ens veiem com érem». Una nit el meu marit va entrar i no semblava ell. «¿Què dirà la Maria quan sabrà que cada nit m’esperes? Un dels seus germans et veu des de la finestra de la seva cambra i avui m’ho ha dit. Diu que quan ens veus venir fuges cap a dins. Si et penses que no tinc vergonya...». L’endemà vaig anar al forn al migdia per veure si tornava a trobar la noia. Fins el tercer dia no la vaig ensopegar. Tenia els cabells molt negres i caragolats i els ulls molt foscos i com plens d’aigua. I, quan va demanar el pa a la fornera, les dents semblaven dos rengles de perles. I no el vaig esperar més al peu del reixat. L’esperava amb la cara clavada als vidres de la finestra, amb la cambra completament a les fosques. I quan ell obria el reixat em ficava al llit de pressa. I mentre l’esperava, manies, és clar, pensava que alguna nit no tornaria i que no el veuria mai més. Perquè es veu que quan una dona deixa de ser dona s’omple el cap de manies. Quan anava a tornar la feina, així com de vegades ava per davant del cafè on treballava el meu marit i, si el veia, sense ni aturar-me, li feia adéu amb la mà, aleshores procurava no ar-hi i em costava molt. I em deia: ¿què s’ha fet de nosaltres? Som desconeguts l’un a l’altre i ell pensa coses que no puc saber. I em sentia molt abandonada. Però ja veurà, sense saber com, d’aquest gran no dir res vaig ar a queixar-me. Ja veurà, una nit vaig plorar per culpa de tant patir i estic segura que ell encara no dormia i va fer com si no em sentís i vaig veure com es feia de dia, molt trista i sense consol de ningú. I plorava molt i els ulls em feien mal quan cosia, i vivia amb una pena molt grossa. I estava tan prima que a l’estiu el metge em va dir que anés a fora a reposar, i vam anar a Premià de Mar. Vam llogar una caseta. En havent dinat preparava el sopar i sopàvem a la platja. I estava tranqui l·l a perquè no pensava gens en la noia caixera. M’enyorava de casa, sap? Del meu jardí, que en aquell temps era florit de llessamins d’aquells que fan l’estrella petita. El meu marit també s’enyorava; ara que, ell, cada nit anava al cafè a fer la manilla i de seguida es va fer una colla d’amics. Una tarda, quan anava cap a la platja —el meu marit havia at endavant i ja

feia estona que hi era—, el vaig trobar estirat al costat d’una noia. Quan vaig arribar la noia es va alçar i va entrar a l’aigua. El meu marit em va dir que no la coneixia, però que s’havia estirat a la seva vora per veure la cara que jo faria quan el veuria al costat d’una noia. Abans de sopar em vaig banyar i quan em vaig asseure a la sorra em vaig adonar que ja no tenia els genolls joves, perquè, jo, sap?, havia tingut els genolls blancs i rodons i mentre va durar la lluna de mel... el meu marit m’hi feia petons i deia que semblaven de seda. I aquella tarda, amb el sol que es ponia, vaig veure que, amb les cames estirades, els meus genolls tenien arrugues a banda i banda de la cassoleta. Em vaig adonar, però me’n vaig adonar de debò, que ja no era jove. Perquè, sap?, abans, quan veia un vell, el veia tal com era, és a dir, sense poder imaginar que havia estat jove; com si els vells fossin una mena de gent que ja havia nascut lletja i amb arrugues i sense dents i sense cabells. Com si fossin d’un altre món. I en aquell moment vaig enyorar la sang, aquella sang que quan la vaig veure per primera vegada em va fer plorar tant perquè em va semblar que era una tara i que, amb aquella tara, ningú no es voldria casar amb mi. Perquè, sap?, uns quants dies del mes estava neguitosa, però en acabat estava al cel i com si m’haguessin fet nova. Mentre que, sense la sang, sempre estava igual, i més aviat malament. O, si vostè vol, ni bé ni malament, com dic al metge. I després de semblar-me que el meu marit no m’estimava tant, em va semblar que jo l’estimava menys, perquè no podia agradar-li i que la culpa de tot el que ava, que al capdavall no ava gran cosa, era ben meva. I quan pensava que la culpa era meva em venia una gran tendresa i unes ganes d’estimar igual que vint anys enrera. I la tendresa es va acabar aquell dia que em vaig veure els genolls una mica vells. I vaig ar una altra nit en blanc, estirada al llit i tota girada de cara al cel. I quan una dona sent aquestes coses voldria una mà que li estrenyés la mà i una veu que molt baix digués: «T’entenc!». Però, ¿com vol que una dona com jo trobi una veu que digui les paraules que es necessiten, si amb prou feines m’entenc jo, comprèn? I els últims dies de ser a fora em va ar... ¿eh que és estranya la vida? En comptes de sofrir pensant en aquella noia de la platja i en el que m’havia dit el meu marit, tot somrient amb un somriure maliciós, vaig començar a sofrir pensant en la veïna. Vaig pensar que si hi havia alguna cosa entre el meu marit i ella era per culpa meva. Perquè en comptes de ar vetlles fent costures a la mà i brodant fulles i margarides i bestioles en els vestidets dels nens, havia d’haver-ho deixat tot i havia d’haver anat a buscar el meu home —com fan tantes dones del món— el primer dia que els vaig veure tornar junts. Ara ja puc dir-ho, però. Una nit ho vaig fer. Una nit, cap allà a les dotze, em vaig pentinar... si li deia que a mitja tarda ja em vaig rentar els cabells i em vaig fer ondes... Em vaig posar una brusa blanca que feia anys que no havia dut, i una faldilla

plegada, i vaig anar cap a la Rambla. Em vaig quedar plantada a la vorera a l’altra banda del carrer i la primera cosa que vaig veure va ser allà, lluny, una mica tapada per la gent de les taules i sobretot per la gent que entrava i sortia, la caixera; tan jove, Déu meu, amb els cabells estesos sobre les espatlles com un àngel, i vaig pensar que el moment de fer el que feia ja havia at, que era massa tard per posar-hi remei. I vaig sentir que la brusa era mal rentada, la faldilla vella, i me’n vaig entornar. Vaig tenir un somni... Vaig somiar que el meu pare venia cap a casa i el seguia una noieta que de moment vaig creure que era jo. I el meu marit em deia: «No hi fa res que vingui, és molt divertit, tan gros...». I el meu marit i la noieta de cop van desaparèixer i vam quedar sols el meu pare i jo i baixàvem una escala de pedra i arribàvem en una platja de sorra molt fina i de tant en tant hi havia uns pals de fusta quadrats i baixos i al damunt de cada pal un peix mort i el meu pare en va fer caure un d’un cop de mà i el peix que semblava mort respirava i jo el sentia respirar. I el meu pare em va dir: «Ens els menjarem per sopar», i aleshores vam començar a pujar per unes escales com aquelles del circ, que són molt dretes i el graó és un barrot. Jo anava carregada amb una ampolla plena d’aigua sota cada braç i patia molt, tot pujant l’escala, perquè no em caiguessin. I el meu pare, que anava davant, manava: «Puja, puja...». Quan vam arribar al capdamunt havíem de saltar en una teulada. Quan vaig saltar em va caure una ampolla i se’m va parar el cor. «He matat algú!», vaig pensar. I el meu pare es pot dir que es va fondre i em vaig trobar en un mercat de poble, al mig d’una plaça. «He de comprar fruita pel meu pare...». Estava davant d’una parada de pomes i la venedora trigava a despatxar-me i jo estava amb angúnia i tenia por de fer tard. I em vaig girar i el meu marit estava darrera meu i reia com un boig. «Veus? —li deia—, amb tu per amic, ja en tinc prou... però he de dur la fruita al meu pare. Si no fos per això aniríem a ejar». I em vaig trobar que ejàvem per un pont molt baix i jo ja havia llençat la paperina de les pomes. Sota del pont l’aigua era transparent com vidre i adormida; en un costat de l’aigua hi havia un rengle de peixos de tots colors, però eren uns colors molt pà l·l ids. Un home va dir: «Miri’ls bé. Tots són morts. S’han anat morint l’un darrera l’altre aquesta nit». I a l’últim em vaig trobar en una casa on feien una festa. Era una casa com un hotel i pels adissos ava gent atrafegada i cambrers amb safates plenes de menjar i jo no podia fer ni un pas. A empentes vaig arribar en un menjador i, asseguda a la taula, hi havia la Roser, aquella amiga que li he dit que de vegades treballava per mi, i jo li vaig preguntar: «¿Que has vist el meu

pare?». En aquell moment el meu marit va ar com un llampec. «No, no l’he vist, estava molt cansat i no sé què se’n deu haver fet». I una veu es va posar a cridar el nom del meu pare molt fort i de pressa i estona. I aleshores vaig veure un esguerrat molt gros, amb un nas de cartó, que s’acostava fent tentines. Mentre s’acostava li vaig veure les mans. Eren unes mans petites, com de criatura i totes morades, amb els dits curts molt inflats. No sé per què, tot mirant-li les mans, vaig endevinar que aquell esguerrat era el meu pare; com vaig poder li vaig treure el nas de cartó i el vaig agafar a coll com si fos una criatura i no pesava gens. Caminava així, pels adissos d’aquella mena d’hotel, i em vaig despertar... I ningú no em va saber dir què representava aquell somni... però em va deixar un gran malestar. Quan vam tornar de les vacances, el jardí feia pena. La Roser havia vingut a regar-lo alguna vegada, però el sol havia cremat les plantes més delicades, les que necessiten aigua cada dia... Amb el meu marit ens vam posar de debò a fer el jardí nou; vam fer portar fems, vam plantar les dàlies, amb una mica de retard si vostè vol, i al cap de quinze dies el jardí semblava el jardí d’una casa de senyors. Aquell any, el darrer, les dàlies van florir tan grosses que cada flor semblava un cap de criatura. N’hi havia de tots colors, sap? De vermelles com sang, de grogues, de blanques i de color de rosa, amb un color de rosa tan delicat que cada fulla semblava una cinta de seda. I el dia que es va obrir la primera dàlia — havia estat una poncella dura com una pedra— vaig saber, m’ho va dir la fornera, que la veïna caixera es casava. I vaig veure el casament per casualitat, perquè havia sortit al carrer a escombrar la vorera. Ella duia un vestit de jaqueta blau marí i guants blancs i sabata blanca i un ram de lliris lligat amb tot de cintes que penjaven. No rigui, vaig entrar al jardí cantant i amb una alegria tan forta que vaig ar la mà per cada dàlia i les acariciava com si fossin fills meus. Tot el dia vaig ser feliç, amb una felicitat que no hi ha paraules per dir-la. No vaig poder cosir, anava d’una cambra a l’altra endreçant. Vaig desfer els llits, que ja tenia fets, i vaig canviar els llençols i vaig posar els cobrellits de seda. I vaig preparar una mica de ressopó per a quan el meu marit tornés. Vaig posar les tovalles brodades a la tauleta de vora la finestra i vaig fer crema. Quan el meu marit va arribar, tenia tots els llums de la casa encesos i estava cansada i així que el vaig veure ja em va caure l’ànima als peus. Va entrar i va tancar la porta amb una desesma tan grossa que, de moment, em vaig pensar que estava malalt. Va anar cap a la cambra i el vaig seguir, sense badar boca, com si fos la seva ombra. Es va treure l’americana i la va deixar damunt del llit i se’n va anar fins a la finestra i es va quedar allí, plantat, com si fos de fusta. No gosava

dir-li res. Vaig agafar l’americana i recordo que caminava de puntetes com si hagués entrat a l’església en el punt que alcen Nostre Senyor; i vaig penjar l’americana al penja-robes de darrera de la porta. I el meu marit estava allí, quiet, de cara al jardí i d’esquena a mi. M’hi vaig acostar i sense ni donar-me temps de preguntar-li què li ava es va girar i se’m va abraçar, i, sap?, plorava... I plorava desconsoladament, com jo a les nits que havia estat més trista. No em va dir res, no. Li vaig preguntar per què plorava i no em va voler ni contestar. A l’últim es va calmar i va dir: «Anem a dormir, anem...». I semblava un nen petit i em va fer una pena... Fins al cap de molts dies no vaig endevinar la veritat, sap? I quan li preguntava per què plorava aquella nit feia mala cara i es posava rabiós. I molts dies i moltes setmanes, de tant en tant, no em podia estar de preguntar-li per què plorava aquella nit i em desesperava que no volgués explicar-me per què plorava i aleshores em venien ganes de plorar a mi i era com si el món fos negre, negre... Amb prou feines si ens parlàvem. Tot eren: «sí», «no», «sí», «no»..., i res més. El que jo sentia és el que deu sentir una persona quan s’ofega. I, sap?, tot ho vaig veure clar; el meu marit s’havia anat enamorant de la noia veïna i era desgraciat perquè s’havia casat. I quan pensava que s’havia anat enamorant mentre jo tenia tanta por que s’enamoraria, em feia tornar boja. «¿Estàs trist perquè has de tornar sol a la nit?», no em vaig poder estar de dir-li. «¿Vols que et vingui a buscar jo?». Va semblar que l’hagués picat una vespa. «Només falta que em facis fer el ridícul, ara». I aleshores vam discutir. Perquè jo vaig contestar-li que no era ridícul que una dona anés a buscar el seu marit en sortir de la feina, i ell que sí i jo que no, fins a la matinada. Després vam estar quinze dies sense parlar-nos. I quan ens vam tornar a parlar el disbarat gros ja estava fet. Vaig mirar el meu marit i el vaig veure tal com era. I em van venir unes ganes de riure... Li faltaven tres queixals i només podia mastegar per una banda de la boca. I quan menjava tenia una galta buida i l’altra plena i això el desfigurava d’una manera molt còmica. I menjava de pressa, com una bestiola i amb els colzes tot aixecats enlaire, i caminava una mica tort, com si, fora del cafè, encara anés amb el tovalló al braç, i tenia un rivet vermell als ulls i quan somreia, de tant haver de somriure per força amb la clientela, la boca se li posava d’una mena de manera. Aquell hivern va estar malalt, sap? Va tenir una grip molt dolenta que va estar a punt de girar-se-li en pulmonia i aleshores es va espantar i es va arraconar a mi i se’m va fer meu com una criatura. I encara m’hi vaig entendrir. Ara que, quan va

estar bo, va començar la broma. Va començar a mortificar-me, és a dir, a fer coses per mortificar-me; no li puc explicar quina mena de coses, perquè no acabaria mai; petites coses, sap? Totes de mala fe, i jo vivia crucificada. I l’estiu es va acabar amb pluges. Totes les dàlies miraven a terra i les vaig haver d’apuntalar amb canyes per redreçar-les. I de mica en mica anava venint la tardor amb els dies curts i l’aire fresc. Mentre el meu marit menjava jo el servia i em distreia mirant-lo menjar amb aquella mena de fúria i sovint no em podia estar de riure per sota del nas. I a l’últim se’n va adonar. I recordo que l’endemà mateix d’haver-se’n adonat va venir carregat amb un rotllo de fil elèctric. No li vaig preguntar què volia fer. El diumenge següent se’l va ar insta l·l ant un interruptor a la nostra cambra, «per poder encendre el llum del jardí sense haver d’anar fins a la porta de fusta de l’entrada». Quan va haver acabat em va dir: «Prova, prova... veus?, ¿què et sembla? Així si a la nit trigo i et penses que torno amb una noia ens podràs i l·l uminar sense haver-te de molestar anant a l’entrada. ¿Què et sembla?». «Molt bé», vaig dir. Quan va ser el temps, com cada any, vaig arrencar les dàlies i vaig guardar les cabeces en un prestatge de la cambra dels mals endreços, al terrat. I el dia 28 d’octubre, veu?, me’n recordo com si fos ara, es va ficar al llit tranqui l·l ament, va apagar el llum i es va adormir. Jo també. No sé l’estona que devia fer que dormia, quan vaig sentir, aquí, al mig del pit, com un pes molt gros, és a dir, com un pes, com una mena d’opressió i em vaig anar despertant com si encara dormís i vingués de molt lluny i vaig sentir, ben clar, però com si s’anés acostant entre boires, la veu del meu marit que deia: «Lleva’t, corre, lleva’t...». Em vaig alçar amb un gran sobresalt i el meu marit, gairebé empenyent-me, em va fer acostar a la finestra: «¿No veus res?». «No». «¿No veus res?». «Espera». Aleshores va encendre el llum del jardí i vaig veure... De primer vaig veure una ombra arrepenjada a la soca del mandariner i quan els ulls hi van veure més clar, vaig veure que era una noia. «¿Què és?». «És una noia. ¿Oi que et penses que

sempre vaig amb noies? Doncs, mira, en el jardí i tot les tinc». «És com un somni», vaig dir, i aleshores ell va picar els vidres i la noia es va començar a moure a poc a poc, com si no fos d’aquest món, se’n va anar cap al reixat i si no hagués sentit el soroll de les frontisses m’hauria pensat que tot plegat era una visió. I el meu marit s’aguantava el ventre amb les mans i reia... vostè no es pot imaginar com reia. L’endemà em va preguntar què m’havia at a la nit que, adormida, havia començat a cridar que hi havia una noia en el jardí. I em va fer rodar el cap. «No, no he somiat, és una mala ada que ja duies preparada de temps, del dia que vas posar l’interruptor a la cambra». I quan se’n va anar a treballar vaig córrer al jardí, al peu del mandariner, per veure si podia trobar alguna cosa, no sé què, alguna cosa que es pogués tocar, com una ploma que hagués perdut un ocell. I no vaig trobar res. Ni petjades, perquè al peu del mandariner la terra era dura. I em vaig ar el dia com boja rumiant si el que havia vist a la nit era de debò o era somni. Perquè el somni que li he explicat del meu pare era diferent, era ben bé un somni, però el que havia at aquella nit era una broma que el meu marit m’havia fet, i després em volia fer girar el cervell. I quan ja va ser fosc vaig tancar i barrar la casa i tremolava de por, i per fer-me ar la por vaig remenar calaixos sense saber ben bé què buscava, i el que buscava ho vaig saber quan ho vaig trobar: buscava el retrat del meu pare, perquè jo, sap?, no sóc d’aquelles dones que tenen les parets de la casa plenes de retrats de família. Era un retrat de cartó molt gruixut, descolorit pels anys i les humitats, i el vaig treure del calaix: agenollada i agafant-lo amb les dues mans com si fos una relíquia. El temps havia esborrat tot el baix de la cara però els ulls es veien molt bé i eren tan plens de bondat que els meus se’m van omplir de llàgrimes. I vaig anar a la cambra i vaig posar el retrat del meu pare a la tauleta de nit, dret contra un gerro, i em feia una companyia... Des d’aquell dia vaig començar a viure amb el meu pare. Parlava amb el retrat. Li deia: «Me’n vaig a comprar, sent? No i ànsia, que torno de seguida». I em semblava que el meu pare em mirava i em deia: «Vés, vés». I aquell any amb el meu marit ens vam separar. Em va costar molt perquè ell no volia separar-se i deia que ja érem massa grans per fer una bogeria, però miri, no hi va haver res a fer; així que el veia em venia com un desfici i no estava bé fins que se n’anava. Ara ell viu a casa d’uns nebots i si ens trobem pel carrer ens donem la mà i ell em diu: «¿Com et trobes?», i jo li dic: «Bé, ¿i tu?». I, veu?, mai més no hi ha hagut dàlies en aquesta panera. A vegades, quan hi ha massa herba, l’arrenco i cavo una mica la terra perquè no faci lleig i si veig dàlies en un aparador em ve com una mena de mareig i tinc ganes de vomitar... Dispensi.

2 FIL A L’AGULLA

Sospirà profundament, s’assegué i agafà la feina de damunt la taula. Sota el llum de peu guarnit d’un pàmpol de pergamí que un pintor fantasista havia decorat amb les Piràmides voltades d’un paisatge de palmeres sèpia, el setí blanc lluïa com aigua ferida pel sol. Unes lletres daurades impreses en el voraviu indicaven la manufactura i la qualitat del teixit: «Germain et Fils. — Caressant». Maria Lluïsa enfilà l’agulla de cosir, trencà el fil amb les dents, el nuà i es clavà l’agulla enfilada a la bata, sobre el pit. «¿Com deu ser, la núvia?». Ella no veia mai les clientes. Mademoiselle Adrienne, directora del taller, emprovava i preparava les peces: quan ja eren tallades i embastades, aven a les obreres. «¿Com deu ser? Rossa? Bruna?». L’única cosa que sabia era que feia la talla 48. «Deu semblar un farcell». Rigué i amb les mans enlaire desplegà la camisa. Hi havia un ram de punta, a l’esquerra, que feia bosses: «Sembla que ho facin expressament per fer-me perdre el temps». Posà la camisa sobre el maniquí, desembastà el ram i el fixà amb agulles. Treballava una mica absorta amb la boca mig oberta i amb la punta de la llengua entre les dents. Calculava el temps que aria per cosir la punta. Sense adormir-s’hi, trenta-sis hores. Al taller els diria quaranta-dues. Al capdavall, si era llesta de feina, no els ho havia pas de regalar. Sis hores per cada garlanda. Havia de resseguir el dibuix fulla per fulla i flor per flor; després retallaria el tul, el «faria saltar». Era un treball fi que reclamava habilitat i paciència. Quaranta-dues hores a divuit francs. Tragué la camisa del maniquí, es posà el didal i agafà l’agulla. Estimava el seu ofici per moltes raons, però sobretot perquè li permetia d’entreveure un univers de luxe i perquè mentre les mans li feien la feina soles, podia somniar. Per això preferia treballar a casa i de nit. Quan arribava del taller amb feina nova, desfeia el paquet a poc a poc i acariciava les sedes i les randes. Si una veïna pujava a irar aquells treballs delicats, els hi ensenyava amb orgull, com si les musselines i els crespons fossin per a ella. Els blaus i els roses i algun lila de tant en tant, li endolcien el cor de fadrinarda cansada.

Cosia i somreia als àngels: «Compte al banc: dos-cents mil. Cent mil ingressats l’any 45. L’any que va fer el nuviatge de les dues filles de l’alcalde. Senyoreta Maria Lluïsa, dos-cents mil francs». Cosia de pressa. Clavava l’agulla amb una gran seguretat i donava brusques estirades al fil. De tant en tant agafava la roba que lliscava cap a terra i amb un gest precís se la tornava a posar damunt de la falda. Entre els cabells estirats, d’un castany clar, li brillaven uns quants fils d’argent. A banda i banda de la boca, molt petita, dues arrugues profundes li endurien el rostre congestionat d’apoplèctica. «D’aquí a tres o quatre anys —pensava— m’establiré. Posaré una placa de llautó a la porta: “Maria Lluïsa, modista de blanc”». Al taller es moririen d’enveja. Sobretot Mademoiselle Adrienne. Feia deu anys que treballaven juntes i es detestaven cordialment. Vivien totes dues exasperades de no poder saber els diners que l’altra tenia. A vegades Mademoiselle Adrienne pujava de l’emprovador amb un paquet i l’amagava sota el taulell sense dir res, com una garsa. Quan la veia tornar amb un paquet empa l·l idia d’irritació; després, una onada de sang li pujava al front, es dissipava lentament i li deixava unes taques lluents, vermelles, als pòmuls i a la punta del nas. «Tindré obreres a les meves ordres, faré models, el taller serà a nom meu i les clientes m’obsequiaran. Val més això que casar-se. Fer menjar per a un home, rentar la roba d’un home, haver de ar un home de dia i de nit... perquè quan siguis vella es miri una noia jove...». Somrigué i mirà la camisa de núvia amb condescendència. Però abans d’atènyer el somni... És clar que ell deuria morir aviat. El veia tal com era feia quinze dies, amb els cabells blancs, els ulls ardents i inquiets, les galtes begudes, vibrant d’un tremolor gairebé imperceptible dintre la vella sotana tacada, lluent als colzes, amb filagarses al plec dels punys. El primer dia que va anar a vetllar-lo a la clínica sentí dues infermeres que xiuxiuejaven: «És la cosina del capellà». S’havia posat el barret fosc amb l’ocell negre, estès d’ales, al costat dret. Amb els anys un ull de l’ocell havia caigut i la pols s’arrecerava dintre l’òrbita buida. No gosava raspallar-lo de por de desplomar-li les ales. A la primavera se’l faria

reformar: «Diré que treguin l’ocell i que m’hi posin un ramet de flors ben bonic». Badallà, clavà l’agulla a la feina i es fregà els ulls. Feia set nits que dormia malament, set nits que el vetllava mig asseguda, mig estirada en una butaca. Quan el metge li digué que hauria d’anar en una clínica, el seu cosí l’havia feta avisar: «Posaré cent mil francs en nom teu perquè si estic malalt molt de temps necessitaràs diners. Les operacions són cares i voldria que tu t’encarreguessis de tot. Si em a alguna cosa, ja saps que tot el que tinc és per a tu». Ella havia amagat als altres parents que estigués malalt; no fos cas que a darrera hora, en un moment de feblesa, oblidés antigues baralles i els deixés alguna cosa. L’havia vetllat sola i aquesta nit també l’hauria ada asseguda a la butaca, al capçal del seu llit, si al taller no li haguessin encarregat aquella feina urgent. Ell l’hauria rebuda com cada nit, amb un somriure extenuat: «Sort tinc de tu, Maria Lluïsa». I ara ella escrutaria, com cada nit, aquell rostre de color de cera tacat d’ombres vagues, amb tota la vida flamejant als ulls. Es tragué el didal, agafà les tisores i començà a tallar el tul sobrer. No es podia distreure, perquè una tisorada irremeiable a la roba aviat estava donada. Adrienne li revisava la feina meticulosament. No se li escapava res, ni una costura una mica torta, ni uns punts massa llargs. «Maria Lluïsa, aquestes tavelles no m’agraden». Tenia un ull desviat i per mirar la feina s’havia de posar la roba ran de nas, però semblava que el diable li hagués concedit una mena de doble vista miraculosa. Aquell hivern havia anat totes les tardes a treballar al taller per estalviar-se d’encendre foc a casa. Un dia havia arribat una mica tard. Parlaven d’ella. S’aturà al replà de l’escala i escoltà: —...quan vaig entrar, el capellà estava assegut al menjador... Era la veu de la planxadora, Madame Durand, una dona d’edat, pà l·l ida i alta, que vivia en un estat d’irritació permanent. Les altres reien. Quines coses devien pensar d’ella!... Ara no podrien dir res de mal. Quan sortiria de la clínica, el seu cosí viuria amb ella. Llogarien minyona. Un gran operat, amb una sonda per poder orinar, un

sant home que aria els dies resant i esperant resignadament la mort. Havia acabat de cosir una altra flor. S’havia anat fent vella així, corbada damunt de la feina. —Maria Lluïsa —li deia ell quan eren petits—, ¿vols venir a buscar granotes? —Quan hauré netejat el galliner. Si els seus pares no l’haguessin fet estudiar per capellà, potser s’hauria casat amb ella. Però llavors ell era el fill de la germana més pobra i encara no havia heretat de l’oncle de Dakar. Era un noiet malaltís, que sempre duia un mocador al coll agafat amb una imperdible. Un cop sec a la cuina la buidà de tots aquells fantasmes. Deixà la camisa sobre la taula i anà a veure què ava.

Picarol dormia en un racó. La claror el devia haver despertat: s’alçà, estirà les potes del davant a gran llargada i arquejà el llom. —No t’espantis, Picarol. Resseguí la cuina amb un ull febrós. Al capdavall dels fogons hi havia mitja dotzena d’ampolles de vidre blanc. «El tomàquet deu haver fermentat». Trobà el tap d’una de les ampolles sobre el fogó de gas. Abans de tornar-la a tapar, olorà l’ampolla. Un altre litre de tomàquet en conserva, bo per llençar. Obrí l’armari i mirà satisfeta les provisions. Hi havia xocolata, galetes, un pot ple de cafè, un altre de te, cinc quilos de sucre, un rengle de pots de terrissa plens d’oca i pollastre ben coberts amb el greix de les bèsties. I al prestatge més alt, les melmelades. I dues ampolles de rom: dues. I tot això en plena guerra. «Potser cada dia voldrà una copeta de rom... i el rom...». Sortí de la cuina plena de tristesa. Aquelles provisions li costaven molts diners i molts os. Molt anar darrera de la gent i fer-los favors. Les istrava com un tresor. Quan el cosí vindria haurien de partir-se-les. A mitjanit ella prenia una

tassa de xocolata, però només les nits de gran fred, per pura necessitat, per poder treballar fins a la matinada. A ell potser també li agradava, la xocolata.

—Endavant. Havien trucat. La porta es va mig obrir i aparegué un cap amb uns ullets blaus, vius, alegres. —¿Es pot entrar? Palmira vivia al pis de sota. D’ençà que el cosí era a la clínica li feia el menjar i cada nit li duia dues ampolles d’aigua calenta. —¿Ja són les onze? Com a el temps... —Volant, volant! I vostè treballa massa. No es mogui, no. Les hi posaré jo mateixa, al llit. Més val posar-les de seguida, ara que són ben calentes. Palmira entrà al dormitori. «Li hauré de regalar un coll —pensà Maria Lluïsa—; el fistó, el faré fer per Simona, que va més de pressa que no jo». —¿I què fa el seu cosí? Palmira havia sortit del dormitori. Es fregava les mans amb unció. Li mancava l’índex de la mà dreta: unes quantes arrugues de pell se li ajuntaven en remolí a la punta d’un manyoc de carn inútil. —Una mica més bé. Potser d’aquí a dues setmanes ja el podran dur. Però ha quedat tan feble!... —Pobre senyor! I encara, si es pogués guarir! Jo no me la sé imaginar amb una altra persona a casa... Amb un malalt... Palmira se li havia plantat davant i mirava la camisa meravellada. Maria Lluïsa anava cosint. —Si no hagués de treballar per viure, seria més agradable: fins i tot agradable. Però... «Que pesada —pensava—, ves si no se’n podria anar!».

—I els remeis. Ara deuen ser cars, els remeis... Palmira no podia treure els ulls d’aquell munt de neu brillant, que no hauria gosat tocar. «Si li ensenyo la camisa s’estarà una hora més». —Au, Palmira, vagi a dormir, vagi, que vostè s’ha de llevar d’hora. Palmira sospirà i es dirigí, plena de recança, cap a la porta. —Bona nit. I no vetlli massa.

Sí, els remeis són cars. La clínica, el metge i ara els remeis. ¿Què en quedaria dels cent mil francs? Aquella pila de bitllets s’aniria fonent de mica en mica. «Potser amb una operació no n’hi haurà prou. Potser no quedarà prou bé i haurem de repetir-la», havia dit el metge de la clínica, i l’havia mirada amb un aire compungit tot eixugant-se els vidres de les ulleres amb un mocador blanc, resplendent. Si no n’hi havia prou amb una operació i a darrera hora se li acudia de deixar els diners als altres parents, quina truita! És clar que podia... Tot aniria llis, aleshores. ¿Com ho podria fer perquè ningú no s’adonés de res, no endevinés res? No seria pas la primera d’haver-ho fet. Ni la darrera. Augmentar la dosi. A poc a poc. Ell ja estava molt feble i tothom el donava per perdut. Potser només viuria uns quants mesos... El doctor Simon feia anys i anys que la visitava: era un vellet ple de bonhomia, una mica absent, que només conservava uns quants clients antics. No veuria res. Les seves visites s’assemblaven més a les visites d’un parent vell i carregós que a les visites d’un metge. Vint-i-cinc, trenta, trenta-cinc gotes. En dos mesos es deuria acabar. Què faria per estar-ne ben segura? Quan aniria a la farmàcia a comprar les gotes, esperaria una estona que no hi hagués ningú. Quan ja tindria l’ampolla, i hauria pagat, amb la mà al pom de la porta per sortir, es giraria: «Senyor Pons: aquest remei no deu pas ésser perillós, oi? Si un dia em descomptés no li deuria fer cap mal...». Ell potser diria: «Oh, sí, vagi amb compte: vint gotes justes». Ho hauria de preguntar amb una gran naturalitat, potser amb una punta d’inquietud. «Més val saber-ho, oi?». El senyor Pons era molt polit. S’estiraria la barbeta blanca i la miraria somrient per sobre les ulleres, ajupint una mica el cap entre aquelles dues grans esferes de vidre que tenia sobre el taulell, l’una de color verd, l’altra de color de caramel. L’ampolla seria petita, amb un comptagotes de cautxú, el vidre fred, el líquid una mica tèrbol. No sofriria gens. En el fons seria un bé per a ell. Se n’aniria de mica

en mica. Es podria establir de seguida. Un pis en un carrer cèntric: al Cours Clemenceau, per exemple, cap a la plaça Tourny. Saló amb dos balcons al carrer, mitja dotzena de butaques entapissades de domàs crem, un mirall amb el marc daurat i uns quants gravats vells de modes, emmarcats, repartits per les parets. Posaria el taller a la banda de darrera: a la galeria. Ben assolellat. «M’emportaré Simona, que és la que fa més bé el fistó, i Rosa, la millor brodadora». S’emportaria les dues germanes indoxineses, quietes com dos gatets, que es aven hores i hores treballant sense badar boca i només alçaven el cap per somriure. A Madame Durand, no la voldria. Ja trobaria una bona planxadora; planxadora rai! Quina cara faria Adrienne, en veure que les millors obreres la deixaven! Pelada com una rata. Cada any aniria a París a buscar models. Prendria primera classe, vagó llit, seients de vellut i el cendrer lluent clavat sota de la finestreta. Cada temporada es faria fer unes targetes per enviar a les clientes, emmarcades amb tot de torterols ca l·l igràfics i el seu nom en lletra anglesa, al mig. Perfumades. Les tancaria uns quants dies en una capsa encoixinada, i abans hi tiraria un rajolinet de perfum... Si augmentava la quantitat de les gotes massa de pressa, es podria descobrir tot. I potser el faria sofrir. Feia temps que havia llegit L’ombra rosa. Un notari que emmetzinava tres persones per una història de documents robats. Els posava arsènic al cafè. Però havia deixat el llibre a Adrienne: totes les del taller l’havien llegit. Les gotes era més segur. Vint-i-cinc, després trenta... La mà li tremolaria una mica i el vidre del comptagotes dringaria contra el vas. Una, dues, tres, quatre... Unes gotes perfectes, arrodonides, lleugerament deformades pel pes abans de desprendre’s. Quan arribaven a l’aigua semblava que es convertissin en un fumerol. Cinc, sis, set... Al rellotge de la Catedral sonaven dotze batallades. Obrí els ulls rodons, com si s’acabés de despertar. «¿Què pensava?». Havia acabat el fil de l’agulla i hauria de tornar-la a enfilar. Badallà. Tot d’una, a mig badall, tingué consciència de tot allò que havia imaginat i es sentí corglaçada de basarda. Tancà la boca lentament i es fregà els ulls. —Verge Maria! —Deixà la feina sobre la taula. Tenia massa son i els ulls li feien

mal. Més valia que plegués. Es tragué la bata, el jersei, les faldilles, els enagos de llana, i es quedà amb samarreta i els pantalons de punt, de color de rosa, llargs fins als genolls. Es mirà la camisa de la núvia. «¿Com em deuria anar?». Es plantà davant l’armari mirall i se la posà. Com que era menuda li sobrava roba pertot arreu. Nuà la cintura i amb les mans estengué la faldilla a banda i banda. Giravoltà. «Si m’hagués casat amb el meu cosí, m’hauria fet una camisa blanca, blanca. Com aquesta». Li semblà que li estrenyien la gola, que tenia una nosa al coll. Els ulls se li entelaren una mica. —Que n’ets de ruca, filla meva! Es tragué la camisa a poc a poc, la ben plegà, la deixà damunt d’una cadira i apagà el llum. S’estirà al llit a les fosques. A la matinada encara plorava.

3 ESTIU

S’havia aturat davant d’un aparador ple de paraigües, i la seva amiga, que ja era endavant, s’havia girat tot d’una: «Carme, a veure si et perdré!». Es deia Carme. Les havia seguides des de la Travessera, on treballava feia onze anys, fins al carrer de Pàdua. Ara, arrepenjat a la barana de la galeria, era com si encara veiés aquell vestit vaporós, gris perla, amb flors estampades d’un color de rosa molt pà l·l id, una mica malva. Un vestit fresc i dolç. «Carme, Carme». S’aturava a tots els aparadors on hi havia coses boniques i la seva amiga l’estirava pel braç i l’arrencava a tants d’esquers. Al carrer de Pàdua, prop del carrer de Saragossa, havien entrat en una botiga de planxadora: «Es planxa amb llustre». El sol queia

de ple als vidres de la botiga i no el deixava veure a dins. I l’havia perduda així... perquè era tard i perquè un noiet que jugava a pilota havia deixat de jugar i se’l mirava amb una mica de curiositat i amb una mica de desconfiança. I ara no se la podia treure del pensament. No es podia treure del pensament ni el vestit, ni les cames, ni... tenia la pell tibant, bruna, mat: a cada pas el baix de la faldilla ondulava; a cada pas. Al més lleu moviment. Dret, amb les mans a les butxaques dels pantalons, espitregat, mirava el cel que s’anava tornant fosc i que, a poc a poc, es tacava d’estrelles. —Valdria més que m’ajudessis a desparar la taula, en comptes de fer el senyor. Una oreneta va entrar xisclant. Ja feia tres anys que tenien niu a la galeria i a cada primavera hi portaven una mica més de fang. —Jo no acabo mai la feina i tu... ¿Ja et recordes que la corda d’estendre la roba es va trencar i que s’ha de canviar la mosquitera del llit del nen? No, és clar. Tu no penses en res. Mirem el paisatge. El senyor mira el paisatge: no el destorbin. En comptes de badar valdria més que et preocupessis d’anar a buscar el teu fill. Aviat semblarà un perdulari. —Ja és prou gran. Ja sap el camí de casa. —Quan te l’haurà aixafat un automòbil ja veurem quina cara faràs. ¿On diantre volia que l’aixafés un automòbil si pel seu carrer no hi havia at mai ni un carro? Semblà que ella li hagués endevinat el pensament: —L’altre dia va anar sol fins al carrer de Wagner; i sense demanar-te permís, que jo sàpiga. Si no hi poses remei qualsevol dia te’l matarà un camió a la plaça de la Bonanova. —No el podem pas lligar amb un cordill, oi? —cridà. Dels jardins pujava olor de flors. Els veia tots des de la galeria. La palmera de casa els Codina estenia els seus ventalls polsosos dintre l’aire espès. L’arbre més fosc de tots era el nesprer, alt, vell, amb la soca llisa, sense un grop i amb les fulles tenses com si fossin de cartó. Es à la mà pel front, pel coll: estava entresuat. Un mosquit el voltava rabiosament. Si per art de màgia es trobés tot d’una en un bosc... Si pogués ar la nit en un bosc... Al capdavall, la vida... A

la vida només hi ha això que sigui bo. Només això. La nit. Una noia. Només això. I encara és terrible, com si es sofrís, o com si et morissis... Per una noia com aquella es pot donar tot. «Carme, Carme». ¿Per què una noia bonica ha de tenir sempre per amiga una noia lletja? L’amiga duia un paquet. Roba per a la planxadora, segur. «Es planxa amb llustre». Les lletres del rètol eren negres, menys les majúscules, que eren vermelles. Carme... Li diria el nom baixet i l’aniria fent seva només repetint el seu nom. —¿Vols buidar-me el cubell? Jo no tinc prou força. —Què? —¿Que dorms? Et dic si vols buidar-me el cubell a l’aigüera; jo no tinc prou força per alçar-lo. —Ja vinc. —¿Però què tens? —Calor i son... no res. Buidà el cubell. La meitat de l’aigua caigué a terra. Tota la cuina es va omplir d’olor de lleixiu esbravat. —M’hauries deixat parada si ho haguessis fet bé. Encengué una cigarreta i tornà a la galeria. Del menjador estant, al cap d’una estona, la seva dona li va dir: —Jo no puc més, sents? Me’n vaig al llit. Si a les deu el nen no ha tornat, fes el favor d’anar-lo a buscar. —¿Vols fer el favor de no marejar-me més? —Es girà bruscament amb els ulls plens d’ira. —Crida, si et sembla... Al capdavall, si els Puig ens han convidat el nen a sopar, tot això estalviem. No anem pas massa grassos. —¿Vols anar a dormir d’una vegada? Quin mal humor que tens!

La seva dona no havia estat mai bonica com aquella noia de la tarda. Mai no havia dut un vestit tan ensopegat. ¿On devia haver trobat aquella roba? Feia onze anys que despatxava sedes i llanes, llanes i sedes, i mai no li havia at pels dits un crespó gris amb aquelles flors i aquelles branques rosa tan ben trobades. Mai no havia sentit com aquella nit un desig tan precís. Agafar-la i endur-se-la a un bosc. Un bosc que fes olor de pins: i que els pins fossin plens de lluna. Potser els anys l’havien canviat, però a l’inrevés de l’altra gent. Potser la seva joventut venia ara, a les envistes de la quarantena; o potser durava més que no deien. La joventut de debò, amb aquest gust de foc i de terra que li pujava del cor. Van trucar a la porta del pis amb un cop de peu violent. Va anar a obrir. El seu fill entrà precipitat com l’oreneta i anà de dret al menjador. —Hem caçat un grill. —Estava suat, vermell, tenia un ble de cabells enganxat al front. —¿Quantes vegades t’he de dir que no vull que truquis a cops de peu? —Dóna’m una capsa grossa. Aquí s’hi ofegaria. —A dormir de pressa. La teva mare ja fa estona que s’ha ficat al llit cansada d’esperar-te. I renta’t la cara, que sembles un gitano. I les mans. El noiet obeí. Els ulls li espurnejaven d’excitació. Quan tornà de la cuina amb la cara neta, agafà la capsa de llumins on guardava el grill i se l’endugué a la cambra. Quan ell i la seva dona serien vells, morts potser, el seu fill també ho sentiria, això. Quan ja seria casat i tindria fills, un dia, tot d’una, a l’estiu, en tornar de la feina, glatiria per una faldilla de seda damunt d’unes cames nues. Encara tornà a sortir a la galeria. Era ben de nit. Es à la mà pel front, pel coll. Trenta-vuit a l’ombra. Trenta-vuit graus a l’ombra. Els seus anys. Sentí coïssor a l’esquena de la mà. El mosquit l’havia fiblat mentre mirava els jardins. Es va adonar que les clavellines es morien de set. L’alfàbrega era groga; sempre havia estat raquítica. Però... no tenia ganes de regar, ni de res. —Noi! Vine a regar les clavellines. El noiet sortí de la seva cambra amb la camisa fora dels pantalons.

—¿Ja m’has buscat la capsa del grill? —No. Demà serà un altre dia. El noiet se’n tornà a la cambra. Li vingueren ganes d’anar-lo a buscar i de fer-li regar les clavellines a bufetades. Perquè estava segur que l’havia sentit... «Tant és!». Ell tampoc no tenia ganes de res. Si hagués fet menys calor hauria pogut anar al cinema. Sortir. Deixar-ho tot i anar-se’n. El noi tornà al menjador, va apropar-se-li. —Bona nit, pare. Tots dos pensaven en les clavellines. Ell també se n’aniria al llit, i si la calor no el deixava dormir sortiria a la galeria i s’estiraria a terra fins a la matinada. Es tragué la camisa, els pantalons, tota la roba. Es ficà al llit a poc a poc per no despertar la seva dona. Potser demà tornaria a veure-la... La seva dona s’entregirà. Era menuda, feble. Feia tres o quatre anys, havia estat molt malalta i s’havia desmillorat molt. Es cansava de seguida i es ava els hiverns tossint. El metge deia que no tenia importància. Tot d’una ella va sospirar. Un sospir breu, just per a donar senyal de vida. Li vingué una gran pena. Sí, sí, una gran pena. Sense saber ben bé per què.

4 GALLINES DE GUINEA

Havien canviat de casa i era la primera nit que dormien en el pis nou. Tot estava capgirat i en desordre: la roba fora dels armaris, les cassoles i els plats per terra al menjador, els llums desmuntats, els sacs de carbó al adís, al costat de la màquina de cosir, els dos miralls arraconats de cara a la paret, els quadres i el calendari sobre la taula. El Quimet havia dormit malament: per una escletxa del finestró mal ajustat, un raig de claror, dret com una espasa, havia entrat a la cambra en fer-se de dia, amb

tot el renou del mercat. Havia somiat que un noi més gran que ell menjava una presa de xocolata i que es tornava negre a poc a poc. La seva mare li havia rentat la cara i l’havia pentinat. Tenia un remolí de cabells rebecs al bell mig del cap que res no podia amansir, un genoll pelat, les ungles bastant fosques, una piga marró al front i les orelles lleugerament en forma de ventall. —Vés a jugar a baix, però sobretot no et moguis de la plaça. Té: quan t’hauràs menjat el pa i la xocolata, puja a beure la llet. Sigues bon minyó i no et mengis la xocolata sola. Amb els pantalons balders, llargs fins al genoll, fets amb uns pantalons vells del seu pare, i un jersei blau una mica destenyit i una mica just, Quimet sortí al replà de l’escala. Clavà mossegada a la llesca de pa; quan se l’hauria acabada, menjaria la presa de xocolata. Era més bona, sola: dolça i pastosa, s’enganxava a les dents, al paladar; la llengua la desencastava a poc a poc i es convertia en una mena d’aixarop diví. Baixà l’escala lentament, a sotracs, perquè, amb la mà a la barana, només avançava, per prudència, amb un peu. Sortí a fora, es sentí una mica foraster i s’assegué en un graó de l’entrada. La plaça era rodona, no massa gran; hi convergien quatre carrers. Al mig es dreçava el mercat. Tenia quatre portalades, una enfront de cada carrer, i, a cada una, hi havia unes grans cortines de lona ratllada de blanc i de vermell. Quimet mirava. El cel era cobert, descolorit, un cel tardorenc buit d’orenetes. Davant seu, ran de vorera, hi havia un pilot d’escombraries. Tot queixalant el pa amb calma, hi descobrí un ram de flors marcides, un clavell fosc encara fresc, fulles de col i d’enciam, cues de porro i uns quants tomàquets esberlats, plens de llavors blanques i lluents. Li vingueren ganes d’agafar-ne i de posar-les a la capsa de llumins buida que duia a la butxaca; després les plantaria en un test i el posaria al balcó. Però estava tot emmandrit per culpa de la nit mal dormida. El dit gros li anava fent un clot a la presa de xocolata. aven dones atrafegades, carregades amb cistells, que desapareixen mercat endins; del mercat sortia un gran brogit. à una vella tota decidida, amb una berruga a la punta de la barba. Duia un cabàs ple de provisions i gairebé l’hi fregà pel nas. D’una banda del cabàs sortia el cap d’un conill. Quedà embadalit.

Oh, aquelles orelles tan llargues i el morret desficiós i rosat, amb els bigotis llargs per estirar... De la banda oposada a la vella venia un home, vestit de blau, que empenyia un carretó curull de caixes d’aviram. Per entre els barrots de fusta les gallines i els pollastres treien el cap. A la caixa del cim, barrejada amb gallines, una oca blanca, oriental, amb el bec d’un groc esclatant i els ulls negres com agulles de picar, estirava un coll llarguíssim. Si fos meva, pensà Quimet, li lligaria un cordill a la pota i la trauria a ejar. Li diria Avellaneta. S’aixecà i seguí l’home del carretó. L’home es va aturar davant la porta del mercat i començà a descarregar caixes. Plantat al seu davant, Quimet no el perdia de vista. L’home agafà una caixa i entrà al mercat. Quimet, d’esma, el seguí. Li semblava que l’oca s’havia adonat d’ell i que aquells ullets inexpressius el miraven. Dintre el mercat la claror era trista. Sobre els prestatges i els taulells s’amuntegaven unes masses enormes de verdures i fruita. Les venedores parlaven amb els compradors. Era un esclat de vida i de color. Entre un paner de tomàquets vermells, madurs i molsuts, i un de mongetes verdes, fines, hi havia un gran cistell d’albergínies. De les parades del fons venia un perfum complex de flors i de peix. Quimet i l’home del carretó arribaren a la zona on hi havia les parades d’aviram. Penjats en ganxos de ferro, es gronxaven conills morts, pollastres amb les ales dòcilment creuades a l’esquena, perdius bigarrades, oques migpartides amb el ventre ple de greix i la carn sanguinolenta. Tot d’una un esvalot d’ales li féu alçar el cap. Quedà petrificat. Penjades pel coll hi havia cinc gallines de Guinea arrenglerades. La darrera del rengle encara es debatia: les ales, amb uns cops sobtats, intentaven inútilment el vol. Dos senyors alts i corpulents s’havien aturat i miraven. —Al meu país no les maten pas així. La mestressa de la parada, seca i endolada, amb davantal i maneguins blancs, els

llavis prims ben closos, tota absorta per la seva feina, sense esperar que la gallina acabés de morir, despenjà tot el rengle i les tirà sobre el taulell, en una pila on ja n’hi havia una vintena de mortes. Llavors es tragué un cabdell de cordill de la butxaca del davantal, anà cap a una gàbia encara mig plena de gallines i n’agafà una altra que es posà a cridar estridentment. Era d’un gris fosc: tenia les plomes cobertes de pics blancs menudíssims, amb una pinzellada de blancor esclatant a la punta de cada ala. Amb penes i treballs li lligà el coll amb el cordill, estrenyé amb tota la seva força i la penjà. La gallina quedà un moment com sorpresa, immòbil, amb el caparró torçat i els ulls desorbitats. Després esbatanà les ales, amb les potes arronsades contra el ventre, per a un darrer vol mortal. Quimet, amb la presa de xocolata sencera als dits i amb un bocí de pa mig mastegat a la boca, ho mirava sense respirar. La dona tornà a anar cap a la gàbia i en tragué una altra gallina. La bestiola amollà un parrupeig esgarrifat i planyívol. Amb el cordill sobrer que penjava del coll de la que agonitzava i que ja començava a cloure els ulls i a estirar les potes, li lligà el coll i la penjà. La tragèdia es repetí: estabornida de moment, obrí tot d’una les ales a tota amplada, com crucificada, i es debaté amb desesper; amb els dits crispats s’havia agafat al cap de la seva veïna, que es tornava a esvalotar. Com més es debatien més s’estrenyia el cordill, i les plomes del coll eren humides a banda i banda de suor o de sang. Una tercera pujà a fer companyia a les penjades i una quarta i una cinquena. La darrera era d’un gris menys fosc, més blanquinós: tenia el cap més gros, però el coll elegant com les altres. Quedà una estona amb el bec badat i un panteix violent li féu onejar les plomes del pit. Després el bec se li clogué sobtadament i es tornà a obrir amb pausa: al centre, la llengua, fina i punxeguda com un pistil, palpitava indefensa. Aquella trigava molt a morir. Quan Quimet pensava: ja està, tornava a moure les ales; les obria lentament, les batia amb fúria i la brusca ventada feia dansar tot el rengle de penjades. De sobte es posà a cridar: era un últim crit d’auxili als camps, al cel blau, a l’espai inundat de llum i de pò l·l ens, solcat d’ocells. Però les parpelles pujaven segures i darrera aquella cortina mòbil els ulls ja eren vidriosos.

—Sembla mentida que es pugui ser tan criminal —digué una vella que ava, a la seva companya geperuda i apergaminada. Miraven la venedora indignades, com si fos un botxí—. Penjar aquestes pobres bestioles... La venedora féu el sord. Quan les velles desaparegueren, es dirigí als dos senyors que encara miraven: —Són millors, així. Els queda tota la sang dintre. Tranqui l·l ament començà a despenjar la rastellera, disposada a començar-ne una de nova. Aleshores es produí un incident: la pila de guinees mortes de sobre el taulell s’esllavissà i en caigueren moltes a terra. Un gat enorme, llustrós, ejava pels voltants de la parada, atent i ple de cautela. No devia fer gaire goig a la venedora, perquè tota esverada, exclamà: —Tu, vailet, ajuda’m a collir-les. De pressa! Com si l’haguessin fascinat, Quimet deixà el pa i la xocolata a la punta del taulell i, groc com la cera, amb els ulls rodons i les cames tremolant començà a collir aquells coixins de ploma calenta, tan flonjos. Les agafava d’una a una, els ava les mans per sota el ventre i les enlairava fins al taulell. Evitava el e dels caps menuts que brandaven al capdavall del coll flexible. Tenia un pes al pit, com si el sofriment de totes aquelles bestioles mortes li oprimís els pulmons i no el deixés respirar. Pensar que un d’aquells cossos morts podia posar-se a esvoletegar tot d’una, que les ales podien batre-li la cara, li perlejava el front de suor. —Gràcies, nen. Té, pel treball. La venedora li donà una poma, però ell no la prengué. Agafà el pa i la xocolata i arrencà a córrer. Sortí a fora, travessà el carrer, pujà l’escala de pressa i entrà al pis panteixant. A la cuina trobà la seva mare i se li abraçà a les faldilles. —¿Què tens? ¿Encara no has tastat la xocolata?

Quimet esclatà en sanglots violents. Plorava sorollosament amb la boca oberta i amb els ulls plens d’arrugues de tan tancats. —¿Però què tens? ¿T’han pegat? ¿Què et a? Ell feia que no amb el cap a cada pregunta i no parava de plorar. Abocava tota la pena, tot el dolor emmagatzemat. Un cop la crisi apaivagada, amb el pit encara sotragat per les deixalles dels plors, digué, com si tot d’una s’hagués fet més gran: —Estic més trist...

5 EL MIRALL

El metge va acompanyar-la fins a la porta i li va estrènyer la mà. —Ara, senyora, tot depèn de vostè. Ja li he dit que no és una cosa greu, però pensi que per a un diabètic el règim és més important que no pas els remeis o, almenys, tan important com els remeis. Com que no sabia què dir, somrigué i començà a baixar l’escala. Tenia les mans i els peus gelats: el front li bullia. Al carrer, una claror tota aflamada d’estiu l’enlluernà. Els vestits vaporosos de les noies, els tramvies grocs, els automòbils enxarolats, les frondes verdes dels arbres, feien un tumult de vida ardent, però com irreal, dintre la claror implacable. Es sentia feble. Totes aquelles formes movedisses tenien una punta d’excés en els colors que la marejava una mica. «Gluten, gluten...». Dit en veu baixa, aquell mot semblava que li omplís la boca d’una pasta amorfa, sense sabor. S’aturà davant l’aparador d’una joieria. Damunt dels prestatges esglaonats, folrats de vellut violeta, els brillants dels anells i de les agulles de pit llençaven uns reflexos glaçats. Al mig hi havia un ocell d’or amb les ales incrustades de

robins i els ulls de maragdes. «A la meva època —pensà— eren moda els diamants». I continuà: «He anat sembrant per França totes les meves joies de jove, les que m’havia regalat el meu marit. ¿Què hauria dit si no s’hagués mort? Ni ho puc imaginar... els morts fan por perquè estan quiets... Les coses que jo m’enduré amb mi!, quieta, quieta...». Anava mirant les joies d’una a una i feia un esforç per oblidar la mala estona ada a casa del metge. Mentre li prenia la tensió de la sang havia suat d’angúnia. El braçalet fred, de cautxú, voltant el braç amb la pell d’una blancor malaltissa, l’agulla que osci l·l ava... Es palpà l’agulla del pit: no recordava si se l’havia tornada a posar quan s’havia vestit. El vidre de l’aparador reflectí la mà: una mà llarga, solcada de venes fosques, amb els dits deformats a les juntures, lenta com una bèstia malalta. Dues noies es van aturar al seu costat. —La que m’agrada més és aquella, veus? Allà darrera. La que té set brillants de rengle. —¿Vols dir? Les veus la tragueren de la seva somnolència. S’havia arribat a familiaritzar amb el francès, però encara se li escapava alguna paraula. Hi havia dies que això la feia posar furiosa i aleshores deia que tornaria a Barcelona sola, encara que fos a peu. «¿Què faig plantada aquí?», pensà. Quan anava a travessar el carrer, un senyor, amb barret de palla, li agafà el braç. L’acompanyà fins a la vorera. —Gràcies. Moltes gràcies... Tots aquests cotxes, a la meva edat, fan una mica de por...

La plaça Gambetta era plena de gent i les terrasses dels cafès estaven atapeïdes. L’aire era tebi tot i que el sol encara cremava. S’aturà al mig de la plaça sota d’un magnolier. Hi havia senyores assegudes a l’ombra: feien mitja o enraonaven plàcidament, mentre les criatures corrien i cridaven. De les magnòlies obertes, voltades d’abelles, li arribava una olor àcida. Es va treure el mocador de la bossa, brodada de granets, i s’eixugà l’ull esquerre curosament.

«Això sol ar a les persones que han estat massa felices», li havia dit el seu oculista feia molts anys, tot somrient. «Les llàgrimes han de sortir d’una manera o altra». Res no havia pogut aturar aquella mica de plor involuntari que, de tant en tant, li humitejava els ulls. Caminava a poc a poc, petita i corbada. El sol li feia brillar l’abric d’otoman d’un color negre verdós, usat als colzes i sota els braços. Una mica d’aire li portava, encara, atenuat per la distància, una mica de perfum de magnòlia amb una carícia lleugera, com de dits enfebrats. Quan arribà davant de l’Abella d’Or, va dubtar una mica i entrà. Una olor densa de pasta de full i de crema li omplí la boca de saliva. Les galtes se li havien rosat, obria i tancava una mà amb cert desfici, inconscientment. Davant seu tenia una estesa de safates plenes de pastissos: n’hi havia de daurats, flonjos, lleugers, que es devien fondre a la boca. N’hi havia de feixucs, grassos, regalimosos de licor, coberts d’una crosta de caramel lluent com vidre. —¿I vostè, senyora? —Mig quilo de galetes. La dependenta li va somriure i agafà una paperina grossa. Mentre la hi omplia, anava estudiant les safates. —¿De vainilla també? —Sí. I barquets d’aquells d’allà baix. Aquells de les cireretes: només dos d’aquells. Me’ls menjaré aquí mateix. Carrer Judaïque amunt, pel cantó de l’ombra, se sentia la boca dolça i una dent començà a fer-li mal. Duia la paperina de les galetes i una paperina de caramels a dintre la bossa. Elena, la seva jove, cosia asseguda vora la reixa del jardí. —¿Què li ha dit el metge? —¿El metge? ¿Quin metge? Un tros enllà el seu nét furgava la terra vora una mata de clavells. Quan va sentir la veu de l’àvia, es va girar:

—Àvia, vingui! Miri com planto gira-sols! —Ja vaig dir al noi que no li compréssiu el càvec. Ens destrossarà tot el jardí. Elena aixecà el cap de la feina. —No tingui por, ja el vigilo... ¿No havia dit que aniria a casa el metge? Mentí perquè la molestava l’interès de la seva jove. —Hi aniré un altre dia. Amb aquest bon temps m’he estimat més anar a eig. ¿Què vols que em digui el metge? —Va estrènyer la bossa amb un reflex irritat: hi sentí pesar les galetes—. ¿Què vols que em digui el metge? S’apropà al nét i el mirà una estona com cavava. —Au, planta, planta... Tenia ganes d’estar sola, de reposar. La cambra era el seu món, ple de secrets, de retrats de persones que ni el seu fill ni la jove no coneixien. Quan hi entrà, el mirall de l’armari reflectia el jardí verd, misteriós, a penes visible darrera les ballestes de la persiana tirada, com un paisatge de somni. Va tancar la porta, es va treure l’abric i s’assegué vora de la finestra, a la butaca de vímet. Es descalçà penosament. Per arribar-se als peus, uns peus ossuts amb la mica de carn justa per cobrir les arestes dels tendons, havia de fer un esforç infinit. Deixà les sabates al costat de la butaca, estirà les cames, va fer moure els dits dels peus i pensà en les galetes. «Que vagin a eig els metges i els seus règims...». Començà a menjar-se-les a poc a poc perquè li duressin més estona dintre de la boca. Amb la llengua treia la pasta que se li enganxava entre els queixals. L’estómac li començà a pesar, com si se li hi hagués anat insta l·l ant una bola de guix, i les parpelles se li cloïen. Agafà el mirall de mà, un record del seu casament, l’obsequi del padrí de boda. El marc era d’argent repussat: unes fulles de llorer entrecreuades amb cintes. Va veure un rostre de sexagenària, una mica congestionat, amb la pell molt fina cosida d’arrugues com una poma, amb dues bosses blaves i flonges sota dels ulls. Es tirà una parpella avall. A dintre, la carn era humida: d’un color de rosa molt pà

l·l id al centre, més pujat a les vores; amb el glòbul blanc estriat de venes roges... «Té els ulls verds i els cabells negres... Per fer-te fer una bogeria...». Ho havia dit un dels seus pretendents a Roger, quan Roger encara no la coneixia. «Cabells negres...». Dintre del mirall hi havia uns cabells blancs, esgrogueïts i escassos, estirats damunt del front ratllat d’arrugues. Sense deixar el mirall, amb la mà esquerra agafà una altra galeta. «¿Per què no vol ballar amb mi?».

Aquell dia Roger no ballava. Parlava amb un senyor vell, dret al peu d’una finestra del saló. Li va semblar que estava inquiet; mirava algú que ella, des d’on era, no podia veure. Per entre les espatlles de les parelles que ballaven, de tant en tant, veia la gardènia que ell duia a la solapa. —¿Per què no vol ballar amb mi? Jaume Mas, el seu marit, havia entrat dins la seva vida així: tímidament, mentre ella mirava Roger i pensava en aquella tarda i tenia unes ganes terribles de cridar. Havia entrat a la seva vida una mica massa tard, però en el precís moment en què ella naufragava. «¿Està cansada?». Ella mirava el ventall, les barnilles de nacre, la borla de seda. S’havia fet fer un vestit malva amb un pom de lilàs a la cintura. Se l’havia fet fer pensant en els mots de Roger: «Ens hem començat a estimar sota el signe dels lilàs». N’hi havia un massís en el parc i branques i branques en els gerros de la cambra. Aquella tarda. «Si Roger s’apropés veuria el paisatge que hi ha en el ventall, tendre, tendre, verd poma, amb un cel de color de préssec». Però no vingué i em penso que ni em va veure i jo tenia ganes de cridar. —¿No vol ballar? Em va fer pena, una pena sobtada, com si tot d’una m’haguessin ensenyat un condemnat. ¿Va ser tot mirant Roger que vaig triar-lo per víctima? Havia at tot just un mes. L’home que tancava el parc ens havia renyat perquè l’havíem fet esperar. Començaven a encendre els llums del carrer i plovisquejava. Damunt la sorra, prop del banc on havíem estat asseguts, jo havia escrit «Roger» amb la punta del paraigua, i la pluja petita després devia haver esborrat el nom a poc a poc.

Era trist aquell vals. Trist com la claror de la tarda quan sortíem del parc... va ar Àgata ballant, amb les espatlles nues. Àgata. El seu vestit era blanc com les fulles de les margarides i duia un collar de robins lluents com gotes de sang fresca. Amants. Àgata i Roger amants. Feia pocs dies que m’ho havien dit... Amants de sempre. Roger i Àgata. Roger. Quan jo escrivia Roger damunt la sorra. I amants ell i jo aquella tarda. La primera, l’última tarda. Van quedar unes quantes gotes de sang damunt del llençol blanc. Vermella com els robins del collar d’Àgata. Tornava a sentir la veu de Roger quan amb l’última abraçada va preguntar-me: «¿No et trobes bé?». Tot tan lluny. Els petons, la sang, el perfum dels lilàs. Em vaig trobar al mig del saló, ballant: prop de la meva cara una cara sense expressió i les galtes una mica massa rodones del qui després fou el meu marit.

—Agafa la regadora petita i ajuda’m a regar. —¿Regarem els gira-sols, també? Al jardí la seva jove devia haver tancat la reixa amb clau i ja devia regar els geranis sota la finestra del menjador, com cada tarda. Després regaria els crisantems que ja començaven a tenir els brots alts. Sospirà, va fer girar el mirall cap a un costat. Havia tingut les orelles petites, nacrades, els lòbuls lleument rosa. En tenia un d’esquinçat. Quan criava el seu fill —havia volgut que es digués Roger— duia unes arracades llargues de maragda i diamants. Amb una mà petita, d’infant que tot just comença a caminar, li agafava els llavis; amb els dits estrenyia fort. A vegades la mà semblava que volgués agafar l’aire. Un dia li estirà l’arracada furiosament. Amb l’arracada a la mà anava xuclant el pit esquitxat de sang. El dia que es va casar, a l’altar hi havia lilàs blancs, com si fossin lilàs d’un altre món: d’un món de morts. Tenia por. I li vingueren ganes de fugir.

...m’enfonsava. M’enfonsava en un pou negre; dues mans invisibles m’agafaven el cap i m’estiraven avall, avall, i enrera. «¿Recordes quan ens vam conèixer? Vaig dir-te: “¿Vol ballar amb mi?”». És un record que m’omplirà tota la vida. Quan va abraçar-me em va dir: «Digues el meu nom, digues el meu nom...». Jo

pensava: «Roger». No vaig dir-ho, només vaig pensar-ho, però el meu marit va apartar-se. No vaig entendre què va dir. Mai no he pogut saber què va dir. Vaig endevinar que es vestia i vaig sentir el cop de porta del carrer i els seus os que s’allunyaven sobre l’empedrat. Ni estava trista ni tenia ganes de plorar. Semblava que m’haguessin convertit en una pedra. Vaig ar-me la mà pel ventre. El fill de Roger viuria i li podria donar un nom. Em vaig despertar que encara era fosc. Algú plorava al meu costat. Sentia olor de nit i de vent. Havia tornat. Sentir sofrir em calmava. Plorava amb el cap prop de la meva espatlla, era dels seus cabells que em venia l’olor de vent i de nit. A la pell sentia el seu respir cremant, tallat pels sanglots. Dintre del meu ventre hi havia un altre respir que em cremava. Totes les gotes de sang s’ajuntaven, es feien carn. Jo estava quieta i mirava l’ombra que encara quedava en els racons de la cambra i que l’alba anava devorant. Dintre meu hi havia un monstre: una bola sense peus i sense mans. En semblà que el meu ventre es movia, que les mans es formaven mentre jo mirava i empenyien per sortir. Un doll amarg i agre em pujà fins a la boca. Ell plorava i jo vaig adormir-me. ...sota dels gerros plens de lilàs hi havia tot d’estrelles morades, tot de flors petites que havien caigut. Roger es vestia. Al costat esquerre de la camisa duia les seves inicials brodades: una R. i una G. Jo també havia de vestir-me, però trigava com si tingués por que el gest més insignificant hauria de trencar aquell cristall de felicitat trista i fràgil. Com si la meva desesma pogués fer durar aquella tarda anys i anys. Quan vam sortir al carrer ens vam aturar sota d’un fanal, ens vam donar la mà, com si només fóssim amics, i ens vam dir adéu... I havíem baixat l’escala aturant-nos a cada graó per besar-nos. Quan vaig quedar sola vaig pensar: «No ens veurem mai més com avui». Vaig mirar al meu voltant per poder tenir alguna cosa meva: la claror del fanal, el cel color de violeta, una finestra amb llum. Vaig començar a caminar. Després?... el ball, Àgata, el fill, el meu casament.

Només tenia esma per dir: «No cridis». Anava amunt i avall de la cambra. De tant en tant obria un calaix del tocador i el tancava amb fúria, amb un cop sec i brutal. «¿Per què et vas casar amb mi, per què?». — «No cridis. Tothom et sentirà. No cridis». — «El teu at». — Havia dit «el teu at»; aleshores érem una mica diferents dels d’ara; llibrescos. «Si almenys el teu at fos mort. Però no ho és, ha viscut entre nosaltres. El teu at ha viscut entre nosaltres i ha respirat de dia i de nit com si fos una persona viva. Sempre,

sempre. He arribat a un moment en què per poder viure em cal saber que sóc necessari a algú». ...malalta. Ara sóc vella i estic malalta i la meva joventut... «Per a un diabètic, el règim és més important que els remeis». El que em fa trobar malament no són les galetes, és el sol. He at massa estona pel sol... Aquest mirall ho sap tot. Els meus ulls verds i els meus cabells negres encara són a dins, amagats, però a dins... La primera cosa que van fer va ser apropar-li el mirall als llavis. Aquest mateix mirall. De moment no es va entelar. «Encara el salvarem, n’estic segur». I el metge em mirava com si volgués donar-me ànims, com si per a mi fos una tragèdia que el meu marit s’hagués volgut penjar. També havia sofert, jo, i no m’havia penjat. «Encara el salvarem». Li va quedar una taca morada al coll, una ratlla, que va trigar temps a esborrar-se. Aquella nit el vaig vetllar. Havia triat l’aniversari del nostre casament i jo no li perdonava que l’haguessin salvat. «Aquests darrers temps només et veia amb aquell vestit malva i amb el pom de lilàs del dia que et vaig conèixer, al ball. Em mires com si et fes por... ¿per què t’he de fer por, jo?». — Sí, ¿per què? Ara, sobretot, que ja és com la història d’un altre. El meu fill, el meu marit, Roger. No res. Ningú. He viscut sola. Estic sola. Sola amb tot aquest feix de records morts, que podrien ser meus o no ser-ho, inútils, sòrdids. Seixanta anys i malalta i un fill que no estimo perquè s’assembla a Roger. S’ha anat venent les meves joies per poder viure i m’ha tret del meu país. Estúpid. Calb i estúpid... El vaig vetllar tota la nit, i a la matinada em va demanar un vas d’aigua. Gairebé no podia parlar. Va fer un gest cansat amb la mà. Va beure un glop, em va retenir la mà i em va demanar que el besés: «Per caritat, encara que et faci por». Vaig acostar-m’hi, estàvem sols, tothom dormia. Vaig ajupir-me per besar-lo i quan vaig tenir el seu rostre a la vora vaig escopir-lo; vaig escopir-lo i vaig fugir. Em semblava que ja era mort. Quan va morir, al cap d’uns quants anys, no vaig plorar gens. I deu ser l’única persona que m’ha estimat... A mi no, a l’altra, a la que havia viscut aquí dintre...

Aixecà la mà a poc a poc, amb el mirall. Tenia a tocar el cantell de marbre de la tauleta de nit. Va dubtar un instant. ¿El trencaria? «Sóc tan del meu temps, encara, tan del meu temps!». Abaixà lentament el braç i tirà el mirall sobre el llit. Se sentien os al corredor. Era el seu fill. Devia haver plegat més d’hora. —Elena, ¿saps si la mamà ja ha anat a casa del metge? El metge, el metge. Ja tenien tema per a l’hora de sopar.

Recollí les engrunes de galeta que li havien caigut a la falda, obrí la persiana i les llençà al jardí.

6 FELICITAT

Ahir a la nit, abans d’adormir-se, s’havia adonat que l’hivern s’acabava. «Prou fred», pensà, i s’estirà entre els llençols. Com si vinguessin d’un món més límpid, les remors de la nit li arribaven netes, restituïdes a la seva puresa original. El tic-tac del rellotge, gairebé imperceptible de dia, omplia la cambra d’una palpitació enervant i la feia pensar en un rellotge de país de gegants. Uns os damunt l’empedrat li semblaven els os d’un assassí o d’un foll escapat d’algun manicomi i li feien batre el cor i els polsos. El rosec d’un corc devia ser l’anunci d’algun perill imminent: potser un mort amic s’esforçava amb aquells cops tossuts a mantenir-la desperta i vigilant. No, no era por: però s’apropà a Jaume amb una mica de basarda i s’arraulí al seu costat. Es sentí protegida i sense pensaments. La claror de la lluna entrava fins als peus del llit barrejada amb la claror de l’arc voltaic del carrer i de tant en tant una glopada d’aire fresc, plena de perfum de nit, li arribava al rostre: prenia la carícia delitosament i en comparava la frescor amb la frescor del vent d’altres primaveres. Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; aran trens curulls de gent amb els ulls brillants de la i l·l usió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps i que la tardor s’emporta amb una ventada forta i tres ruixats violents. En plena nit, ajaguda i desperta, sentia tot el plaer d’haver deixat l’hivern enrera. Aixecà el braç i mogué la mà: un dring de metall la féu somriure. S’estirà voluptuosament. A la claror d’arc voltaic i de lluna, el braçalet brillava. Era seu des d’aquella tarda i el veia lluir sobre la pell com si en formés part. Tornà a ferlo dringar. En volia tres. Tots iguals. Tres cadenes per portar sempre juntes. —¿Que no dorms?

—Aviat. Si aquell noi pogués saber com l’estimava! Per tot. Perquè era tan bo, perquè sabia abraçar-la tendrament com si tingués por de trencar-la, amb més amor en el cor que en els ulls, i això que ella sabia si n’hi havia d’amor en els seus ulls. Perquè només vivia per ella, com ella havia viscut per un gat quan era molt petita: amb desfici. Sofria perquè tenia por que el gat sofrís. Anava a trobar la seva mare plena d’inquietud i amb els ulls tràgics: «S’ha begut la llet; deu tenir més gana. S’ha embolicat el coll amb el cabdell: s’escanyarà...; es baralla amb el serrell de la cortina i quan sent os s’atura o fa el distret, però s’espanta molt i el cor li bat de pressa...». Li vingueren ganes de besar-lo, de no deixar-lo dormir, de fer-lo rondinar fins que tingués tantes ganes de petons com ella tenia. Però la nit era alta i l’aire dolç i el braçalet brillava... A poc a poc perdé consciència i es va adormir.

Però ara, al matí, es sentia ben desgraciada. De la cambra de bany li arribava la remor de l’aigua. L’aixeta del lavabo devia estar completament oberta; sentí el «crec» inconfusible que feia la màquina d’afaitar quan ell la deixava sobre el prestatge de vidre; el de l’ampolla de la colònia. Cada remor li duia, precís, l’exactitud d’un gest d’ell. Incòmodament ajaguda bocaterrosa, amb els colzes sobre el llit i les mans obertes contra les galtes, comptava els arrondissements en una guia de París. Un, dos, tres... La remor de l’aigua la distreia i la feia descomptar. Només en trobava dinou. ¿On s’equivocava? Començava per l’illa SaintLouis i anava voltant. Quatre, cinc, sis... Els colors tendres calmaven la seva ira. Els blaus, els rosats, els malves, les taques verdes dels parcs li feien imaginar acabaments d’estiu quan cada arbre es desfà en ors i coures. Però el doll d’aigua a la cambra del costat, aquella remor que altres dies era com un recer de felicitat estival per al seu cor amb reminiscències de rius amples i ocells de vol baix reflectits, de cales blanques amb algues damunt la sorra, avui l’omplia de melangia. És clar que era ridícul preocupar-se —i deia preocupar-se per evitar un mot més fort i per culpa del mot crear cercles i cercles de rancúnia— per un matí sense petons. Però els primers petons matinals havien estat sempre tan estimats... Tenien gust de son, com si la son esvaïda tornés pels llavis d’ell i anés cap als

ulls que es cloïen i volien tornar-se a adormir. Aquells petons fets tot jugant ho valien tot. Un, dos, tres, quatre, cinc... Illa Saint-Louis, Châtelet, carrer Montyon... disset, divuit...

Ara la dutxa. Era com si el veiés a sota, tot just començada la pluja, amb els ulls clucs i cercant a les palpentes la tovallola que deixava en un cantell de la banyera. Quan la trobava, mantenia el braç estirat perquè no es mullés i deixava ar cinc minuts. Extravagàncies. Com la de menjar caramels quan prenia el bany complet, el cos en remull i la boca plena de dolçor. S’ha acabat, pensà. L’amor s’acaba. I s’acaba així, quietament. Com més tranquil l’imaginava sota la dutxa més creixia la seva ira. El deixaria. Ja es veia fent les maletes. I els detalls tenien tanta realitat, la seva imaginació els evocava tan vius, que gairebé sentia a les puntes dels dits la flonjor de la roba sedosa que desava recançosament, després de plegar-la, a la maleta massa petita perquè hi cabés tot. Oh, sí!, marxaria. Es veia al llindar. Sortiria de casa a punta de dia; baixaria l’escala sense fer soroll, gairebé de puntetes. Però ell la sentiria. No l’haurien despertat els os lleus, sinó una sensació misteriosa de soledat. Baixaria al seu darrera com un boig, li agafaria el braç quan ja hauria arribat al primer pis. El diàleg seria breu, amb silencis més eloqüents que les paraules. —Et deixo —li diria en veu baixa. —¿Què dius? —preguntaria atònit. ¿Podria deixar tanta tendresa? La miraria tristíssim: tants mots, tants carrers de París, tants acabaments de tarda, quan l’amor tot just el somiaven... No comptava, ara. Mirava el mapa. Davant de cada edifici important ell li havia dit: «T’estimo». Li havia dit «t’estimo» quan travessaven un carrer, asseguts a la terrassa d’un cafè, sota cada arbre de les Tulleries. Escrivia «t’estimo» en un bocí de paper i d’amagat l’hi posava a la mà, fet una boleta, quan ella menys hi pensava. Escrivia «t’estimo» sobre un trosset de fusta que arrencava a la capsa de llumins, en un vidre entelat de l’autobús. Li deia «t’estimo», així, amb una gran joia, com si no esperés res més, com si la felicitat fos només poder dir «t’estimo». Aquí on ara els seus ulls s’aturaven, a la punta de l’illa —l’aigua i el cel eren blaus, tendrament blaus l’horitzó i el riu—, també li havia dit

«t’estimo». Veia la plaça de la Concòrdia un vespre de pluja. L’asfalt lluent reflectia els llums i a terra, de cada llum, naixia un riu de claror. Veia avançar, com si mirés d’un terrat estant, un paraigua. A cada punta de barnilla una gota d’aigua i al voltant del paraigua minúscul, París: les teulades, les xemeneies, les filagarses de boira, els carrers profunds, els ponts sobre l’aigua llisa. El mal temps havia desat dintre les cases totes les senyores que fan mitja pels parcs al costat dels infants més rossos i havia deixat al carrer els que s’estimen i les roses i les tulipes dels jardins. Els havia deixats a ells dos sota del paraigua, amb els seus «t’estimo», ja recíprocs, i una gran nostàlgia d’amor. Ella li diria, encara en el replà del primer pis: «Si ja no ens estimem, ¿per què vols que em quedi?». Ho diria en plural, no perquè fos la veritat, sinó per fer irrevocable la seva decisió als ulls d’ell i obligar-lo a creure que no hi havia remei. Al carrer trobaria la pluja. No la pluja dels enamorats, sinó la dels qui la vida fa tristos a cops d’amarguesa, la que duu fang i fred, la pluja bruta que fa rondinar els pobres perquè els vestits i les sabates es fan malbé i fa estar malalts els nens que es mullen els peus quan van a l’escola. Pujaria al tren sense esma. Un tren amb els vidres bruts, amb milers de gotes acarrerades en regalims. Després seguiria el soroll de les rodes i el xiulet estrident. Fi. Una altra vida començaria. Hauria d’atacar-la sense enyorament, amb molta força de voluntat. Dir: «avui començo a viure, darrera meu no hi ha res». ¿Com l’acolliria la seva germana? ¿I el seu cunyat? Trobaria Gògol, gros, feixuc, amb el pelatge blanc, brut; amb els ulls sense vida, maculats de taques roges. El seu cunyat l’havia batejat a l’època de la seva ió per la literatura russa, ió que els mots creuats havien substituït. L’havia descobert cargolat com un rebuig ran d’un marge. Apiadat l’havia pujat en el seu Ford i no s’havia adonat que era cec fins al cap d’una estona de tenir-lo a casa. Marta rondinà. Un gos cec, ¿de què serviria? Però feia tanta pena llençarlo... Caminava a poc a poc, amb el cap cot, i topava amb els mobles. Quan, ajagut en un racó o al mig d’una cambra, algú s’apropava, alçava el cap com si mirés el cel. Se’l quedaren. Però deprimia veure’l. «Bon dia, Teresa», diria la seva germana en veure-la; «com sempre, sense avisar. Pere, hi ha Teresa, deixa els mots creuats i vine...». Tot serien alegrois. Ella sentiria una gran soledat; la casa fora poble, amb la marquesina sense vidres — no que s’haguessin trencat, sinó que mai no havien estat posats—, li semblaria sòrdida. Les parets eren plenes de dibuixos que Pere havia fet a estones

perdudes, uns dibuixos surrealistes abominables que feien rodar el cap. «Quina sorpresa, cunyada!». Vint anys de burocràcia no li havien fet perdre vivacitat en el parlar, ni la frescor de la rialla, però en els ulls hi havia tristesa i cobejança: era la mirada d’un que s’ofega sense veu ja per demanar auxili.

Se li entelaren els ulls. Ja no veia els colors del mapa, tan tendres. A la cambra de bany, ara, hi havia un gran silenci. Es devia posar la corbata, es devia pentinar. Aviat vindria. De pressa, de pressa, pensà: poder fer recular el temps, tornar enrera. Tornar a la caseta vora el mar de l’any at. El cel, l’aigua, les palmeres, el foc vermell del sol, reflectit en els vidres del balcó a la posta. Un llessamí florit arrapat al balcó. I els núvols, les onades, el vent que tanca les finestres amb violència... Tot era dintre del cor. Un esclat de sanglots i sospirs sotragà el llit. Plorava desesperadament com si un riu de llàgrimes s’empenyés per sortir-li pels ulls. Com més s’esforçava per contenir-se més acerb es feia el dolor. «Teresa, ¿què tens?». Ell estava al seu costat sorprès i indecís. Oh, poder aturar aquell plor, dominar-se... Però la seva veu excità una altra crisi de llàgrimes. S’assegué al llit, ben prop d’ella, li voltà l’espatlla amb el braç i li besà els cabells. No sabia què dir, ni comprenia. Tornava a tenir-lo. El tenia al seu costat amb tot el que hi havia en el mapa i més encara. Molt més del que es pot dir; l’olor que feia d’aigua era la pluja sobre el paraigua, sobre el riu llis i esgarrifat, les gotes irisades a les puntes de les fulles, les gotes amagades entre les fulles de les roses. Les roses no les bevien, aquelles gotes irisades, secretes. Les guardaven com ella els petons, gelosament. ¿Podia dir-li la veritat? Ara que el tenia a la vora amb el rostre ple d’angoixa, tot decantat cap a ella, donat a ella tan absolutament, el drama muntat en mitja hora se li desfeia com neu al foc. «¿No vols dir què tens?». Li apartava suaument els cabells dels polsos i la besava. No podia dir res, sentia un gran repòs. Ell llençà el mapa a terra, l’abraçà com hauria abraçat una criatura. Ell, pensà, l’estimava de debò i mai no hauria pogut pensar les coses absurdes que ella a vegades pensava. Havien fet tant camí junts! Eren un de sol enmig de tota la gent. I aquella noia plena d’ira, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales d’amagat i precipitadament, es fonia. Se l’enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no

deixar-ne res. Arraulida hi havia una noia sense espines, sense exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tirànicament l’empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa.

7 TARDA AL CINEMA

Diumenge, 2 de juny. — Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que s’havia perdut i sense fil no podia acabar l’smok. I la mare anava rondinant: —No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare— per acabar-me de fer posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s’anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l’ampolla del vi. A l’últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l’smok. Però encara m’havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar una mica en en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n’ha anat de dret cap al pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: —En Figueres diu que més val que no omplim cap fitxa: ja m’ho pensava jo que l’havien ensarronat—. El pare ha obert un ull, l’ha tornat a tancar de seguida i s’ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l’estona ni m’ha mirat. A l’últim m’ha dit: —Anem, Caterina—. I m’ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit: —Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat—. Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d’una em deixà anar el braç. Oh, de seguida me n’he adonat del que ava: per la nostra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí, broma. Però m’ha deixat anar. Ella ha at tibada, sense ni mirar-nos. Jo li he dit: —En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa —. (Ara m’adono que he escrit tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em

deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com que això només ho escric per mi és igual.) Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l’estimo i m’agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m’agrada més quan els porta una mica llargs i sembla el Tarzan, de perfil. Jo ja ho sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà pas fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó. Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i després tot de bicicletes i després quatre o cinc senyors asseguts al voltant d’una taula i aleshores ell s’ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s’ha girat i han anat discutint fins a l’acabament. Després han fet una pe l·l ícula de ninots que no m’ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d’Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges Nylon i ell li ha contestat que la setmana entrant en tindrà perquè anirà a le Havre. Jo pateixo molt quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l’agafaran i que li posaran manilles. Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pe l·l ícula sí que s’estimaven. Ja ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afusellaven tots dos. A les pe l·l ícules sempre és molt bonic perquè si els que s’estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot

anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m’ha posat el braç sobre l’espatlla i ja no hem estat més enrabiats. Jo li he dit: —No vagis a le Havre aquesta setmana—. I una senyora de darrera ha fet: —Pst—. Ara he llegit tot això que acabo d’escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em a igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m’adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m’estima i jo crec que sí que m’estima encara que sembli que només pensa a comprar i vendre porqueries. Però encara no és ben bé això el que jo voldria dir. El que voldria saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta. Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre em diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però, mira...

8 UN HOME SOL

Pujà els quatre graons de marbre, decidit. Sota la marquesina es tragué una clau de la butxaca dels pantalons i obrí la porta. Abans d’entrar donà un cop d’ull ràpid darrera seu. El jardí era gran, inculte: les herbes, altes i espesses, l’envaïen tot; els arbres eren frondosos. Una tanca de fusta coberta d’heures voltava el jardí i aïllava la casa, que semblava protegida per tot aquell món vegetal. I pel silenci. Al costat, separat del jardí per una riera, s’estenia un bosc. «A dues es», calculà. Entrà a la casa i tancà la porta. El vestíbul a penes era aclarit per la mica de llum que travessava les ballestes de les persianes i que zebrava el parquet brut. Se sentia olor de resclosit, una barreja de pols i d’humitat. Entrà a la cambra de l’esquerra, l’única cambra moblada de tota la casa. Damunt una taula de fusta blanca hi havia una màquina d’escriure

amb la funda posada, un telèfon, tres vasos i una pila de diaris vells. En un racó, esbiaixat, un sofà, amb la tapisseria d’un blau descolorit tacada, foradada del centre per una molla, semblava el darrer vestigi d’una saleta provinciana. Les cadires feien joc amb la taula, però a cada banda de l’escalfapanxes ple de cendra dues grans butaques noves i luxoses contrastaven violentament amb la sordidesa de la resta del mobiliari. Tossí amb una tos seca, profunda, que el sacsejà tot i el deixà una estona panteixant; anà cap a un petit armari de paret i en tragué una ampolla. «Buida», sospirà. Hauria de baixar a la cava i no en tenia gaires ganes. Sabia que, amb una part de l’última arrambada, hi havien deixat una caixa d’ampolles de vermut. No el temptava gens. Hauria preferit un glop de conyac de l’ampolla buida. Però no podia escollir. «Faré l’aperitiu», pensà i somrigué. «El conyac per després». Com que havia arribat d’hora li sobrava temps. Dubtà un moment, s’apropà a la taula i cargolà la bombeta que hi penjava damunt. Un doll de claror projectat pel pàmpol de cartó verd caigué sobre la superfície de fusta, coberta de pols, i la penombra, expulsada del centre de la cambra, s’espessí pels racons. Es tragué el revòlver de la butxaca i féu giravoltar el cilindre. Tenia les mans humides i havia entelat, com sempre, tot el níquel de l’arma. Amb el mocador del pit l’eixugà i la deixà sobre un diari, amb molt de compte, com si fos de porcellana i es pogués trencar. Un altre atac de tos li féu doblegar el cos. Congestionat, respirant amb curtes alenades profundes, anà cap al mirall de l’escalfapanxes. Era un mirall conste l·l at de taques d’humitat que anaven devorant tot el mini. Al fons, una mica vagues, les seves faccions agudes, els llavis prims, els ulls enfonsats sota les celles poblades, el nas aquilí una mica desviat amb les aletes mòbils, la cicatriu profunda del pòmul, les galtes begudes, feien un conjunt una mica inquietant, malaltís, d’indecisió i de duresa. «Un acte —pensà—, he vingut a realitzar un acte». Un sorollet a la persiana el féu girar en rodó. Anà de puntetes fins a la taula, apagà el llum i agafà el revòlver. Per entre les ballestes veié un ocell a l’ampit de la finestra, gros com un merlot, d’un color grisenc. «Nervis, massa nervis», pensà. L’ocell posà el cap sota l’ala i de tant en tant el treia i amb el bec resseguia una ploma. «Liquida paràsits, com jo». Amb la punta dels dits picà la persiana i l’ocell fugí amb un gran avalot d’ales. La set el turmentava: tenia un gust estrany a la boca, com de coure, i la llengua i

el paladar pastosos. Mirà l’hora; encara en tenia per una bona estona. El dia, que s’havia alçat diàfan, començava a minvar. Podia veure com les ombres engolien quietament els arbres, les plantes; tot es feia imprecís sota d’un cel molt pà l·l id guarnit amb la primera estrella. Gairebé a les palpentes anà a la cuina. Recordava que la llanterna per baixar a la cava la deixaven sempre damunt dels fogons. Es baixava a la cava per una trapa que hi havia al capdavall del adís, davant mateix de la porta de la cuina: quan era oberta, la portella quedava gairebé vertical, lleugerament arrepenjada a la paret. Encengué la llanterna, aixecà la portella i començà a baixar d’esquena. Amb la mà lliure s’agafava a cada graó i a mida que entrava dins la fosca la claror de la llanterna es feia més potent i la fortor d’humitat, tèbia i repulsiva com l’alè d’un malalt, s’accentuava. Un cop a baix resseguí els quatre racons amb el raig de llum. Contra la paret del fons destacaven uns embalums enormes, embolicats amb saca, ben lligats i precintats. «Que bèsties de deixar el tabac aquí!». Hauria valgut més pujar-lo al pis; almenys era una mica més sec. Demà mateix el faria traslladar. Moltes coses anirien millor quan ell manaria. à la mà per la paret i li quedà bruta d’una polsina molt blanca i molla. Per l’espirall ran de sostre, que venia a l’alçada del jardí, els dies de pluja, segurament, entrava aigua a la cava. Es veien uns brins d’herba, i un tou de fulles podrides, arraconades pel vent, obstruïa un cantó de la reixa. La caixa d’ampolles de vermut era al peu dels embalums al costat d’una capsa de galetes coberta de cagallons de rata. D’esma els espolsà amb un cop de mà. Agafà una escarpra i un martell i, fent alçaprem, aixecà la tapa de la caixa l’espai just per poder treure una ampolla. Un cop sec retrunyí al seu damunt i el deixà uns segons immòbil. «La portella». El cor li batia de pressa. Amb l’ampolla sota el braç pujà l’escala. En efecte, la portella havia caigut; deixà l’ampolla en un graó i tornà a alçar-la. Se sentia molt cansat. «D’ací a una temporada prendré un bon repòs; canvi d’ambient, de clima: vida de gran hotel, aire lleuger». Posà la llanterna sobre els fogons; mirà per la finestra de la cuina: la riera, el bosc; una massa negra sobre un turó suau retallat contra una llenca més clara de cel. En sortir al adís un ratolí li fregà els peus i desaparegué sense donar-li temps

de veure per on s’havia esmunyit. S’aturà davant la porta de l’entrada. Era per allí que l’altre aria. Potser el deixaria entrar. Amb prou feines si li diria hola. L’altre, com si el preocupés molt, li diria: «¿Fa gaire que t’esperes?». Ho diria sense mirar-se’l, però allò que de seguida veuria seria l’ampolla. «Posa’m beure». Ell no faria un pas. L’altre repetiria amb la veu tallant: «Posa’m beure». Mentrestant, buscaria maquinalment per les butxaques papers que mai no sabia on havia posat. Com sempre. «T’he citat aquí perquè...». No li donaria temps d’acabar: amb sis bales el brodaria. L’una darrera de l’altra. Mentre s’omplia el vas de vermut rumiava què faria del cadàver. Havia pensat que el podria amagar al bosc. Li desfiguraria la cara, li trauria el vestit i el deixaria nu sota dels arbres. Però ara, damunt del terreny i amb calma, ho considerava arriscat; sobretot li donaria massa feina. Seria molt millor endur-se’l amb el cotxe i estimbar-lo una mica lluny. Se l’imaginava rodolant per un pendís entre un núvol de pols i un ròssec de pedres. «Bo, bastant bo». Assaboria el vermut amb delícia; a cada glop mirava el vas a contrallum. Calia aprofitar totes les engrunes de benestar: de la vida només compten els bons moments. Es à voluptuosament la mà per la corbata: aquella corbata de seda pura, grisa, amb estrelles menudes, vermelles, era una de les seves febleses. Se l’havia posada expressament, s’havia fet enllustrar les sabates a migdia, havia triat un mocador que fes joc amb la corbata i duia la pota de conill capçada d’argent a la butxaca de l’armilla «com per una cita d’amor». Omplí un altre vas de vermut. Fumaria? El fum el faria tossir, però necessitava fumar. Es tragué una petaca daurada, l’obrí i es posà una cigarreta als llavis. Buscà l’encenedor. Abans d’encendre’l estirà el ble curosament, i cargolà el vis de la pedra. Superstició pura: quan tenia un afer massa greu entre mans, si l’encenedor li fallava no podia evitar una lleugera contracció a l’estómac. Era el seu mal signe i prenia totes les precaucions per corregir l’atzar i estalviar-se aquell absurd neguit que li palpava les entranyes com una mà invisible. L’encenedor funcionà. A la segona glopada de fum, arrencà a tossir. El temps se li feia interminable, però per moments hauria volgut aturar-lo. ¿Trigaria molt a arribar? Feia mesos que esperava una ocasió com aquella: no aprofitar-la hauria estat fer l’imbècil. Recordava la veu de l’altre al telèfon: «Vine sol; si no hi sóc a l’hora, espera’m. Potser sortirà alguna cosa imprevista: però tu sigues allà a l’hora». No, decididament no el mataria en entrar. Es pagaria una butaca de primer rengle, no es deixaria perdre ni un sol detall de l’espectacle. Espremeria fins a la darrera gota el plaer de veure’l viure encara un

bocí de vida concedit per un acte gratuït de la seva voluntat. El cor li féu un salt: encara una mica lluny es sentia el motor d’un cotxe. Apagà el llum i per una clariana entre els arbres veia el colze de la carretera, tot blanc sota la celístia. Avançaven dos fars. El cotxe à de llarg. Va respirar. Però les mans li tremolaven. «Si almenys tingués conyac». Mai no n’havia desitjat amb tanta avidesa. Palpà el revòlver per sobre la tela dels pantalons. Ara ja no podia distreure’s massa ni divagar. L’hora s’apropava. L’ocell, com si fos l’únic ocell de tot el jardí, de tant en tant llançava un petit crit estrident ran de persiana. Una foscor absoluta regnava dintre de la cambra. No gosava encendre el llum ni tirar la cortina. El llum podia ser vist des de la carretera i aquella nit no volia testimonis. I si tirava la cortina havia de tancar la finestra abans, i amb la finestra tancada s’arriscava a no sentir el cotxe ni la porta del reixat ni els os damunt la sorra del caminal... Dret ran de finestra amb el cos lleument decantat endavant per l’excés d’atenció, amb els ulls oberts fitant les tenebres, semblava un gat disposat a saltar damunt tot aquell que s’apropés. ¿Per què s’havia de preocupar tant si les mans li tremolaven i per què havien de ser tan molles de suor? Tot d’una es redreçà. Darrera seu, contra la paret, li havia semblat sentir lliscar un cos feixuc. «¿Qui és?». aren uns quants minuts i no sentí res més. «Contesta o disparo». Escoltava amb els sentits tensos, sense respirar. Amb el cor encara paralitzat encengué la bombeta i resseguí la cambra amb els ulls. No res. Decidí deixar el llum encès i tirar la cortina: les anelles en lliscar damunt la barra de metall dringaren amb un so irritant. Amb l’esquena de la mà s’eixugà el llavi superior, tot sembrat de petites gotes de suor freda, es à la mà amb els dits oberts pels cabells i sospirà alleujat. La claror l’asserenà una mica. Automàticament havia encès una cigarreta i es mirà al mirall: la seva imatge li semblà una companyia. Aleshores s’adonà que havia caigut sutge de la xemeneia: damunt de la cendra hi havia una muntanyola de pols negra. «És estrany que la portella s’hagi tancat quan era a baix: ¿i si escorcollés la casa?». Tossí furiosament. Tenia la mà cansada d’estrènyer el revòlver. «Si hi hagués algú ja s’hauria fet veure: ¿per què s’hauria esperat?». Tornà a escoltar. Ara? Havien obert la porta del jardí, n’estava segur. Sortí de la cambra felinament i s’encastà a la vidriera d’entrada. El mataria sense ni obrir-lo. Dispararia quan sentiria la mà en el pom de la porta, així que veuria girar el pom de la porta. Una gota de suor li lliscà galta avall, el cor li percudia el pit rítmicament. No, encara no era ell: una mica de vent potser o un soroll insignificant engrandit per aquella caixa de soledat. Un pensament vingut d’un plec secret de la seva

malfiança i que d’una estona ençà s’havia anat precisant com una nosa començà a turmentar-lo. Ben mirat, ¿per què aquella cita? Era la primera vegada que el feia venir a la casa per parlar-li de coses importants. Començà a ejar-se amunt i avall del adís: de la porta de la cuina a la porta d’entrada. ¿Què volia dir aquella cita? Amb la punta dels dits s’acariciava la cicatriu. Un silenci total que semblava impermeable a qualsevol remor ho cobria tot. Només desitjava una cosa en el món: que el pom de la vidriera girés per poder buidar el revòlver. Ara que, abans de sentir obrir el reixat, sentiria el cotxe. «Idiota. El poden haver deixat lluny per precaució». Potser era el que havia at i en aquell moment tres o quatre homes voltaven la casa. No era del tot inversemblant. «Si no, ¿per què aquella cita?». «Vine sol», li havia dit per telèfon. L’altre, ho sabia per experiència, feia les coses ben fetes. I era el més sagaç de la colla. A vegades l’odi, per més que es disfressi d’indiferència correcta, és visible com un roc en la mà que es prepara a llançar-lo. Ell prou l’havia embolicat de camaraderia una mica tosca, cínica; havia vigilat sempre els seus reflexos, s’havia controlat. Però ¿no s’hauria traït un moment o altre? «Vine sol». Per parlar-hi confidencialment qualsevol racó de bar hauria bastat. Era ell el qui seria suprimit. I sense escrúpols. Havia mancat càndidament de finor. Recordava fets, petits detalls... Havia vist tantes coses d’ençà que treballaven junts! Reveia velles escenes: la baralla amb Schroeter, la supressió del polonès. Ell havia fet desaparèixer el rastre del mort: havia netejat les taques de sang i cremat la roba. Aleshores encara sentia una iració sense límits per l’altre, pel seu coratge, pel seu enginy infernal. A poc a poc l’iració s’havia convertit en gelosia. I la gelosia, després d’aquella terrible disputa després de l’assalt a la joieria de Melun, en odi. Tot s’havia arranjat, però des d’aleshores, l’altre, amb la seva simple presència, sabia fer-lo adonar que era un inferior; ja no calia que el vexés perquè ell es sentís menyspreat. L’odi devia ser recíproc. Es detestaven. Amb la mà lliure s’afluixà la corbata i es descordà el coll de la camisa. S’ofegava. Si entressin per la finestra de la cuina... Podien entrar per la finestra de la cuina, per qualsevol finestra... Els havia d’haver esperats a fora; hauria tingut el camp més lliure. Els havia... era tan evident que no vindria sol!... Era tan clar que s’havia deixat atreure dintre un parany tan poc subtil! Havia de sortir a fora. Allà dins no veia res, no sentia res, no era ningú. Moriria com un idiota. Però abans de sortir havia d’apagar el llum. Si no, els oferiria un blanc tan segur retallat a la porta davant la claror que venia de la cambra que al primer tret el tombarien. Cauria sense ni saber qui havia disparat. Se sentia clavat a terra, incrustat. Calia moure’s. Aspirà profundament i féu un esforç per no pensar, avançà cap a la cambra i

l·l uminada. Havia de fer molts os abans d’arribar al llum. A cada dos o tres s’aturava i escoltava. Estava amarat de suor. Una gota li anà del pols fins al coll. Arribà al llum com un nàufrag i el va apagar. Aquell silenci espès que el voltava era per fer embogir. I mancava el més difícil: sortir a fora. Sortir per la porta evidentment vigilada era arriscat. Sense vaci l·l ar anà cap a la finestra, l’obrí, escrutà l’ombra una estona i saltà amb el revòlver a la mà. La nit era serena i alta: devia haver estat una nit així la primera nit del món. Estigué una estona ajupit contra la paret i escoltà: no gaire lluny d’on era un grill cantava incansablement. Ni un bleix d’aire. A poc a poc es redreçà una mica, travessà rabent l’espai lliure i s’endinsà per entre les herbes altes. La terra flonja cedia lleument sota els seus peus. Avançà com un autòmat fins que trobà un arbre i s’aturà. Amb el cos recalcat a la soca s’eixugà el front: estava desfet. Però es sentia més segur. Els darrers minuts dintre la casa havien estat com un malson i era com si la frescor de la nit comencés a dissipar-lo. Potser la seva imaginació havia bastit una història absurda. No tenia res de concret, de tangible, per creure que havia estat atret en un parany. Pero, ¿és que li calia una prova evident, com als idiotes? ¿No li bastava el seu instint? «En circumstàncies com les meves un error de càlcul, tres minuts de confiança, solen pagar-se amb la pell». Esperaria allí, rera l’arbre. Dominava tot el jardí i la façana de la casa. El risc era petit. Quan l’altre obrís el reixat dispararia. I no podria escapar-se-li fos quina fos la intenció que portés. Damunt seu, entre les branques, l’ocell llançà el seu crit inquietant. Una mica de vent agità les fulles i li dugué una alenada de frescor; la carretera era a tocar. Havia deixat el cotxe una mica enllà de la casa, mig amagat rera un canyissar i un tou d’arbusts. Tan a prop! Si pogués anar-se’n, arrencar-se d’aquell malestar, trobar-se transportat tot d’una dintre una sala amb música i conyac, entremig de gent i claror i converses! Tenia els llavis secs, dolorosos. Si venia sol... ¿Però vindria sol? El vent havia girat i li duia una intensa olor de fonolls, sentí una nàusea sobtada i tossí. La tos li esquinçava el pit, li inflava les venes dels polsos i del coll. El revòlver li caigué a terra. El cercà amb el peu, s’ajupí penosament per collir-lo i se’l posà a la butxaca.

Tremolava. Si volia salvar-se no podia perdre un minut. Anava a jugar-s’ho tot per salvar-ho tot. No sortiria per la reixa del jardí: el cotxe podia arribar d’un moment a l’altre i l’atraparien a la carretera. Ràpidament donà la volta per darrera i es dirigí cap a l’altre costat de la casa. Les herbes hi eren més altes i havia d’apartar-les amb les mans. Quan arribà a la tanca s’agafà als barrots de fusta i amb un salt pujà sobre el mur baix de pedra. Les heures li fregaren el rostre, sentí un coixí de fulles contra el pit. Amb un gran esforç s’hissà fins dalt de la tanca i saltà. Caigué de genolls: s’havia clavat punxes a les mans i es sentia la cara esgarrinxada. Empunyà el revòlver i travessà el camp diagonalment, cap a les canyes. La carretera s’estenia al costat com un riu lletós i mort. Escoltà encara una estona. El cor li palpitava horriblement, com si volgués esclatar-li. Tenia les cames segades. A la mà, el revòlver li tremolava com una fulla. Girà el cap vers la casa i saltà dintre el cotxe. Tancà la portella amb un cop sec. Quan el motor estigué en marxa, respirà. Sortí a la carretera. Sense dubtar ni un instant prengué la direcció contrària: entraria a París fent una volta, no fos cas que el trobés a cinquanta metres. «Demà al matí li faré telefonar per la portera que estic malalt i em quedaré dos o tres dies a casa». Els arbres desfilaven a banda i banda del cotxe a tota velocitat. Semblava que fugissin.

9 EL GELAT ROSA

—Té, ¿quin vols, el groc o el rosa? Havia comprat dos gelats i els hi oferia, perquè triés, amb un aire trist. La dona del carretó es guardà els diners que ell li acabava de donar i ja servia altres clients tot cridant: «Al bon gelat!...». Sempre ava igual: quan s’apropava l’hora de separar-se semblava que li aboquessin una galleda de tristesa al damunt i ja no obria la boca en tota l’estona que els quedava d’estar junts.

Al parc, al costat d’ella, amb tota la tarda estesa davant, amb l’esplendor del sol, sota els arbres remorosos, estava alegre, comunicatiu. La banda de música tocava l’obertura de Lohengrin: l’havien escoltada religiosament agafats de les mans. Els ànecs i una parella de cignes blancs amb els colls erectes lliscaven com si fossin de ce l·l uloide sobre el cristall blau del llac. Els homes, les dones i els infants semblaven figuretes que caminessin i somriguessin mogudes per algun mecanisme preciós dintre un paisatge artificial fet per a homes de debò. Quan el sol declinà s’assegueren en un banc verd a l’ombra humida d’un ti l·l er, i ell, mig tímid mig emocionat, li donà l’anell de promesos: un brillant petit amb un carbó bastant visible. «Jura’m que no te’l trauràs mai més». Per mirarse’l, separà els dits, estirà una mica el braç i féu osci l·l ar la mà. Pensà amb una secreta recança en la seva mà d’una estona abans, sense anell, àgil i lliure. Els ulls se li velaren una mica. Havien sortit del parc i caminaven agafats del braç cap a l’entrada del metro. —Té, pren el rosa. Ella l’agafà i sentí com una defallença a les cames. Feren uns quants os. «Rosa, rosa...». Tot d’una s’estremí i una onada de rubor li pujà fins als cabells. —Ai, el gelat! —L’havia deixat caure expressament per amagar la seva torbació. —¿Vols que te’n compri un altre? —No. «...rosa... rosa... de pressa, que no s’adoni de res... ¿Per què et menges les roses? Ens casarem. Hauré de cremar les cartes. Totes... la del 15 de febrer, també... Si

pogués guardar-la... amb les roses seques... ¿Et menges les roses? En duia un pom a la mà i ell em besava i rèiem i caminàvem. M’agafava per la cintura. Portava el barret decantat, tenia els ulls brillants. Jo menjava una fulla de rosa. Si sempre menges fulles de rosa et tornaràs rosa. A la nit vaig somiar que naixia d’un tronc vell arrapat a la paret i que m’obria a poc a poc en pètals de sang. M’agafà el braç brutalment: Llença les roses, llença-les. Vaig mirar-lo amb els ulls mig closos i anava queixalant la fulla de rosa... Amor meu... Quan vaig pujar l’escala sabia on era, on anava i per què. Un home d’edat va obrir la porta i s’enretirà per deixar-nos ar. No, no feia olor de res, aquella cambra fosca, amb el paravent descolorit i la catifa esfilagarsada. Sòrdid... i trist. No tinguis por. Quan vaig obrir els ulls vaig veure l’americana al respatller de la cadira i la corbata al damunt, verda, amb ratlles vermelles... Sembla que no es recordi que hem d’enviar les violetes. La directora del taller em va renyar l’endemà perquè vaig arribar tard... Enfilava les fulles morades en un filferro. Que fort que m’estrenyia! Tenia un blau al braç, i m’havia hagut de posar una brusa amb mànigues llargues... Quan tornaré ens casarem, deia la primera carta. ¿Encara menges pètals de rosa? Les hauré de cremar totes i la capsa folrada de cretona... Les hauré de cremar... I aquest anell que em fa mal al dit... Fa dos anys que no m’escriu, que no en sé res... casat, mort, potser... I si tornessis, tornaria... Aquell matí que plorava, la portera em va pujar la llet: són coses de la vida... i pots estar ben contenta que no t’hagi deixat un record... Disset cartes, disset cartes esperades amb deliri, malalta de tant esperar... ¿Per què et menges les roses? —¿Què penses? —li preguntà ell mentre baixaven l’escala del metro. —Jo? No res.

10 CARNAVAL

—Taxi! Taxi! Un cotxe particular à davant de la noia sense aturar-se. A la una de la nit, entre els seus dos rengles de jardins, l’avinguda del Tibidabo era deserta. Només

el xalet d’on la noia acabava de sortir tenia les finestres i l·l uminades. A través de les cortines es veien ombres que dansaven. —La parada de taxis és més avall —va dir un minyó que ava. —On? —Al costat mateix de la parada del tramvia. El minyó mirà la noia una mica perplex. Duia una capa ampla, sedosa i lleugera, llarga fins als peus, i una estrella rutilant al front. I careta. El vent, un vent de nit de març, feia moure els plecs de la capa. Els cabells de la noia voleiaven, tots llençats cap a un costat. —I la parada del tramvia, ¿on és? —I pensà: «¿De què deu anar disfressat?». La perruca blanca, amb una cua corbada cap amunt, al clatell, era sorprenent. Les mitges també eren blanques i els pantalons, molt estrets, de setí vermell. El gec era de color neutre i a la cintura li penjaven unes grans tisores de cartó. —¿Vol que l’acompanyi? Jo també vaig avall. —Figurarà que som aigua. —La noia esclatà a riure amb un riure molt fresc, encomanadís. Començaren a caminar. El noi avançava tot tímid, una mica separat d’ella i, de tant en tant, mirava a terra l’ombra de l’estrella que ella duia al front. —Demà at —digué la noia tot d’una—, me’n vaig a París. aré quinze dies a la capital i, després, cap a Niça... —Ah... Com que no sabia què dir, se la mirà amb els ulls ben oberts decidit a donar a la seva mirada un aire de sorpresa inte l·l igent, irativa.

Però la noia ja devia pensar en una altra cosa perquè caminà uns quants minuts sense fer cap temptativa per continuar la conversa. Amb el cap lleugerament decantat, xiulava baixet una tonada una mica monòtona feta de tres notes sempre repetides i, molt sovint, es ava la mà pels cabells. Quan ja semblava que no es recordava del minyó que tenia al costat, parà de xiular i va dir tot assenyalant amb l’índex un farcellet que el minyó duia a la mà amb molt de compte: —¿Què és això? —Això? —Eixamplà els llavis amb un somriure forçat i tot avergonyit va dir—: Oh, res. Uns quants pastissos per al meu germà petit. —¿I això? —A l’altra mà hi duia un objecte indestriable. —És la careta. —¿Per què no te la poses? El noi dubtava, però com que ella insistí, no va saber què dir i se la va posar tot seriós. —Faig riure molt, oi? Si l’hagués poguda triar jo, l’hauria volguda menys de broma; però me l’han regalada uns amics que són una mica... —...humoristes? —A vegades em penso que ho són massa... ja veurà... ells... —Però si una careta no fes riure, potser valdria més anar amb la cara de debò. —És clar... ¿Vol un pastís? La noia es parà en sec. Els ulls li somrigueren plens de malícia i va dir: —Vaig a buscar una cosa. ¿M’esperes un moment? Ell féu un signe afirmatiu i la noia fugí corrent avinguda amunt. La capa li va caure a terra, però no es va aturar. Ell la va collir i mentre n’assaboria la finor entre els dits, clogué els ulls. Plantat allí, tot sol, amb la capa de la noia al braç, es sentia una mica desplaçat, una mica fora del món. Mirà el cel llargament, els

arbres que tot just borronaven, els rails lluents de lluna. A les puntes dels dits, rasposes, li havia quedat l’esgarrifança de la seda. S’havia penjat la capa al braç i no gosava tocar-la. Mirà amunt, avall, tornà a començar pel cel, pels arbres... A l’últim s’assegué en un banc. Però el setí dels pantalons, tan prim, de seguida deixà travessar la fredor de la pedra i una lleugera esgarrifança, una mica diferent de l’altra, li resseguí l’espinada.

Al cap d’una bona estona, petita i blanca, la noia aparegué. Talment ingràvida. El vestit vaporós li voleiava al vent: semblava un ocell amb les ales obertes i caigudes. —Els he pres una ampolla de xampany i ara, tots dos, la buidarem. ¿T’agrada el xampany? Va estar a punt de dir: «Sí senyora». I, perquè va estar a punt de dir-ho, es tornà tot vermell. —M’agrada bastant, ¿vol la capa? —Ara no, després. Arribaren a una placeta triangular. Al mig hi havia un avet raquític. Ella es va girar de cara a ponent i cridà: Titània! Un eco molt feble, a l’altra banda de les cases, repetí: Titània!... —L’eco no està malament aquí, però més amunt, al costat de la casa on fan la festa, repeteix tres vegades i més fort. Ell es sentí tot espiritual i atrevit. —Així ¿és la reina de les fades que tinc el gust d’acompanyar? —Oh, per pura casualitat. Amb el mateix vestit i un ret de perles, podia haver estat Julieta. O bé, amb flors i fulles als cabells —afegí amb coqueteria—, Ofèlia. Però, és clar, d’acord amb el meu caràcter he preferit de ser, si més no per una sola nit, un personatge ple de poder. ¿Per què t’ha semblat que era Titània?

—Perquè ho ha cridat i perquè jo tenia un oncle que m’explicava coses d’aquestes. —¿És mort? —Ja fa molts anys. —Bé, ara que ja saps qui sóc, presenta’t tu. En veure que el noi vaci l·l ava, insistí. —Digues el teu nom ben fort. S’emà un glop de saliva i va dir baixet: —Em dic Pere. Amb alegria la noia cridà: «Pere», ben fort, i l’eco repetí: «Pere». «Pere». —¿Dues vegades? Es veu que aquest eco és una mica boig. Ara que ja ens hem presentat, destapa l’ampolla. Jo potser em tacaria, i un vestit de fada ha de ser immaculat. —Li va donar l’ampolla de xampany—. Figurarà que som amics de temps. —D’anys. —I va pensar: «¿quantes copes deu haver begut aquesta nit?». Però tota l’estona havia caminat ben dreta i no semblava pas que li costés un esforç. El tap sortí sense petar i no caigué gens d’escuma. —És esbravadet... —exclamà decebuda—. Però per fer-se ar la set... —I begué abundosament a raig d’ampolla. —¿Vol un pastís? S’assegueren a terra, al cantell de la vorera, i es posaren a menjar i a beure. Ell s’enretirà el nas de cartó amb el bigoti cap a un costat de la cara, però li feia nosa i se’l posà damunt del front.

—El propietari del xalet —començà a explicar-li la noia— és... més val que ho confessi, al capdavall, si som amics... és el meu amant. És amb ell que me’n vaig a París. Ell hi ha d’anar per negocis i aprofitarem l’ocasió. Avui la seva dona era al ball. No és gaire a casa ella. Viatja molt. I perquè ella era al ball, me n’he anat. La situació era més aviat violenta. Sobretot per a mi, naturalment. Me n’he anat sense dir res a ningú i ara ell deu estar buscant-me per totes les cambres, pel jardí... Però si volia que em quedés, ¿per què no ha tancat la seva dona al quarto fosc? Per una nit... No et pensis que sigui antipàtica, oh no! És simpàtica i vesteix molt bé i sap ser acollidora... jo diria que és una gran senyora, saps? Però em sembla que, quan es fica al llit, s’unta la cara amb crema... Ell ja no l’estima. Jo sí que li agrado: tot ballant m’ha dit: «Ets la noia més deliciosa de la festa: sembles una flor». I al cap d’una estona m’ha dit... «T’estimaré eternament» o una cosa per l’estil. La noia se’l mirà una mica sorpresa, una mica vexada, i es quedà una estona silenciosa. A la fi ella digué: —Anem? —Anem.

Van deixar l’ampolla buida dreta al mig del carrer i començaren a caminar. Ell es sentia les parpelles feixugues i les cames amb els ossos tous. Un tros més avall la noia es va aturar davant d’una reixa. Ell s’aturà al seu costat. Ella li agafà la mà i li va dir, tan baix que semblava que li digués un secret: —¿No sents quina olor de gardènies? Ell no sentia res. Sí. Olor de nit, de verd. D’arbre. A més a més, tanta familiaritat li feia una mica d’angúnia. El vent els envestia de cara i brunzia per entre les branques planyívolament. Quan va veure que el minyó no li responia, amb el front contra els barrots de la reixa murmurà amb veu molt dolça: —És trist, el vent... de petita sempre pensava que m’hauria agradat viure en una casa solitària batuda pel vent. Cada matí, amb dos llebrers, hauria anat al bosc a mirar els arbres abatuts durant la nit. És el vent que duu aquesta olor de

gardènies, oi? Ell, que encara li duia la capa, li va dir: —Posi’s la capa. —L’esgarrifava de veure-li els braços nus, i tot aquell entusiasme per les gardènies ja començava a fer-li una mica de por. —¿Vols ajudar-me? Li posà la capa damunt de les espatlles i pensà: «Si fos més audaç, ara la podria abraçar». —Té, ja les veig. ¿Veus allà al fons?... acosta’t... al peu d’aquell arbre gros. ¿Les veus? Oh, si en pogués tenir una... El cap li rodava una mica i tot ho veia enterbolit, però, decididament, no hi havia més remei. «La reixa no és gaire alta», pensà. —¿Vol que n’hi vagi a buscar? Ella se li girà de cara, amb les mans juntes, suplicant: —Oh, sí, em farien feliç aquesta nit. Es posà les tisores dintre la trinxa i sense gaire esforç saltà la reixa. De primer caminà damunt l’herba i no se sentien els os, però l’herba es va acabar i la sorra del caminal cruixia sota dels seus peus. Ni sentia el vent, només sentia la sorra. Caminà de puntetes i li semblà que la sorra encara cruixia més fort. Tornà a trepitjar herba i es à la mà pel front moll de suor. Les flors blanques eren allí. En collí unes quantes i les posà dintre del mocador. Tornà enrera a poc a poc, però el cor li batia, i els polsos. El xampany, la sang i la por l’atordien. —¿Ja està? —preguntà ella impacient des del carrer. De sobte, gairebé ran del noi, un gos arrencà a lladrar furiosament. Se sentia el soroll que feien les anelles de la cadena tibant: el gos donava unes estrebades violentes. Llançà el mocador amb les flors per damunt de la reixa i s’enfilà llestament. Quan ja es disposava a saltar al carrer sentí que el darrera dels pantalons se li

esquinçava i es quedà corglaçat. —Els pantalons... —tingué esma per dir. —¿Se t’han esquinçat? —Bastant, em sembla... Però afanyem-nos... que no surti algú de la casa. Va collir el mocador amb les flors i arrencaren a córrer. Un tros més avall s’aturaren panteixants. —¿A veure els pantalons? Hi havia un esquinç bastant considerable darrera de la cuixa esquerra. —Hi ha un bon forat... però es pot cosir —digué ella. —És clar, però és que els he llogats... Ho digué en un to una mica sec: amb prou feines havia pogut dominar un flux d’irritació sobtada. Tot plegat durà un tancar i obrir d’ulls.

Quan arribaren a la parada del tramvia no hi havia cap taxi. —És una mala nit per trobar taxis. Sobretot aquí. Es quedaren drets sota d’un fanal i ell pogué mirar-se-la amb calma. Era rossa i tenia la pell molt bruna. Els llavis eren ben dibuixats, el de sota una mica sortit; el mentó, suaument arrodonit, tenia un clotet al mig. Pels forats de la careta brillaven uns ulls negres i petits. —Encara no he mirat les gardènies ni t’he donat les gràcies. Delicadament va treure una flor del mocador, però quan anava per olorar-la digué sorpresa: —¿Quina mena de flors has collit? —Les del costat de l’arbre.

—No són pas gardènies, això. No fan gens d’olor. Es mirava aquella flor desconeguda amb un aire evident de desi l·l usió. —No hi pensis més. Si no t’agraden, llença-les. L’havia tractada de tu sense adonar-se’n. Li agradava molt així, una mica absorta, i ja no s’hauria recordat dels pantalons si no hagués fet vent; però el vent penetrava per l’esquinç i el molestava. —És clar que, ben mirat, m’hauria estranyat que fossin gardènies. ¿Quin mes som? —li ho preguntà amb la veu tota recançosa, ondulant. —Març, ja fa uns quants dies. —I les gardènies floreixen per Sant Joan... No hi fa res, només em dol pels pantalons. Si almenys pogués saber el nom d’aquestes flors... —tornà a olorar la flor i la hi féu olorar a ell—. ¿De què fan olor? ¿No et recorda res aquesta mena d’olor? Una olor que gairebé no ho és de tan feble, però em recorda vagament l’olor de les flors de saüquer... Veus? Sense pensar-hi he trobat de què feien olor. ¿I si fossin begònies? —Són més petites. Vull dir més grosses. És a dir, les gardènies són més petites. —Potser són begònies escarransides. —Deuen ser camèlies. —Tots dos havien entrat de ple en el joc. —Camèlies? No... Les camèlies les conec d’una hora lluny. Això, en pots estar ben segur, són unes flors misterioses. Flors de nit de carnaval. Tornà a posar la flor que tenia entre els dits a dins del mocador i es quedà tota pensarosa. En el fons ell li agraïa que no hagués llençat les flors i sentia un desig irresistible de besar-la. Però pensà: «Sóc un home», i amb un aire una mica protector li digué:

—No hi ha cap taxi. Podem fer una cosa, és a dir, dues: esperar-ne un fins que surti el sol, si cal, o bé anar-nos-en a peu. Estic disposat a acompanyar-la fins a la fi del món. Aleshores sentiren un cotxe que s’apropava. Venia del eig de la Bonanova. Quan fou més a prop veieren que l’interior estava i l·l uminat i ple de gent. Els à a frec. Els de dins cridaven i reien. Un home assegut al costat del xofer, cofat de plomes, els tirà un grapat de paperets. —Em sembla que més val que no ens esperem. Anem a peu —va dir ella; i afegí —: ara, que jo, visc bastant lluny. —Molt? —Consell de Cent. —Bé, podem baixar pel carrer de Balmes i sempre hi ha l’esperança que i un taxi. «Déu vulgui que no en trobem cap». I joiosament va agafar-la pel braç per ajudar-la a ar el carrer. Al fons Barcelona brillava: un halo rogenc incendiava el cel i feia una campana màgica de claror. A l’esquerra, els llums del Putxet pampalluguejaven pendís amunt i les cases redossades a la muntanyola tenien les finestres tancades. Si el vent parava un instant, només els quedava el silenci i la nit per companyia.

Caminaren una bona estona sense dir res. Ella fou la primera a parlar. —¿De què vas disfressat? —De sastre. —¿De sastre? —va riure—. Si no m’ho haguessis dit... —De sastre jueu, Lluís XV —continuà immutable.

Aleshores començà a explicar-li que estudiava grec, que feia versos, que escrivia un llibre, El somriure de Proserpina, que havia at la tarda a la rua i que tornava d’un ball. —Quan hauré acabat els estudis, viatjaré. Tinc ganes de conèixer món. M’embarcaré sense ni cinc cèntims a sobre. Potser em llogaré de fogainer. Els poetes d’ací solen morir al llit amb tota la família al voltant i després els diaris comenten el darrer mot i la força del darrer sospir. I endavant amb la història. Jo voldria morir ben sol, amb les sabates posades, de panxa a terra, travessat per una fletxa. Ella, que fins aleshores havia menat la conversa, començava a impacientar-se sota aquell doll d’eloqüència. —Ai!... —digué tot d’una. Amb la mà s’aguantava el pit com si el cor volgués fugir-li. —¿Què li a? Trigà una estona a respondre. —No res, el cor... he perdut el món de vista. Se la mirà una mica esverat. No sabia què fer, si aguantar-la o si deixar-la anar. La noia sospirà profundament i es à la mà per front. —Ja està... ja ha at. Tinc el cor feble. Deu ser la vida que faig... —¿I els de casa seva no li diuen res? —No se’n preocupen. —Hauria de fer una vida més sana. Aire lliure, cultura física, d’hora al llit... —Conec la cançó: peix i verdures. —No —féu ell una mica desconcertat—. No vull dir això, en el fons. Vull dir estimar... més honestament. —I morir-me de pena, és clar. Gràcies. He triat la meva vida ja fa qui-sap-los

dies. Només penso collir-ne les flors... —li llençà una mirada rapidíssima, de biaix, una mica divertida, i continuà amb veu més baixa— ...que diria la meva portera. Ell caminava mirant a terra, una mica abstret, i no s’adonà de la mirada. Brandà el cap amb una certa recança: —...i equivocar-se. —Equivocar-me? Oh, no em vull casar, jo. Si és en això que penses... A cinquanta anys, quan aré comptes de tot, estic convençuda que em felicitaré del resultat. Hauré tingut l’amor, la i l·l usió, les paraules amables, almenys. Hauré evitat, com evitem un bassal d’aigua un dia de pluja, l’ensopiment i la vulgaritat. —Però una vellesa sense fills, tanmateix... —...i sense néts... sense oncles, nebots i altres parents... L’enterrament a les dotze del migdia. —És inútil. —Redimir-me? El cel es cobria de núvols espessos. Un vent baix, que alçava brusques polsegueres, els portava de la banda de mar. Avançaven de pressa, devorant estrelles. A la plaça Molina el cel ja era tot cobert i el vent panteixava sinistrament a les cruïlles i per damunt de les teulades. —Quin acabament de nit que es prepara! —Ja t’he dit que el vent m’agradava. Es tragué la capa que el vent feia voleiar horitzontalment i la hi donà. —Guarda-me-la.

Ell l’agafà, s’aturà, mirà el cel. —¿A quina banda viu de Consell de Cent? —De cara a mar, a l’esquerra, baixant del eig de Gràcia. ¿Per què? —Per la Via Augusta farem drecera. Adoben el carrer i el camí no és massa bo, però hi guanyaríem molt. Ho dic pel temps. Ni tenia pressa ni por de la pluja. Tenia ganes simplement de ar per aquell carrer tan ample, tan desert. «Semblarà que estiguem sols al món». Recordava que, cap a la meitat, entre Molina i el baixador de Gràcia, hi havia un jardí amb un plàtan molt vell plantat ran de reixa, amb tot el fullatge decantat al carrer. Sentir ar el vent per entre les branques d’aquell arbre, al costat d’aquella noia, seria inoblidable. Tot d’una començaren a caure gotes. Espaiades, però rodones i feixugues, percudien el sòl amb una remor sorda que augmentava de densitat d’una manera inquietant. —Només faltava això. —La noia mirà a banda i banda cercant un lloc on poderse aixoplugar. —Si volem trobar una porta, haurem de córrer fins a la casa rosa. En aquest tros només hi ha jardins —va dir el minyó una mica esverat. Haurien de córrer com dos infeliços. Maleïda pluja que li desfeia tots els projectes. —Posi’s la capa i no es mullarà tant. —La hi posà i amb les dues puntes li féu un gran nus davant dels genolls—. ¿Podrà córrer? —Em sembla que sí. Agafats de la mà es precipitaren carrer avall perseguits per la pluja i el vent que els empenyia una mica de costat. De terra s’havia aixecat una olor calenta, asfixiant, de pols humida. La pluja semblà minvar un moment: el núvol que l’havia duta devia haver at, però un altre de més feixuc s’apropava.

Quan arribaren al primer portal queia un veritable diluvi. No podien dir una paraula de tan cansats. El cor i els polsos els batien. Ella es va desfer la capa i s’espolsà com un ocell. Es mirà el minyó i esclatà a riure. —Pobre vestit... —Donà un cop d’ull a la faldilla prisada, tota molla i bruta de baix—. Si fes una mica més de calor m’estaria sota la pluja. A l’estiu, quan som a fora i plou, em poso un mallot i me’n vaig a ejar per la platja. És deliciós... El vent inclinava la pluja cap a l’altra banda de carrer. Davant de la casa on s’havien aixoplugat s’estenia una zona ampla de dos metres de terra seca. A la vorera d’enfront hi havia un fanal. La noia estigué estona mirant-se’l, silenciosa. Tenia les celles juntes i tancava i obria els ulls com si estigués sola. —Fes com jo i no estaràs tan trist —digué sense girar el cap—. Tanca els ulls una mica i mira el llum. Ja veuràs que colors. Veus? Verd, vermell, blau... Ell va tancar els ulls i els obrí a poc a poc. —No en veig cap. La noia seguia el joc amb tanta aplicació que ni li va respondre, com si no l’hagués sentit. Al cap d’una estona, una mica enervada, exclamà: —No ho deus fer bé. Has de tancar els ulls però no del tot. Deixa una escletxa, molt petita, oberta. El minyó ho tornà a provar; aclucava les parpelles i les obria tot just un pensament. Però, per a ell, aquella llum groguissa semblava inalterable. —No veig res. —Vol dir que tindràs vida llarga. —Va dir-li-ho amb una ombra de desdeny—. Els qui veuen set colors es moren l’endemà. Jo, avui, en veig cinc. Espera, que hi tornaré, a veure si canvia. Ell es sentí una mica deprimit, com si la possessió d’una llarga vida fos una prova de robusta mediocritat. La noia, submergida en l’experiment, s’aguantava el respir.

—No hi ha res a fer. Només en veig cinc. Hi havia un blau que semblava que s’anés a tornar violeta. Quina por que he tingut... El joc els havia distrets una bona estona quan s’adonaren que el xàfec havia at. Terrats amunt, un núvol s’esquinçava lentament i deixava veure un bocí de cel fosc amb unes quantes estrelles al fons. Però encara es sentia caure aigua pertot arreu i la claveguera no donava l’abast a engolir-la. El noi sospirà com si s’hagués alliberat d’un malson. —Em pensava que teníem aigua per tota la nit. Si em vol creure, no ens entretinguem. —¿No t’hauria agradat haver de dormir aquí al portal? A mi ja em començava a fer una certa i l·l usió. Ell ja feia estona que sentia apuntar una mena d’impaciència. Tenia les cames fredes, l’esquena xopa i un tremolor als genolls que per més esforços que feia no podia controlar. —Ja no plou. Ens en hauríem d’anar. La noia allargà el braç amb la mà estesa, mirà enlaire, però no es va moure. —¿On tens la careta? S’havia tret el nas de cartó quan corrien sota de la pluja i el duia a la mà, agafat per la goma. —Si no te la poses, no vinc. Sense dir res, amb un aire condescendent, es posà la careta i el bigoti. Ella s’adonà que tenia el front ple de granets. —Deus haver menjat alguna cosa que t’ha intoxicat. —¿Qui, jo? ¿Vol dir pel front? El metge m’ha dit que era la creixença. —«Ves en

quines coses de fixar-se, també...», pensà. Sortiren del portal, deixaren la zona de llum i s’endinsaren per una zona de tenebra. Aquell tros de carrer semblava abandonat: vora una pila d’escombraries, dos gossos furgaven atrets per la pudor nauseabunda. Al capdavall del carrer ja es veien els llums de la Diagonal. Caminaven de costat, sense dir un mot. Ella s’aguantava les faldilles i avançava a poc a poc perquè amb prou feines veia on posava els peus. En ser a mig carrer una ombra s’avançà i es plantà al seu davant; li demanà foc. L’home tenia la veu rogallosa, era molt alt i corpulent. Com si acabés de néixer de la terra, una ombra més curta se’ls plantà al costat. —Foc? No en tinc. —Es disposava a continuar avall, però una mà feixuga com una pota d’ós li caigué al pit. —Ei, no tan de pressa, la parella... els calés. El noi sentí una aguda contracció al diafragma, els ulls se li entelaren una mica, però, d’esma, intentà una exhibició de sang freda. —Encara que sigui Carnaval, ja és una mica massa tard per fer broma. —¿A veure quina cara fas, disfressa? Goita, tu, com piula el pardalet. ¿Que et duia cuquets, la mareta? Quedà enlluernat: l’home l’enfocava amb una llanterna elèctrica. —Quan tinguis més pèl a la cara ens ho faràs saber per escrit. Aquest caganer es pensa que tinc ganes de fer broma... De moment, afluixa. La noia intervingué. Tenia la veu lleugerament alterada, tremolosa. —No val la pena de discutir. —I allargà el portamonedes a l’home gros. —Conxos! Quina estrella! ¿T’hi ha sortit tota sola al front, com a la Mare de Déu? L’home gros, tot enraonant, à el portamonedes al seu company.

—Gabriel, compta la moneda. L’home baixet obrí el portamonedes i en tragué dos bitllets. —Vint-i-cinc i vint-i-cinc... cinquanta... —digué sense entusiasme. —I tu, vailet, ¿encara no et decideixes? El noi estava a punt d’esclatar d’ira continguda. —Jo no dono res. L’home gros tornà a enfocar-li la llanterna: amb l’índex i el polze li agafà el nas de cartó, l’estirà tot el que donava la goma i el deixà anar en sec. —Això per començar; i per acabar... Li donà una bufetada que el féu caure a terra. —I ara, aixeca’t. Penedit i escarmentat. Gabriel, la cadena i la medalla de la nena. Quan farà la primera comunió ja n’hi regalarà una altra el padrinet. L’home baixet à darrera de la noia i li descordà la cadena. —Enfoca, que no hi veig prou. La tanca és molt petita. —El gros à darrera de la noia i enfocà el llum. El baixet va dir—: Gràcies. Ja està. —I donà la cadena i la medalla al gros. El minyó s’havia aixecat, penosament, de terra, brut de fang, amb el nas de cartó de gairell i la galta adolorida. —¿I l’estrella, no la voleu? —va dir la noia fent un esforç per somriure. Ni li contestaren. —Gabriel, neteja el mocós. L’home petit s’hi apropà i començà a escorcollar-lo. El gros digué rient: —No et tallis, que porta tisores. —I poc calé. —De la butxaca li havia tret un portamonedes, petit i vell, tot

esmolat dels cantells. —Un duro i dues pessetes... Set pessetes i ben pispades. El gros mirà el minyó amb curiositat i li va dir: —¿I per això cridaves tant, ase? Es cordà l’americana, s’alçà les solapes i escopí. —I ara, avall! Es girà de cara a la noia, es tocà la visera de la gorra amb la punta dels dits: — L’acompanyarem un trosset, princesa. Amb nosaltres anirà més segura. ¿Es vol treure la careta? No? Vostè mateixa. Se li van posar un a cada costat. El minyó anava una mica endarrera. Hauria plorat. Sentia una nosa a la gola i tenia els ulls humits. Ella parlava amb aquells homes. —Ja em podíeu haver deixat unes quantes pessetes, també... Almenys per agafar un taxi fins a casa. Ho heu fet molt bé, però una mica exagerat. Una noia, no se la deixa sense ni cinc cèntims. —Potser té raó —digué l’home baixet. —Gabriel, no siguis romàntic. Pensa en el bistec. Arribaren a la Diagonal. —Bé, nosaltres toquem el dos. Si vol tenir millor companyia, ja ho sap. Farà pocs negocis amb aquest pardalet.

Ella esperà que s’allunyessin. Amb els colls de les americanes alçats i les gorres enfonsades, els dos homes desaparegueren a la cantonada. Aleshores ella es dirigí cap al noi, que s’havia quedat una mica allunyat del grup, i li va dir: —Quina aventura!...

Ell no contestà. Tenia la mirada fosca i el vestit moll i tacat de fang. Ella no gosà dir-li res més. El vent s’havia calmat i la nit era suau i vellutada. Caminaven molt a poc a poc entre les palmeres esquifides. El eig de Gràcia esclatava de llums. Els plàtans, immòbils, tenien les branques tot just borronades. L’asfalt, negre i tibant com una pell, cobert de paperets i flors marcides, brillava amb clarors canviants. Dels arbres i dels balcons penjaven serpentines de tots colors. Encara queien gotes dels balcons i de les branques. Era tot el que quedava de la festa. De tant en tant ava un cotxe, i l·l uminat de dins, amb homes i dones disfressats, ja ensonyats i una mica lassos. —¿Per què estàs tan preocupat? No podia resistir més aquell silenci. Ell començà a enraonar tot greu. —No, no és que estigui preocupat. És una cosa pitjor. Hauria volgut fer d’aquesta nit... no sé explicar-me... una nit com aquesta! En volia un record per a després, per guardar-la. Perquè jo de viatges no en podré fer mai. Ni de versos. Ni és veritat que estudiï. Estudiava. Ara treballo. Tinc un germà més jove que jo i jo sóc el cap de casa. I ara ja ho sap tot. I també sap que he quedat malament, que he fet el ridicul fins a un extrem... Es sentí penetrada d’una pena molt forta. Semblava que se li hagués desglaçat una secreta reserva d’angoixa al fons del pit i li pugés a la gola per tornar-se-li un punt dolorós. S’aturà i el mirà fixament. Potser una mirada dolça, llarga, podria encomanar-li una mica de coratge. D’esma es tragué la careta i la deixà sobre el banc que tenien al costat. Ell quedà embadalit: «Sembla un àngel». —Riu, que m’ha caigut una gota al nas. L’anguniejava aquell fervor malenconiós amb què ell la mirava. Semblava que hagués perdut la noció del lloc on eren, de l’hora que ava; com si per a ell només existís aquell somriure recollit, els ulls d’atzabeja, aquells cabells daurats i flonjos que devien fer olor de camps de primavera, una mica cansats damunt de les espatlles rodones. «Deu pensar que sempre més em riuré d’ell quan recordaré aquesta nit i aquells homes... Fins a la fi dels anys». No s’adonaren que tornaven a caminar, que les cases aven, que els arbres

quedaven enrera i que en venien d’altres, fatals, inevitables. —Oh!, he perdut les flors... —S’aturà una mica nerviosa—. Potser me les he deixades al portal, tot jugant amb els canvis de colors... o potser aquells homes... —Callà perquè parlar d’aquells homes era tornar a posar davant d’ell aquell record grotesc que el cremava. Es mossegà els llavis. Li dolia haver perdut les flors. N’hauria posada una dins d’un llibre i sempre —seca com paper i sense perfum i sense ser gardènia— li hauria dut, en trobar-la entre dos fulls, un color de nit, una remor de vent, els seus divuit anys que, en el moment de tenir-los, ja sentia perduts. —¿Les flors? Oh, no valien la pena... —Deixà ar un moment, somrigué, alçà les espatlles i murmurà—: No hi pensi més. La noia se’l mirà una estona sense dir res. Decantà el cap, féu un gest amb la mà com si li volgués agafar el braç, renuncià. —No sé per què et preocupes tant per un incident sense importància. Podia haver at a qualsevol. Estic segura que la meva presència t’ha cohibit, sense mi hauries reaccionat d’una altra manera... I ja que m’has explicat coses teves, em sembla que jo te n’he d’explicar de meves. Tenia la veu estranya, semblava que s’esforcés per enraonar. —Saps? No és veritat que tingui un amant. No he estimat mai ningú. Tots els companys del meu germà que s’han agradat una mica de mi els he trobats... No sé explicar-me. És difícil de dir les coses tal com les pensem... o com les sentim. És a dir, tots els nois que fins ara s’han agradat de mi m’han estat indiferents. Els nois joves, probablement, no m’agraden: les persones grans em fan una mica de por. A vegades estic convençuda que pateixo d’alguna malaltia estranya, perquè estic bé quan estic sola en la meva cambra, amb els meus llibres, amb els meus pensaments. Oh, els meus pensaments no van gaire lluny; no és que vulgui donar-me importància. He fugit del ball no sé ben bé per què. Hi havia anat amb el meu germà i la seva promesa. No ho hauria de dir, però em sap greu que el meu germà s’hagi promès. Érem els millors amics del món. Els germans més ben avinguts que hagin existit mai... Tampoc no és veritat que pateixi del cor. A vegades el sento palpitar fort. I és perquè... No trobaré mai ningú que pugui substituir el meu germà. Que pugui ser el que el meu germà representava per a mi, saps?

Ell sentia una tristesa que li pujava de molt endintre. Hauria donat la vida per poder substituir aquell germà. —...i quan l’he vist ballant amb ella m’he sentit terriblement abandonada. I m’ha vingut un desig furiós de tornar a casa, d’agafar tots els retrats de quan érem petits i anar-los mirant d’un a un per poder tornar a sentir-me en cada lloc on havien estat fets... El que sí és veritat és que me’n vaig a París; però hi vaig perquè el meu pare és francès i ha signat un contracte per tres anys. És enginyer. Treballarà en una presa. A París, hi estarem només de pas. Després ens enterrarem en un poble de mala mort i jo... jo em casaré un dia o altre amb un home que s’assemblarà al meu pare... i que vindrà a mi com si hagués nascut així, gran, i amb una certa predisposició a l’obesitat... —Va somriure. Sonaren tres batallades que ompliren la nit d’una ressonància una mica lúgubre, lenta. L’aire era nítid i les estrelles brillaven com diamants. Dels arbres venia una olor d’aigua tendra. —...i faré un casament complet. O em dedicaré a perfeccionar l’educació dels fills del meu germà quan vindran a ar l’estiu amb nosaltres. —Sospirà profundament, torbada per la màgia insidiosa de l’hora i de la nit—. No em casaré per amor. Ni per interès. O potser per totes dues coses alhora. Tindré una casa ordenada amb molts pots de confitura i de conserves fetes a l’estiu per a l’hivern. Grans armaris de roba plegada. I si tinc fills tindran el que jo he tingut: foc a l’hivern i una mar ampla a l’estiu. És a dir: Titània a l’aigüera. Somrigué amb un somriure cansat que es resolgué inopinadament en una rialla franca, joveníssima, de cristall. —Aquesta nit, quan t’he trobat, m’han vingut ganes, tot d’una, d’inventar-me una altra vida. —A mi, també, sap? Jo ja feia tres mesos que estalviava, que no pujava al tramvia —això que visc a Gràcia i treballo al carrer de la Princesa— per poder llogar aquest vestit. A casa, mentre va viure el meu pare, mai no ens va faltar res. Un dia es va ficar al llit, molt malalt, i ja no va sortir-ne més. El poc que teníem s’ho va endur la malaltia i l’enterrament. Per mi va ser dur. Vaig haver de renunciar a tot el que m’agrada. A tots els projectes. A tot. Vam quedar molt sols. Jo era el gran. I havia de dissimular per no fer més pena a la meva mare. És una mica ridícul que ho expliqui, que em planyi jo mateix. Fa pobre d’esperit. La

meva vida podria servir per fer-ne una nove l·l a barata. Avui, després d’haver at tres mesos estalviant, pensava que em divertiria amb els companys, però així que m’he vist amb aquest vestit ja m’ha vingut vergonya. I ja he sortit, ja, amb els companys, és clar. Però ells anaven amb les seves promeses i al cap d’una estona de ser al Tibidabo m’han desaparegut sense que me n’adonés. He caminat molt, he at temps assegut en un banc del parc sota del funicular... encara no és veritat. La veritat costa de dir. Al Tibidabo hi he anat perquè un amic, que treballa en un restaurant, m’havia dit que anés a veure’l. Els pastissos que ens hem menjat, me’ls ha donats ell. I quan m’he assegut en el banc del parc, pensava que la vida és ensopida, i mirava la nit i tota l’estesa de llums fins que me n’he cansat. —Coses del Carnaval, ¿no et sembla? ...i el Carnaval s’havia acabat: el vent i la pluja l’havien ajudat a morir. «Nosaltres també ens hem mort una mica — pensava ell—, o els fantasmes que hem anat deixant pel camí». Cap ull ja no podia discernir-los a l’extrem de l’avinguda, amb els pastissos i el xampany, ran del reixat amb el perfum de les falses gardènies o en el portal on s’havien refugiat durant la pluja. Tot allò era lluny, vague, una mica absurd, com si no hagués estat. —¿Em donarà la seva adreça a França? —Si encara no la sé. Ella sí que no es recordaria més d’aquella nit. El soroll del tren que se l’emportaria n’esborraria el darrer vestigi. Però ell... ell no podria trobar una altra noia com aquella, amb aquell somriure, amb aquells cabells... De tant en tant la veuria plantada al seu davant, una mica desdibuixada, portada per un perfum, per un sospir de fulles, per un eixam d’estrelles espectrals al fons del cel, pel revolt sobtat d’un silenci. —¿Sap què faré, un dia? —Tenia la veu entelada i pronunciava els mots distintament, cautelosament, com si caminés sobre d’una corda fluixa i tingués por de precipitar-se cap a un buit insondable de melangia. —No ho sé.

—Aniré a la placeta de l’avinguda i cridaré: Titània. I escoltaré l’eco. I tornaré a cridar: Titània, fins que me’n cansi. Sap? Potser només a quan ets jove que desitges una mica desesperadament que el moment d’ara no s’acabi. Que no s’acabi res del que tenim... I encara ho desitgem més fort quan el que tenim ara ens sembla el millor de tot. —Em penso que és veritat. Els meus pares, veus?, estan contents de marxar, en canvi jo... Serà com si em tallessin una mà. Si el meu germà vingués amb nosaltres, no ho sé, potser em faria i l·l usió un país nou, una altra gent, uns altres amics... el meu germà es quedarà, casat... perquè es casarà abans que marxem. I aquests carrers tan meus, i aquest cel, tot el que m’ha fet tal com sóc, quedarà perdut: primer darrera d’uns quants dies, després darrera d’uns quants mesos, darrera de molts anys per acabar... Havien arribat a Consell de Cent. Travessaren el eig de Gràcia. L’asfalt, lluent de pluja, ja començava a tenir llargues zones opaques, seques. La nit s’acabaria aviat. Un pensament de celístia ja començava a insinuar-se a l’horitzó, al fons dels carrers, sobre les cases, cap a la banda de mar. Aviat guanyaria el cel i les estrelles s’anirien fonent d’una a una. La noia s’aturà davant d’una casa luxosa. A través de la porta —un gran reixat de ferro i cristall— es veia l’escala de marbre encatifada. Ell pensà: «Ja està, ja s’ha acabat». Hauria volgut trobar-se en una platja al costat d’ella, estirats a la sorra, i escoltar les onades. Ella digué joiosament, amb aquell canvi brusc de tristesa a alegria tan característic: —Ja sóc a casa. Ara ja ho puc dir: quan hem trobat aquells homes, he pensat que potser no hi tornaria mai més. Enraonava, però no sabia ben bé què dir, ni com acomiadar-se d’aquell minyó que havia estat company seu d’unes hores i al qual ja li sabia una mica de greu d’haver fet confidències. Si hagués tingut el poder d’una fada de debò, d’un cop de vareta màgica l’hauria fet desaparèixer, o potser l’hauria convertit en arbre i no li hauria calgut pensar-hi més. Però el tenia al costat, tot enfervorit, i li semblà que mai més no es podria desfer de la seva presència. Es sentí plena de

crueltat. «No, no és crueltat, és que tinc son...». Una lassitud dolça li penetrava tots els membres, un pes tossut se li havia insta l·l at a les parpelles. Havia de fer un esforç per no cloure-les. Desitjava ser a la seva cambra, treure’s la roba, posar-se un pijama fresc, estirar-se ben plana al llit i dormir sense somnis. A ell semblava que l’haguessin encantat. No podia treure els ulls del portal: el brancatge d’un arbre es reflectia en els vidres i les fulles acabades de néixer, gronxades per l’aire, el tacaven de clarors i d’ombres. —Ha arribat l’hora de separar-nos... —Sospirà, i afegí ple de recança—: Abans voldria demanar-li una cosa... Ella pensà entre boires: «Si almenys la digués ben aviat...» perquè la son era allí: als ulls, als braços, a les cames: l’anava conquerint tota: cos i esperit. Semblava que no hagués dormit mai i que tota la son dels seus divuit anys reclamés imperiosament de ser dormida en una sola nit. En veure que ella no responia féu un esforç per trobar les paraules i continuà: —Fa una estona que hi penso, però no sé com dir-ho. Abans d’anar-me’n voldria... aquests cabells tan bonics... Els mots li fugien del pensament com els ocells de la branca i li deixaven només un balbuceig. No sabia com demanar-li que li deixés tocar els cabells. —...em sembla que hi porta un paperet... —¿Per què no el treus? Somrigué com invitant-lo. El minyó allargà el braç i la mà li tremolava com si fos vivent, deslligada del cos: la hi posà damunt dels cabells i els acaricià. —I ara, ¿ens diem adéu?

—Adéu. Ella obrí la porta. Abans de desaparèixer dins l’ombra de l’escala, girà el cap i li digué tendrament: —Adéu. —Adéu. Però ella ja no el devia haver sentit. La porta s’havia clos amb un cop sec, metà l·l ic.

El minyó es quedà davant de la casa, indecís, i es sentí de sobte restituït a la nit, al carrer, a la seva realitat més nua; com si aquell so l’hagués tallat d’un altre món. No li quedava res: només aquell deix de seda a les puntes dels dits; potser una mica de polsim d’or com el que deixen les papallones. «M’he enamorat com un boig», pensà. Començà a caminar lentament sota els arbres. Un cop de vent agità les fulles al seu damunt. Sentí una mossegada de fred rera la cuixa i instintivament portà la mà a l’estrip. Allargà el pas. —Recoi! ¿Què diran quan els tornaré el vestit?... Un gos perdut se’l mirà, des d’una mica lluny, es posà a córrer i començà a seguir-lo. A l’altra banda del carrer feia estona que sonava un despertador. Lúgubrement: com si intentés de despertar un cadàver.

11 PROMESOS

—Fa estona que no dius res. ¿Què tens?

—¿Què tinc? No res. No tinc res. —Estàs tan preocupat que ni t’has recordat que avui és el meu aniversari. No et renyo, no... Però em feia tanta i l·l usió tenir divuit anys! Caminaven lentament. Ell, com que era més alt, li ava el braç per l’espatlla; ella l’agafava per la cintura. Entre les branques dels ti l·l ers de la Rambla aven fresques onades d’aire, i els darrers raigs d’un sol que ja començava a desistir omplien les fulles d’or. —Anem a mirar les flors. ava un tramvia i una camioneta de correus: hagueren d’esperar-se per travessar. El vent que féu el tramvia aixecà una mica de pols i caigueren volves d’un arbre. Es van aturar davant de l’aparador: un paradís defensat pel cristall que els reflectia. Les roses, les branques de lilà blanc, els lliris morats amb els pètals carnosos tacats d’una pinzellada groga, els poms de flors de pèsol: malva, blau i rosa, vivien llurs darreres hores d’immòbil bellesa insultant. De la penombra de la botiga, darrera de les flors, sortí una mà bruna amb les ungles polides i agafà dues branques de lilà. Unes quantes flors blanques van caure giravoltant sobre els lliris. —¿Ja està? —¿Què vols dir, «ja està»? —Si ja te les has mirades prou. —Jo?, no me’n cansaria mai. ¿Veus aquella rosa? ¿La que es gronxa una mica perquè l’han tocada quan han tret els lilàs? És tan fosca que sembla negra... ¿N’has vistes mai, tu, de roses negres? —No sé què els trobes a les flors... Tot això... —va fer un gest amb el cap com si

volgués fer caure una nosa que li acabessin de posar sobre els cabells— dura un dia. Si les deixessin aquí, a l’aparador, i essis demà a aquesta hora, no te les miraries ni un segon. Anem? —Espera’t. —Em moro de set. —¿Saps què m’agradaria? —Què? —Que un dia em compressis flors, encara que només fos un pom molt petit. —¿No veus que és una cosa ada de moda, això de les flors?... Tornaven a caminar. El cel era gairebé blanc, desmaiat. El sol lluïa rera uns núvols prims. Entraren en un cafè petit, desert. —¿Vols seure a fora? —No: els tramvies fan massa soroll. Van triar una taula arraconada. Des d’on seien es veia la cafetera elèctrica: lluent, coronada per dues columnes de vapor espesses i brunzents. Estar al cafè els donava una sensació de confort i de llibertat. Tot era net, acollidor: el cuir vermell dels bancs ran de paret, les ampolles arrenglerades en els prestatges de fusta clara i envernissada, els miralls que les reflectien, fins i tot el paisatge, els fragments d’arbres i de façanes i de cel, tot semblava acabat de fer, menys vist: un món diferent i lleuger. —¿Oi que tens les mans petites, tu? Les tenia creuades damunt del portamonedes, vermell, amb una A. M. de metall daurat. Unes mans flonges, però nervioses. Ell li resseguí amb l’índex les ungles pà l·l

ides, d’un color blanc-rosat, indefinible. —Deixa’m veure la ratlla de la vida. Li agafà la mà esquerra i començà a estudiar-ne el palmell. —Viuràs més anys que no pas jo: «Senyora viuda de Ramon Esplà». —Ja que ens hem de morir valdria més que ens moríssim tots dos el mateix dia. Al costat d’aquelles mans, les seves eren amples i dures, «d’home»; li vingué un desig boig de besar-les-hi; a vegades semblaven ocells. El cambrer, arrepenjat a la columna, els havia oblidats. Era gros i calb. Mirava el carrer i, de tant en tant, es ava la mà per la pell lluent del cap. —Ei, dues cerveses! L’home va espavilar-se. Es girà; tenia els ulls ensonyats. —A l’acte! —Saps?... Et voldria demanar una cosa... però sobretot no t’enfadis. —Li veia els ulls blaus, límpids, penetrants—. Estic una mica amoïnada perquè s’acosten els exàmens i estic molt endarrerida. Per poder treballar hauríem d’estar, almenys, quinze dies sense veure’ns. Ja saps com és el professor d’història. Sembla que parli a un congrés de savis i no s’adona que nosaltres no som més que... —Dues cerveses! El cambrer deixà els vasos sobre la taula i es mirà la parella tendrament. —¿Quant és? Va pagar. Així podrien anar-se’n quan volguessin sense haver de picar de mans. El cambrer tornà el canvi, agafà la propina i se’n tornà a la seva columna. —¿Et sap greu que hàgim d’estar quinze dies sense veure’ns? —¿Per què no ens podem veure?

—Ja t’ho he dit: perquè perdem massa temps ejant i vindran els exàmens i... La mirà recelós. Ella bevia, amb els llavis una mica enfora, per entre l’escuma blanca. —Podem veure’ns com sempre. ¿Per què busques excuses? Si és que no tens ganes de veure’m, ja m’ho pots dir clar. —Ramon!... —suplicà amb els ulls plens d’angoixa. Havia deixat el vas damunt de la taula i repetí—: Ramon... Tot d’una ell li agafà el portamonedes. —¿Per què em prens el portamonedes? —No ho sé. El necessito. ¿Me’l vols deixar? —És clar que sí... Una mica desconcertada, va veure que l’obria, que regirava per dins i que començava a buidar-lo. Tenia un ble de cabells sobre el front pà l·l id d’adolescent i les mans li tremolaven una mica. Deixà sobre la taula la barreta de carmí i la polvorera d’esmalt verd amb un drac daurat incrustat al mig. El bitlleter. La llibreteta de les adreces que li havia regalat feia un mes, una mica avergonyit perquè era el primer obsequi que li feia. —¿Per què ho mires tot? —¿Et sap greu? Tenia una duresa als ulls que ella no li havia vist mai. —Gens, però... Va llegir les adreces que ja coneixia: la del professor d’anglès, amb el número del telèfon i els dies de les lliçons amb els horaris: dimarts, dijous, dissabte; de quatre a cinc. L’adreça del perruquer i la de dues amigues: Marta Roca i Elvira Puig.

Quan ho va haver tret tot, ho tornà a posar a dins. Tancà el portamonedes, encara el mirà per tots costats i l’hi va tornar. —Ara tu. Es tragué la cartera de l’infern de l’americana i la hi donà. —Mira-ho tot. Vull que ho miris tot. —Però, ¿què et a? Tenia la cartera a la mà i se’l mirava una mica espantada. —No em a res. Mira tot el que hi ha a dins. Tots els papers. Una mica indecisa, va treure els bitllets, les targetes, les cartes que ella li havia escrit l’any at quan tot just eren amics, durant les vacances, a Tossa. Un retrat d’ella fet a la platja; era una fotografia molt fosca perquè, al moment de fer-la, un nuvolet havia cobert el sol. Molt arraconat va trobar un paperet. —¿També ho guardes, això? —El guardaré sempre, ja t’ho vaig dir. Veus? Jo me’n recordo i tu no. Va desplegar-lo: «Sí, em casaré amb tu». Ho havia hagut d’escriure, perquè quan ell li va preguntar si volia ser la seva dona s’havia quedat sense veu. Tot traient els papers de la cartera sentia que ell s’anava calmant. Ho posà tot al seu lloc i la hi tornà somrient. —Ho farem sempre —va dir-li tot ficant-se la cartera a la butxaca—. Entre tu i jo no hi ha d’haver cap secret. Mai. Serem com dos germans. Van sortir al carrer. Tots dos es sentien una mica desplaçats, estranys. L’aire era fresc, net i ple de colors. —¿I si quan faci anys que som casats t’enamores d’una altra? —Calla... Li estrenyé el braç tendrament i hauria plorat, perquè tot el paisatge, cases,

arbres i carrers, li semblava fals i inútil.

12 COP DE LLUNA

Feia mitja hora que havien deixat la carretera i anaven per un camí vorejat d’herbes altes i de flors morades que s’esmunyia entre els camps de fenc. El sol ja era fort i l’aire tebi palpitava. De tant en tant, un ocell alçava el vol xisclant, descrivia un cercle, davallava fins a fregar amb el pit els fencs ajaguts pel vent i desapareixia camps enllà. Pel camí venia un home amb bicicleta. Quan fou prop d’ells el gendarme li va preguntar si el mas del pare Michel era gaire lluny. —Darrera d’aquells arbres. Mentre travessaven el bosquet van sentir una veu que cridava: «Marcel! Marcel!». Per entre els arbres baixava corrent un gos ronyós; quan el tingueren al costat es posà a lladrar tot reculant. Un home corbat pels anys però amb la mirada viva, espellifat i brut, sortí de darrera d’unes mates tot lligant-se les calces amb un cordill. El gendarme, que amb el gos s’havia espantat una mica, preguntà al vell si la masia de pare Michel era aquell casalot que hi havia enllà dels arbres, a mig pendís. El vell se’l va mirar amb una certa desconfiança, cridà el gos, l’amoixà amb una mà seca com un cep, i va dir tot alçant el cap amb vivacitat: —Sóc jo, el pare Michel. —Us porto l’home que vau demanar. —¿Quin home? —El que vau demanar al Grup de Treballadors, si no m’erro... —El gendarme estava una mica perplex—. ¿No us heu pas repensat? —¿Per què voleu que em repensi? El vell es posà a caminar i el gendarme i el minyó el seguiren. El gos, que guardava una dotzena de cabres, començà a empaitar-les i a emmenar-les cap a la casa.

Redossat a la façana hi havia un banc de fusta corcat pels anys i guerxat per les pluges. El gendarme hi posà un peu damunt, obrí la cartera, es va treure una estilogràfica del butxacó del pit i va dir al vell que signés un paper ple de lletra impresa. El vell es gratà el cap i se’l mirà de cua d’ull. —Tinc dolor a la mà... Si amb una creu n’hi hagués prou... —Podeu fer una creu, si no sabeu d’escriure. —Jo no he dit que no sabés d’escriure: he dit que tenia dolor a la mà. —Feu la creu, doncs. El vell es tornà a gratar el cap i mirà de dalt a baix el minyó que anava amb el gendarme i que encara no havia badat boca. —¿És l’home que vaig demanar, oi? —Em sembla que us anirà bé; i, si no, pitjor per a ell. —¿Què voleu dir? —Si no fa les coses que li maneu, o si les fa malament, escriviu de seguida... o feu escriure. Jo aré de tant en tant. —Donà un cop d’ull al minyó i afegí—: Si no es porta bé ja sap que l’espera una Companyia Disciplinària. El vell va fer una creu una mica torta al peu del contracte, se la mirà una bona estona pensarós i tornà l’estilogràfica al gendarme. —Si no em convé, ¿el dec poder tornar? —¿Què voleu dir, si no us convé? El contracte és per sis mesos i, si treballa, l’heu d’aguantar sis mesos... Teniu uns ànecs ben bonics... L’ànega ava a poc a poc, gronxant-se, amb mitja dotzena de petits al darrera. Anaven tots molls i s’ajocaren al sol. —Aviat en tindré una altra colla. Serà millor que no aquesta, perquè l’ànega és més grossa. Aviat naixeran... si una tronada no me’ls mata dintre de l’ou... ¿D’on és?

—Qui? —Aquest. —Ah, és espanyol. —M’han dit que són treballadors, però aquest fa cara de gandul... Marcel! El gos corria cap als ànecs que s’havien aplegat vora del banc esverat i cridant. —¿Jo necessito un home que treballi: la terra és molt baixa. ¿Qui li pagarà el viatge si l’he de tornar? —El viatge rai! No puja gaire. —¿Així no sabeu qui li pagarà el viatge? —Deixeu-vos d’històries: el viatge no el paga ningú. És a dir, l’Estat. —L’Estat? Voleu dir els meus conills i les meves oques. I el meu blat. El gendarme tenia ganes d’anar-se’n i no li contestà. Havia fet una mica el ronsa per veure si el vell li donava un got de vi, però quan veié que el temps ava i que el vell feia el distret, li digué que els espanyols eren bona gent i que estava segur que tot aniria bé. Anava a fer una carícia al gos, però el gos li ensenyà les dents. Va enretirar la mà de pressa i començà a baixar cap als arbres i als camps.

—Som-hi! Van tirar cap al darrera de la casa. Per una escala de fusta que hi havia arrambada a la paret, pujaren a una peça espaiosa, mig graner i mig desembaràs. L’escala tenia tres o quatre barrots trencats i per entrar al graner calia anar amb molt de compte perquè la llata de fusta que feia de llindar era mig podrida. Un parrac fet de saca penjat de biaix feia de porta. A terra hi havia una estesa de patates negres, amb grills de color verd tendre, trencadissos, i, al sostre, lligades a les bigues —per ar per sota s’havia d’ajupir el cap—, rastelleres de cebes i de forcs d’alls. Quan el vell va veure que Pere s’ho anava mirant tot, va moure el cap d’una banda a l’altra: «Són diners perduts; amb la meitat que me

n’haguessin quedat per a la sembra, n’hauria tingut prou. No t’hi encaparris». En un racó es veia un llit de ferro pintat de blau, amb la pintura escrostonada, una màrfega prima per matalàs i per cobrir-se una flassada vella tota arnada. Una altra flassada feia de coixí: era de cotó i estava caragolada i lligada amb cordills. Damunt el capçal del llit, clavat a la paret amb un clau a la punta de cada ala i un altre al mig del pit, un corb enravenat i ple de pols feia una gran taca d’ombra. Pere deixà la maleta que duia al peu del llit, es va treure l’americana i digué: —Puc començar quan vulgueu, però si abans em donéssiu una mica d’esmorzar... Des d’ahir a les set que no he tastat res. El vell es revinclà. —Tot just arribes i ja pidoles... Veus? No hi ha porta: si a l’hivern encara ets aquí ja mirarem d’arreglar-ho. I pensa que si vols fugir potser no et sortiran bé els comptes. El gos té bones dents, gràcies a Déu, i dorm a sota. Jo no corro gaire, però et podria atrapar una perdigonada... No riguis, que no val la pena. Deu ser per menjar més fort que portes aquestes dents de plata!... Es va alçar el llavi amb el dit i li ensenyà una geniva pelada. —Faig més via jo amb les meves genives que tu amb les teves dents postisses. Tot anant cap a l’escala li digué en veu baixa: —Deixa el corb tranquil: és mort i no pot fer cap mal. Si calgués ja en parlaríem.

El menjador i la cambra eren una sola peça. La llar, plena de cendra i runa, tenia una vora esbotzada. Devia fer molt de temps que no s’hi havia fet foc. Tot i que no es veia rastre de cuina ni de fogons, l’habitació feia pudor de fum. El cobrellit era fet de pedaços, de trossos de roba de tots colors. Als racons s’amuntegaven eines velles i ferros rovellats. El vell obrí un armari, furgà una estona per dins, va treure un tros de cansalada i el tirà sobre la taula de l’armari estant. Després agafà un pa i tallà dues llesques. —Au, atipa’t. Menja de pressa.

Pere anava en mànigues de camisa. El vell se li insta l·l à al costat, li agafà un braç i el palpà una estona: —Estàs magre —va dir—. M’hauries agradat més gras. Aquí et podràs refer. Si tens set trobaràs aigua al pou, però no en beguis massa perquè et faria mal. Baixa sempre la galleda petita: la corda és vella i es podria trencar. De vi —li ho digué a cau d’orella— no te’n faltarà. Te’n donaré cada diumenge si treballes bé... Pere anava mastegant la cansalada com si no hagués sentit res. —Tu en deuries voler cada dia, oi? Cada dia, a cada àpat i entre hores... També m’agradaria a mi, i no pas poc. Però no podem fer bogeries. S’assegué i callà una estona, tant com va durar la menjada. Després s’alçà, tancà la cansalada a l’armari, anà fins al portal i va fer un xiulet al gos. Pere s’havia alçat i es tirava les mànigues de la camisa amunt. El vell agafà un sac i li digué: —D’enraonador no ho ets gaire. Més val així. ¿Has collit mai pastanagues? —Si us he de dir la veritat, no. —T’ho hauré d’ensenyar tot, i des del començament. Potser encara hi guanyaré, perquè així faràs les coses al meu gust.

Encerclat de filferros, d’esbarzers, de canyes seques i de trossos de sac, l’hort, a tocar de la casa, era molt gran. Pel capdavall ava un rec enclotat i, vora el rec, gairebé sota d’un presseguer carregat de fruita, hi havia un massís de clavells. Vermells, tigrats, rosa: un grapat de colors damunt el llit de cendra de les fulles i les tiges. —Agraden a les dones i tu fas cara d’anar-hi al darrera. No en veuràs moltes per aquests topants. Més val que t’avisi. El sol picava i la terra era dura, solcada d’esberles en els indrets sense plantar. Pere estirà una pastanaga i es quedà amb les fulles als dits.

—Això mateix, destrossa-les. ¿Que no ho veus que els treus el guarniment? —Li donà una empenta i li ensenyà com ho havia de fer. Apartava la terra amb els dits, sense tocar les fulles, descalçava tot el peu de la planta i l’arrencava amb una estirada seca—. S’ha de treballar amb el cap, minyó, que per això el tenim. Ompliren tres sacs i els portaren al porxo. L’ombra de la casa blavejava, estreta, i no feia un alè d’aire. Les gallines, dretes ran de la paret, tenien la cresta caiguda i al mig del bec badat els tremolava una llengüeta de color de corall. Els ànecs eren al rec. Dintre de la casa la calor era quasi palpable. Per dinar va tornar a sortir la cansalada; però el vell begué un vas de vi i es menjà un tall de formatge de cabra. De fora entrava una olor espessa d’herbes seques i de terra calenta i una llenca de sol que semblava de xarop. A la tarda feren herba per als conills i van serrar quatre llates per engrandir la barraca on dormien les gallines. El vell tenia el cap ple de projectes, tot d’una va dir que se n’anava una estona, va trigar prop de dues hores i va tornar amb un cavall. Quan el tingué enganxat a la segadora va cridar Pere, que regava els enciams de la punta de l’hort. —S’ha de treballar per a l’hivern i hem d’aprofitar el bon temps, que a com una bufada. Amb un salt entrà a la casa i en sortí amb un feix de filferros rovellats. —Tu faràs les garbes. ¿No en deus haver fetes mai? —No. —Ja m’ho pensava... ¿Quin ofici tens? —Sóc... era cuiner. —Ofici de gandul. Ho he vist de seguida que tiraves per gandul. Devies voler guanyar la guerra fent salses. Aquí no tindràs ocasió de lluir-te gaire. —Bé prou que ho veig. El vell se’l mirà una estona, agafà el cavall pel ronsal, escopí a terra i va dir: —No sé per què, però em sembla que m’agradaràs.

—Ep! A veure si baixes! Encara era de nit. Estirat, Pere veia, emmarcada per la fosca més densa de la cambra, la taca rectangular del cel esquitxat d’estrelles. Li arribava un gemec esmorteït de branques i de fulles, el cant dels grills. De sobte va tenir la impressió que un insecte li corria pel pit: s’aixecà, es fregà la pell: era una gota de suor que relliscava. Estava amarat. Assegut al llit va tancar els ulls. Els arbres gemegaven, lluny, com una mar secreta. Els arbres. ¿Per què no lliscaven i canviaven de lloc? ¿Com l’aigua? ¿Per què les coses havien de ser sempre iguals? Li feien mal els ronyons i els polsos li palpitaven. Havia dormit com si fos un tronc de fusta, però li semblava que només havia dormit una meitat d’ell en un món d’ombres agitades mentre l’altra meitat contemplava aquell rectangle d’estrelles. Ni s’havia tret els pantalons i havia sentit tot d’una la veu del vell com si vingués d’un altre món. A penes si veia les agulles fosforescents del rellotge. Se’l ben apropà als ulls: eren les tres. A mitjanit, quan tornaven del camp, una lluna plena, rodona i lenta, encara ho inundava tot amb una blancor de sal. De les espigues que lluïen com si fossin d’acer, de la terra cremant als peus, emanava un perfum indefinible, dens i massís, que creixia i s’esllanguia com un respir. Les anques del cavall, un cavall normand, vell, ros, amb taques més fosques, brillaven a la claror de la lluna, xopes de suor. El llom del cavall era una onada immòbil i lluent. El vell, com un posseït, no parava de cridar: «Ohè! Ohè!». El gos corria entre les espigues, anava i venia, botia entre les potes del cavall. Tot allò era una mica irreal, com un malson. De tant en tant, una ombra lleugera travessava el tros segat i corria a amagar-se. —Busca’l, Marcel, busca’l! —cridava el vell. Una estrella relliscà tot d’una, ratllà un moment la nit, i altra vegada hi hagué aquella gran immobilitat encesa. Però la nit declinava a poc a poc i aviat emergirien les coses, ancorades, sòlides, intactes. ¿Si fugia? ¿On podria anar? Un enyorament fosc i imprecís el furgava per dintre i li pujava pit amunt cap als llavis. Es à la mà per la cara i sentí un rastre d’olor de fenc i de nit d’estiu. Una olor que li feia venir ganes de plorar. Saltà del llit. Ni els dies que havia at al Grup treballant a la pedrera, quan

anava a buscar aigua al riu per als motors i la pujava a galledes rost amunt fins a la màquina, no s’havia sentit tan cansat. Obrí la maleta i en va treure un raspallet de les dents, un tub de pasta, un tros de sabó que feia pudor de greix ranci i el drap que li servia de tovallola. El vell, així que el va sentir que baixava, sortí de la casa amb un llum de petroli i el deixà damunt del pou. —Bon dia. ¿Ja has dormit? —Gairebé no he tingut temps... Bon dia. El vell s’escurà el coll, es à la mà pel cap i murmurà: —Potser és una mica d’hora, però així ens vagarà de fer la migdiada. Pere féu pujar una galleda amb molt de compte, es rentà les dents i s’ensabonà la cara. El vell agafà el raspallet, se’l mirà detingudament, va fer-lo giravoltar entre els dits i, aprofitant que Pere s’estava esbaldint, se’l va ar per la galta a poc a poc, rient. Tot d’una s’aïrà: —Si et penses que has vingut per fer el senyor o el saltimbanqui, t’equivoques molt. Com hi ha món! Tinc més de seixanta anys i no m’he rentat mai els peus expressament, sents? I a les dents no cal que els facis punta, que ja les tens prou esmolades. Es tornà a mirar el raspallet, va fregar-lo amb el dit i el deixà amb una gran cautela sobre la pedra.

Començaren a treballar a punta de dia. Quan queia la tarda, mentre estaven ensofrant les tomaqueres, va arribar el carter. Deixà la bicicleta arrambada a la casa i des de l’altra banda dels filferros va cridar amb la mà ran de boca: «¿Pere Ferrer?». El vell es dreçà penosament, donà una ullada a Pere i una altra al carter amb un aire desconfiat com si acabés de descobrir una gran traïció. Pere va fer un bot i arrencà a córrer: «Deu ser el tabac del Grup», digué quan à pel costat del vell. El carter li va donar un paquet, obrí una llibreta i li allargà un llapis: «Poseu el nom aquí». Mentre Pere signava, es tirà la gorra enrera i s’eixugà el front amb un mocador de quadres. Era un home jove, cepat, vermell

de cara, amb unes celles negres i espesses. No treia els ulls del paquet. Pere se’n va adonar, li tornà el llapis i la llibreta. «Espereu», va dir-li. Esquinçà el paper de fora, obrí un dels paquets de cigarretes, li’n donà mitja dotzena. «Gràcies, minyó. A reveure, la companyia». Feia quinze dies que no havia sentit olor de tabac: quan es girà, topà amb el vell. El tenia darrera i se’l veia tot malhumorat. «¿Tot aquest tabac us donen? ¿I encara us queixeu?... Deixa-me’l veure». Agafà les cigarretes i les olorà. —¿Saps què podries fer? Guardar els paquets i quan vagis al poble ven-te’ls. Te’n donaran el doble del que valen. I més i tot, si ho saps fer. Jo et puc guardar els diners, si vols... Pere tornà a la feina tot repartint-se els paquets per les butxaques dels pantalons. El vell se li plantà al costat. —¿Sí o no, te’ls vols vendre? —No pas per ara. El vell va rondinar una mica, tot feinejant. Com que Pere treballava sense fer-li’n cas, s’anà posant frenètic. Tot d’una callà. Ja fosquejava, i Pere, que estava ajupit arrencant herbes al peu d’una tomaquera, va pensar que se n’havia anat a la casa, indignat; al cap d’una estona s’adonà que el tornava a tenir al costat. —Gira’t a poc a poc i mira damunt dels filferros... —li va dir amb una veu tan baixa que a penes es sentia—. No t’alcis i no facis soroll. Pere girà el cap i mirà a l’indret que el vell li assenyalava. Sobre la tanca de l’hort hi havia un corb immòbil. —Només faltava aquest. —El vell tenia la veu mig escanyada—. Cull una pedra i tira-la-hi. Fixa-t’hi bé i no l’erris! Pere mirà el vell, que s’havia ajupit prop seu i li agafava el braç amb una mà tremolosa. —És un corb i els corbs no fan cap mal. Deixeu-lo tranquil...

—Tira-li una pedra! ¿Què saps tu? Tira-li una pedra i, sobretot, no l’erris. Pere va estrènyer les dents irritat, però collí una pedra, s’alçà a poc a poc i la llançà al corb. L’ocell baté les ales, va fer un crit, féu dues voltes per l’hort i tornà a posar-se al mateix indret. Quan ja estava ajupit per collir una altra pedra va sentir que el vell l’estirava. —Anem, anem. És inútil. Em pensava que tu podries... Deixa’l estar per avui. Sense dir-se res més anaren cap a la casa. El vell tenia els ulls molt oberts i es va girar dues o tres vegades. Quan foren al peu de l’escala li va dir: —Vés a dormir, vés. Demà és diumenge i podrem treballar tranquils. Pere es à la mà pels cabells i mirà l’home amb una certa sorpresa. —¿I avui no soparem? —Tens raó... Vés-te’n a dalt de seguida i ja et pujaré alguna cosa. Però no et moguis, sents? No et moguis.

No es podia adormir. El vell li havia pujat un parell de tomàquets, un tros de pa i un gran tall de cansalada. S’ho havia menjat de pressa i s’havia fumat tres cigarretes una darrera de l’altra. El cap li pesava com si hi tingués a dins una esponja xopa d’aigua calenta. Devia ser el sol, que li havia fet mal. Sentia un pessigolleig a les venes inflades del braç i només de pensar en la cansalada li venien ganes de vomitar. Feia calor i vent. Un vent ple de pols, intermitent, que s’anunciava de lluny amb una gran remor de fulles i regolfava de sobte dintre del graner. Plouria. La nit era plena de núvols espessos amb les vores blanques de lluna; el vent se’ls enduia, els esfilagarsava, els tornava a refer. De tant en tant, per un esquinç, es veia un tros de cel blau fosc, lluent com de porcellana. La flassada feia pudor de llana bruta i li cremava la pell. S’aixecà i anà fins a l’entrada. Tenia set, però no li quedava esma per anar a baix i treure aigua del pou. El vent era calent. Vent de desert. Un raig de lluna va fer aparèixer el flotó d’arbres de darrera del corral: totes les frondes es gronxaven. Després li va semblar que sentia un soroll de gotellada al sostre. Es va estirar a terra, ran de llindar. No es podia treure del nas la pudor de pols i de be de la flassada. Els

ossos li feien mal, però el llit, fet i fet, també semblava una post. A l’últim es mig adormí. No hauria pogut dir quanta estona feia que dormia quan el despertà la pressió d’una mà sobre l’espatlla i un respir calent i angoixós damunt de la galta. —¿Què hi fas aquí? Aixeca’t. Hi ha algú foraster per aquí i hem d’anar a fer una batuda. Tenia el vell molt a prop i sentí una forta alenada d’alls i de vi. El vell duia una escopeta i estava molt excitat. Es posà els pantalons i baixaren l’escala mirant de no fer fressa. Un cop a baix el vell li va donar un garrot que hi havia arraconat a la paret, al peu de l’escala. —Val més això que no pas res, però no és amb bastons ni amb escopetes que els farem fugir, si és el que jo em penso... I, sobretot, no facis el valent. Caminava arrupit amb tot el cos tirat endavant. El vent havia parat i voltava la casa un gran silenci. Els branquillons cruixien sota llurs peus. at el corral van entrar per entre els arbres. Pere es girà: la casa es retallava lleument sota del cel negre. Un ocell xisclà i es sentí un cop d’ala entre les fulles quietes. —Aquí no hi són... Pendís avall, van sortir dels arbres i començaren a caminar pel fenc. Devia haver plogut bastant perquè Pere va sentir que els pantalons, xops, se li enganxaven als turmells. El vell s’aturà un moment i escoltà: tenia el braç estirat al llarg del cos i amb la mà estrenyia l’escopeta ajaguda. No gaire lluny un grill cantava. La lluna sortia lentament de darrera un núvol i més enllà del camp les masses negres dels arbres s’anaven perfilant. La veu del vell era tan canviada que Pere amb prou feines si la va reconèixer: —Entrarem per l’hort. No et quedis endarrera. Potser encara hi serem a temps... Van travessar el camp i el camí. Anaven de costat i Pere sentia ran de l’espatlla el panteix del vell. Quan foren al rec van pujar per entre les mates. Lluent com una fulla de navalla, l’aigua lliscava sense fer remor amb un cant de granotes a banda i banda. Vora el rec la tanca de filferro era ajaguda i van poder entrar a l’hort per darrera. Un préssec madur va caure a l’aigua i les granotes emmudiren de cop: semblava que el silenci hagués aconseguit una nova dimensió. Eren

dintre el perfum dels clavells i Pere sentí que un fil de teranyina li creuava la cara. Sense voler-ho va agafar el braç del vell. La lluna havia desaparegut i el vell es va aturar en sec. —¿Què hi ha? Pere li deixà anar el braç. —Res: una teranyina. —¿Què vols dir, una teranyina? —Vull dir això: una teranyina. El vell callà una estona, sospirà profundament i es repenjà a la soca del presseguer. —Si no em tens confiança —digué amb la veu excitada— no farem res. Potser et penses que em ejo per gust, o per no deixar-te dormir. Com vulguis. Ja veurem quina cara faràs si el topes. —S’anava irritant—. He tancat Marcel a la casa perquè no ens destorbés i perquè no tingués por. Ell els sent d’una hora lluny. L’hauries de veure com tremola, i això que és una bèstia... Però té els sentits més fins que tu. Pere sentia el seu panteix a tocar. —Potser avui m’he equivocat i no hi ha ningú. ¿I què? Més val així. Creu-me. No hi ha ningú, veus? —Li agafà l’espatlla amb una gran força—. Digues-m’ho d’una vegada que no hi ha ningú! —¿Qui voleu que hi hagi? Em sembla que esteu carregat de manies. No hi ha ningú. ¿Que no ho veieu? El vell li deixà estar l’espatlla com si es cremés. Pere collí un préssec a l’atzar i el queixalà. Era massa aspre. L’anava a llençar, però s’ajupí i el deixà a terra sense fer soroll. El vell, amb la veu més calmada, preguntà: —¿Què has collit? —No res. He deixat un préssec a terra. Valdria més que anéssim a dormir.

—De primer anem al cobert. Em dec haver equivocat o potser ja són fora... Però més val estar-ne segur. A l’altre cap de l’hort, vora la pila dels fems, hi havia la llenya per a l’hivern sota un cobert de canyes. El vell hi entrà i en sortí de seguida. —Bé, sembla que no hi ha ningú. Anem a deslligar Marcel. Feia més de mitja hora que voltaven i Pere s’adormia dret. Com que anava descalç tenia les plantes dels peus adolorides. Baixaren a la cava a les fosques. El vell va encendre un bocí d’espelma i el deixà en un relleix de la paret. Dintre una gàbia de conills, vella, Marcel grinyolava tristament. —Ha estat perquè no patissis... perquè no patissis. Deixà l’escopeta en un racó i obrí la gàbia. Abans de deslligar el gos, es girà i assenyalà cap a un dels angles de la cava. La llum de l’espelma quasi no hi arribava, però Pere veié una caixa de fusta llarga i estreta. —És la meva —li va dir tot ant-li el braç per l’espatlla—. Quan hi seré estaré més tranquil. Diuen que quan hi ets ja no has de tenir por de res. —S’hi acostaren i el vell va tocar-la amb la punta del peu—. Me la vaig fer jo i m’hi vaig mirar molt; la de la dona també era feta meva. Bessones. Es van emportar la caixa, però ja l’havia omplerta de terra i ella es va quedar a fer-me companyia, que bé prou que ho necessitava. Que la busquin! S’assegué sobre la caixa, es à la mà per la galta i estigué quiet qui sap l’estona. El gos grinyolava tranquil i tenia els ulls lluents i immòbils. —No sé per què deu haver vingut, avui. El corb, vull dir. Primer em pensava que venien per ella, que volien trobar l’indret. Hi senten, i potser hi veuen, de lluny. Però vénen per mi. La darrera vegada va picar el vidre de la finestra amb el bec, tota la nit. Encara no l’he pogut haver. L’altre va costar menys: s’havia aturat a la teulada del corral i com que jo estava amagat entre els arbres el vaig ensopegar a la segona escopetada. Tenia una taca blanca sota de l’ala. És el que hi ha al capçal del teu llit. Vénen per mi, no t’amoïnis —afegí preocupat. S’aixecà, obrí la caixa i en va treure una ampolla. Després deslligà el gos. Pere

veia la seva ombra a la paret engrandida, plegada pel sostre. No sabia què dir. Marcel sortí de la gàbia i es quedà dret al mig de la cava, tremolant. El vell li amoixà el cap, agafà l’escopeta, es posà l’ampolla sota el braç, pujaren junts i anaren cap a la casa. Pere se n’anà cap al portal. —Bé, jo me’n torno a dormir. Feia vent altra vegada i començaven a caure gotes espaiades. El gos ensumà tots els racons, estigué una estona al llindar amb el cap baix i reculà fins als peus del llit. El vell l’observava ple d’inquietud. —No sé pas què té aquest gos. Espera’t una mica. El vell va encendre el llum de petroli, va penjar l’escopeta i amb l’ampolla que havia pujat de la cava omplí mig vas i l’hi donà. Era un líquid transparent que groguejava. Pere se n’emà un glop i sentí una furiosa cremada a la gorja. «Vés amb compte, que és fort: fet a casa...», li digué el vell, que no li treia els ulls de sobre. Després ajustà la porta i se li plantà al davant: —¿Ets amic meu, oi? Pere semblava que tingués una nafra viva al coll, però el vell no va esperar que li contestés: —Ara t’ho ensenyaré, el que busquen... Però abans ho has de saber tot... o quasi tot... Sempre li ho deia a la dona: deixa’ls fer. I mentre no et toqui, deixa-la fer. Jo la vaig veure primer que no pas ella. Molt abans que ella la veiés. Em despertava a la nit i se’m posava a ballar davant dels ulls. Així... Veus? Com si tingués sentits. I jo, quiet. Quiet com si fos mort, per veure si l’ensarronava. Hi havia nits que no ava res, i si ava, jo no me n’adonava. Però l’endemà que havia vist la flama blava tot m’anava malament: o se’m moria una gallina, sense estar malalta, o una vaca m’agafava la malura... Aleshores tenia tres vaques i se’m van morir totes així: d’un cop de llum blava als meus ulls. Les cabres se’m gamaven. Un dia se’m va encendre la xemeneia i encara no sé com; per això mai més no hi he fet foc. Però aleshores només la veia jo. Una matinada la dona em va clavar les ungles al braç: jo dormia. «¿No veus res?», em va dir tremolant com una fulla petita. «¿No veus una cosa blava que va i ve sense parar?». Jo ja feia molt de temps que la veia, però no li n’havia parlat mai... Ja no va fer res més de bo. Es va anar decandint... Quan va ser morta la vaig amagar i es van endur la caixa i la terra. La vaig ben acotxar. La flama no ha

tornat més. Ara vénen ells: es egen, busquen... ¿Ets amic meu, oi? Espera’t. Seu i no miris. Va sentir que forfollava per l’armari, però no gosava mirar perquè el vell no es pensés que l’espiava. Després li semblà que alçava una llata de l’empostissat. —No és ben bé això el que busquen. Si fos això rai... Primer volen fer-me por i després volen la meva carcassa. La meva i la d’ella. Mira! Escampà damunt de la taula un grapat de monedes d’or. Amb les nines dilatades mirava alternativament les monedes i Pere. —Només ho saps tu, que les tingui. M’agrades perquè no dius mai res. Perquè ets quiet. Ja veus si et tinc confiança. Amb tu a la casa estic més tranquil. Potser s’hi miraran més a venir... Si és que mai tornen... Recollí les monedes, les embolicà amb un drapot i les tornà a l’amagatall. Quan hagué posat la llata va desfer el llit, va treure una màrfega que hi havia sota del matalàs i la va posar a terra. —Dormiràs aquí, al meu costat. Si em moro i vas fent tot el que et diré no t’hauràs de queixar de res. Tanca bé la porta. Pere posà la balda i anava a apagar el llum, quan el vell, que ja s’havia estirat al llit, el cridà: —Escolta: quan t’han portat el tabac, ¿has firmat amb totes les lletres? —És clar. Amb totes. —Així, ¿saps d’escriure? —Sí. —I, si saps d’escriure, deus saber de llegir... —És clar que en sé! —¿Vols llegir-me una cosa? —Sense esperar resposta va treure un llibre brut i vell de sota el coixí—. Només una mica; però comença pel començament.

Era un tractat d’astrologia. Pere començà a llegir amb una veu cansada. El vell movia el cap d’una banda a l’altra, neguitós. —No t’entenc. Llegeixes massa de pressa. Massa lletres... Pere tancà el llibre i s’adonà que, tot d’una, el vell s’havia adormit. Se’l mirà una estona, pensarós. —Sembla que l’hagin assassinat... Sembla que l’hagi assassinat —va dir entre dents—. Quina història! Es va beure calmosament el dit de marro que quedava en el vas i va encendre una cigarreta amb el llum de petroli. Després apagà el llum i s’estirà sobre la màrfega.

L’endemà Pere va adonar-se que el vell se’l mirava amb desconfiança. S’havien llevat tard i, mentre dormien, el vent havia escombrat els núvols. A migdia el sol ho cremava tot. La terra, amarada pels ruixats de la nit, feia un baf marejador. El vell adobava la tanca de filferro, cap a la banda del cobert de la llenya, i no el deixava d’ull. Tot era clar i el cel enlluernava. A la tarda el vell s’endugué les cabres i li va dir que netegés bé el corral. Van sopar a les set. Pere va menjar amb un gran esforç la cansalada entre dues llesques de pa amb tomàquet i, quan va veure que el vell no li deia res, va sortir a fora. —Abans d’anar-te’n al llit em podries tornar a llegir els primers fulls del llibre. El vell s’estava al portal, i Pere, que ja tenia el peu al primer barrot de l’escala, va tornar enrera a contracor. Va veure que, mentre havia estat fora, el vell havia posat l’escopeta damunt del llit. Agafà el llibre i es va asseure. El vell no li treia els ulls de sobre. —Ja no hi són, allà on eren ahir, ¿sents, minyó? —exclamà tot d’una—. Potser et penses que bado i que tu ets molt espavilat. Busca-les! Si les trobes, te les dono... I allò que et vaig dir de la dona, potser és veritat, però també podria ser que fos mentida. Entesos? Ja pots llegir. A terra encara hi havia la màrfega i Pere va pensar que l’hi tornaria a fer dormir. Encara no feia deu minuts que llegia, el vell li digué que ja se’n podia anar,

perquè tenia son. Pere s’enfilà al graner i s’estirà al llit. Podia escriure al Grup i anar fins al poble a tirar la carta. Amb un parell d’hores en tindria prou. Diria que el vell era boig. Si enviaven algú per veure què ava no li costaria pas gaire de fer-li-ho comprendre. Tornaria a la pedrera, o a la bòbila... no era gaire engrescador... Estava mig abaltit i el desvetllà un grinyol de frontisses. Era la porta de baix. ¿Una altra ronda? Ja esperava el crit del vell, però va sentir un soroll estrany, com si rasquessin la paret a l’alçada de la seva porta. Amb una revolada s’aixecà i s’abocà a fora. El vell li havia tret l’escala i, a la claror de la lluna, va veure que la deixava ajaguda a terra. Més enllà hi havia el rectangle de color verdós del llum de petroli. —Almenys podríeu avisar! Si hagués hagut de baixar m’hauríeu fet trencar la nou del coll! —No has de baixar per res. El veié com entrava a la casa i sentí el cop de la porta que el vell havia tancat amb fúria. El gos grinyolava darrera el corral. Pere se’n tornà al llit furiós.

Es van parlar tot el dia amb una mena d’ira continguda. El vell volia arrencar les ortigues que minaven un bon tros de l’hort i Pere pujà al graner a buscar uns guants vells, de pell, que li havia regalat un company el dia que van ar la frontera. Quan el va veure venir amb els guants, el vell es congestionà. Va deixar la galleda a terra i li digué que se’ls tragués de seguida. —Si arrenco les ortigues sense guants, després no podré treballar perquè les mans em faran mal. Deixeu-me tranquil. —¿Et penses que vas de visita? Te les hauria de fer arrencar amb la boca. Potser no menjaries tant. Va sentir un glop de ràbia a la gola, però es va contenir i començà a arrencar les herbes. El vell donà una puntada de peu a la galleda i va cridar molta estona. Marcel se’l mirava, assegut sobre les potes del darrera, amb el cap dret; de tant en tant estremia tota la pell del llom per fer fugir les mosques. Cap al tard, el vell

es va calmar i van anar a tornar el cavall. Els brins d’herba tenien les puntes recremades. Un ventet suau movia les fulles dels arbres, gronxava les canyes i arrissava l’aigua, blava i rosa de posta, del rec. L’asfalt de la carretera era tou i bullent. Quan tornaren ja hi havia estrelles. Després de sopar el vell va dir que calia treure la palla de l’estable per fer lloc per a la nova. Les garbes lligades ja s’amuntegaven al camp i haurien de batre aviat. La setmana entrant tornarien a tenir el cavall. Feia una nit clara i seca. L’aire era dolç com a la tarda, una mica més fresc, i de tant en tant un ventet que ni es sentia alçava un nuvolet de pols arran de terra, davant de la casa. La nit semblava de seda, com una fulla de lliri. Quan van tenir la palla fora, el vell agafà un sac i donà la forca a Pere. Omplien el sac i l’anaven a buidar al porxo. Aquella palla una mica esmicolada serviria encara per als covadors. El camp, els arbres, la casa, tot respirava una pau infinita. Hi havia les granotes del rec i, a estones, un llarg sospir de fulles s’anava perdent. Pere es sentia com encantat per aquella beatitud i treballava a poc a poc. Era el bon temps a casa seva —quan encara tenia casa—, el temps d’anar als banys, el temps de les ejades de nit per la Rambla, amb Jaume Arcadi, mort a l’Ebre. El temps de les festes majors. Els dies de festa la seva mare feia unes grans arrossades. Els llagostins, brillants, semblaven un vidre delicat. Tenien els ulls sortits, negres com les agulles de picar; olorosos, s’enrosaven de mica en mica mentre es coïen, amb la carn fibrosa i blanca, de llet. A l’arròs hi havia talls de pollastre; la seva mare els matava el dia abans i li fregia el fetge i la sang per esmorzar. Hi havia rodanxes de congre i tires de pebrot vermell i, de tant en tant, un pèsol verd, dolç... Una gana fabulosa, com si fos la de tots els homes que han patit fam al món, li omplí la boca d’una saliva fada, terriblement líquida. Li va semblar que tenia gana a les dents, a la llengua, a la volta del paladar. Tancà els ulls: les genives li tibaven, tenia una nàusea al fons del coll i sentia remor de sang a les orelles. Tot d’una s’adonà que treballava amb una gran desesma i es va estranyar que el vell no li digués res. El tenia dret davant aguantant el sac obert, pacientment. Sense saber per què això l’irrità molt. A la claror de la lluna el vell semblava una ombra d’un altre món, com els troncs dels arbres, més enllà, negres i aeris, que no s’assemblaven en res als troncs dels arbres de la terra. Però aquell despullament de les coses al cor de l’ombra que la lluna aprimava li anava estimulant la memòria dels detalls precisos; com si una mà invisible els estirés

del fons d’un pou negre i els posés davant dels seus ulls. La soca de l’arbre, dreta dins el silenci d’argent d’aquella nit d’estiu, de dies era coberta d’una escorça dura, aspra i grisa; ran de terra tenia un gruix de molsa que la calor feia tornar de color de rovell... Tota una corrua de formigues s’hi afanyava, s’amagava per les clivelles: unes formigues grasses, de color de móra, voraces, de mossegada breu, rabioses. El vell, pà l·l id com si s’acabés d’aixecar d’un llit de mort, esquitxat de sal i cendra, amb la cara buida, de dies era una cosa vivent, amb un nas curt i rodó, d’un vermell de cirera massa madura. Tenia la pell de la cara de color de terra, solcada d’arrugues horitzontals i profundes al front; dretes i fines a les galtes. Quan el sol batia, trafeguejava lleuger i menut, amb la seva camisa blava destenyida, apedaçada a l’esquena amb un pedaç blau marí furiosament nou. La forca li pesava a les mans, i la fusta del mànec, llisa i brunyida, cremava: «Dec estar malalt», pensà. Les pues, rovellades, tenien la punta lluent; quan anava a enforcar la palla la lluna hi brillava. Arrencà a tossir. La palla que quedava era bruta i plena de pols, i la pols li omplia la boca i el nas. —Quan haurem acabat donaràs una escombrada. Darrera d’aquella ombra que tenia veu i manava, hi havia tanta de nit... I el cel dolç i tens com un ventre d’ocell, el rec amb les seves granotes, el presseguer carregat de fruita, els ànecs grassos i tebis. I, més enllà, una cosa difícil de dir... però meravellosa! Aquella ombra, tan fràgil, era com un mur que no el deixava arribar a la pau, al repòs. «Quan haurem acabat donaràs una escombrada»! I tal! Li pujà una onada de sang als ulls, tan espessa que el cap li va rodar. La nosa era allí i a penes si vivia. Vetllat per una ombra al centre d’una nit infinita. «¿Què tinc?». Sentí una llepada de fred a la galta. Li va semblar que les mans se li posaven a viure soles, com si les hi haguessin tallades, contretes al voltant del mànec de la forca. Es mirà el vell a l’alçada del ventre. Més ràpid que un llamp el vell aixecà una cama i parà el cop de forca amb el peu. Cridà de dolor: les pues li havien esquinçat la pell i havien entrat fins ben endins de la carn.

—Potser tindré el tètanus...

Del llit estant, el vell parlava amb una veu càndida i mirava Pere de cua d’ull. A terra havia quedat un regueró de gotes de sang. Pere les anava eixugant amb un tros de sac. —Se t’assenten les barres, diuen, i dures molt poc temps. Dec tenir febre. Toca’m la mà. Li tocà la mà: no tenia febre. Pere s’havia estimat més la fúria del vell quan cridava, mentre li curava el peu amb vinagre, que el denunciaria als gendarmes i que el faria treure de casa amb les mans lligades com un criminal. No sabia per què, però aleshores li semblava que el seu acte, fet i fet, es justificava. Però la ivitat del vell, el to planyívol de la seva veu, feien una teranyina envescada que l’anava envoltant. ¿Per què havia de gemegar aquell home i fer-li sentir que era per culpa d’ell que gemegava? Com si li endevinés el pensament, el vell callà una estona. Havia tancat els ulls i respirava amb calma. ¿S’havia adormit? Pere es va asseure vora la taula: no sabia què fer i no podia pensar en res. Tot d’una el vell obrí els ulls. —No sé per què ho has fet —exclamà—. Jo no et deia res de mal... Si és pels diners que volies matar-me... Tampoc no els hauries trobats... Digues alguna cosa, almenys!... Pere anava estenent amb el dit la mica de vinagre que s’havia vessat damunt de la taula. —¿Què voleu que us digui? —Enraonava a poc a poc; hauria volgut justificar-se, però no trobava les paraules—. M’ha semblat que estava a punt de caure... Feia molta lluna... No m’he trobat bé. —¿I et pensaves que et posaries bo donant-me un cop de forca? —El vell havia alçat la veu—. Mentida! Tot el que dius és mentida! Pere deixà estar el vinagre. —Si no em creieu, ¿què hi puc fer? Aviseu els del Grup... els gendarmes... — Callà una estona perquè sentia que es tornava a irritar. Després afegí en veu baixa—: Si voleu me n’aniré demà. —Perquè tens por, oi? —Enfonsà el colze en el llit i va mig dreçar-se—. Perquè

voldries que em quedés sol aquí amb tots els anants i vinents de la nit! —Va fer un gemec i es tornà a estirar—. Treu-me aquest drap del peu; estripa la camisa i embolica-me’l amb una màniga. Lliga-ho amb un cordill... —Més val que no ho toquem. El drap que us hi he posat és més net que la camisa. El vell no digué res. Ben estirat al llit tenia els ulls clavats al sostre. Pere no gosava moure’s. «Potser exagera —pensava— i no té tant de mal com vol fer creure que té». Però tenia la sensació que havia de fer alguna cosa. Aviat seria clar. Sense moure el cap el vell va dir bruscament: —I l’escopeta, ¿on l’has amagada? —L’escopeta? —Pere se’l quedà mirant uns quants segons amb la boca oberta. Sentia escalfor a les galtes, s’anava tornant vermell i es sentia grotesc. —Sí, l’escopeta... No facis el desentès... Et devies pensar que no et veia... Quan has sortit a buscar el drap t’has emportat l’escopeta. No estaves tranquil, oi? Tenies por que quan tornaries et foradaria una mica... Per estar en paus! S’havia tornat a dreçar sobre el colze i estava tan indignat que s’ofegava. —¿Et penses que sóc d’aquesta mena, jo? ¿Et penses que porto els comptes? Però vull l’escopeta dintre el llit. I carregada, m’entens? Carregada! I no cal que t’espantis, que jo em sé dominar més que tu. Altres maldecaps tinc, als meus anys... —Havia parlat de pressa, com si volgués evitar que Pere l’interrompés. S’estirà i amb la veu canviada afegí—: Posa’m alguna cosa sota del peu. Una cosa tova, perquè em fa mal. Belluga’t! Pere agafà una manta, la cargolà i la posà sota la cama del vell. El drap s’havia anat xopant de sang. El vell digué: —Calarem foc a la casa i tocarem el dos. Això el calmà. Quan tornà a parlar semblava que triés les paraules amb esforç: les amollava a poc a poc, l’una darrera de l’altra, amb molt de compte. Tenia els ulls vagues.

—Aquí no s’hi pot viure... ja t’ho deia. Em pensava que tu aguantaries més, però t’han caçat de pressa... Massa aviat. Potser la culpa és meva. T’he explicat massa coses. Però t’han ben encantat. Els ulls se li aclucaven: tenia la mà al pit, sota la camisa. L’altra, una mica contreta, sobre la cuixa. Va fer una llarga pausa. —Però si vols ens podem quedar... Seria millor no abandonar. A mi em dol que tot això es malmeti. Si vigiléssim tots dos... No els hem pas de donar gust, comprens?, a la primera ensopegada! —La veu se li aprimava—. Tu has corregut més món i en deus haver vistes de totes: jo no m’he mogut mai d’aquests voltants. Potser he treballat massa, i no cal... En la meva dona no hi pensis: ja està bé allà on és. Em semblà que ens en sortiríem i a la llarga ens deixarien tranquils... S’havia anat abaltint mentre parlava, i ara, adormit, respirava amb una gran calma. Pere s’apropà a la finestra. Un gall va cantar. Els vidres eren bruts i les pluges hi havien deixat tot de camins transparents. Mirà una estona: després anà a la taula, apagà el llum de petroli i sortí a fora. El sol naixent pintava de color de jacint la façana de la casa. Una barreja de rosa i d’or s’anava escampant i diluint pertot arreu. Als seus peus un pardal alçà un vol ras, s’aturà sobre el banc de fusta, es picà l’ala amb dos o tres cops de bec precisos, tombà el cap lleugerament i tornà a volar cap a terra. Pere se’l mirà una estona mentre espicossava. ¿Què faria? Anar-se’n... ¿i tornar a començar? Sentia una fatiga enorme. ¿Començar què? ¿I on? Més valia no pensar-hi. Alçà el cap i va veure Marcel que se’l mirava del porxo estant tot brandant la cua, com si esperés que el cridés. Un gos ronyós, ardent, amb els ulls tendres, una mica sorpresos... Pere començà a caminar cap al galliner: rera el filat, dues gallines l’observaven, de perfil, amb una pota una mica alçada, indecisa. Quan va ser a dins anà cap als covadors; el baf de gallinassa li féu girar el cap. En un cabàs, la lloca s’estarrufà, tota rabiosa, obrí el bec i avançà el cap per picar-lo. D’entre les plomes sortí un pollet i piulà. En sortiren d’altres. En tenia disset. Negres i rossos, es aven el dia piulant i buscant cucs. Va agafar-ne un: era una bola tèbia i flonja, palpitant, capçada d’un bec curt, amb uns ulls desperts. El va estrènyer una mica. «Si estrenyés fort —pensà— l’ofegaria; però totes les lloques del món anirien covant». Deixà el pollet al cabàs i la lloca li picà la mà. «No t’amoïnis, que ja te’l torno... i ve de qui sap on, com jo».

Quan es girà va veure que les dues gallines s’havien acostat i se’l miraven des de l’entrada del covador. Devien tenir gana; hauria d’anar a buscar el blat de moro. A fora, Marcel l’esperava grinyolant. També hauria de treure les cabres que belaven dintre del corral. Els conills, durant la nit, s’ho devien haver acabat tot... Començà a sentir-se pres en una polpa misteriosa. «Potser algú m’espera, no sé on... Però em sembla que he fet tard. Valdrà més que em quedi». Va tenir una estranya sensació de llibertat, com un vertigen. «No ho acabo d’entendre — murmurà—, quin món!». Era prop de l’estable. La veu del vell va aturar-lo. Cridava del llit estant. —¿Què hi feies al galliner? —He anat a veure la lloca. Més val que dormiu. —No toquis els ous, sents? D’ençà que ets aquí escassegen, i ja em penso de què ve... Que no t’hi vegi rodar massa, prop de les gallines! La forca encara era a terra. Pere l’apartà amb el peu, agafà l’escombra i començà a recollir el boll.

13 EN VEU BAIXA

Va ser el darrer dia. El darrer. El darrer dia. Duia un vestit blau pà l·l id. Un capell d’ales amples amb tires de vellut negre que li penjaven fins a mitja esquena. El color del vestit i els llaços de vellut és allò que més recordo perquè van ser les últimes coses que vaig veure. Aquell color blau. Blau cel. A vegades a l’estiu, el cel té un blau com el del seu vestit: un blau gris, un blau menjat pel sol. Els dies més ardents de l’estiu. Un blau amarg com les gencianes.

El vestit blau, els seus ulls amb les pupi l·l es petites i negres com el vellut del llaç, la seva boca —llet i roses—, les seves mans, tot, forma i colors, era un retret, un insult a la meva correcció. «Hi ha amors tristos i amors alegres: el nostre és un amor trist», m’havia dit un dia amb una veu grisa, monòtona, un dia, feia molt de temps. Però em va fer tant de mal que no podia oblidar-ho. «¿Per què, trist?». «Perquè ets un home correcte». Havíem estat vuit dies sense veure’ns perquè jo havia hagut d’acompanyar la meva dona, convalescent, a un poblet de muntanya. Un home correcte... Un home que vivia d’un gest d’ella, ple d’emoció per tot allò que fos d’ella, que em vingués d’ella. Un home correcte... Encara veig la vela del cafè, aquell matí, color de taronja, amb el serrell que el vent feia ondular, els arbustos ran de vorera, el mirall amb l’anunci d’un partit de futbol, i sento la seva veu freda i profunda. «Em caso». Abaixà el cap, i l’ala del capell li cobrí el rostre. Només veia els seus llavis i el mentó, estremit de tant en tant per un tremolor nerviós. I el blau emmetzinat del seu vestit. Tot era buit al meu voltant. I dintre meu. Una balma sense ombres i sense ecos. Vaig viure un període podrit, d’una màgia ineluctable. Les coses que em podien fer un signe, suscitar una esperança, s’esvaïen sobtadament com si una mà invisible se les endugués. Com si desistissin. Després... A quaranta anys res no s’acaba. No. Res no s’acaba... Aquella criatura que em va néixer, que vaig voler, que viurà quan jo seré mort... El darrer fill. Una criatura blanca i lleugera com un feix de flors. Albert va anar a veure-la amb el llibre de llatí sota el braç. La seva mare va dir-li: «¿No t’agrada tenir una germana petita?». Va mirar-la amb curiositat i menyspreu, cellajunt, amb els llavis sortits, lleument arquejats. Se n’anà sense dir un mot; va tancar la porta sense fer soroll. El darrer fill. L’havia desitjat obscurament del fons de la meva soledat, per omplir-la, com si volgués fer reviure tota aquella dolcesa morta, preservar-la dintre un ésser encara indecís, marcat. Avui hem celebrat el seu aniversari. Ja comença a caminar, però encara necessita agafar-se: a un moble. A la paret. Si per anar d’una cadira a l’altra ha de fer uns quants os sola, mira angoixosament al seu voltant i arrenca a plorar. Vaig demanar que li fessin un vestit blau. L’he agafada una estona i reia i feia uns crits

petits, joiosos, com un ocell. He centrat la meva tendresa en aquesta bola de carn tèbia, en aquestes mans i en aquests peus tan petits. Una tendresa acerba. Ha començat a mirar-me fixament, encuriosida tot d’una, i m’ha obligat a tancar els ulls. Té unes pupi l·l es brillants i negres voltades d’una ombra de blau celeste. Vaig tenir un desig impetuós d’escriure-li. «Veure’t, només. Encara que només sigui veure’t ar. Si et volguessis posar el vestit blau... Aquell vestit blau que duies el darrer dia». Vaig esquinçar la carta en mil bocins. Sé que va preguntar per mi. Devia preguntar per mi amb aquella veu sense color, sense matís: «Ah, ¿ha tingut una nena?». Si almenys pogués explicar-li... «Em caso». Si almenys li hagués pogut dir: «No ho vull». Les dues paraules em van empènyer cap al buit i queia i girava... Senyor, que és jove! Quina por que em feia la seva joventut... D’ençà que tenim la nena, el meu fill em mira com si em volgués desxifrar i el sento que somriu durament. No he pogut dormir en tota la nit i ara el cap se m’obre. M’he aixecat per esbatanar la finestra i he tornat al llit. La cambra, fosca, de mica en mica s’ha omplert de celístia. He agafat fred i he tirat l’edredó amunt. El vent feia fregar les fulles del llimoner contra els vidres. «És a Alger», em van dir ahir a la tarda. «Ja fa dos mesos que va anar-se’n». Tota la nit he vist el mar i un vaixell. No em podia treure del cap el mar i el vaixell que es gronxava com les fulles del llimoner. Així que ha començat a fer-se de dia he anat a la cambra de la meva filla. L’he treta del seu llit gairebé brutalment. Ha rondinat una mica, però no s’ha despertat. L’he tinguda en braços estona i estona. Lentament la claror ha tornat la forma i els colors a les coses. Estrenyia aquella mica de carn amb un cor que batega. Li dec haver fet mal perquè tot d’una ha esclatat en plors. «¿Què té?». La meva dona ha entrat inquieta, tot lligant-se el cinturó de la bata. «¿Fa estona que plora?». Llavors m’ha mirat: «Si veiessis quina cara fas de malalt! ¿Què et a?»; he dit: «No res! No em a res. No em miris així, no tinc res. T’ho asseguro. No em miris així». Ni en els dies més dolents dels meus divuit anys no havia tingut un desig tan furiós de morir.

14

DARRERS MOMENTS

—¿De què és aquesta sopa? —No es pot saber... Ni el cuiner no deu saber-ho. La cambrera els acabava d’omplir dos bols amb un líquid groguenc: hi flotaven unes miques de fulles verdes. Havien deixat la maleta a terra, al costat de la taula. Un gos s’hi acostà, l’olorà amb calma i s’allunyà perquè, a la taula del costat, una senyora vella que duia un capell marró amb una ploma de faisà li allargava una espina de peix. —No em miris; menja. Ell obeí i ficà la cullera dins del bol. Al cap d’un moment alçà els ulls i es quedà una estona mirant-se-la. —¿Què penses fer? Ella s’eixugà els llavis, dubtà un moment i va respondre: —No ho sé. —Em sap greu que te’n vagis així, sense saber què faràs. —Val més que no hi pensis. —Ho digué mirant el bol i en veu molt baixa. —Sí, sí, em sap molt greu... —Menja. El restaurant de l’estació era ple. Les cambreres anaven i venien de pressa amb el llibret de notes a la butxaca del davantal i el llapis penjat a la cintura al cap d’una cadeneta de metall. La d’ells era bruna. Devia tenir una quarantena d’anys; una quarantena d’anys marcits. Se la veia de mal humor i cansada. Duia els ulls molt pintats. De tant en tant, ell mirava el rellotge: faltaven tres quarts per a l’hora del tren.

—Digues alguna cosa. La cambrera agafà els bols i els posà al plat. Un plat de porcellana calent. Els serví un tall de lluç bullit, cobert de maionesa, amb dues o tres fulles d’enciam. —Digues el que vulguis, però digues alguna cosa. La cambrera tornà enrera: —Dispensin, m’havia descuidat de servir-los els espàrrecs. Els en posà mitja dotzena al costat del tall de lluç. —Els compten bé: sis tu i sis jo. Estic segura que tots els qui sopen han comptat els espàrrecs que els han posat al plat. Sis espàrrecs. Gairebé els anys que feia que tu i jo... Un tren xiulà. Es sentien cops de martell a les rodes barrejats amb els crits dels mossos de l’estació i amb el soroll dels altaveus que anunciaven la sortida dels trens. —Ai!, la copa... Anava a agafar una llesca de pa del cistellet i l’havia feta caure. La cervesa s’escampà pel paper que servia de tovalles, lliscà fins al cantell de la taula i començà a regalimar a terra. —Aparta la maleta! —Sort que no he trencat la copa. Va entrar un senyor alt i prim que portava un impermeable de color de cafè amb llet. Amb un cop d’ull resseguí tota la sala, es va treure el rellotge de la butxaca de l’armilla, comprovà l’hora al rellotge de la paret i se n’anà a poc a poc. Anaven menjant el tall de lluç. Menjaven d’esma: ni l’un ni l’altre no tenien gana. —Quan penso que marxes sense diners... Sofriré molt pensant en tu. El gos féu uns quants lladrucs: acabava de ar un gat negre i es posà a

perseguir-lo per sota de les taules. Un senyor que menjava sol, una mica més enllà, es tornà vermell: protestava amb un aire de gran dignitat. —Més val que no hi pensis. Ah!... veus?... no m’havia recordat de dir-t’ho: t’he deixat les camises planxades al prestatge de dalt de l’armari; els mitjons en el calaix de la dreta, allà on posàvem l’aspirina i els rebuts de l’electricitat... ¿No t’agrada aquesta maionesa? —Sí... —¿Doncs per què la deixes? —És a dir... no m’agrada gaire. El senyor de l’impermeable va tornar a entrar carregat amb dues grans maletes. Travessà la sala i es va asseure a la taula on abans hi havia la senyora del capell amb la ploma de faisà. La cambrera es va endur els plats. —Jo, raïm. ¿I tu? —Raïm. —Dos raïms. La cambrera es va apropar al senyor de l’impermeable, deixà la safata plena de plats damunt de la taula i apuntà la comanda a la llibreteta. Van entrar un home i una dona. L’home tenia un ull tapat amb un drap negre i portava una guitarra. Es posà a cantar amb una veu ronca i lassa. De tant en tant rascava les cordes amb les puntes dels dits. —Em pensava que era prohibit. —Què? —Això. La mendicitat. ¿Vols fumar? Li donà una cigarreta. Ell n’agafà una altra i se la posà entre els llavis. La cigarreta tremolava. Va encendre un llumí i la flama també tremolava.

—Les dues últimes que em queden. T’he donat la sencera. La meva té un foradet. —Canviem? —Oh, ja el taparé amb el dit. L’agulla grossa del rellotge es mogué i saltà un minut. La cambrera els portà el raïm i després serví el bol de sopa al senyor de l’impermeable. Al mateix temps li serví el plat de lluç, amb les fulles d’enciam, els espàrrecs i la maionesa. —¿Mirem si els compta? Començaren a menjar els grans de raïm d’un a un i de tant en tant fumaven. Tot d’una rigueren. El senyor de l’impermeable s’havia posat les ulleres: primer examinà què hi havia dintre del bol, després agafà la forquilla i anà separant els espàrrecs amb calma. Movia els llavis imperceptiblement. —¿Tens fred? —No... —M’ha semblat que tremolaves. —¿Vols dir? A través de la finestra es veien les branques d’un plàtan i l·l uminades per la claror del fanal. Les fulles eren grogues i un vent de primeries de tardor les gronxava suaument. —Ja hi ha fulles grogues, ¿t’hi has fixat? —Però encara no fa gens de fred. —Potser valdrà més que em comenci a preparar. ¿I si cridessis per pagar? Va treure la barreta de carmí i la polvorera del portamonedes, es pintà els llavis, s’hi à la llengua per repartir el coloret i s’empolvorà. Al mirall es veié els

ulls durs, sense expressió, encara una mica congestionats. Sentí tot d’una una lassitud infinita. L’home de la guitarra se’ls havia acostat i estenia la mà. Una mà fosca, grossa, amb els dits molt llargs. Ell li donà una moneda. —Potser que no ens entretinguéssim massa. No li va contestar. Una mà com la d’aquell home que demanava caritat li començava a estrènyer la gorja suaument, suaument. —¿Vols que t’acompanyi fins a l’andana? No, no podia contestar. Era com si s’ofegués. La mà li anava estrenyent la gorja. Hi tenia dos o tres punts dolorosos. —¿Saps quina és l’andana del teu tren? Em fa por que no t’hi perdis... El senyor de l’impermeable havia obert una maleta i n’havia tret una ampolla de vi. Se n’abocà al vas i es posà a beure pausadament. S’havia menjat els espàrrecs amb cues i tot. Ell va cridar la cambrera. —Em sap greu, molt greu. Em sembla que sense mi et trobaràs... Ja ava. La mà no estrenyia tant. Encara pogué dir: —Sempre m’ha agradat d’anar amb tren... De petita ja m’agradava... ¿No t’ho he explicat mai que una vegada...? Oh, ara ja no val la pena que t’ho expliqui. La cambrera els dugué la nota. Pagaren. Ella agafà la maleta. Quan foren a la porta del restaurant li va dir: —No vinguis. Serà millor, sents? No vinguis. Els ulls se li velaren. Tornava a tenir una nosa a la gorja. Ell li agafà el braç: —Vols dir que no podríem... vols dir que...

Anà per besar-la. Ella girà la cara. Sentí que s’enrigidia tota i li deixà anar el braç. —Adéu. De lluny va veure com donava el bitllet a l’empleat del control. «No la veuré mai més —pensà—, mai més». —¿Em permet? Era l’home de la guitarra que no podia ar. La dona el seguia. Era baixa, grossa i duia un vestit negre usat, molt lluent. Els deixà pas i sortí al carrer.

15 DIVENDRES 8 DE JUNY

—Calla, pobreta, calla. Deixà el portamonedes a terra, sobre l’herba. Era un portamonedes molt vell, molt brut. El full de níquel que cobria la tanca havia anat caient escrostonat i el llautó deixava olor de metall als dits. Se’ls fregà a la punta de la jaqueta i es descordà la brusa amb una mà. Tenia el pit molt blanc, caigut, solcat de venes blaves, fosques. L’infant començà a xuclar amb avidesa i de mica en mica clogué els ulls. Quan els tornà a obrir li quedaren fits, buits. Una gota de llet li lliscà pel costat de la boca. Dreta, immòbil, mirava el riu. El vent brunzia per entre els ferros del pont alt, arrissava l’aigua, li feia voleiar les faldilles, jugava amb els brins d’herba. L’infant s’ennuegà, deixà el pit i tornà a buscar-lo amb un moviment indecís del cap, com un gat acabat de néixer, cec. Havia tingut els punys closos tota l’estona: començà a obrir-los lentament, com una flor. El pont trontollà. L’ombra del tren ava veloç sobre l’aigua. Un xiulet llarg es

barrejà amb el soroll dels ferros i el vent. Un núvol de fum espès es desféu sota el pont, riu avall. Mirà indiferent l’home que tenia al costat. No l’havia sentit venir ni sabia d’on havia sortit. A contrallum, el sol li aureolava el vestit esparracat, d’una polsina daurada i movedissa. Portava un sac mig ple a l’esquena i del sarró li sortia el coll d’una ampolla. Tenia els ulls petits i blaus, la barba i el bigoti molt blancs. L’home mirà la criatura adormida. El cap li penjava una mica enrera. El bocí de pell per on havia lliscat la llet brillava. —Duia gana, oi? Ella no li contestà i estrenyé la criatura contra el pit com si volgués protegir-la. L’home no s’adonà del gest. Amb el dit estès fregava suaument la pell del front rosat. —¿Vols dir que no és massa tendra, per ejar-la amb aquest vent? Topà amb una mirada dura i sentí el respir d’ella contingut entre les dents closes. Es quedà una estona palplantat, dubtant. —Bé, bé, tant se val. Ja veig que no ets de mena enraonadora. Apa, noia, salut! Coixejava. Se n’anà per un camí una mica en diagonal, cap a una vinya que s’enfilava pel pendís com un llençol verd estès sobre la terra àrida. Ella el seguia amb la mirada, sense moure el cap. Caminava de pressa. Aviat només veié una taca fosca retallada sobre l’horitzó lluminós. Deixà la criatura adormida a terra. A dues es hi havia una pedra. L’agafà i començà a cabdellar-hi un cordill brut que s’havia tret de la butxaca. Tenia el rostre demacrat i dues taques vermelles i febroses li lluïen als pòmuls. El sol li treia reflexos blaus dels cabells, li feia brillar les ungles exsangües mentre les mans nuaven el cordill. S’apropà a la criatura i s’agenollà al seu costat. A poc a poc li à el cordill sota el cap. La criatura gemegà i crispà les mans sense despertar-se. —Calla, pobreta, calla. Dorm. Li ho digué molt baixet i l’agafà. Féu un gran esforç per alçar-se. Li posà la

pedra sobre el ventre i s’apropà a l’aigua. Els peus se li enfonsaven en el llot. Avançà encara. Mirà al seu voltant amb els ulls desorbitats. La llançà amb tota la seva força. Se sentí soroll d’aigua esquinçada. El cos flotà un instant i desaparegué tot d’una com si l’haguessin estirat bruscament. Un vol d’ocells travessava xisclant el cel ple de calma. N’hi havia molts. Volaven en rengles espessos i feien un camí negre sobre la blavor. Caminava de cara al vent, una mica erta, com si tingués les cames de fusta, pel camí que havia agafat el vell. Semblava que seguís els xiscles dels ocells.

Un tros enllà es veien quatre cases escampades. Ran de la carretera, sota un emparrat d’heures i de roses, hi havia unes quantes taules amb cadires de ferro. S’havia assegut a la del fons. El sol ponent incendiava el cel i al lluny el riu feia un colze de sang. No havia caminat molt. Del pont a l’emparrat hi havia una mica més de mitja hora i havia at estones asseguda a terra mirant el riu. Però estava molt cansada. L’esquena i els ronyons li feien mal; el pit, inflat, ple de llet, li humitejava la camisa. Tenia set i una vena li batia el costat esquerre del coll. Arribaren dos homes per la carretera. Deixaren les bicicletes arrambades a la paret, travessaren el pati i entraren a la sala. —Veig que teniu nous clients, mestressa. Era un home de mitja edat, amb uns ulls negres, lluents, amb les galtes i el mentó foscos, d’un pèl que semblava duríssim. Es à la mà pel front ple de gotes de suor. Tenia la camisa xopa encastada al pit. —¿Què me’n dius, Belcacem? Donà un cop de colze a les costelles del seu company, un àrab petit, olivaci, amb una gran cicatriu a la galta. L’àrab rigué. Les dents li lluïren un moment. Rera el taulell una dona vella amb un mocador negre lligat al cap esbandia els gots.

—Fa prop d’una hora que és aquí. ¿Què fèieu a la pedrera amb totes aquelles barrinades? L’aigua de l’aixeta queia furiosament sobre la pica de zenc i esquitxava les vores amb unes gotes grosses, rodones, que lliscaven de seguida. La vella agafà una ampolla de vermut. El tap grinyolà. —L’idiota, mestressa, l’idiota. —L’home havia agafat el got i mirava el líquid a contraclaror—. Bona nit, Violeta. La minyona ava el drap per les taules. Duia un vestit molt curt i quan s’ajupia se li veia l’acabament de les mitges. —Avui bé em deuràs dir que sí, Violeta... L’àrab havia begut el vermut i s’estava a la porta mirant a fora. —No hi vull saber res amb pares de família. —Tenia les galtes rodones, innocents, l’ull una mica vague. El que estava prop del taulell féu petar la llengua contra el paladar, es à un dit per sota el nas i digué al de la porta: —¿Que no la sents, Belcacem? L’àrab es girà: —Calla, mira què fa aquella... L’altre se li apropà i es miraren la noia a través de la cortina de granets i canyes. Seia sota l’emparrat, quieta, amb una ampolla de gasosa buida al davant. Tenia els ulls tancats i amb la mà dintre la brusa es tocava el pit. La vella havia tornat a obrir l’aixeta. Quan sentí el soroll de l’aigua obrí els ulls i mirà esglaiada al seu voltant. —M’ha demanat un anís —va dir la minyona tota excitada—. Jo li he preguntat: ¿sol o amb aigua? M’ha mirat d’una manera molt estranya, com si baixés de la lluna. Per mi no hi és tota. La vella havia sortit de darrera el taulell i també mirava a través de la cortina.

—No deu pas ser d’aquí. Li he tornat a preguntar com volia l’anís i m’ha dit: «Porti’m una gasosa». Es deu haver repensat. Quan ja me n’anava m’he girat, perquè em semblava que em deia alguna cosa. Però no era a mi. —Féu una pausa, alçà el cap i mirà els dos homes— ...enraonava sola. —Parà d’eixugar-se les mans amb el davantal i es posà a riure: feia uns grinyols com una rata. —Jo la faré xerrar, mestressa, ja ho veureu. Porteu-nos vi. Vine, tu. Separà les tires de la cortina. Belcacem el seguí. Quan arribaren a la taula, la noia féu un moviment de bèstia sorpresa. —No t’espantis, reina. És negret, però té bon cor. S’assegueren a la seva taula. Ella els mirà greument. Tenia el blanc d’un ull injectat de sang, i els cabells negres, oliosos, li queien a banda i banda de la cara. Se’ls apartà amb una mà descarnada, amb els dits estesos com si fossin de pedra. Una fulla de rosa caigué giravoltant sobre la taula. De la cuina venia una olor espessa d’oli cremat que es barrejava amb el perfum del capvespre i de les roses. Violeta deixà tres gots i una ampolla de vi sobre la taula. Se’n tornà i, un cop dintre, es quedà ran de porta, mirant tota encuriosida, amb la boca oberta i els ulls rodons. Abstreta, es gratava lentament la cuixa amb la mà sota de les faldilles. Les tires de la cortina topaven les unes amb les altres i feien un sorollet de boixets que no li deixava sentir res. Veié que l’àrab allargava un got a la noia i que ella feia que no amb el cap. Els dos homes begueren i tornaren a omplir els gots. La noia aleshores agafà el seu i se l’apropà als llavis. Semblava que se li hagués encastat a la boca i que s’havia de quedar així per sempre. Però tot d’una el buidà d’un cop, amb els ulls tancats. Belcacem li enraonava a cau d’orella. A l’altre, el veia només d’esquena. De tant en tant sacsejava les espatlles com si rigués. La vella sortí de la cuina i anà darrera el taulell. Girà la clau del calaix i se la posà a la butxaca. —¿És així com m’ajudes a fer el sopar, dropa? Au, deixa’ls estar tranquils, que tenen ganes de fer broma. Violeta s’allunyà amb recança i entrà a la cuina plena de fum. Es tragué el davantal blanc, de servir, i se’n posà un de blau fosc que hi havia penjat darrera la porta. Destapà la paella i girà les patates. N’hi havia de cremades. Per la

finestra es veia un cel de color malva amb una faixa rosa al fons. El pati començava a enfosquir-se. La vella encengué el llum. Els gots arrenglerats sobre el bufet i els cassons d’alumini penjats a la paret brillaren. Tot d’una es sentiren crits a fora i soroll de vidre trencat. —Bèstia, més que bèstia! Violeta sortí corrent i es quedà dreta a l’entrada. La vella la seguí. L’àrab tenia el braç de la noia agafat amb totes dues mans i l’hi torçava per fer-li deixar el coll de l’ampolla trencada. Ella es debatia i amb la mà lliure li picava furiosament la cara. L’altre s’embolicava la mà amb un mocador. Hi havia sang sobre la taula i a terra. «Bèstia, més que bèstia!». A l’últim el tros d’ampolla li caigué de la mà. «Deixa-la estar, ¿no veus que té el diable al cos? Deixa-la estar!». La noia féu un xiscle i es quedà panteixant tot fregant-se el braç adolorit. Després se n’anà a poc a poc. Quan fou a la carretera es posà a córrer. Violeta sentí que el cap li rodava. Però la vella li donà una empenta: «Vés, renta la taula, de pressa!». En veure la sang de prop se li velaren els ulls i s’adonà que osci l·l ava. Encara pogué sentir una veu, molt lluny: «Només faltava aquesta bestiassa...». I ja no sentí res més.

Jeia a terra, de cara al riu, sota el pont de ferro. Tot era fosc: el cel i l’aigua. L’aire humit estenia una boira espessa, lenta, que anava submergint les ombres més fosques dintre una mar lletosa. Tenia els cabells molls i les cames fredes. Un llum verd del pont feria l’aigua gairebé sota els seus peus. Es tragué un mocador de la butxaca, es descordà la brusa i se’l posà entre el pit i la camisa xopa. Sentí una mica de benestar i clogué els ulls. L’aigua feia una remor sorda com un respir, tallada de tant en tant per un clapoteig secret. No es sentia ni una remor d’insecte, ni un crit d’ocell. Molt lluny, riu avall, les explosions d’un motor una mica ofegades pel pes de l’aire semblaven una palpitació de l’ombra. De l’altra banda del pont li arribaven amb una gran nitidesa els xiulets d’una màquina de tren que maniobrava i els xocs metà

l·l ics dels vagons. Totes aquelles remors, despullades pel silenci, semblava que la buidessin del seu neguit. Li quedava només una lleugera tensió als músculs del ventre i un gust àcid rera els llavis ressecs. Quan obrí els ulls veié que, enllà del riu, al fons del cel, un halo rogenc tenyia la boira. Li semblà que tornava a sentir crepitar la fusta encesa, que el fum tornava a ofegar-la, com aquella nit. Aleshores feia prop d’un mes que dormia sola en una barraca a l’acabament d’un terreny vague, vora la carretera de la base. S’havia quedat sense feina i sense casa i la rentadora del restaurant on treballava li havia deixat la clau. Era una nit de finals de setembre, amb boira també, però amb una boira fluida, pudent, que venia dels aiguamolls, atapeïda de mosquits irritats. No havia sentit entrar els dos homes. Devien haver obert la porta amb un filferro i quan es despertà veié les dues ombres al costat del llit. Tots dos li havien at per sobre: primer l’un, després l’altre. L’un, el coneixia una mica. L’altre, no l’havia vist mai. Tots dos feien la mateixa olor forta de vi i d’oli de màquina. Discutiren a les fosques qui seria el primer. Havien deixat la porta oberta i l’aire feia entrar la boira i apropava el martelleig enervant de la base. Després se n’anaren. Els havia sentits rodar una estona per fora i li semblà que reien. Quan ja començava a abaltir-se, una glopada de fum la féu tossir. De moment pensà que era la boira. Del racó on tenia el bagul venia una resplendor vermella, indecisa, però no s’adonà que la barraca cremava fins que gairebé ja no podia respirar. Hagué de saltar per la finestra i no pogué salvar res. L’endemà, al Comissariat, li havien fet moltes preguntes. El comissari era un home jove, una mica brusc, i volia saber per què dormia a la barraca i com hi havia entrat. A l’últim hagué de parlar dels dos homes. Un inspector l’acompanyà a la base per veure si els podia reconèixer. En veié un al peu d’una grua, però no digué res. Pel camí l’inspector anava dient: «Quina pinta, quina pinta més galdosa!». Un matí, al cap d’un mes o dos, tingué el primer vòmit de bilis.

Tot d’una s’adonà que el vent havia parat. Sentí soroll de os i s’aguantà el respir. Quan obrí els ulls veié que una ombra s’apropava. El cor li batia: unes palpitacions brusques, desordenades, de bèstia presa i espantada. L’home s’aturà al seu davant. —Si esperes que in trens, encara en tens per una estona. Fins a la matinada

no arà l’exprés. Encengué una cigarreta i li apropà el llumí encès a la cara. —Ets la d’aquesta tarda... Si voltes massa per aquí, agafaràs dolor... A l’altra banda de riu una tira de cel s’havia tornat d’un taronja fosc, com si l’aire l’hagués brunyit. Al damunt, el cel era de vellut negre compacte. Les explosions del motor semblaven una mica cansades. —...jo el tinc aquí al genoll. A la claror movedissa del llumí se li veien els ullets molt clars, enlluernats; entre la barba i el bigoti blancs, la cigarreta osci l·l ava. Se la tragué dels llavis, mirà si era ben encesa i llençà el llumí: va descriure una corba vermella i encara cremà un moment a terra, entre els brins d’herba. Una tenebra impenetrable els separà. —Val més que te’n vagis a casa. La criatura se’t deu estar esgargamellant, i tu aquí. ¿Et penses que no sé què esperes? El vell féu uns quants os i desaparegué. La lluna s’alçava, rodona, d’un color fosc de sang, com un gran disc de metall roent, a punt d’apagar-se, perfilada, madura, morta. Enlaire la carcassa del pont es començava a destriar, més negra, de l’ombra. L’aigua del riu lluïa tènuement amb uns reflexos mòbils d’aram. El pit li feia mal i semblava que volgués esclatar-li. Es posà la mà sota la brusa i se’l tocà: era dur com una pedra i el mocador ja era tot moll. El vent havia esbandit la nit, i la lluna, a clapes, empolsinava el cel amb una fosforescència rosa. Feia una estona que hi havia només aquell mur de tenebra. Però el mur s’anava fent transparent i les coses tornaven, fosques, impregnades d’ombra, i amb les coses tornaven totes les remors insidioses de la nit. Una angoixa lancinant la féu gemegar. Els polsos li batien. A prop seu, d’un arbust baix, sortia una remor intermitent d’ales. Les ombres, el miralleig de l’aigua, una fressa lleu de bestiola entre l’herba, els llacs roses del cel, li semblaven signes destinats a algú altre més enllà d’ella, incomprensibles. Com els crits d’aquell home de l’emparrat i el gust del vi i les fulles de rosa que queien sobre la taula. Com les

estranyes paraules del vell. Signes d’una altra banda... Posà un colze a terra i inclinà tot el cos endavant. Un tremolor violent li sacsejava el braç, i els ulls se li desorbitaven. Es mossegà la mà rabiosament. Sentí un clapoteig més sec a l’aigua. Hi ha peixos que salten, peixos que devoren. ¿On devia ser? Una massa lleu al fons de l’aigua, tota voltada d’ombres afuades, silencioses, que s’apropen amb una ondulació lleugera, s’aturen un instant, retrocedeixen. El corrent se la devia haver enduta. Però la pedra era grossa. Si el pit no li fes tant de mal, potser encara podria reposar, estirar-se, reposar. Li costà molt d’alçar-se. Panteixava. Era com si tingués les cames d’un fang humit que s’anés endurint a poc a poc. Quan fou ran de l’aigua, uns branquillons de mata li fregaren la mà. La tancà convulsivament i amb un cop brusc arrencà un grapat de fulles. El palmell li cremava com si se l’hagués ferit. Els peus se li enfonsaven en el llot, l’aigua freda li pujava per les cames, les hi empenyia, com un vent espès, glacial, alentit: un vent negre de malson. Dubtà un instant: una terrible basarda li precipitava el respir i un múscul del coll li tibava com una corda. Amb un gran esforç encara féu dues es. Una llengua glaçada li llepà el ventre i el pit. L’aigua se l’emportava. Amb les dents closes i els ulls clucs es debaté un moment. Però sentí que alguna cosa es tancava al seu damunt per sempre, aigua, fred i ombra, i tot d’una desistí.

16 COMENÇAMENT

No hauria pogut dir com s’havia fet aquella taca de tinta. Tot esperant el tramvia es mirava, desolat, els pantalons. Eren els únics que tenia una mica presentables. Hi havia tres taques de tinta blau-negra al genoll dret, dues de molt petites i una de grossa com una cirera... no, molt més grossa que no pas una cirera... ¿grossa com què? Com una poma, pensà desesperat. Els pantalons eren de color de cafè amb llet, i la tinta, que s’anava assecant, s’enfosquia i semblava que s’estengués. —S’ha tacat amb tinta, oi? El senyor Comes era una vella amistat de tramvia. Feien el camí junts matí i tarda.

—S’hi havia d’haver tirat aigua de seguida. No hi ha res que taqui tant com la tinta. Una vegada em vaig haver de fer tenyir uns pantalons. Potser no eren tan clars com aquests que vostè porta, però, així i tot, no hi va haver cap més solució. No se l’escoltava. Encara veia els ulls de la senyoreta Freixes, la mecanògrafa. Irritat perquè havia perdut set fitxes, li havia dit amb una veu furiosa: «No hi ha res tan trist com haver de treballar amb imbècils». Ella se l’havia mirat, sorpresa, amb els ulls espurnejant, i només havia tingut esma per dir: «Oh!...». —Ja el tenim aquí. Obès i cordial el senyor Comes assenyalà el tramvia amb un cop de cap. Venia ple i la gent s’arraïmava als estreps. Com sempre, el senyor Comes fou el primer a pujar. Era una especialitat seva: s’obria camí amb els colzes, amb el ventre, amb un somriure infantil, i ningú no protestava. El tramvia arrencà amb un gran sotrac. Començaren a ar cases, finestres, balcons. à el Garatge Internacional, la Cooperativa, el Tennis Club... Tot ava amb l’ordre de cada dia, fatal, enervant. El tramvia s’havia buidat una mica i pogueren seure. —Ja he comprat el bitllet —digué el senyor Comes amb un aire una mica misteriós, i li donà un copet a la cuixa. Cada mes, ja feia prop de cinc anys, compraven un bitllet de la rifa a mitges. Mai no havien tret res, però cada mes el senyor Comes li deia amb un somriure: «Ja ens hi anem acostant». Quan va veure que el seu amic butxaquejava, li aturà la mà. —No s’amoïni... ja ho trobarem a primer de mes... ¿Què li fa el nen? —¿El nen? Més bé, gràcies. Quan arribà a casa seva anà de dret al menjador; el sol que entrava per la galeria feia més vells els mobles, més polsosos els racons, més grises les cortines blanques. Tot s’havia anat envellint, tot havia perdut frescor. La seva dona anava i venia de la cuina. Acabava de parar la taula. Li semblà que s’engreixava una mica. Li besà el front d’esma, s’assegué i obrí el diari.

—¿Què t’has fet als pantalons? ¿Què és aquesta desgràcia? —Sí, mira... el senyor Comes m’ha dit que l’única cosa que podem fer és dur-los a tenyir. —Tot arriba alhora... Justament aquest mes que tenim els remeis del nen. I el metge. —¿Què fa el nen? ¿No hi ha res de nou? —No. El doctor Martí ha dit que demà ja el podrem llevar... Però, ¿què tens? «Ja està. Ja s’ha adonat que em a alguna cosa». Aquell do de la seva dona per copsar els seus estats d’ànim li havia semblat un bàlsam quan festejaven. Era un repòs sentir-se comprès, gairebé endevinat, previst, poder dir: «Estic ensopit, sí, no sé ben bé per què... Potser perquè penso en els exàmens...». Però com més temps ava, més angúnia li feia aquella intuïció infa l·l ible. Es sentia nu, indefens. Hauria volgut tenir una mica de vida secreta. I allò que l’irritava més era que a la més petita a l·l usió d’ella començava a explicar tot el que tenia ganes de no dir. Algunes vegades havia decidit de callar, s’ho havia imposat com una disciplina, però la voluntat li fallava i no li podia amagar res. —Aquest matí he tingut un disgust. És per això que m’he tacat de tinta. M’he posat nerviós i el tinter ha anat enlaire d’un cop de mà. I li va explicar la història de les set fitxes perdudes. —Li he dit tot el que es pot dir de desagradable a una persona. Va veure que el rostre d’ella s’anava i l·l uminant. Els ulls, grossos i inexpressius, li brillaven; les galtes, una mica massa

begudes, amb la pell de color de cera, se li rosaren als pòmuls. Tenia els llavis prims de persona una mica preocupada i eixuta. Cada vegada que entrava una mecanògrafa nova al despatx, vivia un drama. No n’havia coneguda cap, perquè, deia, «el meu lloc és a casa. Jo no sóc d’aquelles dones que tot el dia van davant i darrera del seu marit». Però se les imaginava, dolorosament, a través de les descripcions que, amb un gran tacte, es feia donar pel seu home. —Li està bé. Perdre set fitxes!... Totes aquestes noies que treballen al costat d’homes és perquè busquen alguna cosa. Li està molt rebé. Així haurà vist que ets un home de caràcter. Posà la sopera fumejant a taula i serví la sopa. —¿Com es diu? Ell, que ja tenia la boca oberta, alçà el cap, i la cullera quedà immòbil a mig aire. —Qui? —Ella, la mecanògrafa. —Ah, Freixes. —No, vull dir de nom... —Eulàlia, o Elvira; no ho sé. —¿I és molt jove? S’emà la cullerada de sopa. —Em sembla que sí. —¿Què vols dir, «em sembla que sí»?... Bé es deu veure si és jove o no. —Oh, ja saps que jo no m’hi fixo gaire. —¿És promesa?

—No ho sé. Feia una setmana que havia entrat al despatx; una mica tímida, una mica càndida. S’havia assegut davant la màquina d’escriure i havia esperat que li donés feina. L’endemà agafà el vas que servia per beure, l’omplí d’aigua i hi posà violetes. El tercer dia ja reia. Mentre prenia el cafè, la seva dona entrà a la cambra del nen i en sortí de seguida. —Dorm com un àngel. Més val que no entris; ja el veuràs al vespre. Vine d’hora, sents? «He estat un salvatge. Una noia tan jove... encara no deu tenir vint anys... no li ho havia de dir... té els cabells com seda... i quan riu... no li havia de dir res...». Decidí d’anar a peu fins al despatx; no tenia ganes de trobar el senyor Comes. «És curiós: tants anys que fa que o per aquest carrer i avui em sembla nou». Va veure una finestra amb unes cortines nítides, un roser florit ran de reixa, uns brins d’herba tots tendres entre dues lloses. Enllà del mur de boixos del Tennis Club sentí dues noies que enraonaven: devien estar al costat de la xarxa. S’aturà un moment davant del Garatge Internacional. «Tanmateix es fan coses importants, a Barcelona». Del cor li muntava una onada de joventut. Prop del despatx hi havia una botiga de flors. Després de pensar-s’hi una mica, vencent un deix de vergonya, entrà decidit i comprà un pom de roses petites, voltades de fulles verdes amb un viu de color d’aram. —Semblen de porcellana —li digué la florista amablement. A l’escala del despatx embolicà el pom amb un full de diari. Quan no el veuria ningú, llençaria les violetes, canviaria l’aigua i posaria les roses en el vas. I potser... Potser a mitja tarda li diria: «Elvira, ¿vol que sortim junts aquest vespre?». I ja s’imaginava el color del cel i el perfum del capvespre.

17

NOCTURN

Un plany dolorós omplí la cambra: s’arrossegà un instant i morí tot d’una com si hagués travessat les parets. Semblava el lament d’una bèstia acabada de ferir quan encara no ha perdut sang ni energia. El silenci compacte tornà a envair-ho tot. à un minut i un cos es remogué entre llençols com si, més que el plany, un eco misteriós del plany l’hagués arrencat del son profund. Un gat començà a miolar a l’escala: els miols creixien de to i de volum, es feien punyents i apressants. Un altre plany féu emmudir el gat. Aleshores una ombra saltà del llit seguida per un arpegi de molles. Un trepig de peus descalços, dos o tres estossecs, el soroll de l’interruptor i la claror inundà la cambra. L’home que havia anat a encendre el llum tornà cap al llit, inquiet, i preguntà: «¿Vols dir que...?». De sota els llençols impregnats de perfums de sofregits i verdures bullides —la cuineta era a tres metres— eixí una veu cansada: «Posa aigua a bullir primer de tot; després truca a casa de l’adroguer i demana’ls que et deixin telefonar al metge». «Que pà l·l ida», pensà l’home. Mai no l’havia vista tan pà l·l ida ni amb els ulls tan enfonsats. A l’escala el gat recomençà els seus miols plens de desig. «Ordre, ordre, ordre», digué mentalment per tal d’apaivagar un lleu tremolor a les mans; però el desig que tenia de fer-lo cessar l’accentuava. Abans de poder encendre el gas se li apagaren mitja dotzena de llumins: quan les flames ataronjades i blavisses esclataren l’atmosfera era irrespirable. «Havia d’haver obert el gas després d’encendre el llumí i no abans». Omplí un pot d’aigua amb un gran gerro blau i el posà damunt del foc. «¿Què et sembla si obrís la finestra un moment?». Un altre crit li respongué. Anà vers la seva dona, li agafà les mans sense saber què dir per donar-li coratge. Ella el mirà angoixosament, amb el rostre tot perlat de suor. «Quatre fills...». Sentí les mans d’ella crispades entre les seves. «A la nostra edat...», balbucejà. Tot d’una tingué la sensació que havia d’accelerar els moviments: obrir la porta, precipitar-

se escales avall, trucar a casa de l’adroguer, agafar el telèfon i comminar el metge que vingués a l’acte. Però romania palplantat, com si els tres fills que hi havia darrera la seva vida el retinguessin: l’un, falangista a Madrid; un altre, exiliat a Mèxic; una filla seduïda per un oficial italià, a Reggio —«les meves contradiccions interiors fetes carn», solia pensar. Divuit anys el darrer fill i ara el quart a punt de néixer. El recorria una sensació angoixosa com la que precedeix la nàusea; es sentia grotesc. El gas, que durant tot el dia venia amb suavitat, ara, al cor de la nit, brunzia. Les flames dretes s’enfilaven pels costats del pot, osci l·l aven, hi encenien reflexos blaus, l’aigua ja començava a remorejar. «L’abric, l’escala, el telèfon... ordre, ordre, ordre». «Baixo i torno de seguida», digué. Abans d’anar-se’n encara s’acostà a la taula i la desembarassà de llibres i papers. Conseqüències nefastes de la veritat. Antic professor de geografia en un liceu de Barcelona, havia començat a escriure una obra a l’exili. En sortir del treball — feia d’eixugaplats en un restaurant de luxe— es voltava de llibres i es submergia en l’estudi. D’aquestes immersions en sortia embriagat. Conseqüències nefastes de la voluntat d’ésser verídic, era el títol primitiu del llibre. Però havia optat per l’altre. La veritat com a dissolvent de totes les relacions humanes; la veritat com a negació de tots els valors autèntics; la salvació per la dissimulació sistematitzada, aplicada amb un esperit radical, es podia transformar en veritat, que l’home podia esdevenir verídic a través de la mentida d’una manera més real que no pas a través de la sinceritat. Idees encara una mica confuses però que progressaven tanmateix: «Ordre, ordre, ordre». Aquell estudi prolix l’havia menat a un altre: Vers la llibertat per la dissimulació: simulo, ergo sóc lliure. Era el punt de partida de la seva tesi. «Ordre, ordre, ordre». Desà els papers i els llibres, es posà l’abric sobre el pijama, s’apropà al llit, mirà la seva dona tristament i sortí al replà. L’escala feia una fortor nauseabunda d’escombraries, d’agre, de cosa podrida. Baixà a les palpentes: d’ençà de la guerra no encenien el llum de l’escala per tal d’estalviar corrent. Els graons de fusta, gastats, cruixien sota dels seus peus. El silenci de la nit els feia més sonors que quan, de dia, el vaivé dels veïns i de les criatures omplia l’escala de vida i de renou. «França —li havia dit un dia un francès— és això... no París i el luxe d’uns quants... Les cases sense higiene, els reguerots d’aigua bruta pels carrers, els diguem-ne vàters per eufemisme sota l’escala d’entrada a la disposició de veïns i ants, el pot higiènic individual i l’aigua corrent considerada com un luxe. Voilà».

Quan arribà al darrer graó respirà penosament. Llavors, refiat, ensopegà amb un cos flonjo. No era la primera nit que un embriac —la barriada era de les més suspectes— s’adormia sobre les lloses del adís. Amb un esforç per no perdre l’equilibri féu una gran camada. L’obstacle, absent en el seu somni, gemegà amb dolçor tot just hagué at. El carrer era fosc: enfront, set o vuit cases més amunt, un llum vermell atreia la mirada. Una ombra furtiva travessà la claror i fou engolida pel portal. «¿Un teutó?». Des de feia unes quantes nits grups de dos o tres soldats alemanys aven pel carrer i feien retrunyir l’empedrat amb llurs botes com atrets per aquell llum a despit del rètol que hi havia al portal: Verboten. Dalt de l’escala esclatà una violenta baralla de gats. Cridaven ferotgement i devien ser tot ungles i dents i lloms eriçats. De sobte, un dels gats amb l’ull encès, furiós i embogit, li fregà les cames i travessà el carrer. Tingué un esglai. S’havia deixat embruixar per la nit estrellada, per la lluna que apedaçava d’acer les teulades i les cases d’enfront. Tota l’esplendor de les conste l·l acions tremolava en aquell cel fosc, insultant com un palau i l·l uminat al fons d’un parc per al captaire que a. No podia extasiar-se més: havia de trucar, calia fer un gest; la porta era al costat... Sentí remor de os. Tornà a entrar a la casa i ajustà la porta de por que els pantalons clars del pijama no traïssin la seva presència a l’entrada. Sota el llum vermell es perfilà un capot, un instant, i desaparegué. Li semblà sentir un xiscle i tornà a la realitat. S’havia de moure. Havia de trucar. Sortí cautelosament; el gat tornà a ar-li entre les cames ràpid com una maledicció. «Truca», es digué. La porta de ferro ondulat vibrà tota, i això que només havia trucat tímidament amb el palmell de la mà. Res. Deixà ar uns quants minuts i tornà a trucar més fort. Pensà que, bruscament despertats, els veïns traurien el cap per les finestres i l’insultarien amb barroeria. Gosar trencar-los el son així un estranger! Darrera la porta de ferro una veu rogallosa preguntà: «¿Qui és?». «El vostre veí». «Quin?». La pregunta el desconcertà una mica. Trià el camí més simple: «Tinc la muller malalta, ¿podria telefonar?». La veu, irada, respongué: «Des d’aquest matí el telèfon no funciona».

Tornà cap a la seva cambra, indecís. Al peu de l’escala ensopegà amb l’obstacle adormit i bleixós; al segon replà creuà el gat frenètic. Sentí veus a dins. Entrà. Hi havia la veïna d’enfront i la de sota. S’adonà que l’esperaven amb impaciència. Tres expressions de decepció acolliren els seus mots. «El telèfon no funciona». Que pà l·l ida, que pà l·l ida! El ventre bombava la roba del llit. Era com si el veiés emergir nu, victoriós i reial, del cos desfet pels anys i per les penes, emmarcat per unes espatlles ossudes de color de cera, uns flancs afuats i uns braços i unes cuixes esquelètics que enllà del temps havien estat la seva temptació. El grup femení deliberava en veu baixa. La veïna de sota trobà una solució: «Que jo sàpiga només hi ha un altre telèfon en el barri». «Quin?», preguntà la veïna d’enfront. «El del número catorze». El número catorze era el nom que donaven tots els veïns a la casa del llum vermell. «I de pressa». «¿De pressa?». «Haurà de vestir-se una mica». «Només els pantalons». Un espasme de dolor sacsejà el llit. «Que pà l·l ida, que pà l·l ida!». Es trobà darrera del paravent gairebé sense adonar-se’n. «Ordre, ordre». Una mà enèrgica li à la roba indispensable. I una altra vegada, l’escala, la fosca, l’obstacle, la nit sumptuosa. S’arriscà carrer amunt. Mai no havia entrat en un indret com aquell. Els coneixia, és clar, però per referències. De jove tots els seus amics el prenien per confident. Sabia molt d’escoltar i això li havia servit per convertir-se en confessor innocent de minyons més temeraris. Havia viscut molt de la vida dels altres. Massa. A vegades aquest fet li produïa una tristesa pastosa, sense perfils, còsmica. «Ningú no s’interessa per mi; si tinc problemes me’ls he de resoldre sol; sóc una ànima deixada al mig d’un erm». La vida havia at a l’abast de la seva mà; n’havia copsat, com d’un riu, la remor i el tumult, n’havia percebut els

perills, però s’havia quedat a la riba. Quan es llençà enmig del corrent, inexpert, ho féu per seguir els altres, per pura contaminació: fou com si hagués agafat el tifus. El corrent l’arrossegà fins a França i l’hi deixà com una branca morta. S’havia casat jove per poder treballar tranquil, per sentir-se fort en un fill, per no perdre’s del tot. Una alumna, feia molts anys, l’havia dut al caire del pecat: el simple vertigen l’esgarrifà. Una noia més bregada l’hauria pogut fer rodolar: aquella, amb el seu encís, havia aconseguit, només, d’intercalar uns quants mesos de neguit i un feix de nits en blanc entre les dues masses de quietud moral de la seva vida. Li havia deixat un gust violent per les nove l·l es policíaques i les bruses blaves. Íntimament només havia conegut una dona: la seva. Del número catorze sortia una marxa militar. S’hi apropà decidit. La porta era vidrada, amb cortinetes. à la llinda: només havia de fer girar el pom... Respirà profundament i entrà: demanaria el telèfon a la primera persona que topés. Es trobà en un adís esquifit, amb portes a banda i banda. La marxa militar sortia de la segona porta a mà dreta. Una alenada de perfum li torbà els sentits. «Lilàs», pensà. Si no hagués estat per la música la casa hauria semblat deserta com una casa de poble acabat d’evacuar, plena del pressentiment de l’enemic. Avançà adís endins. Al fons hi havia una sala burgesa. Sobre un sofà, dintre un marc daurat, un retrat de senyor presidia: tot proustià, amb coll d’aletes, gardènia al trau, bigoti romàntic, fitava pensívolament la porta. «Deu ser el fundador». Res de coixins daurats i lluents; ni cortines de blonda amb llaços rosa, ni els demoníacs clarobscurs que sempre havia imaginat. Tot plegat tenia un aire una mica fatal, com si fos la sala de rebre d’un especialista dels pulmons provincià i auster. De sobte les onades de música esdevingueren més sonores: devien haver obert la porta de la cambra. Una rialla femenina, estrident, que esclatà no sabia ben bé on, gairebé el féu botre. Una minyona amb una safata buida à com una exhalació davant seu: «Madame, s’il vous plaît, el telèfon...». La minyona ja havia desaparegut per una porta petita més enllà del sofà. Sentí trepig al pis de sobre: hi devien ballar. Una mica perplex s’assegué d’esma en una butaca. «Ordre, ordre, ordre». Algú venia cap a la sala del adís. De la cambra de la música, segurament; havien tancat la porta perquè la música —ara un vals llangorós— havia minvat. S’alçà. Un soldat alemany, corpulent, amb els cabells

grisencs i el rostre colrat, en mànigues de camisa, se li aturà davant: duia una ampolla de conyac sota el braç i una copa de xampany buida a la mà. El saludà amb un cop de talons i era evident que havia de fer un esforç per conservar l’equilibri. Es quedaren una estona immòbils. El soldat el mirava amb un ull tot suau i ell sentia venir del fons d’aquella mirada aplicada, perceptible gairebé com un oreig, un flux secret de simpatia. Amb un gest decidit el soldat el féu asseure i omplí la copa. Li semblà que mai no havia sentit un so tan fresc com el que feia aquell líquid abocat d’enlaire. En caigué a terra: instintivament separà els peus, però no pogué evitar que tot de gotes menudes li esquitxessin els pantalons i les sabates. El soldat li donà la copa i l’ampolla, s’assegué a terra, es tragué un mocador, digué uns mots ininte l·l igibles d’excusa i començà a eixugar-li els baixos dels pantalons. Després aixecà el cap i es posà a riure amb un riure infantil, contagiós. «Ordre, ordre, ordre»; però no pogué contenir-se i també rigué. Amb els sotracs el líquid saltava de la copa: plovien gotes d’or. El soldat amb un gest li digué que begués. D’un sol tret buidà mitja copa. L’altre li prengué l’ampolla de la mà, llançà un pròsit estentori i begué a raig. Ell s’acabà el conyac que li quedava a la copa. La minyona tornà a travessar la cambra, feréstega, i els mirà rancuniosament. «Madame... el telèfon...», murmurà amb una veu tota prima com de suplicant. Però la minyona ja s’havia fet fonedissa. Un altre brindis li paralitzà la decisió. Prosit. No sabia com correspondre a les infinites atencions d’aquell soldat. Però comprenia que havia de decidir-se, que era indispensable trobar un telèfon, fer-lo sonar, despertar un metge, pregar-lo, comminar-lo... Una dolça escalforeta que se li havia insta l·l at a la zona dels pòmuls començà a escampar-se-li insidiosament per tot el cos: devia haver-se-li esmunyit fins a la regió obscura de la voluntat i d’una manera o altra hi alterava algun delicat mecanisme. Sentí un lleu formigueig a les cames, als braços, un gran benestar al cor. Buidà una altra copa amb un gest brusc. ¿Quants anys feia que no havia tastat conyac? Sis? Set? Aleshores, misteriosament extrets de l’esperit, uns mots li pujaren a flor de llavi vestigi d’alguna remota lliçó de llatí: animi hominum sunt divini, digué en veu baixa i somrigué satisfet. El soldat obrí uns ulls rodons, assentí amb una petita inclinació de cap i tornà a omplir-li la copa. Se l’apropà als llavis però un singlot

violent li tallà el gest. «Ordre, ordre, o-o-ordre», i n’amollà tot un rosari. El soldat s’assegué al braç de la butaca i començà a picar-li l’esquena. Li agraïa cada patac amb un somriure melangiós. Després tornaren a beure i es miraren amb una mirada de còmplices. El soldat li preguntà: «Franzose?». Abans de respondre dubtà una estona: «Barcelone». «Spanier?». «Oui». Esclataren a riure alhora. «Rotspanier?». «Yes». Rigueren més fort i tornaren a beure. Un altre soldat entrà a la sala. Havia arribat sense que el sentissin: anava descalç. El que seia cridà: «Spanier», i à l’ampolla al nouvingut. Al quadre hi havia dos senyors amb gardènies al trau i amb coll d’aletes; el marc es desdoblava lentament però tot de cop les dues imatges tornaven a aplegar-se com si les retingués un tossut desig d’unitat. El nouvingut era baixet, bru, esprimatxat. «Míster, míster... el telèfon...»; es mig alçà de la butaca, però una curiosa mollesa rera els genolls el féu tornar a seure. L’arribat, abstret, no li respongué i començà a tara l·l ejar una cançó. L’altre el seguí. Vingueren dos soldats més. L’un d’ells duia el cinturó amb el revòlver penjat al braç: l’altre, una ampolla de xampany a cada mà. Es posaren a cantar tots a cor. Cantaven seriosos, amb la mirada vaga.

Ich hatt’ einen Kameraden, einen bessern find’st du nit...

Destaparen les ampolles de xampany: un gran doll d’escuma lliscà a terra. Se les aren i begueren tots:

Eine Kugel kam geflogen; gilt es mir, oder gilt es dir?...

Al quadre hi havia tres senyors o quatre. Tots amb gardènies al trau, de tant en tant es superposaven moguts, potser, per una voluntat trafegosa de confidències, però se separaven de seguida amb un cert desordre, voltats de daurats; un moment hauria estat possible de discernir-ne sis o set, en terbolí. Després del xampany vingué el conyac, i la cançó reprengué a intervals. Entraren dues noies en pijama: el primer soldat s’aixecà irat, osci l·l ant, n’agafà una per l’espatlla i l’altra pel braç i les tragué brutalment: romangué una estona a la porta de la sala, de cara al adís, i de tant en tant amb una veu eixordadora cridava: «Raus». La cambra esdevenia flonja, etèria. Tot era de cotó fluix: les cadires, el terra, les parets; tot núvols, tot boires. «Ordre, ordre, or...». Un glop d’optimisme li eixamplà el pit, li dugué una gran rialla a la boca. Hauria abraçat el món sencer si hagués pogut: tots els homes, tots els ocells. «Totes les aus...». S’enfilà dalt de la butaca, es concentrà una mica i començà a recitar uns versos apresos de memòria vint anys enrera, oblidats després, ressuscitats per tota aquella joia:

...ne dolcezza di figlio, ne la pieta del vecchio padre, ne il debito amore lo qual dovea Penelope far lieta

vincer poter dentro da me l’ardore ch’i’ebbi a divenir del modo esperto e degli vizi umani e del valore...

Tot rodolava vertiginosament per un pendís de molsa i aquell senyor del marc es multiplicava, es multiplicava per si mateix: a la tercera, a la quarta, a la cinquena potència. ¿Quatre gardènies? Un ram per a Missenyora prenys i encambrada!

Carpe diem. L’última gota, el darrer... Ni temps tingueren d’adonar-se’n. Dos gendarmes amb la placa de llautó al pit, capçats d’acer, emergiren talment del no-res, al mig de la sala: com dues torres. «Feldgendarmerie!». Una dona exuberant, irritada, assenyalava amb el dit el sofà i la butaca: «Les voilà... maison verboten... ma maison verboten... les salauds». Botes. Quatre botes: negres, opaques, fúnebres. Dotzenes de gendarmes. «Sakrament!». Una ampolla voleià. «Ordre, or...dre». Un gendarme al seu costat arrossegava un dels soldats cap al adís. Es llançà al seu darrera i l’agafà pel cinturó. «Cochon!, vous cochon!». «Was?». Un enorme cop de puny el projectà contra la paret. Quedava sol, desemparat, assegut a terra amb tot un costat de la cara adolorit. Uns quants xiscles de dona, os precipitats a l’escala, un esclat de vidre al seu costat. Una ombra s’inclinà damunt seu: «Papieren!». «Merde!». Dues mans l’engraparen per les solapes de l’abric i el posaren dempeus. Una bufetada l’aterrà... L’aire del carrer, quina delícia... Tot ell cremava. L’aire devia venir dels núvols, el devien dur les estrelles. Vomità. «Voyons», cridava al mig del carrer una dona escabellada amb el nas ple de sang. «Bande d’acrobates!...». à davant la porta de casa seva sense veure-la. A la cantonada el pujaren dalt d’un camió. I amb un gran terrabastall tot desaparegué per sempre carrer enllà, engolit per la nit i pel silenci.

18 LA BRUSA VERMELLA

Us explicaré una història de quan era estudiant. Tenia la taula de treball encarada a la finestra que donava al carrer. El meu camp visual era limitat per la casa d’enfront, i la finestra del tercer pis corresponia exactament amb la meva. Les persianes eren pintades de verd, hi havia geranis a l’ampit i un ocell en una gàbia que mai no vaig sentir cantar i que un dia va fugir. —Una veïna ho explicà, cridant des de la finestra, a la meva portera.— Una tarda vaig veure baixar llits, cadires, taules, un piano. Els veïns d’enfront devien canviar de casa. Jo mirava distret com aquells mobles es gronxaven en el buit a l’extrem d’una corda. Els crits dels homes que els carregaven a la conductora i els primers símptomes d’una primavera precoç m’emperesien l’esperit i m’impregnaven d’aquella melangia arrossegadissa que a dinou anys provoquen les coses quan un atzar subratlla tot allò que tenen d’efímer. En aquell temps hauria volgut fixar cada moment de la meva vida, fer-lo definitiu entre coses posades per sempre. Ni ho sé, què volia! I aquells mobles polsosos que baixaven uns darrera els altres, amb paquets i baguls, començaven a pertànyer a un at que fugia de la meva òrbita i em deixaven un gust amarg d’inseguretat. Quan vaig adonar-me que el pis tornava a ser habitat, les tardes eren llargues i el sol feia preveure un estiu implacable. La finestra devia haver estat tancada molts dies, perquè una tarda, en veure que una noia l’esbatanava, vaig tenir una forta sensació del pas ineluctable del temps. A poc a poc em vaig adonar de dos fets curiosos: la noia obria la persiana cada tarda a la mateixa hora; al cap d’una estona, un minyó si fa no fa de la meva edat la tancava. El dia del meu aniversari vaig rebre un paquet de casa. La meva mare m’enviava roba i llibres; la meva germana, en una capsa a part, mitja dotzena de gladiols vermells, del nostre jardí, i mitja dotzena de paquets de cigarretes de luxe. Vaig posar les flors en un gerro sobre la taula —mitja dotzena d’espases de foc— i em vaig posar a treballar amb una encoratjadora sensació de confort interior, tot jo

voltat de fum. Les flors la devien atreure. Potser jo les havia posades expressament. Quan obrí la persiana es recolzà a l’ampit i mirà. Era bonica. Decididament, molt bonica. Color d’estiu. Un dels meus mots predilectes quan penso en una noia és sirena. Després ve nimfa. Però el preferit és sirena, amb tots els altres que atreu: oceà, marí, nostàlgia, liquen, illa, vela, vaixell, platja. Duia una brusa vermella escotada. Un dels colors que aleshores m’agradaven menys era el vermell — influències de la meva germana, suposo, que el detestava—. Era un color que m’enervava, fos tot un vestit, fos només un detall —i classificava tots aquells que en duien damunt com una mena de gent digna de poca consideració. I paradoxalment una brusa vermella, d’un vermell rabiós, insultant, m’havia de donar moltes nits d’insomni i molts dies de neguit dolorós. Aviat només vaig viure d’esperar que la noia aparegués. La somiava. Llunyana i dolça com una princesa. La dibuixava al marge dels llibres, a les llibretes, a la taula amb un trempaplomes. Cap dels dibuixos que feia no se li assemblava: això em produïa una irritació trista i me’n feia començar d’altres incansablement. Un dia es besaren amb la finestra oberta de bat a bat. Vaig alçar-me per no veure’ls. ¿Per què havien de besar-se així —impúdicament va ser el mot amb què els vaig condemnar— davant meu? Es besaren llargament com si el món hagués estat fet només per presenciar l’espectacle de la seva felicitat. Vaig decidir canviar la taula de lloc. Però em mancava llur presència, m’atreia allò que ja tenia per a mi de morbós, de malsà. La visió d’ells dos abraçats m’obsessionava, i a la nit, amb la cambra a les fosques, evocava la noia, la brusa, els besos, els seus ulls negres i lluents d’una aigua jove, tota aquella tendresa que jo hauria volgut. Hauria volgut tenir aquella noia dintre els braços, nua com una flor, amb els cabells estesos sobre el meu coixí. Aquella i no una altra. Per poder-la sentir meva m’hauria damnat, si fos possible de damnar-se a dinou anys pel pecat de somiar una noia i voler-la amb un desesper de criatura. Que llargs i tristos em semblaven els matins, amb la boca amarga de la nit mal dormida, tot retut de desig! Per no perdre ni un gest, ni una expressió de la seva cara, vaig decidir de tancar la persiana. Espiaria per les escletxes la contracció més lleugera dels músculs d’aquell rostre per fer-me’l cada dia més meu. M’intoxicava. Una tarda ell li descordà la brusa. Vaig anar-me’n. Vaig baixar l’escala furiós, respirava l’aire del carrer com els homes que surten d’una mina

després d’un accident. Els carrers no em duien enlloc. La gent eren com larves que vegetaven en el meu món només per enlletgir-lo. Cap no sabia per què havia nascut ni per què havia de morir. Ni molt desgraciats, ni molt feliços, ejaven indiferents i es saludaven entre ells si es coneixien. I jo estava sol, únic vivent en un desert. Em debatia per no tornar enrera, per seguir endavant entre gent i cases i claror. Cansat, em vaig asseure en un parc. El sol queia oblic, però cremava la terra, assedegava les flors que es colltorçaven, treia reflexos violents i fugaços de l’aigua del llac on navegava una barqueta. Irritat per la beatitud dels arbres, pels crits dels infants, pel cel límpid, per l’aire ple de vida, me’n vaig anar. Vaig caminar durant hores i vaig acabar d’enervar-me en una sala de cinema on només aven actualitats; vaig comprar-me un llibre que mai no he llegit i al restaurant vaig deixar el sopar intacte en els plats. A la nit pensava: demà obriré la finestra, pujaré dalt de la taula, em posaré a cantar, a fer giravoltar els braços perquè diguin: «És un boig». Els interpe l·l aré. —I fruïa només de pensar-ho, de pensar com els inquietaria amb la meva fingida (fingida?) follia. L’endemà, més serè, vaig esbatanar la persiana i em vaig asseure. Però havia posat un coixí a la cadira per fer-me més vistent. «Potser això els frenarà», vaig pensar amb odi. La noia, quan em va veure, semblà una mica sorpresa. El fet d’haver tingut la persiana tancada uns quants dies els devia haver fet creure que jo ava unes vacances a fora. Duia la brusa vermella. Aquella brusa que la feia tan bonica. Em vingué, més viva que mai, una gran tristesa: per ella i per mi. Una pietat incontrolable, malaltissa. Però va durar poc. Aviat aparegué el minyó. No em va veure. Començaren a discutir violentament com si reprenguessin una disputa començada molt abans. Desaparegueren, però encara sentia el to agre de llurs veus: no podia destriar ni un sol mot. Potser va ar mitja hora. La noia tornà a la finestra; aviat ell se li ajuntà, submís. Estaven recolzats a l’ampit; quan vaig tornar a mirar es besaven. Feia una tarda calitjosa, de tempesta. L’aire era immòbil. Jo feia veure que llegia. De tant en tant mirava la parella que es besava, tot fent un esforç per no alçar massa el cap. Tot d’una els meus ulls es creuaren amb els d’ella: no vaig poder

evitar la fascinació de la seva mirada i ens fitàrem. Em semblà que el seu esguard em somreia, complex, ple de refús i de promesa. Com si els besos me’ls fes a mi. Em semblava que aquella noia se m’oferia diabòlicament; sense la distància l’hauria poguda agafar pel braç i m’hauria seguit. El suplici durà estona. Cremava com si estigués voltat de brases. Em sentia grotesc, alt sobre el coixí de la meva cadira, paralitzat davant d’aquell ésser que m’absorbia. Ell era tot besos: es feia perdonar. L’aire era irrespirable. La noia m’anava mirant i jo, literalment, moria.

Aquell estiu el meu pare caigué greument malalt. Jo havia de tornar a examinarme el mes de setembre. Abans, el meu pare va morir. Fou un estiu trist. La mort sobtada del meu pare, que jo estimava molt, em féu gran, m’envellí. Em va agafar una melangia tan forta que els anys no l’han poguda atenuar. Aquell estiu plantà una fita en la meva vida. Em marcà profundament. Vaig tornar a la meva cambra, a la meva taula davant de la finestra, al meu paisatge d’estudiant que uns mesos d’absència m’havien fet estranger. El temps era benigne, les tardes dolces, menys blaves, i els verds dels arbres més matisats, com si volguessin embellir-se per ben dormir. La finestra de les meves angoixes era davant meu amb les persianes tancades. La noia de la brusa vermella em semblava que pertanyia a un at remot. Tot plegat un somni que la claror despulla d’allò que la nit li donava de misteriós. Que absurds em semblaven els meus neguits, els meus deliris! Havia de treballar ferm. ¿Per què tots aquells bells propòsits si l’esdevenidor em semblava inaccessible, la vida difícil i una mica inútil tot? Però havia de treballar dur, obrir-me camí a cops si calgués, fer com els altres, ser un per a la meva mare, per a la meva germana fins que es casés, crear-me una família; més tard, tornar a ser en els meus fills, morir com el meu pare, de pressa, un estiu radiant, i ser plorat per gent meva. Malgrat tots els raonaments, malgrat la disciplina mental que volia imposar-me, he de confessar que, a l’hora de costum, la finestra d’enfront tornà a obsessionarme. Com més esforços feia per conservar la meva indiferència, més viu era el neguit. I tot allò que la nit abans d’arribar em semblava esvaït tornà a néixer violent. Però ningú no va obrir la finestra. Ni l’endemà. Ni cap més dia. Em semblà una alliberació. M’asseia a la taula, tranquil, sense pensar res, l’esperit en repòs. Retenia les lliçons, avançava calmosament, però segurament, en línia

recta. Em sentia sòlid, començava a estar segur de mi mateix. El sentiment d’inferioritat que la meva desfeta en els exàmens m’havia produït s’anava dissolent. I jo exultava. Quan ja gairebé ni el record no en tenia, quan ni alçava el cap de la taula com si la finestra pertanyés a un altre món, un dia em vaig adonar que les persianes estaven obertes i deixaven veure aquell interior que durant molt de temps havia estat com una prolongació de la meva cambra. Però la noia no hi era. N’hi havia una altra amb el mateix minyó. I una altra noia ja no podia desvetllar cap mena de curiositat en mi. Que obrissin, que tanquessin, que es besessin davant meu: tant me feia.

Un dia, cap al tard, vaig sentir que algú pujava l’escala. Coneixia els os de tots els qui venien a casa meva; em bastava haver-los sentits una vegada per poder endevinar sempre qui pujava a veure’m. Però mai no havia sentit aquella mena de trepig. «Algú que es deu haver equivocat», vaig pensar, car jo vivia a l’últim pis de la casa. Però immediatament vaig dir-me: «No, vénen ací; són els os d’algú que no ha vingut mai, però vénen ací». Els os s’aturaren al replà, davant de la meva porta. aren uns quants segons. La persona que hi havia davant de la porta dubtava abans de trucar. Tot d’una vaig sentir que baixaven l’escala. Estava intrigat. Els os havien quedat aturats al pis de sota: una bella estona. Després s’aproparen de nou, com cansats. El curiós visitant s’havia decidit a tornar a pujar. Trucà a la porta amb els nusos dels dits, lleument, com amb un mig desig de no ser sentit. Si abans no hagués escoltat els os, potser ni m’hauria adonat que trucaven. Vaig anar a obrir. Era la noia de la brusa vermella. Estava més pà l·l ida: lívida. S’havia aprimat molt. Com si ens coneguéssim d’anys, com si jo sabés que havia de venir i per què venia, sense dir-me un mot, travessà la cambra i es dirigí cap a la finestra. Mirava, des de la meva taula, la finestra d’enfront. Mirava àvida, tràgica, sense dir un mot, sense fer un gest. Estigué una estona així com si fos sola al mig del món. Jo sentia que havia de fer alguna cosa, apartar-la de la finestra, no deixar-la mirar. Sentia que sofria, però un gran respecte i tot allò que la situació tenia d’irreal em paralitzava. Allò, davant seu, devia haver-hi

deixat una felicitat que mai més no trobaria. Gairebé s’havia fet fosc. Vaig apropar-m’hi. Mai més no he sentit tanta tendresa com aquell capvespre al costat d’aquella noia trista que ignorava de quina manera s’havia ensenyorit del meu cor. Per què vaig decidir d’apropar-m’hi, quins mots li vaig dir, són coses que s’han esborrat de la meva memòria; em resta només, terriblement precís, el record del seu plor esquinçador. Esclatà a plorar dintre dels meus braços, braços que per a ella devien ser com uns braços impersonals —com si plorés contra un paret—. Plorava més dolorosament que no pas jo quan va morir el meu pare. Com mai més no he sentit plorar una altra persona. Sentia que havia de protegir-la, com si un destí me l’hagués portada; que el seu futur d’una manera o altra em pertanyia, com si misteriosament s’anés inscrivint dintre de la meva responsabilitat. Excitava tot el que hi havia en el fons de mi de llibresc. —Que no era poca cosa, Déu meu!, aleshores—. Vaig portar-la en braços com si fos un infant i vaig deixar-la sobre el llit com una cosa meva, no presa: donada, trobada, tota trontollada pel plor inacabable, i em vaig agenollar a terra, amb el meu rostre vora del seu. Les seves llàgrimes em mullaven la galta. Van ar hores i hores. Sense dir un mot, entre sanglots que s’anaven espaiant, s’adormí com una flama que s’apaga. Vaig vetllar-la. Fou una nit casta, però encara recordo la flonjor dels seus cabells, el gust salat de les seves llàgrimes. Com s’abandona la mà d’un cos adormit! Que ressecs són els llavis quan el cor sofreix! Semblava que tingués un ocell mort a la mà. A la matinada devia adormir-me. Quan em vaig despertar era de dia i estava tot sol. Mai més no he tornat a veure-la. Però mai més no he pogut viure unes hores de fervor com aquelles, una nit més pura d’amor.

19 MORT DE LISA SPERLING

...vet ací els enamorats... ¿on són els enamorats? La senyora Létard agafà dues pastilletes de sacarina, en tirà una a la seva tassa i

anava a tirar l’altra a la tassa de Lisa Sperling, la seva rellogada. —No! Li aturà la mà amb un gest enèrgic. —¿Encara té sucre? —Sí, encara me’n queda una mica. —Avui m’hi tiraré sucre. Agafà la tassa fumejant, digué bona nit i entrà a la seva cambra. Tancà la porta i girà la clau lentament. Deixà la tassa sobre la tauleta, davant de la finestra, i es quedà una estona sense saber què fer, sense saber per on començar tota la feina que volia fer, que potser no faria. «Començaré per la maleta». La tragué de sota el llit i la hi deixà al damunt. «Cartes... retrats... tot és meu i ja em sembla que és d’algú altre...». Tenia els llavis prims, amargs, esblaimats als angles de la boca, lleument malves al centre: les dents grogues i molt separades les unes de les altres. «Sembla la boca d’un mort», havia dit una vegada una amiga seva. Agafà la carta del seu fill i es posà a llegir-la per centèsima vegada. «Estimada mare: Avui marxem. Quan estarem insta l·l ats a Minsk, vindràs. Espero que el servei de trens es normalitzarà de seguida. Voldria evitar-te les molèsties d’un viatge llarg en males condicions. Tingues confiança en mi...». Plegà la carta a poc a poc i la besà. Després... després havia començat la guerra amb Rússia i s’havia quedat sola a Limoges —on havia anat a parar en fugir de París— incomunicada. Tragué tres retrats. Un de la seva germana: «A la meva estimada Lisa. Record d’Anna Sperling. Odessa 1916». Un d’ella, a divuit anys. Duia un vestit de gasa amb un cinturó de vellut ample... blanc. Un vestit de gasa blanc amb el cinturó de vellut vermell: el llaç, darrera, li penjava fins ran de faldilla. «Jo era més rossa... ella era la que valia». Que lluny que és aquesta noia, que lluny! Posà els dos retrats junts. Anna havia mort jove, tuberculosa; havia deixat un diari i un feix de versos. «Ella, almenys, no ha sofert tant...». El tercer retrat era el seu de

núvia. «Quantes i l·l usions, aleshores... només m’ha quedat l’amor del meu fill. El meu marit... oh, no... ell no... Si tots els besos que ha fet a les altres me’ls hagués fets a mi...». Tornà els retrats a la maleta i la va tancar. Es quedà dreta al mig de la cambra. «¿Què faré, ara? Ah, sí, els llibres». Sobre la taula n’hi havia mitja dotzena. Els agafà d’un a un, mirà els lloms, à lentament la mà per les cobertes. «¿On tinc el paper i el cordill?». En trobà al calaix de la tauleta i començà a fer un paquet. A la cambra del costat se sentia soroll de vaixella. La senyora Létard rentava els plats. Un gat miolava. Ella escrivia sobre el paquet: «Senyor Joan Schuster. 148, Avinguda Carnot, Limoges». «Aquest hivern havia cregut... em tenia tantes atencions... Ell també està sol. Era amistat només. Sóc vella». Es à les mans per les galtes: la carn era flàccida, porosa, tenia un color terrós. «Carn que ha viscut». «La roba». Obrí l’armari de bat a bat i començà a treure piles de roba. La triava i la posava damunt de les cadires. «Les camises per a Maria; les necessita tant... Aquestes bruses a... ¿i els vestits?». Tragué un renard i el mirà una estona. «L’abric que duia ara fa... ¿quants anys? Quinze? Cent?... ¿de què era aquell abric? Ni que em matessin no podria dir-ho. Si fos possible de tornar enrera triaria aquell moment... He oblidat les joies, Lisa... que dur era el meu pare! Jo les aniré a buscar... Vaig fer els vuitanta quilòmetres en un trineu, amb soldats. Vaig trobar les joies allà on m’havia dit el meu pare. La nostra casa que mai no he tornat a veure... no l’he oblidada mai. Quan sortia del poble ja es sentia el canoneig. L’últim tren. Vaig sortir amb l’últim tren, ple de pobra gent amb paquets i cistells... I el fred... ¿Teniu fred? Ens vam partir el seu menjar. Era alt. I jove com jo, bell amb el seu uniforme d’oficial. Tota la nit estigué vora meu; em descalçà, m’escalfà els peus amb les seves mans, em posà la seva pellissa a sobre... Tenia l’edat que ara té el meu fill... ¿On són els enamorats?, deia el meu marit cada dia, quan entrava a casa. Els enamorats érem el meu fill i jo. Sempre, sempre junts. Jo l’he fet tal com és... si és que encara és viu... Li prenia les lliçons quan era petit. No havia anat a cap concert sens mi. Vet ací els

enamorats... I, ara, res...». Agafà el portamonedes i s’assegué davant de la taula. L’obrí i el buidà. La carta d’identitat... Llegí el seu nom: Lisa... Lisa... S’havia fet fer el retrat a Rouen, abans de la guerra, quan era encarregada del taller de confeccions. N’havia marxat dos dies abans de l’ocupació. A París no havia pogut trobar el seu fill: sense avisar-la, el mateix dia l’havia anada a buscar i ja no tingué temps de sortir de Rouen. Vine, Lisa; tenim un lloc en el cotxe. No et quedis, és perillós. Potser hauria estat millor no haver-los escoltats i haver-se quedat a París... Obrí la carta d’identitat. «Israelita». «Fa una setmana ja... ¿quan serà el torn dels altres? Cada mes se n’emporten uns quants...». Del portamonedes amb els papers, havia saltat un franc. Agafà la moneda i se la mirà. Un somriure breu, irònic, li arquejà els llavis. «Un franc; mai no he estat tan rica. No necessito res, res, res... Madame Gendron pot guardar-se els seus brillants de refugiada rica. S’ha assegut damunt la misèria de tots, amb els seus brillants... tan correctament!... jo no necessito res. No vull lluitar més». La tassa ja no fumava; el cafè segurament era fred. La senyora Létard devia ser al llit perquè no es sentia cap remor a la cambra del costat. El gat, sota els fogons, dormia com una bola. Semblava que només existís el silenci. «Lisa... Lisa... Lisa...», deia el seu nom a poc a poc com si digués el nom d’una morta. Mirà el llit ample amb el cobrellit de puntes; la repisa de l’escalfapanxes amb el rellotge eternament parat, al mig, i els cargols marins a banda i banda. Tenia calor: l’aire de la cambra se li feia irrespirable. Anà a la finestra i l’obrí de bat a bat amb compte de no fer soroll. Entrà un perfum violent de lilàs. Ran de finestra, dolçament, l’aire gronxava els plomalls florits. Rera els lilàs, enllà, hi havia el riu: l’aigua lliscava silenciosa i fosca i reflectia els fanals del pont. El cel era un braser d’estrelles —incendiat. Mirà llargament, extàtica... ¿On són els enamorats? Fa mesos que la guerra ha at per Minsk. ¿On deu ser el meu fill? La guerra, la neu, els canons... Quan vaig baixar del tren amb les joies, em va donar la mà. Reia. T¿eniu fred? El devien matar. El meu pare va dir: Gràcies, Lisa, és tot el que ens queda. Jo no hauria tornat viu d’aquest viatge. Plorava. Mai no l’havia vist plorar abans. S’agafà el coll amb les mans. Una glopada d’angoixa li pujava del cor. Estrenyé les dents: no volia plorar. «Bàrbar. Quin moment més bàrbar de soledat... Aquesta pau al voltant, enverinada, furiosa de soledat... Com una porta

oberta...». Es tragué l’aliança i la deixà al mig de la taula; el franc, a la repisa, al costat del rellotge. Agafà un full de paper i el partí en quatre trossos. «Per a Maria». «Per a la senyora Létard». «Per a Mònica Werner». «Per a Rosa Ramírez». Posà un paperet damunt cada pila de roba. «Cremeu els retrats i les cartes». Aquest darrer paper, el deixà damunt de la maleta. D’un racó de l’armari tragué dos tubs de veronal. N’agafà un i el buidà dintre de la tassa. L’hagué de sacsejar per fer sortir les darreres pastilles. Remenà amb la cullereta. Costaria de desfer aquell grapat de petits discs blancs. Destapà l’altre i també el buidà dintre de la tassa. «Que no em desperti mai més». à molta estona abans no pogué desfer les pastilles. Les partia amb la punta de la cullereta, però tenia por de fer massa soroll. Començà a partir-les amb els dits. La tassa era massa petita. Agafà un bol i ho abocà tot a dins. Hi afegí aigua. Mig desfetes, mig senceres, s’ho begué tot. «Horrible. Horrible. Menys horrible que...». Li agafà por, molta por... «¿Por de què, ara?... ¿Por de què?...».

20 EL BANY

Duia un vestit de musselina carmí amb una peça de musselina blanca; al pit, un pom de miosotis retenia un grup de tavelles. Mitjons blancs, sabates de xarol negre i un llaç del mateix color del vestit, com una papallona damunt dels cabells. Tenia la boca i el nas inflats i parlava dificultosament. El dia abans havia caigut del llit del seu avi, alt d’un metre —jugava a rodolar—, s’havia trencat el tel del llavi superior i havia sagnat en abundància. Els pares i l’avi tancaven portes i finestres: el reixat de la cuina, el balcó del menjador, la doble porta del terrat. La mare havia entrat la roba estesa, encara una mica humida: era més prudent. En aquell racó de Sant Gervasi, solitari i quiet, quan algú deixava massa estona la casa sola era com si es preparés una sorpresa.

Al carrer trobaren Felipet, esmaperdut, amb el nas ple de mocs i la mirada trista. —¿Ja te’n vas? Tota una tarda sense la Mercè, ¿com aria? Estava una mica cohibit perquè aquella era una Mercè diferent, una Mercè color de flama que se n’anava a fer comèdia. Al darrer acte la treien mig ofegada d’una caixa de cabals. «Els braços i les cames morts, sents? Has de fer de mort», li deia el director a cada assaig, car ella, sense adonar-se’n, s’enrigidia tota als braços de l’home que la duia. Felipet els mirava com s’allunyaven carrer de París amunt. Pares, avi i Mercè s’anaven fent petits amb el Tibidabo per teló de fons. I la casa tancada i deserta, aquell jardí polit amb gardènies i camèlies i llessamins, amb l’olivera vella que els dies de sol, a l’hivern, els servia de vaixell pirata o de far per guiar vaixells perduts, li semblava una casa i un jardí forasters —com si mai no hi hagués entrat.

Anaven a La Flora. Al Guinardó. arien per davant de la cotxera de tramvies dels Josepets, travessarien el terreny vague que servia de camp de futbol a tota la mainada del barri; veuria la plaça de les palmeres i aquells jardins de la Travessera de Dalt amb parterres de tulipes grogues i rosa, rosers desmaiats, amb lilàs i xeringuilles prop de les reixes, d’on de tant en tant el vent portava, amb una remor profunda de fulles, un perfum tot fresc, de mel, com si un eixam d’abelles anés barrejant els mil perfums escampats. A La Flora la mare de Mercè hi havia ballat de joveneta, el dia del primer vestit llarg, el dia del primer pentinat amb els cabells alts, el dia del primer pretendent, del primer prometatge. Els diumenges de La Flora vibraven de polques i masurques, de valsos i de balls de llancers. Les declaracions d’amor, les intrigues minucioses entre mares de noies a punt de casar, hi feien una música sorda i patètica sota l’esclat del cornetí i el vesc dels violins i el contrabaix. Ballaven sobre una catifa vermella crepitant de clofolles. Una dona cega, menuda i obesa, venia cacauets a l’entrada i uns poms de pensaments de cartó en forma de cor. S’hi arribava per un carrer de pendís pronunciat. —Avi, ¿què serà la sorpresa? Eren inseparables. A ell no li havia sortit mai un reny dels llavis per a aquella

criatura més aviat lletja i esquifida, turbulenta com una ventada de març. El pentinava cada vespre. Abans d’anar al llit s’asseia sobre la taula del menjador amb una pinta i unes quantes cintes. Si estava distret, el cridava: «Avi!, vine, que et pentinaré». Assegut en una cadira, abaixava una mica el cap. Tenia els cabells llargs, blancs, fins. Ella els hi partia amb la pinta, li feia trenes petites i les lligava al capdavall amb un llacet. L’avi, l’endemà de bon matí, sortia a escombrar la vorera amb aquell pentinat. Es planyia a tots els veïns i veïnes que aven: «Coses de la meva néta...». —¿Hi haurà sorpresa? —I grossa. Estava tan preocupada per l’anunci de la sorpresa que a la meitat d’un acte sortí d’escena per les bambolines i després no es recordà que havia de tancar els ulls quan la treien de la caixa de cabals i la duien en braços, asfixiada. Quan la cridaren: Ketty, Ketty, no respongué. Ja no recordava que era el seu nom en la comèdia. Caigué el teló. I quan els aplaudiments el tornaren a fer alçar, el seu avi irrompé a escena amb el jaqué negre i els pantalons ratllats, encara flairosos de naftalina, gras i jovial, i li posà una gran nina en braços.

Li arribava a la cintura. Articulava les mans, els colzes i els genolls; tancava i obria els ulls. De moment no li va agradar gens. Però com que tothom deia que era preciosa i Felipet quan la veié semblà que perdés l’ús de la paraula, aviat n’estigué orgullosa. Es diria Ketty. Tot el veïnat contribuí al bateig. Unes cortines velles i unes quantes puntes arraconades serviren per fer el vestit del capellà i dels escolans. El jardí era ple de flors, d’alegria, de calitja de tarda d’estiu. Darrera la màquina de retratar l’avi maldava per fer entrar tothom dintre l’objectiu. Mercè era la mare: no duia el vestit carmí, sinó un de blanc amb una gran llaçada de setí a la cintura. Tothom anava mudat. En un racó del jardí, sobre la taula de ferro pintada de verd, voltada de cadires, dues safates curulles de pastissos escampaven olor de crema, de pa de pessic, de xocolata, de vainilla. —Quiets. Tothom quiet. Crec.

La nina, durant uns quants dies, conservà un cert prestigi. En parlaven a taula, els coneguts venien a veure-la, anaven a ejar-la al Turó Park, les criatures es giraven a mirar-la embadalides. Felipet s’hi fonia, però hauria volgut jugar-hi tot sol: els ulls blaus que es tancaven i el grinyol suau de les articulacions desvetllaven en el seu cor una tendresa secreta. —¿Me la deixes endur a casa? —No. Li posava bé el vestit, li allisava els cabells, li eixugava les mans, li estirava bé els mitjons perquè no li fessin arrugues. Quan estava sola ni se la mirava. Era massa alta i li feia angúnia: com una mare jove que es trobés tot d’una a la falda una filla de deu anys. I a poc a poc l’oblidaren. Era més aionant jugar a lladres i policies, amagar-se sota de la tomaquera xinesa, enfilar-se als magraners amb les branques més fines plenes de punxes. Els arbres eren al jardí de darrera la casa. El jardí de davant era el de luxe: encatifat de sorra de mar plena de petxines i de palets blancs com pinyons i rosats com coralls. Cada any feien entrar un metre de sorra. La duien al matí, encara humida, i tot el jardí quedava impregnat d’olor de mar.

¿Qui es recordava de la nina davant d’aquella caixa de gasoses? Felipet i Mercè la descobriren sota l’hortènsia, amagada pel tou de fulles. No sabien obrir-les: feia por i es necessitava molta força als dits per aconseguir aquell clic violent que suscitava el fumerol i l’ascensió precipitada de les bombolles petites. aven hores sota l’hortènsia, plantada en el racó més ombrívol, dubtant. Se n’anaven recançosos, però tornaven aviat, inquiets, a mirar. Una tarda, amb un gran esforç, Mercè aconseguí d’obrir-ne una. En begueren un xarrup cada u i tornaren a tapar-la. Quan se n’anaren el cor els batia. I els baté l’endemà, en tornar. Cada tarda obrien una ampolla i només en bevien un glop. L’avi, un dia de molta calor, anà a buscar una gasosa per refrescar-se i les trobà totes encetades i esbravades: «Aquesta néta...». La nina semblava oblidada del tot. Mercè anava a jugar a casa de la senyora

Borràs: li feia lluents les aixetes i l’ajudava a eixugar els plats. Anava a casa de la senyora Domingueta, una vídua alta i prima, amb els ulls menuts i enfonsats, una mica tètrica dintre el vestit de seda negra, que parlava a poc a poc, en veu baixa, amb els ulls immòbils. Li pintava el colomar: Felipet aguantava el pot de la pintura. El pintaven de blau fosc mentre els coloms parrupejaven sobre la barana i les orenetes que havien fet niu a la galeria anaven i venien desficioses xisclant. Un dia robà un crisantem del jardí de la senyora Borràs: era d’un groc de rovell d’ou, gros i escabellat com una peça complicada d’orfebreria. à un matí sencer ejant-se davant la mata: se’l mirava de reüll. Al migdia l’arrencà, se’l posà al pit sota el davantal i arribà a casa blanca com la cera i panteixant, amb la flor rebregada, lletja i sense esclat.

Fou un dia gris que no sabien a què jugar quan decidiren tot d’una de banyar la nina. Al capdavall de l’hort, arrepenjada contra la soca d’un mandariner hi havia una banyera de zenc, vella i abonyegada, amb un cul d’aigua de pluja. Hi flotaven unes quantes fulles seques mig podrides. —De primer la posarem a estovar —digué Mercè. La despullaren. Els enagos estaven clavats a l’esquena amb dues puntes de París petites. Felipet anà a la cuina a buscar un ganivet per fer alçaprem. Nua i rosada, la posaren a la banyera amb aigua fins al coll. Tenia els ulls mig clucs, d’un blau innocent, sota de les pestanyes llargues. —Els peus i les mans és el que es porta més brut. Sobretot les criatures. I les nines són les criatures dels petits —digué Mercè quan Felipet, tot cellajunt, afirmava que les nines no s’havien de banyar. —¿Què feu? —cridà la mare de Mercè des de la cuina. Es sobresaltaren. —Juguem! —digué Mercè amb un gran crit. —Juguem —repetí Felipet com un eco. —¿Voleu dir que no en feu alguna, tan quiets? Aquell dia només se’ls veien ulls: els havien fet tallar els cabells en ferradura i

semblaven dues bestioles. —Ja és hora de berenar. Veniu.

Fins l’endemà no es recordaren de la nina. A la nit havia plogut torrencialment: la riera havia baixat plena i els dos jardins estaven encatifats de fulles daurades. Els tomàquets xinesos, punxeguts i lluents, d’un vermell apagat, arraïmats de set en set, es gronxaven dins l’aire i l’omplien d’una olor agra i nauseabunda. Les fulles dels magraners ja eren ben grogues. El cel era límpid. Trobaren la nina colgada d’aigua. La miraren desolats. La carn rosada i pulcra era plena d’esberles: com nafres purulentes, el cartó gris fosc apareixia. Només la cara de porcellana romania intacta, indiferent, amb els llavis entreoberts per un somriure i les galtes lleument rosades. Quan va agafar-la li caigué la perruca. —Calba... —...com un meló —digué Felipet, consternat, però sense poder evitar un cert somriure. Fou tot el que digueren davant d’aquell desastre. A la caiguda de la tarda, com si anessin a un enterrament i aprofitant que la mare havia sortit a comprar, entre tots dos entraren la nina a casa. —L’amagarem sota del llit. —¿I si la llencéssim i només aprofitéssim el cap? —proposà Felipet. Ho acabà de dir i els ulls se li ompliren de llàgrimes.

Quan es ficava al llit Mercè pensava en la nina. Tan poc que se l’havia estimada i ara no podia viure sense ella. Esperava que la casa fos ben silenciosa, que

tothom dormís; encenia el llum i s’arrupia ran del llit. «Se m’ha mort». Li acariciava una galta amb la cara apesarada. —¿Què fas tanta estona amb el llum encès? —cridà una nit la seva mare que dormia a la cambra del costat. —Pipí. Es ficà al llit d’un bot i apagà el llum. Tremolava. De dies, la nina rebia la visita de Felipet. Mercè l’acompanyava a veure-la. Al bell mig d’un joc violent o d’una lectura de contes, el seu record es dreçava feroç i l’anaven a mirar. L’estiraven per un braç o per una cama i miraven silenciosos aquell manyoc de cartó deformat. Fins que un dia se’ls descobrí i els grans armaren un gran bullit.

21 EN EL TREN

—...no, no, tal com li ho dic, mai no he pogut dormir en el tren, m’ensopeixo una mica però sempre sento aquesta cruixedera de rodes i de fustes i a més a més amb aquest trontoll i tants sotracs tinc por d’anar al vàter i m’espanta pensar que el tren em pot rebotre contra la paret i estabornir-me i si ningú no tingués necessitat durant moltes hores encara que cridés no em sentirien i a la meva edat em trobarien morta i no voldria pas morir sense prendre Nostre Senyor. Tots podem tenir un cop d’accident, però seria molt trist morir condemnat, i a mi el foc no m’agrada i el de l’infern deu ser, pel que diuen, dels més forts... ...¿que si tenen set?, pobres bèsties, i tal. Amb aquests becs badats i aquestes crestes desmaiades... però no les puc ajudar. Ara que hem de pensar que demà at totes seran mortes i rostides perquè és Santa Maria i a casa dels meus senyors serà festa grossa, perquè, a més que és el sant de la senyora, faran la puesta de largu de la nena gran, que sembla una estampa... ¿Oi que m’avisarà

quan serem a Barcelona? Jo no sé llegir cap lletra, el meu fill sí que sabia llegir com si fos un fill de senyors, però va morir del pit i encara no tenia vint anys. El meu home va dir-me: «No ploris, així s’ha estalviat de fer el soldat». Perquè vivíem a Barcelona mateix, ara no recordo el nom del carrer, però era prop de l’estació de França. El meu marit era forner i era molt ben considerat i treballar la farina és una cosa que no fa fàstic. Jo sempre li deia... Valga’m Déu, ara se’ns posa a ploure i aquestes bestioles que se m’estan morint de set... amb aquesta xafogor, miri-se-les, tan grasses com les crio i que no tenen polls... co-coc, cococ... petites... si els pogués recollir una mica d’aigua... Ja veurà, tot el dia la llibertat. I la sequedat a les potes que procuro que tinguin... ...em sembla que era l’any que van cremar els convents, oi?, que Nostre Senyor no els ho tingui en compte, al poble hi va haver un temporal que es va emportar tota la collita i ens va deixar a la misèria, i el meu marit va dir: «Anem a Barcelona i així el noi sabrà més que si ens quedàvem aquí, que un pagès sempre és un pagès i un senyor sempre és un senyor». I el meu germà, que tenia diners perquè era l’hereu i tot li venia de cara i això ja ho tenia del néixer, va comprar la casa i el camp per fer-ho anar enlaire, que ell podia i nosaltres no podíem, i quan vam arribar a Barcelona teníem uns quants diners, però de mica en mica els vam anar perdent, perquè el meu home no va trobar feina de seguida i el noi ja era de mena malaltís, i metge per aquí i metge per allà, i bona nit i bona hora la picossada de diners que ens havia dat el meu germà per la casa i el camp. I tot per culpa de l’aigua, perquè sense el temporal, que devia caure per càstig de la crema de Barcelona, sempre paga el just pel pecador i ho vam pagar nosaltres perquè les terres tiraven cap al riu i feien baixada i l’aigua s’ho va endur tot cap avall... ...si en vol ja en pot agafar... la debilitat és una cosa molt dolenta i ja se sap que el ventre porta les cames... amb la gana que hem at tots plegats... Sí, miri, una truiteta, oh els ous, els ous són de la setmana. Quan vivia a Barcelona cada diumenge anàvem al Tibidabo i ens endúiem el menjar, però a mi sempre em feien por els ous de Barcelona perquè són ous guardats. ¿Vol una miqueta de pernil? ¿Un tallet? No digui que no, que no sap el que es deixa perdre. Això alimenta i no enfarfega... Jo anava a rentar la roba a casa d’uns senyors que tenien quatre minyones i un criat només per obrir la porta, que es deia Julio, i el senyor era alt i prim i duia lentes d’or, i la Carmeta, que era la cambrera, em va explicar que era el principal d’un partit i que de tant en tant havia de fugir a França sense temps per fer les maletes, perquè això del català era molt perseguit. A vegades, quan em veia ar amb el cove de la bugada, em deia: «Apa,

Ramona, cap a fer la roba blanca, eh? ...¿vol un préssec? Són tot suc i tot mel. Li faran ar la set». Encara plou: Ai, Senyor!, i jo que m’he deixat el paraigua com una bleda i m’atorrollo quan arribo a Barcelona, perquè com que no sé llegir per agafar el tramvia pateixo molt i sempre he de preguntar quin nom porta al costat. ¿En vol un altre? Això fa salut, mengi, mengi... Doncs ha de pensar que deien la missa a casa mateix, que encara no sé com no els van matar tots quan va venir la revolució, i el capellà, que era amic de la casa i que havia ajudat la mare de la senyora a ben morir, també es va salvar. No li havia vist mai la cara perquè només el vaig veure dues vegades que travessava el corredor i anava de pressa com una rata, però era molt menut. ¿On som? Ah! Cerdanyola. Miri què tal. Tot rient, rient, ja som a Cerdanyola... ...feia poc que el meu marit havia fet vaga i jo vaig dir a la senyora... també era alta i prima com el meu marit i sempre anava de seda i parlava baix i amb molta calma, que a mi em venia son quan l’escoltava, si em sabria més cases per anar a rentar perquè àvem una mala tongada i tot s’anava fent més car, i ella em va dir si em voldria cuidar de la neteja de la sala de Xina. Tot era de Xina i brodat amb or fi que no es tornava negre, amb unes bèsties que em miraven quan les espolsava, perquè la Carmeta era una esbojarrada i li feia caure l’encrostonat del nacre fregant fort i barrim-barram. Jo vaig dir-li que ja l’hi fregaria a poc a poc i vam quedar enteses. Doncs quan el meu marit estava a mitja vaga la Carmeta va trobar xicot, però ella era molt formal, i el dia que va saber que era casat li va dir prou, i ell vinga rondar la casa i vinga espiar-la quan anava a comprar la llet, perquè ella era cambrera i només li feien anar a comprar la llet a la tarda, i vinga seguir-la els dies de festa que tenia sortida i ella sense ni mirar-se’l que ell es tornava boig. I un dia va voler veure la senyora i li va dir el que feia al cas, que sí, que ell era veritat que era casat, però que no hi tenia cap culpa, i que estava enamorat amb molta empenta de la Carmeta, i que si ella no volia enraonar-li més, ell, sentint-ho molt, faria un disbarat, perquè estava boig, i la senyora el va ben aconsellar i li va dir que no pensés més en la Carmeta, perquè era una bona noia i per culpa d’ell patia molt i perdia carns. Ell li va prometre que no faria cap disbarat, però que digués a la Carmeta que de tant en tant li enraonés, encara que només fos una vegada cada setmana, però la Carmeta tenia raó, perquè deia que ell li havia d’haver dit de seguida que era casat i que ella no volia enraonar-li més, ni dir-li i-ho bé. I una tarda va anar a buscar la llet i ja no va tornar perquè ell la va matar amb un revòlver i la va deixar estirada al mig del carrer, i el Julio i jo vam baixar a tirar-li un llençol a sobre... Sí, miri, avui hi som i demà no...

...el metge quan va entrar em va mirar i em va dir: «El seu marit té la a». Però jo no m’ho vaig creure mai. Semblava que li haguessin donat un mal. De primer es va tornar tot groc i va estar dos dies sense coneixement i fent cucs, i el metge va dir que era la a, però que era una a sense verí, i que ja es curaria perquè era fort com un bou, i l’endemà vaig llençar les medecines perquè li feien mareig i es va tornar tot verd. Al tercer dia va enraonar i va dir-me que li fes un cataplasma de cebes blanques al ventre, i al que feia tres tot el ventre se li va encetar que se li veia la carn viva, i no parava de gemegar, i ja no va parar de gemegar fins que es va morir, amb una calentor que tot ho cremava. Quan va morir ja hi havia la República, i no va poder ser amo, tant que li hauria agradat, perquè ja venia la revolució i el que es cuidava de la pastera quan va venir la revolució ja m’ho va dir: «Ara que el seu marit hauria pogut reposar, perquè els obrers són els amos i els amos són els que hauran de sirgar...». Dispensi, ¿no és pas de Falange, vostè? Ah, em pensava... ...jo vaig vendre els mobles a la senyora d’un que feia la revolució i me’n vaig anar al poble sola. El meu nebot, que m’estima com una mare i de petit havia jugat molt amb el Miquel —en Miquel era el meu fill, que Déu l’hagi perdonat —, em va dir: «No s’amoïni, que la terra és del qui la treballa i ara tot és meu i un plat a taula sempre l’hi trobarà». I em va recollir... però aviat es va acabar, perquè quan van venir els de la boina se’n va haver d’anar a França i va anar a parar al camp del Vernet i es va haver de vendre el rellotge, i encara no l’ha cobrat, perquè un negrillon, que nosaltres en diem un negritu, que era soldat i vigilava el camp, el va enganyar de valent. Però ja veurà, el meu nebot té molt males puces i ja veurà què va fer. M’ho va explicar ell mateix quan va tornar al cap de dos anys fastiguejat perquè el francès li venia gran i els feien anar de rodes a pilans i a recollir la remolatxa... Ai, gràcies a Déu que ja surt el sol, el sol és mitja vida... ¿A vostè li fa mal? A vegades la migranya ve de l’estómac... veurà que el negritu es ejava amunt i avall del camp i el meu nebot que sí que el crida i li diu si vol comprar el rellotge, que era de bona marca i cosit de robins per dintre, i ell li diu que sí, que entesos, i el meu nebot li dóna el rellotge i el negritu se’n va tot content i sense donar-li cap cèntim, això que era un tracte fet. El meu nebot, l’endemà, veu ar el negritu, es veu que ja esperava que és; el crida i li diu: un altre rellotge; però aquest encara és més bo, fa tic-tac, tic-tac, i el negritu reia i se’n va anar corrent, i al cap d’una mica, bum, i el negrillon a miques, perquè el meu nebot em va explicar que el rellotge que feia tic-tac era una bomba de tanque... ...tal com li he dit, el meu nebot m’havia recollit, però quan se’n va haver d’anar

a França, la mateixa nit em ve a trobar el meu germà, el que ens havia comprat la casa quan l’aiguat ens va deixar a la misèria i em va dir: Ramona, vine amb mi: jo no em moc, i el que i; el noi ha fet el boig, però jo tinc les terres, i són ben meves, i no he fet la revolució, però si em busquessin raons tu sempre podràs dir que el que jo dic és la veritat, i que del camp i de la casa us en vaig pagar el que valia, i em convé que ho diguis si ve el cas, perquè com que van cremar la casa de la vila jo no sé si la meva propietat val, i les escriptures que guardava, quan van venir els del revolucionari se les van emportar i no les he vistes més. ...ai carat, ja hem arribat; el temps m’ha at volant. Doncs el que volia dir-li és que el món és com una funció, però el mal és que ningú no pot veure com acaba perquè tots ens morim abans, i els que es queden van fent com si no hagués at res. De vegades em poso de mal humor, i això que sóc de les que no es poden queixar. De salut sempre he estat bé perquè sóc de mena vividora. Ara el ventre se m’ha inflat molt, com si estigués embarassada, però em sembla que només se m’hi fa aigua i no em dóna cap trastorn. Quan penso en els que no tenen tanta sort com jo, mare meva!, i en les tragèdies que els en que quasi fa escruixir... Bé, jo he d’agafar el tramvia de la Bonanova perquè els senyors viuen a l’avinguda de Craywinckel. Gràcies, gràcies, ja el trobaré, ja. Preguntant es va a Roma. i-ho bé tingui, i el gust és meu.

22 ABANS DE MORIR

Abans de morir voldria fixar els dos darrers anys de la meva vida, explicar, per explicar-m’ho a mi mateixa, tot el que m’ha obligat a no poder viure. Una tarda de darreries d’hivern, tenia tant de fred, que vaig entrar en un cafè a beure un grog. El cafè es deia Cafè dels Ocells. Em vaig asseure a una taula ran de finestra. La gent que ava pel carrer caminava de pressa i corbada. Jo estava nerviosa; havia tingut una discussió amb el professor de pintura perquè em deia que havia d’atenuar els colors i jo creia que no. I creia que era un home antiquat i que tenia mal gust i trobava completament absurd que no em volgués entendre i que no trobés que, de la manera que jo pintava, era de la manera que jo havia de

pintar. A més a més estava de mal humor perquè ja feia quinze dies que havia d’haver rebut el xec del meu oncle, i la mestressa de la pensió, en sortir, al matí, m’havia fet preguntar quan li pagaria la nota. Encara més misèries: la ploma estilogràfica m’havia caigut a terra i s’havia despuntat. Vaig demanar ploma i tinter al mosso del cafè: volia escriure al meu oncle de seguida. Mentre treia paper i sobres de la cartera, un home se’m va asseure al costat. Un home que no tenia res d’extraordinari i jo ni m’hauria adonat de la seva presència si no se m’hagués assegut al costat amb una audàcia que vaig considerar revoltant, sobretot havent-hi, com hi havia, moltes taules buides. Tenia fama de ser esquerpa i salvatge entre els companys de classe a més de persona «fàcilment irritable i amb reaccions inesperades i violentes». Aquell home al meu costat, quiet com una pedra, l’ombra que em feia la seva cartera que havia deixat dreta damunt de la taula —una cartera de cuir marró, bona, però usada, amb tanques i panys de metall—, em va empènyer, gairebé sense reflexionar, a abocar-li el grog que em quedava al vas. —No té importància. La seva veu encara em va fer indignar més. Una veu freda, fosca, acompanyada d’una mirada indiferent. Es va treure el mocador i es va eixugar els pantalons amb calma. —Ha estat una acció volguda. —No penso haver-vos molestat gens. —¿Per què us heu assegut a la meva taula? —Ah, no, perdó; sou vós que us heu assegut a la meva. El vaig mirar sorpresa. —Les taules de cafè no tenen propietari: són del primer que arriba. —Sóc persona d’habituds: vinc cada dia a aquest cafè, a la mateixa hora, i m’assec invariablement, en aquesta taula, tant a l’estiu com a l’hivern.

L’endemà vaig tornar al cafè. Ell entrà i anà a asseure’s a la seva taula. Jo

m’havia assegut a la banda oposada d’on seia ell. Ens vam mirar i vam riure. El dia anterior, abans d’adormir-me, havia pensat en l’incident del grog i ja em sabia greu. En sortir del cafè em vaig adonar que em seguia. En arribar a la porta de la pensió em va dir: —Us voldria demanar una cosa i consti que per a mi té importància: que vingueu al cafè, si podeu, cada dia. Si no ho voleu, ni us adreçaré la paraula. La vostra presència em farà bé. És un prec que us faig. Cada dia vaig anar al cafè. Cadascú seia a la seva taula, però sortíem junts i m’acompanyava un tros de camí. Un dia va dir-me: «¿No heu pensat mai a casar-vos?». «No». I aquell dia ja no em va dir res més. L’endemà tornà a preguntar-m’ho. Vaig tenir una de les meves reaccions. «No us contestaré. Veniu a veure la meva cambra». Semblava que hagués triat el dia. Tot estava en desordre. Però quin desordre... «Veieu? ¿Creieu que una noia com jo pot pensar a casar-se? I fumo. Fumo com un boig que fumés bojament. Mireu aquí». Vaig obrir l’armari on no hi havia una sola peça de roba plegada: tot estava barrejat. Tovalloles amb mitges, pots de crema i llibres amb pastilles de sabó i tubs de pintura. «El matrimoni és ordre i harmonia i jo...». —¿Heu estimat alguna vegada? —Mai. —¿I no estimeu res? —No. —¿Les flors? —No. —¿La música? —No. —La pintura!

—No. —¿Les bèsties? —No. —Els coloms, sí. —Rostits. Va riure i va anar-se’n. El vaig acompanyar fins a baix a l’escala. L’endemà a les tres de la tarda un noiet va portar a la pensió una gàbia amb dos coloms blancs. «Per a la senyoreta Marta Coll de part del senyor Màrius Roig». L’endemà mateix el vaig invitar a sopar. Menú: entremesos variats. Colomins rostits. Postres: fruita i formatges. —Ja m’ho pensava. —Què? —Que serien bons. Tant o més que d’haver-li abocat el grog als pantalons em vaig penedir del meu crim. Vam sortir a eig. Pel camí li vaig confessar que havia fet matar els colomins per la cuinera de la pensió: «perquè devíeu pensar que no seria capaç de desfer-me’n».

...i l’endemà no vaig anar al cafè. Em va quedar una mena de penediment estrany. A la nit no podia adormir-me. Només pensava que ell em devia haver esperat tota la tarda. I al matí, al costat de la tassa del cafè amb llet vaig trobar-hi una carta. «Excuseu-me per l’absència d’ahir a la tarda. Em va ser impossible de venir. No us podeu imaginar com he sofert». Tot i que a la tarda ens vam trobar i vam estar contents de veure’ns, a la nit vaig tenir un malson. Viatjava i, a tot arreu, pel tren, per les cambres d’hotel, en tots els països que visitava, em trobava amb dos coloms blancs amb les plomes del coll cobertes de sang.

Aquella tarda en què ni l’un ni l’altre no havíem anat al cafè, ens havia canviat. Érem diferents. Més amics. Com si aquell dia mancat ens hagués unit el doble. —¿Us sabria greu de casar-vos amb un home que fos desgraciat? —¿Per què feu preguntes estranyes, de vegades? —¿Em voleu contestar el que us he preguntat? —Només puc contestar una cosa: no ho sé. No hi he pensat mai. Em sembla que tot el que demanaria a un home seria que m’estimés. —Jo us estimo.

Del meu diari. La tarda que no vaig anar al cafè vaig tenir una sensació de buit al meu voltant. Terrible. M’he acabat de conèixer. No crec en res. Però penso que el mínim que es pot demanar a les persones inte l·l igents és que sàpiguen ser felices, que sàpiguen viure i que sàpiguen acceptar. Quan ens hem separat m’ha dit: «Gràcies». «¿Gràcies de què?», li he preguntat. «Per la confiança que, d’ençà que ens coneixem, heu demostrat tenir-me». M’ha besat la mà. Quan se n’anava m’he quedat dreta al mig de la vorera, mirant-lo: el seguia la seva ombra amb l’ombra de la cartera enganxada al cos.

Vaig canviar, diguem, de casa. Vaig llogar una cambra en un hotel, amb una petita cuina. Hi havia dies que es quedava a sopar i després anàvem al cinema. Van ar tres mesos. Un dia va dir-me: —¿Voleu venir a casa meva? —¿Per què? —Us heu adonat que sempre que us faig una pregunta en comptes de contestar-

me dieu «¿per què?». Necessito que vingueu. ¿Voleu venir a casa meva? Vam agafar un taxi. Tota l’estona em va agafar la mà. La casa estava situada en un carrer cèntric, però quiet. Tenia un jardí minúscul davant, amb dues acàcies. La casa tenia l’aspecte burgès, amb planta baixa i primer pis i uns balconets de ferro pintats color d’argent. —Trobareu una mica de desordre... —vam riure. Vam riure perquè tots dos alhora ens vam recordar de la primera visita a la meva cambra de la pensió. A la porta hi havia una placa de metall: «Màrius Roig. Advocat». Sortí a rebre’ns una dona d’edat i va presentar-me-la. «La meva família. Es diu Elvira i fa vint anys que està a casa». A ella m’hi va presentar dient: «La meva promesa». A terra al rebedor hi havia una pila de ciment i una pila de sorra. El ciment i la sorra es devien haver escampat per terra perquè tot cruixia mentre caminàvem, mentre visitàvem la casa. —Us he fet venir perquè he volgut que em donéssiu el vostre parer... com podeu veure faig reformes a la casa i voldria que vós... —¿Per què m’heu presentat com la vostra promesa? —Perquè ho sou. —¿Des de quan? —Des del dia del grop. Ah, ¿us agrada el bany? ¿El voleu amb porta a la cambra i porta al adís o només porta al adís? —Amb dues portes. Pels seus ulls à una onada de felicitat tan forta que em va fer por. —És la primera vegada que heu prescindit del vostre «¿per què?». —No, no en prescindeixo. ¿Per què voleu que us doni el meu parer? —¿No ho endevineu?

—Sí. Però trobo que tot ho feu sense pensar en mi... —Al contrari. Tot ho faig pensant en vós. ¿No ho veieu?

Del meu diari. Quan hem sortit ja començava a fosquejar i m’ha fet ar per uns carrers que no coneixia. Tot d’una ens hem trobat davant del cafè. He pensat: És prop de casa. I he recordat l’hivern, aquella tarda de fred i de mal humor, i tot m’ha semblat lluny i una mica trist comparat amb ara. Em comencen a agradar les flors. M’ha dut a un concert. No havia entrat mai en una sala de concerts. En el programa hi havia Chopin, Ravel i Mozart. Quan tocaven l’última sonata de violí de Mozart, gairebé m’he alçat del seient. M’ha agafat el braç i dolçament m’ha fet asseure. «T’estimo». És la primera vegada que m’ha tractat de tu. El món que ell m’ha donat és límpid i hi estic bé.

—¿Què em vols dir? —No riguis. —Prometo que no riuré. —Voldria dos coloms. I hem esclatat a riure.

Han vingut a emprovar-me el vestit de núvia. Dues hores dreta. M’ha semblat que em desmaiava quan la modista m’ha dit: «Ja està. ¿S’ha cansat molt?». Estava molt pà l·l

ida i encara em semblava que la modista anava clavant agulles, clavant. M’he vist en el mirall voltada de tuls i blondes i he pensat: «Un fantasma blanc em mira».

El meu oncle m’ha escrit una carta excepcionalment llarga. Em dóna el permís per casar-me amb un estil ple de solemnitat.

Ens vam casar a l’acabament de l’estiu. Plovia. Els núvols grisos, aquella claror cansada, feien més blanc el vestit i les flors de tarongina i més verdes les fulles de les plantes que guarnien l’entrada de l’església a banda i banda. Recordo la remor de la pluja damunt del paraigua vermell amb què em cobrien quan he entrat a l’hotel, negre quan vaig entrar a l’església. Em sentia una altra persona dintre d’aquell vestit que no hauria volgut treure’m mai més. Una persona morta, o molt antiga que egés pel món després de molts anys de no haver-hi estat. Vam sopar sols, a casa. En aquella casa que encara feia olor de ciment i sorra mullada, i pintura. Hi havia roses blanques al menjador i roses vermelles a la cambra. L’olor que feien de caramel em va molestar. Em va deixar sola. Vaig obrir la finestra i vaig treure les roses a fora. Em vaig asseure en una butaca per reposar un moment i em vaig adormir. Quan em vaig despertar ell estava assegut davant i em mirava. Em va venir un desig irreprimible de sortir, de ejar, d’anar pels carrers amb ell, amb el meu vestit blanc. Feia una nit molt fosca. Quan vam ser al portal tocava la una; no es veia ni una ànima pels carrers i de tant en tant una mica de vent feia caure gotes dels arbres i duia olor de terra i d’herba molles. —¿Són acàcies? Ens vam aturar i va abraçar-me. —Contenta? —Feliç. Devíem ser un quart lluny de casa quan es va posar a ploure. Queien unes gotes no massa grosses però enganxades les unes a les altres, agermanades. Travessaren la seda del meu vestit i em glaçaren l’esquena.

Vam arribar xops de cap a peus. En entrar a casa es posà a ploure més fort. No puc explicar com estimava aquella pluja; aquella remor sorda em feia sentir totalment a casa meva. Quan clarejava va demanar-me: «Digues amor meu». —¿Per què? —¿Vols dir-ho? —Amor meu.

Vam fer el viatge de nuvis a Venècia. Vam tornar en ple hivern.

La casa era gran. Jo regnava en el pis. Elvira en els baixos, on hi havia, en les habitacions que donaven al carrer, el despatx del meu marit i la sala d’espera. El menjador, la cuina, i un gran saló amb un piano de cua. A dalt hi havia els dormitoris: el nostre, la cambra d’amics, el bany i una biblioteca gran i nodrida, amb dos balcons a ponent: era on jo feia vida. Aquell hivern Màrius va estar malalt. Una grip que es complicà en broncopneumònia. Aleshores vaig conèixer Roger, el metge de Màrius: un noi simpàtic, optimista. Màrius el considerava el seu millor amic, per no dir el seu únic amic. Un dia, quan Màrius ja estava en plena convalescència, vaig anar a la biblioteca a buscar un llibre. En no trobar-lo, vaig recordar que Màrius el llegia i vaig pensar que potser el tenia a dintre la cartera que mai no abandonava. Vaig tornar a la nostra cambra, ell seia de cara al balcó i em va semblar que dormia. La cartera era allí, en un racó. Vaig obrir-la i entre diversos dossiers vaig veurehi un feix de cartes. Un plec de sobres de color malva; ¿potser una trentena? No ho sé. Només sé, només recordo que Màrius s’aixecà ràpidament, vingué cap a mi i em prengué la cartera de les mans. —¿Què busques?

—El llibre que llegies, que m’has demanat i que no he trobat a la biblioteca. —Quin acudit de buscar-lo aquí!

A la nit vaig començar a pensar en les cartes i en l’actitud de Màrius. ¿De qui devien ser? Seves? ¿D’algun client que les hi havia confiades? Vaig bastir una nove l·l a al voltant d’aquelles cartes. Quan es va fer de dia encara estava desperta. D’ençà que havia conegut Màrius, és a dir, des del dia del cafè, sempre el veia en el meu record amb la cartera a la mà. Sobretot en el meu record visual. Tot va canviar. Aquelles cartes... La brusquedat amb què m’havia pres la cartera de les mans... Aquelles cartes representaven alguna cosa per a ell. Què? Va venir el dia del meu aniversari. Teníem Roger a sopar. Havia estat sola tota la tarda. L’havia ada a preparar-me per a la nit. Em vaig posar un vestit de gasa negra i unes sandàlies que havíem comprat a Venècia, amb els talons incrustats de pedres verdes. Em vaig pentinar amb els cabells enlaire i em vaig maquillar curosament; em vaig fer les ungles. Quan ja només faltava que em posés el vestit, Màrius va entrar. Havia entrat tan silenciosament que vaig esglaiar-me. —¿Oi que fas anys, avui? —Sí senyor. —Molts? —Molts. —¿Acceptaríeu un obsequi? —A mans besades. Em donà un paquetet. De seguida vaig pensar: «una joia». Vaig desfer el cordill daurat, vaig treure el paper de seda i dintre un estoig de vellut gris hi havia, ales

esteses, un colom de brillants. —Recordo la vehemència amb què en desitjàveu dos: potser l’any que ve tindreu el segon. Sé que el vaig abraçar fort, fort. La cambra era plena d’ombres, d’una claror grisa que fugia, i baixet vaig dir-li: «Amor meu». Immediatament el vaig sentir hostil. Vaig tenir la sensació que aquells dos mots els devia considerar sagrats, reservats, només, per a les hores fosques de la nit. I em va fer angúnia.

Durant uns quants dies vaig oblidar les cartes, però un nou incident me les féu desitjar. Havia de descobrir de qui eren i què deien. Jo no sabia gairebé res de la vida de Màrius, ni havia gosat mai preguntar-li res sobre el seu at, per prudència i per por de les decepcions. Però, em deia, ¿per què ell, espontàniament, no s’ha confiat mai a mi? Havien at quinze dies des del dia del meu aniversari, quan un migdia, mentre començàvem a dinar, van demanar Màrius al telèfon. La cartera era allí, en un racó. No vaig pensar-m’hi gens. Em vaig alçar; si m’haguessin dit que al peu de la cartera hi havia de caure un llamp, no hauria retrocedit. Però la cartera estava tancada amb clau. Quan vaig girarme, Elvira, dreta al costat de la taula, em mirava. Em vaig torbar i vaig odiar-la. De cop em vaig sentir sola en aquella casa, forastera. Tot se’m féu estrany i esquiu. Les parets, els mobles, aquells dos éssers que podien entrar on jo era sense fer la més lleu remor i sorprendre’m i esglaiar-me. El meu desig de posseir les cartes es féu tan intens que vaig arriscar-ho tot.

Del meu diari. He fet una cosa que no havia d’haver fet. No ha estat útil a ningú i, a mi, m’ha fet molt de mal. He pres tres cartes del plec. Tal com ho havia calculat, he pres la primera, la darrera i una del mig. La darrera està datada de sis mesos abans que jo conegués Màrius. Es tracta d’una història d’amor liquidada. La darrera carta és una carta d’adéu. He cremat les tres cartes.

No era veritat. No vaig cremar-les. Les havia agafades a mitjanit mentre Màrius era a la cambra de bany i es despullava. La cartera era al peu del llit i estava tancada amb clau com la darrera vegada. Però ja ho havia previst i havia pensat que, ant la mà per un costat de la tapa, les podria treure. El cor se’m posà a batre amb fúria; i els polsos; només de pensar que les prendria. Vaig apropar-me a la cartera, anava descalça i, llesta, vaig ficar la mà a dins. Sabia on eren. En vaig treure una: la primera del plec. Com que l’espai era molt just el sobre es rebregà i va fer soroll. No respirava. Vaig tornar a ficar la mà a dins i vaig treure la darrera. A l’últim en vaig agafar una del mig. Quan vaig voler alçar-me, gairebé no podia, tenia les cames segades i m’era impossible de pensar en res. Només sentia aquelles tres cartes a la mà i tot girava al meu voltant. Les vaig posar sota la catifa i fent un esforç vaig tornar al llit. Al cap d’un moment Màrius obria la porta de la cambra de bany i el ventall de llum que en sortia s’estengué fins als peus del llit. Ja feia estona que Màrius dormia; sentia el seu respir comat, estava girat de cara a mi. Em va agafar un sobtat penediment i, malgrat els esforços que feia per contenir-me, vaig plorar. Plorava silenciosament, però les llàgrimes s’empenyien i de tant en tant en sentia caure una sobre el coixí. «¿Què tens?». M’hauria volgut fondre. Màrius m’abraçava i m’atreia cap a ell. «Quins nervis... Quins nervis...». I em ava la mà pels cabells i em besà el front. Vaig estar a punt de confessar-li el que havia fet. Dir-li que sofria, que esquincés aquelles cartes per pietat, que llencés aquella cartera que només de veure-la ja em privava el repòs. Ell va tornar a adormir-se i jo vaig ar la nit en blanc. A la matinada em vaig abaltir. Quan Elvira em va entrar l’esmorzar Màrius ja era fora. No vaig poder menjar res. Tenia la boca amarga i em sentia la llengua espessa. Vaig beure un glop de cafè només i vaig vestir-me per sortir. ¿Per què no vaig poder llegir les cartes a casa? No ho sé. Vestida ja, vaig agafar-les, vaig posar-les al fons del portamonedes i vaig anar-me’n. L’escassa gent que hi havia pels carrers em semblava que em mirava, que tots veien al fons del meu portamonedes les tres cartes robades. No sé com hi vaig anar a parar, però em vaig trobar en una estació de metro. En ser-hi em va semblar que era el lloc més adequat per llegir les cartes; asseguda en un banc entre el vaivé de cotxes i de gent atrafegada, ¿qui s’adonaria de mi? Va ser aleshores que vaig veure Roger que s’apropava. No sé quina cara devia fer de pànic; el que sé és la cara d’esverament que féu ell. —¿Esteu malalta?

—No... però d’una temporada ençà tinc els nervis desfets... i dormo poc —vaig afegir. Va somriure benèvolament. —Ja veig que hauré de venir a visitar-vos. —Quan vulgueu... La seva presència va calmar-me i em va saber greu que em deixés. —¿No pugeu? —No. Espero una amiga. Des de la finestrella del vagó em féu adéu amb la mà i jo vaig continuar en el meu banc, sense ni gosar obrir el portamonedes. En sortir del metro em semblà que arribava per primera vegada en una ciutat gran. Ni les cases, ni la claror, ni el cel, no m’eren familiars. Em sentia com es deu sentir un convalescent després d’una malaltia llarga. Caminava com un autòmat. D’esma vaig entrar en un cafè com en els meus temps d’estudiant. Em vaig asseure. Vaig treure les cartes del portamonedes. I com si el que contenien em fos absolutament aliè, vaig començar a llegir-les. La primera deia: «Estimat: encara et veig, a l’estació, i sento la teva veu. No havia d’haver vingut. Tinc l’obsessió del nostre adéu i aquesta pena tan forta és perquè mai més no podrem viure com hem viscut. Ha estat una felicitat molt breu. Escriu-me, sobretot, escriu-me. Si haguessin de castigar-me, la punició més forta seria que no em deixessin saber mai més res de tu. Escriu-me a nom d’Eliana Porta i a la seva adreça: és una amiga d’absoluta confiança (li donava l’adreça). Mai més no oblidaré aquests mesos que hem viscut junts. Recorda’t sempre d’això: “No oblidaré mai més”. Elisa». La segona carta era més llarga, més trista. «Amor meu: tot plegat és tan dolorós que no sé on podré trobar una mica de joia. He reflexionat molt en el que em dius, però és impossible. No em veig en cor de desfer la vida d’una persona que va posar tota la seva confiança en mi. No puc. Ahir encara, després d’una nit terrible, vaig llevar-me disposada a plantejar la situació. No vaig poder. Potser perquè sóc feble... Amor meu... fóra llarg explicar-te per què anirem a ar una temporada a X. Res no podia fer-me tant

de mal. Eliana vindrà amb nosaltres. Escriu-me de seguida a nom seu. Una carta teva de tant en tant serà un consol que ningú, potser ni tu, no pot imaginar. És arriscat, però si un dia poguessis venir... Una sola vegada. ¿Recordes l’Hotel de Llevant? És el lloc on per primera vegada vam estimar-nos... i és on ens vam conèixer. “¿Esteu a l’hotel?”. “No. Visc en un xalet de l’avinguda de les Acàcies. Si he vingut a l’hotel és per veure una amiga meva que s’hi allotja. Està a la cambra núm. 10”. “Atenció a dir mal de mi amb la vostra amiga: jo estic a la cambra núm. 12”. ¿Recordes la cambra núm. 10? El balcó damunt del jardí, els llessamins fins al balcó... el mar...». No vaig acabar de llegir-la. Volia veure l’altra. L’altra em semblava que seria la que diria més coses, que descobriria més coses d’aquell bocí de vida que tenia vedat de conèixer. Era la que havia pres darrera de tot del plec. Era la darrera de la història. «Amor meu: no ens quedarà ni el consol d’escriure’ns. Eliana, per una temporada que ni ella no sap el que durarà, se’n va amb la seva família. Entre tu i jo no hi haurà ni el consol d’una lletra. Una mica de at, unes engrunes de records... i unes quantes hores dolces que s’acaben lentament. Tu ets un home lliure, si et desesperes pensa en mi, en el meu sacrifici; pensa, almenys, que sofreixo tant com puguis sofrir tu. I pensa sobretot que has estat i que seràs el meu únic amor. Elisa». El cafè s’havia anat omplint i quan vaig sortir al carrer la gent plegava dels despatxos. Vaig arribar a casa tard i Màrius m’esperava. No havia volgut dinar sol i estava inquiet. En veure’m em va preguntar si estava malalta. ¿S’hauria adonat que li mancaven tres cartes? No hauria pogut assegurar-ho i si se n’havia adonat ho dissimulava tan bé que no podrà saber mai fins a quint punt vaig agrair-li-ho. Sí. Estava malalta. Al vespre va venir Roger. —Aquest matí he trobat la teva dona i li he dit que vindria a visitar-la. Em va receptar un calmant i em va recomanar repòs absolut. Vaig ar una setmana a casa, entre el llit i la biblioteca. Màrius, abans de sortir, sempre venia a preguntar-me com em trobava. A vegades em duia flors i revistes: la seva so l·l icitud era entendridora. Jo, així que sentia tancar la porta del carrer, treia les cartes del portamonedes —¿per què no havia cercat un altre amagatall?— i les

llegia i rellegia. Les sabia de memòria. Aquells dies de «repòs absolut» em penso que em van fer molt de mal. Em torturava pensant en aquella dona que Màrius havia estimat. Que encara estimava. Que estimava. Si no, ¿per què guardava aquelles cartes i no se’n separava? Tenia una sensació inable d’inferioritat. Em sentia com si fos una volva. ¿Per què s’havia casat amb mi? ¿Per despit? ¿Perquè es trobava sol? ¿Què hi feia jo allí, cansada i trista? ¿Què em lligava a les quatre parets que em voltaven? Aviat només vaig viure amb una obsessió. Conèixer aquella dona. Saber de quin color eren els seus cabells, de quin color els seus ulls... ¿I si no fos acabat? ¿I si hi hagués més cartes? Elvira, quan entrava, em feia l’efecte d’un escarceller i estava segura que en el fons dels ulls petits i acerats veia la meva veritat i li agradava. El primer dia que vaig sortir al carrer em sentia forta i jove. Oh, sí. Jo guanyaria. Però em calia conèixer-la per saber amb quines armes hauria de lluitar. I vaig adonar-me, entre la gent i el brogit i la claror d’un dia radiant, que estimava el meu home bojament. Vaig cridar un taxi i vaig donar l’adreça d’Eliana. Durant els dies de reclusió havia planejat què faria. Eliana no devia haver desaparegut per sempre. Deia que se n’anava amb la seva família «per una temporada que ni ella no sap el que durarà». Quan vaig ar la llinda de la seva entrada tenia les mans fredes com el dia que vaig llegir les cartes al cafè: una sensació d’absència, de no ser jo qui comandava, qui decidia, sinó algú altre que obeïa ordres donades per mi mateixa. Vaig pujar fins al primer pis a peu. Les mans gelades se m’anaven entresuant. Vaig prémer el botó del timbre. Sortí una dona grossa, somrient. «¿La senyoreta Eliana?». «Aquí no. Truqui aquí davant; potser els veïns que van venir quan ella va anar-se’n n’hi sabran donar raó». Si aquella bona dona afable, tota a flor de pell, no s’hagués quedat dreta a la porta, esperant que jo truqués, hauria baixat les escales corrent i sense respirar. Però vaig trucar. Va sortir una nena d’uns onze anys, amb un llaç escocès al capdavall de les trenes i un rostre molt viu i ple de curiositat. «¿La senyoreta Eliana?». Em va semblar que no m’havia entès. «És a dir, la senyoreta que vivia en aquest pis. ¿Saps quina adreça té ara? ¿La va deixar?». La nena arrencà a córrer pis endins cridant: «Mamà. Mamà». Va ar una estona. La veïna encara estava a la seva porta. Aviat vaig sentir veus al fons del pis i uns os que s’apropaven. Aparegué una dona encara jove, amb barnús i un pot de crema en una mà. Tota l’estona que va estar parlant amb mi anava ficant dos dits en el pot de crema i se n’untava la cara amb un moviment rotatiu de la mà. «¿Eliana, diu? Ens va deixar la seva adreça per si venia algun encàrrec, sí. Com que la portera no li tenia gaire simpatia..., però fa tant de temps que va anar-se’n que l’he perduda. Les cases on hi ha criatures, sap? De totes maneres vagi a la porteria... Potser amb vostè serà

més amable... Estic segura que la té». Tancà la porta amb un «Anem, nena». Les dues dones i la noieta desaparegueren com si les haguessin xuclades endins. La portera havia sortit. Vaig haver d’esperar-la una estona. Va arribar carregada de paquets i amb un cistell vessant verdures. «¿Què desitja?», va dir sense mirarme, mentre deixava els paquets damunt de la taula. Un cop llesta alçà el cap i em mirà fit a fit. «He pujat al primer pis per no tenir de molestar-la... i, al capdavall, l’he haguda de molestar...». «Digui, digui». «¿És que per casualitat vostè sabria l’adreça de la senyoreta Eliana?». «Ah, l’Eliana. Ja hi tornem a ser. Em pensava que ja s’havia acabat la broma». «Si l’amoïno molt...». «No... vostè no. D’ençà que és fora no a un mes que no vingui algú a preguntar per ella o que no li portin cartes». «Cartes?», vaig preguntar, i el cor em batia. «Oh, això de les cartes, sap?, misteri i embolica...». «Però així vostè deu tenir la seva adreça...». «¿La d’ella? Si vol li puc donar la de la seva amiga... Aquesta també venia molt per aquí. ava de pressa i mai no m’havia dit ni bon dia. Després de tot, aquestes senyores, ¿què s’han pensat? Jo puc anar amb el cap alt pertot arreu...». Sense parar de remugar entrà a dins i sortí amb un bocí de paper a les mans. «Tingui, veu? Elisa R. Carrer de Tenerife, 26». Em va rodar el cap i vaig haver d’arrepenjar-me a la paret. Es va adonar que em trobava malament, em va fer seure i em va donar una copeta de licor. Recordo un pom de roses artificials al mig de la taula i tot de copes de vidre blau arrenglerades a l’armari del bufet. Al fons del adís hi havia una porta oberta, es veia un pati i se sentia parrupejar coloms.

Del meu diari. Un jardí. Un jardí ple d’ombra, fresc. Un jardí sense flors. Una glicina sobre el reixat de l’entrada i, a intervals, una remor de fulles. Una sala japonesa. Un paravent amb ibis rosats, amb les ales esteses, voltats de crisantems grocs. Una tauleta de laca negra amb incrustacions de nacre. Tot de branques d’ametller. Una pell de tigre sumptuosa sobre la catifa color xampany. Un luxe desuet, una mica asfixiant. Una dona bastant més gran que jo. Blanca de pell. Molt blanca. Uns ulls negres més aviat petits i un arc de celles suau. Alta i prima. Una veu... Sí, la veu sobretot... Es pot estimar una dona només per sentir aquesta veu. Per força, en enfrontar-m’hi, he hagut de pensar en aquesta noia desordenada, bruna, fracassada, excessiva. ¿Com és possible d’arribar a aquesta dosi de ponderació, a aquesta elegància?... No sé com, he balbucejat: «Us prego que em perdoneu. No vinc, com us he fet dir, de part de Màrius Roig, ni ell està malalt. Vinc per mi,

només. Sóc la seva dona». Esperava un mot, un canvi d’expressió, una mica de curiositat, almenys. Em mirava impertorbable. Si jo no hagués dit res més estic segura que l’entrevista s’hauria acabat així. «He vingut per conèixer-vos. Ha estat un desig tan fort que no he pogut dominar-lo». «¿Què heu volgut saber?». «Res». «¿Doncs què voleu?». «Res». «¿Només conèixer-me?». «Només». «¿És ell qui us ha parlat de mi?». No vaig contestar. «¿És perquè m’heu sentit entre vós i ell?». «No». La pregunta havia estat tan humiliant que per força havia hagut de mentir. «Doncs?». «Si us pregunto una cosa brutalment, ¿em contestareu?..., és a dir, ¿em podreu dir la veritat?». «¿Quina cosa?». «L’estimeu?». Ha estat com si els ibis del paravent es moguessin. Ha trigat a contestar, la veia com cercava una resposta per a la galeria. «Hi ha coses que no moren». He tingut ganes d’aplaudir. I tot i que he vist que havia triat la resposta com qui entre moltes tria l’agulla més fina, m’ha fet mal. Ella l’ha dita per ferme mal i ho ha aconseguit. Ho ha dit amb tanta calma, tan mestressa d’ella mateixa, en un to de veu tan incisiu... M’ha fet mal. Però he sabut que era la veritat: com si de cop et clavessin a la paret i t’hi deixessin per la vida.

Em van venir ganes de morir-me. No de matar-me, no. De morir-me. Per matarse es necessita voluntat, energia: per morir-se no cal res. Tot d’una vaig trobar un costat en Elvira. I jo que havia vist un enemic en ella... «Encara em recordo del primer dia que va venir, aquesta senyora Elisa... coberta de pells i de perfums. Va venir per una herència, em penso. Va fer canviar el senyoret com una mitja. Ell, que era alegre, que sempre estava de bon humor, com va canviar, Senyor... Amb prou feines si em deia bon dia. Tot va anar com una seda mentre va tenir el marit al sanatori. Tot eren visites i cops de telèfon i cartes urgents... sí, sí... havia estat en aquesta casa. Ja hi entrava com si fos la seva i manava com si fos la mestressa. Va venir a desfer la vida de Màrius, ai, del senyoret. Va venir a enamorar-lo perquè necessitava un home. Perdoni... N’hi ha moltes així, sap? ¿Si van fer un viatge junts, diu? Si només hagués estat un... Pensi, en cinc anys que va durar la broma... Ja ho vaig veure de seguida que era una egoista. Anava a visitar el seu marit, mentrestant. Anava al sanatori i a vegades hi ava una setmana. Jo ho sabia tot només mirant la cara del senyoret. Quan ella era fora no es movia de casa, trist i fosc, semblava una bèstia malalta. Però el marit es va refer i ella va iniciar una marxa enrera i amb molt bones excuses va deixar el senyoret com si fos una cassola. Però vostè no hi ha de pensar. ¿Que no veu com ell l’estima? Així que la vaig veure a vostè em vaig

dir pels dintres: «Amb aquesta noia serà feliç». Es veu de seguida una bona persona. Però fa mal fet d’estar trista... cregui’m; fa mal fet». He conegut allò que en diuen el seny.

Aquesta tarda he sortit amb Elvira. Hem anat a veure una neboda casada que té una criatura d’onze mesos. Queia un sol que bleïa i no feia un alè d’aire. Hem travessat un pati; al fons hi havia una impremta. Per la vidriera oberta es veia un despatx i se sentia la remor de les linotips. A la dreta del pati hi havia una porta vidriera, una finestra amb geranis vermells a cada banda de la porta. Hem entrat directament al menjador. Damunt de la taula hi havia un encerat a quadres blancs i blaus. Maria, la neboda d’Elvira, cosia. En un racó hi havia un bressol cobert d’un vel de núvia i, al peu de la finestra, una màquina de cosir. Hem berenat. Maria havia preparat sandvitxos i una enciamera plena de préssecs i peres tallats a bocins amanits amb vi bo i sucre. El nen s’ha despertat: semblava un glop de llet amb uns ulls com estrelles. Somicava. Devia tenir calor i estava de mal humor. Maria li ha donat el pit. A les sis ha vingut el seu home. Treballa a la impremta. Ha anat a rentar-se i s’ha canviat. Quan ha tornat al menjador anava nu de mig cos en amunt i duia uns pantalons blaus. Maria ha at el nen a Elvira i ha servit berenar al seu home. Mentre li posava l’amanida de fruita al plat ell l’ha agafada per la cintura i l’ha atreta amb força cap a ell. Ella ha dit: «Estigues quiet». Però no s’ha mogut del seu costat. Li ha at la mà pels cabells i els hi ha esbullats. Després s’ha assegut, però els ulls se li han quedat clavats en el pit del seu home: mirava la pell fosca i lluent com fascinada.

A vegades, quan estic sola, quan em banyo, quan ell s’adorm abans que jo, penso: el meu home. I quan dorm li poso una mà sobre el costat i el sento respirar comadament sota el palmell de la meva mà i penso: el meu home.

La primera reacció va ser vulgar: agradar-li. Mai no m’havia preocupat de mi. Vaig sentir que necessitava una arma: vestits. Fer-me irar. En tres mesos vaig aconseguir de ser diferent. Vivia per mi: per les meves mans, pels meus ulls, pel meu cos. Roger es va enamorar de mi. Tot el que havia aconseguit era una cosa que no volia. Perquè jo estava enamorada del meu marit i volia que ell

ho estigués molt de mi. La devoció de Roger va servir perquè m’adonés que jo representava ben poc per a Màrius. Jo havia entrat en la seva vida d’una manera natural i fàcil, com el sol que sabem que cada dia surt. Em tenia tan a prop que no s’adonava de mi. Hauria volgut deixar aquella casa, deixar-lo. Per realitzar aquest desig m’hauria calgut no conèixer-lo. ¿On podia anar? ¿A continuar les meves estúpides classes de pintura? ¿A casa del meu oncle, d’on havia sortit perquè no m’hi avenia? De tant en tant m’envaïa una secreta esperança. ¿I si tot fos mort? ¿Si la senyora i els ibis i els viatges romàntics fossin morts i enterrats? Si tot fos mort, reflexionava, no guardaria les cartes. Eren el seu tresor, s’havien convertit en la seva mania. La cartera, les cartes a dintre de la cartera. Cartera i cartes sempre ben a prop. I la clau a la butxaca. ¿S’havia adonat que li’n mancaven tres? ¿Per què havia hagut de permetre que el seu at s’hagués convertit en el meu present? ¿Per què havia permès que el meu amor...? Un dia vaig preguntar a Roger: —¿Oi que Màrius havia fet un viatge a Itàlia? —¿Què dieu? —No, no res. Tenia dies d’una desesma total. Llevar-me, vestir-me, equivalia a un suplici. ¿Per què havia permès que ens separés un fantasma? Perquè no pensés en ella, perquè no pensés en les cartes, em vaig posar a estimar-lo desesperadament. Com si cada nit d’amor fos la darrera. Com més excitava la meva ió, més em deprimia pensar en aquella dona. En la fidelitat d’ell al seu record, que respirava quietament entre nosaltres amb un bleix de seguretat. Un dia no vaig poder més i vaig plantejar la qüestió. Era una tarda primaveral, benigna, una tarda d’aquelles que abans em feia tant de bé de ar al seu costat. —No t’he demanat mai res... ¿Em deixes demanar-te una cosa? —¿Quina cosa? —em mirà alarmat, com si endevinés què volia demanar-li. —Les cartes.

—¿Quines cartes? —Les teves cartes: les que portes sempre a la cartera. —No sé què vols dir. Vaig comprendre de seguida; però vaig insistir. —Hauria de fer un esforç per ignorar-les, ja ho veig. I ho voldria. Però és impossible: existeixen i em fan sofrir. Esquinça-les... per poc que puguis, esquinça-les. T’ho suplico. Es va posar la mà a la butxaca de l’americana. —Té; aquest vespre anirem al teatre amb Roger. Et convé distreure’t; em penso que t’agradarà. —I va anar-se’n. En ser a la porta es va girar—. Ah, d’això que m’has parlat avui, no me’n parlis més. T’ho agrairé. Sempre, abans d’anar-se’n, em besava el front; aquell dia no em va besar.

Roger, estimat Roger, fins ara he procurat ser objectiva en tot el que he escrit; però ara ja no puc. Havia començat escrivint aquesta història per a mi, però l’acabo per a vós. Perquè m’heu estimat. Perquè us he fet una mica de mal i no us ho mereixíeu. Perquè em cal un amic, em cal sentir que no estic sola. El vostre record en aquests moments és bo i em fa molt de bé. Però jo no us he estimat mai; malgrat l’odi que he arribat a sentir per Màrius, només l’he estimat a ell. Ell ha estat el centre de la meva vida. ¿Recordeu la representació d’Ondina? Voldria que, si quan hauran at anys un dia penseu en mi, hi penseu tal com era aquella nit. Us vaig fer pensar coses que no existien. Perdoneu-me. Em vaig vestir per vós, us vaig somriure a vós. Perdoneu-me. Fou aquella nit que vaig pensar seriosament a suïcidar-me. Diu que el darrer desig d’un suïcida sempre s’acompleix. Vaig pensar a suïcidar-me per venjar-me de Màrius: per fer-lo desgraciat, perquè m’estimés més que... ¿Recordeu el vestit? Blau. Em vau dir: «Onada». I jo tenia ganes de morir. Seia entre vosaltres: vós a la meva esquerra. Màrius a la meva dreta. Duia el colom de brillants que Màrius m’havia regalat, als cabells. Els homes em miraven. Vós

vau comentar-ho. Màrius semblava absent. «Pensa en les cartes. Pensa en ella. Quan seré morta no hi pensarà mai més». Vós em vau receptar el gardenal. En volia dos tubs. Al cap d’uns quants dies de tenir el primer us vaig dir que havia perdut la recepta. Em semblava que un seria poc. I jo volia assegurar-me. Volia morir. Recordava Odette, que seguia un curs d’ètica a la Sorbona. No havia mort. Jo no volia que ningú fos impressionat per una persona que torna lentament de la mort amb el rostre verdós, en una gran sala d’hospital plena de llits arrenglerats, com ho vaig ser jo en anar a veure Odette. ¿Recordeu l’estiu al Pyla? Va ser el meu darrer esforç per viure. ¿Recordeu aquella olor de pins i la taca fosca de les dunes i els líquens que el mar cada nit escopia? ¿Recordeu aquella parella que havia estat el tema de les nostres converses? Amants. ¿Quin misteriós secret havien descobert? ¿L’ànima o la carn? Ja ho sé que sóc inhàbil, que hauria hagut de prendre el que em donaven. No veure més enllà, no endevinar res. Potser la felicitat consisteix en una capacitat de reducció. Però jo vull. Jo hauria volgut que les cartes haguessin deixat d’existir. I ella. Uns quants dies vaig aconseguir d’oblidar. Només els pins, el mar, el sol, el silenci. El meu home adormit vora meu. «Si em suïcido mai més no podrà dormir així!». Vós vau dir: «...una neurastènia una mica aguda. Té un sistema nerviós que només un canvi de claror ja desequilibra». ¿Veieu ara el que em feia estar malalta, Roger? Quan vam tornar, el mes de setembre, vaig anar al nostre cafè. Per reviure el primer dia amb tots els detalls, per acabar d’emmetzinar-me. Vaig tornar a la casa d’ella: a mirar-la des de fora: per sofrir. Els arbres ja es començaven a daurar. Vaig tornar a la pensió on durant tres mesos vaig viure, realment viure: sense angoixa, sense desconfiança, segura de tot: d’ell i de mi.

Del meu diari. A vegades tinc com deliri de trobar algú que m’estimi molt. Però aquest algú només podria ser Màrius en el temps que érem feliços.

Vaig dir a Elvira: «Aquest vespre tornaré tard, però així que entraré vingui a dir a

Màrius que el demanen al telèfon». Ja havia dut la meva maleta petita a l’estació amb el vestit de gasa negra a dins i les sabates comprades a Venècia. Màrius va entrar. Immediatament Elvira va venir: —El demanen al telèfon. —Ja vinc. Hauria volgut poder mirar-lo estona i tot just si vaig tenir temps de veure les seves espatlles quan va sortir del menjador. Sense cap mena d’escrúpol vaig agafar la cartera i vaig fugir. Tot això que queda enrera no existeix: ni la meva casa, ni el meu marit. Absolutament res.

Sóc a la cambra n. 12 de l’hotel de Llevant. Vaig arribar a mitjanit. La cambra estava ocupada. No l’he tinguda fins aquest migdia. Això m’ha permès de ejar, d’escriure. És com si visqués unes vacances curtes. He vist el eig de les glicines i el seu xalet. L’he conegut perquè porta el seu nom amb lletres daurades en el pilar a la dreta del reixat. Abans de morir, estirada al llit, faig un esforç per sentir les veus de l’home i de la dona que s’havien estimat enmig d’aquest decorat modernista. Conec la veu d’ella, la d’ell és de les més familiars a la meva orella. Ella li deia: «Amor meu». Ell m’ho feia dir a mi, a les fosques, per poder imaginar que li ho deia ella. Al capçal del llit hi ha dos lliris que s’entrecreuen. Dos grans lliris. Al cim de l’armari mirall també hi ha lliris i en el respatller de les cadires. Sort he tingut d’una butaca folrada de vellut granat, descolorit i lleugerament pelat als braços. M’hi he assegut i he tancat els ulls. Tinc totes les cartes a la falda. Totes. Les tres primeres també. Quan vaig sortir al carrer, amb la cartera a la mà, vaig riure. Ara també em vénen ganes de riure, de riure amb un riure clar i sa. I em fa riure tot: ells i jo i el meu suïcidi lamentable: at de moda. El fet que algú ens faci sofrir hauria de precipitar-nos automàticament a la mort. Estic sola amb les cartes a la falda, entre lliris de fusta i un odi gairebé reial. Per morir m’he posat el vestit de gasa negra i les sabates que estimo tant amb els talons coberts de pedres verdes. M’he alçat i m’he mirat al mirall: l’he omplert de fosca. Lent, molt lent, ha at el meu vestit de núvia, buit, talment un núvol esllenegat, seguit per un ram de roses gerdes. Aviat he tornat a quedar jo en el mirall, el veritable fantasma que sóc. El fantasma ha pensat: és una pena que aquesta noia mori.

He llegit les cartes d’una a una i per ordre, conscienciosament. Totes ridícules, com l’amor. Una parla d’Itàlia, de Florència, dels dies sagrats de Pisa: i de Venècia. Com he rigut... Amb les mateixes ganes de riure que tenia quan, tot d’una en l’embús d’una lliçó, m’adonava que el professor duia la corbata bruta o feia cara de gana. El meu viatge de nuvis va ser com una peregrinació a Terra Santa. Milà. El llac de Como. Pisa. Florència... Oh, em deixava Venècia. Senyors, l’aigua, plena d’història, no és transparent, oh no, senyors, és com un òpal i desfigura els rostres que s’hi emmirallen. No faig literatura, senyors, vagin tots a Itàlia: amb l’amiga, amb la muller... per a tots els rostres hi haurà mirall. L’aigua, senyors, à per a tothom. Roger, quan rebreu aquest manuscrit i el paquet de cartes, jo ja seré morta. Les cartes les tornareu a Màrius: hi són totes. Digueu-li que té tot el menyspreu d’una noia de vint anys. No. No li ho digueu, prou que ho sentirà. Sé que aquestes cartes li cremaran les mans. És tot el que vull.

Vint-i-dos contes Mercè Rodoreda

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

Disseny de la coberta: Planeta Art & Disseny

© Institut d’Estudis Catalans Drets cedits a través de Casanovas & Lynch Literary Agency, SL

© d’aquesta edició: Edicions 62, S.A. edicions62.cat/grup62.cat

La present edició reprodueix el text fixat en l’edició crítica de les Obres Completes, publicada a Edicions 62 el 2008.

Primera edició en llibre electrònic (epub): octubre de 2019

ISBN: 978-84-297-7812-0 (epub)

Conversió a llibre electrònic: Newcomlab, S. L. L. www.newcomlab.com